Profeta ( lamentablement) a la seva terra.

“Crec que la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques, a mig i llarg termini, d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes”

“Estaria faltant a la realitat si pretengués ocultar l’estat d’ànim col·lectiu que, en general, i des de fa alguns mesos planeja sobre Catalunya”. Un estat d’ànim que ha dit textualment és de “cabreig, recel, pessimisme… que alimenten un pòsit de desafecció i d’allunyament de la ciutadania respecte a la política el període agitat de la passada legislatura, les ferides obertes pel debat estatutari i la sensació dels catalans arran de la falta d’inversió en infraestructures…..”

Això deia El Molt Honorable President Montilla el 7 de Novembre del 2007  en una conferència en la tribuna del Foro Nueva Economia a l’hotel Ritz de Madrid. 10 anys més tard no sols ha crescut la desafecció ,sinó que la distància em sembla ja definitivament insalvable. El trencament emocional sembla ja irreversible

I la desafecció aquest cop no és en la política, que també,  sinó que és fonamentalment pel tracte rebut per la ciutadania de Catalunya el primer d’octubre mentre volia votar amb absoluta tranquil·litat.

I no tant pels, diguem-ne, resultats del referèndum del diumenge que no van anar gaire més enllà dels que ja havien obtingut el 9 de novembre (i ara aquí podríem començar el reguitzell i llista de greuges sobre els inconvenients per votar, les mancances de puritat en la votació i el seu recompte) sinó per  la salvatgia d’algunes càrregues policials.

Ràbia i violència contra paciència i tranquil·litat i ordre pacífic.

Per més cops que les hagis vist les imatges de la policia carregant contra els ciutadans que els impedien el pas pacíficament als col·legis electorals  segueixen impactant.

El mateix diumenge ja corrien les vídeos de les accions policials.

Inexplicable, inacceptable la seva actuació, qui va donar els ordres del grau d’actuació segurament no estava en les millors condicions mentals. Del contrari no s’entén.

La policia pot tenir i té mètodes menys contundents, violents i brutals per anar desallotjant.

Els dies tancats als vaixells els va posar a cent  i l’actitud del Mossos potser els va enfurismar i deixats anar van entrar com si això fos un camp de  batalla contra gent que ni els provocava  ni els atacava.

En fi aquí s’ha retratat el govern, i els comandaments policials , potser van escollir voluntaris entre aquells que són més actius a l’hora de repartir llenya….els més talòs

Malgrat aquesta actuació per damunt dels dos milions de votants, i naturalment un 90 % a favor del sí.

El govern xifra en 700.000 els vots no escrutats pel segrest d‘urnes i impediments per votar. Bé , és una xifra tan arbitrària com si  en diguessin 150. Aquest no és el problema. El problema és per una banda la brutal actuació de l’estat que si no donava cap valor al referèndum encara s’entenia menys, però amb l‘actuació crec que ha trencat qualsevol possibilitat, almenys amb aquest interlocutors,  per arribar a  alguns acords que intentin la solució. Però per altra banda al marge de les hòsties, condemnables sense cap mena de pal·liatiu ni justificació, les garanties de puritat en el referèndum tampoc són per tirar coets.

Van sortir a votar els del sí i uns quants del no segurament emprenyats per l’actuació de l’estat i sobretot per aquesta repressió absurda, innecessària i possiblement fora de tots els límits de la raonabilitat…

Segurament els dos Presidents han obtingut la fotografia que volien, Puigdemont per els cues al col·legis ( provocades segurament per la lentitud de la votació) i Rajoy  de cara als seus més addictes la policia impedient la votació ( i fent–ho amb brutalitat)  que per  més “il·legal” que fos no es podia tallar  d’aquella manera.

Ja hem vist manifestacions multitudinàries de rebuig.

Una aturada de país , àmplia, tranversal, diversa  dels del sí i dels del no , dels abstencionistes i dels indiferents  que no s’havia produït en el passat. El rebuig a la violència és total.

Tot plegat es podria resumir amb la frase de Puigdemont adreçada al Rei . “Així No”

Però les xifres són les que són.

9-N participació va ser de 2.305.290 persones. El suport a la independència va rebre finalment el suport de 1.861.752 votants, xifra que representa el 80,76% dels van participar en la consulta. 232.142 persones (10,07%) van optar per l’anomenada tercera via, és a dir, que Catalunya sigui un Estat però no independent. Els que directament van optar pel no van ser 104.772 persones (4,54%), mentre que el 5% restant de paperetes han estat en blanc o nul·les

En les eleccions  plebiscitàries ( només per una part dels concurrents a les eleccions ( amb un exercici fàcil d’adscripció al sí o al no)  eren. A les opcions del  Sí 1.957.348 vots 47.74%, indefinits Sí/No*469.364 11.45%,, partidaris del No  No 1.605.563 39.17%  i Altres45.659 1.12%.

I els resultats de diumenge  segons  el Govern  en 2.262.424  vots emesos. Sí: 2.020.144 (90,09%). No: 176.565 (7,87%). Blanco: 45.586 (2,03%). Nul: 20.129 (0,89%). La participació amb condicions adverses la van xifrar en un 42%.

A partir d’aquí cadascú que faci la lectura que vulgui  i qui té la responsabilitat d’actuar políticament que ho faci, però mesurant les circumstàncies i els resultats.

Caldria anar una certa temprança, llegint bé els resultats.

No calen precipitacions, perquè vist el que s’ha vist potser el govern cal que es doni un temps per reflexionar i escoltar molt, sobretot escoltar molt…

Però els auguris malgrat tothom parli de mediació no són gens bons…la persistència en la negativa a parlar ens té a tots col·lapsats.

I cada dia noves notícies, ara és la suspensió d’ un ple del Parlament, i una nova convocatòria, ara són les entitats bancàries i grans empreses que van sortint per la porta del darrera ( el diner no té pàtria) del país , i el que anirem veient en els properes setmanes ….

Però vaja de tot plegat jo em quedo amb la voluntat, la tossuderia, la tenacitat,  de la gent, la dignitat amb que aguantava estoicament l’espera d’hores i hores i en alguns moments  la pluja més que intensa per fer allò tant senzill, grandiós i honorable de posar una papereta a la urna.

Deu anys després les paraules del President Montilla agafen una actualitat inimaginable, per un cop va ser profeta a la seva terra., de la desafecció a la ruptura emocional  Potser algú hauria de començar a assumir responsabilitats. Responsabilitats que son compartides, ja ho sabem però hi ha qui en té moltes més i aquest té un nom i cognom: Estat espanyol i govern Rajoy.

Publicat a l’Eix Diari el 12 d’octubre del 2017

Anuncis

En carro

Per commemorar l’any Casas es va fer forces exposicions i també una diversitat d’actes acadèmics prou notoris.

Ja al final d’aquesta celebració el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ha presentat  – fins el gener de l’any vinent- una exposició que sota el títol de  Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro (1889-1892) mostra un seguit d’ apunts, notes  i dibuixos de Ramon cas que van servir d’il·lustració a les còniques Rusiñol escrivia per la Vanguardia del seu periple en carro per Catalunya:

A la Plana sobre la celebració de l’Any Casas i trobem una extensa informació sobre l’exposició i el significat en el panorama artístic:

L’exposició Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro té com a finalitat recuperar i mostrar una interessant etapa de l’amistat i complicitat artística entre tots dos personatges entre 1889 i 1892. Es tracta dels anys immediatament anteriors de l’estada que faran a París al Moulin de la Galette (1890-1892), per bé que interrompuda per les estades que fan a Catalunya. Si l’estada parisenca constitueix una de les grans fites de la producció artística d’ambdós i la culminació de la modernitat expressada per la “pintura en gris”, segon l’expressió del crític Raimon Casellas, les campanyes que porten a terme a Catalunya entre 1889 – 1890 consoliden definitivament el seu perfil d’artistes moderns i independents a la recerca d’un llenguatge propi. És també en aquestes campanyes quan exerceixen a fons la llibertat amb què s’acaren a la pintura, traslladat a la tela o al paper qualsevol tema que els interessi.

Fills de la burgesia industrial i comercial i de famílies originàries de fora de Barcelona – la de Casas, de Torredembarra; la de Rusiñol, de Manlleu – tots dos artistes neixen ja a la ciutat després que la generació dels seus pares – i avi, en el cas de Rusiñol – s’hi hagin instal·lat. Després de les respectives etapes de formació, ben diversa, Rusiñol i Casas coincideixen en els medis artístics barcelonins i comparteixen la mateixa ànsia de llibertat artística i personal, la voluntat de ser reconeguts per la seva societat en tant que artistes i la necessitat de cercar temes pictòrics i llenguatges artístics que els permetin palesar la seva visió artística i creativa.

