Archive for Abril de 2012

Faltava l’IVA.

Abril 30, 2012

Poques coses va dir Rajoy durant la campanya electoral.
Se li retreia que amagués la seva propostes polítiques perquè segur que de dir-les rebaixarien els seves perspectives de vot.
Fins i tot ara un senador popular diu que com que no hi ha eleccions a la vista ja poden dir el que faran. Genial!!.
Però de les poques coses que va dir no se’n ha complert cap.
No es pujarien els impostos. Només cal veure els descomptes de l’IRPF
Pujaran els pensions. Fet i fet han acabat baixant
No es retallaria ni en sanitat ni en educació. Completament a l’inrevés del que ha fet i ho ha fet de manera abusiva i injusta respecte a la ciutadania menys afavorida.
I va afirmar que naturalment no s’apujaria l’IVA. Doncs tampoc. De Guindos, ministre, d’economia ja anunciat que l’IVA pujarà l’any que ve, caldrà veure al lletra petita de la proposta perquè ben segur que portarà alguna altra desgradable sorpresa.

Ara la pujada de l’iva posa en evidència però la inconsistència política de Rajoy i l’engany permanent en que s’ha situat el govern. Quan el govern de Zapatero va pujar l’IVA Rajoy va fer aquella manifestació tant celebrada pels seus afirmant que Zapatero Era capaz de subir hasta el IVA de los ‘chuches’” rebutjant-la perquè “ la subida de los impuestos indirectos sobre todo afectaba a parados y pensionistes, y que era injusta”.per rematar-ho afirmant que : “es el sablazo que el mal gobernante da a sus compatriotas” .
O recordar la crida histèrica a la insubmissió per part de la lideresa Esperanza Aguirre quan els socialistes va apujar l’impost.
Per acabar-ho d’adobar l’inefable Montoro no fa ni un mes en plena campanya andalusa negava sistemàticament i de manera vehement que no s’apujaria l’IVA.
Ara el mateix Montoro fa una creuada pels congressos regionals del PP afirmant que no s’apugen els impostos sinó que es compensen i ponderen entre ells.
Montoro no és que ens prengui el pèl –que també- , es deu creure que som una mica babaus. Potser sí que ho som , no ho negaré, però tant com per creure’ns a Rajoy i Montoro encara no.
Ja se’ls ha vist el “plumero”.
I segur que seguirà..

Alguns breus

Abril 29, 2012

La festa a debat. He assistit a la segona sessió del debat sobre el model organitzatiu de la festa. Si la primera sessió em va semblar encotillada pel que fa al seu desenvolupament i amb un debat excessivament dirigit aquesta segona m’ha agradat com ha anat i sobretot pels temes que han anat sorgint. Potser el fet de debatre en grup reduït ajuda. Sóc escèptic sobre els debats excessivament pautats però val a dir que qui dirigia la sessió ha estat molt hàbil en la seva funció.
Per mi el debat organitzatiu hauria d’haver estat posterior al debat sobre la proposta festiva en la nostra ciutat avui. És a dir si aquell model de referència, aquells model socialitzador, aquell model integrador que havíem bastit té sentit avui encara . Cal veure si l’estructura fonamental de l’esquelet festiu ha de ser el mateix o no. En definitiva si és un model culturalment estructurant o simplement – i ja és prou- ornamental
Però el debat era més organitzatiu i constato una clara diferència generacional entre els que vam conèixer altres models, aquest d’ara amb modificacions ja ens està bé i els noves generacions de dirigents d’entitats que volen el que en diuen un model més participatiu. Que totes les entitats vinculades o no directament en la festa o la ciutadania a títol individual pugui participar en l’elecció dels organitzadors tot reservant a l’ajuntament un paper estrictament facilitador.
Segur que els suggeriments aniran per aquest camí.
Veurem que recull l’autoritat competent però el debat sobre el paper de la festa en la societat d’avui repeteixo crec que és urgent – o no- però cal fer-lo sense complexos.

Solidaritat amb el Sàhara. A la Sala s’ha inaugurat una exposició de 15 artistes locals que han cedit la seva obra per una subhasta solidària a favor del refugiats sahrauís que estan en els camps de refugiats. L’objectiu és la reconstrucció de l’escola Zurgu Abderrahman d ‘Ausserd al camp de Tinduf.

