Nou any, el peatge de sempre

Hi la creença general que queda reflectida en la frase de que “tot allò que puja, baixa”. És una certesa física que els cossos se supediten  a la gravetat i quan són alçats la tendència és tornar al seu punt inicial tot baixant altre vegada .

Però ja se sap que aquesta certesa no sempre s’acompleix i l’exemple més clar és en el preu de moltes coses. Amb comptadíssimes excepcions quan estem en aquest dies, espai de temps indefinit  entre acabar un any i començar-ne un altre la premsa, tota sense excepció,  ens porta els llistats inacabables de les apujades dels preus i les  tarifes dels serveis. Les pujades també han tingut la seva part positiva, pensions segons l’IPC i un pèl més les mínimes i  també s’ha apujat el salari mínim. Ja era hora!

Tot i que en ser any electoral hi ha diversos preus que es congelen , així el gas i el llum es quedaran sembla que més o menys  igual, el transport públic també puja , Renfe congela les rodalies i carrega sobre les mitges distàncies,…..

Els increments de preus sempre porten un cert maldecap que enguany sortosament podrem combatre amb el paracetamol i mils medicaments més que s’abarateixen….Està bé.

Però al territori com a  mínim dos greuge històrics segueixen essent presents, l’augment  del peatge del túnels del Garraf  que ja gairebé es situa a 7 euros!  Diuen els informacions : els túnels del Garraf, a la C-32, seran un 2,21% més cars i s’acostaran perillosament als 7 euros (concretament, 6,93 euros). Per tant augment que està per damunt de l’augment del cost de la vida. Segueix essent l’autopista de pagament més cara – per la cara-  del país, Però l’autoritat competent segueix sorda davant els clams del territori.

L’empresa anant fent caixa!!. Accionistes amb els butxaques plenes….

Ni signatures recollides amb entusiasme una mica il·lús segurament  pel Consell Comarcal fa uns anys, ni les queixes de les institucions – que ja han sortit i hem pogut llegir aquí mateix a l’Eix :  L’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, s’ha mostrat avui “molt decebuda per la falta de sensibilitat de la Generalitat de Catalunya amb la comarca Garraf” per l’enèssim increment del peatge al Garraf. Així ho ha manifestat a través de les xarxes socials, on ha afegit que “anys de reivindicació i treball conjunt de tots els agents del territori han tingut la ignorància per resposta”. Des de fa dos dies, el peatge de Vallcarca s’acosta perillosament als 7 euros.

Des del Consell Comarcal recorden a la Generalitat que en aquesta comarca no hi ha una “alternativa segura” de trànsit i asseguren que l’augment de preus “penalitza” ciutadania i empreses, tant del Garraf com del Baix Penedès. En aquest sentit reclamen “preus justos per a accedir a l’àrea metropolitana, per trencar finalment amb el greu desequilibri que suposa tenir una autopista en un territori que cada cop és més inaccessible”. El Consell Comarcal reclama a la Generalitat que “agilitzi els treballs per implantar altres mètodes de finançament i pagament, i que es posin en execució el més aviat possible”.

I fins i tot enguany des de la Mancomunitat es critica l’ increment i es diu que s’anirà a totes per revertir al situació.

Tampoc s’han volgut atendre les reiterades les queixes de l’empresariat  que han d’afegir un cost més en la seva logística, ni l’emprenyada monumental  de les organitzacions d’usuaris Res fa commoure l’ànima recaptatòria de la concessionària, (que li importa “ un pepino” el que digui el territori) de l’autopista i irremissiblement cada any van apujant…..i el govern acceptant-t’ho, tots els que han governat ara i abans, quan han esta a l’oposició insuflaven ànims  a la gent de per aquí perquè mantinguessin viva la protesta contra els peatges amb la promesa de que  quan arribarien al govern ho canviarien. Res de res. Tots el governs i consellers  imbuïts de l’autoritat que dóna la poltrona diuen que ja està bé, que si no  s’apugés el peatge  el Garraf es col·lapsaria. Apa! Que tontos del tot nos som….

I cal recordar també  un cop més – i ja ho hem fet manta vegades-  que el tram d’autopista que encara paguem molt, i molt car  es va adjudicar de manera directa i sense cap mena de concurs com correspondria a qualsevol obra pública i una sentència va reconèixer, en el seu moment, que va estar mal adjudicada perquè , entre altres motius ,deia que no hi va haver competència en l’apartat dels peatges, ja que altres companyies els podien haver posat més baixos i per tant més ser més competents a l’hora de l’adjudicació

I el govern i al concessionària tant contents, potser es va pagar alguna campanya electoral?. Vet a saber.

I així cada començament d’any hem de queixar-nos, lamentar  els augments   , però al cap d’unes quantes setmanes aquelles institucions que avui  branden informes i estudis i que poden el crit al cel  acabaran un cop més derrotats per la realitat, l’afany recaptatori sense misericòrdia   de la concessionària que  seguirà engruixin la caixa i la indiferència del govern.

I en tots cas qui surt més perjudicat són els habitants del Garraf i del Baix Penedès que són els usuaris més habituals i no tenen cap alternativa de caràcter gratuït amb un mínim de condicions rapides aper comunicar-se amb el nord.

Però el tema encara no acaba aquí. Renfe ha decidit que tota l’àrea metropolitana es quedarà en la zona única, la 1,   fet que cal celebrar i que representarà una  rebaixa  en alguns casos substancials dels bitllets i abonaments com la T-10 que integrarà tota l’àrea metropolitana en la zona 1.

Bé, aquesta és una altra reivindicació històrica del territori , estar tota la comarca en la  en la mateixa zona tarifària i en la més baixa, clar tampoc ho hem aconseguit, i es dóna ara la paradoxa que per exemple  el municipi de  Sant Cugat ( uns dels primers per renda de Catalunya) també s’integrarà en la zona primera que surt altament bonificada, mentre aquí seguim a al quarta, certament hi ha sobre una vintena de kilòmetres més fins a Barcelona , però entre Sant Cugat i Vilanova per exemple hi ah un diferència de renda familiar   de prop del 50 % a favor del municipi del Vallès.

Cal tenir-ho en compte això?

Ajuda al desenvolupament del territori aquesta diferència de tracte tarifari?

En fi, que tampoc el transport públic ajuda a superar aquesta mena de sensació de greuge que pivota en molts sectors econòmics i socials del territori.

Què n’hi ha que estan pitjor, potser sí? Però això tampoc justificaria que si històricament el Garraf és la comarca amb menys inversió per part del govern a sobre hagi de suportar un peatge i unes tarifes en sectors claus de la mobilitat  clarament perjudicials per l’economia del territori.

Ja hem escoltat i llegit les pertinents, recurrents, obligades,  justes i inútils, de moment, crítiques de l’autoritat competent del territori sobre els peatges abusius i el  menyspreu  del govern cap a les demandes .

I doncs   que farà per pal·liar el suposat – crec que real- greuge el nou delegat el govern al territori. S’ho mirarà des del barrera o es posicionarà.

Trencarem relacions amb el govern?

En parlaran en els programes electorals

Demanaren que no es  votin ( com en el tema de la vegueria) al partits que governen i implementen aquestes tarifes?

Esperem….

Publicat a l’ Eix Diari el 7 de gener del 2019

 

 

Anuncis

A Santa Susanna des de Can Montaner

Per començar ls caminades d’aquest 2019 volem fer una cosa més o menys planera , d’un parell d¡hores llargues i que fos una sortida interessant.

Triem la caminada des de Can Muntaner fins a Sant Susana, la caminada es pot allargar sortint des del nucli d’Olivella o bé passant pel Barret del Rector i pujant fins el coll del Castell i baixant pel Mas Vendrell. Nosaltres però optem per la via més planera i fàcil.

Deixem el cotxe poc abans de Can Montaner, ens hem creuat amb un grup nombrós d’excursionistes que ja deurien baixar del castell i seguien  cap el camí vell de Ribes.

Comencem a caminar passant per la masia de Can Montaner.

Fa fred. Bufa un vent que talla, i el camí és força ombrívol.

Entrem en  les dominis del Parc Natural i just a l’esquerra hi ha la senyalització que porta fins a al Cova del mateix nom que la Masia.

Seguim pel camí , ample, i que fa bo de caminar.

Arribem a la zona t’enasta on pasturen els cavalls que al fundació Miranda hi porta cada anys a hivernar una cinquantena de cavall . Val la pena consultar la web de la Fundació , n’hem extret algunes notes sobre als eva funció i la feina que fan al Parc del Garraf : Fundació sense ànim de lucre, creada a l’abril de 2008 i dedicada a la difusió del coneixement, la comprensió i el respecte pel cavall, les persones i la terra.

Tenim tres àrees d’actuació a les que dediquem el nostre esforç:La recuperació de cavalls procedents de maltractament, facilitant la seva vida en manada en grans espais naturals, i la divulgació de les seves necessitats i del seu benestar.La tasca social i cultural. Acompanyem processos de desenvolupament personal, educatius i formatius amb el suport i l’energia vital dels cavalls lliures. Connectem creativitat i natura com a recursos de salut, i tenim cura del patrimoni cultural dels espais on actuem.La Custòdia del territori. Els nostres cavalls recuperats, viuen en plenitud pasturant diversos espais naturals de Catalunya segons l’època de l’any, i ajudant a millorar i conservar el territori i la biodiversitat.Tenim el compromís de protegir i millorar els boscos i les muntanyes que ocupem i en especial la finca seu de la Fundació a l’alt Berguedà on custodiem el bosc i la fauna amenaçada.Actualment el nostre Santuari té cura de 50 cavalls, que viuen en plenitud, pasturant més de 1.000 hectàries en entorns privilegiats del nostre patrimoni natural.

