Archive for febrer de 2010

Amb nom propi

febrer 28, 2010

• Ernest Maragall. Novament el Conseller d’Educació és novetat, és protagonista. Una nova vaga està anunciada ( la quarta en dos anys) pels sindicats d’ensenyament com a protesta pel desacord en com s’estan portant les negociacions d’alguns decrets que fan referència a aspectes de l’aplicació de la Llei d’Educació. He sentit a Margall dir que estava “ decebut i disgustat” però alhora també ha manifestat que la seva gestió s’ha trobat en front de la del sindicats perquè la Conselleria sí que ha fet una aposta per la millora de l’educació i que els sindicats els ha mogut més una actitud electoralista. Un cop més crec que el conseller va pel camí equivocat. No tinc cap dubte que des de la seva perspectiva ha treballat per millorar l’educació i no lo negarem que en alguns aspectes s’han portat a terme mesures interessants però també cal assenyalar que s’han pres altres mesures que han anat en detriment de la qualitat de l’escola i de la feina dels professionals. Fins i tot alguns professionals – forces- han passat de la il•lusió de creure que la gestió des de forces de progrés seria millor a enyorar la gestió dels convergents, que ja és fort. La permanent desqualificació que ha fet Maragall del món sindical no és al millor manera de recomposar la necessària confiança per gestionat amb èxit l’aplicació de la llei. Ara crec però que ja és impossible refer aquesta necessària confiança. Si d’eleccions es tracta doncs les esperarem , a veure si donen més de sí i obren noves expectatives de més èxit de relació i sobretot de resultats positius pel món educatiu.

• Josep Ayza. Una de les vuit persones a les que van retre homenatge com a represaliat pel franquisme en una emotiu acte celebrat al Teatre Principal de Vilanova i al Geltrú. Josep Ayza, pescador vilanoví,persona vinculada al mon associatiu i polític. Militant del PSUC va ser detingut en la famosa caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i va estar empresonat al llarg d’uns mesos. La seva veu al Principal era la veu de tants i tants represaliats al llarg dels anys del franquisme. Es pot parlar més alt però no més clar del que ell va fer, denunciant la violència , la por, la repressió i els mecanisme del poder que van ajudar a fer d’aquest país un país carregat de por. El reconeixement a les persones represaliades del franquisme va ser un acte d’un alt sentiment cívic i d’una alta càrrega emotiva. Tothom tenia la sensació de que aquest reconeixement arriba tard, quan molts i moltes ja no ho podran veure ni gaudir-ne. És cert, però també cal celebrar-ho en la seva justa mesura perquè el reconeixement era necessari. És necessari per poder situar la història en el seu lloc i recuperar i reivindicar la memòria d’aquells que van combatre el franquisme i van sofrir la repressió. Per dignitat, per agraïment i perquè són , sortosa,ment encara, un exemple a seguir.

• Anna Terrón. El Consell de Ministres ha anomenat a Anna Terrón nova Secretària d’Estat per la Immigració. Anna Terrón fins ara tenia la representació de la Generalitat a la Comunitat Europea. Té una llarga trajectòria política. Ha estat eurodiputada i després en els governs Maragall i Montilla ha estat la delegada per la Unió Europea de la Generalitat de Catalunya. L’experiència europea segur que l’ajudarà en aquest nou repte que assumeix. La Secretaria per la immigració tindrà un paper fonamental en el desenvolupament de la nova llei i també assumir el repte en el moment en que els onades immigratòries sembla que s’han reduït però també el tema de la crisi comporta unes majors necessitats en el col•lectiu d’immigrants. No és una feina fàcil, no és feina de massa projecció pública però l’experiència acumulada i la seva bona preparació segur que faran que l’Anna Terrón se’n surti de manera postiva.Vaig coincidir amb l’Anna en al Consellaria de Presidència en el temps del govern Maragall sense ERC, vam compartit moltes sessions de treball i puc donar testimoni que junt a al seva preparació notable té un rigor i una disposició al treball també notable i ben segur que estrenant càrrec hi posarà tota al seva disposició. Que li vagi bé!!

