Archive for gener de 2012

Portaveu o lloro de repetició?

gener 31, 2012

Suposo que fer de portaveu i saber callar a temps deu ser complicat.
El sr. Homs no ho té fàcil
Fer de portaveu d’un govern que és incapaç de transmetre cap notícia esperançadora deu deprimir una mica.
Fer de portaveu d’un govern que s’autoproclama dels millors i acaba essent d’un suspens permanent no deu ser fàcil d’assumir, més aviat desesperant.
Segurament tot plegat porta a que el portaveu per comptes de llençar missatges del que fa l’executiu es dediqui a desbarrar sobre els altres.
I òbviament l’objectiu preferent són els socialistes.
Ara la perla ha estat el retreure al PSC que es manifestés junt a molts milers de persones contra els retallades indiscriminades del govern.
Afirma que els socialistes han deixat la Generalitat “carregada de deutes fins a les celles”.
I arribant gairebé al paroxisme ho rebla amb la frase antològica: “Estem retallant perquè hem de retornar tots els deutes d’allò que van gastar els socialistes i d’allò que no ens van pagar quan estaven al Govern fa quatre dies”.
Quan un portaveu només sap repetir com un lloro determinada cantarella el millor servei que pot fer a l ‘executiu és plegar i descansar.
Quan l’argument – per altra banda discutible. Ja s’ha repetit de manera recurrent i no en té cap més de millor que ho deixi. El país possiblement ho agrairia.

Per altra banda dues constatacions:que el portaveu s’assabenti del dèficit que van deixar els govern Pujol i faci la corresponent comparativa i veurà que tampoc hi ha tanta diferència i evidentment la feina feta pels governs de Pujol i els del tripartit no resisteixen comparació a favor clarament del tripartit.. La diferència està en com es gestiona la situació de crisi i quan les retallades ,que no dubtem que calguin , es fan de manera desmesurada i sense criteri. Altra cosa és voler aprofitar la crisi per canviar el model de societat del benestar a favor de determinats sectors privats.
I segona , potser després d’un any de governar la cantarella de carregar tots els morts a l’anterior govern ja no cola.
Si us plau o que canviïn d’arguments o que canviïn de portaveu o de totes dues coses.

Viatge romàntic

gener 30, 2012

Hi ha territoris als que la mare natura els ha dotat amb un patrimoni natural que els distingeix. El Penedès per exemple, la natura i el notable esforç de moltes generacions es pot projectar , en moltes coses, però fonamentalment per la vinya i el vi. Després la ma de l’home l’ha anat transformant, per bé amb un seguit de projectes culturals , socials i expositius a l’entorn del vi, magnífics i potents com a idees com el projecte de Vinseum a Vilafranca o el Centre d’Interpretació del Cava a Sant Sadurní però potser també de manera conflictiva pel baix preu del raïm que anualment reben als pagesos. Però sigui com sigui avui la projecció turística del Penedès pot passar amb excel•lència per la cultura al voltant de la vinya i el vi ,l’enoturisme i ho pot fer i fa amb incontestable èxit.
Al Garraf .- si es vol Penedès marítim, cap problema- la vinya va patir amb molta més intensitat les malures de la fil•loxera i el poc interès de la pagesia del moment en replantar al vinya va fer la resta. Ara sembla recuperar-se amb cellers joves prou intrèpids i agosarats per fer vins de qualitat notable.
El Garraf , fa uns quants anys i, per posicionar-se en el discurs de projecció del territori es van inventar raonadament el projecte del terra XIX i la seva concertació en posar l’Esperit del Romanticisme com un referent de cohesió discursiva del patrimoni – molt i divers- i també com reclam perquè turisme i cultura , oci i negoci ,confluïssin.
L’Esperit de l’aventura, la llibertat com a divisa sagrada, la creativitat i els invents, el col•leccionisme i el naixement els museus, les innovacions industrials i tècniques , el folklore i la història..Tot això i més, clar, era (és) l’Esperit del Romanticisme que es va visualitzar amb rutes , centres d’interpretació, activitat cultural al Garraf.
Ara a tot això s’ha redefinit i actualitzat, li han donat personalitat i nom propi encarnant-t’ho amb al nissaga dels Cabanyes, poetes, escriptors, diplomàtics , comerciants, pintors…. A la Masia d’en Cabanyes, seu del Consell Comarcal,prop de Vilanova i amb unes vistes magnífiques es recrea l’atzarós recorregut per la vida del poeta Manuel de Cabanyes ( aquell que escrivia “Menar sense regnes el cavall que es llança pel camins riscosos del Garraf abrupte”..O “Perdó,celeste verge, si al teus honestos llavis vaig arrencar ,costós, un sí d’amor”) que encarna perfectament l’esperit romàntic i per tant pot projectar el paraigües discursiu del patrimoni del territori i constitueix també un reclam per posar una bona jornada gaudint d’aquest exposició i després de les múltiples possibilitat d’un oci recreatiu del Garraf.
Aprofitem-ho, val la pena.

