Archive for Juny de 2010

Ja veurem…

Juny 30, 2010

La sentència sobre l’estatut m’agafa lluny de Vilanova. Tinc poca informació però la que tinc no és massa falaguera.
Crec que el fantasma de Felip V transformat en magistrats i magistrades del TC. I han volgut colpir altre vegada el país i la seva norma més important.
Calen respostes, clares i contundents.
Llegir la sentència però serà d’exercici obligat.
Ara bé la primera impressió, novament l’esperit, ranci, caduc i caspós de la “indisoluble unidad de España”.
Que els hi aprofiti, que es confitin la sentència i anem a la nostra que prou feina tenim

Amb nom propi

Juny 27, 2010

• Almudena Grandes. L’escriptora està embrancada en un projecte monumental; escriure un cicle de sis novel•les sobre la resistència antifranquista. Ho hem llegit al diari el País, del qual n’és col•laboradora habitual, i ens sembla una magnífica notícia. Ara fa quatre anys va publicar una extensa novel•la que sota el títol de “El corazón helado” en que feia memòria d’esdeveniments de la guerra civil, ara es planteja aquesta nova empresa narrativa de novel•lar una bona part de la resistència contra el franquisme. El primer lliurament portarà com a títol “ Inés y a la alegria” en que s’explicarà la vida d’una noia de família conservadora que s’uneix a les milícies del Partit Comunista per intentar entrar a Espanya després de la derrota dels nazis a Europa , fet que va comportar una nova batalla que va ser silenciada tant per règim franquista com per les informacions del propi Partit. A aquesta primera narració li seguiran cinc novel•les més que tancaran el cicle sobre el tema de la resistència. No hi ha dubte que és una empresa ambiciosa i que, des d’una òptica de relatar la història d’un moments foscos de la societat espanyola, és també molt i molt interessant. Serà també una bona manera per enfrontar a les actuals generacions amb una part de la història poc coneguda i, encara que sigui, des d’un punt de vista de la ficció, tindrà enorme interès, sobretot perquè Almudena Grandes és una bona mestre en aquest temes.

• Mohammed Chaib i Jordi López. Chaib diputat musulmà al Parlament de Catalunya per CpC i López un del dirigent del moviment cristians pel socialisme signen conjuntament un interessant article al diari el Periódico sobre la polèmica de la burca i la seva possible prohibició en els espai públics. Sostenen que aquest debat sobre el vel integral s’ha produït d’una manera sobtada sense l’assossec necessari en temes d’aquest tipus. Consideren que cal situar aquest tema no en l’aspecte religiós sinó estrictament en el la qüestió de la seguretat. Personalment estic en contra de l’ús d’aquesta peça pel que signifiquen de violació d’unes normes de convivència que ens hem dotat a la nostra societat. Tampoc crec que sigui a través de la presentació de mocions als ajuntaments que per simpatia es van produint amb resultat diversos i contradictoris. I, naturalment, tampoc crec que ajudi a la refelxió la moció que ha aprova el Senat a instàncies d’Alícia Sanchez Camacho amb la complicitat oportunista de CiU. Essent contrari a aquest tipus de vestimenta crec que cal fer exercicis de pedagogia , exercici d’implicar a les comunitat a les que pertanyen els dones que ho usen i, sobretot, emmarcar el debat en el conjunt de polítiques sobre immigració. Debats tranquils , des d’una certa distància i no com ara que són més pròpies del joc curt i amb interès d’esgarrapar quatre vots que acaben generant debat sense la consistència necessària per resoldre el tema. L’article és sens dubte aclaridor.

• Joaquim Nadal. El Conseller de Política Territorial i Obres Públiques ha fet gal•la altra vegada d’una prudència elogiable. La setmana passada es va viure al Congrés dels Diputat un debat estrafolari, oportunista i poc rigorós sobre la seguretat del túnel que passa pel costat del temple de la Sagrada Família. Es pot , naturalment, tenir una certa preocupació sobre l’obra i per si aquesta pot afectar al temple, però tampoc cal fer alarmisme innecessari des de les tribunes públiques cercant només el titular fàcil com ha fet el dirigent el PP Fernández Diaz. Segurament amb un treball més discret i directe amb les autoritats responsables seria més fàcil adoptar encara més mesures de control i seguretat. El debat però ens va oferir algunes notes fins ara no comentades , almenys públicament. Quan el ministre afirma que hi ha perill en els pròpies obres que s’estan fent per la sobrecàrrega que representen salten algunes alarmes. Agafant-se aquí el M.H Conseller Nadal, amb la prudència que el caracteritza, assenyala que potser estaria bé fer un estudi sobre aquesta situació abans d’avançar en les obres del túnel. Possiblement sense canviar de traçat innecessàriament, evitant les picabaralles inútils i les interpretacions interessades dels informes una certa i assenyada temprança serien positives per fer les anàlisis que corresponguin sobre el túnel però també sobre al mateixa obra del temple que ara es qüestionada. Sense preses però sense pauses caldria analitzar-ho per la tranquil•litat (?) de tothom, almenys dels que criden més.

