Archive for Mai de 2010

Amb nom propi

Mai 31, 2010

• Àngel Ros . L’alcalde Lleida i pel que diuen un de les figures emergents del nou PSC – nou?- ha tirat endavant una moció a l’ajuntament juntament amb el CiU i que ha votat també el PP per prohibir l’ús de la burca i nijab a les dependències municipals de la seva ciutat. Sembla que és la primera acció institucional per evitar que la controvertida peça de roba s’usi ens espais col•lectius d’àmbit municipal. Evidentment l’adopció de l’acord ha aixeca una discussió una expectació àmplia ja que si bé , fins ara, el debat es movia en el terreny de l’especulació dialèctica ara ja és un debat sobre la realitat en el moment en que la moció ha prosperat. Raons diverses pels detractor i també pels defensors. La proposta i la decisió ha aixecat una certa polèmica a nivell de les diverses administracions, mentre els ajuntaments cada cop tenen més clara la prohibició limitada als espais comuns de les dependències municipals, el govern entén que no es moment de regular la vestimenta al•legant que pot encara empitjorar la situació de les dones i crear un cert rebuig popular. Realment no és un debat fàcil però també és un debat valent. Personalment em decanto per la prohibició en els espais públics si bé considero que cal fer una treball previ d’intentar explicar quina és la manera d’entendre en el nostre país la relació de la dona i al societat i també quins són els usos i costums, que tenen també un valor de referents.

• María Emilia Casas. Treu pit la presidenta del TC, assenyalant que no es senten deslegitimats per treure una sentència i que ho faran abans de l’estiu. La veritat és que no cal, que se l’estalviïn i que marxin , que deixin pas a uns altres i sobretot que sàpiguen que el que digui avui ja està desqualificat veient quina és a l’actitud i els comentaris que han anat fent. A la declaració del Parlament de Catalunya, a la demanda del MH President José Montilla davant el Senat s’hi afegeix ara un manifest que el signen els rectors i les rectores de les universitats catalanes i entitats de professionals, sindicats i entitats civils que indiquen clarament que han perdut la confiança en aquest TC i que demanen que es modifiqui la llei a efectes de que el TC s’abstingui de pronunciar-se en allò que un Parlament i un referèndum popular han aprovat. Els i les signants representen una mostra més que representativa del que anomenen societat civil, hi ha noms destacats només però en voldríem destacar un, el de Miquel Roca, i ho fem perquè va ser un del redactors de la Constitució i segurament dels pocs que pot parlar amb quin esperit es va redactar i pel que ha dit en moltes ocasions mai es va fer amb ànim restrictiu. Per tant la Sra. Casas potser que s’ho faci mirar i per elevar el nivell i la dignitat del TC, que vagi plegant i deixant pas a altres que potser, només potser, seran més sensibles amb la demanda de la ciutadania de Catalunya

• Luigi. Luis Garcia, ex diputat al Parlament de Catalunya i sembla que el presumpte cervell del cas Pretòria. N’havíem de parlar. Tot i que volíem de totes, totes evitar haver de parlar del Cas Pretòria, perquè ja ho hem fet i perquè ens produeix una certa basca fer-ho. És inevitable però veient com el presumpte quinqui de coll blanc actuava i sobretot com parlava dels negocis i dels polítics. Demostra una impunitat absoluta, una xuleria pròpia dels mafiosos de baixa estofa, un menysteniment cap el procediments normatius que fa feredat. En definitiva que aquest Luigi sembla una bona peça. La corrupció és un dels mals més profunds que pot tenir la democràcia i encara fa més repulsió quan aquesta corrupció és fruit de la prepotència d’un individu que considera que està pel damunt del bé i del mal. La pretesa xarxa d’enriquiment i interessos desvetlla les més baixes apetències dels humans. Possiblement poques vegades haurem vist el nivell d’alguns que han estat peces claus en el govern del nostre país o en ajuntaments i com pensen i parlen dels altres. No en volíem parlar però davant de tanta “merda” com hi ha al sumari del cas Pretòria i amb un tuf nauseabund cal treure la ràbia davant de tant immensa caradura.

