Estiuenques (5)

Vagues i aeroports . Cada estiu són notícia les vagues que afecten serveis públic vinculats amb la mobilitat.

És obvi que els sectors implicats han de fer la seva vaga en el moment en que poden tenir una major afectació. És la manera de que qui tingui possible solucions es mobilitzi amb rapidesa i urgència per no tenir excessives pèrdues però també possiblement perquè els usuaris afectats ho notin menys.

Ara fa un estiu que veiem la gran mobilització del taxi contra les aplicacions de diversos serveis com UBER i altres  Mobilització que afectava a qui volgués agafar el taxi però amb això no generaven cap mena de pressió social ja que era en tot un problema de persones però no col·lectiu per això van decidir tallar forces carrers de Barcelona ,es tractava de “molestar” com més millor , fer visible la seva presència i fer present la seva reivindicació que finalment van aconseguir però que recentment els tribunals han qüestionat alguns dels acords a que van arribar amb l‘administració que  reduir les possibilitats d’aquets nous serveis de cotxes conduit…

A l’aeroport també és un clàssic anual en la celebració de  vagues de determinats treballadors, ara el personal de terra d’Ibèria, ara els controladors de seguretat, controladors, …. en fi tots els col·lectius del sector sembla que s’hagin posat d’acord en mobilitzar-se en el moment en que l’aeroport  per raó de vacances de molta gent té més activitat de l’any.

El dret a la vaga és inqüestionable, només faltaria, el que sobta és la poca previsió de les empreses o de la mateixa AENA per no planificar els debats sobre els convenis en el moment més adequat per evitar que en plenes vacances de la majoria del personal hi hagi la possibilitat de vagues..

Ha estat notícia en tots els diari el fet de que els controladors de seguretat  es declarin en vaga precisament en aquest moment : la dels treballadors del control de passatgers, en aquest cas, de l’empresa Tablisa. I aquesta, indefinida. Ja l’havien convocada el juliol, però la van desconvocar perquè un tribunal els va notificar que era il·legal perquè el cobrament del plus de productivitat que reclamaven està en via judicial. Fa dos estius, el mateix personal, aleshores  treballadors d’Eulen , van fer vaga indefinida, provocant cues molt llargues que van col·lapsar l’activitat. El conflicte es va tancar amb un laude d’arbitratge obligatori   que, ara, els treballadors acusen la nova empresa d’incomplir. Com que no han pogut arribar a un acord amb l’empresa amb els altres punts del conflicte, els sindicats van convocar una vaga indefinida de 24 hores a partir del 9 d’agost. Per la seva banda la Delegació del Govern espanyol ha dictat uns  serveis mínims de 90 % als vaguistes. Això ha minimitzat i molt les conseqüències de la vaga, les cues han estat com a molt de 20 minuts, temps habitual els dies corrents en l’aeroport…

En fi una bona manera de tallar la possibilitat de que al vaga afectés i per tant generés la situació a la que aspiraven els vaguistes.

Cada estiu el mateix, un clàssic, un element més a tenir en compte a l’hora de preparar les vacances les previsions dels dies de vaga de qualsevol dels col·lectius de l’aeroport.

I també òbviament s’hauria de fer un toc d’atenció a les empreses que tenen la responsabilitat sobre els treballadors vaguistes , fer els previsions hauria d’estar a l’ordre del dia del executis de  les empreses…

 

Pregó de la festa. L’estiu és època de Festes Majors, cada una d’elles té elements particulars i peculiars que la  diferencia de les altres .Moltes festes tenen com acte inicial el Pregó. A Vilanova en diem el Convit a la Festa .Té lloc el 4 d’agost als volts de migdia, i consisteix en la lectura des del Saló de Plens de l’Ajuntament d’un pregó convidant a la ciutadania a participar de la Festa. El convit acaba amb el llançament dels Dotze morterets, petards que anuncien l’inici de la festa, i seguidament actuen tots els elements i balls del Seguici a la plaça. En la festa pre-pabordes la Comissió va delegar en l’Ajuntament l’organització d’aquest acte, la idea va ser convidar a escriptors dels Països Catalans a convidar a la Festa. La nòmina dels participants fa goig mirat amb visió retrospectiva. Alguna anys millor que altres però en el seu conjunt, ja ho he dit fa goig. S’ha modificat des de l’inici , bàsicament pels “convidadors” en el seu començament es va parlar i acordar que no serien vilanovins ni vilanovines que fessin el convit. Això va  canviar i ara ja ho han fet alguns vilanovins i vilanovines…

Altres viles conviden a humoristes consagrats, altres figures mediàtiques, altres ciutadans de pro, i encara altres lloc busquen personatges que hagin tingut en el seu mon¡ment de glòria encara que aquesta sigui efímera i de poca transcendència.

Hi ah un ampli repertori .

Hi ha qui n’ha fet fins i tot una estil literari.

Hi ha qui hi està abonat i pot obrir festes aquí , allà i potser fer-ne més d’un al  dia

I naturalment els polítics també tenen el seu moment de  presència aprofitant la concentració de personal per escoltar el pregó i deixar anar algunes declaracions que com som a l’estiu segur que troba lloc en el diaris donada la  poca tensió informativa-

 Aquets és el cas del regidor de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell i recullen els digitals , que es va  referir a l’Open Arms durant la presentació del pregó de les festes de Gràcia quan ha dit que “hi ha immigrants enmig de la Mediterrània”. El regidor també ha tingut paraules de record pels líders independentistes en presó provisional.

“Aquesta també és la festa de la solidaritat: recordeu que hi ha immigrants enmig de la Mediterrània i gent nostra que està a la presó”, ha reblat el regidor des del balcó del districte de Gràcia. Mascarell ha qualificat de “cíviques” i “convivencials” les festes de Gràcia, alhora que ha destacat els valors de la “inclusió”, “fraternitat” i “solidaritat”.

El regidor de JxCat ha manifestat que “les millors virtuts” dels catalans son “la solidaritat, la fraternitat, la inclusió o el feminisme”. “Us desitjo i us demano que us ho passeu bé a la Festa de Gracia, la festa més convivencial, més cívica, més alegre i més ben feta de totes les que es poden fer”.

pregoneres d’enguany, jugadores de bàsquet del barri barceloní amb discapacitat intel·lectual.

Paraules que sens dubte podem subscriure i podem compartir, però també cal una certa prudència en segons quines comparacions es fan i el des del lloc que es fan.

La festa no esta deslligada de la política, només faltaria però la festa és també plural , o almenys els que  la celebren i també doncs es deu poder reclamar que veus contràries puguin expressar-se  amb les mateixes possibilitats.

 

I això ja es va acabant. L’agost ja entra en la seva darrera setmana, l’estiu astronòmic encara té corda per estona ,però la realitat és que aquesta setmana ja es comença a activar la quotidianitat de la feina.

Moltes persones ja han consumit bona part de les seves vacances – ara més repartides al llarg de l’any-  i les empreses tornen a reobrir les seves portes per començar de nou el treball i la producció.

També la política torna a estar en al primera línia si bé es cert que no ha estat al marge al llarg de l’agost. Però el consell de ministres ja s’ha tornat a reunir i aquí el Parlament també ha reobert , encara que la seva activitat estigui sota mínims.

I seguim igual.

El President Torra aposta per l’enfrontament democràtic i pacífic això sí.

ERC es manté pel diàleg i fugin de l’ unilateralitat

Torra i Junqueras cada cop més lluny, malgrat les crides a la unitat d’acció.

Baralles dialèctiques  a l’entorn de l’11 de setembre

Societat Civil Catalana amenaça amb grans mobilitzacions si el full de ruta independentista segueix igual….

I Pedro i Pablo segueixen enrocats en el tema de la possible investidura.

Pablo li fa arribar a Pedro un llarg document per una acords de govern de coalició amb mesures concretes i amb la seva voluntat de tenir una vicepresidència i tres ministeris.

Pedro li contesta amb una nota oficial del PSOE:

 

Madrid, 20 de agosto de 2019.- Respuesta del Partido Socialista al documento ‘Propuesta para retomar el diálogo. Por un acuerdo integral de gobierno de coalición’, remitido esta mañana por Unidas Podemos:

 Agradecemos la propuesta que, en lo programático, nos resulta muy próxima. En contenidos, el documento cuenta con muchas de las medidas que ya formaron parte del discurso de investidura del candidato socialista a la Presidencia del Gobierno. Sin embargo, no hay ningún avance respecto a la posición que Unidas Podemos ha mantenido desde el principio.

 En materia de contenidos, si algo demuestra el documento es la cercanía existente en muchas políticas sociales que ambas formaciones queremos impulsar, tal y como ya hicimos en los meses de la anterior legislatura en los que Pedro Sanchez lideró un gobierno progresista, que llevó a cabo importantes avances sociales.

 Desde la investidura fallida del pasado mes de julio, el Partido Socialista ha comenzado un diálogo con la sociedad civil. El propósito es articular un programa abierto progresista que se presentará al conjunto de formaciones dispuestas a apoyar un gobierno progresista, que haga efectivo el resultado electoral del 28 de abril.

 El Partido Socialista trabaja para que en España haya un gobierno cuanto antes. España debe salir de la actual situación de bloqueo.

 Con la investidura fallida se evidenció la inviabilidad de un gobierno de coalición. La falta de acuerdo con UP puso de manifiesto tres hechos:

•    La diferente concepción sobre la estructura del gobierno. Defendemos un único gobierno, con una estructura de funcionamiento clara y eficaz que evite la existencia real de dos gobiernos dentro del mismo consejo de ministros.

 

• Las importantes diferencias que ambas formaciones tenemos en cuestiones de Estado, como es la crisis de convivencia en Cataluña. La propuesta del PSOE es conocida: diálogo dentro de la legalidad, respeto a la Constitución y fortalecimiento del Estado Autonómico.

 

• La negociación realizada y la posterior votación parlamentaria han contribuido a acrecentar gravemente la desconfianza entre ambas formaciones.

 4.-A lo largo del mes de agosto, el Partido Socialista terminará el diálogo con la sociedad civil y presentará su programa abierto progresista para ser debatido con el resto de fuerzas políticas, especialmente, con UP. Esperamos que pueda lograrse un acuerdo amplio que permita desbloquear la situación política y que, pronto, España cuente con el gobierno que votaron de forma mayoritaria los españoles: un gobierno progresista, feminista, ecologista y europeísta liderado por el PSOE.

 5.- Desde el PSOE creemos que, una vez que se ha evidenciado inviable la fórmula de coalición, es el deber de todos los partidos, también de UP, explorar otras fórmulas de gobernabilidad para España. Invitamos a UP a trabajar en esta dirección.

A veure com s’ho pren el Pablo ara….

En fi va passant el temps, l’estiu declina i al començament de la tardor haurem d’acabar sabent si tenim govern o haurem de patir una nova campanya electoral…

Verema . Ha començat ja la verema marcant aquest pas de l’estiu cap el setembre. Al web de l’ Institut el cava hi trobem aquesta informació

La collita

Durant l’estiu, el raïm comença a madurar. El moment en què la pell del raïm, canvia de color s’anomena “verol”.

El verol es produeix a finals de juliol, principis d’agost. En aquest moment, el raïm canviarà de color (de verd a groc en el raïm blanc o de verd a vermellós en el raïm negre). La planta comença a destinar tots els seus nutrients al raïm.

