Archive for febrer de 2011

Amb nom propi

febrer 27, 2011

• Stéphane Hessel. És l’autor d’una petita peça literària extraordinària. Hessel als seus 93 anys ha escrit el llibret “!Indignaos! que ha publicat aquí l’editorial Destino amb un pròleg de José Luís Sanpedro que també amb 93 anys es segueix sentit un lluitador actiu. La biografia de Hessel és la biografia d’un lluitador incombustible i incansable. A l’any 1939 es mobilitzat per l’exèrcit i després de la derrota s’incorpora a la França Lliure de De Gaulle , empresonat al camp de Buchenwald i, a l’igual que Semprún, es salva de la mort en adoptar la personalitat d’un altre presoner mort. Es converteix en diplomàtic al final de la guerra i va formar part dels redactors de la Declaració Universal dels drets Humans. Ha estat ambaixador davant de l’ONU per França. A la portada del llibre s’explicita que és un al•legat contra al indiferència i a favor de la revolta pacífica. Certament el document traspua un sentiment de revolta davant l situació que vivim avui amb l’opressió d’un capitalisme amagat en els imaginaris mercats i també per la violència que pateixen determinats pobles. Fa un defensa aferrissada de la causa palestina. Un document de lectura ràpida però no fàcil perquè pair el que es llegeix és dur. Però Hessel reclama que davant l’actual situació cal indignar-se perquè de la indignació neix el compromís de lluita. Val la pensa llegir-lo i pensar-hi.

• Isidre Molas. Divendres passat a la Llibreria Llorens vam presentar el llibre d’Isidre Molas. “El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records”. La presentació va tenir tres intervencions de la Mila Arcarons i del Jaume Bertran i la de mateix autor. La Mila va fer un recorregut per la lectura del llibre a través de recollir els fragments que confegeixen el trencadís i tot ajuntant-los va presentar la globalitat de llibre. Fragments diversos, plens d’intencions i voluntat de posar damunt el paper la complexitat dels sentiments, estimació per la família, idees polítiques, la por…Jaume Bertran per la seva banda, vell conegut de Molas i vell company de militància , ja que ambdós van militar al Front Obrer de Catalunya ( FOC), va traçar una semblança personal del Molas combatent i el va definir com “home d’acció”, entenen l’acció com la lluita per millorar les condicions de la societat. Bertran va realçar la lluita antifranquista i també la vàlua intel•lectual de Molas. L’autor va explicar que el llibre l’havia escrit per tancar la carpeta d’uns fets que no havia explicat mai amb detall i que era una manera de treure’s els dimonis del damunt. És un llibre escrits sense cap mena de venjança i també va afirmar que possiblement la detenció li va encarrilar la vida cap a la política i el dret. Va significar que era el llibre més sincer que havia escrit. “El meu temps de presó” constitueix un testimoni d’un temps difícil i d’un temps singular de Molas però ell no considera que fes més que altres en el combat per la llibertat i va fer una exaltació dels combatents anònims que mai passaran amb noms i cognoms a la història però en canvi van ser imprescindibles. Un plaer escoltar-los a tots tres com ho va ser la lectura del llibre.

• Celia Villalobos. Va protagonitzar un incident a la reunió de la mesa del Congrés que ha tingut una repercussió limitada però que no diu massa de bo de la diputada. La Mesa analitzava la contractació de diverses persones amb discapacitat , tal i com marca la llei. Repetidament la diputada Villalobos es va referir a aquest col•lectiu de persones com a “tontitos” fins el punt que el President del Congrés José Bono li va recriminar l’actitud i assenyalant-li que qui més qui menys pot tenir alguna discapacitat. La diputada va reaccionar titllant a Bono de “feixista”. No és aquest, precisament el comportament que s’espera d’una diputada i menys quan aquesta pertany a la Mesa. El capteniment i el respecte són fonamentals i més quan es tracten temes en que cal ser especialment sensible. És evident que tots podem tenir una relliscada però el més sensat és que quan la tenim rectifiquem , però entestar-se en seguir usant un terme , que per ella pot ser col•loquial, però no pels altres i menys en l’indret on s’usa i a sobre insultar al President no creiem que sigui la millor manera de comportar-se. No és la primera vegada que Villalobos protagonitza un incident . Fa uns mesos també va ser cridada a l’ordre perquè adreçant-se a un altre diputat l’escridassava titllant-lo de lladre. L’exemplaritat en els càrrecs públics és desitjable i sobretot en les seves expressions i en els seves actuacions. No ha estat aquesta l’actitud de Celia Villalobos. Rectificar ,diuen, és de savis

