Archive for Novembre de 2011

Des de lluny…..

Novembre 30, 2011

Reprodueixo les paraules que ens van enviar en Joan Aguado antic alcalde de Vilafranca i de Jordi Valls, també antic alcalde de Manresa en l’acte al voltant de l’Eix Diagonal.
Van ser en el seu moment protagonistes importants de la reivindicació.
És just doncs reconèixer-els–hi

***

“Per absència no puc compartir amb vosaltres aquest acte. Agraeixo a la Mila Arcarons l’oportunitat de deixar el meu petit testimoni per escrit.

Ja fa uns quants dies que es va començar a parlar de l’Eix Diagonal. Una iniciativa sorgida des del poder local, des dels ajuntaments, davant la necessitat d’articular una comunicació entre les ciutats de Manresa, Igualada, Vilafranca i Vilanova i els seus territoris comarcals. Una manera de potenciar les relacions personals, socials i econòmiques i cercar noves capacitats pròpies del conjunt de la zona per oferir-les a tot el país. En definitiva, un pas endavant per al progrés i per situar-nos en la primera línia del desenvolupament de cara al futur.
No és casualitat que el plantejament vagi correspondre en un moment en que els governs municipals estaven encapçalats per opcions progressistes. Si repassem la nostra encara breu història democràtica ens adonarem que els projectes que han aportat innovació i desenvolupament han estat iniciatives de les forces de progrés.
Potser per això va costar tant de fer entendre al Govern de la Generalitat de l’època la bondat del projecte de l’Eix Diagonal. Tots recordem les dificultats que es van haver de véncer per aconseguir que des de la Conselleria es veiés amb bons ulls primer, i es comencés a treballar, després, pel projecte.
Va ser necessari que arribés un Govern d’esquerres perquè el projecte agafés embranzida i arribés a bon port. Ara, els mateixos que s’hi van resistir, en faran la inauguració oficial. Són coses que passen!.
Sigui com sigui, l’important és que una iniciativa que varem treballar conjuntament des de diferents ajuntaments ara és ja una realitat. El temps, una vegada més, ens dóna la raó i el futur ens ho confirmarà de manera plena.
El mèrit, en realitat, és de la societat del conjunt del territori beneficiat –entitats, plataformes, organitzacions empresarials i sindicals…- que van creure i van donar suport al projecte des del primer moment. Ara, el més important és fer de l’Eix Diagonal l’eina per la qual va ser creada: unir la nostra gent i ser una font de dinamització econòmica, social, cultural, turística… Un servei per ajudar a vèncer la crisi i aconseguir un futur millor.”

Joan Aguado Masdeu

Des de Montserrat al Mar I del Mar a la muntanya”

En uns moments de tribulacions, I incerteses en els que estem pagant la cobdícia d’alguns I l’excessiva ambició de tots es posa en funcionament l’Eix Diagonal.
Aquesta carretera ens permet avui anar de les terres de la Catalunya Central al Mar, I del Mar a la muntanya sense passar pel nus central de Barcelona. Els alcaldes de Manresa, Vilanova, Igualada I Vilafranca vam impulsar mitjançant la Declaració de l’Eix Diagonal aquesta via que permetia obrir un nou camí de referència per connectar ciutats mitjanes de Catalunya físicament molt properes I amb forts lligams industrials però amb una deficient comunicació tant viaria com ferroviària . l’Eix Transversal feia poc temps que es posava en funcionament I ja es veien els efectes en la mobilitat I en les relacions territorials que provocava entre les ciutats de Girona, Vic, Manresa I Lleida, L’aposta per l’Eix Diagonal que es va formalitzar amb la seva “Declaració Institucional” intentava reforçar un model d’infraestructura del país menys radial, on Barcelona I la seva Area Metropolitana feia de ròtula I de centre de distribució . Volíem donar un impuls per la consecució d’una nova connectivitat entre ciutats mitjanes catalanes I aquesta aposta va tenir el suport dels Governs de la Generalitat del Pasqual Maragall I Jose Montilla.
Aquesta obra ha requerit una inversió de recursos públics molt important. Ha estat I es una gran aposta, sens dubte és la solució definitiva que permet millorar la deficient connectivitat que tradicionalment han tingut Vilanova I Vilafranca, Vilafranca I Igualada i Igualada I Manresa. Aquestes ciutats entre elles, I totes ells havien tingut una molt mala connectivitat. Avui solucionem el problema, però no ni ha prou en els temps que corren, solucionar un problema de connexió entre ciutats per justificar una inversió d’aquestes característiques. Necessitem crear lligams socials, I econòmics en aquest Eix. Obtenir recursos es avui dia tan difícil que quan s’inverteix ja no n’hi ha prou amb afirmar que hem solucionat una assignatura pendent del passat sinó que requereix parlar de quin us I rendibilitat li donarem en el futur. Aquest es el repte de l’Eix Diagonal. Ha de justificar la seva inversió, dia a dia, generant riquesa I benestar, definint sinergies I models econòmics que es poden crear entre les ciutats I territoris que avui connectem. El resultat no pot ser tan sols gaudir-ne.
Aquest es el repte de l’Eix Diagonal sinó l’obra caurà dins a la critica fàcil del “malbaratament” . La societat es molt mes rigorosa amb la despesa publica (I així ha de ser). Els mecanismes de comunicació que utilitza la societat faran una escrutini diari de la seves rendibilitat. Siguem exigents nosaltres mateixos I aprofitem l’Eix Diagonal no tan per afirma que avui aprovem una assignatura pendent (perquè això no es suficient), I exigim-nos treballar per un futur en que l’Eix Diagonal es una peca clau en la generació de riquesa en aquesta ciutats.
Jordi Valls

