Archive for Desembre de 2011

L’home dels nassos

Desembre 31, 2011

Córrer ja pel volts del mercat, com cada any, l’home dels nassos, aquest personatge imaginari que ja ha vist tot l’any i ha pogut copsar i valorar els canvis que hi ha hagut a les ciutats.
I segur que a Vilanova, mes enllà de la millorada fesomia física, veurà i s’adonarà que hi ha un nou govern municipal. Les eleccions del maig d’enguany van portar – amb un certa sorpresa creiem- la victòria de CiU i per tant un canvi de govern després de dotze anys de governs de coalició d’esquerres.
I naturalment un canvi de govern sempre aixeca unes expectatives positives; es considera que qui arriba al govern impulsarà noves propostes i generarà també una certa il•lusió en posar-se la davant de la ciutat. No és un moment fàcil per a qui li correspon governar. Ni aquí ni en lloc. Però també el nous governs tenen, gairebé sempre, la temptació d’intentar – temptació fins a cert punt lògica i difícil de vèncer – desacreditar el govern anterior. Això va passar també aquí. L’home dels nassos llegeix l’acte que li ha tramés l’ajuntament sobre la sessió de l’audiència pública sobre els comptes de l’ajuntament de Vilanova , que el govern, en una roda de premsa, anunciava fruit de la situació un, gairebé segur, cataclisme, i encara està sorprès de que la situació fos notícia i generés una polèmica Només la lectura de la primera intervenció de l’actual regidor d’hisenda hom s’adona que no hi ha “tema” que tot plegat molt soroll i poca “xixa”, vaja cap.
Tot plegat no crec que ajudés a merèixer ni la confiança ni la credibilitat necessària per afrontar, el futur govern, amb una certa tranquil•litat, la tranquil•litat que necessita per bastir la seva proposta d’actuació.

Però és evident que encara es veuen més coses en aquest final d’any. Un Pla de Mandat que no s’ha concretat encara, que està carregat d’ambigüitats, indefinicions i alguna proposta , com la majoria de plans de mandat ,i també com tots els plans de mandat hauran d’anar acompanyats d’un pressupost que el faci factible i que el faci creïble. El pas previ dels pressupostos, que són les taxes també sorprenen a l’home dels nassos. Sobretot, sorprès quan llegia unes declaracions de membres del govern que manifestaven que no apujarien cap taxa que afectes a les persones. Clar, ara, quan les taxes que s’han aprovat amb un èxit notable d’estratègia per part del PP, es pregunta si afecten o no a les persones?. El debat de les taxes il•lustra la feblesa del govern, que proposa unes taxes que accepta esmenes d’un grup i que acaba aprovant la proposta que li fa un segon grup poc abans de la votació. És cert que governar en minoria no és fàcil però tampoc ho és la política d’anar passant ,i qui dia passa anys empeny, segur.

Però després vindrà el pressupost que no deixa de ser la plasmació numèrica de la voluntat política. Veurem com va la negociació i si es poden tirar endavant uns números que responguin en coherència al Pla de Mandat i que siguin de veritat positius per la ciutat. Tots els grups municipals hi tenen responsabilitat però també jerarquitzada, la iniciativa política l’ha de tenir el govern i la capacitat per promoure i arribar a acords també. No serà gens fàcil però tampoc ha de ser un escull infranquejable negociar les xifres, vist com va anar el tema de les taxes que prefixen els ingressos. I en com es distribueixin i prioritzin aquest veurem quin són els objectius clars del govern que no s’han pogut copsar , crec, en l’esborrany del Pla de Mandat, però potser és només una percepció meva.

I ara ens trobem davant d’una altra situació delicada. Sembla , pel que hem llegit que la CUP posa damunt la taula que per parlar de pressupostos cal que s’iniciï la revisió del Pa General. Els socialistes , per la seva banda, també exposen en un document aquesta necessitat. Fins avui sempre el govern s’ha manifestat contra aquesta proposta per no perjudicar l’economia, ja precària a al ciutat , diuen. Crec que és a la inversa cal aprofitar ara el moment d ‘una certa recessió en els treball immobiliaris per redreçar el pla general i donar-hi un impuls per quan sortim d’aquesta situació. Però vaja ja veurem com segueix el pols que s’ha posat damunt la taula per revisar o no el pla. Poques sortides tindrà el govern i potser tot tornarà a acabar com les taxes, aprovar la proposta que no és el del govern però que aquest la fa seva i endavant que ja val. Acceptar-ho tot de tothom, que no vol dir consens, és també una manera de governar. O potser tot plegat és la l’escenificació de determinats pactes no coneguts. Vet a saber!.

