Archive for gener de 2010

Una lliçó ben donada

gener 31, 2010

Crec que l’article d’Antonio Franco. “Lliçons de Vic i Ascó” publicat al diari El Periódico ,d’ahir dissabte, és d’obligada lectura.

Antoni Franco és un periodista sempre ponderat i mesurat en els seves opinions i articles cercant sempre els aspectes positius de la notícia i amb al dosi necessària de crítica positiva per ajudar a millorar la nostra societat i les relacions entre la societat i la política.

Per la seva ponderació l’article té encara més valor. No es talla. És dur i contundent davant els conflicte de Vic i Ascó que considera són fruit de la covardia i ambigüitat de la classe política i ho deixa ben clar quan diu: “ No és que hagi un problema especialíssim amb la immigració o amb la qüestió nuclear , tenim un problema de partidisme excessiu i de falta de respecte democràtic a l’opinió pública. L’hàbit de guanyar temps en lloc de resoldre els problemes , l’únic que fa és eternitzar les qüestions”.

Denúncia el seguit de contradiccions i ambigüitats que es produeixen a Catalunya ja sigui en el govern i també en l’oposició i assenyala que el procés de desafecció de la ciutadania no és aliè a aquestes renuncies a prendre decisions.

Dèiem de lectura obligada i per la seva rigorositat en els plantejaments i com reflex d’una realitat millorable tant de bo faci reaccionar a més d’un , de veritat convindria.

Anuncis

Avui Vic, demà…..?

gener 30, 2010

L’anunci de l’ajuntament de Vic assenyalant que reclamaria dades fiables (per posar-ho en positiu) per fer l’empadronament ha aixecat un allau de comentaris en totes direccions. Contrasta el fet que, la majoria dels polítics i opinadors han manifestat el rebuig per les condicions que la ciutat de Vic posa per empadronar a persones que arribin de nou a la ciutat, amb l’opinió manifestada per la majoria de la ciutadania, expressades a través de les enquestes fetes per mitjans e comunicació ja sia per inducció o per aportació directe. La majoria de la ciutadania que s’expressa en aquets en aquests sondeigs dona suport a les mesures de l’ajuntament vigatà.

Segurament aquesta diferència es pot donar perquè es conegui poc el significat del padró, que no deixa de ser un llistat dels ciutadans i ciutadanes que viuen en un municipi i que no escateix la legalitat de la seva presència. Altre cosa és que el fet d’estar empadronat és requisit previ per diversos tràmits com és l’accés als serveis bàsics de l’educació o la sanitat.. I és sobre el padró que després les ciutats reben aportacions de l’estat per poder fer front a les despeses que generen les prestacions d’aquest serveis.

Però el curiós és que els fet de Vic han aixecat altres caos ja existents i que no es coneixien ni eren motiu d’escàndol. Ara sabem que a Torrejon de Ardoz fa temps que empadronen de manera “sui generis”, que la Conca de Barberà la llei d’habitatge preval sobre l’empadronament. No cal dir que ha existit una certa picaresca , perquè clar és incomprensible que es puguin empadronar 30 o més persones en un domicili, o la picaresca que a les nostres ciutats hi havia – i encara hi ha- d’empadronar-se en un domicili que no era el propi a efectes de poder anar a una escola o a una altra, o els empadronament amb visat turístic que es fan per obtenir recursos assistencials.. En fi hi ha una tipologia d’empadronament que deu ser més que dubtosa però que s’acaba fent per aquest imperatiu legal. En el cas dels empadronament falsos per l’accés a l’escola , es feien determinades comprovacions i algunes han arribat als tribunals. Ara també podria fer-se el seguiment , previ empadronament naturalment , de les consegüents comprovacions de la documentació i a qui correspongui que actuï. No són situacions fàcils de comparar ni tenen el mateix ressò mediàtic però en ambdós casos hi ha la presentació de documentació no corresponent .Però correspondria als ajuntament les mesures que se’n deriven?. A ningús se’ls pot privar de cap dret, i els drets són inherents a la condició humana, però en contrapartida hi ha deures i aquets cal que s’aprenguin. De l’obligació d’empadronar de les administracions se’n desprèn I ‘obligació del ciutadà de no acreditar-se amb documents falsos o impossibles de contrastar.

