Archive for Març de 2012

Per fi pressupostos.

Març 31, 2012

Sí , per fi el govern Rajoy en consell de ministres ha aprovat i ha presentat públicament els pressupostos.
Pressupostos que no cal dir són d’una precarietat notable. Amb el descens percentual respecte als anteriors més gran de la història
Retallades en infraestructures i en algunes prestacions socials.
Congelació salarial i plantilla del funcionariat contra el que s’havia dit durant la campanya electoral
Pujada dels imposto de la llum i el gas que es traslladaran als usuaris i també l’especial del tabac.
Continuem sense gravar les gran fortunes i s’apugen lleugerament algun tram dels impostos de societats..
En definitiva que són uns pressupostos que a més de minvar encara més les partides socials graven les economies familiars, amb la consegüent baixada del consum.

Si els analistes afirmen que el resultat de les eleccions andaluses són un primer toc d’atenció al govern i a les politiques de Rajoy va fer bé, malgrat sigui d’un cinisme polític extraordinari, presentar ara els pressupostos conegut el resultat electoral i per tant evitar encara més danys.
Perquè Rajoy segueix fent el contrari del que va prometre durant la campanya electoral i així és evident que la seva credibilitat vagi esllanguint-se.
Però encara és més fotut que el President del Govern no surti , donada la gravetat de els xifres, a explicar-les ell mateix. Ja es va amagar en el tema de la reforma laboral.
El mimin que cal demanar a un President de Govern és que afronti personalment les mesures dures que aplica, però suposo que poca vergonya que li deu quedar el frena a sortir i haver d’esmenar-se ell mateix la plana.

Sentint aquell crit corejat durant la manifestació del 29 –M :Mariano no llegas la verano!!, doncs que voleu que us digui…

No m’ho puc creure

Març 30, 2012

Copio textual el que diu el programa del PSC a les eleccions generals:

“L’elaboració d’un pla estratègic del tercer sector que permeti modificar la Llei de Subvencions i aspectes fiscals en la Llei de Contractes de l’Estat. I en aquest marc, reconsiderar el model del 0,7% incorporant la seva territorialitzazió i les preferències del ciutadà en el destí dels seus fons: no solament església o altres finalitats, sinó projectes concrets.”

Interpreto que territorialitat d’acord amb els debats previs és la plena decisió a Catalunya del que es recapti per les aportacions voluntàries dels contribuents catalans
Però per sorpresa meva en el debat d’una moció al Parlament de Catalunya,moció que insta l’Estat a complir amb la sentència del Tribunal Suprem sobre la territorialització del 0,7% de l’IRPF llegeixo al “singular digital que la diputada del PSC Eva Granados “ha argumentat el vot en contra de la resta de la moció dient que el PSC no és independentista. I ha apostat perquè “tot el que recau a Catalunya no s’ha de quedar a Catalunya ja que ha d’haver una quota de solidaritat amb la resta de l’Estat”. Per això, ha conclòs que el model de la moció no respecta l’Estatut ni les sentències.”

Que el PSC no és independentista ja ho sé, però parlar de solidaritat és un mica paradoxal quan el mateix PSC parla de la necessitat de posar un límit a aquesta solidaritat interterritorial en el nou sistema de finançament . No és el mateix certament però potser que comencem amb el 0,7 a posar límits a les aportacions a l’estat i més en ser una aportació individual i segur que encara té més sentit la territorialització.
Sinó ,la Sra. Granados ja m’explicarà que volíem dir en el nostre programa.
A veure si comencen veure perquè hi ha força gent que no acaba d’entendre’ns.
El cert és que jo no m’acabo de creure el que fem després del que diem o escrivim.

Fem vaga.

Març 29, 2012

A Vilanova a les 6 de la tarda concentració a la Plaça de la Vila

Quim Nadal al Punt/Avui

Març 28, 2012

El Punt/Avui d’ahir publicava una interessant – com sempre- entrevista a Quim Nadal , l’excusa – que tampoc en calen per fer-li una entrevista- era els prop de cents dies de la nova direcció del PSC entre altres coses.
No hi ha dubte que alguna de les seves respostes són prou clares com discutibles com quan afirma que :
“Quan la gent es troba al caire del precipici no s’està de filigranes identitàries.
Segurament el que cal és que les filigranes identitàries i la resolució de la crisi vagin del bracet, que una no sigui possible sens l’altre, que els drets socials i nacionals esdevinguin una mateixa raó.