Publicat al Punt/Avui el 27.de gener

Brevíssims (II)

gener 29, 2012

El candidat el PSF a la presidència de França François Hollande ha començat la cursa amb força.
Més enllà de que les enquestes li donin, de bon principi, un avantatge prou sòlid davant Sarkozy, el candidat socialista ha llençat els seus primers missatges.
Clarament missatges de la necessitat de grans reformes fiscals amb una progressivitat manifesta.
Té clar els recursos que necessita i ha quantificat d’on han de sortir i a més ha deixat palesat que la seva reforma fiscal anirà adreçada a recuperar tributacions més altes a les empreses amb beneficis i a les gran fortunes o simplement fortunes.
Hollande recupera les propostes més agosarades del socialisme francès , sense arribar a l’aplicació del programa de màxims que van dissenys els socialistes francesos en el seu darrer congrés sí almenys vol trobar una sortida a la crisi amb mesures alternatives a les que avui s’estan proposant.
No ho tindrà fàcil però és esperançador veure que hi ha voluntat de reprendre mesures segurament més justes i més compensatòries socialment.
La cursa és llarga i cal tenir molt de fons per resistir i guanyar.
Hollande comença bé confiem en que segueix progressant.

++++

Congrés de federació. Els socialistes estem em plena celebració dels congressos de les federacions. A la del Garraf-Penedès també. Fa uns dies el Diari de Vilanova publicava que el company alcalde de Ribes. J. A. Blanco volia presentar-se a primer secretari. En aquell moment vaig escriure un comentari a la noticia. Deia “ confio que hi hagi altres candidats o candidates”. Volia que sorgís una alternativa més creïble que la candidatura de Blanco.
Sembla que serà així i la companya Mila Arcarons ha fet un pas endavant i anunciarà ben aviat formalment la seva candidatura.
La feina feta en aquest darrers anys a la secretaria d’organització crec que l’avalen sobradament.
Noves formes i maneres d’entendre la política ens calen al nostre territori.
Sacsejar un partit acomodat i seguidor sense cap esperit crític la consigna com s’ha anat fent.
Tant de bo la companya rebi el suport que cal i hi hagi una aposta majoritària per ella.
Seria una bona manera de redreçar el rumb del PSC al territori.

++++

S’anuncien els pressupostos de l’ajuntament de Vilanova.
Retallades òbviament però sense massa criteri , com es propi, fins el moment,d’aquest govern.
De moment no hi ha majoria pe tirar-los endavant però ningú dubta que una nova operació amb la CUP i el PP facilitarà la seva aprovació.
De moment l’estructura dels pressupostos sembla que segueix , malgrat el que havien dit, la mateix estructura dels anteriors governs.
Les primeres noticies apunten que en cultura la decisió més notable és la pràctica desaparició el Trapezi i del FIMPTE. Segurament és difícil l’equilibri entre dos festivals, però això ja s’havia més o menys resolt fa temps.
És legítima la proposta de fer-los desaparèixer.
Però essent legítima cal donar raons que justifiquin la decisió i aquestes no s’han donat. Sembla pur caprici
Veurem com acaba tot plegat.
Si dos festivals que donaven encara una projecció de la ciutat desapareixen contradirà clarament el discurs de la necessitat de presència exterior.
Justificar-ho només, de moment, parlant d’una programació estable que de fet ja existeix ,es pobre, molt pobre argumentalment..

