Archive for Març de 2011

Vergonya, consellers, vergonya

Març 28, 2011

Sembla, pel que diuen, que alguns consellers i consellers del govern dels “millors” ( això ja comença a ser un acudit ) està anul•lant reunions amb l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. El motiu pel que es diu és que no els va caure gens bé que l’alcalde els titllés de “consellerets” i encara de contables perquè van tot el dia amb la llibreteta retallant.
L’actitud dels consellers /eres faria riure en qualsevol país, que una imatge que pretenia criticar la política de retallades del govern sigui considerat com una deslleialtat institucional o com una menysteniment pels consellers . sigui considerat prou motiu per anular reunions fa pensar que els “millors” tenen la pell molt fina i no deixen ser uns sectaris com sempre han estat. S’han descarat abans dels cent dies.
A la meva anterior vida vaig fer d’alcalde i vaig aguantar actituds i paraules molt més ofensives i irritants que les d’Hereu ( que no ho son en absolut, per descomptat ).El més preocupant és que novament els membres del govern de CIU és consideren els amos del tros i poden decidir que es pot dir i que no es pot dir en la dialèctica política.
Retornen vells tics i velles fòbies. Els “millors” comencen fer figa i han de recórrer a la baralla de pati de col•legi per reeixir.
Vergonya, consellers , vergonya.

Anuncis

Amb nom propi

Març 27, 2011

• No retalleu la cultura. Aquest col•lectiu, que va protagonitzar la primera protesta o, si voleu, el primer toc d’atenció a les retallades – per ara no concretades, encara- del govern de Mas, el dels “millors”, és notícia. Va ser una trobada entre festiva i reivindicativa que va aplegar més de mig miler de persones. Poques o moltes? .Les suficients per palesar que hi ha un malestar ampli i que, d’acord amb les paraules del Conseller, és pel decreixement històric dels pressupostos de cultura segons la versió de l’Honorable Mascarell que potser només en època de Maragall es va trencar. Bé és la seva versió. Però retalles com ara, mai Fruit de la concentració es va convocar la reunió entre els promotors del manifest i el propi Conseller per constatar que hi ha necessitat de filar prim i que caldrà que l’ajustament sigui fi i segurament discriminat . La cultura és una inversió i no una despesa. D’acord. Però també en altres inversions tant productives com la cultura hi ha hagut retallades. La situació es difícil però possiblement també sigui cert que el sector cultural del nostre país essent molt potent potser té un mercat massa reduít i petit i en moments de crisis això és nota i molt. Un malintencionat opinador en una tertúlia pro govern preguntava si els que es queixen són el PER cultural català i el mateix Conseller estava d’acord que en la crítica hi podia haver alguna influència partidista. Malament si es pren la protesta , molt correcte i segurament molt necessària, com això, com una mobilització fruit d’interessos partidistes que podrien ser ben legítims. Altres sectors seguiran mobilitzant-se, segur i no cal ni menystenir-los amb el qualificatiu de partidistes ni ignorar-lo. Segurament i el que cal – i en aquest sentit el Conseller Mascarell va fer bé- es escoltar i acceptant que caldrà retallar el que cal es fer-ho amb el mínim dany social possible.

• José Bono. No es tracta de parlar d’ell o, si més no, ben poc. Voldria parlar de la votació al Ple del Congrés d’una proposició per reformar el reglament del Congrés per poder utilitzar les llengües cooficials de l’estat espanyol. Segurament en coincidir amb la votació de l’autorització de l’exèrcit en la participació en l’operació de preservar l’espai aeri a Líbia ha estat poc seguida o comentada . La proposta signada per CiU, ERC-IU-ICV, BNG demanava que en les sessions del Congrés es podessin utilitzar les llengües cooficials . La proposta, no la defensa que se’n va fer al Ple,no em desplau ,tot i que hi vaig votar en contra. No em desplau perquè malgrat majoritàriament el meu partit interpreti que l’ús de les llengües diverses es faci al senat com cambra territorial i en el congrés s‘usi la llengua dita comuna a tot Espanya, i no me desplau perquè crec que l’ús de les llengües és un dret personal i que cap llengua està per damunt de les altres. No es pot fer demagògia amb els costos que això significaria , però tampoc es pot demonitzar a qui en voti en contra, no es pot posar al mateix sac a tothom que digui que “no” en aquest moment. Cal també ser respectuosos amb els acords als que s’havia arribat després del pacte del Senat per poder usar les llengües cooficials. I també estaria bé saber perquè ara es presenta i no s’ha fet en altres moments en que s’ha reformat el reglamentat el Congrés?. Moltes preguntes i poques respostes per ara. No hi ha llengües que siguin millors que altres, no hi ha llengües més importants que altres. Hi ha persones que volen usar la seva llengua i avui segur que hi ha mecanismes que permeten – malgrat la ridiculització dels del PP- parlar com es vulgui i els altres escoltar en la llengua que entenen. I possiblement – jo ja no hi seré, vull dir al Congrés , eh- hi haurà una mena d’obligació no escrita d’entendre les llengües cooficials o capacitat per aprendre-les per entendre uns mínims per anar a fer de congressista. Segur!. Mentre, Bono, amb gran temprança, aguantà unes provocacions – entenguis com violentar els límits del reglament- i després va reprendre als transgressors amb deferència però amb alguna paraula sobrera. Insisteixo he votat en contra perquè puc entendre la posició del meu partit , malgrat no la compateix en la seva totalitat. Ha prevalgut la posició del grup per damunt de la meva personal, però estic convençut – no sé els anys que passaran- de que el català els basc, el galleg i el castellà es parlaran amb absoluta normalitat al Congrés. Evidentment caldrà canviar el reglament d’una manera serena amb menys tensió innecessària per part d’alguns i amb menys escarafalls de falsa indignació per part d’altres i caldrà canviar també algunes mentalitats avui encara tancades a la riquesa de la diversitat.

