Archive for Juny de 2011

Acabant el debat.

Juny 30, 2011

Amb la intervenció del grup mixt s’ha acabat el debat. Ara queda però, encara, la feina de passadís, de negociació , de intercanviar propostes per intentar treure endavant les 90 resolucions que es votaran avui mateix.
Les intervencions del grup mixt van ser també significatives dels posicionaments que han anat mantenint al llarg de la legislatura els grups. Mentre que Coalició Canària que és un dels aliats dels socialistes feia una crítica matisada de les polítiques que s’han hagut de portar a terme i en canvi feia un elogi personal de Zapatero ,escoltàvem com Rosa Díez d’UPyD criticava descarnadament al President titllant-ho gairebé de responsable i col•laborador d’ETA i ho feia per la legalització de Bildu. Va sonar a revenja personal i a intentar cobrar unes factures que venen de lluny . Ara bé jugar amb temes d’aquesta sensibilitat acaba essent un fonament de poca credibilitat. UPN, soci ara a Navarra dels socialistes va dibuixar un panorama d’una Espanya impossible. I el BNG , crític però amb un to cordial com sempre fa el seu portaveu Francisco Jorquera.
La intervenció del portaveu socialista va servir per tancar el debat i ho va fer amb un repàs de la política del govern, amb la necessitat de les reformes, dures en alguns aspectes fruit de la crisi i amb elogis a Zapatero.
Aquets va agrair la intervenció i va dir sentir-se orgullós del grup.
La nota més curiosa i també més políticament reprovable va ser l’absència gairebé total de Rajoy en el debat, no va escoltar, per exemple, la intervenció dels primers ponents i es va absentar en al intervenció dels socialistes.

Queda com diem la votació de les resolucions que també pot indicar si els suports del govern són sòlids per tirar endavant el pressupost, peça clau per saber si la legislatura té recorregut encara.

Anuncis

Segon dia de debat

Juny 29, 2011

Escolto els matins de TV-3 el “mestre” Cuní em sembla que ha insistit com a cinc vegades en que la incògnita es saber si hi haurà eleccions a la tardor i fins i tot potser avui podria haver-hi algun anunci en aquest sentit.
Segurament és el que convindria a determinats partits i també a algun grup mediàtic que fa temps que ja van llençant aquesta proposta per veure si des de lluny també es pot influir en determinats situacions.
El cert és que no tinc cap informació que confirmi o desmenteixi l’avançament electoral més aviat però tota la impressió és que si ha suports parlamentaris per tirar endavant els pressupostos s’acabarà la legislatura.
Finalment és el President del Govern qui té la facultat de convocar eleccions
Però el cert és que en el debat hi va haver coses molt més interessants que sembla que no interessin.
– Parlar de la situació bancària i el seu ajustament
– Polítiques fiscals
– Sobre l’estatut i el tribunal constitucional
– Sobre el pacte del Majestic i qui realment posa els “cales” per fer les infraestructures
– Sobre el descobriment del concepte d el “principio de al realitat” que invoca Zapatero per dir que les modificacions d’algunes polítiques han esta obligades per una realitat superior
– Llamazares ha fet al•lusió al tema de la corrupció però no se’n ha parlat gaire
– Mesures concretes per la morositat de les administracions.
– Mesures també per ajudar a hipotecats que no poden afrontar el seu pagament.
I molts més.
Segurament jo també tinc des de l’escó la mirada esbiaixada, ara, que Rajoy demani un cop més eleccions anticipades no és el tema per mi més important , malgrat TV-3 tinc la sensació de que així ho digui, sinó el més recurrent quan no es poden o no es volen dir més coses positives. Potser és que no té cap per dir.
I com que la meva mirada és, sens dubte, esbiaixada m’estalvio valorar els resultat del debat respecte als seus protagonistes..

