Algunes anotacions sense  massa importància

Mai 24, 2022 by

Ens ha arribat de cop i volta una calorada. Pics màxims de més de 40 graus. Diuen que tornarà a baixar. Però si això és el que ens espera de car a l’estiu anem  bé…

La disfunció climàtica és ja una evidència. Aquesta nonada supera el rècords establerts que el teníem des d efa deu anys.

Sortosament a la costa encara aguantem si la humitat no és massa alta.

Potser serà un episodi  puntual i que no tindrà successió, però segurament ens caldria estar amatents a l’evolució, la sequera no ajuda i el risc de focs forestals cada cop és més lata i sobretot quan res encara està a punt ni els refugis climàtics, aquest espais amb aire condicionat que preparen les administracions per passar-hi  una estona a la fresca .

Vanos, ombres i qui pugui a banyar-se…que sembla que va per llarg.

++++

Havíem convingut que aquest execrable personatge comissari Villarejo, era la putrefacció sorgida de les clavegueres de l’estat.

Un personatge que ha fet de la mentida, l’extorsió , la manipulació i tot allò de nefast que  vulgui queda encarnat amb aquesta mena de personatge amb boina inclosa.

Ningú li dona credibilitat aparentment.

Tothom el blasma perquè no es fiable.

Hi ha una coincidència en que la seva actitud és clarament una provocació.

Això sí si cal entrevistar-lo perquè aboni la teva tesi  doncs cap escrúpol en portar-lo. Així el van veure al programa FAQS en que com una estrella  li van donar tres hores de conversa en els que tampoc va explicar res que no s’hagués dit ja abans.

Quin era l’objectiu del programa?

Seguir l’actualitat? Demostrar que hi havia operació Catalunya? …..

Tot plegat un despropòsit. Dir que res és creïble i alhora donar-li canxa una bona estona.

Això és TV-3

Tot per l’audiència…………i la causa , clar

++++

Aquesta setmana he participat en una taula rodona. M’ hi ha convidat des del PSC, comparteixo taula amb el Jordi Valls  que va ser alcalde Manresa i la Marta Farrés que és ara alcaldessa de Sabadell. Estic agraït que hagin pensat en que podria ser d’algun interès la meva aportació.

La Taula rodona porta per títol Ciutats amb estratègia.

En broma vaig dir que tenia molt poc a dir ja que jo crec que malauradament a Vilanova fa temps que no hi ha una estratègia clara de ciutat. Ni pel que es vol fer a dins de la mateixa ciutat ni la seva projecció cap a l’exterior.

En fi vindran i veurem millors temps. Segur!

Ep! Alto! A darrera hora s’ha hagut de suspendre  per allò que en diríem causes alienes a  l’organització.

No va data que em donen 22 de juliol . Segueix valent el comentari.

++++

El diumenge 29 de maig s’inaugura el segon tram de l’antic camí de Santa Llúcia que durant dècades ha estat totalment intransitable. Després de dos anys i mig de desbrossament de la vegetació i reconstrucció dels marges de pedra seca per part de voluntaris de Garraf Coopera, l’històric camí està llest per ser inaugurat i posat a disposició de la població.

Llegit a l ‘Eix Diari. Ja fa temps que el col·lectiu de Garraf Copera fa una feina extraordinària a l’entorn de la recuperació de la Carrerada d ela Cerdanya.

És per elogiar però també per agrair la feina que fan, descobrir, recuperar i projectar els antics camins que són la base de les comunicacions i també de l’economia de molts pobles per petits que siguin.

++++

Carta al conseller Cambray de més de 300 directors de centres. Rotunds :”Aquesta situació és insostenible”, conclou la carta que les direccions d’escoles públiques enviaran aquesta setmana al conseller Josep González-Cambray. “Hi ha risc real que tot el sistema d’educació públic col·lapsi i no es pugui garantir el funcionament de l’escola pública amb estàndards mínims de qualitat”, adverteixen.

de 300 adreces d’escola de Catalunya s’estan sumant des de divendres passat a aquesta alerta: “la situació actual no es pot perpetuar en el temps”. 

Són directors de centres d’educació infantil, primària, secundària, educació especial, escoles d’adults i escoles oficials d’idiomes que exigeixen “mesures i no paraules a les peticions que hem fet arribar reiteradament al departament”. 

Demandes dels directors

-Decret de l’escola inclusiva
-Volum, qualitat i idoneïtat de les formacions
-La gestió de la resolució judicial al 25% de castellà
-Hores de coordinació per desplegar els nous currículums i planificar l’acció docent
-Tornar a les plantilles anteriors a la crisi , després de saber que no hi haurà el reforç covid
-Canvis al calendari de l’inici de curs
-Publicació dels currículums definitius i el seu desenvolupament

Bé doncs, a què espera el Conseller

Impacte visual

Mai 23, 2022 by

Osti noi! Per aquells i aquelles  que ja tenim una certa edat això de la “silla elèctrica“ ens retrotrau a  èpoques fosques però que encara  avui són una trista realitat.

Ja sabem que això de la “silla elèctrica” penjat en al vidre de la porta d’un comerç no té res a veure amb la màquina de la mort aplicat al EEUU, però així i tot quan ho veus i ho llegeixes és impossible no assimilar el que diu el cartell amb l’execució de la pena de mort en forces estat dels EEUU, país molt democràtic per cert.  

La història de la “silla eléctrica” és també la història en bona part de la pena de mort als EEUU, país democràtic però que encara  segueix amb aquesta pràctica cruel blasmada en la major part del món.

I la sorpresa  quan busques informació sobre aquest truculent  artefacte veus que hi va participar un dels inventors més coneguts  Edison, l’inventor de la bombeta va participar també amb el giny que amb l’ús de l’electricitat acabaria amb al vida de moltes persones, això sí el van anar perfeccionant fins a trobar la “dosi” necessària de la descarrega  per fer la seva feina.

Va ser a l’any 1889 que es va començar a utilitzar  i algun cop també ha fallat i hi ha hagut qui ha resistit les descàrregues i per comptes de quedar fregit potser en va sortir reforçat.

Entre els executats hi ha els Il·lustres  Sacco i Vanzetti uns líder sindicals que van ser acusats de manera gens  clara  i intencionadament per treure-se’ls del damunt.

Les campanyes contra la pena de mort han fet que molts estats del EEUU hagin abandonat aquesta salvatge tradició però encara el L’any 2004, només es feia servir a Alabama, Florida, Nebraska, Carolina del Sud, Tennessee i Virgínia. I va ser aquest any, el 2004, precisament el darrer any en que va tristament utilitzar.

Sortosament la  “silla elèctrica” volen creuer que no referència la màquina nefasta i mortal   sinó a una cadira que permeti, per la via de l’electricitat de les seves bateries,la mobilitat a persones que tinguin reduïdes aquesta possibilitat. 

I val a dir que aquestes cadires elèctriques han estat un gran benefici per les persones discapacitades o bé amb problemes de mobilitat.

I cal dir que també aquestes cadires i la seva millora han ajudat molt a qualificar la vida de la gent.

D’aquelles rústegues cadires de fusta amb una rodes que gairebé no giraven fins a les modernes màquines que permeten una autonomia grandiosa hi ha l’evolució d’aquetes cadires que ara ja són elèctriques i amb multi funcions que ajuden a millora la vida de la gent amb capacitats reduïes de mobilitat.

I fins i tot amb cadira de rodes hi hem vist gran partits de tennis , o de basquet o d’altres esports.

I també cal dir que hi ha que condueix com un pilot de fórmula ú creant pànic entre els vianants. Sortosament són  minoria.

La voluntat de millorar la vida porta a que la ciència vagi avançant i vagi millorant els ginys que han de permetre aquesta millora de vida.

Veure però aquest anunci que hem entès perfectament el que volia dir ens ha generat una certa incomoditat.

Perquè  no negarem que a primera vista i a primera lectura fa esgarrifar.

Aquestes dobles interpretacions  a vegades poden portar a l’equivoc. Cert és que ningú s’imagina que en el comerç de barri que tenia l’anunci  venien artefactes per causar la mort.

Superat l’impacte visual s’entra en el pla del realisme i s’entén perfectament la proposta.

A hores d’ara no sabem si s’ha venut., però si de cas no ho preguntarem. No sigui què………

De l’Eix Diari

P.S. L’acte que anunciàvem ahir sobre Estratègies de ciutat, s’ha suspès. Es farà ,el juliol.

Noms propis (XXI)

Mai 22, 2022 by

Angel Gabilondo. Vivia tranquil i preocupat per la seva feina com a Defensor del Pueblo quan li van encolomar un informe sobre l’actuació del CNI en el cas de l’espionatge a través del Pegasus. Deuria pensar que en mal moment va acceptar el càrrec i que havia fet ell perquè li caigués un mort com aquest.

Ara bé no hi havia possible resposta que la que va donar El Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, ha verificat que l’actuació del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) s’ha realitzat conforme a la Constitució i la Llei en els 18 casos examinats dels independentistes, el telèfon mòbil dels quals va ser espiat amb ‘spyware’ Pegasus,

Algú esperava alguna altre possible informe?

Crec que no.

Segons s’ha pogut saber  Per a executar aquest treball, Gabilondo i el seu equip van acudir a la seu del CNI en cinc ocasions –els dies 26 d’abril, 29 d’abril, 3 de maig, 5 de maig i 6 de maig de 2022–, on van poder examinar documentació classificada “pertinent” per a fer el seu informe. També van rebre informació verbal complementària i van poder formular preguntes a funcionaris del Centre. Així mateix, el 10 de maig van rebre resposta escrita de la llavors directora del Centre, Paz Esteban.

I evidentment tot el que li van explicar concorda amb el que es va dir  a la Comissió de Secrets Oficials i no van anar ni un pèl més enllà.

Que fàcil  fer informes d’un tema tant peliagut , oi?

Que hi ha posat tot al bona voluntat segur, però imaginem que ja sabia que la seva aportació deixaria els coses tal com estan.

En l’informe que s’ha pogut conèixer a través dels mitjans de comunicació es diu que :

“les actuacions estaven extensament motivats”, essencialment fundats en fets concrets i les intervencions de les comunicacions prèviament autoritzades en tots els casos examinats.

En segon lloc, destaca l'”elevat grau de detall en la informació de què disposava el Magistrat del Tribunal Suprem per a poder adoptar una decisió d’autorització o no autorització”. I en tercer, constata l’existència d’un protocol que articula les relacions CNI-Magistrat del Tribunal Suprem decideix després de rebre informació precisa sobre els fets que justifiquen la petició, fins que la motiven, raons que l’aconsellen, persones afectades i durada, de tres mesos com a màxim, sense perjudici que pugui ser prorrogada abans del venciment.

I a me´s d’assegurar que en les interce¡venciosn no hi havia biaix ideològic els serveis d’intel·ligència, igual que totes les institucions públiques, “són part i estan al servei d’aquest Estat”. Per això, assenyala que la intercepció de les comunicacions està subjecta a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic i “aquesta subjecció exclou la mera motivació ideològica en la intercepció”. Fins i tot ve a justificar la intercepció de les comunicacions en assegurar que es realitza no pel que es pensi, “sinó el que es faci en forma no democràtica, amb violència i/ o en contra dels drets de molts altres ciutadans, i de l’Estat mateix”.

