Archive for Setembre de 2011

I ja en són tres….

Setembre 30, 2011

Ahir es confirmava allò que ja era una realitat , Pere Navarro , alcalde Terrassa també vol optar la direcció el PSC.
Ja en són tres els candidats i encara no està tot dit,segur. Benvingut al club de postulants
“El Periódico” d’ahir publicava una entrevista en la que Navarro manifestava que es presentava perquè segons ell el PSC “necessita un canvi real”.
Tant ell com els altres dos candidats que fins avui han manifestat la seva voluntat d’encapçalar el PSC ja formen part avui de la direcció, no sé si el terme canvi real pot venir dels que han estat formant part de la mateixa direcció que, ara, amb més o menys matisos critiquen legítimament.
Claredat , almenys en les declaracions: “ “Hi ha d’haver un procés de presa de decisions en que no hi participin només tres o Quatre persones, sinó una àmplia representació del que és el partit i la societat. Hem de canviar les actituds i el model d’organització”. Creient que són unes paraules ben assenyades a mi em fa l’efecte que fins avui hem tingut un col•lectiu de cecs ,sords i muts a l’executiva.

Seguirem sumant candidats o candidates i a partir d’aquí a considerar les aliances possibles.
Apassionant tanmateix.

Anuncis

El debat al Parlament

Setembre 29, 2011

Ahir va seguir el debat de política general al Parlament.
Transcric aquets dos paràgrafs de la intervenció de Joaquim Nadal.
Intervenció molt lúcida i força critica amb els posicions de Mas.

“Estem d’acord que s’han de complir els objectius de dèficit.
Estem d’acord que cal aprovar instruments propis que estableixin, des d’aquí, un sostre de despesa.
No estem d’acord, en canvi, gens d’acord, amb què contenir el dèficit hagi de voler dir inexcusablement que no es pot gastar més.
S’ha de gastar amb equilibri, amb ponderació, amb prudència, amb austeritat. D’acord.
Però si es vol, o es considera convenient i socialment imprescindible mantenir les prestacions de l’estat del benestar s’ha de fer, inexcusablement també, al costat d’una política d’estalvi i de contenció, una política d’ingressos.
Sense renunciar a l’impost de patrimoni.
Sense renunciar a l’impost de successions.
Sense renunciar a la recerca de nous camins per a generar i augmentar els ingressos.
No té sentit retallar despeses i retallar també ingressos. És, potser, molt liberal, però és econòmicament i socialment asfixiant.
Precisament en relació amb aquest tema, contraposar patrimoni a grans fortunes no és, que diguem, gaire creatiu.
La conjuntura els domina i estan condicionats, com mai no hi havíem estat, per l’agenda política de les eleccions espanyoles que vénen.
Han dit, successivament, “estem en contra del restabliment de l’impost de patrimoni, hi votarem en contra, o potser ens abstindrem, l’aprofitarem en qualsevol cas i proposarem la creació d’un impost de grans fortunes”.
El país no està per ambigüitats i fugides d’estudi. Ni per maniobres tàctiques.”

000ooo000

“Per acabar, Molt Honorable President, des del seu propi partit se li ha recordat, no sé si prudentment, que potser en el futur haurà de prendre decisions compromeses sobre les relacions Catalunya – Espanya.
És cert que sovint, en les cruïlles decisives, cal prendre grans decisions. La grandesa del pes i de la força institucional de la Presidència és justament aquesta, que molts altres no tenen.
Però la legitimitat de les grans decisions es confirma en el compromís de les decisions concretes. És més compromís fer un país per a tots, atendre les necessitats de tothom, respondre amb equitat a les demandes socials que proclamar en el buit els grans principis.
La valentia per a l’any que comença no passa pel tot o res, passa per una sensibilitat extrema per respondre als reptes de la crisi i a les tensions de la societat.
I alguns comentaris finals al seu discurs d’ahir.
Parla de combatre la por i de generar confiança, però les polítiques concretes de retallades han creat més por i més desconfiança