El debat comença

Juny 28, 2011

Avui ha començat el darrer debat sobre “El estado de la nación” d’aquesta legislatura. A més és el darrer del President Zapatero amb Rajoy si no canvien els coses.
La primera intervenció de Zapatero ha estat un intervenció centrada en explicar els tres eixos de l’actuació política del govern: Reforma, Austeritat i Cohesió social. El President ha manifestat la voluntat de seguir fins el final de la legislatura. I en aquesta voluntat ha anunciat un seguit de propostes de cara a la recta final de les sessions :
• Sostre de despesa per totes les administracions
• Mesures per pal•liar la morositat dels ajuntaments
• Mesures de protecció a aquelles persones que no poden afrontar el pagament de la hipoteca.
• Noves mesures a favor dels emprenedors
• Augmentar els fons destinats a polítiques socials.

Un cop més Zapatero ha fet una crida a les forces politiques :

El esfuerzo colectivo y la colaboración institucional no han tenido nunca en España más sentido que ahora. Y las urgencias políticas no deberían llevar a nadie a desdeñarlo, porque seguirán teniendo sentido después de las próximas elecciones generales, gobierne quien gobierne entonces .Todos deberemos rendir cuentas de nuestra actitud en este sentido.

Zapatero ha fet un discurs, realista, clar en l’exposició,i pedagògic.
Ara toca escoltar les respostes i el debat.
Veurem el que dóna de sí.

Amb non propi

Juny 27, 2011

• Víctor Torres. La mort d’aquest històric dirigent d’ERC a més de la consternació pròpia del fet i, sobretot, quan desapareix un referent important ,ha portat novament a recordar la seva figura i la importància de la seva acció política. Victor Torres , germà del gran poeta Marius Torres, va tenir des de ben jove una activitat política notable. Fundador d’ERC va ser el referent polític d’aquets partit durant molts anys a Lleida. A l’any 1931 s’afilia a ERC, partit que acabava de fundars-ee . Format en dret per la universitat de Barcelona va combatre durant la guerra civil i va exiliar-se a França a on va seguir la seva batalla política a favor de la recuperació de les llibertats a Catalunya. Durant el seu exili va ser Secretari General de al Presidència amb Josep Irla i va col•laborar amb Josep Tarradellas . Mort el dictador va tornar a Catalunya i s’incorpora a la direcció d ‘ERC , fou diputat al Parlament de Catalunya i Senador a Madrid. Torres fou un polític d’aquells que hom anomena de pedra picada, amb una capacitat oratòria enorme destil•lava convicció i passió a l’hora d ‘argumentar i defensar les seves propostes. Els ideals de la República van romandre permanentment en el seu pensament i acció política fins el final dels seus dies. La seva personalitat i trajectòria fa de Torres un referent per les noves generacions pel seu comprimís, anhel de llibertat i voluntat de lluita en tot moment , en els difícils per aconseguir sortir del pou però també en els suposadament fàcils per combatre l’acomodació i el conformisme. Desprès de tanta anys de lluita es mereix descansar en pau.

• Seix Barral. Nominar a una empresa editorial quan celebra el seu centenari és sense cap mena de dubte un satisfacció pels que sentim interès per la lectura i els llibres. A més, Seix Barral, no hi ha dubte que durant molts anys va ser una de les editorials que van marcar la pauta d’una determinada literatura compromesa amb la publicació d’obres literàries que podessin ajudar a la recuperació de la democràcia i va introduir la literatura sud-americana contemporània editant els principals obre d’autors com: Gabriel Gracia Marquez o Mario Vargas Llosa. L’editorial que va néixer com una indústria d’arts gràfiques va tenir en la figura del escriptor Carlos Barral un revulsiu potent que la vas portar a desenvolupar una tasca cultural enorme. La presencia de Barral va fer que a la nòmina d’autors s’hi incorporessin un seguit de joves escriptors però que ja començaven a destacar, així autors com Juan Marsé, Juan y Luis Goytisolo, Martin Santos, Caballero Bonald i altres publiquessin les seves obres a Seix –Barral fet que va suposar un èxit a la editorial i una projecció més que notable pels autors donada l’extensió sud-americana de l’editorial . La creació d’un consell editorial de persones rellevants en el món de la literatura va fer agafar dinàmiques que fins els moment poques editorial havien pensat. La creació del Premi de novel•la Biblioteca Breve i una col•lecció amb el mateix nom va ser l’excusa per incorporar noms de la literatura mundial poc llegits encara a Espanya com Pavese, Musil o Miller E“s evident que una editorial te capacitat de permanéixer si la seva qualitat es mante i així ha estat en el cas de Seix Barral que cent anys més tard segueix aportant al mercats autors de gran qualitat i prestigi. Cent anys han de servir per fer una mirada enrere però fonamental haurien de servir per renovar els forces i seguir endavant en el món de la literatura i l’edició ,món complex però sens dubte engrescador.