Això sí urgeix canvis en les lleis per millorar els processos i dotar de més transparència les actuacions.

En fi que li han fet fer un aper ben galdós.

Sincerament Gabilondo no s’ ho mereixia. Ep! I segur que hi ha posat al millor voluntat.

El que ah dit ja ho sabíem

Ja ho havien dit.

Val al pena llegir aquesta columna de Xavier Bosch al diari Ara

L’altre Gabilondo

L’Espanya democràtica es va fer gran acompanyada d’una veu. Iñaki Gabilondo, des de la plataforma líder de la SER, es va convertir en el referent del pensament decent i la mirada oberta que predicava, pel cap baix, per a la meitat de l’Estat. Fugia de les mentides oficials, tendia a buscar la veritat i l’explicava amb honestedat. Beneït el periodisme que, des de la bona fe, aspira a una societat més justa on qualsevol mena de tripijoc sigui destapat, esbombat i denunciat. Amb els anys, va aprendre que l’ofici de descriure la realitat sempre és menys romàntic del que semblava i que no sempre guanyen els bons. Ens va fer entendre que, tal com està muntada la societat, hi ha causes destinades a la derrota i que, a tot estirar, els quedarà –com deia ell– “el derecho a pataleo”. Davant un pensament polític que s’imposa per damunt de la veritat, ens queda el dret a expressar descontentament i indignació. Iñaki Gabilondo té un germà que, fins abans-d’ahir, també gaudia d’un gran prestigi. Tota una carrera de catedràtic de filosofia a la Universidad Autónoma de Madrid que li va servir per saltar a la política i arribar a ser ministre d’Educació del govern de Zapatero. Ángel Gabilondo era tot enteniment i bones paraules. Home de poc soroll i escasses polèmiques, ara fa un any que el PSOE el va premiar nomenant-lo Defensor del Poble. Al càrrec hi va arribar per un acord, un dels pocs pactes d’alta volada, que van segellar PSOE i PP. Com a Defensor del Poble ara li ha tocat investigar l’actuació del CNI en el Catalangate i, per a decepció dels qui busquem destapar els podrimeners i que es faci justícia, el seu informe de vuit pàgines és una vergonya absoluta. El seu aval al CNI i al paper de les clavegueres de l’Estat és una burla a la recerca de la veritat. El Defensor del Poble no s’ha posat al costat del poble. Acríticament, ha salvat el cul als dos partits del poder que el van nomenar. Un home agraït. Un venut.

Ernest Maragall va guanyar les eleccions municipals de Barcelona a l’any 2019 i va empatar a regidors amb el Comuns. I per tant el fet de no aconseguir l’alcaldia el té encara emprenyat.

Ara s’ha sabut que algun dels telèfons infectats per Pegasus pertanyia a una persona que estava en mig de les negociacions entre Colau i Maragall i per tant d’això es podria deduir, si es vol posar-hi salsa, que estaven al corrent de l’estratègia d’ERC i per tant sabien els moviments abans de que es produïssin.

Maragall té raó d’estar emprenyat com podria estar-ho Salvador Illa que va guanyar els eleccions al Parlament i no va governar  ,o el candidat socialista de Vilanova que va guanyar i no va poder governar….i encara podria estar més emprenyat per les informacions que ara han sortit.

Ara bé que Maragall, encara que després ho matisés, anés dient que Colau Collboni i Valls estaven conxorxats amb el CNI per arrabassar-li l’alcaldia no és de rebut.

No es pot barrejar tot, no es pot culpabilitzar els demés de la seva maldestre manera de negociar que no fos capaç d’atraure a ningú.

Lamentable, condemnable injustificable i que mereix tota la investigació aquest espionatge immoral, però amb tot Maragall no pot acusar sense proves a la resta de caps de llista que ara governen d’estar al cas de la història.

No és de rebut

Margall encara no ha paït no ser alcalde, apa que li queda una altre oportunitat d’aquí un any.

La premsa també hi ha posat la seva salsa , un exemple

Les burilles de Maragall Álex Sàlmon


Pensar que el CNI va espiar a l’alcaldable d’ERC per a conèixer el que existia darrere de les possibilitats que Barcelona acabés amb un alcalde independentista retorça l’estómac
En aquests moments històrics en què som capaços de visualitzar un projecte de reciclatge que es basi en la recollida de burilles, una a una, guardades en un mateix paquet de tabac, perquè el punt de venda et retorni quatre euros i contaminar menys, tot és possible.

Res és sorprenent perquè tot és sorprenent. La rutina en la qual s’ha instal·lat la societat, i també la política, clar, es troba en un contrasentit tan profund que qualsevol situació passa per un halo de normalitat esbalaïdora.
Partint d’aquesta base se’ns cola en la nostra quotidianitat la possibilitat d’espiar, de ser espiat, d’utilitzar l’espionatge a favor o simplement d’enganyar amb l’espiat i que les aparences facin el seu treball.
Pensar que el CNI va espiar a Ernest Maragall per a conèixer el que existia darrere de les possibilitats que Barcelona acabés amb un alcalde independentista retorça l’estómac. Concloure que aquestes escoltes havien beneficiat “indirectament” a Ada Colau i considerar a Jaume Collboni com el “beneficiari directe”, per a acabar sobre la figura de Pedro Sánchez, és tan retorçat com el viatge de tornada d’una burilla a l’estanc.
No hi ha dubte de l’acció declarativa dels polítics. Les seves frases es converteixen en bons moments per als quals analitzem o escrivim sobre política. Però una declaració que s’inspira en una altra frase, alhora generadora d’una altra expressió, i que condueix a una declaració més, és un pou sense un fons intel·lectual. I fer responsables a Colau i Collboni de les decisions, encertades o no, del CNI, resulta molt sorprenent.

En política les disculpes, o són inservibles o enfonsen més en la misèria. Com un elefant maldestre entrant en una botiga amb cristall de Sèvres. Trencar una peça condueix al col·lapse. Ernest Maragall, amb les seves primeres declaracions, va obrir un canal que no va poder contrarestar. Va pensar que el podria utilitzar en benefici propi i va acabar descontrolat en les xarxes. Tot el contrari que amb les burilles playeras. De tornada a la cleda per obra de 20 cèntims.

Emèrit. Doncs sí, tornem-hi amb l’emèrit “campechano” que s’ha recorregut mig món a dalt d’un avió privat per passar un cap de  setmana a Sant Xenxo per anar a les regates  amb el seu iot el “Bribón” , nom que sembla que sigui una broma de mal gust.

L’expectació que ha aixecat aquesta vegada l’arribada de l’emèrit potser ha estat excessiva gairebé de premsa rosa i persecució de paparzzis…. Ja feia dies que veïns de Sant Xenxo ja anaven dient que veien molta gent estranya que no els funcionaven els telèfons pels suposats inhibidors que hi havia , és a dir tot una preparació per l’arribada del monarca emèrit. I naturalment tota una campanya de premsa amb l’estira i arronsa entre el pare i el fill, que si no dorms  a la Zarzuela, que si ens truquem per telèfon… Pura comèdia

I una munió de periodistes i càmeres esperant la seva arribada, potser la indiferència hagués estat el més efectiu per rebutjar la presència  o si més no considerar que abans de tornar hauria d’haver donat explicacions convincents sobre les temes econòmics que l’ha rodejat.
la justícia ha fet el que havia de fer – amb perfil molt baix , tot sigui dit- fins a topar-se amb l ‘inviolabilitat i la prescripció.

Quedi clar que ha defraudat i ha cobrat de manera irregular comissions però poca cosa a fer…

D’aquí el rebuig que aixeca encara pel que hem vist el personal el victorejava… Al·lucinant

El rey investigado vuelve a España. Carlos Jimenez Villarejo. Eldiario.es. 20.05

Pese a lo dispuesto en la norma penal aplicada, nunca estaremos de acuerdo con que dicho beneficio represente “el pleno retorno a la legalidad” de su conducta defraudatoria, “que pudiera haber alcanzado entidad penal” como se reconoce expresamente en el Decreto de archivo

La presencia en España del rey que abdicó merece un comentario. Porque no ha vuelto a comparecer ante la Justicia penal sino a exponer, una vez más, su poder económico y su impunidad.

Ello obliga a repasar sus reprochables actividades económicas, pese a los Decretos de la Fiscalía Anticorrupción de 2 de marzo del presente año. Basta repasar estas disposiciones, el Decreto de “Delimitación de la investigación”- de 67 páginas- y el de Archivo de la investigación -de 27 páginas- para conocer el enorme alcance de las conductas económicas, presuntamente ilícitas, de Juan Carlos I. Generadoras de un evidente reproche social que, sin duda alguna, alcanza a la institución monárquica.

En el primero de los Decretos, consta el título de un apartado que ya expresa cuanto decimos. “II. Transferencias efectuadas por Allen de Jesús Sanginés Krause en favor de Nicolás Murga Mendoza y de las que ha sido beneficiario directo o indirecto S. M. D. Juan Carlos de Borbón, posteriores al 19 de junio de 2014”. Y añade: “El importe total de estas transferencias, que ascienden a 516.606,32 euros, ha sido destinado al abono de gastos particulares de S. M.D. Juan Carlos de Borbón o de personas relacionadas con él por tratarse de familiares o allegados del mismo”.(?) Y, más adelante, continúa: “No hay constancia de contraprestación alguna a estas transferencias. Se trata de actos unilaterales efectuados a título lucrativo; por tanto, son donaciones que están sujetas al impuesto de sucesiones y donaciones….”.

Y el apartado III de la denominada “delimitación” investigadora, contiene el siguiente título: “Gastos realizados por S. M .D. Juan Carlos de Borbón que han sido sufragados por la Fundación Zagatka, posteriores al 19 de junio de 2014”. Fundación fundada por Álvaro de Orleans-Borbón en 2003, domiciliada en Liechtenstein, de la que, en 2006, el entonces Rey, Juan Carlos I, fue incluido como “tercer beneficiario de los fondos”. !Cuando estaba en pleno ejercicio de su función institucional! Dato que no merece mayor atención, pese a su evidente trascendencia, pues la inmunidad de que gozaba en aquella fecha no puede impedir la investigación de conductas, en todo caso irregulares, si no presuntamente delictivas. En dicho apartado, se hace referencia “…a transferencias bancarias desde sus posiciones financieras en las entidades suizas Credit Suisse, Aktiengesellschaft y Lombard, Odiier and Cie., Viajes Terra Viva S. A. y Fathomless Advisory Services Limited cuantiosos gastos por el uso de aviones privados y servicios de alojamiento, entre otros, originados por S.M.D. Juan Carlos de Borbón, así como sus familiares y allegados”.

En otro apartado, el citado Decreto de “delimitación” hace referencia a “movimientos en las cuentas bancarias españolas de las que S. M. D. Juan Carlos de Borbón ha sido titular o autorizado”. Análisis efectuado a partir de los extractos de las cuentas bancarias, cuya cuantía destacando en algunas de ellas “numerosos movimientos bancarios”, “que usualmente tienen que ver con la compra y venta de valores financieros”? Se ha investigado el origen y alcance de dichos “valores”? No faltan referencias a los pagos realizados a la sociedad Air Partner, PLC, “por transportes en avión privado”. Tampoco se precisa el importe de cada uno de estos vuelos y su destino, pese a estar reseñados por fecha y año. No falta una breve referencia a la “adquisición de armas de fuego”. 

