Des d’aquí comencen la ruta. El dia comença amb forces clarianes però ràpidament els núvols van tapant el cel i de tant en tant alguna llambregades de sol  trenca la grisor. Fa fresca  les pluges caigudes – a La Llacuna els registres de pluviometria van ser dels més alts de Catalunya-  en  els darrers dies han fet que les temperatures baixin però també la baixada ajuda a no suar gaire.

Hem triat la ruta del Castell de Vilademager que travessa la vall i s’enfila en els contraforts de la serra.

El camí  del castell l’agafem a la sortida de poble com si anéssim cap el cementiri i el càmping que hi ha al peu de la cinglera on hi ha Vilademager. El camí s’enfila ja que es pugen 200 metres d’alçada en un quilòmetre. El camí primer cimentat i ja més endavant de terra és ample i fa de bon caminar , arribem a una cruïlla , per  ambdós camins arribaríem a  dalt el castell; nosaltres seguim el que segueix pujant  i arriba fins dalt a la carena i en lleu baixada ens porta fins els complex del castell i l’ermita de Sant Pere de Vilademager.

El Castell de Vilademager està datat ja a l’any 987, actualment se’n conserven restes d’una torre circular i part del recinte murallat  que sembla que albergava l’església i el petit poblat que existia. El castell forma part de la ruta del Castells de Frontera , un seguit de castells que es van anar construint  a la franja de territori que s’anaven alliberant dels àrabs i eren repoblats. Són diversos castells de la Comarca de l’Anoia.

L’església té una base romànica del segles X i XI i amb reformes dels segles XIV i XV ja clarament gòtiques . Tot l’espai està ben urbanitzat i amb molta informació sobre el conjunt monumental.

Iniciem la baixada pel que és l’entrada natural de l’església , ho demostren el camí esglaonat i un magnífic arc que deuria formar part de la muralla. La pujada era forta i en conseqüència la baixa també amb  forta pendent, primer per un corriol estret però ben marcat que enllaça després amb una pista molt més ample. Cal seguir els senyals de color verd – la ruta de Vilademager està senyalitzada amb el color verd, malgrat en algun moment ens guiem més per la intuïció que no pas pels senyals- la pista ja gairebé arribant a la Plana ens porta fins la Font dels Horts. Hem deixat els boscos i caminem entre feixes de cereals que ja estan a una alçada notable – al juny la falç al puny-  , el clapejat de roselles fa que es busquin els angles millors per fer les fotografies amb el campanar de La Llacuna al fons, lluny.

Passem pel costat del mas Pujadó i hem de travessar la carretera que va fins a  Mediona. El nostre proper objectiu és la font  del pla Novell. Intentem agafar una drecera però errem el tret i hem de girar cua i agafar el camí que puja fins les Vilates, un petit nucli de població amb diverses cases ben restaurades, algunes estan habitades permanentment i altres són més de cap de setmana i estiu. Seguim per darrera de les cases i tornem a agafar una pista ample i ben senyalitzada que es porta fins l’espai de la font del pla Novell. La font raja amb força, ha plogut amb intensitat  i es nota, l’aigua sobrera omple la bassa que hi al costat i una taula i seients de pedra ens ofereixen un bon lloc per esmorzar. El pla Novell és un indret força concorregut a l’estiu amb unes ombres agraïdes i amb aigua ideal per fer-hi una berenada o el que calgui…

Retornem a les Vilates i seguim els senyals ja per tornar a  La Llacuna, seguim per dintre del bosc, pins, combinacions de pinedes blanques i pi roig i alguns, pocs, de pi pinyoner alzines roures i un sotabosc ric en boix , ginesteres,romaní – en algun indret l’olor és intensa-   bruc, el camí segueix baixant però ens hem despistat i arribem a un indret que és el camí antic però que  no es pot fer servir, ha quedat totalment tapat pels esbarzers i altres matolls. Un pagès que treballa la vinya, poca vinya hem vist i són les últimes de la denominació Penedès, ens indica cap on  d’anar i en la cruïlla on hem errat, certament veiem que el senyals segueixen el ramal que no hem agafat.

Entre bosc arribem de nou a la plana  i novament entre camps de cereals i carregats de roselles amb el marc de fons ,ara, de les muntanyes de   Montserrat tornen ne a fer les delícies de les fotògrafes.