Vilanova ja fa forces anys que s’interessa per portar a terme accions a favor dels sahrauís i la seva causa , acollint en famílies a nens i nenes durant les vacances d’estiu, fent recollides d’aliments o amb presència als campaments. Ara a través de l’entitat Acció Solidària Sàhara s’ha planificat tot un seguit d’actes al voltant de la situació d’aquest territori que malda encara després de 35 anys per aconseguir la seva independència com a poble.
Diversos documentals seran projectats i també s’instal•laran els dies 12 i 13 diverses haimes que acolliran també actes de cooperació amb el poble sahrauí.
Acció Solidària ha fet un excel•lent treball i també l’han fet els artistes que amb la seva obra volen ajudar a pal•liar les necessitat dels refugiats.
Bona feina

Dos articles modestament recomanables , prou interessant al meu entendre:

PSC: dilema existencial. Joan B. Culla i Clarà. El País 27.04

“Hay razones para sospechar que, enfatizando el antagonismo derecha-izquierda, el PSC trata de camuflar la colisión de intereses Cataluña-España y pretende ahorrarse, de este modo, las graves tensiones y contradicciones internas que plantear la situación en términos nacionales le ocasionaría.
El PSC se halla, como nunca antes, ante un dilema existencial. Y no será la posible victoria de Hollande dentro de 10 días la que se lo resuelva.”

Generalitat: cal canviar el rumb. Ferran Requejo. La Vanguardia. 27.04

“Als catalans ens cal un govern que pugui governar. Un govern que pugui impulsar el benestar de la població i els objectius polítics, econòmics i culturals que el país necessita. I ara ens cal un govern que reflecteixi en al composició i estructura interna la preparació i voluntat per assolir la seva emancipació nacional. Un govern que lideri en termes de futur.”

Entre poc i massa

Abril 28, 2012

Ahir al matí tothom sembla que anava de corcoll pendents de la decisió del senyor Guardiola sobre la seva continuïtat al capdavant de l’equip del Barça.
De ser molt transcendents pels seguidors culers; sens dubte.
Crec que és un excel•lent professionals com n’ hi ha molts però tampoc tant com per elevar-lo als altars,
Però vaja el que jo pensi o deixi de pensar en aquest tema és com en molts altres força irrellevant.
Però des de fa dies les tertúlies que escolto, generalment, les de RAC-1 un dels tens recurrents he estat la continuïtat del senyor Guardiola.
El guardiolistes i guardiolòlegs han anat fent els seves previsions. Els referents d’un cert periodisme català també hi ha dit la seva
Ahir concretament la primera hora de tertúlia va seguir essent la continuïtat o no al front de l‘equip de l’entrenador. Ja semblava que el “no” es confirmava , i llavor els panegírics ja van elevar el to.
Amb tot resulta que amb tot aquest debat de la situació de Guardiola i el barcelonisme un dels tertulians explica que el Sr. Alfredo Pérez Rubalcaba , reconegut madridista ha fet un article al diari El País que amb el títol Rivalidad suicida comentava el darrer partit entre el Barça i el Madrid.
El fet que Rubalcaba fes un article sobre el partit en els moments de crisi econòmica i social que vivim ha semblat als opinadors de la tertúlia un sacrilegi imperdonable i fora de lloc alhora van aprofitar amb una demagògia descarada desqualificar-lo perquè “ Con la que está cayendo” hagi fet un exercici d’opinió sobre el clàssic i que ec impropi d’un cap de l’oposició davant la situació de crisi faci un article de futbol Al•lucinant una hora pontificant sobre Guardiola i el futur del Braça i ara surten amb això.
Pot agradar o no agradar que el Sr. Rubalcaba faci una article, però d’aquí a voler fer veure que no es dedica al seu treball polític, que sembla que faci burla de la ciutadania , que desqualifiqui la seva feina com a cap de l’oposició perquè fa un article parlant de futbol em sembla una mica miserable. D’una hipocresia innecessària.
Que hauríem de dir doncs del President i dels Consellers que s’asseuen a la llotja per veure un partit?. Aquelles dues hores potser les haurien de passar fent altres coses.? O no?
O un polític no pot dedicar un parell d’hores a fer un article sobre un partit del qual la majoria dels opinadors que avui carreguen contra Rubalcaba n’han parlat abastament.
Entre poc i massa. Petit país, el nostre.

Montoro en estat pur

Abril 27, 2012

El debat sobre els pressupostos de l’estat ha passat el tràmit de derrotar les esmenes a la totalitat i ara seguirà el debat en comissió per aprovar les possibles esmenes parcials que es puguin haver presentat.
La majoria d’enquesta esmenes parcials van força pactades i s’aproven paquets per a cada força política. Ep! Això era la tradició que he conegut, ara potser amb la majoria absoluta no calen pactes perquè el tràmit està garantit i la votació final també.