• Memorial Democràtic. Arriba ara la notícia del tancament de la seu del Memorial Democràtic ,diuen per la inseguretat del mateix espai. Sembla que d’ençà de la seva instal•lació a la Via Laietana 69 tenia requeriments de l’Ajuntament de la ciutat per adequar-se a les normes de segureta. Realment sembla una paradoxa que dues administracions no trobin el punt just en el compliment de las normes i en el marge de temps per adaptar-se. El més curiós és que vint-i-quatre hores abans del tancament encara s’inaugurava una exposició .Total, que hi ha una certa temença que tot plegat siguin excuses per acabar tancat aquest espai ja que ¡havent cessat als seus responsables, el nou govern ho ha anomenat a ningú per substituir-los i tampoc la Consellera Ortega ha dona gaires pistes per on aniran els sous criteris d’aquest espai i de tots els treballs de recerca que se’n derives. Creat al 2007 amb la voluntat de tenir un espai de record i difusió d’aquells que van lluitar per la llibertat ha generat diverses exposicions i treballs de recerca per ampliar els coneixements . Ha tingut un paper clau en la confecció del mapa de les fosses comunes de Catalunya. Tot plegat , el seu tancament, el no cobrir els lloc de responsabilitat i direcció fa pensar que el govern de CiU, el dels “millors” deixarà que per inanició acabi desapareixent. Mal favor faria a la història i a la seva memòria, però vista l’actuació d’aquest govern ee temes sensibles no ens estranyaria. Llàstima!

Anuncis

Hi ha partit, encara

febrer 25, 2011

En la majoria de les converses politiques i en la visió de molts periodistes ara fa un any, per exemple, la victòria socialista a les municipals i a Vilanova estava cantada. Ara sembla que hi ha partit encara. El resultat de les eleccions al Parlament, han modificat l‘estadística en la forquilla de vots entre CiU i PSC, aquest cop a favor de CiU.
Aquest fet segurament aixeca expectatives que veurem si es compleixen. Ningú creu fermament que un resultat d’unes eleccions condicioni l’altre. La diferència entre eleccions és constatable empíricament i també en les municipals hi ha la proximitat dels candidats i candidates que pot fer decantar, certament , la balança.
Tot està en marxa, precampaya , campanya i postcamapnya es barregen i la cursa de fons que sembla que hauria de ser un procés electoral ha començat amb un potent esprint , potser per començar amb avantatge i després adequar el ritme a la necessitat i a les forces que quedin.

I que és sinó una voluntat de proximitat l’acte impulsat des dels entorns socialistes que, sota el títol Actius per VNG ,un seguit de ciutadans i ciutadanes de diversos àmbits socials, professionals i associatius donen suport a l’alcalde i candidat del PSC. L’acte va significar una important demostració de força i també d’una acceptació important de la figura de l’alcalde. Però la contra-programació de CiU, fent pública l’enquesta feta per la mateixa CiU que els dóna guanyadors, va funcionar de manera efectiva i va restar portades a l’acte del PSC. L’enquesta és certament una novetat però la lectura de la lletra petita en fa baixar l’expectativa del titular. Feta abans de les autonòmiques , no centrada exclusivament a Vilanova , amb una mostra no massa significativa , resulta més que dubtosa. No desmentirem ni dubtarem en absolut de la fiabilitat del resultat que s’apunta en aquella circumstància, però sí que, si més no, és qüestionable pel moment en que es fa pública i amb les circumstàncies, les municipals, que volen predir . I més quan veus que la Direcció de CiU ( llegit al diversos diaris ,per tant posem-ho en quarantena) no esmenta Vilanova en les ciutats a batre al PSC. Aquesta enquesta sembla i diem, només sembla, perquè ningú ho ha confirmat, no s’allunya gaire d’una altre enquesta que té ERC. La demoscòpia feta a tant llarg termini, la veritat és que no resulta massa fiable però cal estar amatent a la tendència que pot marcar. I , clar, la demoscòpia està per ser desmentida pels vots comptants i sonants.

I la tendència és que les dues gran forces semblen estar en cicles diferents mentre el PSC està aparentment – la reacció pots ser esplèndida- en la part baixa de l’onada la marca de CiU sembla a la cresta de l’onada però les primeres actuacions del govern de la Generalitat que són profundament i amplia decebedores poden minvar i esllanguir i molt aquesta onada. Potser d’aquí les desqualificadores paraules del cap de campanya de CiU denunciant pressions a algunes entitats perquè es signi un manifest de suport a l’alcalde o posant en campanya la legítima aspiració de Joan Ignasi Elena d’optar a dirigir el PSC, com un element negatiu. Acusacions que han de provar-se o acaben desqualificant a qui les posa en el combat electoral de manera impròpia i de manera barroera que fan intuir un nerviosisme temorenc.

Però també cal esmentar que en el combat electoral apareixen candidatures independents o agrupacions d’electors. En la tradició electoral vilanovina hi ha hagut alguna mostra d’aquestes agrupacions electorals sense que mai tinguessin representació finalment, amb la real possibilitat a l’any 2033 del defensors del casc antic que amb una problemàtica particular van arrossegar un bon grapat de vots que, amb determinats índex de participació, els hagués pogut donar representació. . Les novetats d’enguany en els candidatures també tenen un determinat interès. Meritòcrates de “Compromís amb Vilanova(?) i seguidors de les xarxes socials del CIM cerquen tenir un paper determinat en el camp de la post-elecció. No cal restar-hi importància perquè més enllà del que puguin sumar és important també saber d’on poden restar, però les circumstàncies no els hi posa fàcil. Reconeguda la capacitat i pràctica política d’uns i el treball a través d’aquest nous sistema de comunicació i relació com són les xarxes socials dir que no n’hi ha prou amb això. Cal conèixer propostes, cal contrastar projectes , cal garantir la constància i l’esforç continuat en la reflexió sobre al ciutat i traslladar, cosa que no és fàcil, el missatge de confiança que vol la ciutadania en mig del “soroll” més alt de les candidatures del partits polítics que avui tenen representació. Legitimitat els hi sobra ara caldrà que es valorin per part del cos electorals per veure si tenen mèrits suficients per atorgar-les-hi representació.