I Vet aquí que l’home dels nassos llegeix el Diari i veu que l’alcaldessa proposa un Pacte de Ciutat, i mirant la data del Diari pensa que potser és la clàssica innocentada dels periodistes. Potser sí , potser no.
Tindrà tot un any per veure-ho, quan torni la vigília de cap d’any podrà veure com ha anat tot plegat.
Bon any nou i bon govern!!

Publicat al Diari de Vilanova el 30 de desembre del 2011.

Que tingueu Bon any 2012, de tot cor

Anuncis

Alguns breus

Desembre 30, 2011

El serial de la paga extraordinària dels funcionaris de la Generalitat sembla que ha acabat bé.
Més enllà de l’espoli fiscal personal efectuat pel “govern dels millors” retenint l’IRPF del que no s’ha cobrat encara , ara resulta que el Banc de Sabadell ha pagat la paga amb uns diners deixats al 6 % quan al mateix banc li ha costat a l’1 per cent.
En fi , Madrid no paga , és cert, però dit això sorgeixen alguns dubtes sobre la bona gestió del govern.
Sabia el Conseller que es retenia l’IRPF al funcionariat sense haver pagat la doble.
A que volia dedicar els 795 milions que semblen els culpables de tot, però cal dir que aquets diners havien d’anar a infraestructures.,
Té a veure alguna cosa el no rebre aquets diners en l’aturada de les obres de la L-9 del metro?
Aquesta situació , donat que els fons són de la liquidació de l’addicional tercera de l’estatut , es donava també amb el govern anterior? I, com ho van s’ho van fer per resoldre-ho?.
Més enllà de les excuses hi haurà depuració de responsabilitats polítiques .
En fi que sembla que tot plegat ha acabat mitjanament bé malgrat el govern però amb la sensació que hi ha un Conseller que no sap gestionar els seus deures i una Consellera en Cap responsable de la funció pública que ni ha piulat.
Que passa?

oooOOOooo

Ara tot són primàries obertes a la societat.
Així ho reclama la Carme Chacón en aquesta cursa per liderar el PSOE, cursa de la que encara no és candidata.
Ja m’està bé que ara anem a veure com ho fan els francesos ,però cal recordar que els francesos també van escollir la primera secretària , amb una votació oberta a tota la militància.
Però no fa ni dos mesos que Carme Chacón tenia l’oportunitat de convocar unes primàries obertes a tothom quan es va presentar a candidata a encapçalar la llista per Barcelona. Hagués estat bé predicar amb l‘exemple , ara tindria molta més força moral per reclamar aquets canvis al PSOE.

oooOOOooo

Hora i mitja de reunió i sembla que tot ha acabat amb taules i bones paraules .
– Jo et proposo en acord estable.
– Doncs s jo estic per la geometria variable.
La nova estratègia del PSC sembla que no comença amb prou capacitat de convicció. Tampoc calia esperar gaire més
Per mi oposició pura i dura, formes exquisides, suport quan sigui estrictament necessari en temes de país i moltes, moltes explicacions de les nostres alternatives.
És a dir com ho faríem cada cop que critiquem o desautoritzem una proposta

oooOOOooo

Alfredo Pérez Rubalcaba ja ha anunciat al seva voluntat de dirigir el PSOE. Discurs de compromís, de voluntats i d’objectius. Fa però una mica de basarda escoltar : “El PSOE ha de tener presencia en todas las comunidades y recuperar lo que fue: un partido político nacional, que vertebra España, que dice en todas las regiones lo mismo”. Evidentment aquest deu ser el projecte del PSOE ( potser ens haguéssim sentit més tranquils si per comptes de nacional hagués dit federal) , però la pregunta és si també és el projecte del PSC, el seu fraternal partit a Catalunya?

oooOOOooo

I per acabar-ho d’adobar coneixem que la mona “Chita” s’ha mort. Res serà igual ,segur!!

