Archive for Setembre de 2010

vet a saber

Setembre 29, 2010

He pogut triar el bar per esmorzar
No he pogut comprar diaris, algun quiosc obert però no havien arribat els exemplars.
El carrer brut i s’amunteguen les bosses d’escombraries.
Menys circulació que altres dies , i també menys vianants pels carrers.
A mig matí la majoria del comerç de la zona que jo freqüento està obert.
Bars i restaurants en la seva majoria també.
Prado i Thyssen plens de turistes.
Piquets que van passant i col•lapsen les entrades d’alguns bancs i caixes. També els grans magatzems estan oberts però costa entra-hi, primera barrera d’armilles sindicals i segona de cuirasses de policies.
Policia que s’ho mira, pocs enfrontaments al centre de la ciutat.

Al migdia ja comença la guerra de xifres , per uns -sindicats- un gran èxit i pel govern les xifres són unes altres però tampoc vol entrar en batalles inútils
La sensació és que depèn dels sectors i de si hi ha hagut coaccions o no..
Contemporització en les declaracions
Les queixes pels piquets les des empre.
Les dades objectives com el consum d’energia no magnifiquen el resultat.

En fi el que cal es trobar els punts d’acord.
Ja veurem si serà possible, o avui és el principi d’un camí sense retorn ni retrobament.

Amb nom propi

Setembre 28, 2010

• IEP. L’Institut d’Estudis Penedesencs ,ha organitzat pels propers caps de setmana les XXI Jordanes d’Estudis Penedesencs amb el tema El Penedès a la Catalunya del segle XXI. Les jornades tenen com a objectiu fer una reflexió a l’entorn de les possibilitats de que el Penedès esdevingui una unitat territorial en el marc de la construcció de les vegueries al nostre paí. Això, que de moment, no és possible perquè la Llei aprovada en el parlament no ho considera serà analitzat des de diverses vessants i amb participació de nombrosos especialistes. He estat convidat a participar-hi i ho faré de bon grat. Participaré amb un taula rodona amb el Diputat al Congrés Jordi Jané i amb l’expresident de la Plataforma Félix Simón i parlarem sobre l’encaix del Penedès en el futur del país. La meva intervenció anirà amb la idea de que més enllà de la Llei que, ara per ara, nega la vegueria penedesenca cal cercar els arguments sòlids i contrastables de la real possibilitat i de la sostenibilitat de que com unitat territorial , al marge de que digui la llei, podem convenir que tenim suficient pes per esdevenir vegueria. Cal posar damunt la taula les raons d’aquesta realitat que pot ser la vegueria del Penedès. Veurem que dóna de si la jornada.

• Joan Margarit. El pregó de la Mercè pronunciat pel poeta Joan Margarit ha aixecat ampolles. Margarit ha fet un cant a la nació i a la necessitat de que aquesta redefineixi el seu paper amb relació a Espanya. La seva intervenció sembla que no ha agradat massa als representants de la dreta espanyolista del PP que han criticat que Margarit aprofités un acte solemne, com és el pregó de les festes de la Mercè, per explicar el que sent i el que pensa. I què esperaven doncs ? que Margarit no fos sincer. Que Margarit no defensés el que creu. I en aquests sentit les paraules de l’alcalde Hereu són prou significatives quan afirma que : “ No demano al pregoner que sigui d’acord al 100 % amb les meves creences . Jo crec que l’esperit de Barcelona és el de la llibertat. Ha estat un gran pregoner”. Doncs això tothom pot expressar-se amb llibertat i més quan un és convidat a fer-ho en un acte solemne com és un pregó. Altres pregoners han explicitat idees diferents i diverses i aquí rau la grandesa d’una ciutat , en la capacitat d’acollir els veus discrepants i la dissidència pacífica i en aquest cas poètica. Bé per Margarit!

• Belén Esteban. La princesa del pueblo, com la defineixen popularment i televisivament. Aquest personatge creat a base d’una mica d’impostura, amb bona dosi de populisme i una alta càrrega de xafarderia i ordinariesa ha estat notícia perquè una enquesta de Sigma 2 , una empresa amb una certa solvència en el camp de la demoscòpia, assenyala que obtindria un bons resultats si es presentés a les eleccions i podria ser el partit frontissa que decantés un govern a nivell d’Espanya i a Catalunya superaria en vots a ERC i PP. Deu-n’hi-do. Pot semblar increïble però l’enquesta dóna aquest resultats, pot ser evidentment que hi hagi una certa càrrega de respostes plenes de sornegueria però amb els resultat ja s’ha desplegat tot un operatiu televisiu i se’n han fet ressò la major part del diaris. El desprestigi de la política és tant fort com perquè personatges de creació artificial puguin arribar a tenir l’acceptació que sembla que tenen , segons l’enquesta. Estem davant d’una sistema mediàtic que pot fer bo qualsevol cosa. Molta feina caldrà fer des de la política per retrobar les complicitats socials per evitar que fenòmens populistes puguin tenir una presència cabdal en la vida política. Totes les persones poden tenir el seu paper però no totes les formes tenen validesa en democràcia.

