Archive for Novembre de 2009

Contenciós a la vista

Novembre 30, 2009

Resolt , en part, l’afer dels papers de Salamanca sembla que ara començarà un nou serial amb les fotografies d’ Agustí Centelles.

El Ministeri de Cultura ha comprat als fill del fotògraf tot l’arxiu, prop de 10.000 fotografies , algunes encara inèdites, amb imatges de referència de la guerra civil.
Sembla que no hi ha hagut acord amb al Generalitat i finalment la família ha decidit vendre a l Ministeri,i no sols per la quantitat sinó, pel projecte expositiu que els ofereixen.
La Generalitat ha reaccionat, no amb una oferta millor, sinó iniciant l’expedient de considerar les fotografies de Centelles com Patrimoni Cultural de Catalunya i impedir la seva sortida del país
Malament quan s’arriba a aquest extrem.
Era possible una altra solució?
Han estat demandes exagerades de la família o hi ha hagut mala gestió del procés per part de la Conselleria de Cultura?
D’ençà del coneixement de l’existència de tot l’arxiu es va fer alguna ajuda que ja inicies un bon procés de negociació?
Tot encari està en procés però fa mala olor….
S’albira un altre contenciós, ara ja no papers , ara fotografies que sembla que de moment farà el camí a la inversa Barcelona- Salamanca.
Malament!

Anuncis

Amb nom propi

Novembre 29, 2009

• José Bono. El President del Congrés va publicar al diari El País el passat dijous un magnífic article sobre l’avortament i el paper dels diputats catòlics. Magistral. Divendres participava en un esmorzar col•loqui a Barcelona. Va deixar constància de la seva batalla per dignificar la política i sobre la necessitat de canviar la llei lectoral en el sentit que faci al diputats més autònoms respecte als partits i més dependents dels electors. Va parlar també de la necessitat d’avançar en un broques federalizant. Va estar especialment brillant en defensar la tolerància i en la necessitat de saber escoltar l’argumentació contraria per fiançar la pròpia posició. Amb una oratòria un xic barroca però amb una erudició i cultura envejable. Crec que és un excel•lent President respectat i estimat per totes les forces polítiques. Ha desaparegut l’incial recel que va aixecar la seva figura.

• Ernest Maragall, conseller d’Educació. No va estar gens , però gens encertat amb el comentari de que les famílies vagin a esquiar en el nou període de vacances que hi haurà a les escoles al mes de febrer. El debat sobre com es resoldrà el tema del període de vacances del mes de febrer i si cal que es facin activitat en els centres escolars crec que mereix un altre to i unes altres maneres. Al llarg del procés de debat de la Llei electoral el capteniment del Conseller, amb actitud que ratllaven la prepotència i el desdeny ja va causar el rebuig dels sindicats. No cal ara que s’enfronti a les famílies amb sortides de to que crec són ofensives per les famílies. En fi caldria reconduir el tema. Un cop més una proposta que em sembla raonable amb matisos pot acabar perdent-se per xerrar massa a destemps i de manera, crec, irreflexiva.

• Joaquim Nadal. Assenyala que “se li atribueix un mèrit que no té” quan algun mitjà de comunicació radiofònic l’assenyala com a inspirador de l’editorial Conjunta “ La dignitat de Catalunya”. No tinc cap dubte de que el Conseller Nadal no sols coincideix amb l’editorial sinó que li sobra capacitat per redactar-la. Ara bé, la pròpia exquisidesa amb que el Conseller tracta la premsa ben segur que li impediria una ingerència sobre el que han de fer i com ho han de fer els mitjans de comunicació del país per expressar una opinió col•lectiva. De tota manera que li atribueixin aquest fet crec que és un honor perquè fer un text que ha suscitat tantes i tantes adhesions vol dir que sap on està la clau de volta del problema i quin és el sentiment majoritari del país i això diu molt a favor d’un polític de talla, com ,sens dubte, és el Conseller Nadal.