De lectures

Desembre 29, 2011

Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945.
Josep Fontana.
Ediciones del Pasado y Presente.
Barcelona, 2011.

Quan el final de la guerra mundial ja és molt llunyà, més de setanta anys ens separa d’aquella data, hi ha el suficient temps com per valorar el que ha estat el recorregut del món en aquesta anys i fer-ne l’anàlisi de com els preceptes i compromisos que es van contreure per part del guanyadors en aquells moments no s’han acomplert , més aviat el contrari segueixen existint els mateixos conflictes i agreujats que en aquells moments existien i ara a més abocats a una crisi sense precedents..

En aquest llarg i extens volum un cop més Josep Fontana palesa el seu mestratge en la història i la seva interpretació.
Josep Fontana llicenciat en filosofia i lletres i doctorat en història per la Universitat de Barcelona, la seva trajectòria ha estat llarga i carregada d’èxits i de treballs d’investigació que ha fet que sigui considerat un dels millors historiadors i prestigiós d’Espanya. Va ser fundador de l’Institut Universitari de Historia Jaume Vicens Vives, entre d’investigació que va presidir fins l’any 2001

L’aparició de Por el bien del Imperio constitueix una fita en les seves publicacions, una obra que ell mateix tenia pensat escriure des de fa molts anys, convençut com va quedar al final de la guerra europea de que s’obria un nou model de societat veu ara com això no ha estat així i en el procés d’escriure’l, han anat passant molts esdeveniments que modifiquen en cada moment la mateixa història i la interpretació que es fa de la mateixa..
Fa pocs dies publicava Borja de Riques, un altre gran historiador, un article al País i posa de manifest les causes per les que Fontana ha escrit el llibre
“Con este libro, asume un reto que pocos historiadores tienen hoy día la capacidad de afrontar, el de explicar cómo fue posible que la gran ilusión surgida tras el desastre de la II Guerra Mundial de construir un nuevo orden mundial guiado por el entendimiento y el progreso colectivo se frustrase, y que siete décadas después nos encontremos ante un desorden económico sin precedentes y con no pocas dificultades para que la democracia predomine en el planeta.
Explicar el cómo y el porqué de este proceso es el hilo conductor del lúcido y documentadísimo análisis de Fontana, de 1.200 páginas, y al que ha dedicado 15 años de trabajo. El camino historiográfico no era nada fácil, ya que la historia del tiempo presente está llena de simplificaciones, ocultaciones y manipulaciones. Se trata de una historiografía que a menudo tiende a legitimar el pasado para justificar reglas de conducta que quedarían en evidencia si se explicaran las raíces ocultas de sus intenciones. Contra esto ha querido luchar Fontana haciendo un alarde exhaustivo de conocimientos y del uso de fuentes documentales y de referencias de todo tipo. Con un riguroso ojo crítico, ha desbrozado, profundizado y analizado los principales acontecimientos históricos de nuestro tiempo.”

El rigor procedimental, l’extensa bibliografia, els estudis preliminars , tot plegat suma per poder presentar aquesta obra com un gran document imprescindible per conèixer l’evolució del món en la segona part del segle XX i , per extensió, als principis del segle XXI.
Aquesta obra comparable a la gran història de Tony Judt ens mostra el millor Fontana, a l’ historiador que a més de plantejar els arguments de l’evolució de la història en fa una interpretació socialment avançada.
Imprescindible pela que puguin sentir una curiositat intel•lectual sobre l’evolució del món en els darrers setanta anys.

Aniversari.