• Ed Miliband. Ha estat escollit nou líder del Parit Laborista anglès després de les eleccions internes que ha tingut en tensió aquest partit en els darrers temps. Va fer carrera política amb Gordon Brown i se’l considera proper al plantejaments del vell laborisme anglès molt vinculat als sindicats ,fet que sembla que ha estat determinat per acabar essent escollit. El frec a frec sostingut amb el seu germà David ( 51% a 49%) indica una divisió prou forta al sí del partit com per indicar que la feina d’Ed no serà gens fàcil. El seu compromís de retornar i adequar els vells valors del laborisme anglès fugint de les terceres vies també seran un repte prou complicat per combinar-lo amb el retorn al poder que han perdut en les darreres eleccions. L?elecció d’ Ed Miliband però pot significar un revulsiu en el panorama ideològic de la socialdemocràcia europea que cerca nous referents desbordats per la situació de profunda crisi que patim. El seu trajecte, que ara comença, no serà fàcil però la sorpresa que ha estat la seva elecció l’han de convertir en aquest revulsiu que el Partit Laborista necessita per situar-se altre vegada com una opció real de govern.

Ai!, la cultura

Setembre 27, 2010

Prop de 300 persones del món de la cultura va escenificar a Madrid el suport a la vaga general de dimecres.

Han publicat un manifest en que llegim:

El gobierno de España que tiene la responsabilidad general, los gobiernos autonómicos, y los ayuntamientos sean unipartidistas, de coalición y hasta tripartitos, no han demostrado siquiera la voluntad política de defender uno de los bienes más preciados como es la cultura”.

O en un altre: “La cultura no puede estar al arbitrio de decisiones puntuales en forma de ayudas amiguitas o dirigidas a los propios correligionarios de cualquier partido político gobernante.”

És legítim el posicionament i fins i tot bo que el “món” de la cultura es mobilitzi.
M’hagués agradat però que també ho fessin quan el debat de l’estatut i la campanya contra Catalunya , i naturalment que haguessin fet també una assemblea per denunciar al sentència del tribunal Constitucional sobre el mateix estatut

Ara me’ls creuria una mica més .

Titulars eloqüents

Setembre 25, 2010

Ja fa temps que el diari del Conde de Godó ha iniciat una creuada contra els governs de l’esquerra.
El titular d’avui dissabte és l’evidència d’una posició, legítima per altra banda, de desacreditar qualsevol acció governamental que tendeixi a equilibrar fiscalment les aportacions de la ciutadania.
Els impostos són aportacions per redistribuir serveis i fer minvar les diferències.
El titular, dèiem,és significatiu . “ Castigo fiscal a los sueldos de más de 120.000 €”, el concepte de càstig és ben curiós. El “càstig” en qüestió és de 300€ més a l‘any ,menys d’ un euro diari. Sous de 120.000 ( 20 milions a l’any de les antigues pessetes) són uns bon sous que es poden permetre aquesta aportació suplementària.
Però el preocupant és un diari com la Vanguardia tracti la fiscalitat com un càstig,. Aquest cop s’han tret la careta i se’ls hi veu el llautó.
Potser el Conde està en aquets tram de sou?.

La llei d’Economia Sostenible, endavant

Setembre 24, 2010

La Llei d’Economia Sostenible ,una de les lleis estrella d’aqueta legislatura, va superar el primer tràmit al Congrés superant les esmenes a la totalitat que havien presentat alguns grups.
La llei ha estat definida com una llei que vol afrontar la tercera revolució industrial.
No sabem si n’hi ha per tant. Però la realitat és que l’actual crisi econòmica ha palesat que difícilment seguiran creixent els sectors que avui ham mostrat la seva debilitat i en aquest sentit si que és molt positiu cercar noves fórmules productives basades en la innovació i en sectors de suport social i temes ambientals.

