Envelliment saludable

febrer 22, 2018 by

Aquest divendres comptarem amb la presència del doctor Antonio Yuste que ens parlarà sobre “L’envelliment saludable: jo que puc fer”
Vegem algunes propostes que fan des de institucions que treballen per l’envelliment actiu:

“L’esperança de vida en néixer a Catalunya és de les més altes del món (82,3 anys). I el nombre de persones més grans de 64 anys ha passat de 667.000 l’any 1981 a 1.265.027 l’any 2011. Es preveu que seran més de 2.100.000 l’any 2040.
La manera com envellim depèn de molts factors: alguns no els podem canviar, com ara la genètica que hem heretat dels nostres pares, la nostra edat o el nostre sexe, però bona part de la forma com ens fem grans depèn de les decisions que prenem cada dia. Per exemple, si decidim ser físicament actius regularment, disminuir les activitats sedentàries en el dia a dia, no fumar i seguir una alimentació adequada, gaudirem d’una millor salut i qualitat de vida a mesura que anem complint anys. Recordem que els petits canvis mantinguts en el temps tenen grans efectes sobre la salut.”

De l’agència de la Salut Pública de Catalunya.

 

“Envelliment saludable

Davant l’augment de l’esperança de vida, el propòsit de l’envelliment saludable és augmentar l’esperança de vida lliure de discapacitat, promocionant la salut de les persones grans per tal que puguin viure amb autonomia i aportant a la societat.
En l’àmbit de l’envelliment saludable les nostres línees d’interès són:
l’activitat física: l’activitat física al llarg de la vida és l’eina més eficaç que coneixem en aquests moments per mantenir un envelliment saludable i evitar o retardar el deteriorament funcional sobretot a nivell físic però també cognitiu i social. En aquesta línia estem treballant actualment en el projecte SITLESS, que compta amb finançament de la Comissió Europea en el programa H2020.
La nutrició: la nutrició és un dels pilars fonamentals dels hàbits de vida saludables i ho continua sent al envellir. L’alimentació està relacionada tant amb la funció física com la cognitiva, a més de ser un acte social i cultural.
La cognició: perdre la memòria és una de les pors més freqüents entre les persones grans. Comprendre el deteriorament cognitiu associat a l’edat i com aturar-lo mitjançant l’estimulació cognitiva és una de les nostres tasques.
A més, estudiem també les interrelacions entre les diverses línees de recerca: com afecta la nutrició i l’activitat física a la cognició?
Per a més informació podeu consultar la secció de publicacions”
Fundació Salut i Envelliment Universitat Autònoma de Barcelona

 

“Practicar un estil de vida saludable ajuda a envellir amb salut
L’envelliment és una etapa més de la vida, plena de nous reptes i oportunitats que només podrem assumir si gaudim de bona salut. Aquí teniu 5 propostes per a un envelliment saludable.

Activitat física: practicar un estil de vida actiu moderat; activitats tan senzilles com ara caminar, pujar escales, ballar… tenen un gran impacte sobre la salut.
Alimentació saludable: seguir una dieta equilibrada, variada i ajustada a les nostres necessitats ens ajuda a mantenir el pes adequat. Aneu amb compte amb les begudes alcohòliques.

Salut física i mental: participeu en els programes de detecció precoç de malalties (càncer, demència…). Reviseu-vos periòdicament la vista i l’oïda. Controleu-vos els nivells de colesterol, la pressió arterial i els nivells de sucre a la sang. No fumeu. Esteu mentalment «actius» (relacioneu-vos amb altres persones, llegiu, jugueu a jocs de taula…).
Seguretat a la llar: minimitzeu el risc d’accidents domèstics a la cuina, no tragineu per la llar a les fosques, col·loqueu agafadors a les dutxes, adapteu els sanitaris…
Relacions socials: participeu en tallers comunitaris, en activitats d’oci amb familiars…”
Conselleria de Salut Govern Illes Balears.

 

Es tractarà de conèixer quin és el capteniment personal davant el procés d’envelliment . Aquí val, i molt, allò de que Ningú pot fer per tu allò que tu mateix has de fer.

Per comentar-nos tot això tindrem entre nosaltres al doctor Antonio Yuste. Antoni Yuste ostenta la direcció de Docència recerca i investigació de l’Hospital de Sant Antoni Abad i del Consorci de Sanitari del Garraf.
El Dr. Yuste cursa Estudis de Medicina i Cirurgia Especialista en Geriatria Realitza els cursos del Doctorat en Medicina i Cirurgia Formació en l’àmbit de Recerca, Docència i Investigació. Amplia experiència en la Gestió de l’àmbit de la Recerca, Docència i Investigació en entitats públiques i privades. La seva trajectòria és àmplia. 2011 . És Gerent a la Fundació Privada Sant Antoni Abat 2011 i Assessor a Gerència en temes de geriatria al Consorci Sanitari del Garraf 2009-2011 Director Mèdic Sociosanitari al Consorci Sanitari del Garraf 2001-2008 Director Assistencial a la Fundació Hospital Comarcal Sant Antoni Abat 1999-2001 Director Mèdic – Cap de Geriatria a la Fundació Hospital Comarcal Sant Antoni Abat 1995-1999 Metge Adjunt de Geriatria a la Fundació Hospital Comarcal Sant Antoni Abat 1991-1994 Formació MIR en Geriatria a l’Hospital General Universitario de Guadalajara 1988-1991 Metge d’Atenció Primària i Urgències a l’Institut Català de la Salut.

 

Anuncis

Anem ja per feina?

febrer 22, 2018 by

S’han acabat les declaracions ,de moment. Al Tribunal Supren per part de polítics catalans. Menys la ex diputada de la CUP Anna Gabriel, la resta de cridats han comparegut davant el jutge, han dit el que han volgut d’acords amb la seva línia estratègica  de defensa.

Res a dir, més enllà de la celebració de que cap d’ells i elles hagin hagut de passar ni un minuta  la presó valorar amb escepticisme  que diuen que l’estat ha rebaixat una mica la pressió damunt la situació dels compareixents però cal pensar que encara hi ha  engarjolats uns quants polítics i dirigents socials.

Un cop passat aquest tràngol  caldria posar fil a agulla i anar per feina.

I anar per feina vol dir en aquets moments deixar-se de romanços i anar cap a al formació de  govern.

Sembla que hi ha un tempus més o menys dissenyats es parla en els cercles periodístics que el dia 28 el president Puigdemont faria el pas al costat ( aquest procés recorda  allò del ball de la  “yenka”, adelante, atras i un dos tres!!…) que ja se li reclama gairebé amb unanimitat i que el dia 5 es podria anar a al investidura d’un alter candidat o candidata que de moment no se’n sap el nom.

És urgent que el país es doti ja d’un govern que faci la feina que i correspon, sobretot perquè en el moment actual i amb vigència del 155 no hi ha govern amb funcions i el dia a dia ja està prou ralentitzat com per esperar gairebé més. Per altra banda l’absència de govern efectiu comporta que l’estat vagi fent de les seves sense cap mena d’escrúpol ni cap mena de capteniment raonable.

Les obres d’art de Sixena  i el seu trasllat en va ser un exemple paradigmàtic de com aprofitant els circumstàncies els govern espanyol tira pel dret i deixa amb la més greu indefensió a la Generalitat.  I ara encara hi ha  més llenya al foc en el tema d ela llengua. La voluntat recurrent i reiterada del govern central de laminar la immersió lingüística s’ha posat damunt la taula de nou.

Aprofitant que la conselleria d’ensenyament no té titular al front i assumides les competències des del govern de Madrid pretenen un cop més actuar damunt el sistema d’immersió lingüística que va ser posat en marxa fa molts anys amb consens polítics i socials i que ha tingut uns resultats envejables i reconegut arreu del món per la comunitat educativa internacional.

Feina doncs i urgència política per la formació del govern, caldrà però veure si el full de ruta que es vulgui aplicar serà més o menys realitzable.

I parlant de la llengua i el 155, aprofitem per fer extensiu el Comunicat del sindicat d’Ensenyament de CCOO al respecte.

Companyes i companys,

En referència a les declaracions de membres del govern espanyol segons les quals s’utilitzaria l’actual vigència de l’article 155 per imposar un formulari on s’hauria de triar l’idioma en el qual serà escolaritzat l’alumnat al sistema educatiu català, la Federació d’Educació de CCOO de Catalunya vol fer arribar les següents consideracions:

1.- Aquesta mesura suposaria afegir una nova segregació, la lingüística, a les que ja pateix actualment el nostre sistema educatiu, fruit de dècades de polítiques neo-lliberals i conservadores. Aquesta nova segregació, com tota la resta, recauria principalment sobre les filles i els fills de la classe treballadora.

