Archive for Agost de 2010

Opinió interessant

Agost 31, 2010

El País d’ahir publicava un article proa interessant de Montserrat Tura. No amagaré que Montserrat Tura és per mi una de es persones que, ben segur, hagués fet un bon paper encapçalant la candidatura a la presidència de la Generalitat per part del PSC. Es va parlar de la possibilitat de que manifestés la seva voluntat de sotmetre’s a un eleccions primàries. No va ser així i per tant la possibilitat de ser candidata no és, ara per ara, possible.
Val la pena llegir l’article, fa un repàs de l’actualitat política del nostre país i fa algunes recomanacions en clau PSC. Les comparteixo amb els matisos respecte a la consideració sobre el propi federalisme i sobretot respecte a les relacions amb el PSOE i els límits temporals que em sembla que ens hauríem de fixar.
Està bé que s’escrigui a la premsa per generar opinió però un cop reclamaria que aquells i aquelles , és el cas de la Montserrat Tura, que tenen responsabilitats orgàniques i institucional caldria que aquest mateix discurs es sentís al sí dels organismes interns del PSC perquè anés prenent consciencia el fet de que cal començar a canviar algunes coses , formes i mètodes de treballar.

Anuncis

De lectures

Agost 30, 2010

El sueño de Whitman.
Premio Málaga de novela 2009
José Luis Ferris.

“Es una historia extraordinariamente bien escrita, un libro muy trabajado con una escritura compleja. No es la novela habitual sobre la Guerra Civil. Ferris nos cuenta la búsqueda personal de una mujer condicionada por su pasado y una pasión tardía que sobrecoge por la manera en que está narrada”, Aquesta és la refelxió per definir de manera global el llibre; qui la fa és l’editor i membre del jurat del Premio Màlaga, Ignacio F. Garmendia.

Aquesta encertada definició i aproximació a la novel.la ens dona la clau per treure l’entrellat d’una narració amb força complexitat, amb ,com a mínim, tres nusos diferents que acaben confluint donant una estructura narrativa prou interessant i una trama molt ben lligada. Per una bada la història personal dels dos protagonistes amb les seves situacions personals, Un segon pla amb la narració dels fets que donen peu a la història , la recerca de la biografia d’un dels protagonistes de fets luctuosos a la ciutat de Larache en els moments previs a l’aixecament militar franquista i en tercer lloc la història del militar protagonista dels fets i la seva turbulenta vida. Aquest tres nivells podrien donar per tres històries diferents però en situar-les en la mateixa narració li dona una capacitat d’atracció i a alhora ens dóna mostra de la capacitat de l’autor de confegir una excel•lent història.

Ferris però no és un desconegut en la literatura castellana. Nascut a Alacant al 1960 és un poeta reconegut en els àmbits literaris. Ha obtingut diversos guardons per les seves obres, l’any. Però Ferris destaca també per ser el principal estudiós i biògraf del poeta Miguel Hernández, a més de publicar una antologia de poemes d’Hernández ha escrit l’assaig Pasiones, cárcel y muerte de un poeta a l’editorial Temas de Hoy . També ha escrit diverses obres reivindicant les figures de les escriptores Maruja Mallo y Carmen Conde. En obra de ficció va publicar una primera novel.la Bajarás al reino de la tierra amb la que va guanyar el premi Azorín y després El amor y la nada. Segurament amb aquesta obra El sueño de Whitman li portarà un salt qualitatiu pel coneixement i al difusió que tindrà.

La novel.la com hem comentat té nivells diferents , comença amb els preludis de l’aixecament militar contra la república i en mig d’aquest fets es produeix l’assassinat de tres suboficials addictes a la república per ordres d’un capità compromès amb el cop d’estat. El capità secretament desitja a la dona d’un d’aquest suboficials. La filla d’aquesta dona intenta recuperar la memòria històrica del que va passar fruit d’haver trobat entre les deixes de la seva mare un manuscrit d’un diari del capità colpista a on explica amb detall i amb tota cruesa els fets que es van produir i com la història personal va anar evolucionat sempre amb l’obsessió de la dona , Paulina,que no ha correspost mai als seus desitjos. A partir d’aquest fets la filla de Paulina, Júlia, inicia un procés per veure si pot publicar aquest dietari per fer justícia a aquells lleials a la república que va morir pels seus ideals.