Però també accepta l’ambigu paper que té el PSC en els temes d’àmbit nacional, la seva resposta és prou entenedora, al meu interpretar, d’aquest dèficit
-Hi ha un greuge nacional, hi ha un problema entre Catalunya i Espanya?
-El greuge nacional CiU el té mal enfocat i, per tant, és de no-resolució. Si parlem del PSC, tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari i no hi interferís constantment. No hi ha dues ànimes, catalanista i espanyolista, sinó una més d’esquerres i una altra més socialdemòcrata, negociadora i eventualment identitària.
Per fi algú parla de dues ànimes, allò que tantes vegades s’havia negat incomprensiblement ara es acceptat per una de les veus més lúcides del PSC. Crec que encara en seguim movent amb una creta ambigüitat pel que fa a temes com les balances fiscals amb unes intervencions que potser amb una part de raó però amb un percepció pública allunyada d ela centralitat que hauria de tenir el PSC o més encara sense que s’entengui la proposta federalista que cada cop engresca a menys gent.
Ara el PSC vol contraposar un nou concepte “ patriotisme social” al “patriotisme de bandera” que diuen té CiU. A mi em sembla que un sense l’altre són igualment estèrils al nostre país, la bandera i la justícia socials han de ser el mateix , del contrari crec que seguirem marejant la perdiu.

Rumb a Ìtaca.

Març 27, 2012

El timó que el President Mas té penjat al seu despatx ha posat i fixat rumb cap a Ìtaca
I ja sabem que al travessia cal que sigui llarga per aprendre moltes coses.
M’admira la capacitat que tenen els comunicadors de CDC per llançar , aquest cop per via del Congrés, propostes que segur que generen expectatives nacionals , que no sé si tenen, encara , majora social però que tenen la capacitat d’engrescar a força gent.
El cert és que, a més de generar expectatives i d’engrescar perquè pugem al vaixell per la travessia, cal donar exemple.
Està bé llençar el missatge però estaria més bé que es correspongués desprès amb el fets, que són més tossuts que les paraules.
El paper, ho aguanta tot però és am la pràctica que cal demostrar que de veritat el vaixell té rumb.
Però el que no es pot , tot entenent que cal garantir-se el dia a dia , fer del PP la crossa constant.
El PP que més enllà de la seva posició històrica de rebuig a l’Estatut esta`en aquests moments iniciant un procés recentralitzador que ben segur que després de les eleccions andaluses encara ho accelerarà més.
És evident que ningú està lliure de contradiccions però aquesta mena de estranya situació d’acabar un congrés als crits d’independència i a l’endemà, contradir-se en l’abast d’això de l’estat propi i per altra banda mantenir el permanent acord amb el PP, quan hi ha majories alternatives diferents i potser més coherents amb el que s’ha aprovat al Congrés, nos deixa de sorprendre i fer dubtar de la voluntat de CiU.
I per altra banda ja m’agradaria que aquesta idea de la independència – no em fa res apuntar-m’hi- anés acompanyada d’unes polítiques socials que estan anys lluny del que avui practica CiU , doncs que voleu que us digui, potser farà que a Ìtaca només hi arribin un quants privilegiats. Si és així no m’interessa.
Salto del vaixell

Cirerers , vots i el català.

Març 26, 2012

Cireres. Caminada per l’extrem nord del Garraf.
Volíem contemplar l’espectacle dels cirerers en flor i fer alguna ruta als voltants de Sant Climent de Llobregat. Potser no vam triar al ruta més adequada però vaja els dos objectius complerts. Visualització del cireres en plena florida , tot i que potser d’aquí una setmana o deu dies encara estarà més pletòric i una bona caminada.
De Sant Climent amb pujada sostinguda fins a al creu de Querol, una important cruïlla de camins .Creu de terme amb una frase de Sant Francesc d’Assis recordant que hem de tractar a la natura amb respecte. De la creu de Querol cap el coll del mateix nom i la Penya del Moro fins arribar al peu del repetidor.
Des d’aquí baixada per un corriol ben senyalat que ens porta fins una pista que ve de Torrelles i tornada a Sant Climent, amb baixada constant.
Caminada de prop de set o vuit quilòmetres pel camí carener amb pujades fortes i descensos també ràpids una mica trencacames.
Però la vista dels bancals de cireres es gratificant.
Un Garraf molts ufanós de vegetació comparat amb el més proper a Vilanova i per descomptat la pluja d ela setmana passada ajuda a trobar un bosc més verd.
Ens creuem amb una cursa que puja des de Torrelles. I ostres, fan patir una mica trobar els corredors en plena pujada.

