Archive for Març de 2010

Canvis? Ho són de veritat?

Març 31, 2010

Dissabte . Noves idees, noves cares.
Dilluns es presentava el nou equip i el nou director de campanya del PSC i del President Montilla.
Cares noves? De debò els magnífics alcaldes de Tarragona i Lleida són cares noves ?. Les alcaldesses de Santa Coloma i Salt deuen ser cares més joves ( quina refotuda enveja!!!) però noves, noves, no ho sé.

Tampoc m’han agradat els paraules del nou director ( terme nou, tots pel canvi!) no pel seu contingut que crec és mesurat i correcte però no m’ha agradat que les digues amb la sensacions de desmarcar-se del passat , de les altres campanyes. Acabarem blasmant al Zaragoza , ara?
Tot és possible.
Tanmateix no ho feia tot bé però deu-n’hi do dels resultants que vam treure. I , hi estàvem d’acord,oi? Jo no recordo masses critiques.

En fi els resultat de les eleccions ens donaran també el resultat d’aquest canvis , que possiblement siguin necessaris, però també ho són altres de necessaris i ningú no es mou.

Amb nom propi

Març 30, 2010

• Jorge Semprún. L’exministre de cultura i escriptor ha escrit un emocionant article al diari Francès “Le Monde” sota el títol de “El meu darrer viatge a Buchenwald” explica que enguany acudirà per darrera vegada al camp de concentració a on va ser internat després de ser detingut a París per la Gestapo.. A l’abril d’engunay intervindrà en l’acte i assenyalà que en el proper ja no hi podrà assistir: “ Ni resignado a morir, ni angustiado por la muerte, sinó irritado, extraordinariamente incómodo ante la idea de que pronto ya no estaré…” Aquesta lucidesa li fa dir que “ Diré por última vez lo que pienso que tengo que decir”. Semprún un personatge que ha tingut una llarga vida de combat per les llibertats , jove resistent exiliat a França va ser detingut per la seva activitat contra els nazis, va ser deportat al camp de Buchenwald i n’ha deixat testimoni en els seves obres com “ Largo viaje” i “La escritura o la vida”. Va ser dissident del partit comunista i per això també va ser denigrat per l’aparell del PC. Amb l’arribada de la democràcia participà activament en la vida cultural espanyol i esdevé ministre de cultura amb Felipe González. A la Vanguardia del dia 20 de març Gregorio Moran en una de les seves, més que interessants, “Sabatinas intempestivas” comentava aquest article i traçava un perfil de Semprún. Va la pena llegir-lo també.

• Carlos Berzosa. Rector de la Universidad Complutense de Madrid va patir insults i agressions fa un dies per part d’ una colla d’estudiants . Aquesta situació no és nova. En altres universitat , en altres moments altres persones com darrerament Aznar, Rosa Díez i l’ex-Lendakari Ibarretxe també han patit l’insult , l’agressió o els han impedit expressar-se amb llibertat. Diu ben poc a favor d’aquestes minories exaltades i agressives que intenten evitar allò que hauria de ser sagrat a la Universitat, lla llibertat d’expressió. El cas de Berzosa és encara més sorprenent. A la Universitat de Madrid hi ha diversos col•legis majors i residències universitàries, aquets, avui encara, són diferenciats per gènere. El rector amb un bon criteri, pretenia per modernitzar i actualitzar les institucions i segurament per fer-los econòmicament més viables ,fer-les mixtes , allò tant senzill que hi podessin conviure estudiants d’ambdós sexes. Aquesta proposta del rector ha aixecat violentes i incomprensibles reaccions contràries. Es fa impensable que avui a la Universitat hi hagi que encara trobi desencaixos en residències mixtes. És del tot intolerable que es defensi aquets posició retrògrada i es faci amb la violència i l’insult. Si la Universitat o una part de la universitat retorna a la caverna i amb actitud prehistòriques i no ens hi oposem anem malament…

