Archive for gener de 2011

Dels diaris

gener 31, 2011

De la munió d’article els diaris d’ahir dos m’han cridat l’atenció de manera especial.

El primer un article d’Ernest Maragall al diari ARA , sota el títol de “La qüestió nacional( un altre cop)” fa una interessant reflexió a l’entorn de les reivindicacions nacionals, i dels aspectes socials i el paper que hi pot tenir el socialisme català , la seva conclusió és contundent i clara : “ Aquest és l’autèntic repte del socialisme català: construir un projecte global, per a tots els catalans que abraci tots els àmbits i sense més limitacions que les de la creixent complexitat econòmica i social”.
Segur que aquest és el repte i el més complex és com això es porta a terme.

El segon article està firmat per Jordi Barbeta , excel•lent periodista però per mi clarament esbiaixat cap sectors conservadors. En un article a La Vanguardia sota el títol : “Son de izquierdas” , intenta entre la ironia i l’evidència d’algunes mesures carregar contra la idea de que l’esquerra vol fer por dient que ve la dreta i en definitiva està fent les mateixes polítiques.
Potser és així, però el que no es pot és afirmar,perquè no és cert, que s’està donat diners gratuïtament als bancs,. No és pot només parlar dels ajustos en pensions i sous de funcionaris i no posar a l’altre banda, l’augment dels diners per beques, les prestacions que s’han fet als que han acabat el subsidi d’atur, els plans E pels ajuntaments, les prestacions per al dependència, l’augment global de pensions i sous de funcionaries en els darrers sis anys,l’augment d’ingressos per aflorar dines del frau fiscal…
En definitiva crec que des de determinades tribunes – respectant clarament el que es pensi- no es pot fer demagògia tant barata.

Dues lectures

gener 30, 2011

He descobert i llegit amb interès dos llibres magnífics, durs i colpidors però molt interessant.

Medallones. Zofia Nalkowska., editat per Minúscula

Petit llibre de reals publicat en el ja llunyà any 1946 , just acabada la guerra mundial. El llibre va aixecar una forta impressió ja que amb maneres de relats s’expliciten alguna situació d’enorme duresa i la crueltat dels camps d’extermini nazis..

L’autora que va ser una de les impulsores de la literatura polonesa de la modernitat va formar part des de molt jove de la organització patriòtica Jove Polònia i després de la guerra de la Comissió de la Investigació del Crims Hitlerians. Aquest fet la portar a conèixer de primera ma el gran drama que van patir els jueus i els camps de concentració.

És un llibre que a més de l’impacte inicial va ser molt valorat i té la virtut de no passar temporalment , per la seva forma , que dóna una nova visió a la manera de fer reportatges i pel seu fons que baixa fins els límits per explicar la crueltat, la bogeria i la brutalitat de les persones i perquè hi ha de manera sistemàtica i planificada aquesta voluntat d’aniquilació.

La literatura ha servit per la denúncia del genocidi i també per expiar-ne una bona part de les causes , aquest llibre, traduït per primera vegada al castellà és el primer exemple de la literatura de denúncia que amb forma de reportatge i narració constitueix una denúncia implacable de la bogeria destructora dels nazis.

