Noms propis (XLIII)

Osàcar  (2) 2, perquè la setmana passada ja figurava en els noms propis.

Llavors explicava que hi havia un cert blanqueig de diners  a CDC a través de donacions fetes que després servien per posar en blan allò que s’havia rebut en negre.

Però Osàcar ha fet un pas més  ha comentat sense portar cap mena de prova però que Mas podia conèixer els fets. Deia   “no puc imaginar-me que el secretari general no ho sabés”

Ja se sap que moltes vegades la imaginació dona per molt i més , sobretot quan tens la pressió judicial al damunt i en situació de tercer grau penitenciari . Per tant cal evitar les imprudències i per altra banda dir el que la fiscalia vol escoltar.

Però el raonament d’ Osàcar està ben fonamentat si el gerent del partit l’ex conseller Germà Gordó estava al cas de la història de la aportacions blanquejadores ( Osàcar parla de Jané, Guerrero, Moltó, Renom, Crespo, Candini i Freixedes).

I aquets despatxava cada dia amb el Secretari General Artur Mas i si a aquest no se li escapava res doncs la conclusió és òbvia.

En fi ha es pronunciaran el jutges.

Però vaja al figura del tresorer  més aviat invisible en totes les entitats pren ara un protagonisme associat. Tenim l’antecedent de Bárcenas i el PP i ara el tenim aquí amb l’ex tresorer de CDC , segurament fart de que l’hagin deixat penjat ara surt a l’atac i amb ganes de gresca.

El despit porta a moltes situacions enrevessades.

Així ho ha vit el periodista Tian Riba que parla de la venjança del tresorers al diari El Punt/ Avui .

La venjança dels tresorers. Tian Riba . El Punt/Avui

L’Audiència de Bar­ce­lona va con­dem­nar l’extre­so­rer de CDC Daniel Osàcar a qua­tre anys i mig de presó pel cobra­ment de comis­si­ons il·legals que Fer­ro­vial pagava a través del Palau de la Música a canvi d’obra pública. Alhora, CDC havia de tor­nar sis mili­ons d’euros, ingres­sats entre el 1999 i el 2009. La comissió era del 4%. 2,5 per al par­tit i la resta, per a Millet i Mon­tull. La sentència es va fer pública el 15 de gener del 2018.

Pocs mesos més tard, el 24 de maig, l’Audi­en­cia Naci­o­nal va dic­tar la sentència de la pri­mera etapa de la trama Gürtel. L’extre­so­ser del PP Luis Bárce­nas era con­dem­nat a 33 anys de presó. El par­tit, con­si­de­rat res­pon­sa­ble civil a títol lucra­tiu per haver-se bene­fi­ciat de 245.000 euros entre el 1999 i el 2005, alhora que es cer­ti­fi­cava una caixa B, mig esme­nada pel Suprem, perquè el judici encara s’ha de fer. Començarà al febrer, si Déu i la pandèmia volen.

Hi va haver un temps en què, com si fos el Clu­edo, l’assassí era el tre­so­rer. Ara, en la causa del 3% –i queda el cas Pujol–, Osàcar ha dit que no es pot ima­gi­nar que Artur Mas no en sabés res. Si el pene­di­ment és per poder tenir el ter­cer grau, només ho sap ell. De fet, ha can­viat d’advo­cat, que ja no és Xavier Melero. I al PP tre­mo­len per si Bárce­nas explica qui era “M.​Rajoy” quan la seva dona entrarà a presó un cop rati­fi­cada la con­demna pel Suprem. Mas i Rajoy ja no manen, però aquesta història que en un par­tit el braç dret no sabia el que feia l’esquerre –o una cosa era la política i l’altra el finançament– era una aixe­cada de camisa que ja està bé que s’acabi pel bé de la democràcia i de la nos­tra salut men­tal.

    

El papa Francesc. El Papa Francesc s¡ha caracteritzat com un Papa que procura estar  al punt de l’actualitat i pronunciar-se sobre els conflictes que es donen a la societat i a la situació geopolítica i les tensions que es vuen a nivell internacional.

Ara ha fet pública la seva tercera Encíclica “Fratelli Tutti” un compendi de la seva visió social de l’església i el paper que hauria de jugar en el context de pandèmia i de crisi permanent.

Alguns fragments són prou interessants  i definitoris d ela visió del Papa del món actual.

Els migrants no són considerats prou dignes per participar en la vida social com qualsevol altre, i s’oblida que tenen la mateixa dignitat intrínseca a qualsevol persona. (…) És inacceptable que els cristians comparteixin aquesta mentalitat i aquestes actituds, fent prevaler a vegades unes certes preferències polítiques per sobre de profundes conviccions de la pròpia fe. 

***

Per alguna raó moltes petites poblacions que sobrevivien en zones desèrtiques van desenvolupar una generosa capacitat d’acolliment davant els pelegrins que hi passaven, i van encunyar el sagrat deure de l’hospitalitat. Ho van viure també les comunitats monàstiques medievals, com s’adverteix en la Regla de sant Benet. (…) L’hospitalitat és una manera concreta de no privar-se d’aquest desafiament i d’aquest do que és la trobada amb la humanitat més enllà del propi grup.

***

Solidaritat és una paraula que no sempre cau bé (…) És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tothom sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns.

El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que han de reflectir-se en el funcionament de la societat.

És inacceptable que algú tingui menys drets per ser dona, és igualment inacceptable que el lloc de naixement o de residència ja de per si determini menys possibilitats de vida digna i de desenvolupament.

El dret d’alguns a la llibertat d’empresa o de mercat no pot estar per sobre dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc de el respecte a l’entorn, ja que qui s’apropia alguna cosa és només per administrar-lo en bé de tothom.

***

L’individualisme consumista provoca molt d’atropellament. (…) Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi, en situacions catastròfiques, en moments difícils on surt a plena llum l’esperit del “campi qui pugui”. No obstant això, encara és possible optar pel conreu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan i es converteixen en estrelles enmig de la foscor.

Interessant però més enllà de l’encíclica hi hagut un posicionament del Papa que obre una escletxa a la veritable obertura de l’església.

Concretament el Papa ha defensat, en un reportatge   les unions civils entre les parelles homosexuals “També són fills de Déu” i ha concretat més encara “Els homosexuals són fills de Déu i tenen dret a una família. Hem de crear una llei de convivència civil, així estan coberts legalment”.

Les paraules del papa apareixen al documental Francesc, estrenat avui al Festival de Cine de Roma i dirigit pel rus Evgeny Afineevsky.

Ja veiem que potser tot plegat es va movent una mica i comencen a esquerdar-se murs que semblaven infranquejables des de fa anys.

Caldrà això sí fre passos en aquesta direcció i deixar de demonitzar l’opció sexual d eles persones.

Sobre el tema la premsa n’ha parlat i molt . Hem triat aquets article de l’Antoni Bassa al diari ARA.

Francesc i la unió civil dels homosexuals. Antoni Bassa. Ara

Francesc podria assajar l’aproximació a la nova frontera de l’ordenació de casats

Mesurada en la velocitat geològica amb què l’Església catòlica ha acostumat a acompanyar els canvis socials, l’afirmació del papa Francesc a favor de la unió civil de les parelles homosexuals és històrica, revolucionària, transformadora. Pensin que el primer president dels Estats Units a dir una cosa semblant va ser Obama el 2012, només fa vuit anys. La declaració del Papa escandalitzarà els falcons de l’ala dura vaticana de la mateixa manera que continuarà fent curt entre els que consideren que l’Església discrimina en l’acollida dels éssers humans en funció de la seva orientació sexual. Després de les crítiques al capitalisme a la recent encíclica Fratelli tutti i aquesta declaració sobre els homosexuals, i a aquestes altures de la seva vida i del seu papat, Francesc podria assajar l’aproximació a la nova frontera de l’ordenació de casats i a la gran assignatura pendent de la prohibició del sacerdoci femení, cada dia menys comprensible i acceptable.

Manifest. Un manifest és una declaració pública de principis i intencions, ja sigui de naturalesa política o artística ( de la Wiquipèdia). No calia oi? Tothom sap que és un manifest i segurament hem aportat la nostra signatura a més d’un. Fa uns anys vam escriure un article a l?eix Diari sobre al figura del sotasignat en que dèiem :

El gènere del manifest signat, en que fonamentalment signaven els artistes i els intel·lectuals va ser prou notable al llarg dels temps que hem viscut però ara sembla que també hi hem tornat i s’ha democratitzat molt més, ara signa qui vulgui. Els fets són realment propicis per recuperar els manifestos i les signatures…

Aquesta quantitat de manifestos i posicionaments col·lectius ha portat fins i tot a que l’historiador Santos Julià publiqués un llibre que amb el títol de Nosotros, los abajo firmantes (Galaxia-Gutemberg) en que repassa la història d’Espanya a través dels manifestos que en diverses èpoques han signat els intel·lectuals del país i el corresponent compromís i influència en la política i en la societat. ……

Avui, amb el moment polític que vivim, ha ressorgit amb força la demanda de recollir signatures, per signar manifestos i peticions.

Ara hem conegut un manifest insòlit.

Un manifest signat per la part del centre esquerra i l’esquerra del Congrés de Diputats  en favor de la democràcia.

La moció de censura de Vox ha aixecat un rebuig i en el manifest es denúncia el creixement del feixisme.

Insòlit perquè la varietat de signatures de partits ens porta gairebé  a la transició.

Manifest clar i contundent. 

El manifiesto

“Las fuerzas parlamentarias que firmamos este manifiesto queremos reafirmar nuestro compromiso con los derechos humanos, la democracia, la justicia social y la igualdad entre todos los ciudadanos y ciudadanas, sin importar el lugar donde hayan nacido, su género, creencias religiosas u orientación sexual.

Los discursos racistas, xenófobos, machistas que hemos escuchado en lo que va de legislatura por parte de la extrema derecha y derecha extrema son incompatibles con los valores propios de un sistema democrático y suponen un peligro para la convivencia.

También queremos expresar nuestro rechazo a las estrategias y discursos negacionistas respecto a la pandemia provocada por la COVID19 y sus consecuencias, por sus efectos negativos sobre la salud y la convivencia ciudadana.

Queremos expresar nuestra solidaridad a todas las personas que han sido objeto de los ataques e insultos desde estas actitudes radicales e intolerantes, incluidos miembros del Congreso de los Diputados y del propio Gobierno, así como reconocer a los luchadores y luchadoras por las libertades que combatieron el fascismo, cuya memoria también ha sido menospreciada.

Por todo ello, las distintas fuerzas políticas que impulsamos este manifiesto, desde nuestra diversidad, reiteramos nuestro compromiso en la lucha contra los discursos y las actitudes de odio, que de ninguna manera deben quedar impunes, así como en el rechazo a cualquier tipo de apoyo de la extrema derecha, especialmente cuando afecte a la gobernabilidad de las instituciones, ya sea por activa o por pasiva.

Debemos velar para que en el Congreso predomine el debate democrático, respetuoso del pluralismo político y de los derechos de todas las personas que constituimos esta Cámara. En consecuencia, nos comprometemos a solicitar ante la Presidencia del Congreso la apertura de los procedimientos de infracción y sanción que correspondan, según el Código de Conducta de las Cortes Generales, ante comportamientos por parte de parlamentarios o parlamentarias que vulneren los principios de responsabilidad y respeto”.

Bloque Nacionalista Galego,Candidatura d’Unitat Popular,Compromís,Esquerra Republicana de Catalunya,Euskal Herria Bildu,Eusko Alderdi Jeltzalea – Partido Nacionalista Vasco,Junts per Catalunya,Más País,PSOE,Unidas Podemos – En Comú Podem – Galícia En Común

Pedro Sánchez . El President del Govern Espanyol s’ha sotmès aquesta setmana passada a una moció de censura que va presentar el partit de l’ultradreta VOX.

La moció va decaure, és al moció de censura que ha tingut menys vots de la història del parlamentarisme e espanyol. Només va recollir els vots del seu propi grup.

Abascal no va convèncer a ningú.

Això sí va destapar encara més la cara del feixisme populista d’aquets partit.

També va significar almenys sobre el paper un distanciament el PP de Vox amb una dura intervenció del líder dels conservador Pablo Casado.

