Nom propis (III)

gener 19, 2020 by

Puigdemont i Comin. Altre jornada històrica pel procés – i aquest cop amb raó- Puigdemont i Comin aconseguien finalment ocupar el seu escó com eurodiputats de ple dret.

Aquest fet ha generat un dels majors desplegaments contemporani de la premsa procliu al procés, programes en directe, programes especials, connexions en directe, canvis en les graelles televisives, tot plegat un desplegament creiem que exagerat pel que finalment ha estat.

Com malats de ràdio que som en ho vam empastar gairebé tot escoltant altre cop i per enèsima vegada escoltàrem allò, de la repressió, de la manca de democràcia a Espanya i com de bé ho fem nosaltres ( en aquest cas Comín i Puigdemont) però obre els ulls i em genera expectatives quan Comin ( un dels grans conversos a l’independentisme) va afirmar que demanarien paraules ( amb essa) i que no podia desvetllar la possible sorpresa que hi hauria.

Bé, després de seguir amb atenció el que va passar al Parlament Estrasburg altre cop cal dir que no hi ha va haver cap novetat  més enllà de la que és important sens dubte de la seva presa de possessió de l‘escó.

Si la sorpresa era aixecar una cartolina amb la imatge de Junqueras ha passat gairebé desapercebuda i la van retirar ràpidament  quan Un funcionari del Parlament Europeu ha cridat l’atenció Carles Puigdemont i Toni Comín en la seva estrena com a eurodiputats per exhibir durant el ple un cartell en el que demanava “llibertat” per al líder d’ERC,.

Després en una intervenció, Carles Puigdemont ha recordat que Croàcia és “un estat petit que ha obtingut la seva independència” fa poc, i ha assegurat que ja és “un membre fiable de la Unió”. També ha reclamat que “cal trobar una solució política amb diàleg i negociació” al conflicte polític a Catalunya que, segons ell, “és avui un assumpte intern europeu“.

També ha manifestat que “els tribunals europeus han parlat: a Bèlgica, a Alemanya, a Luxemburg” i ha reclamat que “ara és l’hora que els polítics europeus parlin i mostrin al món que hi ha un camí millor”. Finalment, l’expresident ha afegit que el dret a l’autodeterminació és “la manera millor i més democràtica de solucionar conflictes territorials”.

Bé discurs conegut , llàstima però que l’hemicicle estava pràcticament buit i el mateix Puigdemont no ha volgut entrar en debat amb altres euro parlamentaris espanyols que han intentat rebatre’l, però com que les normes del parlament indiquen que l’ interpel·lació ha d’acceptar l’embat i Puigdemont  no  l’ha acceptada ,doncs això ha quedat així…i després i aquests dos eurodiputats espanyols no han pogut replicar-lo. Garicano s’ha queixat a Twitter de la negativa de Puigdemont, que ha titllat del “fugat” que “sempre menteix“. Montserrat, per la seva banda, ha dit que Puigdemont “té por que li diguin que Europa és l’antídot al seu nacionalisme destructiu”.

En fi res de nous a l’oest….

Però sembla que els “sorpreses” que anunciava Comin potser no han acabat passant ho no hem estat capaços de percebre-les

Veure els dos eurodiputats al galliner , pràcticament aïllats per més que es vulgui dissimular fa pensar que encara no tenim el pes que molta gent voldria.

I ara resulta que hi ha dificultats pe encabir-se n un grup polític europeu sembla que els dos nous eurodiputats volen formar part del grup Els  Verds/ALE

Però sembla també  que alguns del socis d’aquets grups són reticents a acollir a Comin i Puigdemont , així el  copresident del grup dels Verds al Parlament Europeu, el belga Philippe Lamberts ha reconegut que l’adhesió de Puigdemont i Comín al seu grup del Parlament Europeu “suposa un problema” i ha destacat “la incongruència” que suposa que el principal aliat de Puigdemont a Bèlgica sigui l’N-VA, un partit independentista flamenc de dretes.

Per nosaltres la incorporació planteja un problema així que hi haurà converses en les pròximes setmanes per arribar a una posició” i ha seguit dient que  considera que és “incongruent” que Puigdemont i Comín es recolzin en “els seus millors amics belgues”, referint-se als nacionalistes flamencs de la N-VA però que alhora demanin l’adhesió al grup format pels Verds/ALE. “La lògica conduiria a què aquestes dues persones s’unissin al grup dels seus millor amics”, ha dit Lamberts.

I l’estada a Puigdemont i Comin acaba amb l’inici del procés del seu suplicatori… Ja veurem coma acaba, però m’ha sorprès que Puigdemont davant d’aquesta demanda hagi afirmat que “ la pregunta és si el PSOE votarà amb els feixistes de Vox”. Genial! Sembla que Puigdemont hagi perdut al memòria  no fa ni quinze deies que el seu partit JxCat ha votat el mateix que els feixistes de Vox per impedir que Sánchez esdevingués president… en fi avui sí, demà no…

I finalment a l’alegria de veure’ls eurodiputats ara hi ha la incertesa de si realment l’expectativa ha valgut la pena, sí en el fet de que puguin parlar amb llibertat però no en la incidència que ens asseguraven que tindrien amb al seva presència.

Mai tanta expectativa ha estat tant innecessària, la indiferència general va passar per Estrasburg, però calia elevar a dia històric aquesta jornada del 13 de gener.

Així anem…

 

Dolores Delgado. No ho ha tingut fàcil l’ex-ministre de Justícia durant el seu mandat. Alguns dels accidents jurídics com va ser el judici als líders independentistes i com no serà recordada com amb la figura impertèrrita mentre s’exhumava el cos del dictador.

Fiscal de carrera , ara en ser nomenada pel Govern Sánchez – sembla que una elecció molt directe per part del President- Fiscal General de l’Estat, és a dir el cap de la fiscalia. Aquets nomenament ha rebut les crítiques de l’oposició que ha sortit en tromba contra Sánchez i Delgado , i també han manifesta la seva contrarietat, els ha provocat “estupor” . les associacions de fiscals ja que consideren que després de ser ministre ocupar aquets càrrec és   contraproduent.

El PP i VOX  ( seran parell de fet aquesta legislatura) a més de pronostica mil plagues com els d’Egipte han dit que aniran als Tribunals per evitar aquets nomenament.

Certament potser és una mica lleig  però entra perfectament en al competència del President i a més la sra. Delgado té una trajectòria professional indiscutible per ocupar el càrrec.

La reacció de l’oposició serà brutal però un parell de frases que situen el debat en el just punt :

 La legislatura serà dura; i serà lletja. La resposta Delgado no agradaria a Montesquieu, considerat el pare de la separació de poders. Però els que avui es vesteixen de dol per Montesquieu són els que l’han traït més obscenament.

 Amants de Montesquieu. Antoni Puigverd. La Vanguardia. 15.01

 Resulta llamativo el contraste entre el ruido ensordecedor que se ha levantado con la decisión de proponer a Dolores Delgado como Fiscal General y el silencio atronador que se ha impuesto sobre la no renovación del Consejo General del Poder Judicial

 Disonancia cognitiva. J.Pérez Royo. Eldiraio.es 15.01

 I encara és més contundent l’article que hem pogut llegir al digital Eldiario.es

Lola, fiscal general. Elisa Beni

 Es el Ejecutivo, que emana del pueblo, el que propone la cabeza visible de la Fiscalía GeneralToda esa zarandaja de la ruptura de la división de poderes sólo puede provenir del máster y la azarosa carrera de Derecho de Casado

Que el nuevo Gobierno ha venido a gobernar es algo que parece haber dejado boquiabiertos a muchos. Que ese gobernar incluye ejercer todas las potestades que le concede la Constitución, también. Lo digo por el crujir de dientes y el rasgar de togas que este lunes recorrió parte del país tras el anuncio de la propuesta de la ya exministra Dolores Delgado como fiscal general del Estado.

Pareciera que la derecha y la ultraderecha y las asociaciones conservadoras pretendieran que para ser democrático y honesto un gobierno progresista deba renunciar a todas aquellas posibilidades constitucionales para poner en marchar sus políticas, lo cual incluye su política criminal. Olvidan que la Constitución Española, esa que tanto exhiben y con la que tanto golpean, fija en su artículo 124.4 que corresponde al Gobierno proponer al fiscal general. Quisieron los padres de la Constitución que el fiscal general tuviera un cariz político, como sucede en otros muchos países, y que fuera una persona de la plena confianza del Ejecutivo y así lo dejaron plasmado en la misma. El fiscal general, y la Fiscalía en sí, recibe así su legitimidad, que en democracia sólo puede provenir del pueblo. Es el Ejecutivo, que emana del pueblo, el que propone a su cabeza visible y luego se cuenta con los instrumentos de contrapeso, que también están definidos en las leyes, para que se mantenga la autonomía funcional de los fiscales, que no su independencia. La independencia sólo se predica de los jueces. No puede hablarse de la independencia fiscal y de la dependencia jerárquica que les señala la Constitución de forma simultánea. Oxímoron conceptual.

La otra posibilidad sería que fuera el Parlamento quien propusiera y eligiera al fiscal general. O unas elecciones directas, como sucede en otras democracias. Lo que no es de recibo es la pretensión de que la carrera fiscal se autogobierne sin entroncar de forma democrática con la soberanía popular. Que unos señores hayan sacado una oposición no les confiere legitimidad ninguna para marcar la política criminal de un Estado. De ninguno. Pareciera, sin embargo, que estaban muy cómodos los fiscales con una fiscal general, que fue un gran error, y que gobernaba, por decir algo, la Fiscalía pensando en el beneplácito de su compañeros de carrera. Una fiscal general que, si bien se dijo independiente del Gobierno, se mostró bastante dependiente de algunos pesos pesados de la carrera judicial que le plantaron cara. Y eso que la postura jurídica de la fiscal Segarra era a priori más próxima al fallo final del Tribunal Supremo que el de esos fiscales que perdieron el juicio, es decir, que no llevaban razón. Parece que publican los medios que estos también se han puesto de uñas. Todo esto ha durado mucho tiempo. Recuerden que se lo conté (Segarra, la fiscal de Ikea). La fiscal general que sólo hizo una comparecencia pública. Puede que ni recuerden su voz. Tan desaparecida estaba.

Así pues el problema no puede ser que Pedro Sánchez haya propuesto a su fiscal general del Estado, porque así está definida constitucionalmente esa función. Es el fiscal general del Estado de cada gobierno. Por eso entra en funciones con el gobierno y por eso cesa con el gobierno. Toda esa zarandaja de la ruptura de la división de poderes sólo puede provenir del máster y la azarosa carrera de Derecho de Casado. De eso y de que parece que no conocen la Constitución o que no les importa nada con tal de desacreditar al Gobierno y a las instituciones.

En realidad lo hacen porque todo bocado parece bueno y, dada la deficiente educación constitucional de la mayoría de los españoles, hacen un escándalo a cuenta de la separación de poderes y les trae cuenta. Anuncia la ultraderecha ¡que va a poner una querella a Sánchez por tráfico de influencias! por cumplir con su prerrogativa constitucional. A España la van a romper todos estos a base de intoxicar a la gente hasta que no consiga diferenciar qué es lo democrático y lo constitucional y qué no.

