Turull Borras, Borras Turull. El tàndem que es presenta`per dirigir Junts, recorda aquells dita que quan estudiaven història ens ferien recordar respecte el rei Fernando i la reina Isabel, tanto monta, manta tanto….
Peròs embla que en realitat no és ben bé així.
Que hi hagi una sola candidatura pot ser una imatge d’unitat però en realitat acostuma ser la feblesa d’uns davant la fortalesa dels altres i que la cessió d’espais i poder obeeix més a una tàctica que un equilibri de forces.
Turull diuen que recull l’esperit postconvergent adaptat a les necessitats d’avui i Borràs aquesta mena de populisme que pensa més en al seva figura que en les necessitats col·lectives.
Ara seran els bases les que hauran de decidir si la fórmula presentada té volada i tira endavant. Segur que sí. Cal donar una certa estabilitat, però la majoria dels analistes que coneixen aquest espai creuen que tot plegat és una derrota de Rull davant Borràs. La sortida de Puigdemont de la direcció generava una incògnita de com composar de nou l’espai per evitar enfrontaments i fractures que aquestes alçades del partit no serien massa suportables.
El tàndem doncs ,funcionarà o no , això ja ho veurem i el temps dirà si l’aposta és equilibrat o bé genera noves tensions.
L’article de Josep Martí bon coneixedor del partit és molt interessant perquè sense pèls a la llengua explica el seu parer de com ha anat el procés de substitució.
Borràs es menja Turull. Josep Martí Blanch. La Vanguardia,12.03
Laura Borràs s’ha menjat Jordi Turull sense mastegar-lo. Les negociacions entre una i l’altre per arribar a un acord i evitar una doble candidatura en el congrés de JxCat han estat, en realitat, un doblegament del segon a les condicions de la primera. El conte xinès sobre repartir-se el comandament al cinquanta per cent no és més que un protector estomacal per als càrrecs institucionals i militants de JxCat a qui els costa de pair el triomf del torrisme sense Torra. La presidenta del Parlament, tot just tancat l’arranjament, ja ha anunciat que el partit sotmetrà a votació de la militància els pactes de govern amb ERC a la Generalitat i amb el PSC a la Diputació. En un partit mana, diguin el que diguin els acords i els estatuts, qui –entre altres coses– fa els anuncis que proporcionen titulars.
A Turull l’han emparedat entre la mateixa Borràs i el secretari d’organització proposat per ella, el regidor de Badalona David Torrents. Aquesta va ser la píndola més difícil d’ empassar-se en el procés negociador. La secretaria d’organització és una peça clau de qualsevol organització política. A Turull el caixa o faixa li va fer gust de fel a última hora de dilluns, però va engolir. Ni el suport d’una folgada majoria dels diputats del grup ni el suport de les estructures territorials de JxCat a les vegueries i tampoc el de la majoria dels alcaldes del partit han estat suficients perquè Turull es veiés a si mateix prou musculat per plantar cara de debò en el procés negociador. Ella no ha tingut por, ell sí. O, si ho prefereixen, a ella no li feia res trencar el partit, a ell sí.
La presidenta del Parlament viu de la llegenda de ser un Pokémon imbatible en el cos a cos des que va guanyar les primàries per ser candidata a la Generalitat a les eleccions del 2021 gairebé sense despentinar-se. En aquell moment es va forjar el mite –cert, segons sembla– que els militants de JxCat seguiran la seva Joana d’Arc fins on sigui que ella els vulgui portar. Per això ningú, tampoc Turull, no s’ha atrevit a enfrontar-s’hi aquesta vegada. O que ni tan sols hi hagi hagut una mínima reflexió sobre fins a quin punt és raonable posar-se en mans d’algú que serà jutjada al TSJC per delictes greus –suposats, per descomptat– que només des del cinisme poden atribuir-se sense envermellir de vergonya a una suposada revenja de les clavegueres de l’ Estat. Fer passar segons quines qüestions per repressió és, al capdavall, una falta de respecte per als que sí que l’han patida amb desmesura. Però ningú en públic a JxCat encara no ha badat boca sobre el tema. Hi ha por de Borràs, del seu cinturó de pretorians i de les seves hordes tuitaires. Turull defensa, Borràs ataca. No feia falta el VAR per endevinar el resultat.