Eix Diagonal

Novembre 29, 2011

Aquest migdia una representació dels socialistes del Penedès-Garraf, l’Anoia i El Bages ens aplegarem a Canyelles per celebrar que finalment la C-15, l’Eix Diagonal està a punt de posar-se en funcionament. De fet la inauguració oficial per part del Molt Honorable President Sr. Mas no serà fins el divendres, però avui, els socialistes, volem manifestar la nostra satisfacció i recordar l’esforç els quatre ajuntaments capitals de les comarques van fer perquè avui l’eix viari sigui una realitat.
Vam haver de batallar contra al negativa del governs de CiU de posar-se a treballar però la tossuderia ens va fer reeixir i en el moment en que Joaquim Nadal fou conseller va entendre la necessitat de que la carretera esdevingués un eix important que trenques la radialitat i alhora ajudés a l’estratègia comuna d’aquests territoris.
Serà doncs un moment per recordar sense cap mena d’autocomplaença la feina feta ni cap mena de nostàlgia de que em fet un bon treball pels territoris però també d’aportació al país.

Hem redactat un manifest que explicita la feina que s’ha fet però també la que queda per fer i el nostre compromís coma PSC amb el territori i amb el País:

L’Eix Diagonal:Una realitat transformadora impulsada pel PSC

Els socialistes hem manifestat durant anys que Catalunya necessita disposar d’una xarxa de municipis, viles i ciutats forta i plural, que estructuri el territori i porti la innovació i el creixement a tots els punts del país. En aquest sentit, hem suggerit i liderat les demandes de creació de noves radialitats, capaces d’unir i crear dinàmiques pròpies entre territoris per al foment del desenvolupament econòmic, les relacions comercials i el moviment entre persones de caire social, econòmic i cultural.
La societat actual requereix, cada vegada més, una circulació continuada de béns i
persones. És per aquest motiu, que de la gestió de la mobilitat en depèn la capacitat d’un territori per esdevenir actiu i generar oportunitats. Així mateix, l’accessibilitat és un dret col•lectiu i la mobilitat un mitjà per exercir-lo que cal gestionar amb responsabilitat,
determinació i visió de futur.
El projecte de l’Eix Diagonal és avui una realitat al servei del present i el futur del nostre territori i de la ciutadania. Hem de celebrar aquesta fita. I també hem de recordar que és la culminació d’un procés que el PSC ha liderat durant anys amb determinació, gestió, responsabilitat i aposta insistent per a la millora de les oportunitats del nostre territori.

