Archive for Mai de 2011

Amb nom propi

Mai 31, 2011

• Felip Puig. No m’agradaria estar a la pell del Conseller d’Interior. No demanaré la seva dimissió . La polèmica al voltant de la intervenció de divendres passat a la Plaça de Catalunya sota l’excusa – creïble , certament- de fer una operació de neteja i de treure possibles objectes perillosos cara a la celebració de la Champions per part dels afeccionats barcelonins, ha estat forta. Els mitjans de comunicació ha reiterat fins el cansament imatges ,certament dures, a on els policies carreguen contra alguns manifestants que,aparentment, estan en actitud passiva. El conseller però ha explicat l’operatiu i la necessitat de garantir la sortida dels camions de la neteja i evidentment si algú tractava d’impedir-ho calia actuar. On està la mesura en els actuacions? Sempre es parla de proporció però als profans en la matèria se’ns fa difícils saber a on està el límit de la proporció de la resposta de la policia. No hi ha dubte que tenim sempre una certa prevenció sobre els actituds i actuacions de la policia. No hauria de ser així però la història del nostre país pesa molt i la història de la repressió policial encara està instal•lada en l’imaginari popular. Fa poc es criticava l’actuació de Saura , ara es critica la de Puig, potser hi ha raons per fer-ho però tampoc tinc clar que qui critica tingui la raó. Puig ha donat explicacions, potser aquestes haurien de ser més clares i més convincents però en tot cas si que cal deixar ben clar que les aparences i la realitat a voltes són ben diferents. Si cal actuar – i en el cas de la plaça de Catalunya crec que cali fer-ho, i segurament en el propers dies caldrà tornar-hi- que es faci i que es faci amb proporcionalitat per generar dissuasió i amb les explicacions convincents perquè la societat entengui que la policia està per defensar els drets col•lectius, i sí, a voltes cal fer-ho amb una certa dosi de violència..

• Carme Chacón. Indubtablement aquesta setmana és protagonista per la seva renúncia de no presentar-se a unes eleccions primàries per succeir a J-L. Rodríguez Zapatero. El cert és que sense haver anunciat prèviament que es presentaria a les eleccions internes del PSOE però estava cantat que ho faria. Ha renunciat davant les pressions i possiblement també ho ha fet per rellançar el seu paper en un altre moment i en altres situacions potser no tant dures pel PSOE. Aquests gestos sempre tenen la seva lectura pel diversos sectors que s’enfronten al sí del partit. Per una banda hi ha qui creu que Chacón malgrat tot hauria d’haver-se situat amb força i forçar unes primàries com a element clau en la renovació del partit, per altres la no presència de Chacón és una mostra de feblesa, que no volia deteriorar la seva imatge amb una derrota que alguns veien cantada. En definitiva via lliure a Pérez Rubalcaba que segur que farà un bon paper perquè ningú no li nega ni capacitat, ni possibilitats ni voluntat d’encapçalar un procés dur i de final incert. Per altra banda després de la renúncia de Chacón també s’han aixecat veus al PSC , bàsicament del Baix Llobregat en que creuen que la ministra podria venir a Catalunya i seguir aquí la seva carrera política. Que faci el que vulgui, naturalment, però afirmar que tot el PSC està darrera seu em sembla una afirmació exagerada i poc fiable. En tot cas les decisions de qui ha de ser i no ser candidat o candidata estarà en els òrgans col•legiats del PSC que sortirà del Congrés. Algú afirmava que la decisió de Chacón d’anar les primàries era una decisió personal, la seva retirada també és personal per tant ni compromet ni obliga a al seva organització.