• David Monteagudo. Ens va parlar del seu llibre “FIN” que ha estat un èxit aclaparador de vendes i de crítiques en ser la seva opera prima publicada tot i com va dir té mes de vuit llibres escrits que esperen, ara, torn per la seva publicació. La presentació de l’autor va anar a càrrec de la Cati Morell. L’acte es va desenvolupar a la Biblioteca Cardona. Va ser un encert per la manera de fer la presentació per part de la Cati perquè, més enllà de disseccionar l’obra, va fer un seguit de preguntes a l’autor per va anar responent i alhora desgranant els elements de la seva peculiar narrativa. “FIN” és una novel•la difícilment enquadrable en cap gènere, però és un estudi dels personatges de les seves pors i de com en paraules l’autor “ la roda de la vida ha passat per damunt d’ells”. Monteagudo és una rara avis, lector constant, treballador d’una fàbrica va decidir que seria escriptor i a fe de déu que ho ha aconseguit. Edita a el Acantilado i la manera com l’editor Vallcorba va saber de l’autor és realment curiosa. Sembla que l’editor estava llegint la novel•la i estava atrapat en la narració però no sabia qui era l’autor i casualment llegia a la Vanguardia un article de Jordi Llavina que parlava de Montegaudo. Autor i Editor es troben i d’aquí sorgeix la publicació que segons va dir ahir Monteagudo es convertirà en pel•lícula. Una bona estona parlant de bona literatura i escoltant de els cuites d’un autor i l’entorn de la seva obra. Recomanable la lectura de FIN que ara ha estat traduïda al català.

• Jaime Mayor Oreja. Aquest europarlamentari, ex ministre d’interior i conspicu aznarista s’ha despenjat amb unes declaracions en les que afirma que el Govern Zapatero està intent novament converses amb ETA. El despropòsit ha fet que la totalitat dels partits a excepció del seu, el PP, l’hagin contestat i desautoritzat. El que han seguit la trajectòria del personatge en qüestió ja saben de tant en tant l’exabrupte forma part de la seva manera de fer política. De tota manera en temes delicats i, el terrorisme ho és i molt, no es poden travessar segons quines línies i llençar acusacions que generen desconcert, desassossec i a més poden entorpir la batalla contra el violents. Ara bé que Mayor Oreja digui això pot ser el rampell d’una persona que està fora de la realitat, però el més greu és que el seu partit no el desautoritzi o el faci rectificat d’immediat, perquè això significa novament l’ús partidista i electoralista del terrorisme. Sembla que novament el PP agafa la deriva d’utilitzar tots els mecanismes els vàlids i els no vàlids per desgastar i desacreditar el govern. Potser en la immediatesa els pot afavorir però a la llarga aquesta actitud debilita encara més bases de la democràcia. Rajoy si calla atorga i per tant valida el que diu Mayor. Anotem-ho.

Reduccionisme

Març 29, 2010

Ahir posàvem aquí el manifest de la Causa Comuna com fruit d’un any llarg de debats , de propostes i reflexions.
Dissabte proa de 3000pesones ens aplegàvem per debatre determinats temes polítics des del nou catalanisme fins a les bones pràctiques a la societat.. Un debat concentrat però interessant, molt interessant.
Llegeixo els diaris per saber que en diuen i llevat d’alguna excepció tots els titulars són els mateixos : “ Vull noves idees i noves persones” frase del discurs de Montilla en l’acte inaugural.
Un cert reduccionisme.
Si un any de debats, si la reunió d’una bona quantitat de persones als debats s’acaba amb això és que no anem gaire bé, almenys si comparem el que vam fer i el que sortit als diaris.
No voldria passar pel il•lús, ja sé que estem en una llarga precampanya ,però crec que allà el més important no és la frase de Montilla sinó algunes de les propostes que surten dels debats.
Vaig sentir bones propostes i vaig discrepar d’altres però hi ha un pòsit prou interessant per superar l’estricte electoralisme… vaja això era la idea.
Les noves idees i les noves persones de Montilla ja arribaran quan toqui i si aquelles noms que ahir, tot especulant, portaven els diaris són els nous , doncs , que voleu que us digui…

ja en van quatre, i…..

Març 28, 2010

Escric aquestes ratlles quan encara no s’ha fet la vaga de mestres, la quarta en dos anys, i quan surtin publicades segurament ja haurà passat la jornada de mobilització. No sé , doncs, quin serà el seguiment, però sigui el que sigui – hi ha una certa sensació de fatalisme en la utilitat de la vaga- un cop més haurà palesat el malestar del sector educatiu amb les polítiques de la conselleria. Fa un dies vaig assistir a un debat sobre cultura, els ponents – no cal esmentar-los- eren de luxe i em va causar un cert desassossec que d’un d’els ponents relacionant, encertadament, cultura i educació com un binomi indissociable en el futur del nostre país, va fer unes afirmacions crec que impactants, el ponent en qüestió no és ni de bon tros algú que sigui aliè al l’entorn ideològic del tripartit, però afirmava rotundament que el sistema educatiu feia aigües, perquè s’havia perdut aquella energia de fa vint-i-cinc anys , que s’ha perdut la satisfacció i la il•lusió en tirar endavant les escoles i els projectes educatius.