Brevíssims (1)

gener 28, 2012

Ja vam comentar que en un Ple extraordinari, forçat per IC-V i PSC, es va aprovar iniciar els treball per la redacció d’un nou Pla General a Vilanova i la Geltrú.
Del ple però sobretot es destacable ,a més de que CiU votés a favor de la iniciativa després d’haver-se manifestat sempre en contra, el silenci estrany del regidor d’Urbanisme. Cert és que cada grup estructura les seves intervencions com vol, però que la defensa de la posició de CiU la fes el regidor de Serveis Socials i no el d’urbanisme no deixa de ser sorprenent.
Potser és que el regidor encara està estupefacte després de colar-li el gol del nomenament del coordinador de la seva àrea sense que sembli que a ell li faci cap gràcia.
O potser és que no res a dir sobre la planificació de la ciutat.
Esperarem que parli per saber que pensa.

+++

Vaig viure en primera persona diversos debats ,fruit d’iniciatives parlamentàries bàsicament d‘ERC, sobre l’ús del català al Congrés, vaig defensar-ho en el meu grup sense cap mena d’èxit i en una entrevista que em van fer deia que possiblement jo ja no seria al Congrés però que el català – i altres llengües- acabarien parlant-se la Congrés amb normalitat més aviat o més tard.
He dit també altres vegades que cal fer entendre que mentre els territoris amb llengua pròpia siguin part d’Espanya és l’estat qui té la condició de plurilingüe i per tant ,sinó l’oficialitat ,si, almenys, el reconeixement i per tant en institucions de caràcter polític l’ús de la llengua hauria d’ estar normalitzat.
No és així encara.
Dic tot això perquè en l’edició del dijous del diari ARA el notari sitgetà Lluis Jou publicava un més que interessant article que sota el títol d e “ El català al Congrés de diputats” feia un seguit de raonament molt encertats..

+++

Enquesta al Periódico. La projecció del vot segueix pràcticament essent la mateixa de les eleccions. Els dos partits més nombrosos CiU i PSC es mantenen un amunt o un avall, el PP s’estanca i ERC i IC-V lleugerament a l’alça. La resta pujada de C’s i desaparició de SI. Possiblement el retrat electoral manifesti una estabilitat malgrat el suspens mínim que una majoria de la població dóna a l’acció de govern.
El desgast no es trasllada.
En part crec que la mateixa enquesta ho aclareix quan dedica una part al PSC. Ni els canvis de persones a la direcció no ha generat encara – potser mai- la confiança suficient com per recuperar vot i per altra banda una majoria del enquesta veu en el PSC un continuisme que no afavoreix la seva imatge com alternativa creïble al govern de CiU.
No es descobreix res que no intuíssim després de veure com va anar el Congrés que al meu entendre no va ser res més que una sessió de maquillatge
I en els temps que corren amb maquillar la realitat no n’hi ha prou.

Ara potser sí que aprimarem les administracions

gener 27, 2012

Cíclicament es reprodueix el debat sobre la necessitat d’aprimar les administracions , ara en mig d’aquesta greu crisi, les veus que reclamen la supressió d’algunes entitats administratives ha augmentat de manera significativa.
La majoria de les veus reclamen la supressió de les admiracions intermèdies entre les dues bàsiques, el govern del País i els ajuntaments.
Ara li ha tocat el torn a la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, qui a través d’un article molt interessant a la Vanguardia , fa aquesta reflexió-proposta prèvia a la creació de la comissió que ha de redactar l’avantprojecte de la Llei de Govern Locals, possiblement en el text d’Ortega hi deu haver subjacent la voluntat de indicar quina és la voluntat del govern i fixar posició política ja, davant el debat posterior que ha de tenir lloc al sí de la Comissió i després en el ple del Parlament de Catalunya.

Alguns temes que sobresurten novament. Marc competencial. És una evidència manta vegades denunciada de la impossibilitat dels ajuntaments d’assumir aquells competències , que essent una demanda consolidada entre la ciutadania, no són competències de la mateixa administració local , les més sagnant moltes vegades es donen en el marc educatiu, llars d’infant,escoles de música.. o bé en les despeses socials Es reclama definició clara de quin és el marc competencial però si no hi ha després un bon finançament tampoc la llei no resoldrà res de res. Un cop més entrarem en el terreny de les lamentacions tant frustadores com innecessàries si tothom complís el seus compromisos.

