Archive for Octubre de 2009

De lectures

Octubre 31, 2009

Fantasmones Rojos ( la venjança falangista contra Catalunya 1939-1940).
Edició d’Eulàlia Pérez i Vallverdú.

Aquest llibre és un recull d’un seguit d’articles escrits que van ser publicats al diari falangista “Solidaridad Nacional” al llarg 939-1940. Són articles amb una clara intencionalitat de tergiversar l’actuació de destacats personatges de l’època republicana i del catalanisme. És una mostra clara de la voluntat cruel dels vencedors no sols de anorrear als vençuts sinó de fer palès l’odi i el menysteniment de persones que amb els idees van contribuir a enaltir el catalanisme.

Solidaridad Nacional , més coneguda com la “soli”, diari que s’atorgava el subtítol de “Diario de la Revolución Nacionalsindicalista” va anar evolucionat ràpidament per convertir-se en el diari de “Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS”, va voler constituir–se en el diari de referència de la doctrina falangista a Catalunya. No ho va aconseguir. Bastit amb les restes que va quedar de la publicació anarquista “Solidaridad obrera” va tenir una llarga vida periodística però en els seus primers temps i per mitjà de la secció de retrats “fantasmones rojos” es va convertir en un instrument extremadament manipulador de la realitat històrica i d’una voluntat de desprestigiar a personalitats de l’anterior règim. Destil•la en certa manera un odi abjecte contra les persones i contra el pot que representarà qualsevol posició democràtica i catalanista. Es tracta de fomentar el desprestigi, l’insult i la difamació contra persones que van tenir un paper rellevant com intel•lectuals vinculats al catalanisme. La mentida difamatòria, la burla més cruel és usada sistemàticament i planificadament contra persones com Macià, Pau Casals, Rovira i Virgili , Carles Riba, Eugeni Xammar… amb l’intent d’anorrear qualsevol vestigi de la cultura catalana i els seus protagonistes.

Les dictadures tenen la necessitat d’uniformitzar, la voluntat de tallar qualsevol diferencia, de reprimir les manifestacions culturals que no siguin les pròpies dels vencedors. Però l’actitud moral d’alguns dels executors d’aquesta política de la dictadura van anar més enllà de les consignes i van fomentar l’odi volent expandir la seva misèria moral entre la població. Sortosament no ho van aconseguir perquè ben aviat la resistència de petits nuclis va preservar la història i va anar difonent al cultura catalana novament. Però noms com Miguel Utrillo, Miguel Barangó- Ruiz, López Chacón i altres han passat a la història com personatges ignominiosos que van carregar sense raó ni pietat contra altres persones que sols havien defensat les seves idees i havien treballat per la cultura del seu país.

Des de sempre la Falange va considerar que la premsa era un instrument cabdal per la transmissió de les seves idees i també per generar estat d’opinió- No es estrany doncs que un cop acabada la guerra i fins que alguns del personatges vilipendiats ja eren morts , es dediquessin a aquesta funció d’intoxicar a la ciutadania catalana atacant despietadament a algunes de les persones que havien estat referents polítics com Macià o Companys o intel•lectuals i artistes com Pau Casals, Carles Riba, Nicolau d’Olwer i altres. La voluntat era ben clara, en un territori com Catalunya que no els era favorable ,calia redoblar la feina d’adoctrinament i les planes escrites a la “Solidaridad Nacional” eren una clara mostra d’aquesta voluntat.

Realment el subtítol del llibre “ La venjança falangista contra Catalunya” es mostra amb tota al cruesa amb el conjunt d’articles dedicats a aquestes personalitats. El catalanisme va ser sens dubte una de les fixacions obsessives del falangisme i també del franquisme sociològic. Si en un principi es creia que amb Catalunya hi hauria un tracte més deferència a fi i efecte de guanyar-se a la població que havia patit fins a límits insospitats durant la guerra la repressió que es va exercir i la voluntat de genocidi cultural va mostrar la cara més funesta de la dictadura franquista.

