Noms propis (XX)

Mai 19, 2019 by

Miquel Iceta. La seva designació com  Senador no era ni és una decisió de cortesia parlamentària, sinó l’expressió del dret a decidir del Grup Socialista que té tota la legitimitat per dir que vol que ocupi el lloc que li correspon com a senador, precisament per la quota fixada  en funció dels resultats electorals.

Un cop més al prepotència i l’ús del reglament del Parlament de  manera esbiaixada – el mateix que critiquen ERC i PdCat dels altres – s’ha usat de manera inequívoca per vetar la candidatura d’Iceta.

Què potser no s’ha fet prou bé el procediment, és possible, però això no justifica la decisió de vetar-lo.

És tombar-lo com diu el President.

Curiosament al pinça amb la dretes  que no l’haguessin vota al Senat segueix, com en la tramitació dels pressupostos.

En fi la nova aposta per Mel Cruz també es molt bona.

Però vaja veurem que diu al final el Constitucional, però quan ho digui tot ja serà aigua passada.. però segurament no oblidada.

I la premsa altre cop s’ha fet ressò del tema i s’han publicat nombrosos articles, aquí una petita mostra

¿Es racional el veto a Iceta?. Joan Tapia. El Confidencial. 16.05

Son razones poco comprensibles. Vetar que un político catalán —que no gusta ni al PP ni a Cs— presida el Senado de España, la Cámara territorial, es algo bastante fuerte. Todavía más porque es un veto que va contra normas y usos y costumbres parlamentarias. Una ley del Parlamento catalán especifica que los senadores autonómicos se designan al principio de la legislatura en proporción a los votos obtenidos y la junta de portavoces decidió que al PSC le tocaba uno. Así fue elegido José Montilla. Luego, cuando se produce una vacante (la dimisión de Montilla), es el grupo correspondiente el que designa al sucesor y los otros grupos lo refrendan. No es cortesía parlamentaria, como ha dicho algún bobalicón, es lo que se ha hecho siempre sin que criterios políticos hayan hecho nunca variar la práctica. El Parlament votó así que Xavier García Albiol, presidente del PP catalán, fuera elegido senador en enero de 2016. Mayor importancia tiene todavía la designación como senadora autonómica de la diputada de Cs Lorena Roldán el 4 de mayo de 2018, cuando el artículo 155 estaba en plena vigencia. ¿Salvador Sabrià podía votar en 2016 a García Albiol y en 2018 (con Junqueras en prisión y Puigdemont en el exilio) a Lorena Roldán, pero sus escrúpulos no le permiten votar ahora a Iceta porque Gabriel Rufián no ha sido consultado? Parece un chiste.

 No hay explicación racional, pero debe tener alguna, porque ERC es un partido fuerte y con tradición (no un recién llegado) que ha dado a Cataluña presidentes como Francesc Macià, Lluís Companys y Josep Tarradellas, muy distintos pero todos con cargos relevantes en la II República, en el exilio y en la transición democrática cuando Adolfo Suárez. ¿Cuál puede ser la explicación?

El domingo apunté que el segundo puesto del PSC en las recientes legislativas (23,2% de los votos frente al 24,6% de ERC) y la victoria socialista en la provincia de Barcelona podían haber inquietado a ERCque (vista la deriva a la fragmentación del conglomerado Puigdemont-Crida-PDeCAT) podía haber concluido que su posición como partido dominante en Cataluña era ya indiscutible. Era lógico que la resurrección del PSC —gracias a la resiliencia de Iceta y al efecto Pedro Sánchez— incomodara. Especialmente si temían que Iceta, desde la presidencia del Senado, pudiera ser un candidato de peso en las próximas elecciones catalanas.

Iceta y la histórica estupidez de ERC. J. A. Zarazalejos. El Confidencial. 16.05

 En la naturaleza del partido que dirige Junqueras está consumar estupideces históricas —es decir, torpezas de gran dimensión— de las que sus sucesivos

El veto separatista a la elección de Miquel Iceta como senador autonómico del PSC en el Parlamento catalán, si se consuma hoy, alberga la misma intencionalidad totalitaria, arrasadora de los derechos de las minorías, que la aprobación de las sedicentes leyes de transitoriedad y fundacional de la república y del referéndum los días 6 y 7 de septiembre de 2017. Nunca en democracia y en ningún parlamento autonómico se ha vetado este tipo de designaciones, que están expresamente previstas en el artículo 69.5 de la Constitución y que responden a criterios de proporcionalidad. Por esa razón, el actual Parlamento catalán designó, sin problema alguno, a un senador del PP y a otro de Ciudadanos.

No estamos, como se dice con escasa propiedad, ante la quiebra de la “cortesía parlamentaria”, sino ante un hecho subversivo, contrario al ordenamiento jurídico, porque anula un derecho del grupo parlamentario del PSC que con seguridad amparará el Tribunal Constitucional, aunque su función no consista en encontrar fórmulas taumatúrgicas al burdo incumplimiento de una convención que se deduce directamente de la Constitución y del Estatuto.

 ERC se equivoca. Javier Pérez Royo. Eldiario.es 16.05

 No estamos en el terreno de la “cortesía parlamentaria”, sino en el de la interpretación de la norma de tal manera que no conduzca a una conclusión absurda. La finalidad de la existencia de los senadores autonómicos es la de expresar la pluralidad política del Parlamento. Por eso son los distintos grupos con representación parlamentaria los que deciden quiénes van a ser senadores. La facultad de elegir quién lo va a representar en el Senado es suya y solo suya. Cualquier otra interpretación chocaría con el “pluralismo político”, que es uno de los cuatro “valores superiores” del ordenamiento jurídico mencionados en el artículo 1.1 de la Constitución. La no ratificación de Miquel Iceta como senador es una negación pura y dura del pluralismo político. No se puede vetar la propuesta de ningún grupo parlamentario.

Esta interpretación viene avalada por la “convención constitucional”, que ininterrumpidamente ha estado presente en la designación de todos los senadores por los parlamentos de las Comunidades Autónomas desde 1980. Cuando una norma ha sido interpretada de manera unánime e ininterrumpida de una misma manera, no se puede producir una ruptura con dicha interpretación sin una justificación indiscutible. Y dicha justificación brilla por su ausencia en el caso de Miquel Iceta. El principio de igualdad es incompatible con una interpretación no ya distinta, sino contradictoria, con la que se ha hecho por el Parlament de Catalunya y por los Parlamentos de todas las demás Comunidades Autónomas desde 1980.

En el caso de que el veto a Miquel Iceta se confirme, se habrá producido, además, una lesión de su derecho fundamental a la participación política en su vertiente de derecho al sufragio pasivo, así como del derecho fundamental a la participación política del grupo parlamentario socialista y, por extensión, de todos los ciudadanos que votaron la candidatura socialista al Parlament.

En mi opinión, se debería solicitar a los letrados del Parlament un dictamen acerca de la constitucionalidad o no de la operación tendente a impedir la designación de Miquel Iceta como senador. Debería evitarse que el tema acabara recalando en el Tribunal Constitucional.


Carles Puigdemont. L’expresident de la Generalitat i ara candidata  els eleccions europees va fer un anunci que ha passat força desapercebut  . Puigdemont no pot exercir de diputat al Parlament, no pot ser investit com a president de la Generalitat ja que els mateixos informes jurídics del Parlament expliquen que no pots er investit, naturalment ell ho ha  portat el cas als tribunals cercant la possibilitat de trobar una sortida a la seva situació,. Mentre al justícia, lenta justícia es pronuncia i si surt escollit euro parlamentari  es dedicarà a allò que ell creu que pot fer sense entrebancs: ser eurodiputat i fer servir el Parlament Europeu com la cambra de ressonància del sobiranisme català. Altre cosa és que la cambra li faci cas. Així ho ha manifestat directament:”Jo em sento, com a parlamentari català, suspès, bloquejat, perquè no se’m restitueixen els drets polítics, no puc tenir iniciativa politica. Se’m vol forçar a aceptar una realitat que jo, com saben  estic contestant des dels àmbits jurídics.”

Les enquestes sembla que li dona aquesta acta d’eurodiputat, estaria bé que es dediqués a la causa catalana des del Parlament. Si això fos així ben segur que alguns li agrairien, ja el tindrien entretingut i potser es podrien començar a fer les coses amb més racionalitat que no pas ara. : renunciar a la restitució i començar a donar pas a nous lideratges.

A veure  votants , ajudeu una mica !!

 

Jami Matamala: Segurament si no hi hagués hagut tot això del procés, poca gent més enllà de la seva família i els seus àmbits gironins i també en el dels negocis ja que  té negocis en la indústria editorial i en la distribució de productes de papereria.  sabria qui és en Jami Matamala, però ara és força conegut i ho és per ser ‘amic de Carles Puigdemont

Diuen els qui coneixen de prop a Matamala ho descriuen com una persona de caràcter fort i totalment lliurat a la causa secessionista. De fet, quan Puigdemont va ser triat per a substituir a Artur Mes en la presidència de la Generalitat «Jami» va ser un dels primers a conèixer la decisió que va canviar per sempre la vida del llavors desconegut alcalde de Girona.

Qui té un amic té un tresor. I en aquest cas ben bé és així, ja qui diu que és el que paga la “festa”.

Però al marge dels temes econòmics és lloable la seva solidaritat i la seva companyia a Puigdemont durant tot aquest temps.

Ara en Jami Matamala s’ha convertit en Senador del regne.

En l’operació designació a ell li ha tocat ser senador i a l’advocat de Puigdemont diputat per Girona, en fi maneres d’escollir candidats.

Matamala a tornat de l’”exili” amb olor de multituds . L’ANC va fer una crida a rebre’l a aeroport i seguir-lo fins Girona amb estelades . Ell ha manifestat que tenia una sensació agredolça ja que “: “Torno sol, però ho hauríem d’haver fet tots els exiliats i els presos polítics haurien de sortir”. Matamala ha dit que, precisament, per això ha entomat el repte d’anar al Senat a treballar per tots ells i per “conquerir la independència i una Catalunya lliure”.

Bé ja sabem que farà al Senat.

Nombroses personalitats l’han rebut.

Fins i tot el President la volgut rebre i ho ha fet a la Delegació del Govern a Girona i en el mateix lloc on Puigdemont abans de guillar fa fer un declaració. “Et vull donar personalment la benvinguda; ets el primer de tots els exiliats a qui volem a casa ja per seguir lluitant per la democràcia, la justícia i la independència de Catalunya” ha dit Torra.

Rebrà a tost els Senadors quan  vagin i tornin de Madrid?

Farà cada cop el numeret…

En fi anar fent xup-xup….

Veurem quantes vegades és noticia Matalama per les seves in iniciatives al Senat.

Podria quedar-se dret com Xirinacs per visualitzar al situació dels exiliats…..

Aniversari. D’aniversaris n’ hi ha de tota mena. Feliços, tristos, de personatges, de fets …Es recordar amb més o menys intensitat en funció del que cadascú vulgui celebrar.

Ara s’ha produït l’aniversari de l’elecció de Torra com a President de la Generalitat.

Ha estat bàsicament tractat amb indiferència.

Poca cosa hi ha destacar d’aquets any.