El partit ha evitat la sang construint un pedestal a Borràs. La presidenta guanya altura i gairebé ja és una geganta. JxCat estarà obligada a fer pinya amb la seva líder, sigui quin sigui el seu futur judicial, i qualsevol moviment estratègic del partit serà impossible sense el seu aval. El turullisme ha cedit el terreny amb el vell argument –usat ja altres vegades– que d’una manera o una altra els moderats acabaran controlant el partit, perquè tenen més experiència entre bastidors i més suport entre els quadres. Per a això també hi ha una frase feta: més moral que l’ Alcoià. Borràs té més energia, ambició i coratge que tot el turullisme sumat, i té interioritzades molt millor quines són les regles del discurs i l’actitud política en aquesta era de populisme revestit d’empoderament democràtic de les bases.
Cal donar per descomptat un plus de tensió i deteriorament –encara més– en les relacions amb ERC i un increment del mal humor a l’agenda política catalana. I una previsible devaluació del valor d’ús polític de JxCat, en la mesura que seran més difícils acords fora de l’espectre independentista. Però Borràs no és una suïcida. El seu principal interès és ella mateixa, com va demostrar en la gestió del cas Juvillà al Parlament, on va mentir obertament dient que faria (desobeir) el contrari del que ja havia fet (complir la sentència). Així doncs, tot dependrà del que més li convingui en cada moment. Sempre en nom i pel bé de la militància i de Catalunya. Això últim, també, per descomptat.
Víctor Terradellas aquest senyor era el responsable de les relacions exteriors de CIU, tenia contactes polítics interessants arreu d el món.
En el seu moment el sr. Terradelllas va ser però processat respecte a la desviació d’alguns diners de la Diputació d e Barcelona a base de subvencions a diverses fundacions que sembla que es desviaven aquest diners o part d’ells cap el partit.
Bé doncs per tot això està encausat i segueixen l’ instrucció judicial i vet aquí que ara ha tornat a ressorgir amb molta informació la connexió russa de Puigdemont en els moments previs i posteriors d’aquella dui amb marxa enrere inclosa.
Terradellas va explicant a qui el vulgui escoltar tots els detalls de les reunions.
Que si finançament del deute que es podria contreure amb Espanya amb un procés d’independència
Què si un quants soldats. S’havien parlat de 10.000,. S’imaginen? Per on arribarien , amb nous Piolins?
Que si entrevista Puigdemont Putin, virtual això sí
Noms cognoms dates i llocs.
Vaja cantant com una “almeja”
Tot plegat però es veu que hi havia la condició de que Catalunya fes una legislació que permetés operar amb els “bitcoins”.
El mateix Terradellas explic que Puigdemont va sempre ser escèptic de tota aquesta relació.
Ell escèptic però molts quedem sorpresos de com funcionen les coses, si és cert el relat de Terradelles és realment per considerar que això de la dipoà,mcia i al política han viscut millors moments.
Això sí la seva presència mediàtica coincideix amb la seva declaració sobre el frau de les subvencions, però vaja sembla que el mateix jutge es va interessar més pel tema de Rússia que no pas per les subvencions..
En fi tot plegat fa ferum de comèdia….
Marius Carol posa el contrapunt a les declaracions de Terradellas.
Deliris entre balalaiques. Marius Carol. La Vanguardia. 13.05
Confesso que em vaig tacar la màniga de l’americana, en caure’m el croissant al cafè amb llet, mentre escoltava a El món RAC 1 Víctor Terradellas, que va ser responsable de relacions internacionals de CDC i que està sent investigat als tribunals per la presumpta ingerència russa en el procés. Terradellas va reconèixer que va anar al despatx de Carles Puigdemont els dies 24 i 26 d’octubre del 2017 amb ciutadans russos, possiblement vinculats als serveis d’intel·ligència d’aquell país, inclòs el diplomàtic Nikolai Sadóvnikov, proper al Kremlin. Segons les declaracions al programa, aquest sembla que va oferir en una segona reunió, en què també estava present Elsa Artadi, no només ajuda militar i política a una hipotètica Catalunya independent, sinó fins i tot mantenir una conversa amb el president rus, Vladímir Putin.
