Archive for Mai de 2012

Festa major i organització.

Mai 31, 2012

Jornada de presentació de les conclusions i modificacions en l’organització de la festa major després dels debats organitzats per l’ajuntament complimentant l’acord del Ple fruit d’una moció de la CUP.
La primera constatació és el descens notori de participants, des dels 85 del primer dia fins la trentena llarga de persones que ahir vam escoltar la proposta de conclusions que ara seguiran un procés de formulació obert, el ritme ha anat baixant.

La sessió crec que va ser un pèl pesada, feixuga per la seva estructura,. Em cansa – potser és problema meu.- que em passin un Power-point i es limitin a llegir el que jo ja puc llegir a la pantalla. Prefereixo una primera presentació a on es parlin els objectius i la metodologia i després les conclusions , però vaja no és a mi que em toca dir com cal fer les coses.
Vaig intuir una certa improvisació en les intervencions de la representació política

Del contingut assenyalar que es van recollir els punts més comentats i criticats de la sessió de debat i treball per grups . Entre els propostes a millorar hi ha quatre punts.

o Elecció de pabordes
o Personalitat jurídica a efectes e treball i de poder administrar recursos econòmics
o Millora del traspàs de la informació
o Més participació de les entitats

I la nova estructura passa per tres fronts.

1.- Constitució d’una Fundació pública que aculli als Pabordes en funcions executives que sigui qui prepari els actes més festius i populars.

2.- Els actes de foc, que seran organitzats directament per la regidoria de Cultura en funció dels termes legals de la llei de foc promoguda per Europa

3.- La litúrgia de la festa . Amb una nova manera d’elecció dels membres de la Comissió de protocol – ara es valorarà a partir de candidatures la idoneïtat pel càrrec – i també la comissió serà vetllada directament per l’ajuntament.

Segurament aquells i aquelles que fa anys que participen activament en la festa ho trobaran molt més complicat, innecessariament burocratitzat, però el cert és que cada cop cal “professionalitzar” i entenguis pel terme determinar competències i responsabilitats. Pot semblar massa complicat però crec que si hi ha voluntat d’agilitzar processos i no caure en la innecessària però real actitud diletant de la burocràcia pot ser un sistema tant bo i efectiu com el que ha funcionat històricament.
L’organització de la festa és un debat recurrent agafant-se a temes com la participació, la festa del poble, cada acte és el més important . El debat que està molt bé encara que després existeixi una autèntica dificultat per identificar realment el que es vol debatre.
Ara es fan diverses canvis, es varia lleugerament la manera d’elecció del pabordes fent que hi puguin participar totes les entitat i que puguin votar malgrat no presentin pabordes i es vol dotar d’una infraestructura organitzativa estable. .

Qualsevol debat és interessant i sobretot si després la seva aplicació pràctica porta millores en aquest cas en l’organització de la festa.
Però en el seu moment vaig dir i avui ho vull repetir que crec que el debat de fons és el paper que ha de jugar la festa en el model cultural de la ciutat.
Fins a¡vi l’havíem considerat estructural, constituent de la ciutat. Avui seguim pensant el mateix?
I també cal veure quina hauria de ser la implicació real de les entitats més enllà de presentar o no pabordes?
I com ho pagarem tot plegat. Venen temps de prioritzar els pocs recursos. Potser també com en el Carnaval la nostra aportació directa de la butxaca pròpia hauria de créixer , o no?
Aquets són per mi debats que no podem defugir.

Anuncis

Escoltant i discrepant amb la Rocío Martínez.

Mai 30, 2012

El Fòrum socialista de Vilafranca ha organitzat una debat col•loqui amb al Rocío Martínez-Samper, diputada al Parlament de Catalunya i secretària d’economia del PSC. El tema interessant i de rabiosa actualitat; el Pacte Fiscal.

