Archive for Desembre de 2010

De la derrota, aprender (I)

Desembre 31, 2010

A l’any 2007, a rel de al victòria a les eleccions municipals constatava que el PSC en un moment de declivi de vots tenia més poder que mai, vaig escriure un article que entre altres coses deia: “El PSC necessita una sacsejada, una sotraga forta. Ens hem convertit en un gegant totpoderós que no es veu els peus que el poden fer caure. Convé que ens desprenguem d’acomodacions que ens fan ser masses vegades mers observadors del que passa a la nostra societat sense capacitat d’influir-hi, cal que ens remoguem per encaixar-nos bé en la societat, saber que se’ns demanda i saber què podem oferir per assentar la base electoral.”

La sacsejada ha anat molt més enllà del que es preveia.
La sotragada ha estat molt forta i possiblement inesperada en la seva magnitud.
I , naturalment, la derrota electoral és en sí mateixa és un problema real pel partit socialista . Però crec que ens equivocaríem sinó consideréssim, a més, la derrota, com una conseqüència d’un problema més greu i més de fons com és crec el procés de desarrelament del PSC , desarrelament entès com la pèrdua del seu espai polític natural , com la narcotització de l’organització davant l’enorme poder institucional i com a conseqüència d’haver perdut la majoria social que en altres moments havíem tingut com organització política amb fortes connexions i complicitats amb els sectors més actius i de lideratge social i cívic.

La ciència política clàssica assenyala que per guanyar unes eleccions cal un lideratge, un programa i un missatge , una bona campanya electoral i una organització mobilitzada. Possiblement ens ha fallat tot i ens fallat lamentablement en un context d’una crisi econòmica que afecta a una part de la ciutadania i a la que no hem trobat respostes prou adequades i generadores de certeses, en mig d’un procés de desafecció política que, malgrat que hagi pujat la participació, l’abstenció estructural d’aquetes eleccions ens ha perjudicat i finalment en un moment en que el TC va entra en la campanya les nostres pròpies contradiccions ens han fet perdre la credibilitat necessària.

I el problema són els pobres resultats però també el dia següent: Com gestionar la derrota? Com refer el nostre crèdit davant la ciutadania. Com fem possible que això que diem que el PSC és el partit central de Catalunya és converteix en realitat
I aquestes preguntes cal, certament, que trobin respostes en un debat profund, sense cap mena de trava i també cal òbviament que hi hagi un remodelació profunda dels dirigents actuals.
La nostra aposta haurà de ser una aposta valenta , una aposta que recuperi el bo i millor de la tradició progressista i catalanista, pròpia del PSC , amb un profund sentiment de federal i també òbviament en la superació dels velles esquemes de la gestió humana del capitalisme. La crisi del mateix capitalisme ha rearmat a al dreta més liberal i ha generat la sensació que les decisions democràtiques estan supeditades a elements de poder econòmic que no tenen cap legitimitat democràtica i que només actuen en el curt termini del benefici fàcil . hem de combatre la dictadura del mercat contra l’ànima del mateix sistema democràtic.

La combinació de l’eix de les polítiques socials avançades i cohesionadores i un claredat meridiana en el àmbit nacional són elements sobre els que cal que bastim la reformulació per respondre a dos temes :Primer si d’aquí sis mesos haurem fet la nostra feina i les condicions externes al partit hauran pogut ser resoltes.
I una segona pregunta: el transvasament de vots que s’han produït, les fuites a banda i banda és una posició conjuntural del nostre electorat o bé s’ha transformat en una situació estructural i per tant una situació amb la que haurem de conviure.
S’han produït canvis socials importants i no hem estat capaços de detectar-los i per tant vol dir que el nostre projecte ja no és atractiu per la nostra societat i, per tant, sense renunciar als principis fonamentals del nostre partit si que cal que l’oferta electoral s’adigui més a les necessitat de la ciutadania i també a quina és la seva voluntat en diversos aspectes.

En definitiva i com a primer anàlisi afirmar que hem caigut i ens hem fet mal , cal que ens aixequem , que ens lamentem una mica , no massa tampoc, el necessari per llepar-nos les ferides , i que anem directes a guanyar les municipals sense oblidar la necessitat d’alguns gestos clars. A la mostra ciutat tenim prous lideratge i lideratges sòlids per revalidar excel•lents resultats, la feina crec que notablement ben feta , els avala i també el projecte de futur que es proposa. ho confirmarà.