• Diccionario biografico español. La Real Academia de la Historia va presentar la setmana passada el nou Diccionario Biográfico Español que recull les biografies de nombrosos protagonistes de la història d’Espanya en aquest darrers temps. La notícia no és la presentació del Diccionario, tampoc el fet de hagi costat prop de 7 milions d’euros sinó el mateix contingut del diccionari. El diumenge el Diari Público en feia un reportatges en el que denuncia alguna de els seves barrabassades. Alguns exemples són realment una negació de la pròpia història. De Franco diuen : “ Gobernante católico. Montó un régimen autoritario pero no totalitário” o també reprodueixen el trets polítics de Negrin del que el diccionari afirma que era amic dels comunistes i que va governar una dictadura. Les opinions han de ser lliures però quan s’escriu una obra d’aquetes característiques el fet objectius i el rigor ha de prevaldre sobre el que hom pugui opinar de les altres persones. Val la pena de llegir aquest reportatge perquè a més de denunciar els que són atemptats a la intel•ligència i constitueixen un frau intel•lectual. El mateix reportatge ens fan algunes referències dels historiadors que han treballat en la confecció de l’obra i naturalment amb les biografies ideològiques que tenen el Diccionario no podia sortir d’altre manera. Llàstima que obres de consulta de notable interès que haurien de ser referents per treballs i per investigació acabin essent pamflets en els que la tergiversació està pel damunt del rigor i que el sectarisme supera la realitat de la història. En fi que sembla que encara els residus del franquisme dominen algunes de les institucions(?) culturals del país.

• Pactes. És evident que aquesta setmana el terme pacte té un protagonisme indubtable . A 10 dies de la constitució dels nous ajuntaments el diàleg és efervescent, les trobades més o menys públiques es succeeixen sense aturador. Res està fet i tot està per fer. En matèria de pactes no hi ha dogmes. En matèria de pactes no només hi ha la lògica(?) política sinó les circumstàncies personals i les pressions de l’entorn. Diversos fronts però estan oberts a Catalunya , però és paradigmàtic el cas de Badalona. Previ a les eleccions hi havia una pacte tàcit i possiblement també explícit de que es barraria el pas a Garcia Albiol un personatge nefast que amb un hàbil populisme i exacerbant les passions més baixes ha aconseguit treure majoria simple. Allò que semblava una propòsit comú de barrar-li el pas ara ja hi ha dubtes de com a acabarà. Masses coses hi ha en joc – altres alcaldies, diputacions, suports clars a Barcelona- . Però més enllà de la legitimitat de pactes per aconseguir majories absolutes sòlides per poder governar també cal dir que alguns acords que es fan desconcerten als votants. Prop nostre s’ha tancat en menys de vint-i-quatre hores un pacte a l’ajuntament de Cubelles entre ICV , un grup d’independents i el PP. Sí, sí, el PP. Parlen de dinàmiques locals i, possiblement hi hagi alguna cosa de certa, però també els pactes necessiten una bona cuina per mantenir la coherència i la cohesió que permeti que tinguin la durada necessària per garantir l’estabilitat a la legislatura .Res està escrit però segons quin pactes hi hagin seguiran augmentant no només la desafecció sinó a la ja tocada credibilitat dels que es dediquen a la política.

Anuncis

Carregant piles.

Mai 30, 2011

Allunyant-nos de dels dèries d’aquest dies intensos d’anàlisi i pactes hem caminat pel Moianès fent una ruta fins el poble de l’estany.
Bon dia, força calor i un paisatge fantàstic. Verd, molt ver i clapejat pe r un incipient groc dels camps de cereals.
Hem treballat la tècnica d ela marxa nòrdica. No és fàcil però quan vas agafant el ritme camines certament bé i amb empenta.
Carregar piles que ja convé.

De calamars, sípies i pops

Mai 29, 2011

Ara que ja han passat les eleccions municipals, amb resultat per a tots els gustos i ,com sempre ,amb múltiples guanyadors, és el moment de tornar a parlar de coses serioses. I des d’aquest capteniment volem afegir la nostra preocupació a la notícia que es publicava dies enrere en aquest mateix diari sota el títol de “El soroll que l’home fa al mar pot ,matar el calamars i el pops” i signada per la Cati Morell ens explica les conclusions del LAB ( laboratori d’Aplicacions Bioacústiques) de la UAB sobre el soroll submarí i la seva afectació als cefalòpodes.. Poc, fins ara , ens havíem interessats per la vida d’aquests cefalòpodes, potser fets a la romana ,a la planxa o amb all-i-oli o dins d’un arròs sucós, ens podien haver generat algun cop una certa preocupació per la seva duresa o per estar poc cuits. També m’havia despertat una certa curiositat i interès el mite dels calamars gegants que sembla que habiten en algunes aigües profundes, fins i tot, havíem llegit un interessant reportatge de calamars gegants vistos a Astúries.. Deu ser brutal trobar-te un pop o calamar gegant amb gana. Ostres! Quants mals somnis deuen haver despertat a pacífics pescadors que es conformaven amb unes peces d’una mesura “normaleta”..