Visió de futur, col•laboració i reivindicació conjunta liderada pel PSC
Conscients de l’aposta per la gestió de la mobilitat, la cohesió territorial i les oportunitats de futur de les nostres comarques, diversos alcaldes socialistes, ja als anys 90, feien referència a la necessitat d’estrènyer relacions entre les comarques del Garraf i l’Alt Penedès i també amb les comarques de la Catalunya central. Unes referències que més tard es van refermar a través de compromisos en programes electorals municipals del PSC.
L’any 1999, aquesta aposta va començar a agafar forma amb la Declaració de l’Eix
Diagonal, en què els ajuntaments de les principals ciutats que configuren allò que vam
anomenar Eix Diagonal (Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú) van fer sentir conjuntament la seva veu per “reivindicar unes bones infraestructures que les comuniquessin per afavorir espais mutus d’intercanvi cultural i comercial”.

Un projecte que començà el seu camí amb governs socialistes als nostres
municipis i amb un govern progressista i d’esquerres a Catalunya
D’ençà aquesta declaració, durant la primera etapa de govern de CiU a Catalunya, el PSC va defensar des del món municipal i també des del Parlament de Catalunya, la necessitat de materialitzar aquesta aposta amb la construcció d’un eix viari àgil que connectés les potencialitats de l’Alt Penedès i el Garraf amb la Catalunya Central.
La perseverança i la reivindicació decidida dels socialistes durant els anys de govern de CiU a la Generalitat de Catalunya no va començar a agafar forma fins que les forces progressistes i d’esquerra van governar Catalunya i van escoltar activament aquesta reivindicació del territori. Pasqual Maragall, que com a Candidat a la Presidència de Catalunya va adquirir el compromís d’iniciar els treballs de l’Eix Diagonal, va esdevenir President de la Generalitat de Catalunya i l’any 2004 un acord del govern de Catalunya aprovava la programació de grans eixos viaris en els que s’incloïa l’Eix Diagonal.

Gestió per projectar l’Eix Diagonal i fer-lo realitat
De la programació d’aquests eixos viaris, l’any 2006, sota la presidència a Catalunya de José Montilla i la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques liderada per Joaquim Nadal, es va aprovar tècnicament l’estudi de viabilitat del projecte, que es va aprovar definitivament l’any 2007. L’avantprojecte de construcció i explotació es va aprovar tècnicament el desembre de 2007 i definitivament el maig de 2008. Van ser passos concrets i un exemple de gestió rigorosa i decidida del govern de la Generalitat composta per les forces progressistes i d’esquerra del país, en col•laboració directa amb els ajuntaments dels municipis implicats. Aquesta col•laboració va cercar un traçat que respongués a les necessitats dels pobles i ciutats al seu pas i a la minimització de
l’impacte ambiental del nou eix viari.
El juny de 2008, s’anunciava l’inici dels tràmits per a la construcció del nou eix viari com una aposta clara de connexió competitiva entre les comarques costaneres del Garraf amb l’Alt Penedès i les comarques de la Catalunya central i s’anunciava que els treballs culminarien entre l’any 2011 i el 2012.
El desembre de 2008, els alcaldes socialistes de Manresa, Igualada, Vilafranca del
Penedès i Vilanova i la Geltrú, van signar conjuntament la Declaració de l’Eix Diagonal.
Noves Oportunitats per al Segle XXI, en el que reafirmaven la seva voluntat d’enfortir els lligams entre les diferents ciutats de l’Eix Diagonal, el suport a la construcció de l’eix viari de la C-15 d’acord amb la planificació establerta i la necessitat de treballar per aprofitar les oportunitats d’aquesta infraestructura.

Una realitat al servei del present i el futur que ve de l’esforç en el passat
L’Eix Diagonal (la nova C-15) és avui una realitat fruit de l’aposta socialista pel territorio durant anys. Aquest eix viari, amb 67 quilòmetres de longitud (35 dels quals de nova construcció), connecta els municipis de Vilanova i la Geltrú, Canyelles, Vilafranca del Penedès, la Granada, Puigdàlber, Sant Pere de Riudebitlles, Capellades, Igualada, Sant Salvador de Guardiola i Manresa. Cal destacar que 13 quilòmetres d’aquest eix, tenen característiques d’autovia, unint Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès.
Una aposta que va començar per l’expressió de la necessitat de col•laboració liderada pels socialistes des dels anys 90. Una aposta que va continuar amb la reivindicació insistent i no escoltada del PSC durant l’etapa de govern de CiU amb Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Una aposta que es va començar a materialitzar amb la definició del projecte i l’inici de l’execució de les obres amb la col•laboració dels governs socialistes als ajuntaments i a Catalunya. Una aposta llargament reivindicada pel territori i que avui és realitat.
Una realitat de la qual ens sentim satisfets, partícips i orgullosos, perquè demostra que amb esforç, voluntat i gestió decidida, les capacitats del nostre territori poden esdevenir millors amb l’acció política progressista i socialista.
La realitat d’avui és un esforç col•lectiu de molts anys. Celebrem que el projecte de l’Eix Diagonal sigui avui una realitat en benefici de les nostres comarques i de Catalunya. Un llarg camí que ara és un servei de present i futur per a la mobilitat de la ciutadania i per a la competitivitat de les nostres comarques.

