Archive for Agost de 2009

Duel d’alt nivell

Agost 31, 2009

Fa un parell de dies comentàvem el fet de que la delegació catalana havia presentat a París, davant la comissió de la UNESCO la candidatura dels Castells per ser considerats Patrimoni Immaterial de la Humanitat . Sembla que la presentació va anar força bé i l’optimisme regnava entre la delegació catalana que confiava en que, d’aquí un any, la nominació esdevingui realitat.

Possiblement el protocol mana que sigui la delegació proposant qui es desplaci fins a París, però deixeu-nos dir que segurament si els experts que han de fer la nominació a Patrimoni Immaterial haguessin pogut ser presents ahir a la plaça de la Vila de Vilafranca, avui el nomenament estaria encara , creiem, més garantit.

L’espectacle de la jornada castellera per excel•lència va tenir tots els ingredient per viure al màgia del fet casteller. Emoció a dojo, puntd’honor garantit, esforç permanent, constància en la millora… En fi,que malgrat els castells estrella del dia -tres de deu i el tres de nou amb agulla – no s’aconseguissin per part del Vilafranquins la jornada va ser magnífica,llarga i extenuant però carregada d’emoció.

Vilafranquins i Vella de Valls van estar un graó per damunt de les altres dues colles, (la jove de Valls i Minyons de Terrassa) que amb actuacions prou importants no van “passar” dels Castells de nou mentre els verds i els rosat se les veien amb els de gamma alta com són els quatre de nou amb pilar i la torre de nou amb folre i manilles els verds i la torre de nou amb folre i manilles i el pilar de vuit dels de la Vella de Valls. I també esmentar els cinc de nou de la colla dels Joves, que malgrat només fos carregat va demostrar la voluntat d’aquesta colla de mantenir l’alt nivell que havia anat assolint en les darreres actuacions.

Quatre hores llargues dels millors castells. Quatre hores d’expectació i esforç, amb un públic, que alguns mitjans de comunicació situen entre 10 i 15 mil persones- coneixedor del fet casteller que va disfrutar amb les apostes arriscades de les colles per poder oferir el millor de les seves possibilitats.

El 30 d’agost i a la plaça més castellera encara l’obligació és molta i ahir les colles van estar a l’alçada. I quina alçada!!

31.08.09

Lectures d’estiu

Agost 30, 2009

Ara que l’estiu s’acaba és un bon moment per fer balanç de els lectures que s’han fet.
Entre el llibre llegits destacaria – també d’altres ,eh- aquest de col•lectiu sobre la Guerra Civil

La Guerra Civil ja té una extensa bibliografia caperó l’antologia editada sota la superviso de Martínez de Pisón té una unitat d’acció versemblant.
Animo a al seva lectura.
He fet algues notes de lectura:

Partes de guerra. Edición de Ignacio Martínez de Pisón
Editat per RBA

Interessant volum que esdevé una antologia de contes o narracions breus dels més importants escriptors espanyols del segle XX i tenen com a denominador comú la guerra civil. Curiosament la majoria dels texts aquí ubicats no són en la seva majoria narracions sobre l’acció bèl•lica sinó que intenten reflectir alguns dels aspectes ètics i morals i una recerca de la rectitud en el comportament, la cohesió moral i personal. Aquest recorregut narratius agafa també escriptors d’ambdós bàndols enfrontats perquè malgrat l’enfrontament tots els escriptors eren espanyols, o almenys pertanyents a algun indret d’ Espanya.

No és la primera aproximació de Martínez de Pisón, que aquí actua d’antòleg, en el tema de la guerra civil i les seves conseqüències així obres com “Dientes de Leche” en que s’explica les aventures d’un net al que el seu avui disfressa de legionari italià en la data commemorativa de la presència italiana a la guerra d’Espanya, “Enterrar a los muertos” és una investigació sobre la mort, sembla que a mans d’agents soviètics, del historiador José Robles que fa l’escriptor americà John Dos Passos comenci la recerca i investigació de els circumstàncies que von portar a la mort de Robles.

“Partes de guerra” per la seva procedència és en principi una antologia de narracions sobre la Guerra Civil. Difícilment hi haurà mai una novel•la definitiva sobre la guerra civil i aquest conjunt de narracions tenen , més enllà, del seu propi valor el valor d ela globalitat, de la visió col•lectiva en un mateix espai i per tant interactuen entre ells i constitueixen una guia del conflicte i vist des de posicions diferents, des de postures confrontades i des de la perspectiva d’ubicació geogràfica també diversa.

De la trentena de narracions seleccionades destacaríem per la seva trajectòria i significació les de Chaves Nogales, Manuel Rivas, Delibes , Matute, Ramiro Pinilla i d’autors catalans, Calders, Jordana i Rodoreda. No és una combinació fàcil però si hi ha una voluntat que les principals plomes de la literatura analitzin uns fets que van canviar la història d’Espanya i ho van fer des de la força de els armes i que van portar amb posterioritat a una situació de repressió i anorreament de qualsevol dissidència o qualsevol opinió contrària a les del vencedors.