Però la realitat és una altra i encara existeix un cúmul d’immigració no regularitzada fruit de múltiples aspectes , des d’aquelles que ho aprofiten per tenir ma d’obra barata fins a situacions desesperades i cal atendre-les totes des de la concepció de la universalització dels drets. No hi ha persones il•legals , hi ha situacions d’il•legalitat però això no ha d’anar en detriments dels serveis que cal donar a tothom i de qualitat.

Però la percepció estesa és la de que hi ha un excessiu nombre de ciutadans pels serveis que avui hi ha, els col•lapses als centres sanitaris, la necessitat de més beques per posar exemples quotidians fa que hom tingui la sensació que hi ha més atenció a l’immigració que als autòctons. I aquest no és un tema de culpar a la immigració sinó d’exigència d’adequar als serveis al creixements demogràfics sense qüestionar d’on ve aquest creixement, perquè ja hi és i en la seva majoria restarà al nostre país per sempre.

De tota manera l’actitud de l’ajuntament de Vic , qualificada de manera fàcil i potser massa gratuïta de xenòfoba ha posat damunt la taula alguns aspectes que segurament reclamen una major atenció i debat. Temes com la impotència de molts ajuntaments de poder donar serveis, la fragilitat de determinades legislacions que són excessivament interpretatives, les encletxes socials per manca de serveis adequats,desenterren ambigüitats polítiques que, malgrat els informes jurídics que no diran altre cosa que cal empadronar a tothom, es mantindran soterrades sinó es plantegen amb tota la cruesa i es debatin amb tota la profunditat perquè cal evitar que reiteradament tornin a sorgir i cada cop amb més virulència. Si la memòria no em falla recordo que al ajuntament aprovàvem mocions contra, precisament, el fet d’haver de discriminar a l’hora d’empadronar i ens negàvem a discriminacions a l’hora de apuntar a tothom .Que ha passat doncs?.

Apuntaríem diverses causes , la crisi que produeix una certa por a la pròpia seguretat en tots els aspectes, una certa relaxació en compliment de les lleis, col•lapses ( a vegades simplement sensació) en serveis bàsics, no s’ha resolt el trasllat de recursos als ajuntaments per fer front a les necessitats reals i no només a les suposades per les administracions superiors. En definitiva la manca d’una política decidida , clara i entenedora i que malgrat s’hagi signat un Pacte Nacional hi ha esquerdes que no s’han soldat i urgeix fer-ho.

“Hem de treballar pel més vulnerables”

gener 29, 2010

Francesc Vallès ho recalcava com la feina d’un govern d’esquerres. Govern d’esquerres que es diferencia del que faria la dreta avui davant la crisi. Sobretot en la manera de recolzar els drets socials i no deixarà ningú sense possibilitats.

Així ho comentava el coordinador dels diputats/ades i senadors /ores del PSC a Madrid en una intervenció a Vilanova i al Geltrú. Vallès ha fet una dissecció sobre la situació política a l’estat i a Catalunya. Indicant que ambdós governs han donat una bona mostra de la capacitat de gestió en la situació de crisi, que ha millorat la capacitat d’autogovern de Catalunya i que la relació entre Catalunya i Espanya han millorat malgrat hi hagi una tensió històrica que es posa més de manifest quan els dos governs són socialistes.

Vallès ha fet autocrítica amb tot el procés del tema del magatzem nuclear , no per la seva necessitat sinó perquè creu que segurament en el procés el diàleg amb els governs autònoms s’hagués de produir abans de que els ajuntaments fessin la seva sol•licitud. Posició sobre el tema valenta i decidia amb crítiques a la distorsió del debat. Indica que avui a Ascó i Vandellòs ja hi ha residus nuclears i ara el que es tracta és de posar-lo en millors condicions. Parla amb coneixement de causa , no en va és membre de la comissió de control d’energia nuclear , per tant alguna cosa en deu saber…

Respecte a la les properes eleccions catalanes es mostra optimista davant el que creu una nova voluntat de patrimonialitzar Catalunya per part de Mas i CiU. Confia en que la bona gestió de Montilla serà un valor afegit a la candidatura socialista. Per això recalca que no n’hi ha prou explicant el que s’ha fet que és molt i bo, però això la ciutadania ja ho espera d’un govern socialista que té llarga experiència en governar els municipis, el que cal és explicar el que encara es pot fer, allò que queda per fer amb l’objectiu clar d’apostar per noves possibilitats, i sobretot per estar al costat del més vulnerables per seguir cohesionant la Catalunya del segle XXI.