Cal dir que la Rocío ha fet una molt bona presentació del tema i crec que ha emmarcat el debat en un context ben clar.
I reclama una triangulació clara i ferma entre Pacte Fiscal, pacte social i treball pel creixement econòmic. L’objectiu final és evitar la fractura social que seria letal per els aspiracions del país.
Així mateix va comentar que la discussió no pot estar al marge d’Europa i la situació actual de crisi.

Va valorar i coincideixo amb ella que el pacte Solbes- Castells de finançament ha donat els seus fruits i això es pot constatar tot i que la situació econòmica actual ha estat un punt feble del sistema , així com determinats incompliments en les addicionals de l’estatut. Naturalment la sentència sobre l’Estatut va ser un cop molt fort per les aspiracions catalanes de tenir un fiançament que doni resposta a les necessitat i alhora sigui solidari amb la resta de l’estat.

Martínez va reivindicar que hi ha un fons d’ acord entre la majoria dels partits catalanistes sobre el nou sistema:
Que millori l’afluència de recursos
Més justícia amb més solidaritat
Més poder sobre la decisió dels nostres diners
I compartir amb l’estat la clau de la caixa, és a dir com es distribueixen , però amb una posició preeminent de la Generalitat.

Al que va dir jo hi afegiria:

Més capacitat recaptatòria i impositiva
Més responsabilitat fiscal
Més transparència
Més disponibilitat de recursos.
Més llibertat per la distribució e les despeses
Segurament questa afegitons també els compartia la portaveu del PSC.

Però a on jo discrepo és en la “caixa” i la “clau”, Crec que hi ha d’haver una agència única i catalana. Que recapti tots els recursos fiscals i que sigui des de la Generalitat que es faci al distribució de pagament dels serveis de l’estat i la quota de solidaritat que es fixi i durant el termini que es fixi.

Això segons al diputada és la independència, potser sí , a mi ja m’està bé, però també sense independència aquets sistema és possible i veient quin és el compliment de l’estat amb Catalunya segurament seria més rendible des del punt de vista econòmic i social.

En fi cal agrair l’explicació de la Rocío, ben estructura sòlida i argumentada. La meva discrepància no m’impedeix valorar la seva bona feina. La distància és més qualitativa que quantitativa.
Ja veurem com acaba tot plegat.
Però xerrades com la de Vilafranca crec que són imprescindibles per conèixer no sols les posicions dels partits sinó dels continguts que defensen, masses cops,i jo el primer, parlem d’oïdes.
I clar que més enllà del Pacte fiscal, que és important i molt, hi ha altres temes que cal afrontar amb urgència i decisió.

Escòcia en marxa i Cataunya…..

Mai 29, 2012

“Vull que Escòcia sigui independent, no perquè cregui que som millors que qualsevol altre país, sinó perquè som tant competents com qualsevol altre país”.
Aquestes paraules d’Àlex Salmond en l’inici de la campanya per obtenir la independència en la votació del referèndum plantejat crec que són perfectament traslladables a Catalunya.
La diferència està en que segurament a Catalunya el moment no és encara prou madur. Però ja arribarà.

Escòcia ha començat el seu camí per la declaració de referèndum per veure si l’ opció de la independència té una majoria sòlida per esdevenir real. Els darrers estudis electorals indiquen que un 33 % dels escocesos amb dret a vot estan a favor de l’opció de sobirania. El sondeig que s’ha fet públic respon a una enquesta que han encarregat els defensors del no. És un percentatge baix per afrontar el referèndum tot i que Salmond espera augmentar aquets suport fins el moment de la convocatòria. Tot i que és ben conscient que ni el moment econòmic,amb una forta recessió, i per altra banda l’oferta de Londres d’augmentar les competències no ajudarà a que el “sí” sigui majoritari , però no per això cal deixar de fer la campanya i exposar els perquès de que Escòcia sigui independent.