Ja hi ha govern

Desembre 28, 2010

Artur Mas ja ha estat investit President i el que serà el seu – i també el nostre- govern ja és conegut malgrat no sigui encara oficial.
És el govern dels millors com va dir Mas, en campanya, que faria?.
No estem en condicions ni d’afirmar-ho i de desmentir-ho , el dia a dia i les decisions que vagin prenent seran les que facin desfer la incògnita i els dubtes que avui hi pugui haver sobre la seva condició de “millors”.
El cert és que hi ha consellers i conselleres amb llarga trajectòria política , altres que en la seva anterior gestió no van brillar precisament i altres de nous que tenen un reconegut prestigi professional, prestigi que no necessàriament aportaran a la seva tasca política.
La sorpresa – relativa sorpresa – ha estat el nomenament de Ferran Mascarell. Quan els rumors es van desencadenar i no hi va haver desmentiment, alguna cosa ja es podia intuir. No hi ha dubte que Mascarell és una persona amb una sòlida consciència i coneixement de la cultura del nostre país. El seu breu pas pel govern Maragall va aixecar unes expectatives enormes que no es van consolidar pel poc temps que va estar al front de la conselleria.
Caldrà però ara veure com és possible estar en el govern i aplicar el programa del partit guanyador quan has estat l’artífex del programa cultural del partit de l’oposició.
En fi, el temps dirà…
Els moments no són fàcils i estarem atents a com van prenent les primeres decisions que marcaran la línia a seguir.

Amb nom propi

Desembre 27, 2010

• Artur Mas. Ha estat escollit com a 129è President de la Generalitat de Catalunya en segona votació fruit de l’abstenció del PSC. L’acord d’investidura signat per les dues formacions polítiques creiem que és un bon acord. Per una banda no es podia perllongar l’elecció del President, les urnes havien estat taxatives amb el resultat i per tant retardar l’elecció era innecessari. Per altra banda,no hi ha cap alternativa creïble ni factible al Parlament .L’acord entre PSC i CiU ,sense ser un compromís explicitat de res concret, si que té un to i el sentit de que els dos gran partits , les dues forces majoritàries sense deixar de ser alternativa una de l’altra ,promoguin gran acords que no han de ser excloents, i han d’ajudar a l’enfortiment del país. Artur Mas inicia la seva singladura com a President i ho fa en moments de dificultat no sols per la crisi econòmica sinó perquè intuïm que novament hi haurà una voluntat de regressió autonòmica que ja fa temps que s’anuncia ara sota l’excusa de suposat dèficit que generen les autonomies. En definitiva ja tenim president i malgrat les distàncies ideològiques que hi puguem mantenir també és el nostre president, el de tots els catalans i les catalanes Sort i encerts.

• Jorge Herralde. L’editor d’Anagrama ha decidit fer el traspàs ordenat en el temps de l’editorial als editors italians de la reconeguda editorial Feltrinelli. Anagrama ha estat una editorial de referència des de la seva independència però amb uns fonaments molt sòlids i amb un reconeixement més que notable. Herralde, al front de l’editorial, ha estat capaç de combinar de manera equilibrada i exquisida la exigència intel•lectual i la comercialitat de les obres que editava. La seva nòmina d’autors és impressionant des de Capote a Bolaño passant per Tabucchi, Auster o MacEwan , per citar-ne alguns. Autors que eren desconeguts al país han esdevingut referents literaris de més d’una generació a través de els obres que des d’ Anagrama anaven editant , amb les pròpies dificultats del sector però també amb tossuderia i amb gran ambició cultural. El pas al grup italià Feltrinelli amb una trajectòria semblant fa pensar que la seva línia editorial no es veurà truncada ,ans el contrari, es reforçarà la seva independència i una major possibilitat de distribució. Després de 42 anys al front de l’editorial Herralde és contundent quan afirma al diari El País:” Tengo una sensación agridulce ,por un lado es la solución más positiva pero tras 42 años de mohicano absolutamente independiente, sin tener que dar cuentas a nadie , ni depender de nadie, tengo por delante un periodo de adaptación a las nuevas condiciones”

• Maria Emilia Casas. Expliquen que al presidenta del Tribunal Constitucional ha enviat una carta al President del Congrés recordant-li que els grups parlamentaris no estan fent la seva feina i incompleixen la Constitució en no escollir ja d’uan vegada els magistrats que s’han de formar part de l’alt tribunal en substitució d’alguns que ja han acabat el seu mandat .Textualment un paràgraf de la carta diu : “ Ante el reiterado incumplimiento de las previsiones constitucionales ,este Tribunal Constitucional se ve obligado a reclamar que se respete la Constitución y que, por tanto, se cumplan los plazos que esta imperativamente establece para la renovación de todos los magistrados” Té tota la raó. El desacord entre PSOE i PP fa que sigui impossible presentar una llista que obtingui els vots necessaris per ser tinguda en compte. Això ja va passar al senat i finalment hi va haver acord ,ara la mateixa situació es reprodueix al Congrés i sembla que de moment es fa difícil desencallar la situació. Per tant al presidenta ha fet bé de recordar als partits quina és la seva obligació. Però no hi ha dubte de que aquesta mateixa situació es donava fa sis mesos quan es va dictar sentència sobre l’estatut. Perquè doncs sabent que estaven ja deslegitimats no s’abstenien de sentenciar? .Així segurament també hagués estat més fàcil renovar. Segurament amb la raó no n’hi ha prou a vegades, la presidència ha de ser més diligent,

