Archive for Agost de 2011

Insòlit?

Agost 31, 2011

No estava mancat de raó Josep Anton Duran i Lleida quan es queixava de que s’havia trencat el consens constitucional quan només dos del partits dels que llavors havien participat en al seva aprovació havien gestat la reforma que ahir es va acceptar a tràmit.
No estava mancat de raó certament , però d’aquí a no votar és a dir fer veure que no hi eren essent-hi hi ha una distància crec que gran. Oficialment Duran clamava a que si no l’havien tingut en compte que s’ho fessin. Però per altra banda alguns convergents comentaven que no volien votar el mateix que feien els altres grups posicionats en el no. I encara altres interpretacions que diuen que era una posició tàctica per canviar de vot de ara a divendres.
Tot plegats segurament per mantenir el necessari protagonisme que necessita de cara a les eleccions.
De tota manera del Ple poques coses més, tot plegat estrany, confús, i malestar generalitzat , almenys entre els companys dels voltants del meu escó.
La nota positiva, la més positiva va ser el retorn de l’Uxue Barkos, després de batallar amb la malaltia tornava a batallar en la política. Que sigui per molts anys.

Anuncis

Heribert Barrera

Agost 28, 2011

Fa relativament poc temps moria en Víctor Torres una figura emblemàtica d’ERC ahir moria l’altre gran dirigent històric d’aquest partit Heribert Barrera.
Barrera que ha estat el dirigent que va reprendre l’acció d‘ERC durant la transició i en els primeres eleccions generals de l’any 977 va presentar-se en la coalició Esquerra de Catalunya perquè encara ERC no estava legalitzada.
Va ser escollit Diputat al Congrés en el debat constitucional va fer una defensa encesa del sistema republicà.
A l’any 1980, va haver de decidir si decantava els sues vots al Parlament de Catalunya per fer un front t’aceres o bé obria les portes al un govern conservador. Va optar perquè fos Pujol qui presidís Catalunya i ell mateix va ser President del Parlament.
Aquesta decisió va costar a ERC en posteriors eleccions la pèrdua important de vot
Més enllà d’algunes posicions relativament discutibles en els darrers temps respecte a la immigració Barrera va tenir una trajectòria nítida de defensa de les llibertats en moments difícils i des del seu exili i en el seu retrona a Catalunya.
Amb la seva mort desapareix gairebé ja la generació de polítics que des de l’exili, després de perdre la guerra, van seguir treballant en pro d’una Catalunya lliure i democràtica.

Una bona clatellada.

Agost 27, 2011

Diuen que una bona clatellada a temps et fa reaccionar quan estàs distret o quan estàs perdut somiant en la lluna de València.
La sensació de rebre una clatellada ben donada l’he tinguda tot llegint l’article de Rafel Nadal a la Vanguardia que porta per títol: PSC: la cançó de l’enfadós.
Parla sobre el recurrent tema del grup parlamentari que està en les discussions des de fa anys dels i les socialistes.
Decisió que quedava en mans de l’executiva que no ha acabat decidint ni executant.
Molts – modestament jo entre ells- , sembla a favor, molts sembla en contra i cap decisió que allunyi aquest debat , aquesta cançó de l’enfadós de manera definitiva i el que vol ser el PSC es mostri amb nitidesa.
L’article és dur , molt dur i crec que en algunes afirmacions injustes i esbiaixades, i naturalment discutibles respecte al tema d’algunes votacions que ha fet el PSC, però en el fons ens fa posar davant el mirall i des de fora ens fa veure la imatge que sembla que projectem a l’opinió pública.
Cal llegir-lo però sobretot reflexionar-lo.
I el final ja és reblar el clau: “ Al Partit dels socialistes ja o li cal que els rivals li parin trampes, se els para ell tot sol, repetint fins l’infinit la cançó de l’enfadós. Si continua així, corre el risc de convertir-se en un grup irrellevant , poca cosa més que un lloc de treball per als seus dirigents”.
A veure si la clatellada ens fa baixar a la realitat i deixem de marejar la perdiu.

Final amb sorpresa

Agost 26, 2011

.