Canyelles, 29 de novembre de 2011

Més opinions…

Novembre 28, 2011

Sobre la situació del PSC hi ha aquests dies als diaris moltes reflexions i totes cerc que molt interessants .
Realment ens hi juguem molt ( o no) en aquets Congrés.
Anoto alguns d’aquest textos.

La partida clau. Toni Soler. Ara, diumenge dia 27.
Refundar. Josep Ramoneda. ARA., diumenge dia 27.
Iceta i el perill que res canviï. Marçal Sintes. Singular digital.,dilluns 28
Abrigándose en la calle Nicaragua. Antoni Puigverd, La Vanguardia, dilluns 28

I la valoració d’Alfonso Guerra sobre la possibilitat de que Chacón no sigui la Secretària General del PSOE en funció del que el PSC, diu, ha repetit que eren partits diferents és crec contrària al pacte subscrit fa anys entre els dos partits.
Ara bé a mi no em sembla malament. Sí som dos partits diferents més enllà de cordials relacions ja que ocupem un espai ideològic molt semblant poca cosa més…….
Però vaja que decideixi ella mateixa.

A la creu de Sant Isidre i l’ermita de la Trinitat

Novembre 28, 2011

“Por la angosta senda de Garraf riscoso”, aquestes paraules extretes d’un poema de Manuel de Cabanyes es materialitzen fent la pujada per un sender fins la creu de Sant Isidre en el terme municipal de Sitges. Entre mig de bosc mediterrani i amb una forta pendent que comença just a l’entrada del Parc Natural del Garraf a la cruïlla del sender entre Sitges i Olesa de Bonesvalls ,arribem fins a la Creu de Sant Isidre enlairada a l’any 1955 constituint una de les fites clàssiques de l’excursionisme sitgetà.
Des de la creu i amb una baixada ràpida i amb vistes fantàstiques i contrastades entre el verd del bosc i el blau marí del mar de fons arriben fins a un camí ample que amb pujades i baixades , excel•lent mirador sobre la costa amb imatges magnífiques ens apropa fins a un turó amb unes antenes de comunicacions i encara amb forta baixada fins a l’ermita de La Trinitat, antiga ermita de pescadors , amb una capella minúscula ben cuidada i amb alguns exvots que recorden antigues creences i fidelitats.
De retorn cap a Sitges pel camí de la font de les Basses, ens creuem amb força gent i alguns boletaires amb sort diversa. Algun amb un farcellet mig ple, una dotzena de rovellons i altres bolets i algun altre amb el cistell buit.
La Font de les Basses , és un bon lloc per aturar-se i descansar una estona. Està restaurada amb força gust però es nota una certa deixadesa.
Retorn ràpid per una pista entre boscos, força ombrívola i també força freqüentada per cotxes , ciclistes i caminadors.
Una sortida de prop d’uns vuit quilòmetres molt interessant i amb la visó d’un Garraf molt més boscós que el que habitualment coneixem. La pluja de la darrera setmana ha netejat força el terreny i fa goig de veure’l.
Matí de diumenge ben aprofitada.

Si, però…

Novembre 26, 2011

Al sortir de la conferència de Miquel Iceta que tanta expectació – frustrada en part- havia aixecat, un dirigent territorial del PSC deia : “ se li nota que en té ganes de ser primer secretari però se li nota, també, que no té els suports necessaris”.
Així de clar.
I possiblement sigui veritat.
Les volgudes ambigüitats denoten més feblesa que fortalesa , més voler que poder, més desig que realitat.