Potser les afirmacions eren massa dures però la realitat és que observes un cert cansament, no de la professió, no dels reptes quotidians que el treball et planteja diàriament, no espanta el treball de trobar noves maneres , noves fórmules per fer més positiva la feina. Falla la confiança amb l’administració, falla la confiança amb al Conselleria i falla, crec, perquè més enllà de les discrepàncies legítimes en alguns aspectes hi ha la convicció de que s’ha rebut un tracte de qui es creu amb la veritat absoluta i de qui analitza l’educació , sobretot, la pública, amb criteris més de resultats econòmics , burocràtics i de satisfacció administrativa. i immediats que no pas com un dels instruments constitutius de la societat i element imprescindible de la seva transformació. Ha fallat la condició de relació entre qui ha d’ordenar i qui ha l’aplicarà l’ordenació, ha fallat la política ,doncs de la conselleria.

Després del rebuig sindical i de bona part del professorat de la Llei d’Educació calia pel bé del sistema que hi hagués hagut un procés d’acostament perquè el seu desenvolupament signifiqués el retorn a l’esperit que va permetre signar el Pacte per L’Educació. No ha estat així un seguit de temes vinculats a la Llei i altres d’endèmics han generat un nou desencontre que culminarà en una vaga que ja d’antuvi afirmo que no serà majoritària , sense que això la desqualifiqui, ni que això vulgui dir que hi hagi una sensació d’una fractura cada cop més profunda entre la conselleria i els i les mestres.

Més enllà del calendari escolar, les plantilles, les no substitucions, les retallades pressupostàries… temes que ben segur que, amb un aprofundiment en la negociació potser s’hagués pogut arribar a acords. Es plategen ara també temes de molta més profunditat com són el projecte d’autonomia de centres i els de l’avaluació que afecten, sens dubte, als aspectes laborals i professionals i, per tant, amb la necessitat de trobar amplis acords perquè la seva formulació pràctica sigui exitosa.

El Conseller en manifestacions a la televisió acusa o si es vol manifesta que el sindicats volen tornar a discutir-ho. No crec que els sindicats siguin tant il•lusos de creure que les lleis aprovades es modifiquen d’aquesta manera. El Parlament ha fet la seva feina i naturalment l’aplicació i desplegament de la llei no dona per discutir-ho tot una altra vegada però si que hagués donat l’oportunitat ,per la via pràctica en la seva aplicació de l’aproximació de posicions que fes viable ,no sols el que es desprèn de la llei ,sinó fer-ho de manera que generés una nova expectativa de treball que permetés que tothom remés en la mateixa direcció amb la intensitat que li correspongui a cadascú.

No ha pogut ser o no hi ha hagut prou voluntat de que fos així i tothom té la seva part de responsabilitat. Alguns més que altres. I no hi ha dubte que qui té la capacitat d’organitzar , ordenar i desplegar la Llei en té molta més. Si es reclama, amb raó, que els sindicats usin el seu dret a vaga amb responsabilitat, donat que l’educació és un servei públic, també s’hauria de demanar al Conseller que en els mecanismes de desplegament de la Llei actués amb més responsabilitat per trobar les complicitats dels qui , finalment, han de portar la normativa a la pràctica. No crec, com ens volen fer creure, que hi hagi masses diferències de model en el camp educatiu, com diu el Conseller, entre el que volen i diuen els sindicats i el govern , més aviat hi ha una pèrdua de confiança per les actituds que s’han mantingut respecte a les negociacions i a els imposicions que s’ha anat fent des de la Conselleria i això fa més dolorosa i distanciadora, dissortadament, la vaga del dia 17, sigui quin sigui el seguiment que hagi tingut.

Publicat al diari El Punt, el 28. 03

Causa Comuna.

Març 28, 2010

Ahir es va celebrar la jornada de debat de la Causa Comuna , aquí reproduïm el document que es va aprovar:

La nostra iniciativa ha nascut perquè som conscients que una distància creixent entre ciutadania i política pot ser molt perniciosa. Els nostres debats arreu de Catalunya i aquest primer Plenari volen contribuir a crear una dinàmica de regeneració política i social a Catalunya, una renovació democràtica amb nous instruments de deliberació comuna i d’iniciativa ciutadana. La millor manera d’evitar l’empobriment de la política, o el seu segrest per petits nuclis de poder,és socialitzar-la.