• Débora Gálvez. La ciclista vilanovina ha obtingut el tercer lloc en el campionat d’Espanya de contra el rellotge. Venia de ser campiona però aquest cop no ha pogut assolir la victòria. No li treu cap mèrit a la carrera ni a l’ esforç constant que ha anat fent la Dèbora per situar-se en l’élite d’un esport dur i difícil i més en la seva vessant femenina que encara té poc reconeixement. La vilanovina té una experiència reconeguda i un palmarès ja notable. Dèbora Gálvez pertany a una nissaga de ciclistes que va tenir com exponent màxim a l’Isaac que va morir malauradament en un tràgic accident en el decurs d’una cursa en pista. L’Isaac havia obtingut diversos títol entre ells el de campió del Món. La Dèbora que des de molt jove ha practicat aquest esport també excel•leix com ho demostra el títols aconseguits en els darrers anys. Felicitats per aquest nou èxit.

L’última escola d’estiu !?

Juny 26, 2010

L’última escola d’estiu ¡?

Aquesta afirmació i interrogació alhora al voltant de l’escola d’estiu ( que figura en la portada del programa de l’EE del Penedès) no deixa de ser una plasmació més dels dubtes que corsequen el mon educatiu. No són temps per la lírica. Un del nets del gran poeta Maragall , que fa cent anys de la seva mort, casualment ha trencat bona part de la poesia que hi podia haver, Un cert desencís ha trencat també el component èpic de la batalla per l’educació. Que ens queda doncs?

Voldríem ser positius i considerar que ens queden moltes coses. Moltes coses per fer, moltes reflexions per contrastar, moltes experiències que transmetre, moltes revindicacions per els quals seguir lluitant, moltes il•lusions que la mesquinesa administrativa no trencaran, moltes frustracions en la feina per seguir qualificant el nostre sistema educatiu i sobretot ens queden moltes i molts mestres amb una voluntat ferma de seguir creient – encara que semblin el últims de filipines- i lluitant per l’escola pública més necessària que mai.

Dir tot això pot semblar que som, o bé d una inconsciència total o d’una posició d’il•lús en els temps que corren. Temps de retallades, temps de trompades que cauen de tot arreu, temps d’incongruències, temps de passos enrere però, malgrat tot, temps en els quals cal tornar a rearmar-se i seguir maldant per tenir una escola millor, de qualitat, laica, progressista catalana…Tot allò que ara fa trenta dos anys ens feia començar l’escola d’estiu a Saifores, creient en el territori del Penedès com a marc de treball per la renovació pedagògica i creient en la necessitat d’avançar de manera clara i diàfana en millorar la nostra escola i la formació el futurs ciutadans i ciutadanes

En temps de dubtes i d’incerteses que millor que la reflexió serena, allunyada de la batalla del dia a dia, com la que fa anys que es fa a l’escola d’estiu del Penedès de Saifores. No s’aclariran tots els dubtes, segur, no s’esvairan els incerteses però la possibilitat de poder opinar amb plena llibertat sobre com voldríem la feina, l’escola, els continguts i els currículums és també una manera de seguir plantejant a la societat el valor de l’educació com un element cada cop més imprescindible per sortir de la crisi i sortir-ne amb nous paràmetres de referència i amb noves oportunitat.

Serà l’última Escola d’Estiu? . Desprès de trenta dos anys -llargs i carregats de records i feina feta- es rendiran els i les mestres a la desafecció i als canvis que de manera capriciosa s’imposaran al calendari escolar ? Desafecció que ve provocada pel moment delicat que viu l’escola i el món educatiu amb normes i lleis que imposen, amb resultats que no són massa afalagadors i amb retallades de sous i recursos de tota mena que condicionen la feina amb altres nivells de desconsideració social. Però a l’altra banda de la balança hi ha la percepció de que l’escola és la gran esperança de transformar la societat , transformació que ara, més que mai, cal que sigui profunda, de peus a terra i amb grans dosis de realisme però mantenint el paper cohesionador socials que té l’escola i fonamentalment l’escola pública.
S’intueix, es flaire una ofensiva per debilitar l’escola pública i sembla que es vol llençar per la borda molts dels aconseguiments i millores que s’han gestat ens debats de les escoles d’estiu d’arreu de Catalunya. I sincerament creiem que aquesta ofensiva cal contrarestar-la amb treball rigorós, amb reflexió conscienciosa , amb contestació equilibrada –sense perjudicar a l’alumnat-, amb formació cada cop més ben estructurada….
Haurem de retornar a l’èpica altra vegada i sense voler convertir-nos amb herois de res, sí que hem de demostrar que malgrat els inconvenients , els volguts legalment i els conjunturals, la majoria del professorat volem mantenir i millorar l’escola pública del nostre país. La primeria avantguarda està en escoles d’estiu plenes i , com sempre, amb un treball fruitós.
Saifores pot marcar el camí, carregat de dificultat, per reprendre amb més força que mai el combat per l’escola pública que fa més trenta anys que va començar.