A partir d’aquesta tram inicial la novel.la es presenta a un altre personatge , un escriptor frustrat,Claudio que acaba treballant en una petita editorial de províncies i arriba a les seves mans aquesta història que l’atrau fortament i es capbussa en ella alhora va sentint també una atracció per Julia. La història d’amor dels dos personatges, la recerca de la memòria a través d’alguns protagonistes secundaris , els viatges a través de la geografia de la història , els girs que va donant la recerca , i l’evolució personal dels propis personatges.

Aquesta narració s’estructura formalment alternant els capítols del llibre per tant dos històries discorren paral•leles fins a trobar-se amb un final que sorprès no per inesperat – en algun moment ja es pot intuir- sinó perquè no esdevé gens forçat sinó que flueix amb lògica. Altrament la novel.la , com en moltes que narren episodis de la història, l’autor fa conviure amb tota normalitat persones reals i els personatges de la ficció sense que això representi ni forçar situacions ni perdre cap mena de credibilitat en la història. L’autor ho planteja d’aquesta manera: “Otro de los aspectos que me interesaban era mezclar realidad y ficción, de esta forma los personajes de la historia conviven con los ficticios de un modo que me fascina, porque siempre he defendido que todos somos producto de nuestra realidad y nuestra propia ficción”.
L’obra de Ferris s’insereix en un moviment de forces autors de recuperar la veu de moltes persones que van haver de fer un silenci forçat o bé van patir la repressió per els seves idees. En l’obra de Ferris aquesta voluntat es complementa amb un exercici molt ben resolt d’aprofundir en al personalitat dels personatges i que se la seva participació en al història fos també reflex de les vivències col•lectives de molts altres ciutadans i ciutadanes.
En definitiva una novel.la molt ben estructura quina lectura es fa plaent i carregada d’interès i també un alt nivell d’emotivitat.

Amb nom propi

Agost 29, 2010

• José Montilla: “ Ha arribat l’hora que plantegem l’Espanya Federal no com una proposta amable sinó com un compromís i una necessitat mútua” i afegia que cal que el PSC faci un pas endavant en la reivindicació d’aquest federalisme. Sembla que Montilla comença a fer moure el PSC amb un determinada força. L’amabilitat no ha d’estar renyida amb la contundència de les propostes. La versemblança del federalisme està però que en la resta d’Espanya existeixin també federalistes amb voluntat i compromís de treballar pel projecte. Vaig plantejar fa temps a rel del debat fins el federalisme fins quan el PSC ha de mantenir els propostes sinó hi ha respostes?. El temps polític no és indefinit i per tant el temps de la reivindicació, si volem tenir predicament i credibilitat, cal fixar-lo. No és un camí ràpid ni un camí fàcil però en tot recorregut cal tenir clar quin és el final i quines són els etapes que cal fer. Sembla que Montilla comença a fixar el full de ruta. Caldria però que es concretés al sí del partit. Està bé anunciar-ho en un acte d’un col•lectiu del mateix partit però hi ha indrets més adients per fer-ho; en el conjunt del PSC no en una part del mateix.

• Felip Puig. “Montilla no entén el dret a decidir del seu poble i aquesta actitud només pot atribuir-se al seu dèficit democràtica i a les arrels totalitaristes del seus inicis”. Aquest Puig cada cop que parla sembla que escupi verí. El principal creador de les xarxes clientalars de CiU que parli de dèficit democràtic dels altres és una paradoxa fantàstica. Qui ha practicat el sectarisme, la confusió entre la manera de pensar i actuar que parli d’arrels totalitàries és un acudit poc original però acudit en el fons. Tirar de currículums per desacreditar a l’adversari no és un bon sistema perquè finalment pot acabar convertint-se en una llosa per qui vol fer aquestes comparacions. Per raó d’edat l’arribada de Puig al camp de la política ja el va fer pràcticament en la post-transició i pràcticament des dels inicis a l’administració de mà del conseller Comas, de nefasta actuació populista i demagògica. Que un personatge com Puig pugui retreure els inicis a algú que es va moure en el marxisme en l’època de l’antifranquisme és com a mínim desvirtuar la història i la trajectòria. Venint però d’ell no és d’estranyar ja que el seu el màxim mèrit polític és desacreditar a l’adversari i per ell això deu ser un servei a Catalunya,segur. Que el destí ens guardi de personatges com aquest!!.

