Archive for Octubre de 2011

De lectures

Octubre 30, 2011

HHhH.
Laurent Binet.
Editorial Seix i Barral. Biblioteca Formentor
Barcelona, Setembre 2011-10-30
L’autor va aconseguir el Premi Goncourt a la primera novel•la.

Aquest títol fa referència a la frase HHhH que en Alemany vol dir Himmlers Hirn deista Heydrich, «el cerebro de Himmler se llama Heydrich». . Això és el que es deia del SS Reinhard Heydrich, cap de la Gestapo,

Interessant llibre a on es novel•la l’atemptat al Heydrich que va ser nomenat cap del protectorat d’una part de Txecoslovàquia durant la segona guerra mundial i després d l’annexió per part d’Alemany de facto. Mentre hi havia un govern titella , l’autoritat de la força alemanya es mantenia de fet i de dret.

Narra l’atemptat contra el Cap de la Gestapo i narra aquest fet històric de manera molt peculiar. A base de breus capítols en el que barreja la història dels fets, el propi procés creatiu de l’autor i també com es desenvolupa tota l història. Això junt amb l’ anàlisi dels personatges , la seva personalitat les seves reaccions i les maneres que tenen d’afrontar la realitat d’una guerra i la presa de consciència i com alguns d’ells prenen decisions prou importants.

El desenvolupament paral•lel del fets, per una banda la invasió de les tropes alemanyes a part de Txèquia i com es van annexionen els territoris de manera imparable. Al mateix temps també es desenvolupa la resistència que, primer a la França lliure, i després des d’Anglaterra va preparant el cop per atemptar contra el representant del Reich. Ben planejat però amb una execució complicada, la narració ens porta a veure com es va lligant tota l’acció. Memorable la narració que es fa dels fets i la gran imaginació de l’autor per situar-nos en un moments històric, després la mort dels resistents.
És la novel•la també una al•legoria a la lluita contra la repressió i la denúncia de la traïció com a forma de supervivència.
Compendi de narració històrica, investigació, assaig literari, ficció.. en definitiva una obra magnífica.

Anuncis

En el record

Octubre 29, 2011

Alguna breu nota als diaris ens porta la noticia de la mort de Juan Mari Bandrés.
Apartat de la política des de fa molts anys Bandrés va ser una peça clau al País Basc durant la transició política.
Fundador junt amb Mario Onaindia d’EuskadiKo Ezquerra que es fusionà finalment amb el PSE.
Va tenir una llarga presencia a les institucions com a Diputat al Congrés, senador, eurodiputat i parlamentari basc; va ser conseller al govern pre-autonòmic basc.
Va ser un dels defensors en el procés de Burgos, un primer gran judici a presos d’ETA a la recta final del franquisme.
Tingué un paper destacadíssim en la negociació per la dissolució d’ETA-PM amb el govern de la UCD, en reconeixement d’aquesta tasca pacificadora va obtenir el premi Olof Palme
D’ençà de l’any 1997 fruit d’una malaltia estava apartat de la primera línia de la política.

Polític de brillants, contundents i expressives intervencions va ser un dels referents més importants del País Basc durant una bona part de la post transició i durant l’elaboració de l’Estatut e Gernika. Va apostar molt fort per la pacificació i per les vies democràtiques.
La seva mort arriba dissortadament quan el camí del cessament de la violència, pel que havia lluitat tant, sembla irreversible al País Basc.
No deixarà ser també un petit homenatge a la seva figura que,al dir de molts dels actuals polítics bascos, és imprescindible per conèixer i entendre la història de la batalla per la pau i l’entesa a Euskadi.

Coneguts reconeguts.

Octubre 28, 2011

L’editorial “Tres i Quatre” i acció Cultural del País Valencià atorguen cada any els Premis Octubre, enguany però no hi haurà festa d celebració ja que Acció Cultural està immersa en la necessitat de trobar els recursos necessaris per poder fer front a la forta sanció econòmica imposada per la Generalitat Valenciana per les emissions de TV-3.