El problema debe ser pues la persona elegida, no que Sánchez la proponga. Dolores Delgado. Vaya, la hacían ya tantos muerta que ahora al verla resucitar con poder se les ha hecho bola. Inaudito, decía una asociación de fiscales. No, no lo es. Hay precedentes. Javier Moscoso del Prado pasó de ser ministro de la Presidencia de Felipe González a ser el fiscal general del Estado del gobierno de González. No sólo no pasó nada sino que el propio Rajoy glosó y ensalzó su figura cuando le condecoró. Claro que entonces había un país que respetaba el juego democrático. Delgado politiza la institución, dicen. La verdad es que Dolores Delgado ha salido del gobierno precisamente por no ser una política y ha sido sustituida por Campo, que lleva haciendo política judicial desde su época de vocal y que luego pasó directamente a hacerla desde el PSOE. Un ministro mucho más político y correoso, porque así estima Sánchez que será necesario. 

Sin embargo, Delgado, cuyo mayor pecado para muchos ha sido haber respetado la autonomía de Segarra hasta puntos poco comprensibles, no parece que peque de ser una fiscal de partido. Es, desde luego, una fiscal con ideas progresistas y con ellas llegó, por votación de sus compañeros, al Consejo Fiscal. Es, sin duda, una fiscal que conoce las líneas de política criminal de un gobierno de Sánchez y eso no tiene nada de malo. Creo que, como poco, la mínima decencia debe hacer que se espere hasta ver su desempeño. El difunto fiscal general Maza puso trabas directas a los juicios de corrupción del Partido Popular, recuerden el caso del presidente de Murcia, y eso si que está reñido con el cargo. Si en el futuro ven a Delgado haciendo algo similar, denúncienlo. Lo que no parece muy de recibo es ponerse la venda antes de la herida. 

Yo que el Gobierno hubiera esperado para dar a conocer esta propuesta, pero también entiendo que era desairado entregar la cartera a Campo ante todas las caritas arrobadas que pensaban que Lola había mordido el polvo. Ahora resulta que tendrá tanto o más poder del que tenía como ministra. Resulta también que hay cerca de medio centenar de nombramientos en jefaturas y puestos de la Fiscalía por cubrir. Esos puestos que en más de un 70% se han estado cubriendo con miembros de la asociación más conservadora de fiscales. Que digo yo, que a lo mejor en su inquietud pesa también todo esto.

El Derecho no es una fórmula química. Hay formas de interpretarlo como estamos viendo. La visión conservadora no es la única ni nadie tiene que decirles a los ciudadanos que han elegido una sociedad progresista que ésta es la que debe de primar. Así que, miren, yo estoy segura de que con Delgado no se va a acusar de terrorismo a los titiriteros ni a los que tienen una pelea en Alsasua. Y eso me gusta. Porque no eran terroristas y se usó el principio acusatorio para hacer política. 

Cuando sea nombrada la fiscal general va a tener un trabajo arduo por delante. El primero sacudirse las uñas de todos los que piensan que la carrera fiscal puede autogestionarse y también de los que creen que la única política criminal posible es la de derechas. 

De momento, déjenla a ver cómo se desempeña y qué hace. Han pensado que es presa fácil y, a lo mejor, ya están comprobando que no lo es tanto. El tiempo dirá.

 Finalment el Consell General del Poder Judicial ha validat el nomenament per 12 vots a favor i 7 en contra  malgrat compleixi els requisits necessaris per accedir al càrrec. Bonic veure com vocals d’aquest consell nomenats per partits hi voten en contra, oi?

Això , la cridòria seguirà i només el temps tirà si ha valgut al pena aquesta jugada de risc.

Lletrats del Parlament  El lletrat major coordina els Serveis Jurídics i exerceix les funcions que li delega el secretari general, a qui substitueix en cas de vacant, absència o malaltia. Els lletrats del Parlament actuen com a assessors en les tasques parlamentàries, principalment de les comissions, i preparen estudis i informes jurídics.

Seguim amb el coneixement de termes vinculats a la justícia o en aquest cas els assessorament judicials.

Lletrats al Parlament. Doncs bé ara els lletrats han confirmat que Torra no sols o pot ser inhabilitat per la Junta Electoral sinó que manté al Presidència, perquè les causes de cessament no concorren en aquest cas ja que no hi ha condemna ferma.

Els lletrats del Parlament han emès un informe en el qual conclouen que la declaració d’incompatibilitat d’un diputat del Parlament no és competència d’una administració electoral segons el Reglament de la Cambra i la Llei orgànica del Règim Electoral (Loreg), per la qual cosa rebutgen la petició de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar l’acta de diputat a Quim Torra i ho avalen com a president de la Generalitat.

“L’acord de la JEC del 3 de gener de 2020 va incórrer en vici de nul·litat de ple dret”, resolen en el document, que destaca que les competències de la JEC ho són en relació als processos electorals en curs i fins que conclouen.
Per això, consideren que no és possible una declaració de “inelegibilitat sobrevinguda” ni tampoc és possible atribuir-li a la JEC competències implícites per a declarar situacions d’incompatibilitat, en la mesura que integren l’estatut dels càrrecs públics i l’ordenament reserva aquesta decisió als òrgans o institucions que formen part,

A més, els lletrats recullen en el seu document que hi ha “elements suficients a partir d’una interpretació sistemàtica de les normes que regulen la institució de la Presidència, com de naturalesa lògica i gramatical”, per a considerar que l’eventual cessament en el càrrec de diputat per causa d’incompatibilitat no afectaria la seva continuïtat en el càrrec de president.
El document ha servit de base a la Mesa del Parlament per considera que la Presidència de Torra segueix essent legítima i vàlida, aquesta posició s’ hi ha afegit el PSC . Per tant ara només PP i C’s considerem a Torra cessat i ja han manifestat al seva voluntat de portar el tema als tribunals.

Galimaties polítiques i judicials.

Quan acabi tot pegat tindrem un màster en justícia però potser haurem  perdut la mínima confiança que encara pugem tenir en la política.

Es perd un temps que segurament s’hauria de dedicar a  debatre temes més importants pel país i per la seva gent.

I voler treure rèdit de la situació per part de PP i C’s és lamentable. Però ja s’ho trobaran…

Iqoxe “Aquesta tarda s’estan fent escorcolls a la zona zero de l’explosió i immediacions, i a la seu administrativa de l’empresa“, així el TSJC explicava que s’han ordenats diligències a l’empresa causant de l’explosió terrible i mortal de la Canonja.

Causes? Per ara poc fàcil d’esbrinar tot i que escoltant alguns dels treballadors parlaven de  retallades en temes de segureta.

Vet aquí el resulta si això és així.

Inspecció de Treball de la Generalitat va sancionar quatre vegades en els últims anys Iqoxe, . Tres d’aquestes sancions van ser per incompliments en matèria de salut i seguretat,  l’altra per aspectes relacionats amb les condicions de treball. Algunes de les inspeccions es van activar després que ho demanessin els representants dels treballadors i altres directament per intervenció de l’administració, segons han confirmat fonts sindicals.  Diu el diari Ara.

Però després de l’explosió. És evident que es plantegen alguns temes.

Van funcionar els emergències? La resposta segons l’administració , – Torra va dir que amb precisió de rellotge suís- però els mateixos serveis van detectar deficiències greus en material i en l‘operatiu.

I les sirenes? Ah ! mudes….

Com estaven les instal·lacions? Si la factoria era del 2017 i no ha funcionat bé…..com deuen estar les altres.

Malgrat ara es digui que van i posar quatre sancions a l’empresa – que l’emprea diu que desconeix- no calia actuar amb altres mesures més dures?

També dissortadament cal pensar en la fatalitat perquè l’artefacte que va sortir disparat amb l’explosió va anar a parar a aquell blocs de pisos amb resultat mortal i no al mig del camp…

Osti ! fa basarda pensar-ho.

En fi que l’explosió segur que generà polèmica i sobretot perquè cal lamentar la mort de tres persones.

 

De lectures

gener 19, 2020 by

Purgatori.

David Marín.

X premi Crims de tinta.

Col·lecció la Negra 53.

RBA, La Magrana 2019

David Marín ha guanyat la 10a edició del premi Crims de Tinta de novel·la negra, que convoca l’editorial RBA, amb l’obra ‘Purgatori’, una història ambientada entre la Vall Fosca, Balaguer i Lleida

Una història on es barreja el passat i el present  des de les bruixes del Pallars a la ciutat de Barcelona , secrets amagats que en sortir a la llum provoquen  reaccions inesperades.

El jurat va valorar l’obra de Marín per “la seva capacitat de desenvolupar una investigació policial que desperta l’interès del lector des de l’inici i manté el suspens i el ritme fins al final, sense oblidar posar el focus en temes de calat humà com la llibertat personal o els conflictes sentimentals”. També han destacat “la factura clàssica” de l’obra, una història d’ambientació rural, per a la qual l’autor reflecteix la parla local i ofereix “un retrat fidel del dia a dia, tant laboral com personal, del cos dels Mossos d’Esquadra”.

El Premi Crims de Tinta  s’atorga a novel·les de gènere policial  o d’intriga. El premi va ser instituït pel Departament d’Interior de la Generalitat per commemorar algunes fites del cos dels Mossos d’Esquadra. Entre alers raons per aprofundir en la integració social dels fets policials, i apropar la cultura i la policia.

David Marín  és Periodista. Treballa a la delegació de Lleida del diari El Punt Avui. Anteriorment va treballar a les edicions de Barcelona, del Penedès i del Maresme d’El Punt, al qual està vinculat des de l’any 1996. A la revista Presència ha publicat reportatges sobre el grup armat EPOCA, la postguerra a Bòsnia, i més recentment sobre urbanisme i la gestió de l’aigua a Catalunya. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i ha publicat els llibres Les lluites de cada dia. Històries de CCOO (edicions DAU), La Gran Via a Sant Martí, història d’una transformació (AAVV Sant Martí de Provençals / Ajuntament de Barcelona) i Mataró, els perfils de la ciutat (Grup El Punt )

David Marín  col·labora estretament en el setmanari ‘La República’ i des del 2008 viu a la comarca de la Noguera, des d’on ha publicat les novel·les ‘Mala lluna’ i ‘Ciutat fantasma’. També ha escrit amb Marta Alòs el llibre de relats eròtics ‘Amb X de sexe’ i amb Pau Juvillà la novel·la ‘Primàries de sang’ i ha participat en les compilacions de relats ‘Assassins de Ponent’, ‘Contes de terror’ i ‘Barcelona, viatge a la perifèria criminal’.

En aquesta nova novel.la tornem a  trobar el trio de mossos d’esquadra que protagonitzen les investigacions, el sergent Rull, un agent amb el colzes pelats de fer investigacions, doblement arrelat al territori en el sentit de que es  nascut en aquestes terres i per tant   coneix el territori i per altra banda arrelat en el sentit de que té els peus  sempre a terra i realista,   Completen el trio  l’agent Núria Riu preparada per l‘Europol i amb ganes d’aprendre , segurament podria trobar una destinació més còmode per se sent molt vinculada al grups i a la capacitat d’escatir els misteris dels casos, i a més ara ha començat una relació amb un altre agents destinat també a Balaguer   i el caporal Coscubiela  ,  el “Cosqui” un  “veteranu” amb molta mili i amb un  deix sorneguer que junt amb la seva capacitat de reflexió i filosofar ajuda a donar una visió peculiar de la investigació.