Arribat a La Llacuna donem un volt pel seu centre  històric  molt ben  arranjat i amb moltes cases ben rehabilitades.

Visita al forn, i a l’oficina de turisme….

I cap a casa.

Bona sortida una desena de quilòmetres però que es fan agradables de caminar per les vistes des de Vilademager, o per la tranquil·litat de la font del Pla Novell per la verdor dels camps de cereals…………

Era endebades. Sí de cas fou un moviment tàctic del govern Rajoy, possiblement per no aparèixer com a provocador, en portar al Consell de ministres la nova llei d‘educació el dia desprès de les gran manifestacions de rebuig al text.

La Llei Werd ha tingut el seu primer pas amb l’aprovació al Consell de Ministres tot i els informes negatius del Consell d’Estat pel que fa al repartiment competencial, al finançament de les classes de castellà a Catalunya i respecte  a la matèria  d’Educació Cívica. Res  ha servit per aturar una nova reforma de l’educació. Sembla que cada govern que arriba al poder es fixa com a  objectiu fer una nova llei d’educació o modificar l’existent . D’ençà de l’adveniment de la democràcia se’n han fet ja gairebé incontables ( escric de memòria  però diria que ja en són set). Té una certa lògica que el sistema educatiu es vagi adequant a la necessitat de cada moment de la societat i actualitzant en funció dels canvis i evolució del sistema social. Però hi hauria d’haver un corpus  consensuat i  de llarg recorregut. Doncs no, ara el ministre Wert amb la imposició de la seva llei tornarà a posar potes enlaire el sistema i ho fa de la manera més regressiva, uniformadora i sectària de totes les reformes educatives que s’han fet.

El procés d’uniformització – espanyolització en el cas de  l’escola, en paraules del mateix ministre- ja fa temps que va, que es fan maniobres en aquets sentit  però quan s’aplica a l’educació és clarament una voluntat de trencar qualsevol respecte a la diversitat i a la diferència que era un del fonaments de l’estructura  democràtica de l’estat que es va pactar en el procés constituent de la transició democràtica.

La nova llei aprovada en el Consell de ministres dóna legalitat a l’atac més important que s’ha fet al sistema d’immersió lingüística que s’aplica a Catalunya fa trenta anys amb un èxit notable tant, de resultat educatius i de cohesió,  com d’acceptació de la comunitat educativa internacional. Ja no es tracta de debilitar el  català , que fa temps que el PP hi treballa en els diversos territoris de parla catalana,, només cal recordar l’astracanada del Lapao a la Franja, sinó de soscavar els sòlids fonaments del sistema. Ara amb l’afavoriment de la demanda  de continguts en castellà en nom d’una suposada igualtat  a les aules, pagarà a les famílies perquè puguin anar a l’escola privada per aprendre en castellà,pagant l’estat ( hi ha una reserva de cinc milions d’euros) i desprès ja es descomptaran aquets diners dels ingressos que ha de tenir la Generalitat provinents de l’estat . És realment un dels despropòsits més grans ja que, a més, a Catalunya la segregació per qüestió de llengua ni es contempla ni té rang legal. El conflicte està servit ,  perquè els centres privats de Catalunya també escolaritzen en català , per tant no es podrà aplicar aquesta mesura que contempla el ministre Wert però  qualsevol conflicte va sempre en detriment del feble, i malgrat no ho sembli en matèria lingüística el català continua essent el feble.

A  l‘atac amb tota la força possible sobre el català s’hi afegeixen altres consideracions sobre la mateixa llei. La voluntat uniformitzadora de l’estat queda clarament manifestada  amb la recuperació de competències sobre els continguts curriculars. Si ara el 65% del currículum era competència de les comunitat amb més d’una llengua, ara la llei varia la divisió en matèries i les  matèries que passen  a  anomenar-se  troncals seran les que l’estat es reservarà per donar-hi el contingut  i a més es reserva el dret d’avaluació que ara tenien les comunitats. Això permetrà també fer  noves formes  de segregació inacceptables per l’escola pública. Així doncs la nova llei és també una nova agressió  a l’escola pública que ja ha patit de manera indiscriminada les retallades propiciades pels governs de Madrid i de  la Generalitat.. Aquesta voluntat homogeneïtzadora  fa que l’estat recuperi les competències educatives que van ser traspassades a les autonomies a l’any 1981. Retrocedim doncs

I retrocedim encara més que la llei ,al parer dels experts, és una victòria de la part més reaccionària de l’església que ha aconseguit que s’elimini la matèria d’Educació per la Ciutadania i en canvi s’implanti novament la matèria de religió que a més serà avaluable i la nota serà vàlida per la concessió de beques. Sembla realment un retorn al nacionalcatolicisme de mirada més esbiaixada que semblava que el temps ja havia superat. Per acabar de reblar el clau mantenen i blinden les aportacions econòmiques a les escoles que segreguen per sexe la majoria d’elles pertanyents a sectors religiosos de dubtosa procedència democràtica.