L’altre gran tema que cal variar amb urgència i que haurà de tractar aquesta Llei de Governs Locals és el del finançament que ara és un forat negre dels ajuntaments. No s’ha resolt en tots aquesta anys de democràcia. És el gran deute que tenen els governs central i de la Generalitat amb el món local. Però a més de no resoldre’s el problema l’actuació pràctica de les institucions l’ha agreujat encara més.
Els Parlaments autonòmics o el mateix Parlament de Catalunya amb la seva funció legislativa ha generat un “corpus legal” que en masses ocasions ha anat en detriment de les finances municipals, atorgant funcions i responsabilitats al ajuntaments però ignorant com aquets s’han de finançar ( el cas més flagrant en aquest sentit va ser en el seu moment la llei que regulava sobre les gosseres) .

Però la clau de volta sobre el futur de els organitzacions està en repensar el seu paper i la seva idoneïtat. Avui entre govern i Ajuntaments i trobem Diputacions i Consells Comarcals. Podríem trobar-hi les mancomunitats però aquestes són de caràcter voluntari , per tant no entrarien en l’obligatorietat de la seva formació i funcionament. Per tant sembla obvi que Consells i Diputacions hauran de passar pel sedàs de la sostenibilitat de l’administració i més quan , malgrat s’hagi renunciat de moment a l’aplicació de la llei de vegueries.

Fa anys l’anomenat Informe Roca ( per Roca Junyent, clar), un extens document sobre com aprimar l’administració i que qüestiona alguns Consell Comarcal i passava a reduir els ajuntaments catalans del prop dels 900 actuals a gairebé la meitat va ser guardat amb pany i forrellat als calaixos de l’oblit. El localisme mal entès – recordis que sense ser de cap manera efectiu ja hi havia enganxines que deien que alguns no volien ser un barri de Vilanova, o altres ja preparaven el trabucaires per defensar legítimament un reducte de 100 habitants, per no anar més lluny- i la voluntat de no molestar a ningú va prevaldre sobre una discutible però raonada manera d’estructurar i reduir els nivells de govern a Catalunya.
Ara la crisi ens ha tret la bena del ulls i cal fer alguna cosa o almenys proposar-la. Ara ens adonem , tard segurament si repassem les opinions del moment de la seva creació ara fa 25 anys, de que el Consells Comarcals potser són sobrers – tots en tenim al culpa si fos així- , i això es diu malgrat valorar la bona ferina que han fet la majoria d’ells. O potser , possiblement sigui necessari que el cal eliminar són les diputacions, però que quedi clar que els recursos que avui tenen passin als ajuntaments directament i sobretot a aquells més petits i per tant amb menys possibilitats.

Potser ara es passarà de la recurrent i cíclica reflexió i definitivament estructurarem una administració més reduïda. Però seria bo que en el debat previ a l’eliminació d’algun d’aquest nivell – Consells o Diputacions- hi hagués també la convicció que aquestes institucions han estat també eines per configurar i estructurar territoris i per tant referents a l’hora de construir “comunitat”. La maduresa institucional ens pot porta a suprimir administracions, segur. Suprimir sí, però fer-ho, no només pensant en el cost i l’eficàcia, sinó també com la bona feina que han fet algú l’ha de seguir fent.
Força feina tindrà aquesta comissió de la Llei de Governs locals, que la faci amb rapidesa i tranquem definitivament aquest debat obert fa més de trenta anys.

Publicat al Diari de Vilanova el 27.de gener

Nou pla general.

gener 26, 2012

Cada cop que era preguntada sobre la possibilitat de la confecció d’un nou Pla General per la ciutat de Vilanova l’alcaldessa deia que no. Que no era cap prioritat ni creia que fos adient en el temps de crisi.

Dilluns es reunia el Ple de l’Ajuntament amb caràcter extraordinari amb una sessió demanda per IC-V i PSC amb un únic punt de l’ordre del dia que era precisament fixar el procediment per la confecció del nou del Pla General.