Segurament aquest llibre hauria de ser de lectura obligada en alguns instituts perquè les corrents revisionistes de la història volen ara justificar i minimitzar el franquisme i al seva repressió. Cal conèixer amb tot el seu carregament d’insídies u insults cap el nostre país i contra tot allò que poder fer una certa olor a democràcia.

Cal perdonar , sens dubte, però no cal oblidar sobretot per evitar que fets com aquets es reprodueixen a la nostra història. Cap contemplació amb el feixisme, cap pas enrere en oposar-nos a algunes corrents de pensament que volen justificar el que és injustificable i presentar com a salvapàtries a un seguit d’assassins sense escrúpols i a aquells que els feien el joc brut.

Potser en fem un gra massa

Octubre 30, 2009

El Consell Escolar de Catalunya és un organisme que “aconsella” a la Conselleria d’Educació en aquells temes que requereixen cercar un consens social ampli, o bé elabora dictàmens sobre les diverses normatives i lleis que la Conselleria tira endavant.
Ara estem immersos en el debat sobre si el curs escolar cal que comenci abans i , en tot cas, al llarg del mes de febrer preveure una setmana de vacances. El tema del calendari escolar és un tema recurrent i ho serà, el “tempus” de l’escola i el “tempus” del món laboral no acaben d’encaixar. I possiblement és difícil que sigui així. Cal però trobar els punts comuns que permetin adequar el curs escolar a la necessitat de tots els sectors implicats en el món escolar i el seu entorn des dels professionals fins als propis pares i mares i buscant el millor per tothom. En aquests sentit el Consell fa un seguit de recomanacions que després al Conselleria farà seves o no.

Però també sembla que s’ha fet alguna consideració al respecte de com hauríem d’anomenar els períodes de vacances i així substituir el període de les vacances de Nadal, per les vacances d’hivern i clar, les de setmana santa per les de primavera , per ser, diuen, respectuosos amb la pluralitat i per intentar separar el calendari escolar del calendari de les festes de sentit religiós.

Jo no seré qui defensi la manera com avui sembla que es celebra el Nadal per exemple, però no tinc res en contra de que els vacances segueixen dient-se de Nadal, Setmana Sant, estiu perquè són avui encara referents temporals i festiu a la nostra societat. Possiblement no cal regular-ho tot. Hi ha coses que amb el temps es van adequant a allò que col•lectivament en cada moment és vol. Voler negar les influències de les festes en la denominació dels períodes de vacances és actuar amb manca de realisme i d’un voluntarisme i d’un “bonisme” innecessari. El que s’hagi de canviar ja serà la dinàmica social qui ho faci i certament hi ha temes en que cal una empenta o una “empenteta” o un empenta decisiva perquè canviïn alguns usos i costums, en aquest tema però creiem que no cal. Ni des del laïcisme més actiu es pot negar que aquests usos i costums socials arrelats a vegades tenen a veure amb celebracions que han evolucionat en al seva celebració sense canviar de denominació. Quan un alcalde està en un vot de poble, més enllà de les seves creences personals – perquè és irrellevant pel cas- està exercint una institucionalitat que no està renyida amb cap creença ni discrimina a ningú , malgrat el seu origen i celebració actual tingui una vessant religiosa en l’imaginari col•lectiu i estigui arrelada en una bona part de la societat. No es pot en nom de segons quin respecte voler suprimir usos i costums de la nostra societat que resulta que és la societat d’acollida. Fer-ho genera conflicte i serà l’evolució de la pròpia societat amb la seva diversitat que acabarà denominant els períodes d’oci com vulgui.