El moment de la verema es defineix quan el raïm arriba a un equilibri entre el nivell de sucre i l’acidesa.

La maduració de cada varietat és diferent. Per això, les diferents varietats de raïm no es poden veremar alhora. En Cava, s’inicia la verema amb les varietats Chardonnay i Pinot Noir, continuant amb el Macabeu, Xarel·lo i finalment la Parellada.

La verema es pot fer de forma manual o mecànicament.

Posterior a la collita, al final d’estiu i inicis de tardor, la planta torna a perdre les fulles, reiniciant un nou el cicle anual.

Així doncs les vinyes estan en plena activitat.

Final de cicle.

Al llarg de l’any i en les acuminades que anem fent hem seguit el cicle de la vinya , des la caiguda dels pàmpols fins a la primera brotada del que després serà el raïm petites boletes com un rosari que amb l’ajut del elements naturals aniran creixent fins a  convertir-se en gotims carregats de raïm…

En fi el cicle natural acaba amb al collita i  esperar el novembre per tenir el vi novell que és al cirereta de tota al feina feta al llarg de l’any.

Enguany per`la verema ve carregada de notícies, bona collita sembla, un bon grau però també el conflicte pel preu.

Ara es paguen 30 cèntim per quilo xifra insuficient per la feina i les despeses fetes per poder arribar fins la verema.

Queixes, vagues  i les grans empreses cavistes de moment no es mouen..

Tanta feina per 30 cèntims el quilo…. fa pensar ,oi ?

 

Anuncis

Quadern d’estiu

Setembre històricament ha estat temps de segones oportunitats. Que ho expliquin els estudiants d’abans, – ara ha canviat força sortosament el sistema d’avaluació-  que es passaven bona part de l’estiu fent colzes damunt la taula estudiant allò que els havia quedat penjat en els exàmens de juny, havien de fer al feina que no havien fet en nou mesos en dos. Quina feinada!.  És també en l’inici de curs la possibilitat de recuperar element de l’antic, donar segones oportunitats a moltes coses.

Tot i que és un  argument suat  i recurrent la investidura espanyola ha suspès al juny i li caldrà anar a l’examen de setembre per veure si durant l’estiu s’ha fet feina i recupera  i s’aprova o senzillament s’ha seguit perdent el temps i definitivament suspèn i, apa, al novembre ens esperen les urnes.

Ja ens agrada votar, ja, però  fetes les eleccions també ens agrada que els que han obtingut la major confiança facin la seva feina , és posin d’acord en un programa de govern i fins i tot pactin els noms de qui seran els càrrec que executaran el programa . I negociïn  també a fons i pactin els desacords i es posin a governar que és el que cal i necessita el país i en el fons per això els votem.

I és veritat que mirar-s’ho des de fora , des de la barrera és molt fàcil , criticar és encara més fàcil i dir el que caldria fer és gratis. Ja se sap que tothom porta a la seva ànima , un entrenador esportiu, un alcalde o alcaldessa i la vareta màgica per resoldre tots els problemes.

I la realitat és que el pactes no són ni fàcils ni un camí de roses si no vols, clar, fer efectiva aquella dita d’un històric regidor socialista vilanoví de que “els pactes es fan per trencar-se”.

I és que en els pactes hi juguen molts factors des de la sintonia entre els principal protagonistes fins a que cal pactar i  escollir molt bé els equips que es posen a  negociar, equips  capaços de treballar amb empatia.

La simpatia que es puguin tenir entre els líders és bàsica però no hauria de ser determinant a l’hora de pactar perquè ja se  sap que un bon pacte és aquell que no deixa a ningú satisfet el cent per cent. Ja saps d’antuvi que en un pacte hi ha renúncies i que per tant comencen amb al proposta de màxims i sabent on pots  cedir i on t’hauràs de mantenir inflexible.     

La part més forta ( vots, escons, presència) creiem que cal que actuï amb humilitat i generositat, és la part que pot cedir més i la part minoritària del pacte i la negociació cal que tingui clar que tot i essent imprescindibles per l’acord ha de ser conscient de la seva pròpia força  i també de la seva debilitat. Del contrari uns i altres s’encastellaran en posicions  i en temes a vegades molt menors però que serviran d’excusa per estirar de la corda cap a la teva banda  i ja se sap que si s’estira molt tot acabar petant i anar-se’n  tot a fer punyets.

Ja ho hem vist no fa pas gaire entre PSOE i Unidas Podemos.

Per comptes de pactar  Pedro i Pablo ( Pablo i Pedro)  han escrit una novel·la , mala novel·la d’intriga i potser acabarà essent de terror.

Un thriller psicològic de desgast del contrari. Desqualificacions amunt i avall ,  desavinences fetes públiques ignorant allò de que la roba bruta que es renta a casa..

Pedro Sánchez creient que en 122 diputats es poden fer miracles i no és així i Iglesias amb forces menys tampoc pot condicionar tot el que voldria i l agradaria… i així anem fent una cop més les esquerres es barallen , trenquen les parelles i obrint pas a unes hipotètiques eleccions que encara que les enquestes diuen que tornarien a guanyar, el resultat seria el mateix en la correlació de forces . Però ja ho hem sentit moltes vegades les eleccions les carrega el diable.

I ja vam veure el que va passar en la segona volta altre cop Sánchez és derrotat , és cert que  amb l’abstenció aquest cop de més forces polítiques, però aquestes abstencions no han impedit que hi hagi més vots contraris a la investidura que favorable. Era de preveure però sempre hi havia l’esperança que deixessin a banda tant personalisme i clavats en una taula no s‘ aixequessin fins a arribar a un acords.

I és evident que acords moltes vegades vol dir renuncia en part. Aquí ningú volia renunciar a res.

Competició per veure qui la deia més grossa per impressionar el personal .

Escenificació directe del desencontre per major divertiment de la dreta .

Retrets i males paraules i mirades d’aquelles que maten.

Silencis sorpresius, dialèctica inútil.

Personalisme exagerat?

Tacticisme calculat?

Incapacitat d’arribar a acords?

Tot plegat decep a una bona part de l’electoral que el 28 d’abril va votar en clau d’aturar un possible pacte de les dretes  ( que no tindrien cap dubte ni problema per pactar) amb una VOX que semblava que entraria amb més força del que després ho ha fet.

Que pensa ara tota aquesta gent ( que és molta i diversa) que van donar el vot i al confiança perquè un possible govern d’esquerres prosperés i donés un gir en matèria social i en matèria territorial cap a posicions més justes i,  de més cohesió i equilibri de la societat.

I el setembre està a al cantonada i el més calent és  a l’aigüera. Aparentment el PSOE ha congelat qualsevol negociació, internament però els seus dirigents  van llençant el missatges de que l’únic possible de car al futur , almenys en aquesta legislatura, és el conegut com pacte a la “portuguesa”, un pacte de govern , de programa i suport extern al Parlament. Aquesta posició pel que anem llegint també la sostindrien alguns del socis d’UP potser amb la voluntat de no tenir més desgast entrant en un govern i havent de prendre decisions  a vegades contradictòries amb el que s’ha anat dient i per altra banda les enquestes , – les internes dels partits també ho diuen- no els són massa favorables i els profetitza una altre davallada i l’ irrupció , del seu antic dirigent,Iñigo Errejón en el panorama lectoral encara els podria perjudicar una mica  més.

Tot plegat molt embolicat caldrà “finezza” per desembolicar la troca que avui és el pacte per la governabilitat de l’estat.

A l’estiu a les llibreries  hi ha una quantitat  impressionant de “quaderns” d’estiu, bona part del professorat els recomana per fre un treball recordatori i per mantenir determinats hàbits de feina,  alguns d’aquest quaderns  s‘anuncien dient que serveix per repassar el que ha aprés durant el curs.

Doncs apa! Pedro i Pablo, PSOE i UP, agafeu uns quaderns d’estiu, bosqueu l’apartat dels pactes, la secció d’empatia  i comenceu a treballar.

Setembre dóna una segona i potser última oportunitat d’arribar a fer un govern de coalició, de cooperació, d’acord programàtic  del que vulgueu però govern i que es posi en marxa.

Suspendre el setembre és repetir – ha sigut durant molts anys- curs i el repetir en política és un fracàs sens dubte, no s’ha progressat adequadament, s’ha treballat poc, s’han perdut oportunitat i tothom a jugat a culpar a l’altre. L’esquerra està acostumada ja a fracassar en aquestes  funcions de pactes i acords  ara  té l’oportunitat de redreçar la situació actual i també possiblement mateixa història.

 

Publicat a l’Eix Diari el 12 d’agost del 2019

Arguments que sonen estranys

Quan es fa signar el pacte de govern de Vilanova amb tres forces polítiques, ERC. CUP i PDeCat analitzàvem que més enllà de conformar una majoria absoluta que feia anys que no es veia en un govern vilanoví manifestàvem un certs dubtes sobre com afrontarien alguns desacords – grans desacords- en alguns temes cabdals pel futur de la ciutat.

Ara sembla que ja hem trobat la solució al dubte que plantejàvem, les declaracions que l’alcaldessa ha fet a  L’ACN que recull l’Eix Diari  poden intuir cap on anirà el govern vilanoví. “El nou govern de Vilanova i la Geltrú (ERC, JxCat i Capgirem-CUP) mantindrà el parc comercial projectat al polígon Masia d’en Barreres i no preveu fer cap modificació al projecte impulsat per PDeCAT i PSC l’última legislatura. Malgrat els republicans van qüestionar-ne diversos aspectes i els cupaires en van ser ferms opositors, el nou executiu no hi actuarà. “No podem tirar enrere uns acords democràtics del ple de la legislatura anterior, perquè estaríem aprofitant-nos de la majoria absoluta”, afirma l’alcaldessa Olga Arnau en una entrevista a l’ACN, mentre destaca que el govern encarregarà diversos estudis per “blindar” el comerç del centre. Arnau assenyala que els tres partits del nou govern van acordar, des d’un inici, que no revertirien cap aspecte del projecte del gran parc comercial projectat per un inversor privat als terrenys de l’antiga fàbrica Cemex, als afores de la ciutat. Malgrat les discrepàncies mostrades especialment per la CUP durant l’última legislatura, les tres formacions van consensuar que el projecte seguiria endavant “perquè hi ha uns compromisos que cal mantenir”, apunta Arnau en referència a la inversió de 75 MEUR anunciada pel promotor Cel Urbà.”

Aprofitar-nos de la majoria absoluta?

No entenc l’argument.

Quan un govern té majoria absoluta pot legítimament modificar acords que ha pres un altre govern, per això són les majories.

Altre cosa és que hi hagin compromisos d’alguna de les forces polítiques  de l’actual govern tingui compromisos contrets quan era majoritari en governs anteriors    i els vulgui respectar els acords amb els promotors del projecte.

En que queden les crítiques que es van fer llavors al projecte?

O és que per governar ara es poden canviar – sempre es pot canviar-  els principis que te feien oposar-te al projecte de zona comercial.

Era una línia vermella per poder pactar per part d’algun dels partits que ara governen?

En ho troba estrany com argument.

