Archive for Desembre de 2009

Homenatges justos , encara que siguin modestos

Desembre 31, 2009

Amb un acte auster però carregat de solemnitat i de sentiment s’ha clos l’any Macià. L’Honorable Vicepresident, l’alcalde la ciutat i el Molt Honorable José Montilla, President de al Generalitat han glosat al figura de l’il.lustre Vilanoví que passà de coronel de l’exèrcit a President de la generalitat en una trajectòria progressiva de decantament netament catalanista i socialment avançada. Hom ha celebrat el cent cinquantè aniversari del seu naixement i també el setanta cinquè de la seva mort. Ben segur que si el catalanisme esdevingués una religió – per alguns ja ho és- Macià seria elevat als altars de la santedat per la seva significació personal i política. La transcendència de les seves declaracions i l’exemple de la seva actuació ha emmirallat a moltes persones que han procurat seguir la seva estela. No hi ha dubte que la personalitat del polític vilanoví ha deixat una petjada històrica i política notable com ho demostra l’alt nivell de representació institucional que en l’acte de cloenda ha intervingut. Proclamar una república catalana, pactar l’estatut del 32 i esdevenir president per votació popular ja demostra l’actitud èpica del primer moment , l’actitud pragmàtica del segon i el carisma popular que va tenir. Evidentment no descobrirem la figura de Macià, al llarg de l’any s’han organitzat molts i excel•lents actes que han ajudat a apropar la figura de l’Avi als vilanovins i vilanovines.

La commemoració de l‘any Macià però ha mig tapat a nivell nacional una altre celebració com és el centenari de la Setmana Tràgica i la celebració de l’any Ferrer i Guàrdia, víctima injusta de la repressió posterior als aconteixements d’aquella setmana de violència desfermada a la ciutat de Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, entre elles i, sense masses estralls, Vilanova . Ferrer i Guàrdia no aixeca , per descomptat, la mateixa unanimitat que Macià. És un personatge molt controvertit i discutit perquè la seva trajectòria és contradictòria en alguns aspectes i perquè la seva posició és més aviat crítica amb el catalanisme. . Tenia els seus detractors i tant els tenia que va ser acusat injustament de ser l’inspirador de la revolta del juliol del 1909 pagant així la seva posició crítica contra la jerarquia eclesiàstica i la seva actitud antimonàrquica. Estava en el punt de mira del reaccionaris espanyols i catalans i aquets van trobar en el fets del juliol del 1909 una immillorable excusa per cometre un dels crims d’estat que més protestes internacionals han aixecat, fruit del prestigi que com a pedagog tenia Ferrer i Guàrdia. En la pantomima de judici sota la forma tètrica d’un consell de guerra sumaríssim va tenir un defensor vilanoví,el capità Francesc Galzeran (1) que amb honestedat va intentar defensar-lo. Ho va fer amb tant interès que la seva carrera militar va quedar estroncada en no veure’s bé per la jerarquia militar la seva actitud com a defensor,

El nostre ajuntament a través de l’acord amb una moció va decidir traslladar a la Comissió de la Memòria històrica l’encàrrec d’organitzar alguna acte de record o memòria de qui fou el fundador de l’Escola Moderna. A Vilanova i la Geltrú es constituí també una secció de l’Escola Moderna, a l’any 1904 però la reacció e la dreta vilanovina més recalcitrant aplegada a la Congregació Mariana i al Círcol Catòlic organitzà un acte contra aquesta obertura i degut a les moltes pressions rebudes la inspecció d’ensenyament tancà l’escola. Va poder reobrir a l’any 1905 i altre cop a rel de l’atemptat de Morral contra el rei es torna ara tancar i fins el 2006 no es reobrí. El detall d’aquets atzarós camí es documentat en un article molt interessant de l’Albert Virella al Setmanari de Vilanova (2)

La significació de l’escola moderna és prou important per poder-la considerar com una precursora del que després s’anomenarà l’escola activa. El laïcisme, la coeducació, l’eliminació dels càstigs corporals, l’antiautoritarisme, el pensament racionalista… constitueixen la base dels ensenyaments ,això si, fets sempre en castellà. Dissortadament els esdeveniments del juliol del 1909, van portar a l’empresonament de Ferrer i Guàrdia i de molts del seus col•laboradors a l’Escola Moderna , entre ells qui fou el director de la secció de l’escola de Vilanova i al Geltrú.

