Archive for Octubre de 2010

Obsessió malaltissa

Octubre 30, 2010

Un cop més ,i en campanya electoral, el tema de la llengua té un protagonisme innecessari. Hi ha temes que haurien d’estar al marge de qualsevol combat electoral. Però sempre hi ha qui s’entesta en treure-ho i treure-ho amb aspectes negatius. El PP fa part de la feina i alguns tribunals l’acaben completant.

La suspensió preventiva d’alguns punts dels reglaments lingüístics de l’ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida posa de manifest un cop més les males arts del PP i d’associacions satèl•lits que es dediquen a impugnar de manera indiscriminada els reglaments a on el català , com és natural, es qualifica de llengua preferent. A més el PP entrà en contradicció en haver acceptat i votat en altres indrets reglaments lingüístics amb els mateixos compromisos que els que ha recorregut.

Aquesta obsessiva voluntat de perseguir qualsevol element vinculat a una normalització de l’ús de la llengua pròpia recorda i és hereva de la voluntat unifomitzadora de règim ja passat i caducs que mantenen la voluntat de reduir el pluralisme cultural i lingüístics a una pura anècdota en el marc d’una voluntat de castellanitzar tota la península i per afegitó del mateix Estat.

Calen respostes cíviques i polítiques. Cíviques amb l’extensió cada cop més de l’ús de la llengua sobretot en aquells sectors on encara és feble i des de la vessant política evitant qualsevol acord amb el PP mentre aquest no variï la seva posició i es comprometi a no voler judicialitzar una qüestió tant sensible i estructurant com és la llengua.

Anuncis

Les xifres pel 2011

Octubre 29, 2010

Possiblement l’enrenou d’un potent canvi de govern hagi fet minvar l’interès per l’aprovació dels pressupostos per l’any 2011 en el seu primer tràmit parlamentari. Els vots a favor del grup socialista junt amb els vots del PNB i la Coalició Canària van donar la majoria necessària per derrotar les esmenes a la totalitat que havien presentat els diversos grup de l’oposició.

Des de posicions de la dreta més recalcitrant , a més de blasmar el legítim pacte polític que trenca amb la seva estratègia, han desqualificat els pressupostos perquè consideren que no faran sortir de la recessió ni contribuiran al creixement. També des d’aquella esquerra magistral que sap que no governarà, possiblement mai, critiquen els pressupostos amb les mateixes raons de sempre i presenten els xifres com una presumpta retallada de la despesa social i en inversions, que, sense deixar de ser certa en una mínima expressió en els inversions, no té la magnitud de la retallada que pretenen mostrar.

Cal però deixar constància que els xifres del 2011 es donen en un context en que, per una banda , els ingressos dels darrers anys han caigut prop d’un 6.5% del PIB i per altra banda les despeses han crescut prop d’un 6,6 punts . La pèrdua dels ingressos i la forta inversió publica d’aquets darrers anys per apaivagar els efectes de la crisi han portat a la necessitat de reduir el dèficit d’acord amb el compromís amb Europa que en el 2013 es situaria en un 3% del PIB. Per tant és necessària que en aquest 2011 es segueixi en la doble línia de seguir les reformes que permeti major marge d’actuació en el moment en que es generi creixement econòmic i , en segon lloc, generar confiança en els mercats que són els que financen finalment el deute públic necessari per invertir. Hi ha però un tercer aspecte que cal assenyalar aquest pressupostos mantenen les aportacions a aquells que tenen en aquets moments les situacions mes dures derivades de la pèrdua del treball.

Els pressupostos presentats i que ara inicien el tràmit parlamentari amb l’anàlisi de les esmenes parcials presentades , tenen tres característiques fonamentals:

En primer lloc són uns pressupostos austers , perquè cal que aconsegueixin la reducció del deute fins el 6 % del producte interior brut. Es rebaixa la despesa corrent en un 7,9 % i també el sostre de despesa ja va tenir una disminució del 18,9 % per sota del que s’havia aprovat l’any passat.

En segon lloc els pressupostos són unes xifres per la cohesió social . L’esforç per mantenir les proteccions socials més altes que s’han donat a al història ja que el 58 % del pressupostos van destinats a polítiques socials ; mantenir el poder adquisitiu de les pensions i garantir els aportacions a qui hagi esgotat la prestació per atur.