Hi ha partit encara , doncs. La gestió més que notable del govern sembla que no serà ja l’únic que valorarà la ciutadania – el cas de les eleccions al parlament és paradigmàtic- La seguretat, la proximitat, els valors, la capacitat de generar confiança, la fiabilitat , entre d’altres,semblen ser elements i virtuts públiques que complauen al votant i per tant els nous discursos i les irrupcions d’uns i la minva d’altres poden capgirar un resultat – sincerament ni vull ni crec- que semblava cantat fa temps.
La única batalla perduda és la que no és planteja ni es lliura , així doncs res perdut ni res guanyat però amb avantatge crec que, ni indiscutible ni indiscutit, pels socialistes i el seu alcalde.

23-F

febrer 24, 2011

A la seva columna “Dues mirades” en Josep Maria Fonalleras escrivia ahir, 23-F, amb la seva proverbial agudesa , que aquesta data podia considerar-se el “ dia mundial de les batalletes” i que per nosaltres és com el dia de la mort de Kennedy a Amèrica , tothom sap que va fer aquell dia i tothom al llarg dels anys ha anat incorporant, detalls i matisos al seu relat.
Quanta raó!
Ahir vaig tenir l’oportunitat d’estar present a la sessió que recordà aquell 23-F al Congrés de Diputats. Una gernació de diputats d’aquell moment omplien bona part de l’hemicicle, cada un d’ells i elles amb el seus records, que segur que ahir es van fer present de manera recurrent.
Abraçades emocionades. Memòria que ja es va perdent.
Singular la presència en els bancs blaus ( els del govern) junts de Rojas Marcos, Felipe González, Santiago Carrillo, Miquel Roca Junyent i Manuel Fraga. Al seu costat Rodríguez Zapatero, Rajoy, Bono i qui era president del Congrés en aquell 1981, Landelino Lavilla.
I clar ,reconèixer a diputats i ex ministres que en aquell moment eren figures que veies per la televisió o seguies pel diaris, com els il•lustres Josep Pau,. Ana Balletbó, Molins… et fa reviure i incorporar noves imatges al relat del meu 23-F.

D’ahir destacar també la presència de caps de l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia a la tribuna de convidats que també va ser un mostra de la submissió de les armes al poder civil. Trenta anys més tard la imatge era prou significativa de l’avanç que s’ha fet.
Dos discursos Landelino Lavilla, una oratòria notable amb les idees de que van sortir enfortits del Congrés aquella matinada del 24-F i el de Jopsé Bono,molt ben travat amb un relat gairebé èpic dels fets sense oblidar els protagonistes que van fer fracassar l’ensulsiada A mi m’hi van sobrar alguna al•lusió a l’exèrcit, excessiva.

I també seguim tenint el dubte de si tota la veritat ja ha sortit a la llum.
I segurament també hauríem de parlar de les conseqüències, i sobretot de la LOAPA i el canvi de pensament dels partits espanyols de tancar qualsevol avanç significatiu en la reconeixement de la diferència.
Així doncs, després d’ahir, podré incorporar més coses al relat però el dubtes seguiran igual.

De lectures

febrer 22, 2011

Els mandarins, Rafel Nadal. Col.lecció L’Arquer. Columna edicions

Magnífic llibre sobre la representació del poder.
La representació del poder a través de persones que ,d’una o altre manera, l’exerceixen de manera pública o en les organitzacions polítiques i econòmiques. Nom propis amb representació institucionals com Pujol, Montilla, José Zaragoza, Prenafeta, el Rei…tenen aquí el seu retrat
Rafel Nadal és un periodista enfortit en mil batalles i això es nota amb el tacte i manera que tracta temes prou complexos i que estan en el llindar entre el que és públic i el que és de l’àmbit privat.
Són retrats d’aquells que tenen poder, o que l’han tingut ,d’aquells que tenen influència o d’aquells que tenen “mando” en paraules de Prenafeta, però vistos també des d’una perspectiva humana, passada pel sedàs de la visió escrutadora i, hàbil i Intel•ligent del periodista.
Nadal que ha estat redactor de diversos diaris va exercir de director del Periódico de Catalunya en els moments del començament de la crisi i va haver d ‘afrontar situacions difícils des d’un òptica professional i empresarial. Avui escriu a La Vanguardia i participa en diverses tertúlies de ràdio i televisió

El llibre es llegeix amb un interès creixent per la forma en que està escrit i també perquè les reflexions i les acotacions de l’autor a cada personatge són realment peculiars i alguna d’elles autènticament antològiques.

Llibre breu ,de lectura ràpida que en acabar-se t’adones que se’t ha fet curt i que seguiries llegint el retrat d’altres molts personatges. Pel que hem sentit en alguna entrevista Nadal te a punt una segona part sobre el món del periodisme.
Que arribi aviat!