He d’entendre també que els govern amb majoria absoluta de l’ajuntament vilanoví no negociarà de nou per canviar el conveni respecte  Platja Llarga que porten en el seu full de ruta. Que jo sàpiga també  es va aprovar per un ple i amb tota la pulcritud democràtica. Aquí també s’aplicarà allò de : No podem tirar enrere uns acords democràtics del ple de la legislatura anterior, perquè estaríem aprofitant-nos de la majoria absoluta”

Les majories es conformen per canviar, per aplicar polítiques diferents com han anat manifestant perquè si no cal modificar els acords del Ple de manera mesurada i ordenada i en allò que contradigui el programa del govern  perquè es gover a? Per seguir igual…

Apa, l’argument no s’aguanta ni amb crosses…

Que hi ha compromisos que cal complir val, que és digui així però que es disfressi amb una suposada renúncia a l’ aprofitament e la majoria absoluta.

En fi… no cola…

Això sí ara es parla de blindar i protegir el comerç del nucli urbà.

Llàstima que no expliqui com ho ha i quins elements posarà damunt la taula..

Més enllà d’encarregar estudis res de nou….

En el seu moment vaig publicar un parell d’articles , n’extrec alguns paràgrafs

Realment el projecte és ambiciós i dóna una perspectiva nova a un sector que avui roman inhàbil des d’una perspectiva econòmica. Ja fa temps que alguns grup econòmics intentaven fixar en algun lloc de la vegueria alguna activitat vinculada a la hípica o amb la construcció d’un hipòdrom, o bé amb activitats relacionades ara sembla que hi haurà aquesta activitat en el projecte de l’antic autòdrom .

Els impactes sobre el territori són encara un dubte, més enllà de les xifres que es van donant que sempre són milionàries, però el dubte segueix essent el mateix hi ha tanta gent com per omplir aquest espais i donar-hi alguna activitat que tingui i sí representa de veritat un impuls econòmic pel territori més enllà de la generació dels impostos corresponents.

Això és un projecte inicial i ja hem vist al país altres gran projectes que tenien la benedicció, el suport i canvi de lleis per part de la màxima autoritat del país i han acabat essent un fiasco notable.

Tant de bo no sigui així.

Qualsevol iniciativa que pugui generar activitat econòmica a la comarca és interessant si porta la possibilitat de minvar els nivells d’atur existents encara i sí realment és una generació de riquesa que queda aquí i pot redistribuir-se.

Tanmateix però ens agradaria que s’intuís -cosa que ara és més que dubtosa-  darrera de tot això uns nivells de coordinació, de presa de decisions conjunta en funció d’una planificació estratègica del territori respectant naturalment l’autonomia de cada municipi de manera coordinada entre el territori.

Però a més del desig hi ha algun dubte i és que no sé si hi ha prou pastís per repartir ni si els pastís és el que més convé. ( Hi haurà pastís per tothom. Eix Diari)

Després de dos anys de tràmits i negociacions, Vilanova i la Geltrú posa fil a l’agulla i projecta un nou polígon comercial per revitalitzar el nord de la ciutat i atraure nova activitat a la ciutat. El polígon Masia Barreres es prepara per acollir macrobotigues, després que ara fa un any el Parlament de Catalunya aprovés una esmena a la Llei de mesures financeres i fiscals per autoritzar la instal·lació de grans superfícies comercials de fins a 19.000 metres quadrats comercials en aquesta zona. Ara resta pendent la tramitació a nivell local, una negociació que el govern de Vilanova afronta a curt termini.

I és que sobre la taula hi ha un operador que ha adquirit la parcel·la de la desapareguda cimentera Cemex i que preveu instal·lar diferents espais comercials en aquest polígon, fins ara, d’ús industrial i actualment pràcticament abandonat.

La ubicació estratègica del polígon Masia Barreres, entre l’Eix Diagonal i la carretera C-31, permetria revitalitzar el sector nord de la ciutat, oferint una segona vida a aquest espai industrial ara en desús i víctima d’ocupacions i bretolades vàries, i també al complex Vila Lauren.

Aquest proposta trenca la posició històrica de l’Ajuntament que sempre s’havia posicionat en contra de més sostre comercial en aquest indret llevat del tema de restauració i oci que anava lligada al complex del Lauren Garraf. El canvi de posició, ben legítima per altra banda, posa damunt la taula un nou escenari del sòl comercial a al ciutat. Creiem que aquesta nova situació s’hauria d’abordar en el debat del Pla General que dóna una visió i un debat global de la ciutat per saber realment si cal aquest nou sòl i en aquesta quantitat si és l’aposta que cal fer pel futur de la ciutat. Perquè és clar que una superfície d’aquesta magnitud que es planteja genera conseqüències, que van des de augment i canvis en la mobilitat ens els accessos fins a noves necessitats medio-ambientals, per citar-ne algunes.

I sobre el canvi d’hàbits de consum i horari comercial de la ciutat el mateix Eix Diari ho explica: “Però la projecció d’aquest nou espai comercial també posa sobre la taula un altre tema: el canvi d’horaris comercials, ja que aquestes firmes reclamen l’obertura els diumenges i festius, una casuística que a Vilanova i la Geltrú només es dóna durant els mesos d’estiu i en la zona comercial compresa entre la via del tren i la façana marítima.”

El govern ho defensa com una bona oportunitat que no s’ha de deixar passar. No perdre l’oportunitat, i que a més portarà un bon nombre de llocs de treball, sobretot perquè diuen que hi ha ofertes en ferm de determinades empreses disposades a ubicar-se en aquest espai. Però aquesta ubicació de ben segur que farà que començi la polèmica que anirem veient en els properes setmanes i mesos sobre la necessitat i l’oportunitat d’aquesta superfícies comercial.

Primer el debat al mateix ajuntament perquè no crec que tots els grups municipals abonin aquesta modificació (Per comprar més i més lluny. Eix Diari)

 Si seguim amb aquets arguments inexplicable de que no es poden aprofitar ( democràticament, clar) de la majoria absoluta ja m’explicaran perquè aquets pacte  entre els qui s’havien negat el pa i la sal…

Doncs ja es veu…cadascú a la reivindicar lo “mio”

Aniversaris dolorosos.

Ha fet ara dos anys del brutal atemptat de Barcelona i al seqüela de Cambrils. Dos anys d’un moment de dolor, de ràbia, d’incertesa i sobretot d’impotència davant els agressions indiscriminades dels terroristes.

Moltes preguntes, masses des d’aquell dia han anat plantejant nous elements que fan pensar en que potser nos en sabem prou encara de com intentar evitar que el mal domini en la societat.

I és cert que no podem tenir la seguretat el cent per cent…Impossible de garantir..

El atemptats van generar també enfrontaments polítics i una generalitzada impressió de la gran actuació dels Mossos ( jo en tinc els meus dubtes saben que vaig a contracorrent) i també ara es vol parlar de la preeminència de les autoritats catalanes sobre l’estat i que això va passar factura. A les víctimes els importa això?  Altre cop un enfrontament davant el respecte i el record que hi hauria d’haver per les víctimes

I quan fa dos anys de la barbaritat i en aquest dos anys s’ha dit de tot i molt, des de la publicació de noves informacions que també han estat polèmiques . El digital Público  treia tot un seguit d’informacions que posaven en entredit l’eficàcia dels serveis d’intel·ligència espanyols i per altra banda La Vanguardia feia la seva pròpia investigació que posava en dubte algunes de les premisses de Público.

En fi han passat dos anys i en mig de les teories d ela conspiració defensada  per alguns sector de l’independentisme  (El fet d’interès per a l’ecosistema mediàtic és que es consolida un periodisme de confrontació, propi de les situacions al límit de la política. La dreta-com més-dreta-més ja fa temps que practicava un periodisme de xoc contra els seus adversaris cada cop més enemics. Tot s’hi valia, i quan va irrompre el Procés els codis deontològics van passar a ser paper mullat, quan no cremat per les tintes corrosives contra la presumpció d’innocència, la barreja de fets i opinions o la conversió gramatical de temps verbals hipotètics com el condicional i el futur en presents d’indicatiu, Antoni Batista . Ara. )

Més enllà de les estèrils polèmiques d’avui algunes certeses que remouen una mica al consciència.

Molts dels afectats veuen rebutjades les seves demandes d‘ajudes com a víctimes del terrorisme que actua més com a filtre que com a política d’ajuts

L’extrema dreta racista va guanyar més de 10 punts a les eleccions municipals  a Ripoll, per tant això de la cohesió social està en qüestió o almenys es pot dubtar que sigui una realitat consolidada.

La divisió entre els diversos sectors de la societat i de els víctimes en fer convocatòries de record a les víctimes del 17-A a  Barcelona, si ni amb això es poden posar d’acord és que alguna cosa falla.

És evident que recordar el 17-A és un acte de d’homenatge  a les víctimes, honora el seu record i donar escalf els seus amics i familiars,. Però més enllà dels retrets inútils el record  del 17 A hauria d’haver servit per analitzar errors i mancances, mirar objectivament si tot va funcionar i corregir els que bens gur es pot millorar.

Per acabar alguns comentaris de premsa prou interessants.

“Afortunadament també hi ha llums dos anys després dels atemptats i així ho ha reflectit aquesta setmana l’ARA. La Rambla, per la qual cada dia passen entre 240.000 i 311.000 persones, ha recuperat la normalitat i ha sabut gestionar el dol i el record d’aquell dia trist d’agost. Les innombrables mostres de suport –missatges, peluixos, flors…– que van inundar els diferents punts del passeig s’han recollit per museïtzar-les correctament i la Rambla ha recuperat el seu batec encara que la ferida segueixi oberta. I a Ripoll, la ciutat on vivien els joves terroristes, s’ha creat creat l’entitat Joves Catalans i Musulmans per trencar prejudicis i bastir ponts entre comunitats a través del joc. Cal tirar endavant, m algrat les ombres i els interrogants que encara perduren.” Diari Ara 

“En este contexto, las teorías de la conspiración, aunque constituyan un fracaso de la racionalidad, resultan especialmente útiles para galvanizar voluntades y, sobre todo, henchir de energía indignada manifestaciones emocionales de odio a España y al Estado que no solo “robaría” a Cataluña, sino que también habría propiciado atentados terroristas instrumentales para hacer fracasar la consecución de la independencia. Curiosamente, con esta “conspiranoia”, los separatistas diluyen lo que hace dos años se consideró una gestión rápida y eficaz de la crisis por la Generalitat y un éxito policial que devolvió a los Mossos d’Escuadra la reputación que como policía integral tenía perdida”. J. A. Zarazalejos. El Confidencial

 “Avui escriure una columna sobre la frescor d’un gaspatxo s’entendria com una frivolitat. Però potser seria més honest que fingir tenir una opinió que, en realitat, és la mateixa dels primers moments, dels dies següents i de tots els mesos que ens han portat fins a l’enverinada consternació d’avui. Com a mostra d’impotència, doncs, recupero unes línies de l’admirat David Trueba, que cinc dies després de la matança, va escriure un article titulat “Ciudad nuestra” en què deia: “Nuestro error está en olvidarnos tan rápido, en superar tan de inmediato el ­estupor, en cerrar la herida antes de mirar la herida. Si fuéramos capaces de entender que ya no nos une una raíz, sino una superficie, un equilibrio casi volátil, que la red no se teje en internet sino en las calles, entonces reconoceríamos lo que Barcelona lleva décadas contándonos”. Sergi Pàmies . La Vanguardia

 “La millor resposta als terroristes, i el millor homenatge que es pot fer a les persones que fa dos estius van perdre la vida a Barcelona i Cambrils i als que van fer tot el possible per evitar que la tragèdia fos més gran i capturar els responsables, és fer que la llavor de l’odi que van voler sembrar no arreli. No convertir una data de record i dol en un intercanvi de mitges veritats o falsedats completes. Plantar cara al discurs racista que s’expressa de forma cada vegada més desacomplexada i amb resultats electorals afortunadament minoritaris però desgraciadament apreciables, i al de la intolerància fanàtica que va portar uns joves a cometre aquests crims. I revisar i millorar els mecanismes de cooperació policial que evitin una altra tragèdia. I sobre tot avui, rememorar les víctimes i no faltar-los al respecte utilitzant-les com a instrument.” El Periódico

 “A Catalunya, dos anys després dels atemptats les víctimes segueixen sense un homenatge públic i un memorial adient, i els ciutadans, privats de la manera pròpia d’expressar i canalitzar la pena de la pèrdua. Per això alguns familiars de les víctimes comencen a expressar certa incomoditat al respecte, quan les seqüeles de l’episodi han estat devorades per la política, igual que la política es va emparar indegudament de l’espontaneïtat de l’expressió del dolor l’endemà de l’esdeveniment” Gabriel Jaraba. Catalunya Plural.

