Archive for Juliol de 2009

Oh,Europa!

Juliol 30, 2009

Oh, Europa!

Ens regulen.
Fa un parell d’anys es va aprovar una directiva europea sobre l’ús de matèria pirotècnica.
Resulta que a les nostres fetes el pa de cada dia són els coets, els diables, els dracs, bestiari de foc, traques…. De Sant Joan a Cap d’any no hi ha festa en la que no hi hagi la necessària dosi de pólvora festiva.

La normativa però afecta directament a aquest usos i costums.
El Ministeri d’Indústria és l’encarregat de fer la transposició de la normativa a les lleis espanyoles(?).
Va saltar l’alarma entre els grups de foc del país en fer la lectura detallada de la norma , el Ministerio va intentar tranquil•litzar al personal. Malgrat tot s’han fet algunes concentracions reivindicant la nostra atàvica tradició de jugar amb el foc i assenyalant que ja érem prou grans i assenyats per saber els que ens fèiem i el que tenim entre mans ( malgrat accidents lleus, a vegades,inevitables).

Ara comença el cicle intensament festiu, i dracs. diables i feres fogueres seguiran fent el que pertoca en mig de la festa i ho faran com sempre , malgrat les directives i les normes. Hi ha hagut un codi d’autoregulació que s’ha fet norma i en aquest país la norma, moltes vegades, esdevé llei no escrita i és compleix.
El seny en la rauxa.

Malgrat tot els processos administratius segueixen i les colles de Diables i Generalitat han consensuat les esmenes que presentaran a l’esborrany que ha fet el ministeri.
Confiem que tot acabi bé, molts anys de festa i pólvora potser requereixen un tractament respectuós i que salvi l’esperit d’aquest tarannà mediterrani tan vinculat a que el foc sigui un element de festa i la pólvora només es cremi per fruir-ne.

30-07

La setmana tràgica

Juliol 29, 2009

Una de retrospectiva (27-07)

Aquesta setmana és el centenari de la Setmana Tràgica.
La Rosa de Foc deien de Barcelona mentre cremaven el convents.
Avui sento i llegeixo la notícia que un grup anomenat La gallinaire ha empastifat les parets d’una vintena d’esglésies recordant els fets d’aquelles dates
Hi ha gent per tot, mentre hi ha una celebració històrica important i es reivindica la figura de Ferrer i Guàrdia altres passen a l’acció directe amb menys virulència llençant merda a les portes i pintant reivindicacions ambigües..
Calia?
És la mateixa situació ara a la de fa cent anys?
Diuen reivindicar els valors d’aquella revolta. Segur?
Altres recuperen la història i han sortit uns seguit de llibres sobre els fets d’aquella Setmana Tràgica:

Ara al complir-se aquest centenari també hi ha una certa profusió de manuals per explicar aquells fets. Destaquem-ne quatre. La reedició de “Maragall i la Setmana Tràgica” de Josep Benet i els estudis “La setmana Tràgica” d’Alèxia Dominguez a l’editorial Cossetània, “La setmana Tràgica” de David Martínez a l‘editorial Pòrtic i “Set dies de Fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica” d’Antoni Dalmau a l’editorial Columna.

Algunes notes d’aquest darrer:

Antoni Dalmau nascut a Igualada a l’any 1951 ha tingut càrrecs polítics de rellevància com el de President de la Diputació i Vicepresident del Parlament de Catalunya, va compaginar la seva vida i activitat política amb la d’escriptor . Ha publicat set novel•les i va obtenir el Premis Nestor Lujan per la seva obra “El vell camí dels càtars”, El tema del catarisme ha estat present en diverses obres de Dalmau que fins i tot n’ha fet un llibre de viatges,. Ha conreat també l’assaig polític i darrerament sembla especialitzar-se en el tema de l’anarquisme. Es dedica també al periodisme escrit i radiofònic i és el President de la Fundació del teatre Lliure.

“Set dies de fúria”, esdevé una excel•lent i intensa crònica minuciosa de la revolta que es va produir a la ciutat de Barcelona la darrera setmana del mes de juliol de l’any 1909 i que ha constitut al llarg de la història un referent dels processos revolucionaris i ha condicionat en bona part l’imaginari col•lectiu que ha fonament la ciutat de Barcelona.

Els fets descrits comencen com una oposició a l’embarcament de les tropes que han d’anar a lluitar al Marroc per defensar els interessos de les companyies mineres que veuen com perillen els seus negoci en aquella terra estranya . El sistema de reclutament de les lleves, el fet de que es cridi a reservistes ja grans que han de deixar a les seves famílies desateses, els comportaments paternalistes d’una bona part de la burgesia, el fet que l’església i l’exèrcit apareguin com els més interessats en defensar la guerra i per tant els interessos econòmics crea un malestar generalitzat que és aprofitat pels anarquistes per iniciar una revolta que essent espontània agafa una deriva bàsicament anticlerical.