• Miquel Benavent. La lectura retardada, pel temps de vacances i la impossibilitat de tenir determinats diaris durant d’agost en determinats llocs, em fa localitzar una esquela corresponent a Miquel Benavent. Després el Diari de Vilanova ratifica la notícia de la mort de qui va ser el darrer alcalde franquista de la ciutat. Però Miquel Benavent no va ser un franquista actiu sinó com tanta i tanta gent va ser un franquista sociològic que va acceptar la seva designació com alcalde de Vilanova i un cop en exercici del seu càrrec segur que hi va esmerçar tota la seva capacitat en fer-ho bé i honestament i millorar , com així va ser en alguns temes, la ciutat. La meva coneixença de Miquel Benavent no va ser inicialment en la política sinó pel fet de ser professor del grup en que jo vaig cursar part del batxillerat, ens feia classes de Ciències Natural i cal dir que la seva actitud va ser tractar-nos a uns adolescent que començàvem a descobrir el món com a adults fent-nos assumir responsabilitats. Desprès com a alcalde franquista el vam combatre. No obstant sempre va prevaldre la imatge del professor més que no pas la del polític. Avui amb la seva mort també recordar-lo amb respecte i afecte al marge de l’opció política rebutjable de la qual durant un temps en va fer de representant ordinari a la nostra ciutat.

• Raimon Pàniker: “ Recuerdo un ideal: cada párrafo que escribo, cada frase, debería reflejar, en al medida de lo posible, toda mi vida u ser expresión de mi ser. Se debería reconocer mi vida entera en una sola frase, del mismo modo que puede reconstruirse el esqueleto completo de un animal prehistórico a partir de un solo hueso”. La mort d’aquest personatge que els seus coneguts no s’atreveixen a qualificar per l’amplitud de la seva projecció i per la profunditat del seu pensament, posa de relleu l’existència de persones de gran vàlua que tenen, potser, poca influència o influència relativa en la societat. Pàniker va ser un notable pensador i la seva reflexió el va portar a generar el necessari acostament entre religions i cultures com un element essencial de la nostra societat. Defensor de la pau i el diàleg com a base de l’entesa sempre va llençar un missatge de tolerància i de consens. La seva desaparició deixa un buit en el món del pensament que no serà fàcil omplir.

Dues notes positives

Agost 24, 2010

L’alliberament de Roque Pascual i Albert Vilalta és una de els bones notícies que hem rebut aquest dies. La recuperació de la llibertat d’aquest dos cooperants és sens dubte el fruit del treball de molta gent, treball discret, constant i amb molta dosi de paciència i perseverança. Cal felicitar-se del resultat sobretot pels dos cooperants que han recuperat la llibertat i les seves famílies. Ja hi haurà temps per analitzar en detall les situacions que s’ha viscut i com es pot evitar que en el futur es donin situacions i episodis com les que s’han produït.
Mentre cal celebrar l’alliberament , ser solidaris amb amics i familiar i reconèixer la tasca dels que han participat en el rescat i celebra també el prudent silenci dels grups polítics que han entès que hi ha mals que volen silencis. El terrabastall subsegüent a l’alliberament de l’Alakrana va ser un exemple de com no s’ha d’actuar. Aquest tothom n’ha aprés

Per altra banda m’ha semblat magnífic l’article de Francesc Marc Álvaro que amb el títol de Héroes de fiesta mayor fa un encertada demanda de precisió i respecte per les paraules. Nega que la alliberada col•laboradora d’ETA Laura Riera sigui una dissident i demana respecte per aquesta paraula que té un significat molt més noble que les accions de la Riera. Reclama , així mateix, que no hi hagi silencis còmplices dels dirigents polítics en demanar la prohibició d’actes d’aquets tipus. Felicitats per l’article!

Més notes estiuenques

Agost 23, 2010

Aquest dies l’actuació política gairebé es redueix a les aparicions d’alguns protagonistes a la premsa i aquesta, la premsa, també aquest dies s’aprima de manera alarmant per tant també es fa difícil trobar elements que destaquin més enllà de les declaracions que es van fent en un procés preelectoral que ja s’albira i palpa de manera evident.
En aquest dies però , concretament el dissabte trobo a quatre diaris diferents alguns articles que considero que tenen un interès que sobresurt sobre la resta d’informacions. Els anoto per l’interès que m’han suscitat.