Ara la notícia caldria que ens preocupés per diversos aspectes, per respecte a l’espècie dels cefalòpodes, per qüestions de conservació del medi ambient, per “carinyo” cap sèpies, calamars i pops que tenen una funció clara en la cadena alimentària i potser des d’una manera més prosaica per qüestions culinàries – com podrem redimensionar un del plats nacionals vilanovins com és al sèpia (sípia) a la bruta- si la desaparició, fruit de la mà humana i del soroll imparable, segueix. Totes les raons són vàlides per millorar les condicions de vida dels preuats calamars, sípies i pops, perquè a la llarga ( o la curta ,vet a saber) millorarem la nostra pròpia vida.

El soroll, l’estridència, l’enrenou sense control ha esdevingut una plaga gairebé bíblica de la nostra societat, de la societat moderna la cridòria de la festa o de l’alt nivell etílic, la moto sense silenciador, pròpia més de “quillos” que no de ciutadans respectables, que deambula lliurament,els cotxes discoteques amb músiques “lolailos” a tota pastilla, la remor dels fumadors fora dels establiments, les vibracions dels camions al ralentí al costat dels semàfors, les televisions a tot drap, els gossos tancats en pisos bordant com a desesperats, fins els personals auriculars que difonen la teva música a tot l’entorn, tot plegat són evidències de que el soroll ens envaeix. Si a nosaltres,els humans, algunes d’aquestes sorollades ens treu de polleguera com no serà d’emprenyador el soroll de sota el mar que era un espai de silenci gaire arcàdic que arriba a destarotar al cefalòpodes .

Hi ha hagut sentències exemplars en el tema dels excés de decibels a les ciutats. Possiblement al defensa de sípies, pops i calamars és força mes complicada. Quin farà al denúncia corresponent dels sorolls que es produeixen sota els aigües . Quin jutge intervindrà i sentenciarà que determinats bucs sorollosos o explosions sota l’aigua no es poden fer per poder garantir la seva supervivència .

Els petits canvis són poderosos, manifesta l’enyorat Capità Enciam, icona de la “nostra” ( vull dir al TV-3, és clar) d’un cert ecologisme casolà.
Per tant com tantes vegades som nosaltres els que tenim una certa possibilitat, encara que sigui poca cosa, de canviar les coses.
Que no passi com altres vegades que fins que no veiem les orelles del llop no reaccionem.
Sèpies, calamars i pops s’ho mereixen i els que vinguin darrera nostre encara molt més.

Publicat a la “contra” del diari El Punt, del 28 de maig a l’ edició del Penedès

Una lliçó de civisme.

Mai 28, 2011

Jordi Aymamí ha estat alcalde d’Igualada durant 12 anys.
Amb ell van travar algunes de les realitats de l’Eix Diagonal com la C-15 i el Pacte de Sant Martí, pacte que voler treballar els nivells infraestructurals de l‘Anoia i el Penedès.
Ara estava entestat en el gran projecte del Museu de la Premsa.
Però més enllà de l’acció política Jordi Aymamí va esdevenir un bon company i amic .
Ara les urnes li han estat adverses i ho deixa donant una nova lliçó – espero que no sigui la darrera- de civisme i saber estar.
Des del meva estima respecte i admiració transcrit el manifest que ha fet públic.

OOOoooOOO

Manifest a favor de l’aggiornamento (actualització)

Igualada va parlar el passat dia 22 de maig i ho va fer amb una claredat meridiana. Em toca, doncs, interpretar el missatge. Els qui em coneixen saben que no aniré amb mitges tintes: he perdut les eleccions. Una acció que mereix una reacció allunyada dels discursos ambigus que, disortadament, sovintegen en la política contemporània. Escrivia la vigília electoral sobre la importància d’escoltar els ‘indignats’ que acampen les nostres places. No només ells volen que els polítics fem autocrítica i que, quan calgui, no ens tremoli el pols a l’hora de prendre segons quines decisions.