Canviar el sistema productiu. Aquest seria un resum prou fidel. Es tractaria d’analitzar i aprofundir en les possibilitats de desenvolupar temes com les energies renovables, les tecnologies de la comunicació i la informació, la biotecnologia i al medecina , l’atenció als dependents, i aprofundir en la consolidació en sectors productius com el turisme actiu, l’automòbil i el sector agroalimentari.
La llei per altra banda conté elements com són l’eliminació de inconvenients administratius per facilitar la formació i creació d ‘empreses i també pretendrà canviar radicalment la Formació Professional adequant-la a la realitat i a les necessitats dels sectors productius.

Ara la llei comença el seu tràmit parlamentari i ben segur que amb les esmenes que ja s’han presentat i ara caldrà debatre-les generaran millores.
Serà un bon instrument si la seva aplicació manté els objectius

El sí als correbous

Setembre 23, 2010

No hagués votat prohibir les corrides de toros.
No hagués votat prohibir els correbous.

Però se m’escapa com el parlament es capaç de discernir el grau e crueltat per prohibir-ne un i no l’altre. Diuen que la clau de volta és la mort del toro. Em sembla massa simple però segurament és a on s’agafaran els que van prohibir les curses però no els correbous.. Que en sabem dels bous després de l’experiència de ser embolats. Sembla que ahir no s’ha parlar gaire de sofriment, calia anar per feina. No cal fer cap al•lusió a la tradició de la festa, invocaria la matança del porc , per exemple, ara també prohibida.

Els interessos electoral concretats en alguns territoris , l’amenaça de pèrdua de vots ha fet que fem una gran carambola acabés la legislatura aprovant els que en diuen serà la regulació de la festa.
Sense treure importància al tema , però segurament hi hauria altres temes de major transcendència vital pel país que discernir, per via parlamentària, el nivell de crueltat tolerable.
El que fa un grapat de vots!,

I ara el Síndic

Setembre 22, 2010

El Síndic, diuen, ha demanat informació al Departament sobre la mesura presa per forces escoles de suprimir les colònies escolars i les excursions per protestar ( compensar) per l’anul•lació de la jornada continuada. Ho fa d’ofici i ho fa per analitzar si es vulneren els drets dels infants a l’oci , a l’esplai , al joc i ales activitats educatives…..

Està bé que el Síndic tingui aquesta preocupació, però val a dir que potser hauria d’anar una mica més enrere . És a dir ,que es preocupés de perquè el propi Departament no considera aquestes activitats part del currículum escolar, perquè no totes les escoles en poder fer al no haver-hi prous ajuts ( llevat de la bona voluntat d’alguns ajuntaments), perquè les hores de més que fan els professionals es paguin amb gasiveria vergonyosa per l’administració….. Estem parlant encara de voluntarietat del professorat perquè el Departament no ha volgut reglamenta-ho

No estic en absolut d’acord amb al mesura, ja ho he manifestat en altres ocasions, però em sembla que el Síndic peca d’oportunisme. Segurament una intervenció anterior per garantir-ne la celebració de manera reglada i adequada ens hagués estalviat el debat actual, gens interessant ,per cert i que no ajuda en absolut a discernir si es vulneren els drets dels infants. I els i les mestres ? .Tenen, o no, drets?

De lectures

Setembre 21, 2010

La neu i altres complements circumstancials. Xuan Bello.
Adesiara editorial

Llibre exquisit en el que es barregen un seguit de textos de Bello, hi podem trobar poemes, fulls de dietari, reflexions breus, recordatoris, breus panegírics, retrats de personatges i de paisatges …Tots estan escrits de d’una perspectiva d’intentar gaudir del moment, de ser respectuós amb el llenguatge i les persones i fetes des d’una qualitat literària que excel•leix.