En altres ocasions i en el mateix DIARI, sobretot en els aniversaris, hem parlat de la Constitució i la necessitat d’abordar algunes reformes per adequar un text als canvis que s’han produït a la societat al llarg dels anys de la seva vigència
No negaré que entre les escons de la majoria del govern va causar una certa sorpresa , per desconegut,l’anunci de dimarts passat del President Zapatero que en un mínim de temps i havent-ho ja pactat amb Rajoy es proposaria la reforma de la constitució. Reforma molt concretada i limitada certament que consistiria en establir el límit de dèficit públic permès. Les primeres sensacions recollides són clarament que aquesta mesura era un mesura que és suggerida per Europa i que ja contenen altres constitucions i que podria generar confiança en els “mercats”. Anàvem a votar un decret-llei sobre mesures d’estalvi i incentivació del mercat immobiliari i varem sortir amb els deures de modificar la constitució i fer-ho la setmana vinent i en dues sessions.
Deu-n’hi-do! Ni els més acostumats a les sorpreses s’ho creia
Anem a pams. La Constitució no és un dogma. La constitució preveu la seva modificació. La constitució ja s’ha modificat per permetre el vot dels comunitaris a les municipals. La constitució caldria ser reformada en aspectes possiblement més important o transcendents que el límit del deute públic que és podria determinar per una llei feta expressament . No existeix però el consens necessari per fer els canvis en els sistema d’estat o en temes d’actualització d’alguns drets i deures fruit dels canvis que la nostra societat a tingut.
La reforma que es proposa crec que com a mínim hi ha tres aspectes que s’haurien de vetllar, el primer de tot el procediment. A aquestes alçades de legislatura potser n’hi hauria prou amb fer el propòsit de reformar-la i deixar la feina pel proper govern i tenir la campanya electoral per explicar amb claredat el que es proposa i quin abast té i les previsibles conseqüències dels canvis . Les presses no són bones conselleres.
En segon lloc cal veure l’abast que té la reforma; si envaeix competències de els CCAA i si té un substrat federal que és el que a priori nosaltres voldríem i perquè si es fixa el sostre de dèficit possible cal fer-ho amb el marge necessari perquè els parlaments autonòmics hi diguin la seva; i també estaria bé que fixés altres paràmetres com els límits dels dèficits de les balances fiscals interregionals.
I en tercer lloc la reforma pot fer perillar una bona part del sistema de benestar segons com s’utilitzi la necessària flexibilitat en la limitació del dèficit. Si la interpretació es restrictiva podria posar en perill la garantia de l’estat social que la mateixa constitució proclama.
Mala peça la teler es miri com es miri i es faci comes faci..
Si ho deixem per després de les eleccions hi haurà temps per fixar bé els termes de la reforma i es veuran els intencions de cada grup. Si no, votar la reforma el dia de les eleccions.

Publicat al Diari de Vilanova, 26. 08

Sorpresa d’agost.

Agost 24, 2011

M’estalvio de fer comentaris sobre l’oportunitat de la convocatòria d’un Ple extraordinari el 22 d’agost.
Però ens vam aplegar per convalidar un Decret Llei pel qual hi ha un marge de trenta dies per fer-ho.
El decret contenia algunes mesures de caràcter econòmic , concretament tres temes.

• Rebaixa del IVA en un 50 % per la compra d’habitatge
• Racionalització de la despesa farmacèutica amb l’ampliació de receptes de genèrics més econòmics.
• Avançament impositiva a les gran empreses.

Tot plegat per obtenir un estalvi i per incentivar el mercat de l’habitatge.
Com era d’imaginar el debat va ser viu i sobretot perquè les mesures es van prendre en un moment de fortes turbulències als mercat.
El decret va passar amb el vot del PSOE i amb l’abstenció generalitzada del grups més grans de l’oposició.
Però entràvem per aprovar el decret i vam sortir amb la sorpresa manifestada per Zapatero de la modificació de la constitució per fixar el sostre de despesa.
El president anuncia que jo ha pactat amb Rajoy i suposo que ho deuria haver informar als altres grups.
Bona disposició inicial de Duran i Lleida i rebuig dels altres grups.