• El Punt: la notícia de l’adquisició per part de l’editora del Punt de l’Avui ha estat una sorpresa , sorpresa agradable. Segurament això ajudarà a que el món de la premsa es clarifiqui una mica i la premsa en català, amb diversitat de projectes, però en una mateixa empresa pot ajudar a la seva subsistència , consolidació i desplegament. El nostre país segueix mancat de publicacions potent diàries en català d’abast nacional. La suma dels lectors d’ambdues publicacions s’acosta als 300.000. Xifra important però encara crec que baixa. Confiem en que la nova empresa que sorgeixi amb la incorporació de l’AVUI esdevingui més potent i amb capacitat per seguir-nos oferint un diari rigorós , independent, de caràcter nacional com és el Punt

Garantia de drets, garantia de salut

Novembre 28, 2009

En els dies previs al debat d’inici del tràmit de la Llei orgànica de Salut Sexual i reproductiva i l’interrupció voluntària d l’embaràs hem estat bombardejats via “mail” d’un missatge estereotipat en el que destacaven tres idees:els que ens enviaven el text es declarava votants socialista, es posicionaven contra el projecte de llei i remataven dient que possiblement d’aprovar-se la llei possiblement haurà de repensar-se el vot en les properes eleccions. Després de les amenaces d’excomunicació i de pecador públic per part d’alguns sectors de l’església – n’ hi ha d’altres que es manifestant raonablement satisfets amb la llei-, després d’aguantar la hipocresia del PP ens trobem amb una fórmula més sibil•lina de pressió ( la veritat és que poca de pressió, perquè llegit un llegit tots). Malgrat tot això l’avantprojecte tira endavant després de votar-se en contra les diverses esmenes a la totalitat presentades per diversos grups des de UPyD fins el PP, amb l’afegitó d’alguns diputats de CiU i d’UPN.

S’ha volgut banalitzar de manera barroera el debat presentant-lo com innecessari i com una pretesa cortina de fum per amagar algunes situacions de la crisi o per assenyalar de manera poc fonamentada que aquesta llei no té demanda social. Aquesta banalització es fruit de les contradiccions dels partits que,quan van governar, han mantingut l’actual llei de l’avortament no volen ara a través d’algunes modificacions millorar-la i adequar-la per garantir la seguretat de les dones i dels professionals i això sol ja seria prou important per fer la modificació de l’actual llei. L’actitud del PP un cop més juga a la doble moral, mentre el temps que va durar el seu mandat es van produir a Espanya més de mig milió d’avortaments ara. no sols qüestiona la modificació de la llei, sinó que manté actituds regressives respecte a l’actual legislació. Ne és pot actuar per omissió i d’oblit voluntari d’una llei en vigor mentre es governa i després passar a una desaforada acció a la contra d’un projecte de llei que es manifestament millor que l’actual pel que fa a la seguretat i a les mesures de prevenció.

El projecte de llei de Salut Sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs ha superat les esmenes a la totalitat com primer pas del seu recorregut pels debats en comissió i al Senat, aquesta proposta de llei té un recolzament social prou important més enllà de la cridòria de ’església i d’alguns grups polítics. I aquesta acceptació neix al meu entendre perquè és una llei que posa èmfasi en garantir la seguretat jurídica de les dones i dels professionals , cap dona haurà d’anar a la presó – com sí que pot passar ara- per avortar, i la llei, a més, anirà acompanyada d’un estratègia general que , a través de la informació i la formació, evitarà els embarassos no desitjats, perquè diguem-ho clar ,l’avortament és un dret de les dones però la decisió de fer-ho ne és precisament una decisió fàcil ni una decisió que agradi. Per tant és una llei garantista amb els drets i amb la protecció jurídica de les dones. És també una llei que ens acosta a la majoria de les legislacions que avui estan en vigor en els països de la comunitat europea a on s’aplica una legislació de terminis amb acceptació social i tolerada per la mateixa societat amb la normalitat que s’accepten altres decisions a l’entorn de la salut. Garantir els drets és també un tema de legislació, no de creences religioses ni d’esbiaixades interpretacions biològiques que s’han fet per enverinar el debat de la llei.

Les dones podran, amb l’aplicació de la llei, podran prendre la decisió lliure sobre la interrupció voluntària de l’embaràs en les primeres catorze setmanes i de manera excepcional fins la vint-i-dos en dos supòsits, greu perill per la mare a o anomalies al fetus. A partir d’aquestes setmanes es proposa la creació d’un Comitè Clínic que podrà autoritzar l’avortament quan concorrin circumstàncies derivades de malaltia o es detectin malformacions i anomalies. La interrupció es garantirà dintre dels serveis públics del país acceptant-se el dret d’objecció dels professionals que l’hagin de practicar sense que això signifiqui cap lesivitat per la dona i així mateix es garantirà l `equitat territorial.

En el tràmit ben segur s’acabaran de polir alguns punts que tot i recolzar-se en els drets individual i de la dona poden aixecar algunes reticències en alguns sectors socials com el tema de ,l’edat mínima per poder avortar sense consentiment familiar que no és ni més ni menys que l’edat que en que poden prendre decisions respecte a altres tipus d’aspectes sanitaris.