2.- El model d’immersió lingüística ha demostrat la seva eficàcia pedagògica i social durant més de 30 anys on l’alumnat ha sortit amb un nivell competencial en les dues llengües cooficials. Només decisions polítiques orientades a adoctrinar, de manera autoritària i artificial, l’escola catalana poden explicar l’intent d’acabar amb ella.

3.- La defensa del nostre model de convivència lingüística a l’escola és una tasca per a tota la comunitat educativa i tot el país. Impulsarem la màxima unitat a totes les mobilitzacions i defugirem de qualsevol intent de limitar-la en funció d’opcions polítiques, per molt legitimes que siguin.

4.- Considerem que l’aplicació de l’article 155 no avala el Govern central a modificar el sistema educatiu català i hem començat a analitzar la defensa jurídica.

 

Per conèixer el que ha passat des d’un visió privilegiada. El pensament polític de Carles Campuzano

febrer 21, 2018 by

 

 

Bona nit.

Gràcies a la Rosana per acollir-nos i gràcies a tots vostès per la seva presència.

 

Ens trobem avui per parlar del llibre de Carles Campuzano, Cataluña una desconexión anunciada . Crónica de 6 años desde un escaño” editat per Ediciones el Siglo.

I em plau de manera especial parlar-ne perquè fa molt temps que conec  al Carles i hi ha una espacial també estima. Així mateix compartir amb el F. Marc Àlvaro  aquesta presentació també és una situació especial per la bona relació que mantenim.

El llibre és l’aplec d’un seguit d’articles que en Carles ha anat escrivint a la revista el Siglo al llarg d’aquest sis anys. La revista El Siglo de Europa , que enguany farà vint-i-cinc anys en paraules del seu editar, José Gracia Abad,  deia en el moment de la seva aparició : “con la finalidad de conquistar a un público desabastecido desde hace tiempo en un tipo de información en profundidad” i encara afegia : “En principio, la revista no se parecerá a ninguna otra”, ha señalado su director, “pero no negamos que pretendemos imprimirle un estilo similar al que tienen The Economist, Le Nouvel Observateur o L’Expansion”.  El cert és que la revista és un exemple de pluralitat ja que hi trobem signatures destacades dels diversos  àmbits polítics i ideològics.

I potser és una de les darreres revistes  de caire polític que sobreviu i  que van tenir un paper destacat en l’època de la transició i posterior.

 

Carles Campuzano té una trajectòria de política institucional prou extensa i és ara el  Portaveu del Partit Demòcrata al Congrés dels Diputats.
És Llicenciat en Dret.

Entre 1986 i 1992 va treballar en el Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Ha estat Secretari General (1989-1994) i President (1994-1996) de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Regidor de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (1987-1991). Diputat en el Parlament de Catalunya (1992-1995). Diputat al Congrés des de 1996. Membre del Consell Nacional del PDeCatHa impulsat diverses iniciatives en el camp cultural i col·labora activament en projectes de caràcter social. Presideix la Fundació Acsar, que centra els seus treballs en matèria d’immigració, asil i refugi.

Diputat de la VI ,  VII ,  VIII ,  IX ,  X ,  XI y  XII legislatura

Ens trobem doncs avui parlant del llibre de Carles Campuzano que segons el CIS és ja un líder polític més valorat que Rajoy, això potser  nos era massa difícil donat el desprestigi del President del Govern però supera a Pablo Iglesias i es converteix en el diputat català més valor segons l’enquesta.

Això que podria representar una anècdota crec que cal valorar-lo positivament i a més ens dóna una pauta del la importància política de Carles Campuzano. .

 

Però cal dir que  en el Congrés el Carles Campuzano és un diputat conegut i reconegut, actiu i molt feiner, hàbil en el discurs i amb capacitat de generar consens. Tot els altres diputats li tenen un  respecte i estima alta i allò que crec que el defineixi és quan et diuen que és un diputat de qui et pots refiar. Això, ara i avui ,en política crec que és l’elogi més gran que et poden dir perquè significa que, més enllà de la posició política que defensi en cada moment i en cada proposta, hi ha una persona honesta i lleial, traspua  també el qualificatiu de lleial un sentiment d’estima i el reconeixement d’una trajectòria d’acords i negociacions ben encarrilades i millor acabades.

 

I no m’equivoco si afirmo que aquesta percepció qualitativa del Diputat vilanoví és tranversal. Amb qualsevol grup polític que parlis trobes qui et lloa la figura i l’acció del política de Campuzano pel que té de capacitat de negociació i de flexibilitat – que no vol dir manca de rigor- en les formes i permetent i la síntesi de posicions que faque els acord arribin a bon port.

Carles Campuzano té els valors bàsics que fan que se li reconegui la seva tasca política i mereixi credibilitat.

 

  • És un treballador incansable que estudia els temes, que els contrasta, que va al lloc on es pugui haver generat un conflicte o calgui trobar informació. Carregat de papers reunions i feines encara te temps per escriure i donar-nos aquest llibre testimoni.

 

  • Es rigorós. No parla per parlar, no omple el temps amb intervencions buides de contingut. El seu treball, la seva investigació sempre són irrebatibles. Les seves intervencions es podran combatre des d’una òptica ideològica però mai en els arguments de fonament.

 

  • És d’una honestedat a prova de bomba. Tant en les plantejaments com en els formulacions. Honestedat moral però també ideològica i política .S’allunya de la demagògia tant com pot i fuig del populisme sempre. La veritat política si és que existeix en puritat és una de les seves divises.

 

  • És lleial en el pacte i en l’acord. Aquesta virtut és de les més preuades en el camp de la política parlamentària perquè és fonamental per poder avançar en la configuració de lleis i dels gran acords de país necessaris. Però no confonguem lleialtat amb cessió. En la negociació és dur però quan s’arriba  un acord aquest va a missa, no hi ha marxa enrere i això ben segur que li ah costa més d’un disgust en el seu propi partit.

 

  • És generós. Que en política vol dir proximitat, mai té un no per anar a  parlar de política o a explicar al seva posició, tant és si és un col·lectiu de vídues de Burgos preocupades per la pensió que a un grup de veïns amenaçats per alguna malvestat pròpia de l’administració.

 

 

Polític vocacional no ha perdut ni la frescor , ni  l’entusiasme ni la capacitat de treball. Amb el temps i en els càrrec públics sembla que hagi sempre una tendència a l’acomodació, a la renuncia de  determinats postulats o a esdevenir un simple pragmàtic – que ja és molt i no ho dic pejorativament  – Crec que el diputat de CiU no sols no ha perdut res de tot això sinó que l’experiència el pòsit que deixen moltes hores de discussions ,de debats li han permès que, sense perdre aquella il·lusió primerenca, avui s’hagi convertit en un parlamentari d’una solidesa més que notable. Només cal que entreu a la pàgina Web del Congrés i llegir l’històrica d ela seva feina.

 

Carles Campuzano ha tingut un paper important segurament fins arribar al paper que té ara ha estat un esplèndid segon. I no sempre ha tingut bons “primers” al meu entendre . I no sé si et faré un gran favor si afirmo que en alguns moments hagué estat beneficiós pel partit i per la política en general que haguessis encapçalat la llista. I aquí com que estem en família si poso el cas de J. A. Duran i Lleida que ja tingut una sobreexposició al púbic no té ni el prestigi entre els diputats i diputades que té el Carles . I al meu entendre si la comparació amb Quim Homs aquests no la resisteix i puc entendre allò de les “raons de partit” .

En tot cas val la pena llegir les paraules de Ferran Mascarell que escriu en el Pròleg del Llibre : “ Si la cultura parlamentara catalana y española pudiera exportar una alma pública como modelo ,seria sin duda la de Carles. Pues bien, en tiempos de ruido e interferencias permanentes, de twit –declaraciones que se evaporan en tiempo real, de trincheras mentales y culturales Carles representa profundidad, recorrido y luces largas.

Ha vivido como actor principal en la sobra la mayoría de los hechos que describe, ha conocido a la mayoría de los protagonistas y les ha influido. Ha configurado un pensamiento propio sobre la realidad catalana y española. Está destinado a ser un personaje todavía más significado e influyente en la Cataluña del futuro.”

Un cop més coincideixo amb Ferran Mascarell.