A Público José Antonio González Casanova publica un article sobre el paper dels intel•lectuals i el PSC. És d’alguna manera una resposta a un reportatge que el País publicava dies enrere esmentant que els intel•lectuals havien “deixat” al PSC i esmentava declaracions de Ramoneda, Mascarell i altres que qüestionaven alguns aspectes de la política del PSC. González Casanova que també era esmentat com encara valedor del partit, fa una anàlisi lúcida de la situació. Constata per una banda el fet que el PSC no ha tingut mai cap influència en els mitjans de comunicació i per altra banda assenyala que al seu entendre els “intel•lectuals “ ja no pinten res en política i han estat substituïts per “experts”, creadors d’opinió i “experts en tot” creadors d’opinió publicada. I per acabar de reblar el seu posicionament conclou amb contundència. “ Si he donat suport al partit durant trenta anys , malgrat no tenir carnet, ha estat per barrar el pas d’uns nacionalistes antinacionals. I els cants de sirena de sociovergència em trobaran més sord que Ulisses”. Així de clar ho deixa.

Al diari El Punt, Josep Maria Flores entrevista a la Consellera Montse Tura. És una entrevista més que interessant , és tot una declaració de principi i de posicions de la Consellera. Al voltant de Montse Tura sempre s’han creat expectatives en clau interna del PSC i també externa que després no han estat concretades mai. És una llàstima perquè al meu entendre és junt amb Joaquim Nadal un dels valors més importants dels que disposem avui al PSC i en el futur immediat i possiblement, afegeixo fora de temps , una magnífica cap de cartell electoral. Val la pena llegir l ‘entrevista de Josep Maria Flores . Per una banda el periodista intenta pressionar a la Consellera perquè aquesta es manifesti amb claredat i per altra banda al Consellera ho fa fins el límit que vol, cal llegir entre línies i cal també interpretar algunes de les seves respostes. Tot així és molt clara en diversos aspectes i mostra la seva disposició a seguir treballant des dins del Partit i sembla disposada a no defugir responsabilitats. És una bona notícia , sens dubte.

En tercer lloc recomanar l’article de Francesc de Carreras a la Vanguardia. No coincideixo gairebé mai amb les opinions de Carreras però he de reconèixer que la seva argumentació està basada en fonaments sòlids i és rigorosa amb l’anàlisi. Aquest cop sota el títol de ¿Todo vale en política? fa una defensa de la presentació del recurs davant del Constitucional de la Llei d’acollida de Catalunya per la Defensora del Pueblo, en funcions. En fi en temes lingüístics al distància amb Carreras és infinita, però no és tant aquest tema el que voldria destacar sinó la clatellada dialèctica que Carreras dóna al Conseller Huguet. Aquest conseller va titllar a l’anterior “Defensor del pueblo” de falangista. Carreras li respon que no es pot tergiversar la història amb un termes i qualificatius que no es corresponen a la veritat. Es pot criticar aferrissadament una acció però no és pot faltar a la veritat i Carreras té raó. Múgica pot agradar o no podem criticar el seu paper com a Defensor, però titllar de falangista a un antic membre del PCE que va sofrir presó i repressió pel seu combat democràtic i que després va cer membre actiu el PSOE durant la transició és com a mínim d’una ignorància manifesta impropis d’un Conseller de la Generalitat.
Altar cosa és que la seva actuació ens desagradi i la rebutgem. Jo el primer, però generar confusió en termes desacreditats i amb una càrrega política negativa com “falangista” és innecessari i sobretot, inútil perquè ni és veritat ni es correspon al nivell en que hauria d’estar un conseller del govern..
En fi, potser deliris estiuencs.

I en quart lloc l’AVUI publica ‘article de Ferran Mascarell que sota el títol “Carta breu al Conseller Nadal” dona el contrapunt a l’article que Nadal havia publicat al País reclamant l’esperit de pacte que es va trencar amb la sentència del Constitucional. Mascarell fa algunes afirmacions prou importants i interessants al voltant de la necessitat que es caldrà plantejar el catalanisme i ho explicita dient : “tinc la convicció que el proper esglaó del catalanisme serà estatista. Voldrem posseir un estat propi. El més compartit possible amb la resta d’espanyols però propi”. Les reflexions de Mascarell el porten a analitzar també la qüestió de la sobirania i la “propietat” de l’estat. Caldrà veure si el debat teòric segueix . Coneixent al Conseller Nadal crec que valdria la pena que seguís. Es bo per conèixer posició i reflexió i tant de bo aquest mateix debat en el moment que calgui es susciti al sí de l’organització política dels dos consellers.