Ha estat un any intents però ben poca cosa d’aquesta intensitat ha girat a l’entorn de la presidència.

Un govern amb una iniciativa legislativa nul·la

Un govern que alenteix qualsevulga acció política.

Seri complicat dir un parell de coses que hagi fet aquest govern , més enllà de declaracions més o menys altisonants i molta, massa gestualitat.

En definitiva un govern més inoperant que efectiu,que era el que s’havia dit que seria
I per mostra un botó en el discurs que ha fet Torra en aquest aniversari l’únic destacable és que seguim en direcció a la independència…..

En fi segueix vivint en el seu món, per cert molt allunyat de la realitat

Catalunya no ha tingut sort amb els darrers presidents…

Anuncis

De lectures

Mai 19, 2019 by

El document de Prats. Informe de l’èxode de Prats de Molló del 27 de gener fins el 16 de març de 1939.

Text de Thomas Faitg.

Pròleg de Llibert Tarragó

Editorial La Magrana

Barcelona 2009.

Es compleixen ara els 80 anys del final  de la guerra civil i per tant vuitanta anys de l’èxode de milers de persones que fugien de l’exèrcit franquista. Van passar a França en unes condicions  gairebé inhumanes i van rebre així mateix un tracte insolidari per part de las autoritats franceses amb honroses excepcions protagonitzades per la gent del poble.  . Aquets llibre és una petita joia de la història, dels fets que van succeir els dies de la retirada de l’exèrcit popular en el seu pas per Molló i fins a Prats. És una  petita història per la seva extensió però d’un nivell de simbologia impressionant.

L’èxode, la fugida, la penúria d’homes i dones que derrotats emprenen el camí de l’exili i la retirada  són narrat objectivament amb tota la cruesa, amb tota la versemblança per qui tenia la responsabilitat de prendre nota , d’aixecar acta de la situació que es produïa a la petita vila de Prats de Molló que va veure sacsejada la seva vida amb un allau inesperat de persones que gairebé sense esperança fugen del  temor de la avantguarda franquista que persegueix i fustiga a les columnes de persones , en bona part civils, dones , nens i famílies  que veien el traspàs de la frontera com una salvació, com un alliberament.

El text no es permet cap frivolitat, descriu la por, la fam, els temor de la gent,  assenyala el suport de la població i de les autoritats locals, no pas del govern fiancés que tot i ser d’esquerres va tenir una actuació poc humanitària amb les refugiats.

L’esforç i la solidaritat de la get humil i senzilla que pateix davant el drama que estan vivint altres ciutadans que malgrat que vinguin d’un altre país  són objecte d’ajuda i suport.

També es descriuen les accions que des del govern municipal de Prats de Molló amb les seves possibilitats es van posar en marxa, els problemes que van haver de vèncer  tant de logística com de mitjans humans que s van haver de desdoblar per poder parar el cop que significava la presència d’un gernació famolenca , esporuguida i sense ja gairebé cap esperança.

Es calcula que més de 100.000 persones van travessar el Coll d’Ares i van recórrer el 13 quilòmetres de ziga-zagues fins a Parts de Molló a on s’havia estructurat a partir de les autoritats municipals tot un operatiu per poder  atendre en primera instància les necessitats més urgents dels refugiats. Refugiats que eren separats i els homes eren traslladats  després als camps de concentració d’ Argelers, Sant Cebrià i altres . Aquestes necessitats , sanitàries, higièniques, humanitàries varen ser previstes amb els pocs recursos de que disposava l’ajuntament i després amb l’ajut del Departament.

El paisatge va canviar els camps eren dessolats, els boscos tallats per fer fogueres , la visió de molts animals morts va canviar un panorama que fins i tot podia semblat idíl·lic en el temps normals. Aquest sotrac de las població va ser seguit i escrit per l’ajudant del   secretari municipal el Sr. Thomas Faitg que recull fil per randa els esdeveniments i no estalvia detalls d’ una cerat humanitat. Les descripcions són realment colpidores quan escriu:

“Quan s’ha calmat la primera fam, les cares ja es veuen reviscolades, les dones i els nens encara estan espantats , i el sol  soroll d’un motor els fa aixecar involuntàriament els ulls cal el cel  que escorcollen amb angoixa; encara no se’n adonen que són en terra francesa”  

O bé quan comenta el tarannà de les persones que arriben a Prats:

“Quan tots estan segurs, es constata amb un punt d’ironia, aquest fet paradoxal: aquests milicians de la Revolució Espanyola…que segons els enraonies exagerades fins l’excés, han cremat ,robat,saquejat les esglésies i els santuaris espanyols…han tingut una conducta exemplar les 4 0 5 nits que han dormit a les nostres esglésies”

O la mostra de les necessitat.

“Per alimentar tota aquesta gentada ens porten quantitats enormes de pa d’Arles del Tec i de Perpinyà:diàriament ens fan falta  30.000 Kg de carn , llegums, greixos, conserves…tot és en la mateixa mesura”

En definitiva es tracta d’un document d’una gran importància que tot i esser unes notes d’un funcionari municipal , potser degut a la magnitud de la tragèdia, s’allunya del llenguatge oficial i escriu una crònica dels fets carregada d’humanitat i carregada de sentiment davant uns fets que van remoure la consciència dels habitants de Prats de Molló que Faig defineix bé i en deixa constància també clara:

“tota la població de Prats de Molló es desplaça pe ajudar en aquesta evacuació  cap els centres sanitaris”.

Crec que és imprescindible fer una lectura dels comentaris sobre la fotografia de la portada que conté el llibre . Són un excel·lent resum del drama que es va viure i de la solidaritat que va aixecar.

Setanta anys més tard en fer-se públic aquest document i vuitanta de que es van produir els fets   es mostra un testimoni esfereïdor dels fets que van succeir. Recuperar-ho ara és també un homenatge a ciutadans i ciutadanes anònims que van viure aquells fets i van fer el que van poder per apaivagar el sofriment.

El llibre n’és un bon testimoni. La seva lectura emociona i contribueix a fer més palès el deute de reconeixement contret amb la ciutadania de Prats de Molló.

 

 

 

 

D’altres fonts (XX)

Mai 18, 2019 by

Les passades eleccions van constituir una victòria molt treballada per part de els esquerres . No va ser fàcil, sobretot perquè a Catalunya les eleccions es van tenyir pràcticament del vector nacional i poc es va parlar e els polítiques socials i distributives. Malgrat això tampoc al dreta en qualsevol de les seves facetes va aconseguir guanyar.

Ara caldrà portar a la pràctica el resultat d’aquella victòria.

Cales polítiques redistributives.

Cal que les mesures socials avançades  que trenquin amb al dinàmica de retallades dels darrers anys.

Hi ha l’oportunitat de fer-ho i no es pot tornar a  decebre a l’electorat.

L’article del professor Navarro esbrina les claus de la derrota de la dreta neoliberal.

 

Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona, Espanya). És també professor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University (Baltimore, EUA) on ha impartit docència durant 45 anys. Dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University. Dirigeix també l’Observatorio Social de España. Les seves àrees d’investigació son: Economia Politica, Estat del Benestar i Estudis Polítics. Ha publicat extensament (24 llibres traduits a diversos idiomes), essent els més recents el Subdesarrollo Social de España: Causas y Consecuencias. Anagrama; Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y Bienestar Social en España. Ed. Seguitur. (amb Juan Torres i Alberto Garzón), Los amos del mundo. Las armas del terrorismo financiero, amb Juan Torres, Neoliberalism, Globalization and Inequalities. Baywood, i Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. Anagrama, 2015. En 2002, va rebre el premi d’assaig de la Editorial Anagrama pel seu llibre Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. De lo que no se habla en nuestro país. Segons l’Agència d’Informació Científica Internacional de la Universitat de Pennsilvània (Lauder Institute of Management and International Studies), el professor Navarro és un dels científics espanyols més citats en la literatura científica internacional en ciències socials (que inclou ciències polítiques, economia, sociologia , i altres). El desembre de 2009 va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Màlaga, i el març de 2013 ho fou per la Universitat de Lleida. L’any 2014 va rebre el Premi Stebbins, que es dóna al millor professor del Programa de Polítiques Públiques de la Johns Hopkins University.

 

Allò que no han dit els mitjans: la derrota del neoliberalisme el 28-A Vicenç Navarro. Público.

 

El debat a les eleccions legislatives del 28 d’abril es va centrar primordialment en el tema nacional (també conegut com a tema territorial) i no en la preocupant situació econòmica i social en què viu el país, producte, en gran part, de les polítiques públiques de clar perfil neoliberal imposades a la ciutadania (i dic imposades perquè no estaven incloses en els seus programes electorals) pels partits que han estat governant durant els últims deu anys. Com a conseqüència d’aquesta centralitat del tema nacional durant el període electoral, la majoria dels mitjans d’informació han prestat ara la major part de la seva atenció a analitzar les implicacions que aquests resultats puguin tenir per a la resolució d’aquest conflicte, sense prestar gaire atenció a un altre gran tema com és el significat que aquestes eleccions puguin tenir per a les possibilitats de revertir aquelles polítiques públiques responsables de la gran crisi social. El fet que els mitjans no prestessin atenció a aquest tema és més que sorprenent, ja que un dels resultats electorals de major interès del 28 d’abril va ser el gran rebuig de la majoria de l’electorat cap a les polítiques econòmiques i socials aplicades en els últims deu anys, les quals, repeteixo, han estat responsables del gran deteriorament de la situació social del país.

Existeix una gran evidència que demostra que les reformes laborals del govern Zapatero l’any 2010, i del govern  Rajoy l’any 2012, han creat una enorme precarietat i una baixada de salaris sense precedents, la qual cosa ha donat lloc a algunes situacions molt alarmants, com ara el marcat deteriorament del nivell de vida de les classes populars (que són la majoria de la ciutadania), que és avui més baix que a l’inici de la Gran Recessió l’any 2007 (només a mode d’exemple, la població en risc de pobresa a Espanya va passar d’un 23,3% l’any 2007 a un 26,6% l’any 2017, amb un augment de gairebé dos milions de persones en aquesta situació), o el fet que sectors molt amplis de la joventut no viuran a Espanya millor que els seus pares. Com a contribució a aquest deteriorament hi ha hagut, a més, grans retallades de la despesa pública social (en temes tan importants com la sanitat, l’educació, l’habitatge, els serveis socials, les escoles bressol, els serveis domiciliaris i molts altres serveis), així com una reducció molt notable de les transferències públiques (com les pensions, que garanteixen el benestar de la població), polítiques que han estat també clarament rebutjades per l’electorat espanyol, sense que aquest fet s’hagi comentat als mitjans.

La falsedat que les dretes i les esquerres estiguessin igualades

En realitat, aquest rebuig ha quedat ignorat (quan no ocultat) sota la percepció, promoguda pels principals mitjans d’informació, que Espanya està dividida en dos grans blocs (les dretes i les esquerres) que suposadament han tingut un número molt semblant de vots, argumentant que la victòria en escons de les esquerres ha estat a causa pricipalment d’un biaix de la llei electoral al seu favor, que les ha beneficiat.