Todos queremos el cielo. Els Beerten.El Aleph editores
Novel•la en que es vol mostrar la capacitat humana davant els fets i com la línia que separa el bé del mal és a vegades tant difusa per uns i altres que ha generat també situacions molt definides però incertes en les seves conseqüències. En els cas del conflictes armats i el posicionament de la ciutadania és un exemple clar d’aquesta subtilesa de la línia. L’autora Els Beerten evoca en el llibre la col•laboració d’una part dels joves de Flandes amb els nazis i el que això va suposar per aquesta societat. El resultat del treball és una extensa i magnífica novel•la sobre l’engany , la bona fe i el dramatisme d’algunes situacions que es van viure.
“Todos queremos el cielo” és una novel•la que ha obtingut un ressò crític molt important pel tema delicat que tracta i també per com ho tracta. La història ens explica el periple vital d’un conjunt de joves dels països baixos que es van sentir atrets per participar amb l’exèrcit alemany a la lluita contra el comunisme i en retornar a la seva pàtria van ser considerats traïdors i la majoria jutjats i executats per traïció. No és un tema fàcil ni un tema que s’hagi tractat masses vegades perquè certament deu resultar incòmode remoure algunes situacions i consciències. L’autora explica que a mesura que hom va adquirint edat i experiència s’adona que a vegades les coses no són tant simples i senzilles com aparenten. Ella sempre va considerar sense matisos el paper del seu país en la guerra mundial,per una banda, els bons, els flamencs que van resistir l’ invasió dels nazis i els altres , els dolents, aquells que van combatre amb l’exèrcit rus. Però arriba un moment com diu també Beerten que «Sentía que había llegado la hora de explorar los límites del blanco y el negro, de quién es bueno y quién es malo.
La novel•la rememora el fets ocorreguts entre l’any 43 i 47 en una zona de la Bèlgica flamenca protagonitzada per dos amics que prenen destins diferents. Un s’apunta a combatre a Rússia mentre l’altre protagonitza accions resistents. Al finalitzar la guerra òbviament el tractament de la societat dels dos amics es completament diferent :un l’heroi , l’altre el traïdor. Però en mig de tot plegat hi ha un afer tèrbol que nomes ells dos coneixen. Escrita des del record dels protagonistes té la voluntat de posar damunt el paper la tragèdia d’una guerra que enfronta famílies i veïns que havien conviscut amb cortesia al llarg dels anys i ara estan en bàndols oposats. Planteja també que no sempre es pot fer una generalització de comportaments , de tots bons o tots dolents. Que fer-ho no és bo i que cal anar a les individualitats per conèixer de veritat a les persones i a els seves situacions i a les seves reaccions davant els fets.

Cent cinquanta anys que obliguen

gener 29, 2011

Enguany la Unió Vilanovina commemorarà els 150 anys de la seva fundació i permanència a la nostra ciutat. Cent cinquanta anys són evidentment una permanència llarga, fluctuant ,però sens dubte positiva, d’una entitat que, com totes les que han sorgit a Vilanova, han tingut moments diversos de protagonisme i puixança, malgrat aquesta intermitència en la seva activitat, han servit per construir junt amb altres molts agents un pòsit de ciutadania , un patrimoni de civisme.

Parlar de la Unió Vilanovina primigènia es haver de fer un recordatori de la figura d’Anselm Clavé, una de les personalitat del nostre país que, al comentar dels experts és la personalitat que té més carrers i places arreu del país, i segurament encara és poc coneguda. De conviccions republicanes i d’esquerres va relacionar-se amb personalitats com Monturiol i Terrades i participà activament en els revoltes barcelonines de la meitat del segle XIX. La seva relació amb cercles il•lustrats el portà concebre la proposta de crear societats corals que, a més de cantar, tinguessin la funció d’il•lustrar i portar la cultura a la classe obrera , cultura que, en aquells moments, els hi era negada. La proposta de es concretà amb La Fraternitat que va esdevenir la primera coral d’extracció obrera de l’estat espanyol. El moviment va estendre’s amb molta rapidesa i es varen anar creant diverses entitats de tipus coral i cultural, esdevenint un moviment molt arrelat a les classes obrera i popular com un espai a on poder gaudir d’un merescut oci de caire cultural que les condicions precàries del món del treball els hi negava.

Clavé tingué també diverses responsabilitat de caire polític a través del Partit Republicà, fou president de la Diputació durant al I República i ostentà altres càrrecs institucionals de representació governamental. El cop del general Pavía trenca amb els esperances del país. Clavé mor a Barcelona retirat de les activitats públiques.

La Societat Coral La Unió Vilanovina seguí aquests preceptes fundacionals de Clavé i traslladà a la nostra ciutat aquest esperit progressista i fraternal relacionades amb el món de l’oci cultural – concepte modern,tanmateix – sens dubte- sobretot d’una clara voluntat de que la classe obrera tingués les possibilitats de l’accés a la cultura.