De tota manera del Debat a les esmenes de retorn ha dedicat les afirmacions fetes pel Ministre Montoro respecte la relació entre Catalunya i Espanya.
Montoro que és un polític bregat usa sempre un to, entre magistral tocat per una certa ironia burleta i contundent sempre ,malgrat no tingui la raó – i ell sap que a vegades no la té, com tothom vaja-, és un bon dialèctic que sap encaixar els cops i ho fa amb un somriure perdonavides i a més li agrada la brega fins i tot alguns diputats li havien atorgat el sobrenom de Rocky Montoro, però quan parla de les relacions entre Catalunya i Espanya en aquest cas li surt la part més profunda del seu radical nacionalisme espanyol.

Algunes de les seves frases:

Referent a Catalunya: “estem a Europa i no per construir països artificials, estem en la construcció europea, superant els conceptes nacionals de l’edat mitjana”
Home el concepte nacional ha tingut i té una evolució com tot, però si un Parlament , en el cas de Catalunya, en al seva màxima expressió estatutària es confirma com a nació no hi ha cap Montoro que pugui ni qüestionar-ho ni qualificar-lo de retrògrad o estèril històricament.

Sobre els comptes de l ‘anterior govern de Catalunya “Alguns dels que han parlat d’ètica no han estat transparents quan han gestionat comptes públics. És que no hi ha hagut altres que han tingut responsabilitat a Catalunya i han deixat factures pendents? Digueu-me quant han deixat al calaix”. La memòria és feble però algú li hauria de recordar quines xifres de dèficit va deixar ell en el mandat d’Aznar quan va tenir també responsabilitats en els pressupostos.

I l’avís per els navegants:”i no posar traves, i menys mentals de demanar “¿com està això meu?”..Diuen: ‘Si fóssim únics, diferents, independents, seríem solvents’.. Els darrers estudis comparatius entre el que aporta un ciutadà de Catalunya i el que rep de l’estat demostra que està molt per sota encara en relació a altres territoris que contribueixen menys. En fi, tot val per carregar contra l’adversari.

Aprovats en primera instància els Pressupostos de l’estat sense cap suport – tampoc li cal al PP amb la seva majoria absoluta- sembla que el camí cap a possibles intervencions a comunitats i el procés de recentralització té el camí obert de bat a bat.

Defensa de la ciutadania

Abril 26, 2012

Rebo, com imagino tota la militància, a través del gabinet premsa del PSC el text de la conferència que amb el títol de “I al ciutadans qui els defensa”,ha fet Pere Navarro en el Fòrum Nueva Economia.
Agraeixo la tramesa, està saber que pensa i diu el teu primer secretari.
Després de la lectura però m’he quedat encara pensant : “I als ciutadans qui els defensa?”. Perquè bona voluntat n’he trobat en el text però poques concrecions de com fer-ho
Té la conferència un text ben lligat, ben estructurat i també alguna que altra declaració de principis i intencions i, fins i tot, hi ha alguns passatges que són prou significatiu de cap a on es vol orientar el PSC , orientació que encara crec que no està clara.
Hi ha també un cert nivell d’autocrítica, hi ha fins i tot qui hi ha vist una crítica als diputats per la poca contundència en l’oposició i anant més Enya fins i tot hi ah qui veu en alguns dels fragments una voluntat se substituir a Quim Nadal al capdavant del Grup parlamentari , potser perquè té una presència mediàtica força més rellevant que el propi primer secretari o potser perquè la seva política d’arribar a grans pactes no es veu massa bé en la sala de màquines del PSC.

Alguns paràgrafs crec que significatius de la xerrada de Navarro

“He pogut comprovar que els polítics tendim a aïllar-nos als nostres faristols, enfilats a tarimes des d’on llancem les nostres propostes i proclames sense parar massa atenció a quina cara posa la gent que ens escolta. Parlem de nosaltres. Parlem entre nosaltres. Ens escoltem a nosaltres. I ho fem quan el país passa pel seu pitjor moment”.

“Que pensin menys en les propostes dels altres partits, que no ens deixem arrossegar pel context. Que escoltin la gent. Que parin l’orella. Això és el que faré intensament a partir d’ara, sense deixar de banda les nostres obligacions a la Cambra catalana i a la resta de cambres. Trepitjar carrer. Això és el que vull que faci el meu partit. I jo em comprometo a ser el primer, donant exemple”.

“Per això demano als meus que facin un primer pas i s’allunyin dels faristols per recuperar el sentit comú i la confiança de les persones. Em dedicaré incansablement a fer-ho, sense perdre de vista que, com a formació política que som, tenim altres obligacions. No les descuidarem, però les prioritats i les actituds han de canviar.
Parlant de prioritats, Catalunya en té una de molt clara –i quan dic prioritat podria dir necessitat: sortir de la depressió econòmica i moral.”