El final ja el coneixem, l’assassinat injust, amb la recció internacional i la d’alguns intel•lectuals que quedà ben glosada en l’article no publicat de Joan Maragall, La ciutat del perdó, peça periodística antològica que denuncia el procediment de la violència institucional contra Ferrer i Guàrdia . També cal assenyalar que al llarg de la història posterior l’obra i la figura de Ferrer ha sofert a mans de les capes més reaccionàries de la societat una distorsionada estigmatització de la seva obra. Cent anys més tard i possiblement una ciutat com al nostra que sempre ha dit que estava per les causes justes estaria bé que, per ser fidels a aquetes conviccions fes memòria, encara que sigui modesta, de la figura de Ferrer i Guàrdia que amb totes les seves contradiccions també va ser un lluitador per les llibertats, i li sigui reconeguda la seva dignitat i també el reconeixement de la seva obra de l’Escola Moderna que fundà i educà a la ciutat de Vilanova i la Geltrú..

(1) Francesc Puig Rovira. Diccionari Biogràfic de Vilanova i la Geltrú. Vilanova i la Geltrú. 2003

(2) Albert Virella i Bloda. Secció “Pretèrit imperfecte”. “1904- L’escola Moderna” . Setmanari de Vilanova i la Geltrú 26 d’agost de 1977 i “1909- La Setmana Tràgica” Setmanari de Vilanova i la Geltrú, 14 d’octubre del 1977

Publicat al DIARI de Vilanova, 31.12.09

Rodalies, un primer pas

Desembre 30, 2009

S’ha signat l’acord de traspàs de rodalies i a partir de demà serà efectiu.
Sens dubte un èxit de negociació.
Segurament des del traspàs de la seguretat amb la creació els mossos és l’acord més important que assumeix el Govern de la Generalitat.
No ha estat fàcil , la gasiveria endèmica i pròpia dels estat centralitzats , malgrat l’estructura de les CCAA d’Espanya i el poc interès i incapacitat dels governs Pujol, ha impedit durant forces anys fer efectiu el traspàs. I ara encara ens manca els traspàs dels regionals i de les infraestructures.
La Generalitat assumeix el repte – l’equip del Conseller Nadal ja fa temps que hi treballen- de millorar un servís que pateix mals històrics i que té una baixa qualificació per part dels seus usuaris.
Segur que l’esperança està posada en la millora dels serveis , tot i que durant el primer any encarà tindrà lligams al model de la Renfe centralitzada.
No serà fàcil en la immediatesa percebre les millores però ja fa temps com hem dit el DPTO fa temps que treballen en mesures de xoc perquè en el menor temps possible es percebin millores.
Només que la informació i el tracte fos el que hom reclama a un servei públic possiblement ja ens donaríem per satisfets durant un temps.
Ara és el moment de demostrar que des d ela proximitat es gestiona millor. Estem convençuts que aquesta millora serà una realitat i a mitjà termini podrem estar més que satisfets de la gestió de la Generalitat, que no cal que vagi més enllà del que s’espera d’una administració moderna i rigorosa.
Ara cal seguir avançant en obtenir noves competències en la gestió, creació de noves línies i estratègies de funcionament dels ferrocarrils.
Un primer pas important, un èxit del govern catalanista i de progrés i el que cal és que ara la millori es noti.

Vegueries,mala peça al teler

Desembre 29, 2009

Quan la llei de vegueries està a punt d’entrar al Consell Executiu s’ha aixecat el guirigall. Opinadors, alcaldes de tots els colors, Diputació de BCN, partits aixequen la veu contra aquesta divisió territorial.
Fa dies que se sap que la llei estava – amb moltes mancances com a llei que dona argument creïbles- a punt de solfa , ara el territori s’aixeca.
Curiós, oi?. Premeditat?. Espontani el moviment?.

No tenim la resposta. Cert és que qualsevol debat territorial ha aixecat, aixeca i aixecarà suspicàcies, recels i contradiccions. Poder en joc, Història. Sostenibilitat.

És cert que l’anterior divisió territorial es va tancar en fals perquè no va tenir el consens necessari. Ara pot tornar a passar. Per tant una certa prudència i un cert debat ampli cal , però que no em diguin ara els alcaldes que tot plegat s’ha fet massa ràpid. Es van llegir l’estatut? Fins avui no ha percebut els desajustos que existien ?. No m’ho crec.