• Valeriano Gómez. Ha estat protagonista aquest darrers dies per l’aprovació del decret llei que regula les noves condicions de les negociacions col•lectives. No ha tingut fàcil el ministre, fins el darrer moment i en temes futbolístics podríem dir de penal no ha aconseguit que PNB i CiU s’abstinguessin i el decret podes seguir el seu tràmit parlamentari a través de la Comissió de Treball i esdevenir llei. El ministre va fer una defensa prou eloqüent, rigorosa i pragmàtica del tema assenyalant la necessitat de flexibilitzar alguns aspectes de la negociació com són: la distribució d’una part de la jornada laboral o aspectes vinculats a la productivitat. El ministre ha hagut d’usar la capacitat legislativa desprès de que els sindicats i la patronal no arribessin a cap acord. Tampoc l’oposició, un cop més, no ha plantejat alternatives creïbles i que permetessin dotar al mon laboral d‘unes normatives que garanteixin, per una banda la possible creació de llocs de treball i, per altra que no minvin els drets laborals dels treballadors i treballadores. Un cop més a diferència d’altres països la dreta conservadora no s’ha posicionat a favor de la reforma sinó que ha intentat un cop mes treure’n un benefici a curt termini , oblidant algunes recomanacions que havien rebut del seus col•legues europeus. La fixació obsessiva d’arribar a al Moncloa els fa perdre l’horitzó de superar la crisi econòmica, potser al final aquesta actitud obstruccionista els passarà factura. Per la banda de l’esquerra tampoc s’hi ha volgut donar suport perquè es considera que es redueixen els drets laborals o com a mínim es qüestionen. La centralitat necessari desprès del desacords entre patronal i sindicats és el que el ministre ha volgut posar damunt del paper. I ja se sap que a vegades actuar amb criteris de centralitat no agrada a ningú. Però el govern ha de fer la seva feina i malgrat les crítiques que pugui rebre cal dir que en aquest cas l’ha fet. Caldrà veure però el recorregut que ara te el decret llei.

• Joan Oliver . Pere IV. Es compleixen aquest dies el vint-i-cinquè aniversari de la mort del gran poeta Pere Quart, un mestre de la poesia corrosiva de forta ironia però també de la poesia carregada de belles imatges. Vinculat a l’anomenada Colla de Sabadell va ser un agitador en el camp literari i va dirigir l’editorial Proa a l’exili. Escriptor també de teatre ens ha deixat volums de poemes realment inoblidables com el “Bestiari” o “Vacances Pagades”. Rememorar una de els seves “Corrandes de l’exili” com recordatori del gran poeta , insubornable fins el final.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallès no hi ha res.»

Pels voltants de la ciutat

Juny 26, 2011

.

