Archive for Juliol de 2010

Avançar feina

Juliol 30, 2010

Si no hi ha inconvenients de darrera hora el Parlament de Catalunya ja haurà votat la Llei de Vegueries que obrirà la porta a una nova divisió territorial de Catalunya. Divisió que està prevista en l’Estatut de Catalunya, però que no ha tingut l’informe positiu del Consell de Garanties estatutàries i també ha estat objecte de comentari negatiu en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. Finalment el govern, però, avança en el compliment del seu compromís de govern i del propi estatut i porta al Parlament la Llei.

La llei en qüestió ha aixecat controvèrsia en els diversos territoris en que la solució que porta el text legal i el que pensen, bé una part de al població , bé part del grups polítics o fruit de la poca discussió real sobre com efectuar la partició del territori, no coincideix i ha donat lloc a interpretacions i posicions diverses. Aquesta controvèrsia no ha estat aliena al Penedès. Qualsevol llei de divisió territorial comporta sempre debat, recordis la controvèrsia quan el procés de divisió de les comarques. Aquí l’anunci de la llei va comportar un reacció contrària encapçala per entitats culturals i cíviques conformant una plataforma que, amb entusiasme, va anar impulsat adhesions i algun que altre debat per la unitat veguerial del Penedès. Paral•lelament alguns partits politics van anar modulant (canviant) la seva posició, des d’aquells que en el seu moment , detectant el poder no van fer res per fer la vegueria penedesenca ara en són entusiastes, fins aquells que han fet recurs a l’estatut i concretament entre altres aspectes sobre el tema vegueria i alhora defensen la del Penedès, sabent que era un dels temes recorregut per presumpta inconstitucionalitat. Insòlit. Altres des el primer moment ha tingut una posició contrària a la vegueria i no s’han mogut d’aquí , evitant però el debat públic aprofundit. En definitiva la societat “civil” ha mantingut força coherència mentre els món partidista desprèn un tuf de tacticisme excessivament notori.

Sigui com sigui la llei ( si no hi ha hagut canvis molt profunds de darrera hora no inclourà el Penedès però obrirà les portes a que sigui possible en el futur) començarà la seva singladura amb una certa mancança de fiabilitat. El recurs del Constitucional, el fet d’estar en la recta final de la legislatura i, per tant, amb una implementació demorada en el temps, la necessària contenció de despesa pública de l’administració i la no duplicitat d’estructures de govern territorial farà que calguin molts passo encara per la plenitud efectiva de les vegueries.

Però mentre potser seria el moment de que . més enllà dels manifestos , possiblement necessaris i ,sens dubte, interessants, s’optés per una feina més destinada a constatar l’operativitat d’una futura vegueria del Penedès. Aquest territori ,com a territori frontissa que és, entre dues de les zones més actives i potents del país com són l’àrea metropolitana de Barcelona i l’eix Tarragona-Reus , cal que perfili els seus recursos, que materialitzi les seves estratègies en els àmbits econòmics, socials i infraestructurals. De res serviria, més aviat al contrari, tenir una vegueria reconeguda i que fos completament inoperant i sense possibilitat d’una subsistència equilibrada. L’equilibri entre dues àrees de reconeguda solvència ens hauria de fer dinamitzar els potencial per evitar restar desdibuixats entre les dinàmiques creixents que ens envolten.

Fa un temps des de l’àmbit polític es va constituir l’anomenat Pacte de Sant Martí , no era cap preludi de reivindicació de cap vegueria, quedi clar, era un acord polític de quatre comarques i les seves capitals amb voluntat d’integrar a tots els municipis per estudiar conjuntament els temes infraestructurals econòmics i de mobilitat, fer-ho de manera conjunta per trobar solucions que més enllà de divisions territorials, donés una visió de conjunt que permetés dotar de valor afegit a la necessària ordenació del Penedès i l’Anoia. Era, per elevació, trobar un marc més ampli que la pròpia comarca d’estudiar quines necessitats compartides es tenien i trobar solucions també que fossin útils en cada una d’elles i també de manera col•lectiva. Volia enfortir l’equilibri necessari de la diversitat de necessitats i de les estratègies pròpies de cada comarca sense que es generessin ni inútils enfrontaments ni una situació de competitivitat que a llarga fos perjudicial.