Primer pas donat. Superats els entrebancs de les esmenes a la totalitat comença ara el tràmit. Cal destacar i posar en evidència la hipocresia del PP. Al llarg de vuit anys del govern d’aquest partit no varen derogar pas la llei i ara que es vol perfeccionar-la i donar més garanties a les dones amenacen de recórrer-la davant el Constitucional com ja ha feta amb altres lleis com l’estatut.
La llei esdevindrà una millora del drets, augmenta las garanties sanitàries i jurídiques i posarà les bases per un treball de sensibilització, educació i prevenció en temes de salut sexual per evitar els embarassos no desitjats.
No ens valen hipocresies ni polítiques ni socials. Si una llei millora la que ja existeix , és , ses dubte, una bona llei.

La dignitat de Catalunya

Novembre 26, 2009

Deu ser la primera vegada que dotze diaris catalans publiquen la mateixa editorial.
La dignitat de Catalunya, aquest és el títol del text en el que es fan un seguit de reflexions ponderades però decidies.
M’agrada el text ( segurament en matisaria coses) i m’agrada que els diaris hagin pres aquesta decisió perquè amb les lògiques diferències reflecteixen el pensar de la majoria de la ciutadania de Catalunya.
Gestos com aquest en moments difícils ajuden mantenir el tremp i la confiança en que la unitat d’acció perseverant ajudarà a superar aquest moment en positiu com en tantes altres vegades en que s’han superat tots els esculls.

Contra la violència de gènere

Novembre 25, 2009

Un cop més avui al vespre caldrà fer el ritual dissortat d’encendre espelmes en memòria d els víctimes d ela violència de gènere.

Aquest violència emparada masses anys per les rèmores d’una societat patriarcal cal rebutjar-la i desterrar-la definitivament de la nostra societat.

La Llei contra la Violència de Gènere va aportar noves esperances , però l’aprovació d’una llei no garanteix en absolut l’eradicació del problema. Cal una nova cultura de les relacions basades en la consciència d’igualtat i de seguir batallant contra qualsevol discriminació i contra qualsevol actitud que generi violència.

La violència i la seva permissivitat atempta contra una societat democràtica. En el cas de la violència de gènere no és una excepció sinó una mostra d’unes mancances socials encara evidents.
Consolidem el marc legal, treballem per canviar usos i costums massa estesos i sobretot denunciem qualsevol mínima sospita de violència.

Tant de bo l’any vinent, no ens calgui encendre cap espelma i no anomenar a cap dona. És un desig però també un compromís.

De lectures

Novembre 24, 2009

Contrabandistes de la llibertat.
Assumpta Montellà.
Sèrie H, ARA llibres.
Barcelona , octubre 2009.

***

Les Muntanyes de la llibertat,
Josep Calvet.
L’Avenç
Barcelona, octubre del 2008

Dos llibres apareguts amb un any de diferència aproximadament , tractant la mateixa temàtica des d’angles diferents però ambdós d’un gran interès per recuperar la història d’aquelles persones que jugant-se la vida van construir xarxes per passar a fugitius del nazisme imperant a Europa fins a territori espanyol per posteriorment poder-los conduir als consolats de països aliats o que podessin fia via fins a Lisboa i recuperar la llibertat.

La travessa dels Pirineus constituïa una complexa aventura que no sempre acabava amb èxit. Les xarxes que,a instàncies dels serveis secrets anglesos, es muntar necessitava la complicitat d’aquelles persones que coneixien bé la muntanya i els passos que utilitzaven els contrabandistes, així moltes d’aqueses persones van deixar de passar productes per revendre a persones que fugien d’una mort segura. En aquestes complexes xarxes hi van col•laborar molts exiliats republicans que ho van veure com una lluita contra els nazis i també com una certa manera de comprometre als aliats amb la causa republicana un cop s’acabés la segona guerra mundial.

Era un treball feixuc perquè no sempre els fugitius estaven en condicions d’afrontar travesses llargues, amb condicions meteorològiques adverses i amb la persecució a una i altra banda de la frontera per les patrulles alemanys o la mateix Guàrdia Civil. No obstant es calcula que prop de 90.000 persones, jueus de moltes nacionalitats, militars francesos, aviadors anglesos i canadencs, van traspassar al frontera fruit del treball de moltes persones , moltes d’elles anònimes que amb el seu petit gra de sorra ajudaven a traspassar–les i d’aquesta manera afeblir el domini dels nazis a Europa.