Terradellas va assumir tota la responsabilitat de les trobades, negant que rebés l’encàrrec del president Carles Puigdemont. Però, vist amb la perspectiva del temps, és evident que el deliri de buscar el reconeixement de Rússia a una Catalunya independent i la complicitat per crear un sistema de criptomonedes per afrontar el finançament del nou país independent és un fet rellevant. En el moment que es van celebrar aquestes reunions, Rússia intentava debilitar la UE, després d’afavorir la victòria de Donald Trump als Estats Units, així que totes aquestes informacions no contribueixen que a Brussel·les mirin amb simpatia l’independentisme.
Em va costar menys treure’m la taca de la jaqueta que el que li costarà al sobiranisme netejar aquesta màcula. JD Salinger escriu a El guardià entre el sègol que el que distingeix l’home insensat del sensat és que el primer anhela morir orgullosament per una causa, mentre que el segon aspira a viure humilment per ella. Tota aquesta insensatesa sobre els russos a les portes de la fallida declaració d’independència demostra el grau d’improvisació i d’irresponsabilitat dels que pensaven que les emocions ho poden tot i que en nom seu val igualment tot. Acudir als russos va ser un deliri, però ningú no ho va considerar una broma.
Gabriel Rufián. Estava més que cantat, d’ençà que es va convocar la Comissió de secrets oficials ja es mastegava la tragèdia.
La normativa preveu que els diputats s’han d’abstenir de fer declaracions obr el contingut del que es tracta a la comissió aj que està protegit per al llei de secrets oficials i el trencament d’aquets decret pot comportar condemnes de presó fins i tot.
Així doncs ja es presagiava que hi hauria alguna filtració, per altra banda res d’estrany com ha passat altres vegades i fins tot ara alguna publicació ja fa públics els informes i ben segur que no provenen precisament el diputats
I a veure si saben qui serà el primera denúncia
Qui serà el primer denunciat. ? Doncs Bingo! Gabriel Rufian. Des del PP , C`s i Vox no es podia pair que diputats independentistes formessin part d’aquesta comissió
La Fiscalia del Tribunal Suprem ha acordat obrir diligències per a investigar si el portaveu d’Esquerra en el Congrés, Gabriel Rufián, va cometre un delicte de revelació de secrets en donar detalls a la premsa de la compareixença de l’exdirectora del CNI, Paz Esteban, davant la comissió de secrets oficials.
La decisió de la Fiscalia arriba després d’una denúncia presentada pel sindicat Mans Netes. Es tracta d’una causa independent de la qual va presentar Ciutadans davant la Fiscalia General de l’Estat i no es descarta que Vox pugui presentar una tercera denúncia.
Mans netes, sindicat a qui s’ha denunciat reiteradament per corrupció apareix altre vegada i Ciutadans i Vox mantenen la seva batalla contra els independentistes.
Sembla que la denúncia es basa em unes declaracions que va fer a TV-3 , i concretament quan va dir : “Les escoltes, així com les infeccions amb Pegasus a Sánchez i Robles, tenien dos possibles noms, una nació estrangera o elements descontrolats de la seguretat de l’Estat”,
Res que no sabéssim si es va seguir la conferència de premsa del ministre Fèlix Bolaños sobre l’espionatge del telèfons de membres del govern no va dir res diferent del que va repetir Rufian i que ho sabia tothom
La Fiscalia del Tribunal Suprem ha obert diligències per analitzar si les dues denúncies contra el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, per la presumpta comissió d’un delicte de revelació de secrets, tenen prou base per merèixer una investigació penal. Aquesta obertura de diligències només té comporta la recepció de les denúncies, que no necessàriament arribaran a donar lloc a una investigació judicial.
La majoria de les vegades no compartim ni els formes ni el fons de les intervencions de Gabriel Rufian, ens hi sobre la sobreactuació impostada però vaja enviar-lo als tribunal per aquesta denuncia fa un tuf ben estrany, un tuf de buscar el tres peus as gats.
O és que el portaveu del PNB quan va afirmar després de la comissió “que queda mucha tela por cortar” no estava dient que calia encara aclarir més coses i ter tant donava també indirectament alguna informació.
En fi cortines de fum, tonteria de denúncia….