Cent cinquanta anys més tard ,La Unió Vilanovina, refundada amb la fusió del L’acord i el Coro amb objectius que tenen un certa voluntat de divulgació cultural i de gaudi de l’oci ,ja forma part de la història de la ciutat. La societat ha anat evolucionat amb la mateixa ciutat en aquest 150 anys que han significat també uns canvis transcendentals a Vilanova , de passar de l’arribada del ferrocarril al seu procés d’industrialització amb l’abandó de sectors com l’agricultura i amb les diverses crisis que han conformat al ciutat d’avui. Els canvis econòmic també han anat acompanyats d’important canvis socials, canvis en els que les societats hi han tingut un paper important sobretot, en els diversos temps, al llarg de la historia, en que les llibertats públiques no han estat el paradigma del nostre país i en conseqüència tampoc de la nostra ciutat.
Quan la celebració es situa en els tres dígits la celebració esdevé una gran oportunitat de reinterpretar en sentit positiu de la història. Moment d’analitzar amb ull crític , no exempt d’un pessic de nostàlgia, com ha transcorregut l’activitat de La Unió Vilanovina en els temps més propers a nosaltres. Quin paper ha tingut en el mitificat, tantes vegades, paper de les entitats Vilanovines en el món de la cultura i de l‘activitat cívica?. Era certa la magnificada riquesa associativa o era senzillament un miratge interessat d’uns quants per justificar algunes realitats ? Quin alts i baixos han tingut al seva activitat i perquè? Perquè en una ciutat que sempre s’ha tingut per oberta, tolerant i càlida algunes conductes intolerants han aconseguit que hi haguessin sentències judicials poc enteses o inexplicables?.

És el moment de sumar anys , de sumar vida i experiència , de recordatoris inevitables i de recuperar injustos oblits i d’apartar immadureses personals i col•lectives i naturalment fer una ullada crítica del recorregut fet . Ullada crítica que ens ha de portar a fer l’exercici necessari que des d’aquesta celebració es pensi en el futur i el paper que han de tenir la Unió Vilanova i, naturalment altres entitats de la ciutat. Els canvis socials, l’oci i el consum cultural individual, són aspectes que han portat a determinades entitats a una mena de Guadiana temporal que cal que sigui motiu de debat intern i potser també col•lectivament com a ciutat. Històrics llegats i herències prou interessant, potents socialment i de compromís cívic obliguen a fer un cert replanteig i reflexió sobre quin paper social tenen avui les entitats , que espera la ciutat i també l’administració local de les societats que han estat motors d’allò que s’ha vingut a anomenar la societat civil, de la resposta caldrà extreure’n objectius i voluntats.

Cent cinquanta anys obliguen a ser fidel al compromís d’aquells que en el seu dia la fundaren i dels i les que l’han acompanyat al llarg de la història . Avui junt amb els actes promoguts per la Unió Vilanovina ( diversos i prou interessants) seria desitjable aquesta reflexió conjunta. Definir el sentit vital de els entitats al nostres segle i com convindria – més enllà del Carnaval- donar-els-hi un nou sentit cívic , cultural. Si fóssim capaços d’això ja ens podríem donar per ben pagats.

Publicat al Diari de Vilanova el 28 de gener del 2011

Teixir el futur (narració per capítols)

