Archive for Juliol de 2012

Tracte diferenciat

Juliol 31, 2012

Fa uns dies els diputats i diputades del PSC a Madrid van votar a favor del corredor central de ferrocarril La posició que sembla fins ara oficial del partit és el suport sense esquerdes al corredor mediterrani.
Sembla que va ser un error- dic sembla perquè el tema fa ferum- .Que tots i totes s’equivoquessin aixeca sospites més que fonamentades . Però que era un error ho va dir el Francesc Vallès coordinador del grups de diputats i senadors del PSC.

La direcció del PSC sembla que no va prendre cap mena de mesura per l’error col•lectiu. Potser per ser col•lectiu ningú va caure en la temptació de pensar que no era tal error, sinó fidelitat al PSOE ,i que,per tant, caldria reclamar als diputats i diputades la seva acta com sembla que volien fer amb l’Ernest Maragall.
Errare humanum est et confiteri errorem prudentis : Equivocar-se és humà i confessar l’error de savis!, segurament al•legaran però potser llavors el que calia era penalitzar, la distracció, l’estar a la lluna de València ( potser de Saragossa , donat que van votar el corredor central ) potser alguna suau “colleja” hagués estat bé sentir-la, o potser calia la dimissió d’ algú per anar contra una decisió de l’executiva i del partit en la reclamació de l’eix mediterrani i no de cap altre ( o potser m’equivoco).
A ningú dels que he preguntat els sembla un error.
Però vaja alguna correcció es pot fer, per exemple presentar com a grup una proposició no de llei, o una resolució, o simplement fent una manifestació explícita que consti en l’acta de la sessió dient que el grup socialista del PSC està en contra d’aquets corredor i prioritza el mediterrani i que tot plegat va ser un error.
Fórmules, n’ hi ha, segur altre cosa és si volen trobar-la.

El vot de Maragall és certament més destacat. Tot i que irrellevant pel sentit final de la votació.
La solució que aporta la direcció demanant-li una reflexió és una solució per passar temps i que el fet s’oblidi.
Vaig aplaudir i felicitar la posició de Maragall i ho segueixo fent, ara també crec que un cop fet això cal deixar el grup parlamentari i deixar l’escó. Malgrat es digui que l’escó pertany nominalment al diputat , tampoc cal enganyar-se Maragall sol no hagués sortit diputat, segur!. I tampoc en la nostra tradició parlamentària el diputat té cap mena de representació personal.
La reflexió segur que ja la va fer el diputat, no crec que votés de manera frívola sinó que sabia ben bé el que feia i sabia perfectament que anava contra la decisió col•lectiva del grup.

En el seu dia ja vaig demanar que , dimitit Montilla, el seus ex-consellers havien de fer el mateix.
Que ara se li reclamés l’acta de diputat a Maragall m’hagués semblat fora de lloc , sobretot vinet el precedent de “ l’equivocació col•lectiva” que va passar sense pena ni glòria.
El portaveu Collboni diu:
“la gravetat rau en el fet que la posició del partit va ser el resultat d’un llarg debat intern en què es van tenir en compte totes les sensibilitats del partit.”

I en l’aposta pel corredor mediterrani i el rebuig de les altres opcions no hi havia hagut també un debat intern llarg , profund i rigorós?.

I reitero el vot de Maragall, segur que representa també una part del PSC.

P.S. Aquesta entrada hauria d’anar abans de la que porta per títol. “Complementant”

Complementant

Juliol 31, 2012

Aquets matí parlàvem de la situació del PSC i de l’Ernest Maragall.
Llegeixo al Periódico digital, la carta que Maragall a tramés a Daniel Fernández.
La polèmica està servida.