O els ciutadans fem política o correm el risc d’una política al marge o en contra dels nostres interessos. La democràcia no és sols cosa dels polítics i dels partits. Per això estem creant espais de deliberació amb gent que compartim idees i valors, sense tenir necessàriament un compromís partidari, en un marc de participació, pluralisme i respecte.

Volem impulsar, des de la base, una xarxa de Consells Cívics de Catalunya Causa Comuna: un conjunt de “cooperatives democràtiques” generant debats, propostes i iniciatives, on col•labori gent sense filiació política amb activistes polítics, socials i sindicals capaços de treballar transversalment. Volem fer-ne una aliança de base per la revitalització democràtica, pel desenvolupament de noves polítiques d’innovació política i de solidaritat social. Volem una democràcia neta i vigorosa que refaci els ponts entre ciutadania i política.

Aquestes són les nostres propostes:.

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel•lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.
Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són una causa sagrada.
Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som beligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d’enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d’identitarismes populistes i demagògics enfrontats. Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari amb els nou vinguts. A tots ells els diem que val la pena fer-se en aquest país, i fer-se d’aquest país. No es renuncia als orígens pel fet de viure, estimar, treballar i morir en la terra on neixen els fills. La llengua no ens dividirà: cal el ple respecte a la llengua de cadascú, així com l’afermament i la millora de l’escola comuna, que aplega els infants de tots els orígens per a fer-ne ciutadans complets.

4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ètica

Volem una administració eficient, que eradiqui tota mena de corrupció en les institucions i en la societat. El servei públic ha de ser una de les tasques més honorables; ha de ser valorat i prestigiat. Cal millorar constantment l’eficiència, l’austeritat i la transparència de l’administració pública, i cal simplificar-la. L’exercici de responsabilitats públiques no és compatible amb els negocis privats: cal un estricte règim d’incompatibilitats que impedeixi dràsticament una confusió que, quan es tradueix en escàndols de corrupció, genera la desafecció ciutadana i l’afebliment de la democràcia.

Proposem un compromís comú per a eradicar la lacra lliberticida de la corrupció en les institucions i en la societat. Creiem en la necessitat vital d’ un compromís ètic renovat en la política, el servei públic i la societat.

5. Catalunya: la causa comuna de l’educació i la cultura

Proposem fer de l’educació la prioritat de les prioritats. Volem deixar a les noves generacions un país millor i volem deixar uns fills i filles millors al nostre país. La capacitat col•lectiva del nostre país comença a l’escola. La força i la qualitat de l’escola pública són la base del futur del país. Hem de mantenir-la en un lloc de preeminència estratègica, aconseguint un màxim d’eficiència pedagògica, garantint l’equitat educativa al conjunt de la població, adaptant l’escola al seu entorn, al territori i a la seva complexitat. Els educadors han de tenir reconeixement, autoritat i suport constant dels poders públics i de la societat. L’educació és el nostre instrument bàsic d’unitat civil i d’oportunitats iguals per a la infància. Una societat culta, de persones lliures i responsables, es genera a l’escola.

6. Catalunya: la causa comuna de l’autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa

Volem el màxim autogovern per a Catalunya en una Espanya i una Europa que reconeguin la nostra identitat. La diferència no és desigualtat, no és cap privilegi, no ha de ser motiu de confrontació. Contra els qui pretenen treure profit del xocs d’identitats, proposem l’horitzó federal de llibertat, fraternitat, solidaritat i unió dels pobles de l’Estat i d’Europa. Volem una política d’afirmació catalana i de mà estesa als altres pobles, per avançar cap a un federalisme plurinacional a Espanya i cap a una Europa més integrada políticament, condició cada vegada més imprescindible per superar els reptes de la crisi, garantir la cohesió social de les seves societats i els drets individuals i col•lectius dels seus ciutadans i ciutadanes.