Possiblement si un hom pogués fer abstracció de qui pronunciava el discurs,, si es pogués escoltar amb els ulls tancats i sentir frases com : “ el PSC presenta signes de fatiga i d’aprimament i la nostra organització pateix un procés d’empetitiment” o “crec que sé el bé el que cal corregir” , podries arribar a pensar que certament estem davant el futur millor primer secretari , però ai las! en obrir els ull t’adones que estàs davant d’ algú que fa més de vint anys que està al capdavant , a l’executiva i que en el darrer any negre del PSC ha estat de facto el responsable del partit . Llavors la incredulitat es fa més evident. El dubte acaba sent certesa de que no ens convé aquest primer secretari..

Manifesta Iceta que aporta, a més d’”experiència política”, la seva “capacitat d’anàlisi, de treball en equip i de comunicació”, un “tarannà obert i integrador, capacitat de sumar i de relligar sensibilitats”, i “una dedicació exclusiva al partit”, per no “haver d’atendre cap altra obligació”.
Doncs jo també , amb modèstia, m’atribueixo part d’aquestes virtuts . I certament tants altres companys i companyes tenen les mateixes virtuts o fins i tot més -amb el defectes propis de cadascú- i poden presentar-se primer secretari sense el llast que significa la seva permanent presència en els òrgans directius i per tant ,en una organització jeràrquica, com és un partit, amb major responsabilitat amb el desastre final – espero final – de diumenge passat.

Els moviment precongressuals es van succeint per part dels candidats i també´ de les plataformes diverses ,més voluntarioses que efectives mentre esperem encara una anàlisi profunda i sense embuts ni justificacions generalistes de la derrota electoral, saber-ne causes i conseqüències ,sense una bona diagnosi no podrem aixecar una nova formulació que ens faci mereixedors novament de la confiança de la ciutadania.

Perdrem el tren?

Novembre 25, 2011

La C-15 ( l’Eix Diagonal) entrarà ben aviat en funcionament; sembla que es concreta la data del 2 de desembre pels fastos inaugurals. Magnífica notícia. La següent opció estratègica que s’havia plantejat el Penedès en matèria de mobilitat pública era el tren orbital, ara sembla que està en qüestió pel que hem pogut llegir. En moments en que la situació econòmica és força galdosa i, més aviat minsa la disponibilitat de les arques de les administracions,es situa la possible construcció d’aquesta via ferroviària a la consecució del Pacte Fiscal entre Catalunya i l’Estat.

Voldríem que això fos simplement un enunciat electoral i els recursos pel Tren Orbital no haguessin d’esperar a que un acord , que segons quin sigui el resultat electoral del diumenge s’alentirà en el temps, sinó que fos una aposta clara i decidida de les autoritats públiques i, perquè no, també dels sectors empresarials del nostre territori com una opció molt clara d’unir directament i per un ferrocarril una de les regions ( diguis segona corona metropolitana, diguis arc metropolità, o territoris amb història) més dinàmiques, no sols de Catalunya, sinó del regió euromediterrània.

La història de les batalles i les dèries pel ferrocarril al nostre territori són llargues i gairebé sempre acaben en fracàs, la més il•lustrativa és al ruïna dels promotors del Ferrocarril. Bracelona-Vilanova-Valls. Des de la voluntat de construir ferrocarrils entre Sant Sadurní i Igualada o des d’aqueta població fins a Martorell fins al mític traçat Vilanova i la Geltrú-Calaf per endinsar-se, després cap el cor de la Catalunya Central. Només per aquest antecedents la construcció de la via orbital hauria de ser una prioritat de país.

Més enllà de les rodalies que, amb deu i ajuda, van millorant en temps, freqüències i seguretat i, més enllà, del trossejament que fa del territori el pas de l’AVE i del futur corredor mediterrani, necessaris sens dubte, ens cal un ferrocarril que doni noves oportunitats de comunicació i que ens permeti trencar – aquest ho fa de veritat- la criticada radialitat que també és reprodueix aquí amb la necessitat de passar per Barcelona per anar a Granollers o a Terrassa directament.
L’Eix en el seu inici no va aixecar unanimitats i ja està fet, el tren orbital sí que tenia l’aquiescència de tothom i està als llimbs. Vet aquí la paradoxa.