He governat la ciutat ininterrumpudament al llarg dels darrers 12 anys. Ha estat un honor fer-ho i agraeixo de manera extraordinària la confiança que els igualadins m’han dipositat de manera generosa. He intentat respondre aquesta generositat amb dedicació, molta dedicació. Teníem i tenim un projecte de transformació de la ciutat que fins diumenge passat va merèixer la confiança d’una àmplia majoria dels igualadins i les igualadines. Això ens ha permès fer molta feina i la Igualada d’avui res té a veure amb la d’ahir, realitat de la qual també ens sentim molt satisfets. Ho hem fet pensant de manera especial en les persones més vulnerables, des de polítiques d’esquerres, però pensant també en el conjunt de la ciutat. Sempre he posat d’exemple el model sociosanitari que hem anat construint i del que n’estic especialment satisfet perquè posa l’accent en aquesta lluita contra la vulnerabilitat que abans comentava. Però la feina feta ha estat en tots els àmbits i tots tenen la seva importància.

Porto molts anys al capdavant de la ciutat. Els qui em coneixen saben que he mantingut les il•lusions fins al darrer segon. Malgrat les veus que m’aconsellaven que no em tornés a presentar perquè bufaven mals vents, vaig pensar que, justament per això, per la situació de crisi i desgast socialista generalitzat, havia de donar la cara i no amagar-me, i posar la meva experiència una vegada més a disposició de la ciutat. Però els resultats han estat els que han estat i no puc ignorar-los i he d’assumir el tant per cent de responsabilitat que em pertoca. Sé que han pesat moltes coses, algunes alienes a l’activitat municipal, la crisi econòmica especialment, però això no m’eximeix de responsabilitats i d’autocritica. Algunes coses no haurem fet prou bé i ens caldrà corregir per continuar el camí. No puc amagar tampoc la crisi que pateix el meu partit, el PSC. Fora bo que tots plegats aprofitéssim el que ha passat per fer autocrítica i renovar els missatges i les persones. De la mateixa manera que no puc ni vull responsabilitzar la crisi econòmica de tots els meus mals, el PSC tampoc ho hauria de fer. És l’hora de l’aggiornamento: toca actualitzar els projectes. Aquesta necessitat m’empeny a fer un gest clar i inequívoc: cedeixo el pas a l’amic Jordi Riba perquè agafi el relleu. Penso que ha de ser ell a l’Ajuntament d’Igualada i el Xavier Figueras al partit, els qui liderin aquesta necessària actualització. Jo em poso a la seva disposició.

M’estimo aquesta ciutat, als igualadins i les igualadines, i qualsevol dedicació, per intensa que aquesta hagi estat, és poca. Però ara toca assumir responsabilitats i plegar. Mantindré aquest amor i reorientaré la dedicació en d’altres àmbits. Em mantindré fidel a la institució, l’Ajuntament d’Igualada. Des d’aquesta idea, que sempre ha guiat el meu camí polític, desitjo molt encert al qui serà el nou alcalde de la ciutat, el Marc Castells. Tanco, doncs, aquesta etapa agraint l’amistat i el treball dels equips que han treballat al meu costat i el suport dels igualadins i les igualadines. Inequívocament ha estat un alt honor i un gran plaer.

Jordi Aymamí

Les conspiracions

Mai 27, 2011

Un amic i col•lega, en Joan, d’ aventures i desventures madrilenyes afirma que quan es dóna el tret de sortida del congrés comença també el procés de “conspiració”. Evidentment amb això vol dir que a partir d’aquest moment tothom es veu amb tothom i aquells que esdevenen aspirant a tot comencen a travar aliances.

Passades les eleccions municipals amb un forta clatellada que ens ha deixat mig marejats. Encara no recuperats i no coneixedors de les causes ( n’hi ha tantes!!) s’ha donat ja la sortida al procés pre-congresual que en dies propers el Consell Nacional del PSC convocarà.