Entre els guardonats dos coneguts:

Gemma Aguilera que ha guanyat el premi Joan Fuster amb una investigació històrica que sota el títol “Agent 447” recrea la vida del policia Pedro Urraca que va ser qui va detenir i portar de retorn a Catalunya al President Lluís Companys que després fou afusellat. La periodista que treballa a la revista “El Temps” i al digital “Nació Catalana” , s’endinsa en la recerca del personatge i ho va fer ajudada pel fill del policia que tenia alguns manuscrits d’Urraca referenciant la detenció de Companys.
Vaig conèixer a la Gemma a rel d’una entrevista que em va fer per la revista el Temps. Després he anats seguint els seus treballs i cerc que el guardó és un reconeixement al seu rigor, constància en el treball I amb la honestedat dels seus plantejaments.

L’altre conegut és en Jordi Llavina, penedesenc universal ja, pels nombrosos guardons que en al seva trajectòria literària ha obtingut, ara si suma el dels premsi Octubre. Ha conreat gairebé tots els estils literaris amb novel•les, narracions , poesia i també el periodisme. Seguim amb interès el seus articles,sempre interessants, a la Vanguardia. Ara ha guanyat el Vicent Andrés Estellés de poesia amb un extens poema, com una mena de crònica narrada ,d’un temps concret que porta per títol. “Entrada de fosc”.
Llavina ha tingut força relació amb Vilanova, fou professor del Cabanyes a on deixà un grat record entre els estudiants , i hi ha fet diverses activitats i actes culturals. Guardo un especial record del seu Convit a la Festa a l’any 2001,on va fer una glosa de la ciutat i de la seva experiència vilanovina.

Enhorabona als guardonats.
Segur que els esperonarà i estimularà a seguir treballant amb la mateixa línia de rigor i qualitat com fins ara.
Ens agrada que coneguts siguin reconeguts pel seu bon treball.

El Butelltí del Museu Balaguer

Octubre 27, 2011

Convidat per l’Associació d’Amics del Museu Balaguer vaig fer la presentació del Butlletí que editen.
És la setena època d’aquesta publicació que d’ençà de la fundació per part de Víctor Balaguer del Museu ha anat publicant-se amb més o menys constància.
Als anys vuitanta vaig col•laborar en l’edició dels volums que van sortir en aquell temps.
Ara en aquesta època s’ha convertit en una publicació d’un alt nivell qualitatiu i d’un rigor de plantejament notable.
La seva publicació esdevé clau en els processos d’investigació, projecció i difusió del treball al voltant del fons del Museu però també encertadament s’amplia treball d’investigació sobre al ciutat.
Aquest volum té un sumari ampli divers i molt interessant.:

Josep Salvany i Juncosa: el constructor de la ciutat vuitcentista
de Vilanova i la Geltrú
Manuel Claver Roso

Jujol i Ricart: els vitralls de Sant Antoni Abat
de Vilanova i la Geltrú
Maria Dolors Bocanegra Marcos

La Pau i la Guerra”: la recuperació d’una gran obra
Mia Marsé i Ferrer

El catàleg sistemàtic ideat per Joan Oliva: el volum d’una obra inacabada
Miquel Marzal i Ortiz i Míriam Albà Pujol

El valor dels interiors de l’arquitectura privada del segle XIX
a Vilanova i la Geltrú
Maria Isabel Rosselló Nicolau

El primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona al Museu
Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú
Ana Grande Jiménez

Estudi dels esgrafiats de l’edifici de la Biblioteca Museu
Víctor Balaguer: simbologia i maçoneria
Mar Sánchez Hidalgo

Estudi preliminar de la col•lecció de moneda xinesa
de la Biblioteca Museu Balaguer
Mònica Ginès Blasi

Júlia, l’estratègia femenina de Víctor Balaguer
Montserrat Comas Güell

Reobertura del Museu Romàntic Can Papiol
Montserrat Alòs Pla i Ignasi Soler de Palacio

Apèndix: Homenatge a la Maria Lluïsa Orriols
Mireia Rosich Salvó

Una mirada a l’expressionisme de Pere Brull Carreras
Oriol Pi de Cabanyes

Personatge singulars. Cristòfol Escofet Roset.
Francesc X. Puig I Rovira.

Per acabar la presentació vaig llençar tres reflexions sobre l’Associació d’Amic i els propi patrimoni de la ciutat.

• Esperonar a la continuïtat de la feina de l’Associació i la publicació del Butlletí. És indubtablement un instrument clau en generar al voltant d’una institució com aquesta algun col•lectiu estructurat o difús que segueixi mantenint el caliu dels treball d’investigació. Només des del coneixement amb profunditat del nostre patrimoni serà possible fiançar un model d’institució modern, actual i àgil en el treball de projecció.