I en tercer lloc aquest pressupostos segueixen implementant reformes. S’ha avançat en aspectes tecnològics i a partir d’aquí cal trobar unes bases sòlides de creixement econòmic per generar ocupació. En aquest sentit son significatives les aportacions a les partides de I+D+i i a la de beques i ajudes. Pel que fa a les infraestructures , malgrat l’allargament en el temps de la seva construcció d’un nombre significatiu de les mateixes,aquelles que tenen un major reforç de la productivitat i poden generar riquesa tiren endavant en aquets pressupostos. I en aquest sentit deixar clar que compleixen el compromís de d’addicional tercera de l’estatut i l’aportació de Catalunya al PIB retorna en forma d’inversions pactades amb el govern de la Generalitat.

Els pressupostos són l’orientació política de l’economia del govern i el retorn que fa aquest dels ingressos que rep en funció de la política fiscal actual , i en aquest sentit cal indicar l’augment prudent de l’IRPF pel que fa a les rendes altes i també del combat del frau fiscal. Recaptar per redistribuir. Aquest pressupostos assenten unes bases que són especialment importants per assumir els reptes de la recuperació econòmica .L’estabilitat de l’economia generarà la confiança necessària tant en els mercats interiors, com en els exteriors. I a més posa els elements de correcció necessaris per seguir afavorint justament a aquelles persones que estan en la situació mes precària.

Possiblement en el decurs de les emenes , algunes variacions hi haurà en aquelles despeses territorialitzables. Però cal deixar constància que són encara uns pressupostos en una època econòmica difícil i estan orientats a consolidar les despeses socials i la inversió productiva en un moment en que s’albira una certa recuperació, des d’una percepció realista del moment, que caldrà consolidar per poder recuperar la creació d’ocupació, principal obstacle a remuntar. Aquest pressupostos malgrat les crítiques , políticament legítimes però també interessades, són els que ,creiem, convenen al país. Del compliment de les previsions de l’any passat en neix la credibilitat de les xifres pel 2011.

De lectures

Octubre 28, 2010

Las Grandes familias.
Maurice Druon.
Libros del Asteroide.
Barcelona, 2009.

Aquesta novel.la és la primera d’una extensa i interessant trilogia que segueix amb el volum, La caida de los cuerpos i es clou amb Cita en el infierno. L’autor va ser el guanyador del premi Goncourt per aquest llibre. A través de les vides i accions de dues famílies els Shoudler i La Monnerie emparentats per via matrimonial es va fent una dissecció profunda i sense cap pietat de la societat burgesa i benestant francesa del segle XX. Les batalles personals, els enfrontaments pels diners i pel poder, dues de les ambicions més personificades d’aquella vella Europa estan present en tota la narració i són el motor de moltes de les situacions que viuen els famílies.

Maurice Druon està considerat com un dels gran autors francesos moderns i que va tenir més influencia en la món literari i també en el conjunt de la societat francesa. Fil d’un actor de la Comedie Francesa es va iniciar de jove amb articles periodístics i cròniques a la premsa diària . Combatent de primera hora i membre de la resistència , en va escriure el seu himne, El Cant dels Partisans. . Aquesta posició al final de la guerra li va obrir moltes portes i possibilitats arribant a ser Ministre de Cultura de la República amb Pompidú de President i secretari perpetu de l’Acadèmia francesa. Va tenir també diversos càrrecs de caire diplomàtic i va ser molts anys diputat a l’Assemblea Nacional per París. El món de la política i de les lletres que coneix a fons és un bon món per portar a les seves obres narratives traient-ne els aspectes més interessant però també els més banals. El retrat que en fa en alguns dels seus passatges literaris conté tota la grandiositat dels càrrecs i també al misèries que comporta la servitud del poder.

La història comença amb el naixement d’un dels descendents de la unió entre els dues famílies sobre els que bascula la narració. És un moment difícil per França amb la guerra mundial i els bombardeig dels zepelins sobre un París, que malgrat tot segueix essent una ciutat carregada de festa i espectacles com si la guerra no anés amb ella. La unió d’aquetes dues famílies ajunta per una banda el món dels negocis amb uns Schouldler que són banquers i que tenen àmplies ramificacions de negocis en la premsa en empreses industrials i per altra ban la família La Monnerie que representen i encarnen la vella França, terratinents en fase de decadència, militars que ja han perdut el comandament , homes de lletres llorejats i estrets vincles i lligams amb el món de la política i el poder.