Legítimament les actuals administracions polítiques sembla que van voler, si més no , congelar qualsevol activitat del Pacte. Res a dir, els governs marquen les seves prioritats. Però no estaria de més ,creiem, de cara a en aquest temps en que el procés de la reclamada vegueria del Penedès estarà gestant-se fruit de la pròpia llei i el temps necessari per la seva reforma, que des de l’òptica del treball tècnic-polític s’establissin els treball necessaris per assentar les bases sobre les que després caldrà fonamentar tota l’estructura de desenvolupament de les potencialitats. Cal saber abans de l’aventura engrescadora de la vegueria quins són els punts forts i els febles, quines les realitats i quines les necessitats, que tenim i que ens falta, que volem fer i que poden, en realitat, fer.. En fi des de la teoria i els coneixements quines practiques es podran dur a terme.

La vegueria del Penedès ( com qualsevol altre) per la seva efectivitat i credibilitat haurà, com a mínim, de tenir dues premisses bàsiques. No ser una càrrega econòmica més pel país , per tant substituir a les administracions de segon nivell actuants actuals i en segon haurà de garantir – tendir a – una millora de les condicions globals de vida de la ciutadania afermant la seva cohesió.
Potser en definitiva no es tracta d’esperar asseguts que la Llei permeti la vegueria sinó avançar-nos en la feina, almenys en aquella que depèn de nosaltres.

( L’article va ser escrit abans de la votació del Parlament sobre els Vegueries)

Anuncis

30 anys portant el drac

Juliol 29, 2010

Ahir a la tarda en els prolegòmens de la Festa Major es va presentar el llibre: “30 anys portant el drac” escrit per Cecília Lorenzo i amb edició gràfica de l’Aida Moral.

El llibre va ser presentat pel President de la Unió, Jaume Llenas i el President de la colla de portants en Joan Costas i la l’autora del text.

El llibre recull l’experiència dels 30 anys que fa que persones vinculades al Coro i després ala Unió es van fer càrrec de portar el Drac de Vilanova i ho han seguit fent al llarg d’aquest anys. El llibre és una contribució també a escriure el recorregut de la festa al llarg d’aquestes tres dècades.

El fet de que el Coro es fes càrrec del Drac i agafés el compromís de treure’l per les festivitats de la ciutat va ser l’inici de que altres entitats també acollissin altres balls i entremesos i es fes una nova composició dels portant en l’àmbit de la festa.
Estem parlant dels moments de la constitució dels ajuntaments democràtics i , per tant, també dels moment en que la festa prenia una nova dimensió en constituir-se com en elements de recuperació de l’espai públic, com un element d’integració i d’esdevenir una referència en l’imaginari col•lectiu per les ciutats i viles.

30 anys portant el drac, és un recorregut prou interessant a través els records, de la història, de l’anècdota, dels detalls d’aquells i aquelles que al llarg d’aquets anys s’han posat sota el Drac i s’han emborratxat de l’olor del pólvora i han saltat pel carrers de Vilanova i d’altres ciutats manifestant l’esperit festiu i l’esperit cívic , que també és fonamental en la festa.

La continuïtat , la constància en els relleus humans i el renovat compromís que feia el President de la Unió en la presentació del llibre garanteix que el nostre Drac segueixi saltant pels carrers, llençant els coets i treien foc pels queixals, foc de festa , ritual de dansa , alegria i compromís.
Felicitats pels 30 anys i sort pel trenta vinents!!

Els toros i els bous

Juliol 28, 2010

Avui el Parlament està a cridat a votar la supressió de les “corrides de toros”.
No he mai a cap “corrida”.
Sí que algun cop he anat a algun correbous.
No m’agrada aquesta mena de festa però tampoc la prohibiria , ja està en procés de mort natural i ara potser amb al controvèrsia la revifarem.
Vaig donar suport a la plataforma que dins del PSC demanava llibertat de vot.
Finalment els diputats i els diputades socialistes podran exercir el sufragui en funció del que creguin ells o elles sense condicionament el grup. Això està bé.