Molts dels 50 èquids dels que actualment té cura la Fundació, han estat rescatats de situacions difícils i de maltractament, i han recuperat el seu equilibri i la seva salut física, emocional i mental en contacte amb l’entorn natural i amb el grup de cavalls. Tractats amb respecte, sensibilitat, i des del coneixement del seu codi de comunicació i de la seva naturalesa, esdevenen cavalls centrats, forts i sociables, disposats a compartir el seu potencial, la seva energia vital i el seu espai amb les persones que s’apropen amb respecte.Durant els mesos d’hivern, quan les nostres pastures s’aturen per l’arribada del fred i la neu, els cavalls de la Fundació poden seguir pasturant 150 hectàrees de la Muntanya d’Alinyà, 600 hectàrees a Ossera (Alt Urgell), i 300 hectàrees del Parc Natural del Garraf.A finals de tardor, organitzem la Transhumància, activitat oberta al públic, per acompanyar les manades des del Pirineu a la terra baixa, fugint del fred per trobar aquests terrenys més càlids on poder pasturar durant l’hivern.A mitjans de primavera, tornem amb els cavalls al Pla de l’Orri, seu de la Fundació a l’Alt Berguedà on passaran l’estiu a la pastura d’ alta muntanya. Recuperem el patrimoni històric, natural i culturalDes de la Fundació Miranda, treballem per crear amb aquest moviment, una experiència per persones que ens vulguin acompanyar en aquesta pràctica ancestral que és la Transhumància. Això genera també valor pel territori i per les persones de les poblacions que acullen els cavalls (allotjaments, restaurants, artesans…), beneficiats per l’atracció de turisme a la zona.També hem recuperat antics camins, dreceres i itineraris perduts que connecten poblacions i muntanyes. El pas dels cavalls els manté oberts. És el cas del camí que va del Molí de Fórnols a Ossera, d’Ossera a Coll d’Ares per anar a Alinyà, o del Camí de Marina que va del Pirineu al Garraf i que estan recuperant l’Ajuntament de Vilanova, l’Ajuntament de Lluçà i el de Santa Margarida i els Monjos entre d’altres.

 Seguim el camí i és evident la presència de cavalls perquè hi ha gran quantitat d’excrements que així ho demostra, deixem el camí que ens portaria cap el Barret del Rector i enfilem pel camí de la nostra esquerra que va pujant suaument. És impressionat la feina que han fet els cavalls en el sotabosc, hi ha zones que han estat literalment netejades d’herba, s’han recuperat marges que havien quedat colgats. En alguns moments dubtem de que no hi hagi la mà humana al darrera de les neteges del terra, però la uniformitat del nivell del rastre de la neteja fa pensar més que els cavalls fan els que se’ls demana  alimentar-se i netejar.

Arribem en la cruïlla de camins, el que baixa del castell pel Mas Vendrell que segueix cap a Santa Susana. Des  d’aquí veien un grup de cavalls pasturant amb tranquil·litat.

Travessem una tanca que barra el pas a vehicles no autoritzats i enfilem cap el  coll de Trencaportells, el camí s’enfila però la pujada es fa bé, seguim el curs de la riera de Begues però a alçada. Un cop dalt del coll tenim al davant el pic de Trencaportells i s’obre el paisatge cap l’Alt Penedès. El camí fa ara una baixa més pronunciada amb un camí ample i amb diversos revolts.

La darrera vegada que hi havíem passat hi havíem trobat en un revolt i fora del camí un cotxe , atrotinat, ja quasi desballestat que no té massa explicació de  com podia haver arribat fins allà. El cotxe ara ja no l’hem vist , alguna acció de neteja s’hi deu haver fet. Es d’agrair.

El camí fa siga sagues i després d’uns revolts arribem fins la Riera de Begues.

Encara s’hi poden veure els senyals de que en el darrers temps haviaq baixat amb força, la vegetació de les vores vinclades i alguns tolls i fang evidencien que ha baixat i amb força. Vinyes just al costa de la riera, ceps vells però tot molt ben treballat, remuntem un centenar de metres i arribem a al plana de Sant Susana , la masia fortificada domina el paisatge, al fins la serra del Carlins i algunes de les construccions de la urbanització de  Can Mitjans , hem deixat alguns senyals del GR i d’un PR que remunten cap a la serra, seguim de dret cap a Sant Susana, abans d’arribar-hi una pou senyal  de la presència d’aigua en aquesta zona, retrobem el GR, a l esquerra el camí remunta i ens portaria a trobar el camí de Les Gunyoles ( el de Santa Magdalena) passant per les bodegues de  Can Ràfols els Caus, la plana esta carregada de vinya, treballada amb cura i altre cop cep antics que en alguns indrets ja es van substituint, deixem el casalot i seguim el camí que ens portaria fins a La Mola, cim que en algun moment es veu al fons, però fem marxa enrere tot buscant una mica de sol per aturar-se  a esmorzar. Tot i que el sol ja comença a escalfar el fred es nota.

Sant Susana  realment és impressionat, alçada damunt un conjunt de roques té la imatge d’una construcció fortificada tot i que el pas del temps hi ha deixat petjada, algunes esquerdes amenaçadores, als sostres i en diversos punts i ha crescut figueres de moro…

A la Gran Enciclopèdia Catalana hi trobem al referència :  Santa Susanna, lloc gairebé deshabitat, que corona un penyal a 338 m d’altitud, al centre d’una vall reclosa, té un casal amb una torre, emfàticament coneguda pel Castell. Se sap que el 1158 Ramon i Sibil·la de Ribes van cedir el puig de Santa Susanna, de la partida de Sant Pere d’Avinyó, a Berenguer d’Avinyó; mai no ha conegut cap desenvolupament notable.

I és recomanable llegir l’article de Jordi Casas al Diari de Vilanova sobre Santa Susana  n’hem triat un fragment : “…….en el món no hi ha res semblant a Santa Susanna, que no és un castell, però si un conjunt de cases encastellades, per estar situades damunt d’una penya dominant una plana que I’envolta com si fos un mar. Tot i que no ho va ser mai .un castell, els seus habitants ho creien. Hi ha documents que ho diuen i fins i tot, en una biga ‘d’una de les cases está escrit aquet tex!: “El año 1897 cayó un rayo en este castillo”. Aquest “castell” també té la seva torre situada en un angle del caseriu. Els qui han pogut visitar I’interior diuen que s’aprofitá per fer-hi un cup i que, en una altra part hi ha una lIobrega cambra amb una única entrada pel sostre que era I’antiga presó. El que signa aquestes ratlles també va tenir oportunítat, al seu dia, d’entrar en aquest caseriu,avui permanentment tancat, quan s’hi estaven un grup de vilanovins,pero no varem podér comprovar aquestes curiositats esmentadas” (El pintoresc caseriu de Santa Susanna, parroquia d’Olivella. Jordi Casas . Diari de Vilanova, 5 de gener del 2001)

 Després d’estar una ban estona contemplant l’edifici i els seus voltants i també, després d’haver fet un mos, retornem pel mateix camí cap el coll de Trencaportells, el camí ara puja guanyant alçada amb diverses corbes.

I tornem a Can Montaner pel mateix camí que hem vingut.

Una caminada de prop de 8 quilòmetres , dues hores llargues i amb unes visions magnífiques del territori que uneix el Garraf i el Penedès, la vinya, la pineda , els brucs…en fi tota un mostra d ‘una flora exuberant.

Per començar un bon divertiment.

 

Noms propis (II)

Mossos. Un jutge ha determinat que els mossos van fer el que havien de fer quan anaven a cremar document a la incineradora del Besòs. Recordem que hi ha haver un terrabastall quan la policia Nacional va interceptar un parell de furgons dels mossos que portaven documents a cremar. A partir d’aquí es va muntar tot un “numeret” i filtracions del suposats documents que anaven a cremar, des de seguiments a  polítics constitucionalistes  fins a documents relacionats amb l’actuació dels mossos l’ 1-O , en fi que el tema va donar molt de joc i ara resulta que el jutge diu que no hi havia cap mena de material sensible que no podés incinerar-se.

En fi ja veiem..

Però sembla que encara no ha acabat la comèdia ja el fiscal no accepta el tancament del cas i vol que se segueixi investigant… A veure que hi troben de nou..

Però vaja dels mosso també aquest dies s’ha publicat un presumpte enfrontament entre col·lectius de mossos , independentistes i els constitucionalistes

La cosa ratlla el vodevil si no fos que estem parlant de policies.

La notícia publicada per “e-notícies” és prou significativa:

El col·lectiu de mossos Guilleries, de signe independentista, ha difós el nom d’una agent dels Mossos d’Esquadra a través del seu compte de Twitter i l’ha acusat de “filtrar informació a la caverna mediàtica”.

El tuit, que va acompanyat d’una fotografia de la mosso al Parlament -apareix encerclada- amb altres agents del cos i el diputat del PP, Santi Rodríguez; també destaca que està “destinada a Vic” i té “estrets vincles amb la Guàrdia Civil”.

Guilleries ha esbrinat la identitat d’una mossa que filtra informació a la caverna mediàtica. És la Lourdes M. R. destinada a Vic, amb estrets vincles amb la GC.
Foto: mossos de la UCM i portaveu del PP al Parlament, partit que vol la intervenció del nostre Cos. @QuicoSalles

Lleig, molt lleig….. de petis ens van dir que era de mala educació senyalar amb el dit o amb el tuit.

Però enacra h ha més i  Unió de Mossos per la Constitució ha contestat el tuit de Guilleries i els ha qualificat de “rates” i “covards” perquè “no teniu el valor de donar la cara”. “Aquesta mosso té la valentia que us falta”, han afegit.

I l’intercanvi de tuïts recorda el jocs de pati d’escola entre dos bàndols

Col·lectiu Guilleries  pneja a Twitter amb un vídeo on denuncia que “una minoria de mossos pensen que el la Policia Nacional i la Guàrdia Civil són companys, i per nosaltres no ho són”.

Unió de Mossos segueix :

Guilleries o RATES :Aquellos que carecen de valentía para realizar una acción de riesgo o para enfrentar una situación que supone un desafío complejo o que acarrea algún tipo de peligro.

Cobardes no tenéis valor de dar la cara.

Osti! Aquests se suposa que ens han de garantir la seguretat…

VOX . El partit de l’extrema dreta espanyola finalment ha donat suport amb exigències al pacte PP- C’s per descavalcar a Susana Díaz i al PSOE del govern d’Andalusia.

Nomes unes ratlles d eles propostes de VOX, i cap comentari :

5. Medidas contra la inmigración ilegal:

– Colaborar con la policía en la identificación de inmigrantes ilegales para que puedanser expulsados. La Junta de Andalucía encubre la inmigración irregular, pues poseela documentación necesaria para la expulsión de 52.000 inmigrantes ilegales y no lacomparte con la Policía.

– Terminar con el efecto llamada: suprimir las ayudas a los inmigrantes ilegales.