gener 28, 2011

Nou capítol de “revelacions” sobre el que suposadament està passant al PSC a la Vanguardia. Deu ser allò conegut com a filtracions interessades per anar mantenint el caliu
Ara ja anem de possibles aliances per optar a la direcció del partit. Segons les informacions els nous “obiolistes” intenten trobar aliances per situar-se bé davant el proper procés congressual. Fins i tot, diuen les informacions, es plantegen optar a la Primera Secretaria
És evident que això és ben legítim, també és evident que serà fruit de debat de les posicions i els suport que rebin cadascuna d’elles les que configuraran les majories i els minories i, per tant, qui disposarà de la suficient força per ser el responsable del PSC després del Congrés. Amb la voluntat crec que indiscutida d’integrar a tothom
En la notícia d’ahir es parlava de l’alcalde del meu poble Joan Ignasi Elena com a persona que havia fet un pas endavant i ser la cara pública d’aquest moviment. No seré jo qui dubti dels seus mèrits per encapçalar la iniciativa, al contrari ,els hi reconec més que suficients per fer-ho i fer-ho bé però em sembla que posar noms i cognoms en aquest moments potser els afebleix més que no pas els consolida com a possibles aspirants a determinats protagonismes. I més quan encara hi ha per davant unes eleccions municipals en que caldran tots els esforços i poques distraccions per treure un gran resultat que és possible però que caldrà treballar-hi a fons.
La mateixa informació ens parla de que sembla que aquest sector –l’obiolista, amb poc nivell de representació orgànica però amb molta al govern passat- – dóna per amortitzades les figures de Montilla, Zaragoza, Iceta i altres … però el sorprenent és que la majoria dels noms que sembla que es proposen com alternatives – almenys en les informacions dels diaris mai per boca pròpia- també són membres de la direcció actual del PSC.
I aquí ja tinc més dubtes
A on queda allò tant benintencionat de l’assumpció de la responsabilitat col•lectiva
I aquella divisa del treball col•legiat d’una direcció.
Si uns estan amortitzats, els altres també ho deuen estar ,oi?
A on està la línia divisòria del tu sí i jo no
Ai! Que patirem si, com sembla que es va veient, el debat i els noms només estan en les fraccions ( ànimes, posicions, sensibilitats, sectors, corrents, tendències…..) diverses de la direcció que avui està en període de pròrroga i no s’eixampla d’una manera real i amb convicció a cercles amplíssims i fins i tot més enllà dels límits del propi PSC.
Sens dubte tota la militància té la responsabilitat sobre el futur de l’organització , dels seus pressupòsits polítics i de qui ha d’encapçalar-la per portar-los a la pràctica.
Suposem que el fulletó seguirà amb nous episodis.

Torna!!!

gener 26, 2011

Llegim les informacions periodístiques en que afirmen que els principals candidats a les municipals del PSC han demanat a José Zaragoza que es posi al capdavant de la campanya electoral.
Poca confiança els deu merèixer el cap de la campanya de les Eleccions al Parlament Jaume Collboni. I tenen raó, potser la campanya no va influir en els resultats però la poca originalitat, la confusió dels missatges i la poca capacitat comunicativa de les propostes fan que es pugui qualificar la campanya de les autonòmiques com al campanya menys fruitosa de la història del socialisme català. És evident doncs que els candidats a les alcaldies cerquin més seguretats.

No sé si la reincorporació de Zaragoza canviarà la tendència que assenyalen les enquestes – no més assenyalen, eh!- però segur que una mica més de claredat en els missatges, contundència en el discurs i rigorós en la seva plasmació hi haurà.

Lectures dominicals

gener 24, 2011

Lectura de diaris de diumenge. Dels molts articles publicats n’hi ha dos que he llegit de manera més interessada. El Primer al Periódico , una columna de Joan Ollé sota el títol de “PSC, rue del Percebe” en el que ironitza sobre la semblança de la seu d’aquest partit ,al carrer Nicaragua, i la mítica Rue del Percebe dels “tebeos”.. després de carregar contra “l’aparato” el partit pel cúmul de despropòsits que, segons l’autor, es produeixen en aquest espai i la riallada que produeixen a la ciutadania , acaba carregant contra alguns dels dirigents dient d’ells “els contemporanis que avui ens ocupen : no s’hi adverteix en ells cap mena d’ideal , només càlcul i consigna. Són personatges de tebeo, dibuixos desanimats”.

Contundència. Qualificatius que són respectables com opinió però em sembla que per publicar-los cal fonamentar-los en arguments una mica més seriosos que la comparació amb la “rue del Percebe”. No deixa de ser el riure fàcil, la comparació ocurrent però banal i sí a sobre cobres per escriure-ho , doncs que voleu que us digui……
Tanta facilitat per escriure i publicar ens porta a vegades a això, a voler convertir els qui critiques en personatges de tebeo sense adonar-te de que com ho fas tu, també esdevé una petita historieta de tebeo.

El segon article és el de Ferran Requejo a la Vanguardia “Crisis económica y democracia” en que sustenta la tesis de que la crisi econòmica ha degradat la democràcia però aquesta degradació afecta majoritàriament als països menys desenvolupats.
Val la pena la seva lectura.