Amb nom propi

Agost 22, 2010

•Alfonso Pérez Sánchez.- Exdirector del Museo del Prado. Una nota necrològica al diari el País i signada per l’actual director Miguel Zugaza em porta a la memòria uns breu però interessant relació que vaig mantenir amb ell. A rel del llunyà ja robatori de diverses peces del Museu Balaguer per part d’Erik el Belga hi va haver l’aixecament del dipòsit del Prado a Vilanova. Va ser un del moments més durs de la història del Museu vilanoví. Després va tocar fer un procés de renegociar el retorn d’unes determinades obres per seguir mantenint la presència de pintura del Prado a Vilanova. Va ser un llarg i dur procés de negociació. Per part del Prado va quedar clar que la Anunciación del Greco no tornaria. La veritat és que contemplar avui la Anunciación al Prado juntament amb la trilogia que va pintar el Greco et pot fer entendre que no tornés a Vilanova. La negociació amb l’Alfonso Pérez Sánchez no va ser fàcil ni breu més aviat es va dilatar en el temps i els estira i arronsa van ser constants. No obstant recordo sempre la disposició a facilitar l’acord del llavors Director del Museu i sempre des de la seva posició va generar expectatives que al final van quallar amb un bon dipòsit que va ajudar a fer el recorregut pictòric del museu Balaguer. Ara llegint els elogis que en fan a rel de la seva mort recordar-lo amb respecte i agraïment per en una situació difícil ajudar a resoldre-la.

• José Blanco. El ministre de Foment ha fet una encertat anàlisi en comparar els bons serveis i les bones infraestructures amb la necessitat d’homologar els impostos a nivell d’Europa. No li falta raó genèrica al ministre però per altra banda caldria que la comparació fos una mica més precisa . Malgrat els avenços inqüestionables dels serveis a Espanya encara no estan al nivell d’Europa i les infraestructures tampoc poden comparar-se i finalment els nivells salarials europeus poc tenen a veure amb els d’aquí. Sentir a Blanco dir això i recordar que en algun moment van suprimir l’impost sobre patrimoni et fa sentir una mica perplex. Segurament cal una reforma d ela fiscalitat en profunditat i la discriminació de pagament en funció dels ingressos , i sobretot gravera a les grans fortunes cal afrontar-ho sense cap mena de complex i fer-ho explicant clarament el perquè i a on es destinen els recursos addicionals. També és cert que abans de pujar els impostos hi ha altres mesures que podrien aplicar-se començant per la pròpia administració i aprimant la seva estructura. Començar a preparar la pujada amb declaracions inconcretes sobre els impostos no crec que sigui una bona mesura ni política ni per descomptat popular.

• Joaquim Nadal. El Conseller de Política territorial i Obres Públiques i una de les persones que sempre ha fet reflexió rigorosa i precisa a l’entorn del catalanisme en el socialisme català ha publicat un article prou interessant i prou revelador al diari El País. El Conseller després d’assenyalar que la tesis del Tribunal Constitucional trenca aquell pacte estatutari que van fer Catalunya i Espanya i es fa la pregunta de si encara a l’esquerra espanyola hi ha una voluntat federal i assenyala que la tensió que es viu a Catalunya fruit de la sentència i la càrrega de profunditat que això pot significar a la convivència dels pobles d’Espanya. Aquesta reflexió oportuna i necessària pos
• a damunt la taula , més enllà del fet de la sentència, la necessitat de s’articuli una manera d’entendre les relacions entre Catalunya i Espanya i que l’aplicació de l’estatut no sigui estèril. La necessitat de que hi hagi reflexions útils a l’entorn de l’estatut i sobretot que aquesta reflexions es facin des de posicions de lucidesa intel•lectual i per persones que com Quim Nadal tenen una trajectòria i posició nítida en el camp del catalanisme i dels socialisme. Esperem que hi hagi respostes positives des de l’esquerra espanyola.

• Narcís Comadira.- El museu de Montserrat presenta una exposició antològica i retrospectiva de Narcís Comadira en complir-se els cinquanta anys d’activitat artística. Comadira potser més conegut i reconegut com a poeta presenta una llarga col•lecció d’obra pictòrica des dels seus inicis a l’any 69 fins la seva a l’actualitat amb la seva darrera producció. L’exposició es divideix en quatre períodes són: 1959-1975 “Vós sou pintor”, 1976-1989 Un cert viratge classicista, no exempt d’ironia, 198-1992 Natura i arquitectura, i 1994-2010 Entre la visió percebuda i la ideal. Son una setantena de quadres i dibuixos així com una mostra d’obra gràfica. La seva obra pictòrica no està allunyada del seu profund coneixement de les corrents estètiques modernes. Ha treballat en diversos estudis sobre el modernisme amb elaboració teòrica i assaig sobre els principals autors d’aquest moviment artístic de rellevant importància a Catalunya. L’obra de Comadira està carregada de l’esperit mediterrani amb una força important amb els colors i els formes. Interessant i impactant. Recomanable per descobrir una faceta important però potser poc coneguda del poeta.