La moció segurament ha servit també la cohesió de l’ anomenat bloc de la investidura  reforçat amb altres partits. Una majoria amplíssima del Congrés.

Fa unes setmanes van transcriure algunes de les raons ( gens raonables ni raonades , per cert) que van argumentar els de Vox en presentar la moció, avui portem algunes fragments de la intervenció de Pedro Sánchez en resposta a la situació que segons Vox viu el país i que és mereixedora d’enderrocar el govern:

“En síntesis, señor Abascal, en sus palabras, estamos ante la mayor degradación de la vida nacional. Los jueces, la soberanía y el Rey. No es palabrería, advierten. El Gobierno es ilegítimo. El Gobierno es criminal; los hombres ya no son hombres, están sometidos a las mujeres; los bárbaros nos invaden y la nación está a punto de desmembrarse. Y para colmo señorías… un virus chino. Pero atención, señorías, en su primera frase en la intervención de esta mañana, el peor gobierno de los últimos 80 años. La fecha no está elegida al azar. Eso nos lleva nada menos que al año 1940. Por tanto creo que tenemos que hacer un poco de contexto y situar el debate también en esas fechas. Para el señor candidato a la presidencia del gobierno, el gobierno actual, es decir del año 2020 (criminal y dictatorial) es mucho peor que todos, absolutamente todos los Gobiernos del dictador Francisco Franco. Peor que el Gobierno que se inclinó ante Hitler y enroló a miles de jóvenes españoles para combatir bajo la bandera de la cruz gamada. Peor que el gobierno que persiguió, encarceló y ejecutó a miles de españoles una vez concluida la guerra civil. Peor que el dictador que dio un golpe de Estado a un Gobierno legítimo. 8 Peor que el Gobierno que originó el mayor número de desaparecidos de la Historia, quiero recordarle señor Abascal, que nuestro país, es el segundo país solo por detrás de Camboya, con más desaparecidos en el mundo, pero que ese gobierno y además, que otros gobiernos como puede ser con un número menor de desaparecidos que en España como puede ser la del dictador Videla en Argentina o de Pinochet en Chile. Peor que el Gobierno que proscribió la libertad de expresión, la libertad de prensa, que persiguió, ejecutó y encarceló a sindicalistas. Peor que el Gobierno que entregó el suelo español y la soberanía nacional a cambio de un vergonzante reconocimiento internacional del Régimen. Peor que el Gobierno que adoctrinó en el credo fascista a millones de jóvenes; que encarceló homosexuales por el hecho de serlo, que redujo a las mujeres a la condiciones de menores faltas de juicio y sometidas al criterio de su padre y de sus maridos. Peor que el Gobierno que desterró a lo mejor de la intelectualidad española e impuso la férrea censura sobre la creación cultural. Peor que el régimen más corrupto de la historia de España, según coinciden todos los historiadores, no yo, que saqueó el patrimonio nacional y se apropió de bienes públicos que aun el Estado está hoy recuperando… Estas señorías, que se han escuchado en esta tribuna son expresiones que se escuchan a diario. Y no en pasquines marginales, sino en radios y televisiones de amplio seguimiento social. Y estas son expresiones que son proferidas por la ultraderecha y acogidas con alborozo cuando no jaleadas desde los bancos de la derecha tradicional. Pues bien, ésa es la nube de palabras (más bien una tormenta de palabras) de la ultraderecha que hoy hemos vuelto a escuchar: Criminales, Golpistas, feminazis, invasión, bárbaros… y también un virus chino. Y ahora podemos compararla, si les parece, con la nube de palabras con la que los españoles definen sus problemas reales, los de verdad, señor candidato: pandemia, empleo, empresas, tensión territorial, medio ambiente, pobreza, crispación política. …………”

“Usted no entiende España como la unión de millones de personas con una diversidad cultural y una pluralidad política que, a juicio mío y de la mayoría de españoles, son la riqueza, la fortaleza que tiene la sociedad. Para usted España es el limitado número de españoles que se acomodan a sus prejuicios. A los suyos, señor Abascal. A los suyos, señor candidato. De las cuatro lenguas de España que hablara Gabriel Aresti, a usted le sobran, por lo menos, tres. Mejor dicho, tres y media. Porque hasta le sobra todo el castellano que habla de libertad y justicia, de democracia y que engrandecieron García Lorca, Miguel Hernández o Machado. Usted ama España; dice. No lo discuto. Pero no profesa amor a nada de lo que nos ha hecho grandes como pueblo. Ama una cierta España. No ama la España de la piedad y la compasión a los indios de fray Bartolomé de las Casas, sino la España tenebrosa de Torquemada; usted no ve en los inmigrantes, en los otros, a una humanidad sufriente, sino, como bien ha dicho desde esta tribuna esta mañana, a invasores que ha de devolver al mar. No le adorna la gratitud, ni tampoco afecto a los españoles que no piensan como usted. Por tanto ¿Cuál es el siguiente valor que invoca? El constitucionalismo. Ustedes son un partido constitucionalista. Mi partido humildemente señoría estuvo en el nacimiento de la Constitución. Quienes entonces pensaban como usted, los Blas Piñar de la época, estaban en la tarea opuesta. Es, de hecho, el PSOE el único partido de los que la alumbraron la Constitución que sigue en pie y con su mismo nombre, señor candidato. La Constitución nació del entendimiento entre derecha moderada y socialistas, comunistas y el nacionalismo para dejar atrás la ignominia del franquismo. Usted es heredero de la ultraderecha de entonces. De la que lanzaba invectivas contra Suárez, de la que jaleaba a los Tejeros con palabras muy parecidas si no idénticas a las cuales usted ha hecho referencia y ha utilizado desde la tribuna esta mañana. No son constitucionalistas, señor candidato. Ustedes aprovechan la Constitución, tratan de reapropiarse de la Constitución a su conveniencia, que es una cosa bien distinta. …………..”

“Si algo une a nuestro país es su deseo unánime de salir de esta emergencia sanitaria, económica y social juntos, y sin dejar a nadie atrás. Si algo quiere España 23 es reactivarse, recuperarse, es crecer. Si algo quieren la mayoría de españoles y las españolas de todas las generaciones yo diría es un futuro próspero, seguro, certero, estable. Si algo quieren los ciudadanos de nuestro país es recuperar, proteger sus empleos, la estabilidad de las empresas, reponer el ánimo. Si algo quieren los españoles es una política que resuelva y no agrave sus dificultades, como ustedes están haciendo sistemáticamente cada vez que hacen oposición, la ultraderecha y la derecha tradicional. Si algo quieren los españoles es que desaparezca el freno de la división y el odio. Si algo quiere nuestro país es superar el desencuentro dentro de Cataluña y entre Cataluña y el resto de España y conseguir la superación de ese conflicto a través del diálogo dentro de la Constitución. Si algo quiere la mayor parte de los ciudadanos en nuestro país es vernos a unidos en una legislatura que tiene que ser excepcional, porque los desafíos son excepcionales, pero que podemos hacer, pese a esa complejidad una legislatura no solo larga, sino también fructífera, como he dicho en muchas ocasiones. Usted señor candidato ha querido utilizar la Constitución democrática para promover un acto de propaganda de un mensaje de odio, furia y choque, esa es la síntesis de su intervención y del debate que vamos a tener hoy y mañana. Pero ha cometido un grave error y es que no ha calculado la fuerza de la Constitución, la fuerza de la democracia……”

No va estalviar la contundència, no el President del Govern.

La situació necessitava clarificar el paper de cadascú.

Sánchez se’n va sortir i enfortit.

Ara superada la qüestió i apamada  el que és l’extrema dreta seria segurament el moment d’emprendre ja les grans reformes que encara estan pendents.

Sortir enfortit hauria de voler dir anar a fons a batallar per aprofundir en l democràcia i el drets cívics i socials. 

De lectures

Y ahora, volved a vuestras casas.

Republicanos españoles en la resistencia francesa

Evelyn Mesquida.

Ediciones B

Barcelona, març del 2020-10-08

“…Y ahora volved a vuestras casas” Amb aquesta frase s’adreçava el general De Gaulle els espanyols enquadrats en unitats de l’exèrcit aliat després de que desfilessin al Paris alliberat.

A quina casa? La majoria dels refugiats eren considerats gairebé delinqüents per les autoritats franceses i no podien tornar a Espanya perquè aquí els esperava la repressió, i en alguns casos sentències de mort.

El llibre d’Evelyn Mesquida és de nou una visió del paper dels republicans espanyols en la lluita de la resistència contra el nazis  a França. L’arribada de milers de refugiats va portar a la presencia en nombrosos camps de concentració francesos i també en batallons de  treballadors que feien feines suplementàries per l‘exèrcit , molts d’aquests republicans exiliats.  Quan els nazis van ocupar França es van plantejar seguir la lluita con el feixisme. Era gent bregada en mil combats  a Espanya, sabien fer ara les armes i tenien estructures capaces per donar resposta.

El paper dels republicans espanyols va ser diluïda durant molts anys per la França oficial que no podia tolerar en la seva  “grandeur” que moltes iniciatives de resistències provenien de gent forana. La historia però està posant al seu lloc a  aquells resistents.

La mateixa Mesquida en el seu llibre La Nueve, la unitat formada per espanyols que va ser la primera d’entrar a Paris per  alliberar-lo del jous del nazis, va començar a reivindicar el paer dels republicans espanyols en la lluita contar el nazis a França.

Evelyn Mesquida va néixer a Alacant. És periodista i investigadora, i ha col·laborat en diversos llibres col·lectius sobre qüestions de memòria històrica i la participació d’espanyols en la Segona Guerra Mundial. Corresponsal durant anys de la revista Temps a París, va estar treballant una dècada sobre La Nueve, entrevistant gran part dels supervivents i publicant diversos articles sobre el tema, que van portar finalment a la realització del llibre. El llibre i la labor periodística d’Evelyn Mesquida, juntament amb el treball dels supervivents de la Nou han aconseguit el reconeixement de la República Francesa. Entre altres homenatges, al juny de 2015, amb la presència del rei d’Espanya i l’alcaldessa de París Anne Hidalgo, es va inaugurar a París el Jardin donis Combattants de la Nueve (Jardí dels combatents de la Nueve). 

Així doncs Mesquida torna en aquest llibre a documentar la memòria de la feina que van fer el republicans espanyols dintre de la Resistència francesa i el paper moltes vegades protagonista en accions i alliberament dels territoris.

L’arribada del refugiats espanyols després de la guerra espanyola  va ser un problema per els autoritats franceses, un problema logístic ja que van haver d’improvisar espais, camps d’internament amb condicions nefastes i per altra banda moltes d’aquestes persones, antics combatents varen ser considerats terroristes i gent indesitjable.

Després van enviar a  aquets refugiats a batallons de treball sota les ordres militars , des del reforçament  línia Maginot de defensa contra una hipotètica invasió alemanya , a la tala d’arbres, o a preses en valls de diverses ubicacions franceses. Bona part d’aquets treballadors espanyols forçats tenien filiació  política o sindical per tant eren persones conscienciades i la majoria ja havia combatut el feixisme , per tant passar a la clandestinitat i assetjar les tropes alemanyes va ser com una continuació dels combats en els que van participar a Espanya.

Cada capítol del llibre fa referència a un espai geogràfic on l’actuació dels guerrillers, el maquis espanyol va tenir paper protagonista , comença per la Red Pozan a Tolosa del Llenguadoc on els republicans va crear una xarxa per poder evadir la vigilància alemanya i de la milícia de Vichy i poder salvar a molta gent que fugia o passar a Espanya pilots anglesos que havien caigut sobre França, segueix després indrets mítics de la resistència i de derrotes dels almenys, El Pantà de l’Àliga , Els  boscos d’Aquitània, Les muntanyes de Glières a l’Alta Saboia on els guerrillers espanyols van jugar un aper fonamental en l’alliberament de la zona amb costos personal i de morts força alt ja que fins 120 resistents espanyols van caure en el replegament davant els atacs alemany. També s’expliquen ela fet de la vila de Tulle que va ser alliberada temporalment  abans que els aliats desembarquessin a Normandia. També són explicats els fets de la batalla de la Madeleine, o la presència a l’Ariege per acabar a París….