Amb nom propi

gener 23, 2011

• Tierno Galván. El passat dia 19 es van acomplir vint-i-cinc anys de la mort de Tierno Galván “El viejo profesor” després d’una llarga malaltia. El seu enterrament va constituir una mostra sentida de dolor popular. Recordo seguir-lo a televisió i sorprendre’m de la calidesa amb que la ciutadania de Madrid acomiadava a la seu alcalde. Amb aquella imatge de “bon vivant” Tierno es va fer popular per la seva proximitat, per la seva imponent manera de redactar bans i per la seva omnipresència, però aquesta imatge no pot amagar la gran qualitat intel•lectual i la seva profunditat i rigorositat de pensament. Així ho recordava en un magnífic article al País el seu col•laborador Raúl Morodo en el que destacava la seva gran capacitat de treball i la seva lucidesa intel•lectual .Morodo diu d’ell que va voler crear un socialisme “heterodox i radical, humanista i obert” a través de crear el Partido Socialista Popular que va obtenir representació , minsa però, a les constituents de l’any 1977. Després el PSP s’integraria al PSOE i Tierno en seria president i candidat i alcalde socialista de Madrid. Morodo descriu perfectament el seu acomiadament a Madrid. “…. en multitud impresionante cercana al millón de persones as e despedía con lágrimas y rosas a su alcalde paternal y festivo: “Tierno amigo el pueblo está contigo”…” i mes endavant conclou “ Tal vez, en el imaginario ciudadano, era algo más: la despedida, con un extendido “hasta siempre” , a un hombre honesto y a un presidente de la República non nata”. Completament d’acord.

• Pascual Sala. Flamant nou President del Tribunal Constitucional després de la votació dels seu membres. Sala ha rebut el vot del sector progressista de l’alt tribunal. Així mateix ha estat escollit com a Vicepresident Eugeni Gay ( que té el mandat ja caducat) també del sector progressista. L’elecció de Sala pot donar un tomb al malmès prestigi del Tribunal Constitucional després de la sentència sobre l’estatut de Catalunya. Sala amb una trajectòria nítidament democràtica va ser una dels fundadors de Justícia Democràtica, el moviment de jutges contraris al franquisme. Ha passat pel Consell del Poder Judicial i també ha estat membre del Suprem. Sala era partidari d’avalar l’estatut però les circumstàncies posteriors van situar-lo en una tessitura força complexa en haver de donar el vist i plau a una sentència interpretativa i restrictiva per evitar-ne una de pitjor. Suposem que a partir d’ara juntament amb un vicepresident com Eugeni Gay podran fer interpretacions força més progressista i més d’acord amb la voluntat popular. No serà fàcil que aquest tribunal recuperi la normalitat ja que encara li cal una nova substitució de magistrats, aquells que han de ser designats pel Congrés de Diputats que estan pendents d’acord entre els forces polítiques. En fi que sembla que mínimament les coses comencen a canviar al Tribunal Constitucional; tant de bo el canvis sigui per bé.

• Vicenç Villatoro. D’ençà el nomenament del nou conseller de Cultura , el nom de Villatoro estava en totes les travesses per accedir a la direcció de l’Institut Ramon Llull. Villatoro és un home que segurament concilia més voluntats que no pas les separa i això, en una institució com el Llull, és important i possiblement imprescindible. Escriptor d’uan dilatada trajectòria amb guardons importants i amb una solidesa narrativa consolidada ha obtingut els principals premis del país. Ha tingut també una trajectòria en l’administració prou solvent. Director general de difusió cultural, diputat de CiU i Director de la Corporació Catalana de Radio i Televisió . Com a periodista ha dirigit el diari Avui i col•labora de manera sistemàtica en els principals diaris del país. Des del meu punt de vista és una persona oberta , dialogant i ponderada que malgrat tingui una adscripció política concreta i pública té la capacitat de superar-la quan convé i ser capaç de mantenir actituds que afavoreixin l’acord i el treball comú en pro del País. El Llull ha tingut uns excel•lents directors en els darrers temps, Rafael Manzano , Josep Bargalló i ara Villatoro que creiem que complirà amb escreix la expectatives positives que al meu entendre aixeca el nomenament. Expectatives bones que caldrà veure si es concreten en realitats. Capacitat hi és ,veurem el marge de maniobra que pressupostos i política li permeten.