• Carmen Laforet. Aquesta magnífica escriptora que va morir a l’any 2004 és notícia per la publicació d’un extens treball sobre al seva vida i obra “ Carmen Laforet. Una mujer en fuga” d’Anna Caballé i Israel Roldan. És un extens treball que va merèixer el premi Gaziel de biografies , és un estudi rigorós de la figura de Laforet i la seva vida, vida que va ser força turbulenta que la va apartar i allunyar d’una extensa obra literària. Alguns dels secrets de la seva vida i sobretot de la seva desaparició després de guanyar amb Nada el premi Nadal de l’any 1954, són explicat i interpretats pels autors de la seva biografia. La publicació d’aquest llibre posa de nou d’actualitat la figura d’una de les escriptores que van irrompre al món literari amb una gran força en uns moments en que aquest món estava monopolitzat per les figures masculines. Després es va anar esvaint la seva presència i també la seva força literària amb obres importants però que mai van assolir el nivell i al força d’aquella primerenca i premiada “Nada”.Llibre que qualifica per la seva excel•lència el gènere de els biografies i que esdevé ja des d’avui imprescindible per tots i totes que vulguin conèixer més i millor la figura de Carmen Laforet, aquesta “mujer en fuga”, que va teniu uns moments de glòria, efímers i molts moments de solitud en que va vorejar la tragèdia personal en masses ocasions.

Anuncis

De lectures

Mai 30, 2010

Una heredera de Barcelona.
Sergio Vila-Sanjuán.

“La Barcelona dels anys 20 semblava Chicago”. Aquesta contundent afirmació de Sergio Vila-Sanjuán ja ens pot fer preveure per a on anirà la narració de la novel.la “ Una heredera de Barcelona” en que ens situa a la Barcelona en l’apoteosi del anys vint, amb un burgesia emprenedora, amb uns sindicats que s’enfronten a aquesta burgesia amb una deriva violenta , amb el creixement d’una cultura anarquista important i diferenciada . Tota la riquesa i tota la misèria queden ben descrit en aquesta narració que ens mostra la història i la de ficció sobre aquesta, trama novel•lesca però ens ho situa entre personatges reals i amb els ambients polítics i socials del moment. És doncs una història de ficció inserida en al història d’un moment vital de la ciutat.

Sergio Vila-Sanjuán nascut a l’any 1957 és un periodista de llarga experiència professional, Va llicenciar-se n història i d’ençà 1977 ha treballat en el periodisme cultural i coordina actualment el suplement “Cultura/s” del diari La Vanguardia. San-Juán però té una dilatada trajectòria en el periodisme cultural de la ciutat de Barcelona essent , al dir del experts, molt influent en aquest panorama de les lletres i els arts.

És una novel•la en la que es superposen dues trames ben concretes que van entrelligant-se de manera molt sòlida. El transfons social i polític del moment envolta història del protagonista Pablo Vilar, advocat i periodista i actiu militant monàrquic que ha resoldre diversos casos com advocat i rep l’encàrrec de trobar a un destacat líder anarquista que ha desaparegut , amb més que raonables sospites, que ha estat eliminant per les forces d’ordre públic o en un enfrontament entre diverses faccions del mateix sindicat anarquista..

La novel•la es fonamenta en part en la vida de l’avi de l’autor i amb la documentació que relata Vila-Sanjuán que troba i ,a partir d’aquí, el protagonista de la novel•la té alguna similitud en el personatge real de l’avi però també una important i necessària càrrega imaginativa. Per altra banda la narració escenifica els trets més definidors de l’època d ela Barcelona dels anys vint en que conviuen i se’ns expliquen les fastuoses festes de la burgesia en els temples de la festa com el Ritz o el Turo Park i per altra banda ens mostra la misèria de la gent que viu en coves a la muntanya de Montjuic, dos extrems que es confronten també entre una burgesia que per defensar-se de l’anarquisme creixent contracta pistolers que sembren l’odi i el terror. La resposta obrera tampoc es fa esperar i d’aquí el clima de violència a la Barcelona d’aquells anys que derivaran a una repressió sistemàtica i ben organitza per part de les autoritats civils i militars.