• Abdennur Prado: “Y vosotros, los 336 que han votado a favor de la guerra, en el Congreso de los Criminales (honor a los 3 resistentes que votaron en contra, émulos de Lot en la Sodona de la guerra).”Aquest text està extret de l’article ( amb nota inclosa, intentant desmentir el que és indesmentible) d’un pamflet d’un senyor que es diu Abdennur Prado que diuen que és el president de la Junta Islàmica de Catalunya. No és de rebut que , malgrat després matisis i retiri el seu text, aquest personatge pugui amenaçar a la col•lectivitat. Possiblement hom pot estar en desacord amb al decisió que s’ha pres legítimament en el Congrés , es pot combatre el posicionament majoritari però em sembla que les decisions són més complexes i no és amb l’amenaça a un òrgan com el Parlament d’extracció inqüestionablement democràtica com s’expliciten en el posicionament no es desacords. És apologia del terrorisme el que manifesta el Sr. Prado. Si és així, actuaran els tribunals?. Seguirem subvencionat a un personatge tan sinistre com aquest. No es pot amb ambigüitat calculada fer algunes al•lusions a l’11-M que en el nostre l’imaginari col•lectiu és una data de mort i de bogeria terrorista. Evidentment aquets senyor ( per anomenar-lo d’alguna manera) no sols mereix la repulsa sinó el rebuig més absolut per les seves paraules i per posar en perill la connivència entre la diversitat de la nostra ciutadania. Que calli!

• Marta Mata. A Saifores aquest dissabte es va presentar un llibre recull dels articles de caràcter pedagògic que va escriure al llarg dels seus molts anys d’activitat en pro de la millora de la nostra escola. El llibre,Per avançar en l’educació, ha estat publicat per EUMO en la seva col•lecció Textos Pedagògics, l’editorial de la Universitat de Vic. En la presentació van intervenir la Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata, Assumpta Baig que va fer un recorregut pel pensament de la Mata Mata recalcant el que ella anomena les tres PP, Pedagogia, Política i Penedès com les tres divises que van marcar el trajecte ideològic i vital de Marta Mata . També el prologuista del llibre Joan Soler va fer una interessantíssima intervenció en la que ens va mostrat tota la capacitat pedagògica de la Marta Mata situant-la entre els clàssics de la pedagogia del segle XX. Creu que el llibre és un instrument valuós per conèixer la seva obra però també per ressaltar l’actualitat i la importància del seu pensament. A Saifores, a Can Mata doncs la presentació del llibre posa un cop més d’actualitat la personalitat de la Marta Mata però sobretot , en moment d’un cert desori en el món escolar i de l’escola , cal recuperar la seva figura i, sobretot, la seva obra sempre adreçada a millorar l’educació , la formació del professorat i les condicions polítiques per fer-ho possible . Té més sentit que mai, avui i aquí, recordar l’obra de qui va lluitar sempre aferrissadament a favor de l’escola pública .

Castellans

Març 26, 2011

Aquest és el títol del llibre de Jordi Puntí que ha publicat l’editorial l’Avenç.
Un magnífic llibre.

El llibre està fornit d’un interessant conjunts de relats en que l’autor fa memòria de la seva infantesa i primera adolescència en un poble d’Osona, Manlleu, que viu el primer allau d’immigració i, per tant, un seguit de canvis i transformacions pel que , en principi, no hi estaven preparats. També s’expliciten les actituds , rumors i comentaris amb els quals se’ls titllava . Castellans és un genèric amb que es qualificava a tot un seguit de persones que provinents d’altres indrets recalaven en les fàbriques del Ter.

