Archive for Juliol de 2011

De festa major.

Juliol 31, 2011

Divendres van començar els actes de la Festa Major.
El correfoc va omplir de foc la ciutat. Cremar-ho tot
Ahir jornada castellera.
Magnífica.
Els Castellers de Vilafranca, que feia anys que no venien a Vilanova, van brodar la millor actuació del que portem de temporada, quatre castells de gamma alta amb la sensació de fer-lo sense cap dificultat. Extraordinaris la torre de nou i pilar de vuit i segurs i monumentals els tres i quatre d e nou.
Actuació de prestigi que fa que els vilafranquins es guanyin la plaça de Vilanova per molts anys més.
La jove dels Xiquets de Tarragona també molt bé, tres de nou, cinc de vuit i quatre de vuit amb seguretat i solidesa .
I els Bordegassos una bona actuacions en al seva línia e set. Cincs d es et, Quatre amb l’agulla i la torre de set. Bona actuació i ben segur que els farà agafar molta confiança!.

Avui entre altres coses cantada del Cors de Clavé en un acte organitzat per la Unió Vilanovina, dos cors claverians d’una llarga història ofereixen el seus repertori a la plaça Pau Casals. Serà un bon homenatge de la Unió a la seva inicial activitat ara farà cent cinquanta anys. Hi intervindran:

SOCIETAT CORAL ESTRELLA DAURADA, de Sabadell

La Societat Coral Estrella Daurada, fundada a Sabadell el 1956, amb els ideals d’en Josep Anselm Clavé, ha estat sempre una coral de veus d’homes sols. Bona part d’aquest 50 anys de vida, el mestre director ha estat en Francesc Olivella. Actualment la coral està composta per al voltant de trenta cantaires i actualment el president és l’Isidre Vicente. Aquesta coral ha tingut el goig d’interpretar el repertori, composat per peces claverianes i cançó popular entre d’altres, a diferents indrets de Catalunya, d’Espanya i l’estranger, i sempre en estreta col•laboració amb la Federació de Cors de Clavé. Actualment tenim com a director adjunt en Jordi Armengol, que és qui ens dirigirà el concert d’avui
SOCIETAT CORAL EL PENEDÈS de Vilafranca del Penedès
El dia 26 de gener de 1862 el “coro” el Penedès encetava un llarg camí, dins d’una tasca d’esplai molt positiva, entrant a formar part de les societats corals euterpenses que havia iniciat i organitzat Josep Anselm Clavé, músic i poeta. L’emprenta i la col•laboració d’Eduard Vidal i Valenciano es van fer evidents des del primer moment. Nasqué així la Societat Coral el Penedès, tot i que, a Vilafranca tothom l’anomena simplement el “coro”.
La Socitat Coral el Penedès és quasi amb tota seguretat, l’única entitat coral, no tan sols de Catalunya, sinó de tot l’estat espanyol, que des de la seva fundació el 1862 fins ara no ha deixat mai la seva tasca musical, fins i tot en temps de la guerra civil espanyola les seves dependències restaven obertes i la seva junta es reunia periòdicament, com ho demostra el llibre d’actes d’aquells anys.
Un cop acabada la guerra l’entitat no va ser perseguida pel franquisme, tenia un carisma molt especial dins de la vila, i les seves portes van continuar obertes. Un fet important, i potser també únic, va ser que a l’any 1940 sortien a cantar les típiques caramelles amb català, davant de l’ajuntament de la vila.
I naturalment a la Festa Major moltes ,més coses.
OOOOOOOOO
Llegit a la premsa: “ Es indispensable que la vida política recuperi la concòrdia i per això aspiro a governar des del centre , els diàleg i al moderació”.
Aquesta declaració feta per Mariano Rajoy , i després del que hem vist en aquesta darrera legislatura per part del PP no sols ve a demostrar el cinisme i la pocavergonya de Rajoy sinó la hipocresia d’un partit que pretén governar el país. Déu ens agafi confessats!!

Anuncis

Eleccions!

Juliol 30, 2011

Podríem dir ara que tothom ho sabia i era profecia que Zapatero avançaria les eleccions.
Jo creia que no. Tenint els suports explícits – per concretar en demandes – de PNB i CC em semblava que esgotaria la legislatura i deixaria el pressupost pel 2012 aprovat, encara en la darrera sessió parlava d’aquets pressupostos i les aportacions que hi hauria pels ajuntaments.
Tampoc sorprèn excessivament després de veure les enquestes del CIS que seguiran millorant i les dades socioeconòmiques que també milloren lleugerament.
Era doncs el moment
Així doncs abocats a una altra campanya .
Les perspectives pels socialistes no són bones però també cal dir que el candidat Rubalcaba pot capgirar algunes de els prediccions demoscòpiques. Fins quin nivell? . Crec que aquí hi pot haver la clau de volta per saber si el
“sorprasso” és encara possible.