Però a les escoles més enllà d’aquest períodes d’oci hi ha un seguit de celebracions sense cap ànim d’adoctrinar que combinen els aspectes “pagans” com el carnaval o la castanyada i aquells que tenen un origen religiós com per exemple Sant Antoni o Sant Jordi, que havent perdut bona part de la seva celebració religiosa també tenen una connotació molt social , lúdica i de relació. Ho eliminarem del calendari escolar? Passarem a dir-ne el dia del “porquet” perquè és l‘animal que s’associa a Sant Antoni, però alerta que aquest animalet també pot aixecar suspicàcies entre alguns sectors de la societat.

És aquest el problema principal que avui té l’educació del país? Cadascú té les prioritats que té i deuen ser ben legítimes però possiblement amb les mancances que encara hi ha a les escoles en temes estructurals engegar un debat , que jo no crec que estigui instal•lat al sí de la societat, no cal. Resolguem primer aquells temes que afecten a la qualitat de l’educació de veritat i després entrem en els altres “consells” . I així sembla que ho ha entès la Conselleria que de moment h deixarà com està…

publicat a la “contra del PUNT”

Més porqueria…

Octubre 29, 2009

Estupefacció, sorpresa i indignació.
Aquest podria ser l’itinerari de l’estat d’ànim en conèixer els fets de Sant Coloma.
Hem dit moltes vegades que el 99 % de les persones que es dediquen a la política són honestes fins el final.
Però quan surten casos com el de l’Alcalde de Sant Coloma ( només presumpte implicat fins ara) couen i molt.
Perquè és lògic que quan passa això la desconfiança ja prou malmesa de la ciutadania creixi encara més.
Cal foragitar de la política, com de tots els nivell d’activitat professional, a aquells que traeixen la confiança dels altres i sobretot si aquest són electes.
Caldrà seguir el curs dels esdeveniments.
La reacció de condemna i resolució sobre la seva militància dels partits ha estat unànime.
Curiosament el mateix dia que es coneixia aquest cas el Congrés aprovava una llei contra la corrupció i la transparència econòmica del partit.
Tant de bo sigui la darrera que calgui aprovar per evitar per sempre més aquestes actituds.

Els i les professionals majoritàriament contra la Llei d’Educació

Octubre 26, 2009

S’ha conegut ara els resultats d’una enquesta feta a més de mil professors i professores per conèixer l’opinió que els mereix la llei d’Educació.
Contundent . 7 de cada 10 professionals hi estan en contra.
Els motius, els que ja havíem manifestat en altres ocasions: Mercantilització del servei d’educació, tracte de favor a les escoles concertades…

Evidentment la Llei no només l’han d’acceptar els professionals. El tema però és força sorprenent i significatiu. El fet que hi hagi tan poca estima pel text per part d’aquells que l’hauran d’aplicar genera dubtes en el procés.

La cessió i renúncia de la Consellaria i del govern tripartit a temes d’una llarga tradició dels sectors de progrés en temes d’educació és possiblement una de les causes d’aquest rebuig tant elevat.

Però encara hi ha més, 8 de cada 10 mestres estan en contra , al marge de la Llei, de les mesures que ha promogut la Conselleria, des del canvi del calendari fins a la possibilitat de fer hores extraordinàries. Fatal!!.

La conselleria potser que s’ho faci mirar. L’actitud poc dialogant que va mantenir durant la tramitació de al llei amb els representants sindicals ara passa factura.
La confiança està perduda amb el conseller i la conselleria. No crec que es recuperi a mig termini, per tant ara només cal demanar és que la gestió de l’aplicació de la LEC sigui el més enraonada possible.

Bru de Sala cavalca de nou

Octubre 25, 2009

Fa uns dies comentàvem la renuncia de Xavier Bru de Sala de la presidència del CONCA (Consell Nacional de Cultura i des Arts).

Ara ho ha fet efectiu i amb llums i taquígrafs, ha carregat de valent contra la Conselleria de Cultura a qui assenyala com a responsable de la precarietat econòmica en ,que diu Bru, que es troba el Consell.
Reclama una cinquantena de milions d’euros per l’organisme , que ve a ser entre el 15 i 20% del pressupost de la Conselleria de Cultura ,reclama així mateix personalitat jurídica pròpia per poder actuar sense ser un “apèndix” de la Conselleria.