Reflexions estiuenques

Agost 21, 2010

Ahir el diari El Punt publicava un interessant article – com la majoria dels que escriu- de Manuel Cuyàs amb el títol de Festa major de Catalunya en que feia una reflexió no exempta d’ironia sobre la projecció pública i mediàtica de la Festa Major de Gràcia fruit de la presència que té en els mitjans de comunicació i de la presència dels polítics que ja estan neguitosos per tornar a la brega. No hi ha dubte que la constància i la feina del veïns de Gràcia per preservar un caràcter determinat a al seva festa és lloable i més fer-ho en un entorn potser més complicat que altres indrets, però, en el fons no deixa de tenir el mateix reguitzell d’actes que es poden trobar a qualsevol dels altres més de 900 municipis d’aquest país.
Cuyàs acaba amb una explicació d’una anècdota vinculada al teatre. que a principis dels vuitanta va tenir una certa versemblança. Es tractava de fer que els ciutadans de Catalunya es desplacessin a Barcelona amb un servei d’autobusos per veure teatre i així no caldria construir espais escènics a la resta de Catalunya. La Festa Major de Gràcia -conclou Cuyàs- salvant les distàncies es el paradigma d’aquella pretensió a nivell festiu.
Genial!
Molt interessant aquesta reflexió

Votar CIU, Sr. Pujol?. No gràcies

Agost 20, 2010

En mig del guirigall previ a les eleccions i amb la necessitat de tenir planes al diaris les declaracions sovintegen. Entre elles les del Sr. Pujol Ferrussola en les que convida als “catalanistes del PSC” a votar CiU. No gosaré definir-me catalanista perquè la tradició en aquest país és que t’etiquetin els altres més enllà del que tu et puguis sentir. Però vaja autoatorgant-me una adscripció al catalanisme sense més matisos voldria rebutjar l’amable però enverinat convit del Sr. Pujol. I fer-ho més enllà de la pròpia adscripció partidista i sense cap mena de consideració apriorística sobre les persones les seves actituds i les seves trajectòries que no toca aquí però que tenen ,en ocasions, prou pes específic a l’hora de decantar el vot.

No rebutjo votar CiU tampoc perquè`no han aclarit encara la seva relació amb tot l’empastifat entrellat del Cas Palau ( o Cas Millet i/o Montull) , segurament i amb totes les presumpcions d’innocències i cauteles caldria que s’aclarís fins el fons i arribar a les eleccions amb la claredat suficient perquè si la sospita persistís en cas de que arribin a governar- espero que no- aquesta sospita es podria estendre al propi govern i seria, com a mínim, lleig.

Però el meu rebuig al convit de votar CiU té moltes raons però fonamentalment n’ hi ha tres.

La primera el balanç de l’acció del govern. Vist els 23 anys de govern de CiU i fins i tot considerant que hi ha una primera època en que calia estructurar l’administració catalana i que reconec que es va fer amb credibilitat , objectivament l’obra del tripartit ha estructurat molt més el país i ho pot continuar fent encara. Projectes com el Pla de Barris, l’augment de les infraestructures de sanitat i d’ educació o la planificació del territori són exemples d’una voluntat de treballar realment , més enllà del discurs difús d’un determinat identitarisme, per cohesionar el país i els seus ciutadans i ciutadanes, per garantir els equilibris necessaris i potenciar les possibilitats del tots els territoris de Catalunya.

La segona raó és el tracte que CIU va tenir amb els ajuntaments . Vaig tenir l’experiència des de responsabilitats polítiques de conviure amb governs de CIU i el tracte que vaig rebre va ser més el d’una adversari institucional que no pas de lleial col•laborador. La manera d’entendre les relacions entre determinats ajuntaments i la Generalitat com la d’un enfrontament que van tenir els governs de CiU amb algunes notables excepcions que cal reconèixer i valorar ( Rigol, Pomés, Laporte, Vilajoana…. i segur que oblido algun ) no van ajudar precisament a establir les necessàries complicitats per endegar forces projectes que haurien pogut millorar el país de manera notable. La manca de generositat institucional, la gasiveria política dels governs Pujol no va ajudar en absolut a consolidar polítiques de concertació institucional i masses vegades es van crear interessades i clientelars duplicitats. Ara encara en paguem les conseqüències.