Benvolgut Daniel,

He rebut la carta en la qual em trasllades les teves reflexions i propostes, en nom del Secretariat i del Primer Secretari, així com l’oportunitat de comentar en persona els esdeveniments que esmentes. Vagi per endavant que em poso a la teva disposició per contrastar les respectives opinions sobre tot plegat. Quan vulguis i on vulguis. En tot cas, crec que convé aclarir alguna de les consideracions que fas en la teva carta. 1. El programa electoral amb el qual em vaig presentar, així com la resolució política del 12è Congrés contenia efectivament aquesta frase que inclous. Llegida i rellegida no trobo cap incoherència amb els criteris defensats per mi, ni amb el vot expressat el passat dia 25 al Parlament de Catalunya en el marc del debat sobre la proposta de Pacte Fiscal. O, dit d’altra forma, la posició que es va aprovar al nostre Congrés és igualment distant tant de la meva posició com de la finalment adoptada i votada per el Grup Parlamentari Socialista, després de les converses mantingudes amb la resta de grups i dels debats interns que tu mateix esmentes. Molt especialment si parem compte que, en les posicions defensades en el procés de debat i aprovació del Pacte Fiscal, el PSC accepta i s’afegeix a la proposta de formular un nou model de finançament per Catalunya, abandonant de facto la pretensió de mantenir-nos estrictament en el marc del model vigent del que parlava la resolució aprovada al Congrés. En el mateix sentit haig de referir-me a la resolució aprovada en el darrer Consell Nacional. El seu caràcter d’encàrrec obert a l’Executiva per negociar un acord final, és prou indicador de la inexistència de contradiccions o distàncies tangibles amb les posicions finalment adoptades tant per el Grup Parlamentari com per mí mateix. Ambdues eren més aviat concrecions possibles del mateix text que formulava la delegació política per negociar. És més, podem afegir a aquesta frase que tu assenyales alguna altra referida a la demanda de reforma constitucional, que apareix tant en les resolucions del propi Congrés del PSC, com en el programa electoral amb el que ens varem presentar a les eleccions catalanes. És, doncs, en base a les anteriors consideracions i com a diputat del grup parlamentari socialista, que no trobo cap inconvenient programàtic ni cap contradicció en les posicions defensades i en la decisió de vot que finalment vaig adoptar. Una decisió que volia mostrar-se en coherència, precisament, tant amb les posicions globals del socialisme català com amb les meves conviccions i amb el que crec es correspon amb l’interès general dels ciutadans als que diem representar. Encara més si hi afegim la consideració del benefici (o el cost) per el PSC en funció de si decideix formar part (o no) de la unitat de país tan necessària en Questions com la del
Pacte Fiscal. En aquest cas, com és prou conegut, afegir-se a l’acord majoritari no implicava renunciar a les nostres posicions contingudes en les esmenes presentades i recolzades també per mi mateix. 2. Esmentes després un suposat canvi de posició respecte de la que mantenia com a Conseller del Govern de la Generalitat. Dec suposar que t’estàs referint a la Llei d’Educació de Catalunya i el seu tràmit parlamentari. T’he de dir que no entenc el que em dius si no és que et refereixes a la manca de debat suficient al voltant d’aquesta qüestió durant tot el procés. M’agradaria pensar que deus voler dir que els diputats socialistes haguessin hagut de tenir més llibertat per expressar els seus dubtes sobre el projecte. Així hauria de ser sempre. Inclòs, com era el cas, en el marc d’una relació de Grup Parlamentari que dona suport al Govern en exercici. Preferiria no entendre que els diputats del PSC van votar la Llei per estricta obediència parlamentària. En tot cas, no puc recordar cap ocasió en que s’expressessin formalment posicions discrepants o contraries a les que contenia el Projecte de Llei. Ni al si del govern, excepte això sí, per part dels membres de IC-V, ni a les reunions de l’Executiva PSC a la que pertanyia en aquell període, ni a les reunions del Grup Parlamentari a les que assistia com a conseller i no com a diputat. Debats i preocupació legítimes sobre la reacció dels sindicats davant de determinades propostes, sí que n’hi havien. Demandes de rectificació o ajust en l’articulat de la Llei, no. Ni una. Em doldria molt pensar que el paper que atorgues a la figura de diputat és aquest que es desprendria de les teves paraules. I, encara més, seria inacceptable suposar que un hipotètic silenci “disciplinat” en aquell moment, s”hauria de correspondre ara amb una meva actitud equivalent en el debat sobre el Pacte Fiscal. Silenci i docilitat; abans per tu, ara per mi. Això sí que seria absolutament vergonyós i incompatible amb qualsevol consideració sobre la ètica i la dignitat polítiques. Deixa’m que, en qualsevol cas, repeteixi el que aquests dies he tingut ocasió de explicar: Si, en últim terme i siguin quins siguin els reglaments o els precedents a considerar, la primera responsabilitat d’un electe es envers els ciutadans a qui ha de representar. Abans i per sobre de les consideracions orgàniques o administratives. Des de les conviccions obertament defensades i com expressió bàsica del concepte originari de representació política. Sigui quin sigui, també, el regim electoral vigent, majoritari o proporcional, amb llistes obertes o tancades, a Catalunya i arreu del món on es reclamin de la democràcia com a pilar essencial de la societat. 3. En la part final de la teva carta expresses la teva opinió, sembla que ferma i sense cap
dubte, sobre la incompatibilitat entre la meva actuació i la pertinença al Grup Parlamentari Socialista. No s’acaba d’ajustar aquesta teva convicció, amb la demanda que formules a continuació sobre la conveniència d’una reflexió personal entorn a la renúncia a l’acta de Diputat. Sigues clar: M’estàs demanant(?) que marxi, que desaparegui del Grup i, s’entén, del propi PSC. Doncs bé, és obvi que no puc, ni remotament, acceptar ni acollir aquest amable suggeriment. No sense que formalitzeu i substancieu les greus acusacions que inclous a la teva carta sobre la meva actuació i sobre una suposada manca de coherència personal, ètica i dignitat polítiques. Són acusacions massa greus per passar-les per alt. En cap moment jo gosaria formular judicis personals equivalents sobre la teva persona o sobre qualsevol altre membre del Secretariat, de l’Executiva o del Grup Parlamentari Socialista. No estem en un debat sobre posicions polítiques amb diversitat de punts de vista?. És clar que es poden plantejar qüestions de respecte als reglaments o de suposada distància amb acords o resolucions prèvies. Però no puc considerar admissible que ningú, jo tampoc, s’atribueixi la facultat o el dret d’atorgar o retirar qualificacions de dignitat personal o política. En tot cas, sí que vull proclamar la meva més ferma convicció sobre la coherència del que defenso, el que dic i el que voto amb els valors i posicions que van formar part essencial del naixement del PSC com a força capaç d’expressar la unitat de tots els socialistes catalans. Convicció que s’estén, sense solució de continuïtat des d’aquell moment fundacional fins a aquest mateix instant en que completo la meva resposta a la teva carta. Així doncs, no tinc cap intenció de renunciar a la meva condició de membre del Grup Parlamentari Socialista. I penso exercir tot els drets que em corresponen en la seva defensa. Resto a la teva disposició per comentar personalment aquesta situació.
Cordialment.
Ernest Maragall i Mira Diputat al Parlament de Catalunya membre del Grup Parlamentari Socialista