Diu Bru que la seva renuncia al Presidència va ser un element de pressió sobre la Conselleria. Altres diuen que la seva presidència no comptava amb masses suports per la seva peculiar manera d’actuar . Sigui com sigui el cert és que ha posat el dit a la nafra .

Per una banda la reclamació de més diners és lògica d’acord amb les atribucions que la pròpia llei del CONCA els donava, però per altra banda Bru ja sabia el que tindria en fer-se càrrec de la presidència de l’organisme. La seva trajectòria , amb direcció general inclosa, no el fa aliè al coneixement de l’administració.

No queden clares les causes de la primera crisi d’aquest organisme – per mi innecessari- , però que ja existeix almenys que tingui una actuació fruitosa.
De moment la conselleria calla.

Quatre noms propis.

Octubre 24, 2009

• Jordi Aymamí. Brillant alcalde d’Igualada. Ha transformat la ciutat d’una manera espectacular. Ara ,a través d’un conveni amb la Vanguardia, ha aconseguit que aquest diari insta-li en una vella fàbrica de la ciutat un museu de la premsa. Evidentment aquesta és una aposta important per la ciutat i pel seu teixit cultural. Avui els mitjans informatius escrits pateixen una certa crisi fruit de irrupció de les noves tecnologies de la informació i difusió. No està de més doncs que ara es pensi en fer història dels mitjans escrits i si és a través de la història d’un dels diaris més representatius del país ,doncs encara millor.

• Josep Tomàs Álvaro. Regidor d’ERC a l’ajuntament de Vilanova anuncia que no es tornarà a presentar a les eleccions municipals després de 16 anys de treball ininterromput. Són decisions difícils però que cal prendre. Álvaro va fer una clara aposta per un govern d’esquerres a l’any 99 amb el cost personal que li podia suposar i ha mantingut una lleialtat permanent al projecte. Encara es jove i segur que seguirà treballant pel país en altres responsabilitats. Sort!

• Artur Mas. Tots els semàfors vermells per líder de CiU. No es pot, en mig d’una situació com la que els afecta en el tema del cas Millet amb algunes ajudes poc transparents a la seva fundació que cal explicar amb més detall, desenterrar “l’enemic exterior” i afirmar que hi ha una campanya contra CiU i el catalanisme. La vella cançó del pujolisme ressuscita. Tot és més fàcil i no cal embolicar la truita. Aclarir els fets i prou. Donar al culpa als altres i fer afirmacions de que ens “ataquen” perquè som catalanista ja no cola. Bandera i cartera cal separar-les.

• Elena Salgado. Possiblement des d’una òptica dialèctica no va superar a Rajoy en el debat dels pressupostos però sincerament crec que des d’una òptica del rigor, la pedagogia, i els conceptes va estar no sols per damunt de Rajoy sinó que encara va fer que s’evidenciés més el fet de que el líder dl PP no presentés cap alternativa ni proposta. A vegades en la política ens perdem amb qualificar les formes i no en cercar el fons. La senyora Salgado va fer un bon discurs potser li va faltar una millor posada en escena però el fons – si estigui o no d’acord- impecable i rigorós.

De lectures

Octubre 23, 2009

La huella del Ángel Nancy Huston.

Aquesta novel•la fa ser finalista del premi Goncourt de l’any 1998 i va obtenir diversos guardons entre ells el premi llibreter al Canadà i els premi de lectores d’Elle. És una novel•la en la que es fa un reflexió sobre com s’assumeix el passat i com la responsabilitat i la culpabilitat poden condicionar els actes i la mateixa vida de les persones.