Tothom està ja a punt. Demà dissabte a Saifores el Nou Cicle presentarà uns documents que són prou interessant.
Apareixen noves incitaves.
Des del “twiter” ( això de les xarxes socials comença a ser la panacea del debat ,sembla) ha nascut els “indignats psc” ( tanta indignació comença a cansar , i fa perdre el valor de la paraula, banalitzant-la per qualsevol tema). Amb 140 caràcters no és pot , crec jo, saber, més enllà de les frases ocurrents i originals, les propostes més de fons.
En aquest sentit sí que altres iniciatives com +PSC que llencen propostes també força renovadores.
Circula així mateix un manifest que alguns atribueixen a una certa militància barcelonina que sota el títol de Manifest per un nou socialisme català llença propostes no tant allunyades d’altres col•lectius.
L’olla fa xup-xup
I mentre l’actual vicesecretari amb més presència mediàtica que altres desplega un article –full de ruta- al diari El Periódico a on dissenya la seva tesi. Mentre un altre article al diari l’ARA assenyala que hi ha moviments al PSC perquè Iceta nos en sigui el primer secretari.
Segueix el xup-xup.
La veritat és que l’article d’Iceta és molt interessant i segurament hi podríem coincidir en forces coses que fa temps que, algun i algunes ja ho han dit sense que ningú els fes cas. Això ja passa.
Però hi ah una aspecte que no voldria passar per alt. No parla el vicesecretari d’un grup parlamentari propi ( que haure-hi de poder-se fer en el marc d’una reformulació del reglament del Cobrés) però hi ha una proposta que m’ha sobtat que es plantegi ara, la proposta ve a dir que en temes transcendentals els diputats socialistes catalans tindran llibertat de vot. Home, està molt bé! però la veritat és que després de veure tantes coses i, acceptant i valorant els canvis d’opinió, em sona ara a un oportunisme exagerat i a una picada d’ull a sectors que fins avui , sense cap mena d’èxit ho han intentat. Període d’ofertes obert.

Bé el futur es preveu animat i si de tot plegat en surt un PSC enfortit i renovat, clarament catalanista i socialment compromès anirem a millor.
Fa uns dies aquí mateix expressava el meu dubte de si calia rehabilitar o enderrocar i construir de bell nou. No he esvaït el dubte però els aconteixements segurament m’ajudaran a esvair-ho
Pit i amunt!!

Hola don Pepito!, Hola don José!

Mai 26, 2011

Vaig explicar la meva ambivalència sobre el fenomen de les acampades.
En valoro l’esforç i la clara voluntat de transformar la societat, la realitat i segurament d’anar apropant algunes millores reals al mateix sistema.
Temes clars com l’atur juvenil o tot el procés del rescat bancari ,segurament necessari però poc explicat.
En definitiva comprensió i també replanteig de les pròpies creences per veure si les crítiques que es fan són acceptable si, per tant, revisar la pròpia posició.

Ahir però vaig estar a Sol – Ya tenemos Sol ahora queremos la luna- a veure l’acampada i veure també si l’exercici d ela democràcia real era tant plausible com diuen.
No voldria banalitzar res pel gran respecte que sento per aquells que es mostren indignats.
Però em va semblar – parlo per ahir que hi vaig estar ben bé una hora llarga- un mostrari , un parc temàtic de propostes i reivindicacions diverses, amalgama de frases ocurrents i possiblement bones intencions.
Vaig estar una estona a l’assemblea general de cada dia. Les que jo havia viscut tenien un moderador i no un “cap”de pista” de circ que anava de tant en tant cridant el suat Hola don Pepito! , amb més o menys èxit de resposta amb unànime Hola Don José!.

A les assembles ,suposo que per no malgastar tanta energia, es fan en base al llenguatge no verbal i la gestualitat permanent.
La primera proposta a debatre era la voluntat de que hi hagués un sintema més proporcional en la llei electoral . El ponent – molt seriós- es va haver d’explicar força , hi havia dubtes…………però la idea semblava prou correcte a la majoria – difícil de quantificar- ( 100? 200?).
En van seguir d’altres també prioritats necessàries com és la batalla contra la corrupció, la separació efectiva de poders..
Em van semblar excel•lents propostes de debat en unes formes que penso que grinyolen.
Possiblement els indignants són conscients que s’han convertit dissortadament en una mena d’espectacle.
Cal que els missatges més potents i seriosos arribin clarament a la societat.