Certament al constitució no és un dogma però hi ha altres motius més que suficients com per haver-la reformat abans.
Ara sembla que hi ha urgència.
I naturalment fixar el sostre de despesa en la constitució és deixar un instrument que segons qui l’apliqui pot ser realment un nou instrument d’una harmonització a la baixa del recursos per les comunitats autonomies i ajuntaments.
En fi, que sembla que la setmana vinent es plantejarà la modificació que segurament forçada per les pressions dels socis europeus ara córrer pressa veurem quines reaccions provoca.
D’entrada una certa sorpresa per la rapidesa però passada aquesta caldrà veure quin és el text que es porta a l’aprovació i quin és l’esperit hi ha en el fons de la qüestió.
Alertes enceses.

De lectures

Agost 22, 2011

En la luz inmóvil.
XI Premio Internacional de novela. “Emilio Alarcos Llorach”
Ramón Pernas
Algaida Editores
Sevilla,2011

Interessant novel•la sobre el primer amor , però no és una novel•la d’amor sinó una novel•la que abasta gairebé tots els elements que donen sentit a la vida. Processos de creixement personal, el primer amor , aquí clau per la trama, les amistats que marquen , els temes polítics que poden condicionar part de la vida, els records que comporten un exercici de nostàlgia del que s’ha viscut però també del que un hom imagina que podia haver viscut… .. Tot aquest marc es defineix en aquesta novel•la que va ser guardonada amb premi Emilio Alarcos. Crec que és una excel•lent novel•la no sols pel que ens narra sinó per com es narra.
L’autor Ramón Pernas és nascut a Viveros, Lugo, llicenciat en Ciències de la Informació i amb estudis de sociologia té una llarga trajectòria com escriptor ha publicat diverses novel•les , ha treballats com a guionista i com periodista exercint de crític literari en diverses publicacions . La seva activitat professional ha estat vinculada a la cultura i al món de l’edició com director editorial de l’editorial Espasa Calpe – element que en la novel•la té un paper important- i també en l’actualitat porta els programes culturals del Corte Inglés.
Ha publicat les novel•les: Si tú me dices ven (1996), El pabellón azul (1998), Paso a dos (1999, Premio Ateneo de Sevilla), Brumario (2000), Libro de actas (2003) y Del viento y la memoria (2006). El darrer llibre publicat és En la luz inmóvil, (2011), que va guanyar el premi XI Premio Internacional «Alarcos» de novel•la. Va guanyar també el premi Letras de Bretaña.
Ha publicat també llibre de contes i diversos poemaris.
Com a periodista com hem dit té una activitat potent i l’han distingit amb diversos premis com El Julio Camba i el Puro de Cora.

La novel•la és realment una magnífica i màgica travessa per la vida personal a on es relata des de les arrels la vida del protagonista immers en un entorn , en unes companyies i amb una situació que li dóna la capacitat de formular en una visió retrospectiva, en analitzar els fons d ela maleta que tots portem el que ha estat la seva vida i la seva “obra”.

“Con esta luz violeta al caer la tarde, siento que se desploma el mundo sobre mí, y cada gozne de mis músculos se resorte a ponerse en marcha. Esto antes no me ocurría. Hacerse viejo es agrupar los recuerdos sin buscar pretextos para ello. Hacerse viejo es justificar lo cotidiano.
La memoria maldita alcahueta, corre por el teclado buscando la novela que guarda el ordenador nuevo; la memoria tiende trampas, elabora celadas complicadas que difícilmente se descifran como propias o ajenas, como sucesores nuestros o partes del entramado de la imaginación, como vivida o leída, escuchadas o protagonizadas.” Amb aquesta declaració de principis la novel•la s’endinsa en la ja llunya`any 1967 en un estiu en que el protagonista descobreix l’amor. S’enamora d’una noia de bona família que estiueja al seu poble. L’amor es converteix en l’obsessió que el seguirà la llarg de la seva vida sense mai aconseguir arribar a la plenitud desitjada que es compartir la vida amb la persona estimada.