Els conflictes generacionals esclaten quan la generació més jove vol prendre possessió dels negocis i els enfrontaments es succeeixen de manera continuada fins arribar a la situació de desenllaç fatal amb conseqüències per tota la família. La novel.la és sens dubte una mirada cruel, dura i sense cap mena de disculpa de la societat francesa d’entreguerres que no sap adaptar-se a les noves circumstancies i als avenços de la pròpia societat. La gerontocràcia que lluita per romandre en el poder malgrat aquest trontolli i posi en perill el mateix sistema social i al voltant d’aquest poderosos hi ha tot un seguit de personatges que es mouen com peix en l’aigua en aquest món de contradiccions, fidelitats i traïcions. L’arribisme polític, els negociants que no coneixen escrúpols, les baixes passions i les ambicions de prestigi vinculades a les ínfules literàries. Tot un món que acabarà esfondrant-se i del que només en sobreviuran els més capaços d’adaptar-se la nova època que neix a rel del desastre de la primera guerra mundial i el desconcert de les ideologies.

Els personatges són descrits amb una certa malvolença com si d’ells només es podés donar una imatge per persones interessades en si mateixes, que pensen més en destruir la relació que no pas en construir un futur. Algunes de les escenes són realment colpidores , con la de net més petit d’un dels patriarques que acompanya a sessió caritativa de l’avi a on veiem fins a quin punt l’arbitrarietat dels senyors podia resultar ofensiva i humiliant fins i tot er aquells ja ho havien perdut tot. La relació d’odi que mantenen alguns personatges sembla el nord de la seva vida i la destrucció de l’adversari és celebrat com una victòria que cal recordar i passar per la cara als derrotats.

Escrit amb solidesa argumental i amb una definició molt clara dels personatges que van adaptant-se a les necessitats de la narració i tenen un perfil ja predefinit en funció del rol que els pertoqui jugar en la trama argumental. No hi ha concessions a l’hora de mostrar-nos un panorama certament desolador de tota una generació que viu ancorada en el passat i en un valors que ja estan en franca decadència . Unes classes dominants que encara pugnen per mantenir-se en el poder quan saben que la seva influència i posició ja està en franca decadència i emergeixen noves generacions que hauran d’afrontar el repte del nou segle que de manera inexorable avança amb els canvis d’època que vindran.

L’autor que ha conegut els mecanismes del poder en fa aquí també una dissecció analítica posant de rellevància les ambicions pròpies d’aquest món de la política. Món carregat d’arribistes i de personatges que saben ocupar els espais en els moments adequats i mantenir-se en ells costi el que costi. En temps convulsos aquest fenomen es dóna molt.

Una clar i dur retrat de la societat francesa d’entreguerres.
Excel•lent. Cal esperar la publicació del darrer volum.

Jornada d’acomiadaments

Octubre 27, 2010

Al matí a la reunió del Grup Parlamentari Socialista hem acomiadat a Maria Teresa Fernández de la Vega que va deixar el govern i avui el seu escó al Congrés. Ben aviat serà anomenada membre del Consell d’Estat, òrgan consultiu del govern.
L’acomiadament de Fernández de la Vega va ser molt emotiva. Va explicar-nos les seves sensacions d’haver format part dels govern socialistes i va afirmar sentir-se “ orgullosa i agraïda de ser una més de tants que han ajudat a transformar somnis en realitats”.
Realment ha fet una tasca notable en els governs en que ha estat i ha estat també un referent del treball per l’equitat.