Aquestes són propostes vives: segueixen obertes a la deliberació col•lectiva. Us demanem que ens ajudeu a fer-ne la més àmplia difusió i discussió a http://www.causacomuna.cat

Sorpresa,sorpresa

Març 27, 2010

Amb un tres i no res s’han esbaldit els compareixences sobre la Llei de Vegueries.
16 han estat les que han passat el tall que la majoria parlamentària ha fet. Se’n havies sol•licitat moltes més. I aquestes s’han desenvolupat en una maratoniana sessió de prop de 12 hores…En fi, segur que s’han escoltat moltes coses però també tinc la certesa que un cop escoltades ningú variarà al seva posició. Aquesta predeterminació suposo que és la que fa que plani una certa sensació d’inutilitat més enllà de que el Diari de sessions reflecteixi el que s’ha dit.
Clar que aquesta pressa i concentració contrasta amb el nombre de compareixença i el temps dedicat – com a mínim més pràctic per assumir tot el que es diu- a debatre la prohibició o no de les corrides de toros. Potser é políticament incorrecte però diré que a mi em sembla – amb tot els respectes a les senyories i als proposants de la ILP- un collonada perdre el temps en aquest tema. I , en canvi, a mi en sorprèn que se’n dediqui tan poc a escoltar el que han de dir sobre les vegueries i la divisió territorials del país pels representants del territori.
La pressa no ha estat mai massa bona consellera i en aquest tema segur que tampoc.
Formes! Després ens queixarem que una certa ciutadania s’allunya de la política.

Repassar el passat i pensar el futur

Març 26, 2010

Els Amics de la Biblioteca Museu Balaguer, entitat que de manera discreta però constant va fent una notable feina de difusió del Museu Balaguer i de divulgació científica i cultural amb la publicació, en una nova època, de la històrica capçalera de Butlletí modernitzat i actualitzat ens proposa per tancar els actes del 125è aniversari una taula rodona amb la presència de totes aquelles persones que han tingut la responsabilitat de dirigir el Museu.

Una trentena d’anys doncs per analitzar la trajectòria recorreguda, des dels primers moments de relleu de la mítica senyoreta Basora, que va mantenir gairebé sola la Institució, fins els nostres dies. Un llarg recorregut i una acumulació de feina feta. Des d’aspectes tant elementals com la catalogació, fins a definir un projecte museístic i museogràfics. Des de separar, crec que encertadament, la gestió de la Biblioteca i del Museu, fins a fer remodelacions importants, passant per bastir projectes de difusió cultural conjunta amb altres museus. Des de pensar i mantenir un criteri d’exposicions de renom, a fer un Pla de Museus de la ciutat, full de ruta que mai es va portar terme fins a pensar una difusió acurada del seu contingut. Recordar també moments d’extrema dificultat , d’angoixa compartida i de crisi com per exemple moments d’una certa discrepància institucional o quan el robatori de l’Erik el Belga i les conseqüències que això va portar amb el litigi sobre els quadres del Prado dipositats a la nostra ciutat. Sense oblidar la seva reconversió des de l’òptica institucional passant de fundació privada a ens públics amb la controvèrsia política que va aixecar el fet.

Tot plegat serà interessant de recordar ,d’analitzar i de comparar d’on es partia – de ben poc per cert, malgrat la gran voluntat que hi posaven els responsables – fins els nostres dies i la majoria de les vegades amb una certa precarietat econòmica , responsabilitat òbvia d’aquells que hi hem tingut responsabilitats i perquè durant molts anys i, encara ara, els compromisos que es deriven de la pròpia qualificació del museu no es compleixen per part de l’administració del govern del país i per part de Museu Nacional.

La pròpia concepció del concepte museu ha sofert un profund i positiu canvi al llarg d’aquest anys. Els nostres museus provenen en la seva majoria d’allò que es va anomenar “la passió per col•leccionar” de determinada generació d’intel•lectuals i burgesos del segle XIX . Els museus es van convertir en mostraris diversos però silenciosos , tancats en sí mateixos i sense cap voluntat de ser incentius d’aglutinar projectes més ambiciosos. Serà ben bé amb els processos de consolidació de nous projectes que comencen al final del anys seixanta dels segle passat en que el concepte de museu és revoluciona i esdevé un concepte obert, dinàmic, interactiu que genera, no només mostra ,sinó que vol capitalitzar projectes globals d’interpretació del patrimoni i del seu entorn més immediat. S’amplia tant el concepte que fins i tot alguns creen l’anomenat “territori–museu” en que tot els elements referencials d’un determinat espai poden esdevenir una actiu cultural de mostra,d’interpretació, de difusió, de creació, d’ element d’identificació i amb l’ambició de bastir autèntics projectes dinamitzadors del patrimoni …..I en aquest aspecte dels museus com a promotors, d’aglutinador i difusors de projectes patrimonials vinculats al propi territori crec que és una de les mancances més importats que avui encara tenim en projecte cultural de la ciutat i del territori.