Es doncs “Partes de guerra” una novel•la col•lectiva que parteix d’un realitat històrica per esdevenir una realitat literària , que travessa trinxeres i distàncies i en ambdós bàndols es produeixen situacions d’horror però també situacions en que la condició humana queda reflectida amb tota la grandesa. Alguns crítics literaris han considerat que les diverses aportacions no tenen la mateixa qualitat, es considera que hi ha autors de renom com Sender o Maria Teresa Leon que, fruit de la temàtica, el text que es recull no és de la seva millor producció. Però segurament en aquest tipus d‘obra no es pretén tant la qualitat, demostrada en altres obres dels autors, sinó el seu testimoni dels fets que van trencar al convivència dels espanyols i va destruir les esperances que la República havia suscitat.

Tota obra coral cerca un bon acoblament més enllà de les individualitats sobresortints. “Partes de guerra” aconsegueix aquesta visió global, aquesta suma que fan el tot . I aquí és a on hi ha el talent de l’antòleg cercar els textos, donar-els-hi aquesta unitat de lectura i de situar-los en el temps necessari perquè junts donin testimoni d’uns fets i d’una història que amb una distància ja prou àmplia encara tenen aspectes per descobrir i temes per analitzar.

La procedència ideològica i territorial també dona interès ala llibre. Perquè en definitiva la guerra no es vista per tothom igual i més enllà de l’enfrontament ideològic també hi ha una voluntat uniformitzadora que va tenir un paper primordial en la construcció de l’ Espanya que va sortir de la guerra civil i amb la victòria dels franquistes.

Des del principi de la guerra fins la derrota de la república i l’exili la narració no perd ni interès ni ritme. “Partes de guerra” , constitueix doncs una més notable aportació a la narrativa que té com a rerefons, com a pretext la guerra civil espanyola, pou, per descomptat, d’una extensa bibliografia que ben segur donarà encara títols importants.

Dues notícies culturals

Agost 28, 2009

A l’any 2006 la revista Castells quan tot just començava la campanya perquè els Castells fossin nominats com a Patrimoni de la humanitat em va demanar unes ratlles per tal de donar suport a la iniciativa.
En aquell moment vaig escriure un article amb el títol “ Patrimoni i humanitat”. En un paràgraf deia:

“ En el cas dels Castells és òbviament un dels elements definidors d’una determinada identitat. El fet de la singularitat augmenta aquet element identificador dels Castells al territori de bona part dels Països Catalans. Però més enllà d’aquest elements d’identitat,el valor social dels Castells es troba segurament en els valors immaterials que desprenen. A més del seu lema de “força , equilibri valor i seny”, autèntic glossari del capteniment de qualsevol ciutadà ver la seva comunitat,és ben evident que els castells són el paradigma de la solidaritat,m de l’esforç comú. De l’objecti compartit i conjunt, del treball en equip, valors tots ells que donen sentit al terme humanitat,entesa com la lliure i pacífica convivència de les persones en un marc físic , o entesa com la condició de l’ésser humà en tota la seva dimensió i consideració.”

Ara tres anys més tard S’ha presentat davant de la UNESCO la candidatura perquè els Castells siguin considerats “Patrimoni de la humanitat”. L’organització té ara un any per decidir entre diverses candidatures presentades.

La Candidatura dels Castells ha obtingut nombrosos suports que han acompanyat a l’extens dossier que ha presentat el director del Centre de Promoció de la Cultura Tradicional y Popular de Catalunya, en Ramon Fontdevila. Als països catalans ja ostenten aquesta condició la Patum de Berga i el Misteri l’Elx

Esperarem. Però ho farem convençuts que els castell, pel que signifiquen d’esforç comú, aconseguiran aquesta nominació que seria una bona manera de premiar i reconèixer la trajectòria a més de 200 anys d’esforços de molts ciutadans i ciutadanes..

Sort doncs…

La segona. Avui divendres 28 en Sergi López presentarà a Vilanova i la Geltrú la seva darrera pel•lícula “ Mapa dels sons de Tòquio” al cinema Bosc , ara gestionat per l’ajuntament de la ciutat

Confesso que a mi no m’agrada en Sergi López com actor de cinema i sí en canvi he disfrutat molt en les seves interpretacions teatrals. Li reconec però una llarga trajectòria internacional i malgrat això no ha perdut la seva bonhomia ni ha renunciat mai al seus orígens.
Que m’agradi o no és irrellevant , el que em sembla important és que avui presentí ell la pel•lícula a la seva ciutat. És la primera vegada que ho fa i no hauria sigui la darrera en fer-ho. I ho farà segur que amb la seva modèstia habitual i també amb aquesta actitud planera i sens donar-li massa importància, amb un paper de bon professional.
Això és el que m’agrada d’ell. La naturalitat i la franquesa.

28.08.09

recomanacions innecessàries

Agost 25, 2009

Avui ha comença de nou l’activitat política oficial. L’activitat de fer bullir l’olla no ha part. S’ha reunit el Consell Executiu que suposem haurà tractat la resposta que caldrà donar segons sigui la sentència del Constitucional.