Cap el Mas de l’Artís, passat el camí ral un magnífic espectacle , un camp plantat de carbassons amb unes flors que destaquen i que donen color a aquest reducte petit si es vol d’horta. ,Pujada cap el Pedruell amb l’antena de la inoblidable EAJ-35 Radio Panades de Villanueva y la Geltrú. Al voltant les vinyes del Pedruell estan carregades de raïms que ben aviat començaran a prendre forma. Seguim pel Maset del Safont i al fons s’albiren ja les formes del Mas de l’Artís amb un austera elegància. El sol ja apreta i endinsar-nos en el Fondo de les Oliveres ens porta una fresca agradable , reconfortant.
El camí fa pujada.
Arribem a la Cruïlla Pic de l’Àliga o Pla de les Palmeres, anem cap el Pla, els margallons son mes escassos els darrers anys.
La voluntat era seguir cap a la Talaia però ara el sol ja pica i pel Balcó i el camí de la Serra del Gat arribem fins Les Mesquites. Imatge de la decadència de la vida rural de Vilanova encara que hi ha evidències de que si guarda algun ramat. Baixada rapida cap el Mas Torrat, els camps de cereals ja segats ( clar, pel juny la falç al puny).
Pas el Bou i el desgavell urbanístic que mica en mica es va millorant.
La Figuera i cap a Vilanova pel camí dels Escalons que en el tram final sembla un femer. No costaria gent fer-hi una bona neteja.
Mati ben aprofitat uns dotzena llarga de quilometres de bon fer.

I la festa segueix…

Juny 25, 2011

Si remenem la cendra de les fogueres, poques ja, de pobles i barris de les ciutats encara alguna guspira ens recordarà que no fa ni vint-i-quatre hores celebraven Sant Joan, la festa nacional dels Països Catalans. De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó la festa esclata amb tot el seu apogeu. El foc provinent de la Flama del Canigó i d’altres de maneres més humil: paper de diaris ben arrugats i cerilles pren a les fogueres i totes , totes enceses amb la il•lusió de veure si d’una vegada el foc crema totes les malastrugances que avui ens corsequen.

Saltarem per damunt de la fogueres, ens banyarem amb els primers raigs del sol o el veurem sortir a la punta del moll ( els sitgetans/anes a la “punta” a seques), les herbes remeieres estan en el seu millor moment per collir-les, despleguen totes les seves sentors i tots els seus colors , les bruixes de les Coves de Sitges es preparen per si algun agosarat jove si acosta per recollir la flor com ens deia Creu i Coromines en els seves Contalles del Temps Vell: “… i darrera un gran roca/Un estanyol trovarian, tot a l’entorn de qual boras /hi creixien certas plantes/ que unes flors molt bonicas/ blanca com un glop de llet/amb pics de color rosa…”I evidentment si aconsegueixen la flor la noia que estimen caurà rendida d’amor al seus peus. Ah! Quin tingues el valor d’entrar-hi!

Al llarg i ample del país, i també del Penedès la nit dels solstici, la nit de Sant Joan per assimilació, segueix essent una nit màgica malgrat els costum hagin canviat.
Ara ja tenim ni trons, cigronets ( pels més petits i petites) ni borratxos , ni martiniques ni pedres fogueres, ara parlem de “tropics”, “winder tronador”, “voyager”, “patriot, xiulador” amb noms de reminiscència espaial i galàxies guerreres . Però tant fa, es tracta de fer soroll de muntar el terrabastall per espantar els mal esperits i fer possible que tot plegat canviï.
Ara la coca ja està més sofisticada i la diversitat de gustos és extensa, per aquell o aquelles que estan en plena operació biquini, per els que el sucre els pren la salut i també per aquells o aquelles que tant els fa i el que volen es fruir del moment i entre coca i cava (xampany) llencen les dietes per inútils.
Les revetlles segueixen essent el moment d’iniciació de molts i moltes joves que surten per primera vegada de nit. Els pares i les mares ho viuen amb recança però la cara d’alegria i el brillantors dels ulls dels joves fa que s’oblidin els temors. Desprès la nit tindrà la seva deriva positiva o com a mal menor amb ressaca posterior que serà recordada de per vida com allò que diuen del primer amor.

La nit de Sant Joan estic segur que és una d’aquelles nits de les que es guarden molts records i es guarden molt i molt endins. Cadascú té el seu, i es serva amb alegria, o amb un cert dolor, o amb nostàlgia o amb indiferència pel,pas del temps. Però vaja posaria la ma al foc ( mai ben dit per d’aquesta nit) que el fet que tots i totes guardem el record d’algun fet transcendent en la nit més curta i ,segurament, la més màgica, és general.