– La Junta promoverá, en el ámbito jurídico y administrativo correspondiente, la

ilegalización de organizaciones que, cooperando con las mafias de tráfico de personas,favorezcan la inmigración ilegal.

– Evitar el “turismo sanitario” en cooperación con la policía y los consulados de Españaen el extranjero.

 

 

6. Libertad de educación:

 

– La Junta garantizará el derecho constitucional de los padres a que sus hijos reciban la formación moral de acuerdo a sus propias convicciones. Para ello se implantarà  un “PIN parental” con el objeto de que los padres puedan excluir a sus hijos de enseñanzas, charlas, talleres o actividades con carga ideológica o moral contraria a sus convicciones.

– Garantía de que los centros de formación no difundirán ninguna ideología que

niegue hechos científicos indubitados, con especial atención a la biología.

– Se defenderá la coexistencia de la educación, pública, privada y de iniciativasocial (concertada).

– Se desistirá del hostigamiento que la Junta ha venido ejerciendo contra los modelos educativos de educación diferenciada, consolidando el derecho de los padres a elegir el modelo educativo. Ampliando la oferta educativa, se estudiará si existe demanda suficiente para la apertura de centros públicos de educación diferenciada.

– Reducir la disparidad de las condiciones laborales y de enseñanza entre la escuela pública y la de iniciativa social. Ampliar el concierto al bachillerato.

– Libre elección de centro: derogación de la normativa zonal.

11. Control del fundamentalismo islámico:

-La Junta de Andalucía colaborará con todos los medios a su alcance para prevenir la amenaza fundamentalista.

-Se exigirá a las autoridades islámicas una total cooperación para la identificación y expulsión de elementos radicales, vigilando que sus enseñanzas no animen a la violencia,y poniendo especial atención en la protección de la mujer.

– Supresión de subvenciones a asociaciones islámicas.

12. Derogación de la “Ley de Memoria Histórica y Democrática de Andalucía” (Ley 2/2017 de 28 de marzo):

 

Esta ley impone, de forma totalitaria, una versión sesgada de la historia andaluzaen el periodo 1931-1982.

 En su defecto, supresión de todos los apartados de la ley que establezcan como indubitadas cuestiones en discusión histórica, afirmaciones puramente ideológicas que interfieran en la libertad de pensamiento, de expresión, de investigación y de educación

13. Fiesta nacional y Fiesta de Andalucía

– El Doce de Octubre se celebrará en las instituciones que dependan de la Junta, incluidos los centros escolares, con prioridad sobre cualquier otra fecha, poniendo especial relevancia en la contribución histórica de los andaluces a la defensa de la unidad, libertad y prosperidad de España.

 

– El Día de Andalucía pasará del 28 de febrero al 2 de enero, en conmemoración de la culminación de la Reconquista.

 

15. Ley de protección de la tauromaquia y de la actividad cinegética, que reconozcay valore la aportación económica y ecológica de estas dos realidades tan ligadas a Andalucía.

 

16. Derogación de la “Ley 13/2007, de 26 de noviembre, de medidas de prevención y protección integral contra la violencia de género”.

 

– Sustitución por una Ley de Violencia Doméstica que no prejuzgue el sexo del agresor, respete adecuadamente la presunción de inocencia, no instituya una enorme burocracia “de género” y no facilite la lluvia masiva de subvenciones a las asociaciones de feminismo supremacista. (Especialmente, suprimir en la nueva regulación el art. 30, quepermite que la condición de víctima de “violencia de género” sea acreditada, no por sentenciajudicial, sino por: “a) Certificación o informe de los servicios sociales y/o sanitarios de la Administración Pública competente; b) Certificación o informe de los servicios deatención a víctimas de la Administración Pública competente; c) Certificación o informe de los servicios de acogida de la Administración Pública competente”; cf. art. 1 bis: “A efectos de la presente Ley, se considerarán víctimas de violencia de género y tendrán reconocidos los derechos de esta norma sin necesidad de interposición de denuncia”; también los artículos que ordenan la lluvia de subvenciones a las asociaciones clientelares, como el art.

9: “La Administración de la Junta de Andalucía apoyará las iniciativas de las asociaciones de mujeres”, y los que prevén un adoctrinamiento permanente sobre “perspectiva de género” a la infancia y la sociedad en su conjunto: art. 8, art. 22, etc.).

17. Derogación de la “Ley 8/2017, de 28 de diciembre, para garantizar los derechos,la igualdad de trato y no discriminación de las personas LGTBI y sus familiares en Andalucía”.

Los derechos de las personas de orientación homosexual están ya reconocidos en las leyes ordinarias y la Constitución. España no es un país “homófobo” que necesite leyes especiales. La Ley 8/2017 atribuye privilegios injustificados a las asociaciones LGTB, comocomo  el derecho a interferir en la educación, a contar con órganos específicos en la Administración y a recibir subvenciones.

18. Derogación de la “Ley 12/2007, de 26 de noviembre, para la promoción de laigualdad de género en Andalucía”: Esta ley interviene totalitariamente en todos los niveles de la sociedad con el pretexto de promocionar a las mujeres, y partiendo de la premisa errónea de que, si no se

alcanza una ratio 50/50 en todos los ámbitos, es porque las mujeres han sido discriminadas.La igualdad de derechos está garantizada en España desde hace décadas. Es necesariala supresión del bosque de organismos, comisiones, observatorios, etc., dedicados a la imposición de la “perspectiva de género” (algunos, previstos en esta Ley andaluza de Igualdad; otros, en la Ley andaluza de Violencia de Género).

 El PP diu que les ha suavitzat per dignar l’acord, més aviat el que ha fet és blanquejar el seu propi programa.

Ja veurem com acaba tot plegat….

Pacte del Penedès Marítim.  Un nou pacte neix amb la voluntat de batallar contra el peatge de la  C-32, l’autopista des túnels del Garraf, l’autopista més cara de totes els que es fan i es desfan en l’òrbita de Barcelona. Les presidentes dels consell comarcals del Garraf i del Baix Penedès aposten  per “no reclamar la gratuïtat de la C-32” sinó una “reducció del càstig” que, diuen, pateixen el Garraf i el Baix Penedès.  I recalquen que cal que s’aposti per la “vinyeta com a solució”.

Després de tants anys amb peatges elevats no estaria de més reclamar directament la gratuïtat pura i dura. Segur que ja s’ha amortitzat la inversió i ja n’ hi ha prou de negoci.

Les presidentes han garantit que mantindran reunions amb les plataformes ciutadanes, les entitats empresarials i els sindicats per traçar estratègies conjuntes a l’hora de demanar una reunió amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet i de fer pressió vers el Parlament.

Tot això està molt bé però aquesta iniciativa no ha generat gaire credibilitat ( fa masses anys que es diu el mateix), i així el portaveu de la plataforma “ No vull pagar” preguntat sobre el tema a l’Eix Diari no s’ha mossegat la llengua

Aquesta setmana, els consells comarcals del Garraf i Baix Penedès han escenificat un front comú contra l’enèssim increment dels peatges de la C-32. Com valoreu aquest nou Pacte del Penedès Marítim?

És el mateix discurs que escoltem des de fa anys i que després queda només en paraules. És un pacte que neix malament, sense consens, i amb uns objectius que no han estat ni consensuats ni debatuts. És un brindis al sol en període preelectoral.

Més clar l’aigua.

I peatge amunt que fa pujada.

El Conseller del ram és vilanoví no cal que li expliquin gaires coses més.

 

Pressupostos : El Govern Sánchez ha presentat la seva proposat de pressupostos. De fet no és el que inicialment hagués volt presentar. Quan el Senat li va tombar el sostre de la despesa coartava la possibilitat de portar els seva voluntat a les xifres. Ha catgut acomodar-se  al xifra que ja tenia prevista el PP.

Tot i així els pressupostos tenen una condició social innegable i tenen també la voluntat de ser uns pressupostos redistributius de al riquesa que es genera a través dels impostos. I així en els esborranys presentats hi ha un augment important en partides com les pensions , la dependència, les beques, les prestacions d’atur….En paraules de la ministra d’Hisenda són uns pressupostos que van cap un model : “més inclusiu i sostenible“.

També els pressupostos són indicatius de quina és la voluntat dels govern respecte  a la fiscalitat i aquí hi ha un clara tendència a la màxima de qui més té més paga i així, l’IRPF pujarà per als grans contribuents i s’incrementarà l’ impost de societats per a les grans empreses, la banca i les companyies d’hidrocarburs.

Per altra banda reivindicacions històriques de rebaixa de l’IVA  així  es rebaixa la taxa als productes d’higiene femenina del 10% al 4%, que posa fi a una situació de discriminació de gènere en el consum.

Falta per conèixer les xifres concretes i les inversions a Catalunya que segons diu la ministra complirà l’addicional de l’Estatut i pujarà fins els 18 %

De moment els pressupostos tenen bona pinta però la realitat és que no tenen el camí d’aprovació planer. Suspicàcies encara de Podemos i la negativa inicial dels partits com e ERC i PDeCAT a donar-hi suport perquè no veuen cap gest amb Catalunya. Però el que caldria que definissin  aquets partits ,em comptes de donar dient que no,  és el que volen d’una vegada, quins gestos reclamen , que diguin clarament quins gestos concrets  s’espera del govern Sánchez, així tots plegats coneixeríem de que va tot plegat i amb quines cartes juga cadascú.

 

 

De lectures

Seductors, il·lustrats i visionaris.

Sis personatges en temps adversos.

Josep Maria Castellet.

Edicions 62.

Barcelona 2009

Magnífic llibre de retrats personals, literaris i sentimentals de sis personatges que han estat en algun moment de la vida de Castellet, persones que han influït o han tingut paper en el desenvolupament del seu  pensament o de les seves  activitats culturals i polítiques. Però el llibre a més té la virtut de donar-nos més pistes de l’evolució del propi Castellet, perquè és a través d les seves vivències, pensaments i opinions que van desfilant els altres personatges. És ens dubte també un cant a l’amistat i al reconeixement social i cultural dels retratats. La nòmina dels mateixos és impressionat pel que de significació tenen en els processos i en les creacions  culturals del nostre país. Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comin i Terenci Moix. Aquest és un llibre intemporal, ara farà ja deu anys de la seva publicació però segueix essent d’actualitat ja que els personatges retratats són immortals i ja patrimoni de la cultura.