De lectures

Juny 25, 2010

El que el dia deu a la nit.
Yasmina Khadra.

Novel•la en que ens descriu l’amor i l’amistat, l’odi i la venjança que sotraguen el món d’un grup d’amics que es distancien per raons de procedència i d’acceptació dels esdeveniments de la vida. L’acció es desenvolupa entre la guerra mundial i la batalla per l’alliberament nacional d’Algèria . La història que es narra és també la petjada de l’amor al llarg del temps. El recorregut d’un enamorament que no pot transformar-se en realitat per compromís d’honor i pels tabús de la societat colonial.

Yasmina Khadra és el pseudònim de Mohammed Moulessehoul, nascut a l’any 1955 a Kednasa. Pren el pseudònim del nom de la seva dona En les seves primeres obres reflecteix el clima d’enfrontament que existeix a Algèria entre els moviments de caire nacionalista i els de tendència islamista que creixen desprès de la independència . L’obra però que el fa saltar a la fama és Morituri, publicada a París a l’any 1997 ja amb pseudònim i en segueixen d’altres publicades a també a França que s’endinsa el la temàtica de la crisi algeriana, les crisis socials provocades per l’atur la corrupció, la creixent islamització i també com a conseqüència la manca de llibertats, la repressió i el terrorisme.
A l’any 2000 el comandant Moulessehoul abandona l’exèrcit després d’haver participat en diverses batalles contra el terrorisme islàmic per dedicar-se enterament a la literatura. Aquest fet farà que es conegui l’autentica personalitat de Yasmina Khadra i això li comporta un seguit d’inconvenients sobretot perquè destrueix el mite d’una dona que escrivia de la problemàtica del seu país. Es acusat d’impostura i també d’haver participat en accions repressives indiscriminades amb el pretext de combatre el terrorisme. A l’any 2002 publica “La impostura de les paraules” en la que es defensa de les acusacions que se li han fet. Finalment abandona Algèria i s’exilia a Mèxic durant un temps i finalment s’estableix a Aix- en Provence a on encara resideix.
Un altre aspecte conflictiu de la seva obra és l’ús de al llengua francesa en detriment de l’àrab però també cal dir que una de les causes de l’extensió de les seves publicacions es deu a estar escrites en francès fet que l’hi ha donat molta més projecció. Actualment dirigeix el Centre Cultural Algerià a França.
“El que el dia deu a la nit” que ha estat ara publicada a l’estat espanyol va ser escrita a l’any 2008.
La novel•la ens narra la història del Younes o més tard Jonàs fill de pagès arruïnat i desnonat de la vida que els porta a viure amb el seu oncle. Aquest fet fa que perdi les seves arrels àrabs i s’occidentalitzi i visqui una vida totalment diferent a la que hauria portat. Té les seves amistats a Orà i es protagonista com tants d’altres de la guerra de la independència d’Algèria però el grup d’amics es desfà per la circumstàncies de la guerra i per l’amor a una noia que serà l’amor impossible de consumar i que perseguirà tota al vida al protagonista que viu els darrers anys de la seva vida intentant trobar-la de nou

És doncs una narració amb dos dels grans motors de la vida, l’amor i l’odi amb un fons revolucionari que fa que els fets, les relacions i les amistats quedin distorsionades. És també el retrobament del protagonista del seu món àrab que havia restat foragitat per la vida que porta fins el moment. Les misèries de tota guerra , les rancúnies i venjances que,a vegades, s’amaguen sota els ideals de llibertat i de lluita contra el colonialisme, amb molta gent amb el cor dividit que les circumstàncies els fan prendre partit sense que gairebé ells ho percebin.

L’autor en aquesta obra s’allunya d’anteriors produccions en les que s’endinsava en el món àrab. Aquí ha volgut narrar la convivència no sempre resolta de dos pobles i dues cultures com es va donar entre Algèria i França. Possiblement l’obra sigui també fruit de la incomoditat que representa haver de parlar d’una situació de trencament entre la metròpoli i el país colonitzat , trencament que va ser violent i que ha deixat profundes ferides. Per altra banda l’islamització que s’està produint amb la inestabilitat social que s’està donant amb terrorisme per una banda i per la repressió per altra. En mig d’aquesta història de desencontre també es dona la història d’amor entre dos dels protagonistes. Història d’amor que es mou i evoluciona en el temps i amb les diverses circumstàncies que el fan un amor desgraciat.