• Ángeles González Sinde. Fa poc que la l’havíem esmentada per la desafortunada opinió sobre la Llei catalana de cinema, però ara torna al protagonisme per la no aprovació de l’anomenada Llei Sinde i mereix algun breu comentari. Dintre de la Llei d’Economia Sostenible hi ha un apartat que fa referència al fenomen de les descarregues de productes culturals per internat. La llei Sinde pretén, entre altres coses, que es puguin tancar amb ordre judicial aquelles pàgines web que faciliten aquestes descarregues sense pagar els corresponents drets d’autors. Aquest fet va aixecar un allau de protestes entre internautes amb al•lusions a la llibertat i a la socialització de la cultura i per altra banda els creadors reclamant els seus drets ja que consideren que hi a qui es lucre amb la seva feina sense que ells en percebin el que diuen que els correspon. És l’equilibri necessari entre creadors i consumidors el que pot donar la pauta és , possiblement, a través d’uan nova llei de la propietat intel•lectual el que pot ajudar a resoldre interessos que no són contradictoris però que cal que es regulin. L’oposició per diversos motius van tombar l’esmena sense que en ocasions es debatés el tema en qüestió sinó buscant transaccions que no tenien res a veure amb el tema de fons. En fi possiblement, des del ministeri i el grup socialista, la negociació no s‘ha portat amb la diligència necessària però des de l’oposició s’ha volgut treure rèdits que res tenien a veure amb els internautes, ni amb la propietat intel•lectual ni, per descomptat, amb la cultura. Espectacle amb una certa dosi de cinisme.

Retalls de Nadal

Desembre 24, 2010

Ja fa dies que en l’aire es respira un cert “ambient” de Nadal, si més no en els seu aspecte més consumista. I penses , ostres!, Era a mitjans de novembre que ja començàrem a veure els primer símptomes de que la campanya per ajudar-nos a consumir (imprescindible, diuen, per sortir de l’atzucac econòmic) ja estava en marxa.

Tot plegat, i com cada any, ens trobem amb les grans contradiccions que en aquets festes esdevenen ja tòpiques. Celebrem la humilitat d’un naixement – i el posterior miracle- amb la fastuositat universal, llums i coloraines que criden a la felicitat, al consum i a la solidaritat efímera.
Hem de , en nom del laïcisme, prescindir de qualsevol celebració a l’escola vinculada amb el Nadal? Les mateixes polèmiques que sorgeixen cada any des de la voluntat d’alguns de canviar el nom de les vacances, fins i tot, en nom del respecte, amb una ignorància total de les arrels culturals, fins els que ho vestirien tot de festivitat d’arrel religiosa. Hi ha el punt mig, la celebració assenyada i respectuosa que, sense oblidar el relat primigeni, s’adapta als valors universals que en els seus inicis volia transmetre el nadal, no cal renunciar-hi ni cal seguir marejant la perdiu, passar de la cristianització, d’algunes elements festius del paganisme, i ara donar-li també una visió cultural de la nostra tradició no deu costar pas gaire.

Capó o ànec . Del Prat o del Penedès. Canelons o farcit. Escudella de consens.
Torró? De Xixona? De xocolata? o de gustos exòtics de la nova pastisseria.? Sempre hi ha qui passa amb els polvorons i la sidra.
I seguirem amb la batalla incruenta entre el pare Noel i el reis , entre l’arbre i el pessebre.
Res és incompatible.
I alerta que no ens persegueixin per donar alguna que altre garrotada al Tió. Que no sigui un maltractament vegetal!
Pensarem en l’amic invisible i un cop més ens adonarem que la nostra originalitat està per terra. El mateix regal cada any!
Sopar ,dinar amb amics coneguts i saludats. Copes brindis i gran desitjos de felicitats i que això s’aguanti una mica, ara ja ens conformen amb quedar-nos com estem.

Seguts a la taula escoltarem els versos que alguns infants encara reciten dempeus damunt la cadira, amb la consegüent reclamació econòmica tal com cal. . Versos i la nostàlgia d’alguns dels poemes que hem sentit i llegit en els Nadals pretèrits : parlarem del camins que van Roma i a Betlem, i dels postres que ens fan sentir més pobres i fins i tot encara som capaços d’entonar alguna nadala . I a nostàlgia un cop més ens farà pensar en aquells i aquelles llunyans o pròxims amb qui ja els lligams de l’amistat o d ela vida s’ha anat trencant.

Amb més normalitat de la que volen aparentar els nombrosos, articles, reportatges, estudis i estadístiques que aquest dies intenten furgar en les grans contradiccions la gent ( ja sé que és un terme ambigu) celebrem aquestes festes i cadascú li donarà el sentit que vulgui, farà prevaler el més lúdic o el més espiritual, el més golafre i pantagruèlic o el més auster, els més solidari o el més gasiu , el més expansiu o el més reservat i particular.

