Archive for Abril de 2010

Per fi un petit (o gran) pas.

Abril 29, 2010

El Senat ha aprovat iniciar el tràmit per la reforma del reglament de manera que a la Cambra Alta es puguin usar les llengües oficial d’arreu de l’estat espanyol.

L’acord nomé va comptar amb el vot en contra del PP i de l’UPN. Seguint amb la seva trajectòria habitual de negar la possibilitat d’obrir –se a l’ús de les llengües
Fins avui els diversos idiomes només es podien usar en la Comissió de les Autonomies mentre que si prospera el canvi de reglament es podran usar en totes les comissions i també en el Ple.

El problema real és tal i com manifestava intenta ridiculitzar la proposta el senador del PP Juan Van Halen: “Espanya no és un Estat plurilingüe, són bilingües algunes d eles seves comunitat”.
I aquí rau certament al clau de volta. Mentre les instàncies més altes de l’Estat no assumeixin que això que anomenem Espanya és un estat plurilingüe i , per tant les llengües cooficials també haurien de ser llengües , usades, protegides i esperonades pel propi estat.

Es fa un pas però res de definitiu encara . Caldrà seguir batallant.

Ara va de debò

Abril 28, 2010

Govern i Parlament ( la majoria catalanista del mateix) planta cara a la insostenible situació del Tribunal Constitucional.
Els assisteix el dret i la legitimitat que dóna el suport del poble de Catalunya.
Els assisteix el refrendament popular de l’estatut.
Els assisteix el pacte entre els parlaments català i espanyol.

En aquest sentit tant la resolució que el Parlament aprovarà com les actuacions del Govern van en el sentit de propiciar la renovació del Tribunal Constitucional .
Aquest és l’objectiu però a la llarga potser s’hauria de modificar la pròpia legislació sobre els competències del Constitucional.

A veure si hi ha decisió valenta aquest cop!!

.

De lectures

Abril 26, 2010

Se sabrà tot. Xavier Bosch.
Premi Sant Jordi 2009.

Novel•la que crec que està molt ben treballada i recull els fets més notables que de manera genèrica han estat titulars, notícies de portada en els darrers anys al nostre país.
Bombolla immobiliària,relacions entre el poder i la premsa, terrorisme islàmic, corrupció política , les venjances i batalles intestines dels partits polítics per desacreditar a candidats i a qui et pugui fer ombra. Tota aquesta barreja que forma part de la nostra quotidianitat, si es vol mediàtica, es veu molt ben entrelligada per donar forma a un narració àgil, amb interseccions de les diverses històries i amb un final esperat però també sorprenent.

Xavier Bosch, es nascut a Barcelona a l’any 1967 feia temps que havia publicat un parell de llibres de contes Jo, el simolses a l’any 1992 , Vicis domèstics 1994, i la novel.la curta La màgia dels reis 1994. Periodista de formació i de professió ha dirigit el diari AVUI durant un any i al llarg de forces anys ha estat director de programació de RAC-I i editor de programes de molta audiència com Alguna pregunta més , el Món a Rac-I, també ha fet televisió i en aquest moments condueix el programa Àgora a TV-3.

Cal cercar en la narració un cert paral•lelisme entre la seva professió i el temps que va fer de director d’un diari i el protagonista de la història que també exerceix com a Director d’un dels diaris mitjans de Barcelona. Els mecanismes que ens descriu en la novel.la no necessariament han de ser el que ell havia viscut però és indubtable que l’alt coneixement de com funciona una redacció de diari es veu traslladat al llibre i això fa que s’agilitzi la narració i ens faci capbussar en el fons més que en la forma de com es va produint la feina del periodista, que pot esdevenir la clau de volta de la trama de l’obra.