• L’Associació és un bon model de relació entre el Museu, la Institució i el sector privat. Sector privat que no és un sector econòmic, sinó civil. Ara en temps d’una crisi que segurament afectarà i, ben segur ja afecta als recursos que es poden aportar a aquest Museu ,farà necessari un paper actiu, d’un cert plantejament d’actuació, programació i treball. Afirmar i insistir que cal fer-ho sempre de comú acord amb la institució i amb els persones que políticament o tècnica estan al davant. Seria estèril i afebliria el treball si es fessin camis paral•lels. Cal que aquests camins convergeixin i coincideixin i , a més,coincideixen en positiu.

• La nostra ciutat té un ampli catàleg patrimonial en totes les seves vessants i matisos. Cal que hi hagi una concepció global del mateix, un full de ruta comú, un projecte que sigui il•lusionador i que generi a més una certa possibilitat de generar riquesa. Em sembla que caldria obrir un debat en profunditat, potser s’ha fet, ho desconec, però sí que s’hauria de generar amb una certa urgència les bases d’un gran projecte d’integració patrimonial de la ciutat. Donaria: valor i força al mateix patrimoni,posicionaria la ciutat i el seu substrat cultural i la governança de tot això seria més fàcil, donaria coherència i possiblement rendabilitzaria els recursos que ara s’hi destinen.

L’Eix Diagonal

Octubre 23, 2011

Diuen que vilanovins/es i vilafranquins/es estarem més a prop quan a finals d’any la nova C-15, L’Eix Diagonal, sigui una realitat. També estarem més a prop de igualadins/es i manresans/anes . El frec fa l’amor, diuen. Lluny quedaran ja els dies en que els monstres més afamats del nostre bestiari popular, Drac vilafranquí i Mulassa vilanovina es llençaven foc i guites des de la Pujada ( avui ja inexistent) de Canyelles.
Gairebé una dotzena llarga d’anys ha costat fer l’Eix Diagonal i encara no en la seva totalitat. Des de la negativa inicial dels consellers d’obres públiques de torn, curiosament del mateix color polític del que ara possiblement l’inaugurarà, s’ha hagut de trescar molt fins que es va considerar una obra necessària que pot donar una embranzida important a les quatre comarques que enllaça. Per descomptat una nova porta al mar des de l’interior i una possibilitat més ràpida i segura d’anar al rerepaís des del mar.
Alguns il•luminats en llençar la idea, fins i tot, parlaven de seguir-ho, amb una línia de vaixells, a través del port de Vilanova fins les Illes com un nou espai de relació, d’oci, negoci i cultura .Ni el port de Vilanova ha evolucionat tant ni sembla que els forces vives hagin trobar versemblant i rendible travessar via marítima la llenca d’aigua que ens uneix amb les Illes.
Inversió notable que l’empresa recuperarà a través de l’anomenat peatge a l’ombra. Com més hi passem més aviat es pagarà l’obra. I també ens queda una cicatriu profunda al territori per l’impacte d’uns grans moviment de terres, túnels i talussos que en algun moments fins i tot feien dubtar de si calia fer l’obra veient moure tones i tones de roques. Cal estar amatent a la finalització de les obres i la restauració d’aquest impacte, no fos que la necessària nova carretera acabés esdevenint un llast ambiental.
S’obren noves oportunitat pels territoris de l’Eix, aprofitar-les és el gran repte que tenen les administracions per rendibilitzar una gran inversió. Va costar fer-la, ara cal que aprofitem els actius que pot generar i sigui un instrument de desenvolupament, apropament de territoris i de les seves capitals,i eix de noves dinàmiques econòmiques socials i culturals.
Acabat l’Eix cal posar la banya a fer realitat la Línia Orbital de ferrocarril que pot ser una altra gran aposta estratègica del Penedès.