Al vespre, al bar Galdós, acomiadem a Joan Herrera que plega per anar a fer de candidat d’ICV a la Generalitat de Catalunya. Molts i moltes diputats i diputades catalans de tots els grups, periodistes i amics seus, Llamazares i també la seva substituta la Núria Buenaventura, antiga coneguda de quan era alcaldessa de Rubí i vam treballar plegats en una de les ponències del Congrés Municipalista de Catalunya i també varem coincidir en diverses festes amb els nens i nenes saharauís que a l’estiu venen a Catalunya. Farà bona feina , Segur!
No coincidint sempre amb les seves posicions sí que cal reconèixer-li al seva coherència i també la seva feina permanent al Congrés sobretot pel fet d‘haver-se de desdoblar moltes vegades. No sempre m’han agradat els seves formes però més enllà d’això el que cal i vull és desitjar-li molta sort amb aquest nou repte polític.

No hi haurà tripartit? .Segur?

Octubre 26, 2010

Aquest dies la precampanya sembla que s’ha centrat en la possibilitat i la voluntat de reeditar el govern tripartit a Catalunya.
Tothom dóna per fet que serà així malgrat no tots els socis ho considerin oportú.
Es parla de la manca de cultura de coalició , cultura molt habitual en altres països i amb un funcionament més que raonable.
Es comenta que la negació de la possibilitat és una estratègia de campanya i després, a l’endemà quan es vegin les xifres i el resultats la cosa canviarà.
Si no hi ha condiciona apriorístiques segur que no es pot reeditar el govern tripartit? Jo no ho tinc tant clar.
En aquest sentit és molt il•lustratiu aquest article:

¿Qui capitalitzarà l’herència del tripartit?. Joaquim Coll. El Periódico. 25.10

Amb nom propi

Octubre 25, 2010

• José Montilla. El President Montilla va anunciar de manera solemne que no hi haurà repetició del tripartit com a fórmula de govern. “El seu temps ha passat”, reblava Montilla i sense penedir-se de res no volia acceptar vots davant determinades posicions dels socis. Montilla amb aquesta posició coincideix amb la majoria del catalans que en totes les enquestes rebutgen aquesta fórmula. És ben curiós i segurament servirà per anàlisi i treball deductius de com, un govern que ha fet una enorme feina, que ha complert abastament el seu programa i que ha actuat amb decisió en temes claus del país i resoldre problemes endèmics, té una valoració tan baixa. Alguns parlen de poca explicació de la feina, altres de no tenir un relat de país. Sigui com sigui sembla que hi ha un cansament del govern de coalició. Amatent a la realitat Montilla rebutja aquesta fórmula i aposta per un govern sense cap mena de trava per complir el seu programa. Personalment crec que el tripartit ha estat una bona fórmula i que ho continuaria essent si es podés reeditar. Només porta 7 anys davant els 23 de govern monocolor de Pujol i , en canvi, la feina feta és molt més evident i més estructurant pel país. L’esquerra en aquest país és plural i trobar denominadors comuns tampoc hauria de ser tant difícil ,això sí, sense cap mena de condició apriorística i menys encara en temes que trenquin la cohesió del país. Jo, doncs, apostaria per un altre tripartit però el que cal és sumin i això ara sembla difícil. Vèncer les enquesta és la primera feina.

• Alfredo Pérez Rubalcaba. En el canvi de govern ha assumit la vicepresidència primera i serà el nou portaveu del govern. Veterà dels governs de González, Rubalcaba mostra una solidesa envejable en la pràctica política. Amb formes exquisides, a vegades és d’una duresa dialèctica incontestable. Les seves actuacions al Congrés són seguides sempre amb enorme interès pel que diu, però també per com ho diu. En el ministeri de l’Interior ha portat una batalla discreta contra ETA amb resultats interessants. Ara en la seva funció de virtual número dos del govern ,amb la difícil tasca de remuntar les enquestes, segur que hi esmerçarà tota la seva intel•ligència i tota la seva experiència política, que és molta i bona. No ho tindrà fàcil certament per coordinar les tasques d’un govern que ,a un any i mig de les eleccions, i amb un full de ruta complex vol remuntar la davallada que pronostica la demoscòpia amb un exercici de pedagogia i també amb actuacions en el camp de les polítiques socials. No serà fàcil, segur, però Rubalcaba és el paradigma de treball, constància i esforç que són elements importants per dirigir un govern amb voluntat de superar el difícil moment en que està.