L’economia de mercat té com a fi últim la justícia social. D’on ho ha tret això? Qui ho ha dit? No sense l’arbitri dels poders públics i el control de l’especulació i els fluxos financers. L’exemple de Suècia i Alemanya és un bon retorn a la socialdemocràcia de matriu pujoliana, però en aquests països, el canvi va passar per una agenda reformista i per una fiscalitat progressiva, que aquí es nega.
Paralitzats per la hipnosi del dèficit han abandonat la prioritat del creixement, com ens recorden experts i el president Obama.
Sobre dèficits i auditories cal donar la panoràmica completa. Fent un esment transparent de la realitat. Sobre això es mostra disposat a escoltar i dialogar. Però la pràctica és una altra. Vostè ens crida a la responsabilitat i a amplis consensos, però en realitat no ens hi hem sentit mai cridats. L’acord és negociació, no adhesió. L’adhesió és l’acceptació que hi ha un únic camí, un pensament únic. I, en canvi, hi ha diversos camins, prioritats diferents.
No és veritat, President, que no tenim alternativa. Hi ha un altre camí i es poden trobar altres solucions.
Gràcies Presidenta, President, senyores diputades, senyors diputats.”

Ara impost?

Setembre 28, 2011

El debat de política general que va començar ahir al Parlament de Catalunya no va portar masses novetats.
Discurs carregat d ‘obvietats.
Justificació de les retallades . Poc creïble per poc planificades i prioritzades
I com a novetat parlar d’un impost pels més rics que acumulen fortunes.
Poca transició nacional i més confusa que mai.

Mas sap que impost avui encara no li correspon posar-lo a ell sinó que depèn`n d’altres.
Però fer-ho ara quan va decidir fa tres mesos treure l’impost sobre successions en el tram que restava que gravava també els qui més tenien.

Mentre titllava de demagògia i hipòcrites les possibles alternatives a les retallades ell suprimia el tram d’un impost que, ai las! podria evitar la nova retallada que es preveu en sanitat o pagar el concert a les residències o els centres especials de treball .

Giragonses tàctiques i picades d’ullet a banda i banda .
Caldrà veure com es desenvolupa el debat.

El cinisme personificat.

Setembre 27, 2011

Escolto unes declaracions de Mariano Rajoy en que reclama si guanya les eleccions grans pactes, i afegeix que governarà des de la moderació, i reclama la unitat civil al seu voltant si és President.
Realment una gran mostra del cinisme més profund que es pugui tenir.
El líder del PP, partit que cal deixar clar que ha crispat gratuïtament els debats parlamentaris, que ha propiciat i recolzat les manifestacions confessionals convocades per Rouco Varela, el partit que ha negat sistemàticament el suport a les mesures econòmiques que calien per poder avançar en al sortida de la ciri, un líder que ha qüestionats, també, sistemàticament la política antiterrorista del govern i fins i tot ha qüestionat les accions del govern en matèria de negociació de segrests fora de l’estat de ciutadans espanyols..
En seria llarga la corrua d’actituds sectaris de Rajoy i també del seu partit.
Que ara reclami unitat al seu voltant i encapçalar el consens com a minin sona a cinisme i oportunisme.

Segur que caldran gran acords però si els partits segueixen el model implementat pel PP al llarg d’aquets darrers quatre anys segur que no serà possible.
El PP podrà guanyar les eleccions però el que no pot es donar lliçons de cercar acords i consens.