És cert que el sistema electoral està esbiaixat per tal de facilitar el bipartidisme que ha caracteritzat el període democràtic fins ara. I això explica que el PSOE, en aquesta ocasió, hagi tingut més parlamentaris dels que li correspondrien pel número de vots. Però hi ha un altre biaix en la llei electoral, que és el que, des del principi, ha discriminat les classes populars urbanes, que són les que s’oposen de forma més majoritària a les polítiques neoliberals i les que voten en major mesura els partits a l’esquerra del PSOE. Aquest era l’objectiu principal que es perseguia en el disseny d’aquesta llei electoral (veure el meu article “Cuestionando algunos de los análisis que se han hecho sobre las elecciones del 9 de marzo”, El Viejo Topo, juliol-agost 2008). A la major part de les eleccions legislatives la majoria de vots han estat d’esquerres. I les últimes del 28-A no van ser una  excepció. Les esquerres van aconseguir una mica més d’1,2 milions de vots més que les dretes. De fet, en un sistema estrictament proporcional i sense “barreres” per circumscripció, les esquerres (excepte el PSOE) haurien aconseguit més escons (veure el meu últim article “Allò que els mitjans d’informació no van dir sobre les eleccions del 28-A”, Públic, 06.05.19). Si sumem tots els vots a partits que s’oposen a aquestes polítiques neoliberals, aquests van constituir una gran majoria, i el que també és molt notori i important és que les esquerres (el PSOE) que havien governat abans aplicant polítiques neoliberals (durant l’etapa Zapatero), sota el govern Sánchez han deixat de fer-ho, proposant un pressupost (a instàncies d’Unidas Podemos) que significava un canvi molt important d’aquest partit, i que va ser la causa que es revertís el seu descens electoral. Les dades mostren que el resultat de les eleccions, amb un triomf de les esquerres, va significar un gran rebuig a les polítiques neoliberals fins ara dominants a les esferes del poder financer, econòmic, polític i mediàtic del país. És més, les enquestes d’opinió anteriors al període electoral van assenyalar que fins i tot entre un 30 i 40% de votants tradicionals del PP i de C’s estaven en desacord amb les reformes laborals i les polítiques d’austeritat. Per això el que crida més l’atenció del 28-A va ser que no fos noticia un dels fets més importants d’aquell dia: aquest rebuig del neoliberalisme per part de la gran majoria de l’electorat amb la victòria dels partits d’esquerres sobre els de dretes, resultat que en un sistema estrictament proporcional hauria donat més representativitat als partits, com Unidas Podemos i altres formacions polítiques, a l’esquerra del PSOE (que en realitat és un partit de centreesquerra).

Per què aquest silenci mediàtic?

La causa d’aquest silenci és la mateixa causa del fet que es donés tanta visibilitat al tema nacional o territorial a costa del tema social. La gran crisi social d’Espanya s’oculta darrere del debat nacional. No és casualitat que els partits que han liderat els dos grans blocs, l’espanyolista i l’independentista (PP i C’s d’una banda, i CDC, avui JxCat, de l’altra), hagin estat els principals impulsors de les polítiques neoliberals. El conflicte de banderes (la borbònica versus l’estelada) ha ocultat una realitat d’enorme importància: la promoció de les mateixes polítiques econòmiques i socials neoliberals, amb l’argument que eren les úniques possibles, quan, de fet, l’evidència científica mostrava que hi havia altres polítiques públiques que es podien haver fet servir i que haurien estalviat tant de patiment a les classes populars del país. I allò que també hauria d’haver estat notícia és que els dirigents polítics (i economistes) que van donar suport a aquelles polítiques eren conscients del dany causat (que van intentar justificar, com acabo d’indicar, amb l’argument que no hi havia alternatives possibles). Sí que n’hi havia i no van voler implementar-les, ja que eren conscients que les polítiques que van fer tant de mal serien impopulars a nivell de carrer, però molt populars entre els establishments econòmics i financers als quals serveixen. L’enorme concentració de riquesa i el gran creixement de les desigualtats han estat una conseqüència directa de l’aplicació d’aquelles polítiques. I els dirigents polítics i mediàtics n’eren plenament conscients. Les dades així ho confirmen (veure el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. Anagrama, 2015). D’aquí es desprèn que utilitzessin el nacionalisme d’ambdós costats per aconseguir la transversalitat i els suport de grups (inclòs el de les classes populars) que, al votar-los, anaven clarament en contra dels seus propis interessos. Com ja vaig assenyalar en un article anterior, hi ha una correlació estadística positiva a Espanya entre el suposat “patriotisme” dels candidats i el seu ultraneoliberalisme. L’exemple més clar és Vox, que es presenta com el més patriota i màxim defensor de la “unitat de la pàtria”, ocultant rere el discurs patriòtic que és el partit més ultraneoliberal que existeix avui a Espanya,fins al punt que arriba a proposar la completa privatització de les pensions públiques, com va fer el general Pinochet a Xile, i que ha resultat ser un autèntic desastre per a les classes populars d’aquell país. També Vox proposa la privatització de les escoles públiques (com van fer les dretes sueques quan governaven), la qual cosa va causar un deteriorament molt notable del nivell educatiu del país i una gran polarització del sistema educatiu.

Hi ha voluntat de canvi dins de les esquerres?

Aquest és el tema més important que existeix avui a Espanya. És fàcil veure que el país necessita un canvi de direcció molt notable en les seves polítiques econòmiques i socials. I aquest canvi, al qual s’oposen amb intensitat, per cert, els poders fàctics i econòmics del país, no es pot dur a terme amb una força política d’esquerres (en realitat, repeteixo, de centreesquerra) que a les Corts espanyoles és minoritària. No pot fer-se el canvi necessari i urgent que es necessita amb un govern en minoria que no avanci sense un rumb clar i traçat, virant en funció de les aliances que siguin possibles a cada moment, que és el que el PSOE proposa avui a través dels mitjans. Això implicaria una falta de compromís i voluntat per dur a terme aquests canvis, per als quals es requereix un compromís ferm per a quatre anys a fi de revertir les polítiques que van fer tant de mal. Per a aquest projecte de transformació fa falta, doncs, una situació estable amb un programa pactat per a tota unalegislatura, amb una dinàmica de supervisió i gestió portada a terme per una coalició de partits que estigui al capdavant del govern central.

Una última observació a títol personal

No hi ha dubte que la població mobilitzada rere les banderes té sentiments nobles, que inclouen la defensa de la identitat nacional que sigui. I a Espanya hi ha raons sòlides per acceptar i promoure la seva plurinacionaliat, amb l’objectiu de convertir l’Estat en una institució polièdrica, en lloc de radial, que afavoreixi la diversitat dins de la solidaritat. Les esquerres a Espanya (i també a Catalunya) sempre van tenir una visió plurinacional, com ho mostren els documents de la resistència democràtica antifranquista. La Transició immodèlica va forçar un canvi que va deixar sense resoldre el tema nacional. Però també va deixar de resoldre el tema social i democràtic, de manera que Espanya sempre ha tingut una democràcia incompleta i un benestar insuficient, una realitat que encara arrosseguem (veure el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. De lo que no se habla en nuestro país, Anagrama, 2002). És un error gravíssim potenciar el conflicte nacional per ocultar el conflicte social i democràtic. De fet, no es resol el primer sense resoldre el segon. Per això les dretes (d’ambdós costats), i molt en especial els seus dirigents, estan utilitzant cínicament les mobilitzacions nacionals perquè no es parli de la crisi social que han creat. Aquest article és una crítica i denúncia d’aquest cinisme.

 

I seguim, seguim….

Alguns paràgrafs del recurs davant el Tribunal Constitucional del Grup del PSC al Parlament e Catalunya per la no designació de Miquel Iceta com a  senador….

Val la pena la seva lectura.

De ello resulta que la designación de senadores autonómicos por la cámara legislativa catalana, y en especial en su procedimiento de sustitución, debe respetar las previsiones de proporcionalidad citadas, así como la reserva de la iniciativa de proponer sustituto o sustituta al grupo parlamentario que hubiera propuesto a la persona que cesa como senador o senadora.

Así pues, la designación de senadores autonómicos no se puede considerar como una decisión discrecional del Parlament. Deben tenerse en cuenta los dos parámetros a los que nos venimos refiriendo, la representación proporcional de los grupos y la reserva al grupo parlamentario que originalmente formuló la propuesta de senador o senadora para proponer a quien deba sustituir la vacante producida.

Cumplida al inicio de la presente legislatura la previsión del artículo 174.2 RPC, habiéndose fijado por la Mesa del Parlamento, de acuerdo con la Junta de Portavoces, cuál es el número de senadores de designación autonómica que corresponde a cada grupo parlamentario de conformidad con los resultados obtenidos en las elecciones autonómicas del 21 de diciembre de 2019, y resultando que al Grupo Parlamentario Socialistes i Units per Avançar le corresponde un senador de los que deben representar a la Generalitat en el Senado, corresponde a este grupo el derecho a este cargo

representativo, y aún con más razón, a la luz de las disposiciones que hemos expuesto anteriormente, proveer a un sustituto en caso de vacante, todo ello al amparo del derecho fundamental de participación política del artículo 23 CE, en este caso mediante representantes.

Estas circunstancias no pueden ser ignoradas por los órganos del Parlament de Catalunya en el momento de proceder a la sustitución del senador que ha originado la vacante. Ciertamente, corresponde al Pleno pronunciarse al respecto de tal sustitución, pero no puede considerarse que la toma de tal decisión sea libérrima, ni que pueda amparar un intento de negar el derecho que corresponde al grupo parlamentario de obtener una representación proporcional entre los miembros del Senado que la cámara legislativa catalana debe designar en representación de la Generalitat, y a proveer un sustituto o sustituta de su elección, siempre que cumpla con los requisitos de elegibilidad, lo que constituye la única limitación a lo último.

Si todo lo dicho es cierto respecto a la designación de senadores que deban representar a la Generalitat en el Senado, en general, lo es aún con más razón en el caso de la sustitución de un senador ya designado, puesto que una interpretación sistemática de las disposiciones que rigen la sustitución de senadores por designación autonómica sólo puede conducir a la conclusión que el trámite de ratificación por el pleno del sustituto propuesto por el único grupo que puede hacerlo sólo puede arrojar como resultado la sustitución efectiva de la plaza vacante por quien el grupo parlamentario que había designado a quien genera tal vacante proponga. Ello no puede significar, claro, que se exija de otros grupos su adhesión positiva a tal sustitución, lo que sería tan aberrante como pretender que la mayoría pueda impedir la proporcional representación que le corresponde a la minoría, como lamentablemente se ha producido.

La Mesa del Parlamento, en sesión de 15 de mayo de 2019, adoptó una decisión respecto al sistema de votación a usar en el marco del procedimiento de designación de un senador autonómico en sustitución de la vacante generada que no garantiza el respeto al derecho fundamental recogido en el artículo 23 CE, ni en su apartado primero ni en su apartado segundo, y la ratificó en fecha 16 de mayo de 2019, al desestimar la petición de reconsideración que el Grupo Parlamentario Socialistes i Units per Avançar interpuso de conformidad con el artículo 38 RPC.