Salvar la Mancomunitat.

Juliol 30, 2012

El popular i justament bescantat “que se jodan” de la diputada del PP, Andrea Fabra , té també la seva projecció en les administracions públiques. La proposta parla de a retallada del 30 % dels regidors i regidores, fixació de sous , la desaparició de empreses municipals, la supressió de les mancomunitats, el retorn dels “cuerpos nacionales”, la supressió de conservatoris i escoles d’art, i el trasllat de competències a les diputacions…. Potser la lletra menuda ens portaria encara alguna altra mesura.

La situació ha canviat tant que, des del compromís que hi havia del govern de legislar definitivament sobre el just i necessari finançament dels ajuntaments ,s‘ha passat ,de la nit al dia, a unes retallades estructurals de l’administració municipals que pel cap baix són mesures que atempten amb el que fins ara hem anomenat l’autonomia municipal com la capacitat d’una administració d’estructurar-se de la manera més àgil per poder governar les ciutats, d’acord amb la llei de l’estat i les pròpies de Catalunya . Les mesures que ara s’han aprovat trenquen en bona part l’històric consens que hi havia entre els govern centrals i autonòmic i els ajuntaments a l’hora de legislar sobre aquest darrers.

Són mesures injustes cap els ajuntaments que, amb els més de trenta anys d’experiència, han estructurat el país i han esdevingut administracions de proximitat que han hagut d’assumir competències impròpies davant la deserció de l’estat i també de les CCAA. Són mesures clarament recentralitzadores en donar un paper preponderant a les Diputacions que són organismes en part de l’estat, però també de l’administració local sens elecció directa . Són mesures que poden minvar la representativitat política ja que si s’eliminen regidors i no es modifiquem els percentatges mínim per obtenir representació els forces dites minoritàries poden quedar sense representació. Són mesures, en definitiva, que desprenen un alt nivell de desconfiança cap els ajuntaments.