• Daniel Sirera i Santi Rodríguez. Diputats del PP al Parlament de Catalunya que en la sessió de control van usar el rumor, el comentari no provat per fer un discurs sobre la “inseguretat”. Santi Rodríguez havia preguntat a una Comissió de Justícia sobre un suposat “segrest-exprés” que havia tingut lloc a Vilanova. La policia no va donar mai per provat l’existència aquest fet. Ara en sessió plenària el Diputat Sirera repeteix el tema , barrejant-lo amb els incidents de Salt i amb un crim a l‘eixample de Barcelona, volen en un “totum revolutum” manifestar que el país és insegur. No es pot en un parlament usar la mitja veritat, que és pitjor que una mentida, no és pot sacralitzar la sospita sense fonaments, no es pot irrompre amb unes informacions ni contrastades ni provades. L’afany per esgarrapat un vot a vegades porta a desacreditar-se com a Diputat i com a grup parlamentari . En aquest cas ambdós diputats del PP han fet un magre favor al Parlament i al País. Actituds com aquesta mereixen la reprovació política perquè no es pot aixecar una alarma socials sense fonaments i menys fer-ho des de l’indret a on caldria treball per tot el contrari, treballar per donar certeses a la ciutadania. Malament anem amb aquest del PP!!.

Demagògia “glamourosa”

febrer 27, 2010

Vaig a presentació del llibre “Legítima defensa” de Montserrat Nebrera.
Més enllà de les seves participacions en tertúlies i llegir algun dels seus articles volia escoltar en directe el seu discurs.
Em va decebre.
Es situa en una mena d’antisistema demagògic que pretesament vol reformar el mateix sistema.
Suposo que no ha paït encara la seva derrota dins del PP i ara es dedica a parlar des del despit i blasmar el funcionament del partits polítics ( part de raó té, segur) però ho fa des d’un cant a l’individualisme que em sembla perillós.
Diu mitges veritats que és el pitjor que es pot fer i inexactituds i ho fa en aquelles que agrada escoltar a la gent sobre el suposat aprofitament dels polítics dels seus càrrecs.
Repeteix els tòpics suats sobre els polítics i la política.
Poc discurs alternatiu
Poques mencions al seu ideari I als seus valors.
Parla de la segona transició oblidant el significat real de la transició en aquest país
En fi demagògia glamourosa.
Llàstima que tanta intel•ligència es perdi en banalitzar la política i el sistema polític

pensions a debat

febrer 26, 2010

Convindríem, ben segur, en que hi ha ameres manifestament millorables de comunicar les coses, estaríem d’acord en que es podia haver trobat un moment millor per avançar les propostes . Però també estarem d’acord en que el tractament del tema ha estat volgudament esbiaixat i tractat ( volgudament?) de manera parcial. En estem referint per dir-ho ras i curt a la proposta, que no acord del govern, d’allargar l’edat de jubilació de 65 a 67 anys.
Reafirmen; cap decisió ni cap imposició,proposta per al debat al sí del la Comissió del Pacte de Toledo.

Quan en el debat de l’estat de la Nación es va aprovar per unanimitat una resolució instant al govern a presentar un treball de diagnosi per poder aprovar un nou acord i quan aquesta mateixa proposta rep la unanimitat del Senat en dues ocasions sorprèn que ara les forces polítiques s’escarrassin en voler desacreditar una proposta que encara no s’ha debatut. No es pot demanar que es faci un treball i després blasmar a priori aquest treball, no es pot votar determinada resolució i després quan es fa, per part del govern, proposta actuar tàcticament i desacreditar-la sense que aquesta tingui ni de lluny característica d’acord sinó que nomé sigui i, recalco el només, una proposta que amb el vist i plau del govern i amb voluntat de consens sigui tramesa a la Comissió del Pacte de Toledo i sigui en el sí d’aquesta comissió que s’estructuri el debat i s’arribin a conclusions, que com sempre i per voluntat compartida, gaudiran dels consens necessari per sostreure determinats debats com el de les pensions de la picabaralla política del dia a dia.

Cal afirmar i dissipar qualsevol dubte en el sistema de pensions actual. És un sistema de repartiment , solidari, solvent i un sistema que garanteix les prestacions als jubilats i això és així perquè les reformes fetes als anys vuitanta i en els diversos acords que a l’any 95 i posteriorment van ser coneguts com el Pacte de Toledo ho garanteixen . Aquest acord va donar fortalesa al sistema públic i en els darrers cinc anys s’han quadruplicat el fons de reserva de la Seguretat Social superant avui el 60 mil milions d’euros. Aquets solvència però no és eterna i també cal preparar el futur i fer-ho amb el temps suficient per garantir que la mateixa solvència d’avui és traslladi en el temps i d’aquí 20 o 30 anys no hi hagi desajustos que impedeixen que el jubilats del futur no puguin gaudir de els mateixes prestacions que gaudim avui.

Aquest no és un debat per la immediatesa, sinó que és un debat pel futur , no és un debat que tingui la urgència d’un requeriment immediat ni vinculat ni desvinculat de temes electorals. És un necessari exercici que ha d’ajudar a mantenir la tranquil•litat no només del que avui estan jubilats sinó dels que s’hauran de jubilar en el futur.