No ho tindran fàcil els independentistes però cal valorar – amb matisos – el capteniment que té Londres respecte a les decisions que puguin tenir els escocesos. Ni que a Madrid fos la meitat ja estaríem mínimament satisfets
Les diferències entre Londres i Edimburg estan, tant en el moment de la convocatòria del referèndum i la pregunta que cal fer. Els partidaris de seguir a al Unió volen que sigui clara i sens embuts, sí o no , mentre que els independentistes volen afegir-hi al marge del sí o no un preguntat sobre l’augment de competències.

El camí serà llarg i segurament ple d’entrebancs , de moment la voluntat de Salmond és, a més del referèndum , aconseguir un milió de signatures per avalar una possible declaració d’independència que ajudi després a la possibilitat d’un triomf ampli en el referèndum.
Salmond també pretén que els i els joves de 16 puguin votar fet que li garantiria un augment del sí i també ajudaria segurament a fornir responsabilitat política entre els col•lectius joves que semblen els més allunyats de la política.

I traspassant a Catalunya crec que és de lectura recomanada l’article de diumenge a la Crònica de Barcelona de Lluís- Anton Baulenas al Punt /AVUI , que amb el títol de “Navarro i la independència” crec que fa, al meu parer, un ajusta crítica a unes paraules de Navarro, primer secretari del PSC en que assegurava que amb la independència es convertís en un país més petit i pobre.
Argumentació, recurrent, fàcil, desqualificadora i és que a més les xifres o desmenteixen.
Es pot argumentar contra al independència però potser cal cercar arguments molt més seriosos que no els t“pics escoltats durant masses anys.

I parlant d’articles del cap de setmana dos que m’han semblat interessants.

“Ideología, ocultación y arrogancia” de Josep Ramoneda al País. Ramoneda dóna una clatellada al ministre Werd, clatellada carregada de raons i li atorga un rècord insòlit el d’ haver posat d’acord a tots els Rectors de les Universitat, i a sobre contra ell. Fantàstic!!

I l’altre, Mikimoto 1714 de Ignasi Aragay al diari ARA, l’autor que es confessa “mikimotista” – jo més aviat el contrari, qüestiona amb molta habilitat la seva designació com a comissari dels actes del 300 aniversari del 1714 i li recomana encertadament que cerqui un bon director científic , que pensi des de la història.
Més alt es pot dir però vaja, més clar impossible!!

Per la plana de Penedès.

Mai 28, 2012

La vinya està prodigiosa.
Aquets dies ja amb els pàmpols desplegats.
La sortida que hem fet aquest diumenge ha anat planejant pels voltants de Vilobí, Guardiola de Font-rubí, i Sant Martín Sarroca.
Camins entre boscos i vinyes.
Camins transitats aquets dies per tractors.
El treball de camp no te horaris ni coneix festes .

De Vilobí al barri de Grabuac amb la constatació de la variada arquitectura , per a una banda una construcció d’arrel –imitació- modernista i a l’altra banda una esglesiola de tall romànic. Llarga carretera fins a Guardiola de Font-rubí passat pel barri de La Fanga. Caminar per una mena de cresta més elevada entre dies valls de les rieres de Vilobí i del Romaní. Les suaus corbes del terreny estan carregades de vinyes ben arrenglerades. Diversitat de gamma de verds en les fulles i diversitat en els ceps. Alguns antics i ben arrelats i altres de més joves enlairats i emparrats per millorar la feina de la collita.

Descens suau del terreny i s’observa una bona quantitat de masies grans i ben conservades. Xiprers de benvinguda fins arriba al l’ermita de Sant Sadurní i el casalot de Cal Miret. Sorprenen, en mig de la plana de Sant Martí una edificació d’aquets tipus, antic esplendor i avui abandonat inexplicablement i seguirem passarem a per diversos veïnats , aquest és el Penedès dispers.
Dues rengleres d’oliveres emmarquen les vinyes i ens acompanyen una bona estona fins arribar a Les Brugueres i altre cop entre vinyes retornem a Vilobí.
Ben bé una quinzena de quilometres.
Un matí ben aprofitat i tot i que el sol del migdia ja comença fer feixuc el caminar.
Caldrà ja sortir més d’hora.
Llevar-nos més d’hora sense cap més pretensió que gaudir del dia i estalviar-nos la calorada del migdia.