Tot això doncs en una primera lectura podem concloure que la llei Wert té un alt contingut ideològic, trenca amb la laïcitat que és un dels valors de l’escola pública, trenca el valors del respecte a la diversitat i el valor de la diferència i ha una harmonització clarament tenyida de l’espanyolisme més caduc i ranci i al nostre país i significa un cop més el menyspreu amb que el govern del PP i el mateix partit  per la llengua catalana i el sistema d’immersió que ha estat fonamental en la cohesió del país.

I ben segur que després  d’una lectura més atenta en sorgiran més coses, alguns canvis semàntics poden comportar fins t iot, com en sanitat, que alguns col·lectius quedessin sense dret a l’educació o que els sectors privats podessin fins  tot regular el sistema. Intueixo que aquesta llei, si s’aplica, tindrà un recorregut curt i carregat d’entrebancs, una nova majoria política la suprimirà i tant de bo arribi aviat. Treballar per un pacte en l’educació de llarg recorreguts seria desitjable però amb gent com Wert això sembla impossible.

“Un modelo educativa vertebra una nación” trec de context aqueta frase de la intervenció de la  Sra. Dolores de Cospedal presidenta de Castilla La Mancha i alta dirigent del PP – la intervenció  és més llarga i excloent- per dir que comparteixo aquesta expressió, per tant la nostra nació ja té un model educatiu  que, millorable, segur, ens ha donat  bons resultats en coneixements, cohesió i projecció. Segur que ho podem millorar.

Per tanta aquí la llei Wert  és sobrera.

Que se la quedin!

Publicat a l’ Eix-Diari, el 20.05.13

 Potser sí que tot és un qüestió d’estratègia i no voler alterar, encara més, les aigües i retardar una setmana o dues ,o  tres, l’aprovació de la llei ,però el sol fet de que el govern hagi posposat – no valen excuses econòmiques-  i el president del govern espanyol li ha  encomanat al ministre Wert trobar les màximes complicitats ,és un mínima victòria – i esperem que no sigui pírrica-. Ha valgut la pena sobretot per un sector com l’educació que ja porta anys mobilitzant-se per evitar que la degradació dels sistema educatiu s’agreugi.

Col·lateralment a  aquesta jornada de mobilització les Cortes de Aragón aprovaren el naixement d’un nou idioma ( deu ser un cas únic en parlamentarisme contemporani) que és exactament igual que un que ja existeix. El Català passa a denominar-se Lapao, és una manera a l’aragonesa  i per la via del negacionisme de la realitat lingüística de complir el mandat que vol la llei Wert d’espanyolitzar a l’alumnat sigui d’on sigui, tingui llengua pròpia o no, i coneguin o no l’entorn de la comunitat educativa.

Serveixi aquest paral·lelisme per adonar-nos fins a quin punt de mesquinesa política pot arribar l’obsessió per uniformitzar territoris, llengües i fins i tot aspectes referencials personals. Motius per oposar-se  al LOMC n’hi ha i, més que suficients ,però destacar la nul·la possibilitat de participació de les  persones que hi treballem i  perquè no responen a un diagnòstic real de l’Educació d’avui al nostre país ni contemplen amb el mateix realisme el futur  i per tant no hi suposaran cap solució els problemes reals.