El titular fàcil és ben clar, ens haurem de jubilar als 67 i no als seixanta cinc com ara. Aquest afirmació no certa avui, no té el recolzament del Congrés ni del Senat. Es debatrà com es debatran altres aspectes del tema de pensions, com les de viudetat, les mínimes, les no contributives,les controvertides pre-jubilacions… Es tracta de posar damunt la taula la funcionalitat del conjunt del sistema i un cop debatut l’obligació del Pacte de Toledo és fer un seguit de recomanacions perquè qui hagi de legislar, que és el Congrés traslladi al govern els acords , i aquest prengui les decisions d’acord amb aquestes recomanacions.

És evident que la consolidació del sistema públic de pensions és fruit d’unes previsions fetes fa anys, avui la realitat ha variat, l’esperança de vida ha augmentat, la incorporació de la dona al món del treball i la persecució de l’economia submergida ha donat més cotitzants però alhora també augmenta el nombre de jubilats, s’allarga sortosament l’esperança de vida i els joves s’incorporen més tard al llocs de treball… Cercar l’equilibri entre aquestes variables és el que donarà la pauta de com cal que evolucioni els sistema de pensions i quines mesures seran adequades per mantenir el mateix nivell de prestacions i d’augmentar les més baixes. També cal dir que la majoria de les intervencions que hom escolta en les compareixences del Pacte de Toledo abonen les reformes per garantir el sistema, i no és estrany sentir que alguns aposten per allargar la vida laboral i altres per lo no obligatorietat d ‘una edat de jubilació en determinades professions. El cert és que la jubilació a una edat determinada, avui 65 anys, és avui un dret aconseguit després de moltes batalles que no pot ser eliminat sota cap concepte. La voluntarietat de la data no ha de determinar l’obligatorietat.

La posició dels sindicats amb vagues preventives i l’actitud contraria de molts partits, malgrat després vam matisant les posicions, dóna joc a un debat viu , però necessari per veure i analitzar les propostes de tothom i arribar al consens que sempre ha imperat en aquesta matèria. No es pot demanar que es faci una proposta i després desqualificar-la sense debatre-la com tampoc és pot , creiem, generar confusió en no explicar amb detall i certesa el document , que no llei, va treure el govern. El debat serà intens però segur que ajudarà a clarificar el futur de les pensions amb garanties de continuïtat en quantitat i en qualitat.

febrer 24, 2010

Poetes recordats.

Aquest dies dos poetes són recordats. Per una banda al llarg d’aquest 2010 es celebrarà`el centenari del naixement de Miguel Hernández i fa un parell de dies es recordava el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Salvador Espriu.
Miguel Hernández el paradigma del poeta autodidacta, poeta compromès en la lluita per la defensa de la legalitat republicana va trobar la mort en les presons del franquisme, la seva poesia però ha estat recordada , llegida i recitada amb continuïtat. Aprofitat aquets centenari Joan Manuel Serrat ha musicat alguns del seus poemes sota el títol de “Hijo de la luz y de la sombra”.
Hernández va ser un poeta que va viure amb intensitat els diversos moviments poètics de la generació del 27 però potser és més conegut pels seus poemes en els que elogia l’heroisme popular fruit d’unes tràgiques circumstàncies en els que li va tocar viure.
El centenari és un bon moment per refer la seva trajectòria i recordar la figura d’un poeta que va ser considerat com un poeta de proximitat amb la gent més humil.

***

També la celebració dels 25 anys de la mort de Salvador Espriu l’ha convertit en protagonista de moltes notes recordatòries. El que fou un dels poetes més reconeguts durant una bona part del franquisme i també musicat per diversos cantants,. Els experts diuen que avui és més reconegut i tractat en el camp de la investigació que no divulgació popular o pública.
El dimarts passat a la Vanguardia es podia llegir un interessant article de Ernest Farrés en que es plantejava com és possible que el que va ser considerat el Poeta Nacional de Catalunya avui gairebé sigui un desconegut i analitza els possible perquès d’aquesta situació. Text molt interessant que ens descriu les situacions dificultats que li va tocar viure al poeta.
L’any 2013, serà l’any del seu centenari i ja s’estan preparant alguns llibres i estudis al seu entorn. Serà un bon moment per intentar treure’l d’aquest oblit popular. A Vilanova i en parlar d’Espriu cal fer també un recordatori del Pintor Cardona Torrandell que va fer diverses escenografies per obres teatrals d’Espriu.