• Mila Arcarons, Montserrat Colldeforns, Josep Maria Reñe i Joan Trullen, que han protagonitzat, en les jornades de debat VNG-III sobre la crisi, un important debat sobre la sortida de la crisi i els canvis del model productiu al nostre país. En aquest temps en que la crisi ha afectat i encara afecta a la nostra societat hem sentit tesis que són, a vegades, indesxifrables per la seva complexitat i perquè es mouen en el món sempre opac de les finances internacionals. Les explicacions que ens van donar els i les ponents van ajudar, sens dubte, a fer-nos entendre quines són els dificultats i els perquès de la recessió econòmica, l’esfondrament de les economies i el tema del l’atur que és especialment sagnant al nostre país. Explicacions raonades, tesis ben argumentades,visions dels diversos aspectes que aporten ,sinó solucions, si almenys esperances de sortida de la situació ,amb canvis, això sí, que aniran des de la nostra posició personal fins als valors col•lectius. És important que persones amb la preparació de les que van intervenir en el debat de Vilanova expliquin de manera planera i entenedora la situació. És una bona manera de prendre consciencia dels canvis als que haurem d’enfrontar-nos.

• Ángeles González-Sinde . La Ministra de Cultura del govern espanyol podria ser notícia pel cessament d’Ignasi Guardans però considerem que ho és més, encara, per l’actitud que ha pres davant l’alcalde de Valladolid. El primer regidor d’aquesta ciutat castellana el Sr. Francisco Javier León de la Riva és aquell “senyor”que , comentant els nomenaments ministerials, es va despatxar a gust amb la nova ministra de Sanitat Leire Pajin, fent alguns comentaris desafortunats (per dir-ho finament) sobre el físic de la nova ministra. Ara en la inauguració del festival de cinema de Valladolid la ministra de Cultura va decidir no anar-hi de manera voluntària per mostra la seva solidaritat amb Pajin i per no haver de crear cap salutació amb el llengut alcalde. Si és en la política a on la dona ha aconseguit les cotes més altes d’igualtat també és cert que hi ha un latent masclisme que, de tant en tant, ressorgeix amb una certa força . El cas de l’alcalde de Valladolid és una mostra clara d’això. Si el fet en sí mateix és rebutjable, ho és més encara el silenci còmplice de la direcció del seu partit, el PP, que més enllà d’unes disculpes formals no li ha exigit una rectificació a fons.

No sap amb qui està parlant

Octubre 20, 2010

Maleïda frase.
Ens recorda temps passat. Lleig!
És com una mena de retorn agre d’una mala digestió dialèctica.
Maleïda perquè algun disgust pot causar . A qui la pronúncia i a qui va dirigida.
Encara queda un mínim record de la polseguera que a aixecar quan una coneguda periodista “matinera” la va etzibar a un vigilant del dipòsit de vehicles retirats per la grua quan la periodista tenia en aquella època representació popular. Va voler treure el vehicle sense pagar la corresponent multa.

Una cosa semblant sembla que ha passat a Vilanova, un jove regidor, que sembla que té un futur polític rellevant, s’ha enganxat amb un poli i també fent un ús pervers de al seva condició de regidor l’hi ha etzibat , com avantatjat alumne de la periodista matinera, “ No saps amb qui estàs parlant” o alguna cosa similar amb el mateix objectiu.
La resposta que crec que cald donar és clara : “no ho sé ni m’importa” i naturalment després procedir al que correspongui.
Si el representant popular circulava per un indret a on està prohibit paga la multa , calla i a córrer. Reflexiona perquè demà serà un altre dia.

Ja sabem que ningú està lliure de culpa per tirar la pedra. I en temes de circulació sempre hi ha hagut petites i poc temeràries infraccions fetes a consciència que passen la majoria de les vegades desapercebudes. Però si t’enxampen , aguanta el tipus i si tens representació política , t’aguantes encara més i abaixant el cap pagues i calles. Això seria l’òptim, acceptar la culpa, aprendre la lliçó i estar avergonyit perquè quan es tenen càrrecs públic a més de complir els normes com qualsevol altre ciutadà – perquè malgrat tot s’és qualsevol- ha de donar exemple d’aquest compliment..
Mai s’ha donar mal exemple com ha fet el jove regidor vilanoví i promesa de la política catalana.