La votació ve precedida d’una Iniciativa popular que a través d ela recollida de signatures va aconseguir portar el tema a debat parlamentari. Esforç doncs prou notable del promotors.
Però amb tot queda pendent el tema dels correbous. Sembla que el blindatge d’aquesta festa no es podrà fre per la demanda de consulta al Tribunal de Garanties estatutàries per part del PP.
Però en el fons sembla que es vol legislar el límit de patiment de la bèstia.
Mentre a la corrida es mata el toro, als correbous el patiment i el joc deuen tenir un límit tolerable invocant la tradició mil•lenària d’una part de Catalunya.
Les corrides també tenien una certa tradició a Catalunya i ara estan apagant-se de manera ràpida . Fins i tot he descobert ara que un del prohoms més homenatjats de la meva ciutat Víctor Balaguer, catalanista, poeta, escriptor,intel•lectual escrivia sobre els toros i els corrides, element per afegir al seu currículum a partir d’ara.

En fi que votin i votin el que vulguin però no em direu que la salvaguarda dels interessos dels correbous amb un tuf electoralista i per evitar la pèrdua de vots no és un exercici d’una certa i descarada hipocresia parlamentària i també una estratègia poc coherent dels abolicionistes.

De lectures

Juliol 27, 2010

Ojos que no ven.
J. A. González Sainz.

Aquesta extraordinària ,al meu entendre, novel•la s’aproxima d’una manera realista a un dels fenòmens que han sotragat més la nostra societat com és el terrorisme, i en concret el terrorisme d’ETA i com aquest pot canviar la vida de moltes persones per ser-ne afectats o per l’entorn familiar dels mateixos terroristes. L’autor treballa amb convenciment aquest tema que poques vegades s’ha tractat des de l’òptica de la ficció, ficció però que va molt lligada a una realitat que masses vegades ha estat la protagonista de la vida col•lectiva dels països i no precisament d’una manera agradable. González- Sainz ho fa amb valentia i ho fa també analitzant el procés de com es pot caure en l’espiral de la violència gratuïta i miserable com és la del terrorisme.

J. A. González Sainz és nascut a Sòria però viu des de fa temps a Itàlia , va estudiar i llicenciar-se a Barcelona en filologia. Ha publicat diverses obres com Un Mundo exasperado, que va obtenir el premi Herralde de novel.la a l’any 1995 i un llibre de relats sota el títol de Los Encuentros i encara una nova novel.la : Volver al Mundo. Va obtenir també a ‘any 2006 amb el Premio de la letras de Castilla y León a l’any 2006. González Sainz pertany a una generació d‘escriptors que han recreat una narrativa carregada d’ambició amb exigència sobre la temàtica cercant que sigui propera a la ciutadania i amb un acurada construcció que faci que la mateixa creació ja sigui un repte.

La trama de la novel.la és força complexa es narra la història d’una família que, fruit d’unes circumstàncies de pèrdua de treball, han de marxar a viure al nord, en aquets cas al País Basc a on a través de l’esforç i el treball constant poden refer al seva vida i viure a uns nivells acceptables. Aquí neix el seu segon fill. A partir d’aquí i mentre el pare va reforçant la seva inserció a través de la feina i la seva visió d’esquerres de la vida el seu fill gran va prenent una deriva que l’acosta al nacionalisme radical fins a entra a formar part de la banda terrorista i cometre atemptats, entre ells un al propietari de la fàbrica a on el seu pare treballa.

L’enfrontament social entre els nascuts en un indret i els que hi ha vingut.
L’exacerbació del sentiment de pertinença a una ètnia o entrar a formar-ne part renegant dels orígens.
El trencament familiar fruit de la diferent visió política.
La negació de la possibilitat d’una convivència pacífica i harmoniosa entre col•lectius diversos.
L’impacte en la pròpia vida d’esdeveniments que no controlem i que poden afectar a la part més íntima de les relacions humanes i personals.
L’enfrontament dur , sense contemplacions i amb tota la crueltat fruit de posicions radicalment oposades i per uns valors morals diferents i per codis de comportament contradictoris.
El sentiment de culpabilitat d’un pare davant l’actitud i actuació del seu fill. No reconeixer’s en la seva descendència.
Tots aquest elements i reflexions i molts més es poden trobar després d ela lectura de “Ojos que no ven”

L’autor fa un exercici d’inserir-se en una realitat social com és el terrorisme que ha esdevingut un dels problemes més sentit al nostre país pel dolor que ha provocat i per la irracionalitat de la seva persistència i ho fa per denunciar situacions i per posar damunt la taula una certa incorrecció política per tractar temàtiques que són fàcilment eludibles i poc afrontades des de la perspectiva literària.