• Juan Josep Llorens. La ciutat de Vilanova per mitjà d’un unànime acord del seu ajuntament l’ha proclamat Fill Predilecte. Un títol que honora la seva activitat cívica al llarg de la seva vida. El títol també honora ,crec, a qui el concedeix per l’encert en atorgar-lo. En Josep Joan Llorens va ser una persona vinculada als moviments progressistes de l’església i va participar activament amb actuacions de caràcter social. Membre fundador de la Jove Cambra amb la que van fer una aportació important amb la creació d’una escola d’infermeria a la ciutat, després tingué una tasca dilatada i molt fruitosa al front del patronat de la Casa d’Empara, una de les institucions més estimada pels vilanovins i les vilanovines. Exemple d’aquelles persones que actues de manera desinteressada al servei dels altres, aprofitant la seva projecció publica al servei de la comunitat. Recordo que quan a l’ajuntament vam aprovar la creació de la figura del Defensor de la ciutadania vam pensar en la seva persona per posar-lo en marxa. Lleial amb qui treballava va refusar-lo perquè considerava que era incompatible. Segurament hagués prestigiat notablement el càrrec en els seus inicis . Exercí una funció important, impagable també al front del procés de consolidació del CIM , com a institució educativa. Sempre amb voluntat de diàleg ,sempre amb disposició de col•laborar de manera altruista en causes nobles. Aquest honor , el de Fill predilecte crec que pren una plena dimensió en atorgar-lo a Josep Joan Llorens.

Maleït calendari

gener 22, 2011

Sí, maleït perquè el calendari essent important en el camp educatiu no és ni de lluny el problema més important, ni el tema més substancial dels que avui té plantejats l’escola catalana. Sense ser, però, el més important sí que és el que més enrenou està generant en aquets primers dies de govern de CiU
Farem o no farem , setmana blanca?
Ja s’ha decidit la consellera?
Si en fem; hi haurà recursos? Ja s’ha anunciat una retallada del 70 % de la partida que hi havia per ajuts. No cal demanar-les. Toca a prop de 50 cèntims per cap. Així no anem en lloc. I si no la fem la setmana blanca, acabarà el curs el 15 de juny?. Segons com es comptin els dies lectius així serà.
L’endemà de reis què farem? Jugarem, a partir de l’any vinent, amb els regals dels mags o anirem de nou a l’escola carregat de novetats de joguines, llibres, .Quan ho decidirem…?
Hi haurà o no hi haurà jornada continuada aquest més de juny?
El calendari escolar ens portarà de corcoll. Sembla que encara hi poden haver més modificacions en funció del que la Consellera consideri el més adequat segons el seu criteri .
Però encara el calendari ens porta més sorpreses: ara hi ha un grup de pares i mares, amants de les tradicions més nostrades, que lamenta que el calendari escolar no permet que la quitxalla de les escoles no puguin fruir del Carnaval i insta a les escoles a que canviïn les dates del Carnaval per poder-lo celebrar tot argüint que és a l’escola a on es transmeten i s’aprenen els valors de la tradició i de les festes i així els nens i nenes es puguin disfressar i saltar alegrement .
I aquesta circumstància no es podria haver previst abans?. Sabem que el Carnaval és d’aquelles festes dites movibles, es a dir que no sempre tenen les mateixes dates. Si sabíem que enguany era a principis de març doncs o hagués costat pas massa fixar l’ara dubtosa setmana blanca en aquelles dates, ja sigui al Baix Llobregat com a algunes comarques de Tarragona que sembla que és a on alguns pares hi veuen el perill de que llurs fills i filles es perdin la festa a l’escola. Segurament aquí els estudiosos de la festa es plantejarien si la festa s’aprèn només a celebrar-se a l’escola i si no cal a més enfortir-la en els ambients socials i al carrer a on s’aprenen les normes i els usos i costums de la festa.