L’argument no és enrevessat però si amb força complexitat. La dimissió del director del diari “Crònica” obra la porta dels records del que ha succeït en el poc temps que el protagonista ha estat en aquest càrrec. El seu nomenament respon a una estratègia preconcebuda d’aliança entre la propietat del mitjà de comunicació i determinats polítics però que ell desconeix. En el decurs del temps que està en el càrrec ens trobem amb diversos elements que poden ser notícia de portada. Una trama islamista , ajudada inconscientment(?) per un periodista que alhora és l’amant – potser manipuladament- d’un comissaria dels mossos, , un sobre oblidat aparentment a on hi ha documents que proven i descobreixen l’estratègia d’un polític per descavalcar al líder del partit, les relacions estranyes del propietari del diari…… En definitiva tot uns fets que, potser magnificats, són elements que es poden trobar en la vida actual i que no deixen de ser notícies dels diaris.

Tots plegats però tenen alguna cosa a amagar , a oblidar i és la sentència d’un antic redactor ara membre del consell editor que dona raó a moltes de les investigacions: “ Tothom te un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida” . I així és tots i cadascun del personatges tenen algun element que els condiciona, que han d’amagar o són presoners dels records i la seva actuació ve condicionada en ocasions per aquest fet.

L’autor nega paral•lelisme amb la seva sortida del diari Avui, però és evident que malgrat això sigui així, hi ha aspectes de la vida periodística que segur que tenen a veure amb la trama i amb la inspiració d’alguns personatges. Però també ho he dit altres vegades cal donar un vot de confiança en la capacitat de ficcionar de l’autor i aquí cal dir que n’hi ha molta i de molta qualitat. La trama està molt ben lligada i retrata amb molta cura el món del periodisme allunyant-lo d’aquesta imatge, potser massa ensucrada, que ens han donat les pel•lícules i sèries de la televisió. La barreja dels interessos de les empreses de comunicació, les seves necessàries aliances amb el poder polític, les dependències entre uns i altres queda magníficament exposat, així com també és versemblant la figura dels vells periodistes que cerquen la informació en el llocs del fets, patejant-se mil i una vegada el carrers i amb fonts d’informació que a vegades ratllen els límits del socialment permissible. La ciutat de Barcelona , el marc a on es mou tota al història també queda reflectida amb aspectes que han estat notícia com pot ser la degradació de la Rambla o bé les transformacions profundes del barri del Raval… amb un canvi d’habitants però també amb una certa especulació urbanística i també en situacions d’explotació entre la mateixa immigració amb extorsió de grups organitzats sobre els comerciants…

La novel•la és també una denúncia clara de les limitacions que tenen els periodistes i la premsa en general a l’hora de donar tota la informació i sobretot en societats com la nostra en que el titular , la noticia pot esdevenir la causa de situacions complexes quines conseqüències a vegades no es valoren prou.

El xoc d’interessos esclata i la víctima és el director del diari que es veu empès a dimitir i ha fer-ho per preservar una certa dignitat i una certa independència personal i professional per seguir treballant per descobrir la “veritat” en definitiva fer possible el: “ se sabrà tot”.

Novel•la recomanable ben escrita amb un ritme que fa difícil deixar-la i amb una trama carregada d’intriga i amb un personatges que amb encerts i errors són descrits de manera versemblant ressaltant la seva cara més humana.

Avui fa anys

Abril 25, 2010

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena

La cançó de Jose Afonso que va ser la consigna perquè l’exèrcit portuguès s’aixequés contra al dictadura i comences la revolució del clavells que va portar un procés de democratitzador de Portugal. La revolució de l’abril del 74
Les imatges de joves posant clavells als canons del fusells va donar el tomb al món.
Una lliçó de com enderrocar la dictadura .
Aquí encara hauria de passar un temps perquè el dictador morís al llit i comences la transició que, malgrat totes les mancances, va significar un canvi també espectacular.