Les conseqüències de la revolta van ser dures. Un cop apaivagats el ànims i imposat l’ordre va venir una brutal repressió que va acabar amb l’afusellament de cinc persones entre elles destacar la del pedagog Francesc Ferrer i Guardià tingut com el autor intel•lectual de la revolta. La defensa va ser encarregada a un militar nascut a Vilanova i la Geltrú, Francesc Galceran que no poder fer res per salvar a Ferrer , la sentència ja estava dictada d’avant-mà i Ferrer va ser afusellat a Montjuic davant moltes protestes de l’àmbit internacional. Era la venjança d’un sector de la societat cap a les idees anarquistes i racionalistes que feien trontollar el poder de l’església i la burgesia. Aquest fet va generar l’escriptura d’un dels articles mítics de la premsa catalana. “La ciutat del perdó” de Joan Maragall que s’havia de publicar a la Veu de Catalunya i finalment és va censurar la seva publicació ja que es considerava que la veu de Maragall demanant la commutació de la pena a Ferrer podia ser mal interpretada.

El llibre de Dalmau ressegueix dia a dia i hora a hora els esdeveniments per donar una visió àmplia,una ressenya detallada , analitza les causes i explica les conseqüències i es fa amb agilitat , com si fos un manual d’urgència per entendre, cent anys després, els fets que van commocionar Barcelona, que li van donar el sobrenom de la “Rosa de Foc” . El llibre conté a més annexes d’enorme interès per facilitar la comprensió de la història.

Per tant recomanable absolutament , no és un llibre d’història essent fidel a la història; podria dir-se que és un extens, àgil i ben documentat reportatge escrit de manera magnífica per fer entenedor un dels episodis més importants de la història de la ciutat de Barcelona i per extensió de la Catalunya moderna.

La Lec i el que penja….

Juliol 28, 2009

El divendres a la “Contra” de l’edició del PUNT del Penedès vaig publicar el següent article.

Complir-la sí, canviar-la , també

Veig imatges , llegeixo les cròniques periodístiques de l’aprovació de la Llei d’Educació. Els i les que han votat a favor estan exultants anades i vingudes per felicitar al Conseller Maragall. Alegria i fotografia dels ponents , portaveus i algun espontani afegit. Final de traca i mocador al Parlament. Segurament la satisfacció del Conseller i els altre artífexs de la llei deu estar més que justificada. Una Llei important aprovada amb un ampli consens parlamentari ( el consens social és un altra cosa). “Dia feliç” diu un conseller , “el dia més important de la meva vida política” rebla el Conseller Maragall. No hi ha dubte que el fet és important.

L’endemà d’aquest dia d’alegria i eufòria parlamentària m’acosto a Saifores a on s’està celebrant l’Escola d’Estiu del Penedès . La veritat és que no espero veure pancartes saludant la nova llei, ni abraçades de celebració davant el naixement de la Llei, ni tampoc manifestacions d’alegria ni tampoc de rebuig. La sensació és la de més absoluta indiferència davant el fet que diuen que canviarà l’educació de Catalunya. La indiferència crec que és el pitjor perquè no deixa de ser el primer pas cap a al desafecció. Si burxes una mica a la gent coneguda t’acaben dient i jo ho comparteixo: “han fet la llei aquells que no viuen ni creuen en l’escola pública” i alguns altres retrets vinculats a la portada a la quotidianitat de les escoles la norma legal, retallades de plantilles, no cobriment de els baixes, les hores extraordinàries… El pols continuat i diari amb les autoritats educatives segur que tampoc ha ajudat a la comprensió de la pròpia llei.

Per altra banda llegeixo als apologetes de la llei i alguns es feliciten perquè diuen que aquesta llei trenca amb el poder del funcionariat sobre l’escola. Què poc la deuen conèixer l’escola!. Aquesta mena de segrest, per part del sindicats i els mestres, que el Conseller ha anat manifestant a tor i adret s’ha convertit finalment en un argument sembla que de pes per donar la sensació de que s’allibera a l’escola pública d’una càrrega insostenible. I clar, els problemes de veritat són altres i creiem que aquesta llei no els resol. Sí en canvi segueix mantenint una dualitat de línies d’escoles, es segueix potenciant l’escola , fins i tot ara amb inversions i els cicles no obligatoris, l’escola privada. Les seleccions de les direccions es professionalitzen – diuen- però s’allunyen de la proximitat i els coneixements de l’entorn i els propis projectes educatius i l’ autonomia dels centres quedarà en el marc retòric perquè no hi ha cap previsió d’igualació perquè tothom tingui les mateixes possibilitats i oportunitats. En definitiva la Catalunya oficial ( no tota tampoc) exultant per l’acord aconseguit i una Catalunya real i el sector que l’ha d’aplicar amb total indiferència davant la Llei. El pitjor que podia passar.

Dues notes finals. Primera; el Conseller en una carta als i les professionals demana confiança. És difícil tenir-n’hi .El procés , el camí fins l’aprovació de la llei ( llei necessària, per descomptat) ha estat un camí carregat de desconfiança cap el sector i d’excessos verbals contra el seus representants. Ara té difícil, el Conseller, que se li faci confiança. La confiança es guanya amb les maneres de fer. La de Conseller no ha estat precisament la que promou confiança ni tampoc les actuacions el dia a dia.
Segona. Les lleis s’han de complir, ens diu el mateix conseller. I tant!, però res impedeix que complint-la es pugui anar denunciant les seves mancances i sobretot treballar i seguir defensat aquella proposta d’escola pública que al llarg de molts anys ,des de posicions d’esquerres i catalanistes, s’han defensat i que aquesta llei , en part, els decep i encara més , els rebutja i perverteix.
Compliment d’acord, acceptació passiva i resignada no.

Sixte Moral.

Hello world!

Juliol 28, 2009

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!