Són mesures il•lògiques com pretendre l’eliminació de les mancomunitats que han estat elements importants pel desenvolupament de serveis o bé de la construcció d’infraestructures d’una manera cooperada i solidària. I aquí és a on volem posar èmfasi en la defensa de la Mancomunitat Penedès–Garraf que seria d ‘una absurditat plena voler eliminar-la.

La Mancomunitat Penedès-Garraf , neix voluntàriament per la necessitat de cercar de manera conjunta, una formula cooperada de prestació de serveis que fets de manera individual per cada municipi representava uns costos i una gestió molt més complexa. Amb més de vint-i-cinc anys d’activitat ha treballat en tres aspectes bàsics , la resolució del problema endèmic de l’aigua al nostre territori amb l’aposta decidida per una obra d’envergadura com va ser la portada d’aigües d’Abrera ( ara quan es vol privatitzar , crec que erròniament, la companyia de l’aigua de Vilanova aquets actiu caldria quantificar-lo), l’eliminació d‘escombraries amb una xarxa de recollida pròpia i amb la construcció de dues plantes de residus en moments en els que va representar una novetat i en l’altre extrem dels serveis la creació del CAS , centre d ‘atenció i seguiment de drogoaddiccions. Entre mig altres serveis que han tingut papers rellevants en la configuració i estructuració de serveis com poden ser l’extensió dels centres d’Atenció als animals o d’influència en els aspectes spcoeconòmics com el Serveis d’Incitatives Econòmiques o la publicació de l’Anuari d’Indicadors Socioeconòmics

Amb més de vint-i-cinc anys d’experiència acumulada , amb un full de serveis més que notable pel territori , suprimir-la seria una autèntica barbaritat i fer-ho en nom de l’eficàcia de l’administració una falsedat . La Mancomunitat ha estat exemple sempre d’eficàcia , de superació del marc partidista en benefici d’objectius comuns – només recordo en el temps que hi vaig ser una controvèrsia política i va ser amb el meu propi partit quan em van vetar el nom d’una persona per fer de gerent- , que no vol dir absència de debat ni de necessària i oportuna reflexió.

Les mesures que vol prendre el govern central Són mesures que no comportaran més estalvi que si l’administració central aprimés la seva estructura i suprimís els ministeris quines competències estan traspassades en la seva totalitat per exemple cultura, educació o sanitat…Això tindria sentit real

Segur que calen fer reformes a l’administració local i que cal suprimir ens administratius i politics , siguin els consells comarcals o els diputacions – estic a favor de suprimir ajuntaments, garantint la representativitat política dels municipis- , però abans d’arribar a les mesures que es proposen calen estudis, informes acurats i discriminació i tracte diferenciat per raó d’eficàcia i comportament administratius i fins i tot la recerca d’un determinat consens. I en aquesta aspectes la Mancomunitat Penedès- Garraf reïx perfectament.
No he sentit els principals partits d’aquí? En diran alguna cosa.

Publicat al Diari de Vilanova, el 27 de juliol

Jornada memorable

Juliol 29, 2012

El temps ha demostrat que la idea de segregar la jornada castellera dels dies centrals de la Festa Major de Vilanova va ser una excel•lents idea.
Passant-ho al dissabte o diumenge abans del dia de la Marededéu de les Neus l’ha singularitzat , li ha donat vida pròpia i per tant una importància per si mateixa.
Ahir a la plaça d ela Vila es donaven algunes de les condicions perquè la jornada fos un èxit. Molt públic, la plaça de gom a gom amb persones vingudes d’arreu de la geografia castellera, tres colles bones , cadascuna en el seu nivell i amb ganes de donar-ho tot i una xafogor gairebé insuportable, però la necessària diuen els entesos perquè els castellers es sentin a gust.

No van decebre els colles, van quallar en els seu nivell una magnífica jornada.