Vots: el resultat d’Andalusia trenca la predicció demoscòpica.
L’anunciada davallada del PSOE no ha estat ni de bon tros la prevista. La pírrica victòria del PP d’Arenas pot propiciar un govern d’esquerres amb una còmoda majoria.
De la majoria més que absoluta que proclamaven les enquestes al resulta real, hi ha sens dubte una gran diferències tot i que el PSOE ha perdut pes. Per altra banda a Astúries el PSOE guanya i augmenta el vot tot i que tampoc ho tindrà fàcil per governar , s’intueix un pacte entre Foro i PP.
La primera comtessa lectoral després de les generals pressuposa un toc d’atenció al PP i potser, potser assenyala que el PSOE ha frenat la caiguda. Però Clarà veure com es gestionen els resultats i sobretot cal que si hi ha govern d ‘esquerres facin una bona neteja de la Junta. Convindria!

El Català. Escolto el vicepresident el PSOE del Parlament Europeu comentant que això del català a l’euro-cambra més que difícil és una demanda innecessària. Ja hi som altre vegada. A veure que dirà ara el PSC. És moment de plantar cara d’uan vegada. Ja no valen ni excusés ni raons estratègiques. No està el tema de la llengua com per jugar. Decisió i coratge.

capdavanters

Març 25, 2012

He llegit en un extens publi-reportatge sobre casaments publicat aquest dies a la premsa comarcal, el deuen publicar ara que ve el bon temps- i per tant bon moment per festejos del “clàssic” “bodas, bautizos , comuniones y banquetes ”- i he de dir que la lectura del reportatge m’ha produït una certa sorpresa, sobretot quan s’afirma que les nostres comarques, El Garraf i l’Alt Penedès són de les comarques a on es celebren més casaments de promig en el conjunt de les comarques de Catalunya. La sorpresa no ve tant per decisió de les parelles de fer palès el seu compromís de viure plegats ,en la sort i la dissort en la salut i la malaltia, a través d’una cerimònia ja sigui civil o religiosa, sinó que la meva sorpresa ve perquè la informació prové dels treballs de l’IDESCAT. No sabia que incloïa entre els seus estudis i valoracions estadístiques sobre els casaments – ara caldria contrastar-la amb la dels divorcis per veure si es correspon també a les dades estadístics de casaments- i en segon lloc, sorpresa perquè no sé entreveure quins elements són els que porta a que els nostres territoris siguin propicis als matrimonis. Potser les fades de les fonts de les Deus i les Dous?. Potser la influència de l’esperit d’alguna princesa enamoradissa del Castell de Foix? . O els efluvis dels magnífics vins del país o les flors màgiques que es troben a les coves de Sitges com diu la llegenda? Potser hi té a veure la barreja dels terrals i les marinades que fan una combinació perfecta de corrents harmònics i en neixen les parelles formals?
Ah! Qui hi ho sabés.
Sembla que guanya i va en augment sostingut el procediment civil del matrimoni. Alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores s’esmercen , diàriament, en solemnitzar i fer agraïda la cerimònia de donar carta de legalitat, per atribut constitucional, a les persones que volen oficialitzar els papers de convivència plegada. Mentre van tancat les oficines de registre de parelles de fet i les esglésies veuen minvar els qui s’acosten a casar-s’hi. Segurament els costos són més baixos i les taxes per casament deuen ser força més reduïdes però no deixa de ser la xocolata del lloro del cost d’un casament previst d’una manera tradicional.
Caldrà analitzar un cicle anual per veure si seguim al capdavant o la crisi i la taxa d’atur, en la que també estam al capdavant, ha influït en la voluntat d’oficialitzar a través del matrimoni els aparellaments.
Però més enllà de les estadístiques potser també hauríem de veure positivament la xifra, si hi ha gent amb voluntat de compromís – i això del matrimoni ho és o ho hauria de ser – i amb empenta caldria que ho podéssim traslladar a altres paràmetres de la nostra col•lectivitat i potser ens aniria una mica més bé i ens animaríem força més.
Què hi diria l’ IDESCAT?