És també una simbolització del camí de la pròpia vida . L’anada i la tornada amb expectatives tant diferents que gairebé són contradictòries, per una banda la il•lusió d’emprendre un camí ,encara que sigui fruit de circumstàncies adverses i un retorn marcar pel desassossec i un cert sentiment de frustració i fracàs vital. El desconcert, les pors, el sedentarisme degradant, l’adversitat i la tragèdia personal són aspectes que queden ben modelats en la configuració dels protagonistes d’aquesta extraordinària i impactant novel.la.

La controvèrsia , l’antagonisme entre els personatges també poden trobar-se en la nostra societat, les velles batalles guanyades amb enormes esforços contra la dictadura sembla que no tenen avui cap mena de rellevància ni de valor davant la bogeria enquistada d’un sector que ha invocat la violència com a element clau de la seva manifestació política i vital fruit d’una subjugació per projectes nacionalistes excloents i que han optat per la via violenta per obtenir els seus objectius.
Extraordinària i impactant narració que el alguns moments m’ha recordat “Los girasoles ciegos” o “La Higuera”. Ben escrita i ben estructurada en el relat dels drames personals dels protagonistes, sobretot del personatges del pare que havent estat un lluitador per els llibertats es veuen ara assetjats pels violents, que volen defensar el valors de determinades essències a través de la por i el terror.

Remou consciències i atrapa des de la seva primera línia.
Missatge clar i nítid sobre els fets que succeeixen en la quotidianitat del país Basc i el desconcert que va originar a aquells que van lluitar per una democràcia àmplia i integradora i que es veuen ara exclosos, perseguits i morts pel fanatisme excloent d’uns quants.

Amb nom propi

Juliol 26, 2010

• Daniel Fernández. Una setmana més volem parlar d’ell. Aquesta setmana ha estat protagonista en el Congrés de diputats amb la resolució presentada pel PSC i pactada amb el PSOE sobre l’estatut, una resolució prou clara en defensa del text estatutari i també de la necessitat de la recuperació dels continguts i competències que es fixaven en l’estatut. Actitud valenta , decidia i sòlida en pactar un text que dóna moltes possibilitats. Desprès el resultat ja és el conegut, cap de les resolucions van tirar endavant. De manera injusta sectària i esbiaixada el diari la Vanguardia li posava un semàfor vermell , atribuint-li la impossibilitat del pacte català. Crec que és una manipulació barroera de la realitat, l’antisocialisme del diari del Conde de Godó s’ha palesat aquesta vegada que de manera poc rigorosa i ha volgut atribuir a Dani Fernández una responsabilitat, que, si existís, que no és el cas, hauria de ser compartida amb els altres portaveus catalans. Crec que va fer una negociació prou important per assolir una resolució que podés tirar endavant, era una resolució potent i que recollia l’esperit de la que havia aprovat el Parlament de Catalunya.

• Francisco Gil Hellin. Potser el nom no diu res. Aclarim-ho, aquest senyor és el bisbe de Burgos. La frase que ha pronunciat és antològica , és l’exemple de l’actitud d’una bona part de l’església , d’aquella part més reaccionària i més casposa. La frase diu : “ Impidamos la tiranía. Tratemos de parar esta lacra del aborto que, solo en España, ha destruido ya más persones que las que hay en la ciudades de Zaragoza, Córdoba y Burgos” Aquesta bajanada acompanyada d’una crida al no compliment de la llei mostra l’actitud que encara tenen algunes jerarquies de l’església catòlica que pensen que la seves creences esdevenen lleis en un estat democràtic. L’arquebisbe membre conegut de L’Opus Dei i de el Consejo Pontificio de la família deu haver quedat descansat. Aquesta mena de virulència verbal hauria d’eliminar-se d’una religió que el que vol promoure és la convivència pacífica. I potser que, d’una vegada i per sempre ,s’adonin que l’església ja no pot marcar ni la llei ni les relacions entre els persones al nostre país.