Molts d’aquest guerrillers després van participar en l’ intent d’entrar a Espanya per la Vall d’Aran, altres van seguir combatent ja enrolats  a l’exèrcit francès i molts altres decebuts de com els havien tractat després de la guerra i molestos pel poc suport que van tenir en la lluita contra el feixisme espanyols es van retirar a la vida civil i van tenir ocupacions diverses, pocs , molt pocs van retornar a Espanya.

En el llibre Mesquida reivindica i rescata el record d’algunes dones que van combatre o que feien feina per la resistència  i que havien caigut en l’oblit com tantes vegades passa amb protagonistes femenins de la història. Així els noms de Bazán,Sara Berenguer, Conchita Grange, Herminia Muñoz, Valentina Ferrés o María Vázquez Blanco són rescatat de l’oblit i tenen el seu paper en la història d ela resistència espanyola a França..

Aquets llibre és doncs la reconstrucció de la història dels que van combatre a França , és la reivindicació de persones que van ser injustament silenciades i oblidades durant molt de temps per la història oficial francesa, però que sí tenien el reconeixement popular en els llocs on van combatre i algun que altre monument recordatori en els indrets on la seva presència va ser decisiva per alliberar els territoris ocupats pel nazis.

Molts d’ells es van incorporar a la lluita per ideals , per seguir combatent el feixisme i amb l’esperança de que un cop derrota Hitler  seguirien després els aliats per alliberar Espanya del franquisme.

No va ser així. Però tot i això ningú podrà negar  – encara que s’hagi volgut  fer- que el protagonisme en la resistència francesa   d’ espanyols , de republicans  – en un ampli ventall de sensibilitats des de comunistes a anarquistes- i que van contribuir una vegada més a  la lluita contra el feixisme.

Llibre excel·lent amb una gran tasca de memòria i honor al combatents antifeixistes.

D’altres fonts (XLIII)

El 14 de febrer és el dia assenyalat per tornar a votar a Catalunya. Haurà passat un any i escaig des de que el President Torra donés la legislatura per acabada. Bé és cert que entremig hi ha hagut la maleïda pandèmia que ho ha arrossegat tot , però també la necessitat de Torra de mantenir la presidència per la seva estratègia de defensa davant la inhabilitació.

Però anunciada l data queda una llarga i feixuga precampanya on tothom haurà de situar-se i posar damunt la taula les prioritats. És un escenari obert i també un escenari de llançar-se mútuament els dards per veure d’afeblir l’adversari amb que tens alguna franja de votants comuna.

Es farà llarg i potser pesat i el resultat encara que obert sembla ja molt decantat cap a una nova victòria del bloc independentista però hi haurà segur altres alternatives de govern segons les enquestes avui.

Veure com va.

Mentre Lluis Rabell fa una anàlisi de la situació i especula davant les diverses possibilitats i escenaris possibles . Coneixedor de la política catalana val al pena llegir-lo.

Josep Lluís Franco Rabell, conegut com a Lluís Rabell, és un traductor, activista i polític que va treballar molts anys en els moviments cívics i veïnals. Des d’octubre de l’any   2015 va ser  diputat al Parlament de Catalunya i president del grup de Catalunya Sí que es Pot. No va repetir en la llista en els següents eleccions

El precio de la pólvora .Lluís Rabell. 12.10

Comienza en Catalunya una prolongada campaña electoral cuyo desenlace, anunciado para el 14 de febrero de 2021, se antoja muy incierto. Más de lo que dan a entender unas encuestas que difícilmente pueden detectar, y aún menos anticipar, los movimientos que se producirán en el estado de ánimo de la ciudadanía bajo el efecto combinado de la pandemia, sus impactos socio-económicos o determinados acontecimientos nacionales e internacionales. Por tanteos sucesivos, las distintas formaciones políticas tratan, sin embargo, de establecer sus respectivas estrategias. El propio marco mental de los comicios está en disputa. ¿Qué se dirimirá realmente en estas elecciones? “Un nuevo plebiscito sobre la independencia”, pretenden los sectores nacionalistas más radicalizados, encabezados por Puigdemont. “Nada de eso. Hubo ya demasiadas confrontaciones estériles”, replican las izquierdas. “Es tiempo de reactivación económica, reconstrucción social y reconciliación”, repiten machaconamente los socialistas. Está por ver cuál de los dos discursos conectará mejor con el sentir de la gente, con sus anhelos, sus temores o su ira.

Porque pueden darse escenarios paradójicos en función del grado de movilización electoral de los distintos sectores sociales. Es predecible que, a lo largo de los próximos meses, se recrudezca la batalla insomne entre ERC y la derecha nacionalista por la hegemonía del independentismo. Pero podría ocurrir que esa disputa incentivase la participación de sus distintas tendencias. Mientras que, en el campo opuesto, entre los sectores populares más atribulados por las dificultades de la vida cotidiana, la percepción del fracaso de la vía unilateral – y, por tanto, el desvanecimiento de la amenaza secesionista – favoreciese la abstención. En cualquier caso, ahí está el gran desafío para la izquierda: motivar a sus apoyos tradicionales en los barrios humildes y entre las clases medias trabajadoras.

Pero toda contienda electoral empuja los distintos actores políticos a enfatizar su propio perfil. Y, en el caso de la izquierda alternativa, socio menor del gobierno de Pedro Sánchez, esa no va a ser tarea fácil en un contexto tan polarizado y desdeñoso de matices como el actual. En cualquier caso, no parece que la mejor opción sea la que estamos viendo estos días, con una especie de subasta verbal i gestual antimonárquica. “¡A republicanos no nos gana nadie!”. Hoy son unas declaraciones altisonantes sobre la actitud conspirativa de Felipe VI, luego un desplante de la alcaldesa de Barcelona al Jefe del Estado… Joaquim Coll, evocando el dispendio de los Tercios de Flandes a cuenta de los recursos de la corona, llama a ese comportamiento “disparar con pólvora del Rey”: toda esa teatralidad parece salir gratis, la Casa Real no va a lanzarse a una trifulca en twitter. Y el PSC, con el que hay votos en liza, quedará como un partido anquilosado en las instituciones del 78 frente a semejante brío republicano. Sin embargo, la factura de la pólvora puede resultar más cara de lo esperado. No en vano José Luis López Bulla recuerda a Pablo Iglesias que, en estos momentos, lo que está en el alero no es una decisión acerca de monarquía o república, sino la capacidad de la coalición progresista para llevar adelante su programa de reformas. El propio vicepresidente está ahora en el disparadero de la lawfare orquestada por la derecha y sus tentáculos judiciales y mediáticos para desgastar al gobierno. No es momento de abrir nuevos frentes. Y, como le gusta repetir al veterano sindicalista, “lo primero es antes”.

Los petardos fabricados con esa pólvora no sólo pueden provocar accidentes pirotécnicos en la capital, sino también – y quizás  principalmente – en Catalunya, donde los comunes muestran un gusto desmedido por los fuegos artificiales. Las izquierdas son en este país históricamente republicanas. Una República, como forma de Estado, resulta sin duda más coherente con un sistema democrático que una institución de carácter hereditario. Eso no quita que las monarquías parlamentarias, carentes de poder y adscritas a una función protocolaria, correspondan – como es el caso de los países nórdicos, de Inglaterra, Holanda o Bélgica – a regímenes plenamente democráticos. Del mismo modo que hay repúblicas de fuerte sesgo autoritario. Y repúblicas avanzadas que se ven confrontadas, no obstante, al influjo de fuerzas involucionistas, reflejo de la crisis del orden global.  

Desde luego, nadie puede ignorar el momento por el que atraviesa la Casa Real española, ni el deterioro de su imagen que ha causado el comportamiento atribuido al rey emérito. Pero la cuestión democrática que se plantea – y sobre la cual sí se puede establecerse hoy un amplio consenso – es la exigencia de probidad y transparencia de la jefatura del Estado. Rey o presidente de la República, nadie debe estar por encima de la ley. Esa es la cuestión.

Tampoco cabe ignorar el desafecto hacia la Corona de un amplio sector de la opinión pública catalana. Pero eso no exime a los gobernantes de sus deberes institucionales ante quien sigue siendo – les guste o no – el máximo representante del Estado. El problema no se reduce, desgraciadamente, a una cuestión de mala educación o a la inmadurez que supone adoptar poses de activista desde un cargo representativo. Por lo que respecta a la izquierda alternativa, el error es más serio. En primer lugar, esa actitud hace eco al vocerío independentista que proclama que “los catalanes no tenemos rey”. Tal vez “los catalanes”, en modo emocional, no lo tengan. Pero todos sus representantes electos, en los ayuntamientos y en la propia Generalitat, juraron o prometieron lealtad al monarca al asumir sus cargos. Algo que no es una mera formalidad, sino la constatación de un principio de realidad.

No obstante, lo peor del alineamiento con el desaire al rey, anunciado en sede parlamentaria por Pere Aragonés, es que desde la izquierda se acredita así un talante republicano al independentismo… que resulta más que discutible. Tanto por cuanto se refiere a los seguidores de Puigdemont – que invocan una República a falta de algún imperio que reivindique sus derechos sobre el Principado – como en lo tocante a ERC, muy a pesar de la “R” de sus siglas. A través del “procés”, el independentismo ha alcanzado sus mayores cotas de influencia social decantándose como un movimiento de carácter nacional populista de fuertes relentes etnicistas. Su crecimiento se ha retroalimentado constantemente con la radicalización de la derecha española. El caso es que, cuando ese movimiento y los partidos que lo han cabalgado estuvieron en condiciones de esbozar el proyecto de un Estado independiente, concibieron un régimen autoritario que aspiraba a sobrevivir como un paraíso fiscal en los intersticios de la economía global. Todo lo contrario de los principios democráticos, la separación de poderes y el progreso social que, desde nuestra experiencia histórica, vinculamos al republicanismo.

La secesión no está a la orden del día. Pero los partidos independentistas se desgañitan gritando contra el Rey para mantener viva la animadversión hacia España y conservar el poder autonómico. Puede que unos u otros lleguen incluso a negociar los presupuestos estatales – porque nadie querrá quedar al margen de la distribución de los fondos europeos. Pero seguirán propiciando la división de la sociedad catalana… y abocándola a la decadencia si siguen teniendo en sus manos los resortes de la Generalitat. Cuando Oriol Junqueras y Marta Rovira (“Tornarem a vèncer – i com ho farem”) señalan al PSC como el enemigo interno a batir, están apuntando, más allá de la propia socialdemocracia, a la tradición federalista de la izquierda catalana, portadora de los valores republicanos de fraternidad y cooperación entre los pueblos de España. Tal es la tradición en la que debería inscribir su discurso la izquierda alternativa. Y eso exige tomar distancias con ese republicanismo de fachada que exhibe el nacionalismo y que no es más que un señuelo. La peor equivocación que podría cometer esa izquierda sería acreditar la idea de que hay “un espacio común republicano” capaz de sustentar como tal pactos de gobierno. Los únicos pactos que puede promover la izquierda deben basarse en la recomposición de la convivencia, la mejora del autogobierno, la distensión, la reconstrucción, la cooperación… En la agenda del gobierno que necesita Catalunya no cabe ninguna reactivación del “procés”.

El espíritu republicano pasa hoy por la defensa de una perspectiva federal a la crisis territorial y por un esfuerzo de regeneración de las más altas instancias del Estado – empezando por el poder judicial. Bienvenida sea la República, si en ella llega a desembocar un día tal empeño. Pero, desde luego, nada progresista surgirá de un proyecto político que enfrenta a la sociedad catalana consigo misma y con el resto de España. Por mucho que, para embaucar a la gente, los líderes nacionalistas se adornen con un gorro frigio.

Al César el que és del César

El Congrés aprova investigar els diners republicans confiscats pels colpistes de Franco. La proposició de llei presentada pel Parlament català per a reformar la Llei de Memòria Històrica beneficiaria a centenars de famílies amb un import de més de 3.000 milions d’euros; Vox llança durant el debat amb un “segon avís” contra la Llei de Memòria.

Aquesta notícia ha quedat una mica silenciada sobretot perquè la cridòria i baralla  l’entorn de la gestió de la pandèmia suposa la majoria d ela informació que apareixen en els llocs destacats.