Tothom sabia que al llei anava endavant, la Federació i l’Associació de Municipis han aprovat l’esborrany , malgrat ara l’alcalde Bustos es despengi dient que per imperatiu institucional….Va home!

Fa una certa sentor de socarrim que des d’algun opinadors habituals, alcaldes dels partits majoritaris, i la mateixa Diputació de Barcelona llencin una campanya demolidora contra al llei de les vegueries…
Segur que hi ha bases sòlides per la discrepància. Però tot plegat podia haver estat molt més transparent plantejat en el seu moment i en el temps adequat, ara un cop més sembla la penúltima baralla del tripartit amb CiU fregant-se les mans i tots nosaltres una cop més desconcertats.

Joan Borbonés, un exemple de civisme

Desembre 28, 2009

El dia de Nadal va morir Joan Borbonés.

Joan Borbonés va ser un activista social notable, vilanoví de sentiment, persona extraordinàriament culte, afable i amb un esperit cívic notable.
Va vincular-se de manera altruista al Moviment Juvenil que a finals dels anys seixanta i als setanta organitzava colònies d’estiu a Font-rubí. I durant molts anys va ser l’animador, el referent adult que necessitàrem els joves implicats en aquella activitat, i també en moltes ocasions finançador d’alguna de els seves activitats.

La seva disposició i lliurament a aquesta tasca , fugint de la posició còmode que podia tenir com pare, va ser exemplar en anys de dificultats d’aquests moviments educatius en el lleure.
Fa unes setmanes els antics membres del Moviment juvenil l’hi havien retut un entranyable i merescut homenatge. Amb unes sentides i emotives paraules del Ton Baig.

Més tard fou l’ànima inspiradora dels Bordegassos de Vilanova. Va saber transmetre la seva afecció i estima pels castells a uns quants joves que engrescats van fundar la colla castellera dels Bordegassos de Vilanova.
El primer pilar de la colla , el 23 d’abril de 1972, es va fer davant de casa seva en reconeixement a la seva tasca en pro dels castells a la ciutat i tot fet des de la modèstia i evitant sempre els protagonisme que ben segur li pertocava.

Ens ha deixat un vilanoví de soca-rel que va transmetre vapors de civisme, d’amistat i sempre partidari d’actituds de diàleg i tolerància, Una persona excel•lent i un ciutadà compromès en causes sempre positives.
Descansi en pau.

Amb nom propi

Desembre 26, 2009

• Gerardo Díaz Ferran. El president dels empresaris es mereix el rebuig unànime de tothom. Resulta que la seva companyia aèria Air Comet ha fet fallida per manca de pagament al personal, de les taxes d’aeroports i altres matèries. Però l’empresari , crític tantes vegades injustament amb el govern, ha tingut la barra de dir que ell mateix veient la situació no hagués volat amb la seva pròpia companyia. Dir això ja és explicitar determinada conducta però dir-ho quan a l’aeroport de Barajas hi uns milers de persones atrapades sense poder volar amb la seva companyia, havent pagat els bitllets, és més propi de caradures de baixa estofa que no pas d’empresaris responsables. Legitimar fets com aquest en moments d’una certa crisi i pretendre a més enganyar al conjunt de la ciutadania hauria de ser prou motiu pel seu cessament com a responsable de l’organització empresaris. No és de fiar i per tant un pèssim interlocutor de cara a les negociacions de pactes socials.

• Bartomeu Muñoz. L’exalcalde de Sant Coloma ha sortit de la presó provisional. Ha sortit en llibertat condicional després de pagar els 500.000€ que com a fiança li havia imposat el jutge Garzón. La seva sortida en llibertat ha generat un expectativa en el món mediàtic, per una banda la recollida de la fiança feta amb aportacions populars i algun membres del PSC com ha dit el mateix Muñoz i la possible tàctica de la seva defensa d’intentar implicar , – sí és que hi ha cas , que està per veure- a altres càrrecs amb algunes insinuacions fetes ja pel seu advocat. És evident que cal fer presumpció d’innocència fins que es demostri el contrari però no ha deixat de sorprendre la seva actitud expansiva i un pèl provocativa comparada amb la dels altres implicats en el cas Pretòria que han passat desapercebuts. És sorprenent. Com més aviat es desvetlli l’entrellat millor per tothom, per aclarir els fets, per deixat constància d’innocència o culpabilitat i sobretot per acotar les responsabilitats i tallar aquesta mena d’universalització injustificada de la corrupció als ajuntaments.