Alguna novetat però.

Eduardo Madina coordinador del Grup parlamentari socialista de Madrid sembla voler tocar el crostó al govern català dient-li el que cal fer sigui quina sigui la sentència. Evidentment el govern acatarà però res no treu que es pugui explicitar la seva discrepància i que aquesta es manifesti com el govern i , sobretot, la ciutadania decideixi. No ens calen recomanacions del Sr. Madina, perquè al llarg d’aquest procés i d’altres igualment difícils com aquest el govern de Catalunya i la seva ciutadania han estat a l’alçada de els circumstàncies.

La segona novetat ve de la banda del PP. La seva líder a Catalunya l’Alícia Sánchez Camacho reclama un cimera de líders catalans per analitzar la sentència. Home, resulta una mica sorprenent i alhora una mica irreal que qui ha presentat el recurs i ha produït la situació que ens trobem vulgui analitzar la sentència amb la resta de forces polítiques que li han reclamat en més d’una ocasió que retires el recurs.
Cal tenir molta hipocresia política, però vaja el PP ja ens hi te acostumats. Passen els dies i no canvien!. Cal tenir una certa memòria perquè si ens arribat a on som és fruit de al voluntat del PP de generar un conflicte d’un abast encara desconegut.

Més manifestació…..

Agost 23, 2009

Ara ha estat des de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada que Pasqual Maragall ha insistit de nou en la manifestació per reafirmar la nostra posició amb l’estatut. Aquest Estatut és el que vam aprovar i aquest és el que volem. Sense retallades.

Més enllà de la significació que tenen els paraules d’aquells que han tingut càrrecs i responsabilitats que,lluny del càrrec ja, opinen amb més llibertat i en general més radicalment – en el sentit estricte de les paraula- no és menys cert que ha estat un tema recurrent d’estiu després d’haver gairebé desaparegut la polèmica sobre el finançament.

Sembla que aquest país necessiti polèmiques permanents per suposadament avançar i no perdre de vista l’estat de permanent vigília per materialitzar confrontacions preventives. El garbuix d’opinions sobre com i de quina manera ens plantem davant una sentència que encara no s´ha produït ha estat un compendi de personalismes, d’opinions contradictòries, de tacticismes i un exemple de com es pot anar generat un cert estat – relatiu, molt relatiu tanmateix- d’opinió .

Amb la trajectòria històrica del constitucional i amb l’estat de precarietat i provisionalitat en que es troba – manca d’acord per renovar-lo – la sentència més enllà del tòpic de respectar-la serà segurament interpretativa i aquí hi ha munició per defensar o atacar tots els posicionaments possible. I malauradament, per tal i com van les coses, una vegada més trencarà la possibilitat d’una resposta comuna i transversal de tot el catalanisme.

Hi ha processos que crec que requereixen més silencis que soroll, més treball de filigrana que puntades gruixudes, més lletra petita que grans titulars. Vull dir que la resposta – si cal abans i si cal després- ha d’estar teixida amb una malla prou espessa perquè hi càpiguen el màxim de raons , arguments i posicions polítiques, sabent renunciar, si cal, a determinats i legitimis maximalismes per recollir la major quantitat possible de voluntats per defensar que l’Estatut ,avui ja vigent, cal que segueixi així. I si cal modificar alguna cosa és el moment de pensar que potser no cal modificar els estatuts i, el que cal , és modificar la Constitució, perquè amb més de trenta anys de vigència i ,amb els canvis socials tan importants que s’han produït, potser ja resta obsoleta amb alguns aspectes.

Agost 18, 2009

Modesta recomanació.

Després de la resolució, al meu entendre positiva ,del tema del finançament , ara cal que es resolgui el recurs presentat pel PP i pel Defensor del Pueblo per presumpta inconstitucionalitat de l’Estatut.

Ja farà prop de tres anys que el Tribunal Constitucional té a les seves mans el text per decidir si fa objeccions a alguns del seus punts o l’acaba beneint.

Aquest estiu, superat i , gairebé oblidat, el tema del finançament, sembla que cal agitar les aigües per si el Constitucional retalla l’estatut. El debat sembla que ara està en si ens hem de manifestar i quan ho hem de fer, alguns diuen que ja cal fer-ho abans de conèixer la sentència i fer-ho amb caràcter preventiu i altres valoren fer-ho si hi ha retallada per demostrar el desacord social.

Tothom si ha apuntat des dels expresidents de la Generalitat i el Parlament fins a l’encara President del Barça ( potser per pal•liar el dèficit de fitxatges)…. i naturalment tothom i diu la seva amb la ja clàssica cursa de veure qui la té més llarga la disposició de manifestar-se i a veure qui la diu més grossa..

En fi a risc de que em titllin d’antipatriòtic ( per alguns comentaris que ja he llegit sobre el propi Puigverd) voldria recomanar l’article que Antoni Puigverd publica avui a La Vanguardia sota el títol de ¿Política de patatas bravas?.
Reclama tranquil•litat i prudència. Aposta perquè la feina es faci per recuperar el lideratge econòmic…
Lúcid com tantes altres vegades.