Les crítiques favorables de Frederic Rahola des de La Vanguardia inicien la configuració del perfil singular i diferenciat del binomi Rusiñol-Casas enfront de la resta d’artistes del moment: “ …en vez de entregarse al ocioso disfrute de su fortuna se dediquen con tan ardiente vocación a la realización del arte, sin miras interesadas ni ansia de lucro, con verdadero anhelo artístico…” (Rahola,1889).

Després d’haver exposat ja amb un cert èxit en diverses mostres col·lectives, la primavera de 1889 porten a terme la primera campanya artística compartida al monestir de Poblet. L’exposició Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889 (Museu de la Vida Rural, 20.I – 4.VI. 2012) constitueix l’antecedent immediat del projecte actual.

Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro situa els artistes en el context dels viatges i campanyes pictòriques que emprenen entre 1889 i 1892 per Catalunya, especialment per la Catalunya Vella, en ple desenvolupament d’una visió naturalista que els situa enfront de la realitat que representen sense cap límit estètic. Les campanyes es desenvolupen principalment entre 1889 – 1890. Algunes són descrites a quatre mans – Rusiñol escrivint i Casas dibuixant – des de les pàgines de La Vanguardia, fet que ha permès precisar les geografies i escenaris freqüentats.

Es tracta de les sèries de cròniques Desde mi carro – viatge que va donar lloc a la llegenda d’un viatge mític que, en realitat, va durar tres setmanes – i De Vic a Barcelona en bicicleta (estiu de 1889), i de les campanyes a La Cerdanya de 1889 i 1890. La primera exposició de Rusiñol, Casas i l’escultor Enric Clarasó a la Sala Parés (Barcelona) la tardor de 1890 va aplegar una part de la producció pictòrica de tots dos artistes. L’estada a París, al Moulin de la Galette, narrada als articles realitzats també a quatre mans Desde el Molino , marca un punt d’inflexió en les campanyes per Catalunya, que repetiran el 1892 en un nou viatge en carro de Manlleu a Sant Feliu de Guíxols.

Ramon Casas excel·leix en el dibuix, les il·lustracions de les cròniques que escriu Rusiñol. El seu traç rotund i expressiu actua a manera d’instantània amb una precisió envejable. Altrament, durant les campanyes deixa poc o molt de banda els retrats i les escenes d’interior en favor d’un paisatgisme de tall realista, allunyat de la idealització del medi rural, en un posicionament que comparteix amb Rusiñol.

En el cas de Rusiñol, l’experiència i les vivències del viatge nodriran no pocs aspectes de la seva narrativa, que desenvoluparà plenament en les proses poètiques i llibres de viatges els anys immediatament posteriors, com Anant pel món (1895) o Els caminants de la terra (1897). D’altra banda, la imatge de l’artista errant, sorgeix de la trobada amb saltimbanquis i gent del món del circ que Rusiñol anirà desenvolupant fins a l’eclosió del drama líric L’alegria que passa (1898). Certament, tal com va concloure després del primer viatge en carro, sota les seves veles van veure paisatges i viure experiències molt difícils d’oblidar.

Entre els comentaris a al premsa recollim aquest de Carles Gelí al País:

Inquietos, iconoclastas y ansiosos de libertad personal como les corresponde por edad (28 años, Rusiñol; 23, Casas) y momento artístico (Modernismo), ambos quieren descubrir paisajes y experimentar la emoción del creador ante la naturaleza. Como se consideran “auténticos obreros del arte” (Rusiñol dixit), deciden repetir campaña pictórica conjunta, como en la primavera de 1889, cuando compartieron estancia en el monasterio de Poblet (que en 2012 ya recogió el Museo de la Vida Rural, que promueve la Fundació Carulla). Así, parten en junio de ese mismo año de la fábrica que la familia de Rusiñol tiene en Manlleu, una de las industrias de hilados más importantes de la zona. Empezaban las tres primeras semanas veraniegas de su cabalgar juntos: uno escribe, otro ilustra, ambos pinta.

 L’exposició està bé però potser – opinió estrictament personal- la publicitat sobre-dimensionada pel que és en realitat.

Interessant però surts ( almenys jo) amb la sensació de poca cosa, que esperaves més…

Val la pena si estàs a l’Espluga fer el recorregut – també caldria donar-hi més rellevància  – senyalitzat de la ruta del templers i hospitalers o trobés informació de la història de la ciutat.

Evidentment un cop arribats a l’Espluga és obligatori – entenguis metafòricament – una vista a Poblet, paratge d’una espectacularitat indiscutible.

Traspua tranquil·litat d’esperit  i serenor.

El paisatge de vinyes comença a ser també d’un cromatismes magnífic.

Nom propis XL

Gabriel Rufián. Aquest dies convulsos tothom hi diu la seva i també es succeeixen les manifestacions en favor i en contra del procés. Aquest cop però ens hems alat de la guerra de xifres que són habituals quan hi ha grans concentracions.

Si el primer d’octubre veiem com es violentaven els drets d ela ciutadania, al cap d ‘una setmana el diumenge següent moltes, moltes, moltes persones es van manifestar en contra de la independència i ho van fer amb tota llibertat per Barcelona.

Van expressar al seva legitima aspiració i la seva idea.

Però això sembla que no va agradar a alguns convençuts processistes.

Així el Diputat d’ERC Gabriel Rufián afirmava a traves del seu tuït – Rufián per comptes d’argumentar sembla que sigui una màquina de fer titulars-

“La famosa majoria silenciosa catalana ni és majoria, ni és silenciosa, ni és catalana”.

En fi , de negacions la vida n’està plena

Altre cop tornem a la “repartidora de carnets” que ja semblava oblidat.

Un altre conspicu independentista , cantant, autor de lletres i patriota de tota la vida Lluís Llach també s’ha mostrat força agressiu amb els manifestants tot comparant les persones que aquest diumenge acudiran a la manifestació en contra de la independència amb el “menjar” dels voltors”. Així ho ha manifestat a través del seu compte personal de twitter, on ha piulat que “demà deixem els carrers buits. Que els voltor no trobin menjar”.

Carai el noi de Verges….experts en aus rapinyaires

Heiko Maas El ministre federal de  Justícia Alemany ha fet broma sobre la declaració d’independència de Catalunya que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va enunciar i suspendre aquest dimarts per tal d’afavorir el diàleg amb el Govern espanyol  diu que “ara mateix explico aquí la independència del Sarre” ha dit Maas als periodistes, abans d’entrar a la reunió de ministres de Justícia de la UE a Luxemburg. El Sarre -Saarland en alemany- és un dels setze estats federals d’Alemanya, el quart més petit en extensió després de Bremen, Hamburg i Berlín.

Aquesta mana de broma ha vingut després de que el ministre negués al possibilitat de que Alemanya exercís la mediació entre Espanya i Catalunya.

Vet aquí que les “conyetes” del ministre són la noticia a Alemanya per comparar i potser minimitzar la declaració de Puigdemont.

Si aquets ens han de reconèixer anem dats…

Charlie Hebdo , la revista satírica francesa ha seguit amb la conya també, en la seva portada del dia 11 d’0ctubre es podia veure a uns quants encaputxats armats corsos que reclamen un debat  i la frase que portava  era contundent “Els Catalans més tontos que els corsos”.

Però aquí no s’acaba l’editorial és tambe molt contundent:

El referéndum organizado en Cataluña para su independencia hace temblar a Europa. Si todas las regiones europeas que tengan una lengua, una historia, una cultura originales empiezan a reclamar su independencia, el Viejo Continente se va a fragmentar como el casquete polar bajo los efectos del recalentamiento climático. Puesto que hay unas doscientas lenguas en Europa, ¿por qué no crear doscientos nuevos países? ¿Y por qué no proclamar tantas declaraciones de independencia como quesos y vinos hay en el continente?

La independencia, sí, pero ¿respecto a qué? Es legítima la independencia cuando uno quiere liberarse de la tiranía o la opresión. ¿De qué destino trágico quieren hoy liberarse hoy los catalanes? En 1977, poco después de morir Franco -éste había prohibido el uso del catalán después de su victoria en 1939-,  la Generalitat de Cataluña fue restablecida, y luego la región se dotaba de un parlamento y de un gobierno regionales.