• Javier Solana. Després de forces anys a Europa, amb càrrecs tant destacats com Secretari General de l’Otan o Alt Representant de Política Exterior i Seguretat Comuna de la Unió Europea , torna a la política espanyola. Qui fou ministre de Felipe González en gairebé tots els seus governs , ocupant diverses carteres, va fer el salt a Europa i ha tingut allà les més altes responsabilitats . Ara, quan fruit de les ampliacions de països de la Unió i remodelacions del govern europeu ja havia acabat les seves responsabilitats, Zapatero li ha encarregat que estigui al capdavant e l’equip que ha de definir l’estratègia de defensa espanyola, defensa en tots els àmbits i sectors. És una bona notícia. No estem massa acostumats que en política s’aprofitin els experiències d’aquells o aquelles que han tingut responsabilitats. Masses vegades qui detecta el poder es creu que la història comença amb ell oblidant que abans que ell ja hi ha hagut qui ha fet feina. El reconeixement i nomenament de Javier Solana és important perquè podrà fer moltes i notables aportacions a definir l’estratègia i més fer-ho quan Espanya presidirà la Unió Europea. I com el mateix Solana ha dit “ Mi deber es devolver a mi país algo de lo que he aprendido”. I té tota la raó.

• El Caganer. En dates com aquestes que menys que portar als nostres “Noms propis” una de els figures més emblemàtiques del pessebre i icona tradicional d’una certa transgressió. De caganers sempre n’hi ha hagut en els pessebres – i a tot arreu- i el perquè de la seva presència és encara discutida pels experts . Alguns ho veuen com una significació del reclam de fecundar la terra i altres com una provocació de les classe populars en els pessebres de les cases riques. Sigui com sigui s’ha estès també una certa tradició de cada any homenatjar sigui per bé o per mal a algun dels personatges destacats. L’any passat va triomfar el caganer Obama i enguany , a més dels inevitables jugadors del Barça, el caganer més buscats embla que és el de Millet, l’espoliador del Palau. No deixa de ser una revenja popular el representar-lo amb la consegüent tifa i una bossa de diners a les mans. També òbviament la societat necessitat fer la seva particular justícia i una manera molt catalana és assignar-li el paper de caganer.

Cloenda de l’any Macià

Desembre 25, 2009

Dijous 24 a Vilanova i la Geltrú , cloenda de l’any Macià.

Es glosa la figura del polític vilanoví , la seva capacitat de transmetre il•lusió, la seva actitud honesta i ratllant l’èpica en alguns moments i la seva posició combativa en benefici del País.
Es va apel•lar, per part del Vicepresident Carod, a superar tots els esculls que tenim com a país i afegint-hi que amb una il•lusió col•lectiva no hi ha barreres que no es puguin superar.
L’alcalde de la ciutat el Sr. Joan Ignasi Elena i el molt honorable José Montilla van coincidir en reclamar que s’apleguin les voluntats a l’entorn de la defensa de l’estatut de Catalunya com element que avui aglutina a la majoria de catalans i catalanes. Defensa dels nostres drets i del nostre autogovern.

Acte auster però d’una gran solemnitat.
El record al President Macià obligava a repassar la seva figura i trajectòria i la seva voluntat inequívoca de treballar i batallar pel país , per la seva llibertat i per aconseguir els avenços socials necessaris per la cohesió de la nostra societat.

“Estimo a tots el vilanovins i a totes vilanovines sense distinció de classes ni de partits” Això, aquestes paraules de Francesc Macià, està escrit en la base del monument que la ciutat de Vilanova va erigir-li . Avui al punt del migdia hi haurà l’ofrena floral commemorant la seva mort.

Macià segueix present en l cor dels catalans i catalanes. El seu mestratge ens ha d’ajudar , en cada moment de la història per més difícil que sigui, a assolir el repte de treballar plegats per seguir assolint majors cotes d’autogovern i benestar.

De lectures

Desembre 21, 2009

Seductors, il•lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos.Josep Maria Castellet.

Magnífic llibre de retrats personals, literaris i sentimentals de sis personatges que han estat en algun moment de la vida de Castellet, persones que han influït o han tingut paper en el desenvolupament del seu pensament o de les seves activitats culturals i polítiques. Però el llibre, a més, té la virtut de donar-nos més pistes de l’evolució del propi Castellet, perquè és a través de les seves vivències, pensaments i opinions que van desfilant els altres personatges. És ens dubte, també, un cant a l’amistat i al reconeixement social i cultural dels retratats. La nòmina dels mateixos és impressionat pel que de significació tenen en els processos i en les creacions culturals del nostre país. Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comin i Terenci Moix.