Una de les imatges que jo en guardo és de la de la meva època “cumbaia” , i en mig d’una tanda de colònies a la rectoria del Font-rubí veure tota la plana del Penedès amb el reflex de les moltes fogueres que llavors encara s’encenien majoritàriament i, de tant en tant, les esteles dels coets voladors traçaven corbes inesperades ( potser els voyager actual?). Era una imatge insòlita , una imatge fascinant , una imatge captivant d’un magnetisme profund.
Moltes vegades hi he volgut tornar, per veure si l’efecte és el mateix. Sempre però al final no ho he fet per no emportar-me’n una decepció.
Enguany tampoc no hi he anat.
He saltat per damunt foc , hi he llençat algun tros de fusta amb desig inclòs. No he vist sortir el sol, ja dormia.
Però potser l’any vinent pujaré a la vella rectoria de Font-rubí o a datl del Castellot per veure si encara les flames ens il•luminen i la màgia de l’eterna joventut existeix.
Si ho faig ja ho contaré.
Ha començat el solstici d’estiu, bon estiu!.

Debats d’alçada

Juny 23, 2011

Mes enllà de la tensió i la incertesa que va planar fins a darrera hora sobre el resultat de la votació sobre la Regulació dels Convenis Col•lectius cal dir que el debat va ser prou interessant . Un debat llarg però carregat d’interès i d’argumentació sobre les relacions laborals i com aquestes s’han d‘estructurar de cara al futur. Especialment incisius van estar Carles Cmapuzano i Emilio Olabarria que, sense posicionar-se en el sentit de vot van explicitar els principals desacords la resposta del Ministre de Treball adreçada a intentar convèncer-los també va ser solida i argumentada.
Mentre la negociació seguia als despatxos
La intervenció final del portaveu socialista Jesus Membrado crec que va ser una bona mostra d’una intervenció política carregada d’arguments i de convicció.
Al final el decret es va convalidar i ara seguirà el tràmit per esdevenir projecte de llei. La incertesa del vot va donar un plus d’emoció a un debat , potser allargat artificialment, però que no va decréixer en interès.

Poc abans d’aquesta votació, clau per acabar la legislatura, va tenir lloc també un altre debat molt interessant i alliçonador. Els protagonistes que, van brodar les intervencions, van ser Gaspar Llamazares i Ramon Jáuregui a l’entorn de les propostes i reivindicacions del moviment del 15-M. Rigor en els plantejaments , convicció en les propostes, habilitat en l’argumentació i , per damunt de tot, voluntat de qualificar l’exercici política i millorar la democràcia i els seus procediments. En fi en unes poques hores vaig rebre dues extraordinàries lliçons de política i de debat parlamentari.

Praules, paraules

Juny 21, 2011

Acumulo uns quants triennis i sexennis d’afiliació sindical. Afiliació certament poc activa.
Però suficient com per mostrar-me poc satisfet amb algunes declaracions que sentia ahir.
Per una banda un representant de CCOO, demanat que s’anticipin les eleccions donada la poca confiança que sembla tenir el govern , i per altra banda un directiu de la UGT afirmava que estan pensant-se si s’adhereixen a la proposta de fer una vaga general que sembla promouen els del 15-M.
Tot plegat ben legítim.
Ara bé que aquestes afirmacions es facin en el moment en que, novament la incapacitat dels mateixos sindicats i en aquest cas també de la patronal han portat a fer fracassar la negociació és purament retòrica. Desprès d’un estira i arronsa, d’anunciar acords imminents, han acabat demostrant que no tenen ni la voluntat , ni la capacitat ni la cintura per arribar a acords en el tema de la negociació col•lectiva sonen a llençar ,un cop més, pilotes fora. Si més no sorprenent
Han passat la patata calenta al govern i aquest te l’obligació de resoldre totes les patates calentes que li arribin per això es govern, però estaria bé que tothom assumís la seva responsabilitat i també seria hora d’analitzar perquè en les grans negociacions els sindicats no son capaços d’arribar a cap acord amb la patronal.
A diferència d’altres llocs aquí no es possible?.
Sorprèn, potser alguns canvis també cal que es plantegin en les associacions econòmiques i socials.

