Archive for Novembre de 2010

Gestos significatius

Novembre 30, 2010

José Montilla la mateixa nit de les eleccions ja anunciava la convocatòria d’un congrés i la seva voluntat de no presentar-se de nou per dirigir el PSC.
Ahir també anunciava que no prendria possessió del seu escó.
Entenc que és un gest prou significatiu i valent per assumir responsabilitats polítiques per la derrota del partit.
Però és només Montilla qui l’ha d’assumir i renunciar a l’escó?
¿No creuen els consellers, que ara són diputats, que haurien de seguir el seu exemple després dels resultats i la no validació de l’acció de govern?
No creieu que estaria bé, també, que el portaveu al Parlament pregués també la mateixa decisió com a responsable de la línia política seguida?
I el cap de campanya?. Seguirà impertèrrit o assumirà també alguna responsabilitza en la deriva d’aquesta campanya ?
I així podríem seguir amb aquells que ja porten anys i panys ….
El gest de Montilla crec que un cop més l’honora però en fer-ho sol ho fa que tot plegat sembli força inútil.
Davant una etapa dura potser cal que noves persones assumeixin les responsabilitats de direcció del grup. L’experiència s’adquireix també per la via dels fets i en el treball del dia a dia.

Anuncis

Amb nom propi

Novembre 29, 2010

• Artur Mas. Ha guanyat amb contundència les eleccions i amb més de seixanta escons té garantida la seva elecció com a President. A més CiU ha tret un resultat difícilment millorable , ha guanyat a totes les comarques i amb moltes ciutats de Catalunya fins ara feus del PSC . Desprès de 7 anys, sense aconseguir la majoria absoluta , sí que té la capacitat de formar govern amb una certa tranquil•litat i cercant complicitats puntuals pot governar bé el país. No hi ha dubte que la voluntat de canvi de la ciutadania ha estat molt clara i s’ha palesat de manera directa a les urnes ja que, fins i tot, de manera moderada ha pujat la participació. Victòria doncs incontestable i ara a governar. Veurem quines són les primeres mesures que prendrà i també tindrem les primeres apostes de la seva orientació amb el nomenament dels consellers. Expectativa confirmada a les urnes i ara caldrà veure com governa i si la voluntat de cercar complicitats es confirma.

• José Montilla. És avui l’altra cara de la moneda. Derrota sense pal•liatius. Reconeguda i expressada per ell mateix en una compareixença molt sincera. Derrota i anunci de que deixa el càrrec de primer secretari del PSC. No hi ha dubte que Montilla assumeix responsabilitats. Segurament no hauria de ser ell sol. Una derrota electoral no és responsabilitat només del candidat sinó de la totalitat del partit, això sí, un partit amb jerarquia com el PSC també ha de jerarquitzar aquesta responsabilitat. El seu exemple de deixar el càrrecs segurament hauria de ser el camí ha seguir per altres dirigents que ja porten les regnes del PSC fa molts anys. Les causes? Moltes hi diverses però és fa difícil mantenir el govern amb una crisi econòmica galopant i una sentència sobre l’estatut que ha decebut a una majoria d ela ciutadania. El PSC desprès dels seus pitjors resultats de la història hauria de prendre decisions importants, no fer-ho precipitadament però tampoc allunyar-ho amb el temps. De tota manera: gràcies President !. Crec que ha fet una bona tasca i una defensa de Catalunya com ami havia fet un President.

• Ana Maria Matute. Ha estat guardonada amb el premi Cervantes de la literatura castellana. Matute havia estat una eterna aspirant a rebre el guardó però no ha estat fins avui als 85 anys que s’ha materialitzat la vella aspiració. Matute va començar amb una literatura realista amb un seguit d’obres que feien referència a la guerra civil i sobretot les vivències de la postguerra per endinsar-se després en una literatura d’evocació de la infància i amb obres d’una fantasia desbordada que li ha conferit aquesta etiqueta d’escriptora d’una imaginació més que notable i capacitat per enlairar-se en la ficció. El guardó representa premiar tota la seva trajectòria literària de manera justa i també la seva capacitat de superar l’adversitat i traslladar-la a l’obra literària. Evidentment la premsa ha publicat llargues pàgines de reconeixement cap a Matute amb anàlisi de la seva obra i la seva vida , ens quedem amb aquestes paraules d’Almudena Grandes que resumeix la importància del reconeixement que ha rebut Ana Maria Matutes : “ Le he oído decir por la tele que el Cervantes supone su consagración. Yo sólo puedo decir que, con premio o sin él, si ella no me hubiera enseñado a tiempo cómo me llamo y en que consiste mi oficio , ni yo sería yo, ni habría escrito los libros que he escrito”.