Josep maria Castellet , que ha esta guardonat amb el Premi Nacional de Cultura a la seva trajectòria artística i professional, va néixer  a Barcelona i és considerat una de les persones que ha tingut una major i més notable trajectòria en el camp de la cultura del nostre País. D’ençà dels anys cinquanta va participar activament en diversos projectes de recuperació cultural . va començar al voltant de la revista universitària  Laye que es considera el punt de partida de la generació dels cinquanta i un instrument d’agitació cultural i política des de les estructures oficials universitàries del moment. Hi van participa activament a més de Castellet, hi trobem a Barral, Gil de Biedma, Oliart, Goytisolo i altres. De Laye fins al Premi nacional de Cultura hi ha un llarg recorregut de participació en gairebé tots els moviments culturals del país tant en la clandestinitat com en la represa democràtica.

Crític literari i editor ha escrit nombrosos volums sobre autors com Espriu o Pla i destaca per la transcendència que va tenir “Veinte años de la poesia española” a l’any 1960  “Poesia catalana del siglo XX” amb Joaquim Molas a l’any 63  i el volum  “Nueve novísimos poetas españoles” ha l’any 1970 que ha esdevingut un llibre clau per interpretar la poesia espanyola contemporània

Aquest volum que ha sortit ara s’afegeix a altres dos volums memorialístics, com són “Els escenaris de la memòria” al  1988 i Dietari de 1973 al 2007.

A “Seductors, il·lustrats i visionaris” , Castellet fa el retrat dels personatges també a través de les seves pròpies vivències. El primer personatges és Manuel Sacristán , és el recorregut més llarg, ens presenta aquest pensador com un dels amic de l’adolescència i la primera joventut  amb col·laboracions no estrictament literària però molt vinculats a les lectures de joventut i analitza el procés de transformació de Sacristán des d’un falangisme molt romàntic a ser referent del marxisme al nostre país. Curiosament els uneix també el que ambdós havien tingut la tuberculosi i  això sembla que encara els uneix més en aquells moments de joventut.

De Ferrater també en fa una descripció carregada d’estimació de  valoració de la seva literatura. En recorda el paper clau en els inicis del Premi Internacional de Literatura que concedien els editor , i el recorda fent interessants discursos carregats d’idees novedoses i també un cert rebuig a tot el que sonés a nacionalisme,  quan encara no era un poeta reconegut i alguna que altre anècdota vinculada a l’afecció de Ferrater per l’alcohol.

Barral és evocat a través de la fundació de l’editorial Seix-Barral, el seu premi i les línies editorials que  es proposaven , però el Barral més autèntic que descriu Castellet és el que descriu  vinculat a la seva casa de Calafell i les reunions d’escriptors i amics que s‘hi feien.

De  Joan  Fuster en destaca Castellet l’esforç perquè la literatura catalana sortís de la clandestinitat a que es veia abocada fruit del moment polític i la seva feina perquè esdevingués una literatura que es podes tractar de tu a tu amb les altres i en l’àmbit espanyol.

D’Alfonso Carlos Comín en fa un retrat inspirat amb l’admiració pel personatge que viu amb autèntica vocació la seva militància social que el portarà al eurocomunisme i el  seu cristianisme compromès amb els corrents més progressistes com va ser el “personalisme” de Mounier. En valora per damunt de tot la voluntat i la capacitat d’intentar que la cultura esdevingui un element de mediació entre ideologies pretesament enfrontades.

Tanca el llibre el retrat de Terenci Moix  a rel d’un viatge que Castellet va fer a l’orient Mitjà per participar de manera clandestina a una conferència sobre al Pau. Apareix en aquets retrat el mític general Lister. Terenci s’afegeix al viatge per tenir un testimoni de que ja havia estat allà abans  en un viatge que deia havia fet i ningú se’l creia. Ens retrata un Terenci , com ell mateix diu “ seductor i simpàtic”. Aquest viatge va ser el principi d’una posterior amistat fins la mort de Terenci.

Llibre molt interessant no sols pels retrats que fa Castellet dels personatges sinó perquè ens permet un capbussament en el devenir de la cultura catalana  al llarg dels anys difícils. Són retrats des del reconeixement i l’amistat sense, però, evitar en alguns moment una fina ironia i una crítica més que acceptable feta des de l’amistat i la bonhomia.

Llibre absolutament recomanable.

 

 

 

D’Altres Fonts (II)

Les paraules del President Torra posant al via eslovena com la via que ha de seguir Catalunya va aixecar una enorme polèmica política en el seu moment. La Via Eslovena va comportar víctimes mortals en els enfrontament entre la milícia eslovena i l’exèrcit regular iugoslau. Es va fer una interpretació esbiaixada de les declaracions del President Torra? . S’ha volgut fer una lectura la peu de la lletra del  seu comentari.

Sigui com sigui les seves paraules van generar una controvèrsia que mica en mica s’ha anat rebaixant però segueixen sortint articles prou interessants sobre el que va dir Torra i el que va passar a  Eslovènia. En deixem dos aquí el del periodista Boban Minic coneixedor del conflicte i el professor Albert Brancahdell.

Ambdós textos són prou interessants.

 

Les set diferències entre la ‘via eslovena’ i Catalunya. Boban Minic. Catalunya plural.

Boban Minic va exercir de periodista a Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. Per salvar la seva vida i la de la seva família es va exiliar a Catalunya. Coneix bé els dos mons que acaba de comparar el president de la Generalitat, Quim Torra. Per Minic “Eslovènia va ser l’excusa per deslligar les altres guerres dels Balcans”

 

Quan, el desembre del 1994 em vaig exiliar a Espanya, em vaig trobar una situació que em va impressionar. ETA encara cometia actes terroristes, alguns mitjans de comunicació llançaven missatges enverinats, els polítics s’insultaven en els hemicicles … Jo venia d’una guerra, però la situació a Espanya, en general, em va semblar bastant pitjor de la que jo havia viscut a l’ex-Iugoslàvia uns anys abans de l’esclat del conflicte.

A Catalunya, on em vaig instal·lar, vaig trobar una gran simpatia cap a Bòsnia. Vaig descobrir una forta identificació dels catalans amb els bosnians. M’explicaven que veien als bosnians com als catalans: un petit poble que vol independitzar-se i per això va ser severament castigat.

Entenia la comparació en termes simbòlics, però trobava, i així ho explicava en les meves conferències, més paral·lelismes entre Eslovènia i Catalunya. Els dos països van ser part d’un Estat plurinacional. Geogràficament, es troben a l’extrem nord dels països i de les respectives penínsules, amb més contacte amb Europa. Totes dues són (o van ser) les parts més desenvolupades dels respectius països. Tots dos pobles tenen la seva pròpia llengua, la cultura i els costums.

Tant Eslovènia com Catalunya van ser escenari de moviments d’immigració interns. Tots dos van criticar la situació política i, especialment, el model financer dels seus països i l’excés del centralisme imposat per les comunitats majoritàries. Al final, Catalunya i Eslovènia comparteixen, encara que en moments històrics diferents, el seu paper de pioners a l’hora de concretar processos d’independència dins dels seus Estats.

Podríem trobar més similituds històriques, però aquí, també, comencen les diferències. Eslovènia va entrar en un país liderat per Sèrbia després de la Primera Guerra Mundial. Com a part de la derrotada Monarquia Austrohongaresa, va tenir dues opcions: o ser repartida entre Itàlia i Àustria o incorporar-se a un regne dels països eslaus, liderat per la monarquia sèrbia. Ja llavors un polític eslovè de l’època va anunciar el propòsit de “muntar el jove poltre iugoslau fins que es converteixi en un cavall vell” per arribar on mai van estar, al seu propi Estat. A la Iugoslàvia de Tito, Eslovènia va ampliar el seu territori i va rebre estatus de República dins de la federació.

Deu dies de guerra, 74 morts i 300 ferits

El divorci entre Eslovènia i Iugoslàvia va començar poc després de la mort del general Tito. Eslovènia va liderar els moviments per reformar i democratitzar Iugoslàvia. La iniciativa va topar amb el rebuig de la majoria. Sèrbia també volia reformes, però a la seva mida i al servei dels seus interessos. Quan Slobodan Milosevic va fer-se amb el poder a Sèrbia, les discrepàncies amb la resta de les repúbliques van començar a créixer de manera vertiginosa.

Eslovènia va proposar convertir Iugoslàvia en una confederació o en una federació asimètrica, el que Sèrbia va rebutjar. Tot seguit, Eslovènia va intentar canviar la seva constitució, el que també va ser rebutjat. Aquí hi ha una coincidència gairebé anecdòtica amb Catalunya. Al projecte de Constitució d’Eslovènia, Sèrbia va respondre amb el boicot dels productes eslovens.

Quan Milosevic canvi la constitució sèrbia de manera unilateral anul·lant les autonomies de Kosovo i Voivodina, Eslovènia va decidir prendre les regnes del seu destí. En una consulta plebiscitària, el juny de 1991, la majoria de la població va votar la independència i la ruptura amb Iugoslàvia. Tot seguit, va substituir la policia nacional dels passos fronterers i va canviar els rètols “Iugoslàvia” per “Eslovènia”. Pocs dies després, va començar la intervenció de l’Exèrcit Iugoslau. Van ser deu dies de guerra. Que es van saldar amb 74 víctimes mortals i més de tres-cents ferits.

La ‘guerra’ d’Eslovènia, la primera d’ells Balcans, va ser utilitzada com a excusa per a les guerres posteriors. Poc després de la retirada de l’Exèrcit Iugoslau, per la via ràpida, la independència d’Eslovènia va ser reconeguda, primer per Alemanya i després per altres països de la UE.

Com és que el conflicte es va resoldre d’una manera tan ràpida?

Primer. La Constitució Iugoslava de l’any 1974 en un dels seus articles contemplava la possibilitat que les Repúbliques de l’ex-Iugoslàvia exercissin el dret d’autodeterminació, inclòs el de la separació. També, així ho va interpretar una comissió d’arbitratge que el Consell de ministres de la Unió Europea, l’agost del 1991.

Segon. Tot i haver estat terra de la immigració, a Eslovènia s’havia configurat una identitat nacional majoritària, en la qual hi havia escasses diferències ètniques o religioses.

Tercer. El consens respecte a la independència a Eslovènia va ser gairebé total. El 85% dels eslovens era partidari de la independència del seu país.