Llengua:una de freda i una de calenta.

gener 28, 2010

Sembla que el proper dilluns no es podrà anar al cinema. Diguem també que el dilluns és el dia de menor recaptació als cinemes de Catalunya. La patronal d’aquets sector ha convocat un tancament de sales per protestar contra el projecte de llei del cinema que preveu una quota del 50 % de versions doblades en català. Avui aquesta quota està en el 3% i les pel•lícules en català tenen uns horaris que gairebé impossibiliten una presència “normal” de públic.

No sembla gaire habitual que no es pugui veure una pel•lícula en l’idioma del país. Ara i avui, a Catalunya , per posar un exemple, la pel•lícula més taquillera de la història AVATAR no es pot veure en versió catalana. Els exhibidors es queixen de la poca assistència de públic en les versions doblades en català. Però difícilment , per exemple, en una sessió de les 6 de a tarda o de les 8 del vespre trobés versió catalana.

L’idioma no és una barrera quan els productes són de qualitat. Això s’ha demostrat abastament i per tant la crisi del cinèma o de presència de públic en el cinèma no es tant un problema de llengua com de la pròpia situació d’aquesta indústria i per tant aliena a la llengua. No s’entén doncs que els promotors de les sales de cinema vagin contra la llengua per comptes de cercar altres situacions que afrontin de debò la crisi.

Tampoc però no estaria de més que d’una vegada per totes es plantegés l’opció de pel•lícules en versió original i amb subtitulació en català. Més barat i possiblement millor per conèixer altres idiomes .

Per contra i la part calenta de la notícia seria l’acord de l’ajuntament de Barcelona per aprovar la normativa i reglament d’ús de les llengües d’aquesta administració. Fa temps que molts ajuntaments disposen de reglament d’ús de llengües que regulen com l’administració ha de vetllar perquè el català sigui d’ús normal i prioritari en les relacions amb la ciutadania . Que ho faci l’ajuntament de Barcelona per la seva magnitud i nivell de representació és una bona notícia.
Ara el que cal és que es compleixi..

Un 2010 amb reptes prou atractius

gener 25, 2010

En començar un nou període legislatiu cal fer ,ni que sigui de manera ràpida, una ullada al que hem deixat enrere . Si ens basem en les xifres, – sempre fredes, eh!- sobre les votacions que el portaveu del Grup Socialista al Congrés J. A. Alonso explicitava, que es podria afirmar que ha estat un període en que el grup majoritari ha rebut poques derrotes polítiques potser en una proporció del 3% en un nombre elevadíssim de votacions. Però la política hauria d’anar, va una mica més enllà i aquest dades cal prendre-les amb una certa cautela. Es cert que s’ha aprovat amb àmplies majories lleis importants. Prestació 420€ als aturats sense subsidi, Nou Finançament, Llei Audiovisual, Llei d’immigració, Llei d’educació sexual i interrupció de l’embaràs, la Llei Òmnibus que modifica més d’una cinquantena de lleis per adequar-les a Europa i naturalment la Llei dels Pressupostos que dona joc per l’any 2010. Impecable ,però en alguns moments no se’ns escapa que, fruit d’allò que s’ha anomenat “geometria variable” en els pactes , hi hagut necessitat de variar vots i de fer cessions que, possiblement amb acords de legislatura sòlids i estables no s’haguessin hagut de fer. Cert és que quan s’opta per aquesta estratègia també bona part de l’oposició considera que la seva capacitat d’influir augmenta sinó es posa clarament a l’oposició pura i dura sense voler fer cap aposta per la negociació. Les diverses estratègies són legítimes però caldria preguntar-se si aquestes estratègies de “no pacte” de desertar en la influència es considerada des de la perspectiva de la ciutadania i del votant com a positiva. Quan es governa es cerca la centralitat però això no hauria d’estar renyit , en el cas dels socialistes, de la recerca prioritària d’acords amb les forces d’esquerra perquè la necessitat de preservar els drets socials només es garantirà amb polítiques socials avançades progressistes i amb un acord amb el ventall de les esquerres parlamentàries..