 

Noms propis (XXXIII)

Institut Nova Història. Fa uns dies escrivíem a rel de la polèmica sobre els subvencions  aquest polèmic institut   La història té elements objectius, fets incontestables i a partir d’aquí la interpretació és lliure i es pot esbiaixar de la manera que es vulgui. Normalment es diu que al història l’escriuen els guanyadors i per tant omet bona part dels fets que no els convinguin.

Hi ha també la perversió de la mateixa història o sigui aprofitar la història per llençar descaradament aigua al molí que vols fer moure.

I també hi ha el cas de d’Institut Nova Història que ha fet un seguit de suposades investigacions que han donat resultats sorprenents:

Cervantes va escriure el ‘Quixot’ en català

els viatges de Marco Polo en realitat els va fer un català, Jaume d’Alaric,

Cristòfol Colom era català….

Ara però l’actitud d’aquest l’ Institut Nova Història entra en el camp de la política pel fet que el PSC per boca del seu portaveu Ferran Pedret ha presentat un conjunt de preguntes perquè el Govern expliqui les subvencions que aquest institut ha rebut. Recentment han aparegut informacions que no han pogut ser contrastades a través del portal de transparència de la Generalitat perquè les dades són confoses.

De moment aquest Institut no ha entrat en el debat sobre si la terra es plana o si la història de que l’home va arribar a la lluna és tot pegat una conspiració…però ,al temps que tot és posa-la.

 

En declaracions a ‘El Món’, Bilbeny ha replicat les informacions que han nat sortint  intentant justificar les crítiques sobre el suposat finançament públic explicant que des de la seva fundació l’ institut només ha sol·licitat una subvenció en una ocasió. Actualment l’ institut funciona amb una despesa de 1.500 euros al mes, quantitat que serveix per pagar el sou de Bilbeny, la feina de qui manté el web i un corrector, i afegeix que els diners provenen de les aportacions voluntàries de 200 afiliats. “Es pot dir categòricament —admet l’historiador— que nosaltres no vivim, ni ens mantenim gràcies a cap mena de subvenció ni de la Generalitat, ni de la diputació, ni de cap entitat cultural ni empresa ni ajuntament, vivim bàsicament en un estat quasi d’indigència i sobrevivim per les aportacions de particulars”.

L’ historiador creu que el PSC utilitza la polèmica com a “cortina de fum” i ERC per “tapar l’engany i el retorn a l’autonomisme”

Interessant i divertí l’article que llegíem al Crònica Global

Las asombrosas aventuras de Bilbeny y Cucurull

Pintan bastos para el Institut Nova Història  . Con cierto retraso, aunque más vale tarde que nunca, los socialistas han dicho que tal vez ha llegado el momento de dejar de subvencionar a esa fábrica de patrañas que controlan los prestigiosos historiadores alternativos Jordi Bilbeny y Víctor Cucurull, responsables de la supuesta catalanidad de infinidad de personajes históricos manipulados de forma mezquina, hasta sus valiosos y fiables descubrimientos, por el españolismo más vil. Hasta  Gabriel Rufián ha dicho que Bilbeny y Cucurull son unos cantamañanas a los que no hay que dar ni un duro (aunque ERC le otorgó un galardón a Nova Història hace unos años).

Algunos guardianes de las esencias, claro está, han salido en defensa de la asociación, pero no han sido muchos los que han hecho hincapié en que lo de Nova Història pueden ser patrañas, pero son NUESTRAS patrañas. Motivo por el que el propio Bilbeny se ha visto obligado a salir en defensa de sí mismo, a quejarse de la ridiculización habitual a la que se somete a su pandilla de fabuladores patrióticos y a asegurar que no ve ni un céntimo de dinero público. Según él, solo entran en su covachuela conceptual 1.500 euros al mes, provenientes de los socios de Nova Història, que se reparte con sus ayudantes más próximos.

¿Por qué será que no me creo lo que dice Bilbeny? ¿Por qué intuyo que pilla pasta bajo mano de algún departamento de la Generalitat? Supongo que porque no me fío de alguien que se dedica a mentir de manera compulsiva sobre la historia de Cataluña. Una vez has sostenido que Santa Teresa de Ávila era de Pedralbes y te has quedado tan ancho, ya puedes decir lo que se te antoje, a ver si cuela. Dudo mucho que los sociatas hubiesen protestado si al Institut Nova Història lo mantuviesen esos simpáticos majaretas que pagan su cuota de socio para que les digan que Bob Dylan se llama en realidad Pep Duran y es de Manlleu. Nada tengo contra las asociaciones de chiflados mientras ellos mismos se financien sus chaladuras: que yo sepa, no hay subvenciones para los fans de Star Trek o de La guerra de las galaxias, clubs que hacen mucho menos daño que el de Bilbeny y Cucurull (y únicamente a sus socios).

Así pues, dejarles sin un euro público sería justo y necesario. Y tampoco estaría mal obligarles a repetir la carrera de  Història  pues todo parece indicar que no prestaron mucha atención la primera vez que la cursaron. En cuanto a sus actividades, nada les impide recorrer Cataluña en carromato y plantarse en las plazas de los pueblos –como los vendedores de crecepelo del lejano Oeste– con sus pizarras y sus punteros. Si alguien los quiere escuchar, adelante, aunque les aconsejo que se hagan con los servicios de un par de bailarinas exóticas, un tragasables y una mujer barbuda, que la chiquillería se pasea por internet como Pedro por su casa y las viejas supercherías analógicas no siempre funcionan con ellos. Aún así, el éxito de un freak show de los de toda la vida no está garantizado en estos tiempos tan poco clementes con nuestros Bouvard y Pécuchet.

Ramon de España . Crónica Global

I ja només ens quedava per llegir que el senyor Bilbeny diu que :  la polèmica sobre Nova Història és una “persecució contra Catalunya”, ell i l’entitat.

Ja som al cap del carrer

 

Família Pujol. Tornen a ser notícia . Quan es compleixen 5 anys de la confessió de Jordi Pujol explicant que tenien diners a Andorra i que eren una deixa de l’avi Florenci que no veia clar que el seu gendre es dediqués  la polítics i potser algun dia hauria de fugir de paí, per això aquells diners serien un coixí , un raconet ,q ue els ajudaria  sobreviure a un hipotètic exili…

Però no hi ha haver exili i els diners van quedar allà fins que els van voler regularitzar després d’ haver-los fet treballar amb beneficis evidents.

En fi ja sabem la història Pujol fent malbé la seva història polítics cobertat per les lliçons morals que anava repartint pel país mentre la famosa i maleïda deixa anava creixent…

En fi segurament injust tot el que se li nega ara a Pujol però la realitat és tossuda i segueix el viacrucis de la família que ja va haver de passar pel Parlament amb actitud desafiant i pels tribunals amb menys fums…

Ara però hi torna a haver informacions que posen a la família novament a la picota

Segons els diaris el Mundo i El Confidencial recollits per E- Notícies  ho expliquen així : Les autoritats de Suïssa han comunicat a l’Audiència Nacional que Jordi Pujol Ferrusola va ocultar al país helvètic un fons d’inversió amb gairebé 18 milions d’euros, dels quals hauria transferit com a mínim vuit a Luxemburg, segons han avançat aquest dimarts .

La informació, segons el diari, s’ha obtingut de la comissió rogatòria del jutge José de la Mata a Suïssa, que relaciona Pujol Ferrusola amb un dipòsit que va arribar a sumar 17.935.861,97 euros. Es tracta del valor que teòricament va arribar a les inversions familiars en un fons anomenat “Selecta” i en el qual figura també l’empresari Carlos Tusquets Trias de Bes.

Segons l’instructor del cas Pujol, “la família Pujol Ferrusola ha aprofitat la seva posició privilegiada d’ascendència en la vida política, social i econòmica catalana per acumular al llarg dels anys un patrimoni desmesurat pels seus membres, directament relacionat amb percepcions econòmiques fruit de conductes corruptes”.

El Mundo subratlla que el jutge De la Mata també va descobrir una “fortuna oculta” de la família a Andorra, a nom de l’empresari Francesc Robert Ribes, amb un import no quantificat, encara que Hisenda ho eleva a nou milions d’euros.

Pujol Ferrusola al·lega que aquests fons no són nous i que els diners moguts per Ribes no els pertany. No obstant això, la Fiscalia manté que aquests són uns “diners diferent dels que es coneixien fins ara”. De la Mata assenyala al primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, com a gestor d’aquests fons, que hauria utilitzat Suïssa i altres jurisdiccions per “blanquejar capitals obtinguts il·lícitament”.

En fi ja ho veiem , a veure com ara es desempallegaran d’aquets noves informacions que no ajuden precisament a oblidar la “deixa” i tornar a admetre a Pujol en el sanedrí dels catalans universals…

No anem bé, no…

 

Rafael Ribó. No tothom té amics que ens puguin pagar un viatge en avió a Berlín per veure el barça. Tampoc és cap mal tenir-los…però quan resulta que l’amic , conegut o saludat està empastifat en la trama del 3% i qui viatge no ni més ni menys que el sr. Síndic de Greuges la cosa es complica.

Evidentment ens guardarem prou de dir que això sigui cap mena de delicte però la imatge no és tampoc massa adient sobretot per qui també discurseja  a favor de la “moral pública” i l’ètica privada…

El Diari el Periódico publicava una foto amb les 16 persones que van ser  els beneficiats i que van viatjar en avió a Berlín per veure la final de la Lliga de Campions entre el Barça i la Juventus, el juny de 2015, convidats per Jordi Soler, un empresari acusat de col·laborar en la trama de finançament il·legal de CDC, coneguda com del 3%.