Quart. Tot i les reiterades ordres de Belgrad, Eslovènia no va lliurar les armes de l’anomenada Defensa Civil. Així que, davant la invasió de l’Exèrcit Popular Iugoslau, Eslovènia va mobilitzar més de 30.000 reservistes, una força ben armada.

Cinquè. Iugoslàvia ja era un país que vivia una situació de caos i que, per la porta gran, entrava en un procés de dissolució. La iniciativa d’Eslovènia va ser secundada per Croàcia. Mentrestant, Bòsnia i Macedònia també mostraven el seu descontentament.

Sisè. Eslovènia va obtenir un important suport internacional, especialment d’Alemanya, l’Estat líder de la Unió Europea. Alemanya, històricament, va ser protectora d’Eslovènia i Croàcia. En aquell moment, dos anys després de la caiguda del Mur de Berlín, Rússia era feble i assetjada per nombrosos problemes interns. Rússia no va reaccionar

Setè. L’última, i possiblement el més important, raó que explica el ràpid desenllaç del conflicte, és que a Sèrbia no li interessava Eslovènia. Perquè allà no existia una comunitat sèrbia. I perquè, sense Eslovènia, Sèrbia i el seu aliat, Montenegro, tenien majoria a la Presidència, al Parlament o a l’Estat Major de l’Exèrcit Iugoslau, el que els donava llibertat per començar les seves intervencions on més els interessava, a Croàcia i Bòsnia.

Sigui com sigui, l’any 2004 Eslovènia va entrar a l’OTAN i la Unió Europea. Després d’uns anys difícils i d’haver de ser rescatada de la fallida, Eslovènia es va recuperar i actualment és l’única ex república iugoslava que ha superat el PIB que tenia l’any 1991. En poques paraules, aquesta és la ‘via eslovena’ que Torra acaba d’invocar i acaba d’entrar amb força en la vida política d’Espanya i Catalunya.

 

Parlem d’Eslovènia. Albert Branchadell . El País. 04.01

A l’Europa posterior a la caiguda del Mur el simple fet d’aconseguir la independència proporciona ‘per se’ una democràcia de més qualitat?. Si ens fixem en el PIB per habitant, Eslovènia continua sent clarament més pobre que la mitjana europea

 

El president de la Generalitat, Quim Torra, no és un líder polític en ús. Normalment, es veu a si mateix com el vicari d’un altre president però de vegades decideix anar per lliure i deixa anar el seu esperit més indòmit: un dia demana als CDR que “pressionin”, amb el esglai consegüent del conseller que els ha de mantenir a ratlla, i un altre advoca per la via eslovena cap a la independència, saltant-se el programa electoral de Junts per Catalunya, el seu propi discurs d’investidura i el mateix Pla de Govern.

L’entorn del president va venir a dir que el que havia volgut destacar Torra no era la derivada violenta del cas sinó la determinació del poble eslovè per aconseguir la independència. Si el tema és la determinació, no hi ha gaire a discutir: en el referèndum d’independència d’Eslovènia del 23 de desembre del 1990 va votar a favor el 88% del cens, la qual cosa és molta determinació, si ho comparem amb el 37% del cos electoral que van suposar els vots afirmatius en el referèndum de l’1-O o la suma de JxCat, ERC i la CUP en les eleccions del 21 de desembre del 2017.

Ningú ha parlat del tipus d’estat que el poble eslovè va aconseguir amb la seva indiscutible determinació. Abans que l’ocurrència eslovena s’oblidi, no fa cap nosa una petita reflexió sobre el que aquest petit país exiugoslau pot tenir de modèlic per al cas català. La pregunta que podem fer-nos és si a l’Europa posterior a la caiguda del Mur el simple fet d’aconseguir la independència proporciona per se una democràcia de més qualitat, menys grau de corrupció, més felicitat general, o una riquesa superior a la mitjana.

En el Democracy Index del 2017 de la revista The Economist, Eslovènia es va situar en la posició número 36, dins del grup de les democràcies defectuoses (flawed democracies). Significativament, en el selecte club de les 19 democràcies plenes del món que encapçalava Noruega i tancava Espanya no hi havia cap república exiugoslava ni exsoviètica. L’associació Freedom House també mesura la democràcia dels països. El 2018 Eslovènia va obtenir una puntuació de 2,07 en una escala que va de l’1 (màxima democràcia) al 7 (mínima democràcia). Des de l’1,89 del 2013, l’índex d’Eslovènia fa quatre anys seguits que va empitjorant.

L’epígraf en què Eslovènia va puntuar pitjor en l’índex de Freedom House és el de la corrupció (2,75). En aquest àmbit Eslovènia no està en una situació especialment pròspera. Segons l’edició del 8 de maig del 2013 del periòdic digital brussel·lès EUobserver, Croàcia i Eslovènia eren els països més corruptes de la Unió Europea. El diari citava una enquesta de la companyia Ernst & Young en la qual el 96% dels entrevistats eslovens va declarar que les pràctiques corruptes eren freqüents al món empresarial del seu país —molt per davant d’Espanya, on el percentatge era del 65, i a una distància sideral del 10% de Suïssa. (No hi havia cap república exiugoslava o exsoviètica que s’apropés a aquest guarisme.)

Si Eslovènia no és una democràcia modèlica ni un país lliure de corrupció, tampoc és una societat especialment feliç. El World Happiness Report té un índex sofisticat de felicitat que combina variables com el PIB per habitant, l’esperança de vida, el sentiment de llibertat o la percepció de corrupció. Prenent les dades del període comprès entre el 2014 i el 2016, Eslovènia se situa en la posició número 62 del rànquing, molt lluny del podi que ocupen Noruega, Dinamarca i Islàndia, i 28 graons per sota d’Espanya. (La primera república exiugoslava o exsoviètica de la llista és l’Uzbekistan, que ocupa el lloc 47.)

Si ens fixem en el PIB per habitant, Eslovènia continua sent clarament més pobre que la mitjana europea. Si la Unió Europea de 28 membres té un índex 100, Eslovènia està en el 85, per darrere del 92 d’Espanya i a anys llum del 253 de Luxemburg, el 156 de Suïssa o el 146 de Noruega. (Cap república exiugoslava ni exsoviètica s’apropa mínimament al 100.)

En resum: la gran determinació del poble eslovè li va conduir a l’anhelada i, probablement, merescuda independència, però amb la perspectiva que donen els lustres transcorreguts des de llavors ja podem dir que la independència en si mateixa no ha convertit Eslovènia en la Noruega o en la Suïssa —ni tan sols en l’Holanda— de l’Est d’Europa.

 

Albert Branchadell és llicenciat en filologia catalana i en filosofia per la UAB, doctor en filologia catalana per la UAB i doctor en ciències polítiques per la UPF. Des de 1993, és professor del Departament de Filologia Catalana de la UAB. Ha estat coordinador de la Unitat de Filologia Catalana de la Facultat de Traducció i d’Interpretació en diversos períodes i, entre 2011 i 2016, n’ha estat el vicedegà d’Estudis. Ha coordinat diferents títols propis de la UAB en matèria de correcció i assessorament lingüístic i va impulsar el Màster d’Ensenyament de Català per a l’Acolliment Lingüístic.

Ha estat també membre de diferents comissions delegades del Consell de Govern de la UAB (Afers Acadèmics, Doctorat, Política Lingüística i Relacions Internacionals) i membre del Claustre en dos períodes (1999-2002 i 2004-2012). És membre del consell editorial de Quaderns. Revista de Traducció i contribueix al sosteniment de la Fundació Autònoma Solidària.
Fora de l’àmbit universitari, ha estat membre de la Comissió d’Experts de l’Observatori de la Llengua Catalana i del Grup d’experts en drets lingüístics i sociolingüística de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat, i és membre de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

Tornem-hi.

Ja hem passat les vacances de Nadal, encarem un nou any i això vol dir començar els segon trimestre.

Aquest divendres reprendrem el curs i ho farem amb al conferència amb la Ivone Puig Artigas que ens parlarà sobre “La cuina tradicional del Marroc.:àpats de diari i de festa”.

Com sempre la xerrada serà a les 7 de la tarda i a la Sala d’actes de l’UPC.

Una bona manera començar és conèixer les cuines tradicionals del nostres veïns del sud. La presència cada cop més àmplia a la nostra societat de ciutadans i ciutadanes  provinents d’altres indrets amb costums i cultures amb matisos diferents comporta una bona manera de comprendre també la realitat d’altres països.

I naturalment al gastronomia és una  de les vessants  de la cultura que més ens pot aproximar, al voltant de la taula i amb un bon menjar és poden crear grans coneixements i vincles de relació i amistat.

La cuina del Marroc està considerada com una de les més selectes del món, molta varietat  de plats, com tagins , cuscus i una gran selecció de pastissos, olors, gustos… tot plegat un aplec de gustos i sensacions…

La xerrada ens portarà a conèixer els elements bàsics d ela cuina tradicional marroquina , els seus plats essencials i aquells més populars i que aquí ja comencen a ser populars.

La ponent de divendres serà la Ivone Puig que és  Llicenciada en Filologia Àrab i en Antropologia Social i Cultural. Màster en “Recerca Etnogràfica, Relacions Interculturals i Teoria Antropològica”. Em vaig doctorar en Antropologia Social i Cultural amb una tesi sobre les persones marroquines residents a les Illes Pitiüses.Al llarg dels darrers vint anys ha fet estades a diferents països del món àrab, per estudiar i per fer treball de camp, i ja fa més d’una dècada que visc a cavall entre Catalunya, el Marroc i Formentera.

L’ Ivone Puig ens explica que actualment : Organitzo estades etnogràfiques i tallers culturals al Marroc, a la vegada que cerco d’alternar l’escriptura d’articles acadèmics amb la creació literària.

Pel que fa a la recerca, em trobo immersa en dues investigacions paral·leles. Una d’elles sobre la gastronomia marroquina com fet social i cultural, i l’altra sobre la pervivència de l’ofici tradicional del mestre d’aixa al litoral de la Mediterrània més occidental.

Al llarg de la seva trajectòria professional ha fer moltes ponències sobre els estudis que ha fet  sobre migracions i cultura mediterrània.

Té forces publicacions  nivell científics ha tret els  estudis :El rol social i cultural de la gastronomia marroquina, De la Gebal·la a les Pitiüses: formenterers d’origen marroquí. Formentera, Nº 3. Marroquins a les Illes Pitiüses (2007-2009). Trets del seu projecte migratori i canvis esdevinguts en les seves vides a partir d’aquest. Tesi doctoral., La perspectiva del transnacionalisme en l’estudi de les migracions.