Al optar por el sistema de votación electrónica y secreta prevista por el artículo 101.1.c) RPC se opta por un sistema de votación que permite el voto contrario a la propuesta formulada por el único grupo

parlamentario legitimado para hacerla, por lo que se podría privar a éste ―y a la ciudadanía a la que representa― de la representación proporcional en el Senado que le corresponde, en la persona en la que sólo a éste grupo corresponde proponer.

 

 

 

 

 

Un viatge a l’ Antàrtida 

Mai 16, 2019 by

El proper divendres farem un viatge fins a una de les terres més enigmàtiques i desconegudes però també més interessants en molts aspectes com és l’Antàrtida. Tindrem amb nosaltres a Jordi Camins, que com sempre  a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’UPC, que ens parlarà sobre “ Antàrtida , gel  més enllà de la fi del món”

El continent Antàrtic és  avui encara  el més inexplorat del planeta. Els catorze milions de quilòmetres quadrats, ocupats per gel glacial, i els sis mesos de foscor hivernal del pol sud generen unes condicions de vida inhumanes.
Només algunes bases científiques hi mantenen a l’estiu austral un reduït nombre d’investigadors. I encara ho fan en condicions moltes vegades gairebé inhumanes.

Aquestes dificultats fa també que encara hi hagi moltes coses per descobrir,

Sobre la conferència hem trobat aqueetes notes que es van publicar al blog d’Agevo de Aules d’Extensió Universitària per a la Gent Gran del Vallès Oriental.

“Antàrtida , gel  més enllà de la fi del món” Amb aquest títol en Jordi Camins ens va desplegar una visió meravellosa i aterridora d’un continent amb unes característiques excepcionals; “l’Antàrtida, el pitjor lloc per passar els teus millors dies”.  Situat en el pol Sud del nostre planeta, rodejat d’un mar gelat, lluny dels continents habitats i amb diferències notables amb el seu antònim el pol Nord. Terres gelades d’immenses glaceres, volcans, escassa vegetació però amb nombrosos animals com la balena, l’orca, el pingüí, les foques, el llop marí, la foca lleopard, el colom, l’escua… tots, víctimes i depredadors, aprofiten la bonança per la temporada de cria. Amb el fred i el mal temps començarà l’emigració i tot l’immens continent restarà fosc, desert en mig del vent i el glaç. Com bé es diu: “Val més una imatge que cent paraules”,  vàrem gaudir de les boniques imatges de les glaceres, dels icebergs, els camps de cria dels pingüins i dels colors irisats del gel a la llum del llarg dia antàrtic. Resum Aurora Masat,

Sobre el conferencinat Jordi Camins Just

Va néixer i viu a Igualada. Cursà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i és
Màster Tècnic per l’Institut d’Estudis Superiors Econòmics i d’Assegurances
(INESE), és professor de l’Escola de Muntanya del C.E. UECANOIA.
Professionalment es dedica a l’economia i administració d’empreses, així com a la formació didàctica i a la divulgació dels efectes que el canvi climàtic causa en tot el planeta.

Es defineix també com Observador glaciòleg, alpinista i esquiador, que
ha participat en ascensions i expedicions a glaceres i muntanyes de molts indrets del planeta; des dels Pirineus i els Alps a l’Antàrtida, passant pels Andes i els Camps de Gel Patagònics; per l’Himàlaia i les solitàries muntanyes africanes.
Des del 1982, fa 35 anys, que dedica part del seu temps a l’observació i seguiment de les glaceres de tot el món, especialment dels Pirineus, motiu pel que ja a l’any2012 va estar guardonat amb el Premi Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Col·labora amb la Universitat de Saragossa, amb altres universitats europees i
webs educatives; amb el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya; i és membre del GECCC (Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya.

És autor de nombrosos articles i de diverses publicacions, entre les que cal
destacar els llibres Los 100 últimos glaciares del sur de Europa; El Canvi Climàtic a les Glaceres dels Pirineus; i La Glacera d’Aneto, efectes del Canvi Climàtic en Imatges; i molt recentment el butlletí Glaceres 2016; tots ells publicats amb la intenció de divulgar de manera senzilla el fenomen de les glaceres i la seva evolució a tota la ciutadania, utilitzant la fotografia comparativa com a eina didàctica. www.gelicehielo.com

 

Amb aquest currículum i amb la seva notable experiència el nostre viatge serà sens dubte tota un aventura.

 

No anem bé……

Mai 15, 2019 by

L’home necessita exaltar la justícia per a lluitar contra la injustícia, i crear felicitat per a rebel·lar-se contra un univers d’infelicitat. Albert Camus.

La qualitat de vida de les nostres societats s’ha vinculat masses vegades als aspectes econòmics de la societat, però no només és una qüestió de tenir cobertes   justament les necessitats vitals sinó també en aquells aspectes que conformen les estructures que fan possible que la societat avanci en igualtat i amb la necessària solidaritat.

L’organització Mundial de al Salut defineix la qualitat de vida com la percepció de l’individu de la seva posició en la vida, en el context de la cultura i sistemes de valors on viu i en relació amb els seus objectius, expectatives estàndards i preocupacions

I vet aquí que en dues d’aquestes  diguem-ne estructures socials, elements culturals o que conformen el sistema de valors  de primer ordre com són la Justícia i l’educació a Espanya es troben entre les darreres menys valorades d’Europa, en justícia hi ha una percepció altíssima d’un funcionament excessivament poc independent d’altres poders de l’estat i en educació resulta que Espanya té el dubtós honor d’estar al capdavant el fracàs escolar amb un prop del 18% d’abandó dels estudis.

Les xifres que maneja l’últim informe sobre la situació dels sistemes judicials arreu de la Unió Europea són prou evidents d’aquesta baixa qualitat del sistema judicial a Espanya. Segons els treballs el 55% dels  ciutadans espanyols i espanyoles  creuen que la independència de la justícia és o molt dolenta o força dolenta,  en el conjunt d’Europa,  Espanya és el tercer país on hi ha més persones (43%) que desconfien del sistema judicial per la falta d’independència d’altres sectors del poder o directament per la pressió dels governs i dels polítics però també per la pressió i ingerència de poders econòmics o per interessos corporatius.

Les dades són demolidores perquè s’està parlant de la percepció directa de la ciutadania. I encara que el funcionament fos correcte demostra que hi ha una majoria de persones que no percep expressament aquest suposat bon funcionament.

Nomes cal veure en el darrers temps en que s’ha celebrat judicis importants i sentències que han generat una decepció enorme entre la ciutadania. Només cal recordar la sentència de la  “manada” i encara estan en llibertat els condemnat per violació, potser jurídicament és correcte però socialment és incomprensible, o la situació dels condemnats en sentència ferma per l’assalt a al llibreria Blanquerna a Madrid que segueixen en llibertat perquè tenen càrregues familiars i això contrasta  – és inevitable comparar- com el líders catalans empresonats preventivament i també amb famílies reben el tracte més dur i inhumà per part d’aquesta mateix justícia que permet , i potser amb arguments jurídics,  que violadors i feixistes violents  condemnats segueixin al carrer.

Tampoc ajudarà a que la percepció millori almenys a  Catalunya veure com es tergiversen els fets del 1 d’octubre amb una permissivitat inaudita per part dels jutges.

I el que acaba de reblar el clau és al sentència absolutòria a Sandro Rosell després de més de dos anys en presó preventiva per acabar al carrer amb l‘absolució sota els braços… qui li retorna aquest dos anys? La jutge instructora?, que és la mateixa que ha instruït la causa contra els líders independentistes. O resoldran amb una indemnització,uns quants diners?.

Amb fet objectius com aquest no són d’estranyar les dades de desconfiança amb al justícia. I Això és greu.

Si la justícia no funciona o no hi ha la percepció de que això sigui així és perd una bona part de la base de la convivència a la societat. Només a Bulgària, Eslovàquia i Croàcia la ciutadania tenen una pitjor percepció de la independència dels seus sistemes judicials que els d’Espanya.

Les comparacions són odioses però vaja prenguem nota de que això no funciona ni amb rodes….

Però si això passa amb al justícia el panorama no és millor en una matèria tant sensible com l’educació base per la transformació de la societat i la seva cohesió.

L’any  2018, Espanya va tornar a ser l’estat de la Unió Europea en què més joves d’entre 18 i 24 anys havien abandonat els estudis just després d’acabar l’ESO o fins i tot abans de graduar-se. Durant els dos anteriors Espanya havia superat alguns països però ara torna a caure a la cua  sens cap mena de pal·liatiu. Tot i que els xifres són elevades i el pitjor d’Europa també cal dir que té la taxa millor que durant forces anys ja que en els darrers anys han passat del 30% de fracàs al 17% actual que encara segueix essent massa alt sobre al mitjana europea  que es situa en el 10 %

Les causes són forces i diverses, des de la formació del professorat que ha augmentat i  molt en aquells països que han millorat, també la inversió feta en educació i també en una concepció global de l’educació i també pel manteniment d’una legislació que està al marge també de la batalla política partidista .

No és precisament el cas d’Espanya com tampoc de  Catalunya. La formació dels professorat ha millorat i molt en els darrers anys però potser encara caldria enfortir la base pràctica d’aquest ensenyaments, per altra banda la retallada en recursos a l’educació – exagerada a Catalunya- ha minvat  les possibilitats de que l’escola i el conjunt de l’educació complís la seva funció equilibradora i cohesionadora. Per altra  el canvis legislatius permanents ,en funció de quin partit governa,  i també dels plans d’estudis no ajuden a  consolidar l’estabilitat del treball a les escoles que han d’adaptar-se gairebé cada dos o tres anys a noves normatives en alguns casos contradictòries a les que s’apliquen en el moment de canviar.

En definitiva que caldria obtenir un cert consens en matèria educativa  per garantir l’obtenció de millores substancials i allargades en el temps .

Segurament podríem trobar altres elements que fessin comprendre la situació de l’educació a Espanya però vaja, formació inversió i estabilitat semblen una garantia de millora .

Ara quan es parla de la conformació de  govern i per tant traspassar el que eren promeses a realitat seria el moment de  formalitzar grans acords i en matèria educativa i en justícia són dels dos dels temes en que caldria aquest gran acord que permetés estabilitzar l’educació i la justícia.

Si en dos pilars fonamentals de la societat que esdevenen elements igualadors i cohesionadors  de la societat la percepció i la realitat diuen que no estan en els millors condicions potser que ens ho fem mirar. No anem bé….

 

Publicat a l’Eix Diari el 6 de maig del 2019

Arbres mil·lenaris

Mai 14, 2019 by

La visió d’algun dels arbres mil·lenaris i monumentals que hi ah escampats per Catalunya té sempre una part màgica, desconeguda però intuïda.

Quanta gent s’hi haurà aixoplugat?

Quanta gent hi haurà reposat?

Quantes celebracions  hi han fet?

Quanta gent s’ha abraçat a l’ arbre per compartir energia….

Tot això pensàvem mentre gaudíem de la magnífica companyia del Roure d’Ancosa, un monumental Roure  prop d’un antic convent, en mig d’una plana i prop també d’una cruïlla de camins sembla que  vigila el territori com a testimoni de la història i el protegeix amb el seu brancatge..