En aquesta novel.la la relació entre els agents segueix essent estreta i amb vincles que van més enllà del treball. Així el Purgatori, el títol de la novel·la fa referència  la situació personal del Sergent Rull, En Cosqui ho defineix molt bé adreçant-se al sergent li diu :  “No pots seguir així en aquesta terra de ningú, entre dos mons, en aquest purgatori entre el cel i l’infern”.

I és des d’aquest purgatori que el trio d‘agents s’enfronta a una situació complicada ja que  es troba el cadàver del director dels jesuïtes de Balaguer, el pare Moragues,  mort dintre del seu cotxes  en una rotonda de la ciutat de Lleida , ( aquí l’autor fa una  simpàtica picada d’ullet a una col·legia  amb l’aparició de la sergent Anna Grimm ,la protagonista d’una sèries de novel·les negres de la Montse  Sanjuan) rotonda on és més que evident que és un indret de prostitució., El pare Moragues apareix mort per escanyament amb els pantalons abaixats, una posició indecorosa. Dintre del cotxe a més s’hi troba un paquet de cocaïna el que fa pensar inicialment als agents que la mort del capellà és degut a algun embolic de drogues.

Les investigacions inicials coincideixen amb la vista d’una vella del poble de Montllop a al Vall Fosca per explicar als policies que ha tornat la Vella Rugalla una bruixa que va ser condemnada a mort al  segle XVI i que això fa pensar que es produiran fets impredictibles i així és la suposada malaltia d’un nen que fa que la seva famílla marxi, cavalls morts a la muntanya i devorats pels voltors.

Les investigacions es van adreçant als entorns de la prostitució i la droga però hi ah dos descobriments importants el pare Moragues havia pujat a Montllop a fer un exorcisme per evitar el poder de la vella Rugalla i per altra banda el descobriments d’una doble vida del capellà fa que la investigació prengui un caire molt diferent i no sense sorpresa  de com s’havia iniciat ,

L’entorn familiars, les empreses que els germans Moragues ,inclòs el capellà tenien, les possibles especulacions urbanístiques tot un cúmul de circumstancies fan que les investigacions acabin trobant els motius de la mort del capellà i dels fets extraordinaris de Montllop, que s’allunyen força dels pressupòsits inicials.

El camí de la investigació, les situacions personals del agents, les contradiccions que han de viure, l’encara caciquisme en alguns pobles del Pirineu, tot es va lligant en  una trama molt ben bastida i treballada.

Una novel·la que es llegeix amb interès creixent i amb la peculiaritat que l’autor usa la parla pallaresa.

Una novel·la que val la pena llegir, des d ela ficció es tracten temes que són d’una realitat evident .

Excel·lent.

 

D’altres Fonts (III)

gener 17, 2020 by

Finalment el govern presidit per Pedro Sánchez ha començat a caminar. Presa de possessió i primer consell amb la mesura clàssica. la pujada de els pensions i primers nomenaments. Entre aquets ha destacat la de la Fiscal General que ha recaigut en Dolores Delgado que deixava de ser ministra de justícia. La reacció furibunda del PP i de part del Consell del Poder judicial fa pensar que no hi haurà treva per part de l’oposició.

Però això ja s’esperava la dreta encara no ha digerit el fet de que un govern de coalició d’esquerres comenci a caminar.

No serà fàcil, per la situació i repartiment d’escons al congrés i per altra banda perquè en un govern de coalició cal ser molt respectuós amb el pacte i actuar  a la una, cal preservar la diversitat però això no pot portar a fraccionar el mateix govern,

Les forces polítiques han de generar confiança en l‘altri i confiança en el projecte.

En fi ja veurem com va , val la pena llegir l’article de Félix Lareki en que disecciona l’oportunitat que hi ha de que el govern d’esquerres funcioni i compleixi compromisos i expectatives.

 

Félix Lareki Garmendia es donostiarra afincado en Bizkaia. Licenciado en Ciencias Económicas por la Universidad de Bilbao. Su carrera profesional fundamentalmente la ha desarrollado en Xerox España S.A.U. Posee una profunda experiencia en recursos humanos, formación y dirección de grupos de trabajo. Ha impartido múltiples seminarios orientados al desarrollo de habilidades relacionadas con la gestión y el conocimiento de personas así como de la comunicación. Ex profesor de la Escuela Superior Universitaria de Marketing en la Cámara de Comercio de Bilbao, del Master de Marketing y de la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad del País Vasco UPV – EHU. Durante 8 años ha estado en política en el País Vasco. Miembro de federaciones deportivas y activo deportista, presidente de asociaciones cívicas, Vice presidente de la Asociación Internacional Aulamar para personas discapacitadas para el disfrute por las mismas de la navegación a vela, a través de una goleta bergantín adaptada específicamente para ellas. Tiene publicados varios libros con ESIC Editorial. Su lema es “pasión por el arte y las personas”, lector empedernido, escritor y analista social. Desde hace dos años colabora con Diario16 como articulista habitual, sobre temas sociales, políticos y de opinión.

 

Aproveche esta única oportunidad Sr. Sánchez. Félix Lareki.. Diario 16. 13.01

Es un Gobierno de coalicción, hay que remar en la misma dirección

Y he querido recurrir a este símil deportivo vasco, para entender que si no hay una visión clara de un proyecto político que sea compartido por todos sus integrantes superponiendo lo colectivo a lo personal, la mala hierba siempre terminará devorando a la buena.

La madre del cordero para Sánchez será hacer funcionar el nuevo gopbierno de forma coordinada, trabajando entre otras cosas con personas que no han ganado casi nunca, sumando confianza, generosidad, honradez, ilusión y compromiso. Este será el auténtico pegamento para que el nuevo Gobierno de España y todas las formaciones políticas que lo componen puedan asegurar la gobernabilidad.

En mi vida profesional he visto trabajar a muchos equipos de personas, superar vicisitudes, tensiones máximas, pero sobre todo he visto ese aglutinante yo le llamo “pegamento” que hace que el equipo no funcione tan solo como una suma de elementos sino como si de un solo elemento se tratara. Deberá existir un compromiso colectivo en las formaciones políticas para desarrollar el proyecto, sacrificando de alguna manera sus objetivos personales o de grupo político, llevanado sin lugar a dudas a la necesidad de establecer acuerdos permanentes que lo posibiliten.

Enfrente, estarán las fuerzas de la oposición que una vez en grupo, otras de forma individual, intentarán dinamitar –rozando incluso al filo de la ilegalidad– el proyecto emprendido que podríamos denominar como el más social desde tiempos de la dictadura. Reforzando la idea de una España plural y diversa en temas como el plurinacionalismo, ya atisbado en la actual Constitución Española, la existencia o no de la monarquía u otra forma de gobernarnos dando la palabra al Pueblo Español, la necesidad de actualizar y reformar nuestra actual constitución, contemplando consultas populares, para conseguir mayores cotas de autogobierno en la Comunidades o la creación de un federalismo sobre el que ya existe un debate.

Excluyendo la patrimonialización de términos como bandera, patria e identidades a lo que parece estar asociada la derecha tradicional, más aún con la incorporación actual de una ultraderecha como ocurre en otros países de Europa, que ponen en riesgo los avances alcanzados en democracia.

Pedro Sánchez es un presidente absolutamente legítimo, pero decir eso no basta, eso no tiene duda, pues ha sido determinante el número de votos que ha hecho posible tal cuestión, frente a la suma de votos obtenida por los partidos opositores a su proyecto, suma de diferentes formaciones políticas.

Pedro Sanchez deberá tener controlada muchas imprudencias suscitadas por personas del propio PSOE, algunos barones, Presidente de Comunidad o altos cargos de la formación en toda España, para asegurar la cohesión necesaria y sin fugas para su proyecto emprendido de gobierno de coalición, exigiendose asimismo y a ellos sinceridad, objetivos comunes y mano firme para tapar en su partido las críticas que surjan sin incitar a la desconfianza y a la idea de “purga interna”.

Todo el mundo es necesario pero a veces no se debe contar con todos para caminar hacia el éxito. Al que no le interese remar, deberá abandonar el barco. Y un consejo Sr. Sánchez, los equipos no nacen por generación espontánea, son resultado de un trabajo metódico, desarrollado por líderes y personas de base.

Siempre sin dejar de ver al ciudadano y votante, que son partes fundamentales hacia los que se dirige todo el proyecto político para asegurar que las propuestas de campaña se cumplan y no haya engaños que distorsionen las promesas y arruinen el gobierno de coalición o social.

Pero ojo, mostrar a la hora del nombramiento del nuevo presidente las reservas ante el nuevo proyecto de coalición es dinamitarlo desde su propia base . Hay preocupación por algunos barones por temas como el pluri nacionalismo, la reforma constitucional, la idea de España, que pudiera ser real y sincera, pero medrar con todo ello para intentar desarbolar a un presidente que no tiene mucha idea de lo que se le bien encima (según algunos), es no entender nada de lo que acabo de mencionar.

Siempre en el próximo fututo habrá un tiempo para expresar nuestras críticas constructivas, pero este no es el momento. No les quito expresar democráticamente sus puntos de vista, pero este es el momento de apretar las filas y trabajar en un proyecto que exige sinceridad, valor y mucha voluntad. Los disidentes ahora no sirven, los que flaco favor le han hecho a su presidente en funciones por algunas de sus intervenciones en el tiempo, y me vienen a la mente nombres que prefiero no citar en un momento, en el que se persigue la unión frente a este gran proyecto de izquierdas.

Las críticas internas no valen si no hay sinceridad y ganas de arrimar el hombro, además de mucho trabajo. Hay que salvar claramente las distancias con la derecha (PP y Ciudadanos) y la ultraderecha (VOX), que se han aproximado a una retórica más propia de un golpe de estado como hemos podido comprobar en las sesiones de investidura.

Un partido debe funcionar como un engranaje perfecto y los comentarios discrepantes en público deben ser hechos lógicamente por la oposición. Si además desde la propia leña que da la misma, añadimos los comentarios inoportunos de algún presidente de comunidad o parlamentario, o barón, estaremos haciendo en este momento histórico de Gobierno de coalición o concentración, un flaco favor al pensamiento de izquierdas y al propio PSOE. Todo el mundo puede equivocarse, pero es importante saber dónde está nuestro opositor, dentro o fuera del partido para no dejar crecer por más tiempo la mala hierba.

No hay pensamiento único, preservar la democracia es fundamental, pero igualmente cierto es que la revisión de las ideas, el pensamiento progresista, el ir creando una España en el que se acepten todas, digo todas las ideas, garantizando las libertades de los ciudadanos, no permitiendo a la derecha rancia llamar asesina a una parlamentaria, permitiendo el republicanismo activo, el derecho de los pueblos expresado en sus parlamentos, son factores fundamentales para motores del cambio.