Bello és un dels representants més importants de les lletres contemporànies asturianes. Llengua que, per altra banda, el propi Bello considera que “ a Astúries s’està deixant morir conscientment la llengua” és conscient que és una llengua minoritària i minoritzada i que es molt difícil escriure en aquesta llengua , però Bello ho fa i ho fa convençut que és un aportació encara que pugui semblar insignificant prou important i meritòria.
El primer llibre traduït , La història Universal de Paniceiros, ja va ser un llibre que em va impressionar per la capacitat de fabular de fer una síntesi entre el que entenem com a cultura popular i l’explicitació d’un cúmul de sentiments davant la pèrdua d’un món que es resisteix a desaparèixer. Ara hi torna amb aquest La neu i altres complements circumstancial”carregat d’un extraordinari lirisme però que no te res d’ingenu i és conscient de la realitat de la seva societat i també dels esdeveniments de la mateixa vida amb els usos i costums, les amistats, la vida i la mort.
Els textos de Bello tenen una franquesa notable són textos que estan més enllà del gèneres literaris i es situen en una barreja molt interessant a on el record personal es barreja amb l’acció col•lectiva , o el record d’un paisatge inexistent ja, és evocat en forma d’una història fabulosa, o la permanent batalla per la llengua asturiana queda palesada en algun poema o en alguna proposta d’actuació o amb alguna crítica sempre exquisida per més contundent que sigui.
Bello perfecciona la seva prosa tenyint-la de tons poètics, d’evocacions personals de transmissió de sentiments des d’una perspectiva personal però que assumeix plenament el sentir de determinat col•lectiu de persones que sense negar els avenços sí que enyora una certa manera de viure en la tranquil•litat d’esperit i amb els coneixements que la pròpia vida ens dóna i amb una voluntat conservacionista pròpia d’aquells que avui encara s’entesten a defensar , unes formes de vida, un paisatge, una llengua, unes essències que en absolut estan deslligades del seu pensament progressista.
És una obra de memòria, una obra en la que es destaca el seu sentiment d’estima a una terra i a les arrels que mica en mica l’han anat lligant a aquest indret , malgrat físicament pugui estar lluny d’ella. El temps, la nostàlgia tenen també el seu paper en el recorregut memorialista i del dietari que, més enllà del pas del temps, es mostra com en aquest pas també hi ha la influència l’entorn de les persones.
Llibre excel•lent , de lectura exquisida i cal valorar també enormement la traducció de Jordi Raventós, que sap copsar i transmetre en català l’alta sensibilitat de l’autor.
Absolutament recomanable.

Amb nom propi

Setembre 20, 2010

• Montserrat Nebrera. Sota d’emblemàtic monument del Timbaler del Bruc, la senyora Nebrera anuncia que es presenta a les eleccions del Parlament de Catalunya amb un nou partit. L’ex-candidata a presidir el PP a Catalunya es presentarà amb el partit Alternativa de Govern que espera fer-se un lloc entre els forces polítiques de Catalunya. Nebrera ha buscat tenir sempre un protagonisme que la realitat política li ha negat moltes vegades. La professora que va ser fitxada per Piqué per anar de número dos del PP va voler després presentar batalla a Sánchez Camacho per presidir el partit. No ho va aconseguir i, a partir d’aquets moment, va començar una campanya que volia desacreditar el funcionament del partits , no estava manca de raó en alguns aspectes però també és que potser li faltava un a mica més de modèstia i un treball previ abans de voler presidir una força política. La vaig sentir a Vilanova i barrejava un populisme de proximitat, un liberalisme més o menys dissimulat amb una esbiaixada informació sobre el món de la política que ella coneixia bé. Veurem que farà i quins resultats traurà, però d’antuvi al seva presència no crec que faci por a ningú, por de perdre vots, clar.

• Viviane Reding. No va estar segurament massa afortunada la Comissària de Justícia de la Comissió Europea quan va afirmar que “ Després de la segona guerra mundial no es creia que Europa hagués d’assistir a deportacions per raons ètniques” . Aquesta declaració contundent va aixecar la fúria del president Sarkozy perquè el record de les deportacions de jueus a França és encara una qüestió que aixeca ampolles. L’actitud d’una part de la societat francesa mirant cap a una altra banda, quan no un cert col•laboracionisme passiu en al deportació de jueus amb episodis conegut com el del “velòdrom d’hivern” espai a o van ser tancats una gran gernació de jueus detinguts amb una “redada” feta a París. Segurament aquesta mala consciència que arrosseguen bona part de francesos ha estat un dels ressorts que han impulsat la reacció de Sarkozy. Amb la vella però bona tàctica de que la millor defensa és un atac el President Francès va justificar la seva política i va atacar a la Comissària Reding amb duresa per després rebaixar el debat a una qüestió tècnico-jurídca i no pas a una qüestió de política drets humans. També resulta paradoxal el suport dels altres caps d’estat a Sarkozy, possiblement les paraules de Reding són poc encertades però el problema de fons és un altre. Això està clar.

• José Antonio Labordeta. Encara als escons del Congrés ressona amb força aquella frase contundent de “vayanse a la mierda” adreçada a la bancada del PP que no van parar d’insultar-lo i provocar-lo mentre intervenia. Així era Labordeta, passional, compromès, radicalment demòcrata. Va ser parlamentari a Aragó i després al Congrés de Diputats a on va deixar una profunda petjada per la seves intervencions i també cal dir que es va guanyar la simpatia i el respecte de la immensa majoria del Diputats. Poeta, descriptor, cantant professor d’institut, una trajectòria intel•lectual més que notable. Amb la mort de Labordeta desapareix una part de la història de la lluita per la democràcia i de al consolidació d’un estil directe i proper de fer política La seva producció literària i el record dels seus concerts i dels seus treballs periodístics així com la seva lluita política en mantindran la imatge i sobretot en servaran el record de la seva persona del seu missatge i del seus valors.