I a nivell de Catalunya tres breus consideracions.
1.-Qui farà de cap de llista?. Temptacions d’intentar unes primàries sabent de bell antuvi que poca cosa es pot fer però almenys engrescaríem el tema
2.-Que farem amb el Congrés?.
3.- El nou manifest d’aquest centenar de càrrecs “Una oportunitat per al catalanisme progressista”, ha quedat eclipsat per la notícia de la convocatòria. Esperem que no sigui premonitori Però en parlarem en un altre moment. Dóna molt de sí.

La festa

Juliol 29, 2011

La remor de festa ja fa dies que s’escolta a la ciutat. El seguit de festes majors dels barris, amb tradició i antiguitat variable, van començar a mig juny i van preparant i escalfant l’ambient per la Festa Major de les Neus , aquella que marca la punta més àlgida de l’estiu vilanoví.
La festa és aquest instrument que ha ajudat a processos clars de socialització, integració i identificació . La festa amb la seva evolució paral•lela a l’evolució de la societat és fa aquets mes d’agost més present que mai al carrer. Perquè la festa a casa nostra es fa al carrer. I possiblement aquesta ocupació de l’espai públic , de l’espai del comú ens porta als orígens de les nostres festes arrelades als temps en que els aspectes rurals, vinculats a la terra tenien una predomini gairebé hegemònic de les celebracions. I malgrat puguem reivindicar també els arrels marineres , no hi ha cap dubte de que el cicles de fecunditat de la terra marquen inqüestionablement el calendari de treball i l’oci. Les influències de l’església i del món industrial van donar un nou sentit a la festa , era ja el necessari temps del descans.

I la festa també ha significat en cada moment de la història un posicionament col•lectiu . El poder l’ha utilitzat i manipulat, recordis els festivals del primer de maig amb anxanetes fent la salutació feixista , la ciutadania l’ha fet servir com a reivindicació política, la societat la va normalitzar en el despertar democràtic i ara córrer el perill, com diu el “mestre” Bienve Moya, de que en alguns indrets la festa excessivament encarcarada i pensada exclusivament com un espectacle acabi essent un “parc temàtic” amb un regust de fals romanticisme. No hi ha dubte que “l’explosió” festiva de principis dels anys setanta va constituir un fort revulsiu contra una festa excessivament funcionarial, organitzada des de la distància i amb una procés de decadència que gairebé la posava a la UVI. Alguns la donaven ja per morta. Però un cert retorn als orígens, una certa adequació a la realitat convulsa que es vivia en aquells moments i molt esforç sostingut, d’imaginació i creativitat , elements bàsics de la festa, capgiraren la situació i es comença a viure una esplendorositat que, amb els alts i baixos corresponents, amb els matisos que calen, hagi arribat fins avui.

Noves fórmules de participació i organització més propera a la realitat s’assagen i es consoliden. Una part de la gent jove canalitza la seva integració i socialització a partir de la seva inclusió en els balls populars, el cicle de l’oci vacacional potser comença a iniciar-se desprès de la Festa Major i la ciutat viu uns dies intensos, socialment vitals, de recuperació de l’espai públic, de gaudi del comú i amb una espectacularitat envejable. És com si tot plegats llencéssim la casa per la finestra , féssim una neteja de tots els neguits de l’any i per uns dies visquéssim la transgressió, ordenada i pacífica , això sí.

De les pedregades que motivarem el vot del poble a la celebració entranyable que fascina al més petits, quan veuen Rambla avall als gegants, al drac a les mulasses i al seguici popular, i provoca aquell punt de nostàlgia dels més grans que reviuen la festa d’antany amb el pòsit de records que comporta la celebració. La festa s’estima o s’odia. No hi ha massa terme mig. Un hom s`’hi submergeix o es fuig d’ella com d’una pedregada.