Publicat al diari El Punt/Avui el 23 de març

Exercici de memòria.

Març 24, 2012

Ahir al vespre al Foment vilanoví, ple de gom a gom, i rodejat de col•legues i amics, Francesc Marc Álvaro va presentar el seu darrer llibre : Entre la Mentida i l’oblit”, El laberint de al memòria col•lectiva, publicat per l’editorial La Magrana.
Durant la presentació va intervenir l’editor Jordi Roureda que, després d’assenyalar que era el seu primer llibre com editor, va glosar la qualitat del text, i va explicar que un dels moments més plaent de l’editor és quan llegeix l’original i el de Francesc Marc Álvaro el va colpir per la seva qualitat formal però també pel tractament que fa de la memòria col•lectiva.
L’ Ignasi Riera va parlar dels referents socials i polítics de l’autor, diferents per raó d‘edat del seus, i com algú ja format en uns sistema de llibertats, imperfecte encara, pot analitzar situacions d’un passat molt més complex que l’actualitat.
Va recalcar que és un llibre que no obra ferides tot i que el tema d e la memòria segons l’ús que se’n faci és un tema carregat de possibles biaixos.
L’escriptor David Castillo ens va presentar el Francesc Marc Álvaro a principis els 90 arribant a la redacció de l’Avui i les trifulgues d’un periodistes joves que s’obren camí entre dinosaures.. Afirma que va ser estimulat treballar al seu costat. Que és un liberal antiautoritari i que en aquest llibre tracta el horrors del segle XX des de la pietat.
El politòleg Carles Duran assenyala que el llibre tracta el tema del mal, i va fer un recorregut per les teories del mal des del antic teòlegs passant per Rousseau i Kant per arribar al concepte de la “banalitat del mal” de Arendt. Va acabar amb el desig que potser sestaria bé, més que voler fer el bé, que és una tasca èpica, caldria que intentéssim no “fer el mal”

En Francesc Marc Álvaro va deixatar quatre idees al voltant del llibre i del valor de la memòria ,de la memòria personal per traçar el recorregut vital i social. La memòria com un instrument de realització personal. De la presentació editorial del llibre recollim aquetes paraules que són molt definitòries de l’esperit del llibre: “Llibre agosarat que convida a pensar en la matèria primera de la nostra identitat personal i col•lectiva. Tota memòria és una elaboració subtil, molt fràgil i complexa, que combina record i oblit. L’autor recorre en aquest llibre diversos casos concrets vinculats a la memòria col•lectiva mundial, europea, espanyola i catalana que s’incrusten en el nostre present amb dolor i amb polèmica, i ho fa combinant exemples de la política, literatura, cinema, art..”.

Francesc Marc Álvaro està considerat com un dels periodistes i opinadors de referència al nostre país, les seves col•laboracions al diari La Vanguardia o a les divers es tertúlies són seguides amb interès per la seva sagacitat, per la seva ironia i per la lucidesa dels seus anàlisis.
Álvaro ja havia publicat altres llibres. Que pensa Pasqual Maragall?,Perquè no engeguem la política?. Ara sí que toca!. Una política sense país. Els assassins de Franco, altres de col•lectius i amb Entre l’oblit i la mentida , ens ofereix aquest capbussament en la memòria com una manera d’interpretar el present.

Una presentació que va esdevenir un espai de reflexió a l’entorn de com col•lectivament podem ordir la convivència a través del records personals i col•lectius.
Interessant, molt interessant!

El lladre que pinta verges

Març 23, 2012

En la darrera quinzena bona part del diaris d’abast nacional i espanyol i algunes emissores també d’altes audiències ens retorna la figura de l’Erik el Belga, com ja va passar a l’estiu del 2010 a rel d’una sentència, per qui no el recordi “ el Belga” és un “xoriço”, vaja un lladre especialitzat en robar obres d’art que va tenir un trist pas per la nostra ciutat.