Els verds vilafranquins per descomptat van exhibir-se , amb una facilitat que ratlla l’insult van carregar i descarregar els tres de nou, la torre de mou amb folre i manilles i els pilar de vuit, i van també carregar i descarregar un quatre de nou, potser amb algun moment de dificultat solventat amb experiència i destresa. Segurament deu ser la millor actuació de la temporada de totes les colles. La presència vilafranquiana a Vilanova és ja indiscutible perquè han demostrat que en aquesta plaça ho donen tot i ho fan amb la indiscutible qualitat que els singularitza.

La Colla Jove de Tarragona va fer una notable actuació donant tot el nivell que en el moment de la temporada poden fer. Tres , quatre i cinc de vuit amb dos pilars de cinc per finalitzar. Construïts tots amb molta seguretat. Aquesta colla ha fet l’actuació que es perfila com un pas per tornar a assolir castells de nou en al seva diada de Sant Magí i per descomptat és un preparació pel Concurs de Castells de Tarragona d’enguany.

Els Bordegassos fidels a la seva paraula i compromís van carregar els quatre de vuit, que no es va descarregar per una caiguda quan ja el castell estava pràcticament a baix, llàstima, però tenen la construcció i la seva descarregada a l’abats. No cal precipitar-se. Els tres de vuit amb seguretat, carregat i descarregat i els dos intents de la torre de vuit són intents esperançats. La primera vegada els va fallar el folre , tot i els dubtes de l’enxaneta – mal endèmic dels vilanovins- el problema estava més en el folre que es va ensorrar. El segon intent va arribar més lluny, el folre es veia molt més sòlid , la lentitud i la indecisió final de la canalla van ser fatals per no poder-la carregar , però cal reconèixer el punt d’honor i l’esforç d ela colla per oferir aquest castell folrat.
Molt bones sensacions i recuperació amb destresa i fiabilitat dels castells de vuit.

Comença bé la Festa Major pels Bordegassos no ens estranyaria que el mateix dia de les Neus ens oferissin alguna sorpresa.

Londres 2012

Juliol 28, 2012

Si la BBC té raó i n’acostuma tenir sóc un del bilió de persones que vaig veure – parcialment això sí- la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Londres.
Coincidència de l‘acte amb un sopar amb els amics de caminades pel país i d’altres coses. Sopar amb unes amanides exòtiques i pizzes diverses, estranyes i gustoses – que per ser sitgetanes no cal menystenir-
Després de contemplar l’espectacle ideat pel director de cinema Danny Boyle que va repassar la història britànica amb diuen, sensibilitat i amb una certa ironia. Musica, foc , color , res que no haguéssim vist ja , però amb toc britànic ineludible.
L’amfitriona del sopar al Mariajosé ens proposa que fem una valoració de l’acte inaugural que cal dir que acabem seguint tots els presents per la televisió.
Més enllà de “l’estaribot” de regressió infantil de qualificar al cerimònia de “pipi, caca, cul” o la qualificació més galant de que el millor era l’amfitriona constato que hi ha una polarització.
Empat entre valoracions molt altes i les molt baixes.
Contradicció latent
Així doncs o agrada molt o no agrada gens. Propi d’aquest actes massius, amb moments d’uan certa pesadesa a altres de gran ritme.
Sigui com sigui com dèiem si la BBC no enganya un bilió de persones pendents altre cop de l’imperi Britànic.
Demà agafaran el relleu els esportistes.

FIMPTE.

Juliol 27, 2012

En el farcit calendari de festivals de música de l’estiu al nostre país , aquest cop hi ha mancat el FIMPTE, festival de llarga presència i ,com comentava el crític musical de la Vanguardia fa pocs dies, lamentant la seva desaparició, el festival pioner en les músiques del món.

El que era un replanteig de la regidora de cultura es va concretar en la seva desaparició del calendari cultural de l’estiu amb el compromís de que es resituaria en el que avui és la programació estable a al ciutat. Programació estable que fa anys que va , que no es nova, es tractava doncs de diluir el festival de treure-li la singularitat que ha mantingut al llarg dels anys.

Tots els regidors i regidores de cultura que ha tingut la ciutat han volgut replantejar el festival i amb més o menys encert , amb més disposició o menys voluntat de mantenir-lo o impulsar-lo, amb visió sectària o més global i s’ha anat confeccionat programes prou atractius i amb impromptu propi de cada direcció que hi ha hagut.