M’ha interessat també per la similitud que fa de la situació comparant-la amb la que descriu en el seu llibre “El sis d’octubre , un dietari”. De l’advocat vilanoví Amadeu Hurtado que va ser encarregat de defensar La Llei de Contractes de Conreus davant el Tribunal de Garanties de l’estat. Sempre va apostar pel pacte. Que és el que reclama també Puigverd.

Quan va sortir el llibre en vaig escriure un comentari amb el títol de “Paral•lelisme notable”del que avui aprofitant el magnífic article de Puigverd vull reproduir-ne algun paràgraf.
Em sembla que coincidim

“Segurament no hi ha cap moment històric que es repeteixi però hi ha circumstàncies que tenen una similitud especial. En aquells moments, fruit de l’ambient polític ocupat pel que Hurtado anomena “els politics cridaners”, el plet entre estat i Generalitat no acaba amb una via transaccional com la que defensa Hurtado, sinó amb un continu enfrontament que, amb el pas del dies i amb altres circumstàncies alienes afins i tot a Catalunya, van anar sumant-s’hi conduiran als fets del 6 d’octubre en proclamar Companys la República Catalana d’efímera durada i amb les conseqüències nefastes per Catalunya i el seu incipient poder autonòmic.

Hurtado defensa des del seu irrenunciable catalanisme el pacte per resoldre el conflicte de competència. Defensa que comportava el reconeixement de la competència del Parlament, el servei als interessos de Catalunya però també ho va fer amb sentit històric pel moment en que es vivia i pel conflicte que es plantejava Quan veu que això no és possible declina el seu paper de mitjancer públic malgrat expliqui que encara fa algunes gestions – i molt importants- prop del Govern de l’estat espanyol i davant el President de la República com interlocutor no oficial però si oficiós. Quan arriba l’acord sobre com resoldre el conflicte de la llei de Contractes i Conreus, els ànim ja estan massa carregats per conflictes en altres indrets de la península.

El marc en que es mou Hurtado en aquell moment és un marc en que es dóna un enfrontament entre dretes i esquerres, deixant el debat nacional en un segon ordre ,hi ha una intransigència generalitzada com a sistema de generació de conflicte, avantposar sentiments a raons,, un cert messianisme es van veient en els reaccions dels protagonistes que comporten abandonar la via del diàleg, la via política per afrontar la de la confrontació com fals exponent de servei al país.

Veient el panorama actual, amb també una certa crispació, de sentències anunciades del Tribunal Constitucional que diuen retallarà el nou Estatut en temes fonamental ens cal la lectura d’aquest llibre perquè és , en el fons, una profunda reflexió sobre l’apassionament amb que es viu la política i si això pot ser positiu, també pot tenir la cara negativa si aquesta passió no va acompanyada de la reflexió distant i preservant la lleialtat i el respecte per les institucions. La fermesa de la defensa que fa de les institucions que fa Hurtado és realment d’un paradigma del compromís d’una persona amb el seu país

Amb prop de 75 anys de distància Amadeu Hurtado ens dóna una lliçó magistral de prudència. No la ignorem.”

Sixte Moral
15.10.08

Més sobre la Setmana Tràgica

Agost 16, 2009

Més sobre la Setmana Tràgica

Dies enrere vam comentar que, amb la celebració del centenari de la Setmana Tràgica, hi havia hagut un seguit de publicacions de caire històric , de manuals d’urgència informativa i assaig per posar el dia totes les informacions que sobre aquells fets s’han actualitzat.
Elx textos periodístics que Joan Maragall, va escriure, els seus tres famosos articles han tornat a publicar-se i a ser objecte estudi, anàlisi i translació a l’actualitat.
Entre al bibliografia que ha sorgit trobem el llibre d’Andreu Martín, “Barcelona Tràgica” que en forma de novel•la, de narració de ficció ens transporta a la Barcelona d’aquell juliol de 1909 i ho fa a través dels personatges reals que van tenir el seu protagonisme en aquells esdeveniments des de posicions oposades.

“Barcelona Tràgica” és una recreació en base a una ficció dels fets històrics que van sacsejar la ciutat. Un manera entretinguda, atractiva i carregada d’intriga d’anar al rovell de l’ou d’aquell esclat revolucionari i l’anàlisi que en fan els diversos sectors implicats. És una obra de ficció però que ha portat a l’autor a un exercici de documentació i de recerca importantíssima per donar credibilitat als personatges que més enllà del seu rol històric han de tenir la credibilitat com personatges que s’entrecreuen entre ells i amb personatge inventats d’una novel•la.