• Joan Puigcercós. El president d’Esquerra Republicana ha estat protagonista aquesta setmana per diverses raons. La necessitat d’estar present en el titulars de la premsa l’ha portat primer a dir que s’avancin les eleccions i que el govern ja està en període d’interinitat. La dissolució del Parlament és una competència presidencial i mentre hi hagi feina i majoria per fer-la no cal avançar res i sobretot perquè l’estratègia la marca el govern i no els partits. Cal anar amb més tranquil•litat , les presses no són bones conselleres i tot al seu temps. Però a més Puigcercós s’ha manifestat contrari a un nou tripartit. Crec que aquesta declaració és honesta perquè, de bell antuvi, ja indica que ERC no està per un nou govern de progrés , tot i valorar positivament l’experiència, i es limitarà a pactar , diuen ara, només amb qui convoqui un referèndum per la independència. Potser és un manera de dir que vol estar una temporada a l’oposició per posar ordre al partit. També és una bona opció. O potser encara més i és que no confia que els resultats que tregui no siguin determinants per governar. A veure que passa….

• Bienve Moya. Animador cultural ,estudiós i escriptor vilanoví ha publicat nou llibre. “Pont blau” que respon a una revisió de la novel•la “Il.legals”publicada a l’any 2002 i amb la temàtica de la immigració com a fons de la història. Ara, en aquesta reedició, el llibre apareix amb la divisió en dues parts i amb una nova redacció que, a parer de l’autor, la farà més llegible. Bienve Moya té un extens currículum com a estudiós de la cultura popular i tradicional, fet però que no l’ha apartat mai d’estar amatent als temes que afecten a la societat actual. El tema de la immigració ha estat treballat en diverses ocasions ,des del punt de vista humà i de la significació per la nostra cultura de noves incorporacions. Celebrar l’aparició d’un nou volum com a revisió d’un d’anterior ja que aquesta nova aportació significa que Bienve Moya segueix amatent a les problemàtiques d ela nostra societat.

No és això companys

Juliol 25, 2010

Llegeixo un reportatge al Diari de Vilanova un reportatge sobre la negativa de la majoria de les escoles de la comarca de fer activitats fora de les escoles. Així sortides i colònies cauran dels projectes educatius.
El motiu? Protestar per l’actitud de la Conselleria d’educació i en concret dels temes d’horaris i calendari escolar, sobretot pel que fa a la supressió de les jornades continuades del més de juny.

M’he manifestat privadament i pública mot crític amb la llei d‘educació. He criticat l’actitud per manca de diàleg i els gestos autoritaris del Conseller, impròpia d’un polític d’esquerres, He censurat les mesures poc adequades , al meu entendre, que s’han anat prenen i que han afectat negativament la quotidianitat de les escoles. He blasmat les retallades de personal i de recursos. Però no crec que la solució davant de tot això sigui fer actuacions que afectin a l’alumnat.

Crec que els criteris pedagògics, el programes i tot allò que representin element positius en l’educació de l’alumnat no pot posar-se com a moneda de canvi en una protesta o en una negociació.
Quan no teníem ni aquestes condicions, que ara ens semblen dolentes , hi ho són, mai ho vam eliminar
En temps molts més durs ho manteníem i potenciàvem.
Mesures com aquesta els permet desacreditar la professió i a la llarga aniran contra la professió.

Busquem altres fórmules, segur que n’ hi ha i no perjudiquem a l’alumnat que no en tenen cap culpa. Ni del nostre cabreig ni el de tenir una administració educativa gens sensible.

L’àmbit un pas endavant.Per la vegueria en resten molts encara

Juliol 24, 2010

El Parlament de Catalunya ha aprovat la creació de l’àmbit de planificació del Penedès. És una bona notícia pel que representa d’estructural sobre el territori. També sense la denominació d’àmbit la planificació pot fer-se . El territori és un continu que cal que s’enllaci permanentment a través de la planificacions, les qualificacions del sòl i les infraestructures en tota la seva àmplia diversa gamma.
Però per més optimistes que vulguem ser – i està bé ser-ho- d’aquest acord unànime del Parlament a la constitució de la vegueria hi ha distància , i molta. Distància conceptual perquè la planificació i la divisió poc tenen a veure i distància en la tramitació legal dels dos instruments : el de planificació i el de la divisió territorial.