Però a Catalunya , com masses vegades – ja veurem fins quan- hem de fer front a una doble situació de conflicte a la llei Wert i hem de sumar els polítiques de retllades dels govern Mas i aplicada per la Consellera Rigau. Una dada significativa a Catalunya la despesa en Educació ha passat de representar el 18’2% del Pressupost de la Generalitat del 2003, al 13’7% al 2012 i això s’ha d’afegir les conseqüències negatives de l’aplicació de la LEC que pot modificar alguns aspectes substancials de l’educació i segueix mantenint privilegis per les escoles privades i d’elit. Les retallades comporten, reduccions salarials, augment hores,menys plantilles, no fer les substitucions, afeblir els sistema de tractament de la diversitat , eliminació de moltes beques de menjador, augment desmesurat de les taxes,… i així ara seguint. Pels que tenim una certa edat comencen a veure ara els mateixos problemes que ens van fer mobilitzar als setanta i vuitanta. Wert, però Rigau i Mas ens han portat fins aquí. Hem retrocedit.

I assumint que calen alguns ajustos a algunes  polítiques de l’estructura de l’estat del benestar i , per tant també algunes en el camp educatiu – les mínimes però si consideren l’educació una inversió de futur- és l’hora de prioritzar , i naturalment la priorització  es pot fer des de diverses vessant i no veiem precisament que les prioritats del govern català i tampoc evidentment del de Madrid en la tessitura d’evitar les retallades en aspectes claus com l‘educació.

I tampoc ens creiem ja que tot plegat és culpa de Madrid – en part , per descomptat-  com alguns volen fer creure per treure’s les puces del damunt; però aquí també poden prioritzar i per comptes de gastar-nos sobresous de prop de 130.000 per comissariar l’any dedicat a un poeta  o més d’un milió d’euros en un onze de setembre de fastos discutibles es podien posar, en canvi, a altres temés que ajudessin a pal·liar emergències en el camp educatiu que n’ hi ha i moltes. Que cal fer-ho tot,segur. Però la priorització també és un bon exemple de les voluntat política cap  el país. I això val també pel món local. Ara, de veritat cal fer una nit dels Museus? Algú ha fet el càlcul de despesa i beneficis socials? Sense qüestionar ni la idea ni la proposta em sembla que hi ha ,ara, altres prioritats en la cultura però sobretot en el dia a dia de molta gent. I si ens cenyim en el camp educatiu ja no cal dir res més, les mobilitzacions ho deixen ben clar.

Les causes de les mobilitzacions del sector educatiu són clares , ara , avui podem dir que hi ha hagut conseqüències positives   ,almenys en retardar la llei Wert però  dissortament si no seguim pressionant  per modificar els actuals polítiques educatives d’aquí i de Madrid , tindrem més conseqüències, però  en negatiu

Potser és possible evitar-ho

Publicat al Diari de Vilanova , el 17.05.13

L’escola Inclusiva la podem definir  de moltes maneres però ens agrada especialment fer-ho amb  paraules de Pere Pujolàs i Maset  professor de pedagogia  de la Universitat de Vic.

Quan parlem d’una escola per a tothom ens referim a una escola inclusiva, que no exclou ningú.

Una escola inclusiva és una escola on poden aprendre junts alumnes diferents:

Alumnes diferents, malgrat siguin molt “diferents”

Junts, no només en un mateix centre, sinó també en una mateixa aula.

La Festa és una manera més de sensibilitzar a la nostra societat dels necessaris canvis en les escoles perquè aquesta puguin acollir a tothom sense cap mena d’exclusió. La plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva al Garraf, fa anys que brega incansablement per fer arribar el seu missatge a la societat i per anar aconseguint canvis en la mentalitat de l’administració i de l’entorn escolar  perquè es  tendeixi  a que les escoles cada cop siguin més inclusives.

No és una feina fàcil, els recursos, els canvis de mentalitat, la necessita de personal ben preparat , l’adequació dels espais són elements que cal tenir en copte a l’hora de pensar i parlar de la transformació cap a  la inclusivitat.

Cada cop són més els experts i els professionals que coincideixen en valorar molt positivament els beneficis que poden comportar amb tost els nen i les nenes  el compartir diàriament  l’escola amb altres nens discapacitats . El benefici és per tothom i això cal valorar-ho positivament per seguir avançant en els necessaris canvis..

A partir de mitja tarda, doncs, a la Plaça de la Vila entre jocs , propostes de tallers, actuacions de castellers i música  el missatge del treballar per l’escola inclusiva ressonarà un cop més al Garraf.

Aquesta mena d’obsessió en parlar del nazis, Hitler i altres monstres de la història per part de la dreta més rància  ja carrega un mica, massa.