Amb nom propi

Abril 25, 2010

• Àngel Gabilondo. Ministro de Educación. Acaba de lliurar el document per possibilitar el Pacto Social y Político para la Educación. És un bon document però em sembla que no arribarà a satisfer a tothom. De moment s’intueix que el PP s’ha desmarcat i considera que no cal cap Pacte d’estat i sí acords puntuals. Al PP no li interessa cap pacte global ,instal•lat com està en la seva estratègia de desgast al govern. Segurament això li donarà vots a curt termini però a la llarga ho patirà també i sobretot ho patirà la societat que en temes estructurals reclama més acords que no pas discrepàncies. El ministre ha estat clar en assenyalar que el pacte en sí mateix no és un objectiu sinó un instrument. Instrument per poder efectuar les necessàries reformes i millores en els sistema educatiu espanyol, instrument per adequar l’educació a la realitat de la nostra societat en crisi esdevenint un revulsiu que ajudi a sortir-ne. Instrument per resoldre el endèmics inconvenients de la nostra educació i aprofundir en temes com la Formació professional o el multilingüisme, o l’augment de els beques… En fi tot un seguit de qüestions que requereixen un esforç i un treball important per millorar-les. Valorar l’esforç del ministre Gabilondo i esperar que aquest quinze dies de marge que s’han donat acabin gestant aquest Pacte , tant urgent com necessari. Cadascú serà responsable de les seves decisions.

• Rabel Ribó. Síndic de Greuges. Personalment no és un síndic que m’agradi massa, no sé si li hagués donat el meu vot però malgrat això ha fet certament una bona feina i això cal reconèixer-li i també cal reconèixer-li la claredat i la contundència amb que ha respost al Defensor del Pueblo que ha presentat recurs d’inconstitucionalitat contra la llei del Síndic de Greuges. Defensor que ja va presentar recurs contra l’estatut i un dels punts recusats és precisament alguna de les competències del Síndic. Sembla que el Sr. Mugica no veu bé que el Síndic català exerceixi la seva tasca de vigilància sobre els presons, comissaries,i hospitals i els centres de detenció que hi ha a Catalunya seguint un protocol signat per les Nacions Unides. Sembla que el defensor sigui tan gelós de la seves suposades competències que vulgui ignorar que des de la proximitat s’exerceix millor la tasca de vigilància. Ribó ha estat encertat quan ha manifestat que Mugica es situa en el “límit del ridícul internacional” en presentar el recurs contra la competència que li atorga la Llei catalana. I sobretot pel que fet que Mugica no va avisar abans al Síndic com la necessària cortesia obliga. En fi un altre precedent de com les gasten els defensors de la uniformitat territorial. De tota manera les extravagàncies de Mugica no són noves, recordem que també va recórrer l’estatut.

• Joan Antoni Samaranch. Embafats encara de llegir esqueles, notes elogioses i alguna que altre crítica pel passat de Samaranch. Tanmateix cal lamentar la mort de qualsevol persona i més si ha fet , malgrat la seva adscripció política, serveis a la nostra societat. La seva trajectòria política és com la d’alguns jerarques del “movimiento” que van saber situar-se bé en el procés de transició i passar a ser uns “demòcrates de tota al vida” i fins i tot de provada procedència catalanista. Sigui com sigui tothom té dret a evolucionar i a variar la seva d’ideologia , només faltaria! Però el que no es pot voler amagar la procedència política. En favor de Samaranch dir que no ho va fer i assimilà el seu passat com un element més de la seva vida. Certament va ser important en el procés de possibilitar el fenomen olímpic a la ciutat de Barcelona i segur que més enllà de la seva necessària imparcialitat va moure els fils de manera que la capital catalana tingués l’oportunitat d’organitzar unes olimpíades que la van projectar cap el món amb molta força. Dit això també vull recordar que Samaranch com a President de al Diputació – crec que és l’home que ha tingut més càrrecs del país- va inaugurar la fira de Novembre de Vilanova a l’any 1976 i va rebre una fenomenal esbroncada de part de la ciutadania amb una certa intervenció de la policia . Era el moment de la batalla contra la tèrmica de Cubelles i vet aquí que la Tèrmica és una realitat fumejant i Samaranch gairebé puja als altars. Viure que veure.