L’ambient polític a Madrid és certament enrarit, tensionat, però , en ocasions, al llegir la premsa, tens la sensació de no haver estat en el teu lloc. Entre la teva percepció i la que llegeixes hi ha massa distància. La proximitat distorsiona , és veritat, però a vegades la distància també. I em sembla que a tots ens falta la capacitat de trobar la real distància per enfocar amb precisió els temes per tractar amb una certa objectivitat el que passa i com passa. El govern no ho fa tot bé, per descomptat, però aquesta generalització banal del que ho fa tot malament tampoc és real. En aquests sentit em sembla que no s’ha fet una bona transmissió de les propostes , a vegades per excessives opinions contradictòries i discordants i en altres perquè el missatge no ha estat prou nítid i això és necessari,i donat que la majoria d’opinadors professionals pinten un panorama gairebé dantesc quan la realitat no és ni de bon tros així. Penso però que hi ha un altre problema afegit i és l’actitud del PP que rebutja qualsevol proposta sense el marge de dubte raonable que qualsevol posició intel•lectual i actitud positiva reclama. La desqualificació permanent , la cridòria estèril però efectiva mediàticament ha estat el comportament del partit principal de l’oposició. Comportament que en una situació de crisi pràcticament no es dona en cap altre país . La necessària distància política s’ha convertit aquí en un esvoranc mancat , avui per avui, pels necessaris ponts que sempre puguin recuperar-se per un diàleg imprescindible. Aquesta situació de baralla permanent ben segur influeix en la percepció de la ciutadania que els polítics i la política esdevenen un problema. La capacitat d’ arribar a acords quan la crisi es dura és imprescindible i el que no es responsable és no aportar cap proposta però desqualificar sense ni conèixer les dels altres.

És d’una realitat incontestable que l’any 2009 ha estat un any difícil . Aquesta dificultat es palesa brutalment a al nostra societat en les taxes d’atur . Lentament es recupera l’encomia però no l’atur i s’hauran de pensar noves estructures productives i la redistribució més àmplia de la riquesa en benefici dels més castigat per la situació econòmica.

La perspectiva del 2010, sembla una mica millor, algun indicadors així ho assenyalen malgrat l’atur encara possiblement no es recuperi el que voldríem. La batalla i objectiu prioritari és la recuperació de llocs de treball. Aconseguir un procés de negociació social, la Llei de l’economia sostenible i el seu desenvolupament pot aportar alguns elements en aquets sentit. Així mateix l’educació com a fonament del canvi productiu està en l’agenda de l’executiu i sobretot aconseguir el pacte d’Estat que el govern ha ofert. Una bona educació a tots els nivells és un fonament sòlid per millorar i canviar models productius i de reconeixement avançant cap aquells aspectes que generin valor afegit. La presidència europea és sens dubte un repte cabdal amb aportacions genuïnes , amb una agenda carregada d’accions i en el marc d’estrenar el Tractat de Lisboa com a nou referent. Reptes importants però assolibles tenint complicitats suficients i estables. Però hi ha també esculls previstos entre ells, per recurrent, una sentència que dinamiti el contingut e l’estatut amb les conseqüències imprevisibles que podria portar si, a més, hi afegim la proximitat de les eleccions catalanes. Tot plegat ens fa pensar en un període “mogudet” .Però , n’hi algun que no ho sigui?

Amb nom propi

gener 24, 2010

Joaquin Leguina. Aquest històric militant del PSOE i dirigent el socialisme madrileny feia unes declaracions sorprenents. Comentava la situació política a Catalunya i deixa explícit que segurament si votés, votaria a aquí a Montilla però ho faria tapant-se el nas. Val! Hi ho faria així perquè considera que Montilla per comptes d’amenaçar al Tribunal Constitucional el que hauria de fer és preocupar-se de la gent que el va votar. Leguina que va ser un bon president de la Comunitat de Madrid, que és, a més, un excel•lent escriptor en matèria de coneixement de la realitat de Catalunya està peix. No coneix la realitat ni crec que sàpiga de que va la història. Si volgués conèixer una mica més potser podria començar a esbrinar que ha fet aquest govern. Segurament l’executiu no ho fa tot bé però la seva obra de govern és prou significativa com per ignorar-la i parlar únicament de la pressió al Constitucional. Perquè no crec que hi hagi pressió . El President d’un país el defensa i si per defensar-lo cal dir els coses pel seu nom, doncs Felicitats president!!. Si algú interpreta el posicionament polític com una pressió que s’ho faci mirar, deu ser el resultat de la seva mala consciència. No serà el Leguina de torn, ni cap frívol com ell, qui faci canviar ni la posició ni la voluntat política d’aquest país.