Aquest amor que esdevindrà en bona part el motor que portarà al protagonista en el seu llarg viatge vital. La història de l’arribada de la democràcia la transició política, la deriva violenta de grups polítics radicalitzats i manipulats pels serveis d’informació, la militància política i les seves primeres conseqüències en la vida dels molts joves , l’entramat del negoci editorial, en definitiva el destí que forma part dels elements que constitueixen la vida i la història del país en unes dècades apassionats i sempre ,en tota la narració la figura d’aquell amor no correspost i així ho defineix l’autor: : «Éramos quinceañeros y pasaron muchas cosas. Muere Franco, hay un cambio notable en el comportamiento ciudadano, se progresa, ese es el marco donde surge esta novela, una historia de amor que dura toda la vida, un amor perdurable, pero no correspondido…»

Si el que es diu és prou interessant “com” és diu també és interessant i brillant. La novel•la té un protagonista El Mudo , que genera dos plans discursius, el de la història i que s’explica a la novel•la i els diàlegs amb el Mudo per anar sabent com es desenvolupa la trama i quina opinió en té el Mudo de els fets que es van explicant. Hi ha una mena de relació amb aquest altre “jo” que li dóna la possibilitat de l’autocrítica i també d’uan certa plenitud narrativa. Aquest mirall mostra al cara més real d’aquesta veritable i desesperada història obsessiva d’amor.

En definitiva una magnífica novel•la de sentiments amb capacitat de barrejar-los amb pinzellades de la nostra història i també d’una certa i controlada intriga, ben estructurada i amb originalitat en escriure la novel•la dins de l’explicació del procés creatiu i narratiu.

Anar fent

Agost 21, 2011

• En mig dels dies més xafogosos d’aquest estiu la temperatura del conflicte sobre la maldestre revisió del PIRMI també puja uns quanta Graus. Mentre el Conseller Cleries intentava rebaixar una mica la tensió demanant disculpes a les peronés que es podien haver sentit afectades el conseller Mena puja un esglaó més en la tensió assenyalant a un col•lectiu determinat , els marroquins a qui Mena acusa de seguir cobrant la PURMI quan ja no estan a Catalunya, ho diu però no aporta cap document concloent que ho demostri. Realment assenyalar col•lectius en un conflicte com aquets no ajudarà precisament a poder fer les coses bé. Els expedients de tramitació o concessió la fan els treballadors socials i per tant és qüestionar la feina que aquest fent i per altra banda és molt perillós vincular el frau de les judes públiques amb un determinat col•lectiu d’immigrants i més en aquest moments de crisi en que es fàcil atiar uns determinats tòpics que acaben generant conflictes socials i racials que sortosament fins ara s’han produït de manera molt escadussera al nostre país. Possiblement l’actitud del Conseller no s’adigui al capteniment que ha de tenir un membre del govern d’un país que és precisament resoldre problemes i no crear-ne de nous i menys en un tema en que cal demostrar molta sensibilitat. Però aquesta virtut , la de la sensibilitat social i la de la discreció no semblen pas virtuts del Conseller Mena. Algun cop sentint-lo parlar hom arriba a tenir vergonya aliena.

• El diari ARA segueix amb els interessant reportatges i notícies sobre el futur Congrés del PSC, ahir llençava un titular prou interessant i revelador “Ros i Elena exploren una aliança”. Recalca que l’alcalde Lleida assitiarà per primera vegada a Vilopriu ( segurament n’hi haurà molts que hi aniran per primera vegada i molts que com sempre no hi aniran). La notícia es prou interessant perquè mostra que els moviments per posicionar-se sembla que no s’aturen. La coincidència de la campanya de les eleccions generals i el pre-congrés fan necessari que com més aviat es lliguin coses millor. Ara, sembla aquesta aliança que s’explora té poca credibilitat . Nou Cicle i el seu candidat Elena reivindiquen ara el Grup Propi al Congrés de Diputats i L’Angel Ros que semblava també estar pel Grup propi feia una maniobra estranya – que se suposa volia ser una mena de pas endavant per posicionar-se com a home de consens – i suposament generosa va pactar amb el Manuel Bustos una mena de fórmula de relació parlamentària entre PSC i PSOE que per confusa i poc precisa no va tenir massa bona rebuda fonamentalment en els sectors qualificats de catalanistes als que Ros semblava més proper.. Ara diuen que Ros s’adona que la va errar i busca amb un apropament a Nou Cicle per rellançar la seva imatge. En fi són moviment tàctics però tantes giragonses en tant poc temps acaben marejant i si el tàndem Elena-Ros qualla ja veurem com s’expliquen els canvis de posició perquè no semblin més ambició de càrrec que no pas voluntat de sumar entre tothom. Anar fent….