Però aquesta aprovació suposa una reparació important per a moltes persones. Més enllà de la reparació moral, jurídica i històrica també és evident que es important que també hi hagi la restitució patrimonial de moltes persones represaliades i espoliades.

El Parlament de Catalunya va presentar al Congrés  Proposición de Ley de modificación de la Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura (corresponde a los números de expediente 125/000010 de la XII Legislatura y 125/000003 de la XIII Legislatura). Que va ser acceptada a tràmit i debatuda la setmana passada.

Pel parlament de Catalunya van intervenir els diputats Eduard Pujal, Ferran Pedret i Jessica Albiach. Val la pena llegir les seves intervencions, transcrivim el Diario del Congreso:

El señor REPRESENTANTE DEL PARLAMENTO DE CATALUÑA (Pujol i Bonell): Señora presidenta, señoras y señores diputados, en nombre del Parlament de Catalunya les pedimos su voto favorable a la proposición de ley de modificación de la Ley 52/2007, de 26 de diciembre. ¿Qué proponemos? Básicamente hacer justicia, aunque sea tarde. Se trata de restituir a los particulares que vieron cómo el franquismo les confiscó papel moneda a través de las cuentas llamadas Billetes de cambio desestimado o —y cito textualmente— a través del llamado Fondo de papel moneda puesto en circulación por el enemigo, según los decretos de agosto de 1938. Hoy queremos resarcir a los que vieron cómo la venganza les hizo perder casi todo. Han pasado ochenta y dos años y aún estamos así, reparando injusticias. Esta situación nos obliga a reflexionar. La mejor manera de reparar la injusticia es no cometiéndola. A ver, ¿ustedes creen que la España política actual aprendió la lección? ¿Están convencidos de que hoy España es un Estado de derecho comprometido con los valores que querían inspirar la Constitución de 1978? La respuesta es negativa. Hoy los procuradores en Cortes, contrarios al haraquiri del régimen votado en esta misma Cámara en noviembre de 1976, hoy, estarían muy cómodos con su democracia a la española. Los partidarios del régimen hoy no expresarían ninguna incomodidad, ningún tipo de incomodidad, al contrario, y esto es una derrota de la democracia. En cuanto a Suárez, ¡Suárez!, quería hacer normal en la ley lo que en la calle era normal. ¿No respetan tanto a Suárez? Pues, hoy, en Catalunya, en el Parlament, no podemos debatir de todo y esto no es normal. La existencia de exilio y de presos políticos no es normal porque es totalmente contraria a la voluntad de la calle y, si tienen dudas, consulta, urnas y votos. Convertir su democracia en una democracia singular, en una democracia a la española les ha llevado al absurdo. Muchos de ustedes practican democráticamente el neofranquismo, alguno sin saberlo, pero con una sonrisa. La democracia española quiere ser amable por fuera, pero es muy dura por dentro; ni una propuesta, ¡nunca!, ni una propuesta, solo togas con porras. Abandonar la democracia real, la que debate, habla y parlamenta fue, es y será una locura. Hoy el Estado español y sus poderes siguen jaleando a una justicia que es venganza ¡como en los trenes, vaya!; la justicia española viaja en la Renfe y la europea lo hace en ancho internacional. Venimos de Catalunya, venimos de Catalunya, y ni las amenazas del rey del 3 de octubre ni todos los experimentos de represión que puedan crear, tipo aplicación del indigno 155, nos van a silenciar. Somos una nación, somos una nación y tenemos derecho a decidir nuestro futuro. Hoy hablamos de la confiscación del papel moneda en el año 1938 y vemos cómo la venganza solo provoca injusticia. ¡Pues no confisquen libertades, caray! Hoy pueden quedarse solo con lo obvio, si quieren. Sí, hablamos de la reparación de billetes y de ilusiones confiscadas, pero hoy también ustedes pueden salir de la trinchera, de los cuarteles de la intolerancia y hacer un esfuerzo para entender Cataluña. Cataluña no es enemiga de España ni yo de ustedes, pero las urnas nos dicen —¡ay, las urnas!, una lección sí y otra también— que en Cataluña hay una mayoría que ha dicho adiós a la España política que prohíbe, la que no quiere hablar en términos democráticos. Cuando ustedes actúan silenciando voces elegidas en las urnas y que tendrían que estar sentadas aquí, cuando ustedes miran hacia otro lado, cve:

vuelven a ser la España que confiscaba papel moneda a los vencidos. Olviden la cultura de la victoria, y en el caso de Cataluña aún más. Incluso con la represión más dura Cataluña siempre renace, porque somos una nación que aspira a su plenitud. Hoy en Cataluña hay presos políticos y los últimos tres presidentes de la Generalitat han sufrido la represión en primera persona. Ha sido durante el reinado de Felipe VI, durante el reinado de Felipe IV, ¡toda una declaración de concordia! (Rumores y aplausos). Sean valientes, por favor. Les planteamos reparar una injusticia que se hizo de acuerdo con la ley. En el franquismo los jueces nunca habrían dado la razón a los republicanos víctimas de aquella venganza. ¿Se dan cuenta? La aplicación de la ley no siempre es garantía de justicia. Olviden al Cid Campeador —acabo— y recuperen la idea de la paz y de la democracia de Pau Casals en la ONU. La mejor manera de no tener que volver a la democracia es no abandonar la democracia. ¿Quieren justicia? Abracen la democracia, aléjense de la injusticia, no confisquen libertades nunca más.

****

El señor REPRESENTANTE DEL PARLAMENTO DE CATALUÑA (Pedret i Santos): Gracias, señora presidenta. Bona tarda, boa tardes, arratsalde on, buenas tardes, señorías. Les traemos hoy aquí una iniciativa que se empezó a debatir en el Parlamento de Cataluña hace poco menos que cinco años, una iniciativa de reforma parcial de la Ley 52/2007, de la Ley de memoria histórica, una iniciativa respecto a la cual me gustaría señalar que fue el Grupo Socialista el que en el Parlament de Catalunya la registró, aunque no la podemos considerar una iniciativa que sea solo iniciativa del Grupo Socialista en el Parlamento catalán, sino que viene impulsada por el movimiento memorialista y por asociaciones de perjudicados por estas incautaciones que se produjeron en el transcurso de la Guerra Civil y también inmediatamente tras su conclusión; una iniciativa de la que también me gustaría señalar que en su momento era destacable, y sigue siéndolo hoy, que no hubo ninguna enmienda a la totalidad formulada por ninguno de los grupos parlamentarios con representación en el Parlamento de Cataluña. Además, después de su tramitación legislativa en el Parlamento de Cataluña, se aprobó remitirla a estas Cortes Generales sin ningún voto en contra, es decir, por unanimidad, con todos los votos a favor. Yo creo que esto es algo que vale la pena destacar. Como ustedes saben, señorías, las políticas públicas de memoria deben guiarse por los principios de verdad, justicia, reparación y garantías de no repetición. Desde el punto de vista de la verdad, objetivamente se puede encontrar en la exposición de motivos de la proposición que hoy les traemos a su consideración, y expuesto de forma muy desapasionada y sin ningún tipo de sesgo, qué es lo que ocurrió. Ocurrió que en el estallido de la Guerra Civil y al consolidarse los frentes, se partió la economía española en dos, se partió el sistema monetario en dos, y el bando sublevado inmediatamente, en noviembre de 1936, dictó disposiciones, un decreto ley concretamente, el 12 de noviembre de 1936, declarando que no eran válidos los billetes republicanos emitidos con fecha posterior al 18 de julio de 1936 y que debían estampillarse por las autoridades franquistas los anteriores a esa fecha. Posteriormente, el 27 de agosto de 1938, se dictan tres decretos mediante los cuales se crean estos fondos en el Banco de España, controlado por el Gobierno de Burgos, para depositar los billetes republicanos para los que se desestimaba su cambio o bien que eran incautados a medida que el ejército sublevado iba avanzando posiciones. Es evidente también que el tercero de esos decretos del 27 de agosto, que además consideraba que era delito de contrabando poseer billetes republicanos de fecha posterior al 18 de julio de 1936, suponía una presión enorme para mucha gente de condición socioeconómica completamente dispar para entregar los ahorros de toda su vida a las autoridades franquistas, puesto que, si no, se exponían evidentemente graves riesgos para su seguridad. Además, lo hicieron a cambio de un recibo y sin poder obtener justicia, ni en el momento ni posteriormente. Muchas familias nunca recibieron nada a cambio de esos recibos ni de esos ahorros que habían entregado. En el contexto de una durísima posguerra eso supuso enormes sacrificios para muchísimas familias, para todo el mundo, pero habiendo tenido que entregar todos tus ahorros, se pueden imaginar cuál fue la situación de esas personas. Por tanto, justicia, no la obtuvieron y no la han obtenido todavía; reparación, estamos a punto de hacerlo —esta proposición de ley quiere abrir una puerta para que pueda haber un resarcimiento, una reparación para todas las personas que sufrieron la incautación de sus bienes, de su papel moneda o de otros signos fiduciarios—, y garantías de no repetición. La mejor garantía de no repetición es que pueda haber políticas públicas de memoria democrática, que se puedan debatir estas cuestiones en los parlamentos y que se puedan alcanzar soluciones. Hay quien odia este tipo de políticas públicas de memoria y quien no tiene ningún problema en mostrarlo públicamente. Recientemente, en redes sociales hasta se ha amenazado —con no se sabe qué— si no se deroga la Ley de memoria histórica. Estando en las Cortes Generales y en la ciudad de Madrid, a esas personas les digo que la memoria popular no se puede borrar, no se puede cancelar y que, por ejemplo, aunque quiten las placas y las estatuas, o las pintarrajeen, de Indalecio Prieto o de Francisco Largo Caballero están indeleblemente en la memoria del movimiento obrero de este país, del ugetismo de este país y del socialismo de este país. Muchas gracias, señorías.

****

La señora REPRESENTANTE DEL PARLAMENTO DE CATALUÑA (Albiach Satorres): Gracias, presidenta. Buenas tardes, a todas y a todos. Como comentaban los diputados que me han precedido en el uso de la palabra, hoy damos un paso más en la justicia con los represaliados por el fascismo en nuestro país. De nuevo, es un avance más gracias a las asociaciones de memoria, a la sociedad civil organizada, que han ido marcando el paso de las políticas públicas sobre justicia y reparación. Por tanto, lo primero que quiero es agradecérselo a todas ellas. Les he de confesar que cuando me dijeron que tenía que venir al Congreso a defender esta proposición de ley lo primero que me vino a la cabeza fue una pregunta, y la pregunta era: ¿Cómo puede ser que tengamos en este Parlamento a gente que es incapaz de condenar la dictadura, de condenar sus crímenes y, sobre todo, cómo puede ser que haya gente en este Parlamento que es incapaz de decir que sí a un acto de justicia tan básico, tan elemental, como es reparar a todas las víctimas de la represión económica que también supuso la Guerra Civil? Pero es que de ustedes, señoras y señores de VOX, no se espera absolutamente nada. Ustedes son los rescoldos, son los reductos de aquella extrema derecha y solamente defienden la propiedad privada cuando es suya, cuando es de sus amiguetes o cuando es de la familia Franco, como pudimos ver todas y todos con el Pazo de Meirás. Además, la semana que viene ustedes vendrán aquí y nos deleitarán con una moción de censura que les he de decir que es bastante inútil, que no genera ningún tipo de consenso, que desenfoca de las prioridades que debe tener nuestro país, como es la lucha contra la crisis sanitaria, social y económica, y como es el diálogo. Pero también les tengo que decir otra cosa, y es que es mucho mejor una moción de censura en este Congreso, aunque sea inútil, que manifestaciones con nazis en Barcelona, como hizo ayer el portavoz —que tendrá su moción de censura—, el señor Ignaci Garriga. Por tanto, insisto, es una moción de censura inútil, pero mejor mociones de censura en el Congreso que manifestaciones con los nazis, como hizo ayer el señor Ignasi Garriga. (Aplausos). La memoria democrática no solamente es importante para revisar el pasado, sino que también lo es para analizar el presente y, sobre todo, para construir un futuro mejor, porque sin memoria no podremos avanzar en democracia. Y aquí está la clave: evitar errores del pasado, garantías de no repetición. Por eso nos alegramos de que este Gobierno de coalición progresista esté trabajando en el anteproyecto de ley de memoria democrática. También quiero poner en valor algunos pasos que son importantes, por ejemplo, la declaración de nulidad de los juicios que hubo durante el franquismo; juicios absolutamente ilegítimos, ilegales y sin ningún tipo de garantías. Creo que ya es hora —hay una buena parte de gente de este Congreso que sabe que ya es hora— de que, de una vez por todas, se anule el juicio contra el president Companys. (Rumores). Ya es hora, es el único presidente europeo elegido democráticamente que fue fusilado por el fascismo, con un consejo de guerra sumarísimo. (Aplausos). No se pongan nerviosos, ya es hora de que se anule este juicio. Fue un proceso contra todo lo que simbolizaba Companys: la libertad, la república y Cataluña, y el jueves hará ochenta años. Así que ya es hora; y no se pongan nerviositos. Pero necesitamos seguir avanzando en democracia porque mientras ustedes, señoras y señores de VOX, nos acusan de querer acabar con España, ustedes se la quieren apropiar. ¿Y saben qué pasa? Que eso no pasará; eso no pasará. Y no pasarán porque España se sabe republicana, se sabe laica y se sabe plurinacional; y no pasarán porque ustedes son el pasado y nosotras somos el futuro. Por eso, frente a su machismo, les daremos más 8-M; frente a su negacionismo, tendrán más transición ecológica; y frente a sus privilegios, habrá más derechos, más sanidad pública y más educación pública. Acabo. El otro día ustedes, desde la cuenta oficial del partido, tuvieron la poca vergüenza de amenazar diciendo: Derogad la ley de memoria histórica; primer aviso. Y yo les digo: Miren lo que ha pasado con Amanecer Dorado en Grecia; primer aviso, primer aviso.