Dos. Els diputats i diputades  del PSC al parlament de  Catalunya voten a  favor d’una moció presentada per Ciutadans en la que reclamen l’aplicació de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya , per anul·lar la preferència de la llengua Catalana en els reglament de llengües de les diputacions de Girona i Lleida.

Quan va sortir la sentència els socialistes en  bona lògica amb el que havien defensat sempre  es van posicionar criticant el contingut de la  sentència.

Sembla que aquest vot d’ara  es deu a  un error en l’ordenació de la votació segons argumenta el portaveu.

Home , equivocar-se és un fet que ens acompanya sempre, però en aquest casos una mica més d’atenció ,ja no sols del portaveu que indica el sentit del vot ,sinó  de la resta de diputats o almenys del que defensa la posició del partit , per saber almenys el punt que es vota i poder fer la rectificació sobre la marxa.

Això és el que volem creure , altre cosa seria ja especular innecessariament .

Però no deixa de sorprendre’ns que en aquest temps d’una certa sensibilitat i convulsió en el tema de la llengua  no es fili una mica més prim a l’hora d’assenyalar la intenció de vot.

Tres. L’allau de crítiques dels president, vicepresidents i consellers de la majoria de els comunitats autònomes pel fet que Rajoy es mostri favorable a concedir una passibilitat d’endeutament de els CCAA i que sigui asimètrica.

De tot s’ha  sentit, des del President d’Extremadura que ha  desbarrat sobre els catalans, Catalunya i les despeses ,al seu entendre supèrflues. Podríem fins i tot coincidir en que algunes despeses són supèrflues però que ho digui el President del territori que rep més diners de les altres és com a mínim perdre la gran oportunitat de callar. Des d’Aragó es parla de la televisió i només faltava que el Lendakari; sí , sí el Lendakari que té un concert econòmic i no participa en cap fons de solidaritat reclama que no es facin concessions als últims de la classe en matèria de dèficit, en aquest cas Catalunya.

Tot plegat reclamaria una certa tranquil·litat. No ajuda l’olla de grills en que s’ha convertit això de la flexibilitat , convé que el govern de Madrid digui ja els xifres i cadascú es posi a treballar que la situació així ho requereix.

I El salt de pagès se l’adjudiquen Rajoy i l’inefable  Montoro, Tots discutint el sostre de dèficit i mirant-ho tot amb lupa i ara resulta que Brussel·les ha autoritzat  a Espanya el 6,5 % i Rajoy Montoro ens venien el 6,3….. i amb les xifres que parlem dues dècimes són molts milions d’euros. Apa, se’ls ha vist el “plumero”.  

Potser avesats a la ciutat , el soroll dels cotxes, de les converses amb veu més alta del necessari  i a múltiples remors, el  silenci és nota i s’escolta i s’agraeix.

Passejada per un indret fantàstic.

Diuen que és el poble més petit del país, però amb la seva monumental església romànica del segle  IX es distingeix.

Passejada pels boscos propers,

Seure’ns  a la plaça o bé contemplar les muntanyes és un exercici relaxant i agraït.

Camí de Borredà, la carretera va entre el boscos de pins , alzines i faigs. Situats entre el espais naturals de la Serra de Picancel, les muntanyes del Catllaràs i la Riera de Merlès el paisatge és extraordinari. El poble situat en el camí ral que anava des de Berga a Ripoll , prop de 600 habitants i serveis de tota mena i qualitat. Han fet una excel·lent preservació del nucli mes antic on destaca l’església de portalada romànica  del segle X.

La pluja que ha caigut durant una bona estona fa pujar l’olor dels camp i ens deixa veure   imatges de les muntanyes en mig de les boires que van pujant i esfilagarsant-se  que són realment admirables.

Escampa i seguim una estona el camí que ens portaria a l’ermita de Sant Sadurní  de Rotgers, però no hi arribem. Val la pena però fer aquest camí que amb poques dificultat travessa espais molt bonics i ens porta fins l’ermita , avui reconstruïda   que va albergar pintures del segle XII, avui hi ha exposada una reproducció, però tant ‘indret con està ubicada i la solemnitat de la mateixa l’ermita és amb una mostra clara  que la importància del romànic  va ser cabdal en el territori a l’hora de recuperar el territori.

Passejada per boscos i romànic una bona manera de desconnectar  de la rutina.

.