La novel•la ,sense ser la millor de l’autor, a dir de la crítica, si que és una excel•lent recreació d’un moment de la història i com viuen aquesta història els diversos personatges en funció del seu paper en la societat i com entomen els compromisos en temps de inseguretats.
Així doncs amor i odi es barregen en aquesta narració que es llegeix bé i que també és un cant a l’amistat i a l’amor, malgrat aquets sigui dissortat.

Deu-n’hi do !!

Juny 24, 2010

Deu-n’hi do el comentari del Sr. Duran i Lleida respecte a la defensa d’una suposada assistència psicològica i psiquiàtrica a aquells homosexuals que volen deixar de ser-ho. Aquestes opinions ha rebut les crítiques de moltes associacions de gais i lesbianes que consideren que les opinions de Duran són “malintencionades” en voler tractar l’homosexualitat com una malaltia. Darrerament la prudència no és el fort del Sr. Duran. Possiblement necessitat de més protagonisme del que té i potser el fet de ser – enquestes dixit- el polític més valorat li ha fet pujar els fums i li ha creat la necessitat d’opinar de tot i de tothom. Ell que es vanta de la seva filiació cristiana potser que fes us de la virtut tant cristiana com és la humilitat……

Deu-n’hi do de l’enrenou que s’ha general amb el moviment d’algunes escoles de no fer ni sortides ni colònies fruit de la supressió de la jornada continuada al•legant que les hores no treballades de la jornada continuada són la compensació per l’excés lògic d’horari en els activats fora de l’escola. No creiem que aquesta sigui la solució si és vol protestar contra la conselleria i, estic d’acord amb aquesta quan diu que no es pot posar l’alumnat com a mesura de pressió. D’acord doncs . Però no és precisament la conselleria qui té autoritat moral per reclamar prudència al professorat. La seva actitud global ,i la del Conseller, en particular, amb un cert desdeny cap els professionals, ha generat una desconfiança tant gran que ara passa factura. Mala peça al teler. No fer colònies ni sortides no resoldrà el problema però si que posa de manifest un malestar evident amb la Conselleria i el Conseller que no ha sabut regenerar la confiança perduda en el procés d’aprovació de la Llei d’educació. Ara es paguen les males maneres de temps enrere.

Quatre tocs

Juny 21, 2010

1.- Perplex he quedat en sentir la tesi de que la presència de l’HC Castells avui als jutjats com a testimoni del cas de l’Hotel Palau és fruit de la voluntat d’una part del PSC ( no es diu quina) de desprestigiar-lo i així evitar la seva presència en els llistes electorals. Es fonamenta la tesi perquè el PSC va ajudar a tirar endavant la Comissió Parlamentària d’Investigació del cas Palau sabent que sortiria el tema de l’hotel i les presumptes irregularitats de l’administració.. Caram! la mà llarga dels Montull i Millet barrejada amb la conspiració política. La novel•la negra guanya adeptes.

2.- Sentir a responsables de les consultes sobiranistes dir que s’ha dinamitat el “cinturó roig” amb aquestes consultes em sembla forassenyat. Massa interès hi hagut en assenyalar que es votava en feus socialistes o reiterant fins a l’extrem de fer-se pesats que era el cinturó roig. Forassenyat perquès si s’atenen els resultats es ben evident que ha quallat ben poc el missatge independentista. Valorem la mobilització , valorem el pas que representa l’organització i evitem comentaris que són ben bé una fugida de la realitat.

3.- Nova reunió avui del Tribunal Constitucional. Sembla que ara va de bo. Sembla que volen enllestir ni que sigui de manera formalment i procedimental grollera el dictamen de l’estatut. Seria millor que a la reunió d’avui decidissin que el millor que poden fer és dissoldre’s i cadascú ben feliç a casa seva. No serà així i per tant tindrem dictamen ,segur. Ara, a més, es deuen sentir més protagonistes que mai. Però ja sabem que hi ha protagonismes que són del tot innecessaris i aquest n’és un cas ben clar.

4.- Diuen que l’esquerra abertzale a fet un pas endavant amb la signatura d’un acord per aconseguir un estat basc entre Eusko Alkaratsuna i l’anomenada “esquerra abertzale” avui sense representació estructurada fruit de l’aplicació de la Llei de partits. Aquest acord assenyalen que és “un compromís ferm i definitiu per seguir els vies exclusivament polítiques” i sense violència. Llàstima que s’hagin “oblidat” de condemnar la presència encara d’Eta en el panorama. Volent creure en que és un pas endavant ens sembla que fins que no explicitin qui genera encara violència i, per tant, que cal desqualificar-la el pas no serà definitiu. Res a dir de la creació d’un estat basc sí a reclamar que es sigui clar i contundent en la denúncia i rebuig a la violència que al país basc té noms i cognoms.