• Josep Lluís Carod-Rovira. “ Ha arribat l’hora de la veritat. La més decisiva, la d’expressar sense ambigüitats el que sé que penses: que els conflictes polítics només poden resoldre’s políticament, per procediment pacífics per la via democràtica de les urnes, acceptant-ne els resultats….” Aquest és un fragment de la carta oberta que Carod-Rovira ha tramés públicament a Arnaldo Otegui, la personalitat més representativa de l’Esquerra Abertzale i ,ho fet Carod, en el moment en que ETA, en un nou comunicat, assenyala que està disposada a analitzar el document signat per diverses personalitats conegut com el Docuemnt de Brussel•les a on es reclam un “alto “ el foc verificable. La carta té la virtut de fer-se en el moment en que tothom reclama l’abandó definitiu de els armes a ETA i l’inici d’una lluita política. La carta és prou significativa del pensament de molta gent i venint d’un dirigent d’ERC , partit independentista, és encara més interessant i significativa. Molt bé per Carod!.

Instruments desafinats

Setembre 19, 2010

L’estiu ja és gairebé un record tot i que les temperatures ens fan recordar que astronòmicament l’estació estiuenca no ha acabat encara. L’escola ha començat, amb polèmica sostinguda,però ha començat, ja hem fet l’exercici patriòtic de portar una torxa, posar flors, penjar la bandera ( posi una estelada a la seva vida) o cantar els Segadors. Ja ens semblen llunyans els rebomboris de la Festa Major , amb plaça de les Neus nova, pavana de cortesia al Vot del Poble i un final amb escridassada no explicada ni compresa.

Absència de novetats a l’estiu, trencada aquesta absència amb la bona notícia de l’alliberament dels cooperants catalans segrestats per Al-Quaeda , diaris més aviat migrats de pàgines i com no podia ser d’altre manera les recurrents novetats (¿) de cada any, l’escarabat morrut s’està cruspint a marxes forçades a les nostrades palmeres , no hem tingut tauró a les platges però la descoberta d’una tortuga llaüt a les nostres aigües va aixecar la temperatura informativa per la novetat que representava però dies més tard a l’alçada de Sitges la van trobar morta per dissort dels naturalistes. Llàstima de tortuga. Verema començada, sembla que hi haurà bon vi.

Però de totes aquetes notícies la que ha provocat més controvèrsia ha estat el debat que hem seguit sobre l’oposició de diversos professors al conservatori de música de Vilanova.. Opositar és sempre un rifa. Opositar és sempre una ruleta. Toca el que toca i acaba com acaba. El relat, el de sempre, ras i curt dos mestres que fa anys (forces) que donen classe perden les oposicions davant d’altres. Això ha passat manta vegades. Però a partir d’aquí és genera una corrent d’opinió favorable amb els dos que han perdut ( l’oposició) per part dels pares i mares que es fan creus que ,desprès de tants anys de mestratge, ara resulta que guanyen altres i es manifesten davant el Ple municipal fent música i soroll el dia, per més inri, que s’aprovava l’ordenança que regula els sorolls. Reflexions per part de gestors culturals sobre l’administració i els seus procediments , resposta del regidor intentant posar racionalitat i lògica al tema i, altre cop, algú ben informat defensa amb contundència als ja antics professors i desferma un seguit de dubtes sobre el funcionament de l’escola. Tot plegat ha durat setmanes i sembla que encara durarà més.

Això cal afegir-hi algunes llegendes urbanes que caldria desmentir la seva versemblança o si són fruit de la imaginació i que caldria escatir per estar tranquils. Es diu que un dels membres del tribunal era professor d’un dels mestres que va guanyar?. Si és així , que no deu ser pas il•legal, si que és, com a mínim, poc elegant. Es diu que un del professor que no ha guanyat la plaça era, a més, sindicalista, i diuen que pocs mesos abans de l’oposició, va rebre alguns comentaris poc adequats per part de dues regidores del govern fets a un altre sindicalista. Estaria be saber-ho per evitar més rumors. I finalment, la presència dels sindicats no és sempre garantia absoluta de transparència, però estaria bé, ja que van estar a l’oposició, que mentre van preparant la vaga del dia 29, aclarissin si tot plegat és versemblant o tenen dubtes sobre el procediment. De moment són els únics que no han piulat. La seva paraula potser valdria per donar una mica més de llum i acabar el tema.

Publicat al Punt, edició Penedès