Y, finalmente, el análisis del Trust “The JRM 2004 Trust” y los beneficios que otorga el art. 305.4 del Código penal, sobre la regularización tributaria, ha llevado a la Fiscalía a aplicar “la eficacia exoneradora de reproche penal de las declaraciones tributarias efectuadas….” por la representación del abdicado. Pese a lo dispuesto en la norma penal aplicada, nunca estaremos de acuerdo con que dicho beneficio represente “el pleno retorno a la legalidad” de su conducta defraudatoria, “que pudiera haber alcanzado entidad penal” como se reconoce expresamente en el Decreto de archivo. Una vez más, bajo un Gobierno, que se autodenomina de izquierdas, normas penales que favorecen a los poderosos- esta vez, a un rey abdicado-, siguen vigentes.

El Parlament Europeu Alerta que pot esclatar l’escàndol. Ara resulta que els tres eurodiputats de JxCat Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toní Comín- així com del representant d’ERC, Jordi Solé no han pogut verificar les seves credencials

Com?

Resulta que la Junta Electoral Central no ha tramés la documentació necessària perquè entre els requisits hi ha el jurament de la Constitució i això cap dels diputats esmentats ho ah fet. El president de la comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu, Adrián Vázquez (Ciutadans), ha explicat que el següent pas ara serà sol·licitar a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, que requereixi la JEC que enviï la documentació necessària o en cas que no sigui possible “l’explicació de la seva absència i les conseqüències que se’n derivin”.

Ostres resulta que ara aquest tràmit pot acabar anul·lant actes de diputats o almenys que no  siguin reconeguts.

Espera tensa.

A veure com acaba.

Només faltaria això….

I demà

De lectures

Mai 21, 2022 by

Una ofensa mortal.

Louise Penny

Col·lecció Black

Editorial Salamandra.

Barcelona,març del 2022

Una nova historia de  la sèrie del casos de l’Inspector Armand Gamache. Ja en són uns quants però cal dir que a mesura que han anat sortint cada nova historia augmenta l’intriga i l’emoció , l’autora construeix uns marcs narratius realment cada cop més interessants. L’inspector Gamache s’ha passat tota la seva vida professional lluitant contra els criminals i els corruptes . En el seu darrer cas va estar a punt de morir després d’una operació contra el crim organitzat que no va acabar de funcionar prou bé i a més de les ferides de Gamache va provocar la mort d’alguns policies . Això l’ha  marcat   i l’ha deixat apartat de l’acció directa per les ferides que va rebre però també per l’estat emocional després de l’acció. Ha acceptat al direcció de l’Acadèmia de la Surete  amb l’afany de millorar no sols la formació dels cadets , futurs policies, sinó també netejar-la d’una corrupció latent. Des de les mateixes files de la policia.

Louise Penny  (Toronto, 1958) va començar treballant com a periodista i locutora radiofònica per a la Canadian Broadcasting Corporation. Va debutar el 2005 amb  Natura morta , amb la qual va aconseguir el favor del públic, l’aplaudiment de la crítica i multitud de guardons. Les disset novel·les que ha escrit del cicle dedicat a Armand Gamache i la localitat de Three Pines han estat traduïdes a vint-i-nou idiomes i han merescut diversos Agatha Awards i Anthony Awards, entre d’altres moltíssims reconeixements i distincions. A més, els seus últims títols s’han situat als primers llocs de la llista de llibres més venuts de  The New York Times . El 2013 va ser nomenada Membre de l’Ordre de Canadà per la seva contribució a difondre la cultura del país. Una ofensa mortal va obtenir els prestigiosos premis Agatha, Barry, Macavity, Anthony i Left Coast Crime, i va ser nominada als Goodreads Choice Awards.

L’inspector Gamache, com hem dit,torna al servei després de la seva recuperació de les ferides fruit d’una operació a gran escala contra al delinqüència però després de passar la majoria de la seva carrera policial al front d’investigacions , perseguint assassins i per tant en acció , ara torna però ho fa al front de l’Acadèmia de la Surete, l’escola que forma el futurs policies el Quebec, però el destí no es un destí tranquil i acomodat com podria semblar , si agafa aquest destí és per intentar esbrinar la trama de corrupció que se suposa que hi ha al voltant de la construcció i funcionament de l’Acadèmia , però també hi ha una voluntat de canviar alguns mètodes en la formació de  la policia ja que es va constatat que han augmentat els casos de violència i brutalitat entre la policia de nova formació. I això ben segur es degut als ensenyaments  que reben o els valors que els transmeten des del professorat de l’Acadèmia    

L’inspector Gamache contracta a un seguit de professionals i entre ells qui va ser el seu ex-cap i ex-amic Michel Brébeuf que va ser apartat de la policia per presumptes delictes de corrupció que van acabar amb enfrontament violents. Sorprèn aquesta decisió de Gamache de portar a l’Acadèmia a un model precisament a no seguir, aquesta és la voluntat ,que un corrupte expliqui els perill de la corrupció als futurs policies com una mesura de prevenció.

Però si aquesta decisió sorprèn , sorprèn més encara que decideix deixar en el seu lloc com a professor   a Serge Leduc  ex director del centre i antic col·lega amb qui no manté una bona relació i de qui sospita que es tracta del cap de la corrupció  i també el responsable de les actituds violentes i de superioritat que es trameten als cadets en formació.

Gamache doncs arriba a l’Acadèmia , sabent que es trobarà amb moltes dificultats, paral·lelament a aquesta trama hi ha també la història d’un mapa que descobreixen al bistrot del poble on viuen, Three Pines, i que crida l’atenció de la petita comunitat dels amics de Gamache i la seva dona , un grup peculiar i heterogeni que intenten  esbrinar qui el va fer i que significa perquè sembla un mapa per treballar l’orientació.

Tot comença a complicar-se quan un cadet troba el cadàver de  professor Serge Leduc mort d’un tret al cap  podria tractar-se d’un suïcidi però la primera investigació ja determina que és un assassinat , però curiosament en la tauleta de nit de l’habitació del mort s’hi troba una còpia del mapa que va descobrir Gamache. Tenen alguna connexió?

Gamache havia lliurat la còpia dels mapa a quatre cadets de l’Acadèmia, entre ells  a l’Amèlia, una noia que en aparença no dóna el perfil per estar al centre però que Gamache té interès en que hi sigui , veurem en la narració el perquè d’aquesta inclusió.

Comencen les investigacions, intents d’esbrinar el significat del mapa i casualment descobreixen als vitralls de la petita església de Thrre Pins la figura d’uns soldats  durant la primera guerra mundial, nois de la població que van morir en combat, un d’ells porta un mapa igual que el han descobert i per altra banda porta una pistola igual que  la que han fet servir per la mort del professor. Moltes coincidències. De la investigació se’n encarreguen el gendre de Gamache , Jean-Guy Beauvoir i la inspectora en cap de la Surete Isabelle Lacoste i actua com supervisor extern el subinspector Gélians de la Policia Muntada del Canadà.

Es succeeixen les investigacions i sembla que molts del protagonistes poden  ser els culpables ,el mateix Gamache per la seva clara confrontació amb Leduc, els quatre cadets per deslliurar-se de la tirania del personatge i també els altres professors per possibles enfrontaments històrics..

Mica en mica ,i no sense entrebancs, es va desfent  l’incògnita , al final es resol tot amb alguna sorpresa inclosa i no esperada  i l’autora ho fa de manera excel·lent, amb un magnífica estructura narrativa i amb un llenguatge planer i atractiu.

La narració va desgranant i descobrint nous elements per acabar tancat el cercle de la investigació.

La novel·la més enllà de tot el procés de les investigacions desenvolupa els processos de relació, l’amistat  els sentiments dels protagonistes i l’esforç per conviure amb les servitud de les relacions.

Un llibre molt interessant que segueix amb la línea d’altres històries de l’inspector Gamache.

D’altres fonts (XXI)

Mai 20, 2022 by

Toc d’atenció.

Es parla molt i amb raó de l’auge de l’extrema dreta. L’augment substancial de Vox en els eleccions superava les expectatives. No és un fenomen només espanyol ni català – al Parlament Vox va superar a PP, CuP i Comuns…) sinó que a tota Europa el flagell de l’incipient feixisme hauria de fer sonar les alarmes. Ja coneixem les tràgiques conseqüències que va portar.

Ara sembla que aquest creixement pot suposar que els partits facin un gir  ala dreta precisament  per reduir el seu espai però el que cal és combatre-la amb tota al força que dona la mateixa democràcia i amb mesures que posin  en evidència el seu comportament totalitari i antidemocràtic.

Val la pena llegir aquest article per saber la història recent del feixisme espanyol. Conèixer ’l per combatre’l

Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Saragossa i investigador a l’Institute for Advanced Study de Princeton, ha estat professor visitant a prestigioses universitats europees, nord-americanes i llatinoamericanes. Els seus darrers llibres són Europa contra Europa, 1914-1945; Espanya partida en dos. Breu història de la guerra civil espanyola (amb edició en anglès, turc i àrab); i La venjança dels serfs. Rússia, 1917.

Los caminos del fascismo español Julián Casanova. Infolibre. 17.05

El escaso arraigo de un movimiento fascista de masas en España antes de la guerra civil, catorce años después de la Marcha sobre Roma de Mussolini, ha generado explicaciones para todos los gustos

1933 fue el año de la puesta de largo del fascismo español, al calor de las noticias que llegaban de la destrucción de la República de Weimar en Alemania por Hitler y los nazis. 

El fascismo apareció en España más tarde que en otros países, sobre todo si la referencia son Italia y Alemania, y se mantuvo muy débil como movimiento político hasta la primavera de 1936. Durante los primeros años de la República, apenas pudo abrirse camino en un escenario ocupado por la extrema derecha monárquica y por la derechización del catolicismo político. Fascistas no eran, pese a que luego se identificaron con muchos de sus postulados, los grupos de la derecha monárquica, alfonsina o carlista, que apostaron desde el principio, aunque no con muchos recursos, por el derribo violento de la República.

La hostilidad hacia la República encontró muy pronto eco, apenas inaugurada ésta, en la Sociedad Cultural de Acción Española, creada en julio de 1931 para la difusión de las ideas monárquicas integristas y que sacó a partir de mediados de diciembre de ese mismo año la revista Acción Española, inspirada en L´Action Française, el órgano de expresión del movimiento autoritario fundado por Charles Maurras en el país vecino. En esa sociedad cultural contrarrevolucionaria y en su revista teórica participaron aristócratas alfonsinos que la financiaron, como el marqués de Quintanar, intelectuales monárquicos como Eugenio Vegas Latapié y Ramiro de Maeztu y teóricos carlistas como Víctor Pradera. Su objetivo era defender el orden político monárquico, de raíces tradicionales en la nación española, fundamento de su Estado nuevo, católico y corporativo y, en palabras de Martin Blinkhorn, “invertir la liberalización y la descristianización de la intelectualidad española” que creían que se había producido durante el siglo XIX.

Esos argumentos los compartía esencialmente el carlismo, el movimiento popular de extrema derecha que había nacido un siglo antes que la Segunda República. Bloqueado y debilitado por la presencia de la monarquía alfonsina durante el primer tercio del siglo XX, los carlistas sacaron notables frutos de la caída de Alfonso XIII y del establecimiento en España de un régimen republicano. A su antirrepublicanismo ideológico unieron durante los años treinta la reconstrucción activa del Requeté, la fuerza militar formada por sus jóvenes más guerreros, un paramilitarismo moderno que estaba preparado y en perfecta formación para auxiliar el golpe de Estado en julio de 1936.