Franco ya no está

Pero hoy, cuando Franco ya no está, hay que buscarse otro tirano al que poder derribar. Será el Estado español y, por supuesto, la peor dictadura jamás conocida en el mundo: la Unión Europea con sede en Bruselas. Detrás de esa palabra esplendorosa, independencia, se ocultan preocupaciones a veces menos nobles. Como pasa con la Liga Norte en Italia, siempre la reclaman las regiones más ricas. Cataluña quiere la independencia porque ya no quiere soltar dinero a las otras regiones españolas menos ricas que ella.

Si todas las regiones europeas que tengan una lengua empiezan a reclamar su independencia, el Viejo Continente se va a fragmentar como el casquete polar. Es como si oyéramos de nuevo la voz de la innoble Margaret Thatcher: “I want my money back”. La lengua, la cultura, las tradiciones están muy bien para las postales, pero la pasta está mucho mejor. Las regiones pobres de Europa pocas veces bajan a la calle para obtener su independencia.

Más allá de estas consideraciones mercantiles, es curioso oír algunas voces de la izquierda reclamar la independencia de una región como Cataluña en nombre de una identidad cultural, que, por cierto, nadie cuestiona. Y además, ¿por qué la identidad cultural reivindicada por los catalanes debería ser tomada en cuenta y no la identidad cristiana defendida por los xenófobos europeos? ¿Por qué las palabras “identidad” o “cultura” suenan bien cuando las pronuncia la izquierda, pero se convierten en infames cuando es la derecha y la extrema derecha las que las pronuncian?

La cercanía a la extrema derecha

La independencia de Cataluña no tiene por objeto liberar a esta región de una tiranía que ya no existe, ni permitir a la economía ser próspera, puesto que ya lo es, y mucho menos obtener el derecho a hablar una lengua autorizada desde hace tiempo. La obsesión identitaria que se expande por Europa como la podredumbre de una fruta afecta a la extrema derecha pero también a la izquierda. El nacionalismo de derechas y el de izquierdas tienen un punto en común: el nacionalismo.

Cuando Cataluña haya roto las cadenas que la atan a la monarquía española y al Santo Imperio Europeo, ¿qué ocurrirá? Al son de los tambores y de los pífanos, los gallardos independentistas desfilarán por las calles de Barcelona como si fueran la Columna Durruti, las jovencitas lanzarán pétalos de rosa a los militantes que habrá desafiado con arrojo al Estado policial español, corales infantiles con niños de pelito rizado cantarán a la libertad recobrada y al euro derrotado, las abuelas desdentadas tejerán banderas con los colores de la nueva República, y los bisabuelos desempolvarán la boina que llevaban en el frente en el 36.

Será muy bello, emotivo, magnífico. Y luego, al final de la tarde, todo el mundo volverá a su casa para plantarse delante de la tele y ver el concurso de turno o el partido del Barça en cuartos de final de la Copa. Cataluña bien se lo merece”.

 

Miquel Iceta. El líder d el PSC va tenir crec una intervenció brillant al Parlament en el Ple on Puigdemont va proclamar i suspendre la independència en poc segons. Va estar  incisiu, contundent i va posar al President contra les cordes però alhora va oferir diàleg i complicitat per sortir de la situació en que la polítics catalana i el país està situat. Un atzucac que té sortida incerta en aquest moments.

Per això em va sorprendre al contundència amb que  manifestava després sobretot sorprèn la tàcita acceptació de l’aplicació de l’article 155 deia al País: “Si Puigdemont dice sí a Rajoy es que quiere que se aplique el 155, pero eso sería decir algo muy distinto de lo que dijo en el Parlament. La prueba de que no se declaró la independencia es que luego firmaron un papel en la sala anexa”.

D’acord! Però insinuar de nou l’aplicació del 155 potser és una mica més de posició de tàctica interna i de relació amb el PSOE que no pas la seva pròpia si ens atenem al que vam escoltar en els seu discurs al Parlament.

Però ja se sap que en política el que es diu no és sempre el que es vol dir….

 

 

 

De lectures

Derecho  natural

Ignacio Martínez de Pisón.

Biblioteca Breve

Editorial Seix Barral

Barcelona, març del 2017

 

Martínez de Pisón està considerat un dels millors narradors del moment. Ho demostra en aquesta novel·la on a través de seguir les vicissituds ,gairebé en clau de tragicomèdia,d’una família estructuralment complexa fa un excel·lent dibuix de la societat espanyola dels anys setanta i vuitanta.

Personatges singulars van desfilant , alguns es donen el contrapunt, altres ens situen en els moments històrics més importants de les dècades del marc narratiu. Però tots conflueixen un una història agredolça, nostàlgica en alguns moments i carregada de sentiments humans.

Escriptor i guionista espanyol nascut a Saragossa el 1960. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa i en Filologia Italiana per la Universitat de Barcelona.

A més de conrear el relat i la novel·la, ha escrit guions cinematogràfics, i diverses de les seves obres de narrativa han estat adaptades al cinema. També ha fet adaptacions al teatre de les seves obres  (El filo de unos ojos). Una de les seves novel·les més populars, Enterrar a los muertos, recrea un fet real esdevingut en la Guerra Civil, narrant les indagacions de l’escriptor nord-americà John Dos Passos després de la mort a càrrec de la intel·ligència soviètica del seu traductor i amic José Robles Pazos. Una altra de les seves novel·les, Carreteras secundarias, ha estat adaptada al cinema tant a Espanya, per Emilio Martínez Lázaro, com a França, per Manuel Poirier.

Martínez de Pisón va signar el guió de la pel·lícula Las trece rosas, també dirigida per Martínez Lázaro. Les tretze roses està ambientada en el període immediatament posterior a la Guerra Civil, narrant el procés judicial i posterior execució d’un grup de noies acusades de pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades (formació fundada per Santiago Carrillo uns anys abans per unir a les Joventuts del partit Comunista i del partit Socialista) i d’haver repartit propaganda subversiva al règim dirigit per Francisco Franco. Martínez de Pisón va ser nominat al premi Goya al Millor Guió Original per aquest treball.

Escriu habitualment a la Vanguardia El 2015 li va ser atorgat el Premi Nacional de Narrativa gràcies a la seva novel·la La buena reputación.

El protagonista de la novel·la Àngel Ortega fa memòria de la seva vida i de la seva família ,sobretot del seu pare, un personatge que va apareixent i desapareixent en la vida del protagonista en funció de la situació personal en que viu. El pare un actor secundari que té papers en algunes pel·lícules de la sèrie B acaba triomfant en els escenaris per la seva versemblant imitació de Demis Roussos, sota el  nom artístic de Big Demis

L’Àngel no ho ha tingut fàcil, és qui aguanta  a la seva mare, Luisa, que tan aviat  sembla creure en el seu marit absent com es mostra carregada de recursos i iniciatives  i rancors que caben expulsant al seu marit de la seva vida i del seu negoci.  L’Àngel és també qui haurà de  vetllar i preocupar-se  per un germà cleptòman que passa del arravatament religiós fins a ser un fervent nacionalista i també té cura de  i per dues germanes que sobreviuen com poden en aquesta família, una filla del matrimoni i l’altra filla només del pare que servirà com a moneda de canvi en algunes ocasions amb tot aquets panorama Àngel  encara troba, encara,  capacitat de sofriment  per  tenir cura un primer amor de preadolescent, Irene, que mai ha estat correspost i va naufragar en les tortuositats de l’heroïna després de trobar-se al cap de  molts anys d’absència i oblit. Amb tot és capaç de mantenir al seva vida i seguir els seus estudis de filosofia del dret que semblen com una mena d’oasi dant tanta turbulència vital i familiar.

L’ Àngel  Ha viscut un temps en què el dret tenia ben poc a veure amb al justícia i amb la maca de responsabilitat generalitzada. No és el cas del protagonista perquè s’enfronta a tot el que li pugui venir i s’enfronta a les debilitats del que l’envoltes i a més es capaç de justificar al relació dels seus pares “havia estat una història d’amor anòmala, intricada, tortuosa, però història d’amor al cap i a la fi“.