Plantejat doncs el tema de la reparació de la incautació i l’espoli veurem com es restitueix allò que per justícia correspon a moltes persones que a més de patir la repressió es van veure com part del seu patrimoni era sostret.

Los 40 principales.

A ningú no agrada pagar a la hisenda.

I segur ( vaja tampoc posaria la ma al foc sempre hi ha el risc de cremar-se) que tothom procura pagar el menys possible dintre del que li toca per llei.

Però pagar a la hisenda és un contribució a tenir uns serveis de qualitat universals .

Pagar a hisenda és equilibrar la balança dels guanys personals i els guanys socials col·lectiu.

Pagar a hisenda és contribuir al comú.

Pagar a hisenda…..

Però la realitat es que en cada exercici si hem de pagar ens cou. Això és així.

Després quan usem els serveis a voltes ens queixem de que no van prou bé i també cal dir que a vegades no  és només per la insuficiència del finançament, el factor humà o la planificació també hi juguen un paper important.

Llavors és el moment de recordar-nos d’aquells que no paguen els seus impostos, que són deutors d’hisenda , en definitiva que no contribueixin com cal a l’erari públic.

I llavors també ressona aquella frase que va fer fortuna  amb aquell anunci publicitari   de que “Hisenda som tots”. Però aquest “Tots” ben segur que seria matisable i fins i tot en algun moment cal deixar ben clar que hisenda no som tots ni molt menys. Sempre hi ha els espavilats.

Vegis sinó . Ara ha sortit la   sisena llista de morosos de l’Agència Tributària espanyola i inclou un total de 3.930 deutors de més d’un milió d’euros amb Hisenda a 31 de desembre de 2019, la qual cosa suposa un 2,4% menys respecte a la cinquena llista del 2019, mentre a l’ import global de deutes recollit al nou llistat arriba als 14.200 milions d’euros, un 0,7% més que en l’anterior, uns 100 milions, segons ha explicat la mateixa agència tributària. de l’Agència Tributària.

I això passa aquí i passa arreu, només cal seguir les informacions a l’entorn del President i candidat a la reelecció dels EEUU Trupm que ha pagat només 700 dòlars en els darrers anys i declara pèrdues continuades. Que Trupm els aixeca al camisa segur que hi ha una investigació oberta també i ja veurem com acaba, però el més  sorprenent ( almenys per nosaltres) és que hi hagi encara molta gent que ho entengui i ho justifica.

Si es tractés d’un nou Robin Hood  que reparteix el que estafa a hisenda entre la gent més necessitada  doncs es podria arribar a  entendre però ni Trump ni cap defraudador brilla per la seva generositat contribuint amb les seus guanys i beneficis  cap el col·lectiu més aviat són animes gasives que pretenen acumular més  encara del que tenen i que a quest més pertanyi en part a tothom.

I encara em sorprèn escoltar cada any a la ràdio que  un dels líders d’audiència en determinat dia de l’any anunciar que a partir d’aquell dia  ( no recordo quin) ja haurem pagat els impostos i a partir d’aquell moment ja el que guanyem serà tot per nosaltres. Està bé que ens ho recordin , però li faltaria dir que a partir d’aquell dia també seguirem tenint els serveis públic com el dia abans. Bàsicament per compensar aquets mena de mantra de que ens roben quan paguem impostos.

Tornem aquí :Imagineu-vos per un moment que es podrien fer amb  14.000 milions.

Quants llits d’hospitals?

Quantes millores a les escoles?

Quants ajuts a la cultura?

Quantes ajudes en beques i beques menjadors…

La llista podria recordar aquella coneguda llista que a finals del anys 60 aixecaven passions Los 40 principales programa que emetia la  FM de Radio Madrid .,la Llista que publicitava la cançó mes escoltada en el moment i també els discos més venuts al llarg de la setmana.

Ara la llista que val la pena conèixer ( també la de la música) és al dels deutors a la hisenda , a l’erari públic, a la recaptació que reverteix després en serveis públics

La llista té seixanta set pàgines amb noms , cognoms  i nom de l’empresa del deutors que superen el milió d’Euros.

Clar que quan “hom” surt  en una llista com aquesta tampoc et deu importar massa, no et sap greu no vergonya,  potser et sap més greu deure l’aportació a la comunitat de veïns que una morterada a hisenda. Hisenda és l’entitat segurament més odiada i per tant si se l’estafa o se l’enganya sembla que tinguis un certa simpatia i et pots arribar a convertir en un heroi .

Però vaja segurament en el llistat hi ha gent que ha fet tot el que ha pogut per honestament pagar i estar al corrent de la seva obligació i no ha pogut, les circumstàncies l’han  superat.

Però n’ hi ha d’altres que són clarament de cara dura , veient els ingressos que continuen  tenint.

I volem posar com exemple el cas de l’exjugador del Barça pel que sospiraven fa temps amb el seu retorn molta gent , el futbolista brasiler ara al  PSG ,Neymar Jr. s’ha situat com la persona física amb un deute més gran amb la Hisenda espanyola. L’exjugador del Barça acumula un deute de 34,6 milions d’euros . Doncs potser que el fitxi el Barça i ingressi directament els diners a la hisenda pública.

Vergonya! Com per seguir rient-li les gràcies.

Potser segueix el rumb que li va marcar el seu amic de l’ànima Leo Messi, valedor del seu retorn al Barça,  condemnat també per defraudar a hisenda que va arribar a pagar més de 10 milions d’euros , malgrat els seu acord amb hisenda que el va investigar . El fiscal  el va acusar de frau fiscal per no declarar els ingressos que el davanter va obtenir pels drets d’imatge entre el 2007 i el 2009.

En fi, els  herois moderns i alguns amb condecoracions nostrades.  .

Les xifres però són realment substancioses ja que són relativament pocs els deutors que han clarificat el seu contenciós amb la hisenda però es compensa malauradament amb nous deutors :Segons les dades facilitades per l’Agència Tributària, un total de 471 deutors no figuren ja en aquest llistat després d’haver aparegut en el de l’any anterior, per haver cancel·lat o ajornat deutes per import de 1.238 milions d’euros. La sortida de la llista es pot deure tant a la cancel·lació total o parcial dels deutes objecte de publicació (situant-les per sota del milió d’euros), com a l’obtenció d’un ajornament o suspensió del deute abans de la data de presa de dades (31 de desembre de 2019).

Per contra, un total de 373 deutors, que no apareixien en el cinquè llistat de l’any passat, entren en la nova llista publicada aquest dimecres, amb un deute pendent de 1.019 milions d’euros. ( bolsamania.com)

La llista és llarg i hi trobem altres esportistes , empreses conegudes i reconegudes ,alguna d’algun polític en actiu del territori…. Que hi farem!

En el llista de deutors de la Generalitat de Catalunya d’impostos propis o cedits per l’estat  ( que és molt més curta comparada amb l’espanyola) hi apareix una   de els voluntat de publicitar la llista de deutors que caldria reproduir-la a molts indrets :  La publicitat dels deutors, a més de contribuir a la consciència cívica i fomentar el compliment voluntari de les obligacions fiscals, també posa fi a la via administrativa.

Això consciencia cívica , a pagar i endavant

En fi de los 40 principales als quaranta i molts defraudadors (lladres de l’Aibabà) hi ha una llarg recorregut i una llarga llista dels insolidaris i incívics.

Publicat a l’Eix Diari el 12 d’octubre del 2020

I els castells?

El setembre de l’any passat escrivíem a rel del debat que es va suscitar sobre  els drets d’imatge i els colles :

El món casteller ha avançat i molt en qualitat, quantitat de castells i extensió geogràfica i de presència en el móns dels mitjans de comunicació i ha esdevingut un reclam publicitari de certa magnitud i aquets creixement també té els seus inconvenients que cal entomar i resoldre al gust de tothom i sinó amb el màxim consens possible.

Sense públic els castells no són res, sens l’escalf sigui directe o en la distància dels seguidors i seguidores les colles serien uns equilibristes perfectes però no farien honor als lemes i valors castellers i la significació col·lectiva que tenen.

Ara hauríem d’estar pendents de Sant Úrsula i amb continuació per Tost Sant i encara  més tard del Raval de Terrassa. Sense oblidar naturalment les diverses diades de les colles que sempre ens podrien donar alguna agradable sorpresa.

En un any de vell normalitat ja tindríem guanyadors del Concurs de Castells de Tarragona.

Però vet aquí que fa meso que no tenim castells i ningú s’atreveix encara a dir quan en podrem veure algun…

Perquè clar el missatge clar , contundent i constant de distància, mans . mascareta   és precisament el contrari del que cal per fer castells.

Els castells necessiten el necessari contacte per bastir els estructures, els castellers i castelleres els cal poder veure al cara dels que tenen al davant per intuir la situació del mateix castell i naturalment les mans en contacte son essencials, imprescindibles .

I ja no cal dir que cal que els places estiguin plenes a vessar per fer realitat la funció dels castells com un referent festiu d’identitat popular.

El Consell Assessor de la Generalitat en matèria de sanitat afirma en un document que : justifica que el fet casteller és “una activitat d’alt risc de rebrot epidèmic”, ja que és difícil mantenir la distància social per construir un castell. A més, cal sumar la convivència de persones de diferents rangs generacionals i el nombre considerable d’aquestes que comporta l’activitat. És per això que, la CCCC, assegura que “en cap cas s’hauria d’iniciar l’activitat castellera abans que es permetin explícitament esdeveniments o actes grupals que apleguin un nombre elevat de persones i que no comportin mantenir la distància social de seguretat (mínim d’1,5m).”

Que farem doncs?

Perquè això sembla que va per llarg i segons els experts hi haurà pujades i baixades  de els famoses corbes de contagi.

Mal rollo doncs pel món casteller.

Perquè a més de suspendre el Concurs de Castells  i totes les actuacions que d’ençà del mes de març s’han suspès porten a una certa situació d’aturada total que pot afectar de ple en les colles.

La temporada 2020 quedarà en blanc, ni rànquings ni rècords, ni castells nous ni de vells  i això que es presentava com una temporada interessant el canvi d’hegemonia de Vilafranca a Valls augurava una temporada carregada d’interès i d’una batalla sense treva , uns per defensar la seva supremacia i els altres per recuperar el primer lloc perdut.

I entremig els colles que van fer un creixement constant i segur i ara han vist frenades les seves expectatives.