En algun altre moment hem afirmat que els museus són elements de comunicació social i cultural i,alhora, també són instruments de conservació,i difusió i projecció en el futur del patrimoni , de visualització de les concepcions estètiques i tenen una funció educativa important, amb vocació pública i, per tant, amb voluntat de difondre el seu contingut en benfici de la nostra societat. Ara en temps de crisi, a més , la cultura en general i el patrimoni inclosos els museus poden ser un revulsiu de caràcter econòmic. El potencial patrimonial del nostre territori és múltiple i divers , ben estructurat discursivament, amb una vinculació referencial del territori pot, segur, atraure bona part del truisme cultural.

Serà interessant comprovar com els sis directors i directores del Museu Balaguer recorden el seu pas i la seva feina a la Institució per situar-nos en cada moment. Serà important al seva explicació com ho serà també llegir la història de la institució amb les convulsions i amb les èpoques tranquil•les que ha passat que prepara Puig Rovira , però el que creiem que és important de debò seria poder visualitzar quin és el projecte de futur.

Amb brevetat

Març 22, 2010

Encara no han passat setanta dues hores de primavera i França s’ha acolorit de rosa , roig i verd. La coalició d’esquerres ha guanyat en 21 de les 22 regions. Victòria doncs esperançadora de cara a les presidencials del 2012. Caldrà fer les coses amb tacte i sumant voluntats, esforços i projectes per obtenir la presidència a l’any 2012.
Sarkozy comença a ser qüestionat per les seva política i per reformes que no arriben i per la incapacitat que ha tingut de generar complicitat i aliances i s’ha quedat sol davant l’esquerra .
Veurem si té conseqüències en el govern
I caldrà parar atenció també l’augment de l’extrema dreta.

****
Carretero i el seu Reagrupament ha presentat el text del que podria ser la Constitució d’una Catalunya-Estat. Conté els elements clàssics de tota constitució però no deixa de sorprendre aspectes com el disposar d’exèrcit i de guàrdia nacional. Res es deixa a l’atzar.
No sorprèn tant la creació d’un servei d’intel•ligència i aquí és a on Jan Laporta aportaria tota la seva experiència. L’episodi de l’espionatge de membres de la seva directiva era un assaig de com això podria funcionar…. Excel•lent aportació del seu pas a la política.

Amb nom propi

Març 21, 2010

• Esperanza Aguirre. La “Lideresa” madrilenya que vol encapçalar una creuada contra la pujada de l’IVA que portarà a terme el govern a partir del mes de juliol. Sempre es pot discrepar, sempre es pot criticar la mesura que prengui un govern,sempre es poden oferir alternatives a les mesures que es proposen. Sempre es pot fer oposició. Però des de l’àmbit institucional el que no es pot és fer crides a la revolta contra l’impost o a la insubmissió fiscal. I sobretot el que no es pot és fer això com un cortina de fum que amaga les pujades desaforades del impostos que corresponen a la seva gestió. L’IVA pujarà de manera moderada després de més de 15 anys de no haver-se actualitzat. El moment de dèficit de l’estat, fruit de els prestacions socials que es donen, cal que sigui compensat de manera moderada amb la participació de tothom. I amb amb la precisió de que l’IVA supereduït – inexistent a Europa- es manté. La mostra és molt clara la taxa sobre la brossa a pujat ben bé un 20% igual que l’IBI o l’impost de circulació que ha arribat fins una puja del 35% o el “bonus” de transport més d’un 22%… Això és predicar amb l’exemple!!. La demagògia i el populisme tant usats per Aguirrre poden donar fruits a curt termini però a llarga creen una sensació de precarietat democràtica.