• Martxelo Otamendi. Director que fou del tancat diari “Egunkaria” i imputat i acusat junt amb altres persones per “ formar part d’una associació il•lícita subordinada a Eta”. Ara ha estat absolt. En dies com els d’ara en que la justícia està en qüestió per diversos temes com el cas Garzón, el Tribunal Constitucional el fet que el procés a Egunkaria acabi amb una absolució posa en entredit tota la instrucció que va fer el jutge Olmo en el seu moment. La sentència és contundent en assenyalar entre altres coses que el tancament i dissolució de l’empresa editora : “ no tenia habilitació constitucional directa ni tenia cap norma legal especial” a més d’ assenyalar que els diners de la publicació no tenia cap procedència lligada a ETA. El tribunal presidit per Javier Gómez Bermúdez ha sentenciat amb claredat que la defensa de l’èuscar no té re a veure amb ETA ni amb el seu entramat. La sentència conclou que “ Un diari no és una empresa qualsevol” ressaltant el seu paper social. Realment és una bona notícia ja que el tancament d’un diari és sempre una certa agressió a la llibertat d’expressió i informació. Però per altra banda també ens fa pensar de com és possible que una sentència com aquesta set anys després no tingui conseqüències pel jutge que la instruir. La imparcialitat de la justícia també hauria de preveure alguna acció quan es produeixen fets tan clamorosos com el d’Egunkaria.

Un nou plantejament de mobilitat

Abril 24, 2010

Començada ja l’obra de l’Eix Diagonal per carretera arriba ara la bona notícia de que la Comissió d’Urbanisme de Catalunya ha aprovat el Pla Director Urbanístic de la línia Orbital Ferroviària que inclou les reserves necessàries de sòl en els projectes urbanístics de les ciutats per on passa i fa modificacions sobre el primer projecte ,recollint les al•legacions que s’han fet, en el procés d’exposició pública. I en aquest sentit cal dir que el projecte millora substancialment el seu pas i les afectacions sobre el nostre territori.

Dos projectes que situen a la nostra ciutat en una nova centralitat pel que fa a la mobilitat i a la comunicació i que, per altra banda, són el paradigma del trencament de la històrica i centralista radialitat en les infraestructures de la mobilitat a Catalunya i, a més, porta a generar la possibilitat d’interconecctar diverses línies de tren ja existents.. Ara que es moment de balanços cal deixar constància de que els dos projectes no havia mai trobat collida en els diferents governs de CiU i més d’un conseller havia rebutjat les propostes per poc consistent,poc realistes i poc rendibles ,deien. Segurament són inversions mes que milionàries però són inversions que creen un nou sentit de relació entre els ciutats mitjanes de Catalunya i pot cohesionar un espai estratègic.

Històricament i avui encara la nostra ciutat ha tingut dificultat amb les seves relacions de comunicació fruit de la seva situació geogràfica que, si bé alguns han qualificat de privilegiada – no ho discutirem- ,ha dificultat indiscutiblement la relació amb la capital fruit del massís del Garraf que va haver de ser foradat perquè arribés el tren amb la consegüent ensulsiada econòmica dels promotors i amb retard respecte a altres línies o bé el costos recorregut de carretera per les costes ja que avui encara paguem el peatge més car d’Europa per poder-nos acostar a la capital amb una cerat rapidesa i amb una certa seguretat. La construcció d’aquesta nova línia ferroviària és evidentment una línia quina característica no es donar comunicació entre capçaleres – que també- sinó facilitar una comunicació fiable entre les ciutats que s’encavalquen en tot el recorregut. La mobilitat parcial és possiblement és la que dóna sentit a un recorregut que rodeja la capital i ho fa entre els territoris que són emergents en el conjunt del país. Facilitar la mobilitat és doncs també facilitar noves estratègies i noves relacions que potencien els valors particulars de cada territori però també els col•lectius del conjunt d’ells.

