Archive for Setembre de 2009

Modesta recomanació de lectura

Setembre 28, 2009

La Por. Gabriel Chevallier.

Aquest llibre escrit i publicat en el llunyà 1930, troba ara la seva primera edició en català i també en castellà. Sorprèn que no sigui fins ara que la seva publicació sigui una realitat. Certament el periple vital del llibre no va ser un camí de roses ja que a l’any 39 va esclatar una altra guerra i el llibre per decisió conjunta dels editors i l’autor va ser retirat de la venda. Segurament un llibre contra la guerra en el que explica les misèries més gran d’un conflicte pot esdevenir un llibre perillós quan el país entra de nou en una dinàmica de clima bèl•lic. Podria semblar una traïció.

L’obra és una crítica i una denuncia sobre el món de la guerra i dels ambients militars. L’obra va provocar el rebuig de la societat benestant del seu temps en qualificar-la d’antipatriòtica perquè qüestionava un dels pilars de la pàtria com era l’exèrcit amb el seu prestigi i els seus codis d’honor i perquè esdevenia una retrat excessivament fidel i per tant constatable del que la ciutadania no volia sentir, la vida a les trinxeres amb al precarietat en tots els sentits , la brutícia, l’horror de sentir la mort molt propera i sobretot la por com aquell sentiment que ajuda a prevenir el perill i que t’assetja en cada moment de les vint-i-quatre hores del dia i de cada dia que estàs a la trinxera.

En un dels episodis de la novel•la es pregunta al protagonista què ha fet a la guerra, ell explica moltes coses, i esmenta. “ he passat gana sense tenir res per menjar, set sense tenir res per beure, sense poder dormir, fred sense poder escalfar-me…
I quan se li diu “ això és tot” la resposta és la que dona sentit al llibre.
-“Sí això és tot…O més aviat no., això no és res. Us diré quina és la gran ocupació de la guerra , l’única que hi compta: HE PASSAT POR”.

És una obra profundament sincera, escrita des de la coneixença i des de la voluntat de denunciar el fet que, d’un dia a l’altre, com indica el mateix autor, més de vint milions d’homes que vivien de manera més o menys tranquil•la van ser mobilitzats i cridats a matar als altres. Critica amb vehemència aquesta mena de submissió que molts dels soldats pateixen en l’exèrcit i el desperci total per la vida humana i per un mínim de sensibilitat.

El mateix autor reconvertit en Jean Dartemnt, granader sense cap mena d’experiència és llençat al camp de batalla a matar enemics. Ho fa però ho fa per pura supervivència i en mg troba la desolació de la mort de molts del seus companys i en ser ferir ho interpreta més com una benedicció que no pas com una dissort. Ferit s’allunyarà dels caps de batalla que descriu amb plenitud com un espai opressiu, carregat de deshumanització i d’enviliment físic i moral.

L’obra de Chevallier va commoure i sotragar a als conciutadans del seu temps que possiblement no volien sentir en directe i per un protagonista tota la desgràcia de la guerra i com els fill de la França morien en mig del fang i la misèria per una causa massa vagades desconeguda. És per això que a l’any 39 com hem dit es retirada de la venda perquè no podés influir en l’ànim de molts joves que haurien d’enarcar-se a un altra guerra.

Literatura crua però real , que denúncia la barbaritat de la guerra i ho fa amb el coneixement que dóna haver estat quatre anys en plena joventut a les trinxeres i haver patit tota classe de privacions.

Estranys companys de camí

Setembre 25, 2009

Segurament el procés d’explicació de les mesures contra la crisi no és el paradigma de com cal explicar-se davant de la ciutadania a l’hora imposar algunes mesures que pal•liïn els estralls de la situació que vivim. El tema dels 420€, o la necessitat de la pujada d’alguns impostos per mantenir prestacions i reduir el dèficit públic podien haver tingut una molt millor transmissió i un procés informatiu per descomptat pedagògicament molt, millorable , també.

Dit això cal dir també que les mesures que el Govern Socialista està prenent han seguit una línia ferma deixant clara la creença que sortirem de la crisi però sabent també, que aquest serà un procés llarg i possiblement dolorós. No s’hauria de perdre cap dels drets social que ha costat anys consolidar. Per més que es digui i ara es vulgui ignorar cap dels partits que es va presentar a les eleccions -llegeixis el programes- preveien la situació que estem vivint.