Josep maria Castellet , que ha esta guardonat amb aquest any amb el Premi Nacional de Cultura a la seva trajectòria artística i professional, és nascut a Barcelona i és considerat una de les persones que ha tingut una major i més notable trajectòria en el camp de la cultura del nostre País. D’ençà dels anys cinquanta ha participat activament en diversos projectes de recuperació cultural . va començar al voltant de la revista universitària Laye . Hi van participa activament a més de Castellet, hi trobem a Barral, Gil de Biedma, Oliart, Goytisolo i altres. De Laye fins al Premi nacional de Cultura hi ha un llarg recorregut de participació en gairebé tots els moviments culturals del país tant en la clandestinitat com en la represa democràtica.

Crític literari i editor ha escrit nombrosos volums sobre autors com Espriu o Pla i destaca per la transcendència que va tenir “Veinte años de la poesia española” a l’any 1960 “Poesia catalana del siglo XX” amb Joaquim Molas a l’any 63 i el volum “Nueve novísimos poetas españoles” ha l’any 1970 que ha esdevingut un llibre clau per interpretar la poesia espanyola contemporània

Aquest volum que ha sortit ara s’afegeix a altres dos volums memorialístics, com són “Els escenaris de la memòria” al 1988 i Dietari de 1973 al 2007.
A “Seductors, il•lustrats i visionaris” , Castellet fa el retrat dels personatges també a través de les seves pròpies vivències. El primer personatges és Manuel Sacristán , és el recorregut més llarg, ens presenta aquest pensador com un dels amic de l’adolescència i la primera joventut amb col•laboracions no estrictament literàries però molt vinculats a les lectures de joventut i analitza el procés de transformació de Sacristán des d’un falangisme molt romàntic a ser referent del marxisme al nostre país. Curiosament els uneix també el que ambdós havien tingut la tuberculosi i això sembla que encara els uneix més en aquells moments de joventut.

De Ferrater també en fa una descripció carregada d’estimació de valoració de la seva literatura. En recorda el paper clau en els inicis del Premi Internacional de Literatura que concedien els editor , i el recorda fent interessants discursos carregats d’idees novedoses i també un cert rebuig a tot el que sonés a nacionalisme, quan encara no era un poeta reconegut i alguna que altre anècdota vinculada a l’afecció de Ferrater per l’alcohol.

Barral és evocat a través de la fundació de l’editorial Seix-Barral, el seu premi i les línies editorials que es proposaven , però el Barral més autèntic que descriu Castellet és el que descriu vinculat a la seva casa de Calafell i les reunions d’escriptors i amics que s‘hi feien.

De Joan Fuster en destaca Castellet l’esforç perquè la literatura catalana sortís de la clandestinitat a que es veia abocada fruit del moment polític i la seva feina perquè esdevingués una literatura que es podes tractar de tu a tu amb les altres i en l’àmbit espanyol.

D’Alfonso Carlos Comín en fa un retrat inspirat amb l’admiració pel personatge que viu amb autèntica vocació la seva militància social que el portarà al eurocomunisme i el seu cristianisme compromès amb els corrents més progressistes com va ser el “personalisme” de Mounier. En valora per damunt de tot la voluntat i la capacitat d’intentar que la cultura esdevingui un element de mediació entre ideologies pretesament enfrontades.

Tanca el llibre el retrat de Terenci Moix a rel d’un viatge que Castellet va fer a l’orient Mitjà per participar de manera clandestina a una conferència sobre al Pau. Apareix en aquets retrat el mític general Lister. Terenci s’afegeix al viatge per tenir un testimoni de que ja havia estat allà abans en un viatge que deia havia fet i ningú se’l creia. Ens retrata un Terenci , com ell mateix diu “ seductor i simpàtic”. Aquest viatge va ser el principi d’una posterior amistat fins la mort de Terenci.

Llibre molt interessant no sols pels retrats que fa Castellet dels personatges sinó perquè ens permet un capbussament en el devenir de la cultura catalana al llarg dels anys difícils. Són retrats des del reconeixement i l’amistat sense, però, evitar en alguns moment una fina ironia i una crítica més que acceptable feta des de l’amistat i la bonhomia.
Llibre absolutament recomanable.