La novel·la es fonamenta en paisatges emotius i de les vivències dels protagonistes que ajuden a  dibuixar magníficament una etapa d ela història del país, des del sis-cents que al família adquireix  fins les primeres possibilitats de vacances en família  al llevant o elements tants singulars com la càmera fotogràfica Werlisa, o la banda musical de la família singularitzada amb el Romancillo de maig que Joan Manuel Serrat va fer sobre un poema de Miguel Hernández, o els inversemblants papers del pare en les pel·lícules sen las que ha treballant fins arribar al seu súmmum artístic en la seva adaptació del personatge de Demis Roussos que li portaran un cert protagonisme i estabilitat econòmica, sorprèn també com el pare es capaç inventar-se situacions en que li  porta  protagonisme , sobresurt en aquets aspecte la posició ,el paper davant el cop d’estat del 23-F. En definitiva imatges que diverses generacions guarden en la seva retina i que configuren l’imaginari novel·lesc de Martínez de Pisón.

La novel·la mira enrere però també cap endavant amb el desenvolupament vital de protagonista i paral·lelament de la història del país , des de la Constitució , al 23- F i també el fenomen de la rectificació d’algunes biografies a l’arribada de la democràcia. També els ambients culturals i l’implacable fenomen de l’ heroïna en determinats ambients  de les gran ciutats.

La novel·la està escrita combinant la seriositat d’algunes de les actuacions de l’Àngel i d ela seva família però també clau d’humor en alguns episodis d ela narració.

De bon llegir i de gran qualitat narrativa.

 

 

 

 

D’altres Fonts XLI.

Després de la sessió del dimarts al Parlament de Catalunya una certa incertesa recórrer el panorama polític. Suspensió de la Declaració d’Independència, el govern de Rajoy preguntant explícitament el que va passar. I segons quina sigui la resposta actuar.

Buscar alguns anàlisi  lúcids costa, perquè tot es mou tant ràpid que a voltes no hi ha temps de reflexionar i es parla abans de contar  a deu…

En fi, dos articles de Jordi Mercader que ens han semblat prou interessants.

 Jordi Mercader (Cartellà, 1956). Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a periodista ha exercit a la revista Presència, als diaris Catalunya Express, Punt Diari, Avui i El País i al setmanari El Globo. Ha estat director de comunicació de la Diputació de Barcelona, d’Edicions Primera Plana (El Periódico) i de la Presidència de la Generalitat. Va ser membre del Consell Audiovisual de Catalunya i director general de Difusió de la Generalitat. Ha estat professor del màster de Comunicació Política de la Fundació Campalans, professor contractat de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i consultor de la UOC. Autor de La realidad de un sueño (1987) i Mil dies amb PM (2008). Va dirigir el documental El laberint d’Espanya (TV3). Actualment és articulista d’El Periódico de Catalunya, col·laborador a ComRàdio, 8TV i Esport 3 i consultor de comunicació de diferents empreses. 

La rendición constitucional de Puigdemont. Jordi Mercader. Crónica Global.12.10

Rajoy pretende la rendición incondicional de Puigdemont y toda su gente, algo insensato dada la fuerza social del independentismo. La clave es saber dónde habrán fijado los socios de España el límite de lo democráticamente soportable para derrotar legalmente a los independentistas

La respuesta del Gobierno del PP con la aquiescencia del PSOE y Ciudadanos al movimiento de pausa y confusión institucionalplanteada por el presidente de la Generalitat para ofrecer tiempo a la mediación o la negociación deja poco margen de maniobra. Vuelva usted a la legalidad y una vez en el redil, ya hablaremos de hablar de algunas cosas. En eso consiste realmente el ultimátum enviado ayer en formato de requerimiento previo a la activación del artículo 155 de la Constitución. Rajoy pretende la rendición incondicional de Puigdemont y toda su gente, algo insensato dada la fuerza social del independentismo.

En todo caso, Rajoy cumple una vez más con las expectativas del Gobierno de la Generalitat. Este hombre es una mina de oro para el independentismo: salvó el 1-O en el último minuto provocando una salvajada policial contra una convocatoria deslegitimada por los propios organizadores al decretar el censo universal y entregar la organización a las entidades defensoras del sí y, ahora, ofrece a Puigdemont la carta del victimismo y la exclusiva del diálogo como último recurso de justificación de una huida hacia el fondo del callejón, lo que le permitirá reconectar con la CUP y con todos los defraudados por la escenificación surrealista del Parlament.

La coalición virtual de PP-PSOE-Ciudadanos, a pesar de sus diferencias sobre el alcance de diálogo, opera con la suposición de que no hay salida por el otro extremo del callejón. Así se lo deben haber insinuado las cancillerías de las principales capitales europeas y americanas. Y así de tranquilos están los señores del consenso del Estado de derecho, una vez expulsado de este reino a los revolucionarios de Podemos. Esta hipótesis no va a desanimar a los dirigentes del independentismo acorralado que van a jugar sus últimas cartas para evitar ser señalados como traidores. El movimiento soberanista tentará de nuevo en la calle a los partidarios de la represión, buscando el aliento de las portadas de los medios de comunicación de ámbito internacional y confiando que los respectivos gobiernos ablanden su corazón ante la injusticia, la negativa al diálogo y la persecución judicial a las que se ven sometidos sus dirigentes.

Saltar el muro del callejón es una decisión arriesgada pero es la disyuntiva que planteó ayer Rajoy como alternativa a la rendición constitucional. La clave es saber dónde habrán fijado los socios de España el límite de lo democráticamente soportable para derrotar legalmente a los independentistas. Posiblemente no se haya concretado porque podría ser tan solo una sensación ética y moral, incluso modificable según el desarrollo de los acontecimientos; por eso Puigdemont y Rajoy lo tantean continuamente para decantar la batalla antes de que sea demasiado tarde para sus respectivos intereses.

La perspectiva no es buena en ningún caso. Si Rajoy obtuviera la rendición de Puigdemont y este volviera a la senda constitucional, se crearía una bolsa de radicalización soberanista que superaría en mucho el ámbito y la magnitud de la CUP, un sector que no se contentaría tan fácilmente con los posibles réditos de la limitada negociación que augura la Carta Magna y que tal vez si pudieran relajar a la centralidad moderada. Si Puigdemont mantiene el pulso, tras el rechazo a su pausa para dialogar, las consecuencias institucionales y penales de su revuelta marcarán la política catalana y española por décadas. La desconfianza reinará entre un alto porcentaje de catalanes dolidos por la derrota que no se resignarán a su suerte. Preguntarnos como hemos llegado hasta aquí, es una pregunta que puede esperar, aunque todos tengamos nuestra respuesta. Saber dónde está la salida, no. La solución pase por desentrañar el atractivo misterio que esconde la negociación.

 

Un conte de la Casamance. Jordi Mercader. El Periódico. 12.10

 Després de tants anys, sorprèn que segueixi tan viu un mite que enganya i defrauda milers de ciutadans

Ziguinchor és la ciutat del riu Casamance, el que dona nom al territori del sud del Senegal. Allà l’aigua és la llei i la vida, mentre circula pel seu curs ample i pacient. També en aquella terra hi ha un moviment independentista, denominat Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance. Molt diferent del nostre. L’MFDC s’ha aixecat en armes en diverses ocasions contra Dakar, la capital del Senegal, dominada per la gent del nord del país i el seu Exèrcit.

L’altre dia, el subconscient em va enviar un senyal al recordar-me una conversa nocturna mantinguda vora el riu en una nit de calor insuportable, bona música i una lluna plena de llibre que permetia veure’ns les cares amb els nostres amfitrions. D’això fa uns quants anys, quan les abandonades garites de control de la guerrilla d’alliberament es mantenien encara dretes per tots els camins de la regió; feia molt poc que havia cessat el foc i aquells tipus alts i cepats del nord patrullaven la ciutat dels diola i protegien subfusell en mà els visitants. El tema no es va tocar fins a l’últim moment. ¿Per què les armes? No hi havia cap més remei, van dir concisament. La nostra expressió escèptica va convèncer un d’ells de la conveniència d’explicar-nos un vell conte del país.

Com travessar el riu

Hi havia una vegada, fa centenars d’anys, un ric comerciant del nord que pretenia travessar el Casamance per obrir el seu negoci a la riba sud. Estava immòbil vora el curs de l’aigua, amb la seva comitiva d’esclaus carregats de fardells. Se li va acostar un del lloc per interessar-se per si volia travessar el riu. «No trigarà a arribar la barcassa, senyor, encara que si té pressa, no lluny d’aquí es pot travessar amb aigua fins a la cintura, amb compte». L’altre va negar amb el cap: «No pagaré per utilitzar una barca ni vull perdre el temps discutint amb un brut barquer; i encara menys correré el risc que el corrent m’arrossegui a mi i a les meves coses. M’esperaré aquí fins que les aigües s’obrin i pugui travessar caminant». El bon home no va saber què dir-li; simplement se’n va anar i va deixar l’estrany esperant el miracle.
Vam riure educadament malgrat la simplicitat del relat; la providència està molt ocupada per atendre els capritxos dels rics. Però el narrador no havia acabat. «Nosaltres –va afirmar– no vam tenir més opció que travessar el riu nedant, amb compte de no mullar les armes; si no ho haguéssim fet, encara estaríem a la riba, petrificats. Amb tot, naturalment, vam quedar xops».