I a nivell de literatura ha escrit

Allà on em duguin les onades. Editorial Mediterrània, 2010. Guardonat amb el “IX Premi de Relats Curts Joan Castelló Guasch”, atorgat pel Consell Insular d’Eivissa. Llibre de relats.

150 milles al sud d’es Cap. Guardonat amb el “Premi Baladre de Literatura 2013” de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Llibre de relats escrits al Marroc. D’imminent publicació.

A sol post. Cossetània Edicions, 1017. Novel·la guardonada amb el “6è Premi de Narrativa marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall 2016”.

Cròniques de Xauen, dietari d’una antropòloga al Marroc. Quorum Llibres, 2017. Text que va rebre una subvenció del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Per conèixer una mica més a la nostra ponent i la tasca que està fent val la pena que entrem a la web , Al sud d’Ogígia que es defineix com :  és una finestra oberta a la mar mediterrània. No en va, Ogígia, illa mitològica on la nimfa Calipso va retenir Odisseu al llarg de set anys, ha estat ubicada per alguns geògrafs en un punt de l’estret de Gibraltar, proper al litoral marroquí. Qui sap amb certesa a quina illa feia referència el text atribuït a Homer, però fos on fos, en el nostre imaginari Ogígia suggereix d’immediat tots aquells elements comuns de la mediterrània sud: sol enlluernador, vents càlids, oliveres, cases emblanquinades, geranis multicolors, migdiades assossegades i vespres animats,… 

Ens retrobem doncs el proper divendres i esperem que amb ànims renovats per encarar l’any 2019 i el segon trimestre.

Ens veiem!

 

 

 

 

 

Un cop més balanços i propòsits

Aquest dies indefinits que es mouen  entre el 208 i el 2019, de fet el canvi és purament artificial , són dies prolixos en els recurrents balanços i propòsits.

Balanços sobre l’any que s’ha acabat o que està a punt d’acabar-se i en lògica  conseqüència propòsits per l’any que tot just comença, que encara es tendre , jove , que té encara els fulls del fets en blanc i per tant i té tot  el seu destí per escriure.

Balanços i propòsits que valorem en l’àmbit personal, i veurem com  la majoria de les llistes que havíem fet a principis del 18 ja ‘s’hauran perdut, ens serà difícil trobar-les o serem volgudament desmemoriats per no recordar allò que era propòsit nou i no ha esdevingut realitat finalment . I hi tornarem altre cop- ensopegarem en la mateixa pedra-  a fer la llista de propòsits  pel 2019 i d’aquí 365 dies molt probablement tornarem a oblidar els que havíem desitjat pel 2019 i ens conformarem amb mantenir l’equilibri entre  la salut – que no falti- , els diners  -cada cop en tenim menys- i l’amor – sempre en volem més-

Però els balanços personals son part del nostre  espai privat , personal i intransferible i per tant poc en podem parlar.

I naturalment els propòsit també són íntims i personals  cadascú els fa públics si vol i si no romanen en l‘imaginari personal.

Reptes a  assolir o deixar aparcats per temps que potser seran millors.

I en qüestió de balanç col·lectiu també cadascú en fa la seva particularitat visió i valoració.

Curiosament però entre les felicitacions,  ara virtuals la majoria, i per mitjans tecnològicament avançats – almenys les que jo he rebut- parlen gairebé totes del desig que el 2019 sigui millor que el 2018 – com sempre ha sigut el desig- , és una mostra clara de la voluntat d’anar superant els inconvenients viscuts l’any que s’acaba i fer un camí millorat cap el nou any .

Doncs això que el 2019 sigui millor que el 2018.

Però el balanç del 2018 com sempre i a nivell global porta elements de signe positiu i també  de negatius.

Si parlem de política constatar que encara hi ha presos polítics que de manera injusta i excessiva paguen per unes fets del 2017 que han generat una extensa literatura la majoria de les vegades propaganda sense cap mena d’objectivitat i esbiaixada segons la posició que mantinguis. Més doctrina que raonament, més propaganda que debat. La història en majúscules ja escriurà d’aquí forces anys, amb la perspectiva història suficient, les veritables raons , causes i conseqüències del que vivim ara. Però més balanços, el Parlament de  Catalunya al llarg d’un any ha estat tancat forces mesos impedint  fer el necessari control al govern i ha estat una any de legislatura amb dues reformes de llei i només una  llei aprovada i està recorreguda. Ses senyories deuen tenir altres coses millor a fer que legislar. Mentre però les llistes d’espera a la sanitat van creixent ,les escoles i AMPAS en peu de guerra  per la por de perdre al gestió dels menjadors i els metges que han tancat les seves vagues  amb una solució que encara estar per aplicar-se. I més funcionaris en peu de guerra…. Dels pressupostos   de la Generalitat i de l’estat estan penjant d’un fil que cada cop és més prim i pot acabar petant i totes aquelles promeses d’augment de  despesa social pot acabar com un propòsit més, d’aquells que no es compliran.

A nivell de l’estat hem vist com per primera vegada aquest 2018 una moció de censura al President el Govern triomfava , una aliança del PSOE amb els partits  que allà en diuen perifèrics , és a dir nacionalistes catalans i bascos – per usar el llenguatge del Congrés-  més Podemos donava la Presidència a Pedro Sánchez que havia fet al seva particular travessa del desert i acabava sense ben segur sense creure-s’ho massa a presidir el govern.

I de passada recordar que l’extrema dreta entra a es institucions i en el seus òrgan directius. Oh Europa!!, mentre en molts llocs els rebutgen  aquí  PP i C’s els abracen amb entusiasme

En Sánchez s’ha trobat  un llenguatge completament diferent del de Rajoy i això essent ben poc representa molt en la necessitat de rebaixar to i crispació, a efectes reals però ben poca cosa en allò que les sobiranistes posen com element central com és el referèndum, referèndum però que divideix a l’ independentisme, per uns ja s’ha fet – malgrat no sigui assimilable a les condicions bàsiques acceptades internacionalment, per culpa de l’estat sí, però també de la Generalitat- i cal construir república i altres estarien disposats a tornar aquella casella i fer-ho  pactadament i seguir endavant – allò de que deia Sánchez: “Por tanto, si usted y el PDeCAT me vienen con una oferta, con una propuesta política del 75% de la sociedad catalana, le aseguro que el Gobierno de España vehiculará y ayudará a resolver la cuestión catalana. Pero primero hagan sus deberes, pónganse de acuerdo y reconozcan a la otra parte de la sociedad catalana. Si no, lo que harán, señor Tardà, será dirigirse, simplemente, a la parte cada vez más extrema de la sociedad catalana”.

I com es compta això?

Cal seguir doncs picant pedra. De cara al 2019 el panorama no és tampoc alegre. Sentia fa uns dies el programa de ràdio que cada any fa RAC-1 durant els dies previs al Nadal, en ell entre broma i cançons  que intenten alegrar el previ festiu, cada programa fa un numeret  i els membres dels serveis informatius van fer un gag  realment antològic, feien cagar un tió que els portava notícies del 2019 , en una ja es podia llegir sis mesos abans la sentència contra els líders catalans empresonats, malament si hi ha aquesta convicció sigui veritat o no, una segona situació  era quan el tió cagava un paper en blanc que portava el títol de “full de ruta de l’ independentisme” , quanta veritat!!. I encara una tercer obsequi que era l’agenda del President Torra farcida d’actes vinculats a presència en actes tradicionals,des d’ anar a menjar el mató de Montserrat fins a fires de  galls, o fires tradicionals i sobresortien les seves negacions a afirmacions anteriors, com el suport a les accions dels CDR o la seva polèmica absurda amb els mossos i el conseller Buch, en definitiva un president amb poc valor polític i sense  que governi el necessari dia a dia del país se. Waterloo o Lledoners, mes Lledoners que Waterloo ,però mentre hi ha problemes que si no s’afronten poden encara anar dissolent el que semblava una potent unitat des de la diferència.

Voldríem , una gran majoria crec, la llibertat dels presos i que el judici posés damunt la realitat i l’abast d’unes acusacions que ens semblen ,no només  exagerades, sinó més aviat una revenja innecessària i contraproduent en el marc polític que és on s’hauria de trobar una solució que si més no aportes una recuperació de confiança i el plantejament del que calgui de manera pactada.

En fi llistes i més llistes de propòsit i finalment  si se’n s’acompleix alguns n ja serà prou.

La salut imprescindible, els diners necessaris amb al justa mesura i si pot ser una mica més, l’amor que segueixi, i naturalment la llibertat dels presos politics i que la justícia estigui per damunt al venjança.

Per acabar ,el desig que tothom vegi acomplerts el seus propòsits i que els balanços siguin positius.

 

Publicat a l’Eix Diari el 30 de desembre del 2018

Ja ha començat…

 

Sí ja ha començat l’any 2019.

Res massa nou que ja veiéssim al 2018, peròs empre hi ha l’esperança que quan canvia l’any canviï també el biaix que van prenent les coses, però vaja la realitat és tot és continuïtat.

Segueix el culebrot de VOX, que ha tingut més protagonisme que vots gairebé. No en va té la clau de volta de fer un canvi històric a Andalusia, apartant els socialistes el poder després de gairebé quaranta anys, però també comporta un cert perill per els forces amb qui pactin.

Ja veiem com el PP ja es va escorant cap a la dreta per justificar els acord amb el partit de l’ultradreta

Pocs però s’esperaven que la primea factura que presenta VOX abans d’haver vot al President el Govern andalús i candidat del PP. I al factura és al derogació de la llei contra la violència de gènere.

Mentre C’s cèmbal que es manté ferm en no decantar-se el PP ja comença a fer giragonses per  justificar qualsevol pacte.

Més reticents ja hem dit que és C’s , i sobretot perquè el seu candidat Barcelona Manuel Valls s’ha mostrat en contra de qualsevol acord amb VOX tot i que al seva solució és que el PSOE faciliti el govern als partits als que ha derrotat a les urnes… Buff!!