Els ninots són clars, en un imaginari partit de Fútbol es veu un jugador amb una samarreta del PSC que es disposa a llençar un falta directa  a porteria, però la porteria està plena, atapeïda i  col·lapsada i hi penja  un cartell que posa PSOE.

Aquestes vinyetes tant significatives i il·lustratives fan referència a la nova situació de xoc entre les voluntats de reforma de la Constitució per part del PSC i els límits al que està disposat a acceptar el PSOE.

I novament sembla que tema clau és la capacitat de que les CCAA o nacions federades, com és vulgui tinguin la capacitat d’exercir referèndums amb capacitat decisòria pròpies.

Tota l’estratègia del PSC en el tema de l’exercici del dret a  decidir es fonamenta en que cal fer una consulta “legal” entenent “legal” d’acord amb el que digui la legislació . Ara la Constitució no ho permet, hi ha altres sortides com reconeixien eminents constitucionalistes, i per tant el PSC afronta i defensa el repte de canviar la Constitució i després exercir el dret a decidir. És perfectament legítim defensar aquesta proposta.

I no fas pas masses dies que es posava negre sobre blanc un document  treballat al sí de al Fundació Campalans  que debatrà al direcció del PSC  ( seria un bon oment per eixamplar el debat del document a tota la militància)   amb les bases del que podria ser una Constitució de caire profundament federal. En aquest document es recull la possibilitat de que les comunitats nacionals ( o autònomes) puguin referendar aspectes relatius a la seva voluntat sobre com afrontar el futur.

I ha hi tornarem ser. Quan el PSC avança una mica, quan està a punt de fer un gol important, el PSOE no sols recula sinó que treu la seva cara més jacobina  i disputa amb el PP l’espanyolisme més bel·ligerant. No és d’ara hi ha una llarga mostra d’exemples al llarg dels darrers anys.

I naturalment direm que ens entendrem, que al final, al final….ens posarem d’acord i així marejant la perdiu. Tot plegat recorda la vella història del Pere i el llop, de tant dir que ara ve  la reforma de la constitució, sense en realitat venir, que ara segur, i si algun dia de debò arriba ningú no s’ho creurà o potser ja no hi haurà ningú que ens escolti….

Això si nosaltres,  xut a seguir… i au ! A veure que hi diuen els barons del PSOE.

Anem però amb alguns antecedents per situar-nos, provinc de l’esquerra independentista , desprès d’haver estat al MSC,  en un moment determinat i seguint ,el que després seria un  consell d’Antoni Dalmau  – vell company del socialisme dissortadament poc reconegut, encara,  per la història- escrit en el seu llibre Cartes  a un Jove Polític  citant a Hesíode diu  : “No t’estiguis d’enaltir el vaixell petit, però posa les teves mercaderies al vaixell gran”, em vaig fer del PSC

Doncs això, davant d’un independentisme dispers , fraccionat, fratricida  i enfrontat m’afilio al PSC , sense oblidar però quina és la meva idea final. Em sento còmode al PSC , els seus estatuts defensen el dret d’autodeterminació i som hereus també de l’Assemblea de Catalunya ( per edat potser no et sona) que també reclamava el mateix dret.

Em va semblar més fàcil treballar   en  un partit amb una forta càrrega de  defensa del drets socials i intentar anar lligant-ho clarament amb  el reconeixement dels drets nacionals.  Segurament em vaig equivocar en el temps d’aquest possible canvi en l’actitud general. En el Congrés de Castelldefels es va eliminar dels nostres estatuts el terme autodeterminació , adduint  de la imprecisió  del terme, més apropiat, deien, per processos descolonitzadors. Vam perdre la votació, majoritàriament. Tot i així amb els companys Xavier Capdevila i Jesus Contreras publicàvem a l’Hora Socialista un article que amb el títol de “ Ser nacionalista no es ser de dretes” en el que demanàvem que el combat social i el combat nacional anessin junts, fossin el mateix. Congrés rere congrés a través d’esmenes que han tingut més o menys recorregut he anat demanant la incorporació d‘aquest dret a la nostra carta d’identitat.

La meva condició  d ‘independentista latent no va ser cap obstacle perquè el Partit em fes confiança  ( llevat d’alguns comentaris estúpids sobre l’ús de la llengua en una campanya de primàries a la que em vaig presentar, i algun comentari més carinyós que em situava o que era   del sector rural- identitari, situant d’independentisme en aquesta posició gairebé carlina)   per representar-lo en diversos càrrecs institucionals i també he tingut la confiança per tenir responsabilitat orgàniques.