Vivimos horas históricas, en las que la derecha más tribal española ha tenido que hincar la rodilla, permitiendo con su derrota nuevos espacios de esperanza e ilusión, la de la política de pensiones, la Ley mordaza, la reforma de la enseñanza, el reconocimiento de las nacionalidades contenido en nuestra constitución, el derecho social a una vivienda digna igualmente reconocida, mayores impuestos a las rentas más altas, una redistribución de la riqueza más justa y otras cuestiones no menos importantes.

Es mentira que los únicos garantes de la Constitución sean el PP, Vox y Ciudadanos, o que ellos sigan patrimonializando la bandera de España como hasta ahora, o que sean más patriotas que nadie, que la memoria histórica sirva para casi nada, pues esta no ha sido capaz de exigir las responsabilidades de las confiscaciones y robos flagrantes durante el franquismo, tanto al dictador como a su familia, no es mentira que se permitan todavía la existencia de fundaciones franquistas, que haya todavía muchas personas asesinadas en las cunetas de los pueblos de España por la antigua dictadura, que se siga utilizando el verbo gerracivilista, cuando lo que realmente hubo un Golpe Militar, sin ambages.

Un gobierno de izquierdas es algo insólito desde la entrada de la democracia en España, allá por el 1.975. Pero es una criatura que nace y que debemos cuidar atentamente, no faltarán como se ha podio comprobar en el salón de sesiones los carroñeros, los quiebra ruedas, los insultos, el populismo para frenar políticas de violencia de género o para llamar etarras al partido nacionalista vasco. No había otra posibilidad, salvo quizás que la derecha gobernara y que VOX se consolidara en España. Esto sería mucho más grave.

Hay mucho trabajo común por delante en el que se exige visión de Estado, sinceridad, acordar, acordar y acordar e ilusión. Si tenemos que convencer tenemos que inspirar altas dosis de confianza y evitar el engaño y mucho menos la corrupción. Sr.Sanchez trate a todas las formaciones políticas que le han aupado como sus más firmes colaboradores, el sillón de la Moncloa supongo es muy cómodo, no se acostumbre a él. Miles de españoles, gallegos, vascos, catalanes, etc.. esperan, eso sí con alguna reserva, mucho de Usted.

 

 

Sant Antoni del porquet

gener 16, 2020 by

Sant Antoni del porquet o dels rucs, s’anomena  perquè ha estat durant segles el tradicional protector de tots els animals útils per a les feines del camp. La invocació a Sant Antoni està encaminada a obtenir la fertilitat dels animals i dels aliments, i la purificació, i és hereva de bona part d’antigues advocacions precristianes amb idèntics propòsits. La devoció popular al sant es remunta al segle XII i ha generat, durant tots aquests anys un bon nombre de manifestacions festives.

Sant Antoni també és una sant barbut i un sant que va guarir a un porquet que havia nascut només amb tres potes. Sant doncs animalista i igualitària.

A Vilanova fem festa i al llarg dels anys hem anat escrivint sobre al festivitat.

En fem una mica de recull:

 

memòria de la festa

 Segurament  les festes, la festa singularitzada provoca en les persones reaccions i sentiments diferents per molts motius. Segons el tram d’edat, l’estat anímic, la responsabilitat, la implicació que hom hi tingui. Sigui com sigui al llarg de la pròpia vida paral·lela al decurs  de la festa les visons que en tens són ben diverses i els records també difereixen.

 Sant Antoni, la festa del Tres Tombs, vista des de la infància i el record era una festa que tenia una significació especial, just acabat el cicle nadalenc i abans del carnaval  entremig hi havia una festa que, més enllà del fet de   no anar a l’escola, et portava dinar especial i sobretot la visió ben arrenglerada de molts carros i cavalls que, en el dia a dia ja els veies passar pels carrers de la Vilanova de fa cinquanta anys,  però els veies  amb els guarniments dels carruatges i  dels animals de mudar  i els abillaments de qui els conduïa eren també diferents , més endiumenjats. Colors, olors,  i molta, molta expectació i admiració per aquells forçuts que conduïen amb ma destra aquells animals que suaven malgrat el fred i escumejaven per l’esforç que havien de fer  De tan en tant algun cavall es revinclava i admiràvem la mestria amb el que el seu portador el dominava. Record de fred,d’ escudella i carn d’olla pel dinar festiu.

 Més tard Sant Antoni significava la reivindicació de la festa davant la imposada del 21 de gener “la Liberación” amb les sirenes  de les fàbriques rememorant l’arribada del “nacionales”. Com no podia ser d’altra manera , avui segurament,  – potser queda algun nostàlgic empedreït- ningú recorda el 21 de gener i en canvi avui el 17, Sant Antoni, no sols s’ha recuperat sinó que gaudeix d’una salut , que malgrat sempre es qüestioni pels propis festers, es prou ferma com per aguantar millorant encara molts i molts, anys. Ha superat aquesta festa les anades a esquiar, les rebaixes a Barcelona i, al migdia, la Rambla s’omple com en comptades ocasions, potser només per la Comparsa i el Vot del Poble no es veu tan plena i això, aquest termòmetre és també el que dóna la temperatura de bona salut . 

 I més records: La rifa del porquet, algun intent de cercaviles amb els balls populars, el ball de gala, orquestres de qualitat, la Sala, L’Apol·lo ( engolit per els flames com altres gran teatres però que ressorgirà de les seves cendres amb un potentíssim equipament per la ciutat),l’envelat…la subhasta de la toia per part de l’Albet i els seus successors, l’inexcusable vals de “l’abanderado”, la consolidació de la festa, la solemnització del pregó, tres tombs de foc, la primera guerra del Golf, pluja sense que pugui aturar la desfilada, la inacabable entrega de trofeus, els eterns debats a l’entorn de la renovació , el sorteig de la bandera, l’ermita de Sant Joan i les xatonades, els esmorzars potents abans de començar , el dinar inacabable, l’ofici amb tots els capellans que han tingut a veure amb Vilanova …..

Amb un passat d’esforç , tossuderia i voluntat de permanència crec que te un present que, sense estar exempt de dificultats, és engrescador fruit d’un reconeixement molt ampli  per l’administració però sobretot per la gent, per les persones de la nostra ciutat, comarca i país que és en definitiva qui ha de fer-la prevaldre. En moments d’una certa indefinició o potser difuminació dels elements de referència, d’aquest imaginari col·lectiu que ens fa ser el que som , l’afermament de la festa dels Tres Tombs dóna sentit a una manera de ser i d’entendre l’espai públic com espai de relació, de celebració, d’exhibició d’usos i costums com sempre ha estat.

  

I demà Sant Antoni

 I demà  Sant Antoni, copatró de la ciutat. Aquesta festa que resisteix i millora amb el pas del temps., va superar, fent honor al Sant que va resistir impassible manta de temptacions al desert,  la llarga nit del franquisme que havia oficialitzat el 21 de gener com la festa de la “Liberación” amb tota la litúrgia corresponent de les misses expiatòries  i els crits de rigor. Ha sobreviscut  a les anades clàssiques a la captura de la rebaixa a Barcelona i també, a la més moderna esquiada  típicament vilanovina i més si com enguany el calendari ofereix un mig pont.

 Podia haver esdevingut una festa   pont, anodina i dissimulada  entre el cicle nadalenc i el Carnaval però la tossuderia dels seus organitzadors  l’ha fet una festa pròpia , arrelada a la societat i que ha esdevingut festa  amb regust a Festa Major , amb revifalla constant i amb el polsim necessari de nostàlgia que els bones fetes han de tenir.

 Festa extemporània pel fet de fer circular animals  que han desaparegut, des de fa, ben bé, entre quaranta i cinquanta anys, de l’espai urbà però imbricada en el sentir i bategar de la ciutat per la seva significació de record d’un temps i d’una manera de fer.

Festa creativa perquè un grup humà heterogeni que treballa sense descansar ha fet possible, que els Tres tomb tinguin un caliu i una dimensió que s’allarga al llarg de l’any i no només a la nostra ciutat sinó a tot Catalunya com una mostra del seu potencial i de la seva voluntat d’inserir-se en el calendari festiu del país i fer-ho amb força renovada cada any.

  10.01.09

Per Sant Antoni un pas de dimoni

Una de els primeres festes que té un ampli ressò al Penedès és Sant Antoni, un dels tres sants barbuts  i conegut com el del  porquet i (que de fet era una truja barcelonina  agraïda, segons els mestres Amades i Moya)). Es distingeix a Vilanova i a Vilafranca amb uns lluïts Tres Tombs però és a Vilanova ciutat que li va oferir el co-patronatge, superat més tard per la Verge d eles Neus,   a on la festa adquireix el qualificatiu de Major ( alguns hi afegeix la contradicció de “petita” ). Pregó , solemne ofici amb  forces capellans, sentida homilia  i autoritats , fartanera col·lectiva, sobretaula inacabable, concert  i ball d’aquells més reeixit que hom pugi haver vist  i, encara, encara subhasta de la toia.  Hi ha tots el ingredients d‘una festa ben nostrada.

 No sabem si modernament Sant Antoni és considerat el patró dels animalistes però si que sabem que és una d’aquelles festes que ha sabut mantenir-se, adequar-se ,modernitzar-se ,reinventar-se . A la ciutat de Vilanova  , durant la llarga durada del franquisme no era festiu, al cap de quatre dies, el 21, les autoritats del moment  volien recordar que l’any 39  ,el llavors  tinent coronel Yagüe al front de les tropes insurrectes i mercenàries,    havia entrat a la ciutat “alliberant-la” del “rojos” . Això es celebrava cada any. La tossuderia d’uns quants i un arrelament popular profund va fer persistir una festa lligada i vinculada a un món rural i dels  carreters, que avui és una relíquia,  i va resistir i malgrat la seva condició de laboral va aguantar fins que arribada la democràcia i l‘autoritat local, però sobretot la gent ,  la va enaltir a festa Major. I ja en democràcia també va resistir l’anada al  fenomen de  rebaixes barcelonines i les ofertes d’ esquiades col·lectives, quan això de l’esqui es va popularitzar.

 Per això el Sant quan llegeix que sindicats, patronals, el conseller Mena i Rajoy  volen transportar alguns festius ( potser amb raó, eh) als dilluns se li dibuixa un somriure sorneguer d’aquells que amb experiència  ja  saben  de què va això. La festa quan està arrelada pot assumir  canvis de moltes menes, digereix noves fórmules i noves pràctiques i naturalment suportarà  si és el cas , que cal veure-ho, canvi de data. No gens menys, a Catalunya, des del gener fins el més d’octubre es van organitzant amb èxit notable cavalcades dels Tres Tomb. Als pobles i viles del Penedès som dels primers a celebra-ho i segur que peti qui peti ho seguirem fent.

 

 

 

De símbols i visions.

gener 15, 2020 by

Entenem per símbol la representació a nivell  gràfic o amb altres elements reals  d’una idea abstracta i que moltes vegades evoca a un concepte determinat.

De símbols n’hi ha molts, diversos, canviants en trobem   múltiples en l’àmbit de la  religió, en els elements tècnics,  i també en el nostre del funcionament quotidià, hi ha símbols nacionals i també de personals.

Cada dia en veiem i molts, els coneixem, alguns els estimem i respectem i altres els menystenim en funció de la nostra adscripció ideològica i fins i tot pot ser molt alta  l’estima que els  puguem tenir.