Les tensions, les ocurrències, les llegendes urbanes i tot un seguit de prejudicis que s’establien sense cap mena de raó ni sense cap mena de criteri. És també paral•lelament una magnífica introspecció en la infantesa – la infantesa és una ficció ens recorda Puntí- de l’autor i la seva relació amb els castellans. Els processos iniciàtics, els records de l’escola, les primeres cigarrets i el jocs amb els companys. Retrat d’una època i retrat d’un poble , com tant altres de Catalunya, que necessitava créixer amb rapidesa per donar aixopluc ha tanta gent que hi arriba de cop.

Interessant, entranyable em alguns moments, intimista en altres : i afirma “ Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present”.

El llibre aplega un conjunt d’articles que Puntí va escriure a la revista l’Avenç, al llarg de ‘any 2007. Entre els trets autobiogràfic i les puntes de ficció el conjunt és prou interessant per la descripció d’un temps i també perquè traspua una voluntat de posar en valor les vivències que després composaran la personalitat.

I és significatiu de la voluntat del llibre aquest paràgraf. “ Voldria dir encara, que Castellans és un títol tant intencionat com trampós. Tant de bo no hagi calgut arribar fins aquí per adonar-se’n. Detesto els llocs comuns, no suporto la utilització simbòlica ( i ideològica) dels signes d’identitat que se subjuguen i es redueixen per la identificació col•lectiva. Tots els catalans són gasius, Tots els francesos desconfiats, Tots els andalusos són ganduls, Tots els moros són desconfiats. Però també : tots els catalans són bons , tots els castellans són dolents, la simplificació i l’estultícia van de bracet, en aquesta mena d’identificacions, avui en dia tan de moda. Gairebé sempre les dicta la por al desconegut, la segureta falsa, que dóna una mirada col•lectiva.”

Temps de propostes i debats

Març 25, 2011

És públic i notori que paral•lelament al treball per guanyar les eleccions municipals el PSC viu un cert i ,necessari alhora, procés de debat intern . La necessitat de fer un procés de repensar quin paper ha de jugar un partit en la societat i el perquè el PSC ha deixat de ser un eix central de la societat catalana són reflexions que bé poden fer-se conjuntament amb les propostes muncipalistes. És també des del municipis que es crea país i és també en les propostes municipalistes que es retroba la centralitat política i es recupera la majoria social.

Hem llegit noves propostes de reformulació, algunes presentades a bombo i plateret i en espais plens de gom a gom, unes altres amb l’ impromptu de membres de l’actual direcció que cerquen distàncies que són Increibles amb el que s’ha fet fina ara, encara , altres que sorgeixen dels necessaris equilibris entre territoris i alguna que, des d’una modèstia col•lectiva, però no exempta d’un carrega ideològica important i amb voluntat de servir de base a un debat molt més aprofundit després de les municipals. Entre aquestes darreres cal celebrar en que sorgeixi una des del nostre territori. Així alcaldes penedesencs com els de Mediona i Sant Quinti i altres regidors i militants de l’Alt Penedès fan un aposta clara d’oferir un document, rigorós transformador, modernitzador , del PSC tan en la vessant de l’eix nacional com en l’eix social. Es fa movent-se entre la voluntat de constituir un corrent d’opinió que reculli noves aportacions i per altra banda sense cap mena de personalisme ni explicitar apetències de direcció – no dic que no hi siguin legítimament, però no s’expliciten , perquè la idea és que primer són les idees i després els equips ja es trobaran. Gent capacitada i preparada n’ hi ha amb escreix í amb la voluntat de servir de pal de paller en el futur debat intern i extern que cal que afronti amb urgència el PSC.

El document ( Col.lectiu socialista Penedès-Catalunya) amb un reeixida redacció reclama un retorn al orígens catalanistes del PSC entenent el catalanismes com un opció federal en la relació amb la resta d’Espanya i també sense posar límits a l’ambició col•lectiva en el camp nacional i organitzativament sense llastos de relació amb altres partits, amb representació institucional pròpia,. . Aposta clarament per una socialdemocràcia que retorni els principis de la solidaritat com element imprescindible de governança i que aturi la dictadura els mercats que solcava els principis i els valor de la política com a servei a la societat . L’estat del benestar com conquesta ,fruit dels esforços de moltes generacions i de batalles històriques no pot donar cap pas enrere si volem mantenir una societat cohesionada. Fa una clara aposta pel Penedès com unitat territorial que permeti formar part d’una Catalunya pròspera i justa, amb una formulació de relació en que el Penedès amb estructura política i pugui fer aportacions, en allò que correspongui, que ajudin a aquesta prosperitat col•lectiva.