Tot plegat no té cap importància ho esmento per situar el meu posicionament  – que també és irrellevant- però que en aquest moments em sumeix en algunes  contradiccions i començo a notar una certa incomoditat al sí del PSC .

Però tot té el seu inici. I em sembla que el punt d’inflació per un creixement exponencial de l’ independentisme  el podríem situar en la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 sobre l’estatut. Un estatut, impulsat per Pasqual Maragall  que, si bé no complia en la totalitat  les aspiracions nacionals, sí que crec, sincerament, que permetria la convivència de les diverses intensitats del catalanisme per una llarga temporada tot madurant el següent pas amb la tranquil·litat necessària per les grans declaracions . La resposta al Constitucional des del carrer va ser clara i també i, ho remarco, crec que el Molt Honorable Jose Montilla va estar a l’alçada del que en aquell moment la història li reclamava ,amb una defensa ferma i serena de l’estatut. Però si la sentència va ser greu,  és greu, la resposta política per part nostra, dels socialistes, o, millor, la no resposta, és encara molt més greu. Ni vas impulsar res com ministra del govern en la recuperació dels continguts de l’Estatut ,  ni vam impulsar res col·lectivament que permetés, per la via de la reforma de la Constitució els continguts que el Tribunal negava,   i així estem i així ens trobem. I és més crec que no ha vas encertar quan en un llarg article afirmaves que l’estatut només havia estat afectat per la sentència en un   5% del seu contingut. Deu-n’hi-do del  5 %!!.

I ens  trobem en un moment en que la societat , almenys en l’expressió majoritària, vol un canvi de paradigma i vol poder-ho decidir. Sembla raonable que sigui doncs un element a tenir en compte. I per tant el PSC cal que  posi un esforç  en la defensa de la necessitat d’ afermar les polítiques socials i en fer possible que la ciutadania lliurament pugui decidir que vol esdevenir com a comunitat nacional. Perquè som una nació , suposo que això no cal ni discutir-ho, oi?. I la posició el PSC és  amb dubtes, amb contradiccions però fins  ara , crec ( pel que representa el PSC al país, la marge del que jo pensi) , que correcta , per un banda acceptar incondicionalment el dret a decidir i que aquest es promogui en el marc  de la reforma constitucional ( aquí la pega és que això igual passen dos cent anys i encara estem així). Per tant un posicionament entenc que democràtic , acompanyant a la demanda d’una part de la ciutadania  (no sabria dir els percentatge ni crec que ningú esta encara en disposició de fer-ho)

No entenc doncs alguna de les teves afirmacions com la de que fem seguidisme a Mas. Crec que hem denunciat  i segurament hi podríem posar més èmfasi les retallades, hem donat alternatives, hem reclamat els pressupostos, hem impulsat cimeres socials, hem estat al costat del més febles, però hi ah una realitat parlamentària i aquesta mana, però d’aquí a parlar de que el govern ( i en sóc crític sense cap pal·liatiu) l’únic que es pretén es enfrontar la ciutadania de les comunitats o els treballadors, aturats… com dius   em sembla que hi ha una enorme distància.

Com pot enfrontar a pobles el desig d’afermar-se en la pròpia voluntat d’aprofundir en el propi autogovern?. Perquè afirmes que en l’ADN socialista son la libertad, la igualdad, la justicia y la solidaridad por encima de nuestro lugar de procedencia i negues la possibilitat de que col·lectivament ens puguem reafirmar en la nostra voluntat d’exercir el nostre dret a considerar la nostra relació amb Espanya. La procedència de les persones és molt diversa però tenint antecedents de fora d’aquí podem estar perfectament treballar per aprofundir en el nostre futur comú i col·lectiu com a catalans. I això no és ni insolidari, ni trenca la llibertat , ni la justícia, ni la igualtat , al contrari els referma de manera clara i diàfana.