És una novel•la en la que a través dels diàlegs i actuació dels personatges s’intenta trobar els context en que es va moure aquell esclat revolucionari i també les causes de que la ciutat es convertís en un espai sense massa control ni per part de els organitzacions polítiques i sindicals ni per part de els forces de l’ordre . Aquesta indecisió va propiciar un enfrontament entre les autoritats que van acabar amb la dimissió del governador civil Osorio i Gallardo i l’assumpció del poder per part del militars que van proclamar “l’estat de guerra”,fet que va aixecar també els ànims dels revoltats portant a que els enfrontaments fossin més virulents perquè precisament alguns dels aspectes que van provocar l’aixecament era la mobilització per paret de l’exèrcit de lleves ja llicenciades feia molt temps per anar a defensar els interessos miners al Nord d’Àfrica , interessos que eren de la burgesia i de persones vinculades al govern espanyol.

La novel•la se’ns presenta com la història de la nissaga dels germans Estrada, una típica família burgesa amb una potent industria a al ciutat i amb ramificacions amb l’exèrcit i amb l’església. Al costat de la fàbrica dels Estrada es produeix la violació i mort d’una nena. El jove vicari del barri de Pekin coneix l’autor dels fets però sap que enfrontar-s’hi li pot portar la mort a ell i a altres persones , per tant decideix seguir treballant i vigilant a l’autor.
A partit d’aquesta família Andreu Martín va fent passar per la narració a tots els personatges reals i claus d’aquelles tràgiques jornades. Osorio y Gallardo, Ferrer i Guàrdia, Emiliano Iglesias, Luis de Santiago i tot el conjunt de protagonistes d’aquells tensos moments , aquesta presència de personatges reals i de ficció li dona a la novel•la un transfons d’història i versemblança que és un del punts forts del llibre. La capacitat de generar ficció, a través d’una trama que es barreja amb els fets reals sense que aquest quedin distorsionats sinó que es facin entenedors fruit de la disparitat de visions que li donen al final un enfocament global, és realment notable.

Segurament la trama es podria situar en qualsevol moment de la història i en altres circumstàncies. Però l’ambientació del moment i de les situacions diverses que es van vivint i descrivint deixen clar que darrere l’argument de la novel•la hi ha un magnífic treball de documentació, de contrast de fets i situacions que potser imaginades tenen un pòsit de realitat innegable.

Creiem que el llibre és pot llegir també, a més de com una bona novel•la, com un recreació històrica contraposant les versions dels fets des del punt de vista d’un burgés , d’un capellà implicat en la transformació de la societat i de la gent del carrer representada per divers personatges que surten de les classes obreres. Tot plegat ens dona un narració molt interessant de lectura àgil i que conté els dosis necessàries d’intriga que et fa que no perdi en cap moment ni l‘atenció ni la tensió de la lectura.

Agost 14, 2009

Carta oberta al Conseller Castells.

Honorable Conseller i benvolgut i respectat company.

Sóc militant del PSC des de fa anys, gairebé des de la seva fundació, he tingut càrrecs públics i en tinc , encara,de representació en nom d’aquest partit i he estat sempre decidit partidari de recuperar el Grup Parlamentari al Congrés de Diputats, així ho he afirmat en públic i en privat. Per varies raons, entre elles perquè entenc que som un partit sobirà que manté relacions federals (ai!) amb un altre partit però això no ha de fagocitar ni la nostra personalitat ni la nostre sobirania política com a organització, perquè crec, a més, que la defensa de Catalunya en el sentit de fer-ho des de partits d’obediència catalana està orfe de la veu del socialisme per més que companys del PSC a Madrid ho fan bé , molt bé i amb esforç notable però la visualització pública no és així i , perquè, naturalment el tenir grup propi posicionaria el PSC molt millor a l’hora de debatre els pressupostos i altres projectes que puguin afectar a Catalunya. La realitat és la tercera força política en nombre d’escons no té una veu diferenciada.

Llegeixo el diari Avui i veig que una vegada més les seves declaracions són prou interessants quan afirma que hem de tenir veu pròpia. D’acord , em complau que algú de al direcció del PSC digui això i ho digui ara.
Modestament i en l’àmbit restringit de la meva agrupació , per descomptat sense cap mena ressò mediàtic, i en alguns articles que he publicat he defensat sempre en èpoques congressual ,o no, la necessitat de que el PSC tingui grup propi al Congrés de Diputats amb tot els ets i uts que això significa. Solucions al tema del reglament segur que n’hi ha i només cal una mica de voluntat política ( si de veritat n’hi ha) per superar els possibles entrebancs que hi ha.

Curiosament però recordo que quan en els debats de les ponències del darrer congrés a la meva agrupació vaig presentar l’esmena sobre la necessitat de recuperar el Grup Parlamentari a Madrid .Algun altre company, que pertany a la direcció nacional , feia una transaccional en el sentit de traslladar a la direcció el PSC la decisió de que quan cregués oportú fes les gestions necessàries per tirar endavant el Grup parlamentari. Era la posició formal, era la posició que calia defensar , treure em definitiva al decisió de les bases per que la gestiones la direcció el PSC. A l’agrupació es va guanyar la posició de portar-ho a debat al Congrés però en el mateix la decisió va ser novament, que la direcció ja faria el que convingués al seu entendre

Ara algú de la direcció – aquest algú té pes i presencia important al sí del partit i del govern català- fa públic el seu posicionament. Me’n alegro, ara potser començarem , els que gafa anys batallem per això, a veure al llum al final del túnel en aquets sentit.

