Archive for Abril de 2011

Qué hay de lo mio?

Abril 30, 2011

(“La presidenta
Passem ara al punt setzè de l’ordre del dia…
Moció
subsegüent a la interpel•lació al Govern sobre les relacions amb l’Ajuntament de Barcelona (tram. 302-00020/09)
…que és la moció subsegüent a la interpel•lació al Govern sobre les relacions amb l’Ajuntament de Barcelona. Té la paraula per presentar-la el Grup Parlamentari Socialista, l’il•lustre senyor Joan Ferran.
(Pausa.)
Abans de donar la paraula al senyor Ferran, permetin-me que saludi a la tribuna l’excel•lentíssim senyor Jordi Hereu, alcalde de Barcelona.
Senyor Ferran, ja pot començar.)

( de les actes del Parlament).

Doncs sí, l’alcalde Barcelona estava a la tribuna de convidats i autoritats per veure i escoltar com es debatia la moció sobre la necessitat de que la Generalitat compleixi els compromisos d’inversió i aportació a la ciutat Comtal . Està molt bé aquesta voluntat de l’ajuntament de fer que s’aprovi una moció amb aquest contingut.

Res a dir, cada alcalde batalla per la seva ciutat. Cada terra fa sa guerra, però que passarà si a partir d’ara i, vist l’enuig dels col•legues alcaldes de les altres capitals catalanes i de moltes altres ciutats , viles i pobles, , es comença a fer cua al despatxos dels portaveus perquè portin al Ple mocions relatives al seu ajuntament i la necessitat de que la Generalitat compleixi els compromisos contrets.

Ens imaginem el parlament bloquejat havent de discutir més de 900 mocions ( tantes com ajuntaments) a no ser que algun consideri que la Generalitat ja compleix amb ell i no li calgui que ses senyories es distreguin en una cosa tan òbvia com és que els governs compleixin amb les seves obligacions i compromisos.

Tot plegat s’hagués pogut evitar si s’hagués possibilitat una moció molt més àmplia i que abastés a tot els municipis catalans. Coneixem,respectem i estimem la singularitat de Barcelona com a Capital ,la reconeixem com el nostre Cap i Casal, li respectem la seva idiosincràsia i Carta Municipal però també creiem que el municipi més petits com és,crec, Sant Jaume de Frontanyà, es mereix la mateixa consideració i respecte del Govern en matèria de compliment de compromisos , en matèria d’equipaments i de benestar. Tot en la seva escala naturalment però també amb la mateixa necessitat de compliment.

Diuen que en temps de crisi tothom va a la seva, que l’individualisme és creixent, que hom procura resoldre el seu problema i mirar cap a un altre costat quan veu els dels altres. Ja em diran si dóna bona imatge que l’alcalde de la capital, per tant el referent del país municipalista s’espavili i vagi a la Parlament de la mà del seu partit a reivindicar justament, no ho dubtem, el que li pertoca ignorant o fent veure que no coneix als altres i els seus problemes que no deixen de ser els mateixos als nivells i a les escales corresponents.

Alguna assessor l’ha cagada. Segur!. No crec que algú que, després ens vulgui explicar els compromisos de la solidaritat , (i jo me’l crec) pugui fer bandera d’una moció procurant només per sí mateix, per més important que sigui i per més raó que tingui, que la té i molta, .No es pot acabar veient una corrua d’alcaldes a la tribuna del Parlament tot reclamant allò tant castís de l’administració “Qué hay de lo mio….” i perdent hores i hores transigint mocions municipi per municipi i a veure que la diu és grossa. Gestos cal fer-ne i se’n fan però alguns, com aquesta moció, desprenen un tuf a oportunisme massa manifest veient el calendari. La forma,a vegades poc versemblant amaga un fons realment injust, com pot ser ara el desdir-se de compromisos que havia adquirit el govern de la Generalitat, encara que fos una altre govern. La continuïtat institucional també està aquí i, sobretot, quan la reclamació, a més de justa , és unànime.