I una tercera raó, la difusa política de pactes de CiU que ja sabem com acabarà. En cas d’hipotètica victòria però amb necessitat de suports pactarà amb el PP, refent el pacte del Majéstic. Es obvi que en campanya hom vulgui treure el màxim resultat i menystenir determinats pactes , voler governar amb govern monocrom propi és normal però la trajectòria de CiU en matèria de pactes no és pas és una línia clara i diàfana , de l’habitació d’hotel a cal notari passant per pactar a Madrid amb el PP el que calgui ,en benefici propi i no pas del país. De negar la pa i la sal a altres forces com a hipotètics socis a renunciar a temes de país per sostenir-se al govern com la lletra menuda del pacte del Majèstic aclareix. Tot plegat poca confiança genera.

En fi altres raons, moltes, hi hauria. Gràcies pel convit a votar a CiU , però de moment, no gràcies, hi ha altres opcions més vàlides pel país i amb més garantia de treball i esforç per avançar molt més.

Obsessió malaltissa

Agost 19, 2010

El tema de la llengua esdevé un tema recurrent en els deliris obsessius d’alguns partits i també d’una bona part de les institucions espanyoles.
Ara una nova situació esperpèntica es produeix en començar el tràmit de portar al Tribunal Constitucional ( alter vegada! ) el recurs de la “Defensora del pueblo” instat en el seu moment pel exdiputat de Ciutadans José Domingo contra la llei d’acollida d’immigrants de Catalunya, que fixa el català com a primera llengua d’atenció a les persones estrangeres.

La llengua ha estat un veritable obsessió per aquells que són incapaços d’entendre la pluralitat de l’estat i que mostren , a més, un incomprensible actitud intolerant contra aquells aspectes que són referents d’un país.

La Llei no discrimina el castellà, la llei parla des de la racionalitat i la roanabilitat , la llei per raons òbvies anteposa el català al castellà, perquè és la llengua pròpia, perquè és la llengua minoritzada i perquè és la llengua que hauria de ser la llengua d’ús social al país i per tant que ajuda a una veritable integració a societat catalana. El castellà fruit de la seva presència en tots els mitjans i en les hàbits socials és molt més fàcil d’assumir-la .

La llengua al nostre país és material d’alta sensibilitat.
El recurs, ara presentat, constitueix una innecessària agressió fruit de plantejaments reaccionaris i uniformitzadors i pot generar un greuge cap a les persones immigrades que hauran d’integrar-se a una societat amb un cer prejudici com és no poder aprendre la llengua pròpia del país a on han arribat.

Innecessari.
Un cop més sorgeixen amb tota la claredat les actituds obstruccionistes d’una manera rància i antiga de veure l’estat.
Algú vol treure rèdit electoral amb la llengua. A curt termini potser ho aconseguirà però a la llarg perjudicarà a la mateixa concepció de la democràcia.

De lectures

Agost 17, 2010

El malson. Quan la realitat supera la ficció.
Lluís Prenafeta.

Vaig viure el cas Pretòria amb una certa intensitat en la meva condició de diputat i per la proximitat que alguns dels meus companys i companyes tenien amb un dels encausats , l’alcalde de Santa Coloma. Vaig viure en un primer moment la incredulitat, el dubte sobre l’actuació del jutge Garzón i algun comentari negatiu sobre al interlocutòria que havia dictat. Amb posterioritat ,i a mesura que s’ha anant coneixent algunes de les converses entre els imputats, l’opinió també ha anat variant. Ara ,el que era incredulitat s’ha transformat amb una certa estupefacció, en no reconèixer a aquells en els que havies fet confiança i que l’han traït amb actuacions poc escrupoloses i tendents a l’enriquiment personal. Els que hem fet d’alcalde quan llegíem alguns fets pensàvem: home! a algunes empreses jo també els havia demanat ajuda per algunes actuacions concertades amb les entitats, ara, també és cert que mai havia acceptat cap sobre, i tot amb claredat i amb interlocució directa empresa-entitat. En fi aquets prolegomen llarg ve perquè el llibre El Malson , parla del cas Pretòria i ho fa un dels implicats, en Lluís Prenafeta que explica les seves vivències al llarg dels dies que va estar a la presó.