És evident que a questa línia pel que fa a les nostres territoris ajudarà a resoldre un seguit d’ endèmiques mancances en matèria de transport per una banda multiplica les possibilitat de mobilitat dels ciutadans de les comarques veïnes i promourà les possibilitat de potencial desenvolupament i si la línia més – i és possiblement una opció a estudiar , crec raonable- un ramal es derivés cap a Igualada generaria encara un instrument de mobilitat amb una massa crítica d’ús elevadíssima. Per altra banda la línia Orbital esdevindrà un element clau per la vertebració interna del territori garantint una millora del dret la mobilitat. Així la connexió entre Vilanova- Sitges-Ribes- Roquetes- Canyelles prendrà una importància cabdal per garantir unes possibilitat de mobilitat interna que qualificarà els desplaçaments obligats entre la ciutat i pobles del territori. Aquest dos aspectes: projecció i potencialitat externa i millora de la comunicació interna són dos aspectes que reafirmaran, sens dubte, els potencials del nostre territori que històricament havíem qualificat de territori aïllat per mor de la situació geogràfica.

Trencar l’històric aïllament és fruit d’un seguit de complicitats territorials i de complicitats polítiques. En el territori perquè ha sabut situar-se conjuntament i ofertar una proposta que recull la majoria de necessitats i resol històrics aïllaments i per altra banda ha sabut trobar la complicitat política amb el govern del país, d’aquest govern que ha sabut interpretar les necessitats, planificar les respostes i programar les actuacions. I això contrasta amb aquelles negatives de consellers com Macias o Puig que mai van prioritzar les necessitat d’aquest territoris que amb aquesta infraestructura poden donar un pas endavant sòlid i necessari.

Si hem acceptat que les infraestructures han de generar cohesió social i territorial, potenciar al creació de riquesa sense malmetre el territori per poder aportar major qualitat de vida al ciutadans i ciutadanes no hi ha dubte que aquesta aposta ferroviària compleix amb escreix aquestes condicions i a més ha generat les necessàries complicitats entre el territori i entre el territori i el govern del país per tirar-la endavant. Caldria ara que el ritme del tràmit administratiu previ a la seva construcció no s’aturés. Confiem en que les anteriors negatives dels governs de CiU de tirar-ho endavant no ens facin, com a conseqüència d’aquelles negatives, arribar massa tard.

Publicat al “Diari de Vilanova” el 23 d’abril

Matisos

Abril 23, 2010

Llegeixo aquestes declaracions de Jaume Collboni respecte a l’enrenou del TC i la possible resposta.
“Els 25 diputats i diputades del PSC a Les Corts votaran allò que els hi demani el President de la Generalitat que han de votar. I votaran en coherència amb el que el Parlament hagi aprovat i el President hagi proposat al Parlament”
Perfecte.
Però algun matís.
No sempre hem votat allà a Madrid coherentment amb allò que hagi votat el Parlament, perquè a vegades les realitats polítiques són diferents.
I més, hi pot haver acords que contradiguin les nostres opcions polítiques.
Com a Diputat i com a persona em sento vinculat per allò que legisli el Parlament no necessàriament per les seves declaracions polítiques en funció de les majories que ho aprovin.
Com a Diputat al Congrés no em sento necessariament obligat a votar allò que decideixi el Parlament de Catalunya. Em sento condicionat pel que decideixi el meu partit i ens transmeti el meu Primer Secretari. Si això coincideix, i és desitjable, amb el que diu el Parlament, perfecte i, en el fons, en els temes de caràcter de sentiment de pertinença puc votar allò que en consciència cregui i desitgi ( malgrat ja sabem que això costa).
En fi tant de bo el que es decideixi en el Parlament coincideixi amb allò que volem votar, en definitiva volem votar que s’acabi ja per sempre aquesta mena de d’ansietat permanent sobre el que diran o decidiran respecte a la nostra voluntat d’autogovern, que no ha de tenir cap més límit que el que col•lectivament decidim.
Bon Sant Jordi.