El document – el que qual subscrivim sense cap recança- entenem que té quatre aspectes que el fan un excel•lent element de reflexió en aquets debat al sí del PSC, que necessita situar-se novament com a partit en una centralitat i amb una renovada inserció social que el permeti polsar clarament els reptes més importants que té la ciutadania. Primer, és un document que nos sorgeix ni de la direcció actual del partit ni de persones que en formin part ni hi tinguin vinculació , per tant té la frescor de sorgir de situacions no vinculades al poder orgànic actual. Segon,és un document que vol fer una reflexió global però des de l’àmbit local , és a dir, que parteix d’un territori per formular una proposta d’àmbit nacional amb la doble voluntat de ser útil de baix cap a dalt., i fer-lo extensiu a altres territoris. Tercer, és un document que aspira a fer una determinada renovació dels fonaments ideològics del PSC però essent lleials a la història del mateix partit i a les seves actuacions. No es renuncia a la història ni a la pràctica política , amb els encerts i errors haguts, tots en som responsables, sinó que vol transformar la realitat actual cap a una organització que es fonamenti en el debat permanent, en la inserció social i en escoltar les necessitats reals de la ciutadania per des dels governs ajudar a resoldre-les. I en quart lloc és un manifestació clara d’optar tenir un protagonisme des del Penedès en un marc molt més ampli i aportant l’experiència des del govern o des de la simple militància , experiència de treball constant i ferm i per tant amb el valor afegit de la combinació de la teoria i de la pràctica, combinació que en la política és prou necessària i important.

S’acosten temps electorals i algú dirà que no és temps per aquest debats de fons. Crec que sí, que ho és , perquè, més enllà de les propostes concretes per les ciutats i les viles que són molt importants i imprescindibles, cal saber també quin és l’abast de les propostes de l’entorn territorial immediat, les globals tant en els àmbits socials com nacionals. Unes i altres són indestriables. Des del Penedès tenim ara l’oportunitat de ser coprotagonistes d’un debat necessari pel PSC però també per la societat ja que els partits no deixen ser el seu reflex sectorial.. Aprofitem-los sense apriorismes desqulificadors i cercant propostes en positiu.

Currículum

Març 22, 2011

Amb una inusitada llargària Duran i Lleida era protagonista d’una entrevista a La Vanguardia, possiblement per fer un exercici de recuperació d ‘imatge després de la seva ( segons uns i altres inexistents) picabaralla amb el Diputat López Tena. Ho repassa tot i és el protagonista gairebé de tots els èxits de la política catalana i espanyola. S’ho diu tot ell però.

Al final de l’entrevista se li pregunta pel cas Ortega i els currículums “ erròniament” modificats a l’alça i ell, lògicament li dóna suport i acaba “ Me parece que ha habido un linchamiento que no tiene justificación. A Ortega no la hemos elegido por ser psicóloga. No está entre los mejores por su currículum académico sino por toda una trayectoria política”. A la resposta de Duran i Lleida hi faria dos comentaris. Creu que és un linxament de veritat?. Creu que Ortega , amb tots els respectes, és de les millors?
Segurament hem inflat enter tothom el tema però dels millors de veritat s’espera que repassin els papers, com a mínim els seus.

Val la pena llegir l’article de Francesc Marc Álvaro a la mateixa Vanguardia d’ahir. “Los mejores y los detalles”

Amb nom propi

Març 21, 2011

• Josefina Aldecoa. Va morir fa uns dies aquesta formidable escriptora i pedagoga. Nascuda al l’any 26 va estudiar Filosofia i Lletres i es va doctorar en Pedagogia. Empeltada de l’esperit de la Institución Libre de Enseñnaza va fundar diverses escoles amb els postulats del laïcisme, coeducació,esperit crític i sentit pedagògic modern. Tot això a finals dels anys 50 , temps en que era difícil sortir del nacionalcatolicisme, però amb constància i esforç va aconseguir crear una mena d’oasis pedagògic en mig del desert que era l’escola del franquisme. Va pertànyer a al generació d’escriptors i intel•lectuals dels 50 amb nom com Martín Gaite ,Sánchez Ferlosio , Alfonso Sastre i Fernández Santos formuladors d’una incipient literatura de caire social. Va casar-se amb l’escriptor Ignacio Aldecoa de qui va prendre el cognom per signar bona part de la seva obra literària. La seva obra més coneguda és “Historia de una maestra” que inicia una trilogia que abasta des dels anys vint fins l’època constitucional, la seguiran “Mujeres de Negro” i acabarà aquesta trilogia “La fuerza del destino”. A l’any 2004 va publicar el llibre de memòries “En la distancia”. La seva escriptura destaca per la seva senzillesa sense oblidar la part pedagògica que està present sempre en al seva literatura . segurament la literatura perd no una autora guardona – li van atorgar el Premi de las Letras de Castilla y Leon , per la seva trajectòria- però si una gran autora amb una valuosa aportació a la literatura i a la pedagogia