Quan escrivim aquestes reflexions no està clar que la Llei de Vegueries sigui aprovada pel Parlament, el dictamen del Consell de Garanties Estatuàries, òrgan consultiu de la Generalitat i la pròpia sentència del TC sobre l’estatut consideren que el pas de províncies a vegueries no es pot resoldre si no hi ha algunes modificacions en articles de la Constitució. Clarament la hipotètica Vegueria del Penedès es troba en aquest supòsit. Per tant la creació de l’àmbit de planificació no resol, ni de lluny, el problema de la seva constitució que és molt més complex de resolució. Això per descomptat no minva en absolut la voluntat de ser vegueria ni ha d’excloure cap reivindicació legítima però també cal ser realista i saber, per evitar frustracions que generen desafecció, que el camí per esdevenir vegueria serà llarg i carregat de dificultats. Perseverar ben segur que sí, però amb les estratègies adequades sense innecessàries promeses i sense aixecar expectatives que no es podran complir de manera ràpida ni fàcil més enllà de la composició matemàtica de les majories parlamentàries tampoc tindrà una resolució ràpida.

L’instrument de planificació que és l’àmbit territorial no presentarà excessives dificultats ja que l’existència de treball de planificació previs con són els Plans Territorial Parcials del Camp de Tarragona, el Metropolità i el de els Comarques Centrals ja fa un primer disseny de la planificació general dels territoris del Baix i l’Alt Penedès i el Garraf i la part de l’Anoia que correspongui. A més el Pla Director de l’alt Penedès i el suposat Pla Urbanístic del Garraf que deu estar fent-se, generen prou documentació perquè la planificació de l’àmbit Penedès no hagi de generar excessiva dificultat com ja hem dit, altre cosa és que un cop feta la seva primera redacció el necessari debat que, hauria d’anar més enllà de les administracions, tingui el consens necessari per esdevenir un instrument valuós i útil per garantir una planificació idònia de l’Àmbit Penedès. Documents n’ hi ha, existeixen estudis i treballs, per tant, creiem que la seva redacció formal , té òbviament dificultats com tota planificació, però les base existent són prou sòlides.

Si s’hagués aprovat la Llei de Vegueries aquesta darrera setmana estem segur que el Penedès no hi estaria inclosa. El pacte de govern explicita set vegueries , per tant , tindrem planificació i caldrà seguir treballant en el dia a dia per configurar la barreja de trets d’identitats, referents territorials sòlids, cohesió social, recursos econòmics i una clara voluntat de solidaritat territorials que són aspectes – i segur que n’ hi ha d’altres- per definir un territori i en el nostre cas en vegueria l’àmbit del Penedès.

La decisió parlamentària és important però no definitiva en el procés de reconeixement de la Vegueria del Penedès. Queda , creiem, encara, un llarg camí i el podem aprofitar per seguir sumant voluntats que facilitin per una banda la comprensió i necessitat de la vegueria penedesenca i per altra banda les necessàries reformes legals que facin possible que el que avui desitgem sigui una realitat plena.

llistes i nervis

Juliol 23, 2010

Fer una llista electoral no és gens fàcil.
Qui l’encapçala hi té molt a dir.
Fer una llista és un exercici d’equilibris personals , politics i territorials. És incloure i excloure. És apostar per uns i unes i és deixar de banda a altres.
La llista té un nombre comptat de llocs i no s’estira com un xiclet.

El diari La Vanguardia porta avui un seguit d’especulacions d’un periodista reconegut coneixedor del panorama polític.
Segur que hi ha nervis. Segur.

L’especulació és pròpia del temps anterior a la confecció de la llista i dóna per mot:
Els catalanistes, diuen, perden pes. L’han tingut alguna vegada?
Creixen el nous valors , també ho diuen. Valors que de moment , almenys, constatablement no ha acreditat excessius elements meritoris i l‘han de demostrar , la novetat i el valor.
Generació Collboni a l’alça, ja ho vaig dir una altra vegada no m’agrada ni l’estil i el capteniment de creure que amb ells comença la història.
I dels intocables Clotas , Ferran , De Madre, Iceta… Doncs Molt clar: Article 23 dels estatuts: “És criteri del partit que ningú no exerceixi la mateixa responsabilitat pública o orgànica durant més de tres mandats consecutius sencers”