Però un cop dit tot això cal afegir-hi algunes concrecions perquè puguem sortir d’aquesta depressió de la que parla Navarro.

Quina és al nostra alternativa a les retallades de la sanitat i l’educació?
Quin model impositiu concret posarem per evitar la caiguda de la recaptació?
Quines mesures de xoc tenim contra l’atur juvenil?
Quines reformes de l’administració tenim preparats per quan governem?.
Fora els Consell Comarcal?
Ens atrevirem a unificar els municipis petits per la seva gestió mancomunada i estalviar recursos?
Quines inversions prioritzarem?
Quines mesures prendrem per incentivar la investigació i la coordinació Empresa-Universitat?
Com afrontarem una nova Formació Professional? D’on sortiran els recursos per implementar-ho?
Que farem amb les hipoteques que la gent no pot pagar
I amb les “preferents” que han enganxat tanta gent
I amb els peatges..
I a Madrid seguirem fent la viu viu…..

En fi seguiríem. Concreció és el que el moment reclama. I no en veig
Discurs sí, però també solucions concretes pel que passa cada dia i afecta a la gent, a la ciutadania que es vol defensar.

Que ve el llop!!

Abril 25, 2012

Aprofitant la solemnitat de Sant Jordi i pintant el govern central com un drac, en realitat és pitjor que el drac de la llegenda malgrat Catalunya no sigui de bon tros la princesa, el President Mas llença la idea de que si hi ha intervenció econòmica per part del govern central convocarà eleccions.

Ja fa dies que Mas va festejant la idea d’un avanç electoral.
Té la potestat de fer-ho i naturalment té tota la legitimitat per avançar unes eleccions si el desenvolupament normal de l’acció del govern es fa impossible.
La geometria variable certament ja comporta aquesta possibilitat.
La necessitat d’allunyar-se del PP ha arribat segurament abans del que Mas preveia sense que abans hagi pogut presentar a Rajoy la seva proposta de Pacte fiscal, moment en que seria més comprensible l’allunyament. La confecció dels pressupostos amb l’oblit de les aportacions estatutàries a Catalunya posa èmfasi i obligació a la necessitat de Mas d’allunyar-se d el PP. Ho hauria fet igualment però amb molta més tranquil•litat i amb una velocitat molt més curta.
I clar el dilema és amb qui governa fins el final de legislatura . Per una banda ERC que té la disposició clara d’arribar a acords amb CiU des de l’arribada de Junqueras a la Dirección s’hi posa bé però també posa un llistó que avui CiU encara no esta en disposició d’acceptar perquè creu que el trencament definitiu amb el PP no esta prou madur ni una bona part de l’empresariat català està per fer salts al buit sense xarxa.
Evidentment tampoc sembla plausible de moment un gran acord amb el PSC, una part de CiU segur que ho voldria perquè un gran acord entre els dos partits ( per ara) centrals del país donaria força per acabar la legislatura. Però això es fa difícil de digerir, perquè també hi ha una part important de CiU que no vol aquesta acord ni el PSC està en aquest moment amb condicions de plantejar qualsevol pacte. Crec que encara està als núvols intentant trobar el seu espai. Ma estesa i canya al mono , sembla la tesi més compartida pels dirigents del PSC mentre ara fan, crec, una mica el ridícul ( i jo el primer) reivindicant que es pagui a Catalunya el que l’estat li deu quan ho hem negat pel dret i l’inrevés masses vegades amb discursos ampul•losos que ara se’ns giren en contra. I fins i tot fent grans escarafalls hi hem votat en contra.

En fi el panorama es complica i anar a unes eleccions tampoc sembla el millor moment però els estrategs de CiU seran els que marcaran el “tempus” polític tot buscant el moment en que el desgast i el rebuig per els retallades no estigui encara en el seu nivell més alt.
I com que no es visualitzen alternatives més enllà dels tòpics habituals de l’oposició, doncs CiU per molts anys més, dissortadament..
I Mas com en el Pere en el conte va cridant: que ve el llop!, que ve el llop!.