Els més coneguts en l’àmbit religiós els trobem molt sovint  els de determinada edat els hem patit fins i tot, i els d’àmbit polític, i si es vol els símbols nacionals els trobem cada dia i  a la sopa.

Banderes arreu, escuts i himnes  i els dissortadament  actuals llaços grocs per les malaurades i injustes circumstàncies que vivim els trobem  fins sota el llit i clar a la sopa.

Pels símbols s’han fet guerres i mortaldats.

Amb els símbols ben combinats es fan grans moviments de sentiments i fins i tot algun xantatge emocional.

I afirmar també amb tota la sinceritat possible que particularment les banderes em desperten poca emoció, molt poca, però puc entendre que a molta gent les identifiqui amb una causa noble , amb una terra, o amb un manera de ser i sentir és a dir que  alguns símbols acaben creant identitat. Les bandera és un símbol que el respecto però no el venero, que comparteixo però que no és present en les coses sagrades que pugui tenir, no m’agrada que es cremin banderes ni que es posin com a faldilles dels empostissats de festa major. Res més. Tampoc xiularé  mai un himne, que dit sigui de pas tampoc ni m’emociona ni m’aixeca res,  però no m’escandalitzo hipòcritament si es fa i genera una extenuant polèmica estèril i interessada per uns i altres. Estaria més amb aquell poeta que anomenava la bandera “bagassa” ja  que per ella morien i mataven els seus fills, talment com passa amb això de les pàtries segons com es presentin i es visquin . I tot plegat perquè els símbols desperten, creen  sentiments i crec que més que ofendre’ls cremant , ultratjant o xiulant, el que cal és convèncer amb idees i arguments, contraposat opinions i tesi davant la fe (la del convers es inexpugnable) que generen en ocasions els símbols i els idees que hi ha la darrera.

El nostre  ajuntament també llueix els símbols del moment, el groc, lamentablement i desgraciada de tant en tant hi posen un llaç de color lila per denunciar qualsevol mort d’alguna dona per violència de gènere, de tant en tant hi veus banderes de diverses causes nobles que onegen el dia concret de l’any i fins i tot en algun moment el penjar símbols ha esdevingut  objectes de moció al Ple de l’ajuntament. Recordo amb carinyo i amb una mica de nostàlgia el que vam anomenar “ La mare de totes les mocions” en que es reclamava que el dia 5 d’octubre, recordat la mateixa data de l’any 34 es pengés una bandera estelada i es proclamés com el dia de la República Catalana ( tot i que Companys va proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola). Sobre la data del 6 d’octubre hi ha diverses interpretacions de la significació real i històrica que va tenir. Però és igual ,es tracta de recuperar la data a través de símbols. Alguns però van pensar que a que posats a penjar banderes fraccionàries  ( de fracció) com l’estelada  també hi podrien penjar  les banderes roges que, aquells dia d’octubre també estaven als balcons de l’ajuntament,  i al cor de molta gent que es va revoltar. La veritat és que no sé si la moció es va portar a la pràctica . El proper 5 d’octubre anirem a mirar-ho.

Parlem de símbols avui  perquè em va arribar a  l’ànima el que van veure el meus ulls, escupo a terra i creuo el dits damunt al boca i ho juro com fèiem al pati de l’escola de petits  ( hi ha testimonis que ho poden avalar) que ho vaig veure :una fals i un martell en un dels balcons del pati de l’ajuntament. Em vaig emocionar pensant que havien assaltat el Palau d’Hivern les ordes comunistes… era una contraposició a les banderes i cors que tenen al costat els de C’s. . Em va commoure, sense exageracions, perquè , la falç i el martell, camperols i obrers industrials junts per avançar cap a la revolució estaven representats simbòlicament en aquell balcó. . Certament el símbol és potent encara que ara ja hagi caigut en desús ( bandera vermella amb la falç i el martell a 12, 90€ i en pots trobar a 12, cotitza, això sí,  més que l’estelada que nomes val 5€ ) per segons quines altituds, potser només queda en alguna  bandera (?)  sí que encara hi ha reserva espiritual del comunisme més ortodox, potser Cuba? Potser Corea del Nord?  Xina malgrat mantingui a la seva bandera el roig mica en mica i es va desdient de tot el seu significat ideològic que hi ha al darrera.

Cal dir que en mon d’aquest símbols malgrat al darrera hi hagi la noble ideologia del comunisme que proclama de la igualtat i la dictadura del Proletariat com element de transició a la societat igualitària.  s’han fet barbaritats enormes no cal negar-ho , com tants d’altres siguin banderes, himnes o qualsevol imatge, que pugui representar idees que poden prendre derives totalitàries.

Torno dies després al pati de l’ajuntament per admirar el fantàstic “retaule de Nadal” que llueix per aquestes dates al pati de l’ajuntament, però confesso que també hi torno per veure altre vegada el símbol de la falç i el martell.  Però vet aquí que per la meva sorpresa el panorama ha canviat. Un parell de domassos vermells tapen les finestres laterals per donar més relleu i prestància al retaule i han  desaparegut doncs les banderes espanyola i catalana amb el cor de CS i tampoc vaig veure la falç i el martell ( ep ! i torno a  jurar que ho havia vist) no sé si els “ordas rojas”  s’han retirat ordenadament, si és que amb la visita i rebuda dels reis d’orient( també és fer república oi?) no se’ls ha volgut  incomodar amb la presència del símbol que els vol enderrocar o senzillament que abans d’anar a parar a un inevitable magatzem polsós abandonat van estar uns dies a la balconada per airejar-la una mica.

Em sap greu. Potser reapareixerà ?

Ja ho tenen això els símbols, creixen , es reprodueixen i es transformen com l’energia. Costa destruir-los. Queden enterrats en la memòria i de tant en tant com l’au fènix ( anem de tòpics) ressuscitem i es tornen a reencarnar,   posar d’actualitat  i poden arribar a  prendre nous significats .

Ens fan i es desfan, varien, muden, canvien fins i tot de significat però es queden per la història.

Segurament la falç i el martell ha anat a  parar al paperera de la història ( més tòpic) però encara deu tenir,segur, sentit per alguns i algunes, encara té un significat fort.

Però quedar-se només en la simbologia, restar en el món simbòlic  – més enllà de l’etapa dels jocs simbòlics del infants – sense tenir els peus a terra i a la realitat ens pot portar a moltes frustracions i a veure el que passa de manera distorsionada que no ajuda gaire a viure i a actuar amb consonància amb els que se’ns demanda en cada moment.

En fi, tornaré al patí de l’ajuntament i confiem en tornar a veure el símbol dels treballadors i els camperols units i avançant sense aturar-se davant les adversitats…..

Cadascú a la seva bola…

Publicat a l’Eix Diari el 6 de gener del 2020

 

Patinets

gener 14, 2020 by

Quan érem joves i en algunes caminades entonaven caçons que trobevem en els  cançoners del moment   Ukelele o dels conegut com a Folk I o Folk II entre elles n’hi havia una que jugava amb les paraules i començava amb :

Si tu vas al cel amb patinet

fes-m’hi un bon lloc, que hi pujo jo.

 Ara pujar al cel amb patinets seria pràcticament impossible perquè aquest artefacte per moure’ns col·lapsaria totes el rutes possibles per arribar al cel.

Han crescut amb quantitat, amb  mesures i segurament també amb qualitat si pensem en els patinets de la nostra infància.

I no negarem que teníem una enveja d’aquells nens  i nenes que es baien construir el seu patinet. Amb fustes, amb frontisses i amb coixinets,eren més pecaries i pots er més deslluïts  que els que es compraven però agafem velocitats que nosaltres llavors creiem que era altíssima, vaja de vertigen …No tots teníem ni  la capacitat ni les possibilitats de fer-nos el propi patinet malgrat ho intentéssim més d’una  i de dues vegades…

Després i durant molts anys els patinets van pràcticament desaparèixer fins que fa una quants anys, pocs , després de l’auge del monopatí, – que podria tenir un capítol en l’evolució dels ginys de mobilitat per la seva extensió en determinats grups urbans-  va tornar a ressorgir, primer pels més menuts però ràpidament van entrar els ginys elèctrics que van donar un tomb al que fins el moment significava l’esperit de joc, lúdic del patinet  va passar a convertir-se en un instrument de desplaçament però també en un instrument de perill pels vianants que encara no s’han acostumats a haver de sortejar fent autèntiques figures als patinets que passen amunt i avall conduits massa vegades per incívics que es creuen que el carrer es seu ( primer va ser de Fraga Iribarne, després dels CDR i ara dels patinaires).

També al tipologia dels usuaris ha anat evolucionant des del més petits que sempre han volgut tenir-lo com una joguina , per passar després a joves agosarats que marcaven noves pautes de mobilitat urbana , després també ha nascut  una determinada fauna urbana , quillos majoritàriament  que l‘han adoptat com un nou element d’identitat i després alguns dels executius més agressius que l’usen com instrument de  desplaçament ràpid, pràctic i fins i tot diuen que sostenible i clar,la majoria de senyors i senyores que hi trobem més avantatges que inconvenients per moure’s amb una certa facilitat.

Llastimosament ja s’ha produït accidents i fins i tot alguna mort en el quals els patinets hi ah tingut un paper protagonista.

Tant ha estat així que s’ha procurat començar a acotar el seu espai i ús i començar a regular com i quan poden circular.

Vet aquí que un element de joc infantil es converteix en un element que cal regularitzar i normativitzar.

I així diversos ajuntaments han hagut d’actuar per la via de fer normatives d’ús i també com es evident de prohibicions del seu en determinats espais.

Així l’ajuntament d e Vilanova i al Geltrú, hem pogut llegir a l’Ex Diari : El govern de Vilanova i la Geltrú prepara un decret per regular la circulació de bicicletes i patinets per la ciutat. El regidor de Mobilitat, Antoni Palacios, ho ha anunciat al ple municipal i ha dit que entrarà en vigor abans que acabi l’any. Serà un primer pas per regular la circulació d’aquests vehicles abans que el consistori aprovi la nova ordenança municipal que es definirà a través d’un procés participatiu al llarg del 2020.

La normativa haurà de tenir en compte allò que des de la Direcció General de trànsit legisli sobre la concepció de l patinet  i els elements a  tenir em compte.

De moment la Dirección General de Tráfico entén i situa els patinets com : Un VMP Vehículos de Movilidad Personal  es un vehículo de una o más ruedas dotado de una única plaza y propulsado exclusivamente por motores eléctricos que pueden proporcionar al vehículo una velocidad máxima por diseño comprendida entre los 6 y 25 km/h. Los que no superen la velocidad de 6 km/h, tienen la consideración de juguetes. 

I abans d’entrar a posar ordenances en funcionament els patinets  que han de mantenir les normes actuals de transit.

En fi que ja va essent hora de que algú posi mesura al que avui sembla un campi qui pugui i et pots trobar patinets   a la sopa, a al cantonada, la vorera , al tren, a l‘autobús, al metro. al mig del carrer. I Ep, no t’hi posis ni facis indicacions de comportament  que pot sortir malparat…

Ja veurem com acaba, perquè de l’ ordenança de Vilanova encara no en sabem res definitiu i els patinets segueixen fent el que volen…

 

I ara a governar!!

gener 13, 2020 by

Diumenge el President del govern espanyol va presentar el seu govern.