No s’hi val voler tapar la infracció i la desmesurada reacció, que no és correspon a la temprança i capteniment que ha de tenir un il•lustre regidor escollit en representació nostre, amb al•lusions a les batalles patriòtiques, ni s’hi val que la seva cap de grup, digui ara, que ja fa temps que es viuen situacions poc exemplars a la policia local. Cadascú ha de fer la seva feina i la del policia municipal ne és pas una feia fàcil. Necessària i imprescindible feta amb correcció la immensa majoria de les vegades que topa en moltes ocasions amb les incontinències verbals que, possiblement tots, tenim i que molts retenim i que alguns i, dissortadament també els regidors, es deixen portar pel rampell, que encara que després se li vulgui donar un to èpic i patriòtic és rebutjable.

A la nostra societat avui sembla que hi ha una certa tendència a rebotar-se contra l’autoritat , i si aquest autoritat és la policia millor encara ja ho diuen i ens ho adverteixen els i les mestres de P-3 d’aquesta crisi. Però quan algú que té autoritat per delegació nostre, es rebota contra una altra autoritat que actua en part per delegació de la institució de la que forma part és que alguna cosa falla.
O no s’entén el concepte d’autoritat o cal comptar fins a deu abans de que el rampell ens traeixi.
Tot plegat actituds perfectament millorables i menys ostentació de càrrec.

Publicat al Punt del Penedès.

Amb nom propi

Octubre 19, 2010

• Jorge Semprún. Jorge Semprún és un dels personatges que han marcat en part a una determinada generació aquella que va viure la guerra i després a l’exili va haver d’afrontar els importants canvis ideològics que es van anar produint després de la segona guerra mundial.. Fills de burgesos republicans va viure exiliat París, va ser empresonat per la Gestapo com a resistent i enviat al camp de concentració de Buchenwald. En va sortir viu. Comunista i lluitador contra l’Espanya franquista va anar deixant el comunisme i va ser expulsat pels seus companys de partit . Més tard va ser Ministre de Cultura amb el govern socialista de Felipe González. Té una llarg i extraordinària obra literària que el fa ser un dels pensadors i escriptors espanyols, malgrat hagi viscut més anys a França que no pas aquí, de l’actualitat amb més reconeixement per la seva trajectòria vital de lluita contra l’opressió i a favor de les llibertats i també per la seva brillant carrera literària. Ara és novament notícia perquè surt publicada una extensa biografia seva escrita per la periodista alemanya Franziska Augstein que sota el títol “Lealtad y Traición” edita Tusquets. Fruit d’un inicial projecte d’una llarga entrevista que ha derivat finalment amb una biografia interpretativa de la trajectòria vital de Semprún. Molt documentada que a l’hora ens descriu de manera emotiva una bona part del segle XX.

• Charles Yeager. Aquest aviador nord-americà que té el rècord d’haver estat el primer home que va trencar la velocitat del so, va estar, dies enrere, a la ciutat de Sort per rememorar un episodi succeït a l’any 1944 quan va ser abatut damunt França i va poder escapolir-se de la persecució dels nazis i va arribar a Espanya a través de la Vall d’Aran. Detingut per la guàrdia civil i empresonat a Sort a l’espera que els representants consulars es fessin càrrec d‘ell i podés marxar cap a Anglaterra via Gibraltar i reprendre el combat contra els alemanys. Hem pogut llegir amb detall aquesta epopeia en un article de David Marín al Punt. Aquest fet posa damunt la taula altre vegada les xarxes que durant al segona guerra mundial existien per travessar la frontera i portar cap a Espanya a persones perseguides pel nazisme i també a molts aviadors que queien sobre França i podien fugir i tornar al combat. L’existència d’aquestes xarxes fou abastament documentada en el llibre de Josep Calvet , Les Muntanyes de la llibertat,, en que fa un repàs exhaustiu de les persones que es dedicaven a conduir per les rutes de sortida els fugitius. El retorn de Charles Yeager a Sort per visitar la presó a on va estar , avui reconvertida en un centre d’interpretació de les xarxes de fugida, constitueix un inoblidable record però també un homenatge a aquells que es van jugar els bens i la vida per ajudar als que lluitaven per la llibertat i contra el nazisme a Europa.