Muchos de esos monárquicos fundamentalistas, alfonsinos y carlistas, tuvieron una presencia destacada en los orígenes de Acción Nacional. Tras las elecciones a Cortes Constituyentes en junio de 1931, Antonio Goicochea, antiguo dirigente del maurismo y ministro con la Monarquía, asumió la presidencia del partido y en su junta de gobierno entraron dos alfonsinos más, el conde de Vallellano y Cirilo Tornos, y el carlista conde de Rodezno. Esa presencia fue disminuyendo, sin embargo, con el avance y consolidación dentro del partido de la vía posibilista de Ángel Herrera y Gil Robles. El fracaso de la sanjurjada significó también el momentáneo fracaso de la acción insurreccional contra la República y se vieron obligados a abandonar un partido que había decidido optar sólo por los cauces legales. Goicochea dimitió de todos sus cargos en Acción Popular y a finales de enero de 1933 fundó Renovación Española. A partir de ese momento se dedicaron a conspirar, a propagar la idea de la legitimidad de una sublevación militar contra la República y a buscar los fondos y apoyos necesarios para llevarla a cabo.

Ninguna de esas propuestas del monarquismo radical había mostrado hasta ese momento especial interés por la ideología fascista, cuyas primeras manifestaciones en España siguieron otros derroteros. Empezaron como proyectos culturales y periodísticos. El primero que lo hizo fue Ernesto Jiménez Caballero con su revista vanguardista Gaceta Literaria, creada en 1927, aunque el primer grupo fascista organizado creció en torno a Ramiro Ledesma Ramos, joven intelectual, funcionario de correos, y su semanario La Conquista del Estado, fundado en marzo de 1931. Unos meses más tarde, en octubre, Ledesma Ramos y Onésimo Redondo, un abogado ultracatólico de Valladolid, apadrinaron las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Ledesma trató de infundir a las JONS un nacionalismo revolucionario de tipo fascista, con métodos de acción directa, que pudiera competir con los anarcosindicalistas entre las clases trabajadoras, pero solo atrajo a algunos centenares de partidarios, recluidos en el corazón de la vieja Castilla.

El triunfo de Hitler en Alemania suscitó el interés de muchos ultraderechistas que, sin saber todavía mucho del fascismo, vieron en el ejemplo de los nazis un buen modelo para acabar con la República. En España, no obstante, cualquier proyecto fascista que pretendiera germinar tenía que contar para conseguir recursos con los monárquicos, y ése fue el camino que condujo durante ese año a la fundación de Falange Española (FE). José Antonio Primo de Rivera, hijo del difunto dictador, fue el vínculo de unión entre el autoritarismo monárquico y las propuestas fascistas con sello italiano. Con Rafael Sánchez Mazas y Julio Ruiz de Alda, fundó un grupúsculo, el Movimiento Español Sindicalista, que logró un pacto con los alfonsinos de Renovación Española para que financiaran el nuevo partido a cambio de hacer vaga referencia en su programa político a la concepción autoritaria del orden que derivaba del catolicismo tradicional.

Eso permitió a José Antonio Primo de Rivera mayor respaldo financiero del que tuvieron las JONS y entrar incluso, unos meses después, en la candidatura derechista a Cortes por Cádiz, en la que salió elegido. En esa campaña electoral, Primo de Rivera y Ruiz de Alda promovieron un “acto de afirmación derechista” en el Teatro de la Comedia de Madrid, el 29 de octubre de 1933, considerado el origen y fundación de Falange Española. Allí estaba también Alfonso García Valdecasas, un intelectual discípulo de Ortega y Gasset, antiguo integrante de la Agrupación al Servicio de la República, que había creado unos meses antes, en una acelerada emergencia de grupúsculos filofascistas sin ningún arraigo, el Frente Español.

A principios de 1934, falangistas y jonsistas se fusionaron en la Falange Española de las JONS, que se mantuvo, hasta la primavera de 1936, como una organización minúscula, con apenas varios miles de afiliados, que buscó apoyos financieros en los monárquicos y en Italia, sin grandes resultados. Tampoco consiguió cuajar entre las clases trabajadoras, aunque lo buscaron sus dirigentes con la creación de un movimiento sindicalista, nacionalista y antimarxista, la Confederación Obrera Nacional-Sindicalista (CONS). Sus intentos de imitar los modelos fascista y nazi, echando raíces en la sociedad española, fracasaron hasta que llegó su gran oportunidad con la violenta guerra civil. Mientras tanto, sus militantes alborotaron las calles, se enfrentaron a los izquierdistas y crearon el desorden necesario para que todo pareciera que iba de mal en peor.

El escaso arraigo de un movimiento fascista de masas en España antes de la guerra civil, catorce años después de la Marcha sobre Roma de Mussolini, ha generado explicaciones para todos los gustos. España no participó en la Primera Guerra Mundial y no tuvo, por lo tanto –al contrario de lo que sucedió en otros países, sobre todo en los que perdieron la guerra o la ganaron de forma desastrosa, como Italia–, masas de excombatientes que engrosaron las filas de organizaciones paramilitares, caldo de cultivo esencial del fascismo como movimiento político y social. Y tampoco sufrió España las consecuencias de la crisis económica de 1929 de una forma tan severa como otros países, a la vez que la debilidad del nacionalismo español y el peso de burocracias tradicionales y reaccionarias, como el Ejército y la Iglesia católica, impedían el avance de un movimiento cuyos principios se identificaban precisamente con un nacionalismo radical y moderno que movilizó a las clases medias contra la revolución, pero también frente a la práctica política de las clases dominantes establecidas.

Apenas tres años después de su aparición, sin embargo, esos grupúsculos fascistas, junto con Renovación Española, el carlismo y las masas del catolicismo político, estaban en primera fila en el acoso y derribo violento de la República. Pusieron todo su empeño y utilizaron todos los mecanismos sociales y económicos a su disposición para hacer imposible el proyecto reformista republicano, la consolidación de la presencia obrera y del poder representativo obtenido por las organizaciones de izquierda. Así las cosas, aunque no arraigó un “verdadero” partido fascista de masas en la sociedad española, sí que germinó y tomó fuerza una tradición político-cultural contrarrevolucionaria capaz –como lo fue el “prefascismo” en Italia y el nacionalismo “völkisch” en Alemania– de ser movilizada para desempeñar un papel similar.

Ganaron la guerra civil provocada por el golpe de Estado y a través de la violencia consolidaron una dictadura que duró décadas, aunque, salvo en las investigaciones y debates de algunos historiadores, casi nadie en la democracia se esforzó por descubrir sus similitudes y diferencias con los fascismos. 

Hay que volver a subrayar que el franquismo no fue un antecedente necesario de la democracia, sino un régimen autoritario de inspiración fascista, salido de una sublevación militar y una cruenta guerra civil recordada y celebrada durante cuatro décadas. En los últimos años de la dictadura los desvelos de las elites reformistas no se ocupaban en trazar un plan perfecto para que la sociedad transitara de manera pacífica hacia la democracia, como algunos pretenden ver, sino en acordar los cambios mínimos que pudieran permitir la supervivencia del régimen o, al menos, las bases del orden social y los privilegios sociales y económicos que detentaban. Desde luego, el grueso caparazón del régimen franquista que controlaba el poder no contenía el embrión de la democracia y tampoco el nuevo jefe del Estado ofrecía las mejores garantías.  

La ultraderecha formó parte del fragmento más negro de la historia de Europa hasta 1945 y de España hasta 1978. La nueva ultraderecha, fuera ya del paraguas ideológico del Partido Popular, no necesita rechazar la democracia parlamentaria ni cerrar o destruir parlamentos. Tampoco está en su agenda ofrecer soluciones radicales de eliminación sistemática de sus oponentes. Le sirve socavar la democracia desde dentro, hacerla más frágil, quebrar sus perspectivas ético-políticas, convertir la anti-inmigración y el antifeminismo, “la toma” de España, la nueva reconquista, en el centro de una nueva cultura blanca y auténticamente española. Y buscar además todo eso en nombre de la libertad, pasando –como ya ha ocurrido en otros países– por encima de quienes resistan. Está ya en camino de hacerse respetable. Es cuestión de tiempo.

Mullar-nos el peus.

Mai 19, 2022 by

La sortida que hem fet és el seguiment de la llera del Riu Foix des del punt en que entra l pantà fins a Les Masuques, un recorregut planer que va seguint el curs del riu i en un parell d’ocasions cal travessar-lo, malgrat la sequera d’ aquest darrers temps no em tingut més remei que descalçar-nos i travessar-lo  xipollejant..

La sortida comença al pàrquing que hi ha sota mateix de Castellet, seguim la carretera que va cap a les Masuques i ben aviat ens desviem a l’esquerra per una pista ample que seguirem fins trobar algunes instal·lacions de l’entrada del riu al pantà.  Al cap d’un centenar de metres, deixem els senyals del GR i després de passar el Foix amb un pont sense cap protecció girem  a la dreta per un camí amb graves,  en aquets tram és fàcil , si ens hi fixem, clar, trobar alguns fòssils.

La vegetació és clarament de ribera i a l’esquerra del camí en els marge hi ha un extensió de cards immensa, i evidentment la vinya que ens acompanyà al llarg del camí. Ben aviat trobem el riu,

En aquest punt hi havia hagut un seguit de pedres que amb un cert equilibri et permetien passar. Ara no hi són, ens descalcem i amb una xancletes de goma – veníem preparats- i amb compte per  no relliscar amb el verdet acumulat passem. L’aigua fa una forta olor a algun producte desinfectant que hi deuen  posar a la depuradora dels  Monjos. Una recomanació seguirem pel camí amb les mateixes xancletes ai així quan l’hàgim de tornar a   travessar un centenar de metres més endavant, potser no és còmode caminar amb aquest tipus de calçat però tampoc el camí és massa dificultós i per tant tampoc es fa pesat. Tornem a travessar el Foix i a partir d’aquí el camí és va enfilant  de manera suau .

Torbem a trobar un creuament del riu , però nosaltres seguim pel camí paral·lel, ara la pujada s’enfila una mica més estem a l’Altiplà de la Marsera amb unes vistes sobre els vinyes magnífica.

Aquí hi ha una fita amb diverses opcions de camins, nosaltres seguim  a la dreta, el camí fa una lleugera baixada i tor a pujar suament fins trobar una casa en construcció, ne destaca una porta que  deuen haver traslladar aquí per la casa que s’havia de construir.

Hem guanyat alçada i tenim vistes sobre la vall del Foix i les vinyes que estan ara pletòriques amb un verd intens

Arribem a la Massai de Can Cunillera, aquí el camí comença amb una suau baixada que ens porta a dos dels aspectes  cabdals d’aquesta sortida. El Pont romà i L’església de Sant Esteve

Pont de les Masuques. D’un arc, molt baix i estret, sobre un torrent (d’Estadella) a pocs minuts, per un camí carreter, de l’església de Sant Esteve de les Masuques. Sobre el torrent d’Estadella, afluent per la dreta del riu Foix.