No he acabat d’entendre aquesta fascinació que a vegades tenim per certs delinqüents. Es evident que certs transgressors de les normes de comportament col•lectiu generen correts de simpatia o, si més no, de comprensió, hi ha casos estudiats i raonats, El rehabilitat Lute, el farsant de primera conegut com el Dioni, el cinematogràfic Vaquilla ,o l’inoblidable i fotogènic Cojo Manteca i altres peces de potser menys envergadura però totes amb el seu historial més o menys carregat . El trencament de la norma, la contestació d’una certa rutina social, la rebel•lia com a síndrome d’un malestar més generalitzat. En fi de Robins Hoods n’ hi hagut pocs i comptats malgrat molts delinqüents han invocat la seva simpàtica imatge per apropiar-se dels que es dels altres o de propietat col•lectiva. Fins i tot ha arribat constituir una curiositat sociològica com va palesar l’exposició Quinquis dels 80 / Quinquis de los 80 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Fa poc l’editor Ernest Folch en un article al diari Ara feia una afirmació que em sembla prou interessant, deia “ Ens agrada escoltar i llegir els que ens maltracten .Hem de posar-hi remei.”. Santes paraules!

Personalment el meu remei és creure que m’importa molt poc, vaja m’és completament indiferent que ara Erik el Belga expliqui que pinti verges i publiqui un llibre i hagi motivat que torni a tenir un protagonisme crec exagerat en la premsa. Perquè aquest senyor més enllà de digui i pugui ratificar el seu amor per l’art, no deixa de ser un vulgar – potser penedit – lladre. Perquè espoliar el patrimoni va molt més enllà de robar uns valors en temes econòmics ja que molt del patrimoni que va robar eren uns referents culturals , de sentiments col•lectius de referents socials que segurament els pocs escrúpols i afanys de riquesa del lladre ignoren o volen ignorar. Per això crec que més que entrevistes el que es mereix és la indiferència i l’oblit. Algun titllen la biografia de fascinant. Potser sí però personalment els fets i delictes d’un energumen més aviat em repel•leix. Perquè si ara “el Belga” que diu que pinta verges i afirma que el robatori del Balaguer va ser el més difícil li donem aquets protagonisme crec que alguna cosa falla i si de manera insultant titula el seu llibre “ Por amor al arte” es publica doncs alguna cosa segueix fallant o també és possible i, segurament és així, que jo estigui ja en una òrbita molt llunyana.

És evident que el robatori dels quadres i objectes del Museu Balaguer a l’any 1981 va portar alguns danys col•laterals no menyspreables . Més enllà del profund trasbals de la llavors directora la Sra. Teresa Basora es va evidenciar que la seguretat del museu era com a mínim obsoleta, que hi havia hagut un oblit històric que alguns polítics amb actituds de baixa volada van voler carregar contra l’alcalde Casanovas i la regidora Baig quan encara no portaven ni dos anys al front de les seves responsabilitats amb esforços important per dignificar el museu i, a més de defensar amb dignitat el mateix Patronat, van oposar un resistència dura al final doblegada per la piconadora estatal de la ma de Javier Tusell Director General de Patrimoni Artístico, Archivos y Museos del Ministerio de Cultura l’estat, amb poc ajuda per part de la Generalitat del moment tot sigui dit de pas. La soledat d’enfrontar-se a tota la maquinària de l’estat deu ser d’aquells records d’impotència i insignificança que en l’exercici del poder es percep a vegades. El dipòsit del Prado va ser aixecat per part del museu estatal.
Amb posterioritat, quan era directora la Magda Gassó, va renegociar amb el director del Prado Alfonso Pérez Sánchez, ( negociació dura però exquisida en el tracte) un nou dipòsit del Prado amb la col•laboració de Francesc Puig Rovira i també del catedràtic José Milicua ( parlo de memòria i ja fa molts anys i potser em deixo a algú). Es va treballar a favor de la globalitat del discurs museístic que la singularitat d’alguna de les obres crec que encertadament i aquets mateix criteris s‘ha seguit en les actualitzacions dels dipòsit del Prado a Vilanova..

D’ençà de llavors ha plogut molt, el Museu ha millorat en la seva estructura amb reformes prou importants i també ha adquirit una qualitat discursiva fruit dels treballs de les seves direccions i també de les aportacions de les administracions. Avui però encara no lidera com hauria de fer el discurs global del patrimoni de la nostra ciutat. Ha esdevingut secció del Museu D’art nacional de Catalunya sense però que s’hagin acomplert els objectius que essent “secció” hauria d’haver tingut.
Ara el Conseller Mascarell posa una nova distribució i aliances dels museus potser estaria bé que abans de fer aquets pas que, possiblement sigui necessària, s’haguessin completat els anteriors. Segur que estaríem millor del que estem, i no estem malament del tot, malgrat el nefast Erik el Belga i la seva impúdica exhibició magnificada per la premsa i, malgrat tot plegats potser hauríem pogut fer mes.
I em quedo amb el dubte de si amb aquestes ratlles no he caigut en al temptació de fer propaganda d’un vulgar delinqüent.