Amb nom propi

febrer 20, 2011

• Jordi Hereu. Ha guanyat amb solvència les primàries del PSC a Barcelona per escollir el candidat a l’alcaldia. L’actual alcalde ha obtingut un resultat inapel•lable tant entre els simpatitzants com en el cens de militants. Així doncs amb un prop d’un seixanta per cent dels vots emesos Hereu es proclama candidat a l’alcaldia de Barcelona des de la seva condició ja d’alcalde. No ha estat fàcil el recorregut, sobretot perquè les enquestes li donen un resultat molt dolent davant el candidat de CIU, però el conjunt de votants del PSC les ha ignorat i ha fet una aposta clara per la continuïtat. Aquest darrers dies companys del PSC de Barcelona expressaven que han vist el millor Hereu que mai, amb passió , amb explicacions clares, amb profund coneixement de la ciutat amb un discurs carregat de propostes socials i d’esperança en el futur. Ara un cop les urnes internes t’avalen és el moment de començar la feina de batre a les enquestes i a l’adversari. No serà feina fàcil , segur,però amb la força que li dóna el resultat i si a més aconsegueix unir al PSC amb un projecte engrescador pot guanyar altre vegada les eleccions. Fins avui Trias i CiU han menystingut i han fet befa de les primàries del PSC. Potser que es comencin a preocupar perquè no tenen res guanyat i un Hereu en ratxa els pot enfonsar altre cop. Tant de bo sigui així.

• Montserrat Tura s’ha quedat amb prop del 40 per cent dels vots de la militància socialista de Barcelona i per tant no serà la candidata a l’alcaldia d’aquesta ciutat. Unes primàries, diuen, no es perden perquè és una elecció entre companys. Diguin el que diguin la sensació de derrota que deu tenir avui la Montserrat Tura és real. Començava amb una gran expectativa però s’ha anat refredant a mesura que ha avançat la campanya . Es fiava molt, potser massa, la seva possibilitat de guanyar a la participació dels anomenats simpatitzants. En nombres absoluts la seva participació ha estat gairebé igual que el de la militància però els resultat no han estat els que hom esperava. La mobilització pro-Hereu ha estat molt més alta. Ara Tura ha de fer l’exercici sincer de posar-se la costat d’Hereu i empènyer en la mateixa direcció per obtenir la victòria a Barcelona. No hi ha cap dubte que ho farà. Ha temptat les urnes i no ha guanyat però al seva aportació del debat sobre el futur del socialisme i a les noves formes que defensa són ja un patrimoni del partit. Ha estat crec un resultat molt digne i més digne serà el seu comportament posterior. També és cert que ara caldrà que obri un procés de reflexió sobre el paper que en el futur vulgui fer. Una derrota – ja sé que es diu que a les primàries no hi ah perdedors /ores- d’aquestes dimensions segurament també posa en qüestió altres aspiracions. Mentre Hereu anunciava que si no guanyava es retirava Tura no ha dit res . Potser que d’aquí uns dies també hauria de parlar del seu futur.

• SORTU. Amb aquest nom l’esquerra abertzale vol ser present en les properes eleccions municipals. SORTU ha presentat els seus estatuts al Ministeri de l’Interior per la seva legalització com a partit polític. El ministeri ha reclamat a la policia que emeti informes sobre la seva independència del món violent que, pel que sembla, conclouen que SORTU està lligada a l’antiga Batasuna i per extensió a ETA. Tal i com es van desenvolupant els fets tot fa preveure que acabarà essent el Tribunal Suprem qui s’haurà de pronunciar sobre la seva legalitat i el compliment dels requisits per ser inscrit en el registre de partits polítics. Alguns experts que coneixen els estatuts coincideixen en afirmar que compleixen escrupolosament aquests requisits i que la seva condemna a la violència, inclosa la d’ETA, és impecable. Algunes veus autoritzades de la política basca consideren que ha arribat el moment de que l’aposta de l’esquerra abertzale pugui estar representada a les eleccions perquè consideren que el temps d’ETA està ja esgotat. El tema clau és saber si ara cal creure que la voluntat de SORTU és sincera respecte a la seva integració en el sistema democràtic. Formalment sí, llegint els seus estatus , el que interiorment pensin ja és més difícil,però potser cal donar una oportunitat a l’esperança i esperar creure que aquesta base social que donava empara a la violència es decanta definitivament per la seva participació per les vies democràtiques. Segurament ho volem creure per anar acabant amb una situació excepcional, massa excepcional a Europa.