Els experts i molts dels opinadors fan les anàlisis, aporten solucions que moltes vegades són contradictòries entre sí; alguns fins i tot poden en poques setmanes de diferència fer anàlisis i donar solucions que res tenen a veure amb els que deien dies abans, poden semblar anàlisi improvisades, com ho poden semblar algunes de les mesures que va prenent el govern. L ‘amplitud i la profunditat d’aquesta crisi fa que els receptes clàssiques no acabin de funcionar, i cal barrejar-ne alguna de les clàssiques i fer algunes aportacions d’aquestes que puguin semblar “improvisades” . Potser que sigui així però també cal tenir la capacitat de reaccionar i rectificar si cal. Això és el que es reclama d’un govern i això és el que està fent el govern Zapatero.

Més enllà de les suades fórmules de rebaixar impostor, rebaixar la despesa pública i la reforma del mercat laboral ( sense naturalment concretar res de res ni explicitar d’on es retalla) la dreta encapçalada per Rajoy i completada per Duran, potser en un altre estadi aportant alguna mesura concreta ( a més del’”original” de suprimir ministeris) no han explicitat cap projecte concret . Aprofitar algunes situacions com la de l’augment de l’atur com una oportunitat de desgastar a un govern deu ser una actitud legítima però sense donar alternatives i, no n’han donat cap converteix aquesta actitud en la mesquinesa pròpia de qui creu “que com pitjor vagin les coses millor li anirà a ell”. Aquest sembla la consigna del PP , i poca cosa més dona de si el principal partit de l’oposició.

L’actuació del govern ha tingut una línia clara, entre altres accions cal constatar: Assegurar el sistema finances ( que no vol dir regals a ningú), forta inversió en obra pública i ajudes directes a aquells sectors econòmics que es deterioraven amb major rapidesa. ( 14000 empreses treballant, 400.000 treballadors de al construcció amb les obres del Pla E), flux de crèdit cap a empreses i famílies rebaixes d’impostos a empreses que creïn treball.. i mesures extraordinàries com el subsidi de 420€ als treballadors i treballadores que han esgotat la seva prestació d’atur. Tot això amb la voluntat de la sortir de la crisi i recuperar un sistema productiu basat en el futur amb molta més innovació i apostant per aquells sectors que tinguin valor afegit i vinculats a la formació, investigació i desenvolupament.

Per tant un camí traçat que curiosament quan algunes d’aquet mesures ‘han proposat han aixecat una cridòria entre les rengles del PP però quan aquesta han hagut de votar-se han obtingut una amplíssima majoria parlamentària. Paradoxal és el cas del Pla E pels ajuntaments , el pla va ser criticat a tor i a dret però a l’hora de la veritat els ajuntaments del PP van acudir a la convocatòria amb rapidesa i amb satisfacció.

Amb tot ara al PP li han sorgit aliats de conveniència , per una banda un grup mediàtic important despitat per haver perdut un cert monopoli sobre la televisió de pagament i els drets sobre determinades retransmissions esportives. Massa evident el gir. ,massa exagerat el canvi de rumb com per ser creïble. Els conversos sempre volen anar més enllà del que se’ls hi demana i mostren uns certs tics de fanatisme. S’hi suma també el President de els caixes el Sr. Quintàs que assenyala la necessitat d’avançar les eleccions si no hi ha pacte per sortir de la crisi responsabilitzant a Zapatero de que això no sigui possible. Matisa més tard que parlava en nom propi i no en representació institucional però és sorprenent que aquest president es posicioni d’aquest manera oblidant descaradament i hipòcritament que en una part de la crisi- sobretot en la construcció- les caixes hi tenen alguna ( molta) responsabilitat.

Quan un s’està quiet no molesta. Quan un es mou i fa coses hi ha el perill de que es trepitgin ulls de poll, quan això passa i es trepitgen els ulls de poll dels poderosos acostumen a reaccionar en cadena i generar estranys companys de camí.
Segurament al govern li toca explicar-se molt millor i amb claredat. Si és així i, partint de la base que no ens agrada pagar impostos però si a tenir bons serveis, possiblement no serà tan fàcil ni l’exercici de populisme ni la demagògia d’aquells que mai han volgut polítiques solidaries i de progrés.