No crec que unes declaracions d’estiu, importants tanmateix, puguin canviar però la manera d’actuar en aquest tema a la Direcció el PSC. Cal fer-ho amb més força i amb els recursos que els partit tenim per tirar endavant les voluntats i els objectius polítics: més enllà de la declaració que, en el fons són paraules, el que val són els fets.

I en aquest sentit, honorable conseller , benvolgut i respectat company el que li demano ( reclamo) és que en la propera o en la següent sessió ordinària del Consell Nacional faci una proposta resolució en el sentit de que el PSC recuperi el Grup al Congrés dels Diputats o, si més no, que se’n faci una discussió oberta. Es tracta de recuperar la possibilitat de que, més enllà del que digui la direcció, el conjunt del PSC pugui opinar. Tindrà , per descomptat el meu suport actiu i decidit i suposo i vull creure que el de molts més companys i companyes.

En algun moment el tema s’ha de plantejar obertament, tampoc podem amagar el cap sota l’ala sempre. Potser és un tema que no va gaire més enllà del propi partit però crec també que te una dimensió social i política que supera el marc estrictament partidista.
Les declaracions del conseller obren una via d’una certa esperança pels qui volem el Grup, estaria bé que no es perdessin , aquestes esperances, en el llimbs d’aquella ambigüitat recurrent de: fer el debat quan convingui…..

Sixte Moral.

Nota al marge.

El diari El Punt , va publicar-me aquest article. Ha aixecat diversos comentaris als diaris digitals i al diari Avui. M’ha sorprès però les declaracions del Secretari d‘organització Sr. Josep Zaragoza, dient que jo havia votat – votació que va ser per unanimitat- que fos al direcció del PSC qui decidís quan convenia fer efectiu el grup a Madrid. No, jo no ho vaig votar perquè no vair ser delegat al Congrés i en tot cas l’esmena que anava en el sentit de que es recuperes ja el grup parlamentari deuria ser derrotada o bé no es va defensar per qui havia de fer-ho.
Quedí clar que jo no ho vaig votar i per altra banda crec que cal valorar que les decisions dels congressos deuen ser revisables oi?….

Agost 5, 2009

Més festa, 5 d’agost.

 

Faig aquestes anotacions d’haver participat en el cercavila de la sortida de l’ofici, Quatre notes que he enviat al Diari.

Bona festa

I………tanquem per vacances uns dies

 

Trenta anys sota el  drac

 

 

Quan el darrer espetec del darrer coet s’apaga, quan emmudeixen els estridents tocs de les gralles i el rebombori del tabals s’esmorteix  el crit surt del racó més íntim de l’anima i l’adrenalina puja fins el límit . La festa s’acaba i els que ens són part activa,  entre l’eufòria de la suor, l’olor el pólvora , els efluvis de la rauxa i la recança del final, acaben la darrera dansa, fan l’últim giravolt. Han estat dos dies , tres com a molt, intensos. Viscuts amb molta, molta intensitat

 

I així al llarg de trenta anys que enguany celebrarem que gent de la Unió Vilanovina ens vam fer càrrec del Drac de Vilanova per fer-lo saltar per la ciutat i per a on convingués.

Els antecedents són clars . A l’any 1972 l’aparició del Bordegassos de Vilanova trenquen motlles en el panorama festiu de la ciutat, li donen una forta embranzida al que fins llavors anava ranquejant amb un certa decadència. A l’any 1977 aquest mateix grup, fa o no fa, de gent coincidint que a Vilanova es feien unes jornades del Congrés de Cultura Catalana va treure el gegantons , els gegants de la Geltrú i els cap grossos i va fer una cercavila  inèdita en aquelles dates, deuria ser al mes d’octubre.

 

Però és a l’estiu de l’any 1979 quan el Bienve Moya, ( avui merescudíssim premi Nacional de Cultura Popular, amb una àmplia i granada trajectòria en aquest camp)  treballant amb el primer ajuntament democràtic de Barcelona i treballant allà com aquí i com en tants altres llocs per la recuperació de la festa com a símbol de llibertat, d’identitat i de relació i cohesió social, es va inventar un Correfoc. Vilanova i el seu drac hi havien de ser  i fruit d’això uns quants membres de la Unió ens vam apropar a la Plaça de la Caserna sota el “cuartelillo” que és a on es guardava el Drac i amb unes quantes provatures veiem  que són capaços d’aguantar-lo i fet quatre passes no sense les corresponents tentines i pèrdues d’equilibri.

 

Anem a Barcelona i al Correfoc. Davant del Corte Ingles de la Plaça de Catalunya s’encén el sarró dels coets i muntem un espectacle pirotècnic inapropiat  – que no resistiria la directiva comunitària que esta a punt d’aprovar-se – i perillós. Malgrat tot recollíem els primes aplaudiments i ja ens vam anotar  els primers ferits. Hem passat la prova del foc i de quina manera!.