• 4 %. Aquesta és al xifra sembla de la desviació de diners del Palau que el “tal” Daniel rebia no se sap encara perquè. S’intueix però. El jutge ha estat però clar en la imputació de Daniel Osacar , ex-tresorer de CDC en la trama de comissions que es rebien del Palau de la Música i es desviaven cap altres actuacions que no eren precisament les artístiques. Estar imputat no és estar ni culpabilitzat ni condemnat ,és cert. I per tant cal presumir de la innocència de tothom com a principi jurídic i com a principi elemental de convivència. Ara bé , durant molts mesos CIU ha negat cap implicació en el tema Palau per més que se’ls ha demanat que expliquessin les relacions perilloses que existien i que s’han constata primer amb Àngel Colom – amb donacions que vans servir per pagar deutes- i ara sembla amb la figura del seu tresorer. Curiosament quan CiU va arribar al govern va maniobrar per retirar a la Fundació del Palau la seva personació com a part en les imputacions. El canvi de jutge ha accelerat el tràmit i ara arriba aquesta imputació. De res valen les paraules del portaveu d e CiU, Turull ni del secretari i portaveu del govern Homs. No val la tàctica d’emmerdar-hi als altres o atacar sistemàticament a l’oposició per desviar la realitat i la realitat és clara, un membre que ha treballat a les odres de Mas imputat per presumpta desviació de diners cap a un fundació d’un partit. Claredat. No es pot pretendre ara amagar els fets, la credibilitat i fins l’honorabilitat del President estan en joc. Explicacions clares és el mínim que hom pot demanar a qui ens representa. Si no hi fa en el temps prudencial haurem de pensar que amaga alguna cosa.

• Marcos Montes. Marcos Montes és un casteller de soca rel que constitueix un dels bastions imprescindibles dels Bordegassos de Vilanova en la construcció dels seus castells més esplendorosos. Pilaner d’excepció ha estat uns dels castellers que en el seu dia va perfeccionar la tècnica dels pilars i innovador va aportar un sistema de protecció amb xarxa pels assajos. Ara bé ,parlar, avui i aquí de Marcos Montes és parlar del llibre de David Montagut – casteller i pilaner d’excepció, també- que va ser presentat pel mateix autor a la Biblioteca Cardona. L’autor que es va consagrar com autor amb la seva opera prima “Fin” amb un èxit extraordinari ens porta aquí una història de supervivència i de les reaccions que els homes tenen ens situacions desesperades. El mateix Monteagudo va anar perfilant la sinopsi de la seva obra i va explicar que els noms dels seus personatges estan trets de noms reals de castellers i així, Marcos Montes amic seu i company de fatigues en fer pilars és, el nom del protagonista però en surten d’altres també amb noms de castellers. Monteagudo que com hem dir va assolir l’èxit amb “Fin” és conscient de que la fama li ha portat un canvi en la seva vida i en la seva relació amb la literatura va explicar com això es viu i com això representa una certa responsabilitat en millorar en cada obra. Ens va explicar també que el setembre sortirà una nova novel•la ambienta a la seva Galícia natal – redimensionada amb la seva imaginació- amb la irrupció d’un home llop, element mític de la cultura galaica i també que te dos llibres de contes a punt. Imparable doncs, Monteagudo segueix la seva tasca literària sense perdre, però, la visió de la realitat i de mantenir-se de peus a terra . Val la pena llegir Marcos Montes i fruir de bona literatura.

• Miquel Iceta. Protagonista aquest diumenge amb sengles entrevistes als diaris El Punt i l’Avui i d’un interessant reportatge del periodista Pere Martí,per cert molt documentat, al diari ARA. De l’entrevista res de nou i amb un discurs coherent amb el que s’ha anant fent. La lectura del reportatge de Martí sembla donar algunes pistes de com pot anar el procés de successió al sí del PSC i situa a l’actual vicesecretari com a molt ben posicionat per esdevenir el nou primer secretari com figura de consens dels diversos sectors. És possible , però insisteixo en el altres cop he dit: pot , desprès de la decisió de Montilla de plegar, no seguir–lo i renunciar als càrrecs ( alguns càrrec al meu entendre tampoc compleixen els estatuts del propi PSC). Es pot mirar cap una altra banda i no assumir cap responsabilitat? Sembla que sí, que amb moviments ben estudiats i amb un certa discreció es va apropant als diversos sectors que s’han pronunciat respecte al procés congressual. És evident que té capacitat i influència, en té i molta, alguns li atorguen la capacitat de fer i desfer en les llistes electorals al Parlament amb profusió dels seus col•laboradors en detriment d’altres possibles candidats amb unes trajectòries més notables parlamentàriament parlant , i lògicament també la permanència gairebé continuada des del 1994( ostres noi!, visca la renovació!) en les successives direccions els fa un bon coneixedor del partit i dels ressorts del poder orgànic. En fi el temps dirà que hi ha cert en tot plegat però mentre recordo que en un llibre de memòries de Joaquin Leguina, aquest feia dir a un ex ministre català més o menys que la lleialtat d’Iceta tenia la mateixa caducitat que un iogurt. Inquietant si és així. O no?