Agafin número i esperin la cua. El debat no se sap si es farà per deute acumulat o per ordre alfabètic. Senyors alcaldes senyores alcaldesses el registre està obert. Aprofitin-t’ho ara, que d’aquí uns dies, l’horari per mor de la reducció pressupostària, serà també més reduït

Publicat a la “Contra” de l’edició del diari El Punt al Penedès

Anuncis

Notable Mascarell

Abril 29, 2011

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va participar en la Tribuna Catalunya del Fòrum Europa, Nueva economia.
Va ser un intervenció, molt ben estructurada en que el Conseller va anar, des del concepte de cultura després de la segona guerra mundial com un dels pilars de l’estat del benestar, fins el paper clau que la cultura té al nostre país en el conjunt de l’economia.

Entenent la cultura com un element que fonamenta la identitat, que proposa creativitat que genera progrés i com un element que fonamenta, també, les relacions en la comunitat, va considerar que és una matèria transversal i que hauria d’estar en el centre de la vida del país.
No es va estar de fer un bany de realitat i relatar que hi ha hagut retrocés de Catalunya en l’aportació del PIB Cultural de la resta de l’estat.

Per aconseguir la necessària importància de la cultura Mascarell va assenyalar alguns aspectes que caldria implementar : més ambició, , centralitat, més política i menys partidisme, més estat, mes internacionalització, més cooperació public-privat i a nivell institucional , més confiança amb les empreses, i més estratègia i menys queixa.

Convençut de que situar aquesta centralitat en la nostra vida social i política va anunciar la necessitat d’un Pacte Nacional per la Cultura i un disseny estratègic de cara al futur.

Convençut, així mateix, del que diu, amb rigor en els plantejaments, amb voluntat d’entesa i consens, amb la seguretat de l’experiència i amb la frescor de qui adequa permanentment les seves idees fruit de la reflexió Mascarell va brodar una intervenció molt interessant.
El dubte és si la situació econòmica li permetrà desenvolupar el projecte que ja ha explicitat en diverses ocasions i que fonamenta ja com un projecte en marxa. Som al “deucentisme” quan just acabem de completar ara amb el seny organitzador dels noucentisme.

Un luxe intel•lectual, en aquest govern que més aviat fluixeja excessivament.

El debat com a divisa

Abril 28, 2011

La pèrdua permanent de vots d’ençà de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1999 fins a les darreres eleccions en que s’ha perdut prop del 50 % del vot (amb algunes puntes de recuperació en les eleccions generals) hauria d’haver portat possiblement una reflexió més aprofundida i en un temps anterior a l’actual. La paradoxa del PSC ,però, era que quan menys vots teníem més poder acaparàvem. És una posició comuna dels partits haver de fer canvis en les seves estructures i en les seves direccions en moments en que la derrota electoral “apreta” i, en canvi, en els moments dolços, per comptes d’afrontar amb més tranquil•litat els necessaris canvis, la fal•lera pel poder porta a una desertització de les estructures que haurien de tenir com objectiu seguir inserides al sí de la societat per generar la necessària osmosi entre el que creu i necessita la ciutadania i la construcció del relat polític que és feina, entre altres, dels propis partits polítics i dels seus dirigents. Així ens ha anat.

La renúncia de José Montilla a seguir com a diputat ( exemple que haurien d’haver seguit alguns altres per coherència i dignitat ) i la seva renúncia també a seguir al front del partit després d’un congrés extraordinari a la tardor ha generat òbviament expectatives personals que es barregen amb el sorgiment d’una determinada crítica, des de dintre, cap a la pròpia organització. Són visions que, des de la lleialtat, reclamen canvis, passos enrere de l’actual direcció i molta més transparència i extensió territorial en el debat . Les causes de la derrota són diverses i d’àmplia gamma algunes fruit de la pròpia actuació i altres més fonamentades en les reiterades sensacions que han volgut transmetre una part dels informadors i creadors d’opinió.

La magnitud de la tragèdia ( encara que tots fem bona cara, com ha de ser) ha estat molt gran. Massa gran segurament per no obviar la necessitat de canvis importants en la mateixa estructura del partit, en el seu missatge i també en la seva manera d’actuar. Un partit, almenys el meu, és una estructura jerarquitzada – això d’assemblearisme fa temps que no ho practiquem, i segurament és bo- i precisament perquè està jerarquitzada les responsabilitats també ho estan i sorprèn que aquells que estaven i estan activament en la direcció del PSC , per tant els que havien de liderar i construir el relat polític que no ha quallat i , curt i ras ,ha fracassat , vulguin ara, desprès de ser més corresponsables que els altres del desastre electoral, seguir al capdavant com si res no hagués passat, mirant cap una altra banda o afirmant amb una vergonyat desmemòria: jo no hi era.