I sobretot la pèrdua de ritme, d’assajos tot i que es van  estudiat formes alternatives de mantenir la forma  és molt difícil perquè en el moment actual les restriccions impedeixen contactes generalitzats més enllà d’això que han anomenat bombolla.

Però malgrat es prenguessin moltes mesures hi ha també el vector d’una certa por malgrat les mesures.

És lògic , normal,  humà i comprensible.

I naturalment aquest diguem-ne “tancament” de les activitats passarà factura a les colles.

Algunes en el seu potencial humà, un any de tancament pot fer que moltes de les persones que anaven habitualment a  la colla hagin perdut part del seu interès i quan es pugui tornar a activar la feina ja no  hi tornen

Altres perquè encara estan en fase de creixement i aturar el ritme vital pot tendir a la desaparició per absència de personal …

La manca d’actuacions i sortides més enllà del cali col·lectiu i esperit de colla  que generava també hi ha els aspectes econòmics, sens actuacions no hi ingressos, sens ingressos no hi ah activitat ………

I problemes de nivell tècnic, molts enxaneta i aixecadors quan es reintegrin ja no serviran pel seu lloc, hauran crescut i calda trobar-los substituts… 

No cal seguir, mala peça al teler.

Però també cal ser optimistes i creure que l futur ens portarà noves actuacions i les grans diades amb gestes castelleres evidents.

Hi ha hagut altres moments a la història de decadència, aquest ho és per un motiu extern , passarà i tornarem a els places a veure , a fer ,a acompanyar els castells.

I volem que sigui més aviat que tard

Fernández Diaz serà investigat per la Kitchen…

L’exministre de Mariano Rajoy Jorge Fernández Diaz serà finalment investigat respecte al seu paper en l’operació Kitchen.

L’operació Kitchen ( cuina, perquè tot ho amanien i guisaven al seu gust) és una operació  que ha estat definida per la premsa  com l’peraciño en que La tesi dels investigadors és que es va costejar amb diners dels fons reservats un operatiu parapolicial el final del qual seria aconseguir la documentació comprometedora per al PP que pogués conservar l’extresorer del partit Luis Bárcenas, amb l’objectiu d’ocultar-la a la justícia. Quan van succeir els fets, ja estava oberta la investigació judicial pel presumpte finançament irregular del partit arran de la ‘trama Gürtel’. L’operació Kitchen va néixer arran del descobriment de l’àudio intervingut a Villarejo en el qual se’l sent captar el xòfer de Bárcenas per a l’operatiu parapolicial. (el Periódico).

Tot plegat es tractava de que el Sr. Bárcenas tresorer del PP no “cantés” o no engegués el ventilador i s’escampés al merda arreu del PP tocant i tacant els alts dirigents.

Per evitar-ho es va muntar tot un operatiu..

Intentar fitxar al seu conductor oferint-li l’oro i el moro  ( com ca acabar fent-se)

Enviar-hi un capellà per persuadir del silenci i per intentar esbrinar  on hi havia el material sensible que comprometia a bona partd e la direcció del PP.

Intent d’amenaçar a al dona de Bárcenas..

En fi tota un panòplia ….

I entremig Villarejo, el comissari més grotesc però més perillós de la història contemporània de les clavegueres de l’estat.

Tos el ministres d’interior sembla que l’hagin utilitzat per intentar trobar els draps bruts dels seu adversaris polítics i si cal esbombar-los siguin o no siguin certes.

Però ell seguint la vella consigna de que la policia no es tonta , Villarejo ho gravava tot pel que pugues passar i en un moment determinat  protegir-se de possibles represàlies o si més no de guanyar-se forçadament el favor de responsable polítics.

I vet aquí que va filtrar algunes converses que semblaven implicar a Fernández Diaz que com a Ministre estava al corrent de l’operació.

I per tant el jutge l’investigaria

Fernández va considerar que era una mesura fora de lloc i naturalment va presentar un recurs contra la possible investigació. No havia fet res, no sabia res i no va ordenar res…només faltaria.

Memòria de peix, oblits electiu

I  a més l’exministre popular considerava que la seva imputació en aquest cas judicial, conegut com a operació Kitchen, estava sostinguda en meres sospites i conjectures i qüestionava l’autenticitat dels missatges SMS que se li atribueixen amb el qui va ser secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez. Per Fernández Díaz, aquests missatges ni es van enviar ni es van rebre.
El magistrat de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha decidit mantenir la imputació de l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, per la seva presumpta responsabilitat en l’espionatge il·legal a que va ser sotmès l’extresorer del PP, Luis Bárcenas.

Però el jutge Castellón considera que existeixen indicis que clarament incriminen a Fernández Díaz i “no en la seva mera condició de ministre en el moment de materialitzar-se l’operació investigada, tot i que els indicis apunten a que el Ministeri de l’Interior va ser el centre des del que es va desenvolupar la mateixa”.
Per la seva part, la Fiscalia defensa que hi ha indicis per sostenir la participació de l’exministre de l’Interior en els fets que s’investiguen i apunta que des de la provisionalitat d’aquest moment inicial, hi ha indicis que la comunicació del secretari d’Estat va ser amb l’ aleshores ministre.

Fernández Díaz declararà davant García-Castellón el proper dia 30 d’octubre.

Segurament l’acompanyarà el seu àngel de la guarda Marcelo que el guiarà pel bon camí.

Potser li revelarà que el millor que pot fer és explicar tot el que sap i ara calla.

Atents a la declaració del 30.

Poden succeir fets sobrenaturals.

Noms propis (XLII)

Mariano Rajoy. El tribunal Suprem ha ratificat amb algunes modificacions menors la sentencia pel cas Gurtel que condemnava al PP com a culpable d’haver esta corrupte i d’haver falsificat els seus comptes per amagar ingressos.

Mariano Rajoy ho veu però com una disculpa de la seva actitud i l’exoneració del PP d’un delicte de corrupció.

Així ho ha volgut fer notar traient un comunicat en el que ell mateix s’alliberava de culpes i a més carregava contra el PSOE i en particular contra Pedro Sánchez per  muntar la moció de censura agafant-se en la sentència de la Gurtel.

Així Rajoy deia  en el comunicat :

“Quiero agradecer a todos los españoles que me han honrado con su confianza durante los años que me dediqué a la política y muy especialmente durante mi etapa al frente de la Presidencia del Gobierno de España”, y también a los militantes de su partido que le han mostrado “apoyo”.

“Confío en que esta reparación moral les anime a seguir trabajando sin desfallecer por el bienestar, las libertades y la concordia entre españoles, valores éstos que hoy percibo más necesarios que nunca”, ataja Rajoy.

“El 31 de mayo de 2018 afirmé ante el pleno del Congreso de los Diputados que “toda la justificación de la moción de censura está construida sobre la base de una enorme manipulación de una sentencia que no es firme y además tiene un voto particular”.

“No puede afirmarse la autoría del Partido Popular como autor de delitos de corrupción y prevaricación irregular al no solicitarse su condena en tal sentido y haber sido traído al proceso como participe a título lucrativo que presupone que el beneficiario no sólo no participó en el delito sino que desconoció su comisión”.

Aquets optimisme  de Rajoy no és compartida per massa gent , potser el més interessant hagués estat   mantenir un silenci prudent  i de deixar passar el temps que és el principi de l’oblit…

Però evidentment la seva posició ha rebut  també crítiques des de àmbits diversos , valgui aquest article de Pérez Royo conegut constitucionalista que desmunta la mateixa tesi de Rajoy

Me sumo a la felicitación del Tribunal Supremo, señor Rajoy. J. Pérez Royo. Eldiario.es. 16.10

Si se siente feliz porque cree que el TS lo ha felicitado, no voy a ser yo quien le prive de la alegría. Aunque la sentencia no descarta la existencia de una caja B, sino todo lo contrario

Si el señor Rajoy se siente gratificado por la sentencia del Tribunal Supremo (TS) que confirma la decisión de la Audiencia Nacional (AN) por la que se condenó al PP “exclusivamente” por ser partícipe a titulo lucrativo de las operaciones de la trama Gürtel, no voy ser yo quien empañe su alegría por el espaldarazo. No tengo el más mínimo reparo en sumarme a la felicitación.

Pienso, no obstante, que el expresidente del PP y del Gobierno se ha precipitado al expresar su satisfacción. El PP fue condenado por la AN a lo único que podía ser condenado, porque era de lo único que se le acusaba en ese juicio. Es lo que ha venido a confirmar el Supremo.

Ahora bien, las sentencias de la AN y del TS no son las últimas respecto de la eventual responsabilidad penal del PP, sino las primeras. La investigación judicial sobre el PP está todavía en curso y, en consecuencia, no está dicha la última palabra. No sabemos todavía de qué puede acabar siendo acusado y, eventualmente condenado.

En este momento no es posible saber con exactitud cuantos procesos acabarán abriéndose contra el PP, contra sus dirigentes o contra los miembros de los gobiernos presididos por Mariano Rajoy, porque no se puede saber cuántas conductas potencialmente delictivas pueden todavía aflorar. Pero lo que sí sabemos con seguridad es que hay dos investigaciones en curso, en los Juzgados de Instrucción nº 5 y nº 6 de la AN, en los que se investiga, por un lado, la Operación Kitchen (nº6) y, por otro, la existencia de la Caja B del PP (nº5).

Son investigaciones que guardan relación entre sí, ya que en la Operación Kitchen se investiga el operativo organizado desde el Ministerio de Interior con la finalidad de sustraer la información en poder de Luis Bárcenas, que pudiera ser incriminatoria para el PP e incluso para el gobierno, no para ponerla en conocimiento de la autoridad judicial, sino para todo lo contrario: para evitar que el juez competente pudiera llegar a conocerla. Obviamente la información obtenida por el Juzgado de Instrucción nº 6 en dicha operación acabará recalando en el Juzgado de Instrucción nº5, que podría hacer uso de la misma para determinar si existen indicios para ordenar la apertura de un juicio oral contra el PP por la existencia de una Caja B. En dicho juicio se verificaría si los “indicios” de la fase “instructora” se convierten en “pruebas” destructoras de la presunción de inocencia.

Únicamente en el supuesto de que o bien los jueces titulares de los Juzgados de Instrucción nº5 y nº6 de la AN decidieran archivar el asunto que están investigando y no dictar el auto de apertura de juicio oral, porque entendieran que no hay indicios suficientes como para poder hacerlo, o en el de que la Sala correspondiente de la AN en un primer momento y la Sala Segunda del TS a continuación dictaran una sentencia absolutoria para el PP y los miembros de los gobiernos presididos por Mariano Rajoy, incluido él mismo, o de la dirección del PP, también presidida por él, se entendería que el expresidente del Gobierno y del PP pudiera hacer público un comunicado como el que hemos conocido hoy.

En la sentencia de la AN confirmada por la del TS, se da por supuesto la existencia de una Caja B del PP en la fundamentación jurídica de la misma, aunque no se mencione dicha Caja B en la parte dispositiva de la sentencia, porque no había sido objeto de la acusación en ese concreto juicio y, por lo tanto, al no haber acusación, no se podía producir condena al respecto.

Pero en la sentencia no se descarta la existencia de una Caja B, sino todo lo contrario. Esto es lo que se está investigando en el Juzgado de Instrucción nº5 de la AN. Habrá que esperar a que finalice la instrucción y el juez decida si dicta o no auto de apertura de juicio oral para saber si el PP es acusado por tal conducta presuntamente delictiva o no. En el supuesto de que se dicte el auto, habrá que esperar a la celebración del juicio y a la sentencia de la AN en primera instancia y a la previsible sentencia del TS en el recurso de casación que se interponga contra la primera.

Todavía queda tiempo para que todo esto ocurra. Pero ocurrir, ocurrirá. Entonces el señor Rajoy podrá comprobar si se apresuró o no al hacer público el comunicado que hemos conocido este jueves.

Pero si él se siente feliz porque cree que el TS lo ha felicitado, no voy a ser yo quien le prive de la alegría que proporciona ver respaldada la propia conducta por un Tribunal de Justicia.

Lo dicho: me sumo a la felicitación del Tribunal Supremo.