Publicat al Diari de Vilanova el 23 de març

De lectures

Març 22, 2012

Crim de sang.
Sebastià Alzamora.
Premi Sant Jordi, 2011
Editorial Proa.
Barcelona , febrer 2012.

Amb aquesta novel•la ambientada en la guerra civil amb trets sobrenaturals la presència de vampirs i ambients de factura gòtica Alzamora va guanyar el premi Sant Jordi. Uns barreja gens fàcil de fer però amb una excel•lent química Alzamora construeix un relat prou interessant per obtenir aquest premi.
Alzamora situa el relat en la guerra civil espanyola, la guerra fa sortir els aspectes més bons i més dolents de la condició humana. El mateix esperit de supervivència fa que les persones desenvolupin actituds que en èpoques de normalitat no desvetllarien. Per Alzamora la guerra civil “ ha deixar de ser part de la història per convertir-se en la nostra mitologia moderna”

Crim de Sang, és una novel•la en la que es creuen diversos elements narratius, per una banda la guerra civil amb la situació d’unes monges d’un convent de Sarrià protegides pel cap de la patrulles anarquistes, en el convent a més de les monges s’hi refugia per una banda el bisbe de Barcelona, que és una recreació novel•lada del bisbe Irurita, sobre el que recau la llegenda de que va sobreviure a al guerra tot i que no se’n va saber mai més res, el bisbe està retingut amb el propòsit de treuen algun benefici o canviar-lo per algun presoner anarquista i per altra banda una jove novícia filla d’una família represàlia La noia desperta en el bisbe passions no confessades i li fa un estrany encàrrec. Encara la novel•la s’ambienta en un dels episodis més sòrdids i cruels com va ser la detenció i mort d’un col•lectiu de germans maristes que havien pagat per la seva fugida però va derivar en una extorsió cruel per part d’alguns elements de la FAI. Aquest episodi va ser explicat detalladament en un llibre de Miquel Mir, El preu de la traïció. Junt amb aquets fet un seguit de morts violentes a mans d’un vampir , deixa desorientades les investigacions de l’inspector Muñoz , home que no vol masses complicacions però que tampoc comparteix les morts violentes i repressió de la FAI sobre els capellans, el mateix Alzamora dóna la pauta de comportament del comissari: “ El comissari Muñoz està envoltat de personatges que creuen cegament en alguna cosa – maristes i revolucionaris-, i això el desborda. El fanatisme és la putrefacció de les idees.” i per acabar d’arrodonir el panorama ens trobem les dèries científiques, gairebé malaltisses, del jutge i el forense que han construït un autòmat.

Tot plegat fa que sigui una narració extraordinàriament ben lligada,tot i la dificultat que comporta en una narració fonamentada en fets sobre la guerra civil, importar-hi vampirs, elements imaginaris i situacions més clàssiques d’altres novel•les. En aquesta barrejada narració l’autor se’n en surt molt bé i posa de manifest les passions més baixes i la condició humana de la vessant més sòrdida i menys acceptable. El vampir amb uns soliloquis que des de la contemplació d’una lúcida realitat intenta jugar amb els altres personatges fins a portar-los a un final espectacular.

El combat entre el bé i el mal tantes vegades invocat des de la literatura té aquí , a la novel•la Crim de sang d’Alzamora, també un paper important. I malgrat costi de creure donada la realitat que ens envolta Alzamora acaba donant-nos la pista de que la mateixa vida acaba sobreposant-se a la realitat del mal.

Valorar del llibre la capacitat de l‘autor de portar-nos d’uns fets a uns altres amb una facilitat extraordinàries. Posant-nos en els diversos escenaris diferents sense gairebé trencar el fil narratiu.
Atrapa.
De lectura fluida creant a voltes sensacions de desassossec davant la perversitat d’algunes de les actuacions dels personatges.
Un final espectacular, de traca i mocador,amb una posada en escena impressionant tanca una gran novel•la que posa de relleu la gran qualitat d’ Alzamora i la seva habilitat per combinar elements imaginaris, històrics i passar-lo pel sedàs de la ficció i construir un relat impecable formalment i amb un fons de denúncia de la part més fosca de la personalitat humana