No és un debat nou

Setembre 26, 2011

El president del Grup Parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, amb la seva proverbial capacitat política publicava un interessant article al Punt/Avui del dissabte passat .
Sota el títol de “La veu del PSC” fa una lúcida anàlisi com sempre. Nadal posa negre sobre blanc alguns dels temes claus en el proper Congrés dels socialistes en l’àmbit de la reconstrucció de la socialdemocràcia i com ens ho farem per donar algunes propostes que deslloriguin l’atzucac econòmic en que ens trobem i com poden evitar una fractura social a la que ens aboca la política de retallades, sense cap mena de criteri, que practica el govern de CiU

Però gran part de l’article està dedicat al tema del grup parlamentari propi que, potser no és un tema definitiu pel projecte del socialisme català, però sí que és un tema ben significatiu. I assenyala les tres possibles formulacions que els esmenes al text marc han aportat . Mantenir-se com ara, la solució Bustos-Ros i la proposta de Nou Cicle , la del grup propi, que afegeixo que es defensa per altres esmenes que no són precisament del Nou Cicle.

Amb matisos de concreció Nadal sembla partidari de l’acord Bustos- Ros que pretén que el PSC tingui vot diferenciat en aquells temes que puguin afectar a temes del que podríem anomenar estrictament relacionats amb Catalunya.
Jo hi estic radicalment en contra d’aquesta fórmula
He defensat . defenso i defensaré un grup propi com a expressió parlamentaria d’un partit sobirà.
I possiblement estarem d’acord que no ha ser “El Debat” però és evident que hi ha una pressió mediàtica que fa que se’n parli molt més fora del partit que la sí del mateix PSC, potser perquè és incòmode parlar-ne.

La història del debat del grup propi no és d’ara , ve de lluny i voldria recordar , per exemple que a l’any 2004, les agrupacions de Vilanova i la Geltrú i la de Girona ( gran i magnífica intervenció de l’Àlex Saez) ja van reivindicar el grup parlamentari del PSC a Madrid, cal dir que sense massa èxit. Al darrer Congrés una cop més es va posar damunt la taula. Sempre però s’ha evitat el debat a fons amb l’alambinada fórmula de deixar-ho en mans de l’executiva i que aquesta ja es posicionaria en el moment que ho trobi oportú.

Al llarg d’aquets anys no deu haver trobat ni el moment ni l’interès oportú l’executiva per replantejar el tema ni en els mateixos membres de l’executiva que ho plantegen ara i que al llarg d‘aquets anys s’han fet l‘orni, potser veient que no assolirien una majoria i ningú se l’ha volgut jugar sense garantir-se la victòria.
I així estem. Debaten ara, altre cop aquets tema.

Sóc partidari des de sempre de que un partit sobirà ha de tenir la seva expressió en els parlaments amb un grup propi.
Nosaltres , el PSC no és una federació del PSOE com a vegades alguns socialistes espanyols creuen. Com que som un partit diferenciat, aquesta diferència ha de tenir una plasmació visual i també una veu pròpia i diferenciada

I no es tracta de tenir un grup propi per diferenciar el vot només, – cal fer-ho quan calgui- sinó per visualitzar-la presència d’un grup socialista català que participi avui per avui en un projecte federal, fins que sigui possible, a l’estat espanyol.

L’esmena Bustos-Ros ( o Ros-Bustos) em sembla una estranya martingala que en el seu fons vol evitar posicionaments clars i en la seva fórmula d’aplicació massa enrevessada. Qui determinarà si el tema de discrepància afecta a Catalunya? Només són els temes estatutaris o diferencials? Afecta la reforma laboral, per exemple, a Catalunya? O la darrera reforma de la constitució afecta a Catalunya?. Dons que haguéssim fet?.
Potser una comissió – per endarrerir-ho ,altre cop- per saber destriar els tems de votació diferenciada?

El PSC ha de tenir veu, visibilitat i constituir també un referent d’una part de l’electorat català al Congrés.
El Grup Propi és la nostra expressió institucional i política al Parlament.