• Eduardo Mendoza. Ha guanyat el premi Planeta del 2010. L’escriptor que ja té una sòlida i consolidada obra literària amb títols com “La ciudad de los prodigios”, “El misterio de la cripta embrujada”, “La verdad sobre el caso Savolta” i més actualment “El asombroso viaje de Pomponio Flato” ha estat guardonat amb el premi de novel.la Planeta, un dels més ben pagats i que té després una difusió enorme. Fins el moment la majoria de les narracions de Mendoza estan ubicades a la ciutat de Barcelona i de manera paradigmàtica en el llibre “La ciudad de los prodigios”, trasllada, ara, l’acció de la novel.la guanyadora al Madrid en els moments previs a l’esclat de la Guerra Civil. L’obra que portarà el títol de “Riña de gatos” està protagonitzada per un jove anglès, expert en art, que es veu involucrat en una trama d’espionatge i intriga política en la primavera prèvia al fatídic juliol del 36. Barreja de personatges de veritat i altres de ficció ens ofereix un retrat coral de la societat d’aquell moments en que alguns ja viuen amb la previsió del conflicte que ve i altres encara en no ser-ne conscient viuen una vida acomodada i fora de la realitat. Haurem d’esperar fins els primers dies de novembre per poder llegir aquesta novel.la. La qualitat i la capacitat narrativa de Mendoza presagia una excel•lent narració. Lectura, ben segur, apassionant

• Barcino. Amb aquest nom que correspon a la denominació llatina de la ciutat de Barcelona va ser batejada la tuneladora que forada el subsòl barceloní perquè hi passi el tren d’alta velocitat. Ara la Barcino jo ha superat la Sagrada Família sense cap inconvenient ni cap mena de repercussió sobre el temple i la seva estructura. Queden doncs enrere i desmentits tot aquell allau de malvestats que semblava que amenaçaven al temple pel pas de la tuneladora. Que la preocupació existís, és, crec del tot raonable, el que ja no ho és tant és que això fos aprofitat de manera barroera per fer-ne un combat polític per part de CiU i del PP, (amb una certa complicitat d’ERC) que són curiosament els qui, des de la Generalitat i el Ministerio de Fomento, en aquell moments van decidir aquest recorregut. Les obres segueixen endavant i esperem que ben aviat acabin i que, aquells que es van dedicar a generar confusió i temors per debilitar els governs municipal i fins i tot organitzant un guirigall “patriòtic-religiós” al Congrés de Diputats, reflexionin sobre la seva manera de fer política i veure com, a vegades, el que cal és, des del rigor. vetllar perquè les coses es facin bé. Coneixent però les actitud històriques del CiU i PP poca cosa es pot esperar que no sigui cridòria i canvis de posició en funció del guanys que a curt termini pugin ( puguin, només) obtenir.

Multicultura qüestionada

Octubre 18, 2010

Les declaracions de la cancellera Merkel han estat impactants quan ha manifestat de manera contundent : “ Y, por supuesto esta perspectiva de una sociedad multicultural , de vivir juntos y disfrutar del otro ha fracasado, ha fracasado absolutamente” i va reblar el clau quan manifesta que els immigrants han d’integrar-se i aprendre l’alemany com element imprescindible. Això sí Merkel reconeix també que els ciutadans i ciutadanes immigrants han de tenir els mateixos drets que tothom.

Aquest posició que no és aliena a que les enquestes a Alemanya indiquen que prop del 60 per cent dels enquestats considera que els immigrants provinents dels països de creences islàmiques no respecten la constitució.

No hi ha dubte que la situació es preocupant però també hi ha una certa raó en el comentari de Merkel, hi ha una multiculturarilat de dret que és inapel•lable però aquesta multiculturalitat no s’ha consolidat de fet.

Les paraules de Corbacho , dient que “ el darrer veí que arriba no ha d’imposar la seva norma” també són prou eloqüents . Segurament, com sempre ha estat en temps de crisi, sorgeixen problemes que cal evitar i sobretot resoldre per la via d’una convivència i coexistència oberta i real amb un referents clars per evitar enfrontaments que donin forces a les actituds populistes en política i xenòfobes en l’aspecte social.