Josep Huguet. Conseller d’Indústria, Comerç i Turisme d ela Generalitat ha estat “pillat” pel micros d’un agència de notícies mentre “rajava” de la pretensió d’Hereu de apostar per les olimpíades d0hivern del 2022. Huguet creu que és una “fantasmada” i que obeeix a la voluntat de trencar els mals resultats electorals que preveuen les enquestes per Hereu. Cadascú pensarà el que vulgui sobre la proposta de l’alcalde barceloní i ho expressarà també com vulgui sempre amb el respecte que mereixen les propostes. Però Huguet no és qualsevol , és un conseller d’un govern que públicament s’ha posicionat a favor de la demanda d’Hereu i , per tant , l’inclou a ell mateix per l’acció col•legiada de les decisions d’un govern. Què era un conversa privada? Segur. Però en mig d’un acte i en una espai públic una certa prevenció a l’hora de fer determinats comentaris cal tenir-la. Segur que molta gent troba fantasmades en la gestió del Conseller Huguet i en canvi en públic no ho diuen i s’ho reserven per fer comentaris privats o crítica política. A mi, per exemple –i la meva opinió és irrellevant- la proposta de la conselleria de crear un itinerari turístic amb la denominació de Bruixes i bandolers amb tots els respectes em sembla una autèntica fantasmada que obeeix més a interessos partidistes que reals en el turisme d’aquest país. Doncs mira ara em plau dir-ho. Fins avui havia callat.

Ernest Maragall. Un cop més protagonista. Aquest cop perquè pel que diuen els notícies fa marxa enrere en l’aplicació del calendari escolar, que no crec que sigui la seva pitjor proposta de la legislatura, concretament en la mesura de que mestres estiguin obligatòriament als centres la primera setmana de juliol, setmana en que històricament s’han fet les Escoles d’Estiu. Alguns atribueixen aquesta reculada a la pressió dels sindicats que havien anunciat una nova tanda de mobilitzacions contra l’actitud del Conseller i el seu menysteniment manifest contar els sindicats. És possible que sigui la pressió però tampoc cal oblidar que estem en any electoral i potser algú l’hi deu haver advertit de que tampoc cal ara seguir posant-se en contra el professorat. Prou que ja li té. La seva obsessiva actitud de tirar endavant la Llei d’educació sense voler negociar alguns aspectes amb els representants dels professionals de l’educació així com determinades mesures imposades sense cap negociació han fet que una gran part del professorat tingui una gran desconfiança amb el Conseller ,la seva política i en la seva conselleria. Recuperar els ponts del diàleg ,la negociació i la confiança no serà fàcil i menys ara que tot fa un tuf electoralista. Però vaja sempre hi ha el moment de redreçar allò que s’ha torçat per la manera maldestra d’actuar. Ho celebrem tot i que queda molta distància encara perquè, amb les discrepàncies lògiques, hi hagi un clima de confiança.

Montserrat Tura. La Consellera de justícia ha llençat una proposta agosarada en doble direcció. Per una banda reclama més jutges i fiscals a Madrid i per l’altra aposta perquè els jutjats treballin una tarda de la setmana fent judicis per alleugerir la càrrega de causes que hi ha pendents. Agosarada perquè trenca una històrica tradició respecte al món judicial de no modificar cap del seu estatus. És evident però, que la justícia és un dels serveis públics que cal que funcionin amb rapidesa ja que comporta conseqüències importants en la vida de les persones. Veurem si la Consellera se’n surt en els dos temes perquè el cert és que des de Madrid tampoc responen. Però Tura no només ha estat notícia per aquesta proposta de treball en el jutjats sinó perquè ha manifestat en clau partidista que el PSC no trigarà a presentar una dona com candidata a la Generalitat. El fàcil seria dir que és una reivindicació personal. Crec que més aviat és un comentari en visió de mig termini, però si fos una voluntat personal de optar a encapçalar una candidatura a les properes eleccions del PSC em semblaria magnífic. Suports en trobaria,segur.

Més desafectes

gener 23, 2010

La darrera enquesta d’opinió el CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió) deixa en un paper ben galdós als polítics. Segons les dades que aporta ,després de l’atur, és la principal preocupació de la ciutadania.
Possiblement no constitueix una sorpresa ja que en el darrers temps i, fruit de moltes circumstàncies, els casos de corrupció, les desavinences entre el mateix govern , el tirar-se els plats cap cada cop que hi ha algun problema, fan créixer i molt els desafectes a la política i als polítics.