I el calendari no ens és propici.
La convocatòria de les eleccions ens ha fet posposar el Congrés i , per tant les emenes sobre el grup propi quedaran ajornades . El Congrés es constituirà i caldrà anar a una reforma del mateix si finalment els partidaris del grup propi som majoria. Però estaria bé que en el procés electoral i en la nostra declaració programàtica , per la raó de que aquest és un tema que supera al PSC i es debat més enllà de l’estricte marc del partit, ja donéssim pautes de cap a on volem anar.
No és doncs un tema nou, ja fa anys que minoritàriament , és cert, aquets tema és planteja i l’executiva , la d’ara i alguna anterior, es va fer l’orni i practicar allò de que dies passa anys empeny.
Ara potser ha arribat l’hora de la veritat.

en plena verema

Setembre 25, 2011

Trepitjar raïm és un exercici que vaig poder practicar quan era menut en comptadíssimes ocasions i en cases particulars que tenint un pedaç de vinya es feien el vi per consum propi. Ja fa molts anys d’això. No tothom deu poder dir el mateix. Agafat a la corda i jugant a ensorrar-nos en la muntanya de raïm que anaven abocant les portadores No calia rentar-se els peus i sorties amb pellofes per totes les cames i amb uns regalims enganxifosos . Ara ja se’n trepitja poc de raïm. El detonant d’aquest records és la visió, aquets dies, quan passes per qualsevol indret del Penedès, de les vinyes en plena verema que ja fa dies que va començar. Colles de gent, màquines enormes que descarreguen els ceps del raïm i les carreteres van plenes de tractors amb els caixes, alguns cap als cellers cooperatius i altres directament a les bodegues amb vinyes pròpies o amb collites comprades amb antelació. Sembla que la mecanització ha permès també espaiar la recollida i per tant allargar amb el temps tot el que abans es concentrava en unes setmanes intenses.

Les tècniques han avançat. Enòlegs i experts van filant cada cop més prim per encertar, després de contrastar totes el variables possibles, temps, humitat, intensitat del sol, sense massa error, el millor lloc i moment, gairebé al minut, per començar a veremar. Els que en saben diuen que serà una bona collita, però no de les millors, sembla que les pluges intenses del juliol i la sostinguda calor de l’agost ha fet madurar amb massa rapidesa. Ara però amb la recollida automàtica ha fet que les colles de veremadors siguin més reduïts i això en els moments que vivim genera alguna que altre problema.

El vi serà bo, la collita – si no hi ha algun desgavell de darrera hora, que també és possible – sense ser d’excel•lència si que donarà uns resultat més que notable. Ara bé, per altra banda hi ha les lamentacions raonables pel preu que s’està pagant el raïm negre, el més baix de tot l’estat com ha denunciat Unió de Pagesos. Alguns culpen el monopoli en la compra per part de les grans empreses del territori. Malgrat les collites siguin bones si, com diu aquell pagès, que per pagar-se un cafè necessita collir cinc quilos de raïm, no anem bé. Segur!

El Punt/Avui, divendres 23.09

Ara sí, cent dies

Setembre 24, 2011

.

S’han complert, una setmana amunt o una avall, els cents dies de govern del nou equip municipal. Cert és que en aquest cent dies hi ha un període estival i per tant amb una certa , només certa, aturada en el marc polític. Ja hem convingut que enguany això no ha estat així a nivell d’estat amb l’enrenou lògic del canvi constitucional i a nivell nacional el desgavell en l’anàlisi d ela situació de la PIRMI i amb la seva gestió poc acurada per part el govern.