Amb nom propi

Abril 19, 2010

• José Bono. El President del Congrés ha tingut un protagonisme que segurament no hagués desitjat. La portaveu del PP, Maria Dolores de Cospedal ha llençat ombres de dubte sobre el patrimoni de Bono , fent algunes al•lusions a suposades recerques de l’agència fiscal. La resposta de Bono ha estat fulminant, ha enviat al fiscal tota la documentació que acredita el seu patrimoni i els beneficis que li pot reportar. Evidentment davant el cas Gurtel, Palma-Arena… el PP no toca vores i el millor és llençar merda a dojo per intentar embrutat a tothom i que així quedi diluïda la seva responsabilitat que és molta i va més enllà dels que fins avui han estat imputats o processats. Bono ha rebut el suport no només dels diputats socialistes sinó també dels portaveus del la resta de grups menys del PP, malgrat que d’aquets partit també s’hagin sentit veus donant suport i elogiant l’honestedat de Bono. Ell ha tramés al diputats un missatge d’agraïment que també és significatiu a on deixa clar , i té tota la raó, que no tots som iguals. L’actitud del PP és però il•lustrativa d’una manera de fer política que no ajuda en absolut a millorar la percepció que té la ciutadania del paper dels polítics.

• Daniel Fernández. Diputat socialista del PSC per Barcelona i secretari adjunt del Grup Parlamentari Socialista al Congrés. Dani Fernández acaba de publicar el llibre “ A favor d’Espanya i del Catalanisme” amb el professor universitari Joaquim Coll amb un pròleg de José Montilla i un epíleg de José Luís Rodríguez Zapatero. El llibre al dir dels seus autors :“ sense complexos vol recollir el sentit majoritari del catalans favorables a Espanya en tant que projecte compartit i a seguir enfortint el nostre autogovern”. És interessant que des de veus socialistes es facin aportacions al concepte del federalisme ja que del contrari aquesta opció resta desdibuixada entre el soroll mediàtic d’un cert sobiranisme i davant ,també, d’aquest neocentralisme que cada cop sembla créixer entre els dos gran partits espanyols. Coneixem la tasca i l’esforç del Dani Fernández en trobar sempre el punt d’equilibri entre els posicions de defensa del interessos de Catalunya i el de cohesionar una majoria al costat del govern Zapatero, no és una feina que tingui segurament massa rellevància pública però en canvi té un enorme interès`s polític. El llibre sens dubte esdevindrà una lectura obligada pels que creuen que l’entesa federal és possible i com la història , al parer del autors , considera que sí, que és possible i cal treballar per aquesta objectiu.-

• Maria Emilia Casas. No ho ha tingut fàcil la Presidenta del Tribunal Constitucional. No ho ha tingut fàcil per intentar una sentència de l’Estatut que salvant-ne una part del seu esperit corregia aquells aspectes que segons criteri de qui havia redactat la ponència calia adequar al marc constitucional. El tribunal per més que es vulgui dir crec que està deslegitimat per emetre qualsevol opinió. Si ni el propi tribunal – i en tot cas no deu ser responsabilitat seva ja que la seva composició és fruit d’un pacte parlamentari- compleix amb el que la seva pròpia normativa diu amb molts magistrats amb el seu període ja caducat. Aquesta situació hauria de comportar la necessària reflexió sobre si aquest Tribunal hauria d’emetre sentència o encara més si cal emetre sentència sobre una text que no és només una norma legislativa sinó un pacte polític que relata quina és la relació que volen mantenir Catalunya i Espanya. Si allò que va votar el poble de Catalunya és retallat per una sentència és que hi ha una discordança entre el que es vol com nació i el que ens pot donar Espanya Per tant la voluntat catalana per acomplir-se haurà de cercar altres camins per millorar el seu autogovern. El Pacte constitucional també pot quedar ne entredit si hi ha una sentència que malmet l’estatut. El millor que podria fre la presidenta de l’alt Tribunal seria demanar que produïssin el relleu que toquen des de fa temps i que fossin els nous magistrats els que discutissin si cal sentenciar sobre un acord polítics referendat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés de Diputats. En definitiva és de la voluntat popular que neix el poder i per tant refredar un estatut és també interpretar el que vol la ciutadania, no calen altres interpretacions.