• Felipe González.Idolatrat per uns i odiat per altres la figura de l’expresident González és incommensurable. La seva participació en el míting del Sant Jordi del PSC va ser impressionant per la seva capacitat de centrar l’atenció i per la capacitat pedagògica d’explicar en breus instants i amb un llenguatge planer la situació de ciris i les receptes que al seu entendre cal donar des de la socialdemocràcia. No he estat mai massa entusiasta de González però si que li he reconec una talla i un capacitat política per sobre del nivell “normal” dels nostres polítics, excepcional. Possiblement hagué estat un excel•lent president d’Europa i possiblement també el seu biaix progressista hagués fet que la crisi s’afrontés des d’una altra perspectiva, molt més social i amb distribució més justa de les càrregues per sortir-ne. És evident que la seva no responsabilitat de govern li permet expressar-se amb molt més llibertat i poder fer crítiques que quan es tenen responsabilitats governamentals no es poden fer. No es va tallar quan va insinuar alguns dubtes que va tenir amb l’actuació de l’actual president però tampoc quan va carregar contra la política de baixa estofa del PP generant dubtes sobre la solvència d’Espanya en els mercats internacional. Realment amb el temps Gónzalez millora. Envejable.

Amb nom propi.(29-11)

• Artur Mas. Ha guanyat amb contundència les eleccions i amb més de seixanta escons té garantida la seva elecció com a President. A més CiU ha tret un resultat difícilment millorable , ha guanyat a totes les comarques i amb moltes ciutats de Catalunya fins ara feus del PSC . Desprès de 7 anys, sense aconseguir la majoria absoluta , sí que té la capacitat de formar govern amb una certa tranquil•litat i cercant complicitats puntuals pot governar bé el país. No hi ha dubte que la voluntat de canvi de la ciutadania ha estat molt clara i s’ha palesat de manera directa a les urnes ja que, fins i tot, de manera moderada ha pujat la participació. Victòria doncs incontestable i ara a governar. Veurem quines són les primeres mesures que prendrà i també tindrem les primeres apostes de la seva orientació amb el nomenament dels consellers. Expectativa confirmada a les urnes i ara caldrà veure com governa i si la voluntat de cercar complicitats es confirma.

• José Montilla. És avui l’altra cara de la moneda. Derrota sense pal•liatius. Reconeguda i expressada per ell mateix en una compareixença molt sincera. Derrota i anunci de que deixa el càrrec de primer secretari del PSC. No hi ha dubte que Montilla assumeix responsabilitats. Segurament no hauria de ser ell sol. Una derrota electoral no és responsabilitat només del candidat sinó de la totalitat del partit, això sí, un partit amb jerarquia com el PSC també ha de jerarquitzar aquesta responsabilitat. El seu exemple de deixar el càrrecs segurament hauria de ser el camí ha seguir per altres dirigents que ja porten les regnes del PSC fa molts anys. Les causes? Moltes hi diverses però és fa difícil mantenir el govern amb una crisi econòmica galopant i una sentència sobre l’estatut que ha decebut a una majoria d ela ciutadania. El PSC desprès dels seus pitjors resultats de la història hauria de prendre decisions importants, no fer-ho precipitadament però tampoc allunyar-ho amb el temps. De tota manera: gràcies President !. Crec que ha fet una bona tasca i una defensa de Catalunya com ami havia fet un President.

• Ana Maria Matute. Ha estat guardonada amb el premi Cervantes de la literatura castellana. Matute havia estat una eterna aspirant a rebre el guardó però no ha estat fins avui als 85 anys que s’ha materialitzat la vella aspiració. Matute va començar amb una literatura realista amb un seguit d’obres que feien referència a la guerra civil i sobretot les vivències de la postguerra per endinsar-se després en una literatura d’evocació de la infància i amb obres d’una fantasia desbordada que li ha conferit aquesta etiqueta d’escriptora d’una imaginació més que notable i capacitat per enlairar-se en la ficció. El guardó representa premiar tota la seva trajectòria literària de manera justa i també la seva capacitat de superar l’adversitat i traslladar-la a l’obra literària. Evidentment la premsa ha publicat llargues pàgines de reconeixement cap a Matute amb anàlisi de la seva obra i la seva vida , ens quedem amb aquestes paraules d’Almudena Grandes que resumeix la importància del reconeixement que ha rebut Ana Maria Matutes : “ Le he oído decir por la tele que el Cervantes supone su consagración. Yo sólo puedo decir que, con premio o sin él, si ella no me hubiera enseñado a tiempo cómo me llamo y en que consiste mi oficio , ni yo sería yo, ni habría escrito los libros que he escrito”.