Que ha passat en aquest cent dies al govern vilanoví? Passar, passar poques coses, per dir-ne moltes. Hem llegit certament forces declaracions dels nous regidors i regidores com és natural que així sigui i fetes amb la il•lusió i l’entusiasme propi i lògic d’aquells que comencen a governar una ciutat. Però de les declaracions que s’han fet no es desprèn cap projecte de govern compartit, de relat global de ciutat; hem llegit mesures de canvis de direcció de la circulació i canvis en l’autobús, hem constatat que es vol obrir el meló urbanístic de l’Ortoll ( després desmentit), voluntat de seguir preservant la platja llarga, interès en canviar el model cultural, però tot plegat massa inconcret com per poder visualitzar i validar les reals intencions del govern. Ara per ara nos sabem quin és el projecte que tenen per la ciutat. Però en el capítols de les declaracions crec que no podem deixar passar les fetes pel l’alcaldessa en la clàssica entrevista de Festa Major.
Em sorprenen algunes afirmacions com per exemple: “ Hi ha moltíssim municipis que es governa en minoria , que a Vilanova durant 12 anys hàgim tingut una majoria absoluta , que en certa manera és una dictadura, no vol dir que aquets sigui un funcionament normal”. Governar amb minoria és molt habitual i és bastant més democràtic que governar amb majoria” La veritat , em semblen , aquestes paraules d’una frivolitat i d’una inconsistència brutal. Va viure al Sra. Alcaldessa la dictadura?. Compara amb una dictadura els anys de govern de progrés a la ciutat amb la dictadura. Està dient que el Sr. Pujol va governar dictatorialment Catalunya en els anys que va tenir majories absolutes?.Potser cal – jo crec que imprescindible- una certa contenció i precisió en el llenguatge i més cal tenir-la quan tens la màxima representació d’una ciutat . No voldria creure que de veritat l’alcaldessa pensa d’aquest manera i que podria ser que la comparació no fos del tot encertada i que calgués matisar-la. Les dictadures no entenen de majories ni minories, més aviat entenen d’evitar la possibilitat de democràticament puguem donar suports a qui es presenta a les eleccions.
Si això és el que ha donat en els paraules en els fets encara cueja tot el soroll a l’entorn del deute municipal. Que presentat de manera esbiaixada, magnificant i confonen conceptes i sens esclarir alguns dels punts de l’informe poden donar segurament la sensació que l’anterior govern no tenia cura de els xifres. Una posada es escena efectiva sens dubte des de l’òptica mediàtica amb la voluntat de deteriorar la credibilitat política d’alguns grups amb la intenció no explícita però evident de obrir escletxa entre l’aposició per intentar trencar qualsevol possibilitat de treball i plantejaments comuns. Sembla que el resultat polític – el mediàtic crec que ara és encara confús- no va ser el desitjat ja que ha rebut les crítiques , algunes molt dures respecte a la seva credibilitat i , en concret, d’alguns dels membres del govern per part dels sindicats i , a més, en el ple municipal subsegüent el govern va rebre una clara clatellada quan els tres grups de l’esquerra local va tirar endavant una moció en que entre altres acords deia:
“Manifestar la disconformitat amb que el govern municipal no plantegés una reunió amb tost els grups amb representació per tal de contrastar i poder debatre els diferents anàlisi sobre la situació financera i de tresoreria de l’ajuntament”
I encara rebla el tema instant al govern a que els reunions amb el grups municipals es facin de manera conjunta.
En fi que possiblement cal que el govern es centri en i procuri no semblar que des de la minoria es poden tenir també tics poc dialogants per dir-ho suaument.
Cent dies. Cal saber com s’afronten les retallades a les escoles municipals, a la sanitat , al serveis socials des de l’ajuntament. Això afecta directament i no n’hem sentit ni piu. El tema del dèficit és important,segur però no per anar repetint com un “mantra” que el govern es preocupa perquè els treballadors i treballadores municipals cobrin al final de mes…. En fi esperarem el Pla de Mandat i si us plau, que no es digui que el deute de l’ajuntament llasta la possibilitat d’aplicar-lo.

Publicat al Diari de Vilanova

Punt i final.