La novel•la es situa al final de la dècada dels cinquanta quan encara no s’han oblidat les conseqüències de la segona guerra mundial i França s’enfronta a un nou conflicte bèl•lic ,malgrat no és vulgui reconèixer inicialment. La revolta d’Algèria que esdevindrà una guerra oberta entre els independentistes i l’exèrcit francès. Guerra bruta, com totes, però que generarà repressió i atemptats brutals. La societat francesa encara no recuperada del trauma anterior demonitza tant als alemanys com als algerians que viuen a la metròpoli i es viuen moments d’una alta tensió social i d’enfrontaments entre sectors socials. Aquesta no és una novel•la sobre al guerra però és una novel•la que mostra les gran influència que qualsevol conflicte pot tenir en les persones i en la seva vida.

La protagonista la Saffie una noia alemanya d’una vintena d’anys fuig d’un records tràgics que l’hi han marcat la vida al final de la segona guerra mundial. Just arribada a París troba feina com a criada d’un concertista que, al primer cop d’ull, s’enamora d’ella i a partir d’aquí li demana matrimoni; es casen i tenen un fill però la noia no l’estima, sembla que no tingui capacitat per estimar, que tingui l’ànima morta. La història es complica en el moment que Saffie coneix a un luthier hongarès que la fa reviure, que li dóna novament l’esperança i la joia e viure quan s’estableix una relació amorosa entre aquestes dues persones allunyades del seu món i amb una relació comuna com expulsats de la seva terra per raons diferents. Són supervivents en un altre país.

Aquest triangle és prou potent, per una banda la Saffie que viu amb el tràgic records de les seva infància i el que va patir , el seu marit músic de prestigi que viu de rendes de les propietat vinícoles que tenen a Algèria que administra al seva mare que trenca el contacte amb ell en el moment de casar-se en no plaure-li la Saffie i el tercer personatge el luthier hongarès d’ètnia jueva que es posa dels costat dels insurrectes a Algèria fruit de els seves pròpies vivències i al necessitat de solidaritat malgrat sigui amb els àrabs.

És una història del sofriment i de l’alegria d’aquest tres personatges que viuen les conseqüències d’una guerra que allunya da físicament els té atrapats per les seves decisions. Els traumes que provoca qualsevol enfrontaments estan aquí bens significats . L’autora no només narra la història,sinó que, en alguns moments, explica que va passant amb una relació directa amb el lector. Narrada amb prou d’interès per situar-nos com a lectors en mig de la trama i en alguns moments fixar-nos l’atenció en alguns aspectes concrets d’aquesta trama.

No és nove.la en que es jutgi al personatges ni el moment de màxima tragèdia que tanca el cercle entre ells .L’autora fa una descripció de la seva qualitat humana amb virtuts i defectes però sempre en relació amb si mateixa i amb la seva relació amb el altres protagonistes. És també una narració sobre el procés de no acceptació personal en totes les seves facetes, així el personatge de Saffie amb la seva incapacitat d’acceptar el seu físic, o de la seva maternitat és el paradigma d’aquesta situació com ho és també el tancament dels personatge en si mateixos construint-se un món en mig del desastre que al seu voltant s’està produint i amb la falsa pretensió d’ignorar-ho.

Interessant novel•la d’anàlisi del sofriment intern, del trencament de les relacions quan aquestes han estat fruit de la rutina , de la denuncia implícita de la guerra com element de destrucció física però també emocional de les persones. En definitiva una relat molt ben escrit i que enganxa i atrau des de les primeres línies.
La vulnerabilitat del humans esdevé bona literatura a les mans de Nancy Huston.

Pressupostos de transició

Octubre 21, 2009

En l’inici del debat dels pressupostos de l’Estat del 2010 i en mig de la controvèrsia per la pujada ( moderada) de determinats impostos i la rebaixa d’altres apareixen notícies prou interessants respecte a la societat espanyola.