El PSC cal que estigui en els indrets a on prenen decisions polítiques , aportant-hi el nostre punt de vista, i garantit un procés net i transparent., neutral des del govern i d’acord amb les lleis que calguin. Desprès ja decidirem que votem ,de moment sembla que serà no a la independència, ho respecto però segur que hi haurà també socialistes pel sí. Però mentre el nostre partit cal que estigui, no al costat del President ,sinó al costat de les legítimes aspiracions de la ciutadania mantenint si cal que la nostra postura actual  és el federalisme i quan arribi i el moment el contraposarem a les altres opcions.

En definitiva que crec que no ho has encerat ni el contingut  – del quan discrepo profundament – ni per la forma. Recordo quan el Govern de Zapatero ,del que formaves part, ens demanava que votéssim a reforma de la Constitució i a aquells que en discrepaven i ho qüestionàvem per les formes i pel fons , òbviament , ens reclamaves disciplina, confiança i fer pinya amb el partit  i el govern . Doncs això,ara també t’ho demano també. Després quan arribi el moment de posicionar-nos que votem en l’exercici del dret a  decidir ja direm i jo seguiré – si no em cansa tanta propaganda- apostant pels “Socialistes pel sí”.

I compte eh, que com diu el meu amic Joan Canongia amb  tot plegat podem acabar fent com un pa com unes hòsties…….

Publicat a l’Eix-Diari el 13.05

Els aniversaris dels nens em dóna la dimensió del pas del temps. Ha passat ràpid, com sempre,  però en aquest cas et revenen les imatges de quan aquestes criatures van néixer i el recordes als braços de la mare.

I recordes , com no, les teves circumstàncies personals i professionals d’aquells moments. Evocar sense cap mena de nostàlgia l’ahir.

Però l’ avui és que passant per la carretera que ens portava fins a Vilobí  no deixa de sorprendre’ns, un cop més, això sí,  la bellesa de les vinyes, d’aquest Penedès encara rural , sembla talment un collage de feixes, amb  disposicions de les fileres dels ceps  diferent, amb ceps diversos , els més vells rabassuts i arrelats sòlidament  i els més joves que s’enfilen decidits, les diverses tonalitats del verd, graduant la intensitat que donen sensació d’una mostra de la gamma possible del verd.

Tanmateix deu ser ara  amb aquesta  florida espectacular ,i també a  la tardor  quan també els matis del groc fins l’ocre tenyeixen els pàmpols, que els vinyes tenen el  seu major encant.

També la vinya en la seva esplendor  ens recorda que s’acosta ja l’estiu.

Però avui gaudir de tot el tapís de vinya  salpicada per les masies donen un aire alegre al Penedès que es retalla en el mur de les muntanyes de Montserrat amb la llum de mitja tarda  al fons.

Que més demanar en una tarda de dissabte i de primavera!.

Segons el nou text legal el català passarà a denominar-se llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO). Aquesta nova denominació, que podria acabar esdevenint una anècdota d’una certa ignorància política i científica , comportarà possiblement un canvi en els normatives de suports econòmics i també en les denominacions dels topònims  que passarà  ser estricta competència del govern d ‘Aragó i no pas de criteris lingüístics. Els arguments per modificar la llei de llengües existent és una argumentació que té ens el seu substrat una voluntat uniformitzadora en afirmar  que volen evitar qualsevol “tipus d’imposició”. O sigui que segons el PP els criteris científics sobre una llengua i les ses variants són imposicions, més aviat la imposició és la seva pròpia llei ja que els territoris que usen el català o l’aragonès fins ara no s’ha  manifestat sobre les suposades imposicions.

Ja sabem que els Parlaments són sobirans en els seves decisions, però aquesta sobirania quan va en contra de la lògica lingüística, contra l’opinió de la comunitat científica i pretén servir per anorrear sentiment, la sobirania queda reduïda a tonteria.

Perquè no em  direu que no és una solemne tonteria deixar de dir el non de català al català i inventar-se una expressió impostada i sense cap mena de criteri lingüístic.

Un idioma es fa i es transforma  través del seu ús i esdevé també un element referencial per un territori o per una part d’ell. Aquesta nova agressió que ,sinó fos per la gravetat del contingut de la llei, podria considerar-se com una broma de mal gust, no deixa de ser una nova trava que el PP posa a la llengua catalana en els territoris o a on governa.

La situació al País valencià o a les Illes és de creixent precarietat fruit dels permanents inconvenients que van posant els autoritat per la seva expansió o simplement per la seva normalització.

Ara s’hi afegeix Aragó. Fins quan tanta barroeria….