Estiuenca

Agost 20, 2011

A l’any 1977 Fernando Fernan Gómez escrivia la seva obra de teatre Las bicicletas son par el verano. Si se’m permet una llicència més aviat un pèl forcada diria que també hi ha llibres que són per l’estiu, i el que fa poc que s’ha publicat a Quaderns Crema dintre de la seva col•lecció “D’un dia a l’altre” , a cura de Marc Soler i que porta per títol. Estiueig. Com feien vacances entre el 1929 i 1935., n’és un digne paradigma. És un llibre d’estiu no sols pel seu títol sinó perquè és un llibre que es llegeix amb una naturalitat digne dels moments d’oci i ens situa gairebé en l’imaginari d’unes bones vacances.

En la contraportada del llibre es reprodueix l’inici d’un article que forma part del llibre i que defineix perfectament el seu contingut. El text és del periodista Josep Maria Planas i va ser publicat a Mirador, el text diu: “Sembla provat que la Humanitat, de Jesucrist ençà viscut molts anys – a la ratlla de 1800- sense descobrir aquesta cosa que en diem l’estiueig. L’estiueig per definició , és una certa manera de passar l’estiu especialment cara a la gent de les ciutats. Actualment, els fills dels postres amics casats, per tendres que siguin, tenen una idea molt clara de l’estiueig ,de els seves gràcies i dels seus inconvenients. No anaven pas així les coses a començament de segle. I no perquè els postres amics no tinguessin fills, sinó perquè aleshores l’estiueig , que ara és mundà, , popular i democràtic i gairebé direm que no era ni estiueig”

Com hem dit aquest text de Planas marca la pauta del llibre. L’estiueig i la seva utilització com a subjecte d’un bon periodisme i fins i tot d’una certa literatura com alguns textos de Rusiñol o d’Eugeni D’Ors. A Catalunya entra amb força en el periodisme als anys trenta publicant-se com a reportatges de costums i també amb una certa voluntat d’informació. El llibre és un recull d’articles apareguts a la revista Mirador,
La nòmina dels autors que es reprodueixen és realment notable. Josep Maria Planas, , Andreu A. Artís, Manuel Amat, Jaume Passarell i Carles Sentís. Tot ells ofereixen la seva particular visió del temes vinculats a l’estiueig, una anada a les platges de moda, o les visites amb pobles clàssics de veraneig, Camprodon, Olot, El Vallès . Són reportatges a on cada un dels autors hi deixa la seva impromptu, la fina ironia de Planas o el sentit historicista d’un Sentís, mort fa ben poc, que ens porta a descobrir els illes balears barrejant la situació de estiuejants i dels autòctons que no sempre veuen bé la presència massiva de gent nova en els seus territoris. Descripcions de caire social, i fins i tot en algun moment d’assaig d’usos i costums de les diferents classes socials que tenien en l’estiueig una manera de relacionar-se entre ells , cas de les classes privilegiades o bé de mantenir un ambient càlid i familiar entre les classes populars.

En el pròleg de Marc Soler que cal dir que és molt interessant i recomanable de llegir per situar els article si els seu continguts en el moment històric en que es donen, en aquest pròleg ,doncs , es pregunta quin sentit té la lectura d’aquest llibre avui, més enllà dels retrats costumistes que hi poden trobar i quan l’estiueig ha pres una altra dimensió totalment allunyada del vell concepte i s’exposen dos motius clars per la seva lectura: D’una banda, un evident interès periodístic i, més exactament , el coneixement de primera mà de les mostres més brillants de l’evolució del periodisme català…… D’una altra banda , el model de societat que deixen entreveure o que reflecteixen directament les cròniques i els reportatges , així com els elements que la vertebraven. O que tot just començava a fer-ho”.