Més enllà de que els organismes econòmics europeus i mundials hagin validat les mesures fiscals del govern, Espanya avança en la classificació mundial de benestar. Aquest rànquing confeccionat per l’ONU analitza entre altres paràmetres ,l’accés a la sanitat, a l’educació i els nivells de vida digne.. Espanya es situa per sobre de Dinamarca, Bèlgica o Itàlia i per sota de França, Suècia o Holanda. Està doncs en un terme mig entre els països rics d’Europa.

Aquesta notícia , però sobretot les raons del perquè la societat espanyola avança dóna peu a parlar dels impostos, impostos que en els pressupostos del 2010 pretenen ser un instrument per mantenir i garantir, en temps de crisi i recessió, les aportacions socials que ens han permès aquesta situació en el mapa del benestar dels estats

El Secretari d ‘estat d’Hisenda manifestava que aquest pressupostos són uns pressupostos de transició, ja que garanteixen les necessitats actuals i per altra banda preparen el inicis de la recuperació econòmica que, en la previsió del govern, es situa a la meitat del 2010, que és quan precisament i volgudament, també, es preveu la pujada de l’iva i els impostos sobre els rendiments del capital. Per complementar l’estratègia per la sortida de la crisi es formalitza en el projecte de pressupostos el manteniment de les inversions en infraestructures , en investigació i també la retallada de la despesa corrent. Els tres objectius prioritaris es concreten en , primer i el que constitueix el focus d’aquest pressupost que és el manteniment de la despesa social que significa el 51% en partides com llei de la dependència, beques , educació i prestacions als aturats, segon , la disminució del dèficit per anar cap a la xifra desitjable el 2012. i tercer el canvi de model productiu que es concretar amb la nova llei d’economia sostenible.

Hem afrontat una crisi que per la seva extensió i per la seva profunditat ha fet que els receptes clàssiques no sols no han servit de tot sinó que les previsions que s’han anat preveient , – aquí i arreu- han esdevingut obsoletes en poc temps , moltes vegades abans de poder-les aplicar la realitat ha estat més ràpides deixant-les com poc útils. Una de les conseqüències evidents de la crisi ha esta la caiguda en picat dels ingressos de l’administració situació que fa que calgui reequilibrar els ingressos amb mesures fiscals i amb l’estalvi de despesa ordinària. Un doble objectiu es concreten el projecte pressupostari Manteniment de les mesures socials i les prestacions que han hagut d’implementar-se amb el fort creixement de l’atur i intentar pal•liar el dèficit que la manca d’ingressos i la forta despesa social ha generat.

Respecte a Catalunya aquest pressupostos son uns bons pressupostos i compleixen els compromisos d’inversions inclòs en la disposició addicional tercera de l’estatut que fixa el percentatge d’inversió en obra pública , enguany són 4.447 m/€ que significa l’igualament del percentatge de la l’aportació catalana al PIB general d’Espanya. Inversions que van en la seva majoria a infraestructures de millora de la mobilitat inclosos el rescat de peatges.

Des d’altre grups ., la majoria orfes de propostes , no van més enllà de la crítica a la reforma fiscal, que matisen segons el lloc a on es fan, cap grup però assenyala d’on retallaria la despesa per l’equilibri i eviten entrar en la discussió política del que caldria fer , amb propostes clares , si es vol alternatives, però avui per avui això no es manifesta ni s’intueix.

Possiblement res serà igual després de la crisi, d’entrada els ingresso que fins avui semblaven garantits ja no ho seran, caldrà afrontar doncs una nova fiscalitat i un nou sistema productiu que garantint els aspectes socials faci enfortit l’economia del país. Els pressupostos entrats al Congrés van en aquesta direcció clarament: retallada de la despesa del funcionament ordinari, manteniment de les inversions , sosteniment de la despesa social , reducció del dèficit,. El missatge és molt clar, cal un esforç equilibrat compartit en funció dels ingressos de cadascú per garantir una sortida de la crisi i una sortida en que l’enfortiment del sistema sigui la garantia d’evitar situacions semblants en el futur.