• Guillermo Fernández Vara. Fa un dies en un article que vaig publicar parlava de la voluntat re-centralitzadora de les dues gran formacions “nacionales”. Un company amb tota la raó em feia veure que PP i PSOE no són iguals en aquest tema. Tenia raó. Segurament per una qüestió d’espai vaig caure en el reduccionisme fàcil d’assimilar les dues formacions esbiaixant la veritat. D’acord. Ara bé, quan escoltes declaracions com les que ha fet el dirigent socialista i president d’Extremadura Guillermo Fernández, et fa dubtar de si l’afirmació que vaig fer no és certa. El que hem llegit és crec massa il•lustratiu d’una posició uniformitzadora massa excloent. Respecte a l’ús de les llengües diverses de l’estat al Senat Fernández Vara afirmava que va sentir “vergonya” quan al Senat va utilitzar els sistema de traducció simultània i acaba afirmant que va tractar d’amagar-se al seu escó per la vergonya que passava. “ Nunca más podemos ver la imagen de dos españoles hablando a través de un pinganillo”. No em sorprèn en absoluta aquesta manca de comprensió de la pluriculturalitat de l’estat. I no em sorprèn perquè aquestes paraules son naturalment un ús partidista, sectari i interessat electoralment de la llengua. Crec que si l’estat es considera un estat plurinacional i pluricultural no sols està justificat sinó que és imprescindible que les llengües siguin usades amb normalitat per les més altes institucions de l’estat, i el Senat ho és . A més considero que aquesta mateixa possibilitat d’usar les diverses llengües de l’estat s’ha de donar a al Congrés de Diputats i a on calgui. Més comprensió i menys ús electoralista del fet lingüístic. Segurament a curt termini pot donat vots però s’afebleix la real possibilitat d’un estat respectuós amb la diversitat i els usos lingüístics diversos. No sé si finalment és una qüestió de cultura o una qüestió de voler ser més papista que el PP. Incomprensible però cert tanmateix.

Humilment, la història us contempla

febrer 19, 2011

4 de febrer, quarts de vuit dels vespre. Biblioteca Cardona el President de la Unió Vilanovina i l’autoritat competent personificada en la regidora de cultura obren els actes del cent- cinquantè aniversari de l’entitat vilanovina , després , Francesc Xavier Puig i Rovira ens trasllada per una estona ( una bona estona ) a la Vilanova del 1861.paper de les classes socials, el paer de l’església i a l’educació, l’explotació dels treballador, i el paper del embrió sindical de les Tres Classes del Vapor, l’educació publica minsa i la de pagament escassa, les plagues de la vinya,la industrialització salvatge per les condicions, Creus i Corominas..… En fi tot un recorregut fet des del profund coneixement i rigor interpretatiu i il•lustratiu d’una època i En aquell ambient ens imaginem com un cor d’homes –només homes, de moment- de treballadors inspirant-se el valors claverians funda un orfeó i ens els imaginem entonant l’himne claverià per excel•lència, La Maquinista.

. L’aurora del progrés
Mancomunitat esclaus
Lo estigma de la gleva
De nostres fronts borra
En lo banquet del mon
Avui l’obrer hi cap.
Los trobadors pregonen
Las glòries del treball
progrés, virtut y amor
Es nostre lema sant

Entre aquells càntics – entonats també dins d’un túnel quan la construcció del ferrocarril- i avui han passat cent cinquanta anys. Celebrar-lo és celebrar un exercici de civisme però també assumir la responsabilitat de treballar perquè sigui possible celebrar-ne molts més.

Fa uns dies la Laura Marín en aquestes mateixes pàgines glosava encertadament el paper de la Unió en la recuperació del Carnaval de la nostra ciutat. Res a afegir, però possiblement les entitats, les societat cultural han tingut un paper important en la nostra ciutat. Potser ho hem mitificat , potser hem generalitzat aquest paper i caldrà en un futur situar-ho en el seu punt just i en el marc històric que correspon .Cap dubte de la feina que han fet, de represa cultural, de complicitat política am l’oposició democràtica antifranquista, de recuperar tradició i modernitat, de crear un certa virtut cívica. Un paper substitori d’una normalitat social en temps d’anormalitat. Quan arriba la “normalitat” desitjada però els entitats pateixen un procés de decadència que possiblement avui encara perdura , malgrat la numantina resistència d’un grapat de gent que veu encara un paper en temes d’un oci individual d’un consum cultural a la carta, també individual o els nous elements de relació conegudes com les xarxes socials que són altament usades però que perden segurament l’encant de la tertúlia abrandada i compartida realment o de la partida de botifarra que a més de cantar les jugades serveix per arreglar la ciutat i naturalment criticar al govern de torn.

Tenen paper les entitats avui?. I quin paper? Com s’adeqüen a la realitat? Quedaran obsoletes i com a reductes dels marginals de les TIC? Seran reserves d’un passat nostàlgic i que diuen – només diuen- que era millor?. La història contempla el recorregut de cent cinquanta anys i això obliga a pensar que farem en el propers cent cinquanta. I naturalment haurem de fre possible que encara

Las glòries del treball
progrés, virtut y amor
Es nostre lema sant

I això en temps de crisi no és fàcil Feliç aniversari.

Publicat a la “contra” de l’edició del Penedès del diari El Punt

PSC, treballar pel futur

febrer 17, 2011

Semblava que s’imposava una certa discreció a l’entorn del necessari procés de debat al PSC fins després de les eleccions municipals, però la realitat és que allò conegut com a filtracions interessades estan a l’ordre del dia i no hem deixat ni de veure ni de llegir, amb més o menys interès, els moviments que suposadament s’estan practicant des dels diversos angles del PSC; ja sia el Nou Cicle, ja sia el “més PSC”, ja sia el col•lectiu all-i-oli o la generació “I-pod” que ja supera a la de la “blackberry” i naturalment també hi tenim els eterns aspirants a tot que, no es conformen en presidir la seva escala sinó que van a totes. En definitiva carnassa per anar fent i poc digerible ben mirat. Avui surt el nom d’algun alcalde i l’endemà ell mateix ho desmenteix: Jo no hi era!. Ja no se sap si que surti el nom ajuda o perjudica a les legítimes aspiracions que hom pot tenir.