Amb nom propi

Juny 20, 2010

• Rosa Díez. La diputada per Madrid va presentar al Fòrum Europa la seva visió política tant de l’actualitat com de fons. La va presentar l’escriptor Arcadi Espada que va manifestar que Díez és la primera política que s’alça contra allò que coneixem com a “ políticament correcte” i parla amb claredat i també que és una dona que s’ha jugat la vida per la política. Efectivament ho ha fet, ex militant del PS d’Euskadi, ex eurodiputada pel PSOE va tenir destacats càrrecs al govern d’Euskadi en els executius de coalició entre el PSE i PNB i va ser, com no, objectiu d’eta. A rel d’haver perdut el combat per la primera secretaria del PSOE es va anar allunyant d’aquets partit fins arribar a fundar Unión Progreso y Democracia, força per la que va obtenir un escó per Madrid. Estic a les antípodes del que pensa però la proximitat entre els nostres escons ens fa tenir una relació cordial i, en base a aquesta cordialitat, la vaig anar a escoltar. Va fer una bona intervenció cal reconèixer-ho i cal reconèixer-li el mèrit de parlar clar i sens embuts. Temes com la recuperació per part de l’estat de moltes competències autonòmiques, la defensa de la unitat d’Espanya com un tot i com l’element que iguala a la ciutadania, o la critica a voltes despietada de l’actuació del govern… En fi , com dic a les antípodes del que jo penso i crec però cal dir que té una valentia innegable perquè avui, intentar fer-se un lloc entre els dos grans partits estatals diu molt de la seva personalitat – els seus crític , l’acusen de voler un excessiu protagonisme i d‘egocèntrica- activa i feinera. No em sap greu haver anat a escoltar-la .Des del profund desacord el respecte i la defensa de la llibertat d’expressió.

• Jose Saramago. L’escriptor portuguès i premi Nobel va morir el divendres passat. Feia pocs dies havíem penjat aquí mateix unes notes de lectura de la seva darrera novel•la Cain. Una visió de contra-història bíblica carregada d’ironia i no exempta d’una bellesa peculiar. L’escriptor va morir però la seva obra restarà com un preuat patrimoni i com a testimoni d’una època convulsa que li va tocar viure i que ell intentava exorcitzar a través de la literatura. Persona compromesa amb el seu país , Portugal va militar en el Parit Comunista en l’època de la dictadura salazarista i va patir persecució i exili fruit del seu compromís social i en defensa del drets dels més desvalguts. La seva obra és molt extensa , des d’alguns títols amb regust d’autobiografia fins a la prosa més imaginativa que li servia per mostrar la seva enorme capacitat de narrar i de imaginar unes altres possibles vides. Els titulars de la premsa han estat prou explícits assenyalant-lo com un referent de la literatura compromesa amb el seu temps i amb la classes populars. Compromís, exemplar , lluita, profeta…aquest són alguns del termes que avui s’usaven per retre-li homenatge. Unes paraules seves prou esclaridores d’aquest compromís: “ Només callaré quan em mori. Vivim un sistema que ha portat el capitalisme al desvergonyiment més absolut i aquesta és una forma evident de totalitarisme”. Descansi en pau, rest aquí la seva magna obra, que és molta i bona.

• Pere Brull Carreras. L’artista vilanoví que va morir fa unes setmanes és avui present de nou amb una magna i pòstuma exposició que es celebra al centre d’art La Sala. La mort el va prendre quan estava preparant-la i amb un bon criteri els responsables de la mostra van seguir endavant amb la voluntat que l’exposició constituís un veritable record i homenatge d’un artista que va treballar intensament, que va preocupar-se pels problemes de la ciutadania d’avui i que era un compendi de virtuts cíviques per la seva exemplaritat en el treball i amb l’estima a la seva ciutat. Sota el títol doncs de: “Brull Carreras. Homo natura” es combinen els dos gran temes que l’artista va anar treballant amb intensitat, la figura humana i el paisatge i la intersecció entre aquest dos elements. Una setantena llarga d’obres corroboren els discurs axial de la seva obra amb la natural evolució que la maduresa com a artista li va donar. La trajectòria de l’artista ha estat ona trajectòria honesta i sincera cercant aquells valors universals que poden trobar-se en qualsevol indret o en qualsevol persona. Aquest homo-natura és doncs un cant a la convivència entre l’home i el seu entorn que l’artista l’ha configurat a través del respecte i la conservació. Antològica, doncs, d’alta qualitat i que ens servirà per mantenir viu el record de Brull- Carreras, artista integral i vilanoví d’una profund arrelament a la seva ciutat.