Setembre 23, 2011

Ahir van celebrar la darrera sessió de la IX legislatura del Congrés de Diputats.
Ha estat una experiència alliçonadora.
Han estat tres anys intensos, amunt i avall.
Tot i que ahir va ser una sessió d’acomiadament no per això va estar exempta de tensió, massa potser, en moments en que caldria molta més capacitat de consens en la crisi que estem patint.
Ara bé ningú va votar en contra de l’ impost de patrimoni que era el darrer punt que es votava
Hem vist de tot, excel•lència en alguns companys a l’hora de fer els plantejaments, debats crispats i exagerada impostura en posicions.
Hem assistit a sessions emotives i a altres soporíferes.
Segur que caldria canviar alguns dels procediments parlamentaris , canvis en el sentit d’agilitzar els procediments i també per donar una major paper en el debat.
La posició del diputat està molt encotillada.

He format part del 25, els diputats i diputades del PSC. Hem estat masses vegades,crec que innecessàriament a l’ull de d’huracà, però tot i acceptant aquets fet, manifesto que s’ha fet un bon treball. Hem aconseguit alguns elements importants pel país i hem anat influint de manera positiva cerc en el grup dels socialistes.
Ha estat una feina política que valoro positivament, he pogut escoltar grans intervencions però també he pogut escoltar paraules fruit de la rancúnia o la mesquinesa Coma tot arreu , i com en tants altres indrets.
I he procurat modestament aportar els meus coneixements i les meves idees i fer d’enllaç del meu territori en allò que necessitessin.

Ara s’acaba , la continuïtat és força difícil , per una banda les perspectives electorals- malgrat jo crec que seran bones , millors de les que es preveuen-,i també per la manera com sembla que es fan les llistes.
L’experiència no me la treu ningú.
Amb la distància possiblement sortiran altres temes, records i conclusions.
Això sí han estat tres anys al costat del Joan Canongia i del Jordi Pedret, que més enllà de la seva qualitat parlamentària són excel•lents persones segur que en algun moment els trobaré a faltar.
A ells ,a la resta del 25, i a tost plegats gràcies per una experiència tant positiva.

Apunts de premsa

Setembre 22, 2011

Fa uns dies era el Periodista Basté que amb una certa gràcia – cal dir-ho tot- afegia al cognom de Chacón la rima fàcil de Legión.
Ara és un del sociòlegs de referència del país que carrega contra la figura del la cap de llista dels socialistes i també encara ministra de defensa.
L’article “Chacón ha vuelto” publicat a la Vanguardia – també un mitjà de Conde de Godó, com la ràdio d’en Basté- vol ser demolidor cap a la personalitat política de Chacón.
L’autor sembla molest, empipat i descarrega una bona dosi de bilis en tot el text que va espigolant algunes de les frases – sense el context- del discurs de Chacón dissabte en el moment de ser escollida
Es pot estar a favor o en contra d’un candidat o candidat, es pot discrepar amb la contundència necessària , es pot dissentir de les opinions i contra-argumentar.
En fi del debat , a vegades, en pot sorgir una certa llum i ordre d’idees.
Però en intervencions dirigides legítimament, és cert, també, a desacreditar un candidat poca llum en traurem.
El paràgraf final no té preu: “ Y hay que tener mucha cara para pronosticar que “la independencia es un atajo que conduce al fracaso”, cuando se es precisamente la ministra de los que tienen el deber constitucional – y antidemocrático- de hacerla fracasar por las armas”
Osti noi, o til•la o fibra.

Els apel•latius

Setembre 20, 2011

“Carme Chacón de la legión que no ha necessitat el gps per anar a Gavà.”
Amb aquesta “brillant” frase el periodista Jordi Basté explicava la presència de la ministra i candidata del PSC a la festa de la Rosa.
On és la gracieta?
Li donaran el premi a l’originalitat al periodista?
Això és qualitat informativa?
És al llibre d’estil del grup Godó aquest apel•latiu per la Carme Chacón?
Hem de concloure que a partir d’ara en Basté per referir-se la President Mas, per exemple, parlarà del “Mas de la destral” fent al•lusió a les profundes retallades que ha en tots el nivells ha fet el seu govern.
Li cal a un bon periodista jugar amb aquets termes, fent la conyeta fàcil ?
Sincerament crec que no cal.