Juan José Omella, és el president de la Conferència Episcopal va criticar el govern per la nova legislació sobre l’avortament , Omella creu que treure ara aquest tema és polititzar una qüestió per desviar l’atenció respecte a la crisi: és curiós que, en aquests moments de certa crisi política, el Govern tregui aquest tema per desviar l’atenció. I això és utilitzar temes morals per a qüestions polítiques.
Omella també va titllar de “barbaritat” el fet que les menors de 16 i 17 anys puguin avortar si permís dels pares. “Els fills no són de l’Estat, sinó dels pares”, va glossar el purpurat, qui va insistir que “són els científics, i no l’Església, qui ha de dir quan comença la vida”, per tot va sortir categòricament en defensa de la posició religiosa sobre aquest tema: “el que hi ha al si de la mare després de la concepció és una vida i és un ésser humà”. “La nostra gran proclama és la defensa de la vida, que és fonamental, en tots els seus estadis”, va reblar.
“Defensem en tot moment aquesta persona humana, i si s’ajuda per avortar, ajudem també la mare que no vol avortar. I ajudem els metges, i no els obliguem a no haver de fer objecció de consciència”, va defensar el cardenal, qui va demanar “respecte” per a les mares i per als professionals mèdics.
Un cop més l’església e situa fora d ela realitat del que pensa la majoria de la societat i s’arrenglera un cop més a amb la part més conservadora de la societat espanyola.
Però allà ells, cada cop tenen menys seguidors i és evident que cada cop en seran menys si segueixen amb aquest postulats fora de temps i fora d ela lògica actual. El govern central té intenció d’aprovar l’avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament dimarts que ve al Consell de Ministres,. La intenció de l’Executiu amb l’aprovació d’aquest avantprojecte és derogar la llei del 2010 , de manera que decaigui el recurs contra aquesta norma que va presentar el PP fa 12 anys davant del Tribunal Constitucional.
En com hem dit altres vegades Con al Iglesia hemos topado!
El contrapunt el posa aquest article de l’Anna Puig al diari El Punt/avui
Les curiositats d’Omella Anna Puig. El Punt/Avui. 15.05
La figura de la dona tractada simplement com un transmissor de vida, i no com una vida en sí mateixa
Vaig llegir una piulada, que l’autora ja em perdonarà perquè no recordo el seu nom, que ho resumia a la perfecció: una dona als setze anys no és prou madura per decidir per si sola si pot avortar però, en canvi, sí que ho és per ser mare. La gran incoherència que els sectors més conservadors defensen a ultrança. Ara que el govern espanyol té sobre la taula la nova llei de l’avortament, tornen a emergir les faccions que s’autoanomenen “pro vida” –com si la resta fossin els defensors de la mort i la destrucció!–, amb l’església institucional liderant-les i intentant influenciar en les decisions polítiques.
Diu el president de la Conferència Episcopal, Joan Josep Omella, que és “curiós” que la nova llei es tramiti en un moment de crisi política. “Potser és per desviar l’atenció d’altres temes que són importants”, es va atrevir a dir. Com? Que el debat sobre l’avortament no és prou important? Que la llibertat de decisió de la dona sobre el seu cos i la seva vida no és important? Curiós?
Hi ha altres coses que són més curioses. Per exemple, és curiós que el líder de l’església espanyola trobi una “barbaritat” que es permeti avortar a les menors de setze anys sense el permís dels seus progenitors i, en canvi, menystingui les circumstàncies que han portat a aquesta situació, la càrrega psicològica que comporta i el sentiment de culpabilitat que genera el fet de prendre la decisió. En canvi, res d’això és un impediment per ser mare en plena adolescència. La figura de la dona tractada simplement com un transmissor de vida, i no com una vida en sí mateixa. És curiós, també, que Omella critiqui que s’utilitzin valors morals per fer política, quan l’església ho ha fet tota la vida. És curiós que digui que la legislació ha d’anar cap al camí del respecte a la societat quan el més deferent amb les persones és reconèixer i defensar el dret a decidir sobre la seva vida i el seu futur. És curiós que demani ajut per les mares que no volen avortar i, en canvi, el negui per les que sí que ho volen fer. És curiós. Molt curiós!
a les verdes i a les madures 