Publicat el dia 21 d’octubre a ElPunt/Avui

Treure redit a la inversió feta

Octubre 22, 2011

Hi ha una tendència, explotada i ampliada per alguns diaris, sorgida possiblement per explicitar ,en temps de crisi, el qüestionament d’algunes de les politiques dels ajuntaments i en concret el plantejar dubtes sobre la construcció de nombrosos equipaments que , ara, en mig de la crisi, o bé retardaran la seva posada en marxa o difícilment seran sostenibles.
La mostra de fotografies d’equipaments ( piscines, centres cívics, teatres) aturats o alguns en actiu sense estar acabats del tot, creen un cert desassossec i podrien donar la sensació de que s’han fet, a les nostres ciutats, equipaments a tor i a dret sense cap mena de criteri o amb objectius, ja siguin específic o generalistes, poc clars. És evident que hi pot haver alguna excepció a la norma general de que s’ha actuat bé i amb mesura, i amb la voluntat de posar els equipaments al servei de la ciutadania.

Les ciutats al llarg del temps i per mor de les pròpies activitats han anat perdent l’espai públic com un espai amable, de relació i d’intercanvi de l’acció social. Caldrà òbviament anar recuperant aquets sentit de l’espai públic en contra de pensar només l’espai de les ciutats com un espai de mercantilització i trencador de la participació i de la cohesió social.
En temps de crisi i, quan hom cerca majoritàriament sortides individuals i receptes pròpies i masses vegades al marge de la col•lectivitat, cal seguir apostant clarament per omplir els espais de les ciutats amb elements que ajudin a mantenir travada la cohesió social i cooperin en la dinamització de les relacions socials.

Fa poc dies assitiem a la reobertura del Museu Romàntic després de cincs anys llargs d’obres per substituir bona part de l’estructura malmesa pel temps i pel voraços i insaciables tèrmits. Molta gent, una gernació s’aplegà per veure la remodelació feta. Crec que es va superar la millor expectativa i això és bo. Els discursos de rigor ( a mi em van semblar canviats, en el sentit de que el del president d e la diputació havia de ser el de l’alcaldessa i a l’inrevés) i en el del President de la Diputació hi havia crec la clau de la importància de la remodelació , més enllà de la mateixa obra en sí que era imprescindible òbviament, el fet de que el Museu Romàntic podia esdevenir ,junt amb els altres equipaments del nucli antic, de la Vilanova vella – amb tot el valor positiu de l’adjectiu -, un autèntic revulsiu per la vida col•lectiva actuant com a generador d’iniciatives culturals i comunitàries que ajudin a mantenir la necessària cohesió i alhora pot servir també d’espai de relació social, de generació de propostes cíviques , culturals o fins i tot de generació de riquesa .

La xarxa d’equipaments públics i col•lectius de diversa índole que estan en funcionament a la nostra ciutat han de jugar un paper clau en la dinamització d’una nova consciència ciutadana que porti la implicació personal i col•lectiva en l’entorn més proper per seguir pensant en la ciutat global i també per generar la necessària i suficient activitat, per engrescar propostes noves i activitats renovades. Si fins avui els centres cívics i altres equipaments eren bàsicament contenidors d’oferta ara , sense abandonar aquesta oferta, estaria bé que es convertissin en generadors d’iniciatives culturals i socials vinculades a l’espai territorial concret i a la ciutat i que un certa autogestió fos possible per poder contrarestar el necessari reajustament que caldrà fer fruit de les xifres escanyolides que els ajuntaments podran seguir aportant un cop cobertes les necessitats bàsiques de la ciutat i dels seus ciutadans i ciutadanes.

Difícilment en els temps immediats serà possible fer masses més inversions en equipaments. Les necessitats més peremptòries, la obligada priorització d’aspectes vinculats als serveis socials i a la generació de treball ( en allò que pugui un ajuntament), farà que poca nova inversió es pugui fer sobre nous equipament. És el moment doncs d’explotar al màxim els que tenim, de repensar-los aprofundint en la seva funció social, d’ofertar la possible gestió a col•lectius dinàmics i actius socialment, de pensar que l’activitat cultural, entesa la cultura com un pilar de l’estat del benestar, es fonamental per sortir de la crisi més enfortits.
Sempre hem defensat que la inversió, aquella que a vegades despectivament s’anomena de “pedra” ,té altes connotacions socials. Ara possiblement sigui el moment de demostrar-ho.
La ciutat té una molt bona xarxa d’equipaments és doncs el moment de rebre els rèdits socials, culturals i comunitaris de la inversió que s’hi ha fet

Publicat al Diari de Vilanova , el 21 d’octubre

Dues imatges i un dubte.