Potser en aquell moment l’empresari “pagano”, potser diem, encara no tenia cap ombra de sospita però tot i així acceptar un privilegi no és massa de rebut per un Síndic de Greuges. I si a sobre en el mateix vol t’acompanyen diputats i alts càrrecs de l’administració  com l’ex-diputat de CDC Ramon Camp i la seva,Francesca Guardiola,.llavors , subdirectora de Relacions Exteriors del govern d’Artur Mas, i ara és la delegada del govern de Quim Torra als països nòrdics. També va formar part de la comitiva aleshores director general d’Infraestructures.cat, Josep Antoni Rosell doncs encara fa més oloreta a …. “tufillo”,  vaja

De Síndic s’ha negat a respondre les preguntes dels periodistes en relació a aquest afer argumentant que donaria explicacions al Parlament. Ciutadans va demanar que comparegués a la Comissió d’Afers Institucionals el 22 de maig. Ribó va demanar el president del Parlament, Roger Torrent, de parlar-ne el mateix dia que comparegués a la Comissió del Síndic per presentar el balanç del seu mandat. Torrent, però, no va tramitar aquesta petició i la compareixença de Ribó a la Comissió del Síndic no va tractar del seu viatge gratuït a Berlín. Els membres dels diferents partits que formen part de la Comissió no en tenien ni idea ni de la petició de Ribó ni del ‘oblit’ de Torrent.

Estaria bé escoltar les explicacions del síndic i més enllà dels cants a l’amistat que expliqués si en el viatge a més de parlar de la victòria del Braç es va parlar de temes sensibles….o del 3%..

 

Albert Batlle. Vet aquí que amb la vida descada que podria portar L’Albert Batlle s’ha tronar a arremangar i ara vol ballar amb la seguretat a Barcelona. Batlle té una àmplia trajectòria en el camp de l’esport com ara regidor de Barcelona i Diputat provincial d’aquets tema, però també va tenir responsabilitats en temes de seguretat  Director General de Presons, Director dels Mossos d’Esquadra .. en fi que sap de que va la vida política i coneix bé l’administració. L’ara  tinent de Prevenció i Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, va admetre que Barcelona pateix «una crisi de seguretat» amb un augment del 9% dels fets delictius, que han fet créixer la sensació «d’inseguretat» entre la ciutadania.

Batlle, però, va fer una crida a la calma i va destacar que tot i això  els delictes contra les persones,sobretot  els més greus, han disminuït l’1,27% el primer semestre d’enguany respecte al mateix període de l’any passat, i va destacar l’augment de l’activitat policial i les accions per revertir la «insuficiència» de presència policial com a solucions en marxa. Batlle va afirmar que, si bé hi ha una «percepció d’inseguretat», la situació no és irreversible, ja que «s’estan prenent mesures per revertir la situació».

Ara bé la realitat és que des d efa un dies anem a mort per dia i a crims continuat que no tenen res a veure l’un amb l’altre però la fatal coincidència fa

que al sensació de le ciutadania sigui de por.

Va començar a actuar amb una certa contundència amb el tema del manters, amb presència policial i fent complir les ordenances municipals. La seva actuació va ser qualificada per l’Ernest Maragall com d’aplicar al política que preveia pels manters  Manuel Valls, però el sr Maragall més enllà de quatre obvietats tampoc feia cap proposta concreta.

Ja se sap  que en matèria de seguretat – que no és l’únic element que cal aplicar en el cas dels manters – és molt fàcil fer demagògia i tenir postures “bonistes”.

Hi ha també un concepte de seguretat molt ampli i que s’hauria d’aplicar sense cap mena de vergonya.

I sobretot quan des de la premsa i en l‘opinió publicada cada dia podem llegir que si un apunyalament, que si un tiroteig, Barcelona sembla el far-west actual.

El sheriff serà capaç de posar odre?

Feina per l’Albert Batlle….

 

De lectures

Petit París.

Justo Navarro.

Narrativas Hispánicas 619

Anagrama

Barcelona, gener 2019

El comissari Polo, protagonista d’altres novel·les de Justo Navarro, «Gran Granada», i definit pel seu autor com : Como un funcionario modélico en cualquier régimen al que sirva, condecorado por Alfonso XIII, por la República y por Franco, es decir, un egocéntrico inteligente, un superviviente nato, con estudios de ingeniero de telecomunicaciones”, arriba a París el març del 1943 en la recerca d’una persona que va estafar a un conegut seu. Polo  doncs viatja amb la missió privada – no pot dir que no a qui li encarrega-  de trobar  l’or presumptament robat a un industrial granadí. Com si fos un senyal , la seva arribada coincideix amb l’assassinat – algun d’ells es vol fer passar per un suïcidi o accident-  de tres persones pròximes. Un ambient enrarit envolta al perspicaç policia i es veu  embolicat en una nociva teranyina que l’atraparà.
Polo arriba en el moment en que es comença a tòrcer la idea de que els Alemanys guanyaran la guerra , al nord d’Africa els anglesos comencen a  recuperar terreny, i el mariscal Von Paulus ha capitulat a  Stalingrado  i s’intueix que ben aviat el americans desembarcaran a Europa.

No és un bon moment doncs per treballar amb la policia francesa o amb la mateixa Gestapo. El viatge a París li sembla fàcil, arribar localitzar a al persona fugida i marxar. Però tot es complica – sinó , no hi hauria novel·la- i ja se sap que en temps de guerra la feina més fàcil pot arribar a esdevenir la més complicada i això és el que passa, tot plegat en complica i Polo és arrossegat a un teranyina de fets , assassinats i especulacions que el porten a haver d’investigar contra la seva voluntat

Justo Navarro Velilla va néixer a Granada, Espanya, en 1953. Va estudiar Filologia Romànica. És un reconegut traductor, entre els autors que ha traduït destaquen Paul Auster, Jorge Luis Borges, T. S. Eliot, Scott Fitzgerald, Michael Ondatjee, Ben Rice, Virginia Woolf, Pere Gimferrer i Joan Perucho.

Ha publicat dos llibres de poemes, Els nedadors (1985) i Un aviador preveu la seva mort (1986), i les novel·les El doble del doble (1988), Germana mort (1990), Accidents íntims (1990), La casa del pare (1994), L’ànima del controlador aeri (2000) i F. (Anagrama, 2003).
Va escriure per al compositor José Luis Turina i la companyia La Fura dels Baus el llibret de l’òpera D.Q. El Quixot a Barcelona, que va inaugurar la temporada 2000-2001 del Liceu de Barcelona.
Navarro va guanyar en 1986 el Premi de la Crítica de poesia castellana per Un aviador preveu la seva mort. En 1990 també va guanyar amb Accidents íntims el Premi Herralde de Novel·la, concedit per l’Editorial Anagrama a una novel·la inèdita en llengua castellana, i en 1994 va guanyar el Premi Andalusia de la Crítica amb la seva novel·la La casa del pare. Des de 2003, és membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Granada.

Així doncs el protagonista , el comissari Polo arriba a París amb la feina que en principi sembla fàcil i irrellevant que és trobar a qui va fer desaparèixer l’or de l’empresari espanyol. Quan hi arriba li diuen que l’home en qüestió sota un altre nom s’ha suïcidat. Resulta que l’home en qüestió forma part d’una “escuadra española” que es dedicava a tasques d’investigació, espionatge i afers més aviat  foscos i tèrbols….

Polo  es relaciona amb col·laboradors teòricament  al servei de la diplomàcia però també molt poc fiables,  a l’ombra del consolat espanyols del franquisme s’ordeixen trames força complexes i en part secretes i brutes, agents de la  Gestapo, confidents que són reclutats i pagats perquè  delatin als republicans espanyols refugiats a París que encara queden i viuen mig amagats , un  cínic especulador d’art que espolia als jueus que busquen salconduits per poder fugir de la repressió i persecució, un lloctinent nazi amb qui Polo havia coincidit i havien mantingut una relació professional, en definitiva una gernació que viuen, – malviuen alguns i pul·lulen per un París perillós e el  oment en que sembla que la guerra fa un gir i tothom a de trobar possibles sortides de supervivència.…

Polo començarà a investigar la seva mort del jove quer va “robar” l’or a l’industrial andalús , ajudat per un seguit de personatges ,tots temptats per potser poder-se enriquir si l’or apareix,  alguns que ja coneixia i altres que suposadament l’ambaixada posa a la seva disposició però més que ajudar-lo sembla que  li facin la vida impossible l’advocat Palma, gairebé  un personatge fantàstic que s’ha mantingut la seva aparença de joventut i ell ho  atribueix  a l’acció  salutífera  del combinat, que ha descobert la font de la joventut en una mescla de gin, Dubonnet i amfetamines,Palma amb carnet de la Gestapo té contactes interessant i coneixement del terreny per facilitar les coses a Polo, sobresurt també  l‘ Alodia Dolz, heroïna de la Croada nacional, agent de la Cinquena Columna, que va sobreviure a tres anys  les activitats clandestines i heroiques al Madrid dominats pels “rojos” : “Si llavors no l’havien matat, ja no la matarien mai. ”i que ara sota l’aparença de portar l’administració de la legació consolar manté una doble vida i s’encarrega també de feies més aviat “delicades”.

Tot plegat un París, turbulent on els comportament són gairebé amorals i la mentida i la manipulació són aspectes clars i necessaris per sobreviure a una situació que es veu ja com va canviant i com les adhesions ala alemanys comencen a flaquejar.

El llibre constitueix un retrat del París ocupat on tothom va a la seva i ningú és de fiar , un món basat en la por, el frau i l’engany , s’acaben barrejant tots els fets i els personatges que van sorgint al llarg de la narració. Recreació històrica per una banda i denúncia de la precarietat social per l’altra. I tot en l’escenari del començament del final de la guerra.

La novel·la està molt ben estructurada sense deixar res per lligar  i alhora mostrant una realitat carregada d’enganys i d’un ordenat desordre com la mateixa vida.

Més que interessant.

D’altres fonts (XXXIII)

No hi ha dubte que l’ independentisme ha crescut de manera exponencial en els darrers deu anys  – tirant llarg- hi ha diverses maneres d’apropar-se al moviment, per convicció, per interès, per seguir el rumb majoritari de la societat – almenys fins que ens comptem- , o la més fàcil  perquè ara toca ser independentista…

És obvi que n tot moviment l’heterogeneïtat és una virtut , fugir del pensament únic i seguir l’estratègia que més s’acosti als postulats polítics hauria de ser un manera d’avançar.