Possiblement arribarà un dia en que serem una república. Haurem fet un camí sense presses, salvant amb més intel·ligència que astúcia els entrebancs i sumant més gent a  la causa.

Llavors els historiadors parlaran d’aquells que van tenir responsabilitats a la capital d’Espanya.

A la lletra C hi trobarem al Carles Campuzano, i ben segur que hi tindrà forces planes.

I també hi haurà l’ historiador vilanoví que en parlarà i Carles Campuzano sumarà la llista de Vilanovins que han tingut representació parlamentària  a Madrid. Puig Rovira en el llibre Diccionari Biogràfics del Vilanovins i Vilanovines ja n’ha fet una llista llarga i prolixa en infomacioons.

Destaquen Víctor Balaguer,  Bertran i Musito que va ser ministre de Gracia y Justicia 15 dies mal comptats i va crear el servei d‘informació a favor de Franco. Francesc de Papiol, Francesc Macià. Amadeu Hurtado i el ministre Josep Piqué per citar-ne alguns.

Però de tots ells i no es tracta ara de mitificar al Carles Campuzano qui mereixerà més pàgines serà ell. Els convido a entrar a la pàgina web del Congrés i veure la ingent tasca feta, sempre des de posicions gens visible masses vegades  però molt efectiva.

Però amb tot jo vull recordar , per posar un exemple breu,  quatre accions que jo penso son cabdals en la història contemporània de l’Espanya democràtica i que descriuen l’enorme feina i la sensibilitat social del Carles.

 

Llei d l’objecció de Consciència . Autèntic protagonista d’acabar amb un servei militar universal i obligatori que certament va ser en el seu moment una conquesta de les classes populars i progressistes, però que en el moment de fer al llei precisament el progressista serà el reconeixement de l’objecció.

El treball enorme en la tasca de reconeixement de les discapacitats i el treball públic de els persones discapacitades.

La llei d’immigració en un tema tant sensible i d’abast mundial hi va tenir un paper rellevant per l’acord.

I finament en el tema de les pensions. La seva feina ingent ha servit per millorar les aportacions a les pensions més baixes i ha ajudat a reconèixer moltes pensions sobretot a les dones vídues amb situació de precarietat.

En definitiva tres breus exemples d’una gran tasca parlamentària i amb tres temes que han canviat en part la nostra societat.

 

Hi ha però un història llarga d’intervencions de els que n’ensemento unes quantes, poques perquè tota la llista és immensa.

 

  • Ponente de la Ponencia Prop.L.regulad. objeción de conciencia y prest.social (122/24 desde el 17/04/1997 al 31/03/1998
  • Ponente de la Ponencia Prop.L.O.s/derechos y libertades extranjero(122/154,158 y 167 desde el 17/02/1999 al 27/10/1999
  • nte de la Ponencia Proy. L.de incentivos a la contratación indefinida. (121/67). desde el 07/10/1997 al 07/10/1997
  • Ponente de la Ponencia Prop. Ley del fondo de garantía salarial (Expte. 122/40). desde el 07/10/1997 al 07/10/1997
  • Ponente de la Ponencia Prop. Ley de familias numerosas (Expte. 122/41). desde el 07/10/1997 al 28/10/1997

 

  • Vocal de la Subcomisión estudio sobre situación actual de la discapacidad (154/11) desde el 21/03/2002 al 05/12/2003
  • Ponente de la Ponencia Prop. L. sobre empleo público de discapacitados (122/268) desde el 24/09/2003 al 24/09/2003

 

Parlem del llibre

 

El llibre com ja hem dit és un aplec d’articles que el Carles ha anat publicant d’ençà el 2011 fins el 2017.

Sis anys en que hi hagut canvis més que espectaculars en la polítics catalana. Sis anys que han canviat significativament el panorama de la política del nostre país.

Alguns – n’hi ha molts altres- elements que confirmen aquets canvis.

 

  • El trencament , desaparició o canvis de partits històrics, el PSC fraccionat i amb pèrdues substancials de suports electorals, CDC transmutada en el PDeCat  amb els consegüents canvis en la direcció. Aquí caldria analitzar la confessió de Pujol i les conseqüències emocionals que va comportar. La desaparició d’ICV en una nova transmutació ara dintre de l’espai dels Comuns i l’emergència de forces populistes. El mapa polític ha fet un tomb impressionant

 

  • L’emergència de la força de la societat civil a través d’entitats principalment L’ANC i Òmnium Cultural que amplia el radi d’acció i mobilitzen de manera majoritària a la ciutadania amb grans actes com no s’havia vist mai. I naturalment el nivell d’influència i intervenció polítics també es evident i creixent.

 

  • La desaparició d e líders històrics  el paradigma més important és el d’Artur Mas, llençat literalment a la paperera de la història , em sembla que injustament, i ara amb tota la repressió judicial i política potser veurem una altra generació que es perdrà.

 

  • El desdibuixament clar de l’eix dretes- esquerre que era el que fonamentalment es dilucidava  en les comtesses electorals i ara el l’eix sobiranisme-unionisme és el que predomina.

 

  • El creixement imparable de l’ independentisme. Els canvis han estat importants alguns per oportunisme , altres per practicisme, per motius econòmics o sentimentals però el cert és que en un termini breu de temps la majoria de la ciutadania i així s’ha expressat electoralment el món independentista és majoria. ( veuríem però en un referèndum) ,i en conseqüència

 

  • El catalanisme ha passat de voler intervenir en la governació de l’estat a esdevenir una força a la conquesta de l’estat.

 

  • Alguns diputats catalans a Madrid han perdut influència i capacitat d’intervenció i de negociació en passar de ser possibles aliats a “soldats” del govern de Catalunya.

 

I tot això es pots desprendre de la lectura de la vuitantena d’articles que conté el volum. I que està actualitzat amb  un pròleg que ens porta  al llindar del referèndum del 1-O i a l’anunciada Declaració d’ Independència.

Hi ha tractats forces temes des de l’educació – i són prou interessants els article sobre el paper del ministre Werd-  a la llei de la dependència, des dels pressupostos i el finançament i les pensions  fins les infraestructures, i naturalment molt sobre allò que n’hem acabat dient el “procés” que ja en diria el camí de al transició nacional.

El llibre comença amb un article del 2001. La desconexión i acaba amb 2017 poc després del referèndum del primer d’octubre amb l’article De esos polvos estos lodos. Desprestigiar la sociedad  catalana no es gobernar. El principi i el final, encara que aquest final no està tancat i per tant es poden donar diverses sortides i confiem que la que sigui real i efectiva millori l’actualitat.

 

El llibre està escrit des del rovell d e l’ou, i des d‘una posició privilegiada pel que fa a copsar la situació en les banda contrària per dir-ho d’una altra manera, rodejat de l’argumentació de l’oponent. El conjunt d’articles esta  escrit com observador privilegiat del que passa en els cercles del poder de l’estat. I tot i que el narrador té una posició predeterminada intentat ser el màxim d’objectiu possible és a  dir que intentant també posar-se en la posició dels altres.

 

El llibre ens interpel·la perquè ens posa en la tessitura de la reflexió a l’entorn del que està passant i també et fa posicionar sobre l’argumentació que es fa . Per tant un element més que ajuda a la pròpia reflexió sobre fets i causes i conseqüències. És un llibre que  genera un relat del que ha anat succeint, el perquè ha succeït i les reaccions que ha suscitat en el camp polític. El llibre és una guia de viatge per seguir la ruta que hem  recorregut fent aturada en els temes que han esta vitals ja sigui per comparació ( Escòcia i Quebec per exemple) ja sigui per la unilateralitat

 

És un llibre que va prenent els constants vitals. Que podria definir-se com l’historial clínic de la desconnexió  del que succeeix al llarg d’aquest sis anys. Pot servir de termòmetre per conèixer la temperatura de la situació política, pot servir con a tensiòmetre per capturar la pressió, màxima i mínima,  que  van exercint uns  sobre els altres i a l’inrevés. I com no també per detectar el pols, el ritme en que es van fent els coses, a cops accelerades a cops més aviat alentides o també podria ser fonendoscopi que va detectant els sorolls de fons , la remors que genera el procés i tot l’entorn. En fi el llibre dóna per moltes sortides a través del diversos temes tractats amb els seus articles.

 

És Llibre intemporal. No ens explica la situació actual però sí que aporta raons, aporta tesis sobre el què passa i perquè està passant. És una excel·lent guia per entendre bona part del relat que avui és actual. És una bona clau per interpretar el que ha succeït al país   Coneixem els antecedents i podem seguir el pas del temps i com ha anat evolucionant tota les circumstàncies que confluiran en els fets d’octubre, de l’octubre passat, eh..