Cap consell no vull ni puc donar però si recordar la frase del poeta Foix
M’exalta el nou i m’enamora el vell

Sense acord

Juliol 21, 2010

Novament l’atenció mediàtica s’ha posat sobre els 25
Els 25 diputats del PSC.
I els 25 hem votat la proposta de resolució sobre l’Estatut que havíem pactat amb la resta de grup socialista que conté els elements bàsics de rebuig a la sentència ,de recuperació dels aspectes retallats a l’estatut i la reafirmació del preàmbul de text estatutari.
Escolto ara els titulars de TV-3 i diuen que el PSC no va voler trencar la disciplina de vot.
Fals!,tergiversador i manipulador.
El PSC va presentar una resolució i la votar. No va guanyar però va tenir 169 vots.
Cap altre resolució de l’estatut va aconseguir aquest vots.
¿La responsabilitat era només dels socialistes o de tots el grups ?
Crec que no, que tots en tenim. Cadascú que assumeix la seva i potser altre vegada no cal crear tantes expectatives ni generar falsos consensos que no van enlloc.
No em sento massa orgullós del resultat però tampoc em sento sumís a res ni a ningú.

De lectures

Juliol 20, 2010

La neu i altres complements circumstancials. Xuan Bello.
Adesiara editorial

Llibre exquisit en el que es barregen un seguit de textos de Bello, hi podem trobar poemes, fulls de dietari, reflexions breus, recordatoris, breus panegírics, retrats de personatges i de paisatges …Tots estan escrits de d’una perspectiva d’intentar gaudir del moment, de ser respectuós amb el llenguatge i les persones i fetes des d’una qualitat literària que excel•leix.

Bello és un dels representants més importants de les lletres contemporànies asturianes. Llengua que, per altra banda, el propi Bello considera que “ a Astúries s’està deixant morir conscientment la llengua” és conscient que és una llengua minoritària i minoritzada i que es molt difícil escriure en aquesta llengua , però Bello ho fa i ho fa convençut que és un aportació encara que pugui semblar insignificant prou important i meritòria.
El primer llibre traduït , La història Universal de Paniceiros, ja va ser un llibre que em va impressionar per la capacitat de fabular de fer una síntesi entre el que entenem com a cultura popular i l’explicitació d’un cúmul de sentiments davant la pèrdua d’un món que es resisteix a desaparèixer. Ara hi torna amb aquest La neu i altres complements circumstancial”carregat d’un extraordinari lirisme però que no te res d’ingenu i és conscient de la realitat de la seva societat i també dels esdeveniments de la mateixa vida amb els usos i costums, les amistats, la vida i la mort.
Els textos de Bello tenen una franquesa notable són textos que estan més enllà del gèneres literaris i es situen en una barreja molt interessant a on el record personal es barreja amb l’acció col•lectiva , o el record d’un paisatge inexistent ja, és evocat en forma d’una història fabulosa, o la permanent batalla per la llengua asturiana queda palesada en algun poema o en alguna proposta d’actuació o amb alguna crítica sempre exquisida per més contundent que sigui.
Bello perfecciona la seva prosa tenyint-la de tons poètics, d’evocacions personals de transmissió de sentiments des d’una perspectiva personal però que assumeix plenament el sentir de determinat col•lectiu de persones que sense negar els avenços sí que enyora una certa manera de viure en la tranquil•litat d’esperit i amb els coneixements que la pròpia vida ens dóna i amb una voluntat conservacionista pròpia d’aquells que avui encara s’entesten a defensar , unes formes de vida, un paisatge, una llengua, unes essències que en absolut estan deslligades del seu pensament progressista.
És una obra de memòria, una obra en la que es destaca el seu sentiment d’estima a una terra i a les arrels que mica en mica l’han anat lligant a aquest indret , malgrat físicament pugui estar lluny d’ella. El temps, la nostàlgia tenen també el seu paper en el recorregut memorialista i del dietari que, més enllà del pas del temps, es mostra com en aquest pas també hi ha la influència l’entorn de les persones.
Llibre excel•lent , de lectura exquisida i cal valorar també enormement la traducció de Jordi Raventós, que sap copsar i transmetre en català l’alta sensibilitat de l’autor.
Absolutament recomanable.