De lectures

Juny 20, 2011

La mirada del otro.
Manifiesto por la alteridad.
Rafael Jorba.
RBA, temas de actualidad.
Barcelona, maig 2011.

Si en la contraportada del llibre s’assenyala que és “ Un libro lúcido sobre los retos que debe afrontar la sociedad en la que vivimos” no sols crec que és cert sinó que a més ho fa des de a profunda convicció del seu autor de la capacitat de transformació que podem tenir els humans i també des de la recerca de la complicitat de l’altre per poder gestar un nou model de convivència basada en el respecte, la comprensió i el treball mutu.

L’autor explica que el llibre està escrit des del desassossec però no des de la desemparança. Al contrari el llibre és esperançador sobretot davant l’actitud de les noves generacions que ja han viscut una societat diferent de la nostra, més oberta però potser més confosa, més tolerant però potser més complexa, més formada però potser amb una informació molt més esbiaixada i en mans dels grans grups mediàtics. Un llibre doncs que ens pot servir de guia i referència de com moltes qüestions han canviat i no sempre per millor.

Amb l’aparició d’aquest llibre ara La mirada del otro, Jorba posa damunt la taula una mena de provocació intel•lectual i cívica per la necessitat de donar resposta a molts dels reptes que han tingut solucions previsibles en política que ,a vegades, no són les solucions més efectives a llarg termini. És un llibre raonat, pensat , escrit lentament perquè l’autor a partir d’un seguit de textos ja escrit els repensa, els situa en el marc actual i veu com allò que el seu moment va escriure encara és vàlid o la realitat ja ha fet que el discurs estigui superat. El llibre en paraules l’autor té una clara voluntat d’ajudar a construir el nostre futur , “ Aquest llibre és una invitació a explorar la construcció d’un nou nos(altres), de nosaltres amb els altres ,com a paradigma de la convivència i civilitat per a les societats del segle XXI”. El convit a la lectura i a la reflexió està doncs servit. I tanmateix val la pena aprofitar-lo per endinsar-nos a la seva lectura per descobrir que l’autor fa un impressionant al•legat sobre la diversitat i intentant relligar els nous valors de la societat catalana i europea amb els que aporten els nouvinguts.

El llibre està dividit en una desena de capítols. Comença amb el “Manifesto por al alteridad”, la defensa de la identitat de l‘altre en defensa de la pròpia. Desglossa diverses situacions de les persones arribades al nostre país i considera que s’estan produint situacions mot complexes i cal molta estimació per la diversitat i també de rellançament dels valors cívics i del republicanisme històric. Defensa el federalisme com una solució a l’encaix de Catalunya i Espanya amb els matisos que calguin però també en la fermesa de la pluralitat i la plurinacionalitat.

El llibre repassa la situació de les banlieus franceses i amb les revoltes que van explotar a la tardor de l’any 2005 que va ser el preludi d’un malestar generalitzat a l’entorn de les condicions en que viuen les terceres generacions d’immigrants. Aquest fets el porta fer una anàlisi del tractament que Europa fa de la nova immigració i la por que representa de perdre la seva pròpia identitat. Repassa , així mateix temes d’actualitat com són, el nou Estatut i la complexitat de la seva tramitació amb el final que tots coneixem , de desassossec i de la creació de desafecció. La raó i la religió, les normes de la laïcitat necessària a la nostra societat, Catalunya i la seva relació amb Espanya. El nou i càlid federalisme que ell propugna com la manera de generar una entesa que permeti el desenvolupament del anhels de totes dues comunitats sense que hi hagi cap necessitat de trencament. Dedica un capítol , crec, que molt interessant a la llengua com un dels aspectes que por permetre una major fluids en l’entesa entre les persones que avui conformen la nostra societat . El català com a vehicle d’integració a la nostra comunitat preservant sempre al possibilitat d’entesa en altres idiomes.
Jorba tanca un llibre amb un epíleg a manera de carta als nostres fills, al fills de la generació que va lluitar en la transició. És rellevant el que diu: “Sí, estimados, os prefiero más en el limbo identitario, lejos de los ismos y de los istas de todos los colores que en el cielo de las certidumbres inmutables. Y no lo hago para separaros de una parte de los mortales, sino justo por lo contrario: para acercaros a aquello que todas las personas tenemos en común, y que no es otra cosa que nuestra condición humana…Seréis vosotros , en todo caso, quienes deberéis escoger aquello que más se corresponde con vuestra manera de ver las cosas, pero andad con cuidado: debéis saber que la fortaleza de una persona nos se mide por la fuerza con la que impone sus convicciones , sino por al firmeza con la que se mantiene en sus dudas”.