 

Acabo, el llibre ens mostra en bona part les idees de Carles Campuzano, el posiciona davant els principals reptes de país i el situa en un lloc d’observació interessant per donar-nos pautes pe entendre els darrers anys de la política espanyola i catalana. I només coneixent i interpretant encertadament el passat i el present podem afrontar el futur amb garanties de futur. I Aquest llibre hi ajuda i molt.

Vilanova i la Geltrú.

Llibreria Llorens 16.02.18

Homenatge a Alexandre de Cabanyes:

Dins del programa commemoratiu dels 140 anys del naixement del pintor Alexandre Cabanyes  està prevista la presentació del llibre monogràfic “Alexandre de Cabanyes (1877-1972). L’últim modernista”, coordinat per Oriol Pi de Cabanyes i Esther Alsina. La publicació compta amb els textos dels dos coordinadors juntament amb els de Francesc Xavier Puig Rovira i Francesc Fontbona. Aquest acte de presentació tindrà lloc el proper dimecres 21 de febrer de 2018, a les 19 h, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Benvolguda alcaldessa

febrer 19, 2018 by

Dimarts 21 és al data assenyalada pel jutge Llarena per prendre declaració a  Artur Mas i a Neus Lloveras, alcaldessa de Vilanova. No és una situació ni justa ni agradable. Tot i això confiem en que surti ràpida i lliure de tota mesura coercitiva.

Benvolguda alcaldessa

No he votat mai cap de les llistes en las que ha figurat, ni a  les municipals ni a les eleccions del Parlament de Catalunya. Bona part de les polítiques que promou i defensa  el seu grup no les comparteixo. Segurament no la votaré mai, primer perquè no es presentarà més segons he llegit i després perquè no crec que aquestes alçades pugui canviar la manera de pensar ( però a la vida tot és possible i n’he vist de més gruixudes i diuen allò que de més verdes en madures). Això si, quan encara era del PSC vaig votar a  favor del pacte a l’ajuntament vaig defensar la sociovergència – tot que  hagués preferit una fórmula més àmplia- i no me’n penedeixo, discutiria moltes de les coses que es fan però també crec que en l’extrema dificultat en que hagut de  governar  deu n’hi do de la feina feta.Escric aquestes ratlles perquè  sé  – ho he llegit als diaris-  que el proper dia 21 haurà de declarar davant el Tribunal Suprem, em temo que serà una cap de turc més  en la causa general instada contra l’independentisme per part de l’estructura de l’estat, no sols ja del govern Rajoy. Causa en que dóna la sensació que la justícia s’ha tret la bena i carrega contra qui jutja i no el què jutja i alhora la balança que hauria de mantenir l’equilibri entre els parts està clarament decantada  a favor de les tesis d’una part,la que persegueix determinades ideologies,obviant la necessària independència que se li hauria de pressuposar . Només cal llegir algunes interlocutòries del jutge davant del que haurà de declarar que clarament,  i en opinió de molts juristes, s’extralimiten molt  i donen més la sensació de que és  una voluntat d’humiliar  ,de destruir, de vexar que no pas de jutjar. Però clar quan escoltem el cap de l’operatiu repressor de l’1-O dient que “l’acompliment de la llei passa per sobre de la convivència” tot voler-nos dir i advertir-nos  que en nom de la llei tot està permès. Veient que  no el cessen immediatament tot va quedant més clar de per on va la cosa… Vull mostrar-li tota la meva solidaritat, el meu suport i si cal també que em cridin a declarar i també diré que vaig votar el  1 d’octubre,en aquell diguem-ne referèndum que la porta a declarar davant del jutge, que vaig estar al col·legi una bona estona  i per sort no vaig rebre.

I em sento responsable també doncs, d’uns fets que són d’estricte caire polític.

I no vull que actes estrictament polítics siguin judicialitzats matusserament per l’estat  i que ho siguin a més  per l’ immobilisme pel govern central que tenint a la seva mà part de la solució l’ha convertit en problema cada dia més greu. Vull dir-li que faci el que hagi de fer davant del jutge , es a dir, digui i declari  el que més convingui per evitar qualsevol acte de repressió de la que estan disposats a exercir les forces de l’estat. No la jutjarem per això.Ja hem escoltat àudios de les declaracions de companys seus, crec que intencionadament filtrats per poder després explicar que el que diuen davant del jutge o davant al gent són coses diferents. Fàstic. Revenja. Voluntat d’humiliar i sotmetre. La “investiguen” per “el papel relevante y el dominio del hecho delictivo en el denominado comité estratégico independentista, cuyo objetivo era proclamar la República de Catalunya. La pròpia acusació és de per sí estrambòtica. Si un o una és independentista treballà per la independència. Així de clar , de senzill. La “investigació” és una prova més de la feblesa ,de la incapacitat política de l’estat per afrontar políticament el repte de l‘acord, la negociació o el diàleg. La resposta judicial a un desafiament polític no és sols de feblesa sinó també de  covardia. Fa uns deia el filòsof Josep Ramoneda deia carregat de raó La llei hi és per protegir la ciutadania. Tant de bo sigui així en  el seu cas  alcaldessa, desitgem que la llei no sigui arbitrària perquè si ho és deixa de  ser llei i és revenja.

Digui el que calgui però volem que  després de declarar cap a casa. Volem la seva llibertat absoluta perquè pugui passejar per la ciutat , perquè puguem discrepar,debatre, posar-nos d’acord o gestionar la discrepància .Tot i que no comparteixo bona part del  procediment que s’ ha fet servir per avançar cap a la independència també em sembla que no és  ni just ni raonable ni políticament necessari portar-la a vostè i altres davant d’un tribunal  i mantenir a la injusta  presó a dirigents politics i socials. És vergonyós.

Tot el meu suport, solidaritat i escalf davant aquest moment gens agradable i molt injust. Cordialment

 

Publicat al Diari de Vilanova 16 de febrer del 2018

 

 

 

 

 

Noms propis (VII)

febrer 18, 2018 by

Gabriel Rufian , el diputat d’ERC va tenir en al sessió de control la govern en el Congrés del Diputats una picabaralla ( una més) amb el President Rajoy, aquest cop però en va sortir escaldat. Ja ho té això dels cara a cara i sobretot quan t’oblides del les posicions que ah mantingut el teu partit al llarg de la història. Corres el perill de sortir escaldat.

El tema era l’escola i la promoció de le Forces armades.

Rufian en al seva pregunta a Rajoy deia : l’educació millorarà després de l’acord subscrit entre el Ministeri de Defensa i el d’Educació per “reforçar la imatge de la Corona i les forces armades” i exigís al president espanyol que tingués “la decència i la vergonya de deixar de dir que a Catalunya s’adoctrina”.

El diputat d’Esquerra ha recitat un passatge de 1939, segons ell “l’any de la victòria”-franquista-: “La cerimònia de portar la bandera abans d’entrar a classe serà obligatori per a totes les escoles”. “Volen recuperar això 80 anys després?”.Tinguin la decència i la vergonya de deixar de dir que a Catalunya s’adoctrina. Nosaltres volem que els nens sàpiguen què és la solidaritat, no la Legió o la cabra. Volem que sàpiguen qui és Marcos Ana, abans que Letizia Ortiz”,.

Però Rajoy que és molt hàbil en les respostes ràpides li va dir que : jo estic més actual que vostè, no em remuntaré 80 anys” i ha recordat que ERC va donar suport al govern de José Luis Rodríguez Zapatero en un cas similar. “No entenc absolutament res. Per una banda vostè dóna suport a lleis, per altra es queixa. Vostè podrà dir que no hi era, però el seu líder natural Joan Tardà, sí”. Rajoy s’ha quedat tan ample.

En fi aquest cop Rajoy en va sortir prou bé, i ja se sap que quan tens la darrer torn sempre pots ser més contundents i entrar a matar amb seguretat.

L’estratègia de Rufian aquest cop li ah sortit malament.

Ja passa això. A vegades cal fer els deures ben fets.

 

Agustí Alcoverro: definit com  un catedràtic d’història que fa activisme i des de l’empresonament de Jordi Sánchez exerceix la presidència de l’ANC . En una entrevista al digital El Món donava aquets titular: “El drama va ser que el 27-O vam descobrir que el 28 no estava dissenyat”. Quanta raó!!

I això que ens havien dit per davant i pel darrera que no calia patir que tot estava dissenyat, decidit, pensat, planificat. I vet aquí  que el més calent era a l’aigüera.