Però on s’ han vist les orelles al llop ha estat a França concretades en el 18 % del vot del Front Nacional de Le Pen..
Bona victòria , curta, però bona de Hollande a la primera volta.
Sarkozy , però pot, encara ferit i rabiüt, buscar amb la seva retòrica els vots de l’extrema dreta que ha tret un resultat més que notable.
I naturalment el Front Nacional es vol atorgar el paper d’àrbitre en la segona volta tot i que estratègicament sembla que prefereixen una derrota de Sarkozy per poder ocupar el seu espai i esdevenir el primer partit de l’oposició.
Veurem i escoltarem els missatges de campanya per constatar si Sarkozy va el gir més a la dreta encara del discurs que ha fet fins ara i per altra banda com Hollande és capaç de combinar el vot de les formacions situades a l’esquerra dels socialistes i el vot dels electors centristes de François Bayrou, poc donats a fer cap favor a Sarkozy però segurament tampoc entusiastes de compartir espai amb el Front d’Esquerres.
No ho te fàcil per sembla avui per avui que Hollande serà el nou president i catalitzarà bona part de les esperances socialdemòcrates a Europa.

.

Agosarada sí, incerta també

Abril 24, 2012

Aquella frase tant jesuítica de que en temps de tribulació no fer mudances, sembla que no és el lema de les alcaldesses de Cunit i de Cubelles. M’explico, ara estem en temps de crisi i segurament el més prudent, a parer de molta gent, seria tenir una mena d’esperit conservador i quedar-se quiet amb el que ja tenim i mantenir-ho el millor possible , en canvi elles, les dues alcaldesses ,decididament aposten per moure’s i per crear una nova marca ,“Penedès Marítim”, per promocionar les dues poblacions, Cubelles i Cunit que, a més de la seva proximitat, tenen un tipus de turista o estiuejant molt similar i per tant amb interessos força comuns. El nom de la marca no és nou ja que aquesta acceptació o també la de La Marina del Penedès ( a mi m’agrada més) és la denominació amb que el Garraf actual era conegut fins ben entrat el segle XX.
La marca en qüestió no ho tindrà fàcil ja que haurà d’obrir-se pas entre les marques promocionades i molt més potents de Costa de Barcelona i de Costa Daurada. La voluntat de coordinació, de rendibilitzar els esforços, de mantenir criteris comuns de promoció, de repartir-se els costos de la projecció i de l’edició de materials que sembla que ja estan en marxa conjuntament diu molt a favor de les polítiques d’eficiència i més encara en temps de tribulacions però caldrà veure si en mig de dues marques més potents i reconegudes internacionalment reeixiran.

La controvèrsia ja es va palesar quan es va crear la marca Costa de Barcelona per part d’alguns estaments penedesencs que creien que la desaparició del terme “Penedès” podria ser inconvenient. Finalment sembla que el tema s’ha reconduït , potser no estaria de més que la marca Penedès Marítim també es podés acollir a un paraigua més ampli, a un vaixell més gran perquè la travessa sembla que serà llarga i caldrà servar els equipatges aquest cop en forma de propostes turístiques.
Possibilitats segur que n’hi ha, de propostes engrescadores no tenim dubte que en sortiran i moltes però assetja el dubte de si una excessiva fragmentació en la promoció pot acabar fent-la invisible davant les propostes que aglutinen més espais i per tant més ofertes diversificades.
Veurem els resultats, ara per ara la proposta és agosarada ( si és encertada, els resultat ho diran) i modestament crec que és un pas més en la construcció del Penedès, pas curt ,segur però pas endavant que ja és molt tal i com estan les “coses” de la vegueria penedesenca.

Publicat al Punt/Avui el 20 d’abril

Sant Jordi mata l’aranya!

Abril 23, 2012

Avui Sant Jordi.
Lletres flors, llibres roses, somriures davant els regals i els oferiments .
La Rambla plena de parades i de gent amunt i avall, comprant lectura, o simplement passejant entre la gernació que s’hi aplegarà.

Avui aniré a la Masia Cabanyes.La gent del Consell Comarcal i concretament la del Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes ha organitzat una lectura continuada dels poemes de Manuel De Cabanyes.
Bona iniciativa.
Agraeixo el convit i complagut llegiré el fragment que em pertoqui.
Iniciatives vàlides per promocionar el Centre i donar un toc poètic al dia d’avui.
No sé que em tocarà llegir però us deixo aquest poema de Cabanyes.