Més enllà de l’allau publicitari, consumista i artificial hi ha un rerefons molt íntim i personal que cadascú trasllada a la seva manera de fer i celebrar aquest dies festiu.
És qüestió d’estar en pau amb un mateix i desitjar-ho i traslladar-ho als altres.
Avui és Nadal, doncs que tinguin un bon Nadal!!

Publicat a la Contra del diari El Punt, edició del Penedès el 24.12.10

Rectificació i més reflexió

Desembre 24, 2010

Em vaig equivocar….

Ahir vaig “rajar” contra la sentència sobre la llengua i erròniament ho atribuïa al Tribunal Constitucional i la veritat és que aquest cop no ha estat aquest tribunal sinó el Suprem el que brodat una sentència que, una vegada més, qüestiona elements polítics que creiem no són de la seva incumbència.
Així doncs disculpes als i les membres del Constitucional, si hi havia retrets volien ser aquest cop pels del magistrats i magistrades del Suprem…
Però volem recollir unes paraules que ahir escrivien des de l’Associació de Juristes en defensa de la llengua pròpia que són significatives i prou eloqüents:

“ I s’ha extralimitat – el tribunal- en la seva funció, perquè, més enllà de resoldre de forma satisfactòria per recurrent la sol•licitud , interpreta la sentència del Tribunal Constitucional i li atribueix un caràcter declaratiu que aquesta sentència no té ,i ho fa per intentar imposar al govern de la Generalitat quina ha de ser la seva política lingüística a l’ensenyament. En definitiva ,el tribunal Suprem desconeix el principi de separació de,poders com a norma bàsica d’un Esta democràtic”

I seguim amb la reflexió sobre el PSC, ahir tocava el torn de fer-ho a la Laia Bonet que en un article publicat en una mena de secció sobre la situació del partit que el Periódico ha titulat “El divan socialista”. Bonet sota el títol de “Del divan al carrer” fa una interessant reflexió sobre el futur del PSC i afirma que el “PSC ha d’adoptar una nova cultura política que li permeti comprendre, representar i lidera el país”. Assenyala un decàleg de condicions que ha de tenir el PSC, en general crec que són totes vàlides , en algunes discutiríem matisos i enfoca però n’ hi ha dues en els que tot i acceptar raonablement el que diu no m’acaba de lligar amb la realitat. Parla d’un partit “amable” , però dir-ho quan encara tinc a la retina la imatge de solitud del President Montilla fent el gest humil i exemplar de renunciar al seu escó em sembla poc creïble , la imatge que va donar el partit no va ser precisament d’amabilitat sinó que en la solitud el President hi havia una càrrega insolidària brutal.
Assenyala que el partit cal que sigui jove. Que al militant ha envellit segur, que cal que els joves tinguin protagonisme també, però no crec que el ser jove sigui un valor afegit per fer política, crec que és un estat biològic, que jo envejo ara, però també he de dir que encara crec més en trajectòries sòlides encara que siguin de persones més gran que col•locar a joves només per ser-ho i això em sembla que es produeix sense massa criteri al PSC i prefereixo també,per exemple, que es compleixen els estatuts pel que fa a la repetició de mandats que no es compleix ara com una manera de fer relleus lògics i necessaris.

Seguirà segur la reflexió però fora bo també sentir a persones que no estiguin vinculats a la direcció orgànica, direcció que amb al renúncia seguir del primer secretari a seguir encapçalant el partit estan lògicament també en situació legítima sí, interina també.

Dos articles i dues reflexions d’actualitat

Desembre 23, 2010

Després de la derrota electoral del PSC hi ha hagut una extensa reflexió publicada en articles als diaris. Aquest dies n’han sortit dos més que val la pena llegir-los malgrat personalment no coincideixi en algunes de les afirmacions que s’hi fan.

El primer és un article de Jordi Font aparegut al País. Font havia estat secretari de cultura de l’executiva fa anys i animador dels debats intern del PSC. Sota el títol de “El PSC y el animismo” s’analitza el pòsit que ha anat formant el PSC des de l’òptica ideològica i rebutja el terme de les “ dues ànimes” tant explicitat darrerament. En qüestió d’ànimes tothom hi ha dit la seva , jo crec que sí que existeixen i que de la seva síntesis en surt la fortalesa del partit.

El segon article el signa Ernest Maragall i el publica El Periódico, sota el títol de “PSC i Catalunya: ara i aquí” reclama la recuperació del catalanisme que va portar al PSC ha tenir a l’any 1999 una majoria de vots i un èxit com a projecte. Subscric bona part del que diu però em sorprèn la distància que pren, l’encara conseller, en el procés que ens ha portat a la derrota. Dóna la sensació que la seva actitud al front de la conselleria no hagi estat causa també,de la derrota electoral. Vaja com si hagués esta a marge de tot i ara volgués oblidar la seva responsabilitat col•legiada.