Publicat al diari El Punt/Avui, el 18 de novembre

Cap el Congrés.

Novembre 24, 2011

Seguint amb les presentacions de candidats que s’està fent a la Federació del Penedès Garraf del PSC ahir va tocar el torn a J. Ignasi Elena.
Davant de forces companys i companyes va desgranar el que seria el seu full de ruta en cas de ser escollir primer secretari en el Congrés que d’aquí tres setmanes farà el PSC.
Tres eixos bàsics de diagnosi i actuació:

• Recupera la centralitat en l’espai de l’esquerra catalana, amb els valors i la càrrega ideològica del socialisme.
• Recupera al credibilitat en el projecte nacional. Aposta clara pel federalisme i la necessitat dl Grup Propi com un element de projecció d’una idea de Catalunya.
• Renovació de la política amb l’aprofundiment de la participació i amb la necessària modificació de la llei electoral.

A parer d ‘Elena aquets eixos cal que vagin acompanyats d’una modificació de l’estructura del partit que sigui molt més permeable , l’ús del mecanisme de les primàries per escollir candidats i òbviament també la renovació de persones . No seria creïble, segons Elena, que desprès del Congrés la societat no s’adonés que hi ha hagut un canvi real i això, aquesta no percepció de modificacions substancials no ens ajudaria en res.
Assenyala trets diferenciadors entre els projectes de la dreta i el socialisme. I esperona a debatre i a generar idees.

Interessant i atractiu el discurs, ben plantejat i ben ordenat.
Treball d’explicació. Treball de convèncer.

Incredulitat.

Aquesta seria la paraula que definiria la meva situació després de llegir i escoltar que el PSC proposarà al Parlament la designació de José Montilla i Immaculada Pineda com a senadors de designació parlamentària a Catalunya.
En el seu moment vaig elogiar, per generós i didàctic, el gest de José Montilla de renunciar al seu escó al Parlament després de la derrota electoral. Em sorprèn ara negativament aquesta notícia de que aspira a una d e les places de senador que corresponen al PSC. Un expresident de Catalunya no hi ha de fer ers al Senat,. Té unes funcions institucionals i de representació que han de quedar lluny de la representació política al senat. Crec que és una devaluació gratuïta i innecessària de la funció presidencial. Crec que ens equivoquem novament.
L’altre nomenament els de la Iolanda Pineda ex-alcaldessa de Salt, també m’ha sorprès, sobretot perquè tinc la sensació que hi ha persones que són inesgotables en la seva aspiració de representació.
Número dos de Girona pel Congrés després de fer un pols, que ha perdut, amb Àlex Sáez per encapçalar la llista ara se la situa al senat. La pregunta més enllà del respecte i la valoració de la persona, és si en el sí del PSC no hi ha cap altra dona que pugui ser senadora? Cal trobar sempre solucions als qui electoralment no han reeixit?. Si és així que sigui per tothom.
Aquets sistema ja l’hem vist masses vegades si evidentment crec que no és el paradigma de transparència que invoquem tantes vegades.
Incredulitat doncs davant fets consumats.
Potser em sorprenc massa fàcilment o és que sóc de mena rondinaire.
No sé. Reflexionar.

I ara, què? (i 2).

Novembre 23, 2011

Si ahir intentàvem apuntar alguna de les causes de la impressionant derrota del PSC en les darreres eleccions avui n’apuntem alguna més.
La campanya electoral.
Aquest ritual que ha canviat de manera notable amb l’entrada dels mitjans de comunicació i les xarxes socials és encara però, un ritual que ningú menysté i que procura aprofitar.
Els experts assenyalen que no més d’un 10% de l’electoral es pot mobilitzar a través de la campanya i que pocs canvien el vot fruit de l’enrenou de consignes, missatges i sobretot de crítiques creuades.
El ritual és fonamentalment per mobilitzar el propi electoral o reforçar el vot dels seguidors del propi partit. I en aquest cas la fidelitat del vot socialista ha estat més aviat minsa.
En contra d’aquesta mobilització hi ha l’actitud de l’adversari que procurarà desmobilitzar l’electoral amb base a donar el resultat com a fet i procurarà alhora menystenir les propostes que facin els altres partits .