Ara vivim temps de turbulències i de situacions de crisi. Possiblement temps de retallades del diner públic i òbviament també això afectarà a la festa. El Pabordes i les Pabordesses, amb un acte de notable civisme, han trenat amb la necessària contenció un seguit d’actes, ens agradaran més o menys, però darrera hi ha un esforç que cal agrair sincerament, una dedicació que cal reconèixer i sobretot valorar, encara més, en temps en que els recursos són escassos i que cal dedicar a altres prioritats fruit d’aquesta maleïda crisi – marededéu de les Neus , si encara feu miracles, ja sabeu quina feina us toca- . Però malgrat el temps cal celebrar la festa, i segurament caldrà retornar a les arrels, aquelles que ens han de fer més actius en el carrer amb les nostres possibilitat personals i col•lectives que no pas mers receptors d’allò que ens donin , més protagonistes que espectadors, més imaginatius i creadors perquè la necessitat ho requereix i bastir sobre l’estructura ja consolidada de la festa un model que, malgrat les necessàries restriccions, ens diverteixi, ens acosti a la resta de vilanovins i vilanovines en l’espai del comú, que ens acosti solidàriament a tothom i que ens faci sorgir esperançats d’aquest dies de disbauxa controlada i de subversió pacífica del temps de feina.

Avui el foc, el redoblar dels tambors i l’olor embriagadora de la pólvora ens obrirà de bat a bat la festa. Gaudim-la malgrat tot i fem-ho esperançats en que els temps a venir seran millors amb la nostra aportació.

Ah! les notícies

Juliol 27, 2011

De bon matí escolto que l’Àngel Ros, alcalde Lleida i el Manel Bustos ( alcalde de Sabadell) s’han posat d’acord en que el PSC no tingui grup parlamentari i ens proposen una solució alambinada per tenir veu pròpia en alguns temes, aquells que siguin de caràcter marcadament català (?).
Els diaris d’ahir i d’avui encara en van plens.
I què que aquest dos alcaldes s‘hagin posat d’acord?
Suposo que ho han fet com a militants i a títol personal, oi? I presentaran l’esmena com tothom en lloc i forma
Amb tot els respectes i consideracions cap a les seves persones crec que això no és rellevant perquè crec que la seva opinió és tant vàlida com altres, per exemple amb tota la modèstia la meva i d’altres companys que sí estan a favor del grup parlamentari a Madrid i tan vàlida com la que creuen que no n’hem de tenir de grup propi.
Nova noticia: L’alcalde d e Sant Quintí de Mediona i el de Mediona han dit que estan favor del grup parlamentari propi. Deu tenir el mateix valor i no han tingut tant protagonisme mediàtic.
Potser perquè no li han explicat al primer secretari en funcions ?.
Anem per un camí d’opereta.
Qualsevol moviments embla que està pensat mil.limètricament.
Però confio en que finalment i a pesar del que diguin uns i altres, alcaldes , regidors o el modest militant seran els delegats al marge de protagonistes personals i de vedetisme exagerats decidiran el que volen.
Bustos i Ros diu que ho portaran al Congrés, altres doncs hi portarem la voluntat de tenir grup propi i espero que sigui en un debat obert , clar i transparent , i que decidim acertadament.

Amb nom propi

Juliol 26, 2011

• Joan Luis Ruiz. Ha estat escollit President del Consell Comarcal del Garraf i, per tant, tindrà la responsabilitat de liderar el territori i assentar les bases de la recuperació del Garraf. Tinc amb el Juan Luís una relació política especial. En les dues vegades que vaig ser escollit alcalde formava part de la mesa d’edat. Era el més jove!. La segona vegada fins i tot em va lliurar la “vara”, el símbol de l’alcaldia. Durant la campanya electoral del 2003 el van encarregar de que m’acompanyés,( vaja que m’aguantés i fos la meva ombra) al llarg i ample de les jornades. Era una campanya a totes, de vertigen. Crec que els hi vaig fer passar morades. D’aquí que en algun moment em qualifiques de “gàrgamel” el rondinaire del barrufets. Eren altres temps. Ara com un pas més en la seva trajectòria política esdevé President el Consell Comarcal. Estic doblement content, primer perquè no tinc cap dubte que serà un bon president , hàbil en la negociació, rigor en els plantejaments i constant en l’esforç posarà les bases d’un mandat que ha de ser esperançador i en segon lloc estic content perquè crec que en aquest moments calen presidents agosarats i que arrisquin en propostes que trenquin raonadament els límits competencials i ajudin a fer possible una observació global del territori i també l’acció corresponent. Els Consells Comarcals són unes administracions que van néixer coixes, amb poca competència i encara amb menys finançament. Han sobreviscut al llarg de prop de trenta anys intentant trobar el seu espai i sobretot la seu servei al territori corresponent . En la seu setè mandat el Consell Comarcal cal que arribi a la maduresa i comenci, consolidi, si es vol, el necessari lideratge del territori. Juan Luis Ruiz , el nou President, té la capacitat per fer-ho. N’esperem doncs bona feina i esforç per millorar els condicions a la ciutadania del nostre territori. Que tingui encert i sort!