El llibre d’Assumpta Montellà es concreta en els rutes de la Cerdanya i Andorra i reconstrueix a base dels records de contrabandistes reconvertits en “passadors” i de persones que van fugir i les situacions que els va tocar viure mentre fugien i les vicissituds que van patir sobretot en els moments en que emprenien les pujades fins els ports fronterers.

El llibre de Josep Calvet és més ampli en el sentit de que abasta tot els Pirineus des de Catalunya fins a la frontera basca i analitza també les diferents xarxes que van interactuar, els riscos que corrien, les nombrosos caigudes fruit de delacions o errades que hi va haver i ho fa recollint testimonis i documentació dels diversos arxius fins a recompondre una bon part de la història dels “passadors” i el comportament d’ heroisme anònim que van tenir moltes d’aquestes persones que van posar en perill la seva pròpia llibertat i seguretat i la de les seves famílies i ho feren la majoria de les vegades per convicció política o senzillament com a forma d’oposició al règim totalitari alemany.

Són històries que commouen per la seva complexitat, pels sentiments que aclaparaven a moltes de les persones que havien de passar, per les dificultats que van passar i pels risc que corrien. Cada persona que arribava al seu destí era un èxit i un petit cop als nazis, cada operació que aconseguia passar aviadors volia dir que aquets es reincorporarien a la lluita contra l’exèrcit alemany.

És evident que els dos llibres constitueixen una eina interessantíssima per recuperar una part de la història fruit de moltes històries personals, moltes d’elles anònimes, sense cap transcendència però que totes plegades estan carregades d’un dramatisme intens fruit de les circumstàncies en que es van desenvolupar els fets ara testimoniats pel seus protagonistes i per la documentació que va sortint a la llum.

Episodi poc conegut i poc estudiat . Amb l’aparició d‘aquest dos volums queda palesada la importància que va tenir i posa de manifest la solidaritat que va existir en moments difícils per part d’aquelles persones quin coneixement de la muntanya va tenir una aplicació en pro de la llibertat.

Contundència presidencial

Novembre 23, 2009

El President Montilla va estar ahir contundent en la defensa de l’estatut i advertint que una retallada posaria en qüestió, no només l’estatut, sinó la mateixa constitució.
Afegeix que, des de l’acatament de la sentència, no es pot obviar la pròpia situació el Tribunal ,caduc i desacreditat.
Va estar bé el President. S’ha arribat a una situació gairebé insostenible. No potser que es generi un ambient de permanent enfrontament , de crisi institucional amb la situació de crisi econòmica a la que el govern s’ha d’enfrontar i que és molt més important.
Tampoc la situació del Tribunal amb un nombre important de membres del mateix que ja haurien d’haver plegat els dona massa legitimitat.
La ciutadania no entendria que una llei que ha estat votada i aprovada per dos Parlaments i expressament votada en un referèndum fos retallada en funció d’una interpretació gasiva del text constitucional.

Difícil gestionar la situació però més difícil serà el gestionar una resolució adversa al sentit mateix de l’estatut. Posar el criteri d’uns jutges per damunt els d’acords polítics referendats i els actes entre parlaments és fa difícil d’entendre i sobretot indica que l sistema pateix algun desajust.

Montilla avisa i això indica que hi ha un posicionament ferm de no deixar que es canviï allò que el Parlament va aprovar per una immensa majoria.

D’obligada lectura

Novembre 22, 2009

Fa un dies recomanàvem la lectura d’un article de Francisco Longo a on feia un elogi de la majoria dels ajuntaments i dels polítics locals.
Ahir i, també , al diari El Periódico hi havia un article de Jordi Parpal que va ser regidor d’Urbanisme de Barcelona que surt en defensa de la gestió feta a través del anomenats convenis urbanístics ,que sembla que estan en el fons de l’operació “Pretòria”.

L’article sota el títol de l’”Urbanisme concertat” , fa una explicació i defensa com una bona gestió i transparència en els convenis urbanístics esdevé, no ols un instrument correcte, sinó també molt eficaç per arribar a aconseguir beneficis en pro de la comunitat i a resoldre aspectes que interessen als territoris i a les ciutat.