Desembre 28, 2011

Es compleix el primer aniversari del govern Mas.
L’autoproclamat “govern del millors” ja fa un any que rutlla i la sensació generalitzada és que ni son els millors ni han actuat com els millors.
Més enllà de la demoscòpia que suspèn l’obra de govern hi ha una percepció gran de que aquest govern ha actuat sense criteri , amb precipitació i improvisació i cercant un canvi de model social del que avui tenim assumit.
És evident que calen algunes retallades en la situació de crisi global que estem vivint
És evident que calen esforços, sacrificis i compromisos col•lectius i personals .
Però també cal tenir clar els objectius cap a on porten aquests sacrificis.
I la sensació que hom té és que es retalla a tor i a dret sens tenir clar el full de ruta. Es succeeixen sense cap mena de criteri les notícies sobre disminució de serveis, s’anuncien mesures poc clares i a vegades contradictòries.
Un any de govern que palesa que sota la necessitat d’estalvi i austeritat hi ha la voluntat de cercar un model de potenciació dels sectors privats davant els serveis públics.
L’educació, la sanitat, les dependències,les infraestructures públiques ha sofert rebaixes sense un discurs global creïble.
La direcció política va clarament en detriment de la majoria de la població aquell que ha hagut de pagar la crisi sense provocar-la.
Un any després el govern del millors ja no compta amb la valoració positiva de la majoria de la societat.
I encara en queden tres.

Cap a la fi del 2011

Desembre 27, 2011

Superat amb èxit el primer cicle dels festius d’aquestes dates, llisquem ja ,inexorablement, cap a la fi de l’ any 2011.
Mentre no s’atura res , hem vist els primers nomenaments del govern Rajoy del segon nivell del govern, destaquen, per allò que em diem la quota catalana, Jorge Moragas com a cap de Gabinet i José Luis Ayllón, al capdavant de la maquinària econòmica de la Moncloa. Crec però que un dels nomenament més interessants és el de José Maria Lasalle com a secretari d’estat de Cultura. Potser per fer al contrapès a un ministre més aviat poc reconegut en el món cultural Lasalle és un sòlid valor del PP en aquest matèria. Ha estat portaveu en la Comissió de Cultura del Congrés, persona de tarannà dialogant ha cercat moltes vegades l’acord més que la confrontació. Pot ser, crec, un bon interlocutor de Catalunya , coneix perfectament quin són els neguits en aquest camp al nostre país i per tant podrà tenir la sensibilitat suficient com per desbloquejar temes que encara estant pendents de la negociació entre l’estat i la Generalitat.

Les primeres notes econòmiques no són precisament afalagadores. Diuen que entrarem en recessió , malgrat sigui passatgera, però de moment es congela el sou als funcionaris, Rajoy no deia això quan criticava al govern socialista per els mesures que preveia, i destaca a bobo i plateret que pujarà les pensions, que ,per cert, ja estava previst. De moment caldrà esperar al dia 30 a veure quines mesures reals es prenen.

Pel que fa al post-congrés del PSC , s’anuncien ja els diversos congressos de les Federacions. Al Garraf-Penedès se situa al mes de març. Caldrà veure com la direcció sortint planteja el Congrés i si hi ha alternatives que vulguin contraposar el model actual. De moment no hi ha moviments clars ni documents que puguin fer preveure quina és la nova estratègia del partit al territori. Potser cal esperar uns dies per començar la cursa cap a la renovació – esperem que aquest cop de veritat- l’organització del PSC al Penedès.

Bon Nadal!!!

Desembre 25, 2011

El meu amic Bienve Moya ens ha enviat aquesta “fecilitació”, la comparteixo amb tots vosaltres.
Bon Nadal

Vet aquí la meva “fecilitació” d’enguany, i encara que pugui semblar un pel démodé (de fet, això de les modes a mi sempre m’ha sobrat): doncs

BON NADAL!