 

A partit d’aquesta data ja és una corrua ininterrompuda d’actuacions. A l’any 80 “Semana del Mar” ( potser ja Setmana) i Festa Major. Després vindrà fer les espanyes. Zamora, Saragossa, els Països Catalans ,  la Vila-real i traspassem la frontera. Castell- Sant Pietro, Milan., Tolosa…. i clar, nombroses viles i ciutats del Principat de Catalunya.

El mateix 79 naixia l’agrupació del Balls Populars i la Unió s’apuntava a portar el Drac, són dades per tenir en compte en el canvi radical de la festa a la ciutat. Altres entitats i societats s’hi aniran apuntant . Els portants dels entremesos ja no cobren, ho fan perquè volen i a més ho fan per donar de, bell nou ,sentit a  la Festa ara que la democràcia esta florint. Això sí, cal el  record i homenatge als portant que en anys de penúria i dificultat feien al seva feina – i ben feta-  i any darrera any aixecaven la il·lusió col·lectiva en moments d’una certa foscor ambiental  fent desfilar els entremesos i ballant pels carrers els dies festius.

 

Els primers anys de recuperació de la festa foren anys intensos, de debat profund i en algunes ocasions apassionat i apassionant, no ens calien ni penjar banderes al campanars ni  medalles corporatives  de cap Confraria , es feia amb la voluntat de contribuir a recuperar un sentit festiu vinculat a la ciutat, ens sentíem protagonistes del renaixement i recreació de la festa i amb això gairebé n’hi havia prou. Comissions amb noms llarg  que eren la suma de les entitats i la gent a títol personal, votacions de com fer les coses, per exemple no anar  a l’ofici corporativament . Més tard vindrien protocols de la festa referendats pel representants polítics, organitzadors amb secretaria i oficina.- Que bé! Com ha millorat tot plegat , però la permanent capacitat de creació d’aquells moments van ser impagables( però que no tornin temps com aquells).

 

Fa anys el prestigiós diari El País confirmava que el Drac de Vilanova ja acompanyà a Jaume I en la batalla de Portopí a l’any 1229 durant la conquesta de Mallorca  i que se’l coneixia com a  Drac “Sen-abre”. Mireu si n’han passat d’anys!, es va perdre durant la guerra i els Foment fa més de seixanta anys el van tornat a treure i en fa trenta que els de la Unió ( o, no) els segueixen portant.

 

I per què es porta un drac? O per què es balla bastons? , o es porta la Mulassa,? o és fa de diable ?. Hi ha tantes respostes com preguntes, cada un o una hi troba la motivació: perquè m’agrada, perquè vull sentir l’emoció de la música, per sentir-me partícip d’una festa, perquè vull ballar  fins a rebentar, perquè conec als portants, perquè…perquè… La suma de totes les raons  ens donen l’espectacle inigualable d’una cercavila festiva i d’un Vot del Poble que també hauria de ser Patrimoni de la Humanitat ( desprès dels Castells, naturalment, però davant de l’entrada de San Fèlix i per descomptat de ,l’entrada de grallers al Cap de la Vila de Sitges).

 

Però el més important creiem que és al continuïtat, que hi hagi hagut relleus naturals, substitucions sense traumes , sense malts rotllos, com es diu ara. Amb gent diversa i dispersa, provinent de col·lectius diferents. Ho hem fet bé com tants d’altres i per tant la continuïtat dels portants està garantida. I, si no fos així,de la mateixa manera que vam sortir el dia de la Festa Major, obrint l’any del Drac, la gent que l’ha portat al llarg d’aquest trenta anys , ens el tornaríem a carregar per formar part d’aquest tot que és la  Festa Major.

 

Sixte Moral

Inici de l’any del Drac.

Agost 5, 2009

Més festa, 5 d’agost.

 

Faig aquestes anotacions d’haver participat en el cercavila de la sortida de l’ofici, Quatre notes que he enviat al Diari.

Bona festa

I………tanquem per vacances uns dies

 

Trenta anys sota el  drac

 

 

Quan el darrer espetec del darrer coet s’apaga, quan emmudeixen els estridents tocs de les gralles i el rebombori del tabals s’esmorteix  el crit surt del racó més íntim de l’anima i l’adrenalina puja fins el límit . La festa s’acaba i els que ens són part activa,  entre l’eufòria de la suor, l’olor el pólvora , els efluvis de la rauxa i la recança del final, acaben la darrera dansa, fan l’últim giravolt. Han estat dos dies , tres com a molt, intensos. Viscuts amb molta, molta intensitat

 

I així al llarg de trenta anys que enguany celebrarem que gent de la Unió Vilanovina ens vam fer càrrec del Drac de Vilanova per fer-lo saltar per la ciutat i per a on convingués.

Els antecedents són clars . A l’any 1972 l’aparició del Bordegassos de Vilanova trenquen motlles en el panorama festiu de la ciutat, li donen una forta embranzida al que fins llavors anava ranquejant amb un certa decadència. A l’any 1977 aquest mateix grup, fa o no fa, de gent coincidint que a Vilanova es feien unes jornades del Congrés de Cultura Catalana va treure el gegantons , els gegants de la Geltrú i els cap grossos i va fer una cercavila  inèdita en aquelles dates, deuria ser al mes d’octubre.