Ahir van prendre possessió del càrrec i per tant ara cal començarà  treballar.

No ho tindran ni fàcil ni plaent.

Ja vam veure la gesticulació, cridòria i males formes de l’oposició de dretes al Congrés durant la sessió d’investidura.

Per tant que no s’esperin el cent dies de gràcia tradicionals .

No hi haurà ni treva ni cortesia.

Mentre el President anunciava la composició del govern VOX convocava manifestacions – amb poc èxit , certament- contra la mateixa legitimitat d’aquest govern.

Govern extens per carteres.

Govern paritari.

Govern que combina fortalesa política i experiència tècnica.

Govern de coalició, per tant de debat ,de reflexió de contraposició i de síntesi de posicions.

S’ha de posar a treballar i fer-ho ja!.

El país porta més de 250 dies amb un govern en funcions i aquesta interinitat cal acabar-la ja.

I segur que hi ha temes d’una urgència notable. Les pensions, cal que el govern compleixi el seu compromís i faci la pujada compromesa públicament ,cal afrontar els pressupostos que cal recordar que els que estan vigents encara són obra de Montoro, que sembla hores d’ara la prehistòria. La realitat però és que caldrà començar a posar damunt del paper amb xifres les prioritats socials que s’ha fixat el govern. I caldrà afrontar amb valentia el finançament nou de les comunitats autònomes que encara malden per trobar la manera de no passar estretors quan han de fer els xifres anuals.

Govern que hem anat coneixent amb comptagotes, ara s’anunciava un ministre, després venien dos noms més. I quedava pel final el ministre Justícia que tindrà una feina notable comparable potser  a la que va tenir fa anys Narcís Serra amb l’exèrcit  per transformar el mon judicial en un món que no estigui  constantment contra els decisions polítiques que vagi prenent el nou govern. En fi que ja hi ha ministre i aquets haurà de posar fil a l‘agulla i a veure com trampeja l’animadversió que avui s’intueix de la cúpula judicial cap el govern , allò de “las zancadillas” que deia Sánchez en el seu discurs d’investidura,

I serà urgent tot i que difícil la renovació de totes els estructures vinculades a l’estat, el PP ja ha dit que no pactarà les renovacions de les cúpules judicials o els organismes que depenen de l’estat i que són ocupats per persones designades pels parlaments. Així seguiran en funciona forces organisme que tenen avui una majoria que no es correspon amb la majoria que hi ha al Congrés.

La dreta intentarà mantenir les quotes de poder extraparlamentari per poder condicionar i frenar si cal  les iniciatives de progrés del nou govern.

I el govern haurà d’afrontar amb urgència – els dies passen ràpid- la constitució  e la mesa de diàleg amb Catalunya , es preveia que s’havia de constituir en els següents quinze deies després de constituir el govern.

Ja hi som.

Comencen a  comptar els dies, tot i que sembla que des de la Generalitat creuen que primer cal l’entrevista entre Presidents , però la llosa de la inhabilitació de Torra genera una situació complexa i enrevessada.

El Ministre Abalos, reconeix la legitimitat de Torra encara , però PP, C’S i Vox ja amenacen en portar als tribunals a qui es reuneixi amb Torra ja que els, creuen que ja està inhabilitat.

Laberint grotesc. Veurem quina és la sortida.

Per tant el govern té feina i molta.

En el preàmbul de l’acord entre PSOE i Podemos es pot llegir:

Ambas formaciones comparten la importancia de asumir el compromiso en defensa de la libertad, la tolerancia y el respeto a los valores democráticos como guía de acción del Gobierno, de acuerdo con lo que representa la mejor tradición europea.

Por ello, los ejes prioritarios de actuación del Gobierno se centran en dar respuesta a los principales retos que tiene ante sí la sociedad española en su conjunto y que se exponen a continuación.

Doncs a treballar per  fer–ho possible.

Noms propis (II)

gener 12, 2020 by

La bandera espanyola La bandera de España es el símbolo nacional del Reino de España. También conocida por muchos como ‘Rojigualda’, la bandera de España está formada por tres franjas horizontales de color que van en este orden de arriba abajo: rojo, amarillo y rojo.

Per Internet la podeu trobar per 4,99 euros

En mig de la manifestació ( discreta sigui dit de pas) per donar suport al President Torra després de que la JEC assenyalés que s’ha d’inhabilitar sembla que un grupet reduït de manifestants es va colar a Palau i després d’arribar fins els balcons ( els obrien els portes els uixers ?) van despenjar al bandera espanyola. Va ser un vist i no vist ja que al cap de pocs minuts va ser enlairada de nou.

La portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha explicat que els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per determinar qui va despenjar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat el passat 3 de gener.

Budó ha manifestat que “estem preocupats i per això els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per esclarir aquests fets”, però ha deixat clar que això ho van fer “persones alienes a la gent de Palau”.

La consellera de la Presidència ha remarcat que “ens ha preocupat i no és normal que pogués entrar gent a Palau, accedir fins a la bandera i fer el que van fer”. “Com que això és així, hem demanat que s’obri aquesta investigació”, ha insistit.

La Fiscalia Superior de Catalunya investiga la retirada de la bandera espanyola durant menys de 15 minuts del Palau de la Generalitat, durant una concentració de la Assemblea Nacional Catalana (ANC) de suport al president, Quim Torra, després de la seva inhabilitació com a diputat del Parlament ordenada per la Junta Electoral Central (JEC). Els Mossos ja han enviat el seu informe
Però cal recordar que  l’ANC es va atribuir la retirada de la bandera.

Per nosaltres ja les poden retira totes les banderes però això d’entrar a la Generalitat ja sembla can pixa. Recorden quan quatre selectes ciutadans processistes van entrar per penjar la pancarta que havia retirat Torra?  , doncs ara no se sap qui va poder circular lliurament  per Palau fins poder arriar la bandera.

Hi ha més d’un joc de claus?

Qui controla els accessos?

En fi misteri.

Ja se sap per menys de cinc euros es pot comprar una bandera espanyola i jugar  a treure-la i posar-la…anem perdent el temps en tonteries.

 

Laura Borras. Va seguir fil per randa el guió escrit entre Waterloo i Plaça de Sant Jaume per votar en contra de la investidura de Pedro Sánchez.

És la posició d’una part de l’ independentisme, tant legítima com els altres però vaja tampoc té massa recorregut un vot en contra de la investidura perquè tampoc ofereix cap alternativa viable.

Però Borràs ha admès que el candidat Pedro Sánchez s’ha presentat al debat d’investidura amb “un altre to”, però s’ha mostrat escèptica davant del seu discurs i s’ha preguntat quin dels Pedro Sánchez dels dos mil rostres era el que es presentava a la investidura. “Quina credibilitat li hem de donar?”, ha interrogat.

Tot ben lícit.

Però el que ha sorprès és que Borràs en mig del debat de la investidura anunciï que després de la seva intervenció marxaran de l’hemicicle sense esperar la corresponent resposta perquè  volen arribar a Barcelona per donar suport a Quim Torra que té una sessió al Parlament per reclamar la  confiança de la  Cambra de Catalunya.

El més proper al do de la ubiqüitat és la posició de  Borràs, ja sabia perfectament que no arribaria a la Ciutadella si no fos que el Ple s’allargués exageradament i sabent també que el  President tenia una entrevista al Preguntes Freqüentes ( NODO de TV-3) a les 10 de la nit….

Però vaja tot el grup va pujar a l’AVE i cap a Barcelona a retre homenatge o a mostrar solidaritat en directe al Torra.

En fi que com a gest està molt bé però potser innecessari tenint en compte que causa una certa sensació de poca seriositat deixar d’escoltar les raons del altres grups en el debat d’investidura per o parlar de temes tant menors com els costos dels viatge amunt i avall, per estar amb el President , que ja sap que estan amb el de manera blindada.

La notícia ha merescut també alguns articles d’opinió, destaca però el que ha escrit Bernat Dedéu al digital El Nacional.

Carrega fort i sense embuts.

Lectura interessant.

 

Laura Borràs okupa TV3

Bernat Dedéu

Dissabte passat, TV3 no havia d’emetre el FAQS, però els responsables de l’espai i de La Nostra van decidir preparar a correcuita (i correctament, al meu entendre) un programa d’urgència per entrevistar el president Torra a causa de la seva recentíssima inhabilitació. Cal lloar sense embuts la feina dels companys redactors, que ompliren sobre la marxa una hora de programa mentre el 131, que era al Parlament on es debatia aquest mateix afer, viatjava de la Ciutadella a Sant Joan Despí. Abans que tot això s’esdevingués, Laura Borràs (que es trobava a Madrid en la primera sessió d’investidura de Sánchez) va ordenar que tots els diputats de Junts per Catalunya es desplacessin a la cambra catalana amb l’objectiu (literal) d’abraçar el president. La decisió va incomodar a més d’un que ja havia planejat quedar-se el cap de setmana a la capital del regne i a qui semblava una frivolitat delirant haver de tornar a Barcelona per sortir-ne l’endemà amb el primer AVE.

Borràs i el seu seguici no van arribar a temps al Parlament, per la qual cosa la Laura, a qui no aturen ni les inclements coordenades espaciotemporals, va trucar als responsables del programa perquè s’acredités a tot el grup mentre es dirigia com una bala als estudis de TV3. Hi arribà tot just quan el president seia a la taula amb Cristina Puig; aprofitant la publicitat prèvia a l’entrevista, i per sorpresa dels presents, Borràs va irrompre amb els diputats a l’estudi per poder abraonar-se al Molt Honorable. L’escena fou tan surrealista que, quan quedaven pocs segons per començar l’emissió, el director general d’El Terrat, el col·lega Agustí Esteve, hagué d’entrar al plató per agafar els diputats convergents i fotre’ls-en fora. Acabat el massatge al Molt Honorable, la presidenta en funcions de la Corpo, Núria Llorach, va acompanyar el president al vestíbul de la tele, on tota la delegació (i adossats) l’esperava per aclamar-lo de nou. La primera abraçada, és clar, la rebé la Laura.

L’anècdota emmarca perfectament el nivell actual de la política catalana, sotmesa a capricis infantils i a un narcisisme que es revesteix d’una suposada solidaritat i d’una pretesa empatia, però que amaga només una barra descomunal (que, cal recordar-ho, sufraguem entre tots nosaltres). Ni en temps de Jordi Pujol s’havia permès que tot un grup polític en ple desembarqués, o podríem dir okupés, la televisió pública pel simple caprici d’escaldar els braços de la màxima instància del país. En aquell temps, ai las, la màfia si més no guardava les formes. Però ara no, i és així com ―insisteixo, tot desdibuixat d’alegria i ganes de fer-se mimitos― hom pot arribar tolerar que una desena de polítics irrompin en un estudi de televisió simplement perquè els surt de la santa xona, com si fer costat a un president fos el mateix que l’arribada per sorpresa d’uns amiguets per visitar un acabat de divorciar i fer-hi unes quantes birres de consol. Aquesta és la mena de penya que ens mana.