No es pot matar tot el que és gras. Aquest darrers dies parlant amb diversos alcaldes i regidors estan un xic molestos perquè mesures que s‘anuncien amb bombo i platerets com la panacea contra la corrupció ja són mesures habituals per garantir la transparència i la bona gestió. Més burocràcia i controls que ja existeixen i ara posats en relleu no són garantia de que no saltin més casos puntuals de corrupció.
No és la gestió urbanística ni els mecanismes de control que ja existeixen, el que falla a voltes és la condició humana, segur.

Notícies amb cua

Novembre 21, 2009

• Escolto que els familiars del pescadors bascos de l’”Alakrana” no han volgut anar amb l’avió de l’exèrcit espanyol que els havia facilitat el govern a rebre els mariners a la seva arribada al port Victòria . Estan en el seu dret no de fer-ho com ho estan de fer-ho els altre familiars, no bascos, que l’han agafat. Però aquest tema de l’”Alakrana” segurament cal mirar-lo des de moltes òptiques i tot i així és fa difícil treure’n tot l’entrellat. Salvaguardada la vida de les persones que és el més important, la reflexió no només, hauria de fer-la el govern, sinó molta més gent. Des dels que reclamen tropes a dalt dels vaixells però no volen casernes de l’exèrcit al seu territori, o aquells que fan treballar fora dels límits d’una certa protecció i després reclamaran altres responsabilitats i, naturalment també és feina del govern per veure com es poden millorar els sistemes de comunicació i prevenció . Però em sembla que hi ha molts factors que s’amaguen per molts interessos que van més enllà de l’interès humanitari en resoldre la situació. Ensumo molta, molta hipocresia

• Notícies: en tres mesos sembla que tindrem llei lectoral. Bona notícia. Després de tanta comèdia, vinculant la nova llei a combatre la corrupció. Sembla -dic sembla- que els partits si posaren seriosament, ara sí. Ja veurem però fins a on arriben. La distància és molta. Des de qui defensa un vot un home o dona, fins el que creu que s’ha de primar el vot en zones rurals i, per tant que valgui una mica més per equilibrar, diuen ,la representació de tots els territoris; des dels que defensen les llistes obertes – diuen per més proximitat- fis els que invoquen que aquest és uns sistema de partits. Sigui com sigui que es posin d’acord, sinó no cal que facin comèdia. Si hem estat trenta anys amb la mateixa bé poden passar una quants anys més .Tot abans que fer un “pegote”, que diria aquell.

• Llegeixo les vicissituds d’una parella que ha vist com una altra ocupava la casa a on vivien en un moment que els primers eren de vacances. Ai las! ja has begut oli. El jutge no els desallotja perquè al•leguen que no tenen a on anar., mentre els legítims propietaris han de buscar-se la vida. El dret a l’habitatge és un dret constitucional, però tot deu tenir un límit. Perquè el jutge no els diu on viu ell i quan marxa de vacances? Que ocupin la casa del jutge, segurament el procediments serà més ràpid. A què si?. Fets com aquest no sols fan dubtar de la justícia sinó de tot. Sempre es diu que la societat té normes per no semblar la selva. Però aquí que diríem. Jo , confesso que no ho sé.

• ERC va votar en contra del fons econòmic que el govern central ha dotat pels ajuntaments. L’excusa per votar-hi en contra ha estat la suposició – no confirmada i més aviat dubtosa argumentació- de que vulnerava l’estatut i les competències autonòmiques. Sembla que cap altre grup ho veia així i fins i tot el penebista Olabarría amb la seva subtil mordacitat va etzibar-li que no coneixia cap ajuntament, ni els més “abertzales” que haguessin renunciat als diners per aquesta causa, vaja que ni se l’havien plantejat. En el seu neguit per desmarcar-se acaben esdevenint més papistes que el Papa, en coherència es suposa que els ajuntaments d’ERC no demanaran els diners fins que el tema s’aclareixi, oi?

L’eixample nord,l’oportunitat en un mal moment

Novembre 20, 2009

No he tingut el privilegi de ser un “participant” escollit per analitzar les propostes de l’Eixample Nord. Coincidiria més i matisant-ho, però, amb la posició que es manifesta en l’editorial del DIARI que considerar-ho un procés exemplar, més enllà que tot és millorable i perfectible.. No he tingut la sort d’haver estat escollit per tant peculiar exercici de participació per dissenyar la ciutat, aquesta part de la ciutat. No passa res. Com tants d’altres hem vist l’exposició de les maquetes i les explicacions que intenten descriure el treballs dels equips seleccionats . Algunes de les propostes vistes en aquest procés s’hauran d’inserir en el projecte que, l’administració encarregarà a un dels equips, sense que obligatòriament hagi de ser la suma resum de tots ells.