Seguint la seva trajectòria l’alcaldessa i el seu grup haurien d’haver votat que no, però ensumant-me la derrota voten que sí juntament amb PSC. IC-V i les CUP , el PP coherent amb el ha dit fins ara vota en contra.
Àmplia majoria doncs per tirar endavant la proposta formulada per l’oposició.
La suma del vot del grup de CiU no deixa de ser un vot tàctic per evitar assumir la derrota i d’aquesta manera sumar-se a una majoria oblidant el que fins avui han dit i defensat.
Governar , o fer-ho veure.
Dir sí a tot i després buscar la manera d’escapolir-se del compromís.

Caldrà estar amatents perquè es compleixi el compromís i llegint les declaracions de l’Alcaldessa quan diu : “haurem de veure d’on traiem els diners i haurem d’anar vigilant molt qualsevol resolució que pugui ser negativa per la reactivació del territori” tot fa pensar que s’intentarà posar tots el entrebancs possibles perquè la proposta no tiri endavant.

I el cert és que ara és el moment de fer un nou Pla i a més de fer-ho definint les estratègies de la ciutat pels propers anys. En un moment de recessió i amb la convicció de que el sector immobiliari no serà ja , almenys per molts anys, el mateix , cal revisar amb profunditat com es pot modificar alguna de les pautes que definia l’anterior pla. El creixement es moderarà i alguns sectors urbans poden, fins i tot amb pactes i contraprestacions desclasificar-se.
En fi que caldrà que l’oportunitat que dóna la proposta de part de l’oposició tingui una possibilitat real de tirar endavant. Crec que es bo per la ciutat i crec també que ara és el moment.
Amatents però a les estratègies dilatòries del govern que segur que hi seran.

No és això.

gener 25, 2012

“Aquest cap de setmana en algun congrés hem vist com aquests sectors apostaven -una altra vegada- per un grup parlamentari propi a Madrid dels socialistes catalans, alhora que -aquests mateixos- defensaven la candidatura de Rubalcaba. Tot un contrasentit que va ser rebutjat sense pal•liatius.”

Aquest paràgraf correspon a una article del periodista Toni Bolaño publicat al digital El Debat.
Em sento al•ludit vaig coincidir en el mateix congrés que Bolaño..
Vaig defensar i es va aprovar l’esmena del grup propi del PSC interpretant el text de l’esmena presentada i alhora vaig manifestar que si era escollit delegat no votaria a la Carme Chacón.
Evidentment no vaig sortir escollit.
Ara bé no em vaig manifestar a favor de votar tampoc a Rubalcaba, per tanta assimilar en aquest cas els que defensem el grup propi amb el contrasentit de donar suport a Rubalcaba no és massa precís perquè ningú va fer manifestació explícita de suport a aquest candidat.
Alguns l’acusen de jacobí , potser és cert.
Però les actuacions de Chacón en l’eix nacional no és que sigui per tirar coets. Recordo l’article sobre l’estatut després de la sentència del Constitucional gairebé alabant la sentència. La seva tèbia resposta davant l’actitud ferma de Montilla, no fa pas masses dies deis que havien “perdut” massa temps en temes territorials, referint-se la relació Catalunya-Espanya i ara amb aquesta carta publicada en un diari sobre la batalla contar el concert econòmic.
No em convencen els seves actituds respecte al tema nacional.
Però tot plegat és irrellevant ja que no aniré la Congrés del PSOE, però deixo constància d’algunes de les esmenes que es van aprovar a la Federació del Penedès –Garraf.

Punt 86.
Afegir.
Es necesario reconocer que es el estado quien tiene la condición de plurilingüe es el estado y en este sentido el gobierno del estado promoverá la incorporación en los curriculums escolares del ámbito del estado de la enseñaza de las lenguas cooficiales asimismo se crearán cátedras de estas lenguas , aportando los recursos necesarios para que sea posible esta incorporación.

Punt 122.
Afegir.
Será necesario modificar la legislación para que aspectos decididos por las CCAA por refrendo popular no puedan ser revocados por el TC.
Asimismo se procederá a legislar sobre la posibilidad de referéndums sobre aspectos claves para profundizar en el autogobierno de las nacionalidades.