• Mònica Terribas. Deu n’hi do de la polseguera que ha aixecat l’entrevista que va fer al Molt l’Honorable Josep Montilla, President de la Generalitat. Polseguera que a mi em sembla innecessària i fora de lloc. Partim però de que els polítics com els mestres i els periodistes tenim un concepte gremial i corporatiu molt alt, massa alt a vegades. Sembla que a alguns polítics majoritàriament del PSC, no el partit, no els va agradar la insistència de la Terribas, el fet de tallar al President mentre parlava, de ser massa recurrent en els temes….. Jo no vaig veure en directe l’entrevista i després n’he visionat parts de la mateixa. La veritat crec que no n’ hi ha per tant. No calen reaccions com els que hi ha hagut per part d’alguns polítics i ,fins i tot, em semblen rebutjables i de necis algunes afirmacions barroeres i de baixa estofa sobre la periodista. Però tampoc em sembla malament que hi hagi crítica de la seva feina com n’hi ha en altres professions. Un periodista pot criticar als polítics? Naturalment i amb tota la força que calgui, però un polític pot criticar a un periodistes si creu que el que diu no s’ajusta a la realitat o és volgudament esbiaixat com passa manta vegades. Ningú està blindat contra al crítica si aquesta és veraç i versemblant, si se sustenta sobre el rigor i la veracitat de la informació. I també m’hagués agradat llegir algun comentari de periodistes ofesos sobre la versió de l’entrevista que dóna el seu col•lega Sostres. El President Montilla sabia qui l’entrevistaria i per tant ja sabia a on anava i tampoc em sembla que se’n sortís mal parat , més aviat va evidencia que davant un certa intensitat de les preguntes responia amb la mateixa flegma de sempre i això per mi diu molt a favor d’ell. Dit això a mi personalment em va semblar més greu l’episodi de la sortida de l’alter ego polonès del President just després dels seu discurs institucional de l’autèntic Montilla. Llavors vaig demanar la dimissió de la Sra. Terribas – i avui ho mantinc- ara per l’entrevista no em sembla que calgui criticar-la per la feina feta.

• Ségolène Royal. Candidata socialista a la Presidència de la regió de Poitou-Charentes com a símbol de la magnífica victòria dels socialistes en la primera volta de els eleccions regionals franceses. Caldrà ratificar els resultats però al feina feta al llarg d’aquesta setmana, amb acords en la majoria de les regions per apropar les forces d’esquerres davant la votació definitiva, fa preveure que el mapa francès es tenyirà de roig a dos anys de les eleccions presidencials. El resultat de Royal a la seva regió va ser definit prop d’un 39 % del vots – el més alt percentatge obtingut per cap candidat o candidata- fa gairebé segura la seva reelecció i possiblement li donarà un nou aire per poder pensar si opta un cop més a ser la candidata del socialistes a l’elecció presidencial. Royal amb una certa heterodòxia, passió mediàtica però amb solvència política sortirà reforçada com ho sortirà el socialisme francès. Deprendrà de la capacitat que tingui per unificar esforços i mantenir-se unit com a partit perquè puguin afrontar amb una certa garantia d’èxit l’assalt a l’Elisi davant d’un Sarkozy que cada cop perd més empenta i segons quin siguin els resultats finals de les regionals pot començar a ser qüestionat pels barons de la UMP

• Josep Maria Alvarez. El secretari general de la UGT de Catalunya ha contestat les afirmacions del Conseller Maragall desacreditant la vaga del passat dimecres i les motivacions del sindicats dient-li que “baixi de la prepotència i es posi a negociar”. Crec que l’encerta i molt. En aquest país es va aconseguir signar el Pacte Nacional per l’Educació – només una organització sindical en va restar al marge- , per tant s’havia aconseguit per primera vegada una rara unanimitat que calia valorar molt i més en un tema com l’educació. D’aquell pacte se’n havien de derivar mesures concretes i la Llei d’educació. L’acord es va anar diluint i es va perdre la magnífica oportunitat de que la llei tingués també el reconeixement i suport del sector. No va poder ser. Però en el seu desenvolupament s’hauria d’haver proposat retrobar el màxim de consens i tampoc ha estat així. Existeix una desconfiança de fons que segurament ho impedeix. La transformació de l’educació no només és cosa de la llei , és també la disposició i voluntat d’aquells que cal aplicar-la,ara no és així. Evidentment es podrà imposar a cop de decret però difícilment tindrà l’efecte que hom desitja. L’educació en un país és massa important perquè prevalgui el desacord. Així doncs menys prepotència i més disposició que els temps ho requereixen.

De lectures

Març 19, 2010

Rere els murs.Núria Esponellà.
Premi Nèstor Lujan de novel•la històrica 2009.

La novel.la Rere els murs va ser la guanyadora de la convocatòria del 2009 del premi de novel•la històrica en honor del gran escriptor Nestor Lujan. La història es situa a la segona meitat del segle XII i té com a eix central de la història la presència d’un mestre escultor occità al Monestir de Sant Pere de Rodes per tal d’esculpir-ne la portada del mateix monestir. La història es mou en mig del món convuls de les picabaralles entre els nobles per tal d’acumular poder i possessions i per mantenir el poder amb el rerefons de les creences i de les pors pels càstigs d’aquells que s’allunyen de la religió.