Pablo Vilar es veu situat entremig d’aqueta situació, ha de trobar a un anarquista destacat que desapareix, germà d’una clienta seva i en el decurs de les seves investigacions va entrant en el món de la cultura i de la manera de viure de l’anarquisme coneixent una colònia utòpica que resulta que està finançada per una dama burgesa de qui Vilar està enamorat però no es correspost ja que aquesta manté una relació amb l’anarquista desaparegut. Els personatges es mouen entre les contradiccions de fidelitat a la seva classe social o als sentiments que els poden suggerir la relació entre aquest personatges. Aquesta mena d’ambigüitat moral plana per damunt la vida de tots ells i elles.

Les batalles que es creuen a Barcelona entre la burgesia que reclama un paper de direcció de al societat i els moviments àcrates que malden per millorar la condició de vida i de feina de les masses treballadores que viuen miserablement, són batalles que commouen també Europa del moment i que a Barcelona acabaran tràgicament amb el creixement del pistolerisme que acabarà derivant capa al dictadura de Primo de Rivera, ben vista per la majoria dels industrials i poder econòmics d’aquell moment.

Vila-Sanjuán fa un retrat fidedigne de l’època, dels personatges amb rigor pel que fa als fets històrics i per tant vol dir que al darrera hi ha un estudi pormenoritzat de l’època i dels personatges històrics i això es denota perquè l’autor es recrea en explicar-nos col•lateralment aspectes dels espais, dels moments i de fets que passen paral•lelament a la història narrada en la novel•la. És sens dubte també la història de la necessitat del diàleg i la negociació des de pols extrems. Així el protagonista de caràcter conservador estableix una simpatia que es mútua amb l’anarquista que rebutja la violència , malgrat no aconsegueixen el seu objectiu sí que són la mostra de persones en la discrepància i coherents en els seus plantejaments.

La narració manté la tensió i per tant l’interès per la lectura. Prosa àgil i llegible, excel•lents descripcions trama ben estructurada , derivacions col•laterals interessants , tot plegat una més que notable novel•la per passar una bona estona de lectura.

Suite madrilenya

Mai 29, 2010

Quan ja fa un temps l’amiga i artista Eva Bolanyo em va obsequiar el CD de la Nora Milà amb interpretacions sobre Falla ni de lluny m’imaginava que tindria l’oportunitat de ser pressent i poder-me afegir a la presentació que se’n ha fet a la ciutat de Madrid. Va ser al centre cultural de la Generalitat Blanquerna a la capital d’Espanya.

Va ser un acte carregat d’emotivitat i d’un reconeixement sentit a la figura de la Nora Milà. Totes les ciutats tenen referents, totes les ciutats en el seu imaginari contenen noms propis que la identifiquem, totes les societats tenen persones que amb la seva faceta artística, esportiva, econòmica, etc han ajuntat el seu nom a la de la ciutat i ‘han projectada. És el cas de la Nora Milà i Vilanova, però a ,més la Nora als tres modestos presentadors de l’acte ens ofereix records molt personals que tenen més a veure la amb la quotidianitat que en l’art, amb aquest referents més personals de la ciutat ens acosta a l’artista en la seva dimensió més humana. En Carles Campuzano parlava de so del piano al carrer dels Caputxins de les tardes feixugues d’estiu que sentia des de casa seva i ho evocava com a temps feliç,o la imatge cordial i relaxant invocada per l’Assumpta de la Nora i el Joan Deltell a la fresca de la Rambla en els xafogosos estius de la ciutat, o en el meu cas el recordatori, ja un pèl nostàlgic, de l‘Eugeni Molero o del Sr. Alemany que ens van parlar per primera vegada de l’artista i en van fer conèixer la seva gran capacitat interpretativa.

La història artística de la Nora és la història d’un esforç , d’un treball rigorós, d’una constància en l’estudi , d’una voluntat d’excel•lir en el camp de la interpretació. El camí que cal que facin els artistes és un camí carregat d ‘esculls i ple d’inconvenients i privacions. Tot plegat però la Nora ho ha superat i amb el temps ha passat d’aquell impuls, de l’intucïó i l’empenta del seus començaments a una madura lucidesa que ,sense perdre res de la força original, amb que fa les interpretacions, i que aquestes hagin esdevingut com una mena de diàleg a tres bandes a través de la melodia, el compositor i ella, la intèrpret. En el trajecte hom intueix la força expressiva de qui viu la música, el rigor de qui converteix la pura mecànica en una expressió harmoniosa de qui li és plaent el treball ben fet i la voluntat d’oferir-lo amb generositat.