El socialistes en les tres darreres campanyes crec que no hem encertat la nostra imatge. Fa un any un nou cap de campanya el Jaume Collboni proposava noves formes de fer , finalment crec que vam fer la campanya més “friqui” de la història amb els resultat ja coneguts, sense que ningú se’n fes responsable ( més enllà de la digna i, massa poc imitada, dimissió de Montilla) i que iniciava un declivi evident sense que hàgim fet res per resoldre-ho. A les municipals i sota la consigna de que la marca PSC no venia cada candidat o candidata es fa ver la pròpia campanya amb el resultat ja conegut, desdibuixar la ideologia i jugar-s’ho tot a al personalitat del cap de llista. El resultat, també, és ja conegut.

Ara en aquestes eleccions certament no ho teníem fàcil per una banda fer una campanya quan has estat al govern, amb el desgast que comporta, i en mig d’un crisi brutal, era difícil ,com dir i explicar que canviaries coses quan des del govern ja has demostrat la poca capacitat, malgrat la molta i bona voluntat,que has tingut. O com intentar allunyar-se de la realitat del que han estat aquest anys del propi govern.
Guanyar la credibilitat en temes econòmics o nacionals no era fàcil. La gestió de la crisi i de l’encaix entre Catalunya i Espanya no ha estat precisament el nostre fort
I en segon lloc batallar contra la demoscòpia i les enquestes que havien posat en ‘imaginari col•lectiu de que no es podia canviar res electoralment , que la victòria del PP era inapel•lable i impossible d’aturar.
Davant d’això possiblement tampoc hem encertat al nostra campanya basant-la fonamentalment en criticar les retallades del govern de CiU , sens potser explicar massa bé com nosaltres faríem propostes més positives, que estic convençut que les tenim.
Segurament hauríem d’haver espanyolitzat més la crítica i la visió de les nostres propostes.
Així ens ha anat: pèrdua de vot brutal i distribució entre altres forces i fonamentalment a l’abstenció, per tant aquesta abstenció i, perquè no?, part del vot en blanc i nul es pot atribuir a la nostra maldestre campanya.
En fi feina pels analistes i també per la militància que ha de fer-ne lectura atenta i mirar de posar-hi remei.
La proximitat del Congrés possiblement no ajudarà a fer la reflexió crua però necessària.

Dues notes al marge.

Guanyar les eleccions a Catalunya es pot entendre com donar suport a les retallades?. Crec que no. Però vaja l’anunci de Mas de possibles retallades noves i que afecten a la majoria de la ciutadania ho contradiu , sembla que aquesta victòria es considerada com una legitimació de els polítiques de minvar la qualitat de vida. La pregunta és perquè no va anunciar-ho dies abans d els eleccions . És potser allò, de que si explico el que faré no em vota ningú?

La batalla pel congres del PSC es va animant. Escolto a primera hora que l’Àngel Ros indica que deixarà la direcció si no té prous suports. És lògic que sigui així oi?. Em sorprèn però que la noticia parli en termes d’amenaça. Si fos així no només no s’entendria el repte sinó que seria bo que hi fos a al direcció. Entrar en una direcció sota aquesta pressió o xantatge emocional és fer perdre el temps i el projecte en pot sortir afeblit.

I ara, què?

Novembre 22, 2011

Les imatges publicades ahir o vistes per la televisió d’un Rubalcaba sol davant d’un faristol és la imatge més dura i cruel de la derrota. La solitud del vençut
M’ha vingut a la memòria aquella frase de que la mentre la victòria té molts pares la derrota és òrfena. Potser ampul•losa però certa, molt certa
Aquest cop els estrategs d’imatge del PSC han tingut més cura i, si fa un any, també la imatge de solitud de Montilla reconeixent la derrota i renunciat a l’escó, ara la derrotada Chacón ha sortit acompanyada de la plana major del PSC i dels primers de la llista assumint públicament i col•lectiva la derrota. Això està bé, però possiblement no n’hi ha prou.
Cal una anàlisi fina. Una dissecció sense complexos ni cap apriorisme justificatiu
Ha passat un any entre les dues fotos, i el PSC ha sofert la seva tercera derrota consecutiva. I aquest cop més significativa que les altres, ja que d’ençà de l’any 1977 en unes eleccions generals sempre s’havia guanyat. La derrota és doncs inapel•lable.
Ara segurament – i a pilota passada és molt fàcil- hauríem de reconèixer l’error que va ser no fer el Congrés abans de les municipals del maig. El revulsiu potser ens hagués fet reaccionar a temps
Les causes de la derrota? Moltes , complexes i variades.
La crisi que arrossega govern a tor i a dret., però si només ens quedéssim en això possiblement tindríem una part de solució al problema real del PSC però segur que hi ha altres motius interns que venen de lluny,.