Podríem començar la ruta La Llacuna però nosaltres hem començat un parell de quilòmetres més  prop del Roure a Torrebusqueta.

Abans però hem lligat una taula per dinar a La Llacuna, mol-te restaurants però tots tancats , finalment a l restaurant La Pansa hem pogut trobar lloc.

Garantida doncs la teca , arribem fins Torrebusqueta (El petit veïnat de Torrebusqueta, als peus de la serra d’Ancosa, està situat enmig de camps i boscos, envoltat d’alguns masos i a pocs kilòmetres de la Llacuna. Sembla que el seu nom deriva d’una antiga torre de defensa, ja desapareguda. Conserva algunes cases antigues, en bona part restaurades, i el conjunt s’ha vist preservat de l’urbanisme descontrolat que ha malmès tants altres indrets.  Pobles de Catalunya)

Des d’aquí començàrem la caminada per trobar el camí cap a la Plana d’Ancosa  fem via tot pujant pel carrer de les Eres, girem cap a al nostra dreta i seguim  uns metres pel carrer de la Plana i ja sortim a  al pista forestal que haurem de seguir, va pujant entre una arbreda que manté l’ambient fresc i humit. El camí va trobat diversos trencalls , seguirem al ruta més marcada . Alerta en una cruïlla en que hi ha un camí que puja , sembla que hauríem agafar aquest, hem caigut  a la trampa i hem anat a parar a unes vinyes sense trobar sortida. Desfem el camí i hem seguit el que portàvem , ara planeja suaument

Poc després de la cruïlla trobarem un pal amb senyalització aquí es troba amb el camí que puja des de la Llacuna (1). Anem passant entremig del bocs però també s’intueixen algunes feixes de vinya i  de cereal.

Després d’un parell de retombs amb pujada , ara més forta, arribem fins El  Coll de Coral. Aquí hi ha també un encreuament important de pistes es creuen. No ens desviarem i seguirem recte tal i com  veníem. El Panorama ha canviat , estem a la plana d’Ancosa, el Planots segons el nostre mapa topogràfic. Suaus ondulacions , els contraforts de els muntanyes que tenim al davant amb zones conreades i bosc, nosaltres avancem entre  sotabosc , bosc amb força taques verdes , el cereal comença a créixer i les darreres pluges han ajudat a  que ho faci bé. Farigolars a banda i banda del camí  amb un color lila intens, en fi un bé de déu de vegetació diversa i exuberant en plena primavera.

El camí va baixant i ja es veu a una certa distància al nostra propera fita,  la Casa d’Ancosa , que en el seu temps h va haver un monestir . Els monjos del Císter es van instal·lar a la Casa d’Ancosa el 1153 i s’hi van estar fins que el 1166 es van traslladar a Santes Creus. El que va ser un projecte de monestir i després es va convertir en una granja avui dia és una casa en ruïnes. El 1821 va anar a parar a mans privades. Des del segle XV, els habitants de la Llacuna i de municipis dependents com Torrebusqueta van tenir permís per recollir llenya a la finca, però els nous propietaris els el van retirar. El litigi va durar un quart de segle i finalment la llei va donar la raó als amos.

Val la pena aturar-se a veure el pou que hi ha prop de la casa, és una construcció molt ben feta i ara protegida per una tanca per evitar algun ensurt, però al seva estructura i construcció fa que sigui una peça interessant.

Hem deixat el camí principal i des de la casa passat el pou trobarem un dipòsit metàl·lic. A uns metres, quan el camí fa un revolt, ens desviem per un ramal a la dreta, cap al Roure d’Ancosa. Totes les cruïlles que anem trobat estan ben senyalitzades. Al cap d’uns centenars de metres entre els camps verdejant de l’ordi  arribem, a atrobar el Roure. Un plafó informatiu dóna notícia de les característiques del mateix. Tanmateix és espectacular.

La fitxa és eloqüent de la magnificència de l’arbre

Declarat Arbre Monumental: l’any 1990

Propietari: F. Ravell Mateu

Terme municipal: La Llacuna (Plana d’Ancosa)

Coordenades UTM ED50 (m): X 374122  Y 4589768

Alçaria total: 16 m

Volt de canó: 4,48 m

Capçada mitjana: 24,8 m

Parem per esmorzar-hi i fer-nos diverses fotografies per deixar constància de  la magnitud de l’arbre.

Impressiona aquesta construcció vegetal sòlida i ben plantada.

Hem trobat diverses inftormacions agafem aquesta, publicada en el seu dia en el setmanari  El tres de vuit

L’Espluga d’Ancosa, al terme de Vilademàger, va ser donat al 1.155 pel comte de Barcelona Ramon Berebguer IV als monjos cistercencs de Valldaura  (Cerdanyola del Vallés) per establir-hi un monestir (el Monestir d’Ancosa), però la falta d’aigua i la pobresa del terreny van provocar que es traslladessin poc després (1158) a Santes Creus, quedant com una granja propietat d’aquest últims fins l’any 1835.

Molt destacable és el mil·lenari Roure d’Ancosa, catalogat per la Generalitat de Catalunya com a arbre monumental, de 20 m. d’alçada i un perímetre al tronc de 4,37 m. Es tracta d’un magnífic exemplar de roure cerrioide, una espècia que viu entre 400 i 1000 metres d’altitud i és propi de zones de clima temperat. Es troba dins de la finca de F. Ravell Mateu. Un rètol explica que aquest roure amaga una vella ferida: un forat, mantingut durant anys, just a la creu de les seves branques principals. Des de temps antic es feia servir per practicar-hi un ritual a través del qual es protegia els nadons just després de néixer o aquells que patien de trencadura (hèrnia). Es tractava de ficar l’infant dins del forat tot pronunciant un conjur. D’aquesta manera es creia que el roure absorbia les malalties dels nens i els hi transferia el seu vigor i vitalitat.

La cerimònia es realitzava principalment la nit de sant Joan. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien: “Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc”. Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc amb argila. L’èxit del ritual depenia de la salut del roure. Sembla ser que la majoria dels nens es van curar perquè, avui, el roure presenta una magnífica estampa i té molt bona salut.

De l’antigor d’aquesta veneració al roure ja ens dona raó la mitologia romana. Júpiter  és el déu suprem del cel, cap del panteó i déu del llamp. L’element més representatiu d’aquest déu és el llamp; el seu animal sagrat, l’àguila, que es va convertir en un dels símbols més comuns als exèrcits romans i el seu arbre, el roure per la seva fortalesa i resistència.

Publicat a El 3 de vuit  el 09-10-15

Al costat del gran roure se n’hi troba un altre, probablement fill seu, que queda empetitit al costat de la magnitud del seu veí, però que bé podria merèixer també l’adjectiu de Monumental.

Un cop mirat i remirat el roure pels quatre costats reprenem el camí cap a Torrebusqueta pel mateix itinerari que hem vingut, hi però un camí que puja fins el Puig Castellar amb poc estona. El deixem per una propera vegada.

Dinem a La Llacuna un dina  casolà , correcte i abundós.

Caminada fàcil però amb la recompensa de veure un magnífic espècimen de roure, una arbre monumental.

 (1) Val la pena fer una ullada al llibre Apunts Històrics de la Llacuna de Ramon Llenas i Costa publicat a l’any 1980 el llibre és un compendi de molts temes referits al poble de La Llacuna, el text va obtenir un accèssit al tema Penedesencs en els premis Sant Ramon de  Penyafort en la seva setena edició a l’any 1979

 

 

Aquesta sí.

Mai 13, 2019 by

Fa un dies i amb una certa ironia comentàvem la concessió de les Creus de Sant Jordi entre altres coses dèiem:

La concessió d’aquest guardó de la Generalitat s’ha convertit en una autentica creu.

No és fàcil repartir mèrits i honors ja que sempre pots ferir sensibilitats a segons a qui li donis.

No és al primera vegada que la concessió aixeca controvèrsia i algunes polèmiques.

Enguany dos personatges han merescut més polèmica de la desitjada pel mateix govern de la Generalitat.

Si s’apel·la pels mèrits   a la  conducta pública i privada i la transmissió de valors hi ha qui ha contestat la concessió al futbolista Leo Messi, ningú discuteix la seva qualitat futbolística ini tampoc se li discuteix que hagi fet algunes accions solidaries però el seu judici i condemna per frau fiscal és realment una taca negra en el seu historial. Tant com per o donar-li un guardó? Cadascú tindrà la seva resposta però aquesta trajectòria no és la més brillant.. però vaja ja no ho veuen així i per tant cadascú que assumeixi la  seva responsabilitat.

I si arribem al cas de Núria de Gispert  el tema ja és més sensible.

Segur que té una trajectòria interessant – en el seu cas no gaire més que molts polítics-  però la seva activitat amb els piulades la seva trajectòria és més aviat condemnable

Però totes coses tenen la seva cara i la seva creu ( no sempre la de Sant Jordi) i en aquest cas cal destacar per meritòria i merescuda la Creu de Sant Jordi que han atorgat al Moviment de  Renovació Pedagògica en el trentè aniversari de la seva formació

La mateixa Federació comunicava al concessió de la Creu i al participava amb totss i totes els seus afiliats :

Ens plau comunicar-vos una gran notícia: El Govern de la Generalitat, a través de la Consellera de Cultura ens ha comunicat que ens entreguen el guardó de la Creu de Sant Jordi, distinció que ens fa moltíssima il·lusió compartir amb totes i tots els que feu la FMRPC. Moltes felicitats per la perseverança, les fites aconseguides i els reptes que ens queden per endavant. Enhorabona companyes i companys!!!.

És un atorgament a una feina col·lectiva, a una feina per millorar l’escola des de diversos territoris  a vegades a contracorrent a vegades amb esforços personals prou rellevants.

Sorgits per la necessitat de revitalitzar l’educació al nostre país i fonamentalment per atendre les demandes formació pel professorat quan aquesta era més aviat escadussera per part de l‘administració educativa. Ha bastit una xarxa de “moviments” al llarg del país que ha estat la base per l’organització de forces escoles d’estiu als territoris donant oportunitat d’estructurar l’intercanvi de coneixements i experiències.

Molta feina i sempre ben feta.

L’anàlisi i l‘evolució e l’educació, la publicació de documents de gran interès per la professió, la presa de decisions valentes davant de l’administració en defensa d’una escola catalana , pública i d’alta qualitat han estat els seus  objectius

Pilar Gargallo, vilanovina, Presidenta que recollirà el guardó  en nom dels Moviments amb què el Govern afirma que . “Es posa en valor la feina de molts professionals de l’educació escolar i del lleure que fa més de 30 anys que transformem l’educació, picant pedra des de les trinxeres”, explica. I afegeix: “El premi també és una manera de blindar l’escola catalana”.

Per a Gargallo, però també assenyala que cal seguir en aquesta lluita per una educació de qualitat creue que    s’ha perdut la fermesa i la perseverança en algunes lluites socials. Si bé és cert que “hi ha molta gent implicada” en transformar l’educació, la presidenta de la Federació admet que “no és com abans”. “Potser ens hem trobat el camí més fàcil i no hi ha hagut tanta necessitat, però crec que falten ganes de revoltar l’escola”.