De lectures

Mai 24, 2011

El día de mañana.
Ignacio Martínez de Pisón.
Col.lecció Biblioteca Breve
Editorial Seix i barral.
Barcelona, abril 2011.

Una altre mostra d’aquest moviment sobre la reescriptura del relat de la transició política des la literatura ,en concret des d’una magnífica novel•la de Martínez de Pisón. No hi ha dubte que la transició democràtica és una etapa de la nostra història que pot ser molt atractiva per la literatura per la quantitat d’esdeveniments que hi van succeir , el procés de la maduració democràtica d’un país amb la importància que això té, l’entusiasme amb que la majoria de la ciutadania va acceptar els canvis i el protagonisme que van voler tenir una munió de ciutadans i ciutadanes anònimes que van constituir l’eix de canvis i també el despertar al joc polític tant prohibit a l’Espanya del franquisme. Tot plegat constitueix una font d’inspiració important pels autors que en aquells moments començaven a ser conscients de que vivien un temps apassionats que desprès seria un material literari de primera magnitud.

Martínez de Pisón ja té una trajectòria nítida en les explicacions d’aquesta època. Ha escrit diverses novel•les que tenen la base sobre l’època i les inestabilitats de tot tipus que en aquells moments es van viure , la violència que es va produir (prop de sis cents morts) i també els moviments socials que van impulsar noves maneres de fer i finalment les diverses temptatives de cops d’estat que van portar, altre cop, la por una inestabilitat política i el retrocés en els avenços democràtics que s’havien produït.

En el Día de mañana torna a endinsar-se en el món fosc i tèrbol del franquisme i ho fa a través de la figura i recorregut d’un confident de la policia des del moment en que entra a formar part de la xarxa de delators fins que mort fruit , òbviament de la seva feina un cop ja ha començat el procés de la transició democràtica. És la història del perquè una persona és capaç d’arribar a una situació de delatar als seus amics i moure’s en ambients per fer després la selecció de qui cal o no delatar.

L’autor sense exculpar al personatge sí que intenta justificar des del seu punt de vista algunes de les circumstàncies les seves actituds i les seves evolucions. Justo Gil , el personatge que és descobert finalment com a confident de la brigada polític-social va essent retratat per tota al gent que, d’alguna manera, el va conèixer i es va relacionar amb ell. Des del seu cosí que el rep quan arribar a Barcelona amb la seva mare malalta i deshauciada fins el darrer amic que té,un noi que l’ajuda a construir una casa i que és testimoni de la seva mort a mans dels grups d’extrema dreta a qui ell acaba també traint passant molta informació a un periodista. Curiosament la visió d’aquest conjunt de persones que es relacionen amb Justo van donant una visió parcial de la persona i finalment es tanca el trencaclosques i acabes veient la vida i tragèdia d’ algú que buscava fer-se un lloc en la vida i acaba esdevenint un traïdor a tots els seus amics i coneguts i un delator que viu amb la necessària degradació moral que comportà aquest fet.

La narració de la vida de Justo porta evidentment a narrar la vida de la l’Espanya , la Catalunya més directament de la transició i del comportament d’uan part de la societat que va voler accelerar els canvis. La tancada a Montserrat, la caiguda dels 113, els atemptats de l’extrema dreta, són episodis en que el delator i té un paper, i això permet fer-ne la interpretació actual. Aquesta barreja de literatura i història porta a alguns personatges secundaris prenguin carta de realitat en els figures de Gil de Biedma, Jaime Camino o Vila Matas i com diu el propi autor “ La intenció era fer una biografia col•lectiva amb detalls que fessin que aquesta novel•la respires vida”.

Ho fa amb escreix i amb una envejable qualitat literària.
Absolutament recomanable.

Cal estudiar i aprendre la lliçó

Mai 23, 2011

Dura derrota i difícil de pair.
Els resultats són l’evidència d’una nova ensorrada.
Seguint les traces d’altres eleccions, anem perdent vot.
Alguns derrotes doloroses com les de Vilanova, a darrera hora i contra les sensacions que teníem.
Inexplicable ( tot deu tenir explicacions) , com Canyelles
Resistim bé a Ribes i Sitges.
Victòries per celebrar, Gelida, Mediona, Sant Quintí, Castellet, Vilobí, Els Monjos i altres …
Tot plegat un nou panorama.
Caldrà analitzar i interpretar acuradament el resultat i les seves conseqüències .
Hi la reflexió final: Rehabilitar o enderrocar i tornar a construir?