Amb nom propi

Desembre 20, 2009

• Josep Sánchez Llibre. Portaveu de CiU al Congrés ha estat notícia per dues raons, la primera perquè la premsa l’assenyala com implicat en accions no massa clares per finançar Unió Democràtica. Això, de confirmar-se, ens faria mal a tots. Avui però l’anomenem perquè el passat dijous en una paradoxa del destí va assenyalar que els diputats de CiU votessin que sí al nou finançament. Va aixecar un dit, senyal convingut per votar que sí. Jugades del destí, en el seu moment va assenyalar que els que votàvem que sí assassinàvem l’estatut i ves per on les males passades del destí i l’error – suposadament no volgut- l’han portat a acabar votant a favor d’aquets finançament que tant ha blasmat. Es ben varietat que no es pot dir mai que d’aquesta aigua no en beuré….

• Montserrat Tura. Llegeixo una entrevista prou interessant que li fa Josep Maria Flores. Atractiva la defensa que fa del catalanisme davant dels confraternal aliats del PSOE. I crec que té raó, hi ha poca entesa de la voluntat del PSC respecte de l’encaix de Catalunya i Espanya. Tura defensa el federalisme però també assenyala que aquest federalisme ha de reconèixer que l’Espanya està constituïda per diferents nacions. El problema possiblement rau aquí, saber si més enllà, en l’Espanya hi ha prou federalistes perquè sigui possible l’encaix. A vegades tens la sensació de que no és així. Només cal repassar les paraules que manifestava el portaveu del PSOE José Antonio Alonso sobre els mateixes paraules de Tura. Vaig tenir la sensació que les menystenia i les qualificava gairebé d’anècdota. I aquí és a on crec que hi ha un dèficit democràtic, quan es consiraren posicions com els que pugui mantenir la Montse Tura com a anècdotes i no prendre-les com posicions que no són personals sinó que tenen més partidaris dels que creuen que hi ha.

• Esperança Esteve. No és la primera vegada que parlem d’aquesta diputada , portaveu dels socialistes de treball i immigració. Va fer una xerrada a Vilanova a on va explicar els fonaments de la nova llei d’ estrangeria. Va apostar per un canvi radical en algues qüestions, apostant per un procés d’interculturalitat solidària i també per un treball partint de la base dels drets personals i el procés de “barreja” com elements claus per la convivència . Interessant i molt clara en temes con l’arrelament, el reagrupament familiar o el vot dels immigrants com a temes que s’han qüestionat en la nova llei. Va aclarir molts dels conceptes que han acabat sortint esbiaixats per algunes volgudes interpretacions que han generat una certa confusió.

• Mila Aracarons, diputada i regidora vilanovina. Fa uns dies un altre diputat vilanoví Santi Rodríguez, del PP explicava la seva gestió al Parlament i per dir que ell havia treballat molt ( que no dubtem) feia una mena de registre de les seves preguntes i proposicions no de llei i ho comparava amb les que havien fet la Mila i una altra diputada convergent. Evidentment en aquets registres ell en sortida clar guanyador. Però això és una fal•làcia intencionada . No és el mateix un diputat o diputada de la majoria que dona suport al govern ( el Santi no ho ha estat mai d’aquest grup) com és el cas de la Mila que, possiblement s’hagi de valorar no per les preguntes sinó per les seves intervencions a les comissions que han estat moltes i importants i per les gestions respecte al territori que també han estat moltes i han generat la solució de molts problemes. A vegades per presentar la teva feina no cal intentar desacreditar la dels altres i fer-ho, a més, oblidant intencionadament altres aspectes de valoració i de ser conscient i ell ho és de que la funció d’un diputat/da de la majoria no és la mateixa que la de un de l’oposició i amb menys nombre de diputats,. Que no Santi, que en aquest cas el resultat del greball pel territori està mil vegades més a favor de la Mila que no pas a favor teu.