Un llibre molt, molt interessant per la provació Intel•lectual que ens hauria d’ajudar a la reflexió sobre el futur de la nostra societat.

Amb nom propi

Juny 19, 2011

• Jordi Garcia Soler. El veterà periodista publicava dissabte un article prou interessant al Periódico de Catalunya sota el títol de “Algú ho havia de dir”.En el mateix Garcia Soler feia memòria dels fets succeïts davant el Parlament de Catalunya a l’any 1984. A rel d’una crida de CiU de ser presents a la investidura de Pujol per segona vegada com a President per rebutjar el procés que havia començat en aquells moments per escatir les responsabilitats del President amb l’afer de Banca Catalana. El diputats socialistes van ser objecte d‘insults i persecució per militants de CDC, Obiols i Armet com diputats significatius i capdavanters del PSC van haver de suportar les ires d’una quantitat de militants nacionalistes que des de “botiflers” fins a “mateu-los” no van estalviar insults ni amenaces. Ara desprès dels tristos i censurables aconteixements del passat 15 de juny rememora-ho està be per no perdre ni la memòria ni oblidar fets que tenen un cert paral•lelisme anys més tard. Garcia Soler acaba el seu article dient : “ Algú ho havia de dir ,i aquest diari ho va fer ahir. Convé no oblidar que l’inadmissible i blasmable atac sofert pel Parlament el 15 de juny te un precedent almenys tant greu: el que es va produir el 1984 davant la complicitat, o si més no la passivitat silenciosa,de molts dels que ara s’escandalitzen amb tota la raó. Però aquesta raó seva d’ara seria molt més plena si en el seu moment haguessin condemnat aquells fets amb la mateixa duresa”. Realment que hi hagi qui avui expliqui els fets que va veure i viure en primera persona és realment important per des de la memòria carregar-se de raó contra fets que son condemnable i no tenen cap justificació més enllà que bona part dels plantejaments que avui fa el moviment el 15-M siguin prou interessant d e debatre i assumir-ne bona part.

• Congrés. Dissabte el Consell Nacional del PSC convocava el dotze congrés amb caràcter extraordinari. L’ensulsiada electoral que va patir el socialisme al novembre passat repetit i agreujat ara el mes de maig va portar al seu primer secretari a prendre una mesura ,si es vol radical, però del tot necessària. Moltes expectatives s’han generat davant aquest congres , hi ha forces postulants , han sorgit nombrosos grups per aquest sistema, notable però crec que esbiaixat, de les xarxes socials de grups que sense saber la representativitat que tenen reclamen aspectes que segurament son necessaris per poder fer un debat obert , transparent i que permeti al socialisme sortir del pou negre en que es troba i ofereixi alternatives fiables, arrelades i creïbles per la nostra societat. El mes d’octubre doncs el socialisme català te un repte important i transcendental per tornar a ser un alternativa de govern i sobretot una alternativa que tingui respostes als problemes que te plantejada la nostra societat. S’han aprovat el reglament –amb algunes matisacions- del Congrés i també la ponència marc. Propostes que fan una reflexió en profunditat de la nostra situació i tenen aspectes molt oberts que ajudaran al debat i a generar noves propostes sorgides des de sectors diversos amb la voluntat d’afermar el projecte d’un socialisme modern, lligat a la societat i compromès amb el país. Parlarem de noms també. I en parlament llargament, com hem dit hi ha forces aspirant a tenir paper i això és del tot legítim, però més important és cohesionar una grup humà a la direcció que sigui capaç de generar il•lusió i voluntat de tornar a treballar colze a colze amb la societat per copsar quin són els problemes que avui patim – i en són molts, eh- i tronar a tenir la capacitat de donar-els-hi resposta.