Revista de Vic, 1980, “Els Vells Pont d’Osona”, Origen i classificació dels ponts. “A Catalunya no es conserva cap pont romà sencer.” “… hi ha traces d’època romana en molts ponts de Catalunya…” “…i quelcom hi té el de les Masuques a Castellet de Garraf…” (A. Pladevall).

I just hem  travessat la llera del torrent ja tenim al davant l’església de Sant Esteve de les Masuques o de can Llopart

.

Segons el Web del Bisbat de Sant Feliu:

L’església, situada prop del poble de Les Masuques, forma un conjunt arquitectònic amb la caseria de can Llopart i segueix la tipologia habitual en el romànic català que es troba en temples com Sant Pere de Pons, Sant Pere de Montgrony o Sant Martí del Brull. És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, cimbori de planta vuitavada i teulada a dues vessants. La capçalera trilobulada té un absis central més gran i una cúpula sobre trompes. Totes tres capçaleres presenten finestra central de doble esqueixada i d’arc de mig punt. La façana principal presenta, com a únic element remarcable, una porta d’accés d’arc de mig punt amb dovelles de pedra. El campanar de cadireta, de tres obertures, s’alça al costat de ponent del cimbori. L’absis central està precedit per un arc triomfal de mig punt que delimita un petit tram presbiteral, mentre que els dos laterals s’obren a l’espai de fals creuer a través de dos arcs de les mateixes característiques, però lleugerament més baixos. El fals creuer té planta rectangular i, en conseqüència, l’esmentada cúpula presenta un perfil ovalat, com succeeix a l’església de Sant Magdalena del Pla del Penedès. Els murs laterals de la nau són llisos, i l’aparell emprat està format per peces pètries de diferents mides, amb prou feines desbastades, col·locades en fileres horitzontals relativament regulars. L’aparell dels arcs torals és molt diferent, ja que els carreus són grans i regulars. Exteriorment l’església no presenta cap tipus d’ornamentació.

: Sant Esteve de Castellet era l’antiga església parroquial del poble abans que aquest passés a dependre de l’església de Sant Pere (S. Stephani de Castelleto). Apareix esmentada ja des del segle X com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès. Hi ha força documentació que fa referència a l’esmentada església des de l’any 975 fins el 11465 . Any 9756 , 9867 (confirmació del rei Lotari de la dependència de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallés), 10108 , 10999 i 114010 entre d’altres. L’any 1099 l’església és consagrada per Berenguer, bisbe de Barcelona, que reconeix la possessió de Ramon Guifré i la seva esposa Ermenssenda sobre un alou al terme parroquial de Sant Esteve. Sembla que la construcció conservada en l’actualitat es va fer posteriorment, en substitució de la primera església. L’edifici ha experimentat moltes reformes al llarg dels anys11.

A partir d’aquí hi ha dues opcions o tornem des del nucli de les Masuqes i hem de seguir per la carretera un mig quilòmetre o bé tornem desfent el camí que ens ha portat fins aquí. Fem això.

La tornada  ens trona a fer  creuar el foix però durant bona part del camí hi ha unes vistes sobre Castellet i el seu castell . És un fons que ens acompanya i també ens indica el final del trajecte.

Les notes florals

Roselles

Cançó de la rosella

Al sortir de la mà del Criador
-divina,
bé que modesta flor-,
posi’m la barretina.

[…]

De gallaret ma cresta allí rumbejo
i amb ella gallardejo,
tan sols si un dol m’ofusca
la purpurina deixo per la musca.

Modesta flor, n’he vistes de centúries
rodolar des d’aqueixes endreçúries..
De tronos, n’he vist caure,
i d’enemics en la fossana ajaure…
Mes com del cel l’estrella,
l’abril de ma encontrada mai s’allunya,
que per la nova gent com per ella,
la flor de la rosella
sempre serà la flor de Catalunya.

(Jacint Verdaguer)

Figues de moro

“Figuera de moro, de pic, de pala, figuera de l’Índia, figuera de Maó. Aquí el ventall descriptiu, els diferents noms per definir una mateixa cosa, però sobretot marcar un element d’origen exterior, singular. Abans la planta era molt comuna a cada casa lluny de la urbs, als espais marginals i oberts a les mitjanceres.

Ara apareix totalment oblidada, assilvestrada, i de bardissa frontal i lateral, devora els turons i talussos artificials -als marges de les carreteres, xalets, vinyes i no-res- que impedeixen irregularment que els ciutadans mirin els paisatges llargs i comuns de sempre. De figueres de moro se’n veuen, estranyes, algunes noves plantacions en fileres, assequibles, enmig del tros. Com tantes coses, plantes, fruits, colors vengué d’Amèrica, de Mèxic més concretament, aviat colonitzà les parts litorals i càlides del continent europeu.

Solitàries o en bosquet, intocables, animen l’entorn, queden molt bé als paisatges rurals, són de postal clàssica. Tres fulles en primer pla per imantar el contrast escenogràfic de les fotografies. A l’hivern resten pelades com a esculturals, i a l’estiu fan fruits florits, crestes de senyals grocs sobre el verd metàl·lic de les pales, fulles, harmòniques. (Andreu Manresa Quadern, El País, fragment)

Ceps

Abril – Maig: Floració (fase de creixement)

Els primers brots de la vinya apareixen a l’abril. Amb l’arribada de la primavera, la fusta noble de la vinya es tenyeix amb els primers tons de verd. És ara quan comencen a germinar les vinyes i apareixen tímidament algunes fulles de la planta- És en aquesta fase en la qual el viticultor acabarà de podar la vinya (poda en verd) i de realitzar els primers tractaments preventius en els ceps per combtre les plagues i les malalties de la planta. També és convenient continuar netejant les males herbes de de les vinyes.

Juny: Quallat (fase de creixement)

Normalment, a partir de juny es quan comença a pujar la temperatura i la flor s’obre perquè es pugui fecundar. És vita que durant aquesta etapa (que dura al voltant de dos setmanes, fins el dia de Sant Joan), el temps sigui favorable ja que una pluja torrencial podria arruïnar la collita. Durant aquesta etapa de floració, si és necessari, continuen els tractaments fitosanitaris.

(Web. Jean León)

I aquest divendres a l’Aula

Conèixer una mica més a Leonardo de Vinci

Divendres vinent ens aproximarem a la figura de Leonardo de Vinci amb al conferència de Jordi González Llacer : “Leonardo, l’home total del Renaixement” , com sempre a les 7 d ela tarda a la Sala d’actes de l’UPC.

El principal moviment cultural í artístic dels segles XV i XVI es va anomenar Renaixement, perquè es va suposar  un retorn a les formes clàssiques de la cultura del grecs i els romans, es tracta de posar en valor els cànons clàssics 

El Renaixement situa l’home al centre de l’univers.  Durant l’època medieval la cultura havia estat molt condicionada per la religió , perquè el centre era Déu i, per això, els estudis més importants eren els teològics.  En el Renaixement la cultura fa un gir important , perquè posa el centre d’atenció en L’home.

En aquest moviment, nascut a Itàlia al segle XV í propagat per tot Europa al segle XVI, hi trobem molts dels trets que caracteritzen la nostra civilització actual Els artistes del Renaixement van buscar la bellesa en la proporció í l’equilibri, vetllant pel traç del dibuix i les qualitats cromàtiques .

L’ humanisme és el moviment intel·lectual del Renaixement, que revalora la dignitat de I’esperit humà, enllaçant la cultura de l’època amb l’Antiguitat clàssica.  

En el moviment del Renaixement destaca Leonardo da Vinci,  es posa com exemple  i model del que ha de ser un artista del Renaixement. Va néixer Leonardo el 15 d’abril del 1452 a Vinci, un poble de la Toscana. Marxa a Florència on es va criar i es va formar, al taller d’Andrea del Verrocchio,   i amb només 20 anys ja el trobem com a mestre independent

Es trasllada a  Milà allà  va deixar obres tan conegudes com La mare de Déu de les roques o el fresc del Sant sopar del refectori del convent de Santa Maria delle Grazie.

Torna a Florència després d’un periple per algunes ciutats italianes com Màntua o Venècia. A la seua ciutat va realitzar la que probablement és la seua obra més reconeguda, La De tornada a Milà l’any 1506, l’ interés de Leonardo anava dedicant-se cada vegada més als estudis científics i menys a la pintura. Traslladat a Roma per uns pocs anys, finalment va instal·lar-se a França sota la protecció de Francesc I. Allí va viure els seus darrers anys dissenyant projectes urbanístics, drenatges de rius i una immensitat més de projectes fins que va morir l’any 1519.

La conferència de anirà a càrrec de Jordi González , en el  Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear  hi hem trobem les dades següents

Jordi González Llàcer és fill de la pintora Teresa Llàcer i germà dels pintors Helena González Llàcer i Àngel González Llàcer. És llicenciat en filosofia i lletres (divisió de geografia i història, secció d’art) a la Universitat Autònoma de Barcelona (1983) i doctor en geografia i història (Departament d’Història de l’Art) a la Universitat de Barcelona (1996). El 1996 obtingué el diploma d’anglès com a llengua estrangera (Proficiency in English) a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona.

Entre els anys 1981 i 1992 treballà per a diferents editorials especialitzades en llibres d’art (Diccionari Ràfols, Àmbit i Electa España). Els anys 1989 i 1990 impartí classes d’història de l’art a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i l’any 1993 ingressà en el cos de professors de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, una tasca docent que exercí fins al 2001.   Ha publicat diversos llibres i monografies sobre l’art català dels segles xix i xx, com ara l’àmplia monografia Joaquim Vayreda —en col·laboració amb Jordi À. Carbonell— (Sabadell, Ausa, 1993) o les biografies dels pintors José Nogué Massó 1880-1973 (Barcelona, Edicions Catalanes, 1990) i Joan Serra (Sabadell, Ausa, 2003), així com nombrosos articles en qualitat de corresponsal a Barcelona de la revista Antiquaria, que s’edita a Madrid.
Entre els anys 1997 i 2008 comissarià diverses exposicions i publicà textos monogràfics i catàlegs sobre els pintors Josep Cusachs, Josep Amat, Jordi Freixas Cortès i Ramon Sanvisens —  El Pintor davant l’espill. Els autoretrats de Ramon Sanvisens (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1990)—, així com sobre els dibuixos de Nonell, Xavier Gosé, Opisso, Manolo Hugué, Picasso i Ramon Casas, entre d’altres, que pertanyen a la Fundació Francisco Godia —Del Modernisme a les avantguardes (Barcelona, Fundació la Caixa, 2003).
Durant aquests darrers anys s’ha dedicat intensament al dibuix i a la pintura, modalitats que també ha impartit com a professor a l’Escola d’Art Sanvisens de Barcelona. Paral·lelament ha desenvolupat una intensa tasca com a conferenciant i director de seminaris d’història de l’art a la Fundació Godia, al Cercle Artístic de Sant Lluc, a la xarxa catalana d’Aules d’Extensió Universitària i a altres entitats i institucions de difusió cultural.  

Nou calendari de vaga.

Mai 18, 2022 by

Sembla que el curs escolar cabrà amb vaga i descontent generalitzada.

No es la nou ja vam tenir fa un parell de mesos unes jornades de vaga amb una plataforma reivindicativa força extensa. Segons els sindicats la conselleria n’ s’ha mogut ni un pas per intentar trobar solucions que alleugerissin les carregues de greugés que porten la damunt els professionals de l’educació.