Crisi al CONCA

Setembre 24, 2009

El Conca, Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, és l’organisme que el parlament va crear a instàncies del món cultural amb l’objectiu de incidir des de la independència política partidista (?) en algunes actuacions en el món de la cultura. Ajuts i subvencions, programes sobre indústria i innovació i altres……

El cert és que jo no hi he cregut mai. Em crec més la transparència política i l’aplicació honesta de programes tot assenyalant prioritats.
No crec que els “anomenats”representatius ( això com es mesura) i amb prestigi ( altre vegada qui el mesura) de la cultura i de la intel•lectualitat puguin decidir quin sectors cal impulsar i com cal distribuir els diner,
I, per què a la cultura i no a l’educació,? O la innovació? O a la sanitat?.

Independència de la política partidista? Els governs apliquen un programa d’acord amb la voluntat popular i es governa per tota la ciutadania i per a mi això ja és garantia de bona manera de fer i si, a més, exigim transparència i claredat en les convocatòria , en el suport i concessió d’ajuts i subvencions, doncs encara millor.

Al meu entendre no és més objectiu un intel•lectual o artista que un gestor o un polític. Les normes de bon govern ben aplicades per mi són garantia suficient de fiabilitat, objectivitat i valoració dels mèrits que s’acreditin.

Amb tot el CONCA ha entrat en una certa crisi amb l’anunci de que el seu president Xavier Bru de Sala, poeta , dramaturg i columnista habitual – tot i ser president- de la Vanguardia sembla que renuncia al seu càrrec per evitar que la crisi de confiança oberta entre els membres, alguns diuen que per la seva gestió personalista i altres per la tensió que genera les poques competències que se’ls estan donant generi encara més polseguera.

Veurem com evoluciona.
Va ser una aposta, que jo no crec necessària, però cal reconèixer que novedosa. Si funciona bé potser serà un model traspassable a altres àmbits de l’administració.
Des del desacord, una certa confiança en que funcioni i funcioni bé.

Federalisme,l’opció que cal explicar

Setembre 20, 2009

Aquesta seria una breu conclusió de la jornada que vam fer ahir a Vilanova “Federalisme avui. Opció de futur”. El Federalisme com aprofundiment de la democràcia i com una opció que suma entre els pobles. Possiblement sigui el millor antídot davant unes posicions respectables ,només faltaria, però potser poc realistes en una Europa que camina cap a trobar vincles d’unió des de la llibertat.

Ponents de luxe:

Mila Arcarons. http://milaarcarons.blogspot.com/

“Més estatut i més desenvolupament de l’Estatut. Es tracta , doncs, de respectar-lo, defensar-lo, aplicar-lo i desenvolupar-lo. Aquesta caldria que fos la nostra actitud? Aquesta ha de ser l’actitud de les forces d’esquerra. Nosaltres som federalistes i defensem el catalanisme social…”

Meritxell Batet: http://meritxellbatet.blogspot.com/

“Ens cal una sensibilitat federal que reforci l’articulació de l’autogovern i el govern compartit, de manera que la ciutadania visqui orgullosa de la seva unió en la diversitat;respectant es diferències; sentint una doble lleialtat;buscant la cooperació multilateral”.

José Antonio Pérez Tapias.: http://argumentostapias.blogspot.com/

“El tribunal Constitucional ha de garantir la fluïdesa entre la Constitució i l’Estatut i mai generar conflicte entre les dues lleis.”

Toni Comin. http://tcomin.blogspot.com/

“Un estat social i democràtic de dret és un projecte ètic, els ciutadans del qual són lliures – perquè disposen d’una sèrie de drets que els constitueixen com a tals – i són iguals perquè tots disposen , en tant que ciutadans, dels mateixos drets- l ‘Estat social i democràtic de fet és un complex artefacte jurídic-polític, que intenta garantir una igual llibertat de tots els seu ciudatans”.

Tot plegat una magnífica oportunitat per reflexionar sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Tinc clar que cal més reflexió i debat que esgarips carregats d’irrealitat.

Quin rebombori !!

Setembre 18, 2009

La carta pública de Félix Millet inculpant-se d’unes quantes malifetes ha causat perplexitat . Carta publicada en diversos diaris en la que explica fil per randa el seguit de irregularitat i “presumptes” delictes.

Creu de Sant Jordi, membre destacat de la societat civil, destacat membre de la burgesia catalana, mecenes, filantrop, membre de la Fundació del Barça..i bla, bla, bla….. Tot i que ja havia tingut amb anterioritat algun que altre problema amb hisenda
De totes maneres arreu n’hi ha de personatges com aquest que s’aprofiten dels càrrecs.