• Felipe González.Idolatrat per uns i odiat per altres la figura de l’expresident González és incommensurable. La seva participació en el míting del Sant Jordi del PSC va ser impressionant per la seva capacitat de centrar l’atenció i per la capacitat pedagògica d’explicar en breus instants i amb un llenguatge planer la situació de ciris i les receptes que al seu entendre cal donar des de la socialdemocràcia. No he estat mai massa entusiasta de González però si que li he reconec una talla i un capacitat política per sobre del nivell “normal” dels nostres polítics, excepcional. Possiblement hagué estat un excel•lent president d’Europa i possiblement també el seu biaix progressista hagués fet que la crisi s’afrontés des d’una altra perspectiva, molt més social i amb distribució més justa de les càrregues per sortir-ne. És evident que la seva no responsabilitat de govern li permet expressar-se amb molt més llibertat i poder fer crítiques que quan es tenen responsabilitats governamentals no es poden fer. No es va tallar quan va insinuar alguns dubtes que va tenir amb l’actuació de l’actual president però tampoc quan va carregar contra la política de baixa estofa del PP generant dubtes sobre la solvència d’Espanya en els mercats internacional. Realment amb el temps Gónzalez millora. Envejable.

Becaina i reflexió

Novembre 27, 2010

Sempre he estat molt respectuós amb les recomanacions de l’autoritat competent. Seguint els seus consells avui dedicaré tot el dia a reflexionar sobre la jornada de votacions de demà. Aclareixo que ja sé que votaré i ho faré convençut i conscient del que voto.. La reflexió no em farà canviar el sentit de vot però si que pensaré en la meva decisió i si aquesta serà transcendent pel país.

Després de ben dinar, amb un puro i un copeta pensaré si al final de túnel hi ha llum d’esperança com preconitza el Mas o ,com en aquelles pel•lícules de l’època del Buster Keaton, a la sortida hi haurà un barranc i ens la fotem de manera col•lectiva i també em preocupa ara que passarà quan m’acosti a un lloc que hi ha bandera espanyola. Hauré de vigilar la meva cartera?. O és al rèplica d’allò que sota la senyera ( del Palau) hi amaguen la cartera? . I m’imagino tot estant a la mesa electoral vetllant per la puritat de les eleccions com s’acosten jovenetes que tot deixant els seu vot i sembla que orgasmen i intueixo un altre vot pel Montilla com ens expliquen que passa les joventuts sociates. Què banalitzem?, el vot o l’orgasme?. He de deduir que si no hi ha orgasme no hi ha vot. Apa!.

Però la reflexió segueix de manera profunda i veig els daus que tira el Puigcercós i em retrotrauen al joc del mentider que practicarem de joves als bars de moda. Cubilets i daus cantar una jugada de farol i enganyar a l’altre. I au! a pagar ronda. I també em veig recollint la restes del símbols independentistes i als pobres il•legals que la Sánchez Camacho s’ha carregat tot al•legant que tot plegat és un error. Marrameu! .Ara de dels desitjos íntims en diuen errors del fabricant?

I segueixo portat per la necessària necessitat de contrastar propostes i recordo, ara, que en els darreres eleccions a la presidència de l’escala del bloc de pisos de casa cap candidat ens va explicar que guanyava i, sobretot, com ho guanyava que és el que realment interessa, Per cert, li he de preguntar al Sr. Herrera que val la bici que porta ja que a la seva declaració no en parla. I El Laporta? Ens enviarà a detectius a seguir-nos a tots o ens farà baixar el pantalons quan passem pels escàners quan entrem a les dependències oficials. Això sí el Carretero m’agrada ni prohibir anar a més 80 ni cap restricció per fumar.. fumar que?. El Rivera que no ja es despilota i el Robles d’UPyD intentant recuperar l’escó que va deixar, ara de la ma de la Rosa Díez…