La Creu de Sant Jordi està molt ben concedida i ben segur que servirà per esperonar  encara més per seguir la magnífica feina que han fet al llarg dels trenta anys d ela seva existència a favor d e l’educació i al formació del professorat d’aquest país.

D’altres fonts (XIX)

Mai 12, 2019 by

Miquel Iceta. Un cop més ens ha sorprès amb l’acceptació que ha fet de la seva candidatura a presidir el Senat pels socialistes. Sembla que Sánchez ho ha decidit pensant en que seria un gets ben acceptat per part del sobiranisme tenint en compte i això cal reconèixer-ho que Iceta sempre ha procurat tendir ponts i establir mecanismes de diàleg.

Només un inconvenient Iceta no és Senador i ha de ser el Parlament de  Catalunya qui li doni els vots per ser-ho. Fins avui els senadors corresponen per la quota en funció de la representació que tens , i el PSC en té un José Montilla, l’operació passa per la renúncia de  Montilla i al seva substitució per Iceta.

Però això depèn dels vots que li puguin donar altres formacions perquè obtingui la majoria simple necessària.

Mai hi ah hagut cap problema en votar els candidats que han presentat els partits, però ara la situació és molt més complicada, més complicada que mai.

I clar ara a Iceta el volen fer gruar  ERC ja ha posat condicions inassolibles – votar en contar del suplicatori als líders independentistes empresonats- condició que no crec que Iceta accepti, nia questa ni cap.

En fi ja veurem com acaba tot plegat.

No hi ha dubte que Iceta ho pot fer bé, qualitats no n’hi manquen i té com a parlamentari una certa brillantor i  un elegant“savoir faire”.

Però, però està pe veure que  diu el Ple del Parlament.

Si no el voten segur que les hostilitats es situaran  nivells potser de no retorn.

Tampoc la premsa coincideix en la valoració del fet. Des del sobiranisme ara se’l carreguen i des del constitucionalisme més de dretes també.

Quines coincidències  no?

Alguns exemples :

“Si una cosa sap fer Miquel Iceta, l’incombustible Miquel Iceta, és adaptar-se als temps i sobreviure. És afable, atent, un bon orador i, és clar, un gran venedor. És capaç de donar lliçons de renovació als càrrecs del seu partit mentre ell hi està instal·lat des de sempre (“l’experiència és una virtut”, diu d’ell mateix sense complexos), i és capaç de donar suport a Rubalcaba, a Pedro Sánchez o a Susanna Díaz (i altra cop després a Sánchez), a tots i amb la mateixa intensitat, sense que res li passi factura. Allà on alguns hi veurien un comportament camaleònic, per allò dels canvis de color quan convé, ell hi veu experiència. I és per això, diuen, i per fer un gest cap a Catalunya, que Sánchez vol que sigui el nou president del Senat espanyol. No deixa de ser curiós, però, que les presumptes qualitats camaleòniques i adaptatives d’Iceta, la seva experiència i el seu bon fer, siguin justament el que l’està fent encallar per arribar al càrrec més alt que haurà ocupat mai un socialista català.” Camaleònic Iceta Xevi Xirgu. El Punt / Avui.

“Iceta, todo hay que decirlo, es un señor que cae bien por múltiples razones, más allá de que sea una alegría cuando baila. Extrañamente a lo que se acostumbra en su oficio, es un tipo valiente al que no le dio miedo ser el primero en salir del armario, tiene la solvencia política que da el haber sido fontanero antes que dirigente, y puede presumir de coherencia tras haber mantenido siempre sus ideas federalistas en los terrenos más pantanosos, hasta lograr atraer hacia sus posiciones a quienes le veían como un submarino de esas fuerzas que querían centrifugar a España como en el último ciclo de una lavadora. Gracias a Iceta el PSC ha resurgido y el PSOE tiene una idea territorial bastante más avanzada que ese café para todos que ha acabado por ponernos de los nervios a la mayoría.

El catalán tiene todas las papeletas para ser un buen presidente del Senado aunque lo que sigue sin estar nada claro es que el Senado sea bueno para algo, por mucho que su protagonismo creciera exponencialmente con la aplicación del artículo 155 y con su absurda capacidad de veto al techo de gasto, ideada por el PP cuando pensaba que siempre tendría mayoría en esa Cámara. El movimiento tendría sentido si, finalmente, hay voluntad de acometer esa reforma del Senado, que siempre se promete y nunca se ejecuta, para que sea un consejo federal –o territorial, para no ofender a los alérgicos al término-  en la que estén representadas las comunidades autónomas. A ver si Iceta nos cambia el cuento. Juan Carlos Escudier. Publico. 10.05

 “També és un gest valent, perquè es fa la vigília d’una triple batalla electoral i Sánchez sap que serà molt criticat per la dreta mediàtica, perquè Iceta no ha ocultat el seu desacord amb l’acusació de rebel·lió als presos independentistes ni amb la seva llarga presó provisional i incondicional. Fins i tot va dir –en la campanya de les catalanes del 2017– que en cas de condemna es podria estudiar algun tipus d’indult. Al proposar Iceta, Sánchez fa una aposta arriscada pel diàleg i la negociació. Li hauria sigut més còmode proposar, per exemple, Patxi López, ‘exlehendakari’, o un dels seus (o una de les seves) ministres més rellevants.

I l’aposta exigeix, a més, el recolzament (amb dimissió) de Montilla, l’expresident que es va absentar del Senat per no votar el 155 i que va intentar fins a l’últim minut que no s’arribés a la DUI del 27-O.

El consol

Per tot això seria absurd que l’’aposta Iceta’ acabés morint en mans d’ERC. Els senadors autonòmics s’han votat sempre a proposta del grup que s’ocupa de proposar-los i així es va fer amb polítics tan llunyans al sobiranisme com Xavier García Albiol o Lorena Roldán, la possible substituta d’Inés Arrimadas. ¿Amb Iceta, no? Algú diu que, com que ja no poden tornar a declarar la independència ni bloquejar els Pressupostos de Sánchez, ara el consol és impedir que Iceta presideixi el Senat. Costa creure-ho i no diria res de bo del partit de Lluís Companys, que va ser ministre de Marina de Manuel Azaña, ni del que presenta a l’alcaldia Ernest Maragall, el germà del president que va fer bandera que la seu del Senat vingués a Barcelona”. L’aposta per Miquel Iceta. Joan Tapia. El Periódico. 10.05

Alfredo Pérez Rubalcaba. La seva mort ha commocionat el món polític. Allunyat de la primera línia mai va voler actuar en allò de les portes giratòries i un cop acabada la seva tasca política coma protagonista va retronar a  la Universitat a fer classes.

Ho va ser tot en el socialisme espanyol, potser li va mancar no ser President el Govern , ho hauria fet bé.

El recordo per els seves gran intervencions al Congrés, amb lucidesa, contundència, amb argumentació i amb la capacitat de resposta ràpida i concisa.

No perdia el papers davants els atacs sovintejats que li dedicava el PP. Es creixia davant el repte de la resposta.

Ara bé la contundència es servia amb tranquil·litat , amb cortesia parlamentària i amb unes formes exquisides.

També se l’ha qualificat com a “conspirador” és l’inconvenient d’estar en al cuina d’un partit que la llarg d’uns quants anys va patir fortes convulsions.

Descansi en pau.

La unanimitat en al seva valoració el fa encara més gran.

Alguns exemples:

“Hoy comparto con muchos españoles un sentimiento de pérdida por quien fue un referente de la política española durante tantos años de entrega a sus ideas y a la vida pública. Y quiero recordar también con respeto y admiración a la persona discreta y afable que siempre encontré detrás del personaje del duro Rubalcaba con el que tanto tuve que batallar a lo largo de mi vida política. Descanse en paz.” Rubalcaba, un rival admirable. Mariano Rajoy. El País. 11.05

“Su biografía se entrelaza con la lucha por las libertades y con la consolidación de la democracia. Aunque había nacido en Cantabria en 1951, su infancia y juventud estuvieron ligadas a Madrid, ciudad a la que se había trasladado con sus padres siendo apenas un niño. Se afilió al PSOE en 1974, todavía en plena dictadura. Su capacidad de sacrificio y esfuerzo —era también un consumado atleta—, su talento y su reconocido instinto político le llevaron pronto a destacar”. Un hombre de Estado al servicio de España. Pedro Sánchez . El País. 11.05

“El diputat i dirigent polític faixador en el xoc parlamentari, resilient, tenaç. Intel·ligent. L’Alfredo ha sigut un home d’Estat. Coneixedor dels seus racons. Compromès amb la democràcia. Respectat per amics i per adversaris. Va mantenir, sempre, aquesta enorme capacitat per negociar i seduir, per aproximar posicions i per proposar camins quan tot semblava bloquejat. Ha desaparegut un personatge clau de la política espanyola i del socialisme espanyol de les últimes dècades. El trobarem a faltar..” Socialista i home d’Estat. José Montilla. El Periódico. 11.05

“A mi em queda l’empremta de la seva amistat en la vida viscuda i en els intents que encara vam fer per analitzar conjuntament amb Diego López Garrido i Francisco Caamaño les possibilitats de modificació de la llei orgànica del poder judicial per encaixar-hi el Consell de Justícia. Però això són figues d’un altre paner.

Amb més dolor del que he explicat públicament, vaig deixar la militància en el meu històric PSC fa uns anys. Alguns companys propers van trencar ponts i enaltir silencis. Mi-amado-ministro sempre va mantenir-se al mig del pont perquè és allà on ens trobàvem. Coincidir i divergir és el que fèiem quan parlàvem del vell i del nou “problema català” i les nostres converses no es van estroncar fins ara, que m’amara aquest buit insondable a què m’ha abocat la notícia del seu darrer alè.” ‘Mi-amado-ministro’. Montserrat Tura. El País. 11.05

“Alfredo fue el adversario político más temible que yo he conocido nunca. Él solo nos montó una operación político-mediática que nos costó las elecciones de 2004 que teníamos ganadas. Cuando llegué al Ministerio de Asuntos Exteriores, me ayudó de forma absolutamente transparente y leal. Porque Alfredo era sobre todo un hombre de Estado y un gran patriota. Un gran español. Un hombre de Estado, un gran español” José Manuel Garcia Margallo. Eldiario.es

 

“Así nos dijo un día Rubalcaba lo que era. Ni químico, ni jefe del comando Rubalcaba, sino el esposo de alguien de la saga gasteiztarra de “Vasquitos y Neskitas”. Por eso, una vez que le acompañé a Xabier Arzalluz a hablar con él, le llevamos una cajita de estos chocolates. Me acuerdo de su cara pícara al recibirla y sus risas cuando Xabier le decía que tenía pinta de judío ropevejero. Nunca nos clavó nada por la espalda como decían de él. ”Rubalcaba, te das la vuelta y te la clava”. Todo lo contrario. Cada cierto tiempo organizaba en Madrid una reunión con María Antonia Iglesias, Benegas, y varias periodistas. Le fascinaba la claridad de Arzalluz. Todos han fallecido. Se clarean las filas. Impresiona.