Què burros que som!
Ara, l’”Home dels nassos”, aquell personatge misteriós que sortia el 31 de desembre, però que mai ningú podia veure, surt per Barcelona “A repartir nassos pels mercats de la ciutat”. El miracle que, per un dia, convertia a tots els humans, en personatge de fantasia “l’home dels nassos”, l’hem transformat en un ninot que reparteix nassos a la canalla. I la canalla, la més espavilada, es deu preguntar ─I perquè aquest estaquirot avui em regala un nas? I què li respondrem? Perquè, fins fa quatre dies, quan la canalla, cansada de buscar l’home dels nassos en cada personatge més o menys estrafolari que apareixia per les cantonades, preguntava pel tal personatge, la resposta era ben divertida, imaginativa i racional alhora: ─L’home dels nassos som cada u de nosaltres. La cultura popular està en perill, però no per pèrdua de memòria o de pràctica, sinó per l’abús i la confusió amb el comercialisme d’intel•ligència Low cost”.
No siguem burros: l’Home dels nassos hem de continuar sent cada u de nosaltres.
Com ho som els “Reis”, els d’Orient (Els d’Espanya són uns altres) als qual (als d’Orient), se’ls anava a rebre fora vila amb torxes i corns marins, però no arribaven mai a entrar, perquè eren immaterials i sobrehumans (producte d’una nostra entranyable utopia). I així va ser fins que algú, amb el mateixa mena d’intel•ligència “Low cost”, va fer-los entrar a la ciutat amb gran despesa de llum, fanfàrries i glamour. Com el Tió, un tronc d’arbre que dorm, impassible al pas del temps, al bosc o a la llenyera, per una vegada a l’any reverdir i revelar-se amb el miracle còsmic de portar el foc, la llum la il•lusió (i si voleu els regals) a cada casa.
Què burros que som, que mica a mica anem abdicant del nostre parentiu amb l’insondable, amb la imaginació, amb la utopia, amb tot allò que ens defineix com éssers d’intel•ligència subtil.

Nomenament amb cua.

Desembre 24, 2011

A 31 de desembre finalitza el contracte amb l’actual director del CCCB Josep Ramoneda que ha estat al front de la institució des de l’any 1989 en que es va fundar.
El nou equip de govern de la Diputació de Barcelona (CiU i PP) han decidit no renovar el contacte fent ús de la seva potestat.
Després de la lògica circulació de travesses amb possible noms per substituir a Ramoneda o, fins i tot, algun moviment reclamant la continuïtat del mateix Ramoneda al•legant la seva excel•lent tasca que ha portat a terme , que es reconeguda pe tothom, finalment l’escollit per substituir Ramoneda és Marçal Sintes.
La proposta la fa el President e la Diputació com a president del Patronat rector del CCCB i està entre els seves atribucions. La proposta sembla que no agradat al soci de govern, el PP que presenta una moció al Ple de la Diputació i també a l’ajuntament de Barcelona en la que s’instava a reconsiderar el nomenament i a convocar un concurs restringit per dotar la plaça. La moció amb el suport del PP i del PSC ( sí el PSC , el mateix partit que nomena a l’anterior director sense concurs) i l’abstenció d ‘ERC i IC-V , derrotant així a CiU, que malgrat la derrota seguirà amb la proposta ja que aquesta no és competència del Ple. Malgrat signifiqui una desautorització del President
Més enllà de la deslleialtat política del PP cap el seu soci de govern no ens ha d’estranyar que el PP no vulgui a Sintes si tenim en compte que el periodista és coautor del llibre Les mentides del PP.

Sintes és periodista i columnista del diversos diaris, dirigeix el departament de Ciències de la Informació de la Universitat Blanquerna i és autor de diversos llibres entre ells,”Què pensa Ernest Lluch, que vaig tenir l’oportunitat de fer-ne la presentació Vilanova ja fa anys. A priori crec que no es pot jutjar la idoneïtat, serà a partir de la feina feta i de mantenir el nivell del treball de Ramoneda que se’l podrà jutjar.
Lamentablement però no sembla la millor manera de començar una nova etapa per molt brillant que hagi estat l’anterior, que ho ha estat indubtablement, amb el condicionament d’haver rebut el rebuig de determinats sectors de manera tant palesa. Convindria donar marges de confiança i si es vol modificar els sistema d’elecció que es faci amb tranquil•litat i debatent-ho en els òrgans corresponents.
I de l’actitud el PP que dir, doncs que més aviat sembla una rebequeria del Fernández Diaz davant un nomenament que no li plau però que no competència seva i que rebutjat de manera sectària. Veurem si té conseqüències polítiques a la Diputació.
Creiem que no que es deixaran passar dies i tot quedarà com un petit enrenou sense cap mena de continuïtat. Veurem.

Interessant!