• José Montilla. President de la Generalitat de Catalunya i des de dissabte candidat a la reelecció pel PSC. L’esmentem avui per la seva intervenció institucional en saber-se la resolució de la ponència sobre l’estatut del Constitucional: “Cal recordar la situació anòmala del TC pel que fa a la seva composició i el bloqueig de la seva renovació quan quatre dels seus membres ja fa molt de temps que han culminat el seu mandat. El TC hauria de reconèixer també el fet que si després de més de 3 anys i mig ha estat incapaç de dictaminar sobre la seva inconstitucionalitat, potser ha arribat el moment de dir ja que l’Estatut és senzillament, constitucional, com així creiem els que el varem aprovar,institucions i ciutadans. El TC hauria de veure també si, per respecte a la seva responsabilitat en l’equilibri institucional de l’Estat de Dret, ha arribat el moment d’obrir una nova etapa. La renovació del Tribunal Constitucional és avui inexcusable. En aquest sentit m’adreçaré al president del Govern espanyol i al líder del PP per exigir-los que impulsin la renovació immediata del TC per tal de permetre que desenvolupi amb normalitat les seves funcions”. Es podrà dir més fort però possiblement no es podrà dir més clar. Un cop més el President Montilla ha estat a l’alçada de els circumstàncies si cal esperar que s’aconsegueix la unitat per donar una resposta clara i nítida i majoritària.

guardó més que merescut

Abril 18, 2010

Fa uns dies, en la festa anual de Ràdio Cubelles, es concedia el guardó “Micròfon d’Or “ a Ramon Farré, periodista que va estar vinculat a l’emissora en els seus primers moments. Ràdio Cubelles va ser la primera ràdio municipal de la comarca del Garraf. Els ajuntaments democràtics van optar per dotar-se mitjans informatius i de comunicació que, de manera molts voluntariosa, van néixer i van créixer a empentes i rodolons i encara trobaríem alguns casos en que treballen amb una sabata i amb una espardenya tot i que la majoria d’elles han assolit nivells de professionalitat més que notables.

Ramon Farré forma part d’un col•lectiu d’excel•lents periodistes vilanovins d’una certa generació. Ell mateix, Francesc Escribano, Xavier Capdevila, Joan Carles LLuch o d’escriptors que ja havien publicat com Bienve Moya o Oriol Pi de Cabanyes, o Eugeni Molero van formar part de la redacció fundacional del Setmanari de Vilanova. Els periodistes van fer allà en part les seves primeres feines i es van foguejar en un moments d’efervescència de noticies , de moviment cívic, de treball de reconstrucció d’un país, de generació de complicitat entre molts sectors de la societat per recuperar les llibertats i la democràcia que encara era un fita a assolir en aquells anys immediatament posteriors a la mort del dictador. Possiblement aquella experiència, breu però intensa del Setmanari, els va servir per començar a desempallegar-se de la certa timidesa de qui comença i també a rebre les primeres patacades que els periodistes reben i potser han de rebre per també saber-se situar en el marc que els correspon.