Ara bé:
I la resta de la junta? No veia res?
Els representants de l’administració van girar la cara?
Es feien auditories de la gestió d’un entitat que rebia molts diners públics?
Ara sembla que tothom es treu el mort del damunt, l’un passa la pilota a ‘altre, “no sabe no contesta”…

En fi ,tot plegat un desori, que segur que servirà per ser molts més prudents en altres institucions d’aquest tipus i també hauria de deixar clar que aquestes infrangibles adhesions i confiances extremes, quan es tracta de gestionar bens públics-privats , s’han de matisar.

No cal ara – malgrat la situació del Palau s’hagi perllongat més de trenta anys- que tothom pagui el mateix preu. A la nostra cultura hi ha gestors honestos i honrats , molts.
No calen desconfiances generalitzades sinó control democràtic de la gestió i transparència i claredat.

Per despit cap a la secessió

Setembre 18, 2009

Em confesso un nouvingut i un convers – després de fer, des del dubte inicial, un procés de reflexió i de buscar arguments i contra-arguments- – a la reivindicació de la vegueria pròpia o d’alguna fórmula que podés garantir una certa unitat d’acció i planificació, no em sento però un nouvingut -modèstia a part- al treball per aconseguir un Penedès, amb o sense pobles de l’Anoia, territorialment i bàsicament cohesionat socialment.

Aquest dies en que hom recorda el quinquenni de la reivindicació de la vegueria pròpia. Hi ha qui se’n felicita i esperona a seguir batallant per l’objectiu i també hi ha qui creu que existeix una Catalunya nomes metropolitana que no ens acaba d’estimar i en conseqüència, despitat per la manca d’estima i en una deriva pretesament i volgudament radical de formes proclama que la solució es reclamar la independència o la secessió i ajuntar-nos a alguns territoris de l’antiga corona catalana ( ens federem, ens confederem, o serem un protectorat internacional?).

Cincs anys de reclamació de la vegueria certament, però molts més d’assentar les bases del que seria una col•laboració política en l’àmbit del Penedès, estroncada per la majoria de CiU al Parlament, i amb ajuda del PP en alguns ajuntaments rebutjant, primer el Pacte del Penedès i en no acceptar,després, la constitució d’una comarca única en l’àmbit del Penedès Hagués estat un primer pas prou interessant. Però la història segueix i cal trobar ara nous elements que facin possible assolir alguna mesura políticament tangible i estratègicament potent, com per exemple del Pacte de Sant Martí que, amb el que significava de polítiques comunes,segueix dormint als llimbs de l’oblit amb la complicitat dels partidaris i dels detractors de la constitució de la Vegueria penedesenca.

L’aposta de les vegueries és una aposta estructural de país i una aposta de futur. Aquesta proposta xoca moltes vegades contra la realitat consolidada o ja prefixada com és el cas actual en que el Govern i totes les forces , totes les forces , repeteixo, es van decidir per una divisió de Catalunya en set vegueries ja fa temps, sense que això exclogui naturalment el dret i la possibilitat de rectificar o matisar els posicions fixades inicialment. Però les apostes per canviar la realitat prevista, gairebé sempre, es poden guanyar amb constància, pedagogia, arguments, convenciments complicitats i en el camp de la política amb la visualització de que les mesures i propostes i en aquest cas la d’una vegueria penedesenca, poden ajudar a transformar en positiu les oportunitats del territori i en millorar la cohesió dels seus ciutadans i ciutadanes. Del contrari no val la pena esmerçar-s’hi més. No cal marcar múscul permanentment ni cal comptar cada dia quan són ara a favor i quants en contra ni per, descomptat, creure que tot el món està contra nosaltres. És possible que calguin a vegades fer servir banalitats per desdramatitzar els temes. El que més ens caldria és documentar com, amb administració pròpia, som capaços de millorar el nostre teixit productiu o si tenim mecanisme amb la participació de tots els sectors per impulsar la innovació . l’educació i la creació de llocs de treball per millorar les nostres possibilitats.