També hi ha hagut una coincidència entre l’auge del moviment independentista i l’auge de determinats populisme. En aquest article  – que ben segur serà polèmic- Francesc Trillas intenta demostrar amb exemple i arguments  com una part del moviment independentista és un moviment populista més. Hi estem d’acord o no val la pena llegir la seva exposició

És en l’actualitat Professor del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, i investigador del Centre Sector Públic-Sector Privat del IESE i del Institut d’Economia de Barcelona. És Doctor en Economia per l’Institut Universitari Europeu de Florència, on va defensar la seva tesi doctoral al desembre de 2000. Amb anterioritat a la seva carrera acadèmica, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre 1991 i 1995. Posteriorment a la seva etapa doctoral, va ser investigador en la Regulation Initiative de la London BusinessSchool fins a 2002. En 2008 va ser VisitingScholar del Departament d’Economia de la Universitat de Califòrnia-Berkeley. Ha publicat en diverses revistes internacionals i està especialitzat en economia de la regulació, micro-economia aplicada i aspectes polítics i institucionals de l’economia. És autor del blog Progrés Real

 Etnicista? Nacionalista? Populista? Jo, de què? Francesc Trillas. El Triangle. 10.08

A la recent presentació a Barcelona del seu llibre sobre populisme i feixisme, al torn de paraules vaig animar a Federico Finchelstein a estudiar el cas del populisme de l’independentisme català. Dubto que ho faci, perquè li cauria de seguida una forta campanya en contra alimentada pel secessionisme (a no ser que la conclusió fos molt benigna), fort en recursos i en líders de classe mitjana i alta, alguns ben situats a l’acadèmia, amb poderosos altaveus i contactes. A mi em semblava, en tant que populisme, molt més interessant i subtil que el molt transparent cas de Vox: qualsevol estudiant de primer de carrera encertarà correctament a caracteritzar Vox senzillament com un partit ultra-nacionalista i ultra-dretà (i sobiranista). No són populistes els líders independentistes catalans? No respecten les regles de l’estat de dret, ni les institucions, se n’inventen de noves fetes a mida, apel·len a la democràcia directa, ataquen la divisió de poders, intenten promoure líders messiànics, parlen constantment de “el poble”, s’apunten a teories de la conspiració… Totes elles característiques del populisme identificades per Hans-Werner Müller, entre altres experts. Efectivament el populisme és difícil de definir i hi ha un debat al respecte, però això no vol dir que sigui un fantasma, igual que passa amb el socialisme, el federalisme, el liberalisme… Són conceptes abstractes que ens acosten imperfectament a realitats complexes. No totes les persones que donen suport a opcions populistes compleixen totes les caracteristiques amb la mateixa puntuació, però això no impedeix dibuixar “mapes de calor” on es destaquen aquells territoris d’alta densitat nacional-populista, com algunes comarques de l’interior de Catalunya.

Un senyor va intentar intentar explicar a Vilaweb (coincidint no sé si casualment amb un titular d’una entrevista al Quadern del diari El Pais on es deia que els separatistes catalans eren vistos a fora com nacional-populistes) que els independentistes catalans no són populistes, i ho va fer no pas explicant si els líders independentistes catalans es comporten de forma semblant als líders populistes en altres llocs, sinó explicant que segons ell els votants independentistes catalans no s’assemblen als votants populistes d’altres països, sobretot perquè tenen un nivell educatiu més alt. Els populistes són diferents col·lectius en diferents llocs, però aquest senyor ha oblidat per exemple que a Catalunya, Anglaterra i USA tenen en comú (basant-me no en una enquesta, sinó en els resultats electorals reals) que estan sobre-representats a les zones rurals i infra-representats a les zones urbanes: mireu els regidors que té el PSC al Solsonès i els que té JxCat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Els sectors que han donat suport al nacional-populisme català tenen un nivell educatiu probablement superior en promig al dels sectors que han donat suport a Trump i el Brexit. Serà perquè els qui tenen el català  com a primer idioma (predictor número 1 de tendències independentistes) són majoritàriament i en termes relatius de classe mtjana i mitjana alta? Són independentistes perquè el seu grup social ha desenvolupat una identificació identitària que s’expressa en el vot independentista, no perquè siguin més intel·ligents. La intel·ligència o l’educació que tenen molts d’ells la posen al servei (mobilitzant el “biaix de confirmació”) de l’opció presa per raons d’identitat de grup. Aquesta és almenys una hipòtesi crec que sòlida de treball, basada en l’observació sistemàtica i la lectura de casos semblants. Com tota hipòtesi, cal treballar molt més per contrastar-la i sotmetre-la a crítica.

L’historiador econòmic Eichengreen ha destacat com una altra característica comuna a diferents nacional-populismes la falta de consideració per les restriccions (els seus plans només tenen beneficis, no tenen costos), pels pros i contres inherents a tot projecte…, i si quelcom falla sempre és culpa dels altres. Ho vam veure a Catalunya a la tardor de 2017: se’ns prometia una desconnexió sense costos, i després de l’intent que va acabar amb la fugida de seus empresarials i de milers de milions en dipòsits, van dir que era culpa de la duresa i repressió de l’estat, és clar. Trump també va prometre que fer Amèrica gran portaria al país una gran prosperitat econòmica, i quan cau la Borsa és per culpa de la Xina. Boris Johnson ja ha dit que la seva desconnexió tant si com no serà el 31 d’Octubre, i que serà l’inici d’un futur idíl·lic per al seu país. Quan això falli, ja sabem que la culpa serà dels buròcrates europeus.

L’economista Pranab Bardhan, bon coneixedor de l’Índia i els Estats Units,  ha explicat que el populisme no és necessàriament l’instrument d’una minoria desvalguda, sinó que ho pot ser d’una majoria que se sent amenaçada (els nacionaliustes hindús? els budistes radicalitzats a Birmània?), i que utilitza eines que no respecten les regles del joc. Un exemple d’aquestes eines està constituït pels mitjans de comunicació adeptes (tradicionals i “socials”) comportant-se com una secta de hooligans disciplinats, com s’explica que era Fox News als Estats Units almenys en els temps del magnat Roger Ailes, a la sèrie The Loudest Voice.

Un altre tret comú, i no específic de Catalunya, és, per cert, l’absència de violència física, compatible amb la intimidació, el fanatisme i la polarització, i no incompatible amb bojos aïllats que en qualsevol moment poden fer un disbarat. Per sort, gràcies a les terribles experiències nacionalistes del segle XX a Europa, a l’existència de la Unió Europea i als costos d’oportunitat que comporta la nostra prosperitat relativa, avui la norma social predominant almenys als països més rics és evitar la violència. Creuem els dits, perquè a la Península Ibèrica, incloent Catalunya, i al Regne Unit, encara surt fum de grups terroristes dissolts no fa pas gaire i avui enaltits en alguns àmbits.

Però tots els nacional-populistes es consideren especials, diferents i, sobretot, bons. “Per a nosaltres l’absència de jugadors negres és només una tradició, no som racistes”, diuen els seguidors radicals del Zenit de Sant Petersburg sobre el seu rebuig al jugador brasiler Malcom, de raça negra. Explica el periodista alemany Dirk Schumer: “Fa poc em va preguntar irònicament una senyora francesa què tal m’anava, com alemany, a Itàlia, el país de Salvini”. La meva digna resposta – “a les eleccions presidencials franceses el Front Nacional de Marine Le Pen ha rebut el doble de vots que la Lliga Nord de Salvini a Itàlia” – va ser rebutjada amb grandeur per la dama: “Són coses completament diferents”, va observar.

Doncs no són tan diferents, encara que no hi ha dos moviments nacional-populistes iguals, sinó que neixen de realitats locals específiques. És positiu que a Catalunya alguns nacionalistes defensin no ser-ho, perquè vol dir que les normes socials dominants no accepten almenys amb prou tranquil·litat d’esperit el terme nacionalista (ni el terme etnicista, ni el terme populista), prevenció que és molt saludable. Trump presumeix de ser nacionalista, però va dir recentment que de racista no en té ni un os del seu cos, dos dies després de demanar a quatre congressistes de minories ètniques que tornessin al seu país, malgrat que tres d’elles havien nascut als Estats Units i la quarta hi va arribar als 12 anys com a refugiada, i avui és ciutadana d’aquest país.

El més curiós és com milions de persones, entre ells líders amb un gran nivell educatiu i cultural, segueixen recolzant a Trump i no denuncien el seu racisme. Aquest també és més greu, probablement, que el de Torra, els escandalosos escrits racistes del qual (“hienes”, “bèsties amb forma humana”) són anteriors a la seva presidència, encara que no se n’ha penedit obertament. Però aquí tampoc no han abundat els valents votants i ciutadans independentistes, acadèmics o no, de bona familia o no, que hagin mostrat obertament la seva inquietud per estar liderats per una persona amb un clar passat racista.

 

Estiuenques (4)

Els diaris. En aquest període estival els diaris com si haguessin fet una operació “biquini” s’aprimen de manera habitual i en alguns casos també de manera alarmant. Baixen les pàgines d’opinió. Els opinadors també es mereixen unes vacances perquè al final el cap els treu fum. Les notícies també tendeixen a una certa frivolitat refrescant però també es combinen amb altres notícies amb tints de dramatisme. L’odissea dels vaixells de rescat a la mediterrània o l’ocupació de l’aeroport de Hong. Kong omplen forces  – de els poques- pagines dels diaris.

Entrevistes per saber que fan els famosos a l’estiu, records de la infància o de l’adolescència de notables de els pàgines roses, viatges pels xiringuitos del país i més saberudes pels castells e Catalunya, receptes amb poques calories i altres novetats culinàries.

En fi un periodisme d’urgència, amb signatures suplents però que ens ajuden també a conèixer el que passa , poc o molt, per aquest mons de deu i intentar-ho fer els màxim de llegible  en moments en que la lectura por acabar essent  complicada també si la xafogor ens ataca de ple.

I entre les notícies destacades ens crida l’atenció un any més ( que pesats!!) la informació del dinar que Puigdemont ha fet a Waterloo – com si els demés ni dinessin- amb foto inclosa. Els i les inevitables de empre acompanyant al President , els consellers Puig i Comin que esdevenen uns “totarreu” de primera magnitud. Dinar en que s‘expliquen detalls emotius, les cançons que es van cantar quan potser ja s’havien atipat, que el mateix president va fre l’allioli i que va tenir com afigura de luxe el raper Valtonyc un altre màrtir del procés, però que par salut mental no el van deixar cantar …

En fi ja sabem més coses de l’entorn presidencial encara que siguin “collonades” com un dinar que segurament no importa a gaire gent..

Però vaja , ja se sap qui no té feina el gat pentina i anem omplint planes….

La tempesta. I quina tempesta!!!. Llamps, trons i mestralades i més i molt més…. Vilanova va patir la matinada del 12 d’agost el que ja s’ha qualificat una – sinó la que més- de els tempestes més fortes i amb majors perjudicis del que poden recordar els més grans. Lesa cuses ja se sap arribada de front fred, aigua del mar a temperatures molt altes i el massís del Garraf que fa de barrera , la combinació perfecte i tot acaba espetegant. Hi ha una altra versió i és que sembla que la marededéu de  les Neus està molesta perquès  vot  del poble es va fer passada la mitjanit el 5 ‘agost i per tant fora de termini, fet que molesta a l’autoritat virginal i ens ha volgut fer arribar una avís per a navegants.

Altres recorden que un 12 d’agost de fa 55 anys també Vilanova va patir un aiguat que va fer córrer l’aigua per tota al ciutat causant estralls enormes. D’aquell agost de l’any 1964 en recordo la negror del cel, la pluja insistent i potent que anava caient i la Rambla baixant de banda i banda, els més creients resaven el Trisagi i els més descregut potser ja insinuaven això del canvi climàtic… En fi passat el temporal vam anar fins l’estació e Vilanova de la  que guardo el record  d’un Espai ple de fang, branques,arbres , porqueria  i cotxes, cotxes, molts enclastats contra les parets i amuntegats un damunt dels altres..En tot plegat d’una desolació i impotència aclaparant, la natura desfermada, emprenyada… i no sabem si aquell any la pregària a al marededéu també es va fer tard. Seria una bon treball pels investigadors.