Fins i tot el sindicats han demanat al President Pere Aragonès que s’impliqui directament en al negociació , el president com era d’esperar    ha rebutjat ser l’ interlocutor amb els sindicats d’educació. Aragonès ha reiterat que qui té “l’expertesa, el coneixement i la confiança” per dialogar amb la comunitat educativa és el Departament d’Educació, amb “tot el govern al costat”. De fet, ha subratllat que el conseller, Josep Gonzàlez-Cambray, té tot el seu suport per generar el “màxim d’acords possibles”.

És obvi que un president doni suport el seu conseller fins el moment en que si segueix al pressió sigui insuportable i llavors si cal el deixarà caure.

Els sindicats estan en la posició contrària i creuen que avui González Cambray és una rèmora i un obstacle per la negociació i fins i tot La portaveu de la USTEC, Iolanda Segura, l’ha acusat de tenir “posat autoritari” i d’actuar amb “prepotència”. I encara després de la manifestació de dissabte passat deia  la portaveu de USTEC, el sindicat majoritari a l’ensenyament, ha donat un avís al conseller si no ofereix una opció real que demostri que està escoltant les demandes del moviment social.  Cambray est`actuant a la desesperada cridant-nos constantment per a fer-nos propostes que no són suficients. Ja veurem si acaba l’any”.

I davant aquesta situació els sindicats han convocat novament unes jornades de vaga els sindicats faran vaga el 25 de maig i el 9 de juny, i han convocat aturades parcials pel 17 de maig i el 2 de juny de 8 a 10 del matí. I en el comunicat de la vaga afirmen que “Mantenim la unitat sindical i no pararem fins a tenir una agenda clara de reversió de les retallades, és de justícia després de 10 anys i d’afrontar una pandèmia”,. Els representants del professorat continuen demanant la dimissió del conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, a qui acusen de mantenir una “actitud de menys teniment”, i reclamen una “negociació real” entre el Departament i els sindicats.

Però ara  a més s’hi ha barrejat la qüestió del 25 % de llengua castellana ja que els directors de les escoles reclamen instruccions clares i concretes que els evitar estar en el punt de mira dels tribunals  així La junta permanent de la direccions dels centres , formada per 24 representants de centres de primària, secundària, rurals, adults, escoles oficials i d’educació especial de les diferents demarcacions, ha traslladat al Govern la “preocupació” i el “neguit” per la sentència. “La interlocutòria diu que s’ha de fer una assignatura troncal més en castellà, però la nova llei d’educació ja no parla d’assignatures troncals i necessitem saber què hem de fer”

El Conseller ha promès que enviarà instruccions concretes , però fins avui encara no se’n sap res de possibles mesures davant una pressió de forta del món  educatiu.

Aquesta tardança en enviar instruccions concretes tampoc a veure el conseller com  la persona capaç d resoldre els problemes que avui afecta el professorat.

Tal i com està el panorama la resolució del conflicte entre els sindicats dels ensenyants  , els pares  i al conselleria no sembla que hagi d’arribar aviat, tot fa pensar que saltarà el curs  i seguirà igual el problema. I el més greu d’un conflicte és que s’enquisti i acabi podrint-se.

El món educatiu necessita una certa tranquil·litat i sumar esforços, el camí en que avui es troba és precisament el contrari i això pot acabar repercutint en la qualitat.

L’educació sí que és una estructura d’estat real, caldria doncs que tots plegats hi posessin al màxima voluntat en trobar solucions que garantissin la tranquil·litat necessària per poder treballar sense més neguits que milloraria cada cop més l’educació, eina cabdal de la transformació de la societat.

Tafaners de mena.

Mai 17, 2022 by

Som tafaners de mena. Des de que en èpoques prehistòriques s’explica que  els caps de la tribu enviaven alguns experts a escoltar el “tam-tam” de la tribu veïna per saber que pensaven i que volien fer  fins els fets  conegut ara de l’espionatge a través el programa  pegasus hi ha hagut al llarg dels anys tot un seguit de serveis d’intel·ligència, espionatge,  ( i de tonteria i estupidesa, també)  que s’han interessat per la nostra vida pública i privada , i això darrer ja és més espinós,i delicat i del tot improcedent, tant ,que caldria una acció judicial i depurar responsabilitats polítiques  a fons per escatir   els fets i s’hi s’ha actuat conforme a la llei i si s’han violat lleis vigents.

S’ha despertat el monstre, l’anomenat Catalangate , conegut des de fa temps i en estat de letargia fins a trobar l’oportunitat més propicia .Ara  ha esclatat en el moment adequat i ben planificat. Les informacions aparegudes  després de la investigació de Citizen Lab , un “laboratori interdisciplinari” de  l’Escola Munk per a Afers Globals i Política Pública de la Universitat de Toronto, al Canadà. Un des camps d’acció és denunciar i combatre els abusos de l’alta tecnologia contra els drets humans que realitzen tant el sector privat com els actors estatals. El treball sobre el suposat espionatge conegut com el Catalangate s’ha  publicat, per la diuen ara prestigiosa revista The New Yorker,  ( tot i el seu prestigi poca gent en parlava fa uns dies  i ara sembla al bíblia per segon qui. Potser la nostra ignorància es excessiva) és realment sorprenent, per la magnitud i extensió dels suposats espionatges i controls del telèfons dels afectats.

Com hem dit això de l’ espionatge i la voluntat de conèixer “coses” dels altres ve de lluny i la majoria de els vegades amb intencions poc clares quan masses vegades espúries..

Alguns exemples, que no minimitzen ni treuen gravetat  de cap manera l’afer pegasus i la seva necessitat l‘esclarir-lo almenys,  per comprovar que això d’espiar està a l’orde del dia . Ens podríem remuntar a unes vigílies de eleccions municipals a Vilanova on es coneguda la conversa entre una regidora socialista amb un altre militant, com és normal  i habitual entre  companys  de partit en la conversa es “rajava” d’altres regidors i companys militants. Eren temps de telèfons amb tecnologia Inalmabrica  i radioafeccionats a l‘escolta  i  un cap de llista que deixa escoltar en la intimitat les converses. Res de res.

I si ens capbussem en les hemeroteques trobem  fàcilment amb una llista  notable de casos d’espionatge, alguns que van tenir força seguiment durant uns dies

La que va tenir conseqüències fortes va ser  la dimissió del ministre Narcís Serra, i del ministre de Defensa Gracia Vargas , i la substitució de la cúpula del CESID   serveis d’intel·ligència (?) per unes escoltes telefòniques fetes públiques i va fer una nova llei dels serveis secrets , o sia, de l’avant-claveguera de l‘estat

Una altre episodi divertit però que va causar dimissions honorables  i retirades de la primera línia . Recorden el famós jutge Vidal, que va ser apartat de manera irracional de la judicatura per elaborar un esborrany de constitució en el seu temps lliure ,- a la nostra tertúlia ja n’hem fet vuit d’esborranys sens cap efecte -, doncs bé ,el jutge Vidal en un acte públic deia allò del    “El Govern de la Generalitat de Catalunya té totes les vostres dades fiscals. Això és il·legal perquè està protegit per la llei de bases de dades del govern espanyol. Però tontos no som, perquè ja sabem que no ens les facilitaran de manera voluntària. I això serveix per al cens electoral i serveix per a tantes, tantes coses”.

“En aquests moments, i no us diré com ho hem aconseguit perquè ho hem aconseguit de manera absolutament il·legal, tenim totes les vostres dades tributàries. Tots esteu fitxats, tots. Al nou Estat no s’escaparà ningú. A canvi, us donem la nostra paraula d’honor que sabreu on va cada euro”.

Glups! .Cridòria, enrenou , comissions d’investigació amb fiasco inclòs  i més que  inútils ….i tampoc, res de res. Només que Vidal podria haver arribat a ser  el Jutge en cap del Suprem Català amb la independència i ara es deu avorrir redactant constitucions.

La intervenció general de dades aixeca dubtes ,però, vaja,  tampoc a la majora ens importa gaire que tinguin les dades, total…..

I un altre jutge també mediàtic de cognom Garzón  va llençar per la borda la seva carrera quan es va saber que havia intervingut converses d’uns advocats amb els seus clients a la garjola. Al no discriminar l’escolta i circumscriure-la només  al que feia referència  cas doncs a palmar i al carrer.

Però seguim, la revista   La Directa en el seu número 510 de l’octubre – novembre del 2020  publicava el text Infiltrats rere la pantalla, que es un extens  reportatge d’investigació que destapa qui s’amaga darrera d’una trama de suplantacions d’identitats digitals. Les IPs apunten als Mossos d’Esquadra i al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat que investigaren a part de l’esquerra independentista . Els text el signaven  la Gemma Garcia i el Jesús Rodríguez.   Els autors van sol·licitar informació al respecte a la direcció de al policia la resposta va ser . “Mossos realitzen diligències d’investigació en qualitat de Policia Judicial ho fa sota control judicial i cal destacar que, en l’exercici  d’aquestes funcions, els Mossos d’Esquadra no han dut a terme cap acció com la que descriu l’article ni similar”, Els sona oi? Perquè ho hem escoltat d’altres protagonistes fa ben pocs dies.

Val, noticia surt de la  premsa d’aquí i no del The New Yorker  , potser és que la Directa no té tantes subscripcions com l’ara afamada revista americana que es ven com a xurros darrerament però va fre bona feia  que ningú ha desmentit amb arguments i dades .

I encara podem seguir, en el Ple del Parlament, Sessió 10, divendres 25 de maig de 2018 es va presentar una Proposta de resolució de creació d’una comissió d’investigació sobre l’espionatge a periodistes i polítics per part del Govern de la Generalitat. La Comissió havia estat demanada per analitzar si hi havia hagut espionatge de la Generalitat a diversos polítics i periodistes dels sectors no independentistes a rel del descobriment d’un seguit de documents que es portaven a una incineradora, cosa habitual, però alguns dels documents podien donar peu a equívocs.

Val la pena la lectura del debat i de les intervencions. Mentre que l’oposició insisteixen en esclarir el tema i crear la comissió per poder anar fins el final del tema del suposat espionatge ,la majoria del govern format per Junts Per Catalunya i ERC es posicionen en contra.

Els dos grups es lamentaven que es portés el tema fruit de les informacions aparegudes a la premsa  , però com que no era el The New Yorker  no tenien credibilitat

I val la pena reproduir part de la intervenció de Josep Joan Nuet llavors cap de Comunistes de Catalunya i després va passar-se a ERC  llàstima que fos creiem que injustament inhabilitat perquè ara podria repetir el mateix que va dir llavors interpel·lant els que ara són del seu actual partit Perquè sí, diputats i diputades, parlaven possiblement d’alguns i d’algunes de les que m’estan escoltant. I volem saber i volem conèixer si és veritat que el Cos de Mossos d’Esquadra va destinar efectius a fer seguiments, intercepció de comunicacions orals, telefòniques i informàtiques, i escoltes de manera sistemàtica i prolongada a polítics, periodistes, sindicalistes, activistes socials, afins –i alguns no afins– al procés, amb intenció de conèixer les seves relacions i moviments. Volem saber qui ho va ordenar, quin comandament o quin càrrec polític va ordenar fer aquests seguiments. I volem saber quines són les persones que han estat objecte de seguiment.