I la generositat també ja estat una de les virtuts que han acompanyat el talent artístic de la Nora. Ha volgut sempre ressaltar la seva procedència vilanovina i això ha fet que la ciutat es projecte al llarg i ample del món, Vilanova era present a on actuava la Nora i aquest pertinença ha estat també present en moltes de les seves gravacions i composicions. La ciutat va voler-l’hi agrair, entre altres coses, aquest gest amb la concessió de la Medalla de la Ciutat ara fa just deu anys. I novament la generositat va ser presidir el parlament de la Nora en voler compartir el guardó amb totes les dones que en els durs temps del franquisme havien vist ofegades les seves aspiracions i a aquelles que no havien tingut les oportunitats de reeixir.

El mite dels artistes passa per tenir una personalitat peculiar i a, la peculiaritat doncs amb la Nora es centra en ser una concertista excepcional no només interpreta sinó que recrea allò que toca, ser generosa i conscient del seu rol social i aportar valors cívics, ser d’un vilanovisme de pedra picada però alhora íntim , modest i discret ( terme controvertit, però que ara no especularem sobre el seu significat) i ser una persona propera que ha deixat la distància física dels escenaris per la proximitat de la relació d’una personalitat afable i extravertida.

Va ser una presentació carregada d’emotivitat. Queda encara molta feina per fer i molts CD per veure la llum i molts estius per seguir escoltant amb la xafogor de la tarda al carrer dels Caputxins les notes musical que al Nora fa sortir del piano. Carpe diem!!!.

Publicat a la Contra del Punt. Edició del Penedès.

Converses poc edificants

Mai 25, 2010

-Espera un momentillo Bartu, es que estoy buscando un bolígrafo. Ya lo tengo.

L’interlocutor de Bartu busca un bolígraf per anotar les quantitats que li ha de portar en tres sobres quin destí és desconegut…..
La publicació a la Vanguardia , d’algunes de les converses dels imputats en el cas Pretòria fan sentir una certa vergonya aliena.
Vergonya per la facilitat amb que s’omplia la butxaca
Vergonya perquè era un alcalde i actuava com un cacic
Vergonya perquè amb la seva actuació posa sota a sospita a molta gent honesta i honrada.
Vergonya per la manera com es manipulava la funció pública.
Vergonya per denigrar el càrrec d’alcalde i sobretot per trair la confiança del veïns.

En fi, se suposa que al sortir a la llum tot l’entramat es podran començar a conèixer l’abats de els imputacions i també hauria de quedar clar que les actuacions de l ‘ex-alcalde són actuacions aïllades. La majoria dels càrrecs públics i ,sobretot els alcaldes, dediquen els esforços a servir a la ciutadania sense cap ombra de dubte de la seva honestedat.
Avui quan es coneix el contingut de converses poc edificats cal agrair a la majoria els seus esforços sincers i sense cap mena de contrapartida pel be de la comunitat.

Atenció al Senat

Mai 24, 2010

Aquest matí El M.H. President José Montilla compareix a la Comissió d’Autonomies del Senat per reclamar que es facin les renovacions corresponents en el Tribunal Constitucional i per tant que s’abstinguin de resoldre i de sentenciar sobre la constitucionalitat de l’estatut.
El tribunal ja ho ha intentar per sis vegades sense cap acord.
Hi ha un seguit de magistrats que ja han acabat el seu mandat.
Hi ha hagut posicionaments públics que haurien de recusar a algun dels seus membres
Hi ha una sensació de que actuen massa dependents dels partits politics.
Hi ha masses indicis de que la imparcialitat necessària està en entredit.
Hi ha un desconfiança amb el TC com perquè la seva possible sentència sigui creïble