I després encara em queda pensar en l’altre quantitat de partits i grup d’amics que intenten obtenir algun escó per passar-s’ho d’allò més bé al Parlament o durant la campanya, el Pirates, els Insubmisos, el Antitaurins, tota la gamma de verds possibles els falangistes reconvertits i el Partit Aragonesista.. en fi un poti-poti que cada cop que hi ha eleccions intenten esgarrapar amb constància i tossuderia un vot més…

I la reflexió em porta per uns moments a veure a la representant de la CORI, la incommensurable Carmen de Mairena prenent possessió com la primera Presidenta de la Generalitat. I plof ! Em desperto de cop amb mal de cap. La reflexió s’ha fet tan pesada que m’he adormit. Tot plegat ha estat un mal somni potser fruit d’una fartanera d’idees , propostes i noms….

Demà a votar i dilluns veure-les venir. Segur que encara hi ha partit i serà ben emocionant.

Publicat a la Contra del Punt del Penedès

El meu suport

Novembre 26, 2010

Transcric el breu comentari que he publicat al diari de la candidata “Notes des del Garraf” en suport a la candidata Mila Arcarons.

“En política els valors són fonamentals.
En política els programes, com a proposta de contracte amb la ciutadania, són necessaris i imprescindibles.
En política les actituds són importants per saber el “com” portarem a la pràctica els propostes.
Però en política són realment importants els persones , les persones que la fan perquè altres persones rebin la seva acció.
Votaré socialista perquè m’agrada el que proposen i em sento còmplice de les seves propostes però també votaré socialista perquè en la llista hi va la Mila, segurament no en el lloc que la seva feina i la seva dedicació li farien merèixer.
Pel seu compromís personal i amb el partit, perquè coneix amb profunditat rels treball de les administracions i pot aportar el seu bagatge de manera desinteressada, per la seva capacitat de treballar en equip i cercar complicitat. Ho faré per la constància, la rigorositat en la feina ,la preparació i per l’esforç per trobar sempre solucions las problemes i la seva decidida activitat entenen la política com un servei a la societat .Tot plegat la fan una immillorable candidata.
Ha treballat des de la proximitat i per superar el divorci entre al ciutadania i la política i ho ha fet amb pedagogia, explicant-se i escoltant, escoltant molt i a tothom.
Bon programa sí, i en cas de la Mila bona candidata i millor persona.”

Dos apunts

Novembre 25, 2010

• A la Vanguardia Màrius Carol signava una interessant columna sota el títol de “El guiño y la ceja” en ella comenta el fet de que alguns intel•lectuals que havien signat a favor de Zapatero en les anteriors eleccions avui s’han passat a signar a favor de Joan Herrera. Sense jutjar el canvi de posició, per altra banda ben lliure i legítima, si que Carol es pregunta a on eren tots aquest personatges el món de la cultura quan el TC va retallar l’Estatut, llavors afegeix no ni va haver cap que obris la boca. Certament cal respectar la seva posició però vam trobar a falta la seva solidaritat o com a mínim comprensió en aquell moment difícil .

• A la mateixa Vanguardia hi ha la resposta que Cavo de Llano , actualment Defensora del Pueblo , a una carta que li havien tramés des de RAC-1 en la que li demanaven opinió sobre un article de Monzó publicat al mateix diari sobre les sancions de la Generalitat a les empreses que no havien etiquetat en castellà. La resposta torna a ser una antologia del despropòsit assenyalant que qualsevol tema vinculat amb el català és secundari. En definitiva que seguim amb aquesta mena d’al•lèrgia que des d’aquesta instància hi ah qualsevol tema relacionat amb e català. Sorprenent!