Llàstima ,el seu partit actual  i Junts per Catalunya que avui estan la capdavant de la lògica  reclamació ( amb tota la raó ) de que es faci la major investigació, vam votar en contra de seguir aquella investigació.

Ves per on.

Hem volgut  fer esment aquestes intervencions perquè fan èmfasi en que la informació ha aparegut a la premsa i ara amb el Pegasus també ha sortit a  la premsa, llavors era poc creïble i ara ho és a ulls clucs. Home, tampoc és això i clar cal repetir  que la Comissió d‘Investigació va ser votada en contra per ERC i JxCat que ara – amb raó diem  -reclamen amb absoluta fermesa i exigència una comissió, valdria la pena crear-la aquí i arreu.

I encara no sabem l’abast total de l’episodi, malgrat les informacions donada per la cap de CNI, perquè ara per acabar-ho d’embolicar resulta que també s’ha espiat al President espanyol i a una Ministra del seu govern. I també s’ha produït una reacció humana, menys important però sorprenent,  alguns busquen amb afany  el seu nom entre els espiats o espiades, perquè sembla que si no surts en aquesta llista no ets ningú. Vanitat,nomes vanitat.

Però vaja seguirem amatents a com evoluciona al situació…

I dit tot això.

Cal anar a fons  del tema i cercar responsabilitats polítiques i judicials  peti qui peti i caigui qui caigui.

Reflexionar si calen aquest mètodes invasius per qüestions que caldria que es resolguessin des de la política.

Resituar amb claredat  com i perquè es poden fer els oportuns seguiments i escoltes telefòniques, modificant les lleis que calguin

Fer-ho arreu, no només quan afecta els meus  i si afecta els altres oposar-s’hi. No hi ha meus ni teus hi ha una ciutadania que vol saber la veritat aquí i arreu i que no s’embruti encara més el concepte de democràcia

Publicat  a l’Eix Diari el 9 de maig del 2022.

Paciència i tranquil.litat

Mai 16, 2022 by

Els nostres avis vibraven amb aquell bolero ensucrat i carregat de desesperança que entonaven de manera magistral el Trio Los Panchos o el mateix incombustible  Machín i encara una llarga rastellera de cantants melòdics deia així

Reloj, no marques las horas
Porque voy a enloquecer
Ella se irá para siempre
Cuando amanezca otra vez

Nomás nos queda esta noche
Para vivir nuestro amor
Y tu tic-tac me recuerda
Mi irremediable dolor

Trista la cançó, eh.

Però veient el cartell potser no cal patir perquè podem tenir la sort de que  el rellotge no podrà funcionar si té algun problema fins el 10 de gener com a mínim i anant bé.

És una data prefixada per alguna conjunció còsmica o és una qüestió d’organització pensant, que durant els festes nadalenques, hi ha molta feina i, vés, si ara s’ha de perdre un temps preciós de possibles vendes canviant la busca, la pila, o la corretja del rellotge no compensa.

Res, ho entenem, que tot pot esperar, que no cal tenir pressa.

Fis el 10  a esperar i si no t’agrada doncs apa a buscar-se un altra rellotgeria.

Això del rellotge té una llarga història , fixades les franges de temps entre el dia i la nit ja només calia trobar alguns sistemes de fracció i  de divisió que ajudés a racionalitzar ( o no) el temps , el sol va ser un dels primers elements  que ens hi va ajudar i encara a les nostres masies hi ha una col·lecció extraordinària d e rellotges de sol, un giny extraordinari així ho expliquen  a la revista elsolieltemps El rellotge de sol més antic que es conserva té 3.500 anys, és de l’època del faraó Tutmosis III. Però l’origen d’aquesta tècnica de mesura del temps és més remot. Els humans van observar que l’ombra d’una estaca clavada a terra seguia unes variacions constants al llarg dels dies i les estacions, aquesta estaca o gnòmon va ser l’instrument precursor de la pua o vareta del rellotge de sol. Uns enginys simples però efectius que al llarg dels temps van ser millorats, pels grecs que li donen la posició vertical, i pels àrabs que fan més precisa l’ombra de la busca.

Després  van venir els de sorra, i també sembla que en temps passats quan encara no hi havia busques existien mecanismes que donaven les hores des dels campanars, sistemes rudimentaris que van  anar evolucionant i també el pas del temps els va anar perfeccionat i millorant potser buscant formats   més reduïts, i així anar avançant la ciència fins  trobar la fina maquinària que ens marca els segons ,els minuts i les hores. I en això sembla que els suissos van excel·lir.

I també cal dir que hi ha una autèntica mostra artística al voltant del compte del temps i dels rellotges, nomes cal recordar el rellotges pintats pel geni  de Salvador  Dalí, que ens va oferir un ampli catàleg dels seus rellotges tous o fosos…per sucar-hi pa.

I de rellotges n’ hi ha de totes maneres, formes i sistemes de funcionament aquells de corda manual, els de piles, els que es carreguen amb el sol o amb les pulsacions del canell. Ara fins tot n’hi ha que són màquines de fotografia, micròfons, gravadores, una àmplia gamma de possibilitats en el temps de “ Pegasus” que a més d’assenyalar les hores de marcar les hores ja són gairebé imprescindibles per tot . Fins han arribar aquells que et marquen les constants vitals i per tant cal portar-lo al damunt.

I ja se sap no es treuen peces fins el dia 10?

I per posar-les també  caldrà esperar a una data concreta?

Es comencen   a treure peces l’11. I fins el  12 o el 13 no es posen…?.

No ho sabem, però caldrà seguir am atenció les dates que ens vagin assenyalant per treure i posar peces al rellotge  no fos que ens agafés de sorpresa i haguéssim d’esperar molt pe poder endreçar la nostra màquina de comptar el temps. Seria una paradoxa.

De l’Eix Diari

Noms propis (XX)

Mai 15, 2022 by

Turull Borras, Borras Turull. El tàndem que es presenta`per dirigir Junts, recorda aquells dita que quan estudiaven història ens ferien recordar respecte el rei Fernando i la reina Isabel, tanto monta, manta tanto….

Peròs embla que en realitat no és ben bé així.

Que hi hagi una sola candidatura pot ser una imatge d’unitat però en realitat acostuma ser la feblesa d’uns davant la fortalesa dels altres i que la cessió d’espais i poder obeeix més a  una tàctica que un equilibri de forces.

Turull diuen que recull l’esperit postconvergent adaptat  a les necessitats d’avui i Borràs aquesta mena de populisme que pensa més en al seva figura que en les necessitats col·lectives.

Ara seran els bases les que hauran de decidir si la fórmula presentada té volada i tira endavant. Segur que sí.  Cal donar una certa estabilitat, però la majoria dels analistes que coneixen aquest espai creuen que tot plegat és una derrota de Rull davant Borràs. La sortida de Puigdemont de la direcció generava una incògnita de com composar de nou l’espai per evitar enfrontaments i fractures que aquestes alçades del partit no serien massa suportables.

El tàndem doncs ,funcionarà o no , això ja ho veurem i el temps dirà si l’aposta és equilibrat o bé genera noves tensions.

L’article de Josep Martí bon coneixedor del partit és molt interessant perquè sense pèls a la llengua explica el seu parer de com ha anat el procés de substitució.

Borràs es menja Turull. Josep Martí Blanch. La Vanguardia,12.03

Laura Borràs s’ha menjat Jordi Turull sense mastegar-lo. Les negociacions entre una i l’altre per arribar a un acord i evitar una doble candidatura en el congrés de JxCat han estat, en realitat, un doblegament del segon a les condicions de la primera. El conte xinès sobre repartir-se el comandament al cinquanta per cent no és més que un protector estomacal per als càrrecs institucionals i militants de JxCat a qui els costa de pair el triomf del torrisme sense Torra. La presidenta del Parlament, tot just tancat l’arranjament, ja ha anunciat que el partit sotmetrà a votació de la militància els pactes de govern amb ERC a la Generalitat i amb el PSC a la Diputació. En un partit mana, diguin el que diguin els acords i els estatuts, qui –entre altres coses– fa els anuncis que proporcionen titulars.

A Turull l’han emparedat entre la mateixa Borràs i el secretari d’organització proposat per ella, el regidor de Badalona David Torrents. Aquesta va ser la píndola més difícil d’ empassar-se en el procés negociador. La secretaria d’organització és una peça clau de qualsevol organització política. A Turull el caixa o faixa li va fer gust de fel a última hora de dilluns, però va engolir. Ni el suport d’una folgada majoria dels diputats del grup ni el suport de les estructures territorials de JxCat a les vegueries i tampoc el de la majoria dels alcaldes del partit han estat suficients perquè Turull es veiés a si mateix prou musculat per plantar cara de debò en el procés negociador. Ella no ha tingut por, ell sí. O, si ho prefereixen, a ella no li feia res trencar el partit, a ell sí.

La presidenta del Parlament viu de la llegenda de ser un Pokémon imbatible en el cos a cos des que va guanyar les primàries per ser candidata a la Generalitat a les eleccions del 2021 gairebé sense despentinar-se. En aquell moment es va forjar el mite ­–cert, segons sembla– que els militants de JxCat seguiran la seva Joana d’Arc fins on sigui que ella els vulgui portar. Per això ningú, tampoc Turull, no s’ha atrevit a enfrontar-s’hi aquesta vegada. O que ni tan sols hi hagi hagut una mínima reflexió sobre fins a quin punt és raonable posar-se en mans d’algú que serà jutjada al TSJC per delictes greus –suposats, per descomptat– que només des del cinisme poden atribuir-se sense envermellir de vergonya a una suposada revenja de les clavegueres de l’ Estat. Fer passar segons quines qüestions per repressió és, al capdavall, una falta de respecte per als que sí que l’han patida amb desmesura. Però ningú en públic a JxCat encara no ha badat boca sobre el tema. Hi ha por de Borràs, del seu cinturó de pretorians i de les seves hordes tuitaires. Turull defensa, Borràs ataca. No feia falta el VAR per endevinar el resultat.

El partit ha evitat la sang construint un pedestal a Borràs. La presidenta guanya altura i gairebé ja és una geganta. JxCat estarà obligada a fer pinya amb la seva líder, sigui quin sigui el seu futur judicial, i qualsevol moviment estratègic del partit serà impossible sense el seu aval. El turullisme ha cedit el terreny amb el vell argument –usat ja altres vegades– que d’una manera o una altra els moderats acabaran controlant el partit, perquè tenen més experiència entre bastidors i més suport entre els quadres. Per a això també hi ha una frase feta: més moral que l’ Alcoià. Borràs té més energia, ambició i coratge que tot el turullisme sumat, i té interioritzades molt millor quines són les regles del discurs i l’actitud política en aquesta era de populisme revestit d’empoderament democràtic de les bases.

Cal donar per descomptat un plus de tensió i deteriorament –encara més– en les relacions amb ERC i un increment del mal humor a l’agenda política catalana. I una previsible devaluació del valor d’ús polític de JxCat, en la mesura que seran més difícils acords fora de l’espectre independentista. Però Borràs no és una suïcida. El seu principal interès és ella mateixa, com va demostrar en la gestió del cas Juvillà al Parlament, on va mentir obertament dient que faria (desobeir) el contrari del que ja havia fet (complir la sentència). Així doncs, tot dependrà del que més li convingui en cada moment. Sempre en nom i pel bé de la militància i de Catalunya. Això últim, també, per descomptat.