Es tracta de defensar, més enllà de la necessària renovació el TC i de la llei del mateix tribunal, d’un model d’estat que és plural i integrador, que respecta el model d’integració i la pluralitat i riquesa lingüística i que respecta la simbologia nacional.
El model de convivència entre Catalunya i Espanya està en joc.
El President Montilla avui compleix de manera impecable amb allò que se li reclama a un President ,que defensi el país i ho faci amb contundència davant de les institucions.
El futur de la relació entre Catalunya i Espanya dependrà també del resultat i l’acollida que tingui d’aquesta compareixença

Amb nom propi

Mai 23, 2010

• Nora Milà. Concertista i compositora de Vilanova que ha presentat el seu darrer disc a diverses ciutats d’Espanya, periple que l’ha portada a Palma, València i Madrid. Nora Milà va ser en temps difícils una artista precoç. Possiblement l’ambient culte de la seva família va ajudar a consolidar la personalitat de l’artista que, amb esforç i constància, va esdevenir ben aviat una reconeguda concertista de piano tant a nivell individual com acompanyada d’orquestra. Ha recorregut el món hi sempre ha tornat al born, a la seva Vilanova , ciutat que la situa entre els seus referents culturals. Sempre ha tingut un reconeixement cap a la seva ciutat i al ciutat va intentar reconèixer-li atorgant-li l’any 2000 la Medalla de la Ciutat ,que ella amb gest d’humilitat i generositat la va recollir i oferint-la a totes les dones que al llarg dels anys negres del postfranquisme no van tenir oportunitat de realitzar-se com a persones amb plenitud. Nora Milà en la seva fecunda maduresa ens ofereix ara un dics amb peces de Falla i ja ens en promet un de nou que tindrà, en els seves paraules, un regust molt vilanoví. De trajectòria amplament reconeguda i impecable segueix al peu de canó com a mostra de la seva renovada constància i treball per fer-nos gaudir d’excel•lents interpretacions .

• Antoni Fogué. President de la Diputació de Barcelona i alhora President de la Fundación Democracia i Gobierno Local va inaugurar els esmorzars col•loquis que mensualment organitzarà aquesta Fundació a l’hotel Villa-Real de Madrid. Hi va haver una nodrida representació dels mitjans de comunicació de la capital d’Espanya així com nombrosos catalans que per alguna raó viuen a Madrid, ja si per negocis o feina. Antoni Fogué va fer una exhaustiva i aclaridora relació de la feina que fan les diputacions, ara que es compliran els seus 200 anys de la seva constitució, i en concret la de Barcelona que ha optat per una política de proximitat i de treball en xarxa amb els ajuntaments del territori. “El sistema de finançament local no és coherent amb l’acumulació de competències que han patit els municipis al llarg d’aquests 31 anys d’ajuntaments democràtics”, Amb aquesta contundent afirmació Fogué ha reclamat un marc competencial real i un finançament d’acord amb aquestes competències per poder seguir mantenint un nivell òptim de cohesió en els nostres municipis. Ha estat una reivindicació clara de que la feina que fa l’administració local ha estat una bona feina i que al llarg de trenta anys l’esforç d’alcaldes i regidors ha fet que els municipalisme sigui avui una gran escola de fer política de proximitat tant pel que fa físicament com de coneixement de la problemàtica que afecta a les nostres ciutat. La intervenció de Fogué , en moment de crisi, és generadora de confiança en la política ja que deixa palesat l’esforç que fa l’administració local per seguir millorant el país.

• Montserrat Colldeforns. Diputada del PSC per Barcelona que junt amb Manel Mas, al meu criteri, són els qui entenen més d’economia de tot el grup dels 25 del PSC. Té a més la capacitat de fer les explicacions clares i entenedores Les seves intervencions al Ple són escoltades atentament perquè sempre fa afirmacions fonamentades i tesis ben argumentades. Va intervenir en el debat sobre el finançament de Catalunya i va fer una gran intervenció, no sols per assenyalar la bondat del nou sistema davant l’anterior, sinó perquè va desmuntar l’estratègia de CiU per justificar la seva negativa a votar-hi a favor. Masses vegades els diputats de CiU volen aparèixer com els únics defensors de Catalunya a Madrid. Colldefonrs amb una vibrant intervenció va desmuntar aquest mite amb dades i arguments però va estar especialment brillant en la denuncia del pretès monopoli de defensa de Catalunya i va retreure a CiU que en el moment en que es pot aprovar un nou finançament molt millor i que pot ajudar a combatre la crisi en tos els fronts a Catalunya ells voten que no. I voten que no senzillament perquè són , en el seu deliri monopolístic, incapaços d’acceptar que altres poden fer tant o més per Catalunya que ells mateixos. Possiblement és de les vegades que alt i clar s’ha escoltat la veu del PSC i de la seva concepció del país a l’hemicicle de la Carrera de San Jeronimo.