Si la senyora Borràs, o qui s’escaigui, té ganes d’abraçar el president després d’una inhabilitació judicial (que s’ha procurat ell tot solet, per cert), que tingui la bondat de pagar-se l’AVE i els hotels de la seva butxaca i que s’esperi fora de la televisió pública, si és que vol fer una performance de partit. Car si pretens una cosa tan bèstia com dur el país a la independència, primer hauries de començar a saber com t’has de comportar en públic amb els paràmetres de l’edat adulta. Com es veu per enèsima, és aquesta genteta, i no pas el deep state espanyol, qui ens roben i ataquen els nostres drets més elementals amb una impunitat que fa vergonya. Pagueu-vos les abraçades vosaltres mateixos, deixeu d’okupar la televisió pública i de burlar-vos de la gent del país amb tanta cara dura i tanta mala llet. Colla de gentussa.  

L’església espanyola. Hem pogut veure aquest darrers dies de la investidura del President del Govern Espanyol una actitud de l’església espanyola que poc tenen a veure amb el seu paper a la societat. Està bé que ens convidin a resar, però que ho facin per evitar un govern d’ esquerres és d’una visió mesquina i també una voluntat  de seguir mantenint al seva influència en al vida pública. Diversos han estat els bisbes que s’han mostrat gairebé ofesos amb el nou govern. El paradigma més notable ha estat la del bisbe d’Oviedo que s’ha manifestat dient que : :” La incertidumbre dibuja hoy el horizonte. Sabemos q tras las nubes y tormentas, el sol amanece devolviendo el color a cuanto la torpeza, la mentira y la vanidad nos había secuestrado. Pido a Dios q ese sol q nace de lo alto alumbre nuestro camino. Santina, sálvanos y salva España.”

Però si en matèria política ja veiem com funcionen ara s’han despenjat amb una acció que demostra que potser estan una mica allunyats de la mateixa societat.

Durant molts anys han tingut el patrimoni dels matrimonis, però quan el poder civil els va prendre part del protagonisme els matrimonis religiosos han anat a la baixa i ben segur que  a partir d’ara segurament encara cauran més avall.

La  conferència episcopal espanyola ha presentat un nou pla prematrimonial que amplia les hores, ara de dos anys i abans era de 20 hores, anomenat “Juntos en el camino,+Q2 amb la voluntat que  sigui “un proyecto para acompañar, preparar y ayudar a los jóvenes que están viviendo su noviazgo hacia la vocación matrimonial. El principal objetivo es presentar a los novios un camino de fe y acompañarlos en el discernimiento de la vocación matrimonial. Además, se trata de insertar el noviazgo dentro del proceso de maduración de la vida cristiana. El itinerario está dirigido a los acompañantes, formadores y responsables de los grupos de novios, cubriendo todos los aspectos de formación integral y espiritual, de maduración en el amor y de vivencia comunitaria.

A diferencia de un cursillo prematrimonial, que se realizan cuando ya se ha tomado la decisión de casarse, esta propuesta es un acompañamiento en el tiempo que dura el noviazgo para discernir sobre la vocación al amor a través del matrimonio y la familia.

En la actualidad, algunas circunstancias pueden ocasionar una falta de preparación para asumir el compromiso matrimonial. Este proceso pretender poder preparar con profundidad y dedicación, no una celebración, sino una vocación.

La proposta és que el “cursillo” durarà entre 2 i 3 anys. Poca conya entre dos i tres anys!!

Entre consells i guies d’actuació, segueix crida l’atenció com relega el paper de la dona i com segueix alertant dels perills de la masturbació: “algú que estigui acostumat a la masturbació no podrà descobrir la bellesa de compartir la sexualitat amb una altra persona”. També penalitza la pornografia al·legant que “crea addicció”. En fi sona a antic, a temps passats on la repressió era moneda d’ús corrent i quan la pecaminosa relació entre dones i homes era proclamada a les trones de les esglésies.

També assegura que els homes i les dones “són diferents” perquè els homes pensen més a tenir sexe i la possibilitat de tenir-lo “fa que deixin d’estar cansats” i en canvi reconeix que les dones “necessiten estar descansades per practicar-lo”. Per posar-hi remei, aconsella els homes ser més atents a les tasques domèstiques perquè les dones estiguin descansades.

En fi potser l’església ha decidit ancorar-se en el passat..

Que vagin fent, ja s’ho trobaran acabaran més sols que la una , però tanmateix s’ho hauran treballat.

Hi haurà algú´ que s’atreveix a sacsejar-ho tot plegat?

 

Parlament. Embolica que fa fort.

Qui sigui capaç de desembolicar la troca, premi!

Torra suspès coma diputat per la JEC, el Suprem dona la raó a aquesta entitat administrativa i efectivament declara que Torra pot ésser inhabilita en fucnió de la sentència del TSJC.

Som-hi!

Ple d’urgència per mantenir a Torra com a diputat.

Nova resolució contra aquesta situació del Tribunal Suprem. “ El fiscal te lo afina” 

Torra i el Parlament es conjuren per protegir la presidència de la Generalitat tot i que la Junta Electoral de Barcelona declara vacant l’escó del president, però la cambra sosté que segueix sent “diputat de ple dret”; el dirigent de JxCat avisa que no reconeixerà les resolucions que l’inhabilitin. La JEP encara va més lluny i atorga l’acta de diputat a Ferran Mascarell…

És doncs encara Torra diputat ?

És encara Torra President?

Segons Torra : “ Soc diputat del Parlament i President e Catalunya”

I el President del Parlament Roger Torrent encara ho reafirma : “Ho és de ple dret”

I això ho diu en base a la interpretació que fan alguns juristes en el sentit de que el reglament fa que només es pugui accedir al principal càrrec del país si es disposa d’acta de diputat, però perdre-la no implicaria -segons aquesta interpretació- haver de deixar el càrrec.

Però això acaba just de començar. Perquè ara s’han de reunir la mesa del Parlament i el proper ple encara el presidirà Torra?. Alguns partits segur que no estan disposats a reconèixer-lo com a tal.

Servit l’aldarull.

Servida la gresca a la seu parlamentària…

Tat plegat faria riure si no fos que fa plorar….

 

 

 

 

De lectures

gener 11, 2020 by

La carta cerrada.

Gustavo Martín Garzo

Editorial Lumen.

Barcelona, 2009

Aquest llibre acaba amb una nota que crec que és fonamental per endinsar-se en la reflexió que comporta la seva lectura. Acaba  amb les següents paraules “.. Fue Pirandello quien nos aconsejó mirar al mundo a través de los ojos de los muertos que amamos. Marcel Cohen comparó los libros con los juguetes que damos a los niños….” Aquesta nota té un enorme sentit en el desenvolupament  de la història i amb la trama que aquesta conté.

El llibre és la mirada de tota una vida a través d’una mare  i el seu fill que, amb l’alternança d’aquesta visió i la interpretació dels fets, dóna una visió confrontada del recorregut vital dels personatges. Recorregut que està farcit dels més contraposats  sentiments i de les vivència més dures. L’amor, la passió, el desamor, la violència, el cercar la pau, les fugides impossibles. En fi, fets i pensaments que mouen els fils de la narració, com fils dels destí mouen la pròpia vida.

L’autor Gstavo Martín Garzo és un escriptor espanyol, va iniciar estudis d’Enginyeria a Madrid, que va canviar pels de Filosofia i Lletres, que va concloure especialitzant-se en Psicologia, i exercint com a psicòleg clínic a Valladolid.

Martín Garzo va publicar per primera vegada en 1986, i és codirector de la revista literària Un àngel més. Col·labora de manera habitual en periòdics de difusió nacional. L’any 1994, va obtenir el Premi Nacional de Narrativa, i en 1999, el premi Nadal de Novel·la. En 2010 es va fer amb el Premi Ciutat de Torrevella, dotat amb 360 000 euros, gràcies a la seva novel·la Tan prop de l’aire.
De la seva obra caldria destacar títols com Les històries de Marta i Fernando, El llenguatge de les fonts i el ja esmentat, Tan prop de l’aire.
Autor de narrativa i assaig té una extensa obra novel·lística que l’ha convertit en un dels autors més prestigiosos de la literatura espanyola contemporània , així mateix ha estat guardonat amb diversos premis.Així mateix ha obtingut també diversos premis per la seva producció periodística.

Carta cerrada és una novel·la i en ella s’explica la història familiar i fonamentalment els records que mare i fill tenen de la història compartida. La protagonista és una jove carregada d’il·lusions que s’enamora d’un policia amb uns comportaments tèrbols però no exempt d’encant que fan que la jove decideix casar-se amb ell i viure una vida feliç. La mort accidental  – la causa es descobreix gairebé al final de la narració- del fill petit fa que la vida familiar es trasbalsi i la protagonista entri en una espiral de depressió que l’atenalla i l’impedeix fer una vida normal. La seva recuperació i un viatge a Madrid que li permetrà trencar amb aquesta rutina i la possibilitat de deixar enrere definitivament aquest món que s’està desfent i que la mante aferrada  un passat carregat de nostàlgia i pors. En el moment en la fugida  possible deixa una carta tancada al seu fill que l’ha acompanyada fins a Madrid. La frustració del viatge final fa que al carta resti una penyora en la relació entre la mare i el seu fill.

La narració alternada de la història entre la mare i el fill permet que es desenvolupin un seguit d’històries col·laterals que ens donen una visió molt més àmplia del record dels personatges i com aquest records van entrelligats per composar el recorregut vital del nucli familiar. La mare una jove emprenedora que recorda encara la guerra civil fa el seu aprenentatge d’adulta basada entres aspectes claus, l’amor pel seu marit , malgrat aquest tingui poca correspondència a l’amor, l’estimació pel seu fill i el fet de la mort accidental de l’altre fill que ha marcat un abans i un després a la seva vida. En fets emblant descol·loca a qualsevol persona i que provoca en ella la voluntat d’allunyar-se de tot plegat però al dependència de l’altre fill frena també aquesta decisió.

La narració del fill complementa de manera fidel la història de la mare i és el fill amb els seus records d’infantesa que donen una visió més de passat ,rememorant les seves sensacions, conflictes de culpabilitat respecte  a la mort del germà i també dels seus amics  i jocs que formen part de l’imaginari que s’ha anat construint fins arribar a explicar els seus records de la vida amb la família.

Llibre, doncs de lectura agradable malgrat la història que se’ns hi explicà elements en tots el sentits però amb resultat pot acabar esdevenint  un cant a l’esperança i a l’optimisme.

 

D’altres Fonts (II)

gener 10, 2020 by

Aviat es coneixerà la totalitat de ministres que composaran el govern presidit per Pedro Sánchez.

El primer govern de coalició que té l’actual període democràtic. Cal remuntar-se  a la II República per trobar un fets emblant.

Realment ha costa que finalment hi hagués acord, la manca  d’experiències anteriors, la desconfiança que sembla que existia entre el líders de les dues forces PSOE i UP, la poca disposició de les organitzacions…Tot plegat no ah esta fàcil doncs.

Però ben segur que serà un govern que si desplega el seu programa socials esdevindrà un govern per la majoria i serà difícil de derrotar. Evitar les temptacions d’enfrontament intern i sobretot donar explicacions poden fer que el nou govern sigui per llarg…

Ja veurem , fàcil no ho tindran però val al pena arriscar-se

En fi novetat esperançadora.