• Carles Sentís. Als seus 99 anys Sentís ha mort. Prototip d’una raça de periodisme que gairebé ja no s’estila. Va viure de manera directa i en va fer cròniques notables dels majors esdeveniments del segle XX. Fa pocs dies llegia en una antologia del millors articles dels darrers cent anys a la seva crònica del Transmiserià, ( nom de l’ autoòmnibus) que venia a Catalunya des de Andalusia amb immigrants escrita a la revista Mirador. Són un conjunt de peces, recollides després en un llibre d’Edicions La Campana, imprescindibles per entendre el drama que representava la immigració – drama que avui té encara molts protagonistes -. Des d’aquests primers reportatges fins els darrers articles hi ha una llarga producció periodística que va des de fer de corresponsal de guerra fins a entrevistar els personatges més influents dels segle XX. Autor també de diversos llibrers de memòries com: Memorias de un espectador i l’Instant abans del 36 i darrerament Cien años de Sociedad. Sentís també ha estat un polític d’uan certa trajectòria. Començà la seva carrera com a secretari el Conseller de Finances de la Generalitat Martí Esteve i en aquesta condició va patir el bombardeig del Palau de la Generalitat per part de l’exèrcit a l’octubre del 34. Posteriorment fugí de Barcelona i col•laborà amb els serveis d’informació franquistes organitzats per Cambó i va retornar a Barcelona amb els tropes del general Franco, tot i que ell afirmava “ Mai vaig ser franquista: vaig conviure amb el règim com tants”. Possiblement fou així però també hagués estat interessant fer una certa autocrítica d’aquesta actitud. Fou un dels fundadors de la revista Destino. Més endavant Sentís fou diputat per UCD i se’l considera una dels artífex el retorn de Tarradellas a Catalunya en la transició. No hi ha dubte que si a nivell polític aquesta col•laboració amb el franquisme es controvertida no hi ha cap dubte que com a periodista es pot considerar com un del periodistes que ha estat protagonista i testimoni dels fets més importants del segle XX. No hi ha dubte que llegir alguna de les seves cròniques és un paler Intel•lectual. Ara que ell no hi és seguim gaudint-lo!

• Francisco “Paco” Camps “Immolant-se per Espanya i Rajoy” i afirmant que “Voluntariamente ofrezco este sacrificio personal para que Rajoy sea el próximo presidente” Francisco Camps anunciava que dimitia del seu càrrec de President de la Generalitat Valenciana – no de diputat- assetjat per l’anunci de l’obertura de judici oral contra ell i tres persones més per tota l’afer dels regals que havien acceptat. Certament o reconeixia la seva culpabilitat i pagava una multa o dimitia i afrontava el judici i intentar demostrar la seva innocència que encara segueix predicant. El dia de la dimissió sembla que va ser un autèntic desori. Decisions i contradecisions, anuncis de anava a signar la culpabilitat i després desmentir-ho. Tot plegat acabava quan públicament dimitia i deixava el càrrec. Els coneixedors del tema expliquen la sibil•lina pressió de Rajoy ( deshonra o dimisión) va fer trencar l’equilibri emocional de Camps de seguir com a President. Veure les filmacions de l’acte de anunci de la dimissió ens porta a Camps amb una mirada perduda, gairebé en estat de trànsit i amb un discurs entre l’èpica més tronada i la profecia esperpèntica. Les fotografies són també significatives, de totes elles la de la Vanguardia és paradigmàtica. Mentre Camps predica i gesticula, dues persones tenen la mirada posada en ell. Rita Barberà que amb un cert rictus de dolor sembla pensar que no va encertar en no acceptar ser la cap de llista que diuen que li van oferir i un enigmàtica Federico Trillo, que diuen que va ser l’autèntic “executor” de Camps amb una mirada que fa por. Sembla controlar que Camps no s’escapi ni un punt del guió que li havien dictat. En fi tot plegat un pas més en aquesta comèdia , -o drama segons com es miri- a la valenciana. I com a lliçó a aprendre és la de no caure en mans mai dels federicos trillos que hi ha a tots els partits. Si hi caus en les seves mans ja ets mort!