La primera reflexió és a l’entorn de l’acord que el PSC i CiU han signat i que facilitarà l’elecció de Mas com a President de la Generalitat. Crec que és una bona decisió. Els resultat electoral són clars i facilitar l’elecció de Mas és posar fil a l’agulla i evidenciar que l’actitud del PSC com a oposició no està deslligada de la voluntat de que el país pugui afrontar amb rapidesa i amb una majoria potent els gran problemes i reptes que estan plantejats. Fer oposició no vol dir posar pals a les rodes, com altres han fet, ni endarrerir la formació d’un govern que es posi a treballar. Ja hi haurà temps per plantejar la nostra alternativa.

La segona reflexió neix de la profunda indignació – relativitzada per venir d’on ve- que provoca la nova sentència del Tribunal Constitucional sobre l’ús de la llengua a l’escola. Minimitzada i diluïda per les declaracions tant de CiU com del PSC no deixa de sr una volta més per collar el sistema d’immersió lingüística. Segueixen sense entendre res de res i el TC continua essent un instrument al servei d’aquells que volen diluir els elements fonamentals de la nostra voluntat de ser. Ignorància i estupidesa.

Amb nom propi

Desembre 20, 2010

• Anna Pagans. Alcaldessa de Girona que ha manifestat la seva voluntat de no tornar a encapçalar la llista del PSC a Girona i ,per tant, deixar pas a noves propostes. Anna Pagans amb una trajectòria de més de vint anys a l’ Ajuntament de Girona va ser la substituta de l’emblemàtic alcalde Joaquim Nadal quan aquest va assumir responsabilitats al Parlament de Catalunya i després de govern. Ara sona per encapçalar la candidatura a l’alcaldia el nom de la Pia Bosch que també té una trajectòria més que notable. Regidora de l’ajuntament de Girona amb responsabilitats a l’àrea de Serveis Socials, va ser Delegada del Govern a Girona i en la darrera legislatura Diputada al Parlament. Certament la Pia Bosch no ho tindrà fàcil per mantenir la majoria socialista a Girona i millorar els resultats però la seva capacitat política , la seva experiència de gestió i la seva gran dedicació i treball són valors que ben segur la portaran a reeixir amb èxit d’aquesta nova tasca. Cal només ara la confirmació per part dels òrgans de govern dels socialistes a Girona, però tot fa pensar que la proposta ja està molt consolidada i es farà efectiva ben aviat. Us recomano que entreu al bloc de la Pia per seguir les seves activitats i conèixer les seves propostes i reflexions.

• Joan Puigcercós. Un altre polític que cedeix pas a nous relleus i ho fa gairebé obligat pels resultats electorals que va tenir ERC. El President d’ERC va sortir escollit en el darrer congrés de la formació republicana que no va ser precisament una bassa d’oli. Fins a quatre candidatures s’enfrontaven i, si bé , el tàndem guanyador Ridao-Puigcercós va obtenir un resultat més que suficients, també és cert que es van produir enfrontaments que han ressorgit ara, després de la davallada electoral. Benach, Carod i Bonet han estat les veus institucionals mes crítiques amb Puigcercós reclamant-li un gest que evidencien que en la derrota cal prendre responsabilitats. Així ho ha fet i tot i guanyar la moció de confiança per un llarg 80 % en el consell nacional convocat per avaluar el grau de suport de la direcció. Puigcercós s’ha compromès a pilotar la transició fins el proper Congrés de l’octubre. Sembla que el tripartit estigui maleït i es cruspeixi als dirigents dels tres partits que el van portar a terme. No deu ser una coincidència fatal però dels que van signar el primer acord cap d’ells està ja en primera línia política i del segon tampoc. Possiblement mai una experiència de govern – per mi molt bona experiència- hagi passat una factura tant elevada.

• Ramon Solsona. Ha estat guardonat amb el premi Sant Jordi de novel•la per la seva obra “L’home de la maleta”. L’obra és una mirada entre tendre i irònica de la vellesa. Un antic músic d’orquestra que just ha enviudat passa temporades amb la seva família i es dedica a observar el món que va passant. Ramon Solsona però no és cap nouvingut a les lleters catalanes. Ha escrit diverses novel•les com Figures de calidoscopi, Les hores detingudes i Línia blava. La seva condició de Llicenciat en llengües romàniques el porta a ser un autèntic expert en llenguatge, són proverbials els seves intervencions al programa el Mon a RAC-1 a on en la secció La Paraula del dia analitza i disecciona algun terme d’actualitat. Ha obtingut a més diversos premis com el Serra d’Or de millor novel•la per Les hores detingudes i per la mateixa obra va obtenir també el Prudenci Bertrana. També va ser guardonat a l’any 1994 amb el Premi Avui d’articles periodístics. A l’any 2009 va fer un excel•lent Convit a la Festa Major a Vilanova. Avui l’he rellegit. Magnífic exponent de la capacitat de relacionar llenguatge i espai.