D’intangibles, malgrat en tinguem molts , patrimonials i referencials, els territoris no en sobreviuen. Hauria de ser a través d’aspectes tangibles que tinguin incidència sobre els trets estructurals del territori a on hauríem crec de posar l’accent per fer possible que més enllà dels 25, 400 o 5.000 que parlen o parlem d’aquest temes hi hagués una consciència a tots els nivells, des dels que decideixen el preu del vi fins els hipotèticament poden usar el port de Vilanova , per podar dos exemple extrems, que facin possible que amb les combinació de les necessàries estratègies , les pròpies i les compartides, donessin la real possibilitat de trobar un territori sostenible en tots els aspectes. Possiblement la vegueria estaria més propera.

No hi ha territoris ni millors ni pitjors, la concreció de la vegueria crec que no s’ha de plantejat com a rebuig de res ni ningú sinó com afirmació de la nostra voluntat i possibilitat de contribuir a la millora econòmica , social i estructural del país.
Per a la secessió, la confederació, amb qui parli o no parli la nostra llengua sempre hi som a temps , per fer la vegueria no.

Sixte Moral.

El Punt l’ha publicat avui.

El curs ja ha començat

Setembre 15, 2009

Els carrers tenen un altre moviment, de nou carregats de canalla amunt i avall.
Arreu nens i nens, nois noies que tornen als centres educatius.
Rebombori inicial a les aules, retrobaments, descobertes, nous companys i companyes, bona disposició de tothom i la realitat del dia a dia amb les corresponents sorpreses ja s’anirà imposant..

Es parla del curs de la implementació dels ordinadors a determinats cursos com substitució del llibre. No em sembla bé aquesta denominació , sembla com si diguéssim que els llibres no servien, els llibres seguiran tenint interès i importància. I el fet de disposar dels ordinadors ( que és molt positiu) requereix unes determinades condicions de preparació de continguts i de canvi de mentalitat que no sé si s’ha preparat prou. Vull creure que sí.
Adaptar nous sistemes és sempre positiu si entre tots som capaços de treure’n aspectes que millorin les condicions de les aules i dels mètodes d’aprenentatge.

Curs que comença carregat d’expectatives en el desplegament de la nova llei. Per moltes raons que he anat exposant entenc que és una llei que aportarà poques millores a l’escola pública més aviat crec que posarà entrebancs al seu desenvolupament i a al seva consolidació.
En el dirigents de la conselleria hi veig mètodes empresarials , que no han de ser dolents necessàriament, però que adreçats només a l’estalvi, a les retallades de personal i a crear una nivell de competència ferotge sense partir de les mateixes condicions i oportunitats tenen més aspectes negatius que positius. I que no crec que ajudin a millorar un servei públic com l’educació que ja històricament ha estat poc atès . Amb aquesta llei crec que s’ha perdut una oportunitat història i més quan governa l’esquerra. En fi , que hi farem!

Novetats n’ hi haurà , nou ordenament sobre els equips directius,debat sobre el calendari escolar.., però també els vicis de sempre ….. nomenaments tardans i amb mètodes no presencials que emboliquen la troca i creen confusions, plantilles retallades, insinuacions que per cobrir la manca de plantilla es facin hores extraordinàries…

Ara bé segur que la professionalitat dels i les mestres solventarà ,com sempre, els inconvenients i les aules funcionaran amb bon rendiment. Segur!

Ja som més independents?

Setembre 14, 2009

Sentir una mala versió de l’emotiu parlament de Francesc Macià proclamant la República, explicant els resultat de la consulta de Arenys de Munt, m’ha semblat banal.
Sentir l’Àngel Colom ( valent personatge! bon historial, si senyor!)) comparant els socialistes i els falangistes em preocupa ( relativament , eh) pel nivell intel•lectual d’aquest senyor que el feia una mica més seriós .
Veure que algun diari parla de “massiva votació” em fa riure.

Sento un profund respecte pels votants i pel que han expressat en una consulta carregada de voluntàries, i potser algunes d’involuntàries, arbitrarietats, en puritat. Però això no treu que es puguin fer aquestes consultes i les que calguin i preguntar el que es consideri més oportú d’acord amb qui convoca
Però en el fons penso que es enganyar una mica. Les declaracions de l’alcalde ratllant sempre l’ambigüitat i el “sí” però “no”, el “ a títol personal” , el donar suport però no ser-hi organitzant…. m’han semblat poc adient a un càrrec públic que en tot moment ha de mantenir la institució per damunt de la batalla partidista i sectària ( de sector) com és el cas que ens ocupa
Suposo que ha volgut jugar la carta de fer-se un nom i legítimament i ho ha aconseguit.
Però crec que és un fals favor per els que volen de veritat portar un procés rigorós cap a convèncer a la ciutadania que l’autodeterminació, a més d’un dret, es pot exercir amb paràmetres diferents del que s’ha plantejat fins avui. I naturalment amb millors condicions que avui a Arenys de Munt.