A marcio

Por la angosta senda de Garraf riscoso
Corcel desbocado dirigir sin riendas,
O por las furentes olas del Egeo
Barquilla regir,
Más fácil te fuera que por rectas vías
Conducir, oh Marcio, la mísera patria
A la bienandanza que tu mente sueña
En noble ilusión.
¿Qué prestan tus leyes? ¿qué prestan, si al crimen,
Rompido el precepto que inspira Natura
Y consagra el Numen, el hijo de Iberia
Despéñase audaz?
Y befa y ultrajes prodigando al justo
Enhiesta la frente va el Vicio asqueroso
La pálida frente que el velo desdeña
Del muerto Pudor:
Do quiera rencores, molicie do quiera,
Y sed de rapiña descarada y torpe,
Y un tráfico horrible de cuanto más sacro
El mundo adoró…
¡Oh tiempos felices aquellos antiguos
Que bárbaros llaman noveles doctores!
Hipócritas hace, corazones duros
La hodierna luz.
Al menos entonces del honor la palma
De un Barón idiota cercaba el almete,
Y un hidalgo acero sostener podía
Un franco mentís.
No itálicas solfas, no gálicas danzas
Supieron, más libre de afectos villanos
So la férrea cota, corazón sin tacha
Sintieron latir.
¡Costumbres sin arte! ¡severas costumbres
De nuestros abuelos! ¿do estáis? ¡qué a la cima
De la gloria alzasteis poderoso y bello
De España el blasón!
Finieron los héroes: de madres impuras
El impuro seno progenie bastarda
Tan solo concibe, bastarda progenie
Cobarde y falaz.

¡Eh! mienten aquestos: son prole de vicios,
No prole de aquellos preclaros varones
Que en lucha continua blandiendo la lanza
Cansando el trotón,
Lanzaron al Árabe al desierto antiguo
Y la Cruz bermeja con mano robusta
Sobre el eclipsado menguante erigieron
Del vencido Islam.
Y en las patrias Cortes el bien de los pueblos
Trataban sesudos, o a las demasías
De reyes aviesos oponían firmes
Prudencia y valor.
Bien fuiste tú entonces, oh Burgos, testigo
De noble constancia, cuando de Castilla
En santa Gadea juntados los Grandes
Ante el nuevo Rey,
Se alzó un Caballero: varonil talante,
Majestad y gracias dicen que es Rodrigo,
Aquel que en buen hora naciera, al que llaman
El Cid Campeador.
«Ni fe ni homenaje, señor rey Alfonso,
»Prestaros no quiere quien de leal blasona,
»Si a lo que os pregunte, con solemne jura
»Vos no respondéis.
»¿En la muerte aleve del buen rey don Sancho,
»Que en gloria se goce, vos, Rey no tuvisteis
»Nada que culparos? -No. -¿Della no os plugo?
»¿La esperasteis? -No.
»-Hayáis mala muerte, si a la verdad santa
»Faltareis, Alfonso: vuestro cuerpo engorde
»Carnívoras aves, y sea vuestr’ alma
»Presa de Luzbel.
»-Amen» el Monarca tres veces repite,
Mas la saña esconde que pronto, oh Jimena,
Por el caro ausente lágrimas cual viuda
Te hará derramar.

Modestes recomanacions

Us voldria també fer unes modestes recomanacions de llibres que he llegit i que crec poden ser una bon adquisició o regal pel dia d’avui ( i qualsevol altre dia , naturalment)

o Paseos con mi madre. Javier Pérez Andújar.Anagrama
Passeig per l’extraradi de Barcelona i els canvis que ha sofert físicament però també sociològicament.

o Quan érem feliços. Rafel Nadal. Editorial Destino
Passeig amb una certa nostàlgia positiva per la infantesa i adolescència en una família de dotze germans. Els cavis personals acompanyats dels canvis socials. Homenatge a les generacions passades.

o Crim de sang. Sebastià Alzamora. Edicions Proa.
Novel•la global emmarcada en els principis de la guerra civil a Barcelona, amb els contradiccions pròpies del moment. La batalla inevitable entre el be i el mal.

o Les banderes de l’1 d’abril. Antoni Vives. La Magrana.
Que pot passar de primer dia de la “pau” a un poble de la proximitat de Madrid. Les situacions i els persecucions . Les revenges més inesperades.

o El lector de Julio Verne. Almudena Grandes. Tusquets
El descobrir de la realitat d’un infant en l’ambient opressiu de la Casa Cuartel de la Guardia Civil en plena batalla contra el Maquis. Però res és el que sembla en els moments d’una repressió brutal

o Modesta España . Enric Juliana. RBA
Llibre d’anàlisi comparatiu entre la transició i l’actualitat i com es va configurar l’estat de les autonomies que ja es va esquerdant i també analitza els orígens profunds i la gestió de la crisi

Bé doncs que tinguem un bon Sant Jordi i que matí l’aranya!!

P.S.
Avui a França les roses tenen un roig més intens i encara ho serà més a partir del 6 de maig. Hollande president!

Flaixos.