En fi que ens anem perdent en debats .- segurament molt interessants- però que en absolut responen al pols que viu l’escola en aquest moments. Potser s’agrairia un esforç de seure’ns i fixar el calendari en funció de tots els interessos, laborals, professionals,educatius, festius i ho pactéssim per una llarga temporada i podéssim escometre amb força les principals problemes de l’educació ,(ai, no! ) de l’ensenyament al dir de la Consellera. Canvi de nom que crec és més important conceptualment que el mateix calendari i només algun sindicat n’ha parlat…ai , ai
Passem plana com fem amb els calendaris i centrem-nos en allò que de veritat port millorar l’educació ;sí l’educació, a les escoles.

Publicat a la “contra” del diari El Punt, edició del Penedès

Lleig

gener 21, 2011

Tot govern té els cent dies de gràcia, I els té perquè pugui estructurar-se I posar les bases de treball per poder prendre les decisions que li pertoquin amb la tranquil•litat necessària.
El govern de Mas els està tenint.
En justa correspondència s’espera que aquestes decisions del govern no tinguin però una càrrega partidista.
El cas del Palau sembla que trenca aquesta cortesia.
Ara el Consorci d’aquesta institució , espoliada per Millet i Montull, ha demanat al jutge que porta el cas que no imputi a ningú en el suposat desviament de prop de 6 milions que Ferrovial va lliurar al Palau i que presumptament, només presumptament eh, van anar a parar a mans de persones vinculades a CDC . Aquesta demanda contrasta i contradiu la que havia presenta el passat 15 de novembre el mateix consorci.
Que ha passat?
Doncs senzillament que el govern de la Generalitat que forma part del consorci a través, diuen, dels seus serveis jurídics ha presentat aquets document sense dir res a las altres consorciats, Ajuntament i ministeri.
Però clar el govern de la generalitat ha canviat de color polític i ara és del mateix color dels dos membres de CIU que al novembre s’havia demanat que fossin imputats.
Lleig, molt lleig. Sobretot que es faci a esquenes dels altres socis.
El Sr. Mas segurament ho hauria d’aclarir amb rapidesa i claredat, tot i que es fa difícil desprès de com s’ha fet tot plegat. Les formes en aquest cent dies de gràcia són més que importants
I El Conseller de Cultura té alguna cosa dir del tema?

Algunes novetats

gener 20, 2011

Rebo un missatge de la senadora vilanovina Assumpta Baig

“Ahir vaig parlar amb català. Va ser emocionant.”

Des de l’inici d’aquest període de sessions al Senat i en determinats moments s’usen les quatre llengües que tenen rang de cooficialitat en el territori de l’estat.
Han hagut de passar trenta anys perquè això fos possible.
És però un petit pas que caldrà que es repeteixi en altres institucions de l’estat i sobretot caldrà plantejar-ho amb habilitat vista la reacció cavernària d’alguns mitjans de comunicació.
Contra el fàcil recurs de dir que tothom entén el castellà cal posar-hi la necessitat de que l’estat entengui finalment que és el mateix estat que té la condició de plurilingüe.
És sens dubte, més enllà, dels despropòsits , un pas ferm en el reconeixement i ús de les llengües a l’estructura de l’estat. Cal seguir empenyent , no aturar-se i guanyar altres espais

La condició mediàtica de les primàries del PSC a la ciutat de Barcelona ha tingut un cert efecte dominó. Es parla de l’Hospitalet, de Badalona com a ciutats a on es podria anar a aquest elecció inicial de candidat o candidata i ahir el diari ARA ens parlava de que ha Sant Cugat del Vallès també sembla que es produirà aquest debat intern.
El diari comentava que a Sant Cugat ja s’havien fet primàries a l’any 99 i assenyalava que era a la única ciutat de Catalunya que s’havien fet. Sense cap ànim d’esmenar la plana a ningú crec que aquesta afirmació no es correspon a la realitat . A Vilanova i la Geltrú a l’any 99 es van fer primàries que,amb els encerts i els errors, van ajudar en aquell moment,crec, a enfortir l’organització i a donar un impuls a la candidatura del PSC.
Va ser una experiència que va mostrat la maduresa de l’organització i va ajudar a polir un procés que ben treballat i ben portat és un esperó del conjunt de la militància per afrontar les veritables eleccions amb mola més força.
Queda dit .