Doncs nosaltres també ens sumem doncs a la felicitació 

Fundació Marta Mata Per recordar la tasca de l’enorme pedagoga es va cera la Fundació que pota el seu om hereva de la Fundació Àngels Garriga així ho expliquen al web de la Fundació :

L’any 1984, Marta Mata, amb la cessió dels seus béns, va crear la Fundació Àngels Garriga de Mata i li va posar el nom de la seva mare, com a homenatge als mestres de les escoles de la República. Ara la Fundació continua amb els mateixos objectius i finalitats del seu inici però el seu Patronat, fent-se ressò de la proposta d’alguns consellers de l’entitat i d’algunes institucions, acorda unànimement, i el Consell ratifica, el canvi de nom de la Fundació Àngels Garriga de Mata, pel de Fundació MARTA MATA GARRIGA, com a homenatge a la persona que en va tenir la iniciativa, per la rellevància d’aquesta mestra i pedagoga en la història de la pedagogia catalana del segle XX, i per la millor difusió de la seva obra juntament amb la d’Àngels Garriga.

I el seu objectiu queda ben reflectit

Article 4

La finalitat fundacional es portarà a terme mitjançant simpòsiums, cursets, seminaris, estades de convivència per a infants i adults, i altres reunions, en règim d’internat o no, investigacions, treballs i publicacions, destinats a l’estudi i al desenvolupament del tipus d’educació i d’escola assenyalats.

I aquesta finalitat l’acompleixen sobradament , no sols manté viu l’esperit de la pedagoga sinó que ho fa  organitzant jornades i debats sobre temes educatius. Ja fa tretze  anys que organitza unes jornades relacionades amb temes  d’educació i de com millorar l’escola.

Enguany el dia 7 de novembre hi  haurà  la  XIII Jornada Marta Mata: Rabindranath Tagore i els drets dels infants. L’escola on hi ha vida

La jornada  ens presentarà al  Tagore, poc conegut com a pedagog tot i ser un dels precursors de la Nova Educació. 

El programa és el següent. :

Benvinguda i presentació M. Assumpta Baig

A les 10: Conferència Tagore, pedagog i poeta Joan Mallart, catedràtic a la Facultat d’Educació. Universitat de Barcelona

A les 11: Dinàmica participativa

A les 12: Experiències

• El teatre com a eina educativa Lorena Casal, professora de l’INS Gabriel Ferrater i Soler, de Reus

• Apropar la poesia a l’alumnat de secundària, un repte necessari Pere Ramon Aguiló, professor l’IES Josep Lluís Sert, de Castelldefels El dret a la participació artística: una mirada des de la música Ester Bonal, fundadora i directora de l’Escola de Música Xamfrà al Raval de Barcelona

Sessió interessant i que confiem en que es pugui celebrar amb normalitat malgrat la situació sanitària.

Bona feina al de al Fundació , que per molts anys puguin seguir fent-la.

Oriol Mitjà. L’infectòleg de l’Hospital Germans Trias i Pujol ha tornat a carregar, aquest cop contra tothom , a RACC1 h va fer contra Simón del que va manifestar que no tenia “ni la titulació ni els estudis ni els  coneixements per estar al front de  la gestió de la pandèmia a l’estat  i creu que  continua sent “molt pobra i poc intensiva”. De fet, torna a carregar contra Fernando Simón, de qui ja va demanar la dimissió al març.

A la mateixa emissora el metge es va dedicar a debatre amb els tertulians que segons ell l’havien criticat i  fins i tot l’havien qualificat d’ actitud superba.

Sembla que estigui enfadat amb el món i que ell sigui la única persona capaç de combatre el coronaviurs.

Evidentment ningú li discuteix els seus coneixements i la seva ingent tasca en altre malalties, però també era dels que minimitzaven inicialment  la gravetat de la pandèmia, sí és cert també  que va rectificar ràpidament però en un principi també era dels de la grip….

Ara però ha decidit carregar contra el govern de Catalunya i la gestió que està fent i un cop més  aquest cop a TV-3  Oriol Mitjà ha atribuït la taxa de morts a Catalunya a un Govern “perillosament incompetent“, i ha assegurat que a la consellera de Salut, Alba Vergés, “li falta coneixement en medicina, salut pública i la humilitat per escoltar els experts que en saben”. “Les persones que han estat al capdavant han estat perillosament incompetents i no hauríem de permetre que en unes eleccions mantinguessin el seu lloc de treball“,

I el que en sap és ell, però la decisió la pren un electe .

I  ha carregat contra les “cúpules directives on hi ha hagut batalles partidistes“, i ha insistit que “no hi ha hagut la preparació suficient per poder entendre les eines des del punt de vista diagnòstic i terapèutic que poguessin prevenir una part d’aquestes morts”. Segons ell, una “gran proporció” s’hauria pogut evitar. “Els líders han fallat a l’hora de prendre aquestes decisions i han fallat des del principi”, ha reblat.

En aquest sentit, ha remarcat que ell només és partidari de mesures restrictives si no hi ha més remei, i ha insistit que la clau és ser proactiu, posar més personal, rastrejadors i fer molts tests d’antígens ràpids. “Si el Govern fa una aposta forta per posar-hi diners estalviarem tres coses: la incidència i el contagi, mitigarem els ingressos i disminuirem el nombre de morts“, ha conclòs.

I va més llunys quan afirma que “la conselleria de Salut estava entossudida a no acceptar les meves propostes per motius ideològics. Vaig acabar cedint i els vaig dir que aprovessin el pla que els hi semblés”, ha remarcat.

“La consellera Alba Verges no és una de les persones que li agradi més escoltar o que pari més atenció a les recomanacions dels altres”

Però el cert es veure com ofès e manifestava quan el criticaven potser el més prudent en aquets moments és posar-se  a seguir treballant i ja arribarà el dia que es pugi analitzar i criticar.

Sembla que en el àmbit governamentals no han paït massa bé les declaracions llençaven en els seus mitjans les oportunes crítiques, la conductora del programa Els Matins de Catalunya Ràdio” la Laura Rosel es manifestava contra aquesta actitud del metge Mitjà :

“El que no ajuda gens, però, gens a l’estat d’ànim ni a la confiança en el sistema són intervencions com les de l’Oriol Mitjà acusant el Govern d’incompetent i de tenir un lideratge fracassat”,.“fins i tot assegura que es podrien haver evitat morts. És una acusació molt greu aquesta”. “Prou desconcertant és tot, com per haver d’escoltar uns dels metges de referència de la pandèmia carregant-se la confiança en el Govern, sigui del color que sigui. Ara això no tocava”.

El Dr. Mitjà però no ha callat i ha seguit la polèmica quan ha respost a la periodista  “Quina editorial, Laura Rosel!” ha dit Mitjà a Twitter, i ha reclamat “més crítica, més informació i més transparència per a millorar les mesures de contenció”. “M’atreveixo a dir que això no ho has escrit tu”,

“no et vull ofendre ni tampoc dic que parlis al dictat”. “Tu i jo havíem discutit sobre aquest tema i crec que l’editorial NO reflecteix la teva opinió”, ha conclòs.

I les crítiques   a la conductora del programa han vingut també del

consell professional de Catalunya Ràdio en el qual es recorda que una de les missions dels mitjans públics és “fomentar l’esperit crític”. “Com a consell professional ens grinyola especialment l’editorial d’ El matí de Catalunya Ràdio d’aquest divendres”, diu el comunicat. “D’entrada, perquè si un professional critica l’acció de govern, hem de respectar la seva opinió. Però també perquè la funció dels mitjans no és defensar aquesta acció de govern per sobre de tot, sinó escodrinyar-la”.

Sorprèn  el comunicat quan en altres ocasions han callat clamorassmnet….

Possiblement no tocava, i el que caldria es demanar que  hi hagi una certa  -almenys sensació- de quan hi ha extrema dificultat com ara  tothom remi en la mateixa direcció.

Que al consellera ha tingut errors , segur però que el mateix Mitjà tampoc és que l’encerti sempre i no he escoltat cap polític criticar-lo.

Potser està enfadat perquè es considera menystingut o és té un ego grandiós o totes dues coses o simplement ara juga a fer política de vol gallinaci…

Daniel Osàcar,  és el L’ex tresorer de CDC condemnat pel cas Palau i que ja està fora d ela presó ara ha estat investigat per una altra peça del 3%. La investigació va en el sentit d’escatir si les donacions que suposadament van fer dirigents de CDC al partit era una manera de blanquejar diners que venien d’aportacions que feien de manera fraudulenta algunes empreses de la trama del 3%.

Doncs bé Osàcar ara ha reconegut que es feien  suposades donacions realitzades presumptament per antics càrrecs de Convergència i que podrien haver amagat una dinàmica de blanqueig. Osàcar així confirma la etsid el fiscal.
Segons relata  E-Notícies a preguntes de la Fiscalia Anticorrupció, Osàcar ha admès conèixer els dos escrits de gener i febrer en els quals el fiscal relatava la suposada dinàmica de blanqueig que sospita s’hauria produït en el si de CDC. Tot seguit, Anticorrupció li ha preguntat si estava d’acord. “Sí, és cert”, ha manifestat Osàcar, que no obstant això no ha precisat res més i que pel que sembla tindria voluntat de col·laborar amb el ministeri públic.

Van sortint a la llum pública els secrets relacionats amb la trama coneguda com al del 3%. Aquella que Maragall va denunciar al Parlament i que va gener un enrenou que va posar en perill el debat del nou estatut.

Amb el pas del temps han anat apareixent proves i evidències de que el tema anava seriosament. Desprès escoltàvem allò  de “ ja ho sabia” , una certesa coneguda però que sembla que tothom mirava cap una altra banda.

Tant pudor aixecava el cas  que CDC es va dissoldre per donar pas a un altre formació, però els dirigents implicats segueixen estant en càrrecs i en llocs rellevants alguns d ‘ells.

Fer cau i net costarà i segur que encara queden trames ocultes que aniran sortint i també veurem més porqueria relacionada amb CDC i el seus govern…

De lectures

El latido de la tierra.

Luz Gabás.

Autores Españoles e Iberoamericanos.

Editorial Planeta

Barcelona , setembre 2019

Quarta novel·la de Luz Gabás que va guanyar-se la merescuda fama amb la seva primera obra Palmeras en la Nieve que va obtenir un èxit indiscutible que va fer  que se’n fessin   versions cinematogràfiques. A partir d’aquella obra han sortit altres novel·les seves  fins avui amb l’aparició de El Latido de la Tierra, en que Gabás fa en la seva obra una reivindicació sobre l’arrelament a la terra i la desaparició moltes poblacions rurals fruit d’algunes actuacions de l’administració i també de la pobresa estructural . Barreja d’emocions, tradició i modernitat en un vall on la història i els fets que han succeït al llarg dels anys té encara un pes important en la vida comunitària

Luz Gabás (Osca, 1968), és una escriptora espanyola coneguda pel rotund èxit de la novel·la Palmeras en la nieve.

Abans de dedicar-se a l’escriptura, Gabás va passar la seva infància entre els pobles d’Osca de Cerler i Serrate, per a, posteriorment, traslladar-se a Saragossa, on es va llicenciar en Filologia Anglesa. Obtinguda la seva llicenciatura, va treballar un temps com a professora titular d’escola universitària, al mateix temps que participava en projectes de traducció i projectes culturals, i publicava articles.

Transcorreguda aquesta etapa es va instal·lar al poble de Anciles, a la regió d’Osca de Benasc, en la qual va exercir com a alcaldessa fins a l’any 2015.

Durant la seva trajectòria com a regidora va escriure la seva primera novel·la, Palmeres en la nieve, publicada l’any 2012 amb un enorme èxit, en part, per tractar una temàtica poc plasmada en la literatura: el passat colonial espanyol més recent a Àfrica. L’obra té un rerefons biogràfic, basant-se en l’emigració del seu pare (de tan sols 24 anys) en 1953 per a treballar en una plantació de cacau, i compte la història de diversos emigrants que es traslladen a l’illa Fernando Poo, una colònia –i posteriorment província- espanyola entre 1959 i 1968 situada en l’actual Guinea Equatorial.
Amb aquesta novel·la l’escriptora es va alçar com una de les sorpreses literàries de l’any, arribant a integrar-se en el grup d’escriptors Best seller nacionals. Tal va ser l’acceptació d’aquesta obra, que ha estat traduïda al català, holandès, polonès, italià i portuguès, i fins i tot es va realitzar una adaptació cinematogràfica Dos anys després publicaria Regreso a tu piel (2014), les pàgines de la qual estan ambientades als Pirineus d’Osca en el segle XVI. Es tracta d’una història d’amor frustrat i intriga que mostra la repressió contra la bruixeria, en ser ratllada el seu protagonista d’això després de renunciar al seu matrimoni.
A aquesta novel·la li va seguir Como  fuego en el hielo (2017), una nova història d’amor que transcorre entre les guerres carlistes i les revolucions del segle XIX entre les muntanyes frontereres de França i Espanya.