Cert és i, no es pot negar, que el festiva també havia entrat en una certa crisi de model i també d’estancament de l’aportació econòmica i sobretot perquè des de sempre la Generalitat no es va fer mai una aposta clara per aquets festival , com festiva de referència en la música popular com va fer en altres festivals temàtics . Tos els governs que hi ha hagut han mantingut una certa reticència a fer una aposta inequívoca per un festival com el FIMPTE – en definitiva per un tipus de musica- que tenia un cartell i un prestigi a nivell internacional. Vegis sinó enguany mateix, la Generalitat ha destinat 425.000 euros per l’edició 2012 del Mercat de Música Viva de Vic (Osona) a través del Departament de Cultura. El Govern considera que “ha esdevingut un punt de trobada ineludible per als professionals del sector de la música, ja que és l’aparador principal per a la música catalana”. Aquesta mateixa consideració es podria fer del FIMPTE a nivell de musiques populars. Tampoc és el mateix i caldrà veure quints diners hi aporta finalment la Conselleria de Cultura.

Ara sembla que la regidora ha estat “sensible” a les propostes que se li han fet des d‘un col•lectiu de notables, músics, ex-directors del mateix festival i històrics vinculats a la seva gestació com a projecte . Mai s’ho havia volgut “carregar” només repensar es diu ara . Es situa en el mes d’octubre, no sé si això és singularitzar-lo o bé treure-li el valor afegit de promocionar-se amb la resta de festivals importants que tenen lloc a l’estiu.

Cal sens dubte aplicar el benefici del dubte i veure com es desenvolupa aquest nou FIMPT repensat, amb nou escenari, lluny del carrer i amb una nova línia argumental.
Ho veurem i ja direm.
De totes maneres crec que d’entrada és positiu que s’hagi rectificat i, si no es vol dir així , doncs és positiu que s’hagi repensat.

Agraïment.

Juliol 26, 2012

En política a vegades hi ha gestos individuals que a la pràctica no fa variar la posició col•lectiva d’un grup, però que tenen molt de significatiu pel moment en que es fa.
El vot que va emetre ahir l’Ernest Maragall en el debat del pacte fiscal i concretament en l’apartat de la capacitat de tenir una hisenda pròpia a Catalunya no va fer variar ni el resultat de la votació ni la posició oficial del PSC , però crec que és un vot que, més enllà de la seva posició i llibertat personal ,té els sentit de voler manifestar un cert desacord compartit per altres militants i votants del PSC.

No és fàcil trencar la disciplina de vot i no és fàcil perquè tens un compromís col•legiat, perquè sempre es pot valorar com una voluntat de sobresortir en determinat tema, perquè significa que dones joc als rumor interessat i peixet a aquells que volen furgar en les contradiccions internes dels partits.
No , no és gens fàcil.

He estat marcadament crític amb Ernest Maragall durant la seva etapa com Conseller, no vaig compartit ni la seva manera de gestionar el procés de la Llei d’Educació ni la seva manera de gestionar les relacions amb els representants del professorat. He mantingut enfrontaments, sempre des de la cordialitat i el respecte, però avui vull agrair-li el gest que ha fet i el sentit del seu vot perquè crec que és un vot coherent en el que ha anat defensant i també perquè és un vot que representa a una part de la militància del PSC – és el meu cas- que creu que aquets debat era un bon moment de liderar un procés de canviar el paradigma de les relacions entre Catalunya i l’estat.
S’ha preferir al fórmula fàcil de qualificar la proposta del govern i de les altres esquerres d’arcaica, no federal o impossible…. En fi ,en el fons crec que hi ha el pòsit sempre estrany de la nostra relació respecte al PSOE i en aquets cop segur.

Per tant agrair i encoratjar a l’Ernest Maragall per la seva posició en la que em sento plenament identificat.
Gràcies!

De lectures

Juliol 25, 2012

Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia.
Eugeni Xammar
Col•lecció d’un dia a l’altre, 25
Quaderns Crema.
Barcelona, setembre 2007

Biografia d’Eugeni Xammar un dels periodistes més importants del que ha donat el país. Curiosament però aquest llibre és l’únic que ha publicat Xammar quan va escriure abastament en els diaris del país al voltant dels anys 20 i 30. El llibre està plantejat com una llarga conversa i per tant d’una certa singularitat com a element biogràfic que es van fer en la darrera estada Xammar a l’Ametlla del Vallès.