Ramon Farré, , treballa a TV3 des de fa 25 anys ara forma part de l’equip del TN Comarques dels seus inicis seguint amb el periodisme de proximitat, d’arrelament al territori que sempre l’ha caracteritzat. Cercant la notícia més propera , de la quotidianitat que si no fos per aquest programes no tindrien mai audiència per la seva poca capacitat de generar titulars. .La trajectòria del Ramon Farré però és molt més llarga ,molt més extensa i sempre vinculada al periodisme de proximitat va ser director del Regió 3 , una interessant experiència del Períodico de fer edicions descentralitzades, també va treballar a altres diaris com a Mundo Diario, el Periódico de Catalunya i Diari de Barcelona. I com hem dit ha treballat a Ràdio Cubelles amb una feina en els moments més difícils dels començaments i també va ser del grup impulsor que va titat endavant el Setmanari de Vilanova amb el que això va significar a l’any 1976. És doncs una llarga trajectòria , sens e cap estridència però amb una constància, fermesa i rigor més que notable. Aquestes virtuts crec que han acompanyat la “carrera” periodística de Ramon Farré. El guardó ve d’una ràdio municipal, un mitja de comunicació modest, i un guardó modest, per un periodista modest en el sentit positiu, de no haver tingut l’ambició desmesurada de les vedettes però un periodista autèntic dels de sempre, amb el sarró en bandolera, buscant la informació, digerint-la i traspassar-la al lectors i oïdors. Aquesta modèstia de les grans i bones persones, la dels que han defugit l’estèril protagonisme per ser una baula més, cabdal,imprescindible ,necessària, important, solida i sense estridències en la cadena de la informació .

Els que ja tenim una determinada edat i hem conreat una certa memòria històrica assimilarem sempre el nom del Ramon Farré a la batalla contra la central tèrmica. Des de les planes del Setmanari i d’altres publicacions Farré va denunciar les continuades situacions d’engany que van portar a instal•lar una central tèrmica a Cubelles, a on s’havia dit que uns empresaris monegascos pretenien posar una urbanització de luxe. Es va enfrontar des de la feblesa, no d’arguments, però si de possibilitats i mitjans a un entrellat d’interessos de constructors, empresaris amb poca dignitat i amb administracions que miraven cap una altra banda. Cal però deixar constància de més enllà de perdre la batalla vam descobrir a un periodista agosarat, rigorós, que anava a investigar fets i raons, hipòtesis i realitats, en definitiva algú que portava el cuc de la informació a dins. Més tard aquest treball sobre la tèrmica junt amb algunes aportacions que jo faig fer es va aplegar en un llibre que podríem dir de joventut: Malgrat tot avançàvem .segurament avui no l’escriuríem o ho faríem d’altre manera però em va suposar fer un treball d’equip amb el Ramon. Va ser un plaer.

Avui celebrem el seu guardó i el prenem com un reconeixement no d’un moment sinó d’una tasca ja llarga i fruitosa, d’una trajectòria d’honestedat professional i això crec que és el que l’ha definit sempre. Valent, honest i rigorós.
Felicitats Ramon, felicitats Ràdio Cubelles.

Publicat a la”contra” del Diari El Punt, del dia 17 d’abril

Tot esperant sentència

Abril 15, 2010

Encara esperem.
Sembla que ahir els magistrats del Constitucional es van reunir per seguir debaten la proposta de sentències i no van arribar a cap acord.
Mentre les veus del dirigents polítics com Montilla i Roca començaven a expressar un discurs prou interessant. Si la sentència és negativa per l’estatut Espanya tindrà un problema. Si no s’entén per constitucional un estatut aprovat per la representació sobirana de la ciutadania i referendat pel propi poble de Catalunya, alguna cosa començarà – si és que encara no ha començat- a fallar.

Tampoc és clar que hi hagi sentència malgrat sembla que avui es votarà. Si no hi ha la majoria qualificada segurament el que seria més interessant és que el propi Tribunal es manifestés incapaç de fer resolució i es proposés la seva renovació – recordem que forces dels magistrats estan amb presència prorrogada- i preparés un nou debat sobre la sentència ja fora del període pre-electoral.

En fi que seguim esperant resposta als recursos presentats pel PP i del “Defensor del Pueblo”.
En fi, seguim esperant una sentència que segurament quan arribi – si arriba- generarà i obrirà un nou debat que serà més profunds i serà si el marc constitucional és capaç d’acollir un estat que tendeixi cap a un federalisme real , vaja a una Espanya plural que satisfaci a la majoria de la ciutadania.