Elogi de l’adversari

Desembre 18, 2009

Fa molts anys ,en una altra vida política, vaig coincidir amb el Pere Balta, escriptor i polític vinculat al PSC-Reagrupament de Pallach, que llavors tenia un càrrec a la Conselleria de Cultura del govern Pujol en un acte de cultura popular. El president de l’entitat que visitàvem va comentar que el sorprenia que, malgrat la diferència de partits en que militàvem manteníem una més que bona relació, Balta va dir una frase que sempre he recordat. Deia: “ Jo sóc un socialista que està`en un partit nacionalista i ell ( referint-se ami) és un catalanista que està en un partit socialista”. Tot això ho explico amb un cert pudor en parlar d’un mateix perquè més enllà del tòpics de l’adscripció ideològica a la dreta o a l’esquerra que atribuïm a les persones la figura de Carles Campuzano , supera l’estretor de l’estereotip i l’immobilisme del clixé fix. Només cal llegir el llibre que acaba de sortir: “Carles Campuzano, el patriotisme a peu de carrer” de Pere Gendrau. És una llarga entrevista en la que va diseccionant el seu pensament, les seves idees i la ja seva llarga trajectòria política que, en començar molt aviat, és avui encara molt jove i té ja té un pes més que notable. El llibre fa un recorregut per la seva vida política des dels seus inicis a CDC i les diversos posicionament i les responsabilitats institucionals que ha tingut i la feina que ha anat fent al llarg d’aquests anys.

Aquest DIARI en alguna ocasió ha fet una certa “conyeta” – potser en l’època del Tothosap”- sobre la relació entre mestre i alumne que podem tenir el Campuzano i jo mateix, crec que més enllà d’això hem mantingut sempre una bona relació, més o menys freqüent en funció de la història de cada moment, hem coincidit a l’ajuntament, li he demanat ajuda quan jo era a l’ajuntament i ell a Madrid i no l’ha negada mai, i ara per les circumstàncies que té la vida coincidim al Congrés de diputats a on ell té un protagonisme reconegut. Podria concloure’ls que l’alumne, seguint aquesta mena de relació que ens ha atorgat el DIARI, ha superat al mestre hi ho dic amb plena satisfacció i convicció..

I en el Congrés a on ens hem retrobat cal dir que el Carles Campuzano és un diputat conegut i reconegut, actiu i molt feiner, hàbil en el discurs i amb capacitat de generar consens. Tot els altres diputats li tenen un respecte i estima alta i allò que crec que el defineixi és quan et diuen que és un diputat de qui et pots refiar. Això, ara i avui ,en política crec que és l’elogi més gran que et poden dir perquè significa que, més enllà de la posició política que defensi en cada moment i en cada proposta, hi ha una persona honesta i lleial, traspua també el qualificatiu de lleial un sentiment d’estima i el reconeixement d’una trajectòria d’acords i negociacions ben encarrilades i millor acabades.

I no m’equivoco si afirmo que aquesta percepció qualitativa del Diputat vilanoví és tranversal. Amb qualsevol grup polític que parlis trobes qui et lloa la figura i l’acció del política de Campuzano ple que te de capacitat de negociació i de flexibilitat – que no vol dir manca de rigor- en les formes i permetent i la síntesi de posicions que permet que els acord arribin a bon port. El darrer exemple el tenim en la coneguda com a llei d’immigració en que el seu paper va ser clau per arribar a acords que permetessin tirar endavant la llei.

Polític vocacional no ha perdut ni la frescor , ni l’entusiasme ni la capacitat de treball. Amb el temps i en els càrrec públics sembla que hagi sempre una tendència a l’acomodació, a la renuncia de determinats postulats o a esdevenir un simple pragmàtic – que ja és molt i no ho dic pejorativament – Crec que el diputat de CiU no sols no ha perdut res de tot això sinó que l’experiència el pòsit que deixen moltes hores de discussions ,de debats li han permès que, sense perdre aquella il•lusió primerenca, avui s’hagi convertit en un parlamentari d’una solidesa més que notable. La lectura del llibre de Gendrau ens acosta a la complexitat de la persona i de la figura amb els matisos que posa a mil i una respostes i a les mil i una idees que té per desenvolupar. La seva activitat al Congrés el qualifica i ens qualifica a tots els que estem allà per què li dona el nivell exigible a un Parlament.

A vegades, elogiar a l’adversari no es és una actitud massa habitual, en aquest cas no és fa difícil ni és una impostura, al contrari, constitueix un honor i un plaer, en el cas del Carles Campuzano i per part meva , senzillament és així.