Desembre 23, 2011

Yo sí estuve allí

Siete años al frente del Gobierno español no se pueden valorar a fondo en unos días. El tiempo se encargará de dar a José Luis Rodríguez Zapatero el lugar que le corresponde en la historia de España, y en la historia del socialismo español. Desde una perspectiva más objetiva y sosegada, alejada de intereses personales o partidistas, se valorarán las decisiones del quinto presidente del Gobierno en democracia, situándolas en las categorías de aciertos o errores, según corresponda. Pero junto a esta valoración debería quedar constancia del inmenso apoyo que ha tenido, como presidente y secretario general del PSOE, por parte de los militantes socialistas. Un apoyo que, para muchos de nosotros, al final de este ciclo se transforma en agradecimiento.
Rodríguez Zapatero empezó su gestión como secretario general dando una lección de democracia. En un partido poco acostumbrado a las elecciones directas entre varios candidatos, Zapatero tendió la mano al que había sido su adversario e impuso un modelo de integración tan ejemplar como, por desgracia, excepcional. A partir del 2004, ya al frente del Gobierno, defendió el programa electoral con sinceridad y valentía. Ni sus peores críticos pueden negar que lo hubiera seguido haciendo en su segunda legislatura, si no le hubiera tocado gestionar la peor crisis económica que hemos conocido desde el crac del 29. ¿Cometió errores? Sin duda. Y con él todos los integrantes de sus equipos de gestión, tanto en el Gobierno como el partido. ¿Había otras alternativas, para dar respuesta a la crisis? Sin duda. Algunas tan nefastas como las que hemos visto en Grecia o Italia, donde se han elegido nuevos Gobiernos al margen de la voluntad de los ciudadanos. Zapatero se mantuvo al frente de un Gobierno legítimo y dio la cara hasta el último día de su mandato, para a continuación facilitar un traspaso ejemplar a su sucesor. Se dispone ahora a dar el relevo en la Secretaría General del PSOE, y se merece hacerlo contando con un reconocimiento de la militancia que sea, cuanto menos, proporcional a su compromiso con el partido.
Tras la derrota sufrida en las últimas elecciones, los socialistas tenemos por delante mucho trabajo que hacer. Un trabajo político que nos va a exigir inteligencia y un profundo ejercicio de autocrítica, pero también un profundo ejercicio de responsabilidad. Porque no sería decoroso que quien estuvo allí de manera evidente, y cabe decir entusiasta, aspirase ahora a sugerir lo contrario. Por eso, los abajo firmantes manifestamos que “sí estuvimos allí”. Que formamos parte de los Gobiernos que presidió José Luis Rodríguez Zapatero y estamos orgullosos de ello. Que fue para nosotros un honor participar en los avances históricos en materia de derechos, de libertades, pero también de bienestar social, que se lograron en la primera legislatura. Y que asumimos plenamente el ejercicio de responsabilidad que caracterizó la segunda. Manifestamos nuestra convicción de que gracias a las políticas impulsadas por José Luis Rodríguez Zapatero en estos últimos años, se ha mantenido la cohesión social pese a la dureza de la crisis. Algo que, desgraciadamente, no se puede decir de otros países de nuestro entorno.
Se suele decir que las victorias son hijas de mil padres y las derrotas, huérfanas. Pues bien, muchos militantes del PSOE pensamos que esta derrota es tan amplia como colectiva. A los que hemos tenido responsabilidades en los últimos años, en el Gobierno o en el partido, nos corresponde ahora ejercer la autocrítica en primera persona del singular. Y en cambio creemos que muchos de los logros de los últimos años tienen nombre y apellidos: José Luis Rodríguez Zapatero. Gracias, presidente.