Però la tempesta d’ara té xifres brutals “ Més d’un centenar d’arbres caiguts, desenes de palmeres tombades enmig del carrer i diversos establiments tancats per inundació protagonitzen un paisatge que el govern municipal ha definit com a “desolador”. una vintena de palmeres també tombades a terra, desenes de carrers tallats i la circulació interrompuda a la majoria de passos sota la via. També han quedat malmeses unes canonades d’aigua i gas d’un carrer cèntric Aquest dilluns, l’executiu preveu concretar el recompte dels desperfectes en una reunió amb els caps de servei d’emergències en què s’estudiarà la petició d’ajudes a altres administracions.” Així ho explicaven els periodistes,

Hem vist centenars de fotos i també  alguns vídeos de les destrosses, hem pogut presencialment els arbres caiguts, alguns balcons trencats i tendals que han volat metres i metres del seu lloc habitual, tanques a terra, terrasses destrossades, situacions d’una certa alarma…

En fi que com ami hem estat notícia.

La ciutat ha  rebut prop de 50 litres per metre quadrat caiguts entre les 3.30 h i les 4 h. Per tant una intensitat notable acompanyada de llamps i trons, pedra i vent, vent que ha estat el causant de bona prat dels estralls, ara el debat és Esclafit o tornado…ho deixem pels experts.

I naturalment el lament justificat de l’alcalde accidental ( i accidentat. Ja passa això)   “Hem doblat el personal de neteja de la via pública per atendre aquesta catàstrofe”, ha afirmat Medina, que ha assegurat que feia, com a mínim, més de 20 anys que la ciutat no patia unes destrosses generals d’aquesta magnitud a causa d’un temporal. L’alcalde accidental ha lamentat que la tempesta també ha afectat diverses propietats privades, tant pel que fa a despreniment de cornises com a inundacions a botigues i restaurants, sobretot a la façana marítima. ( Explica a l’Eix Diari).

Del que no hi ha dubte és que el canvi climàtica , malgrat diguin el cosí del Rajoy o el omnipotent i omnipresent Trump, té les seves influències. A veure a l’agost – a partir del 15, potser a Vilanova a partir del 12- les tempestes d’estiu són una característica de sempre però de tant fortes, intenses, i devastadores vol dir que alguna cosa ha canviat.

O els Deus i les Verges està emprenyats i emprenyades, molestos i amb ganes de guerra o l’escalfament global comencen a advertir per on aniran els coses.

Cadascú que digui el que vulgui i cregui el que pugui…

A rel d’una altra tempesta també forta vaig escriu a l’Eix Diari el  27-11-2016 un article que parlava sobre la natura desfermada. Avui torna a tenir sentit i actualitat

 

De curiositats i febleses.

Possiblement una de les maneres més evidents de constatar la feblesa és enfrontar-te a les forces de la natura quan aquestes estan desbordades. Qui el passat dimecres a la tarda anés per la ciutat, ja fos a peu o en cotxe i va trobar-se en mig de la tempesta va poder adonar-se de la sensació de feblesa, de poca cosa que en alguns moments podem arribar a sentir que som.

Alguns arbres mig partits, pedregada, que patir-la dins del cotxe, a més de dificultar-te la conducció, esfereeix per  la sorollada que sents i que espanta, carrers tallats per l’acumulació d’aigua  en alguns casos impracticables i que el mínims de prudència et fa evitar-los i no intentar travessar-los, els torrents habitualment secs i bruts baixaven amb una certa intensitat i l’aigua haurà ajudat a netejar-los, això si dipositant tota la merda acumulada a les sorres de les platges.

Topics recurrents, caos circulatori, passos sota la via inundats, talls de llum, cotxes atrapats en mig de tolls immensos, clavegueres que es desborden, torrents que se surten en alguns punts de mare, sortosament els llocs són coneguts i l’acció preventiva pal·lia els danys col·laterals que podrien comportar, evacuació d’alguns nens i nenes d’alguna escola rodejada per l’aigua, sortides de la ciutat col·lapsades en part per la prudència dels conductors en part per les dificultats afegides per les conseqüències de la tempesta.

I també constatem que en mig del batibulls, de llamps trons i pedregades, hi ha qui encara té la capacitat d’aprofitar l’oportunitat per filmar la situació, per fer la fotografia de la branca que cau, o del torrent que sobreeix, les tapes de clavegueres que salten, els carrers convertits en rius, les pedres que cauen s’amunteguen al balcó de casa, prova d’això són la notable quantitat de fotos i vídeos fetes per ciutadans que hem vist a través de les xarxes dites socials i també per les televisions en els seus programes dedicats al temps. La situació que vam viure dimarts no ens són massa habituals, tot i que cada any alguna en cau de forta, i per tant, per això, per l’excepcionalitat, deu aixecar tanta curiositat i sobretot ara que amb la telefonia mòbil hi ha la possibilitat de registrar imatges prou interessant com fer-les públiques i compartir-les. En el fons deu ser allò del “periodista” que tothom porta dintre i que surt en els moments excepcionals i la tempesta de dimarts ho va ser.

Perquè, al marge dels entrebancs que ocasiona i el temor que pugui generar, no hi ha dubte que aquells deu minuts alta d’intensitat meteorològica van ser un espectacle digne de veure i intentar retenir-lo amb imatges i amb vídeos.

La natura desfermada no hi ha dubte que també té el seu atractiu i sobretot si t’ho mires protegit des de darrera dels vidres de la balconada o la finestra de casa teva.

Sortosament tot plegat no va durar massa -si hagués estat més llarg, haguéssim patit de valent-  i poques hores després es recuperava allò que en diríem “normalitat” tot i que en alguns indrets aquesta normalitat va ser precària força estona més. Cada cop que es produeix un episodi aquest tipus es genera el debat de si les nostres ciutats estan preparades per situacions d’una certa “anormalitat” fruit de la mateix natura. Debat força inútil perquè quan es dóna la circumstància tempestuosa com la que vam tenir difícilment i amb tota la previsió possible es pot garantir que res s’espatlli o que tot funcioni a la perfecció. Dosis de paciència i a resguardar-se fins que passi el temporal.

En un país en que segons les índex d’audiència a les televisions on les previsions meteorològiques estan entre les programes més vistos i seguits no és d’estranyar que a cada cop de força de la natura es converteix després en una gran capacitat de generar la lògica curiositat generen molta informació i imatges que per altra banda en moltes ocasions demostren i paleses la feblesa que tenim davant les forces naturals que de tant en tan ens fan recordar que encara poden condicionar, i molt, la vida a les ciutats encara que sigui sortosament per una breu estona. Està bé el recordatori si serveix per veure quines qüestions es poden resoldre per la propera vegada.

Però segurament per més prevenció que puguem fer la natura ens sorprendrà sempre i en el proper terrabastall veurem les mateixes situacions en els mateixos o en altres indrets i segurament els inconvenients seran els mateixos. Deu ser el peatge que cal pagar per desafiar a la natura (com per exemple intentar desviares el curs dels torrents, l’aigua acaba passant per on ha passat des de temps immemorial) i desafiar-la des de la nostra fragilitat.

Curiositat davant l’espectacle de la natura i voler-ne copsar i retenir els moments més impactants i feblesa, també, clar, davant les molèsties i inconvenients que l’espectacle de la natura en plena acció comporta.      

Ens interessa molt la teva opinió!

 

Castells. L’agost ve carregat de festes majors i en conseqüència també d’actuacions castelleres. Les colles recorren la geografia del país alçant castells a les places principals. Hi ha però actuacions que sobresurten pels resultats obtinguts per les colles.

Diada de les Neus a Vilanova, primer tres de deu de la temporada. Temporada que va començar a ralentí, pausadament i també amb la sensació que els vilafranquins havien perdut gas. La pèrdua de l’hegemonia després del Concurs de Castells de Tarragona semblaria que els havia passat factura. La realitat és que els canvis necessaris i el reajustament d‘alguns castellers en els seus llocs habituals  ha fet que la colla vagi una mica per darrera del que era habitual altres anys.

Però l’actuació de Vilanova desmenteix la tesi de que havien perdut marxa. Dos de nou, Tres de deu, quatre de nou i pilar de set.. Això novament rutllava a totes..

Però al cap de pocs dies en el Firagost de Valls la Vella replicava amb contundència , no va arribar al castell de deu però va signar una actuació antològica. Dos de nou, cinc de nou i quatre de nou amb l’agulla..

De nou doncs la competència estava garantida per aquest final d’agost.

Ahir mateix ens va tornar a veure les cares  a la Bisbal del Penedès. Actuacions de mèrit amb gammes extres i castells de nou i per tant la partida està molt igualada.

I ara ens queda Vilafranca,la diada castellera per excel·lència, on tot es possible i on les colles donen el màxim i una mica més. Allà no valen excuses i cal anar a totes – amb els límits racionals, clar- i veurem si la competència que no es veurà en   cap concurs aquest anys es reprodueix a al plaça.

Les perspectives són bones per veure castells de gamma extra i els intents ben segur que arribaran amunt.

Agost va ja capa caiguda i els castells. als contrari, en alça. Ens queden dies encara de glòria o de simple transició.

La realitat de les actuacions decidirà.

 

Per al marededéu d’Agost a les set és fosc.

Això ja no és ben bé això.

El fet de que hàgim variat l’horari de manera arbitrària fa que avui el 15 d’agost encara el sol es mantingui gairebé fins els 9 del vespre. I també ara sí que es començar a obrir el dia força més tard a quarts de set encara domina una certa foscor.

Però a  l’estiu li queden forces dies però el sol  i el seu curs ja comença fer pensar que l’equador està passat i anem sense cap mena de pal·liatiu cap a la tardor…

Alguns comentaris sobre el refrany

És tan popular aquest refrany que dóna compte de com s’escurça el dia, que per provar la vivesa dels infants se’ls sol dir: «Per la Mare de Déu d’agost a les deu ja és fosc», i tot innocentment frissen a contestar: «a les set, no a les deu»: I se’ls replica: «O a les deu no ho és, fosc?» (PONS LLUCH 1993).

Per expressar que a l’agost les nits ja se són allargades (DCVB 1950).

L’estiu és l’època de regressió de l’hora de posta del sol, fins arribar al dia de l’Assumpció de la Verge, punt en el qual el poble ha observat el que diu aquest refrany (SERRA I BOLDÚ 1986).

Per al bon enteniment del refranyer, cal tenir en compte la seua antiguetat. Hom hi parla de l’hora solar (MARTÍ I ADELL 1987).

Vegem com el poble explica i gradua les hores de claror a través de l’any, dient quant s’allarga el dia (SERRA I BOLDÚ 1987).

El dia comença a ser més curt (CARBÓ 1995).

Al·ludeix a l’escurçament de la claror del dia (PARÉS 1999).

En fi que ja anem cap avall.

Un referent de la política vilanovina

Agost ens porta la Festa Major però també una mala notícia, la mort de Jaume Casanovas que va ser per diverses generacions un referent en la política municipal i també el referent més notable del socialisme al territori durant molts anys.

Quan desapareix algun dels referents que han conformat la teva formació com  ciutadà actiu i compromès amb la teva ciutat durat un temps a través  de la política sens que també es perd una part de la història viva del teu imaginari.