 

Però és a l’estiu de l’any 1979 quan el Bienve Moya, ( avui merescudíssim premi Nacional de Cultura Popular, amb una àmplia i granada trajectòria en aquest camp)  treballant amb el primer ajuntament democràtic de Barcelona i treballant allà com aquí i com en tants altres llocs per la recuperació de la festa com a símbol de llibertat, d’identitat i de relació i cohesió social, es va inventar un Correfoc. Vilanova i el seu drac hi havien de ser  i fruit d’això uns quants membres de la Unió ens vam apropar a la Plaça de la Caserna sota el “cuartelillo” que és a on es guardava el Drac i amb unes quantes provatures veiem  que són capaços d’aguantar-lo i fet quatre passes no sense les corresponents tentines i pèrdues d’equilibri.

 

Anem a Barcelona i al Correfoc. Davant del Corte Ingles de la Plaça de Catalunya s’encén el sarró dels coets i muntem un espectacle pirotècnic inapropiat  – que no resistiria la directiva comunitària que esta a punt d’aprovar-se – i perillós. Malgrat tot recollíem els primes aplaudiments i ja ens vam anotar  els primers ferits. Hem passat la prova del foc i de quina manera!.

 

A partit d’aquesta data ja és una corrua ininterrompuda d’actuacions. A l’any 80 “Semana del Mar” ( potser ja Setmana) i Festa Major. Després vindrà fer les espanyes. Zamora, Saragossa, els Països Catalans ,  la Vila-real i traspassem la frontera. Castell- Sant Pietro, Milan., Tolosa…. i clar, nombroses viles i ciutats del Principat de Catalunya.

El mateix 79 naixia l’agrupació del Balls Populars i la Unió s’apuntava a portar el Drac, són dades per tenir en compte en el canvi radical de la festa a la ciutat. Altres entitats i societats s’hi aniran apuntant . Els portants dels entremesos ja no cobren, ho fan perquè volen i a més ho fan per donar de, bell nou ,sentit a  la Festa ara que la democràcia esta florint. Això sí, cal el  record i homenatge als portant que en anys de penúria i dificultat feien al seva feina – i ben feta-  i any darrera any aixecaven la il·lusió col·lectiva en moments d’una certa foscor ambiental  fent desfilar els entremesos i ballant pels carrers els dies festius.

 

Els primers anys de recuperació de la festa foren anys intensos, de debat profund i en algunes ocasions apassionat i apassionant, no ens calien ni penjar banderes al campanars ni  medalles corporatives  de cap Confraria , es feia amb la voluntat de contribuir a recuperar un sentit festiu vinculat a la ciutat, ens sentíem protagonistes del renaixement i recreació de la festa i amb això gairebé n’hi havia prou. Comissions amb noms llarg  que eren la suma de les entitats i la gent a títol personal, votacions de com fer les coses, per exemple no anar  a l’ofici corporativament . Més tard vindrien protocols de la festa referendats pel representants polítics, organitzadors amb secretaria i oficina.- Que bé! Com ha millorat tot plegat , però la permanent capacitat de creació d’aquells moments van ser impagables( però que no tornin temps com aquells).

 

Fa anys el prestigiós diari El País confirmava que el Drac de Vilanova ja acompanyà a Jaume I en la batalla de Portopí a l’any 1229 durant la conquesta de Mallorca  i que se’l coneixia com a  Drac “Sen-abre”. Mireu si n’han passat d’anys!, es va perdre durant la guerra i els Foment fa més de seixanta anys el van tornat a treure i en fa trenta que els de la Unió ( o, no) els segueixen portant.

 

I per què es porta un drac? O per què es balla bastons? , o es porta la Mulassa,? o és fa de diable ?. Hi ha tantes respostes com preguntes, cada un o una hi troba la motivació: perquè m’agrada, perquè vull sentir l’emoció de la música, per sentir-me partícip d’una festa, perquè vull ballar  fins a rebentar, perquè conec als portants, perquè…perquè… La suma de totes les raons  ens donen l’espectacle inigualable d’una cercavila festiva i d’un Vot del Poble que també hauria de ser Patrimoni de la Humanitat ( desprès dels Castells, naturalment, però davant de l’entrada de San Fèlix i per descomptat de ,l’entrada de grallers al Cap de la Vila de Sitges).

 

Però el més important creiem que és al continuïtat, que hi hagi hagut relleus naturals, substitucions sense traumes , sense malts rotllos, com es diu ara. Amb gent diversa i dispersa, provinent de col·lectius diferents. Ho hem fet bé com tants d’altres i per tant la continuïtat dels portants està garantida. I, si no fos així,de la mateixa manera que vam sortir el dia de la Festa Major, obrint l’any del Drac, la gent que l’ha portat al llarg d’aquest trenta anys , ens el tornaríem a carregar per formar part d’aquest tot que és la  Festa Major.

 

Sixte Moral

Inici de l’any del Drac.