Em costa de creure.

Mai 27, 2012

Ja ho va dir el clàssic que la política porta a voltes estranys companys ( nyes) de llit.
Dic això perquè en els darrers dies dos diaris , generalment ben informats, treuen al llum un seguit de reunions, diguem-ne “secretes” entre forces polítiques i fonamentalment entre el PSC i el PP per intentar minimitzar o fer de contrapès de la proposta de Pacte Fiscal de CiU.
Segur que és legítim
Però jo em pregunto – com militant del PSC , fa temps que les preguntes no tenen resposta- que carai fem intentant pactar amb el PP que és el responsable de que l’estatut que va aprovar el poble de Catalunya i que podia resoldre bona part dels problemes avui plantejats fracassés .
És evident que el diàleg entre les forces politiques és del tot necessari, imprescindible vaja, però hi ha acords que malgrat siguin estrictament tàctics mereixen el rebuig.
I per a mi si és cert el que expliquen els diaris – i els periodistes que ho expliquen segur que tenen bona informació- estem fent el joc a la dreta no sols més espanyolista – potser ja ens va bé- sinó més reaccionaria socialment existent i la seva actuació en el govern de Madrid així ho palesa.
Si no estem d‘acord amb el Pacte fiscal que es proposa des del partit de govern , doncs negociem amb ells fins l’extenuació un possible model intermedi però intentar fer variar la posició a base de pactes per pressionar juntament amb el PP no deixa de ser una mostra més del nostre comportament desnortat de fa temps.
Hi ha evidències palmàries:
Catalunya malgrat va millorar el seu finançament amb l’acord Solbes-Castells necessita avui un nou model , l’existent està ja obsolet.
El PSOE no complir el seus compromisos amb aportacions que s’havien comptabilitzat en els pressupostos de l’estat però no es van transferir
No hi va haver , malgrat els compromisos,cap acció política per recuperar la cisellada a l’estatut
El govern del PP no només no complirà sinó que serà encara més gasiu que el PSOE.

Per tant el PSC partit que vol esdevenir l’alternativa a CiU cal que fixi la seva posició al marge de la resta de partits i després iniciar el procés de debat i cercar algun acord que sigui bo pel país.
L’estratègia del CiU de tensar permanent la corda, ara parlant de la hisenda pròpia, o de convocar eleccions – que per altra banda potser convindria- tampoc és massa encertada crec, sobretot si vol deixar de banda al segon partit del país, però el PSC no poc caure en el parany d’amar de bracet del PP en el tema del finançament de Catalunya.
No crec que el model d’uns i altre sigui massa coincidents, perquè si el pacte fiscal cal que vagi inequívocament acompanyat del pacte social, difícilment amb el PP el farem. O es que hem perdut la memòria

Per tant em costa de creure – no les reunions “secretes” segons els periodistes- sinó que hi hagi voluntat d’anar del bracet del partit de la senyora Camacho.
Si és així,pari que jo baixo a la següent

Nomenament encertat.

Mai 26, 2012

El Ple del Consell Comarcal va nomenar com a gerent a la Mila Arcarons.
El Gerent és un càrrec contemplat en l’estructura dels Consells Comarcals i dipositari de forces competències . Pot ser de confiança política però és un càrrec que és estructural i alhora de caràcter eventual, cessa quan cessa la corporació. .
El nomenament em sembla excel•lent, és més crec que ja s’hauria d’haver fet en l’inici de la legislatura per poder treballar el Pla de Mandat i fer també la fixació dels objectius de legislatura..
En el seu moment sembla que no es va considerar oportú i ara crec que es posa a la persona indicada per aquest càrrec,sense qüestionar en absolut la feina de qui ho ha fet fins ara.
El nomenament ha aixecat, com és d’esperar cada cop que hi ha un nomenament d’aquets tipus, un seguit de comentaris en els digitals que han portat la notícia , la majoria anònims intentat desprestigiar a la persona i per extensió a la política i els càrrecs polítics.
Això dels digitals dóna la possibilitat de que l’anonimat gairebé esdevingui una categoria quan no deixa de ser una anècdota i moltes vegades una anècdota ridícula i intranscendent.
Quan no es tenen arguments qualsevol frivolitat, desqualificació fàcil o paraules vorejant el mal gust ja serveix per voler fer creure que els nomenats són gairebé inútils.