Octubre 21, 2011

La primera, els tres encaputxats que en nom d’ETA anuncien el cessament definitiu de la lluita armada. Possiblement del terroristes hom esperava l’anunci de la dissolució de la banda, però és ,com tothom accepta, un pas prou important o potser ja definitiu per acabar definitivament amb el llast de la violència i establir una nou marc a on des del reconeixement de les víctimes es puguin prendre mesures que signifiquin la derrota toral d ela violència i també la generositat pròpia de la democràcia.

La segona, el linxament i posterior assassinat del dictador libi Gadafi en mig d’una orgia embogida de sang. No hi ha dubte que el dictador no mereix res més que menyspreu i rebuig però no crec que els fonament de la nova Líbia s’hagi de fonamentar en aquesta salvatge imatge. Més que un procés revolucionari cap a la democràcia sembla una revenja que posa els executors al mateix nivell del dictador. Bastir els fonaments de la democràcia requereix també aplicar la justícia per comptes del linxament retransmès en directe.

El dubte. Calia que la televisió pública del país fes la transmissió de la inauguració del complex de la Masia del Barça?. Si hi ha un canal específic d‘esports cal que els altres canals també ho facin?. És un tema cabdal pel país? O és una cop la magnificació d’un determinat equip de futbol? Sí, tinc seriosos dubtes i crec que en el país hi ha altres centres que transmeten valors humans i socials i mai han tingut ni un minut de la “nostra”

Cap a Europa en tren

Octubre 20, 2011

Satisfacció moderada davant la decisió europea sobre el mapa ferroviari i enllaços europeus.
Sí al corredor mediterrani , però també queda difuminat amb quatre corredors més a l’estat.
L’anunci ha vingut precedit d’una certa polèmica , segurament innecessària.
Tothom ha cercat el seu protagonisme i la seva quota de responsabilitat.
Hi ha qui, com el conseller Recoder, hi posat el punt d’èpica assegurant que el corredor ha costat “sang , suor i llàgrimes”.
Potser se hi hagués hagut en el seu moment la predisposició necessària per part de CiU no haguéssim sofert tant com diu el conseller.

Algunes dades objectives:

– Aquesta designació és el resultat de la feina ben feta i del compromís ferm dels Governs d’esquerres a Catalunya i Espanya.

– Si el Corredor del Mediterrani és avui una realitat no ho és en cap cas pel PP o CiU.

– Hem de recordar que els Governs de José Maria Aznar, que van comptar en tot moment amb el suport de CiU, van apostar en tot moment i de forma exclusiva pel Corredor Central, i ho van fer amb el vot favorable de CiU a dues investidures i a 7 pressupostos generals de l’Estat.

– Durant els darrers dies estem veient com de forma cínica, tant PP com CiU intenten apropiar-se d’un èxit pel que ells no van treballar ni en el seu origen ni en la seva negociació a Europa.

– Una vegada més, la història es repeteix: el PP va treballar contra Catalunya defensant únicament el Corredor Central amb el silenci còmplice de CiU, i ara tots dos, a les portes d’unes eleccions, volen fer creure el contrari.

Les dades parlen per si mateixes:

• El Corredor del Mediterrani comença a ser una prioritat del Govern de Catalunya l’any 2003, quan el PSC arriba al Govern.
• Fins aquell moment el Govern espanyol no havia fet cap aposta per aquest eix estratègic de transport ni cap previsió d’inversió.
• CiU mai va condicionar el seu suport a Aznar per aquest tema, i és en canvi ara, a portes d’un èxit pel nostre país, que reclamen la paternitat d’un projecte en el que no varen creure i pel que no varen apostar mai.

Un cop passat l’enrenou , la polèmica i la “batallalleta” pròpia de la pre-campanya el que cal és que cadascú assumeix el seu paper i al seva responsabilitat per veure realitzada una infraestructura que serà important a l’hora de redreçar l’economia i el creixement del país.

De lectures

Octubre 19, 2011

Primavera, estiu, etcètera.
Marta Rojals.
Col•lecció Ales Esteses
La Magrana
Barcelona ,2011.

Magnífica i entranyable novel•la en que es desenvolupa la història personal de la protagonista i els esforços que fa per resituar-se en la vida després d’un sotrac emocional.