Quan la situació és greu des de l’òptica de la definició política, del relat del país de retornar a inserir-se al sí de al societat, de liderar no sols políticament sinó socialment el país , cal la participació activa i que, (no només esperant passivament receptes de quatre escollits per la direcció que mereixen tots els respectes) , naturalment, serà fonamental per recuperar-nos com organització i donar-nos l’oportunitat de liderar altre cop canvis importants pel país i fer-ho sobretot en els moments d’una crisi generalitzada i destructiva que el neoliberalisme governant vol resoldre amb unes retallades que no tenen cap prioritat ni tenen cap versemblança quan es fan indiscriminadament.

Calen propostes agosarades, transparents i lleials al projecte nacional federal i si cal sobirà , un projecte socialment avançat, amb la solidaritat com a divisa de govern de progrés i, també, cohesionador i amb arrels territorials fortes i nítides que ens portaran a un PSC novament enfortit. Propostes valentes per exemple, entre altres, les que llencen els alcaldes de Sant Quintí i de Mediona,, clarament regeneradora, com a fórmula no vinculada a personalismes o grups més o menys estructurats al voltant de persones amb responsabilitats i poder orgànic des de fa molts anys i en canvi cerquen amb feina i discreció cercar un arrelament en un territori per projectar-se en el procés de debat a tot el país.

És el temps de la proposta; no cal esperar després de les eleccions per llençar idees i reflexions perquè també és important que la ciutadania vegi que som municipalistes però també volem parlar de país, ja que aquest també és pot construir des dels ajuntaments.
De l’abast del debat , de la transparència en l’exercici de la democràcia interna en sortiran ,o no, noves bases més sòlides que ajudaran a la recuperació d‘un projecte nacional i avançat socialment com era i cal que sigui el PSC..

Publicat al setmanari El Triangle el dia 11 d’abril

De poc fiar

Abril 27, 2011

El periodista Josep Maria Flores, que té una certa i reconeguda experiència en el tractament de notícies relacionades amb el cos de Mossos d’Esquadra, s’ha anotat un èxit innegable amb l’entrevista a Joan Delort, Secretari de Seguretat amb Saura a la Conselleria d’Interior, publicada a L’Avui i al Punt .
Ha estat referència en tots els informatius i en la majoria de les tertúlies polítiques del país.
Delort ,amb una llarga trajectòria a Interior des de l’època de Pomés , fou el Secretari de Seguretat en el darrer govern de Montilla i que tenia com a Conseller a Joan Saura ,fa unes declaracions dures sobre al gestió política de la conselleria i sobre la gestió propis mossos.
Afirmacions com: “Es va voler presentar la policia del país com una caverna de torturadors” o la no menys dura . “ Mai m’hauria imaginat que podria veure les coses que he vist en aquests darrers quatre anys”

Alguns dels opinadors ha descrit que les declaracions són valentes, no ho dubtem, perquè diu coses gruixudes ,ara bé, per a mi sense deixar d’atorgar-les-hi valentia em sembla que desprenen un cert revengisme i estan fetes a destemps, quan ja gaudeix també d’una situació altre cop d’assessoria del nou conseller i, per tant, si no es van dir en el seu moment, quan ell podia posar-hi remei , ara tenen poca credibilitat.
Poca credibilitat perquè, més enllà de l’opinió personal que és respectable, hi ha en els alts càrrecs de l’administració l’obligació de la lleialtat institucional i no en demostra tenir massa el Sr. Delort en els seves declaracions.
Poca valentia i nul•la lleialtat. Si això era el que passava i el que creia i podia denunciar-ho en el seu moment .Perquè, doncs, es va quedar a la conselleria com si no passés res?.
Més enllà de la raó on o que pugui tenir el Sr. Delort no és de fiar, i la confiança és un element imprescindible per tenir un càrrec de responsabilitat.

Potser ens podríem estalviar el Congrés….