• José Montilla. Avui que comença el debat d’investidura que portarà en segona votació , ben segur, a Artur Mas a convertir-se en President del país, volem retre el nostre modest i personal homenatge a José Montilla. President amb l’acord de les esquerres no ho ha tingut fàcil, ni per la disposició del món mediàtic ni pel moment en que ha hagut de governar. Amb una notable gestió que ha portat avenços indiscutibles al país, possiblement ha mancat la política de la globalitat, el discurs ordenat i creïble de al concepció del país i del seu futur. En els actius importants, el nou sistema de finançament, l’ordenació del país i la millora evident de els prestacions socials. En contra la manca de lideratge d’un govern que possiblement li hagués calgut menys “partit” i més govern. També cal dir que el President Montilla per mi ha tingut dos moments d’una gran rellevància política, la defensa inequívoca que va fer de la sobirania de Catalunya davant la sentència de l’estatut. Impecable. El segon moment quan va anunciar la seva renúncia a l’escó. Actitud de responsabilitat gens habitual al nostre país, la imatge, però, de solitud d’aquell moment crec que no va estar a l’alçada del PSC. Altres l’haurien d’haver acompanyat en la renúncia. No ha estat així. En resum crec que ha estat un bon President en una circumstàncies polítiques difícils ,amb l’opinió publicada en contra i en el moment més greu de la crisi. Ben segur que amb el pas del temps la seva figura es situarà en el lloc que li correspon.

De lectures

Desembre 18, 2010

Allez! Allez!
Escrits del pas de la Frontera ,1939
Edició a càrrec de Maria Campillo.
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2010.

Interessant i extraordinari recull narratiu sobre el pas dels exiliats i refugiats espanyols i catalans del pas de la frontera en la retirada republicana. Un llibre crec que imprescindible per entendre la dissort de centenars de milers de persones que fugen atemorits per l’avanç de les tropes franquistes . El llibre es publica amb el copatrocini del Centre d’Estudis Contemporanis de Catalunya i del departament de Vicepresidència de la Generalitat. En plena vigència de la recuperació de la memòria històrica aquest aplec de narracions sobre el pas de la frontera dels derrotats constitueix una peça clau per entendre alguna de les situacions de dificultat i complexitat que van passar molts dels derrotats per poder-se salvar de la persecució i repressió que anaven practicant els franquistes en els territoris que anaven ocupant.

L’editora és la Maria Campillo és professora de literatura contemporània a la Universitat de Barcelona i vicedirectora del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. Ja ha publicat altres estudis sobre el escriptors i al lluita antifeixista a Catalunya i ha participat en nombrosos treballs sobre els escriptors i l’exili de la guerra espanyola. Va ser assessora de l’exposició “Literatures de l’exili” que es va celebrar a Barcelona l’any 2005. És també membre del Consell editorial de la revista d’història l’Avenç, editorial que publica aquest volum.

El llibre comença amb uns versos carregats d’emotivitat i dolor que descriuen perfectament l’estat d’ànim de moltes de les persones que van travessar la frontera carregats d’incerteses i també de pors.

“Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.”

El llibre es un conjunt de narracions d’escriptors , intel•lectuals i personalitat en les que s’explica l’experiència i abast sentimental i emotiu que significa no només la derrota sinó l’haver de prendre el camí de l’exili, i més enllà de les apreciacions polítiques i d’estima cap a Catalunya hi ha la percepció de la inseguretat personal i familiar que representa l’avanç de l’exèrcit franquista i es podia intuir qui seria el final de tot plegat.

La nòmina dels escriptors que formen part d’aquest llibre és llarg i notable per la significació de molts d’ells i elles, des d’escriptors reconeguts com el mateix Pere Quart fins a Pere Calders fins a polítics com Pi Sunyer o Manuel Cruells fins reconegudes personalitats de la societat catalana com el metge Josep Trueta fins el cartellista Eduard Fontseré.

I com s’esmenta en el prefaci el conjunt dels “narradors” “ Constitueixen tots ells, una ampla representació d’orígens socials, adscripcions ideològiques, dedicacions laborals i militàncies polítiques ( evidentment , dins el ventall de partits addictes a la República)i també de models literaris….” És segurament aquesta diversitat de tot tipus el dóna un major interès al llibre ja que amb la disposició personal de cadascú hi ha sentiments coincidents dintre de la individualitat òbvia que representa uns situació tan difícil que representa fruit d ‘una derrota, en tots els ordres de la vida i també en la política.

Havíem pogut llegir les vicissituds del pas de la frontera de les primeres autoritats del País i del principals polítics, que evidentment en funció de la seva responsabilitat tenen un tracte diferenciat de la resta de persones que intenta passar la frontera i allunyant-se del perill dels feixistes i de la seva repressió indiscriminada contra tot allò que podés fer referència a la república i per descomptat a qualsevol sospita de simpaties catalanistes.