• Francesc Xavier Mena. Ésser un expert en llengües vives i mortes com el japonès o el llatí extret d’una comèdia de Shakespeare, haver nascut en mig d’una tempesta de neu al Pirineu com diu el Conseller de Treball no són condicions suficients per ser un bon Conseller. Tot aquest desplegament d’artilleria dialèctica li pot donar un punt mediàtic però la realitat i és tossuda i encara no se li reconeix cap acció que hagi ajudat de manera ferma a posar els bases pel necessari esforç de tothom per combatre l’atur. La picabaralla entre el diputat Jaume Collboni del PSC en que reclamava actuar en els tems de lluita contra l’atur i la resposta del Conseller en termes shakesperians ha aixecat un autèntic terrabastall parlamentari. El Conseller habitual de les respostes carregades supèrbia i d’un cert to enfoteta i fins i tot falses com que la meitat del aturats catalans no tornaran a treballar fan que caigui en el descrèdit i això és el pitjor que li pot passar a un Conseller i, si aquest és el de Treball, en la situació que vivim, pitjor encara. La seva intervenció ha fet que els comentaris fossin per tots els gustos però el que més punyent considerem és el del diputat Joan Ferran – un autèntic corcó parlamentari- que es pregunta si el Conseller Mena “ té alguna cosa veure amb un animador cultural d’hotel de costa”. El Conseller no ha excel•lit encara com era la voluntat del President en incorporar aquell concepte recurrent de “ independents de prestigi”. Cal un certa temprança i després de la trifulga, que pot ajudar a entretenir alguns moments d’un cert avorriment al Parlament, cal passar a l’acció i si pot ser a un acció compartida amb tot els partits. El problema de l’atur és un problema massa greu com perquè sigui objecte de la seva banalització amb ocurrents – o plagis de mal gust- cites literària. Posar-se a treballar i fer-ho el màxim de plegats seria un missatge positiu a la societat. Cal donar esperances i aquestes es donen, ben segur, quan tothom espitja en la mateixa direcció.

Un altre que te pressa.

Juliol 25, 2011

La mediàtica posada en escena de l’elecció de Josep Antoni Duran i Lleida com a cap de llista de CiU per les properes eleccions generals ha deixat algun titular força il•lustratiu de la voluntat política del nou candidat.
Ara s’ofereix per votar una moció de censura del PP per acabar la legislatura.
Ha trigat a descarar-se !! .
Essent justos cal reconèixer que CiU en alguns moments clau de la legislatura i en temes importants ha donat suport al govern de Zapatero , però ara quan Catalunya CiU està en mans del PP per l’aprovació dels pressupostos i de les polítiques de retallades generalitzades i sense criteri, Duran es posa al servei de Rajoy i mantenint l’ idil•li que viuen els dues forces i CiU s’ofereix com a crossa davant la possible necessitat de vots que pot tenir Rajoy per arribar a la Moncloa.
Els temps del notari s’han oblidat , ara toca pactar ,legítimament clar, amb el PP i de tant en tant llençar alguna engruna de caire sobiranista – etiquetes del CAT, per exemple- per fer un cert contrapès que cada cop està més desacreditat.

Duran té pressa per oferir-se al Rajoy, la demanda d’eleccions anticipades que no és idea original seva, no és res més que una excusa més davant el panorama que té CiU a Catalunya que per seguir amb els seves polítiques de retallades incondicionals necessitarà inqüestionablement el PP . És una qüestió d‘equilibris o de canvis de cromos.
A vegades però les presses no són bones conselleres.

Més congrés

Juliol 23, 2011

Seguim el debat sobre el Congrés.
Ahir amb tres representants del corrents que han anat sorgint . Martín Miralles de +PSC, Xavier Vidal de congrésdesdebaix i Ramon Creixell del Col•lectiu Socialista Penedès Catalunya PSC.Cat.
Tres notables intervencions amb contingut ideològic i amb contingut organitzatiu.
També múltiples coincidències: reforma a fons dels estatus per donar una major flexibilitat amb al combinació de territori i acció sectorial, necessitat de parlar d’idees i també de persones, necessitat d’un relleu a la cúpula dirigent, grup propi a Madrid i a qualsevol institució, recuperació d’una programa socialdemocràcia, noves polítiques socials i defensa de l’estat del benestar.
Cal deixar constància d’una voluntat crítica però també d’una inqüestionable lleialtat a l’organització. Cap voluntat d‘exclusió i sí, en canvi, la manifestació de la voluntat de dissoldre’s com a grups per aconseguir la unitat i sumar esforços per millorar el partit i tornar-lo a fer un instrument vàlid per la societat.