Crec sincerament que uns i altres n’han fet un gra massa i l’efecte dominó pot portar ara a un manteniment de la polèmica que a res ajudarà. Ni a fer-nos sentir més independents ni aproparà,crec, la tesi independentista a una majoria amb un cert rigor i ens portarà ,sens dubte, a perdre energies que possiblement calgui reservar per accions més reals i més positives de moment.

Això sí,content del resultat i respecte per l’actitud cívica d’ Arenys de Munt.

Sentir una mala versió de l’emotiu parlament de Francesc Macià proclamant la República, explicant els resultat de la consulta de Arenys de Munt, m’ha semblat banal.
Sentir l’Àngel Colom ( valent personatge! bon historial, si senyor!)) comparant els socialistes i els falangistes em preocupa ( relativament , eh) pel nivell intel•lectual d’aquest senyor que el feia una mica més seriós .
Veure que algun diari parla de “massiva votació” em fa riure.

Sento un profund respecte pels votants i pel que han expressat en una consulta carregada de voluntàries, i potser algunes d’involuntàries, arbitrarietats, en puritat. Però això no treu que es puguin fer aquestes consultes i les que calguin i preguntar el que es consideri més oportú d’acord amb qui convoca
Però en el fons penso que es enganyar una mica. Les declaracions de l’alcalde ratllant sempre l’ambigüitat i el “sí” però “no”, el “ a títol personal” , el donar suport però no ser-hi organitzant…. m’han semblat poc adient a un càrrec públic que en tot moment ha de mantenir la institució per damunt de la batalla partidista i sectària ( de sector) com és el cas que ens ocupa
Suposo que ha volgut jugar la carta de fer-se un nom i legítimament i ho ha aconseguit.
Però crec que és un fals favor per els que volen de veritat portar un procés rigorós cap a convèncer a la ciutadania que l’autodeterminació, a més d’un dret, es pot exercir amb paràmetres diferents del que s’ha plantejat fins avui. I naturalment amb millors condicions que avui a Arenys de Munt.

Crec sincerament que uns i altres n’han fet un gra massa i l’efecte dominó pot portar ara a un manteniment de la polèmica que a res ajudarà. Ni a fer-nos sentir més independents ni aproparà,crec, la tesi independentista a una majoria amb un cert rigor i ens portarà ,sens dubte, a perdre energies que possiblement calgui reservar per accions més reals i més positives de moment.

Això sí,content del resultat i respecte per l’actitud cívica d’ Arenys de Munt.

I, si algú dimitís?

Setembre 12, 2009

Vaig seguir el discurs institucional del President Montilla amb motiu de l’ 11 de Setembre.
Vaig veure al finalitzar el ”gag” que, suposo amb ganes de fer riure al personal, van fer els del Polònia a on el seu President Montilla demanava l’aplaudiment del públic
Vaig al•lucinar , em va semblar un despropòsit monumental, fora de lloc i de moment ,i fins i tot, mancat de respecte al President, a la seva persona i a la institució.
L’endemà , dia 11, em pensava que ho havia somiat fins que la presentadora del telenotícies va llegir unes notes de disculpa.
No , doncs no ho havia somiat.
El mateix 11 escoltava unes declaracions del Sr. Carod Rovira en que criticava i, crec que encertadament, les manifestacions de rebuig , els insults i els imprecacions que es feien en el moment de les ofrenes florals o en el moment que sonava l’himne de Catalunya davant el monument a Rafael de Casanova. Em va sorprendre que no posés al mateix sac de les manques de respecte el “gag” en que el suposat President reclamava que l’aplaudissin després del missatge institucional.
Cap diari en deia res el dia 11.
Així va el país.
Sóc el primer que reclamo una certa desdramatització del món de la política i, fins i tot, fer-hi una certa gresca . És bo i ajuda possiblement a sanejar l‘ambient però crec que tot té un límit i tot té un moment.
El “gag” sobre el Molt Honorable President va estar fora de lloc i de moment i donat que es va fer en la televisió pública del país, crec que a més de la disculpa la directora de TV-3 hauria ja d’haver presentat la seva dimissió.
Per menys el món de la premsa reclama la dimissió d’algun polític.