El títol és prou significatiu, el crit, l’ordre del gendarmes que estaven a la frontera i apressaven als que hi entraven a fer-ho amb diligència. Per unes va ser un crit alliberador i per altres un nou capítol de sofriment i repressió internats en els camp de concentració que els francesos van crear per concentrar l’allau humana que els va venir al damunt

Acabem amb uns altres versos de Pere Quart del mateix poema també prou il•lustratives.

Venceren perquè eren forts
i cruels sense recança.
Com marciren els teus llors
I afrontaren ta esperança
Catalunya, fera mansa,
calla i plora tes dissorts:
plorant pensa en els teus morts
i callant en la venjança.

Realment un compendi de dissort.
La mateixa dissort de milers i milers d’homes i dones que traspassant la ratlla van creure que ja estaven salvats. Encara els quedava molt patiment

Ernest Lluch en la memòria

Desembre 17, 2010

Fa deu anys que moria Ernest Lluch, fa deu anys que la bogeria violenta ens arrabassava a Lluch. Han passat ja deu anys però la seva figura continua essent present en nosaltres, per la seva feina, el seu exemple, per la seva gran humanitat i generositat.

Fa uns dies el periodista i escriptor Antoni Puigverd en un ,creiem, sentit i emotiu article a La Vanguardia sobre la figura i personalitat de Lluch li dedicava una de les frases que segurament li fa més justícia. “ Ernest tenia vocación de ingeniero de puentes de diálogo. Un puente le cayó encima”. Ens volem quedar amb la primera part de la lúcida afirmació. Ernest Lluch com enginyer de ponts de diàlegs.

Ara que hem viscut una campanya electoral on ha estat difícil de discernir entre la proposta la cridòria , entre l’argument i la consigna, el missatge de diàleg que el ministre Lluch ens va llegar hauria d’estar present en tota les accions de la gestió i l’acció política. Lluch preconitzava el diàleg entre les parts per acabar amb el llast de la violència, finalment aquesta violència irracional, inhumana, estèril i inútil se l’emportava ,amb la clàssica nocturnitat i traïdoria del covards, quan tornava de fer una classe a la Universitat, una de les seves altres passions.

Possiblement deu anys després de la seva mort podríem glosar la seva figura com a parlamentari avesat al debat i a la controvèrsia amb un nivell notable de recursos, podríem recordar-lo com el ministre que va estendre la universalització de l’assistència sanitària, o més properament com el melòman apassionat o a la seva afecció al futbol. La talla humana és immensa però volem recordar-lo com la persones que posava el diàleg com elements clau en la relació política. Com construïa aquets ponts per procurar que la paraula fos l’element que facilités els passos per aconseguir el restabliment de la pau i l’entesa al País Bacs, país que estimava.

I va ser, sens dubte, aquesta aferrissada aposta pel diàleg i l’entesa que va provocar la reacció irada dels violents, dels que no entenen que la força de la paraula, superarà amb escreix, la força de les armes. El diàleg, la controvèrsia entre idees, la dialèctica de les idees acabarà imposant-se per damunt de la violència estèril. La seva vocació d’enginyer de ponts, que deia Puigverd, va deixar una estel•la prou sòlida perquè, malgrat les condicions que es donin, molta gent, cada cop més, validen les propostes de parlar,d e dialogar que feia Ernest Lluch.

La seva mort violenta com tantes d’altres, masses, sense cap mena de dubte tindran encara més valor de sacrifici quan l’absència de violència esclati al País Basc i deixi pas una necessària capacitat de diàleg, d’’entesa ,d es de la llibertat i el compromís , sense amenaces ni xantatges vils i inhumans.

Després de deu anys d’absència d’Ernest Lluch el seu record roman entre nosaltres i en tota la societat per les seves múltiples i interessant facetes, però a nosaltres , per molts , ens és encara un dels models que en política volem seguir per la seva capacitat de treball, pel seu rigor intel•lectual, per la seva independència de pensament , per la seva tasca al Parlament i al front del Ministeri però per damunt de tot per la seva voluntat de diàleg i per la seva aposta decidida per col•laborar per l’entesa del pobles d’Espanya des del compromís i des de l’acció.
Deu anys més tard Ernest Lluch en la nostra memòria i agraïts del seu exemple.

Publicat al Diari de Vilanova.