Val la pena anotar una certa crítica, que comparteixo, al fet de que es parli de possibles aspirants i de moment només hi hagi hagut una persona, el Joan Ignasi Elena, que hagi manifestat amb claredat la seva voluntat d’aspirar a primer secretari. Aquesta mena de tactisme només fa que esperonar les especulacions més banals i el que cal ara és que els que volen optar ho diguin clar i es pugui contrastar amb tota la nitidesa les propostes i les persones perquè el conjunt de la militància pugui triar amb coneixement de causa.
En fi , el debat va estar a l’alçada del que crec es necessita en el procés i camí cap el congrés. Parlar amb claredat, exposar les idees i propostes i començar a posar damunt al taula les persones que volen encapçalar el projecte.

De lectures

Juliol 21, 2011

Estiueig.
Com feien vacances entre el 1929 i 1935.
Edició a cura de Marc Soler.

En la contraportada del llibre ,recull d’articles sobre el fenomen de l’Estiueig es reprodueix l’inici d’un article que forma part del llibre i que defineix perfectament el seu contingut. El text és del periodista Josep Maria Planas i va ser publicat a Mirador, el text diu: “Sembla provat que la Humanitat, de Jesucrist ençà ha viscut molts anys – a la ratlla de 1800- sense descobrir aquesta cosa que en diem l’estiueig. L’estiueig per definició , és una certa manera de passar l’estiu especialment cara a la gent de les ciutats. Actualment, els fills dels postres amics casats, per tendres que siguin, tenen una idea molt clara de l’estiueig ,de els seves gràcies i dels seus inconvenients. No anaven pas així les coses a començament de segle. I no perquè els postres amics no tinguessin fills, sinó perquè aleshores l’estiueig , que ara és mundà, , popular i democràtic i gairebé direm que no era ni estiueig”
En el pròleg de Marc Soler ,que cal dir que és molt interessant i recomanable de llegir per situar els articles i els seu continguts en el moment històric en que es donen, en aquest pròleg ,doncs , es pregunta quin sentit té la lectura d’aquest llibre avui, més enllà dels retrats costumistes que hi poden trobar i quan l’estiueig ha pres una altra dimensió totalment allunyada del vell concepte i s’exposen dos motius clars per la seva lectura: D’una banda, un evident interès periodístic i, més exactament , el coneixement de primera mà de les mostres més brillants de l’evolució del periodisme català…… D’una altra banda , el model de societat que deixen entreveure o que reflecteixen directament les cròniques i els reportatges , així com els elements que la vertebraven. O que tot just començava a fer-ho”.

El llibre , al voltant d’un tema, L’estiueig ens dóna al visió d’uns quants periodistes que ens descriuen sota el seu prisma i sota la seva informació viscuda els trets més importants ja sigui del platges amb les seves modalitats, o bé es descobreix els tràfic de cocaïna a les illes Balears, o es manifesten les aventures que podia esdevenir un trajecte en tren fins els platges del Maresme o les anades a alguns pobles d’uns Pirineus encara no descoberts del tot ni, naturalment ,massificats o el tarannà dels pescadors de la platja de Vilanova que més aviat es mostren esquerps amb els forasters que comencem a poblar les platges. Alguns dels autors es limiten a descriure però aquest límit no és sinònim de desinterès, al contrari ja que el que s’intenta es plasmar el més fefaentment possible el paisatges i els homes i dones que l’omplen., altres hi aporten una vessant més social i encara altres fan ja periodisme d’investigació barrejant els conceptes de l’estiueig amb les realitat del moment que es viu sobretot en l’encara placidesa d’uns anys trenta pletòrics a molts nivells a Catalunya.

La nòmina dels autors que es reprodueixen és realment notable. Josep Maria Planas, , Andreu A. Artís, Manuel Amat, Jaume Passarell i Carles Sentís. Tot ells ofereixen la seva particular visió del temes vinculats a l’estiueig, una anada a les platges de moda, o les visites amb pobles clàssics de veraneig, Camprodon, Olot, El Vallès . Són reportatges a on cada un dels autors hi deixa el seu impromptu, la fina ironia de Planas o el sentit historicista d’un Sentís que ens porta a descobrir els illes balears barrejant la situació de estiuejants i dels autòctons que no sempre veuen bé la presència massiva de gent nova en els seus territoris. Descripcions de caire social, i fins i tot en algun moment d’assaig d’usos i costums de les diferents classes socials que tenien en l’estiueig una manera de relacionar-se entre ells , cas de les classes privilegiades o bé de mantenir un ambient càlid i familiar entre les classes populars.

És un llibre molt agradable de llegir. En el recull d’articles hi podem trobar tot un relat d’un temps concret de l’estiu – les vacances d’hivern només era per uns comptats privilegiats- en que es va descobrint els plaers d’uns dies allunyats de les feines quotidianes. La tradició doncs de l’estiueig, ara vacances , tot i que el concepte és diferent, és una tradició que té també un cert pòsit cultural i social.
Llegir el llibre serà sens dubte un plaer per l’estiueig que ara tot just comença.