Quatre notes singulars

Octubre 19, 2009

• Agustí Colomines, director de la fundació Trias Fargas , implicada d’alguna manera poc clara – fins que ho aclareixen,es clar- amb alguns convenis amb la Fundacions del Palau ,amenaça d’engegar el ventilador i treure la merda de tothom. Va fort el noi Colomines!. Que ho faci, el país li agrairà. Però em sembla que és més l’actitud de trobar l’enemic exterior o allò de “ tu més….”. Potser caldria una mica més de seny i explicar amb claredat que ha passat amb el diners que va rebre.

• Parlàvem fa un dies de l‘amenaça que suposava l’obertura d’un procés dialogat obert pel govern central per apropar posicions en alguns aspectes de la LEC ( Llei d‘Educació de Catalunya) per evitar que acabés al Constitucional. No cal, el PP un cop més ha fet el pas i ha portat la Llei directament al Constitucional com va fer amb l’Estatut. Conflicte doncs ,un cop més, i de manera artificial amb el tema llengua. I mira que és ben fàcil deixar el tema en mans dels i les professionals que aplicarien la Llei amb prou seny . Segur!.

• Sembla que això de pujar als cims és una metàfora llargament utilitzada. Si ja va ser Moisés que va pujar al mont Sinaí i en va baixar amb les taules dels manaments. Desprès el president Pujol va encomanar la seva vida al servei de Catalunya des del Dalt de Taga ( és així oi?) o va convocar des de l’Aneto eleccions. Ara és Puigcercós acabat de ser escollit candidat d’ERC a dirigir el País ( el nom del candidat ja parla de muntanyes) qui ha pujat al Puigmal per llençar el repte de pujar al cim de la independència. Deu-n’hi-do. Altres sense pujar cap muntanya fan el mateix esforç de manera més real i van per feina directament. Per una portada als diaris alguns fan el que calgui. Ens baixarà els nous manaments en Puigcercós?.

• El cinc d’octubre passat el meu ajuntament recordant els “fets d’octubre “ va recrear la situació i va penjar la bandera l’estelada ( no ho va fer amb la bandera roja que en aquell llunyà dia del 34 també va onejar. Potser per no ofendre a la dreta? ). Dic això perquè dies més tard he llegit un article de Carles Sentís ( periodista que ha tingut militància política primer, durant la Generalitat republicana, propera al govern d’ERC i després va entrar a Catalunya amb la camisa blava dels falangistes) en que com a secretari del Conseller Martí Esteve d’Acció Catalana va viure en primera persona els fets d’octubre i explica com en fracassar l’ intent de violentació institucional al balcó de la Generalitat hi van penjar la bandera blanca ,símbol inexcusable de demanar la rendició. Onejarà el meu ajuntament, també, la bandera blanca?.

Gestió i política

Octubre 19, 2009

La reobertura del teatre principal és una magnífica notícia que ha generat intervencions, declaracions i desig de noves oportunitats i, per descomptat, satisfacció,. Han estat ben bé tres anys d’obres que l’hauran deixat ben nou, després de més de vint anys que va anant passant per reformes parcial després de primera obra d’adequació. Potser és el moment de recordar les dificultat de l’obra i també recordar agraïts a la regidora que va entomar decididament el tema. Això ja funciona doncs També s’ha llençat la proposta de fer ara l’auditori previst, en el seu moment, com una segona fase de l’escola de música remodelada. Un local de nova construcció amb una capacitat també mitjana del que no coneixem quina vacació de projecció te respecte al territori. S’havia, així mateix, parlat d’un gran equipament de voluntat regional del que sembla que ara ja no se’n parla. Potser el moment econòmic no el faria viable.