Algun dia de les pedres en traurem pans?

Març 19, 2011

Bufen malts temps per la cultura.
La tempesta de les retallades ha esclatat i la sensació és que no s’acabarà fàcilment. La calma trigarà
Gerents ( directors executis o diguis com vulgui) de teatre Nacional i Principal que se’n van i potser podrem amortitzar les places per estalviar.
Alcaldes que han d’avançar diners a la Generalitat, finançar el govern del país, per poder seguir amb els projectes que havien començat.
Calma “xixa”, veles que no s’inflen i projectes que no caben de desplegar-se no se sap si per poca entesa institucional o per manca d’interès
És segurament el moment de posar en solfa efectius que tenim adormits i que ens podrien ajudar.
Potser és el temps de la pedra.
Potser és el temps de fer bo allò que els penedesencs ( vilanovins, garrafencs , catalans, clar) de els pedres em fem pans.
I vull parlar de pedres com una llicència per parlar del Patrimoni col•lectiu , el material i l’immaterial , el propi i el compartit, el que està a redós de quatre parets i el paisatgístics, en definitiva aquell que cera referència col•lectiva i pot abstenir un revulsiu econòmic en temps de vaques magres.

Fa quatre anys un grup de persones que diria d’una àmplia transversalitat ideològica i procedència ,van ser convocats per debatre les base d’un possible discurs patrimonial a Vilanova i també d’alguna manera que podés substituir en l’àmbit comarcal el projecte de Garraf l’esperit del romanticisme fruit de la voluntat política de desmantellar-lo i fer una nova aposta. Es van fer aportacions interessants,sinceres i agraïdes per la deferència que algú va tenir de demanar opinions diverses
Els debats, amb els seves conclusions, haurien d’haver ajudat – com altres aportacions que s’havien de fer- a confeccionar un projecte de valorització del patrimoni que es sumés com a eix troncal, també ,d’un discurs global de la ciutat i de referent del territori. El temps se’ns ha tirat a sobre i s’aprofités o no el que s’havia treballat – no hi havia cap obligació de fer-ho- o es cerquessin noves bases legítimament , el cert és que no sabem si finalment el document sobre el discurs patrimonial s’ha confeccionat o encara està en procés de discussió o està en els llimbs dels desitjos. , alguns coneixedors de la realitat parlen de que esta fet i guardat amb pany i clau perquè en temps de fàcil promeses electorals no perdi vigor.

En temps de la crisi generalitzada, la cultura pateix una retallada forta, no serà l’excepció a la necessitat de disminuir costos i ho hauran de fer totes les administracions. La inversió en el patrimoni, prèviament cal fer-ne un discurs, coherent, interpretatiu, referencial, que s’insereixi en el discurs de la ciutat, és una inversió que té la possibilitat de generar el retorn d’aquesta inversió alhora que ben projectat pot ajudar a ser una font d’ingressos públics i privats que recuperi la inicial despesa i a més generar determinats beneficis.
Hem sentit experts que ja diuen que la nostra comarca, que es definia per esdevenir un clúster tecnològic, ha d’apostar pel turisme. Doncs que millor que fer una oferta cultural de primer nivell. Les “pedres” hi són i moltes potser ser encara inconnexes i mancades d’un relat – potser està guardat al calaix, potser..- però els temps no estan per perdre oportunitats o deixar passar el temps. En temps de crisi,imaginació i que és sinó imaginació un bon relat patrimonial, que ens faci sortir pa de les pedres.
Es conformarà i suportarà la capital del Garraf que al referència cultural del territori sigui només el projecte veí d’una Universitat Privada de les arts? Ai!