Abril 22, 2012

Divendres al vespre vaig anar a escoltar a l’escriptora Assumpta Montellà. La coneixia després de llegir dos llibres seus El setè camió. Camió en que hom diu que es traslladava un carregament d’or de les arques republicanes que no va arribar al seu destí i Contrabandistes de la llibertat, històries dels “passadors” del Pirineu català que van salvar a forces persones que volien exiliar-se .
Divendres però parlava del llibre La Maternitat d’Elna i dels testimonis de dones que va ser tretes dels Camps de concertació d’Argelers, San Cebrià i van ser acollides per la infermera i mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz que en una antiga torre hi va enquibir una maternitat a on van néixer pel cap baix mig miler de nens i nenes fills i filles de les dones que van haver de fugir a corre cuita de l’avenç dels feixistes cap a l frontera.
Montellà va desglossar amb emoció i també amb un rigor històric notable la situació dels refugiats republicans que van fugir a França a on pensaven trobarien una certa comprensió i afabilitat i solidaritat i es van trobar amb unes condicions que res tenien a veure amb la solidaritat que cercaven. Vexacions,penúries, maltractes, repressió tortures…foren els condicions en que al majoria es va trobar
Tot i així sempre hi ha un bri d’esperança i una mostra és la que va donar l’ Elisabeth Eidenbenz amb la seva tasca humanitària. Sobre la història de la maternitat Montellà diu “ És una història que mai té un punt i final” en el sentit que a rel de la publicació del llibre han sorgit nous testimonis.
Montellà (sentimentsaflordepell.blogspot.com/) historiadora especialitzada en la guerra civil ha fet una tasca admirable amb la recollida dels testimonis orals dels fets succeïts, va donar una lliçó magistral de valors i de memòria històrica.
L’acte l’organitzaven , el Servei de Català del Garraf, diversos clubs de lectura i l’associació Elna.
Una estona emotiva recordant que en mig del desastres sempre hi ha valors solidaris.

Aquesta tarda a Ribes , a l’entitat GER ,hi ha un acte de recordatori de Josep Lluís Palacios, polític, professor, historiador,escriptor i per damunt de tot ciutadà honest i compromès amb el seu temps i amb la seva gent. Palacios va morir ara farà un parell de mesos i avui els seus companys de l’entitat GER, de l’IEP, de l’IES Can Puig i de la candidatura municipal UM9 li faran un reconeixent públic i col•lectiu .Acte carregat de civisme i que honora els seus promotors. No hi ha res més sentit que retre homenatge a aquells que es van esmerçar en millorar la pròpia ciutat. Palacios n’és un clar exemple i per tant mereix el nostre record més agraït per la seva feina, per la seva disposició solidària, per la seva lluita nacional… En definitiva per la seva lliçó de civisme.
Vaig tenir el plaer i el privilegi des de l’any 1976 al Setmanari de Vilanova de poder fer coses plegats, i al llarg del recorregut ens vam trobar en forces accions de totes elles en servo un record extraordinari.
Avui li reconeixerem pòstumament però amb record viu i permanent.

Aniversari. El 23 d’abril de 1972 la colla castellera Els Bordegassos de Vilanova feien la seva primera actuació púbica a la Plaça de la Vila. Avui hi tornen quaranta anys després.
Són forces anys de constància, esforç dedicació i d’un tarannà ciutadà obert i compromés.
Quan el Bordegassos van aparèixer van trencar motlles respecte al que era el món casteller del moment , la majoria joves, amb un sentit de colla fonamentat en la democràcia i un cert toc assembleari i fins i tot diria que un pèl anàrquic , que no era precisament el model ni el funcionament de les altres colles. Pep Jai mític casteller vendrellenc i polític de soca rel ho definia dient que el “Bordegassos era la colla més democràtica del món casteller”.
Quaranta anys fent castells, arribant ben amunt amb castell de nou o bé passant llargues transicions amb prou feines castells de set , però sempre amb una constància admirable i amb una perseverança permanent .
Escola de participació.
Espai d’integració, tothom hi té un lloc.
Bressol de dirigents polítics.
Exemple de civisme i actitud activa en defensa dels valors.
Compromesos amb al ciutat.
Per molts anys , per molts castells.
Aquells que feu el castells per “nassos”.
Pit i amunt!!

És el moment del pacte de ciutat?