Amb nom propi

febrer 22, 2010

• Joaquin Leguina. Qui fou president de la Comunitat Autònoma de Madrid ha publicat una nova novel•la que ve a nodrir la seva ja llarga llista. “La luz Crepuscular “ és una mena d’autobiografia novel•lada a on es recull una bon part del patrimoni d’aquesta generació, fills de la guerra civil i que van ser gairebé els primers que col•lectivament van adonar-se que vivien en una dictadura i van donar els primers passos de cara a refer el país. Les batalles universitàries, els descobriments de la literatura i d’una cultura que els hi volien amagar i sobretot d’una presa de consciencia de la necessitat d’anar transformant el país. Leguina va tenir responsabilitats polítiques importants, primer a l’ajuntament de Madrid com a regidor d’hisenda amb Tierno Galvan i després com President de Madrid. Quan va ser derrotat per Ruiz Gallardón volia tornar a la política municipal i és derrotat en unes primàries per Fernando Morán qui obtindrà, després, uns pobres resultats. A partir d’aquí declina la seva estrella i avui s’ha convertit en un crític profund de les polítiques de Zapatero. En el llibre, magnífic per altra banda, passa comptes amb alguns companys seus. El fragment sobre Miquel Iceta és paradigmàtic, parlant de la gent que rodejava a Joseph Borrell “….a un personaje como Miqguel Iceta, profesional de la política des de su temprana militancia en al Juventudes Socialista y que era ya el paradigma de lo que había devenir después: no haber cotizado nunca a la Seguridad Social fuera del Partido y haberse destetado mientras aprendía leas triquiñuelas internas. De él decía quien había sido su jefe , Narcís Serra, que tenía una lealtad con una fecha de caducidad más limitada que la de los yogures”. En fi…. Val la pena llegir el llibre.

• José Maria Aznar. També expresident, aquest d’Espanya, ha estat portada en gairebé tots els diaris del país. El seu gest barroer a uns quants estudiants que l’escridassaven ha donat la volta al món. El gest , conegut en castellà com una “peineta” no deixa de ser una resposta en la línia de la manca de saber estar de l’ex. No és la primera vegada que veiem a Aznar amb actituds xulesques i que ratllen la provocació, ja sigui en forma de paraules, quan per exemple parlava de les copes de vi que podia prendre’s o no blasmant la llei de trànsit o bé amb el peus damunt la taula i encenent un puro amb l’”amigo” Busch. No és fàcil en cap moment i menys per aquells que tenen algun càrrec públic haver d’aguantar determinades maneres dels altres, d’acceptar que tens un plus de possibilitat de que es manifestin contra tu i que t ‘al•ludeixin de maneres poc correctes però això entra en la condició de representant públic. El que diferencia moltes vegades és la manera de saber estar i com aguantes estoicament les escridassades. No es tracta de justificar els que cridaven però tampoc de justificar una resposta gestual grollera i sobretot fer-ho quan van acompanyat d’un quants escortes que et rodegen. Ni uns i altres, però amb la diferència de que qui ha estat President d’Espanya no es pot perdre amb una gestualitat més pròpia de la baralla de carrer i de la xuleria de més baixa estofa . En fi la foto queda per la història, dissortadament.

• Josep Antoni Duran i Lleida. El mateix dia que sortia a la tribuna del Congrés , en el debat la sobre al situació econòmica, i rebia una tímida esbroncada no esclarida per part de la bancada del PP, tornaven a sortir a la llum pública notícies sobre al investigació de la fiscalia sobre el presumpte finançament irregular d’ Unió Democràtica de Catalunya. El tema sembla recurrent . Ja hi ha hagut altres processos alguns amb condemnes i altres amb absolucions. Estaria bé que d’una vegada per totes resolguessin aquest temes judicials per, si hi ha causa esclarir-la definitivament i si no n’hi ha tancar-ho per sempre. La successió d’aquestes notícies no ajuda en res ni a UDC ni en general a la política. Quan el cas Pretòria encara està pendent aquest nou cas – pel que el fiscal demana penes de presó molt altes- fa pensar que no sortirem dels ensurts fins que hi hagi un compromís clar de tots els partits per evitar aquestes situacions. La intervenció de Duran i Lleida al congrés cal dir que va ser interessant, ben estructurada i amb contingut però va quedar desdibuixada pel dubte que hi ha al damunt del seu partit en el sentit d’haver-se finançat de manera irregular. Aclarir-ho és necessari pel mateix partit però també per dissipar les boires que, sobre el món de la política, cauen de tant en tant.