Modestament n’apunto alguns.

El nostre programa després de les mesures que com a govern s’han hagut de prendre hauria d’haver estat molt més didàctic , corresponsable i assenyalant amb realisme quines són els sortides realment possibles. És difícil tenir credibilitat quan vens de gestionar , amb mesures impopulars, una situació tant fràgil i amb convulsions de difícils solucions que no passin factures

La llista que hem presentat , crec – i ja ho havia dit- respon a uns criteris tant interns que la ciutadania no ha visualitzat la voluntat del PSC de confegir un grup divers i que correspongui a diverses sensibilitats i manes de fer , més aviat entre la militància va generar una certa perplexitat desmobilitzadora l’ordenació de la mateixa llista electoral.

És evident que els projectes de la socialdemocràcia estan en una situació de col•lapse. La incapacitat de generar alternatives a les situacions a les que s’ha d’enfrontar amb la implacable voracitat dels mercats passa factura. Molts i moltes persones s’han sentit òrfenes de solucions progressistes i més adients als valors històrics dels socialisme. I a sobre no ho hem explicat.

És evident que els nostre model d’estructura territorial no té ressò. El catalanisme federalista no té un paral•lelisme prou fort a la resta d’Espanya com perquè es visualitzi com una alternativa sòlida i que acompanyi a obtenir les cotes d’autogovern necessàries perquè Catalunya se senti ben encaixada en una projecte federal. La nostra resposta , en part tèbia al TC. També ens ha passat factura.

La nostra visualització al Congrés, tot i la magnífica tasca de l’equip dirigent i l’actuació de forces diputats i diputades , ha estat massa poc visible. Hem deixat parlar “en nom” de Catalunya, equívocament i falsa clar, a CiU,

Seguirem.
Segur que hi ha causes també local per perdre en algunes ciutats i pobles que històricament votaven al PSC. Serà bo analitzar-les també adequadament
Cal fer al crisi i fer-la aviat i ordenadament.
El Congrés serà una bona oportunitat, llàstima , però que s’hagi de fer des de la derrota , la tercera consecutiva, això escalfa el ànims…però ben penat també serà bo.

Sense pal•liatius ni excuses

Novembre 21, 2011

Ni les previsions més pessimistes podien preveure uns resultats tants contundents.
A nivell de l’estat la majoria absoluta del PP es àmplia , molt àmplia, i la derrota del PSOE és la més forta de la història de la democràcia espanyola.
Fuita de vots per totes bandes, a l’abstenció i a altres forces polítiques.
A Catalunya, el pitjor resultat també de la història, hem perdut 11 diputats i perdem la primera posició que sempre havíem tingut.
A Vilanova, amb una pèrdua notable de vots , guanyem encara. Però vaja ens ho hem de fer mirar.
Ara és temps de reflexió , però les primeres paraules d’ahir a al nit de Carme Chacón no m’acaben d’agradar. Parlar de que hem recuperat vot respecte a les autonòmiques m’ha semblat fora de lloc després de que la derrota sigui gairebé humiliant.
Al costat de Chacón , hi havia Montilla, segur que molts hem pensat en el gest que ara fa un any va fer en veure la magnitud de la derrota. El seguirà ara algú?. Hi haurà algun gest significatiu ? o seguirem mirant cap a una altra banda
En definitiva no hi ha paraules per descriure les sensacions acumulades en la derrota .
Ara ens caldrà serenitat per enfrontar el futur i per tornar a tenir la capacitat de refer-nos amb els canvis necessaris i seguir batallant per la ciutadania i la millora de la nostra societat.
Poc a poc però sens es estalviar-nos cap pas.
I el primer és veure que em fet malament per perdre tanta confiança. Però no ens quedem en que hem millorat resultats de fa un any .
No ens enganyem, si us plau!!