Además de inteligente y un maestro del regate en corto era un tipo que tenía mucho sentido del humor, relativizaba las cosas y no se las tomaba a la tremenda. Con él se podía negociar y además te explicaba el por qué no podía transferir esto o lo otro y quien era el malo de la película y los esfuerzos que hacía para vencer resistencias e inercias seculares. No él, que era de Solares, pariente de nuestro Pepe Rubalcaba y un socialista que nos apreciaba. Y, a pesar de ser vicepresidente del gobierno, portavoz parlamentario, ministro del interior o lo que fuera, no te miraba nunca por encima del hombro. Eso se agradece cuando hay tanto chiquilicuatro que le dan un galoncito y se creen”

El esposo de Pilar Goya. Iñaki Anasagati. Público.

 

Cambra de comerç.  A saber : La Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona és una corporació de dret públic que presta serveis a les empreses, contribuint a la regeneració del teixit econòmic i a la creació d’ocupació, i consagrant la seva funció de representació, promoció i defensa dels interessos generals del comerç, la indústria, els serveis i la navegació.

Aquesta institució que la majoria de la ciutadania veu molt i molt lluny ara de cop i volta s’ha convertit en gran titular i sembla que ara té una importància cabdal en el país.

Que ha passat doncs?

Doncs que la candidatura independentista ha guanyat les eleccions a la Cambra

L’ independentisme ha aconseguit el seu gran objectiu. La candidatura vinculada a ANC s’hauria fet amb 31 de les 40 cadires d’elecció directa de la Cambra de Comerç de Barcelona.

De fet, poc abans que es comencessin a filtrar els resultats, el director general de l’organització de dinamització empresarial, Xavier Carbonell, havia comparegut davant els empresaris que havien convocat a la Casa Llotja de Mar per a anunciar que no es donarien dades durant la nit. Poc després, es publicava una primera informació en la qual s’assegurava que l’entitat presidida per Elisenda Paluzie i el Cercle Català de Negocis havia obtingut la majoria en les 40 cadires de les 60 del ple que sortien a votació. “Es confirma d’aquesta manera que la majoria de l’empresariat català és independentista”, han repetit des de la Casa Llotja de Mar. La ANC ha mostrat la seva alegria en haver guanyat, encara que els propis responsables jurídics de la candidatura titllaven de “cacicada” el transcurs de la nit electoral. De fet, s’advertia que el recompte es prolongaria un mínim de 24 hores i que la confirmació dels resultats trigaria més.

S’aconseguia doncs una de les majors victòries de l’independentis, en l’aspecte empresarial.

Ara però han sorgit dubtes que es parla de que hi ha entre 2000 i 2500 vots que ballen que ben bé no se sap que pot passar amb ells…

Ai, ai, ai… que encara patirem.

Amb bombo i plateret s’ha celebrat aquesta victòria de traca i mocador.

A veure si a partir d’ara això de la Cambra de Comerç important per la seva presència en alguns espais on es decideix sobre les gran infraestructures i formen part  dels Consell d’administració d’altres , comença a ser una mica més coneguda i transparent.

I la paradoxa. Quan sembla – a l’espera que s’aclareixi què passa amb aquets vots  gens clars- que l’ independentisme  obté una gran victòria entre l’empresariat , encara que només hagi votat el 4% del cens  – vet aquí quina victòria-  segons el CEO  el No a la independència té més addictes que el Sí.

El món és així de contradictori.

Carles Hernández. Potser coneixerem algun Carles Hernández però del que volem parlar avui és de L’excap de la BRIMO (Àrea de Brigada Mòbil, els antiavalots, els que reparteixen llenya a tor i a tret vaja) que va fer ona declaració un pel controvertida en el judici als líders independentistes.

Hernández que declarava per part de la defensa del conseller Joaquim Forn. Al no haver-hi unitat en la defensa doncs pot passar això que el que ha servit i molt per la defensa de Forn pot haver perjudicat si més no la imatge de Jordi Sánchez.

L’agent Hernández el va definir , va dir d’ell “Sánchez es va comportar de manera altiva, prepotent i complicada” i va posar en al seva boca frases com : “Trapero s’ha begut l’enteniment per haver enviat la BRIMO” i a  més Sánchez exigia la retirada de la Brimo, el cap de la unitat li va respondre  “Ja pot trucar al Papa de Roma que jo no me’n vaig” si l’ordre no ve de la cadena de comandament.

En fi la seva declaració va sorprendre però també va justificar la seva no actuació dient que es va haver d’esperar al final per actuar perquè “era impossible actuar”. “Ni amb el setè de cavalleria”, ha ironitzat. I tot i que va veure motius raonables per desenfundar les defenses no ho va ordenar per tal de no provocar un efecte allau que comportés alguna desgràcia.

En fi a vegades el foc amic és el que fa més mal.

De lectures

Mai 12, 2019 by

Un armario lleno de sombra.

Antonio Gamoneda.

Editorial Galaxia Gutemberg.

Barcelona, maig 2009

Magnífic llibre de la primera memòria d’Antonio Gamoneda, memòria que comença en la infància més tendra i s’acaba quan ja adolescent i amb quinze anys comenta a treballar.

Memòria que es fonamenta en els sentits i els sentiments.

El principi del llibre ho deixa clar quan descriu que la seva mare tenia unes mans grans  i es va acostumar a l’olor a lleixiu i al sentiment de tendresa.

Realment constitueixi un llibre  com hem dit magnífic i escrita amb llenguatge senzill però carregat d’una bellesa extraordinària.

Cada oment , cada instant de records està descrit amb una intensitat profunda.

El record com un sistema de recuperar una vida i una  trajectòria marcada com la de tots els humans per alegries i penúries, pels primers mestres, els inicials companys amb els que va viure els primers i grans descobriments.

Antonio Gamoneda però no és novell que arribi ara a la literatura té  una llarga trajectòria com un dels poetes més importants reconeguts a nivell mundial de la llengua castellana.

De formació autodidacta va aprendre a llegir ell sol amb l’ajuda d’un llibre de poemes del seu pare. Se’l podria inscriure per edat a la generació dels 50 però el seu estil  el fa indefinible i es considerat un poeta que està pel damunt de qualificacions. Ha viscut a Lleó a on dirigeix la Fundació Sierra-Pambley fundada per Francisco Giner de los Rios i inspirada en la Institución Libre de Enseñanaza.

Va començar a publicar a l’any 60 amb la” Sublevación Inmovil” i “Blues Castellanos” , el darrer llibre ha estat una “Antologia Poètica” editada per Alianza Editorial a l’any 2006. Entre aquest títols més d’una vintena de llibres de poesia i uns quants altres de prosa i d’ assaig.

Com a poeta ja l’hem titllat d’inqualificable però hi ha una coincidència general de definir-lo com un poeta fonamentat en l’experiència vital  d’una força excepcional.

Ha guanyat diversos premis , entre ells destaquen  El Premio Nacional de Poesia a l’any 1988, també l’han guardonat amb el Premi Castilla y León de las letras  i també El Premi Cervantes i el Premio Reina Sofia de poesia Iberoamericana ambdós a l’any 2006.

 “Un armario lleno de sombra” és un retrobament de l’autor amb la seva infantesa en que ell es defineix com un “pequeño canalla”, infantesa que ve marcada i condicionada per dues qüestions cabdals, la mort del pare, figura que està present en la memòria i el paper que va jugar en el marc familiar i la guerra civil que li va comportar moltes penúries bàsicament alimentària i de relació   i també marcada per alguns records de la repressió que en aquells moments va poder intuir i anys més tard va corroborar amb el testimoni d’alguns d’aquells protagonistes. Tampoc ,però, els records d’aquest temps de guerra no  són sempre negatius, com en tots els infants les novetats ambientals i, la guerra ho és, generen situacions contradictòries  fruit moltes vegades de la inconsciència pròpia dels infants  que no perceben la gravetat de la situació sinó els canvis d’hàbits i costums i la percepció en el majors una certa sensació de perill i temor.

El llibre conté escenes d’un gran realisme que explicades amb una certa distància tenen una sensació d’irrealitat , de veure’s entre els boires del temps. Especialment significatiu és el passatge a on un adolescent Gamoneda ha de traslladar-se a la capital per recollir les despulles del seu pare amb la missió concreta de recuperar les peces dentàries d’or que portava. Es fa amb una normalitat i amb una gairebé indiferència gairebé sublim.

També el seu procés educatiu juga un paper important des de la més baixa classe de primària passant per les classes particulars  fins arribar a  les classes  a l’escola religiosa a on per influència d’un parent militar és acceptat amb al condició de treure  sempre notes excel·lents. La descripció de l’educació de postguerra, l’actitud dels capellans i les primeres trapelleries queden magníficament retratades en el text. La narració acaba quan Gamoneda deixar d’anar a l’escola de manera voluntària per la humiliació que percep en els capellans i alguns dels seus company i entra a treballar de meritori en un banc.

Gamoneda situa en el marc a molts personatge , però al virtut de no jutjar-los ni adonar-les –hi més o menys valor a les seves actuacions  i en ocasions tampoc ells sap si acaba ficcionant algunes moments dels que guarda un nebulosa de records i els situa sense massa seguretat però sense dubta de la seva a de la seva versemblança.

Llibre excel·lent que cal fruir-lo com el que és un llibre de veritat i  de realitat , que en el seu moment es van produint. Gairebé setanta anys més tard fer aquest exercici de memòria s’ha convertit en una magnifica obra literària a l’alçada de la millor obra poètica de Gamoneda.

 

D’altres Fonts (XIX)

Mai 10, 2019 by

El resultat de les eleccions del 28 d’abril han donat un panorama canviant respecte als vuit anys anteriors. El mapa d’Espanya s’ha tenyit de vermell – si es vol de rosa- per una decantació de molts votants per les opcions d’esquerres. Socialdemòcrates i podemites han aconseguit una majoria possiblement encara no prou sòlida per avançar en molts aspectes territorials i socials.

La suma de les dretes encara es superior a la suma de les esquerres.

Però l’opció de govern queda clara o hauria d e quedar clara, guanyat el centre per part del PSOE caldrà que hi hagi  gestos inequívocs de governar amb postulats progressistes i federalistes.

O ara o mai, no hi haurà`masses oportunitats més.

L’anàlisi  de Pérez Tapias , lúcid, com sempre fa algunes recomanacions més que interessants als dirigents al PSOE, dirigents que farien bé de seguir-les

José Antonio Pérez-Tapias Nascut el 3 de juny de 1955 a Sevilla.

Doctor en Filosofia. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Llicenciat en Teologia. Profesor titular de la Universitat de Granada. Va ser Delegat de Cultura de la Junta de Andalucia a Granada (2004-2006). Membre de la Coordiandora Federal de la Corriente de Opinión Izquierda Socialista. Ha publicat entre d’altres: Filosofía y crítica de la Cultura (Trotta, Madrid 1996) ;Internautas y náufragos (Trotta, Madrid 2003); El riesgo de opinar. Apuestas por la izquierda (2006); Del bienestar a la justicia. Aportaciones para una ciudadanía intercultural (Trotta,Madrid 2007).

Va optar a la primera secretaria del PSOE i més endavant va abandonar el partit per crear una plataforma de convergències de les esquerres.