Per això valoro molt el nomenament del Consell Comarcal.
Al marge de la militància política d’una persona fet que per mi l’honora pel compromís que representa el nomenament de gerent en al persona de la Mila Arcarons és donar continuïtat al projecte que es va bastir des de la formació del Consell Comarcal. La seva actuació en l’anterior etapa al Consell va ser prou notable i prou engrescadora pel que fa programes de diversos àmbits que s’han mantingut reeixidament al llarg del temps.

Coneixedora a fons de l’administració local fet que ha estat reconegut i palesat en els diversos treballs que ha desenvolupat, amb una formació acadèmia important i sòlida i amb un rigor notable en el treball crec que la fan realment idònia per aquets càrrec o per qualsevulla que ocupés en l’administració ja sigui en la vessant tècnica o en la vessant política.

És molt fàcil obrir el ventilador i llençar bilis ( per no dir altre cosa) però la majoria d’aquells que la llencen perden les energies en això i no en treballar de valent a les institucions, a la societat , o en el dia dia per intentar millora el nostre territori i el nostre país.

Crec que és un cert el nomenament de la Mila Arcarons i només en cal desitjar-li molta i bona feina amb el convenciment que la farà ,i perquè segur que amb la seva actuació prestigiarà el Consell.

Vistes des de la Mola

Mai 25, 2012

D’ençà uns quants anys ja procura anar a la Mola amb els nens de l’escola.
Fa anys que els cinquè de primària de la meva escola Llebetx, van de colònies a Can Grau prop d’Olivella en mig del Parc Natural del Garraf i una de les sortides és la pujada a la Mola.
Ara ja fa caloreta i seguir el seu pas , encara curt , xerrant, anant amunt i avall es fa un pèl feixuc , però val la pena quedar-se a la a cua i veure la rastellera de nens i nenes anar fent via per la part més costeruda de la muntanya.
Colors vius, rialles i crits.
Ara es queixen de que puja molt i al moment surten corrent com si la pujada hagués desaparegut.
Ara es queixen i uns passos més endavant ja no recorden la queixa.
Estira i arronsa , ara el ritme és viu i tot d’una s’aturen i tornen a engegar.
El ritme però ha estat bo, amb una hora aproximadament hi hem arribat.
Calor, però un airet fresc ens ajuda a fer més confortable la pujada.
La pluja dels darrers dies ajuda , el verd llueix, alguna flor de San Joan que comença a brotar, els margallons esplendorosos, el bosc força net.
Fa goig d’aturar-se a contemplar-ho

L’arribada es celebrada amb crits.
Ja som dalt i la vista és imponent.
El mar està tranquil. Es veu amb una certa dificultat l’ermita de la Trinitat , i més a prop la Plana Novella, amb l’edifici singular. La costa fins Cubelles es segueix i la xemeneia de la tèrmica sembla indicar el límit del sud.
Reconeixes el Montmell al fons i més propers el Pic de l’Àliga, Olèrdola i les antenes ens assenyalen l’inconfusible Montgrós.
Cap el nord, Vilafranca, les muntanyes de Montserrat es retallen perfectament sobre l’horitzó i encara el Montcau i la Mola i encara més desdibuixat el Montseny i naturalment també el Montcau del Garraf, la Morella i les diverses fites que ens orienten.
I també, com no, la pols de les pedreres assenyalen que l’activitat és
Els nens i els nenes brúixola en mà intenten situar aquets referents geogràfics.