Després de tants anys, sorprèn que segueixi tan viu el mite que enganya i defrauda milers de ciutadans amb l’esperança que les aigües s’obrin dòcilment perquè els que no volen utilitzar la barcassa de la negociació constitucional, ni tampoc submergir-se en les perilloses aigües de la insurgència verdadera, corrent el risc de ser arrossegats pel corrent, puguin travessar el riu de la secessió, sense més ni més. Els miracles no existeixen, l’estàtua de pedra del comerciant senegalès ho provaria, si el conte fos  cert.

 

 

L’art motiu de disputa

Seguint amb la programació d’aquest primer trimestre del curs avui divendres a les 7 del vespre i a la Sala d’actes de l’UPC  tindrem la segona conferència del curs. Aquesta setmana tractarem  ELS LITIGIS PELS BÉNS ARTÍSTICS DEL MONESTIR DE SIXENA  amb un dels seus protagonistes  l’Alberto Velasco González (1976) que és el Conservador del Museu de Lleida: diocesà i comarcal.

El conflicte de les peces de Sixena no és nou i ve de lluny però valdrà la pena escoltar les raons que fan que es pugui generar un conflicte per la ubicació de  peces d’art que estan en els seus llocs  actuals per unes circumstàncies concretes.

El retorn o no retorn  a Sixena de les obres ha generat molta informació i també molta tensió entre les parts implicades.

Per conèixer de primera mà les causes del conflicte i les conseqüències que podria comporta segon quina sigui la resolució ens parlarà del tema  , com ja hem dit, l’Alberto Velasco que é s Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Lleida (2016) i conservador del Museu de Lleida: diocesà i comarcal des del 2007. Anteriorment havia estat becari predoctoral i professor associat del Departament d’Història de l’Art i Història Social de la Universitat de Lleida. Ha estat investigador de diferents projectes de recerca amb finançament estatal, i forma part del Grup de Recerca en Estudis Medievals «Espai, Poder i Cultura», reconegut per la Generalitat de Catalunya i adscrit a la Universitat de Lleida.

En el terreny de la recerca, s’ha especialitzat en l’àmbit de la pintura gòtica catalana i aragonesa, especialment a Ponent i a la Franja. S’ha ocupat també de qüestions relacionades amb l’escultura gòtica i amb els col·lectius artesans actius a la Seu Vella de Lleida en època medieval. Altres àmbits d’especialització en els quals ha treballat són el de la iconografia i hagiografia medievals, així com la història del col·leccionisme a Catalunya. Bona part d’aquestes recerques les ha presentat en congressos nacionals i internacionals. Ha estat comissari de diverses exposicions, i ha participat en la redacció de diferents catàlegs expositius per a mostres celebrades a Catalunya i la resta de l’estat espanyol.

Hem extret del Diari Segre algunes informacions que ens poden aportar algunes idees que després podem contrastar en la xerrada.

ELS PRECEDENTS

 L’any 1936, durant la Guerra Civil Espanyola i promogut per un ambient anticlerical, s’incendia i s’arrasa tot el que es troba dins del monestir de la població de Vilanova de Sixena, a l’Aragó. Aquests atacs al cistercenc Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, construït al segle XII, van afectar a tot el conjunt monàstic i moltes obres van ser destruïdes o saquejades. Les tombes dels reis d’Aragó, també al monestir, van tenir la mateixa sort i van ser profanades.

Es va perdre tot? No, alguns murals de la Sala Capitular es van poder recuperar de la crema i es van traslladar a Catalunya per salvaguardar-los. Se’n va encarregar una expedició catalana liderada per Josep Gudiol.

Igualment, moltes obres d’art i diverses peces i elements litúrgics, d’alt valor artístic i històric es van recuperar. Per evitar mals majors, es decideix traslladar les peces a Lleida. Recordem que en aquell moment el monestir de Sixena es trobava dins de la diòcesi de Lleida. Pels volts del 1970 les mongues que quedaven a Sixena van tancar el monestir i es van allotjar a Valldoreix.

Uns anys després, entre el 1983 i el 1994, la Generalitat de Catalunya, que recordem que encara guarda les obres, decideix comprar-les a les monges del monestir de Sixena. Entre les obres hi ha caixes sepulcrals, joies, talles de fusta i altres objectes d’aixovars litúrgics i domèstics. Durant aquests anys les peces es reparteixen entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona) i el Museu de Lleida diocesà i comarcal. Els darrers anys, entre 1992 i el 1994, el MNAC acaba comprant reliquiaris i petites petites a les monges residents a Valldoreix.

LA CLAU DEL CONFLICTE

 Abans de tot el que us acabem d’explicar, l’any 1923, el monestir de Sixena és declarat Monument Nacional dins del règim de protecció del Patrimoni Històric. Com que aquest règim té diferents nivells de protecció, a Sixena se’n protegeix l’edifici, no les obres. Aquesta interpretació és la que avui genera tot el conflicte.

 S’OBRE LA CAIXA DE PANDORA

 El 15 de juny del 1995 s’obre la caixa de Pandora. Una resolució papal obliga a la diòcesi de Lleida a traspassar les 111 parròquies aragoneses a la diòcesi de Barbastre-Montsó per adequar-se als límits provincials actuals (aquest traspàs es realitza en dues etapes, tot i que la principal va ser el 1995). Dos anys després, el 1998, el nunci vaticà Lajos Kada, emet una ordre on diu que tot l’art de Lleida no és en propietat sinó en qualitat de dipòsit. Si no es demostra el contrari, les obres d’art s’han de tornar.

CONFLICTE MODERN

2012. El govern aragonès obre el cas per declarar la nul·litat de la venda de les obres de Sixena a la Generalitat. Aquesta mesura arriba després que el Tribunal Constitucional denegui el dret de retracte per adquirir les obres que havia presentat Aragó l’any 1998, 14 anys abans. El dret de retracte atorga el dret de compra sobre una cosa ja venuda en les mateixes condicions del contracte abans efectuat. Dit d’una altra manera, Sixena demana comprar les obres al mateix preu en que es van vendre als anys 80. Us direm que aquesta reobertura del cas és la que ha acabat amb l’execució provisional de la sentència que obliga a tornar les obres.

L’any 2015 es resol el cas i una sentencia declara nul·la la compra de les obres de la Generalitat a Sixena i, per tant, obliga a tornar tots els béns repartits entre Lleida i Barcelona abans del juliol d’aquell mateix any. Es desestimen les al·legacions de Generalitat i MNAC.

 

COMENÇA UN ESTIRA I AFLUIXA ENTRE LES DUES PARTS.

 El 2016 la Generalitat inicia esmenes per evitar tornar tots els murals que té al MNAC. Aquí hem de dir que el litigi per les pintures i murals és diferent al de la resta de peces comprades a les monges entre el 1983 i el 1994. Un conflicte paral·lel pendent de sentencia. Així, la Generalitat presenta un conflicte de competències contra el jutjat d’Osca davant el Tribunal Suprem, una acció que obliga a suspendre temporalment el judici.

Tècnics museístics assenyalen que els murals no haguessin sobreviscut si no s’haguessin traslladat de Sixena i desaconsellen el trasllat de les obres pel mal estat de conservació en que es troben i per prevenir danys irreparables. Asseguren que els frescs no suportarien un nou arrencament i una nova reintegració als murs de la Sala Capitular de Sixena. La Generalitat s’assegura al menys que, en cas que s’aprovés el trasllat, totes les despeses anirien a càrrec del monestir de Sixena.

Per la seva part, l’advocat de l’ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Espanyol, qualifica d’irrellevants tots els peritatges provinents de Catalunya.

 

Encara no

De veritat ens pensàvem que al Declaració d’Independència aniria així.

Confesso que no.

Acabat el discurs del Molt Honorable Puigdemont una sensació d’incertesa, de no saber ben bé el que havia dit. Va recórrer pel cos de molta gent.