El llibre , al voltant d’un tema, l’estiueig, ens dóna al visió d’uns quants periodistes que ens descriuen sota el seu prisma i sota la seva informació viscuda els trets més importants ja sigui del platges amb les seves modalitats, o bé es descobreix els tràfic de cocaïna a les illes Balears, o es manifesten les aventures que podia esdevenir un trajecte en tren fins els platges del Maresme o les anades a alguns pobles d’uns Pirineus encara no descoberts del tot ni, naturalment ,massificats Alguns dels autors es limiten a descriure però aquest límit no és sinònim de desinterès, al contrari ja que el que s’intenta es plasmar el més fefaentment possible el paisatges i els homes i dones que l’omplen., altres hi aporten una vessant més social i encara altres fan ja periodisme d’investigació barrejant els conceptes de l’estiueig amb les realitat del moment que es viu sobretot en l’encara placidesa d’uns anys trenta pletòrics a molts nivells a Catalunya.

A nivell local cal esmentar dues notes; els articles estan publicats com hem dita a la revista Mirador que dit sigui de pas està considerada com una de les millors revistes de l’època d’or de la premsa catalana. Mirador fou una publicació fundada pel vilanoví Amadeu Hurtado a l’any 1929 fruit de l’interés que després de reorganitzar diversos diaris Madrilenys va sentir er la premsa. Mirador va aplegar en les seves planes als millors periodistes del moment i jugà un paper en la modernització de la premsa i en els objectius de la mateixa. La segona nota és que en el llibre hi ha un article de Manuel Amat , “Variacions sobre la platja de Vilanova” o on es descriu el tarannà dels pescadors de la platja de Vilanova que més aviat es mostren esquerps amb els forasters que comencem a poblar les platges. A aquesta actitud hi podríem afegir el que podem llegir al mateix Diari al setembre del 1928 signat per Salvador Alegret: “ ..Una de las fuentes de riqueza que pasa desapercibida y que podrían aprovechar es la atracción de turistas y veraneantes. Pueblos hay y capitales veraniegas que se cuidan y preocupan de la afluencia de turista y veraneantes , porque estos dejan un contingente de muchos miles de pesetas…” i encara més: “ El turista que sale de la estación.. es capaz de retroceder y esperar el primer tren de regreso ,o exponerse, si tan grande es su voluntad , a cambiar su color de traje , esperando, al encontrar interceptado el paso de la valla de la línea férrea a que el tren termine sus maniobras. ¿Esto es lo que atrae al veraneante, compatricio o turista?. Eren premocions que adaptades a l’actualitat encara llasten al nostra promoció. Les noves autoritat ja en faran la reflexió.

És un llibre molt agradable de llegir. En el recull d’articles hi podem trobar tot un relat d’un temps concret de l’estiu – les vacances d’hivern només era per uns comptats privilegiats- en que es va descobrint els plaers d’uns dies allunyats de les feines quotidianes. La tradició doncs de l’estiueig, ara vacances , tot i que el concepte és diferent, és una tradició que té també un cert pòsit cultural i social.
Llegir el llibre serà sens dubte un plaer per l’estiueig que ara ja està en el seu punt més alt.

Publicat al Diari de Vilanova, 19 d’agost.

Per demagògia la seva, conseller.