• Baltasar Garzón. El jutge estrella que sembla que declina, que s’apaga. Garzón aixeca amors i odis. No hi ha terme mig en l’adhesió o rebuig a la persona i a la seva manera d’actuar. Hi ha qui el considera un excel•lent jutge i altres que dubten de la seva capacitat com a instructor i assenyalen alguns casos que van ser portades de diaris i desprès es van desinflar com a globus punxats. Ara es troba en una situació compromesa. Els seus companys de magistratura el volen encausar per haver obert procés contra el franquisme en defensa de les seves víctimes. De tota manera ja és ben paradoxal que la causa contra el jutge sigui per la reivindicació de la memòria històrica. I tot i que volem creure en la justícia i en allò que tothom és igual davant d’ella resulta més que sospitós que es vulgui encausar a un jutge per haver intentat esclarir un fets ocorreguts durant el període fosc de la dictadura i els que atien el procés siguin un partit com la Falange amb clares reminiscències feixistes. No sabria dir si aquesta és la grandesa de la justícia o la plasmació de la misèria humana en forma de revenges cap a Garzón per qüestions professionals. Quan la personalitat d’algú és tan peculiar com la del jutge segur que aixeca passions enfrontades i en la seva expressivitat deu haver trepitjat més d’un ull de poll que ara li passa factura. Que la justícia faci la seva feina, però que la faci bé!

De lectures

febrer 21, 2010

La noche de los tiempos.
Antonio Muñoz Molina.

Segurament mai hi haurà la novel•la definitiva de la guerra civil espanyola però si alguna s’hi acostés, aquesta de Muñoz Molina en podria ser un exemple, tot i que la guerra civil en la narració és el teló de fons d’ una història personal en que s’hi barreja tots els aspectes que les persones normals i corrents poden viure: l’amor, la frustració, la relació familiar del protagonista, la feina amb els alts i baixos professionals, les il•lusions i les frustracions… aquest teló de fons acaba esdevenint un decorat coral a on es desenvolupa una línia de fons, una línia gruixuda sobre la confrontació bèl•lica, les seves causes i el descontrol dels primers dies de la guerra.

Fa uns dies un altre novel•lista ,Javier Cercas, en un article al País Semanal comentava que la guerra civil és un dels nostres mites fundacionals i per tant ha portat una extensa obra literària al seu voltant i ho justificava fent esment a unes paraules de Juan Benet que són il•lustratives d’aquesta extensa bibliografia: “ La guerra civil fue sin duda, el acontecimiento más importante de la España contemporánea y quien sabe si el más decisivo de su historia. Nada ha conformado de tal manera la vida de los españoles del siglo XX y todavía está lejos el día en que los hombres de esta tierra se puedan sentir libres del peso y la sombra que arroja todavía aquel funesto conflicto”. Així doncs encara resten per explorar molts més aspectes de la guerra civil i de la seves conseqüències que encara avui són visibles en el substrat de la nostra societat

La novel•la de Muñoz Molina , no acaba amb els ombres però sí que dóna una certa llum al conflicte i al context en que es desenvolupa a través de persones que, sense destacar, si tenen una certa posició de privilegi que els fa veure els fets i com es van succeint , fets viscuts i amb tràgiques conseqüències per alguns d’ells. La gran història del protagonista que formant part d’una determinada elit intel•lectual defensa la república però també es veu essent víctima del descontrols i excessos dels primers dies de l’aixecament militar i la consegüent revolta popular contra el feixisme.

“La noche de los tiempos” és una extensa novel.la, prop d’un miler de pàgines a on s’explica una història d’amor entre el protagonista que arriba als EEUU a l’octubre del 36 patrocinat per dissenyar un biblioteca d’un centre universitari però també hi arriba cercant a una dona de qui s’ha enamorat perdudament. Enrere deixa l’Espanya en plena guerra, la seva família que ha quedat en el territori dominat pels feixistes i reviu en el seu pensament les situacions que li ha tocat viure. Des d’estar en una posició còmode i estable com arquitecte director de la nova Ciutat Universitària,proper al poder republicà, fins a tenir una família de dretes però que conviu pacíficament amb la seva militància socialista . Passa a una situació de gairebé proscrit en un Madrid amb descontrol de la revolta on la línia entre la vida i la mort és difusa, les persecucions i morts injustes i estèrils estan a l’ordre del dia. Personatge històrics en situacions de ficció donen un gran realisme a la narració. Genials les escenes de les aparicions de Malraux o del President Azaña, que ambienten un Madrid que es mou entre l’esclat revolucionaris amb els excessos que es donen i una república que fa mans i mànigues per posar ordre, per estructurar una defensa de la legalitat i de posicionar-se el món com un règim legal i legítim. La capacitat de l’autor de recrear tots aquets escenrais dona una riquesa enorme a la narració i als sentiments que els protagonistes despleguen.

El conflicte com a motor de la narració el personal, amb un protagonista que assentat familiarment descobreix el gran amor en la persona d’una nord-americana i això li crea un doble sentiment el d’un desassossec davant la seva dona i els seus fills i la necessitat de viure una vida plena. El conflicte col•lectiu, el polític , conflicte que arriba a ser sanguinari i cruel amb l’esclat de la guerra civil i també els excessos que porten al conflicte. Entre aquest conflictes es mou el protagonista i tots els personatges que van narrant la seva història per acabar confluint en una gran història entre els dos grans motors del gènere humà: l’amor i al guerra, atàvica contradicció que ha fet moure masses vagades el món.