• Mercè Foradada. L’escriptora vilanovina ens ofereix un nou títol :“Vilanovines. De ‘arxiu a l’evocació”, publicat per l’editora Cossetània en la seva col•lecció “El tinter”- El volum tracta de visualitzar i reivindicar la figura de quatre dones dels segle XIX nascudes a Vilanova amb una trajectòria prou important com per situar-les en el lloc que els correspon en la memòria col•lectiva. Rescatar de l’oblit injust a personalitats que per la seva condició de dones van passar a la història com a consorts , malgrat haver viscut una vida prou apassionant i amb aportacions rellevants a la ciutat, al pensament o com exemple d’una vida carregada de sentiment i acció. Llibre que demostra una cop més la capacitat l’autora de treballar amb rigor i amb una gran capacitat per la recerca i com després a partir dels materials obtinguts s’escriu una narració carregada d’interès, de curiositat i de geni creatiu. En aquest volum combina l’estudi biogràfic de cada una de els protagonistes i en fa després una evocació de ficció magistral. La Mercè ha publicat ja altres llibres dels que destacaríem “En el Prestatge”, “Centaures” i un magnífic conte “Miràn. Contes de vides especials” .En fi cal agrair a la Mercè que en reivindicar la figura d’aquestes dones aporti nous coneixements de la història de la nostra ciutat que en bona part , encara que poc reconegut, s’ha fet també i molt amb l’esforç de moltes dones.

Quanta raó !!

Mai 22, 2010

Aquest article va ser publicat ahir a 9 diaris de Catalunya. Possiblement hi faria matisos en alguns temes però en allò substancial el subscric i per tant em sembla interessant donar-lo a conèixer i difondre’l

El dilema espanyol

El dret col•lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal•litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col•lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.
Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats. A l’Estatut del 1979 els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà “quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya” i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.
Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col•laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.
Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

Passos endavant però alertes enceses

Mai 21, 2010

He manifestat i he escrit en altres ocasions en aquestes mateixes planes del DIARI que urbanísticament es pot viure llargament i de manera legal , però potser també una mica enganyosament, amb la figura de les “modificacions puntuals” del Pla General i el Pla pot acabar esdevenint un Pla nou a base d’aquets modificacions, sostraient-lo del necessari debat , del pautat i del desitjat, que comporta una acció global sobre al planificació de la ciutat. És com fer-ho per la porta del darrera i fraccionadament no afrontant la globalitat com un tot .Ara una nova modificació del Pla recau damunt de l’Eixample Nord , llenca enorme d’espai que quan es planifiqui ja té tants previs condicionants que serà dificultós poder actuar-hi amb plena llibertat per decidir. En el temps que vivim , ni previstos, ni intuïts ni desitjats des de l’òptica econòmica ens podria oferir, malgrat tot, l’oportunitat de repensar el seu futur en funció de l’actual situació i les previsions de futur que segur que no tornaran a ser les de deu anys enrere.

Dit això i malgrat pugui semblar contradictori crec que aquesta nova modificació que ha aprovat l’ajuntament en el darrer Ple, que comporta que prop de 60.000 metres quadrats es destinin a espai de serveis hospitalaris, és una modificació, no només necessària ,sinó ,que no contradiu amb la planificació de la ciutat. Necessària perquè és un pas ineludible i necessari per disposar dels terrenys i de la seva qualificació en els que s’ubiqui el nou hospital i fer-ho amb la proximitat a l’actual per rendabilitzar ,espais, usos i instruments. I també sembla adequada perquè aquesta qualificació sobre aquest espai ja estava prevista en l’aprovació inicial del Pla General i es va haver de treure per indicació de la Comissió d ‘urbanisme , si no recordo malament. Segurament aquesta prescripció es va fer amb els criteris del moment , però això deixa ben explícit que fa deu anys, pel cap baix, ja existia la voluntat de que el terreny tingués un destí clar , malgrat en aquells moments el tema sanitari estava en una situació més aviat de recessió a la nostra ciutat.