Valls deia en un article al País : Socialistas, conservadores y liberales (Cs) no pueden dejar espacios a los populistas, de izquierdas y de derechas, y a los nacionalistas irredentos, y tienen la obligación de presentar a la sociedad española una visión política de nuestro común destino. Esta solución reclama generosidad, responsabilidad y sentido de Estado. Las fuerzas del paradigma pueden plantear un pacto de Estado, a imagen de los Pactos de la Moncloa, con varios ejes. Europa, porque los europeos demostrarán a la sociedad internacional que existe un modelo de convivencia más democrático y justo. La Constitución, respetando el logro de las generaciones anteriores, pero mirando al futuro con su puesta al día, como se ha hecho en los países de mejor tradición constitucional. La inmigración, porque es posible una política que corrija los abusos y permita a todos beneficiarse del crecimiento. Cataluña y Barcelona, porque hay que dialogar para impulsar la riqueza de su diversidad, su protagonismo político y su competitividad económica, social y cultural en el marco del proyecto de España y de Europa. Quedan temas en el tintero. Pero lo importante es la necesidad del diálogo entre las fuerzas del paradigma. Quien no lo haga se desvinculará del demos y no protagonizará los próximos años de la historia de España. (La crisis del paradigmas socialdemócrata. Manuel Valls  y César Giner . El País. 05.01).

Però vaja tothom creu que e pacte costarà més o costarà menys , el que hi ah en joc és molts, potser fins i tot al supervivència de Casado al capdavant del PP.

Si això és complicat no ho és menys la situació dels pressupostos , per una banda a l’estat i per altra a Catalunya,. Els pressupostos són en bona mesura la ula de salvació de Sánchez per poder seguir governant fins esgotar la legislatura.

No ho té fàcil l’ampli ventall que ha de tancar ho fa complicat i també esdevindrà un joc tàctic entre les forces susceptibles de votar el comptes dels govern.

ERC de moment s’hi ha negat però sap perfectament que si els números d’allà no s’aproven els d‘aquí tenen poques possibilitat de tenir novetats prou significatives de millora.

El PDeCAT, dividit , mentre els que ten experiència “madrilenya” aposten clarament per aprovar-los hi ha tot un sector que el que vol es derrotat les xifres i situar a Sánchez en una situació desesperada .

En aquets sentit és interessant la reflexió que feia l’exconseller d’economia de la Generalitat Andreu Mas Colell: El PSC ha manifestat que si s’aproven els pressupostos presentats pel president Sánchez considerarà mirar-se els de la Generalitat. Seria més elegant si fes la simetria: el PSC vota pressupostos a Catalunya si el PDECat i ERC ho fan a Madrid. Ada Colau ja ho va plantejar així pel que fa al pressupost municipal. De tota manera, he de dir que personalment soc partidari de votar els pressupostos de l’Estat. Simplement perquè ens convé amb independència del que facin altres actors. Segons el meu parer, la insistència per part catalana a dir que no es votaran transmet inseguretat i manca d’autoconfiança.

Les pròximes eleccions espanyoles, siguin aquest any o el vinent, seran crítiques per a Catalunya. Tot apunta que “Què fem amb Catalunya?” serà el gran tema. I que s’hi enfrontaran la posició del 155, aquesta vegada necessàriament en versió dura, i la posició del diàleg. Sense avaluar de moment fins on pot arribar, penso que a nosaltres ens convé que guanyi la segona. (L’estratègia dominant. Andreu Mas Collel. ARA. 06.01)

 Ep! Això no diu qualsevol…

En fi ja veiem estem igual que el desembre, hem canviat d’any seguim ancorats en el mateix escenari..

Però s’acosta perillosament la data d’inici del judici, la causa general contra l’ independentisme.

A l’aguait doncs..

 

 

 

 

Noms propis (I)

Ernest Maragall . El candidat republicà a  Barcelona per les eleccions municipals ha fet una cridat als altres candidats i candidates per aïllar l’extrema dreta , ha publicat una carta oberta amb la denuncia de les actituds d’aquesta dreta i per altra banda intenta  un gran acord per aïllar-los de les possibles aliances polítiques. Diu Maragall  en la seva carta oberta :

L’odi al diferent no pot ser mai justificable ni homologable políticament. En la democràcia que volem caben totes les opinions, totes les idees i tots els vots, sí. Però no el racisme, el masclisme, l’homofòbia, l’odi a una part de la població o el negacionisme de la crueltat que va suposar el franquisme.

Per això m’indigna i em preocupa veure la naturalitat amb la qual la ultradreta ha entrat, de la mà del Partit Popular i Ciutadans, en la taula del Parlament andalús i en el nostre espai mediàtic.

Una indignació que sé que és compartida amb molts ciutadans d’aquí, de tot arreu d’Espanya i més concretament d’Andalusia. Amb ells, tota la meva fraternitat.
Diguem-ho clar. La realitat sempre fa caure les caretes d’aquells que entenen la política com un joc de poder. Vox ha destapat del tot les vergonyes d’un estat desnortado, portant-lo, encara més, cap a l’abisme que provoquen l’odi i l’omissió culpable dels demòcrates.

Deixar-se engolir per al discurs de repulsa al diferent és tot el contrari als valors barcelonins i europeus i a la dignitat universal de tots els homes i dones, vengen d’on vinguin i siguin com siguin. I contra aquest odi no valen equilibrismes electorals. Barcelona i les seves institucions exigeixen claredat i respecte. Per això, els demòcrates no podem callar. Hem de dir no a la ultradreta, amb la màxima claredat, i ho hem de dir tots junts. No podem permetre cap tipus d’acord polític, explícit o tàcit, amb aquells que fomenten l’odi i mantenen discursos retrògrads i nostàlgics del passat dictatorial. Vox, i tots aquells partits que s’aproximen a ells a propòsit, fan major una taca antidemocràtica que no pot tenyir la nostra ciutat, ni cap altre lloc.

Barcelona és una ciutat orgullosa de la seva diversitat i enèrgica defensora del pacifisme i la dignitat democràtica. És per això que proposaré als grups municipals, així com als candidats i candidates a les pròximes eleccions, la signatura del Compromís de Barcelona contra l’Odi. Un acord per la defensa dels drets fonamentals i contra el feixisme que ens permeti mostrar, nítida i de manera tan majoritària com sigui possible, aquest caràcter de la ciutat i de la campanya electoral.

Un compromís de denúncia dels discursos que fomentin l’odi, relativitzin el feixisme o el comparin amb les voluntats socials democràtiques.

Un compromís de posar en valor el feminisme, la multiculturalitat, el laïcisme i els drets de les minories.

Un compromís amb els drets fonamentals dels ciutadans i els seus representants polítics que avui tenen un significat clar en termes de llibertat i expressió democràtica.

Un compromís de no pactar amb formacions d’extrema dreta ni amb aquells partits que governin gràcies al seu suport o amb la seva connivència, així com de no incloure en les llistes electorals representants d’aquests.

Un compromís de no col·laborar o finançar-se amb cap entitat que defensi ideologies d’ultradreta.

Un compromís que expliciti el rebuig institucional al feixisme dels partits de Barcelona i que ens permeti dur a terme una campanya electoral a l’altura dels barcelonins i les barcelonines.

Fem de la ciutat emblema de la dignitat i els drets. Fem-ho junts. Signem el Compromís de Barcelona Contra l’Odi.

Cordó sanitari.

Aprofitar el moment per avançar-se i posar entre l’espasa i al paret a Manuel Valls.

Maragall ja havia llençat la idea de línies vermelles o cordó sanitari amb els partits del 155.

Ja es llaura el terreny per acotar possibles pactes i impedir-ne d’altres que puguin fer altres  per acció.

El seu full de ruta és prou evident i certament va prenent la iniciativa.

Però el seu gest també ha tingut alguna resposta entre irònica i divertida, l’escriptor, tertulià i filòsof  Bernat  Dedéu ha escrit al digital El Nacional : En el fons, tot això és ben natural. Maragall no ha superat el paradigma socialista (importat molt intel·ligentment per Colau) de considerar Barcelona no pas una capital europea amb dret i personalitat pròpia, sinó reduir-la a la caricatura de ciutat alternativa d’Espanya, l’urbs on Vox no passarà mai i la progressia regnarà feliç pels segles dels segles, encara que sigui al preu de viure a l’estat de les autonomies. Si Maragall volgués convertir Barcelona en una ciutat global i ambiciosa, hauria de signar un contracte pel qual, guanyi o perdi, només pactarà amb partits independentistes que la volen capital d’estat. Però la cosa va per altres camins, i l’actual alcaldable d’ERC prefereix guarir-se en salut (i preparar un futur pacte amb Colau) i salvar-lo cantant allò d’amics per sempre means you’ll always be my friend. Tornem, com ha passat a Catalunya, a dinàmiques dels anys noranta.

La cosa és tan delirant que, des d’aquesta perspectiva, a qui més interessaria l’auge de Vox és al mateix Maragall i també a Ada Colau, perquè la teoria del cordó sanitari permetria blanquejar aquest nou bipartit municipal en tant que mal menor. Qualsevol cosa abans que Vox, cantarien tots els que volen que votis sota xantatge emocional. I, com sabem per com ha anat el procés, votar sota llibertat condicional sempre acostuma a acabar molt malament. Tot això ja ho sabeu, estimats lectors, com també sabeu perfectament que l’única forma d’aturar aquesta deriva és que no us continuïn prenent el pèl, i menys en nom d’una cosa tan sagrada com la capital del país. Continua provant-ho, Ernest, que pots fer-ho molt millor…

Endavant i cap el maig a tota pastilla….

Baltasar , el rei negre de les postres cavalcades durant molts anys ha estat representat per un Home blanc que l’han maquillat de negre.

Això s’ha fet amb tota la normalitat durant molts anys i sense cap mena de reticènca.

Sempre m’ha generat el dubte de si alguns nens o nenes et podrien reconèixer. L’experiència personal d’haver representat a Baltasar em fa creure que no, que passaves perfectament pel rei negre.

Però la situació ha canviat  a les nostres ciutats i els ciutadans i ciutadanes de colro negre són habituals a les nostres ciutats i també a les nostres escoles hi ha molts nens i nenes negres.