Res de res, el buit. I sí certament la reacció l’estat va ser brutal i antidemocràtic però això no justifica la improvisació en al que es movien els responsables de portar a temes les declaressin fetes.

És ara ja  una consciència generalitzada d que això va ser així.

Però tot i així el dirigent de l’ANC llança alguna reflexió interessant: “En aquest moment, més que plantejar una opció tancada i estar atent a les oportunitats. La independència es pot materialitzar en 20 anys o 6 mesos, tot depèn dels moviments que s’han de produir. Per exemple, l’àmbit de la internacionalització estem decebuts, però cal decebre’ns en la justa mesura. L’1-O la gent va descobrir el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya, abans no ens enganyem, desconeixia el conflicte. El fet d’entrar a l’opinió pública europea és important. La UE donarà suporta un Estat dèbil com l’espanyol, però Europa es constitueix com un concepte de valors i la persistència del conflicte fa mal a la noció d’Europa. Aquí hi tenim camp per treballar.” 

Feina sí. Molta és la que queda per fer.

Ens posarem els piles i començarem a fer-la

 

Joan Coscubiela, ex diputat de Catalunya en Comú . Acaba de publicar el llibre Empantanados: Una alternativa federal al sóviet carlista llibre que posiciona a l’ex diputat sobre la situació que es viu a Catalunya el llibre es presenta com la resposta de Coscubiela a la manera co es va portar el tram final abans de la votació de la presumpta república catalana : «¡Estoy dispuesto a partirme la cara para que ustedes puedan ejercer su derecho a votar sobre la independencia de Cataluña, pero no si lo hacen pisando los derechos del resto de ciudadanos!»

El 7 de septiembre de 2017 la voz de Joan Coscubiela resonó con fuerza en el Parlament de Cataluña. Denunciaba la vulneración, por parte de las fuerzas independentistas, de la legalidad y de los derechos de la minoría parlamentaria para aprobar el marco legal del referéndum del 1 de octubre. Diputados de Ciudadanos, PSC y PP se levantaron para aplaudirle. En cambio, no todos los diputados de su propio grupo parlamentario lo hicieron.

La intervención de Coscubiela aquel día alienta este libro, en el que el exdiputado explica, desde la sensatez y el respeto hacia todas las posiciones, cómo se ha llegado hasta aquí. Su voz viene a ocupar un espacio silenciado, el de la equidistancia ―que no equivale a una neutralidad imposible―, en el que muchos han dejado de sentir que exista una representación política.

¿Es posible superar el empantanamiento de la situación actual? A la incapacidad de gestionar las grandes ilusiones y expectativas creadas por el independentismo se ha sumado el inmovilismo del Gobierno del PP y la reacción del españolismo más rancio e intolerante, en un cóctel de difícil digestión del que, según Coscubiela, solo se saldrá pactando el desacuerdo. Con un requisito imprescindible: que a corto plazo la independencia deje de ser el único eje de la política catalana.

A rel de la publicació d’aquest llibre l’entrevistaven a La Contra de la Vanguardia i l’entrevista  ens deixa algunes perles estimable : “El que té dues cares, enganya, ¡i enganyar a algú és no respectar-la!”, critica, a més de lamentar que els dirigents independentistes “van encoratjar la gent a una il·lusió … que sabien que no podrien satisfer”.

Coscubiela explica que “Junqueras va trepitjar l’accelerador cap al precipici, convençut que l’altre cotxe, el convergent -¡gallines! -, frenaria primer. Però en l’altre cotxe va passar una cosa imprevista … Va pujar el pastisser boig i es va posar al volant”. En aquest sentit revela que “així anomenen Puigdemont alguns seus”.

friqui o friki (adaptació de l’anglès freak, ‘monstre, ésser deformat’), és una persona obsessionada amb un tema o afició en concret, normalment extravagant, fins al punt de convertir-lo en una forma de vida. Aquest  qualificatiu sens dubte el podríem aplicar al jove ( vol romandre en l’anonimat i no explica ni d’on és) que segons el diari el Periódico s’ha tatuat a la natja la cara del President Puigdemont.

Ara a més del clàssic , ampli i complert  mercahandaising del procés hi podem afegir la secció de “tatoos” que ajudin a promocionar la causa.

El jove ha manifestat que no és independentista i que tot plegat va ser una juguesca.

Si sóc capaç de fer-ho o no i au! ens al juguem , perd i ja tens posant-te la cara de Puigdemont al cul i per sempre… Quanta fidelitat. I això que diu que és apolític.

Pet tatutar-se no cal tenir una ideologia específica, no més cal que t’agradi i endavant

el jove afirma a més que la seva  decisió d’immortalitzar el rostre de Carles Puigdemont a la seva natja dreta perquè considera que l’expresident és un heroi, ja que “li ha pres el pèl a tot el món, desmarcant-se del pla, i això per mi el converteix en un heroi. O almenys, en un referent”. El noi afirma que “Puigdemont és el que al meu barri li diem un ‘jujas’, un tipus que et fa la punyeta, desmarcant-se del pla, i per mi això el converteix en un heroi”.
Al tatuatge encara “li falten alguns retocs“, per la qual cosa assegura que es tracta d’un “tatuatge en procés”. A sobre conyeta…

Realment en poc dies Puigdemont , instal·lat  Waterloo entre altres perles ja s’ha sentit dir Pastisser boig i jujas...

Parem-ho ja , no?

 

 

De lectures

febrer 18, 2018 by

La fiesta del oso.

Jordi Soler.

Literatura Random House

Barcelona , 2009

 

Nova novel·la amb el rerefons de la guerra civil de Jordi Soler. Emparant-se en les seves arrels familiar i els fets que van succeir a l’any 39 l’autor ens situa de nou en un marc en que, barrejant realitat i ficció va seguint el rastre dels personatges que desapareixen als Pirineus en plena retirada de les tropes republicanes en les acaballes de la guerra civil espanyola.

És la tercera novel·la, d’aquest autor, que s’emmarca en la guerra civil ,abans i seguint aquesta mateix recurs real del record, de la de ficció i d’una gran imaginació va publicar: “Los rojos de ultramar” y “La última hora del último dia” que són així mateix aventures , si voleu, de la seva família en l’immediat temps del final de la guerra civil i la diàspora corresponent.

Jordi Soler va néixer a la colònia La Portuguesa , una comunitat d’antics republicans catalans que es va establir a la selva de Veracruz a Mèxic després d’haver-se d’exiliar. És dissenyador industrial però mai no ha exercit la seva professió ja que ben aviat va dedicar-se  al periodisme i a  la literatura. Ha fet també programes  de ràdio. Viu des de fa anys a Barcelona , d’on era la seva família abans d’haver de marxar amb el final de la guerra. Ha viscut també forces anys a Irlanda

Ha escrit poesia  i col·labora habitualment en els diaris  Excelsior i La Jornada i en la revista Reforma. Com a novel·lista té una llarga producció malgrat que a Espanya només s‘han publicat tres de les seves obres que esmentàvem abans . La primera va ser Los Rojos de Ultramar, en que narra la vida i peripècies d’Arcadi des de la seva incorporació a l’exèrcit roig fins la seva marxa a l’exili i el naixement de l’obsessió de matar la dictador. L’altra novel·la publicada a aquí és “La última hora del último dia” en que reprèn la seva narració dels fets ,esdeveniments,  sensacions i vivències de la colònia d’exiliats catalans. En aquesta darrera obra “ La fiesta del oso” reprèn la història de la saga familiar i ens planteja  la recerca del seu oncle Oriol perdut a les muntanyes del Pirineus  al llindar entre el Ripollès i   la frontera francesa, després de la derrota republicana i una fugida, en mig de la desorganització, d’ un grup de ferits que, per ells mateixos, i davant l’abandó de l’exèrcit, decideixen intentar el pas de la frontera en unes condicions diverses.