Abril 26, 2011

Si ens atenem al que ahir llegíem al diari El País i alguns diaris digital que afirmen que Miquel Iceta ja té els suports necessaris per esdevenir Primer Secretari del PSC. Felicitats!!
Sembla que ja tindria el suport de les federacions més nombroses- llevat de Barcelona- per confirmar les seves opcions.
Ara la informació ens genera alguns dubtes

Què vol dir suport de els federacions? Del seus primers secretaris ? del seu Consell de Federació? Ja s’han pronunciat?
Ja s’han escollit els delegats al Congrés que són els qui voten finalment?
Es dóna per descomptat que tots els delegats votaran el mateix?
No havíem quedat que calia primer parlar d’idees i desprès ja trobaríem els persones?

Ja ens imaginem que malgrat s’hagués “decidit” que no es parlaria del Congrés fins desprès de les municipals tots i totes els que tenen aspiracions han fet la feina de manera subtil i discreta, per tant la publicació d’aquesta noticia ,és segurament una filtració intencionada que posa en evidència allò que tots i totes sabem que, més enllà de la campanya els moviments tàctics són una realitat i segurament del tot inevitable.
Arribats fins aquí i si els titulars són certs crec que ens podríem estalviar tot el complex procés del Congrés ,estalviaríem diners i no tindríem , almenys alguns , la sensació de perdre el temps quan alguns ja ho han decidit tot.
Ara, creure’s allò de guanyar sense baixar de l’autobús a vegades porta sorpreses…

Amb nom propi

Abril 25, 2011

• Alex Salmond. El líder del Partit Nacionalista Escocès ha presentar el programa electoral per les properes eleccions del 5 de maig. En aquest programa ,un cop més Salmond proposa un referèndum sobre al independència d’Escòcia. Ja ho portava en el programa electoral de les darreres eleccions, que va guanyar però no amb la majoria suficient com perquè el Parlament escocès permetés la convocatòria d’un referèndum i ,prudentment, el líder escocès ja no ho va ni plantejar. Ara les enquestes sembla que donen la possibilitat de la victòria del partit laborista que no està pel procés d’independència sinó per aprofundir en l’autonomia. Salmond ho tornarà a intentar i intentarà de nou guanyar i si és possible amb una majoria més sòlida que li permeti avançar cap a la independència. Independència que, per altra banda, no suscita cap comentari ni reacció agressiva per part de Londres, o perquè no la veuen possible o perquè consideren lògic que si la majoria així ho decideix es declari la independència i endavant . Mentre però ,amb habilitat el líder del SNP ha confeccionat un programa que posa èmfasi en la recuperació econòmica per donar confiança als sectors empresarials i socials i, per altra banda, també una política activa en matèria social, així omple de contingut la voluntat de la sobirania escocesa, ja que hi ha sectors dels liberals i dels laboristes que voldrien tenir un model clar de com pot ésser una Escòcia independent més enllà de la mera reivindicació de la sobirania. Caldrà veure quins són els resultats dels 5 de maig i com poden evolucionar els pactes i si el SNP considera que hi ha la majoria social – imprescindible per ells- per convocar el referèndum de la independència. El procés que encapçala Salmond no té garantida al seva solvència però la realitat és que, l’habilitat i amb la discreció amb que treballa, fan pesar que la tàctica de la taca d’oli constant és a vegades millor que els inútils baladrejos, que fan força soroll però finalment de poc serveixen.

• Jesús Eguiguren. “El mensaje es que quiere ser un partido más para hacer política y que esto no es una trampa. Pero eso no lo dicen sólo los dirigentes de Batasuna, sino su gente. Es pura sociología. Los regímenes dictatoriales y las organizaciones terroristas duran una generación. La gente de la izquierda abertzale no quiere sentirse vinculada con una organización que mata. Estas discusiones sobre quién gana y quién pierde son una tontería. Aquí se sabe perfectamente quien ha perdido, pero eso no significa que haya que fusilarlos. Aunque ETA haya perdido, el estado puede aplicar las leyes y las normas de reinserción para conseguir la reconciliación y la convivencia”. Aquesta és la resposta de Jesús Eguiguren, president del PSE a la pregunta de ¿Qué mensaje recibe de la izquierda abertzale? En una interessant i llarga entrevista publicada fa uns dies al diari Público. Eguiguren ha mantingut sempre una posició molt dialogant amb el món abertzale. Des d’una inequívoca posició de rebuig a la violència si que ha buscat ponts que féssim possible que la presència en la batalla estrictament politics de l’esquerra nacionalista fos possible. Nos empre ha tingut el suport total dels seus propi partit. Però una persona com ell que ha viscut els efectes d ela violència no s’atura ara davant les acusacions mancades de certesa i absolutament deslleials del PP que intenta boicotejar qualsevol intent de resoldre la fi de la violència al País Basc. Tan de bo l’afirmació que fa també: “ Interesa que Bildu esté en las elecciones porque es el modo de fortalecer a Batasuna” esdevingui una realitat i des d’aquesta fortalesa ,finalment s’aconsegueix eradicar la violència assassina del País Basc per sempre més. Eguiguren carregat de raó un cop més parla alt i clar.