Després d’aquest acord, gairebé unànime ,de l’ajuntament avança ja el procés per la construcció de l’hospital de la ciutat amb clara vocació territorial, procés que no és ràpid però que per les informacions que llegim ja té data per començar situada en l’any 2011. Fins aquí tot era qüestió d’esperar i de creuar el dits perquè res es torcés més enllà de la necessària gestió i direcció política del tema que sembla perfectament encarrilada. Però, ai las! Mai podem estar tranquils! Vet aquí que l’aspirant , per tercera vegada,de CiU a presidir la Generalitat s’ha despenjat amb unes declaracions que per ambigües i sense concretar-ne l’abast ni entrar en detalls ens fan posar en guàrdia.

En una de les seves darreres intervencions el candidat e CiU a la Generalitat parlava sobre al necessitat de reorganitzar el sistema públic de sanitat. D’acord. Però seguia parlant de que si arribava a governar creia que s’hauria d’aturar una bona part de la planificació actual i considera que no es pot aguantar que hi un hagi hospital cada 30 quilòmetres. Possiblement des de la seva òptica i té part de raó, no seré jo qui li negui però afirmacions d’aquest tipus no es poden fer de manera general i segurament cal reclamar d’un candidat que digui de l’actual planificació sanitària al nostre país quin hospital retallarà o aturarà, per quins motius, per quines raons i en funció de quins serveis alternatius disposarà el territori per tenir les mateixes prestacions d’altres ciutadans i ciutadanes.

Les infraestructures tenen sentit quan s’adeqüen a les necessitats del territori i esdevenen factor d’equilibri territorial del país. Les infraestructures de caràcter assistencial i, els hospitals ho són, tenen sentit si apropen els serveis a la ciutadania i acosten les especialitats en funció de les previsions de població i el seus futurs creixements. És coneguda la situació del nostre territori , des de la històrica manca de previsió dels governs de Pujol, o la voluntària desacreditació per part d’algun conseller de la feina que es feia en el territori, fins a propiciar i beneir el desmantellament de serveis que funcionaven prou bé. Tot això s’ha acabat i fruit de l’esforç polític per capgirar opinions i generar complicitats avui tenim una perspectiva definida i positiva per la ciutat i el territori.
I caldrà esvair dubtes i fer-ho amb claredat, per tant crec que seria del tot necessari que la cap de llista de CiU a l’alcaldia de la ciutat digués si en aquestes retallades que preveu si arriba – per mi no serà- a governar CiU a la Generalitat hi ha el nou hospital de Vilanova.
Crec que és del tot necessari que hi hagi un pronunciament clar. Un compromís explícit de que si arribés el cas de CiU governés l’obra de l’hospital i el que significa seguís endavant. I cal que aquesta manifestació sigui ara , no després de les eleccions, clar.

A Madrid amb Nora Milà

Mai 19, 2010

Nora Milà està fent periple a través de diverses capitals la presentació del seu darrer CD, “Milà plays Falla” gravació del compendi de l’obra pianística del compositor Manuel de Falla. Vaig escoltar fa dies el CD , va ser un obsequi de l’Eva Bolanyo i ahir vaig tenir el plaer de poder participar en la seva presentació a Madrid,

Va ser al Centre cultural Blanquerna de la Generalitat.
Va ser una presentació entranyable i amb el retrobament amb vilanovins i vilanovines que per diverses raons viuen a Madrid.
La Marijo Riba va fer un acurada presentació del CD donant les pautes artístiques i d’interpretació de la Nora Milà.
Varem intervenir després l’Assumpta Baig, el Carles Campuzano i jo mateix, vilanovina i vilanovins que per raó de feina política estem sovint a Madrid.
Coincidírem tots tres en assenyalar la qualitat de la trajectòria artística , la seva irrenunciable vinculació amb Vilanova i la seva extraordinària sensibilitat personal i humana.
Va ser una excel•lent ocasió de poder reconèixer altre cop els valors artístics i personal de Nora Milà.