Novel•la extraordinària, que a través d’una gran història d’amor ens explica sense gaires mites i amb una sinceritat brutal els moments de la guerra civil i la reacció de molts dels personatges històrics que hi van tenir destacat protagonisme.
Creiem que no és una novel•la més de la guerra civil , és una gran novel•la amb la guerra com a teló de fons.

Ara sí. Ara toca debatre la llei.

febrer 20, 2010

El President ha complert el compromís del pacte de govern en la llei de Vegueries. El compromís que recull de l’Estatut es materialitza en aquesta llei. La proposta de Llei no convenç a tothom com no ha convençut mai a tothom qualsevol proposta de divisió territorial. Naturalment ja es podia esperar aquesta situació . Ja coneixem les postures que s’han anat materialitzant en els darrers temps per part de dirigents territorials i també d’alguns opinadors de professió.

Valorar i agrair algunes qüestions en primer lloc l’èmfasi del President en indicar que aquesta llei de divisió territorial no ha de significar ni l’augment de la despesa pública ni de més funcionariat com s’ha volgut demagògicament fer creure, sinó al contrari, una rendibilització de els institucions i del seus recursos al servei d’una nova organització de proximitat que millori l’atenció a la ciutadania.

En segon lloc agrair que la presentació permeti desemmascarar la posició contradictòria i clarament obstruccionista de l’oposició que ratlla el patetisme . Per una banda el PP intenta, sense cap èxit, que el Ministre de Justícia titlli d’inconstitucional la creació de les vegueries o amenaçant amb un recurs previ i per altra banda , l’ “ara no toca” tant pujolià es invocat – per l’hereu Oriol- com l’excusa per evitar un debat parlamentari que és a on cal que es resolguin els desajustos territorials i les legítimes reivindicacions que es plantegen a l’entorn de la Llei. Evitar el debat és, un cop més, amagar el cap sota l’ala com es va fer durant 23 anys de governs pujolistes amb promeses incomplertes i de posicions confuses i interessades electoralment. Queda legislatura per més que es vulgui minimitzar i per tant cal afrontar el debat amb els conseqüències que porti. Quina garantia tenim de que si hipotèticament governés – espero que no- CiU es tiraria endavant la llei?. Cap. La història així ho testimonia. I per això sense sorprendre preocupa l’anàlisi simplista que demostra una sospitosa manca de memòria de comentaristes i opinadors propers a la coalició de la dreta catalana assenyalant que la llei de divisió territorial és una jugada socialista per recupera l’àrea metropolitana,

Des d’una posició personal de defensar la vegueria del Penedès no és que la llei m’entusiasmi precisament perquè significa un cop a la possibilitat de fer realitat la proposta però també interpreto que la proposta de llei no és el final de res sinó el principi de tot. El principi d’un debat parlamentari i d’un llarg procés de modificació de lleis i normes i en el procés s’obriran portes per donar un encaix definitiu al Penedès , un encaix positiu per legitimar aspiracions col•lectives d’aquí i d’altres indrets del país. La sobirania del Parlament és la que ha de prevaldre i per tants seran les diverses posicions les que s’hauran de debatre i intentar fer confluir amb el màxim acord de tothom que no vol dir unanimitats. Evitar els xocs que calguin però també tampoc tancar debats en fals com es va fer amb el tema de les comarques per manca de valentia i visió de futur i de país del govern Pujol en el seu moment.

I ara escoltar algunes declaracions i comunicats partidistes tant dels defensors com dels detractors de la vegueria fan posar els pels de punta – exagerant , eh!- perquè crec que no ajuden acostar posicions , ni el consens que tothom invoca però, que crec, que ningú vol en realitat . Ni donar xifres és prou determinant ( les xifres són suposicions de representació) ni ser la força majoritària no vol dir que la posició que es defensa sigui la majoritària en el territori i més en un tema en que els acords alternatius són possibles i esdevenen, per la suma de minories, majoritaris, potser , fins i tot, és desitjable en ocasions ( el tripartit és suma de forces no majoritàries i a mi ja m’està bé, per legítim i per personal convicció ). Per tant segurament calen nous actors i nous protagonistes que opinin i es posicionin per refer un debat sense els vicis que hem anat acumulant els que avui n’hem anat parlant i posicionant-nos, vicis que fan difícil l’entesa. Però també deixem-ho clar ara per no fer un altre debat si hi ha vegueria, que n’ hi haurà, la capital a Vilanova. D’acord , oi?