• Joan Ridao. El Secretari General d’esquerra Republicana de Catalunya i portaveu d’aquesta formació al Congrés de Diputats acaba de publicar un interessant llibre que sota el títol de Catalunya i Espanya , l’encaix impossible, fa una proposta clara, dóna un full de ruta per assolir al independència de Catalunya vistes les impossibilitats d’aquest encaix que va semblar possible durant força temps. Les incomprensions polítiques, utilitzades com enfrontaments per part d’un creixent espanyolisme, la mateixa sentència del Tribunal Constitucional deixa tocada de mort la possibilitat de cercar una relació fonamentada en el federalisme com a expressió d’un intent de col•laboració basada en la confiança política i en el mutu reconeixement. Ridao planteja el llibre en quatre parts que no són altre cosa que una revisió crítica de la relació del catalanisme amb Espanya començant en l’època moderna per seguir analitzant els intents d’encaix que acaben de manera galdosa amb la sentència del TC que obre una porta cap al que ell anomena com a part final del llibre “ Nosaltres decidim”. Es podrà estar d’acord en part , en res, o en la totalitat del que expressa i planteja Ridao en aquest llibre però el que no es pot negar és un rigor en l’anàlisi, una honestedat de plantejaments i una voluntat pedagògica , d’explicar els seus arguments, més que notable. Ridao que és un portaveu contundent en els seves intervencions, que no sempre comparteixo, però cal reconèixer-li la voluntat sempre de posicionar-se en el marc d’una visió d’esquerra en els plantejaments i ho rebla en el llibre quan el darrer capítol és inequívoc: “Independència, però amb atributs d’esquerres”, a on analitza el paper actual de l’esquerra europea i el seu desconcert i al necessitat d’una evolució que sigui capaç d’afrontar els reptes d ela globalització. Llibre interessant i de necessària lectura pels seus plantejaments i arguments per aquells que amb més o menys afecte la causa de la independència ens pugui atraure.

• 25 d’abril. Avui fa trenta set anys Radio Renaixença ,a les sis del matí,posava la cançó de Jose Afonso. Grandola Vila Morena . Era la senyal convinguda perquè els militar portuguesos iniciessin la revolució dels clavells contra al dictadura de Salazar..Al so de la música i de la lletra de la cançó.:
Grandola vila Morena
Terra de fraternitat
A cada rostre ,igualtat
A cada recó un amic.
A l’ombra d’una alzina
Te jurat fidelitat
Tenir-te per companya
I estar sempre al teu costat.

els portuguesos trobaven el camí de la llibertat . Els clavells eren posats als canons del fusells, donant una imatge gairebé poètica de revolució. Avui, any més tard però, Portugal travessa moments difícils. Les seves finances pressionades per les especulacions del mercat i la posició de la dreta política que no ha volgut donar suport a les mesures del govern socialdemòcrata han precipitat el rescat per part d’Europa de la seva economia. Aquell esperit revolucionari segurament caldria aplicar-lo també amb al seva temprança en el camp de les finances internacionals que pensem més en els beneficis ràpids,fàcils i a curt termini que no pas en la generació de la riquesa col•lectiva. Tant de bo a cada recó un amic.

Mascarell i el nou catalanisme

Abril 24, 2011

Acaba de publicar-se el llibre “Catalanisme deucentista” , a la recerca d’un estat eficient que és la recopilació d’un seguit d’articles que Ferran Mascarell ha publicat d’ençà el juny del 2007 fins el moment en que va esdevenir Conseller en el govern de CiU encapçalat per Artur Mas. Articles publicats fonamentalment en els diaris Avui i La Vanguardia, i alguns , pocs , en altres publicacions com ADN o Serra d’OR. En el conjunt dels articles repassa conceptes com el federalisme, la independència, la socialdemocràcia o aspectes del món cultural i la seva vinculació a la identitat o a l’economia i constitueix el fonament del que ell considera la necessitat de que hi hagi una confluència, una uniat d’acció per construir un estat eficient, ja sigui com estat independent, o bé una procés federalitzant aprofundit que pugui treure a Catalunya de la certa sensació de fracàs permanent o de veure’s en una situació de rebuig respecte allò que es va dir l’Espanya plural.