El PSOE y su responsabilidad federalista y republicana. J. A. Pérez Tapias. Contexto.

 Se echan en falta pistas claras por parte de Sánchez de que se quiere ir hacia alianzas de izquierda, en vez de hacer concesiones a quienes insisten machaconamente en el pacto con Ciudadanos

Y ahora, tras las elecciones generales del 28 de abril, ¿por dónde sigue el drama político que vivimos en España? ¡Que nadie se alarme en demasía! Si ya no cabe alarma por lo que quedó atrás, tampoco hay que exagerar por lo que tengamos hacia delante. Y además, es tarea civilizatoria de la cultura dramatizar los conflictos humanos, y así –como Georg Simmel puso de relieve– evitar tragedias. En el campo político, la democracia, con las dinámicas de participación ciudadana, de juego de mayorías y minorías, de equilibrio y control de poderes, es un complejo sistema de dramatización de los conflictos sociales, los cuales, en una versión u otra, siempre nos acompañan.

Las elecciones generales que acabamos de celebrar han supuesto una dramatización política, no exenta de sobreactuaciones y exabruptos de destacados protagonistas, que ha cerrado el acto que se venía desarrollando con un final épico: el PSOE sale victorioso con 123 escaños en el Congreso de los Diputados y Pedro Sánchez, su secretario general y candidato, de nuevo presidente in pectore. La otra cara del drama es la de los derrotados: las derechas. El Partido Popular sufre una estrepitosa mengua en su número de diputados; Ciudadanos ve ostensiblemente incrementado los que le corresponden, pero sin conseguir el objetivo proclamado hasta la saciedad de desalojar a Sánchez de La Moncloa; y Vox, con el logro no menor de 24 escaños, queda lejos –¡por fortuna!– de las expectativas creadas en torno a la irrupción de la ultraderecha en el parlamento español. Todo lo demás –destaca la supervivencia honrosa, a pesar del descenso en votos, de Unidas Podemos con 42 escaños–, queda como datos relevantes en torno a papeles secundarios en el drama electoral. No obstante, en algunos lados de la escena el guión adopta desarrollos paralelos que es obligado tener en cuenta: la fuerza de partidos soberanistas en Catalunya y Euskadi, con especial relieve de la victoria de ERC como primer partido en el ámbito catalán. No es cuestión marginal respecto a cómo continúe el drama.

En el escenario político español se ha evidenciado la pervivencia de algo que muchos pensaron que era cosa de representaciones del pasado. Nos referimos al eje izquierda-derecha, ése que en las diversas modulaciones del “momento populista” queda opacado. Es cierto que dichos polos se redefinen, pero el eje no desaparece. Estas elecciones se han jugado claramente sobre ese eje, con una polarización ciertamente muy acentuada, entre otras cosas por los temores acumulados a uno y otro lado del espectro político, activando a veces hipertrofiados fantasmas del miedo. Como el eje izquierda-derecha se entrecruza con el eje trazado en torno a la configuración del Estado, las derechas no se cansaron de esgrimir el espantajo de la ruptura de España, pretendiendo ahuyentarlo con sobredosis de españolismo suministradas desde el “modo Reconquista” hasta el discurso de la recentralización del Estado. Españolismo excluyente, en definitiva, centro de gravedad de propuestas políticas con ingredientes anti-igualitarios y antifeministas, desplegados desde envolturas neoliberales hasta nacionalcatólicas. Sin duda, el temor ante todo ello no era infundado, y eso ha activado la movilización del electorado de izquierda, con el presidente Sánchez apelando al voto útil y el candidato Iglesias invocando un voto de izquierda consecuente para poder frenar a la derecha. Nacionalistas e independentistas ya se encargaron de llamar a las urnas para defensa eficaz frente a un españolismo rampante.

En medio de tantos temores entrecruzados gana la izquierda, ciertamente, compartiendo con otras fuerzas políticas lo que no se quiere, a la vez que obteniendo ventajas de las desastrosas estrategias electorales de PP y Ciudadanos en su dejarse arrastrar tras los señuelos fascistas –franquistas en la versión hispana– de Vox. Volvió a hacerse patente que cuando la cuestión nacional –o mejor, la cuestión de las naciones– se sitúa en primer plano, todo lo demás queda en segundo, y ello dicho sea reconociendo que el PSOE ha sabido hacer visibles las tendencias apuntadas con las medidas sociales políticamente decididas o esbozadas por su gobierno. El caso es que resolver las cuestiones de reconocimiento, incluido el reconocimiento políticamente eficaz de las identidades nacionales, es paso indispensable para abordar con visos de éxito compartido las cuestiones de redistribución de cargas y beneficios. El gobierno que sea investido a partir de los resultados arrojados por las urnas ha de tener en cuenta eso, es decir, ha de tener presente que la realidad plurinacional del Estado sigue esperando una solución jurídico-política adecuada. Las mieles de la victoria no han de hacer que los ganadores se olviden que el independentismo sigue ahí, suponiendo un conflicto ineludible, por más que los independentistas no lleguen a bloquear un gobierno socialista como el que se puede vislumbrar.

Por todo ello, el PSOE, a la vez que no deja atrás la consciencia acerca del compromiso contraído al recibir un enorme caudal de votos desde un electorado plural de izquierdas para hacer frente a la amenaza real de la regresión antidemocrática pretendida por las derechas –es lo que militantes y simpatizantes concentrados la noche electoral ante la sede del PSOE transmitían coreando “con Rivera, no”–, habría de presentar, más allá de los discursos electorales, su hoja de ruta para dar continuidad al giro a la izquierda propiciado por sus votantes y por los que ha apoyado a Unidas Podemos. Puede ser precipitado, de nuevo, hablar explícitamente, desde esta fuerza política, de entrar en un gobierno de coalición, yendo más allá de pactos parlamentarios. Pero el caso es que se echan en falta al menos pistas claras por parte del PSOE de que se quiere ir hacia alianzas de izquierda, en vez de hacer concesiones a quienes desde poderes económicos insisten machaconamente en la idea de pacto con Ciudadanos, en aras de la estabilidad (según orden neoliberal). Sánchez no debiera olvidar aquellas declaraciones suyas, ya lejanas, al periodista Jordi Évole acerca de cómo presionan sobre la política quienes pretenden poner a partidos, gobiernos e instituciones a su servicio. Siguen haciéndolo.

Más allá de movimientos tácticos en torno a la inmediata investidura como presidente, estaría bien que Sánchez, desde su renovada condición como candidato para la misma, perfilara al menos cómo pretende consolidar, cual mayoría social que soporta un proyecto político de largo alcance, lo que ha sido mayoría electoral que aspira a dar paso a una mayoría parlamentaria. Puede parecer impertinente hablar de la responsabilidad política del PSOE respecto a un bloque de izquierdas, lo cual no excluye cauces de diálogo con derechas democráticas, pero articular esa mayoría social es crucial –Daniel Bensaïd lo subraya con énfasis en su libro Estrategia y partido– si se trata de iniciar una etapa donde se abran paso las transformaciones económicas, sociales y políticas necesarias por motivos de justicia en una España inserta en la Unión Europea y ubicada en un mundo globalizado.

Pertenece a lo que es responsabilidad política de un PSOE de nuevo mayoritario no eludir su responsabilidad federalista. Y está claro que aquí pisamos terreno sensible en el que el mismo Pedro Sánchez ha fijado determinadas líneas como infranqueables. Respecto a ellas hay que subrayar la necesidad de flexibilizarlas e incluso redibujarlas –la cuestión no es solamente no interponer “cordones sanitarios”–, lo cual no significa saltarse la Constitución. Pero es conclusión muy extendida que el mismo Estado de las autonomías propiciado por la Constitución está agotado, y que necesita una reforma de cuño federal. Tal reforma no puede soslayar la realidad del conflicto catalán, que ciertamente repercute en crisis del Estado. Nadie piensa, ni los independentistas, que una salida a tal crisis y al conflicto que la desencadena pueda ser inmediata, pero eso no quita que se trace una vía transitable para negociar sobre la misma con todo el rigor que exige una democracia consecuente y su Estado de derecho. Y desde esa premisa no vale excluir por principio toda posibilidad de algún referéndum legal y pactado que se proponga para Catalunya. Es el Partido Socialista el que, con toda la prudencia que se reclame, puede abrir esas vías, para lo cual la interlocución que encuentre con una ERC mayoritaria en el ámbito independentista es clave ofrecida por el mismo electorado.

Contribuir, al hilo de la formación de un gobierno, a un proyecto de izquierda ampliamente compartido y a pergeñar una salida a la crisis del Estado que se pueda presentar como legítima y legal a la ciudadanía catalana y al conjunto de la sociedad española es responsabilidad sobre la que el PSOE no debe pasar de largo. Cabe añadir que asumirla es a la vez desempeñar una responsabilidad republicana de la cual tampoco cabe desentenderse. Y para la asunción de dicha responsabilidad no hace falta poner en primer plano la cuestión pendiente de la forma de Estado, pues tampoco tiene sentido acometer la misma sin generar una conciencia republicana madura en el seno de la democracia española. Resulta que esos mismos objetivos relativos a proyecto de transformación social y federalismo plurinacional para el Estado español requieren una radicalización de la democracia que no puede ser sino republicana. Avanzar en republicanismo es lograr que electoras y electores que votan se autocomprendan como ciudadanía participativa, que ejerce sus derechos políticos con el mismo nivel de autoexigencia con que defiende sus derechos civiles o con que exige el cumplimiento efectivo de lo que suponen derechos sociales, culturales o medioambientales. Por tanto, en la oportunidad que se ha presentado, y no por azar, sino por el resultado de decisiones individuales transmutables en acción colectiva, el PSOE, junto a las fuerzas con las que un pacto pueda ahormarse, tiene esa responsabilidad federalista y republicana que desde la izquierda es percibida como condición de credibilidad política. Hay buenas razones para pensar que es parte sustancial del mensaje que los votos de las izquierdas transmiten.

 

 Aquesta tarda nova Tertúlia a La Unió

Ja s’acosten les eleccions municipals i les Tertúlies de La Unió volem posar el nostre granet de sorra en la tasca de donar a conèixer les propostes i les persones que presenten les diverses candidatures.
Com ja vam fer fa quatre anys, us presentem un debat entre els candidats que tanquen les llistes, les números 25 de cada candidatura, els últims de la fila de les candidatures que van obtenir representació en les eleccions municipals de l’any 2015.
La Tertúlia serà el dissabte 11 de maig, a les 7 del vespre, al Pati del Castell de la Geltrú.

Comptarem amb la presència de:
– Neus Lloveras, candidata número 25 de JuntsxCat
– Mercè Foradada, candidata número 25 del PSC
– Josep Maria Domènech, candidat número 25 de Capgirem Vilanova i la Geltrú – CUP
– Queti Vinyals, candidata número 25 d’ERC
– Deborah Zimmerman, candidata número 25 de SomVNG
– Francisco Abad Arce, candidat número 25 de Ciudadanos
– Santi Rodríguez, candidat número 25 del PP

Els moderadors i dinamitzadors de la Tertúlia seran els periodistes Xavier Capdevila i el Jordi Lleó.