Amb nom propi

Novembre 22, 2010

Josep Maria Castellet. Ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura per la seva llarga trajectòria literària, per ser una peça clau en l’aproximació entre les diferents cultures de l’estat espanyol. Escriptor de la generació dels cinquanta coetani i amic d’escriptors com Barral, Garcia Hortelano ,Ferrater, Fuster. Van ser una generació marcada per la guerra civil i alhora van ser la generació que va començar a obrir escletxes en el panorama fosc de la dictadura franquista que tenia la cultura com un dels elements a reprimir amb major intensitat. Castellet va publicar a l’any 1963. “Poesia Catalana del segle XX” amb col•laboració amb Joaquim Molas i va ser considerada com una obra de referència en l’anàlisi dels potes catalans, a l’any 1975. publica “ Nueve novísimos poetas españoles” , obra que va crear polèmica per la tria feta més per la forma que pel fons. Darrerament ha publicat dos llibres de memòries “Els escenaris de la memòria” i “Seductors, il•lustrats i visionaris” que són breus biografies dels personatges que van influir en la seva personalitat. Castellet va ser impulsor dels diàlegs entre Castilla i Catalunya va impulsar també la Comunitat Europea d’Escriptors. Com a editor va promoure la publicació d’autors d’avantguarda i com a crític literari ha esdevingut un dels més llegits i escoltats. En definitiva un dels personatges imprescindibles de la nostra cultura.

José Montilla. President de la Generalitat i candidat del PSC a repetir en aquesta Presidència ha anunciat que no es presentarà a una tercera reelecció. L’anunci fet en mig de la campanya electoral té una alta significació. En primer lloc perquè s’oposa al idea que ha llançat el seu principal contrincant que ja parla de 12 anys de govern convergent presidit per ell. La limitació de mandats , sobretot quan es tracta de càrrecs d’altra representació institucionals no esta regulat com en altres països i depèn`n de la voluntat de cada candidat. Quines raons han abocat a Montilla a dir-ho ara? La previsió de les enquestes?. Pensa ja en el dia 29 si no aconsegueix la majoria? Creu que passada la crisi caldrà un altre estil i tarannà de dirigir el país?. Sigui com sigui cal veure si a l’electorat aquest anunci li fa transvasar el vot o si simplement queda com un anunci més de campanya electoral. Sigui com sigui ha atret ,sens dubte, l’atenció mediàtica i també ha posat la ratlla de sortida de la successió al sí el PSC. Candidats a substituir-lo no en mancaran. En sortiran de sota les pedres. Segur!

Minyons de Terrassa. La colla castellera dels Minyons de Terrassa ha posat la cirereta a una setmana important pel món casteller carregant els tres de deu amb folre i manilles. Era dimarts era quan a Nairobi la UNESCO declarava els castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat , declaració que és un reconeixement a la importància que els castells tenen per la cultura del nostre país i ara també per la cultura universal. No hi ha dubte que els castells constitueixen un referent clar de la nostra cultura popular i esdevé una activitat fonamental per entendre els valors del propi país. La solidaritat, l’esforç comú. la pinya per un objectiu comú, la necessària col•laboració per la feina.. tot plegat valors que haurien de tenir la correspondència a la mateixa vida quotidiana. Els castells , les colles castelleres han aconseguit també un ressò mediàtic notable fruit de l’esforç per difondre la seva feina i el seu simbolisme.

Ernest Lluch. Diumenge s’acomplia el desè aniversari de la seva mort a mans dels canalles d’ETA . Lluch era una nosa per l’estratègia dels violents, una veu lúcida que posava damunt la taula el diàleg com a única arma per entendre’s i cercar solucions que ajudessin portar a nous horitzons de pau i absència de violència al País Basc. Amb una coratjosa decisió Lluch havia analitzat la situació, havia plantat cara directament als que rebutgen de la pau i es mostrava bel•ligerant en el procés d’aïllar socialment els violents per establir la dialèctica com un instrument de trobar solucions. Com sempre en aquest casos van poder matar el cos però no l’esperit ja que els seus escrit, les seves paraules ressonen encara i el seu exemple l’han seguit moltes altres persones que han aconseguit que avui, la situació al País Basc, tingui una perspectiva molt millor que la que ell va poder veure. El seu sacrifici ha contribuït ,sens dubte, a remouré consciències i ens apropa una mica més a la situació d’absència de violència que Ernest Lluch havia somiat tantes vegades.