Llibre previst des de fa temps però que en sortir quan l’autor, Ferran Mascarell, és Conseller de Cultura del govern de Mas, pren un interès major. La seva arribada a aquesta conselleria, ja va ser Conseller en el govern Maragall substituint a la Caterina Mieras, per segona vegada ha tingut la seva controvèrsia, no en va Mascarell era un dels referents, sinó el referent clar , en temes culturals del PSC , coautor i redactor dels seus programes de cultura. El fet que acceptés la conselleria d’un govern de CiU va aixecar òbviament una certa sorpresa i també una certa expectació en el sector. Reconeguda la seva trajectòria i la seva vàlua la seva incorporació a un govern convergent va sorprendre. Cal però esmentar també que en la seva trajectòria intel•lectual Mascarell ha anat teixint tot un seguit de tesis al voltant de la necessària transversalitat en el camp de la cultura i en altres aspectes de la política que queda palesada en aquest llibre.

El llibre doncs arriba en un moment d’un cert protagonisme de l’autor i també en moments d’uan certa convulsió política en el món de la cultura , de fet va ser el primer sector que es va manifestar contra les retallades econòmiques del nou govern de la Generalitat. La publicació d’aquest llibre fixa el posicionament intel•lectual i l’evolució de les tesis de Mascarell sobre el país i el seu futur.

Ara fa deu anys Mascarell va publicar com editor “El llibre Blanc de la cultura catalana, Un futur per la cultura catalana el llibre va ser impulsat pel PSC a Edicions 62 i va constituir una lúcida composició sobre la diagnosi de la situació de la cultura a Catalunya i un seguit de propostes que donessin sortida a les possibilitats i potencialitats que el país i al seva gent té. En esmentar aquest llibre cal deixar constància que entre els redactors de l’obra hi figura el vilanoví Francesc Vila i crec que és just anomenar-lo perquè també és de les persones que en el camp de la cultura ha treballat amb reflexió i rigor i avui potser allunyat d’aquest camp i d’aquesta activitat per decisions de poca volada que mostren la cara més fosca de la política. “El llibre Blanc de la cultura catalana, Un futur per la cultura catalana”, És un llibre – va ser i pot ser encara- un instrument de treball, un full de ruta, un cartulari a on poder trobar diferents itineraris que ens portessin a establir un línees d’actuació des de les administracions i en aquets cas des de la Generalitat que vinculessin i motivessin al màxim de persones possibles . Aquest llibre porta data de l’any 99 i com recordareu aquell any el PSC no va aconseguir governar a la Generalitat , però les bases d’una nova manera d’entendre al cultura i la seva gestió ja estaven posades.

En el llibre que ara apareix “Catalanisme deucentista”“ , a la recerca d’un estat eficient Mascarell estructura i fonamenta el que ell considera quan parla del concepte deucentisme. És un concepte hereu de tots els moviments que han representat els catalanisme i que avui té com a funció ser representatiu de la democràcia avançada, d’una societat civil forta, que es fonamenta en el consens amb pactes generals i rigorosos, , una doctrina que creu en la capitalitat forta de Barcelona , la cultura coms sentit ampli, estructures econòmiques fortes….. Tot plegat l’enfortiment de Catalunya per ser un estat eficient, La fórmula per arribar a l’estat és també una decisió que col•lectivament cal prendre ja sigui un estat propi o compartit amb Espanya . Creiem que entre un llibre i l’altre hi ha un salt qualitatiu en el pensament i en la posició política de Mascarell si en el primer se’ns mostrava com un dels ,com hem dit ,referents d e al cultura del país aquí es mostra com un dels pensadors de la globalitat del país. El “deucentisme” es converteix en un relat precís de les noves bases amb que Catalunya pot avançar sensiblement en autogovern, cohesió i benestar.