• Jesús Eguiguren. El President del Partit Socialista d’Euskadi ha fet un pas endavant i un pas valent i compromès en el debat recurrent sobre la fi de la violència al País Basc. Eguiguren considera que ara és el moment de que els forces polítiques basques pactin el futur els presos d’eta i els termes de la legalització de Batasuna per facilitar un procés d’aturada de la violència. El President del PSE és desmarca doncs de la línia oficial del seu partit i , fins i tot, de la del govern Zapatero que desprès del fiasco del procés de pau s’ha reclòs amb unes posicions de duresa i de no voler entrar en dinàmiques negociades. La proposta no ha caigut bé ni a nivell de Parlament Basc ja que cal recordar que governa el PSE amb el suport del PP i és innegociable el tema de la “relació” amb Eta i també amb l’estratègia de Rubalcaba que ha negat i nega qualsevol procés de legalització de Batasuna si abans no hi ha una clara distància entre aquets i l’entorn de la banda armada. Malgrat el que diguin la posició d’Eguiguren caldria que s’estudiés amb deteniment i sense dobles lectures, proposar que hi hagi un acord per retornar a l’esquerra abertzale a la legalitat. Seria, sense cap mena de dubte, un pas prou important i paradigmàtic d’una possible solució. A vegades no fer res no és solució, assajar fórmules noves, i consensuades faria moure el panorama i segur cap a un escenari nou, sense violència i apartant els suports socials als violents. Suport i recolzament a Eguiguren en aquest moment que pot ser clau per la pau.

Ara,més actuació local que mai

Juny 19, 2010

Bufen malts vents per les admistracions públiques. I dintre de la gravetat de la situació, sembla que, com sempre, la pitjor part se l’emporten els ajuntaments que, no només, han vist reduïdes les seves aportacions fruit de la davallada dels ingressos de l’estat, sinó que pel que sembla el sistema de finançament ,urgent per altra banda, no es fonamentarà almenys en aquesta part de legislatura. El nivell de la crisi fa, ha fet, donar marxa enrere al govern i al seu compromís de tenir-ho enllestit aquest juliol. Possiblement en temps d’una crisi de les finances públiques posar en marxa un sistema podria abocar-lo al fracàs, però també és cert que potser s’hauria avançar en el model genèric de finançar els ajuntaments , malgrat la seva aplicació pràctica es fes en els moments en que el creixement econòmic fos una realitat.

Malmesos els ingressos fruit de les operacions ( legítimes, legals i normativitzades, en el temps que corren cal deixar-ho clar)) urbanístiques i havent d’augmentar les despeses relatives a les prestacions socials per seguir garantint la cohesió social element imprescindible per mantenir la ciutat com espai de socialització i creixement ,poc marge queda per fer altres activitats. Vegis com exemple l’informe de l’ajuntament de Vilanova sobre les prestacions socials, amb augments exponencials en les aportacions fetes al llarg de l’any passat. Són mesures exemplars i de gestió complexa però que demostra una claredat d’actuació política en el moment actual de dificultat social. Entrem doncs en un cicle quina llargària es desconeix en que segurament les inversions quedaran reduïdes al màxim i centrades en aquelles que d’alguna manera siguin productives ja sigui des del punt de vista econòmic ja sigui des del punt de vista social.

Davant d’aquesta situació òbviament hi poden haver respostes també diverses. Des d’alguns analistes i experts en les administracions creuen que la solució passa per la supressió d’ajuntaments i fer unificacions de diversos municipis en funció de població i extensió territorial en un sol ajuntament. Aquesta proposta que va ser ja avalada pel famós , ignorat i oblidat l’informe Roca que estudiava la possibilitat d’un nou model d’organització territorial. L‘informe va aixecar masses butllofes i va ser retirat per evitar enfrontaments i reaccions allunyades de la racionalitat i més basades en els profunds localismes existents. . Però ara en temps de necessari aprimament de l’administració aquesta possibilitat de reducció es posa damunt la taula altra vegada. Altres han parlat de la supressió de les diputacions i generar mancomunitats que assumeixen determinats serveis comuns, sigui com sigui tot plegat és avui encara un debat per fer. La realitat és que els ajuntaments hauran de plantejar aquest darrer any de mandat abans de les eleccions des d’una certa dificultat de finançament , el tema no és nou, els ajuntaments ja varen fer front a altres crisis i amb índex d’atur més alts que els actuals i se’n varen sortir i en varen sortir reforçats en les seves polítiques amb noves estratègies de caràcter local i comarcal i amb propostes d’activitats que desprès s’han anat consolidant . Ara, la crisi es mostra amb la seva major cruesa i amb reaccions i episodis fins ara desconeguts,per tant també calen, segurament, reaccions fins ara no experimentades ni concebudes però que tindran el seu paper en fer front a la situació econòmica com es van afrontar amb èxit les anteriors situacions de debilitat de les administracions davant d’economies en recessió.