Aquesta novel•la ha guanyat el premi de novel•la històrica. A l’entorn de la qualificació d’històrica s’han escrit moltes pàgines. La història és la continuïtat d’un seguit de fet constatables que provenen d’unes causes i tenen també unes conseqüències. La novel•la és ficció i per tant la pròpia consideració de novel.la històrica recull us seguit d’acceptacions en funció de que preval si, el fet històric ,o la narració figurada d’un fets que havent ocorregut poden tenir una interpretació lligada més a la imaginació de l’autor o autora que a la realitat. La història també té moltes interpretacions i és també com es narra aquesta història que fa que esdevingui un tractat acadèmic o bé es mogui en ela camp d e la novel.la i de la narració.

En aquest sentit cal assenyalar que una novel.la històrica es cenyeix com hem dit a un fets constatables i a uns personatges que han viscut en realitat per la ma de l’escriptor, del novel•lista és qui acaba determinant el paper que els dóna a cada un dels personatges i de les situacions i com les farceix d’aspectes col•laterals i amb la barreja de personatges i protagonistes reals altres de ficció . És en mig d’aqueta relació que el llibre va prenent la forma d’invenció fruit de la capacitat de l’escriptor/ora a l’hora de presentar els fets i la seva innovació.

El llibre de la Núria Esponellà a l’entendre d’alguns experts es mou en aquest controvertit gènere qualificat d’històrica però també és una novel.la en que s’explica el procés iniciàtic d’un jove al món dels adults , i també l’aventura és el motor de la narració ,esdevenint en el conjunt un llibre que es pot entendre es d’aspectes molt diversos.

L’autora Núria Esponellà és professora i compagina aquesta professió amb la d’escriptora. Ha publicat diversos poemaris i també alguna altra novel.la, entre elles, Gran cafè a l’any 1998, Un moment de la vida , 1999, El mateix vell amor , Premi Ciutat de Badalona a l’any 2000 i La Travessia que va guanyar el IV Premi Columna a l’any 2005 i el llibre de narracions Petits grans plaers així com diversos obres de poesia que han obtingut diversos premis també. Escriu amb regularitat articles al Punt i a al Vanguardia i també´ col•labora amb diversos programes radiofònics i té una secció de comentaris de llibres i escriptura ala programa Tot és possible de RAC1.

La història de “Rere els murs” ens situa al monestir de Sant Pere de Rodes al segle XII durant el procés de construcció dels relleus de la portalada que s’acabà inaugurant durant l’any del jubileu. La construcció per part d’un mestre escultor és una part important de la trama ja que un ajudant de l’hospitaler del monestir en Blai, conegut com Ocell, fill d’un antic monjo expulsat del monestir s’enamora i queda captivat per la filla del escultor i aprèn l’ofici en part per sortir del monestir i per l’altra per poder aconseguir ser un home lliure. Entremig una trama a l’entorn de les relíquies que s’adoren al monestir i la lluita aferrissada de cavallers i nobles de la contrada que basteixen aliances entre ells per ser més poderosos.

La novel•la entra en molts detalls dels usos i costums de l’època, de l’art d’esculpir i mostra un coneixement de la pròpia història del monestir. Aquest fets demostren que l’autora fa un estudi exhaustiu de l’indret i del moment en que es situa la història. Mostra també una voluntat de posar de manifest les tensions que existien entre els propis nobles i entre els nobles i l’abat del monestir. La necessitat de l’obtenció de recursos, les enveges familiars , els delmes que calia lliurar al monestir dóna aspectes que juguen un paper important en la trama de la narració. En aquest sentit la novel•la és una obra coral, amb molts personatges lligats entre sí, amb diverses històries personals i col•lectives que emmarquen tot el procés d’aprenentatge de Blai que desperta a la vida adulta a través del treball, dels perills que ha de sortejar en acompanyar al seu tutor i de l’amor, amb els costos i dificultats que comporta qualsevol transició d’una situació de dependència , en aquest cas del monestir amb un destí decidit ja d’avançada a una situació de llibertat i amb perspectiva de tenir una vida pròpia, un treball considerat i una vida al costat de la seva estimada.

“Rere els murs” cal llegir-la com una novel•la que, aprofitant un marc històric molt ben documentat ,ens explica un seguit d’històries de lluita ,de supervivència, d’esforç personal i col•lectiu , de desig de llibertat ,en definitiva una història molt humana en mig d’un temps convuls i carregat e perills i de molts fantasmes personals que el protagonista ha de treure’s del damunt si vol viure amb intensitat tot allò de positiu que la vida li pot oferir.