El llibre està prologat per Josep Maria Bricall i porta una introducció de Mar Jiménez i constitueix una adequació i actualització del pensament catalanista fruit de la reflexió profunda i extensa en el temps d’un dels principals polítics de Catalunya no sols, per la seva gestió acurada i rigorosa, sinó per la seva voluntat d’arribar a una transversalitat , imprescindible per arribar a objectius concrets i positius per la Catalunya del futur que la volem més rica i plena.
Una excel•lent proposta per Sant Jordi.

Publicat al Diari de Vilanova, el 21 d’abril

Sant Jordi amb història

Abril 23, 2011

Forces novetats editorials, moltes.
Però amb un toc de localisme voldríem significar la publicació amb edició facsímil del llibre : “ 1861-1936 Noces de platí de la societat coral “L’Unió Vilanovesa”. I ho destaquem perquè a més la societat al Unió Vilanovina celebra enguany el seu cent cinquantè aniversari. La publicació doncs d’aquest llibre és una interessant contribució a la bibliografia històrica local. I més quan el llibre en la seva versió original va sortir el juliol del 1936 dies abans que esclatés al guerra i per tant el llibre no va tenir ni la difusió ni el reconeixement que possiblement mereixia.

Setanta cinc anys després la publicació emmarcada en el seu temps, amb un interessant i il•lustratiu pròleg introductori de Puig Rovira, té força interès ja que descriu el naixement i l’evolució de la societat Coral i lògicament de la història de la ciutat en aquells moments.

L’edició que es presenta per Sant Jordi porta una presentació de l’edició a càrrec de l’actual President ,en Jaume Llenas que afirma “Cent cinquanta anys són molts anys, és una travessa per la història del darrer segle i mig. Viure les situacions difícils i els temps més amorosits, estar a les verdes i a les madures dels esdeveniments, trobar l’espai a la ciutat i ser referent d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que aplegats al redós de l’entitat han viscut també els temps que els ha pertocat. La nostra ciutat com totes ha tingut una història plena de matisos, hi ha hagut moments de represa econòmica i social i moments en que la penúria econòmica ha estat l’element rellevant, s’han viscut moments tràgics d’enfrontament civil i anys de duresa repressiva i grisor cultural i associativa,i també , com ara, plenitud democràtica i com ha entitat hem estat presents en molts d’aquest esdeveniments que conformen la nostra història col•lectiva.”

Per la seva banda el Diputat Provincial Rafael Roig en la salutació fa esment a que : “Cent cinquanta anys més tard, celebrar la fundació de la Unió Vilanovina dóna per a posar de relleu la constància, l’esforç de generacions, la capacitat de supervivència al llarg d‘una història atzarosa, la permanència d’idees socialment avançades de l’entitat, la voluntat de presència col•lectiva a la ciutat, l’interès per les arts, -en aquest cas el cant coral- i en definitiva celebrar la voluntat d’esdevenir un col•lectiu social actiu a la ciutat per millorar-la”.

Finalment Francesc Xavier Puig i Rovira situa i emmarca l’edició . Situa en el marc de la història la publicació i posa de relleu la personalitat del seu autor que en el seu dia no va signar el llibre, Pere Colomer. Que va ser una persona molt vinculada al moviment obrer. Per calibrar la importància de l’obra Puig Rovira escriu: El llibre reflecteix la vida local vilanovina en els primers setanta-cinc de vida de La Unió Vilanovina (que l’autor sempre anomena com a Unió Vilanovesa, en una traducció peculiar de l’adjectiu toponímic en llengua castellana). Respecte a l’aniversari que es commemora, cal fer una precisió. Descriu la celebració del 50è aniversari el 1909, i el 75è es commemora el 1936, és a dir vint-i-set anys més tard, no vint-i-cinc. Per tant, quin fou el veritable any de la fundació, o perquè no es respectà el criteri establert el 1909? Tanmateix, les dues dates inicials tenen relació amb els orígens de La Unió Vilanovina”

I encara més endavant afirma que : “….. , si la celebració del 1936 s’hagués programat per al mes de desembre, en lloc d’avançar-la al juliol, tampoc s’hauria pogut celebrar, ja que l’anormalitat política era bastant més dramàtica.