Publicat a la “contra” del PUNT, edició Penedès

Nou debat sobre la crisi econòmica

febrer 17, 2010

Vuitena vegada –crec- que Zapatero compareix d’ençà l’eclosió de al crisi al Congrés per analitzar la situació i per fer propostes.
La sessió d’avui tenia un cert aire d’expectació. La intervenció del rei en temes de la gestió política, la sensació de que avui Rajoy entraria a fons en el tema i fins i tot alguns titulars anunciaven una mena de moció de censura econòmica i la possibilitat de veure si hi havia alguna possibilitat de pacte d’estat feia que hi hagués interès.
En fi hi havia tots els ingredients perquè la sessió donés de sí , i molt.

La realitat és que ha estat una sessió interessant però sense la transcendència que hom esperava.
Sí que es cert que aquest cop hi ha hagut molta més proposta de possibles acords i en aquest sentit veurem el que succeeix en els propers dies que és , quan , acabat el debat, s’han de concretar coses.
Zapatero que ha fet una primera intervenció sòbria ha llençat oferta de pacte en quatre punts concrets:

1- Mesures per millorar la competitivitat
2- Política industrial i renovació del model productiu
3- Reducció dèficit públic i pla de consolidació fiscal.
4- Sistema financer.

Paral•lelament cal seguir discutint en la Taula de Diàleg social les mesures de reforma del mercat laboral i el Pacte de Toledo el futur de els pensions.

Aquestes propostes han trobat, crec, una certa audiència en el grup polítics que també han demanat afegir-hi alguns aspectes més.

La intervenció de Rajoy ha estat impetuosa d’entrada però, més enllà de la crítica dura i reiterativa en aspectes com la congelació dels impostos, i reducció de dèficit, no ha explicitat d’on cal retallar,no ha ofert cap alternativa i potser el més sorprenent ,per no ser habitual en els parlaments ni en la pràctica política, hagi estat demanar al grup socialista que rellevés al seu President.

En fi un nou debat i ara caldrà veure si les declaracions de tothom de fer possible un pacte contra al crisi es materialitza o, una vegada més, cadascú va a la seva i usa les conseqüència de la situació com un element de desgast electoral com fins ara hem vist fer en alguns partits de l’oposició.
El govern cal també que encari amb fermesa els aspectes que cal reformar de l’economia espanyola i fer-ho amb decisió.

I….tocaven les cinc…

febrer 16, 2010

Sonaven les cinc de la tarda a les campanes de Palau i Maragall rectificava. Sí, el tripartit tenia projecte. Segurament l’entrevista amb el Molt Honorable President li ha fet veure la llum i sense cap problema ha sortit a proclamar la seva rectificació. Confirmat en la seva conselleria i endavant ….Fins una altra.

Que quedi clar que comparteixo i defenso i he defensat la necessitat de que el PSC tingui grup parlamentari propi a Madrid. Ho seguiré defensant, malgrat sembla que mai és el moment oportú per part de qui ha d’impulsar la mesura d’acord amb les resolucions congressuals.

Però aquestes cícliques sortides del Maragall o de Castells de torn em semblen preocupants i una manera de malgastar les forces per quan calgui fer el debat. I no pel que diuen sinó pel paper que tenen avui. Venen ara dues oportunitats molts properes , la primera la jornada final de la Causa Comuna a on es pot plantejar quin model de catalanisme volem. I en segon lloc en el debat dl programa electoral de cara a les eleccions al Parlament serà també un bon moment per introduir les propostes innovadores i, fins i tot, de pactes dels postelectorals que considerin més oportuns.

Obrir ara un debat, debat a més restringit a les declaracions a la premsa i potser a l’executiva és fa difícil d’entendre i és fa poc favor al govern. Sempre és, evidentment ,el moment de debatre política i de fixar posicionaments però hi ha moments en que aquest és més o menys oportú i en altres imprescindible. Però també quan un està al govern alguna responsabilitat deu tenir respecte a la percepció que la ciutadania pugui tenir de propi govern i en el cas de Maragall ja vam llegir per les enquestes fetes quina era l’acceptació que tenia entre els treballadors del seu propi departament…

En fi, tocaven les cinc les campanes de Palau, el conseller sortia rectificant i ratificat.
El 3 d març, en la mateixa tribuna, apareixerà el Conseller Castells. Afinarà més ? o segona part del concert falsament dissonant?.

De lectures

febrer 15, 2010

Eugeni Molero i Pujós. Periodista , escriptor i sardanista.
Laura Marín.