No hi són aliens però tampoc els anomenats opinadors o tertulians habituals. Escolto força la ràdio i cada dia acabo fart d’escoltar que res funciona en aquest país, que el govern ho fa tot malament, que aquí cap polític és honest. I què fàcil és des de la seguretat i el poder que dóna un micro carregar-s’ho tot!!. Què fàcil és despatxar el temes amb tres minuts buscant el titular escandalós i poc reflexiu!!. Potser és que jo tinc un cert sentit gremial però la veritat és que no tot es fa malament, malgrat es creï una opinió i una percepció diferent a la realitat. Però també assumeixo que el que he dit, cercant l’enemic exterior , és molt fàcil i tendent a la recurrent justificació

Perquè tampoc les persones que ens dediquem a la política hem fet prou per poder explicar i explicitar els compromís real que hi ha en la gran majoria de nosaltres de voler servir a la societat – per més pedant que pugui semblar l’enunciat- i que la immensa majoria dels polítics són gent honrada , com a mínim tant com aquells que darrera un micro pontifiquen a tor i a dret.

Segurament no s’ha fet prou per apropar les decisions a la ciutadania amb raons i arguments, temes com la llei electoral que ,podria aportar una mica més de proximitat a la gestió i de les persones a escollir, de moment sembla abocada a la paralització i ala incertesa entre la ciutadania que això crea.

No hi ha fórmules màgiques que resolguin el tema si existissin ja s’hagueren aplicat, però una major coherència, una major proximitat en la decisions i una major explicació i raons de les actuacions caldrien. Reformular el paper de la política i els polítics en la societat del segle XXI és una reflexió que segurament amb la “campanya “ que sempre ens cau al damunt no és fàcil fer-la, però caldria ,del contrari sí la desafecció es tradueix en alta abstenció o en el vot a les opcions populistes que, per ara al nostre país no ha aparegut amb excés, seria una debilitació del sistema democràtic.

Fa uns dies la diputada Mila Arcarons ens feia arribar un article de Jordi Garcia Petit ,”Els polítics com a solució” publicat a l’AVUI ( 21.01) que era molt interessant jo hi afegiria avui l’article de Jordi Solé al País d’ahir, “ La (des) afección eterna”.

Aquesta si que és una notícia històrica

gener 22, 2010

Qualificar una notícia de fet històric possiblement té alguna cosa de tòpic. Ho repetim masses vegades; però crec que la notícia de la construcció d’un nou hospital a Vilanova és ,certament, una notícia històrica i crec que ho és almenys – i ben segur que n’hi hauries moltes més- per tres raons. Una primera, pel canvi de paradigma i posicionament respecte a l’organització sanitària en el territori que la notícia representa. En segon lloc perquè em sembla que és un desgreuge important per la manca d’atenció i fins i tot de mensyteniment que s’havia tingut pel que fa als equipaments sanitaris de la ciutat i, en tercer lloc, perquè és més que un notable èxit de l’ajuntament de Vilanova i particularment del seu alcalde pel compromís que va prendre en el programa electoral amb el corresponent risc – i aquest era de magnitud- que qualsevol compromís comporta.

El canvi de posicionament respecte a l’organització, pel que hem llegit, és fruit de l’anàlisi de la població del territori , de la necessitat d’invertir i modernitzar equipaments fruit del creixement important i per tant del desequilibri que això ha provocat en els serveis d’atenció. Apropar els serveis als nuclis de major densitat de població sembla lògic i raonable i estalvia altres esforços de mobilitat que també comporten problemes al territori. Fruit de la reflexió, fruit de les experiències viscudes i d’altres aspectes es conclou la necessitat d’un nou hospital a Vilanova, qüestió que ja era intuïda fa temps i que no ha tingut carta de reconeixement fins que els tècnics del Consorci l’han validada i els polítics l’han assumida. Caldrà ara i en aquest mateix sentit que els plans funcionals i els continguts de serveis sigui,ja no sols l’adequat per la realitat de població, sinó que eviti caure en el mateix error que en altres indrets s’ha caigut de fer un equipament que quedi superat als pocs anys del seu funcionament.

L’anunci crec que és un desgreuge al tracte que aquest territori ha tingut en matèria sanitari. No és moment ,perquè la noticia és clarament positiva ,de recordar els mals temps. Però si valorar en positiu la gestió que s’ha fet ara del conflicte latent que significava l’ordenació sanitària actual, que suposa pal•liar el que històricament es va negar. Llegeixo que l’alcalde la ciutat reconeix justament i encertadament la feina feta per la plataforma “Salvem l’hospital”i a altres persones. I tant! però modestament crec que s’hi hauria d’afegir i fer-ho expressament extensiu al conjunt de treballadors i treballadores que van viure el desmantellament de Sant Antoni i especialment al seu Comitè d’empresa que podent-ho estripat tot van mantenir una posició responsable. Ara segurament estaran més que contents perquè la seva lluita i el seu sacrifici també té ara molt més sentit.