Agost 19, 2011

El Conseller de Sanitat, s’ha permès la llicència ,potser afectat per la calor de l’estiu, d’acusar als ajuntaments – suposo que no a tots, perquè en algun moments ha matisat parlant dels socialistes – de practicar la demagògia i de fer política de baixa “intensitat” i tot això amb finalitats electorals. Convençut del que tot ho fa bé i que com que forma part dels “millors”, Boi Ruiz es lamenta de que no han obtingut la corresponsabilitat necessària dels ajuntaments. La veritat és que es fa difícil que hom es corresponsabilitzi d’unes mesures en les que no han participat , es fa difícil que els ajuntaments defensin mesures que no han estat consensuades amb ells i que a més tampoc s’han fet de manera coordinada,ni pactada ni d’acord amb les necessitats de cada territori.
El conseller pateix ara el rebuig del que imposa condicions sens negociar-les.
El conseller està molest perquè diu que es vol treure rèdit partidista de la seva mala política, i doncs que es pensa conseller la resposta no és res més que la lògica conseqüència de la seva prepotència.
El Conseller fa demagògia quan diu que no s’ha retallat sinó que es gestiona millor. Diguis si es gestionar millor tancar, per exemple, els serveix d’urgències nocturns dels CAPs d’uan zona costanera que multiplica la població a l’estiu per concentrar aquets serveis d’urgències – hipersaturats de fa anys- amb menys personal que l’any passat als hospitals
Diguis si es gestionar millor haver d’esperar ara dues hores més pel cap baix per se atès…
La lleialtat institucional no es dir que sí a tot.
La lleialtat institucional no és submissió als capricis de la política d’un conseller que ha demostrat la seva nul•la capacitat de negociar.
La lleialtat institucional no es acusar als ajuntaments sinó treballar colze a colze amb ells.
Possiblement en política una de les primeres raons a tenir present – i és una lliçó que vaig aprendre ràpidament- és saber que no només tu pots tenir la raó, i acceptar amb modèstia que els altres també poden tenir-ne una part, o tota.
Doncs això conseller ,abans d’acusar de demagògia els ajuntaments asseguis amb ells i pacti mesures ordenades, particulars, amb criteri i defensat el servei públic. Segur que fent-se així millorarem les relacions i sobretot el serveis d’atenció a la ciutadania que finalment és el que ens importa.

Supressions

Agost 18, 2011

Ara toca a les Diputacions.
El candidat del PSOE, Rubalcaba ha fet una seguit de manifestacions a l’entorn de la possible supressió de les Diputacions com una mesura per reduir el dèficit de les administracions.
Possiblement fos una bona mesura. Si no ‘erro ( si erro algú ja m’esmenarà) el primer acord que va prendre la Diputació de Barcelona després de les eleccions municipal democràtiques de l’any 1979 va ser la de treballar per la seva autodissolució. Avui encara funciona i funciona raonablement bé.
Possiblement el paper que se li va donar va complaure als ajuntaments que van trobar una administració que els facilitava, suport instrumental, assistència tècnica, recursos de tota mena i els ajudava a estructurar noves polítiques.
Els detractors i molts opinadors professionals apunten com a arguments per la seva dissolució que són administracions que no fan res més que “ocupar” a quadres dels partits. Un reduccionisme banal
El cert és que – puc parlar per la Diputació de Barcelona- el suport que l’ajuntament de Vilanova va rebre no sols amb projectes sinó amb ajuts concrets per determinades accions politiques en diversos àmbits, des dels esports fins l’atenció social. Projectes com La Biblioteca Cardona, el mateix Museu Romàntic, o el La Sala i altres són realitats fruits de la col•laboració entre l’ajuntament i la diputació de Barcelona.
El model de col•laboració a través de la Xarxa de Municipis és un exemple de col•laboració inter-institucional notable i amb realitats constatables.
I crec que possiblement calgui que les diputacions desapareguin per aprimar les administracions ( a Catalunya però és més caòtic el món dels Consell comarcals, del que caldria fer-ne una profunda revisió) .
Però dit això que caldria afegir que seria important preservar pel món municipal i pels ajuntaments els recursos que avui ministren les diputacions. Si aquest diners van a parar al govern de la Generalitat ja els haurem vit prou. I es gastaran bé però segur que pocs arribaran als ajuntaments.

Per tant estaria bé que el candidat socialista que reclama al supressió de les diputacions – insisteixo que jo m’hi apunto- afegís com vehicularà que els recursos que tenen vagin de manera directa i proporcionada als ajuntaments.