La crisi és innegable, la crisi és un factor present, omnipresent, però també es cert que malgrat tot no ha de frenar la capacitat de generar noves oportunitats que històricament els ajuntaments han posat damunt la taula. L’aliança del sector públic i privat en termes de territori segur que pot portar noves oportunitats d’aprofundir en la col•laboració que permeti actuacions concretes en el camp empresarial o productiu . El paper de la universitat i el treball que ja és fa conjuntament amb l’ajuntament de la ciutat aportant perspectives d’innovació, o l’aprofitament de les infraestructures de caràcter social – em remeto altre cop a la presentació a la Taula d’Entitats Socials i al contingut de l’informe – per seguir treballant en afermar la cohesió social , fonamental en aquest moments per evitar qualsevol fractura en la convivència.

La transformació urbanística i de l’espai públic altament positiva de la nostra ciutat amb la darrera acció inversora de l’ajuntament, el desplegament d’unes polítiques socials que creïn xarxes d’atenció solidària més, una oportuna política d’aliances estratègiques entre el sectors socials empresarials i polítics tant a la mateixa ciutat i territori com a en l’entorn ens ha de permetre en temps de crisi seguir millorant col•lectivament en els aspectes cívics i socials i econòmics. Les bases de la nostra ciutat per afrontar la sortida de la crisi,amb la definició de politiques municipals, semblen prou sòlides, ens cal doncs una certa continuïtat en aplicar-les.
Temps de crisi però també temps d’oportunitats.

Publicat al Diari de Vilanova, 18.06.

Dues notes catalanes

Juny 17, 2010

Primera .Dimecres al Centre Blanquerna va tenir lloc una interessant taula rodona a l’entorn de la figura i l’obra d’Ildefons Cerdà en el marc de les jornades que s’han celebrat acompanyant l’exposició que hi ha hagut al llarg d’aquestes darreres setmanes al centre. A la taula rodona, moderada pel periodista Antonio Franco, hi van participar l’arquitecte Joan Busquets, l’historiador Joan Fuster i el coordinador de Cultura de l’ajuntament de Barcelona Jordi Martí. El ponents van intentar respondre la pregunta ¿Perquè és tant important Cerdà per Barcelona?. Tres respostes, la de l’urbanista Busquets que va definir a Cerdà com el gran planificador de Barcelona, la del ‘historiador que el va retratar com una home avançat al seu temps i amb una visió de futur prou important i la del gestor veient en Cerdà l’home que va escriure el guió que després els alcaldes democràtics val seguir en el creixement de la ciutat.
La figura de Cerdà emergeix encara més quan més s’estudia, persona preocupada per les classes populars va analitzar la ciutat i l’espai públic per millorar les condicions de vida.
Tres visions de la vida de i obra de Cerdà que van ser també tres magnífiques lliçons sobre l’urbanisme, la història i la gestió de la ciutat de Barcelona.

Segona. El Foro Europa que habitualment organitza esmorzar amb personalitats ens ha convidat a escoltar a Joan Ridao, portaveu i president d’ERC . Ridao ha trenat un discurs sòlid amb dues parts ben diferenciades. La primera sobre el tema de la crisi econòmica i la segona sobre el tema del TC , l’estatut i el futur.
Del tema econòmic ha fet crítiques a dreta i esquerra que, en alguns moments, m’han semblat exagerades i injustes , sobretot perquè les alternatives que ha posat no són massa creïble ni massa poc contrastades ,em sembla.
M’ha agradat molt més en el discurs sobre el futur de Catalunya i l’anàlisi que ha fet sobre el recorregut de l’estatut i el futur que es plantejarà amb la sentència de l’estatut per part del TC que considera que serà “mala o muy mal” i això no anirà en detriment de la consolidació nacional de Catalunya en el seu contingut nacional sinó que esquinçarà la possibilitat de l’encaix federalista i , naturalment es trencarà el pacte de la transició.
En aquest apartat crec que ha estat molt clar i molt entenedor.