Aquest dies hi ha moltes persones que evoquen i evocaran des dels seus espais de record  la figura del Jaume Casanovas, figura que, com la dels molt altres líders, té diverses visions i té també diverses maneres d’abordar la seva tasca com a polític. No serà però que , ben segur, quan hagin   passat encara uns anys, es podrà agafar una perspectiva més llarga i potser menys emotiva per analitzar l‘enorme figura de Jaume Casanovas, que sens dubte és ja una de les personalitats vilanovines més rellevants dels darrers cent   anys a la ciutat.

Persona de referència en la clandestinitat política vilanovina durant el franquisme.

Persona clau en la transició democràtica.

Persona fonamental  en la creació del nou municipalisme català que va haver de reinventar-se  després del franquisme.

Persona imprescindible en la conformació global  de la ciutat contemporània.

La ciutat amb les seves virtuts i també amb alguns dels seus dèficits són en bona part la plasmació el projecte que Casanovas tenia   pensat per la ciutat i que amb l’aportació peculiar de cadascun dels seus col·laboradors i fins  i  tot dels seus antagonistes s’ha anat conformant.

A l’any 2001 el desaparegut  Diari de Vilanova va organitzar un seguit de xerrades en que es convidava a les persones que havien estat alcaldes en la democràcia que fessin una mica de recorregut per la seva biografia política.

Em va tocar fer-ho el febrer del 2001.

D’aquella intervenció en recullo alguns fragment que avui em son especialment presents

És en aquesta època final  dels seixanta  i fruit dels viatges a Barcelona que entro a formar part del nucli de viatgers, estudiants i joves que comencen a treballar, format a l’entorn del Jaume Casanovas. De fet el coneixia i com és naturals en determinat cercles era coneguda, no la seva militància concreta però si la seva trajectòria opositora. D’aquí a entrar al MSC no més era qüestió de temps. Temps de conspiració, dels primers actes subversius, temps dels primers aprenentatges polítics seriosos i també els primers documents propis gràcies a la confiança dipositada, també temps de profundes decepcions politico-personals.

Quan vaig entrar al PSC vaig tenir una Bona rebuda i acolliment. Potser és que aquella frase de Jaume Casanovas quan ens proposa ajuntar-nos al seu projecte a  la ciutat  “d’incorporar la marginalitat o una certa punta d’originalitat”

Voldria fer un merescut reconeixement a Jaume Casanovas, – mestre de tota una generació de polítics-  vaig compartir govern, vaig aprendre a fer política i al debat real sobre els problemes de la ciutat i em sento corresponsable d’errors i encerts en el grau que em pertoca d’ aquella època”.

Com ja hem dit serà d’aquí uns anys que es podrà analitzar la gran feina feta pel Jaume Casanovas a la ciutat. Es podrà analitzar les causes , les raons i arguments que van portar a fer determinades polítiques i no unes altres. Serà també temps d’analitzar les profundes conviccions de progrés social que tenia Casanovas i la seva indestructible honestedat en la vida política que va marcar la seva actuació.

A vegades la política apropa i a vegades la política allunya. I aquest és el cas hi he tingut desencontres.  I si en  els darrers temps , o anys vaig tenir una certa distància en els plantejaments que feia Casanovas això no omet que consideri que la seva  tasca i llegat és  enorme i  la seva tasca polítics més que rellevant. La discrepància no és, almenys per mi, un motiu per no reconèixer la feina , l’extraordinària feina feta per companys però també pels adversaris polítics.

I d’aquesta feina personalment voldria destacar tres elements que al meu entendre defineixen una part de la figura política de Jaume Casanovas:

La seva capacitat de liderar, un lideratge fort potser en alguns moments personalista, per amb la capacitat de projectar i conformar equips que li fessin costat en la reflexió i en el debat. Malgrat es construeixin equips moltes vegades el lideratge també s‘expressa en el moment de  prendre decisions en solitud després d’escoltar  i en aquest sentit el Jaume prenia decisions i tirava endavant, si calia fer girs es feien però si l‘objectiu era un la feina s ‘adreçava amb força i tossuderia  a complir-lo.

Un segon element és el de la seva capacitat i voluntat  d’eixamplar el projecte socialista a la ciutat. Va saber llegir extraordinàriament bé que un projecte guanyador és un projecte que trenca les costures massa vegades encotillades del partit polític. Sense menystenir en absolut el partit va ser saber   eixamplar la base del seu  projecte per Vilanova  – ara d’això se’n parla molt- va saber incorporar persones provinents de diverses sectors ideològics dintre del progressisme per bastir equips diversos  amb la voluntat de que les seves candidatures fossin el màxim de representatives i inserides a l’associacionisme i en la societat vilanovina que ell coneixia prou bé. Això a voltes li comportava algunes crítiques internes, les respectava però sempre va procurar trobar transversalitat  i fer equips d’ampli consens amb , això sí, una visió d’una esquerra moderna, oberta i gens dogmàtica.

I la tercera virtut política  – la llista seria llarga i ja hi haurà moment per fer-la- és la seva visió de la ciutat i del territori. Va saber plantejar un projecte de ciutat, ambiciós, amb una clara voluntat de projectar-se cap el futur , i així iniciatives com al dels planejament urbanístic, la promoció industrial de la ciutat són aspectes que molt reflexionats va voler portar a al pràctica, alguns, la majoria,  amb èxit , altres es van quedar pel camí. Però Casanovas va ser qui va assentar les bases de la ciutat que avui tenim. Projectant però també reflexionant sobre el futur. I va tenir sens dubte una visió de territori amb  voluntat de compartir idees i territoris . La seva empremta positiva  al Pacte del Penedès que donaria pas a la Mancomunitat del Penedès- Garraf , la portada d’aigua d’Abrera  – es va resoldre l‘endèmic problema de Vilanova que tant va perjudicar a  la ciutat-   són dos exemples de que tenia clar quin era el seu territori i el territori que havia d’actuar conjuntament.

I hauria altres elements destacats de la seva personalitat política ja hem llegit algunes gloses  i en seguirem llegint.

Una personalitat forta , un lideratge precís amb l’objectiu de treballar contra la desigualtat social, contra la injustícia i fer un treball que ajudés el País. País que va servir des d’un catalanisme obert, des d’un federalisme de convicció i ho va fer des de la lleialtat i la fidelitat als les idees socialistes.. Així ho va creure i així ho va treballar amb al coherència i honestedat  que l’ha distingit.

Gràcies per tot, per la teva enorme feina i també pel mestratge polític que va exercir sobre molts de nosaltres que hem intentats seguir, a la nostra manera,la teva petjada amb més o menys encert.

Gràcies.

 

Publicat a l’Eix Diari el 6 d’agost del 2019

La història i la mala història

La història té elements objectius, fets incontestables i a partir d’aquí la interpretació és lliure i es pot esbiaixar de la manera que es vulgui.

Normalment es diu que al història l’escriuen els guanyadors i per tant omet bona part dels fets que no els convinguin.

Hi ha també la perversió de la mateixa història o sigui aprofitar la història per llençar descaradament aigua al molí que vols fer moure.

I també hi ha el cas de d’Institut Nova Història que ha fet un seguit de suposades investigacions que han donat resultats sorprenents:

Cervantes va escriure el ‘Quixot’ en català

els viatges de Marco Polo en realitat els va fer un català, Jaume d’Alaric,

Cristòfol Colom era català….

De moment aquest Institut no ha entrat en el debat sobre si la terra es plana o si la història de que l’home va arribar a la lluna és tot pegat una conspiració…però ,al temps que tot és possble.

Fa un temps des  de la revista Sapiens -març del 2019-  en el reprtatge Desmuntem la ‘Nova Història’ d’Arnau Cònsul text en que Agustí Alcoberro, Vicent Baydal, Àngel Casals i J.E. Ruiz-Domènec denuncien les teories i mètodes d’investigació de les tesis sobre l’ocultació de “l’autèntica història de Catalunya” de l’Institut de Nova Història. El mateix Alcoberro  explica en el text que : El que no pot negar-se, però, és la capacitat de Bilbeny, llicenciat en Filologia Catalana, per reinventar-se i persistir en la divulgació de les seves tesis, aconseguir suport econòmic i convèncer una gernació de partidaris: “L’INH és com una religió”, diu Alcoberro, “més que lectors, té seguidors”. I Baydal, remata: “Sí: és com una secta, per no dir com una droga, perquè cada descobriment és com una gran pujada de substància química al cervell i cada cop en vols més, però al final el resultat és tòxic”.

I els historiadors conclouen en el reportatge de Sapiens : I el cert és que, com fa notar Àngel Casals, “fer recerca i aportar coses noves, en un camp com la història, costa molts anys! Ells van molt més de pressa, és clar. I sempre tenen a punt alguna pretesa descoberta que ho capgira tot de dalt a baix i, com tota fake new, circula a gran velocitat”. De manera que, en això hi estan tots quatre d’acord, s’ha de fer una gran tasca de conscienciació social sobre el perill d’inventar-nos la història: si la gent necessita conspiració, que compri novel·les. “El gran problema és que els llibres de Jordi Bilbeny continuen a les prestatgeries de no-ficció”, resumeix Agustí Alcoberro, que sentencia: “Després del segle XX, tots plegats ja hauríem d’haver après què passa quan s’intenta construir un model de societat sobre bases falsàries”. I Vicent Baydal sentencia: “Un país s’ha de construir sobre una història ben feta. I en això els catalans teniu una llarga tradició: els models de societat, des de Capmany fins a Fontana, passant per Vicens Vives, s’han bastit sobre una visió històrica. Intentar construir sobre un deliri porta a… què sé jo! Quin futur pretenem aixecar sobre una mentida?”.

Ara però l’actitud d’aquest l’ Institut Nova Història entra en el camp de la política pel fet que el PSC per boca del seu portaveu Ferran Pedret ha presentat un conjunt de preguntes perquè el Govern expliqui les subvencions que aquest institut ha rebut. Recentment han aparegut informacions que no han pogut ser contrastades a través del portal de transparència de la Generalitat perquè les dades són confoses.

El diputat del PSC Ferran Pedret ha dit en declaracions al digital  ‘El Món’ que “un institut practiqui la pseudohistòria sense seguir el mètode científic, d’entrada, ens preocupa”, però també, ha continuat, “la cobertura que s’ha donat a les teories que es van inventant a través de documentals i entrevistes a televisions públiques catalanes o la participació de suposats investigadors en debats”.

I segueix explicant al digital El Món : Pedret ha recordat que fins i tot des del sobiranisme les teories de l’institut han rebut crítiques per part d’altres historiadors i s’ha mostrat preocupat per les connexions amb “un grupuscle poc representatiu de l’independentisme de tendència xenòfoba i d’extrema dreta de Ripoll”, que ha participat en la darrera edició de la universitat d’estiu de l’institut celebrada a Montblanc. “És preocupant quan come nces a veure que una cosa lliga amb l’altra, i amb el suport de diners públics”, ha subratllat el diputat socialista.

I és el tema del finançament que aixeca les sospites del diputat del PSC ja que considera que amb Diners públics i amb contractes amb empreses que no veu clars no és pot subvencionar la pseudociència suposadament al servei de la causa catalanista però la realitat és que la perjudica força més , perquè no hi ha res pitjors que voler defensar qüestions  històriques amb manipulacions falsedats i una imaginació desbordada

La història no es pot escriure al gust del consumidor…

A la llarga es descobreix i llavors el ridícul és espantós.