En un minut, sense l’èpica recomanable en aquesta mena de  moments històrics el President havia dit que sí, que proclamava la república però que suspenia la seva efectivitat i la implementació real i pràctica de la independència.

Iceta  – que va fer va una intervenció excel·lent des d’un punt de vista parlamentari, t’agradi o no el que va dir- ja li va dir que no podia suspendre allò que el Parlament no havia proclamat.

I el mateix Iceta feia notar que el President havia llegit un article ( el 4) de la llei del referèndum ometent allò de que la Sindicatura Electoral havia d’haver proclamat els resultat.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte, el Parlament de Catalunya, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent.

I el resultat per raons diverses , la més important la seva dissolució a rel de l’amenaça és que el recompte el va proclamar el govern.

Jutge i part? Ai….

Perquè se suposa que per proclamar la independència alguna votació cal fer  al Parlament oi?.

I la proclamació es fa després amb la signatura d‘un document? Crec que  el document no deixa de ser una cop més un cop d’efecte, una fotografia que satisfarà a alguns però que no significa a efectes legals i pràctics res de res.

I encara en al declaració em sembla petulant i a més incert encapçalar dient DECLARACIÓ DELS REPRESENTANTS DE CATALUNYA, no negarem la representació dels que firmen , però no són la totalitat de Catalunya, perquè n’hi ha forces més que també són representants de Catalunya que no han signat al declaració.

Comencen malament la república si a ens atorguem tota la representació.

Una sessió parlamentària estranya. Tan estranya que ni el mateix President va replicar als grups de l’oposició.

La compareixença  ja amb una hora de retard feia pensar que la dissensions començaven en el camp sobiranista.

El discurs del President  més aviat tebi, va deixar l’èpica d’altres vegades i va anar de cara al pragmatisme sabent que se l’escoltava més fora d’aquí que aquí mateix.

En 40 segons ho deixa clar. Sí, però m’aturo i crido a la mediació.

Sap Puigdemont que la valoració dels resultats del referèndum és poc convincent, ja saben que la brutalitat de la repressió va deixar algunes incògnites però els mateixos observadors internacionals deien que : El referèndum no compleix els estàndards internacionals, i no ho fa per la repressió exercida sobre la jornada i també , però, per no seguir la llei del referèndum en al seva literalitat.

En fi fos com fos passar de l’eufòria a un cert desconcert i desassossec en sentir que es suspenia l’aplicació  de la declaració d’independència no va agradar gens.

Confusió, desconcert , però tampoc cal esquinçar-se les vestits , això encara no ha acabat i Puigdemont potser ha fet una filigrana  , arriscada , previsible després de les pressions rebudes.

L’escenificació posterior amb la signatura d’aquesta mena de declaració d’independència té per això  un valor pal·liatiu de la decepció generada en molta de la gent que aquets dies ha sortit al carrer,que va defensar els col·legis electorals.

Puigdemont crec que ha actuat amb intel·ligència política, no es tractava de acontentar als més implicats sinó d’aconseguir un temps d’or per seguir negociant – la petició del President el Consell d’Europa és important i transcendent- i aconseguir l’objectiu final

Pot decebre, però fer un pas enrere per poder-ne fer tres endavant és important.

 

 

Vist i no vist.

En un minut el President diu que atenent les resultats de diumenge 1 d’octubre proclama al república catalana però suspèn els efectes de la proclamació per negociar i mediar.

Segueix la incertesa, i la inseguretat.

Tot plegat ,pilota endavant i a seguir………

 ***

 Una ruta romànica pel Penedès.

De tant en tant val la pena fer alguna ruta pel Penedès per descobrir o tornar a visitar elements patrimonials interessants. Aquets cop  visita a tres esglésies romàniques que val la pena  veure.

La primera visita va ser a l’església de Sant Vicenç de Morrocurt, una antiga construcció romànica que està en estat gairebé de total enrunament, però encara et pots fer la idea de com era.

Cal sortir de Font-rubí i anar fins el barri de Santa Maria de Bellver i des d’allà surt un camí de terra que porta fins a al Masia del Cal Cerdà on hi ha l’església.

El Camí ja val la pena amb alguns racons ombrívols prou interessant, també  hi ha una font  si ens desviem ( està senyalitzada) una mica del mateix camí.

Sobre l’església L’ Inventari Patrimonial en diu :

La capella de Sant Vicenç es troba situada al costat de la masia de Cal Cerdà, de fet els dos edificis es comuniquen a través d’un pas elevat. És d’una sola nau coberta amb volta de canó, seguida sobre arcs torals lleugerament apuntats. Té un absis semicircular, decorat amb arquets cegues i bandes llombardes. A la zona nord hi ha una capella afegida posteriorment. Destaca una torre de base quadrada amb merlets esglaonats de maó. La porta d’accés és adovellada.

La masia, situada a un nivell lleugerament superior, consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de dues aigües. A les portes i finestres s’han decorat amb ceràmica i maó vist. Té un baluard i altres dependències agrícoles.

Pica baptismal.

Pica circular amb la base molt més petita que la boca. Les parets són molt més còncaves i excepcionalment gruixudes. Té tres bandes amb decoració geomètrica. La primera junt a la boca està formada per un seguit de quadrats rebuidats. A 34 cm de la boca s’observa una segona banda de doble dent de serra i junt a la base un fris format per un seguit de triangles en relleu.
L’església romànica de Sant Vicenç de Cal Cerdà, antiga parròquia, es troba documentada ja des del 1157.

De tornada seguim cap el Pla del Penedès , aturada a l’oficina de Turisme i Informació, però malauradament hi anem el dia que esta tancada i ens quedem sense els prospecte dels camins senyalitzat en el terme municipal.

Seguim cap a  Torrelavit per veure deus esglésies romàniques més.

El municipi es presenta de la següent manera : El terme municipal de Torrelavit

L’actual terme municipal de  Torrelavit , pel fet d’estar comprès dins una petita vall per on discorre un corrent d’aigua contínua, ha comportat des de temps antics que hi hagi hagut assentaments humans. L’estada de l’ésser humà de manera permanent es troba plenament confirmada al territori per les mostres d’indústria paleolítica recollides, que corresponen al període mitjà.

El topònim

Hi ha la hipòtesi que el topònim  Lavit  és d’arrel berber o àrab, per creure, alguns historiadors, que la  vall del Riudebitlles  va estar integrada en l’Al-Andalús diversos segles, ja que es creu que l’aprofitament de les aigües del riu per diversos sistemes hidràulics primitius, amb recs per moure molins i regar hortes, van ser realitzats per musulmans.

També hi ha una altra hipòtesi sobre aquestes instal·lacions hidràuliques, de característiques tècniques molt elementals: que fossin iniciades sota l’assessorament d’ordes religiosos (benedictins) a final del segle IX o inici del X, quan el poder efectiu cristià s’havia consolidat.

Diversos nuclis conformen el municipi, nuclis antics i eixample modern i destaca el Centre d’Interpretació e l’Aigua, fonamental pel desenvolupament de la història del municipi: El Centre d’Interpretació de l’Aigua de Torrelavit narra l’estreta relació que hi ha entre el Riudebitlles, amb els seus afluents, i la història i el paisatge de Torrelavit. En aquest espai podreu endinsar-vos en la importància que ha tingut el riu en la vida del poble i l’ús que s’ha fet de l’aigua en l’àmbit domèstic, gràcies a les fonts i safareigs; en el regadiu, mitjançant pous, rescloses i canals, i en l’àmbit industrial, amb la construcció de dotze molins paperers que des del s. XVII fins al s. XX van fer de Torrelavit un important centre industrial paperer.

 Al capdamunt d’un turó dintre del municipi hi trobem la petita església de Sant Marçal hem tret la informació del web Catalunya Sacra entre d’altres : A l’antic terme de Terrassola del Penedès hi ha l’església de Sant Marçal, esmentada com a parròquia des de 1209, però de construcció anterior. Popularment s’ha associat al castell de Terrassola, del que no se’n conserva cap vestigi ni testimoni documental, i és possible que la consagració d’aquest monument dati entre 1043 i 1054.

L’edifici és plenament d’estil romànic llombard i es considera un dels més ben conservats del país. És una construcció d’una sola nau, coberta amb volta de canó amb arcs torals i capçalera trilobada, i, rematant la nau, hi trobem tres absis semicirculars en forma de creu d’iguals dimensions. L’absis central té tres finestres de doble encaixada i a les absidioles n’hi ha una a cadascuna. 