Soraya Rodríguez Ramos, ex secretaria de Estado de Cooperación Internacional. Inmaculada Rodríguez Piñero, ex secretaria general de Fomento. Consuelo Rumí Ibáñez, ex secretaria de Estado para la Función Pública. Diego López Garrido, ex secretario de Estado para la Unión Europea. Justo Zambrano Pineda, ex secretario de Estado de Seguridad. Javier Vallés Liberal, exdirector de la Oficina Económica de la Presidencia. José Enrique Serrano, exdirector del Gabinete de la Presidencia del Gobierno. Félix Monteira de la Fuente, exsecretario de Estado de Comunicación. Josep Puxeu Rocamora, exsecretario de Estado de Medio Rural y Agua. Anna Terrón i Cusí, exsecretaria de Estado de Inmigración y Emigración.Gaspar Zarrías Arévalo, ex secretario de Estado de Cooperación Territorial. Víctor Morlán Gracia, ex secretario de Estado de Fomento. Beatriz Corredor Sierra, ex secretaria de Estado de Vivienda. Pilar Gallego Berruezo, exsubsecretaria de Interior. Jesús Salvador Miranda, exsubsecretario de Fomento. Fernando Puig de la Bellacasa, ex secretario general de Relaciones Institucionales de Fomento. José Luis Cachafeiro Vila, ex secretario general de Transportes. María Felicidad Montero Pleite, exsubsecretaria de Medio Ambiente, Rural y Marino. Mercedes Gallizo Llamas, ex secretaria general de Instituciones Penitenciarias. Joan Mesquida Ferrando, ex secretario de Estado de Turismo. Felipe Pétriz Calvo, ex secretario de Estado de Investigación.

De taxes i irpfs

Desembre 22, 2011

La presentació dels pressupostos de la Generalitat ens aporta nova informació de les voluntats politiques del govern de Mas.
Enguany la voluntat, un cop fetes les retallades més dures de la història, està en augmentar els ingressos i entre altres possibles solucions instaura una taxa per cada recepta que els ciutadans i ciutadanes usem a la farmàcia.
Parlen eufemísticament de “tiquet regulador”, quan en realitat es tracta d’un cobrament universal d’un euro per cada medicament que adquirim.
La mesura ha rebut la crítica de tothom, col•legis professional del sector mèdic i d’infermeria, sindicats, usuari. En definitiva hi ha pràctica unanimitat en carregar contra la mesura per injusta, discriminatòria i que no ajuda al suposat pressupòsit del govern evitar la compra de tants medicaments.

Recaptar de manera equilibrada i proporcionalment als ingressos dels contribuents sembla el més lògic i és el més just des d’una òptica social.
Els medicaments generalment no es comprem per caprici., són els metges i metgesses els que recepten i per tant està en mans dels professionals el que cada pacient necessita. Receptaran a partir d’ara en funció de les necessitats d’ingressos que tingui el govern?.

Possiblement calguin nones mesures de copagament ( ara ja es fa en part el copagament) però fer-ho sense usar el sedàs de la renda o tenir en compte el malats de llarga durada i els crònics amb un ús de medicament ja fixat sembla clarament una mesura abusiva en el capítol d’ingressos que no es correspon amb els principis de la distribució justa dels impostos i les taxes.
Així treballa el govern.
Segur que es poden trobar les compensacions econòmiques en altres partides i en altres mesures per ingressar el muntant total el que es recaptarà per aquest gravamen econòmic a les receptes
I per acabar-ho de reblar i mostrar com actuen els “millors”, els funcionaris de la Generalitat s’han trobat que els govern els ha descomptat l’IRPF d’un diners que encara no han cobrat en ajornar-se la paga extra fins el 28 de desembre.
Exemplar oi, l’actuació

Investit president.

Desembre 21, 2011

Rajoy ja té la confiança del Congrés i ha estat investit President.
És potser la primera vegada que un partit el PP guanya unes eleccions sense explicar massa el que farà ( potser les ha perdut el PSOE, les eleccions) i és també la primera vegada que un candidat a presidir el govern passa una investidura mantenint les ambigüitats i les incerteses sobre al seva actuació.
Retallat 15.500 milions d’euros i no explicar com ho farà
Apujar les pensions – cosa ja prevista- però no explicar com quedaran els altres aspectes de les prestacions socials.
Bilingüisme i trilingüisme actiu, però poca cosa en concret.
Primar desgravacions i Pals privats…
Tot plegat sona una mica continuisme, a full de ruta ja conegut i prefixat fa temps.
Potser el moment més brillant va ser quan li va endossar al representant d’Amaiur. “Yo a usted no le debo nada”. Té tota la raó.

Rajoy tindrà la comoditat d’una folgada majoria absoluta. Les seves crides a la unitat i al treball comú són assenyades però crec que poc creïble sis tenim en compte com ha actuat ell i el seu partit estan a l’oposició actuant de manera irresponsable. Cal esperar que el PSOE actuï amb més sentit d’estat i doni una lliçó d’oposició responsable i positiva.