Però més enllà d’aquestes infraestructures que ben segur són del tot necessàries, i de les reformes magnífiques també de l’edifici del Balaguer en el seu 125 è aniversari, del funcionament encara parcial de la Sala , de la difusió cíclica d‘alguns espectacles de circ i de la setena o vuitena reorientació del FIMPTE – tantes com regidors /ores de cultura hi ha hagut- creiem que no es percep el discurs global de la cultura a la ciutat. Quin és el fil conductor que relliga totes les accions? Quin paper hi juguen les infraestructures? Quin és el discurs paraigües del patrimoni de la ciutat i la seva incardinació en el territori? Quin són els element–eixos de l’actuació? Com liderem ,com a capital, en el camp cultural el territori? Quines prioritat hi ha en la difusió cultural? Com influeix el projecte cultural en el projecte estratègic de la ciutat?.

Ens sembla que hi ha mancança de discurs cultural de la ciutat des d’una òptica de la globalitat i això dit amb la presumpció de que sí existeix un projecte però que hi ha una clara dificultat de visualització.
La ciutat és el principal referent col•lectiu que tenim i és en el seu espai que es produeixen els principals processos de socialització. Si entenem la cultura com una manera de viure , sentir i crear, de practica de la convivència amb el respecte al diferència, de donar sortida a les expressions creatives, cal situar doncs la cultura en la centralitat i en la transversalitat dels afers públics i col•lectius per crear un marc de referència a on la cohesió social estigui garantida. I en aquest sentit cal plantejar-se, creiem, algunes actuacions estructurals com per exemple el debat i projecte sobre el patrimoni amb la triple vessant, d’element identificador i contenidor de l’imaginari col•lectiu, com un element de dinamització econòmica i turística de la ciutat i com un element paraigua on treballar amb xarxa amb altres ciutats i amb altres projectes patrimonials del la resta del país. La globalitat del discurs ha de ser més que la suma de les activitats, en la globalitat hi ha el pas de la gestió per més bona que pugui ser ,a la política , al discurs d’objectius, recursos , possibilitats i estratègies que és el que cal , ens sembla,en moments de crisi.

I si a nivell local hi ha mancances que volem creure que són d’explicació, possiblement tampoc ho posa fàcil l’acció de l’administració superior, l’acció de la Conselleria de Cultura que després de viure lògicament també de l’acció anterior tampoc ha generat un clima d’actuació massa rellevant. Potser en favor seu cal dir que s’ha fet un seguit de planificacions necessàries però insuficients de totes, totes per un govern d’un país de que s’ha dit sempre que la cultura és un eix prioritari de la seva acció política. . No s’han generat crec les expectatives que hi havia posades en els àmbit d’actuació;els temps econòmics no acompanyen però s’ha mantingut una mena d’indecisió generalitzada respecte de com els diversos agents ciutats, societat civil i el propi govern poden oferir la corresponent intersecció en el camp de la matèria cultural compartida..La mateixa crisi del CONCA amb la renúncia del seu President manifesta les incertesa generalitzades. No ha servit la conselleria d’eix vertebrador de les aportacions que els ciutats mitjanes del país poden aportar. Un cop més una suposada re-planificació dels equipaments i d’alguns sectors ha evitat el joc de rebre i d’oferir cabdal en les accions concertades . El govern Montilla s’ha significat pels pactes nacional que ha promogut. Aquest país ja va intentar un pacte cultural malaguanyat per l’actitud de CiU i del seu president, ara potser seria el moment d’intentar-ho novament.

El canvi de la gestió a la política potser hauria d’arribar des de les ciutats. És el moment de fer el pas, de llençar noves idees i de bastir projectes que globalitzin i sumin els aspectes sectorials i mantinguin la dinàmica de canvi permanent. Es tracta de multiplicar l’esforç perquè la cultura esdevingui eix central del país i element que alhora ens diferencia i ens serveix de nexe d’unió amb altres cultures. És l’hora de la política – la gestió ja es dona per descomptat que cal fer-la i fer-la bé- per tant cal trobar el discurs que faci confluir les possibilitats socials, referencials i econòmiques de la cultura, primer a la ciutat i després al país.

Sixte Moral.