Aquest és el tercer llibre, com hem dit,  que té com a protagonisme la recerca de la saga familiar en l’ambient concret de la guerra civil i de la posterior necessitat d’acomodació dels exiliats que ,derrotats han de crear una nova vida, amb l’amarg regust d’haver perdut, els ideals, de ser vençuts i d’haver perdut la majoria dels bens materials i fins hi tot la família i com, des d’aquesta situació, han d’emprendre una nova vida en un país desconegut. Evidentment aquesta situació marca els personatges que es mouen entre la necessitat d’oblidar però sempre amb l’esperança del retorn i la represa d’una vida al seu país pel qual van donar tants esforços

“La fiesta del oso” com hem dit tracta de la desaparició de l’Oriol,oncle del narrador, en mig d’una tempesta de neu en el Pirineus i en mig de la retirada republicana, anys més tard el nebot del desaparegut fa un descobriment inesperat que porta a rememorar els fets i intentar descobrir l’entrellat de la desaparició. Ressegueix la vida del seu oncle Oriol i  emportant-se’n més d’una sorpresa i la desmitificació d’un personatge que tothom tenia per desaparegut i en canvi ha tingut una presència estrafolària i lluny del mite que la família havia construït. Segueix en aquest llibre d’univers creat per l’autor a través de la colònia de  catalans a la selva mexicana. Els records i vivències de la guerra. El llibre ve ser com una  mena de comparació entre els fets que viu el protagonista i la seva recuperació a través de refer la memòria amb la recuperació d’una Espanya que va perdre una part de si mateixa amb la guerra i la posterior dictadura i l’esforç col·lectiu per recuperar-la .

És un llibre a on es mostra amb tota al cruesa possible l’enviliment de les persones que ha sofert i patit. Les conseqüències de la guerra, la dissort , personal, la manca d’escrúpols converteix a persones que havien tingut una vida amb enorme futur en personatges desgraciats  en ells mateixos i també amplien aquesta dissort a aquells que els rodegen. La novel·la entronca també amb elements mítics dels Pirineus com poden ser personatges com el gegant , les bruixes, els curanderos.. Tot plegat situa en un marc hostil com és la muntanya en els seves pitjors condicions tot un mon que condiciona la vida , la manera de viure-la però també a vegades les maneres  de ser i d’actuar.

Es una novel·la que reivindica la memòria històrica però que també parla del present i els esdeveniments que han passat entre passat i present justifiquen ja la narració, la descripció memorable dels ambients, els paisatges i els protagonistes.

El final és memorable.

 

D’altres fonts (VII)

febrer 17, 2018 by

Anar més enllà dels resultats electorals. La plasmació d’uns resultats electoral en un sistema democràtic comporta unes majories i la formació de governs. Però al democràcia ja no es pot quedar en això cal que s’afrontin els reptes universals amb una nova concepció més obert del sistema amb la participació activa en diversos fronts socials oberts.

L’article és una reflexió prou interessant sobre l’eixamplament  de les costures del sistema tal i com el coneixem fins ara.

 Daniel Innerarity és catedràtic de filosofia política i social, investigador IKERBASQUE a la Universitat del País Basc i director de l’Institut de Governança Democràtica. Doctor en Filosofia, va ampliar els seus estudis a Alemanya, com a balisa de la Fundació Alexander von Humboldt, Suïssa i Itàlia. Va ser professor visitant en diverses universitats europees i americanes, recentment al Centre Robert Schuman d’Estudis Avançats de l’Institut Europeu de Florència, així com a la London School of Economics. Actualment és director dels Estudis Associats de la Fundació Maison des Sciences de l’Homme de Paris.

És col·laborador habitual d’opinió a El País i El Correu / Diari Vasco, així com de la revista Claves de razón práctica.

Va rebre el Premi Príncep de Viana de la Cultura el 2013 otorgado pel Govern de Navarra. Aquest premi reconeix la trajectòria de persones o entitats rellevants en el món de la cultura.

El 2008, Eusko Ikaskuntza-Caja Laboral la va atorgar amb el Premi als Drets Humans, Arts, Cultura i Ciències Socials.

“Le Nouvel Observateur” el va incloure l’any 2004 en una llista dels 25 grans pensadors del món.

El nuevo sufragismo. Daniel Innerarity. Público. 14,02

La democracia transnacional, la democracia intergeneracional y la democracia ecológica deberían completar lo que ahora es una reducida democracia electoral

 

La construcción del electorado –del censo formado por quienes tienen derecho a votar– es, como señaló Montesquieu, uno de los principales requisitos de la democracia moderna. Establecer quién vota, en qué momentos y bajo qué circunstancias ha sido un asunto central en las discusiones políticas. Mediante el establecimiento de circunscripciones electorales, los individuos son representados en virtud de su pertenencia a un territorio determinado. Estos límites territoriales son esenciales para determinar el ámbito de la competencia, el alcance de la representación y el espacio de control del poder. En el derecho al sufragio se ha ido materializando una de las principales conquistas de la democracia, desde la sustitución del sufragio censitario por el universal hasta la obtención del sufragio para las mujeres, de lo que se cumplen ahora cien años. Hoy en día, la universalización del derecho a votar ha sido tan completa que parecería que no tiene sentido preguntarse si queda alguien aún al que debería reconocérsele esa prerrogativa.

Ahora bien, la inquietud por el hecho de que nuestras prácticas sociales no sean lo suficientemente inclusivas, que no haya nadie ilegítimamente excluido del derecho a participar, mediante el voto u otro procedimiento, es una preocupación genuinamente democrática. Puede que el sufragio universal agotara la subjetividad posible en un mundo estatalmente configurado, que ya no es el nuestro y que haya quien, literal y metafóricamente, no pueda votar pero debería poder hacerlo. En un mundo interdependiente esta sensación de que no están todos los que deberían, de que nuestros censos deben ser completados con otros criterios de inclusión, de que hay quienes estamos considerando ilegítimamente como no formando parte de los nuestros, apunta hacia una triple inclusión espacial, temporal y natural que debemos acometer: la de nuestros vecinos, la de nuestros descendientes y la del medio natural. Ninguno de los tres “votan” suficientemente. Uno de los principales retos de las democracias contemporáneas es cómo reintroducir a esos sujetos en nuestros sistemas de representación y decisión. Si esta hipótesis es cierta, entonces tenemos un verdadero déficit democrático y la pregunta habitual acerca de si es posible la democracia fuera del estado nacional debería reformularse para preguntar más bien si es posible la democracia sin una cierta inclusión de los que están fuera del estado nacional, concretamente si podemos seguir llamando democracia a un sistema político que no internalice los intereses de sus contemporáneos, que no anticipe los derechos de las generaciones futuras o no reconozca de algún modo la subjetividad política de la naturaleza.

La representación electoral no permite hacerse cargo de los problemas transfronterizos o distantes en el tiempo, ni los relativos al medio ambiente; exigen otro tipo de democracia, que cabría denominar democracia post-electoral, pero también podríamos hablar de una ampliación del parlamentarismo, de democracia inclusiva, transdemocracia, interdemocracia o democracia ecológica.

Todas las democracias modernas han optado por un tipo de reagrupamiento territorial. La idea de democracia está vinculada con el censo, como no podía ser de otra manera, pero cabe preguntarse si de este modo se agotan todas las formas de legitimación, si representamos así todo lo que hay que representar, si hay otras formas de legitimación que podríamos denominar implícita o hipotética, a través de las cuales reconocemos la categoría de sujetos políticos a quienes sólo indirectamente pueden dar su aprobación a las decisiones que se adopten o no la pueden dar de ninguna manera. Los derechos humanos trascienden las fronteras, no las definen; con la democracia ocurre todo lo contrario. La democracia está encapsulada en un ámbito en el que surgió y en el que suponemos que resulta viable, pero la pregunta que deberíamos hacernos sería no tanto si es posible ir más allá de esos límites sino si quedarse más acá no la traiciona en cierto modo. Se plantean así otros déficits democráticos menos advertidos que aquellos que proceden de que los derechos del electorado no estén suficientemente reconocidos; que sea insuficiente el electorado mismo.

Toda la obsesión de la teoría democrática moderna es rechazar la delimitación arbitraria de los sujetos cuyos intereses son políticamente considerables. Pues bien, desde esta perspectiva propongo que nos tomemos en serio esos nuevos sujetos con derecho a sufragio todavía no reconocido y que han irrumpido con la realidad de la interdependencia y la cuestión ecológica: los habitantes de otros países, las generaciones futuras, las especies no humanas. Autodeterminación transnacional, derechos de las generaciones futuras y política de la naturaleza son los tres principales asuntos que nuestras democracias deben abordar si es que quieren incluir a todos los que tienen que estar incluidos en nuestros procesos de representación y decisión. Las democracias se deben abrir a los otros contemporáneos, a las generaciones futuras y a los entornos ecológicos. La democracia transnacional, la democracia intergeneracional y la democracia ecológica deberían completar lo que ahora es una reducida democracia electoral.