Muntanya vall més despresa, però alerta perquè el camí en alguns moments és pedregós i rellisca.
Però ja sabem que la baixada empeny i la fem ràpida i sens cap incident.
Retorn a la casa, Can Grau i encara tenen energies per jugar a fútbol!!!.
Un matí ben aprofitat, bona companyia , els ens i els nens són agraïts, una bona excursió.
Ah ! i els mestres malgrat tot – l’emprenyament que porten al damunt- fent una feina extraordinària.
Una estona per fer fugir els cabòries i passar-m’ho bé.

El vesper de la gloriosa.

Mai 24, 2012

Preparant l’escola d’estiu de Saifores i concretament un taller en el que ens proposem visitar diversos centres d’interès del Penedès per poder després durant el curs fer-hi possible visites amb l’alumnat, avui hem visitat el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria ubicat a Santa Margarida i els Monjos.

Al Penedès hi ha haver una concentració notable d’aeròdroms ( per això vesper) des d’ells s’enlairaven les diferents esquadres per defensar les ciutats dels atacs de l’aviació feixista ja en el moment en que la guerra civil anava , francament malament pels republicans.
El centre de Sant Margarida és un equipament museogràfic molt interessant ja que per una banda dóna completa explicació del paper de l‘aviació en els combats de la guerra i per altra recrea diversos espais i indrets a on l’activitat de l’aviació va tenir lloc. Des d’e diversos refugis , el més important el del Serral , prop de l’edifici de comandament de l’antic camp i ara Centre d’Interpretació fins a les instal•lacions de muntatge dels avions i passant pel castell de Penyafort que era una presó pels aviadors del bàndol “nacional”.

El CIARGA com es coneix el centre és fruit d’una àmplia col•laboració institucional , des de l’Ajuntament fins la Generalitat i amb les valuoses aportacions d‘estudiosos i d’un programa de treball de l’ Institut d’Estius Penedesencs que ha realitzat un esforç per trobar la documentació i els testimonis de persones que van treballar en els aeròdroms per poder reconstruir part de la memòria històrica a les nostres terres. Els diversos muntatges audiovisuals són un exemple clar de com els testimonis de la gent del territori pot donar una major comprensió al discurs generals i en aquets cas molt concret sobre l’evolució de la guerra a l’aire, dels camps d’aviació i també de les personés que van hi estar directament implicades al Penedès.

Centres com el CIARGA més enllà de recuperar episodis i fets ocorreguts permet que en l’actualitat es pugui reconstruir i conèixer també amb precisió aspectes poc coneguts tenint-los tan a prop.
El CIARGA ha fet també una extensa documentació i entre ells hi ha una magnífica guia didàctica a cura de Laia Coma i amb diversos assessoraments pedagògics i científics. Del pròleg d’aquesta guia n’extraiem un paràgraf que es prou explícit de la feina que es proposa, entre altres objectius,el Centre:

“Totes aquetes reflexions porten al convenciment que per comprendre el passat i conèixer la història és molt útil trepitjar els escenaris naturals dels fets. I encara que aquells escenaris hagin sofert canvis inexorables que el temps imposa, sempre hi resta quelcom d’original , una mena de presència que ens invita a evocar allò que ja no existeix”.

S’han estructurat diverses rutes que completen aquest espai amb visites als diversos refugis i també amb informacions dels diversos camps de l‘aviació republicana estesos pel Penedès.
És evident que al bona feina que s’ha fet porta com a conseqüència la possibilitat de fer un seguit de visites de gran interès i fixar en cada moments els nivells i els continguts que cal donar a l’alumnat que visiti el centre.
En tot cas quan fem al vista amb els mestres de l’Escola d’Estiu ja comentarem la valoració de l’experiència.

Dubtes i vergonya.