Amb nom propi

Juny 15, 2010

• Javier Pérez Royo. Catedràtic de dret constitucional, que des de que va començar el serial de l’estatut al TC, ha mantingut una ferma convicció de que tot plegat és una incongruència constitucional. Assenyala i sustenta de que el TC no té cap capacitat per jutjar allò que el poder polític ha aprovat i la ciutadania ha referendat. La sobirania popular està molt clar a on resideix i aquesta sobirania no pot estar coartada per uns quants jutges que no fan les lleis, senzillament les interpreten. Les paraules del Catedràtic han arribat en una setmana que semblava que hi hauria sentència. Tampoc ha estat així, però cal destacar que la Generalitat de Catalunya ha fet una nova filigrana jurídica en reivindicar que el jutge Pérez Tremps , recusat per haver fet un estudi parcial sobre uns temes concrets de l’estatut, pugui tornar a exercir la seva feina si l’estatut , finalment, es vota per parts com demana la Presidenta. Una nova “maniobra” per evitar el que ja tothom reclama , que és que el TC renunci ja definitivament a emetre sentència. Si aquesta arribés, sens dubte, està prou desqualificada com per ignora-la i trobar els mecanismes per seguir aplicant l’estatut com fins ara. El TC té l’oportunitat de tornar a guanyar el prestigi perdut renunciant a emetre sentència i tot seguit reclamar que en el mínim temps possible es renovi com s’hauria d’haver fet ja fa anys. En fi un nou pas en aquesta mena de cançó de l’enfadós.

• Ferran Mascarell. La figura de l’ex-conseller de cultura és una figura inqüestionable per aquells que el coneixen i li reconeixen la seva trajectòria en el camp de la cultura i en el de l’administració pública. Ara sona el seu nom com futur alcaldable del PSC a la ciutat de Barcelona. Veient la deriva a la baixa que les enquestes donen a la formació política, sens dubte seria un gran candidat. Mascarell ha tingut diversos càrrecs a l’ajuntament tècnics i polítics , per tant, coneix perfectament el funcionament d’aquesta administració , sovint ha reflexionat sobre el paper del serveis públic a la nostra societat i també ha aportat nombroses tesis de com cal que el país es vagi desenvolupant. Les seves tesis són sempre ponderades i de gran vàlua. Si es convertís en candidat a l’alcaldia segur que generaria un model d’entendre l’acció política municipal de manera diferent, moderna i agosarada amb dosis d’imaginació més que notables Virtut, la d’imaginar, que tal i com estan els temps polítics en caldrà cada cop més. No sabem si finalment el que avui és encara un rumor es convertirà en realitat. Si fos així crec que seria un gran candidat i, per descomptat, un gran alcalde. No en tenim cap dubte!!

• Mila Arcarons. La diputada vilanovina va ser l’encarregada de presentar el llibre de Dani Fernández i Joaquim Coll “A favor d’Espanya i el catalanisme”. La presentació va estar molt aconseguida, no només per l’explicació sobre el seu contingut, que és un lectura optimista dels avenços polítics dels darrers trenta any i una clara aposta per un federalisme que impliqui a Catalunya en la governança d’Espanya, sinó també per les pròpies aportacions a aquesta lectura positiva de la història recent del nostre país. Anàlisi del moment, referències a la història amb el recordatori del centenari de Vicens Vives, inclusió d’un toc poètic amb esment a Maragall i Espriu, dos poetes que han tractat en la seva obra poètica la convivència i la relació entre Catalunya i Espanya. Va estar molt encertada i la presentació del llibre va tenir l’atractiu no sols , doncs, de la presentació d’aquest text d’assaig polític sinó per la pròpia explicació que, per ella mateixa, ja pagava la pena escoltar-la.

• Celestino Corbacho. No ho ha tingut fàcil l’antic alcalde de l’hospitalet i avui Ministre de Treball i immigració. Li ha tocat gestionar l’aspecte més negatiu i socialment més dur de al crisi, l’atur i les seves conseqüències humanes i socials. Corbacho però no s’ha arronsat i ha treballat amb força per gestionar aquesta situació d’immensa dificultat. Ni ho ha tingut fàcil – ningú ha dit que governar sigui fàcil- però tampoc li han posat fàcil ni els sindicats ni la patronal. No hi ha hagut acord en la “reforma laboral” malgrat hi ha hagut reunions i sessions de treball per intentar-ho. Però seria també injust voler ara carregar el mort al govern i al ministre en concret. Quan una negociació, en la que vull creure que tothom hi anava sens cap mena d’apriorisme tancat, -vull creure, eh- no s’arriba a cap acord tots els que seuen al voltant de la taula hi tenen responsabilitat diguin el que diguin i amenacin amb el que amenacin. Ara la reforma s’haurà d’imposar, de decretar a qui li pertoqui que no és altre que el govern i el ministre de treball però la responsabilitat d’aquest final cal distribuir-la entre els interlocutors i també al govern, clar. Ara deurem tenir vaga general, sembla que això era el buscaven els sindicats però esperem que la resposta a la vaga no sigui un locaut dels empresaris durant vint-i-quatre hores. Seria legítim oi?, o no?