Fets i no paraules

Març 17, 2011

Llegim a la Vanguardia ( en versió castellana) un article del Conseller Recoder , un dels “millors”,que sota el títol “Las palabras ya no bastan” fa una anàlisi d’algunes de les estructures ferroviàries que s’han creat i altres que són necessàries i fa èmfasi en el que ell considera un menyspreu respecte a l’anomenat Eix del Mediterrani, infraestructura que certament ha de tenir una importància cabdal en el desenvolupament de Catalunya i la possibilitat de tenir una via que venint del sud acabi fins l’extrem nord d’Europa.
És una reivindicació històrica que va començar a tenir versemblança amb l’anterior govern i amb l’impuls que li ha donat el ministre José Blanco.
Precisament l’honorable Conseller Recoder publica l’article el dia que Blanco és a Catalunya per presentar el projecte de l’eix mediterrani.
El conseller ho aprofita per criticar les retallades que el Ministeri de Foment ha fet en algunes infraestructures i el Conseller posa la línia vermella com a límit d’ algunes obres imprescindible.
Segurament té part de raó, però que un conseller del Govern de Catalunya, que està fent una de les retallades més brutals de la història, és com una befa al sentit comú. I en concret la Conselleria de Recoder n’ ha anunciat moltes de retallades en obres i n’ha paralitzat ja algunes d’ importants i suposem que la llista definitiva la faran desprès de les municipals per evitar més d’un disgust, Que un membre d’un govern que ha fet i fa retallades significatives intenti reclamar a un altre govern que no ho faci cap retallada és com mínim una paradoxa difícil d’entendre.
Si el que es vol és fer pedagogia segurament caldria que hi hagués, més enllà de la crítica fàcil i poc creïble, la voluntat clara d’anar plegats en aquells temes que poden ajudar significativament a millorar les infraestructures de transport que ben segur poden ajudar a millorar la situació econòmica.

Lectures prou interessants

Març 15, 2011

Ahir dilluns el País publicava un interessant article de Miquel Caminal, ex- director del memorial democràtic,institució que sembla que el nou govern de CiU vol bandejar o canviar-li el sentit primigeni. L’article reivindica el paper de la recuperació democràtica perquè és la manera de tancar les ferides del passat. Recorda que el coneixement de la veritat és fonamental per poder assumir el passat i tancar definitivament l’esvoranc social de la guerra civil. Caminal rebla aquesta posició quan afirma que és necessària una institució com el memorial com una “ Institución que haga pedagogía del coste humano de la Guerra Civil, del exilio, y de la dictadura , que promueva el conocimiento de la lucha democrática y el autogobierno de Cataluña” , Té raó i molta. No es pot , com pretén el govern posar inconvenients a explicar la història tal i com ha succeït.

El segon article, també publicat al País , és el que avui signa Jesús Eguiguren. Una posició valenta davant els moviments de l’esquerra abertzale i la possible ilegalització de SORTU. Eguiguren està compromès amb la batalla per la pau al País Basc des de fa molts anys. L’article és una crida a seguir amb una voluntat de pacte i negociació per arribar al final d’Eta i li demana al President Zapatero que son es deixi espantar per la dreta ni faci cas de les manipulacions i desqualificacions i,que per damunt de tot, que aprofiti l’ocasió de donar un pas endavant per la pau al País Basc.

Amb nom propi

Març 14, 2011

• Tony Judt. És un dels més brillants intel•lectuals europeus del nostres temps. Mort a l’agost de l’any passat després d’una llarga malaltia muscular. Després d’obtenir un reconeixement per la publicació de “El Món no se’n surt” apareix ara, amb caràcter pòstum, la publicació “El refugi de la memòria” editat per La Magrana. Aquest llibre és realment un llibre carregat d’una extraordinària lucidesa és el recull d’un seguit d’articles que va anar dictant quan la malaltia ja li impedia escriure. Per tant important pel que diu, però imponent com per com està escrit. Judt està plenament lúcid i recorda els refugis de la seva memòria i els va convertint en una mena de fugida d’un cos del que ja se sent presoner. El recull d’articles que van prenent un caire autobiogràfic van ser publicats a la revista The New York Review of Books , en ells es capbussa en el seu trajecte vital i també ideològic, des de la seva col•laboració amb el sionisme fins als socialisme contemporani. Judt que està considerat un dels historiadors més importants del segle XX també es reconegut com un dels pensadors més lúcid dels darrers anys. Va treballar a les universitats més prestigioses d’Anglaterra i Els Estats Units i fou el director de la Càtedra d’Estudis Europeus. “ El Refugi de la memòria” és un exercici no exempt de melancolia però també carregat d’una fina ironia i amb una visió del món i dels aconteixements, amb una gran dosi d’humanitat i també amb una honestedat monumental. Realment és un llibre que commou per la seva sinceritat i per la seva capacitat de generar confort i benestar i més sabent en quines condicions ve escriure el volum. Llibre imprescindible per descobrir un cop més al grandesa intel•lectual de Judt i també la seva condició humana que perdurarà en la seva obra més enllà de la seva mort. Impressionant!