No se trata de eliminar nada, ni las elecciones, ni la representación, ni las instituciones electorales, sino de hacerlas más complejas e inclusivas. Si las democracias han mantenido viva y en tensión la diferencia entre mayoría y totalidad, esa tensión apunta hoy a incluir entre quienes son representados y deciden a nuestros contemporáneos vecinos, a quienes van a heredar nuestro presente y al medio natural. El combate de aquellas sufragistas todavía debe continuar.

 

 

Del cementiri

febrer 15, 2018 by

És habitual que pels volts de Tots Sants anem al cementiri, però aquest cop serà el cementiri qui protagonitzi la xerrada del proper divendres. Farem una visita virtual al cementiri de casa nostra amb l conferència El Cementiri de Vilanova i la Geltrú a càrrec del Jordi Pérez.

Els cementiris són llocs de tranquil·litat, repòs, record, memòria però també amaguen històries anècdotes, elements arquitectònics i artístics de gran valor. Tot un món.

Tant és així que El 2010, el Consell d’Europa va reconèixer com “itinerari cultural” a la Ruta de Cementiris Europeus (ASCE) un epígraf que comparteix amb el Camí de Sant Jaume, la Via Francigena, la Ruta dels Fenicis o del llegat andalusí, entre d’altres.

Hi ha cementiris famosos com el  Cementiri de Père Lachaise (París): inaugurat el 1804, compta amb més de 77.000 tombes i 300.000 persones enterrades. Entre les làpides més famoses estan les de Jim Morrison, Edith Piaf, Oscar Wilde, Maria Callas, Isadora Duncan, Marcel Proust, Molière, Balzac, Daumier, Ingres, Delacroix, Corot, Rossini o Chopin. O el  Cementiri jueu de Praga que es va crear en 1439 i va anar creixent al llarg dels anys, Mai va augmentar la seva extensió pel que és considerat un cementiri petit i aclaparador, a causa d’això, el gran nombre de tombes s’amunteguen, el que impedeix que molts no puguin honrar els seus morts. Hi ha unes 12.000 làpides i més de 100.000 persones enterrades.

També hi ha tombes de personalitats que reben nombroses visites com poden ser el del filòsof Jean-Paul Sartre al parisenc cementiri de Montparnasse, el compositor Ludwig van Beethoven enterrat  al Zentralfriedhof de Viena,  o el pintor surrealista Joan Miró al cementiri barceloní de Montjuïc) o la tomba d’Antonio Machado en el més humil cementiri d e Cotlliure.

Hi ha cementiris com el de Vilanova que mereix formar part  també desl circuits amb la  consideració de cementiri modernista i per tant té el seu interès. També podem trobar obres poètiques a l’entorn del cementiri  com   el poema  de Salvador Espriu que va convertir el cementiri d’Arenys de Mar  en mite literari amb l’obra Cementiri de Sinera.

El cementiri de Vilanova és de construcció relativament moderna , va ser a partir de l’any 1817 quan les parròquies de Vilanova i de la Geltrú van adquirir els terrenys per construir-hi el recinte. Evidentment era molt més petit que l’actual que al llarg del temps ha anat guanyant terreny. A l’any 1819 es va començar al construcció de la capella que avui encara hi ha, les obres de la mateixa es van acabar el 1840 i va poder-se construir a per la donacions del sr. Miquel Miró. La capella va anar ensorrant i no va ser fins el 1874 que se’n va fer una de nova construïda  a càrrec de Gumà i Ferran. A l’any 1946 es va reobrir al culte després d’haver servit de magatzem durant forces anys. . A l’entrada hi trobem en l’arc de la portalada una escultura  d’un àngel tocant un clarí que significa la crida al Judici Final segons l’Apocalipsi.

Hi trobem diverses tombes  amb estàtues d’alguns  escultors reconeguts . Destaca el monument funerària de Victor Balaguer .

També hi ah des de l’any 1875 un espai per les persones que no professaven la religió catòlica, avui evidentment aquesta discriminació ja ha desaparegut i el cementiri acull a tothom. També cal destacar-hi una estela funerària dedica als morts en les guerres i un modern recordatori instal·lat pel Bordegassos e Vilanova.

Això i  molt, més segur, que podem conèixer amb al xerrada de Jordi Pérez que és membre de l’empresa ARC Gestió Cultural que organitzen vistes comentades a diversos indrets de la ciutat. Arc es defineix com : ARC Gestió Cultural neix amb la voluntat d’oferir un servei de caire cultural i de qualitat.
En una ciutat tradicionalment abocada al desenvolupament industrial, com és Vilanova i la Geltrú, s’hi amaga un llegat que creiem que s’ha de donar a conèixer per la seva riquesa i profunditat històrica.

ARC és una empresa que pretén unir aquest coneixement amb una forma amena i entenedora de treball.

El nostre esperit és cultural, entenent però, que els nostres temps demanen claredat, entreteniment i qualitat, a l’hora d’establir la relació amb els nostres clients.
Si vols conèixer la nostra ciutat, la nostra cultura, la gastronomia, la història i vols passar una bona estona, o tens un dia, o un cap de setmana sencer, la gent d’ARC t’ho expliquem tot.

 A dos quarts de vuit  a la Llorens

 Ens trobem avui per parlar del llibre de Carles Campuzano, Cataluña una desconexión anunciada . Crónica de 6 años desde un escaño” editat per Ediciones el Siglo.

Escrit  en primera persona i des del privilegiat observatori d’un escó al Congrés, Carles Campuzano, una de les veus més veteranes del nacionalisme català al Parlament espanyol, traça, amb els seus articles publicats durant els últims sis anys en la revista El Segle, un imprescindible relat dels esdeveniments que han derivat en l’actual situació de tensió entre la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol. Les seves reflexions, la seva anàlisi i la seva visió del succeït resulten indispensables per entendre, des de qualsevol punt de vista, com es van obrir portes tan inèdites en la nostra recent història com la del referèndum de l’1 d’octubre o la Declaració d’Independència de Catalunya.

Carles Campuzano té una trajectòria de política institucional prou extensa i és ara el  Portaveu del Partit Demòcrata al Congrés dels Diputats.
És Llicenciat en Dret.

Entre 1986 i 1992 va treballar en el Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Ha estat Secretari General (1989-1994) i President (1994-1996) de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Regidor de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (1987-1991). Diputat en el Parlament de Catalunya (1992-1995). Diputat al Congrés des de 1996. Membre del Consell Nacional del PDeCatHa impulsat diverses iniciatives en el camp cultural i col·labora activament en projectes de caràcter social. Presideix la Fundació Acsar, que centra els seus treballs en matèria d’immigració, asil i refugi.

Diputat de la VI ,  VII ,  VIII ,  IX ,  X ,  XI y  XII legislatura

 

Això va lent

febrer 14, 2018 by

Aquesta és al sensació va lent i possiblement anirà lent.

Jo no és la soterrada batalla que estant mantenint els dos grups majoritaris de  l’independentisme sinó també dues raons més, per una banda la insistència de Puigdemont de voler ser investit i per altre la situació judicial en que ens trobem. Ja hi ha diversos polítics imputats i encara hi ha una llarg llista que ha de declarar i per tant poden genera noves situacions judicials que facin perillar possibles investidures . Entre aquets altres hi trobem a ha la secretària general d’ERC, Marta Rovira; la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal; l’expresident Artur Mas; l’exlíder de l’AMI Neus Lloveras, i les exdiputades de la CUP Mireia Boya i Anna Gabriel. Els independentistes temen que, en funció del que facin al Parlament, la fiscalia demani presó per a algun d’ells.

El President del Parlament amb l’informe dels lletrats sap que amb l’ajornament del Ple d’investidura no feia córrer el termini de dos mesos que obriria pas a noves eleccions , però també sap que no pot mantenir aquesta aturada del Parlament durant masses dies , seria – i ja és- una situació que perjudicaria al País.

Ja portem més de tres mesos d’inactivitat, i és del tot necessari la formació de govern efectiu per aixecar el 155 i refer tot allò que sigui possible per poder seguir treballant en l’àmbit legislatiu i que el posi funcioni amb precarietat – no serà normal fis que no hi hagi ningú a al presó- però funcioni.

I aquí ja entra el joc polític-partidista ERC només acceptarà una investidura si és efectiva. Oriol Junqueras considera que Carles Puigdemont no podrà ser un president efectiu, però el partit manté públicament que Puigdemont és l’únic candidat a la investidura.

I naturalment des del PDeCat es  diu clarament que o Puigdemont o eleccions. Ara mantenen  això quan s’acosti el termini de dos mesos ja veurem que passa i si finalment tornem a trobar-nos amb una investidura amb pas al costat inclòs.