A l’exterior, la façana és d’estructura senzilla i té una porta d’accés central adovellada i una petita finestra d’arc de mig punt a la part superior. Tota la construcció està feta amb grans blocs de pedra de carreu tallada amb uniformitat excepte la base, que és de pedra basta. Per la part de fora, l’absis i els murs ostenten les tradicionals decoracions llombardes a base d’arcuacions cegues i lesenes. 

Finalment, damunt del transsepte, s’eleva un cimbori vuitavat amb cúpula semiesfèrica emmarcat entre arcs formers que marquen la base. 

Notícies històriques

L’església de Sant Marçal de Terrassola és un edifici romànic que té el seu origen en els darrers anys del segle XI. L’any 1209 ja era esmentada com a parròquia. Actualment es troba en procés de restauració.”

I en el carrer Major davant mateix de l‘edifici de l’ajuntament hi trobem l’església de Sant Maria de Lavit. Tenim àmplia la informació del web de la Diputació de  Barcelona

 

Església de planta rectangular d’una sola nau i coberta amb teulada de teula àrab a doble vessant, rematada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral, cobert igualment amb teulada de teula àrab.

La porta d’entrada al temple es troba a la façana sud, conservada també de l’edifici original romànic; és d’arc de mig punt, emfasitzada per una arquivolta en degradació i emmarcada per un guardapols motllurat. Aquest guardapols enllaça amb les impostes dels arcs i extradossa les dovelles de l’arquivolta.

A la porta d’entrada a l’església, en el coixí esquerre de l’arquivolta exterior i sobre la línia d’imposta, ocupant tot el camp de la dovella, hi ha un grafit en forma de trident que per la seva composició recorda el de l’església de Sant Martí Sadevesa (fitxa 5). Es tracta d’un trident disposat verticalment, amb els tres braços amb la mateixa alçada; en la línia de confluència dels brancals i a cada costat del trident hi ha dues creus de braços iguals. La branca central té l’acabament en forma de creu.

A l’igual que el grafit de Sant Martí Sadevesa, el de Santa Maria de Lavit potser té relació amb el dogma de la Trinitat, a partir de l’època de les prèdiques de Sant Atanasi davant de temples d’observança ariana, durant l’Antiguitat Tardana, en una expressió de religiositat popular conservada fins a l’època romànica (J. Miró i Rosinach, 1981).

 També és factible considerar aquest grafit com una marca de picapedrer. Un estudi de J. A. Ferrer (1975) fet a partir d’algunes mostres conservades en terres gallegues identifica formes forcades a la seu d’Orense i a la catedral de Santiago de Compostel·la, entre d’altres. També se’n poden trobar alguns exemples a la catedral de Roda d’Isàvena o a la de Tarragona, tots ells semblants, encara que disposats de forma diferent (horitzontal, a dreta o esquerra, o vertical, amunt o avall). En tots els exemples esmentats, a diferència del de l’església de Lavit, mai no apareix el signe cruciforme; però aquest detall no pot fer oblidar la coincidència de les marques en les dues esglésies del terme de Torrelavit relativament pròximes.

 L’aparell d’aquesta façana és de carreus a penes escairats, disposats en filades uniformes i regulars. És molt més regular en la formació del portal, de carreus de pedra sorrenca, i palesa formes ja avançades de la tecnologia constructiva del romànic.

L’interior del temple està reformat modernament, si bé conserva l’estructura arquitectònica que al segle XVIII va fer mossèn Antoni Alzina (1736-1776), consistent principalment en el sobrealçat de l’església, que permet observar el primitiu campanar romànic d’espadanya de dos ulls.

L’ampliació de la part de l’absis, on s’ubica actualment l’altar major, dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu, es va fer després de la guerra Civil (1936-1939) .

A l’enrajolat actual del terra hi ha una marca corresponent al perímetre del mur original de l’església romànica. Cal destacar també, al mur nord, la capella actualment dedicada a Sant Joan Baptista, que conserva, a la volta, la policromia original del segle XVIII, de l’època del sobrealçament del temple.

 Val la pena fer algunes rutes entre aquest romànic penedesenc i més ara quan les vinyes comencen a  tenyir-se d’ocres, roig i grocs..

Esplèndid el paisatge

 

 

 

 

 

Canvi d’estació.

L’estiu ja s’ha acabat fa dies encara que la calor ens recorda , ni que sigui de passada, que això del canvi climàtic  és més seriós del que ens pensàvem i que els estacions meteorològiques  cada cop es difuminen més , almenys tal i com les havíem viscudes fins ara.

No sé si haurà estat l’estiu de la seva vida, de la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà i cadascú de nosaltres se’l farà seu o no , alguns potser ja l’han tingut el seu estiu inesborrable, altres encara l’esperen i encara altres , no ho saben però no el tindran mai però l’esperança no s’ha de perdre  i amb paciència i estoïcisme  esperar una altra ocasió.

Però no podem negar que aquest estiu, que de  dret ja ha acabat però de fet encara es manté, romandrà en la memòria col·lectiva per sempre més . Per una banda el terrorisme més brutal i irracional colpejava les ciutats de Barcelona i Cambrils. la Rambla era assenyalada com d’indret del covard combat dels que volen disposar de la vida dels altres arbitràriament i invocant la religió. Tot plegat ens fa pensar en la fragilitat que ens acompanya , la inseguretat permanent i davant d’això la reacció ciudatana cívica va ser exemplar.

I per altra banda la ruta cap el referèndum  que ho ha omplert tot, pàgines de diaris espais radiofònics i televisius, sempre amb la mateixa murga augmentada i corregida cada hora. I això no s’ha acabat quan escrivim no sabem que passarà  diumenge i en dies successius , però segur que en seguirem i en seguiran parlant , però una cosa es segura ,no sé si per bé o per mal, a partir d’aquí res tornarà ser igual després del que hem viscut en el final d’estiu.

Tardor temps de tempestes, però ja se sap després de la tempesta ve la calma.

Ha començat la tardor , època en que tornem  a fer llistes (l’altre època és a primers de gener) de propòsits ( que ja sabem que no es fer feina) i de voluntats, La ciutat recupera el seu pols, les escoles ja funciona tot sembla retornar a  la normalitat a la rutina de l’anar fent

En tot aquets desori que ens ha portat el canvi d’estació he trobat dues notícies de l’àmbit cultural prou interessant com per destacar-les. Una directament vinculada al territori i l’altra amb segures interseccions.

La primera és la publicació per part de Carles Querol ( té un bloc magnífic A contracorrent .https://carlesquerol.wordpress.com ) d’un extraordinari   llibre  Relats Republicans ,1931-1939. en la que en base a deu relats analitza la vida de Sant Sadurní d’ Anoia en aquell temps. Carles Querol, és historiador i diplomat en direcció d’Empreses a L’IESE, va treballar en diverses entitats financeres . Va ser regidor i Alcalde  Sant Sadurní en les primeres eleccions municipals democràtiques. Té una nombrosa bibliografia centrada en la història de Sant Sadurní. Possiblement  – i això ja ho dic jo- sigui una de les persones que més bé coneix tot l’affaire del final dissortat de la Caixa del Penedès.

El llibre extens -prop d’un miler de pàgines- no només narra  els fets més destacables de la República i la Guerra civil a Sant Sadurní  sinó que aporta en els diversos annexes una gran quantitat d’informació i dades que segur faran del llibre una referència indispensable de l’estudi dels anys republicans del Sant Sadurní i del Penedès per extensió. L’obra formarà part d’un trilogia sobre la ciutat de Sant Sadurní al llarg dels segles XIX i XX.

És evident que amb aquesta tasca l’ historiador pretén posar damunt del paper la memòria i també  la reivindicació de persones i fets que perduts ja en la memòria cal que siguin servats per no caure altre cop en l’oblit, per mantenir la dignitat  i reparar les injustícies que segur que es van fer al llarg , sobretot ,dels tèrbols anys de la guerra civil i els immediats posteriors . El volum de Querol contribuirà sens dubte a aprofundir en el coneixement d’una època llarg temps silenciada  de la nostra història.

La segona notícia és la presentació del Pla de Museus de la Generalitat en l’horitzó de l’any 203 i amb uns objectius estratègics  prou interessants: Crear i desenvolupar un sistema museístic equilibrat, sostenible i de qualitat que abasti el conjunt del país. Reforçar la capacitat dels equipaments museístics perquè puguin desplegar tot el seu potencial.