Com en tota exposició de projectes i maquetes i, donada l’extensió de l’espai a maquetar, es fa difícil fer-se una idea massa real del que després esdevindrà, sigui quin sigui el projecte que es tiri endavant , el disseny final, que ja queda clar que potser no serà cap dels presentats ara i, com hem dit, tampoc haurà de ser una amalgama que espigoli el millor de cada un i sumar-hi aquelles voluntat que l’administració hi cregui oportú posar, fruit de la necessitat de l’equilibri de la pròpia ciutat. Dic això i em remeto, ni que sigui per una vegada, a una certa experiència personal en el cas de l’altre l’eixample, el de Mar. De la maqueta a la realitat , per exemple,de la Plaça de la Mediterrània jo he trobat una enorme diferència i al meu entendre negativa. Segurament els pocs avesats a veure-les i a interpreta les maquetes i a les escales corresponents ens podem trobar amb aquestes sorpreses que, en altres ocasions, potser seran positives. Dic això simplement per centrar un pèl l’atenció entre el que es veu i el que després esdevé realitat Es poden crear expectatives inicials que poden portar a innecessàries frustracions.

Ens arriba aquesta exposició en un moment de qüestionament i de recessió brutal i evident de molts aspectes dels sector immobiliari i també del sector constructiu. I evidentment, ara i aquí, les possibilitats de que l’Eixample Nord es desenvolupi amb tots les seves potencialitats és més que dubtosa. Ha minvat el seu interès des de l’òptica del creixement en habitatges que són els que han de donar els rèdits suficient per la dotació d’equipaments necessaris.. Potser doncs, estant encara per acabar el Sant Jordi I, aturat el Sant Jordi II i el mateix Llimonet, l’estoc d’habitatge existent i potencial és exagerat respecte a la demanda que ha baixat substancialment. Aquesta realitat evidencia la innecessarietat de llençar més sòl ara mateix. Això essent negatiu, en part pel descens de l’activitat i des d’una òptica econòmica, pot ser positiu ja que obra la possibilitat de desenvolupar un nou model de planejament en aquest sector de la ciutat. I com que l’extensió del L’eixample Nord és més que notable en el global de la ciutat, faria, més que evident ,la necessària revisió del planejament general, per soldar encaixos, per analitzar les necessitats d’equipaments a llarg termini i també per veure com evoluciona els sectors productiu i veure quina necessita hi ha de sòl per activitats i de quin tipus d’activitat.

La nova situació de l’economia segurament requereix nous plantejaments del sòl, nova distribució dels usos en funció de les expectatives que el sectors productius pugui tenir i les facilitats que l’administració per assimilar aquests canvis d’usos . El sector primari – històricament expulsat del centres urbans- i el de serveis sembla que són els que van posicionant-se com a sectors emergents i això sens dubte caldrà tenir-ho en compte a l’hora de dissenyar el darrer gran espai – de moment- susceptible per activitats de la nostra ciutat si es vol posar èmfasi en al necessitat de minorar la forquilla entre població i llocs de treball. El pes d’algunes actuacions del sector públic és prou important. Estació del tren orbital, nou hospital i altre possibles equipaments potser requereixen una trajectòria més ràpida que l’actual necessitat de sòl per la industria o l’habitatge i per tant caldria que combinant aquetes diverses necessitats primar evidentment aquelles necessitats públiques i que es preservés la sostenibilitat del sector.

Les hipoteques que hi ha sobre el mateix Eixample – Platja Llarga, terrenys institut de baixa a mar, pàrquing de la plaça peixateria, cost del consorci, si no ens errem- poden condicionar el seu desenvolupament i condicionar el moment i en el “tempus” que la ciutat necessita , sobretot ,si INCASOL reclama l‘execució dels seus drets en un termini determinat.

No sabem si en el debat participatiu s’ha plantejat les previsions – difícilment constatables pels canvis de cicle econòmic- de com podrà evolucionar el propi sector i el propi creixement de la ciutat. Compleix i compleix bé l’ajuntament en presentar-nos projectes que generen expectatives de futur, nous plantejaments , noves il•lusions – si m’ho permeten- pel que d’oportunitat pot tenir el sector . El dubte és si estem avui en condicions , donades les circumstàncies de fer previsions a mig o llarg termini donades les conseqüències de la crisi que encara ens assetgem i malauradament encara ens assetjaran durant un temps indeterminat i imprevisible.