Ambivalència

Mai 22, 2011

Tinc sentiments ambivalents respecte a les concentracions ciutadanes a les places.
M’agrada l’espontaneïtat ( tampoc tanta eh!), m’agrada la frescor que es respira i em molesten algunes actituds entre la demagògia i un dogmatisme innecessari, virtuts o defectes que també tenim els que no estem a les places i fem o hem fet política.
Per una banda entenc , respecto i comparteixo alguna de les seves reivindicacions i propostes. I , per altra com es normal no les comparteixo, més aviat les rebutjo ,sense però cap mena animadversió.
Gran respecte i també una certa desconfiança – No crec en el sistema assembleari com a paradigma de la democràcia, això de que només em represento i ja m’està bé però en el “mi” hi ha moltes circumstàncies.
Valoro la feina i l’esforç i algunes nobles intencions .
He hagut de canviar l’opinió sobre les xarxes socials , no els feia amb tanta capacitat, dec ser un prehistòric en temes de comunicació.

Segueixo amb atenció les opinions que es van donant als diaris.
Aporto un seguit d’articles que crec tenen interès ( m’hi deuen haver molts altres que no he pogut llegir,segur)

• Del malestar a la indignación. Josep Ramoneda. El País. 19.05
• Para entender el 15-M. Enriques Viaña. Nueva Tribuna.es. 19.05
• Diez mentiras sobre Democracia real Ya. Ignacio escolar, Público. 20.05
• Madrid despierta antes que Barcelona. Nacho Corredor. El Periódico.20.05
• Símptoma i simulacres. Sergi Pàmies. La Vanguardia. 20.05
• Puerta del sol, Puerta de la democràcia. Pedro Díaz. Nueva Tribuna. Es. 20.05
• Rebelión, sí. Con el voto. Rafels Simancas. Nueva Tribuna.es. 20.05
• Presidente , baje a la plaza. Antonio Gutiérrez-Rubí. El país. 20.05
• D Les eleccions que canvien de guió. Antonio Franco. El Periódico. 20.05
• Democràcia real y formal. Ignacio Sánchez Cuenca. Público. 20.05
• Desprès del 22-M. Rafael Nadal. La Vanguardia. 20.05
• L’àgora té drets!. Nou Cicle. 21.05
• Entre el cinisme i la catarsi. Francesc Marc Álvaro. La Vanguardia. 21.05.
• La revolució ingènua. Joan Barril. El Periódico. 21.05
• ¿Y qué vais a hacer mañana?. José Luis de Zarraga. Público. 21.05
• Sota les llambordes. Alfredo Pastor. ARA 21.05

Fi de campanya

Mai 21, 2011

Les campanyes electorals són propenses a els excessos verbals.
A qui més o qui menys se li escapa la paraula feridora o la desqualificació arbitrària de l’adversari.
Hem sentits forces bestieses d’una banda i de l’altra , foc creuat que intenta no tant buscar el vot sinó posar nerviós al contrincant.
En fi algú diria que són coses, servituds de l’ofici.

Però hi ha persones, hi ha càrrecs amb responsabilitats institucionals que tot i entrant en campanya han d’estar per damunt d’aquest tripijocs i mantenir la correcció pròpia del càrrec. .
Quan hom escolta a la Presidenta del Parlament de Catalunya ( segona autoritat del País) afirmar que : “ perdó si molesto a algú però el que ha d’acabar el 22-M és la dictadura socialista a Barcelona”.
Home, la variat és que a qui moleta és a la Intel•ligència.
I dues preguntes per la Sra. De Gispert?.

En els municipis que governen des de fa 32 anys CiU no és una dictadura o és que aquesta manera de governar només és pròpia dels socialistes?
Creu que honora els seu càrrec, que sempre, almenys fins avui, s’ha exercit amb exquisida prudència, amb declaracions com aquesta que ratllen la bestiesa?

Crec que no l’honora i qui no fa honora tan alta representació ja sap que li toca.
Plegar.Per llenguda!