I és un èxit notable de la feina política de l’Ajuntament. Si diuen que la política és l’art del possible crec que en aquesta ocasió les capacitat desenvolupades ,en aquest art, ha permès que allò que deien que era impossible – inclosa la mateixa Consellera Geli no fa pas massa temps – s’ha convertit en possible i aquí s’ha hagut de filar prim, de brodar cautelosament les decisions i de presentar-ho , efectivament com és, com una millora substancial de la sanitat al territori i això requereix capacitat política, saber fer i, ara i aquí , s’ha demostrat abastament . Caldria ara que aquells i aquelles que reien amb sornegueria quan l’alcalde en campanya va presentar el projecte o aquells que des de les alçades dels campanars la desqualificaven, rectifiquessin i segurament el que caldria fora que es posessin al costat de la decisió , la celebrin , la recolzin i treballin sense fissures perquè el que avui és una decisió arribi a ser una realitat amb un ventall de serveis, ampliats , qualificats i diversificats de manera que la millora de l’assistència hospitalària es comenci a notar en el mínim temps possible. Sens dubte el millorament de la sanitat al territori millora la qualitat de vida de les persones, objectiu darrer de la bona política.

Publicat al diari El Punt

De lectures

gener 21, 2010

Una tragèdia francesa. Escenes de la guerra civil ( estiu del 1944)
Tzvetan Todorov.
Editorial l’Avenç.
Barcelona, desembre del 2009

Els països que han patit una guerra tenen records agredolços. Quan aquesta guerra és fruit de l’ocupació d’un altre país el fàcil maquineisme s’apodera de molta de la història oficial. El cas de França és un cas paradigmàtic d’aquesta situació d’enaltir tot allò que anés a favor del combat contra l’ocupació alemanya i denigrar qualsevol sospita de col•laboracionisme o bé de connivència amb l’enemic sense considerar si existien circumstàncies atenuants o bé circumstàncies que aconsellessin una actitud menys hostil de que la que s’hauria de tenir.

La història oficial ha glorificat justificadament la resistència com la reacció dels francesos contra la invasió del nazisme, però també ha volgut tapar amb discreció l’alt nivell de col•laboracionisme que una bona part de la societat francesa va tenir amb l’invasor. Aquest contrast entre els dues frances va portar a una mena de guerra civil interna dins de la pròpia guerra. Els fets descrit en aquets llibre en són una prova evident d’aquest fets.

Tzvetan Todorov , és un prolífic escriptor francès d’origen búlgar que ha treballat en nombroses investigacions sociològiques sobre els moviments socials. Dirigeix en l’actualitat el Centre National de la Recherche Scientifique va ser guardonat amb el premi Principe de Asturias 2008 de Ciencias Sociales.
Entre els seves sobres destaquen: “Memoria del mal, tentación del bien”, a l’any 2020 i “El miedo a los bárbaros” a l’any 2008.
Todorov respecte a aquesta obra assenyala “ A una Tragèdia Francesa , el que m’interessava no era tant explicar els fets, sinó quins van ser els ressorts polítics, psicològics , morals, en el comportament d’aquells individus”.

La història és la que és i anys més tard aquesta història no es pot canviar però sí es pot analitzar i intentar respondre a forces preguntes que ens podem seguir fent: el perquè dels fets?, que va portar a prendre determinades decisions i no altres?, perquè els esdeveniments es van generar d’aquella manera i no d’una altra?, quins ressorts íntims van conduir a comportaments determinats? i per tant a determinades conseqüències?. També cal veure com les circumstàncies externes van poder modificar els fets.