Punt 123.
Afegir
En el darrer punt.
Seguiremos avanzando en la concepción federal del estado con las reformas necesarias para una financiación justa y necesaria para las CC.AA. Asimismo estableceremos un tope en los fondos de compensación solidaria.

Punt 370
Afegir.
La adjudicación y gestión de las becas se hará des de la proximidad y en este sentido se transferirá la compendia y los recursos a las CCAA que tengan ya efectivamente las competencias en materia educativa.

Punt 430.
Afegir.
Como muestra de esta democracia interna los partidos que acudan federados o coaligados con el PSOE en las elecciones generales formarán grupo propio en el Congreso y establecerán un acuerdo de relación con el Grupo Federal del PSOE. Promoveremos la reforma del reglamento del Congreso para hacer posible este punto.

El diners de xiclet

gener 20, 2012

Els fons de l,’addicional tercera de l’Estatut, són un fons previstos per pagar infraestructures.
Cal presentar i negociar un conveni amb l’estat amb l’obra que es vol executar i després del natural estira i arronsa s’apliquen els diners a l’obra determinada.
Cap d’aquets diners és per la depesa ordinària, diguis, pagar subvencions, diguis pagar proveïdors o ajuntaments i per descomptat no són per pagar els sous dels treballadors.
Tot i això hem sentit en el darrers mes que gairebé tots els impagaments de la Generalitat són culpa de no haver rebut de l’estat aquest diners en ela
seu moment.
Cal que es paguin i és evident i es de rebut fer-ho
Cal que es digui a quines obres aniran
I per tant és evident que aquest diners no donen per tot perquè són diners finalistes per obres, La vicepresidenta Ortega deia l’altre dia des de la tribuna del Parlament quan era interpel•lada sobre els deute de la Generalitat amb els ajuntaments que si haguessin rebut els fons de la discòrdia ja haguessin pagat.
Fa quinze deies el Conseller Mas Colell deia el mateix respecte a la part de la doble de Nadal que els treballadors de la Generalitat havien de cobrar més tard.
El mateix discurs sobre l’ajornament dels pagaments de la llei de barris
Aquets diners sentiren com un xiclet , serveixen d’excusa per qualsevol cosa.
Però arribarà un dia o bé perquè cobrin – que estaria bé que fos aviat- o bé perquè sumin a tot allò que diuen que pagaran amb els 700 i escaig de milions i es veurà que no donen per pagar tot el que han dit.
Mentre però l’excusa de mals pagadors és prou evident.

Una més….I en van….

gener 19, 2012

La llei de barris va constituir en el seu moment una de les lleis més importants de govern progressista i catalanista.
Va ser una llei que, promovent la rehabilitació de barris que pel pas del temps i la poca inversió s’havien degradat, tenien l’oportunitat de renovar-se urbanísticament i alhora aportar programes de caràcter social i econòmic per garantir la cohesió.
Era una magnífica mostra de l’actuació global en espai ciutadans que el pas del temps i altres circumstàncies havien degradat.
Inversions potents que aportaven Generalitat, Ajuntament i inversió privada.
Més d’un centenar de ciutats i pobles del país han pogut efectuar un seguit d’obres de remodelació que han posat en solfa el valor de molts barris de Catalunya.
Va ser un inversió que va generar rehabilitació, remodelació, reviscolament de l’activitat social cívica i comercial , treball, cohesió i sobretot mostrar que és possible una actuació global.
Validar que determinades inversions són elements que globalment ajuden a la cohesió , sobretot en barris que tenen alts nivells de concentració d’immigració o de risc de despoblació.

Ara sabem que el govern dels “millors” -terme que cada ja ha perdut el seu significat aplicat a aquest govern de CiU- ha manifestat que endarrerirà els pagament de la part que els pertoca de les inversions.
117 ajuntaments quedaran “penjats” fruit d ‘un incompliment més de la Generalitat que no ha sabut gestionar la seva tresoreria per complir els compromisos que marca la seva pròpia llei.
Ara sembla que volen prorrogar la seva aplicació al llarg dels propers quatre anys amb la consegüent aturada o endarreriment de les obres ja començades.
Doble problema doncs, deixar penjades actuacions urbanístiques amb al consegüent degradació i els ajuntament novament hauran d’afrontar els impagament de la Generalitat.