De Tots Sants a Reis es perfila l’evolució de la L’Èlia que torna al seu poble per visitar la tomba de la seva mare i a partir d’aquí els records de la infantesa i l’adolescència retorna amb els moments en que el desenvolupament de la seva personalitat junt amb els seus amics i companys i companyes es fa present i recorda les situacions pròpies de dels joves que viuen en un poble rural, amb el que això representa de necessitat d’engiponar-se–les per poder viure amb plenitud alguns aspectes propi de la joventut amb el descobriment de moltes emocions i vivències .
.
L’Èlia acaba de trencar – no ella- una llarga relació personal, encara no s’ha refet i això també l’ajuda a recordar amb una certa nostàlgia els temps viscuts i les primeres aventures amoroses. Amb això és fa present en Bernat , de qui secretament està enamorada des de sempre que viu amb al seva millor amiga. Desperta nous sentiments i també amb ell descobreix novament els elements claus de les relacions socials d’aquell poble que lla ja havia oblidat per les llargues absència o per les presències esporàdiques.

El llibre està explicat en capítols breus però té l’agilitat narrativa i la peculiaritat d’un llenguatge expressament vinculat a les terres de l’Ebre.
Retrat d’una generació que sembla retrobar les seves arrels després d’haver estat a les capitals amb desenvolupament professional.
Noves esperances després dels fracassos.
Fantàstica.

Declaración

Octubre 18, 2011

Hemos venido al País Vasco hoy porque creemos que ha llegado la hora y la posibilidad de finalizar la última confrontación armada en Europa.
Creemos que este objetivo puede ser alcanzado ahora con el apoyo de toda la ciudadanía, de sus representantes políticos y con el de Europa y la amplia Comunidad Internacional. Queremos aclarar que no hemos venido aquí hoy para imponer algo o pretender que tenemos el derecho o autoridad de dictar a la ciudadanía de este país, a sus diversos actores y a sus representantes políticos qué se debe hacer.
En cambio, hemos venido con buena fe y con la esperanza de poder ofrecer ideas desde nuestra propia experiencia resolviendo largos conflictos que afligieron a nuestras propias sociedades y pueblos, así como de otros que ayudamos a resolver.
Sabemos desde nuestra propia experiencia que lograr terminar con una situación de violencia y conflicto, y lograr una paz duradera nunca es fácil. Se requiere valentía, voluntad de tomar riesgos, compromisos profundos, generosidad y visión de hombre de estado.
La paz viene cuando el poder de la reconciliación pesa más que los hábitos del odio; cuando la posibilidad del presente y del futuro es infinitamente mejor que la amargura del pasado.
Sabemos también de nuestra propia experiencia que cuando hay una verdadera oportunidad para alcanzar la paz debe ser aprovechada. La creciente exigencia de la ciudadanía de este país y sus representantes políticos para superar el conflicto mediante el diálogo, la democracia y la completa no violencia, ha creado esta oportunidad.
En base a esto creemos que es posible terminar hoy con más de cincuenta años de violencia y alcanzar una paz justa y duradera. 2

Por todo ello:
1.- Llamamos a ETA a hacer una declaración pública de cese definitivo de la actividad armada, y solicitar diálogo con los gobiernos de España y Francia para tratar exclusivamente las consecuencias del conflicto.
2.- Si dicha declaración fuese realizada instamos a los gobiernos de España y Francia a darle la bienvenida y aceptar iniciar conversaciones para tratar exclusivamente las consecuencias del conflicto.
3.- Instamos a que se adopten pasos profundos para avanzar en la reconciliación, reconocer compensar y asistir a todas las víctimas, reconocer el dolor causado y ayudar a sanar las heridas personales y sociales.
4.- En nuestra experiencia de resolver conflictos hay a menudo otras cuestiones que si son tratadas pueden ayudar a alcanzar una paz duradera. Sugerimos que los actores no violentos y representantes políticos se reúnan y discutan cuestiones políticas así como otras relacionadas al respecto, con consulta a la ciudadanía, lo cual podría contribuir a una nueva era sin conflicto. En nuestra experiencia terceras partes observadoras o facilitadoras ayudan el diálogo. Aquí, el diálogo también podría ser asistido por facilitadores internacionales si así fuese decidido por las partes involucradas.
5.- Estamos dispuestos a organizar un comité de seguimiento de estas recomendaciones.

Donostia
17 de Octubre de 2012

La porta a la resolució del conflicte i a la desaparició de la violència terrorista està oberta. Tant de bo ningú la vulgui tancar per interessos partidistes.