La declaració

Novembre 18, 2010

DECLARACIÓN INSTITUCIONAL. (Número de expediente 140/000034.)
El señor PRESIDENTE: Antes del inicio de las votaciones los grupos parlamentarios, a través de sus portavoces, han hecho llegar a la Presidencia un comunicado que les ruego escuchen con atención. Señora secretaria, cuando lo desee.
La señora SECRETARIA (Villalobos Talero): El próximo domingo 21 de noviembre se cumplen diez años del asesinato de don Ernest Lluch, diputado en esta Cámara durante cuatro legislaturas y ministro del Gobierno de España. Han sido diez años sin Ernest Lluch, diez años sin poder compartir y gozar de su inteligencia, de su humanidad y de su carácter abierto y polifacético. El terrorismo criminal y miserable de ETA nos lo arrebató cuando volvía de impartir una de sus clases de historia de las doctrinas económicas en la Universidad de Barcelona. Más allá de sus responsabilidades políticas e institucionales, la trayectoria vital de Ernest Lluch fue rica y diversa: intelectual, profesor, economista, comunicador y divulgador, rector universitario, articulista, apasionado del fútbol o de la recuperación de nuestro patrimonio musical. Quienes cobarde y vilmente le arrebataron la vida lo hicieron porque por encima de todo Ernest Lluch fue un demócrata comprometido con el presente y el futuro de nuestro país a través del diálogo, la palabra y el razonamiento. Ernest Lluch tuvo el valor de defender la libertad de todos como única garantía de que el entendimiento de unos no se impusiera sobre el de los otros. Al recordarle rendimos homenaje a su memoria y a la de todos aquellos que con su determinación y valentía han puesto y ponen su vida al servicio de una sociedad de mujeres y hombres libres. (Aplausos de las señoras y los señores diputados, puestos en pie.)
El señor PRESIDENTE: Muchas gracias.

Dos anotacions

Novembre 18, 2010

1.- Ahir vam retre un modest però emotiu homenatge a Ernest Lluch. Diumenge farà deu anys , deu anys ja, de la seva mort a mans dels sicaris d’ETA. El Congrés dempeus va acollir amb un unànime aplaudiment la lectura a càrrec de la Cèlia Villalobos d’una resolució de tots els grups polítics a on es glosava la seva enorme figura política i humana. Un moment de record emocionant i carregat de significat.

2.- Finalment els pressupostos des`rés de més de 20 hores de debat i més de 400 votacions van ser aprovats. Ara seguiran el tràmit al Senat ,però ahir , potser sense la crispació d’altre anys, els comptes per l’any 2011 van tirar endavant amb el suport dels socialistes del PNB i de Coalició Canària. L’aplicació dels mateixos, fruit de la seva austeritat no serà fàcil però, tant de bo, l’orientació clara d’intentar recuperar l’economia per crear llocs de treball s’aconsegueixi.

Enhorabona! i pit i amunt!

Novembre 17, 2010

Ahir a Nairobi els Castells rebien la seva consideració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat ,per tant un bé cultural que cal conservar, preservar i potenciar.
Els valors que desprenen els Castells, la plasmació del treball col•lectiu com a manera d’aconseguir una fita, la solidaritat, l’esforç comú , el risc compartit i evitat … Tantes coses! que és evident que els Castells tenen unes arrels culturals i socials que, sens dubte, han tingut un pes important en el reconeixement.

Cal felicitar els castellers perquè amb la seva bona manera de fer són reconeguts i hem de felicitar-nos perquè el fet casteller, un dels referents comuns del país i un instrument singular d’integració ,avui és reconegut per una institució universal com és la UNESCO.

Reprodueixo aquí les paraules del periodista, expert i coneixedor del món dels Castells i director del programa de TV-3 Quarts de Nou, Xavier Capdevila perquè resumeixen perfectament el significat del reconeixement:

Perquè ve de lluny, amb la saviesa i l’experiència de 200 anys d’història, i perquè vol anar tot el més enllà possible. No basant-se en la nostàlgia, sinó en les noves apostes que el temps i el món demanda cada dia als seus protagonistes, els castellers de totes les colles.

Els castells avui estan d’enhorabona. La Humanitat també.
________________________________________