Donada la importància dels resultat de la llei i la situació incòmode en que queden els ajuntaments implicats seria exigible que la Generalitat fes front als seus compromisos com reiteradament reclamen d’altres institucions,
Predicar amb l’exemple és una bona mesura i dóna credibilitat.

De lectures

gener 18, 2012

Bones intencions.
Maria Mercè Roca.
Col•lecció Clàssica. Nº 907
Editorial Columna.
Barcelona,novembre 2011

Aquesta novel•la arriba després de sis anys de silenci literari degut a la dedicació a l tasca parlamentària d e Maria Mercè Roca. És doncs sens dubte una novel•la esperada i amb força interès . La meixa autora ha afirmat “Ja feia temps que tenia clar que volia tornar a escriure”
I ha tornat amb “Bones intencions” novel•la en que tracta de com algunes circumstàncies personals poden portar a l’ensorrament del món que t’envolta, que l’imaginaves plàcid i la realitat era una altra.
La nova novel•la Bones Intencions és una novel•là que es desenvolupa en diversos plans. La primera part és la constatació de que una vida plàcida que porta la protagonista pot quedar sacsejada pel descobriment de manera casual la relació que el seu marit té amb un altra dona, molt més jove que la protagonista, companya professora de la seva filla. Va narrant en una magnífica descripció la quotidianitat que envolta a la Valèria, la protagonista. Casada, aparentment feliçment, amb dos fills una que ja campa per la seva i un fill amb vel•leïtats independentistes que es posa en algun embolic. Un pare ja gran que enyora al seva antiga vida a pagès, la seva cuidadora una sud-americana que viu turmentada per enviar diners a un fill que et dóna la sensació que se’n aprofita descaradament. Els vells amics i amigues que organitzen un dinar de la gent que van fer COU plegats, amb el lògic repàs de la vida dels companys. En definitiva una situació que ,aparentment plàcida, es trastoca en un moment clau, durant la festa de l’aniversari del marit en intuir una infidelitat . A partit d’aquí o el cataclisme o la superació.
La segona part és la història de la voluntat de superació i la història de les segones oportunitats a les que tothom té dret i que tothom és mereix. Tres amics de la Valèria amb la seva consegüents història negativa, amb una història personal més aviat de fracàs ja sigui personal o professional; en definitiva tres perdedors són cridats per la protagonista per tirar endavant un projecte empresarial, que essent vist per ells com una fugida endavant de la mateixa Valèria els suposa el repte de sortir del forat negre en que es troben i la vida els ha portat.
La consideració de l’oportunitat i les reaccions que cada un dels nous protagonistes tenen davant ,des del reconeixement de la seva situació, fins a la pura i dura negació o del dubte en la pròpia autoestima.
Una segona oportunitat quan la vida els és adversa.
Una segona oportunitat que accepten i aprofiten.

La novel•la té una to optimista en els seu desenllaç, segurament les batalles per sortir del forat negre és una batalla que no sempre té una sortida feliç. No obstant en aquesta novel•la els personatges viuen el seu propi recorregut per trobar com a mínim la tranquil•litat, la feina , l’esforç per recuperar l’equilibri que els permet reeixir positivament i afrontar el repte de viure una altra vegada .

Un dels aspectes que crec té la narració de Roca és que amb una placidesa com la que vida de la protagonista està posant damunt de la taula es fets que d’alguna manera configuren la nostra societat. Amb els tems que en són protagonistes, la immigració, la dependència, les lluites dels joves, la incomunicació generacional… Fets que són quotidians i que prenen caire de bona literatura amb la ma destra en combinar-los i en presentar-los de la Maria mercè Roca.

Llibre de bon llegir, sobretot en un moment en que la crisi fa aflorar ,possiblement ,el pitjor de cadascú i un cert individualisme destructiu. La voluntat d’oferir i acceptar segones oportunitats i la decisió d’afrontar el repte més dur que es canviar la pròpia vida és realment un repte ineludible en moltes ocasions. Acceptem-lo si cal.
Lectura molt interessant i alliçonadora, potser massa optimista però també agrair que hi hagi encara persones amb la voluntat d’oferir noves oportunitat quan tots els camins semblen barrats.