Mai 23, 2012

El dubte:

Llegeixo al Vilanova digital:

“•Avui s’ha convocat a la Masia d’en Cabanyes la primera Mesa Comarcal d’Habitatge del Garraf que respon a la necessitat de facilitar un espai de treball tècnic i polític entre els responsables dels municipis i del Consell Comarcal. Iolanda Sánchez, Consellera d’Ordenació Territorial i Habitatge, ha explicat que “l’objectiu d’aquesta mesa és treballar conjuntament amb els municipis i les administracions responsables, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, per a donar resposta a les dificultats d’accés a l’habitatge”.”

Llegeixo i m’assetja el dubte de si cal muntar una nova “Mesa”.
Els Municipis, que tenen poques competències en el tema habitatge traspassaran al Consell aquestes competències i els cediran l’acció política.?
Estaria bé que fos així, ja sigui al Consell o a un organisme concertat.
Però el dubte és si aquets oficina no serà un nou instrument que duplicarà els serveis que ja fan alguns ajuntaments.
Serem capaços de promoure col•lectivament alguna mena d’organisme amb tots els elements implicats per saber la demanada real existent i els pisos buits que hi ha al territori.
Serem capaços de trobar fórmules que propietaris de pisos buits els posin al mercat amb lloguers socials a un termini fixat? ( Quantes vegades n’hem parlat!!)
Tindrem l’oportunitat de negociar els desnonaments i impedir-lo o trobar solucions no traumàtiques?
Quants pisos tenen les caixes i bancs a mig fer o acabats i buits? Els cediran a la mesa perquè els gestioni i facilitin lloguers bàsics amb garanties ?. En definitiva que faci política
I els privats quin parc de pisos tenen buits?
Què farem – més aviat que podem fer- amb l’Ibi del pisos buits?.
Si retrona un cert creixement acceptarem l’ARE previst a Vilanova?

En fi molts dubtes i encara me’n crea més el fet que la necessitat de “ fer coses” pugui acabar duplicant esforços i gestions.
Tant de bo m’equivoqui!!

La vergonya:

Llegeixo el comunicat del meu partit sobre el tema dels peatges i no puc deixar d’enrojolar-me i pensar en aquella frase de “vergonya, cavallers, vergonya”. Sí vergonya per veure com podem arribar a dir tantes coses i tant poc precises. Està bé que carreguem contra el governs, hi ha tantes coses que criticar que segurament no ens ho acabaríem, ni acabaríem les notes de premsa.
Però en el tema dels peatges el posicionament ha de ser clar.
Històricament el PSC ha tingut posicions diferents respecte els peatges del nostre territori, mentre que els d’aquí ( a tots els nivells i amb totes les responsabilitats) hem estat en contra dels peatges , els d’allà ( llegeixis Direcció nacional i govern quan ens ha tocat) han tingut una altra posició per “equilibri territorial” i el cert és que els d’aquí, els que estàvem contra el peatge,hem perdut sempre.
Recordo ara amb una certa perplexitat com en una convenció del PSC sobre territori a Girona, alguns socialistes del Garraf platejàvem l’anul•lació dels peatges o , si era impossible eliminar-los, situar-los en el mínim preu que es pagava en altres autopistes en un radi de 40 quilòmetres de Barcelona. Aquesta proposta fou derrotada amb el vot en contra dels que llavors tenien responsabilitats institucionals en el territori per fer més evident encara la contradicció.
Qui no recorda diputats del PSC a l’oposició animant-nos a mobilitzar-nos contra els peatges de la C-32 i quan vam governar els mateixos diputats que llavors van tenir responsabilitat altes en la política de mobilitat es desdeien del que ens proposàvem i explicaven que els peatges eren del tot necessaris.
Qui no recorda les pujades doloroses i des d’aquí blasmades del tripartit en el peatge del Garraf.
Segurament no hauríem de ser tant desmemoriats per poder tenir una certa credibilitat.
Si seguim en contra dels peatges com hem estat sempre, doncs avalem la proposta del “Novullpagar” i si hem matisat la nostra posició diguem-ho sense problemes ni complexos , però no hi ha cosa més decebedora que intentar funambulismes i equilibris que no entén ningú i creen sens dubte una certa perplexitat .
No crec que generi credibilitat aquesta mena d’equilibri del sí, però no, de carregar contra el govern per una cosa que en la que tots hi tenim responsabilitats quan hem tingut posicions diferents, quan estem govern i quan estem a l’ oposició.
O és que el PSC no presentàvem mocions i fèiem declaracions quan els “nostres” apujaven el preus del peatge del túnels.
O no recordem que els “nostres” no van incloure aquests peatge en el rescat que es va negociar a Madrid?
Si us plau, anem per feina.
Generem accions més enllà del pagar o que puguin de veritat pal•liar el cost exagerat i excessiu dels peatges.
Assumim responsabilitats – modestament jo el primer en assumir errors en aquest tema – però no intentem marejat al perdiu d’aquesta manera.