Però encara Junqueras posava més tensió. Fa uns dies Tele 5 va demanar una entrevista a Junqueras i aquest la va haver de trametre per escrit. De la lectura de la mateixa se’n després que el problema de la presidència de Puigdemont ”no és si es pot governar des de Brussel·les o no”, sinó si seria “una presidència efectiva”. El líder republicà considera que ell mateix pot ser candidat vàlid perquè no ha perdut els seus drets com a diputat, però creu que no li correspon postular-se a la Generalitat, i no rebutja renunciar al seu escó si calgués: “Sempre he estat disposat a totes les renúncies en benefici del projecte col·lectiu”.

Avís a navegants!

Aturada tècnica diuen de les reunions a l’espera de com Llarena va resolen les compareixences , però aturada també perquè les proposicions no acaben d’acostar-se.

Cada cop hi ha més veus que creuen que Puigdemont no ha de ser investit i que cal trobar ja una nova figura presidencial que pugui redreçar al situació.

I naturalment des de l’oposició  actua de manual, primer reclamant al President del Parlament que no supediti el funcionament de la institució a la voluntat d’una persona.

Arrimadas per la seva banda no vol entrar en el joc de presentar una candidatura fallida que segurament la posaria en entredit tot i fer córrer el calendari i per tant posar pressió al món independentista.

I mentre la portaveu dells comuns ha fet algunes propostes dient que “No veu una idea tan desgavellada” que ERC i la CUP, que sumen 36 diputats, poguessin presentar un candidat. “Lamentem que ERC massa cops estigui supeditada als designis de Junts per Catalunya, i sembla que no està en la via de sortir d’aquesta supeditació”.

Elisenda Alamany ha dit que “tots sabem què està passant als despatxos dels partits polítics que tenen la majoria necessària per formar govern” i ha manifestat que “Catalunya no pot estar amb l’ai al cor per les guerres fratricides entre partits”.

Això anirà lent si acaba anant.

Fer de la necessitat virtut

febrer 14, 2018 by

virtut

fer de la necessitat virtut Donar-se mèrit com si hom fes volenterosament allò que inevitablement ha de fer

( Del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana)

De moment sembla que no n’hi haurà govern de manera immediata, de moment el President del Parlament ,crec que amb bon criteri, ha suspès la investidura i reclama al Constitucional que no interfereixi en el reglament del Parlament. El President del Parlament argumenta que si ha suspès el ple és per trobar  la manera d’investir a Puigdemont, cosa que com hem pogut llegir en els tuïts del mateix president la cosa no és fàcil….

En fi , seguirem…

Però algun dia hi haurà govern i per tant val la reflexió que proposem.

I mentre no arriba el govern els grups polítics que tenen la majoria parlamentària es van reunint per presentar un programa per desenvolupar . Si es complirà o el programa ja són figues d’un altre paner.

Però de moment veiem que alguns dels grups parlamentaris de la majoria   fan clarament de la necessitat virtut pel que fa a  les subvencions a les escoles que segreguen per raó de gèneres que al llarg dels temps ha generat grans i abrandats  debats parlamentaries  i estranyes votacions amb majories variables  inimaginables que  es formen per mantenir la subvencions les escoles que separen per gènere la majoria d’elles vinculades a la religió i més en concret a a l’Opus Dei.

Allò que no era possible modificar ara ho serà. Fantàstic

Així ho  deia la diputada de la CUP Maria Sirvent present en les negociacions per la conformació de  govern :” HI ha un compromís clar” amb JxCat per retirar els concerts a les escoles que segreguin per sexe, i també ho hi ha per crear una assemblea que iniciï el procés constituent que la CUP portava al seu programa.”

Aquestes subvencions van ser motiu de debats  mentre va durar la tramitació de la LEC.

Finalment la llei es va aprovar amb la possibilitat de mantenir els concerts amb aquestes escoles segregadores la majoria de les quals pertanyia a congregacions religioses i en concret a l’Opus Dei.

D’ençà aquella aprovació al Parlament de  Catalunya s’ha anat presentant resolucions i mocions reclamant el final d’aquestes subvencions perquè els grup proponents consideraven que estaven fora del mateix esperit de la llei..

Totes les iniciatives que s’han presentat han estat derrotades per la  majoria. Mentre CiU va tenir la majoria  van decaure totes les propostes que des de les forces de l’esquerra es van presentar per eliminar les subvencions a aquestes escoles. Però això encara  va durar més. A l‘any 2016 el grup parlamentari de CSQP va presentar davant el parlament una proposició no de llei per  modificar la llei d’educació de Catalunya (LEC)  perquè es reclamés el requisit de que les escoles per rebre subvencions tinguessin obligatòriament el caràcter mixt . Paradoxalment ERC que sempre s’havia manifestat contraria a mantenir la subvenció a els escoles segregadores va votar en contra de la proposta dintre del grup de JXsí juntament amb el PP. Ja es veu doncs que determinades polítiques ajunten allò que sembla inajuntable que agermanen  posicions tant contradictòries a priori  .

 

Però no s’acaba aquí una grup de vint diputats del Parlament va registrar una proposta perquè quan caduqui l’actual conveni que té una durada fins l’any 2020 es trenqués qualsevol acords amb els escoles que segreguen per sexe. La proposta que finalment va arribar a votació i va guanyar i si es compleix ben aviat aquestes subvencions es retiraran   La votació també va ser una mica estranya. Hi van votar a favor Cs, el PSC, CSQP i la CUP, i en contra ho van fer el PP, CDC i Oriol Junqueras. La resta de diputats republicans es van abstenir. Curiosament el  grup de Cs va dir després que s’havien equivocat en la votació. Potser sí.

Ara quan els vots d ela CUP són imprescindibles per formar govern sembla que tothom està d’acord en retirar els concert a  aquestes escoles.

Vet aquí que de la necessitat n’han fet virtut com tanes vegades passa en política i es vota que sí a allò que sempre s’havia votat que no.

Els qui estan en contra del finançament públic a les escoles que segreguen els alumnes consideren que les escoles en qüestió incompleixen  l’article 2 de la llei d’educació de Catalunya (LEC) -que estableix el foment de la igualtat entre homes i dones a l’educació-  Els centres que segreguem diuen que  potencien la igualtat de gènere apostant per l’excel·lència educativa dels alumnes, siguin nens o nenes.

Quan es va debatre la Llei D’Educació de Catalunya escrivíem:

 

“I seria desitjable que l’acostament de posicions  que, necessàriament s’hauran de donar, estesin en el marc del Pacte Nacional per l’Educació que ara es veu violentat  en algun del seus aspectes i bàsicament en  la sempre polèmica  posició a l’entorn de la concepció de l’escola com a “servei públic” o com a  “servei d’interès públic”. I en aquest canvi de matís semàntic però important s’ha vist un clar apropament de la Conselleria a les tesis de l’escola concertada  en detriment de la pública  pel que fa a la planificació general, distribució de l’alumnat i sobre el “control” d’aspectes econòmics de l’escola concertada. Aquesta contraposició de model ha estat un dels enfrontaments ideològic més importants que ha existit en el camp de la política educativa d’ençà que es van assentar a finals dels anys seixanta els principis sobre els quals es volia fonamentar la nova escola pública catalana. Sembla que amb aquesta decisió una part del govern ( PSC i ERC) més una part de l’oposició ( CiU) es posa d’acord en un text legal de síntesi que no convenç ni a ICV ni al sectors sindicals . Darrera del text i al seva aplicació també hi ha la distribució de fons públics , tot i que amb l’acompanyament no s’indica, i en funció de com es programin poden decantar la balança de les aportacions econòmiques a l’ensenyament concertat-privat que amb els precedents actuals és clarament descompensada.”

Finalment la llei es va aprovar amb la possibilitat de mantenir els concerts amb aquestes escoles segregadores la majoria de els quals pertanyia a congregacions religioses i en concret a l’Opus Dei. El matís entre sistema públic i sistema d’interès públic va obrir l’escletxa per pagar amb fons públics unes escoles que  majoritàriament es considera que no avalen els postulats de la Llei d’Educació i que només per l’interès polític se’ls ha mantingut als subvenció.

Ara la necessitats d‘uns vots , imprescindibles per formar govern, pot  acabar definitivament amb aquesta  segregació anòmala que qüestiona la igualtat que defensa l’escola pública del país.

Benvinguda i benaurada  necessitat

 

Publicat a l’Eix Diari el 6 de febrer del 2018