Abril 21, 2012

Aprovats els pressupostos de l’Ajuntament cal ara saber quin és el full de ruta del govern municipal, més enllà de la gestió de recursos. Hem escoltat aquest dies declaracions que, més enllà de la intencionalitat política, crec que demostren una certa feblesa del govern. Feblesa que no vol dir inacció, tot sigui dit.
Llegim editorial i opinions sobre la necessitat d’un gran pacte d’estat i també a nivell de Catalunya i hem escoltat les paraules de l’alcaldessa en diverses ocasions parlant del Pacte de Ciutat. Aquest concepte no és nou , en el ja llunyà any 1988, també el govern socialista del moment en minoria, va llençar la proposta del pacte de ciutat, sense que reeixís , malgrat va tenir un principi esperançador, el pacte, l’acord no va arribar a quallar.
Sempre hem sentit dir als líders politics que en temps d’emergència el que calen són governs amplis o governs d’unitat de les forces centrals de la societat.
No estem encara en temps d ‘emergència però estem en una crisi aguda que és el pas previ, l’esglaó anterior a l’emergència. Segurament ara no cal plantejar cap govern d’unitat o concentració a la ciutat– impracticable, crec, per altra banda- però potser sí que ha arribat el moment de plantejar o d’avançar cap a un pacte de ciutat, un acord de mínims, un denominador comú sobre aquells temes centrals i estructurals de ciutat.

Pacte de ciutat per la concreció en aquelles matèria de possible intervenció municipal sobre la crisi concreta a la nostra ciutat i sobretot per assentar la bases de competitivitat de la ciutat per la sortida d’aquesta crisi. I bé és cert que l’anàlisi de les causes ,les conseqüències i les solucions que plantegen les diverses forces polítiques són diferents en funció de la legítima ideologia. Essent això així també és cert, intuïm , que hi ha un espai tranversal sobre diversos temes apuntem coma possibles: dèficits de serveis, serveis imprescindibles, estratègies de dinamització econòmica, lideratge territorial i capitalitat , planificació territorial, pensem que són espais en els que segurament trobaríem – podrien trobar- mínims elements comuns sobre els quals treballar plegadament sostraient-los,no del debat polític, però sí del debat estrictament partidista.

Pacte de ciutat que hauria d‘anar més enllà dels grups polítics que avui tenen representació a l’ajuntament, hauria d’acollir a altres forces polítiques, que no tenint representació, segur que poden i volen aportar idees i propostes , pacte que hauria d’anar més enllà de la sola representació política, sectors econòmics, socials, associatius esportius culturals. Darrera el pacte , la ciutat amb la seva pluralitat , diversitat i assumint les contradiccions pròpies de tots els pactes. No es tracta només d’aplicar al pura gestió sinó de retrobar la confiança col•lectiva encapçalada per aquells i aquelles que van obtenir la confiança en major o menor grau en les darreres eleccions municipals. La confiança atorgada els fa responsables d’esmerçar-se en moments com aquest de trobar aspectes comuns que generin també una confiança per retorna-la a la ciutadania. Primer el govern, però si aquest declina , els altres grups tenen l’obligació d’intentar-ho. I ja sabem que pacte també vol dir renúncies necessàries i temporals, però si la renúncia pròpia suma per bastir un gran acord serà una renúncia rendible socialment.

Participar en el pacte donaria credibilitat per ser alternativa, per tant aquells partits de la centralitat política haurien de fer possible un espai comú, els que governen per responsabilitat de pensar més a llarg termini que la immediatesa i els que són alternativa i han governat perquè coneixien i saben de la dificultat que representa el govern i encara més en moments de tràngol econòmic i social de les ciutats en el que alguna responsabilitat també tenen. Per tant ,l’esforç , per trobar un espai comú hauria de ser prioritari pel grups polítics. D’aquí tres anys ja , i confiant en que al crisi ja serà el passat, valorarem les propostes que es facin però també la voluntat i disposició de tirar del carro per evitar que se’n vagi pel pedregar.

El prioritari és sortir de la crisi, això no ho farà la nostra ciutat sola, la sortida serà col•lectiva però la preparació de la ciutat per quan sortim de l’atzucac si que és essencialment responsabilitat nostra i per tant dels representants polítics ,siguin govern ,siguin oposició.

La proposta que la faci el govern , entenc que li correspon a ell fer–la, hauria de ser clara i transparent i amb un llistat de temes per iniciar un debat seré que no s’allargui en el temps per poder tenir resultats positius i tangible a mitjà termini , però que no sigui tampoc excessivament superficial que el faci naufragar. Al marge de qui governi d’aquí a tres anys els denominadors comuns possibles i creïbles haurien de posar-se damunt el paper pel seu coneixement i aprofundiment. Engrescar que vagi més enllà de les disquisicions politiques , sens oblidar-les, clar, però intentar trobar complicitats socials que generin corrents d’opinió i acció positiva.

Publicat al Diari de Vilanova ,el 20 d’abril