De lectures

Desembre 16, 2009

El sec i l’humit. Jonathan Littell

Llibre en el que s’intenta fer una diagnosi sobre el feixisme i el nazisme a través del seus usos lingüístics i bona part de la simbologia que van utilitzar amb profusió. Littell agafa com a protagonista d’aquest llibre Leon Degrelle, membre fundador del partit nazi a Bèlgica i del moviment Rex d’inspiració catòlica i conservadora , va anar decantant-se cap el feixisme fins que un cop que va esclatar la guerra s’allista com a soldat ras, per donar exemple, a les Waffen-SS a on ascendirà ràpidament i funda la Legió Valònia que combatrà al front de Rússia al costat dels alemanys. Degrelle en les darreries de la guerra fuig i s’exilia a Espanya a on viu una vida esplendorosa fruit de les riqueses que va robar als jueus belgues ,segons li atribueix la llegenda, i també al seus negocis immobiliaris que van acabar malament. Personatge excèntric es diu d’ell que Hitler li va arribar a dir que si hagués tingut un fill el voldria com ell. Aquest sinistre i singular personatge va escriure el llibre “ la campaña de Rusia!” que és el text que li serveix a Littell per analitzar les formes i la simbologia del feixisme

Littell va esdevenir un autor reconegut amb la seva obra “ Les benignes” que va ser la seva obra primerenca i que va guanyar el Premi Gouncourt i Gran Premi de l’Acadèmia Francesa. Ha publicat també “Estudis” i ara aquesta mena d’assaig novel•lat “El Sec i l’humit”. L’èxit de “Les Benignes” va ser aclaparador. L’obra una mena de compendi d’història, sentiments, anàlisi dels personatges, tot un conjunt de situacions per des del punt de vista d’un oficial alemany Max Auee que s’involucra directament amb les tesis nacionalsocialistes i participa en múltiples massacres i actes inhumans. En la novel•la s’hi barregen nombroses històries col•laterals però esdevé un compendi el mal,fet i pensat per persones que amb ‘apariència de “normalitat” va ser capaces de gener la mortaldat i l’odi més ran que hom recordi en la història. La novel•la va commoure a al crítica. Ara en “El Sec i l’humit” recupera part de l’estudi que va fer a l’any 2002 mentre preparava material per escriure les Benignes , com a treball de documentació´ i de recerca d’estereotips en les actuacions dels feixistes.

Es a partir de l’estudi del personatge , de la seva biografia i del seu llibre sobre la campanya de Rússia que Littell disecciona la personalitat de Degrelle a través dels usos lingüístics i de tota la simbologia. La contradicció, per exemple davant la mort , mentre que la dels soldats nazis sempre són honorables , les dels seus enemics son ignominioses, mentre uns tenen fam ,els nazis no pateixen gairebé les dissorts dels moments de la guerra. Aquesta mena d’exaltació és el que va fer que Degrelle fons un personatge que ràpidament va adquirir un gran protagonisme dintre del mateix partit nazi i va aixecar també forces simpaties entre la població belga.

“El sec i l’humit”, la contraposició entre dons mots és la contradicció entre l’ordre de la raça ària , el nazisme i el comunisme , el sec, és l’orde imperant en les rengles nazis, les desfilades , la fermesa, els moviments ordenats i durs, i tot allò que fa referència als bolxevics és mou en el fangs en la liquidesa en el desordre. Aquesta comparació entre aquest dos estats l’arriba a justificar la derrota dels alemanys a Rússia per l’extensió de fangs que les tropes es van trobar desprès el períodes de pluges i nevades. Algunes de les cites del mateix llibre de Degrelle són prou paradigmàtiques de la situació patida davant el clima , el general hivern del russos, va acaba derrotant al “sec”, a la maquinària mes perfecta de guerra que s’ha creat.

És un llibre complex en la seva presentació formal perquè la part central a on es desenvolupa la tesi sobre la interpretació del nazisme , va acompanyada de nombroses fotografies significatives per la plasmació formal i simbòlica del que seria l’escenografia feixista i amb comentaris extensos i amb profusió de notes a peu d de pàgina que possiblement donaria per fer un altre volum. Tot plegat fa que sigui un llibre a cavall entre una certa ficció del fets intuïda i una realitat contrastada. I en aquest sentit el text que serveix de postfaci de Klaus Theweleit , investigador alemany que ha treballat durant molts anys en analitzar el fenomen del nazisme vinculat a la visió del propi físic dels soldats i com va ser possible que aquesta ideologia hagi dominat en alguns moments a la societat alemanya.

El llibre enganxa per com va evolucionant des d’una perspectiva de la presentació del personatge i com va aprofundint en les seves idees que corren paral•leles a la seva acció. Desmitifica al personatge, el contraposa a l’heroi i en fa una immisericorde dissecció posant-lo a l’alçada moral i humana que li pertoca.
Molt interessant.