Amb nom propi

Desembre 16, 2010

• Josep lluís Carod Rovira. En una llarga i interessant entrevista a RAC-I , el dirigent república i Vicepresident en funcions de la Generalitat fa una llarga reflexió a l’entorn de la derrota de les esquerres en les darreres eleccions. Crítica i reflexió. Audaç en els comentaris i rigorós en els arguments Carod ha fet una crítica demolidora de la direcció d’ERC i de la seva política de curta volada i també de la seva campanya electoral que al seu entendre ha portat als republicans a tenir el seu pitjor resultat. Carod ha defensat l’obra de govern i aposta per la unitat de les forces d’esquerra en les eleccions generals per portar a Madrid una autèntica força catalanista i d’esquerres. Això, ell creu, que s’ha de fer amb les forces que avui conformen el tripartit i amb el recolzament de la societat civil. Realment Carod és agosarat ja que mentre al sí del seu partit encara es mouen en l’ambigüitat paint els resultats, l’ex líder republicà fa una diagnosi precisa i posa damunt la taula algunes fórmules per resoldre el conflicte intern i amb la vista posada en properes eleccions generals. Difícil ho tindrà per mantenir-se dins del partit. Veurem com evoluciona el seu discurs i si es coincident amb altres que aquets dies s’han anat escoltant des de les files d’altres socis del govern tripartit. El panorama polític sembla que es mou, però el moviment caldrà veure cap a on es decanta. No estarem davant d’una nova fragmentació de l’espai d’esquerra quan tothom reclama una certa unitat d’acció?

• Joaquim Nadal. L’encara Conseller del DPTOP en funcions ha publicat un interessant article al diari AVUI sobre la problemàtica d’aquest darrers dies amb els controladors. I al fil del que ha anat succeint es pregunta “ Algú pot arribar a imaginar-se què estaríem dient de nosaltres mateixos i de les institucions sí el nostre cas fos l’escàndol acumulat que fa més d’un any que dura de els escombraries apilonant-se pels carrers de Nàpols?. Segurament en la resposta s’entén més la solució que es va adoptar aquí respecte a l’actitud infame dels controladors. I seguint amb publicacions també s’ha editat ara el volum “ Inscrit a la pedra i a al memòria” Escrits des del Govern 2008-2010.que compila els escrit que el Conseller ha anat fent respecte a al seva tasca política al davant del DPTOP. Són el compendi de pròlegs a treballs de la conselleria, a la planificació del país o intervencions en la posada en marxa de grans infraestructures, La capacitat de Joaquim Nadal és proverbial. La seva tasca al capdavant de la Conselleria a més de ser extraordinària li ha donat un pàtina humanitzadora de les grans infraestructures . Ara els seus escrits venen a descobrir aquesta ànima de les actuacions a la “pedra” com acostumen a definir-se les realitzacions d’aquest departament. Significatives com mai són les paraules que tanca el pròleg: “Ara, quan des de determinades esferes es nega el caràcter nacional a la societat catalana, tota acció concreta sobre el territori adquireix una nova dimensió nacional”

• Wikileaks i el seu fundador Julian Assange n’ha organitzat una de bona!. La revelació de nombrosa documentació presumptament classificada com a reservada i secreta posa de manifest com de fràgil és avui amb les noves tecnologies d ela informació saltar-se totes les censures i reserves i posar negre sobre blanc les més diverses informacions,comentaris i ”secrets” d’estat. Aquestes informacions publicades ara per diversos diaris a voltes fa indignar per com la diplomàcia es mou manejant els fils de manera manipuladora, fa enrojolir pel nivell que tenen alguns d’aquest personatges que mouen decisions cabdals pel mon i a voltes fa riure per les “horterades” que pot arribar a llegir sortida d’aquells que tenen a les seves mans un poder immens. Tot plegat posa de manifest que a l’era de la cibernètica les regels del joc han canviat en qüestió de segons materials, considerats fins avui reservat i només a l’abast d’un pocs , pot ser llegir , analitzat i observat per la humanitat. Evidentment això ja ha aixecat el corresponent debat sobre la pertinença de la seva publicació i si en fer-ho pot generar inseguretat o posar en perill elements de seguretat mundial. Tot plegat és un com un “serial”, però clar algunes de les informacions són prou delicades i compromeses com perquè més d’un o una assumeixi responsabilitats o expliqui amb claredat les seves intervencions en determinats afers que ara surten a la llum.

• Ángeles González Sinde, Ministra de Cultura que en els extensos informes de Wikileaks surt esmentada respecte a la llei del cinema català que sembla preocupava als productors i exhibidors americans.. Que una ministra de l’estat qualifiqui d’”antinatural” la llei és per una banda preocupant però per l’altra és perfectament il•lustratiu del nivell de determinats intel•lectuals espanyols. Preocupant perquè crec que és una clara mostra del desconeixement que tenen de la realitat el nostre país i que això ho palesi una ministra no diu massa res de bo del seu capteniment però també és il•lustratiu com diem perquè l’actitud de la ministra no és ni de lluny la única que es dóna en sectors culturals espanyols que ara es concreta en la declaració de la Sinde sobre el cinema però que és dona en al mateixa concepció de l’estat i de els formes culturals, En definitiva com si el temps no hagué passat segueixen considerant antinatural que puguem veure el cinema en la nostra llengua, tant senzill com això.