Amb nom propi

Juliol 19, 2011

• Joan Canongia. El primer secretari de la Federació del Bages-Bergeudà i Solsonès del PSC va obrir el seguit de debats pre-congressual que l’agrupació del PSC de Vilanova ha organitzat. Es tracta de conèixer el màxim d’opinions per poder després estructurar un debat fruitós, constructiu i positiu. Canongia, actualment diputat al Congrés – per tant un dels tantes vegades estigmatitzat per amics i adversaris dels 25- va ser convidat a parlar de l’estructura organitzativa i dels estatuts del partit com a fonament que ha de possibilitar l’acció política d’una manera ordenada i convincent. El cert és que la seva presentació va tenir l’habilitat de tocar aquells temes que es considera que avui són polèmics o no aixequen unanimitats. Aspectes com la limitació de mandats, l’estructura de les sectorials , la mateixa estructura piramidal el partit o el que avui s’anomena política 2.0 van tenir al seva reflexió i vans suscitar un viu debat. Tampoc es va escapar de la controvèrsia el reglament del propi Congrés, qüestionat fonamentalment perquè comparat amb l’anterior Congrés les agrupacions perden delegats. La confrontació d’idees és fonamental per veure els diferents opcions i maneres de veure el partit. Ahir la controvèrsia fruit, per una banda de la “provocació” propositiva del mateix Canongia i, per altra banda, la voluntat de força gent d’exposar allò que segurament volien dir des de fa temps i no trobaven el moment, es va palesar vivament. Si com deia algun dels participants, aquest Congrés del PSC no comença bé perquè la polèmica del propi reglament – i no és una anècdota- ja condiciona però el que cal és acabar corregint aquesta percepció , per les aportacions que haurien de ser massives expressant allò que pensa i vol la militància que sigui el PSC i sobretot amb el denominador comú de que sigui un instrument útil de fer política com ha estat molt de temps. Esperonar el debat, si es fa des de l’honestedat intel•lectual, és una bona manera de començar a retrobar el bon camí.

• Joan Tardà. Segurament la majoria el recordaran per la frase que s’ha fet famosa i fins i tot excessivament recurrent per la broma fàcil de “ Algú Ho havia de dir” o molt més recentment per la seva imatge a la tribuna d’oradors del Congrés amb una fotografia de Salvador Puig i Antich. Segurament els seus detractors l’acusaran d’una certa teatralització de la política. No és així. Tardà és un parlamentari d’una coherència i d’una honestedat de pedra picada. Possiblement la vehemència que alguns poden considerar un recurs fàcil en l’oratòria parlamentaria per nosaltres és la passió que dona la convicció amb que es defensen les coses en els que hom creu. D’una posició fermament d’esquerres Tardà no es talla ni un pèl en dir els coses pel seu nom. El passat dijous va tenir una intervenció emotiva i emocionant quan va defensar en el debat de la llei sobre els Víctimes del Terrorisme , un seguit de persones que quedaran fora d’elles per motius més de caire tècnic que no pas per voluntat política, crec. Va defensar les víctimes del postfranquisme que en queden fora. Tardà va acabar amb paraules que sacsegen consciències:” En nom de la fraternitat i l’enfortiment dels valors democràtics els demanem, companys de l’esquerra que rectifiquin”. En aquell moment no varem rectificar però espero que trobem al solució satisfactòria en el moment adequat. Un cop més Joan Tardà va mostrar amb escreix i de manera notable la qualitat humana i parlamentària que té . Si senyor!!