L’acció es desenvolupa a l’any 1944 en el moment en que el desembarcament aliat va presagiar l’alliberament de França i es s’ordena de manera un pèl confusa a la resistència entorpir el moviment de les tropes alemanyes i crear un cert desconcert a la reraguarda. Aquesta proposta desencadena tot un seguit d’accions a la ciutat de Saint Amand ,al centre de França. Els diversos grups de resistents en funció de la seva adscripció ideològica s’uneixen i decideixen aixecar-se en armes i combatre a la milícia francesa, cos parapolicial de voluntaris francesos, que al servei i sota les ordres del govern de Vichy col•laborava amb l’ocupant nazi i amb l’exèrcit alemany. L’acció militar genera dubtes posteriors a la seva realització en saber-se que l’aixecament no ha estat general i per tant amb la possibilitat de que els partisans quedin aïllats i sigui fàcilment eliminats .A partir d’aquí es succeeixen els episodis de repressió, morts per venjances personals i d’actitud heroiques.

L’autor assenyala encertadament que si bé el marc en que es situa la història és el de l’ocupació dels alemanys a França, els nazis tenen una relativa influència en els fetes, es tracta més aviat d’una confrontació civil, confrontació que és la que aixeca les més baixes passions i una crueltat a voltes innecessària. El factor humà, imprevisible que, aprofitant la circumstàncies de l’enfrontament, prepara les seves pròpies venjances i també de quina manera juga els propis interessos malgrat que aquets vagin contra l’interès general o públic.

Profunda reflexió sobre la conducte de determinades persones a on es contraposa, per una banda la figura del traïdor com un element imprescindible en la tragèdia, amb aquells que per pura i simple dignitat es veuen arrossegats a prendre determinades decisions a rics de la pròpia integritat per salvar a la resta de conciutadans. Ambdós personatges poden tenir els seves justificacions però cal també tenir la perspectiva de la intenció moral de cada un d’ells.

La narració feta a través de testimonis personals, naturalment esbiaixats pel subjectivisme i les informacions aparegudes en els narracions fetes posteriorment van donant pas a la reconstrucció dels fets des de diversos punts de vista . L’autor situa els esdeveniments cronològicament per poder analitzar amb detall les reaccions que succeeixen als fets que van encadenant-se i com les decisions comporten també nous plantejaments.
L’estructura, a mena de tragèdia grega, cal seguir-la amb atenció per la quantitat de personatges, sigles del grups de la resistència i multitud de personatges que aporten el seu paper a la tragèdia.

La part més destacada del llibre és sens dubte el seu epíleg perquè en ell és a on l’autor , coneguts els fet, en fa l’anàlisi moral, el perquè de condemnar alguns comportaments i magnificar-ne d’altres. La història un cop narrada cal que siguin interpretada sense maniqueismes apriorístics. Això Todorov ho fa amb escreix.

Llibre molt interessant.

Més sobre Vic

gener 20, 2010

He escoltat unes declaracions a Rac I de Josep Burgaya , tinent d’alcalde de l’ajuntament de Vic pel PSC, i m’ha agradat sentir-lo perquè ha posat ,crec , les coses en el lloc que correspon, després de tot l’enrenou sobre els empadronaments a la ciutat . Burgaya va explicar que l’informe del gabinet Roca-Junyent assenyala que no són il•legals les mesures preventives en l’empadronament, però també, el regidor, deixa ben clar que faran el que assenyali el Ministeri de l’Interior quan elabori el seu dictamen sobre aquesta qüestió que l’ajuntament ha demanat.
També els comentaris que escolto i les articles que llegeixo veig que van matisant l’inicial pressupòsit de que eren mesures xenòfobes, ara es comença a parlar del fons de la qüestió i de la inseguretat jurídica.
Això es important perquè el temps ha anat posant les coses al seu lloc i també crec que les explicacions que ha anat donat l’ajuntament de Vic treuen aquesta ombra xenòfoba que se’ls atribuïa potser de manera massa gratuïta i sense entrar en la qüestió de fons.
L’empadronament és una obligació. Que genera després unes conseqüència pel que fa a recursos públics. La pregunta és doncs: ¿es pot empadronar sense la certesa de que es doni els dades correctes o quan manquen dades fiables?.

Recordem l’escàndol que es va produir quan hi havia famílies que feien empadronaments falsos per poder optar a les escoles que volien pel seus fills?

Oi que es va posar final a aquesta pràctica? Oi que encara són vigents les sancions sobre qui fa aquest frau?.

Que cal fer doncs si es saps que els dades que s’ofereixen per empadronar-se no són vàlides? – i cal obviar la procedència de qui vols empadronar-se .Si cal ja hi entrarem després-
Cal esperar el definitiu informe que elabori el Ministeri, però també caldrà entrar al fons de qüestions que ara han emergit més enllà dels informes jurídics. La política , i si es vol en majúscules, també ha de tenir el seu paper.