Per tant potser és el moment de normalitzar aquesta situació a les cavalcades. I així es va demanar a través d’una campanya   que reclama als ajuntaments i a les comissions de Reis que  deixin de pintar de negre al personatge de Baltasar I Tanmateix sembla que al campanya ha tingut èxit i així ho recordava  el diari ARA en un reportatge sobre els diverses cavalcades de Catalunya : , en tres de cada quatre capitals de comarca hi haurà un Baltasar ‘de veritat’. La plataforma ‘Casa nostra, casa vostra’ ha explicat que en 32 de les 43 capitals hi haurà un rei negre sense pintar, vuit més que l’any passat, després que Reus, Girona, Valls, Cervera, Solsona, Tremp, Móra d’Ebre i Moià hagin fet el pas. Segons l’entitat, s’ha aconseguit l’objectiu de “fomentar cavalcades més inclusives i de reduir la pràctica del ‘blackface'”, que consideren “d’origen racista i colonial”. Així, les 11 capitals de comarca que mantenen un rei Baltasar pintat argumenten dos motius: o dificultat per trobar persones negres als seus municipis o bé es remeten al pes de la tradició. “Nosaltres creiem que, per poc que pensin, segur que els organitzadors poden trobar una manera de fer una Cavalcada intercultural, participativa i antiracista sense alterar els valors de la festa i la tradició de cada municipi”, ha explicat el portaveu de Casa Nostra Casa Vostra, Xavi Buxeda.”

Bona mesura sí senyor.

 PDeCAT el partit que podria representar millor allò dels dubtes hamletians.

Ara es debat entre fre una llista  a les municipals o bé incorporar-se  al crida de Puigdemont…

Sí, no, sí, no, sí no…..

Però també hi ha altres dubtes , el més proper és el que han de fer amb els pressupostos del govern central.

I les postures són també enfrontades el secretari d’organització i diputat al Congrés del PDeCAT, Ferran Bel, ha obert la porta a no bloquejar la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat, i “donar més temps” a una negociació amb l’Executiu espanyol per trobar una “solució política” per a Catalunya. El diputat creu que cal explorar totes els possibilitats per arribar a un acord polític. Aquesta és la posició de Bel que ha afirmat que  “És evident que l’escenari és diferent que el de fa tres o quatre setmanes”, ha afirmat Bel, que ha defensat no “tancar portes” en les relacions entre els governs. S’ha de donar el màxim de temps possible a aquesta negociació, que hauria de servir per posar sobre la taula un esbós de solució política per a Catalunya”.

Però la  vicepresidenta del PDeCAT, Míriam Nogueras, ha contradit les paraules del diputat Ferran Bel i ha manifestat que s’oposaran a la tramitació dels comptes de l’Executiu espanyol. “Per un 95% el CN del Partit Demòcrata va votar que es votés no als pressupostos de Sánchez. El no als pressupostos és ferm. El nostre no a la seva tramitació, també” .

Bé doncs ja veurem qui acaba guanyant la batalla.

Les contradiccions al sí dels partits  polítics sempre  ha existit  però fer-ho públic d’aquesta manera no és gaire normal, és una batalla interna que es vol resoldre  de manera externa intentant eliminar als disisdents….

 

Parlament. Comença un nu any i per tant s’obrirà un nou període de sessions al Parlament. Veurem si l’activitat és més fructífera que la del 2018.

Segurament el primer repte , el gran repte seria aprovar el pressupost pel país, saber de quines quantitats es disposen perfer polítics.

De moment les negociacions semblen més aviat aturades.

Però hi ha més coses a fer. Sembla que hi ha la voluntat i esdevé un objectiu per part de JxC d’apostar per una nova investidura intentat de nou elevar  a la presidència a Puigdemont, avui  com diuen ara , expatriat.

El primer pas seria la modificació del reglament del Parlament per poder fer una investidura telemàtica i que el President arribés  a la frontera i naturalment fos detingut.

Suposo que l’aspiració deu ser el gran ressò mediàtic que això podria tenir.

Ara fa unes setmanes ja hi havia una certa polèmica quan algú insinuava que no tothom a JxC estaria disposat a votar a Puigdemont.

Tancava aquets dubtes el portaveu Batet reafirmant la lleialtat del grup parlamentari a la figura de Puigdemont.

Aquesta ha estat una remor recurrent des de les eleccions passades, allò que deia Puigdemont que tornaria  a Catalunya si guanyava, potser es podria complir – tot i que no va guanyar- si tots els mecanismes es posen la seu servei. Però de moment el President del Parlament no traga, i preguntat sobre l tema ha dit que : Nosaltres seguim pensant que qualsevol decisió que prengui el Parlament de Catalunya ha de ser una decisió efectiva i que comporti un escenari real palpable”, ha assegurat el dirigent d’ERC, alhora que ha reblat que “és de sentit comú” fer-ho així.

En fi objectiu d’uns i altres parlant d ‘escenari real palpable.

Noves turbulències. Segur!

 

 

De lectures

La Vilanova contracultural dels anys setanta

Una contribució a l’antifranquisme i a la transició local a al democràcia.

Joan Carles Duran i Esteva

El Cep i la Nansa Ediicons

Vilanova i la Glterú

Desembre 2018

Hi ha diverses definició del fenomen conegut com a contracultura , de totes hem triat la que la defineix com : Moviment de lluita contra els valors culturals establerts que cerca el desenvolupament d’un model sociocultural alternatiu.

Els llibre com diu l’autor es formalitza en   “la història cultural de Vilanova i la Geltrú al llarg de la segona meitat del segle XX podria caracteritzar-se per haver viscut dues grans etapes: el vilanovisme, i les polítiques culturals que aniran de bracet de la recuperada democràcia municipal a partir de l’any 1979”

I en l’entremig aquests dos moments a la ciutat sumant-se  als corrents culturals del món i del país naixeria i es desenvoluparia el moviment de la contracultura, que va tenir el seu paper i les seves figures que estan molt ben explicades i contextualitzada en el llibre

El llibre té la clau de volta, al nostre entendre, del que passa a la nostra ciutat en aquesta època dels anys setanta que són objecte del treball  “ un jove podia participar de la ideologia comunista, passar estones al Màgicus o al Xiringuito del Vicenç, i fer-se d els Bordegassos  i de l’Acord, de la mateixa amanera que un jove podia sovintejar  el triangle format pels bars Rossell, Sun-set i el Cine Club Vèrtice , llegir i/o escriure a la revista Què passa?. Ser habitual del Cicle de Teatre  i pintar parets amb al signatura del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) o de qualsevol grupuscle  d’extrema esquerra o d’inspiració anarquista” …….

La combinatòria possible  donava per a molt si tenim en compte que la imaginació  personal era desbordant i la il·lusió col·lectiva  per tombar el règim ( franquisme  i canviar de vida ( contracultura) no podia esperar…”

Això. Els setanta són anys de barreja, anys d’intersecció entre grups, idees, propostes col·lectives, iniciatives compartides, canvis, recanvis i mil filigranes per trencar un passat i afermar un futur que es miraven carregats d‘il·lusió i esperança  però també amb incertesa..

I des d’aquesta barreja algues notes sobre els anys setanta que també tenen la translació en el llibre del Carles Duran en el fenomen de la Contracultura

Vilanova no era tant gran i es coneixen  tots i totes  i per tant la relació era d’intersecció obligada entre els sectors que maldaven per canviar la situació que es veia , oclusiva, tancada, encara repressiva però amb escleytxes i esquerdes que calia aprofitar.

Alguns elements que considero que són definitoris en els anys setanta, alguns d’ells estan relacionats amb mitja dotzena de canvis que es produeixen a la societat en general i també a la Vilanovina.

Profunds canvis generacionals. Presa de consciència i de lideratge ,canvis polítics , primer imperceptibles com a l’ajuntament  i després radicals, la mort de Franco, canvis en l’església que perd l’ hegemonia del relat moral i ètic ,canvis en el concepte del Vilanovisme fent-lo més ampli i lliberal,nou associacionisme que trenca el món tancat de les associacions del moment, efervescència “cultural” amb moltes publicacions  nous de diversa índole temàtica.

De tot això se’n parla en el llibre. I d’aquí surt el relat de la contracultura i els seu pes en els canvis de la ciutat.

Del llibre alguns comentaris més :

És un llibre que fa una aportació molt interessant i oportuna a rellegir una part de la història de la nostra ciutat. Els setanta són fonamentals per conèixer l’evolució de la ciutat i la mateixa política . En moments que es qüestionen bona part de les actuacions  polítiques de la transició  és bo conèixer els mecanismes pels que la societat era la que era i com va anar evolucionant.

És un llibre important perquè dibuixa un interessant i alliçonador paral·lelisme de la història. Sabem i coneixem – almenys és el meu cas – els grans moviments culturals polítics, ideològics  i socials i segurament coneixem la seva influència al país però  poques vegades pensem en com aquests gran corrents de pensament i polítics han tingut també representació a la nostra ciutat , representació si voleu esbiaixada pel localisme però prou identificables en els grans idees . El llibre n’és un corol·lari.

El text de Duran aporta material pel coneixement i el debat d’una època i d’un moment. La reflexió sobre els passat por aportar una certa llum al present. Els anys 70 tenen molta importància . Són al fi del sistema dictatorial i es segueix cap a una aventura que avui encara no hem tancat. Animar a l’autor a seguir en la dècades següent en que la ciutat pren un rumb diferent del  setanta amb al consolidació de les institucions i amb la real-política que va trencar  moltes esperances  i potser va generar el “ passotisme” com una mena de reacció a la direcció  i potser excessiu protagonisme de les institucions.

El llibre conté una gran quantitat de notes i referents culturals, ideològics i històrics. És doncs un llibre fonamentat i argumentat i demostra la qualitat intel·lectual de l’autor i al curiositat innegable per fer paral·lelismes i interseccions entre el global i el local. Tant important és el text com els notes corresponents a aclariments i ampliacions del que  és diu en el text principal.

I finalment és un llibre  al meu entendre important perquè fa justícia, posa veu i noms propis a un sector de la cultura , contracultura si es vol, que va tenir el seu protagonisme però que segurament no ha tingut i potser mai no tindrà un paper en al història oficial de la cultura de la ciutat. El llibre fa justícia a la feina d’un col·lectiu. i l’absència doncs quedarà corregida després del llibre de J. C. Duran.

Carles Duran escriu  aquest treball sense  nostàlgia, o amb al justa mesura per no acabar en la lamentació, Analitza una part de la nostra història, amb lucidesa, honestedat, amb rigor  i ben segur que amb molta benvolença de la que mereix el temps i els fets que es van viure els anys setanta a al ciutat i en concret el món de la contracultura.