• Òmnium Cultural. Ha commemorat els cinquanta anus de la seva fundació i el seu treball en pro de Catalunya, la seva gent i la seva cultura. Fou a l’any 1961 quan un grup d’empresaris catalans Joan B. Cendrós, Lluís Carulla, Fèlix Millet i Pau Riera, van fundar aquesta entitat amb l’objectiu de treballar per la recuperació de la llengua i la cultura catalana. I certament ho van aconseguir. Al llarg de molts anys i en solitari organitzà els cursos de català o procurar editar els primers textos per l’ensenyament de la llengua. Cal destcar la revista Escola Catalana que va ser un referent molt preuat pels i els mestres interessades en treballar per arribar a una escola en que al llengua catalana fos no només un assignatura sinó autèntic vehicle d ‘expressió i de continguts. L’entitat va patir també la persecució i la repressió del franquisme i a l’any 63 va suspendre “oficialment” les seves activitats però de manera clandestina i fins l’any 67 va seguir amb al seva activitat. Òmnium ha seguit evolucionat d’acord amb les necessitat de la societat catalana. Ara amb la celebració dels cinquanta anys destacaríem també el paper cívic i social de l’entitat. La manifestació del 10-J davant la sentència de l’Estatut i altres posicions públiques davant fets de caràcter social. Ara , en la celebració de l’aniversari la seva actual Presidenta Muriel Casals ha llençat novament una proposta – en la que la podràs o no estar-hi d’acord- però valenta. La reclamació del pacte fiscal o la insubmissió . No se si lliga amb el sentiment majoritari dels associats, perquè no ha estat consultada, però caldrà reconèixer que és agosarada . En fi al marge de polèmiques cal reconèixer la feina ,i la bona feina, feta per l’Òmnium al llarg del cinquanta anys.

• Andreu Mas-Colell. El Conseller d’Economia del govern dels “millors” , malgrat ser un excel•lent professor ,diuen, li cal millorar. Sentia un comentari a RAC-1 em sembla de la periodista Marta Lasalas, -si no és així demano disculpes- en que deia que malgrat estès en espai educatiu com és ESADE ,el professor Mas–Colell no hauria d’haver oblidat que és Conseller d’un govern i tenir una certa prudència en afirmar determinades coses. Que havia dit Mas-Colell?. Doncs molt simple : “És possible que calgui demanar als treballadors de la funció pública que treballin el mateix per una mica menys. Cal que s’avinguin a justos marginals per cooperació solidària”. I ho concretava amb la possibilitat de que els treballadors públics allarguin la jornada laboral sense cobrar més o bé treballant el mateix d‘ara que retallin les seves vacances. Després un portaveu autoritzat assenyalava que això només era una proposta en l’àmbit teòric encara i la Consellera Ortega que té encarregada la funció pública desmentia qualsevol mesura immediata. Cal dir que el funcionariat de la Generalitat ha vist reduït el seu sou en un 5% de mitjana i també cal dir que s’han deixat de cobrir moltes de les baixes que s’han produït per tant el mateix treball es va fent. És molt fàcil carregar contra el funcionariat i el llançament d’aquesta proposta de Mas Colell és una proposta enverinada carregada de populisme ja que segur que serà considerada com una bona proposta amb la falsa creença de que el funcionariat treball poc i malament. Segurament la funció pública necessita una reordenació i una nova proposta que s’adeqüi als temps que vivim. Sense apriorismes cal, segur, fer un nou planteig de l’administració pública però creiem que no és rebut ni és propi d‘un Conseller llençar aquestes propostes en un àmbit que no és el de la negociació que cal. No és d’estranyar doncs que el Conseller hagi rebut les crítiques des de tots els sectors professionals i dels partits de l’oposició. Certament també és molt fàcil criticar. Raonablement hauria de ser una prioritat , sense cap pressa , treballar per adequar la funció pública reconeixent-li el seu treball i votar que siguin objecte de qüestionament permanent i tinguin el reconeixement social que cerc que mereixen en la seva majoria. Mas Colell, s’has passat de frenada.

Ajudes que no calen

Juliol 18, 2011

“Vam intentar ajudar al PSC a fer un salt endavant en la defensa del nostre país; malauradament no el va voler fer”. Amb aquesta resposta el precandidat a presidir Esquerra responia, en una entrevista al diari El Punt, si era millor la fórmula de pacte amb CiU i ICV ( la mateixa que l’ha fet alcalde de Sant Vicenç dels Horts, a on ha guanyat el PSC , per cert) que el tripartit.

El salt endavant a on portava a la concepció de té ERC de la defensa del país?. O bé l’ajuda era com a contrapartida perquè ERC pogués obtenir alguna quota de poder més del que no tenia . La resposta potser és més pròpia d’un evangelitzador o telepredicador polític que no pas de qui vol dirigir un partit que ha tingut alguna responsabilitat de govern i ara es troba en una situació més aviat precària.

És que només el projecte de país d’ERC és el vàlid pel país?. És que el monopoli de projecte de país el té ERC?. És que el PSC amb tots els seus problemes i amb els seves virtuts ha de seguir el camí que marca ERC?. O és que ara la missió d’ERC després d’haver fracassat en l’ajuda al PSC és la d’ajudar a CiU a girar cap a l’esquerra?.
En fi que potser el que cal fer abans d’ajudar als altres és ajudar-se a sí mateix , en el cas d’ERC cal fer-ho i ben aviat.