• Alicia Sánchez Camacho. La imatge d’Alicia Sánchez Camacho exhibint la seva sol•licitud perquè el seu fill rebi les classes amb les dues llengües oficials “ de manera proporcionada i sense desequilibris entre elles”. La seva publicitat ratlla l’obscenitat. Té segurament tot el dret de fer-ho però fer-ho en aquest moments quan acaba d’arribar a acords amb CiU no deixa de ser una manera de refregar davant la coalició que no esta disposada a acceptar allò que ha esdevingut d’una normalitat aclaparadora , malgrat una minoria sorollosa qüestioni, com es la immersió lingüística a Catalunya. Podia haver-ho fet de manera discreta com altres – ben poques certament- famílies ho han fet, però no, ho va fer al costat del Sr. Caja que es un del màxims exponents de l’obsessió per evitar l’ensenyament en català. Obrir , amb la publicitat que li reporta la seva acció, un cop mes el debat lingüístic a l’escola és d’un oportunisme més aviat rebutjable. A l’escola no hi ha cap conflicte lingüístic, a l’escola es dona l’atenció que requereix, cadascú amb les seves necessitat i amb les directrius que venen de les lleis, de les normes i del sentit comú. Ningú ha desqualificat la immersió lingüística mes aviat els entesos l’aplaudeixen i la donen com un mètode equilibrat, pedagògic i socialment acceptat que permet que al final de l’educació bàsica l’alumnat es pugui expressar correctament en els dues llengües. Que cal millorar, segur, que cal afinar en segons quins territoris una o altra llengua, cert, però la base del procediment és més que correcte és necessari per posar les dues , llengües al nivell que els hi correspon. Un get carregat de simbologia i una missatge clar a la coalició de CiU que tot i governar s’ha llençat a les mans del PP, que malgrat sembli que ha moderat el seu missatge els fets com el de Sánchez Camacho demostren que el seu nivell de bel•ligerància cap la llengua segueix essent el de sempre.

• Arcadi Oliveres. Una persona amb una llarga trajectòria de lluita social i política, amb un sòlid bagatge de batalla per la justícia , sempre en pro dels menys afavorits i amb propostes per una evolució mes justa de societat. Aquest dies ha estat noticia , ho ha estat perquè ha valorat positivament el moviment del 15-M, per la frescor que podia portar amb propostes prou positives i prou agosarades per assentar unes noves bases de la renovació política. Sempre s’ha desmarcat de els accions violentes però crec que l’altre dia va cometre una relliscada difícil d’entendre amb una persona d ela seva vàlua , la seva trajectòria, i la seva experiència en afirmar que potser els aldarull davant del parlament amb la persecució i agressió als diputats i diputades potser estaven organitzades per policies infiltrats en la manifestació. Les paraules aquestes han estat motiu de rebuig per força gent i fins i tot la mateixa Generalitat volia estudiar-les acuradament per si calia fer la denuncia corresponent. Oliveres ha corregit i rectificat les seves afirmacions. Crec que el gest també honora la seva trajectòria. Segurament en moments d’uan certa turbulència i desgavell també les paraules poden distorsionar-se. El fet que segueix creient en els valors del 15-M però rectifiqui acusacions ,potser lleugers, crec que encara li dona més valor. Recollir el positiu del que aquest moviment pot genera és una obligació que tots plegats tenim , rebutjant però sense cap mena de pal•liatiu qualsevol violència, malgrat hi hagi alguns intel•lectuals que sembla que la minimitzen. No es equivoquem que potser desprès ho lamentarem!