El Consell Comarcal del Garraf va instaurar a l’any 1992, el premi Eugeni Molero com a recordatori de qui fou un dels periodistes més prolífics del final del franquisme i de la transició democràtica. La voluntat del premi era esperonar a joves escriptors a fer treballs sobre el territori i alhora potenciar el periodisme en totes les seves particularitats. Al llarg d’aquest anys han estat diversos els treballs que han merescut el guardó, d’alguns d’ells han estat publicats en una col•lecció de llibres que el Consell Comarcal va impulsar en el seu moment.

Ara a l’any 2009 en complir-se el vint-i-cinquè aniversari de la mort d’Eugeni Molero , el mateix Consell Comarcal ha publicat llibre per fer un ampli recordatori del personatge i també per difondre la seva vida i la seva obra. Realment calia que es fes una publicació d’aquest tipus , per donar una visió diversa de la personalitat polièdrica d’Eugeni Molero. És evident però que aquest llibre no tanca la possibilitat de fer un estudi molt més ampli , exhaustiu i definitiu de l’obra de Molero. Aquesta publicació esdevé una miscel•lània d’opinions de persones vinculades a l’Eugeni en les diverses vessants personals i professionals. Tot plegat és un petit i modest homenatges a una persona que va tenir a nivell de la ciutat i de la comarca una intervenció en els mitjans de comunicació en moments difícils. Incòmode amb el poder establert, inconformista davant les situacions polítiques del moment, republicà de cor va compaginar la seva qualitat com a periodista amb un sentit de com calia afrontar els moments de convulsió i apassionats de la transició. Francesc Escribano, periodista també ho defineix clarament en el pròleg quan diu: “ És per això que com més va,més grans em semblen les figures com L’Eugeni, persones que en temps difícils van estar a on havien d’estar, fent el que calia fer. Contra el que diuen els llibres d’història, els autèntics herois de la transició són figures derrotades i oblidades. És tot un privilegi, per tot el que va fer, que aquest no sigui el cas de l’Eugeni Molero”

El llibre com ja hem assenyalat és una miscel•lània d’entrevistes de persones que en les diverses facetes de la vida i professió van fer alguns activitat amb el mateix Eugeni. El llibre està escrit per la jove Periodista Laura Marín , redactora del Punt Diari que ja havia fet alguna altra col•laboració en treballs més amplis que els reportatges o el periodisme. La transcripció de les entrevistes és mol correcte i ajustades a la proposta, és en la lectura global on es dóna una imatge també més global de l’Eugeni Molero. El llibres escrits – en aquest cas per encàrrec- sota la forma d’entrevistes sempre tenen l’inconvenient de fer la justa selecció dels interlocutors i cada hipotètic autor o promotor del llibre posaria alguna persona més o potser en trauria també alguna de les que hi ha. En aquest sentit la meva opinió és que no hi sobra ningú, però possiblement hi hagués afegit algun que altre interlocutor. No és una crítica, per descomptat , és simplement una visió diferents. Però el llibre s’ha publicat amb les opinions que han aportat i aquesta és la realitat.

Cada un dels entrevistat destaca alguna faceta de Molero:

Maria Pujòs: “Tenia una oïda extraordinària.”
Joan Claramunt: “Em va ensenyar a escoltar la música de veritat.
Montserrat Olivella “La seva passió era la música, tota”
Lluís Turet: “S’estimava La Principal, la sentia de prop”
Francesc Xavier Puig i Rovira “ Tenia una capacitat notable amb la ploma”.
Oriol Pi de Cabanyes. “ A Vilanova es va fer una transició cultural abans que la política”.
Sixte Moral: “Era visceral, lleial i compromès”.

Possiblement la suma de totes aquestes valoracions ens donarien una visió del periodista Molero, del amant de la música , de la seva capacitat d’incidir en el camp cultural però potser la seva faceta de crític d¡rat queda poc explicitada. No va viure temps fàcils per una persona amb les seves moltes inquietuds i que durant molts anys va ser gens reconegut per la suposada intel•lectualitat vilanovina de les darreries del franquisme i del inicis de la transició, potser perquè deia les coses amb massa franquesa, sense pels a la llengua i amb rotunda sinceritat, diríem avui que era una persona brillant però “políticament incorrecte”

Interessant document doncs l’editat pel Consell Comarcal del Garraf i bona feina la feta per la periodista Laura Marín . No és fàcil ,des de la distància del temps , recollir l’esperit del que comenten les persones entrevistades perquè cal situar-lo en el temps en aquella coneixença entre elles i Molero es dóna en determinades circumstàncies que la periodista ha de resituar en el moment en que s’escriu l’opuscle.

Tot plegat constitueix un excel•lent document per homenatjar a un periodista, un activista de al cultura que dissortadament ens va deixar massa aviat quan tenia encara un futur carregat d’idees i projectes.