Mentre però hi ha temes més complexos i reals que es van succeint i que donaran de veritat el necessari posicionament el PSC a la nostra societat i que requereix un debat profund , ampli en la seva extensió i en la seva temàtica. La societat canvia, veiem cada dia situacions que solcaven l’estat del benestar , un govern del país que anuncia retallades en educació i sanitat eixos fenomenals de la igualtat i tenim al davant un procés de recentralitzacio afavorida per els dues gran formacions “nacionales” que encara que ho desmenteixin es seguiran fent la competència a veure qui consolida més la “unidad española” , antítesi del reconeixement de la diferència i la diversitat. I tot això cal que sigui estudiat ,debatut i prendre els resolucions polítiques per afrontar els nous reptes que el PSC té al davant per recuperar ,per una banda l’arrelament a la societat com primer pas per tenir una majoria social i política i en segon lloc recuperar la centralitat com a visualització del partit que millor representa a la societat catalana actual.
L’excés de poder ha portat segurament a la narcotització de l’organització fiant-ho tota al govern i poc a la inserció del la gent del partit a la societat per poder palpar directament el batec del que la ciutadania esperava i espera en el futur de nosaltres.
Cal doncs recuperar aquest arrelament social a la diversitat representativa de la societat i no cal oblidar tampoc la feina de cada dia en tots els àmbits en que l’organització esta`present.

Creiem que existeixen uns eixos , que sense ser excloents ni exclusius d’altres, poden donar el tremp necessari per recuperar el protagonisme positiu en al societat i en l’àmbit politics.

1.- El paper del PSC al Parlament.¿ Quin és el nivell de complicitat amb el nou govern, més enllà de la col•laboració sobre temes estructurals de país?. Cal superar el desconcert inicial per la derrota no païda , deixar de banda ja les polèmiques empassades ( terme casteller que designa el casteller que es passa de colla) del Mascarell , el Pluma i algun altre que pugui venir. . Cal que definim el nostre paper d’alternativa de govern i d’oposició dura i contundent però sense renunciar a acords. Ja hem vist que en el període gràcia ampli que s ‘està concedint al govern Mas els incompliments estan a l’ordre del dia i la tant suada fórmula de que la “culpa és dels d’abans” ha estat discurs recurrent i justificat per la majoria dels mitjans i dels tertulians oficials Tantes expectatives mediàtiques per acabar essent ,de moment un govern sense rumb. El PSC al Parlament serà capaç d’obligar a redreçar la situació marcant les reals necessitats del país?

2.- Si hem convingut que la societat ha canviat en la manera d’entendre la relació política i per superar la distància entre els partits i a la societat caldrà aprofundir en els registres democràtics i veure com podem canviar a millor les estructures clàssiques d’un partit polític. La permeabilitat, la possibilitat de l’existència de mecanismes generadors de debats reals. La necessària pèrdua del poder absolut que avui tenen les direccions del partits en favor d’una major transparència i una pràctica que combini perfectament en els mecanismes de substitució que no es perdi ni experiència ni la força de noves incorporacions, hauran de ser un bon motiu de repensar com volem el futur PSC en les seves estructures orgàniques.

3.- Haurem de cercar i oferir alternatives clares al sistema econòmic i la redistribució de la riquesa. Ja no n’ hi ha prou amb al gestió del capitalisme, cal, assolides algunes propostes de la socialdemocràcia, trobar solucions més justes i més solidàries davant la voluntat de governar de manera antidemocràtica del capital i del mercat. Des del realisme garantir la igualtat d’oportunitats fonamentada en una economia i una fiscalitat al servei de la col•lectivitat. Ningú por quedar al marge del sistema de salari social ni de protecció.

4.-Analitzar com podem aprofundir i garantir l’estat del benestar en el moment de la crisi, com redistribuïm la riquesa i la política fiscal per que ningú quedi fora del sistema general de protecció. Davant les retallades i necessàries reformes es tracta d’apostar fort per evitar la fractura social i el trencament de la cohesió social guanyada a pols durant molts anys es trenqui ara.

5.- Davant el real perill d’un nou procés uniformitzador i de replegament competencial per part de estat estaria bé aprofundir en el catalanisme federalista. Fent una aposta clara i decidida per assolir els màximes cotes d’autogovern sense cap limitació i activament participar en la transformació d’Espanya. Fer-ho realment,ja no es tracta de dir-ho només, es tracta de que prenguin carta de realitat els mecanisme necessaris , tantes vegades, anunciat d’un procés federalitzant.

Més enllà de filtracions interessades, el safareig habitual en aquests casos i l’aparició de nous postulants que s’ajunten als eterns i als vells hi ha coses molts més importants ara per ara per posar-nos tots , tots plegats a debatre trobar noves fórmules pel nostre partit.