El Latido de la Tierra s’emmarca en l’actualitat és una historia  contemporània. Aborda temes tant  reals ara com el despoblament rural que ha fet que algunes  antigues cases pairals, immenses i de gran validesa arquitectònica es converteixen en hotels rurals que poden ajudar a  complementar els ingressos de la seva activitat habitual del camp. En bona part aquets elements es troben en la novel·la de Gabás i conformen bona par de l’embolcall, són el decorat  de la historia que es narra en el llibre.

El llibre comença amb una investigació policial. A la mansió d’Elegia s’ha descobert una cadàver en el pou que abasteix de l’aigua a la casa. Es trobat el cos d’una persona que tothom creu que és una dona que va desaparèixer setmanes abans. La investigació córrer a càrrec de la Guàrdia civil, d‘una subtinent que ja està al final de la seva carrera i per tant vol tancar-la bé i desentrellant el fets. Sembla que la investigació inicial la va portar el sergent de la caserna  del territori que forma part del grups d’amics de la propietària de la casa, l’Alira. La novel·la va combinant els interrogatoris dels possibles autors del crim i de com evoluciona la relació entre els amics de l’Alira.

Aquest grup d’amics és heterogeni des de la mateixa Alira que va decidir quedar-se  a la casa pairal i seguir la tradició del manteniment i treball de les terres, una amiga de sempre originària del mateix poble, avui divorciada i que treballa de periodista però ara en fase  d’atur i amb feines esporàdiques,  , la parella que formen el sergent de  la guàrdia civil i la seva dona, professora d’institut,  i encara un altra parella, la dona morta i el seu marit un home que ha obtingut l’èxit empresarial i que va as er l’antic company, i potser alguna cosa més,  de joventut de dues de les dones el grup.

L’Alira passa per dificultats econòmiques per mantenir la casa i les seves amigues la convencen de que instal·li a l’edifici una casa rural i que els seu amics mateixos seran els hostes que ajudaran a  sortir de la situació .

L’Alira ha de convèncer a la seva família, dos germans  i la mare que accepten a desgrat al situació. El germà gran sembla dolgut ja que voldria vendre la casa i repartir l’herència, la seva dona voldria que tota la propietat passes  a mans del fill i nebot de l’Alira.

La situació encara es complica més quan arriba un conjunt de persones que volen recuperar el vell poble del costat d’ Elegia, són rebut primer amb desconfiança i encara després de rebuig i amb manifestacions contra la seva estada allà.

La recuperació d’antics pobles avui abandonats és també una tema actual amb experiències diverses.

Van succeint històries dels diversos protagonistes, des del renaixement e l’esperança i l’amor fins al descobriment de com són els amics  dels que semblava ho sabíem tot i en canvi es guarden sorpreses , a voltes inconfessables.

Una bona trama , es llegeix amb interès i posa de manifest la lluita per la supervivència d’alguns indrets , sobretot, rurals que malden per trobar el seu lloc per poder subsistir.

També interessant el paper de les dones en la novel·la: Fermes,valentes i lluitadores.

Un bon conjunt i un entrecreuament de els històries que conflueixen en un relat més que notable. 

D’altres fonts (XLII)

En un treball recent sobre al forma d’estat encarregat per un grup de publicacions independents , constatava que la tant la forma d’estat de república o de monarquia tenia avaladors repartits mig, mig amb una diferència curta  a favor de la república. No obstant aquesta mateix estudi assenyalava que a Catalunya la forma republicana supera de llarg la de monarquia. És evident doncs que la proclama de “Catalunya no té rei” pot tenir una certa base real, després si s’arribés a fer el referèndum el resultat com sempre és incert, recordem allò de que els “referèndums els carrega el diable”.

Val la pena llegir aquest article de Manuel Cruz perquè en el mateix es qüestiona que el problema de Catalunya sigui al monarquia i potser és el propi desgovern català. Posa exemple sobre monarquies en que  hi ha avenços substancials en matèries diverses.  

Manuel Cruz és catedràtic de filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor visitant en diverses universitats europees i americanes, així com investigador en l’Institut de Filosofia del CSIC (Madrid). Autor d’una vintena de llibres i compilador de més d’una dotzena de volums col·lectius, d’entre els seus títols més recents cal esmentar Les males passades del passat (2005, Premio Anagrama d’Assaig), Sempre em treuen en pàgina parell (2007), Sobre la dificultat de viure junts (2007), Com fer coses amb records (2007), Filosofia de la Història (2008) i Menú degustació (2009). Director de diverses col·leccions de pensament, forma part del consell de redacció de nombroses revistes de la seva especialitat, tant nacionals com a estrangeres. Col·laborador habitual en la premsa espanyola i argentina, així com en la cadena SER, dirigeix la revista Barcelona METRÒPOLIS.

En l’anterior legislatura va presidir el Senat espanyol  després d’haver estat escollit per Barcelona.

Va ser escollit diputat per Barcelona després de presentar-se en segona posició a la candidatura del  PSC,

Ha publicat recentment el llibre Transeúnte de la política: Un filósofo en las Cortes Generales

Los carlistas no tienen rey Manuel Cruz . Info-libre 12.10

 “Los catalanes no tenemos rey” es una de las consignas que a partir de un determinado momento decidió poner en circulación el independentismo catalán, con Quim Torra en un lugar muy destacado de su difusión. Un independentismo, por cierto, cuyos mejores resultados los suele obtener, por una de esas casualidades de la vida, en territorios de Cataluña de rancia tradición carlista. “En Escocia se pudo celebrar un referéndum porque Inglaterra, a diferencia de España, es un país realmente democrático”, es otro de los tópicos más reiterados por los independentistas, olvidando tal vez que tanto Inglaterra como Escocia forman parte del Reino [sic] Unido, Estado cuya jefatura corresponde a Isabel II, de la dinastía de los Windsor. “Escocia no ha sido el único lugar en el que se ha podido celebrar un referéndum: también se hizo en Canadá”, país perteneciente, por cierto, a la Commonwealth, a cuya cabeza, por más simbólica que sea, se encuentra la recién mencionada reina de Inglaterra.

La cosa no acaba aquí. “La Monarquía es un anacronismo”, repiten aquellos que durante el debate del Estatut apelaban a los derechos históricos del pueblo de Cataluña, que se remontarían, en su versión del pasado, a una supuesta Corona [sic] Catalano-Aragonesa o a su Principado [¡resic!]. Otrosí: “No se puede admitir que el poder se transmita por vía de fecundación”, denuncian los que nada denunciaban, permaneciendo silentes como estatuas, cuando era público y notorio que Jordi Pujol tenía previsto designar como sucesor en la presidencia de la Generalitat a su hijo Oriol, transmisión hereditaria que se vio interrumpida por culpa del caso de corrupción (ITV) en el que este último se vio inmerso.

Y ya para no alargar en exceso esta relación de perlas, solo un par más. La primera: “Cuando se alcance la independencia, Cataluña será la Dinamarca del Sur”, es otro de los eslóganes más repetidos por parte de quienes parecen ignorar que el Jefe del Estado de la Dinamarca del Norte es una reina. Y, por último, “la existencia de la Monarquía es una de las pruebas de la baja calidad democrática del Estado español”, afirmación muy del gusto de estos mismos y que, claro está, pone en cuestión todos los conocidos y acreditados estudios que señalan que la mayor calidad democrática en el mundo la encontramos en países cuya jefatura del Estado recae en un rey o una reina. (En algunos de ellos incluso es una de esas monarquías, la sueca, la que ocupa el primer lugar del ranking y, a mayor abundamiento, España viene incluida entre las veinte primeras).

Con toda probabilidad esta relación de contradicciones e inconsistencias se podría prolongar pero con las expuestas bastará para hacerse una idea de la coherencia argumentativa del independentismo en cuantos asuntos aborda. En este en concreto hay que reconocer que tampoco está echando el resto (que es cosa distinta a hacer un considerable ruido), o tal vez sea que dispone de poco resto para echar. Porque incluso para quien no sienta la menor pasión por la forma monárquica de Estado le ha de resultar evidente por lo que se acaba de señalar que, como mínimo, la misma no supone ni un obstáculo ni un lastre para que una sociedad alcance la plenitud democrática. Ni menos aún, podríamos añadir, para que se lleven a cabo intensas políticas redistributivas, como el caso de la aludida Suecia se encargó de certificar sobradamente durante mucho tiempo. En realidad, lo que constituye un problema para el independentismo no es la forma monárquica en sí misma, como resulta evidente a poco que se analice la cosa. Tampoco lo es la monarquía española en concreto, por más que la misma se haya visto afectada sin duda en su imagen por el cuestionable comportamiento del rey emérito en muchos aspectos. Ni siquiera lo es la democracia española, por más baja calidad que los independentistas se empeñen en atribuirle. El problema es, sencillamente, España.

Aunque tal vez lo que le plantee al independentismo catalán tantas o más dificultades que conseguir convencer a los catalanes de que el problema es España, sea convencerles de que la independencia es la solución a ese presunto problema. De ahí una tendencia que cualquier observador mínimamente atento de la realidad catalana puede detectar sin dificultad. Sabíamos que, en general, el independentismo necesita, para transmitir la sensación de que constituye una alternativa política necesaria, tener enfrente un adversario que propugne un discurso unitarista, homogeneizador, centralista y si, además, es dudosamente democrático, pues miel sobre hojuelas. Pero lo que en los últimos tiempos se ha puesto en evidencia es que el independentismo, ayuno de manera creciente de méritos propios de los que alardear, de éxitos que apuntarse para convencer a los suyos de lo bien que le iría a Cataluña separándose de España, no encuentra otra forma de mantener viva la llama de su causa secesionista que a base de enfatizar, una y otra vez, los deméritos ajenos.

En este contexto, el debate acerca de la forma de Estado tiene tanto que ver con la cosa misma como la circunstancia de que el Pisuerga atraviese la capital pucelana. O, mejor dicho, tiene que ver en la medida en que no tiene nada que ver, esto es, en la medida en que el debate cumple, de manera paradigmática, de manual, la función de apartar el foco de la atención de la ciudadanía de aquello que sí debería ser objeto de escrutinio y crítica en el presente momento por parte de la misma, a saber, la gestión de una pandemia que está acabando con la vida de miles de catalanes y sumiendo en la ruina a su economía, cuestiones ambas de una importancia insuperable por completo. Es cierto que recurrir a esta estratagema de distracción por parte de los responsables autonómicos no constituye un prodigio de sagacidad política, pero téngase en cuenta que el argumento, proverbial en el independentismo, de que se hubieran llevado mejor las cosas si Cataluña no formara parte de España, argumento que también intentó en esta ocasión, ha terminado por demostrarse rotunda y ostentosamente falso. (Aunque no es menos cierto, todo hay que decirlo, que cuando se utilizó, al principio de la pandemia, fue aceptado de manera acrítica por los suyos, como por lo demás suele ser habitual: los votantes independentistas, incapaces de reprocharles nada a sus representantes por más errores que puedan cometer y mentiras se les puedan descubrir, encarnan a la perfección el sueño húmedo de cualquier político).

En realidad, puestos a ser algo más precisos con la formulación, no solo es que el independentismo no haya acertado con las soluciones, cosa a la que ya nos tiene más que acostumbrados: es que ni siquiera acierta con los problemas. Porque, por no perder de vista el asunto que nos ha ocupado en el presente papel, el problema de los catalanes no es que no tengamos rey. El problema de los catalanes es que, desde hace ya demasiado tiempo (y muy especialmente durante la etapa en que Quim Torra ha estado al frente de la Generalitat), no hemos tenido govern.