• Duran i Lleida Les paraules d’un company diputat definint el dictamen que donava la compatibilitat al dirigent d’UDC Duran i Lleida per poder exercir de President de els Comissions Estat-Generalitat, , eren clares i contundents: “impecable la cobertura jurídica d’una irresponsabilitat política” Sí, doncs això, el nomenament de Duran i Lleida és una de les noves irregularitats del govern de Mas i dels “millors”. Duran no és membre del govern i les comissions bilaterals són comissions entre governs i qui la presideix i, així ho diuen els reglaments, ha de ser membre del govern, entre altres coses perquè hom li pugui demanar responsabilitats en el Parlament de Catalunya. No tinc cap dubte de que la capacitat de Duran li permet presidir aquestes comissions o les que siguin, no dubto de la seva sensibilitat al respecte dels temes que es tracten en les reunions, no qüestiono la seva talla política que, malgrat la meva llunyania política, li reconec com molta altra gent, però sí que em sembla que aquest nomenament es situa en el límit del sectarisme polític i d’una mala forma de procedir del govern de CiU. He votat, no, doncs a la compatibilitat, i ho fet amb tota la consciència de que votava no, al que entenc és una mala manera de fer política, i no al fons del dictamen. Altres però al Parlament de Catalunya haurien d’anar una mica més enllà i recórrer el nomenament.

• Philippe Askenazy, que juntament amb Thomas Coutrot, André Orlean i Henri Sterdyniak són autors del llibret publicat en llengua castellana per Editorial Barataria en la seva col•lecció Pasos Perdidos . Manifesto de economistas aterrados La situació de la crisi ha generat innombrables teories de com es va gestar i com les seves conseqüències han afectat als estats i també a la ciutadania amb repercussions desoladores i amb situacions que realment escapen a les més nefastes prediccions que es podien haver fet. Termes com “mercat” “deute sobirà” “dèficit” són termes que avui estan a l’ordre del dia i que comencen a ser habituals per explicar la situació cada cop més dolenta de les finances públiques i amb un creixement, més que exagerat, de l’atur a les nostres contrades. Aquest llibre ve a ser una mena de manifest que quatre economistes francesos van publicar fent una profunda reflexió sobre la situació de l’economia i les mesures que s’han anat prenent que consideren que són fruit de les pressions dels gran capitals i els especuladors que han fet que els governs hagin de prendre mesures impopulars i que acosten a una situació de retallada dels drets socials. Llibre valent perquè qüestiona les tesis més oficials i aposta per posar damunt la taula un debat a l’entorn de les gran línies de les polítiques econòmiques alternatives que fan possible la refundació de la construcció europea .El llibre amb deu capítols va desmuntant una per una les teories que en aquest moments sostenen les ajudes a la banca i a la retallada dels drets socials i en cada capítol donen algunes pautes alternatives pel debat i la reflexió col•lectiva que poden millorar la situació.

• Ferran Mascarell. L’expectativa i la general satisfacció que va generar el seu nomenament s’esllangueix a marxes forçades. No han passat ni tres mesos i el primers sector que es mobilitza desprès de la febre de retallades del govern de Mas i els “millors” és el de la cultura. Hauríem de remuntar-nos molts anys enrere per trobar una actitud de protesta contra el que, segurament, esdevindrà la major retallada en termes objectius dels diners que van a la cultura. Evident que en temps de crisi cal reduir costos i despeses i gestionar amb molta més eficàcia. Al manifest “No retalleu la cultura” signada per més d’una desena d’associacions sectorials s’hi ha afegit també un document crític del CONCA i el mateix Cercle de Cultura , entitat de la que Mascarell n’era ( i és) un soci rellevant també hi diuen la seva. Aquests darrers movent-se en un equilibri entre la critica i les mesures i propostes positives. No ho té fàcil doncs el Conseller Mascarell. El crèdit se li ha esgotat amb rapidesa. Si la situació no es recondueix i si no s’aconsegueix el “pacte nacional” , oferta amb la que el conseller es va presentar al Parlament, podem entrar en una situació cada cop més deteriorada en el camp cultural, camp en el que els recursos cal que es multipliquin i es gestionen amb exquisida transparència. De l’expectativa al desencís. Del crèdit al descrèdit hi ha un pas. Ara per ara sembla que un cop més ens abocarem a una determinada confrontació entre el món cultural i el govern. Bé això deu passar també perquè, des de fora el govern, l’actual conseller reclamava mesures com els que ara reclama el sector. Un cop més hom és presoner de les seves pròpies paraules.