Víctor Terradellas aquest senyor era el responsable de les relacions exteriors de CIU, tenia contactes polítics interessants arreu d el món.

En el seu moment el sr. Terradelllas va ser però processat respecte a la desviació d’alguns diners de la Diputació d e Barcelona a base de subvencions  a diverses fundacions que sembla que es desviaven aquest diners o part d’ells cap el partit.

Bé doncs per tot això està encausat i segueixen l’ instrucció judicial i vet aquí que ara ha tornat a ressorgir amb molta informació la connexió russa de Puigdemont en els moments previs i posteriors d’aquella dui amb marxa enrere inclosa.

Terradellas va explicant a qui el vulgui escoltar tots els detalls de les reunions.

Que si finançament del deute que es podria contreure amb Espanya amb un procés d’independència

Què si un quants soldats. S’havien parlat de 10.000,. S’imaginen? Per on arribarien , amb nous Piolins?

Que si entrevista Puigdemont Putin, virtual això sí

Noms cognoms dates i llocs.

Vaja cantant com una “almeja”

Tot plegat però es veu que hi havia la condició de que Catalunya fes una legislació que permetés operar amb els “bitcoins”.

El mateix Terradellas explic que Puigdemont va sempre ser escèptic de tota aquesta relació.

Ell escèptic però molts quedem sorpresos de com funcionen les coses, si és cert el relat de Terradelles és realment per considerar que això de la dipoà,mcia i al política han viscut millors moments.

Això sí la seva presència mediàtica coincideix amb la seva declaració sobre el frau de les subvencions, però vaja sembla que el mateix jutge es va interessar més pel tema de Rússia que no pas per les subvencions..

En fi tot plegat fa ferum de comèdia….

Marius Carol posa el contrapunt  a les declaracions de Terradellas.

Deliris entre balalaiques. Marius Carol. La Vanguardia. 13.05

Confesso que em vaig tacar la màniga de l’americana, en caure’m el croissant al cafè amb llet, mentre escoltava a El món RAC 1 Víctor Terradellas, que va ser responsable de relacions internacionals de CDC i que està sent investigat als tribunals per la presumpta ingerència russa en el procés. Terradellas va reconèixer que va anar al despatx de Carles Puigdemont els dies 24 i 26 d’octubre del 2017 amb ciutadans russos, possiblement vinculats als serveis d’intel·ligència d’aquell país, inclòs el diplomàtic Nikolai Sadóvnikov, proper al Kremlin. Segons les declaracions al programa, aquest sembla que va oferir en una segona reunió, en què també estava present Elsa Artadi, no només ajuda militar i política a una hipotètica Catalunya independent, sinó fins i tot mantenir una conversa amb el president rus, Vladímir Putin.

Terradellas va assumir tota la responsabilitat de les trobades, negant que rebés l’encàrrec del president Carles Puigdemont. Però, vist amb la perspectiva del temps, és evident que el deliri de buscar el reconeixement de Rússia a una Catalunya independent i la complicitat per crear un sistema de criptomonedes per afrontar el finançament del nou país independent és un fet rellevant. En el moment que es van celebrar aquestes reunions, Rússia intentava debilitar la UE, després d’afavorir la victòria de Donald Trump als Estats Units, així que totes aquestes informacions no contribueixen que a Brussel·les mirin amb simpatia l’independentisme.

Em va costar menys treure’m la taca de la jaqueta que el que li costarà al sobiranisme netejar aquesta màcula. JD Salinger escriu a El guardià entre el sègol que el que distingeix l’home insensat del sensat és que el primer anhela morir orgullosament per una causa, mentre que el segon aspira a viure humilment per ella. Tota aquesta insensatesa sobre els russos a les portes de la fallida declaració d’independència demostra el grau d’improvisació i d’irresponsabilitat dels que pensaven que les emocions ho poden tot i que en nom seu val igualment tot. Acudir als russos va ser un deliri, però ningú no ho va considerar una broma.

Gabriel Rufián. Estava més que cantat, d’ençà que es va convocar la Comissió de secrets oficials ja es mastegava la tragèdia.

La normativa preveu que els diputats s’han d’abstenir de fer declaracions obr el contingut del que es tracta  a la comissió aj que està protegit per al llei de secrets oficials i el trencament d’aquets decret pot comportar condemnes de presó fins i tot.

Així doncs ja es presagiava que hi hauria alguna filtració, per altra banda res d’estrany com ha passat altres vegades i fins tot ara alguna publicació ja fa públics els informes i ben segur que no provenen precisament el diputats

I a veure si saben qui serà el primera denúncia

Qui serà el primer denunciat. ? Doncs Bingo! Gabriel Rufian. Des del PP , C`s i Vox no es podia pair que diputats independentistes formessin part d’aquesta comissió   

La Fiscalia del Tribunal Suprem ha acordat obrir diligències per a investigar si el portaveu d’Esquerra en el Congrés, Gabriel Rufián, va cometre un delicte de revelació de secrets en donar detalls a la premsa de la compareixença de l’exdirectora del CNI, Paz Esteban, davant la comissió de secrets oficials.

La decisió de la Fiscalia arriba després d’una denúncia presentada pel sindicat Mans Netes. Es tracta d’una causa independent de la qual va presentar Ciutadans davant la Fiscalia General de l’Estat i no es descarta que Vox pugui presentar una tercera denúncia.

Mans netes, sindicat a qui s’ha denunciat reiteradament per corrupció apareix altre vegada i Ciutadans i Vox mantenen la seva batalla contra els independentistes.

Sembla que la denúncia es basa em unes declaracions que va fer a TV-3 , i concretament quan va dir : “Les escoltes, així com les infeccions amb Pegasus a Sánchez i Robles, tenien dos possibles noms, una nació estrangera o elements descontrolats de la seguretat de l’Estat”,

Res que no sabéssim  si es va seguir la conferència de premsa del ministre Fèlix Bolaños sobre l’espionatge del telèfons de membres del govern no va dir res diferent del que va repetir Rufian i que ho sabia tothom

La Fiscalia del Tribunal Suprem ha obert diligències per analitzar si les dues denúncies contra el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, per la presumpta comissió d’un delicte de revelació de secrets, tenen prou base per merèixer una investigació penal. Aquesta obertura de diligències només té comporta la recepció de les denúncies, que no necessàriament arribaran a donar lloc a una investigació judicial.

La majoria de les vegades no compartim ni els formes ni el fons de les intervencions de Gabriel Rufian, ens hi sobre la sobreactuació impostada però vaja enviar-lo als tribunal per aquesta denuncia fa un tuf ben estrany, un tuf de buscar el tres peus as gats.

O és que el portaveu del PNB quan va afirmar després de la comissió “que  queda mucha tela por cortar” no estava dient que calia encara aclarir més coses i ter tant donava també indirectament alguna informació.

En fi cortines de fum, tonteria de denúncia….

Juan José Omella, és el president de la Conferència Episcopal va criticar el govern per la nova legislació sobre l’avortament , Omella creu que treure ara aquest tema és polititzar una qüestió per desviar l’atenció respecte a la crisi: és curiós que, en aquests moments de certa crisi política, el Govern tregui aquest tema per desviar l’atenció. I això és utilitzar temes morals per a qüestions polítiques.

Omella també va titllar de “barbaritat” el fet que les menors de 16 i 17 anys puguin avortar si permís dels pares. “Els fills no són de l’Estat, sinó dels pares”, va glossar el purpurat, qui va insistir que “són els científics, i no l’Església, qui ha de dir quan comença la vida”, per tot va sortir  categòricament en defensa de la posició religiosa sobre aquest tema: “el que hi ha al si de la mare després de la concepció és una vida i és un ésser humà”. “La nostra gran proclama és la defensa de la vida, que és fonamental, en tots els seus estadis”, va reblar.

Defensem en tot moment aquesta persona humana, i si s’ajuda per avortar, ajudem també la mare que no vol avortar. I ajudem els metges, i no els obliguem a no haver de fer objecció de consciència”, va defensar el cardenal, qui va demanar “respecte” per a les mares i per als professionals mèdics.

Un cop més l’església e situa fora d ela realitat del que pensa la majoria de la societat i s’arrenglera un cop més a amb la part més conservadora de la societat espanyola.

Però allà ells, cada cop tenen menys seguidors i és evident que cada cop en seran menys si segueixen amb aquest postulats fora de temps i fora d ela lògica actual.  El govern central té intenció d’aprovar l’avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament dimarts que ve al Consell de Ministres,. La intenció de l’Executiu amb l’aprovació d’aquest avantprojecte és  derogar la llei del 2010 , de manera que decaigui el recurs contra aquesta norma que va presentar el PP fa 12 anys davant del Tribunal Constitucional.

En com hem dit altres vegades Con al Iglesia hemos topado!

El contrapunt el posa aquest article de l’Anna Puig al diari El Punt/avui

Les curiositats d’Omella Anna Puig. El Punt/Avui. 15.05

La figura de la dona tractada simplement com un transmissor de vida, i no com una vida en sí mateixa

Vaig lle­gir una piu­lada, que l’autora ja em per­do­narà perquè no recordo el seu nom, que ho resu­mia a la per­fecció: una dona als setze anys no és prou madura per deci­dir per si sola si pot avor­tar però, en canvi, sí que ho és per ser mare. La gran inco­herència que els sec­tors més con­ser­va­dors defen­sen a ultrança. Ara que el govern espa­nyol té sobre la taula la nova llei de l’avor­ta­ment, tor­nen a emer­gir les fac­ci­ons que s’auto­a­no­me­nen “pro vida” –com si la resta fos­sin els defen­sors de la mort i la des­trucció!–, amb l’església ins­ti­tu­ci­o­nal lide­rant-les i inten­tant influ­en­ciar en les deci­si­ons polítiques.

Diu el pre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal, Joan Josep Ome­lla, que és “curiós” que la nova llei es tra­miti en un moment de crisi política. “Pot­ser és per des­viar l’atenció d’altres temes que són impor­tants”, es va atre­vir a dir. Com? Que el debat sobre l’avor­ta­ment no és prou impor­tant? Que la lli­ber­tat de decisió de la dona sobre el seu cos i la seva vida no és impor­tant? Curiós?

Hi ha altres coses que són més curi­o­ses. Per exem­ple, és curiós que el líder de l’església espa­nyola trobi una “bar­ba­ri­tat” que es per­meti avor­tar a les menors de setze anys sense el permís dels seus pro­ge­ni­tors i, en canvi, menys­tin­gui les cir­cumstàncies que han por­tat a aquesta situ­ació, la càrrega psi­cològica que com­porta i el sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat que genera el fet de pren­dre la decisió. En canvi, res d’això és un impe­di­ment per ser mare en plena ado­lescència. La figura de la dona trac­tada sim­ple­ment com un trans­mis­sor de vida, i no com una vida en sí mateixa. És curiós, també, que Ome­lla cri­ti­qui que s’uti­lit­zin valors morals per fer política, quan l’església ho ha fet tota la vida. És curiós que digui que la legis­lació ha d’anar cap al camí del res­pecte a la soci­e­tat quan el més defe­rent amb les per­so­nes és reconèixer i defen­sar el dret a deci­dir sobre la seva vida i el seu futur. És curiós que demani ajut per les mares que no volen avor­tar i, en canvi, el negui per les que sí que ho volen fer. És curiós. Molt curiós!