Una nota final, la Consellera Rigau hauria de prendre nota de la massiva manifestació de la comunitat educativa d’ahir. El malestar és creixent.

Històries tristes de bancs i caixes.

Mai 22, 2012

En cada bugada del procés de reestructuració de la banca, el Penedès, sembla que hi perdem un llençol. El procés d’unificació ( fusió, absorció?)de la Caixa del Penedès amb altres caixes va ser seguit amb una certa distància social, amb indiferència en general per la ciutadania i per un silenci sorprenent i estrany per part de les forces polítiques del territori . Segurament poca cosa hi podien fer , però sí segurament hi podien dir. Ara ens trobem en un segon procés i el que sembla ja perillar és l’obra social, aquells recursos que les caixes destinaven a aspectes basics de cohesió social que era un dels principis actius de les caixes d’estalvis , almenys al nostre País.

La Caixa del Penedès, que ara farà cent anys, és una de les poques iniciatives bancàries que van reeixir al llarg del temps al territori del Penedès . La història no ha estat massa benvolent amb altres iniciatives que van acabar malament, com el rosari de l’aurora . A Vilanova, per exemple, no van tenir la suficient capacitat com per mantenir la Caixa D’estalvis de Vilanova fundada a l’any 1877 des de l’Ateneu amb participació activa de dos prohoms de la ciutat, con explica l’ historiador Puig Rovira, Creus i Corominas l Miquel Guansé. Va acabar absorbida durant la República per la Caixa de Pensions. Així mateix el Banc de Vilanova vinculat a Gumà i Ferran també acabà ensorrant-se i arruïnant a més d’un i de dos vilanovins.

El diner no té fronteres ni coneix identitats, la reestructuració bancària va portar i sembla que portarà encara a desdibuixar els àmbits d’actuació territorial d’on provenien les caixes fusionades . Llegim “entusiasmats” que enguany la Caixa del Penedès facilitarà que els verds vilafranquians actuïn a la Bisbal en la diada castellera. És important però encara ho seria més escatir alguns dels aspectes tèrbols sobre primes i jubilacions d’or que van ser noticia i que han passat, també, amb una indiferència general al territori con encertadament expressa Carles Querol, historiador i ex-alcalde de Sant Sadurní i potser una de les persones que més ens saben dels afers de l’entitat penedesenca fins i tot dels temes pocs honorables. Val la pena seguir-lo en el seu bloc. Diuen, doncs, que ve una segona reestructuració i tot el tema dels fons socials quedarà en entredit si no hi ha un procés de reconversió de les Obres Socials actuals en fundacions . Potser seria el moment que més enllà d’accions concretes i lloables en l’aplicació d’aquest fons hi hagués un gran consens social i polític de com aplicar-lo en el territori i sobretot en aspectes que cohesionin de veritat i evitin la fractura social.
Hi som a temps?

Publicat al diari El Punt/Avui el 18 de maig