Per tot plegat per l’estudi introductori, per la celebració que es commemora el llibre té l’interès que desperta qualsevol obra que relata la història d’una entitat en el marc general de saber el que passava al mateix temps a al ciutat.
Interessant també la publicitat que acompanya l’edició facsímil , representació genuïna del comerç d’aquell moment.

És crec un encert haver fet aquesta publicació que, un cop més, palesa la voluntat de la Unió Vilanovina de continuar fent servei a la ciutat, ara recuperant una interessant publicació.

Interessant

Abril 22, 2011

Amb el significatiu títol “La segona mort d’Ernest Lluch” el periodista i escriptor Xavier Febrés publica al diari Público un interessant article sobre l’aprovació ara fa 25 anys, quan era ministre de Sanitat Ernest Lluch, de la llei que garantia l’accés a la sanitat amb caràcter universal que va permetre que més de set milions de persones s‘incorporessin al Sistema Nacional de Sanitat.
L’autor ho compara amb al situació actual amb un seguit de retallades indiscriminades i considera que és precisament en temps de crisi que cal garantir els mecanismes compensatoris de la cohesió social i la sanitat n’és,sens dubte un d’ells.
L’al•legoria de la segona mort d’Ernest Lluch, el ministre que va fer possible en aquells moment aquesta llei ( després assassinat per ETA) ,està en que avui amb el que proposa el govern d’Artur Mas deixa en no res l’esperit de servei públic que per permetre l’accés igualitari de tothom a la sanitat pública.

L’article acaba amb una afirmació contundent: “ Dono per obvi que no és la mateixa visió política que la de l’actual Govern de la Generalitat – fent referència Lluch- La reducció del deute públic no l’ha de pagar precisament un sector com és el sanitari, almenys des d’una concepció de ‘estat del benestar europeu, modern, reformat, eficient i satisfet de la seva identitat. Salta a la vista que no és la concepció que defensa ni aplica en els fets l’actual Govern e la Generalitat”.

L’encerta de ple. Magnífic.

Fent bullir l’olla

Abril 21, 2011

– “Senyors del PSC, els demanem ajut. Amb tota la humilitat necessària i tota la modèstia”.

Que això ara ho digui el Sr. Homs , portaveu del govern, deu voler dir que han estat incapaços de negociar directament,de govern a govern, la bestreta del fons de competitivitat.
Dir això però no explicar quina és l’estratègia el govern de Catalunya respecte a la negociació o senzillament no dir que la donen per perduda és com no dir res.
Els passos que reclamava el PSC , explicats pel cap de l’oposició al Parlament de Catalunya en l’entrevista a que li van fer a TV-3, eren clars i inequívocs. I no anaven precisament pel camí de signar una proposta no de llei d’ERC, partit que no és el govern de Catalunya. De que serveix demanar bilateralitat si després per pur tacticisme es cerquen altres vies que res tenen a veure amb aquesta negociació entre governs.

El front comú al Congrés no passa per signar una proposta ja presentada,deu passar, entre altres coses, per acordar col•lectivament l’estratègia i també el text que es presenta. Començar amb unitat i acabar amb unitat.
El procés recorda una mica aquella impossible unitat respecte a la declaració sobre la retallada de l’estatut. Sota el discurs de la unitat tothom va a anar a la seva. Una cursa per veure qui registrava primer la seva proposta.

Però mentre el portaveu del govern anava demanant la signatura als 25 diputats i diputades socialistes per treballar conjuntament es comenta que CiU farà un interpel•lació amb una consegüent moció sobre el tema. Ai ! Això és la voluntat d’unitat? . O, un cop més reclamen la unitat com una cortina de tacticisme?.

Possiblement callar, asseure’s en una taula i discutir fins a l’extenuació, si cal,i no aixecar-se fins saber com es pot actuar conjuntament estaria millor. Més que no anar parlant per parlar a veure qui la diu més grossa. Si hi ha acord que es digui quin és i com s’implementarà. Ho agraírem.

Ah! I també estaria bé que en algun moments els 25 – havent llegit un cop més que tant el Sr. Nadal com al Sra. Bonet van parlant de la posició que tindran, .És la de l’executiva del PSC?- hi podessin dir la seva. De moment sembla que esperarem prudentment a que les coses es vagin aclarint i com finalment tot plegat si hi ha acord es dissenyi entre tots. Ja parlaran quan calgui la direcció d’aquest 25….
I si no és així doncs ja veurem….