De lectures

Mai 18, 2010

.

Els convidats.
Emili Teixidor.

Novel•la d’evocació d’un temps, d’una infantesa, d’unes sensacions i d’uns fets quotidians de la postguerra en que l’autor recrea de manera excel•lent les situacions que es produïen als petits pobles de la Catalunya interior com a conseqüència del resultat de la guerra amb la implantació d’un nou ordre que capgira els relacions que han existien des de sempre i a on les lluites pel poder, la dependències entre la jerarquia són el nou model de relació. Model tancat i claustrofòbic a on els poderosos relacionats amb l’estament polític o religiós marquen quina és la llei i quin és el paper que li correspon a cadascú en la nova societat.

Teixidor que ja furgar en el passat amb una altra novel•la fa anys “Pa negre” en la que evocava els episodis d’aquella primera joventut en aquesta altra es fa present més al situació i l’entorn que el propi record. El mateix Teixidor en una entrevista a la premsa emmarcava les condicions de les dues novel•les que com el mateix diu formen part del mateix cicle perquè evoquen moments històrics concrets. “ Las dos novelas forman parte del mismo ciclo. “Pa negre” es más evocativa y ésta es más descriptiva. He querido explorar aspectos que aún no había abordado. Cuado me dejo llevar por la inspiración me salen estas evocaciones. Creo que es importante dejar testimonio de las historias pequeñas que conducen a la Historia grande. Son episodios de lo que Pere Gimferrer definió acertadamente como el “fascismo cotidiano”

“Convidats” és un relat coral , amb molts personatges que tenen el seu paper en la història que ens explica. Tot arranca amb el preparatius del casament de la filla d’un dels cacics del poble que espera amb ànsia el seu nomenament com alcalde. De com la societat tancada d’aquesta petita comunitat viu els preparatius. Paral•lelament una riuada imprevista provoca algun estrall i dóna joc a que un presoner de guerra vegi la manera de fugir i seguir la recerca de la seva filla internada,com tant d’altres nens, en hospicis que no són més que camps de reeducació dels fills dels vençuts i lliurats a famílies del nou règim . Fet que hem vist també de manera contemporània en altres dictadures.
Cada personatge juga el paper, el vell mestre que està pendent de la depuració i intenta refer la seva vida i la seva funció pedagògica, els capellans; el vell mossèn que accepta resignadament a les noves autoritats i es tanca en el món de la música o el jove vicari que sembla voler fer mèrits per pujar en els esgraons de la carrera eclesiàstica lligada al nou ordre polític i als moviments més reaccionaris de l’església i el jove ajudant del mestre que té aspiracions literàries i és mou en el dubte de ser fidel als ideals republicans de la seva família o apuntar-se la carro dels vencedors i intentar fer carrera literària i política i naturalment el terratinent al voltant del qual cal que giri el món, actituds totalitàries i de insinuacions de la corrupció i de l’enriquiment . Històries col•laterals tanquen el cercle de la narració i ens descriuen els arquetips del moment, la vella trementinarie que viu lliurement i diu el que pensa, els dirigents falangistes, les autoritats eclesials… Tot plegat ens dóna una visió de l’opressió i l’ofec que es vivia en els petits pobles amb la nova situació de després de la guerra a on les passions i les revenges van més enllà de la repressió política.
El desenllaç de la novel•la és també dur i traumàtic però també reflexa les conseqüències de la repressió personal. El paper dels personatges que s’han d’enfrontar a una nova manera de viure, amb conformitat i resignació o bé amb una revolta interior que es posa de manifest de manera discreta i soterrada és també una visió del que va succeir en tot el país. Els col•laboracionismes passius i aquells que van veure el nou règim la possibilitat d’enriquiment i d’ascendir en l’escala social sense mirar a qui o que havien de trepitjar, només amb la voluta d’instal•lar-se en el poder i romandre-hi el major temps possible..
Reflex d’un moment , d’unes situacions, de nous personatges que emergeixen en el totalitarisme, de petites històries personals que sumades i amb el valor afegit de ser part d’una col•lectivitat ens donen la visió de la història general d’un temps d’un país.