Publicat al diari El Punt,el dia 16 de febrer

De lectrures

febrer 15, 2011

Creus de sang al Grand Hotel. Daniel Hernández.
La Magrana
Interessant descoberta entre les novetat de novel•la negra. Interessant per un doble motiu per la qualitat de la seva obra i perquè l’autor situa la trama de la investigació a la Cerdanya en la part administrada per França . L’episodi que dóna pas la investigació està centrada en aquesta comarca i en són protagonistes una parella de companys, un encara policia i l’altre que ha deixat les investigacions , ambdós interessats en la muntanya i el rugbi , esport gairebé de culte en aquell territori català.

La trama que es desenvolupa té un alt nivell d’interès pel seguit de fets que van passant i com es va desenvolupant la investigació i com en tantes altres vegades la realitat a vegades és tossuda i desmenteix el que sembla lògic. Dues morts que aparentment van juntes i que semblen tenir una motivació d’una mala relació familiar .Molts sospitosos i amb una inicial resolució. El dubte d’un del policies el porta a seguir treballant fins arribar a la veritat a través del remuntar-se a una història de delació i mort en l’època de la resistència contra els nazis.

Molt ben escrit, atrapa des dels seu inicis per com es va presentant la investigació i també anem descobrint la tipologia dels personatges amb les seves cuites i raons i també la descripció d’una Cerdanya envaïda pels esquiadors i per afers immobiliaris molt especulatius.
Una descoberta interessant que ens esperar amb moltes ganes la traducció d’alguns dels altres títols de l’autor.

El duelo i la revancha. Joaquín Leguina.
La Esfera de los libros

Joaquín Leguina té una llarga i dilatada trajectòria política que l’ha portat a tenir responsabilitats institucionals molt importants. Ara, apartat d’aquestes responsabilitats i també amb una certa posició crítica cap els seu partit ens ofereix aquí un assaig sobre diversos aspectes d’actualitat que ben escrit, vol, a judici de l’autor, esdevenir un clar posicionament contra qualsevol sectarisme vingui d’on vingui. Tant si ve d’aquells que van fer ben poca cosa contra el franquisme i ara són els abanderats de la batalla per la memòria històrica fins aquells que volen negar la planificació de la repressió franquista.

Ho fa des del que ell considera una obligació cívica i reclamar que es torni al que s’ anomena la sensatesa constitucional per oblidar als “morts” i que es reconegui que ningú pot sentir-se orgullós del passat de morts i repressió. Amb el propòsit que sembla lloable de la reconciliació Leguina aprofita per treure i expiar tots els seus dimonis. I així carrega contra Garzón per les seves investigacions i a més carrega també contra aquells que van propiciar els nous estatuts que considera que amb la voluntat de marcar la diferència el que fan es desencaixar l’ Espanya democràtica i constitucional.

Llibre polèmic pels seus plantejaments però llibre també interessant. No comparteixo moltes de les seves opinions però en tot cas cal reconèixer-li força honestedat de plantejaments i valentia per exposar-ho.

Amb nom propi

febrer 13, 2011

• Carles Bonet. Senador del grup l’Entesa que ha deixat el càrrec en perdre ERC la representació de senadors nomenats pel Parlament de Catalunya que tenia en funció dels resultats de les eleccions al Parlament el novembre passat. He parlat poques vegades amb ell. Recordo que quan feia d’alcalde el Grup de l’Entesa al Senat va fer una reunió de treball a Vilanova i va tenir al cortesia de visitar l’ajuntament. Vam intercanviar algunes paraules i opinions amb ell sobre el paper de l’Entesa i la situació política d’aquell moment.. Per tant la meva coneixença és fonamentalment d’oïda, però sempre que hem parlat d’ell ja sigui amb L’Isidre Molas o més amb l’assumpta Baig sempre n’han parlat bé, elogiosament. Ara després d’onze anys al Senat deixa l’escó i emergeix encara més la seva figura de persona tolerant que ha cercat sempre l’acord, que ha mesurat les reaccions, i que ha temperat el necessari debat , que a vegades es complicat, en un grup com l’entesa format per tres partit es posa més de relleu. Va tenir un moment clau que va ser quan l’Estatut de Catalunya va arribar al Senat, el vot de l’Entesa era clau i del dels senadors d’ERC encara mot més. Bonet va ser fidel al parlament que l’havia anomenat per sobre de la seva adscripció partidista , aquest fet que segur li va generà algun problema al partit però mostra la grandesa d’un polític que, per damunt d’un partidisme tacticista, va honorar la seva qualitat de representant del Parlament.