Lluís Prenafeta evidentment no és un desconegut. Va ser el primer secretari del Govern de la Generalitat a l’any 1980, a van establir les bases del que seria el govern autonòmic. Entre els aspectes que destaquen de la seca acció política hi ha la creació del Televisió TV-3 i Catalunya Ràdio així com posar les bases de la projecció exterior del País i naturalment posar les bases de tota l’estructura administrativa d’un govern. Prenafeta va ser el promotor del diari El Observador que va tenir un final desastrós. Va ser l’animador a l’any 2010 de la Fundació Catalunya Oberta de marcat caràcter liberal i vinculada a CDC . Va escriure “L’Ombra del poder” en que detalla el seu pas per la política i en els funcions d’estar prop del poder real. Se la vinculat des de sempre al sector anomenat dels “negocis” dintre de Convergència.

L’esclat del cas Pretòria no hi ah dubte que va ser una sorpresa , almenys des de tres aspectes; la transversalitat del cas amb implicacions del ex-càrrecs del PSC i de CiU , entre ells el de Prenafeta i el de Macià Alavedra ,ex-conseller dels governs Pujol, per la generalització de les activitats immobiliàries en diversos ajuntaments sense que això aixequés cap sospita i finalment ,perquè la sensació és que hi ha molt menys del que s’ha dit per part de les autoritat judicials. L’aixecament del secret tampoc ajuda gaire més enllà de poder llegir sucoses converses però que són xafarderies que realitats jutjables.

El llibre “El Malson, Quan la realitat supera la ficció” ve a ser un memoràndum del que li va passar a Prenafeta al llarg del 43 dies que van des de la seva detenció fins la seva posada en llibertat i el seu pas per la Caserna de la guàrdiacivil de Sant Andreu de la Barca, l’arribada i internament a Soto del Real ,la declaració a l’Audiència Nacional i el retorn a Catalunya a la presó de Can Brians i la seva posada en llibertat.

Personalment no sento especial empatia amb Lluís Prenafeta però no en tenia tampoc massa i ara encara menys per Baltasar Garzón,després de llegir l’episodi de la declaració que es fa al davant del jutge a l’ Audiència Nacional, realment passar per aquesta situació deu deixar a qualsevol en una situació d’indefensió i amb una sensació d’impotència i més com és el cas de Prenafeta en que es declara innocent o almenys no conscient de ser un delinqüent.

El llibre és un relat dur, carregat d’una certa angúnia on es desgrana la situació que viuen des del moment de la detenció fins els dies de presó amb totes les situacions previsibles de qui està privat de llibertat. Es parla poc dels seus companys de detenció però se’n fan les referències justes per saber-ne alguna cosa però no entrar en cap valoració. També el llibre conte algunes reflexions més personals i polítiques com quan refà la seva trajectòria personal, professional i de servei públic. El capítol final , abans de l’epíleg, em sembla fora del context de la narració, esdevé gairebé un memoràndum contra el tripartit i a favor de la canddidatura d’Artur Mas que crec que és més a tall de desgreuge d’alguns dels comentaris que s’han publicat de les converses entre els implicats que no pas de per necessitat del recorregut narratiu del llibre.

Tampoc la política en surt ben parada , potser no tant la política sinó els seus efectes, vegis sinó el que escriu respecte a com viu algunes situacions.

“Mentre tens un cert poder ni que sigui minúscul, en aquest país hi ha molta gent que no s’atreveix ni a plantar-te cara ni a retreure’t res. Però quan les coses van realment mal dades, consideren que s’ha aixecat la veda. Això val tant per les persones com pels diaris o els altres mitjans de comunicació. Ara no he vist res de nou. Abans ja havia patit aquesta manera de ser tan miserable. I ho dic sense ressentiment, És així i he hagut d’aprendre a superar-ho amb la meva pròpia experiència.”

A mi personalment em va colpir la narració que fan tant la neboda de Prenafeta com els seus fills, crec que són una mostra sincera de desconcert i de veure’s involucrats en unes situacions mai pensades per la que no saben donar resposta fins que prenent consciència entren en un món desconegut.

El temps dirà que hi ha de tot plegat. El llibre a l’estil de la defensa pròpia dóna una visió crítica, molt crítica del sistema judicial, almenys el que usava el jutge Garzón. I més enllà de la culpabilitat o la innocència que ja es veurà certament dibuixa un panorama ben galdós.