Enfortir els museus nacionals per esdevenir equipaments de referència i ser presents en el territori, mitjançant les xarxes temàtiques que lideren, i projectar internacionalment el patrimoni del país. Millorar la conservació i la gestió de les col·leccions i promoure’n el desenvolupament i la dinamització per servir a les necessitats actuals i futures.

Enfortir la vinculació amb la societat, ampliant l’accés, la participació i les funcions socials i educatives. Incrementar la capacitat de comunicació dels museus i estimular el seu potencial per proveir de continguts i experiències de qualitat. Donar suport al sector professional del patrimoni perquè pugui respondre als reptes dels museus i avançar cap a l’excel·lència.

Els subscrivim totalment.

En menys de deu  anys aquets ja és el tercer Pla de museus que es presenta. l’any 2008 el conseller Tresserras ja en va presentar un , després el Conseller  Ferran Mascarell seguirà  al 20015 amb una altra proposta i ara arriba el tercer, veurem si fa bona la dita i a la tercera va la vençuda.

Sembla un pla ambiciós però realista decauen propostes com els Museus d’Arquitectura o el de Fotografia i el del Còmic que tindran representació en alguns equipaments permanents especialment dedicat a aquestes matèries   . Cada pla deu obeir al seu moment i a la seva circumstància. Però la realitat és que sempre hi ha hagut una manca de recursos evident ,ara calen prop de 215 milions i les arques diuen que estan a zero. Bé , feina per fer.

Perquè al final pot passar com altres vegades que el Pla de Museus sigui un conjunt de directrius prou interessants però també una manca de realitat alarmant i  aclaparadora. .

Els Museus en alguns moments van ser cridats a més de seu discurs expositiu propi, a tenir un paper d’actors importants en la dinamització cultural de les ciutats i del país. La realitat és que la majoria de les vegades han acabat esdevenint un maldecap econòmic per les administracions i abocats a la mínima activitat sense poder tenir  possibilitats de lideratge en la camp de la cultura .

Els tècnics hi han esmerçat esforços, imaginació, col·laboracions, han concertat projectes comuns  , han fet malabarismes diversos per poder subsistir sota mínim….. però la realitat és tossuda i els recursos gairebé nuls.

Però la notícia del Pla és important , i obre un altre cop – ja hem dit a la tercera va la vençuda, una escletxa per on passi l’esperança de temps millor.

I tot plegat  del Pla que en traurem de bo a  Vilanova?

Altres cops ens he quedat amb un pam de nas i el temps va passant

 

Publicat a l’Eix Diari el 3 d’octubre del 2017

 

 

 

Noms propis XXXIX

Carme Forcadell. Presidenta del Parlament de Catalunya  que ha reaccionat davant la suspensió del  Tribunal Constitucional del Parlament que avui estat convocat per avui  de dilluns. L’alt tribunal admet un recurs d’empara del PSC que assenyala que, si es fa el ple, es violarien els drets dels diputats.

La seva reacció ha estat lògica lamentat que s’hagi suspès un Ple quan encara no estava ni convocat.

El TC ha actuat  després d’admetre a tràmit un recurs d’empara del PSC amb l’argument que, si aquest ple declarés la independència, hi hauria un trencament de la Constitució i una “aniquilació” dels drets dels diputats. De toat manera el PSC segons expliquen no volien al suspensió d el Ple sinó del punt concret i així ho han manifestat : “El portaveu adjunt del grup parlamentari del PSC, Ferran Pedret, ha defensat que el seu grup no havia demanat la suspensió del ple sinó de la compareixença del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, perquè en la seva petició es feia referència a la llei del referèndum, suspesa pel Tribunal Constitucional. El diputat ha defensat que els socialistes volen que se celebri un ple específic sobre què va passar l’1-O però ha rebutjat que es faci una referència “explícita” a una llei suspesa i que pugui suposar una declaració d’independència”

I aquets drets del diputats són també una de les invocacions de la Presidenta per convocar el Pe.

Però sorprèn ,tot i tenir la raó la Presidenta, que invoqui als drets del diputats quan ja es va veure que aquest drets nos significaven res per ella en el comportament que va tenir amb els diputats de l’oposició durant el Ple del 6 de  setembre.

Apel·lar els drets és just i necessari però preservar-los sempre i per tothom també.

 

Banc de Sabadell, Bancaixa, Agbar….. Ja ho sabíem que el diner no coneix a ningú ni té cap mena de pàtria ,no coneix lleialtats .

La primera empresa bancària que ha decidit marxar, posar la seu social fora de Catalunya és el Banc de Sabadell hi ho fa diu per garantir els drets del seus accionistes i impositors. No hi ah dubte que la pèrdua a al borsa que va tenir en dies posteriors al 1-0 és un factor determinant  l’hora de prendre la decisió,decisió que sembla que ja estava previst des de feia temps.

En fi el diner fuig i alguns volen treure significació a aquest fet.

La processó va per dintre.

Però la imatge que dóna tot el món financer fugint davant la possibilitat de que el President activi una DUI i entrem en una certa inestabilitat social, polític i econòmica.

Deia Artur Mas que cap banc marxaria de Catalunya en cas d’independència, i ja veiem que la seva profecia se’n anat en orris amb només el resultat de diumenge passat.

En fi que el diner no te ni pàtria i sentiment ja ho sabíem , però potser esperàvem una mica més de patriotisme del dirigents econòmics del país.

 

Manifestació : De la Wiquipèdia :Una manifestació és una forma d’activisme que consisteix en l’exhibició pública d’una opinió o reivindicació mitjançant la reunió de persones (els manifestants) al carrer. El propòsit d’una manifestació és mostrar que una part significativa de la població està a favor o en contra d’una determinada política, persona, llei, etc, i a vegades provocar un canvi de política i fins i tot de règim. L’opinió dels manifestants es pot expressar de diverses maneres, especialment amb el lema de la manifestació (si en té), la lectura d’un comunicat, l’exhibició de pancartes, la crida d’eslògans, els càntics, o la compartició i comentari a les xarxes socials.  

Portem unes setmanes manifestant-nos en les seves diverses formules, marxes, concentracions, casserolades, assegudes,….I sembla que encara haurem de seguir uns quants dies.. , setmanes o mesos més.

El passat dia 3 d’octubre varem assistir a la manifestació del dia de l’Aturada de País, que va sortir de s d ela plaça de les Neus iva seguir per bona part de la ciutat fins a la Plaça de la Vila, on cantats el segadors es va dissoldre i es tornar a  convocar per la mateixa tarda.

En el decurs de la marxa es va passar per davant al caserna de la Guàrdia civil, evidentment era una passada volguda i intencionada. Calia rebutjar al violència del primer d’octubre  La caserna estava “protegida” per una parella de mossos, i dins del reciten una dotzena de guardiacivils en posició d’espera i tranquils almenys aparentment, en vigília. Però el que va sorprendre va ser al barrera que van fer el suposat “servei d’ordre” de la manifestació. Un conjunt de militants de la CGT ,-almenys per les enganxines i banderes que  portaven- agafats pels braços fent una cadena que impedia que al manifestació s’acostés a la tanca de la caserna, tanca que estava protegida? Ocupada ? per coneguts membres vilanovins i vilanovines d els CUP. Imatges sensacional surrealista i per mi ridícula. Puc entendre que volguessin evitar alguna sortida de to , però també haurem de confiar en que la ciutadania ja sap el que es fa ,el que vol i com ho fa. No calen paternalismes..

En fi una imatge impagable…

 

Alfonso Guerra: Com una veu d’ultratomba aquesta setmana hem sentit algunes perles :

Nadie en 1981 hubiera aceptado que el Gobierno dialogase con los golpistas, Tejero, Milans del Bosch o Alfonso Armada. “¿Diálogo con los golpistas? No, hombre, no, la república lo resolvió mejor”,

“La gente se escandaliza de las cargas policiales porque mentalmente aún viven en la dictadura. El Estado sólo usa su fuerza legítima”

“El discurso del Rey me pareció impecable”

“Los diputados socialistas tienen que reprobar a los golpistas y no a la vicepresidenta del Gobierno”

“En Cataluña hay un golpe de Estado y hay que actuar contra ellos, no se puede negociar con golpistas”

“Todos los fascismos han nacido siempre de un movimiento nacionalista”.

En fi, al refranyer hi trobem la resposta.

Ningú no en parla de merda, més que aquell que n’està brut.

Pets de matí, bon dia tindrem avui.