Amb nom propi

Novembre 16, 2010

• Manel Milà. Pregoner de la fira. Milà és un enginyer industrial nascut a Ribes i que ha portat una llarga trajectòria directiva al front de la fàbrica Pirelli a Vilanova. És així mateix una persona molt vinculada i activa en el món cultural i social de Ribes. Varem coincidir un a cada banda de la taula de negociacions en el tram final del procés de reubicació de la instal•lació i de alliberament del gran espai al centre de la ciutat que ocupava la factoria Pirelli. Sempre va ser una relació fluida i d’entesa. Bon negociador es va moure sempre amb lleialtat als pactés. Ha fet avui un pregó esperançat i una crida a l’autoestima personal i col•lectiva. Per fer-ho ha tingut l’habilitat de trobar entre els altres textos de pregoners dos exemples del que creu que hauria de ser el procés de conscienciar-nos de que “no hi ha crisi” i el que cal és viure al realitat que ens ha tocat i transforma-la .Ha fet al•lusió com diem a dos antic pregons el del Francesc (Paco) Escribano de l’any 2000 i ha reclamat l’èpica del nostres pares com reclamava el periodista vilanoví i al del professor i economista Josep Oliver que ja al 2003 ens alertava de que la situació econòmica no la aguantaríem i entraríem en una dura recessió. Amb aquest antecedents Milà fa una crida a recuperar els valors de sempre, l’esforç, la constància, el treball ben fet, no caure en el desamin i sobretot la il•lusió. Aposta perquè la ciutat té prou potencial per sortir endavant com ho ha fet sempre en les situacions mes difícils. Una crida esperançada que crec que ajudarà a convèncer-nos a tots plegats que més enllà del processos mundials pensar i actuar en la nostra escala és fonamental per assumir la nova cultura de la post-crisi. Realment molt bé.

• Trinidad Jimémez. La flamant ministra d’afers exteriors ha tingut un principi tumultuós amb el tema del Sàhara. La inacceptable i condemnable dissolució del campaments de sahrauís que en senyal de protesta havien muntat a les afores de l’Aiun i que constituïa un autèntic desafiament a la política repressora de Marroc. Fa prop de quaranta anys que Espanya va abandonar cuita corrents el territori d el Sàhara en mig d’una situació política complexa a Espanya i per la pressió del Marroc amb la Marxa verda. Aquell abandonament sense precisar el futur del territori ha provocat va abocar al conflicte permanent amb un referèndum sobre el seu futur que no s‘ha celebrat i amb l’aparició també d’una soterrada guerra enter el Marroc i el Front Polisario. Ara amb aquesta nova actitud dels marroquins ja no és tracta de reclamar el compliment dels acords sinó d’actuar contra la repressió brutal sobre al població civil del Sàhara. Intolerable l’actitud del marroquins però també els intents del govern d’evitar una condemna necessària i justa per posar les coses al seu lloc. Davant d’altres agressions s’ha estat ferm en la condemna. Ara cal que es faci el mateix. Es pot entendre els interessos d’estat, es pot comprendre la necessitat d’un bon veïnatge, és acceptable que hi hagi voluntat de tenir unes bones relacions, però també hauria de ser clar al condemna a tota mena de violència indiscriminada per reprimir una ciutadania que només reclama els seus drets en el seu país.Seria necessari un gest clar i contundent de la nova ministra.

• Anna Roig i l’Ombre de ton chien. Van actuar conjuntament amb la Brigada dissabte passat al teatre Principal de Vilanova. Anna Roig i el seu grup van ser considerats com un grup revelació dins del panorama del pop català. El seu primer dics va ser com una alenada d’aire nou en interpretar les seves peces que recordant la chanson francesa de les que havien fet versions , les seves obres van ser acollides amb interès per la lletres i també per la qualitat musical amb registres de jazz i pop. El treball rigorós, la conjunció de la música i la veu, la desimboltura dalt de l’escenari fan que, més enllà de les lletres i la música d’Anna Roig, la seva posada en escena ja de per si és atractiva i genera la necessària complicitat per escoltar una actuació carregada de calidesa i d’unes formes musical fruit d’un treball constant i rigorós excel•lents. Un gran concert, una esplèndida actuació en un Teatre Principal rendit d’antuvi al grup i a la seva música.

• Antoni Puigverd. L’escriptor i periodista gironí publicava a La Vanguardia ( 15-11) un magnífic i emotiu article, “ No hago nada sin alegría” recordant la figura d’Ernest LLuch quan es compliran 10 anys del seu assassinat per ETA. Puigverd fa una traça humana del polític i glosa també els seves principals propostes fonamentada en un federalisme asimètric. L’autor no pot amagar la seva admiració pel polític català i el final de l’article n’és un paradigma d’aquesta admiració : “ Ernest tenia vocación de ingeniero de puentes de diálogo. Un puente le cayo encima,. Le mataron las balas de ETA y conspicuos enemigos de ETA escupieron en su tumba. En estos tiempos en que el gregarismo partidista se mezcla con el individualismo alérgico a la cosa pública, el ejemplo de Lluch es actualísimo. Nada de lo humano le fue ajeno. Nadie pudo encerrarle en el corral de los obedientes y resignados.” Magnífic.