Uns “estats generals” per a la vegueria

Octubre 17, 2010

L’Institut d’Estudis Penedesencs ha culminat les seves jornades que al llarg d’un parell de caps de setmana han versat sobre el Penedès al Segle XXI,diverses i interessants ponències s’han ant desenvolupant amb la voluntat de posar damunt la taula aspectes que tenen una significació social important. La cultura, el mitjans de comunicació, la participació política….temes tots ells que són imprescindibles a l’hora de significar un territori concret en un país. Significar el paper del Penedès a Catalunya no és una feina fàcil. Significar un territori com el nostre prop d’un àrea metropolitana i fer-ho intentant que no resti desdibuixat en una amalgama diversa però amb fort poder polític i administratiu no és tasca fàcil.

La política en la seva vessant parlamentària ja ha decidit que el Penedès no serà vegueria ( després ,els canvis de majories poden refer decisions) , queda també palesat que en cas de rectificació el camí serà ben llarg i feixuc i encara ho serà més llegint la sentencia del TC sobre l’estatut en la part que fa referència a la divisió territorial. I com dèiem, la mateix via parlamentària ha dotat al país d’un necessari reconeixement d’una àrea metropolitana amb un poder polític prou notable com difuminar els territoris que s’annexionin a la Regió I. Això són realitats que no poden amagar-se però que són prescindibles – ara per ara- per reestructurar la doctrina de la vegueria. Cal que posem negre sobre blanc unes bases sòlides i contrastables i inqüestionables que donin carta de viabilitat a la construcció de les vegueries.

Acaba aquí el camí per la construcció d’una vegueria penedesenca?. Crec que no. Segurament es tanca un dels canals polítics – n’ hi haurà d’altres clar, també des de la mateixa política- però creiem que ara cal que es treballi des de la via de la “civilitat” entesa com a ciutadania preocupada pel seu futur en el pla territorial i aquesta és una feina que no només cal deixar a la “política” que tot i ser molt important i finalment imprescindible. Hi ha, però, també, un altre espai el de la “civilitat” que ha de tenir prou empenta per estructurar un discurs que sigui prou atractiu, convincent , estructurant i sòlid des d´’una perspectiva de voluntat territorial econòmic i social.

De com i quan cal estructurar el procés d’assentar les bases del Penedès com a vegueria no seré jo quin en doni resposta ni tan sols consell o recomanació . Hi ha prou institucions i organismes a les tres ( quatre) comarques per fer de pal de paller i de convocar uns “estats generals” per assolir un document prou sòlid que emergeixi des del a civilitat i sigui incontestable des de la política. Ens Caldrà un exercici de seducció de les administracions avui existents en el territori. Reivindico el Pacte de Sant Martí – creat per definir unes infraestructures – ampliat a la societat civil com un marc idoni i instrument per tirar endavant, treballar , debatre i fer propostes. Ja hi ha, crec, un nivell de teorització important , treballs de tesi i estudis sobre la situació i projecció del Penedès . Cal doncs harmonitzar tot aquest pòsit i bagatge destriant el gra de la palla i tenir unes conclusions vàlides sobre el territori. A més de seduir a les administracions cal inculcar il•lusió a la ciutadania. Estem en moments de crisi i en aquest moments calen seguretats i il•lusions, projectes engrescadors. Un discurs sòlid de territori que millori les condicions de la seva ciutadania i doni oportunitat de combatre la crisi des d’aquí és un discurs engrescador. Contra el pessimisme, contra els que diuen que ara no és moment de debatre aquest temes perquè les prioritat són unes altres – en canvi sí sembla possible i prioritari debatre el toros i els correbous en un exercici d’hipocresia parlamentària inaudita– afirmem que és el moment de debatre l nostre futur territorial en l’àmbit social en l’àmbit de les entitats i institucions, el trasllat a la política ja vindrà si hi ha la majoria per fer-ho.

El director del Diari, en Guillem Mercader, feia una interessant reflexió sobre el paper de la premsa , crec que els mitjans d’informació a més de sobreviure en aquest temps com diu el mateix Mercader, tenen segurament l’autoritat moral i l’obligació cívica per impulsar el debat i fer una funció social que la política en aquest tema ha deixat per moure’s en el camp de l’estricte partidisme quan no un tacticisme de baixa volada.