J.A. Pérez Tapias fa una anàlisi del que pot esdevenir aquest primer govern de coalició entre les esquerres.

Que duri!

José Antonio Pérez-Tapias Nascut el 3 de juny de 1955 a Sevilla.

Doctor en Filosofia. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Llicenciat en Teologia. Profesor titular de la Universitat de Granada. Va ser Delegat de Cultura de la Junta de Andalucia a Granada (2004-2006). Membre de la Coordiandora Federal de la Corriente de Opinión Izquierda Socialista. Ha publicat entre d’altres: Filosofía y crítica de la Cultura (Trotta, Madrid 1996) ;Internautas y náufragos (Trotta, Madrid 2003); El riesgo de opinar. Apuestas por la izquierda (2006); Del bienestar a la justicia. Aportaciones para una ciudadanía intercultural (Trotta,Madrid 2007).

Va optar a la primera secretaria del PSOE i més endavant va abandonar el partit per crear una plataforma de convergències de les esquerres.

Lo inédito viable frente a la antipolítica recusable. José Antonio Pérez Tapias. Contexto

 Las derechas no van a hacer oposición al gobierno, sino a la democracia. Las izquierdas deben huir de intereses particulares y trabajar por una acción transformadora

Un fantasma recorre España –el fantasma del “podemismo”, podría decir quien osara escribir un nuevo Manifiesto–, bajo cuya sombra las derechas lanzan siniestras acusaciones de comunismo a todo lo que se mueve, y de claudicación al PSOE. Y como en drama representado en castillo de Elsinor reubicado entre La Moncloa y el palacio de la Carrera de San Jerónimo, Pedro Sánchez, protagonista de toda una agónica lucha política, ha tenido que afrontar su “ser o no ser” ante el público de todo un país –ya no Dinamarca, sino España, donde también se acumula un fuerte olor a podrido–. La ciudadanía repartió los roles con sus papeletas de voto y dejó a los actores que decidieran si el drama lo volcaban hacia la tragedia o si, por el contrario, lo encauzaban hacia una salida a través de la cual pudieran sobrevivir. Ha ocurrido lo segundo, por fortuna.

Ante el proceso de investidura que había de abrir la puerta a un nuevo gobierno, el candidato socialista, en medio de una noche electoral de amarga victoria, decidió dónde iba a quedar su no-ser y dónde iba a estar su ser: iba a dejar atrás una disparatada verborrea, cargada de temores oníricos, contra la izquierdista Unidas Podemos, a la vez que aparcaba los fervores en torno al artículo 155 de la Constitución y las incontenibles fobias contra el independentismo catalán. Cuando la necesidad aprieta, la virtud, si hay inteligencia, encuentra un camino pragmático: el ser del candidato Sánchez y, con él, el ser de un PSOE desprendido de su anterior autobloqueo –los otros, arrastrados por la ultraderecha, pueden ser el infierno, pero no por ello tienen la exclusiva del bloqueo–, pudieron encaminar sus pasos hacia un pacto de gobierno con Unidas Podemos y un acuerdo de investidura –abstención mediante– con ERC.

Se dio, por tanto, un proceso de conversión que, al modo de paulina caída del caballo, y como acabamos de ver, ha desembocado en que el secretario general socialista ha accedido a la presidencia del gobierno –y el secretario general de Podemos, a la vicepresidencia–. La duda hamletiana, cual nudo gordiano, quedó resuelta de un tajo que hubiera sido la envidia de Alejandro Magno. Parece una evidencia de nuevo confirmada que el protagonismo político se afirma cuando la ambición de quien lo pretende viene a coincidir con la necesidad histórica. No es que sea el destino de algún espíritu hegeliano, sino que astucia y azar se conjugan con el acierto que Maquiavelo requería para el gobernante.

Las derechas anuncian la amenaza de la antipolítica

Tenemos gobierno de coalición PSOE-Unidas Podemos, y es para celebrarlo. Nos hemos permitido hasta echar las campanas al vuelo, sin de momento vernos agobiados en las izquierdas por el exiguo margen resultante de una votación durante la cual, con el silencio propio de los grandes momentos de suspense, se estaba a la espera de un recuento que se sabía ajustado: 167 votos a favor, 165 en contra y 18 abstenciones. Todo un anticipo de las cuentas que habrá que echar en una legislatura en la que el llamado “bloque de progreso”, el que ha apoyado al candidato para investirlo de presidente del gobierno, va a tener delante un abusivamente autodenominado “bloque constitucionalista” –abusiva y falsamente así autonombrado desde el momento en que sus actuaciones y discursos colisionan con el respeto que se debe a la Constitución que tanto invocan y que en verdad tratan de patrimonializar–.

No obstante, más allá de la aritmética parlamentaria, las emociones y alegrías por una votación parlamentaria que permite un gobierno plural de izquierda en España –en la etapa democrática que vivimos desde la Transición no se ha conocido gobierno de coalición en el Estado– no han hecho olvidar lo que va a ser la brutal oposición de las derechas en la legislatura recién iniciada. La tríada PP, Vox y Ciudadanos –coloquialmente conocida como “Trifachito”– es amalgama de las derechas en la que las fronteras entre ellas se difuminan, siendo así desde que el discurso ultra –neofascista– de Vox arrastra a un PP que se desplaza hacia él tratando de no perder apoyos por ese flanco; a la vez, Ciudadanos, con grupo parlamentario residual, sigue apegado a un mimetismo letal respecto de los tópicos de un españolismo a ultranza que sus vecinos de escaños esgrimen en competencia nada virtuosa.

Sobrepujándose unas a otras a ver quién decía palabras más gruesas, todos hemos podido ser testigos de cómo las derechas, al alimón, han mentido al decir que en el hemiciclo se insultaba al rey, o cómo han manipulado una vez más a las víctimas del terrorismo, o cómo han emprendido el torticero camino de extender sobre el gobierno que se formara a partir de la sesión de investidura la sombra de su ilegitimidad por un acuerdo con los independentistas de ERC que, de suyo, no contiene más que el compromiso de diálogo para hallar un encauzamiento civilizado al conflicto político que se vive en Cataluña. Negando toda legitimidad a una negociación de la que se dice, muy razonablemente, que lo que resulte de ella podrá someterse a consulta de la ciudadanía catalana –subrayando que ello no se identifica con referéndum de autodeterminación–, las derechas no apuestan por otra cosa que la intransigencia política y el enrocarse en una mitificada unidad nacional reluctante a la pluralidad de naciones existente en el Estado español. Profiriendo insultos en el mismo hemiciclo, alentando al transfuguismo haciendo gala de la mayor indignidad política y dejándose llevar a reiterados “vivas” al rey y a la Constitución con ostensible y preocupante tono cuartelario, todo parecía dar pábulo a palabras de cariz golpista de las que algunos diputados o diputadas no se privaron. En definitiva, con notable déficit democrático en sus modos, las derechas dan muestras de cómo su oposición, si no enderezan el rumbo, la van a conducir por los caminos de la antipolítica, es decir, por esos derroteros por los que se transita en la política cuando desde ella, de forma perversa, se erosionan las condiciones mismas que la hacen posible, generando una distorsión de la política que la lleva, no ya a una oposición al gobierno, sino a quedar en oposición a la democracia como tal.

Lo inédito de la frágil promesa de un pacto de gobierno

El peligro que supone la antipolítica es la verdadera amenaza que hemos de afrontar. Lo demás son problemas que resolver, unos urgentes, otros muy importantes y alguno muy grave. Cabe decir que el programa de gobierno pactado entre PSOE y Podemos presenta un buen conjunto de medidas concretas y propuestas de largo recorrido para dar respuesta a demandas de libertades y derechos, de igualdad y justicia social, de empleo y desarrollo económico, de ecología y transición energética, de educación y cultura, de política nacional e internacional… Es verdad que hay cuestiones que no aparecen con el despliegue que sería de desear –como la cuestión migratoria–, respecto a las cuales cabe esperar que así se haga en el futuro. Y no es menos cierto lo llamativo de las escuetas dos líneas –¡en cincuenta páginas!– dedicadas al conflicto de Cataluña. Siendo efectivamente meritorio que el conflicto sea reconocido como tal, dicha expresión programática tan lacónica se ha visto complementada con los términos del acuerdo hecho público con ERC.

Es obligado decir que el conjunto de la política de gobierno anunciada es prometedor. Por el lado de las políticas sociales a nadie se le oculta que el compromiso contraído, además de exigir apoyo fiscal suficiente, supondrá lidiar con los requerimientos de una Comisión Europea que va a seguir pidiendo recortes en época de dificultades económicas. Por el lado del reconocimiento de la plurinacionalidad, el asunto clave se va a situar en la posibilidad de fijar ese punto en el que se encuentre lo que el PSOE se disponga a ofrecer en cuanto a pasos efectivos de una federalización más consecuente del Estado de las autonomías, con respuesta a la especificidad nacional de Cataluña y otros territorios del Estado, y lo que desde el independentismo se esté en disposición de aceptar en clave de avance en cuanto a soluciones políticas e integración social. Todos los actores son conscientes de que no es fácil lo pretendido, pero es de todo punto necesario, incluyendo dilucidar el tratamiento jurídicamente posible a los líderes independentistas presos.

El pacto para un gobierno de coalición de izquierda es, como se ha dicho, algo hasta ahora inédito. E inédita es también la vía de negociación entre Gobierno de España y Govern de Catalunya que se ha abierto. Las dificultades inducen a preguntar si ese doble inédito va a ser en verdad viable. Quienes hemos apostado por ello desde mucho tiempo atrás pensamos que puede y debe ser viable. Aun así los interrogantes no se disipan, pero no por ello ha de menguar la apuesta por lo inédito viable, lo cual, dicho sea de paso, era para el brasileño Paulo Freire la manera en que lo utópico podría presentarse atendiendo a la posibilidad real. Sabemos bien que no estamos en las proximidades de utopía alguna, pero no por ello dejamos de necesitar un horizonte para lo factible. Movernos hacia él se podrá hacer si se trabajan las condiciones adecuadas desde la misma acción política, teniendo en cuenta especialmente que un recorrido tan complejo como el que queremos hacer necesita esa acción transformadora que es política también porque le acompaña la palabra que orienta, el discurso que esclarece sus razones y la comunicación que permite compartirlas. Si ello no se logra, entonces habremos malgastado la ocasión generada y el tiempo disponible, el cual no es tampoco recurso indefinido. ¿Aprovecharemos este tiempo para la mayor cohesión social que se reclama y para la rearticulación del Estado que ha de hacerse? ¿O todo quedará en que cada cual recorte la oportunidad para lo (difícil) viable a la medida de sus intereses particulares? De nada valdrá que converjan ambición y necesidad si no hay un proyecto compartido que posibilite que cuajen metas políticas que, en un tiempo futuro, avalen decir que hubo progreso gracias a que lo inédito fue viable y tuvo sentido (políticamente emancipador y socialmente solidario). Lo prometido es deuda. Respecto a ella, bien podemos traer a colación las palabras del Talmud que Erich Fromm gustaba de citar: “No seremos nosotros quienes completarán la tarea, pero no tenemos derecho a abandonarla”.