Em sembla que ens quivoquem…

Setembre 11, 2009

Quan va sonar el nom de José Bono per presidir el Congrés de Diputats la veritat és que no em vaig sentir satisfet , més aviat al contrari, em va semblar que no era , almenys per les seves reiterades manifestacions, la persona adequada per , no sols guiar el dia a dia dels debats a la cambra, sinó d’esdevenir la tercera autoritat de l’estat.

Després el destí m’ha portat a que sigui el meu president en la condició que tinc temporalment de diputat. La meva opinió ha canviat radicalment . Crec que Bono presideix amb exquisidesa i elegància, amb contundència i amb la flexibilitat necessària; coneixent i interpretant el reglament de manera equitativa, emparant als “dèbils” i crec que posant límits a les intervencions o al llenguatge inapropiat quan cal posar-los. I també en algunes ocasions actua amb una certa peculiaritat que no és ben vista per tothom. Però crec que ha esdevingut, al meu entendre, un molt bon president que te cura dels detalls humans i actua amb determinació.

Ara, però, crec que no ha estat encertat quan ha refusat l’autorització de l’ús del català i altres llengües de l’estat diferents del castellà en les introduccions de les intervencions dels diputats i diputades que tenen una llengua que als hi és pròpia. L’al•legació presidencial per refusar la proposta segueix essent impecable des del punt de vista administratiu: el reglament no ho preveu. Val!

Doncs canviem el reglament. I ja sabem que això és difícil perquè calen unes majories molt àmplies i perquès segurament si s’obre el meló de la reforma, d’ un canvi de reglament sortiran moltes més coses, algunes d’elles també importants i potser necessàries – per exemple les condicions per formar grup i així el PSC el pugui tenir- per millorar els debats i perquè els temes que s’hagin de tractar en els plens potser haurien de canviar i potenciar més els debats en comissió ,fent-los més àgils i amb possibilitat d’augmentar la participació, ara ,crec, que molt encotillada. I experts que portessin temes a debat i arguments vàlids per fer les modificacions que calguessin .

Però mentre dura el debat de si s’ha de canviar el reglament em sembla que caldria que les màximes autoritats de l’estat, i Bono ho és, interioritzessin que l’estat no és uniforme que, segurament la pròpia definició d’estat plurinacional, va estretament lligat al concepte de plurilingüe i, per tant és el propi Estat qui ha d’assumir la seva condició de globalment plurilingüe i no només ha de tenir aquesta consideració en els territoris on es dóna la condició d’usar i ser reconegudes com oficials més d’una llengua.. I és de d’aquesta consideració que Bono, no només no hauria de ser excloent en l’ús de els llengües, sinó que, ben al contrari, hauria de promoure-les i potenciar-ne el seu ús de manera raonable i de manera que enfortissin els vincles de plurilingüe de l’estat espanyol.

Fórmules per fer això possible n’hi ha i moltes. EI donar entrada si es vol gradualment a l’ús de llengües i fer-ho de manera que es pugui anar adaptant en funció de les possibilitats de cada moment és una qüestió de voluntat i segurament també d’una concepció mot més oberta del concepte d’estat plurilingüe.
Legítimament diversos grups han presenta una carta sol•licitant l’ús de les diverses llengües i la resposta ha estat la que hem comentat. Crec que -i cadascú pensarà com vulgui- que cal prèviament a fer sol•licituds formals insistir en una certa pedagogia – que segur que ja se’n ha fet- i tombar, les crec absurdes reticències a l’ús pautat de els llengües de l’estat en el Congrés de Diputats com l’expressió clara de que els altes instàncies de l’estat són sensibles a la realitat i a la diversitat lingüística de l’estat.

Crec doncs, que ens equivoquem si no som capaços de tenir la sensibilitat política suficient per entendre que l’ús de les diverses llengües – inicialment amb les fórmules que es pactin i amb el moments que s’hagi previst- seria un pas endavant en un cambra de representants que en la seva diversitat representen a tot l’estat i aquest no és uniforme. Potenciar la diversitat és també donar validesa la matis diferenciat i això hauria de ser propi d’un bon President que vulgui superar reticències estranyes i discursos uniformitzadors.