• Manel Mas. Company diputat a Madrid i anteriorment també company alcalde ha estat notícia per reclamar des del seu bloc la renúncia de tota l’actual direcció el PSC per manca d’autoritat moral i , en conseqüència, considera que cap d’ells o elles hauria de ser protagonista en el proper futur. Assenyala també que haurien de seguir el camí de Montilla. Hi estic d’acord completament. Ja en sengles articles al Punt ( I segueixo creient, 13 de desembre) i al Diari de Vilanova (De la derrota, aprendre, 31 de desembre i 14 de gener) vaig expressar la meva opinió que diu molt poc a favor del partit el fet de deixar que Montilla assumís ell sol la derrota electoral i els que l’envolten mirin com si res anés amb ells i elles. No només això en un dels article comentava que em semblava paradoxal que el debat que en aquest moments es porta a terme a l’entorn del PSC només es parli de noms presumptament emergents que no deixen de ser membres de la direcció actual, aquella que per raó de major responsabilitat ens ha portat a la situació en que estem. Valenta i compromesa la posició del Manel Mas perquè de la posició es desprèn una voluntat de servir al projecte del PSC , si es vol des d’una posició crítica però la situació en que es troba el PSC requereix una bona sacsejada que ajudi a sortir de la posició en que avui està. Jo parlava de que el partit ha quedat narcotitzat fruit de la majoria dels seus dirigents estaven en llocs de poder institucional i l’estructura de partit ha quedat com un apèndix sense vida pròpia. Potser ara ens cal recuperar-lo primer per assentar uns bons fonaments ideològics i de direcció i tornar a emprendre el camí de treball per obtenir una majoria social. Avui Manel Mas ha estat notícia pel que ha dit i ,amb caràcter preventiu, pensant en les crítiques que li poden caure,jo em solidaritzo, ja des d’ara, amb ell.

• Elena Salgado. Quan la vicepresidenta d’economia fa un manifestació referent a la situació econòmica de la Generalitat de Catalunya afirmant que “ no ens hauríem de fixar només en la part de la despesa” te objectivament tota la raó del món mal ens pesi. Dit això dues consideracions . Una en contra i una a favor de l’afirmació. Es sabut i conegut que la balança fiscal entre Catalunya i Espanya és clarament negativa per Catalunya, per tant, segurament un bon sistema de resoldre els problemes dels deutes i el dèficit estaria en recompondre la balança entre el que s’aporta i el que es rep, sense qüestionar la part alíquota de solidaritat interterritorial . Si fos més ajustat l’equilibri segurament poc retrets es podrien fer a les xifres i serveis que avui la Generalitat dóna. A favor del que diu la vicepresidenta hi ha el fet de que a l’hora de fer un pressupost hi ha el capítol d’ingressos i el de les despeses. Si avui cal retallar dèficit òbviament només hi ha dues fórmules, ampliant ingressos o retallant despesa o la combinació d ‘ambdues alternatives. I jo vull veure en els paraules de la ministra era un al•legat a favor d’aquest exercici. I clar, quan a Catalunya es vol suprimir el impost de successions que afecta a una mínima part de catalans i catalanes però aporta prop de 500 milions d’euros a les arques públiques, es fa difícil entendre que només es vulgui resoldre el dèficit per la via de retallar despesa, despesa que es concreta en serveis. Injusta sembla la balança fiscal però injust és també afavorir directament als que més tenen.

• Iolanda Pineda. L’Alcaldessa de Salt ha signat amb la secretària d’Estat d’Immigració Anna Terron i amb el Conseller de Benestar i Família un acord per tal de començar a implementar el Pla per a la convivència. Fonamentalment es tracta de posar més recursos en els instruments claus en la convivència com són augmentar les dotacions en temes educatius i la mediació com instrument de detecció i resolució de conflictes. Es oportú celebrar que les tres administracions es posin d’acord per donar una resposta conjunta als problemes de convivència i per satisfer la demanda ciutadana manifestada en una àmplia mobilització a favor de la convivència i al cohesió social. Els ajuntaments masses vagades s’han sentit sols a l’hora de gestionar la convivència en ciutats que han sofert una profunda transformació fruit de l‘arribada d’immigració en percentatges elevats i amb els mateixos recursos que tenien . Amb aquest acord signat hi haurà una coresponsablitat a l’hora d’afrontar els problemes i es d’esperar que el conveni no sigui un fet puntual sinó que finalment les administracions assumeixen els seves responsabilitats. La gestió del conflicte que e va produir a Salt i al posterior resposta de l’ajuntament diu molt a favor de l’alcaldessa que ha sabut mantenir en moments de tensió la lucidesa suficient per no caure en declaracions demagògiques ni actuacions conjunturals que a llarga no serveixen per res.

Tahrir és una festa

febrer 12, 2011

Els milers i milers d’egipcis que ocupen des de fa dies la plaça de Tahrir al Caire van esclatar amb un unànime crit d’alegria quan es va conèixer la notícia de que Mubarak havia cedit el poder i es retirava de la vida pública i del poder.
Dies de batalles campals , dies d’angoixa però dies de tossuderia i constància d’un poble que ha decidit prendre les regnes del seu destí i reclamar coses tan elementals com la llibertat per materialitzar un canvi de regim i entrar en un procés de democratització.
Primer Tunísia i ara Egipte emprenen el camí de la democràcia,
Tot encara incert perquè tot just es comença el procés ,però també esperançat per la decisió de la ciutadania.

M’han vingut a la memòria les imatges de la caiguda del mur de Berlín, quan també milers de ciutadans i ciutadanes de manera pacífica van apoderar-se d’aquell indret i a cops de mall van enderrocar el major símbol de la repressió.
Ara el mur no és de formigó és segurament mes subtil , però també caurà.
El desig de llibertat és imparable.