Xammar també ha tingut el seu llibre biogràfic en un magnífic llibre que ja vam comentar de Quim Torra sota el títol Periodisme? Permeti’m. La vida i els articles d’Eugeni Xammar, que fa un extens recorregut per la vida i miracles d’un gran periodista com va ser Xammar que va escriure en els principals diaris del moment i va ser un excel•lent cronista i analista de la política del moment des de la seva posició d’un catalanista cosmopolita i separatista irredent, Xammar va viatjar molt i va fer una llarga estada a Alemanya a on va estudiar els sistemes democràtics liberals.

El llibre “Seixanta anys d’anar pel món” esdevé un clar testimoni d’una època, d’una manera d’entendre la vida i la feina de periodista . La seva visió és una visió que es fa des dins d’allò que s’analitza ja que va procurar estar sempre al rovell de l’ou dels conflictes polítics que es produïen en els moments que vivien. Va ser un personatge d’una voluntat clara de no escriure a Catalunya durant el franquisme i no participar en cap de les escletxes que el règim oferia. Val la pena llegir-lo des de entendre el cosmopolitisme de Xammar i la seva gran intel•ligència intuïtiva i les dificultats que li va comportar una època tant convulsa.

Noms propis

Juliol 24, 2012

Nadal i el pacte fiscal.

En una xerrada sobre el pacte fiscal ,de la que vaig fer-ne una entrada aquí, que va fer la Rocío Martínez Samper a Vilafranca , vaig explicitar-li que personalment era partidari de que Catalunya havia de tenir al clau de la caixa dels impostos , de la recaptació i fer les aportacions a l’estat en funció dels serveis que rebíem. La seva desposta va ser: “tu ets independentista i jo no”. Deu ser això. No negaré que sóc independentista ,amb el concepte d’independència actual que avui te poc a veure amb el concepte d’independència del segle XIX quan es van constituir una bona part de les nacions estat.

Bé,ara estic content en llegir un extens i interesantíssim article de Joaquim Nadal al Periódico sobre el “pacte fiscal”, perquè també deixa clar que també vol la clau de la caixa i no es declara independentista. Això vol dir – la conclusió potser és poc científica , però és la meva- que “tenir al clau” , disposar preferentment dels recursos i decidir el repartiment és una opció tranversal.
Ja m’ho pensava.

Més enllà d’això l’article tot i no compartir alguns del seus punts com ara el de l’exercici del dret d’autodeterminació crec que és la posició més clara i més sòlida que s’ha fet fins ara des del PSC sobre el tema del pacte fiscal.

“Estoy a favor del pacto fiscal. A favor de tener la llave de la caja, de tener una agencia tributaria integrada. Estoy también a favor de garantizar la solidaridad y limitarla. Quiero una relación bilateral con el Estado y estoy a favor de un régimen específico para Catalunya.
Coincido también en el diagnóstico, en el reconocimiento de que, del estudio de las balanzas fiscales, se desprende que Catalunya aporta mucho más de lo que recibe, y que nuestro déficit fiscal es un lastre para el propio desarrollo de las potencialidades de Catalunya como motor económico y para sus propias aspiraciones de autogobierno.
Es posible que los socialistas hayamos estado demasiado lentos de reflejos en la definición de nuestras propias posiciones, y demasiado tímidos en la exigencia del cumplimiento de los compromisos del Estado con Catalunya pactados en el 2009. Y, sin embargo, el primer secretario del PSC adelantó una propuesta el 29 de febrero, y en la primera cumbre con el presidente de la Generalitat entregó un documento, que tenía muchas puertas abiertas e incluso hacía posible el concierto.”

Esther Tusquets en el record.

“Siempre, des de muy pequeña, me había gustado apasionadamente los libros. Quizás sería más exacto decir que siempre, hasta donde alcanza mi memoria, me había apasionado que me contaran historias: los fantástico cuentos que relataban mi madre y mis hermanas, unas narradoras de excepción, las truculentas historias que nunca terminaba de entender del todo que se chismorreaban en al cocina y en el cuarto de la plancha, los inefables seriales de la radio de los años cuarenta, la fascinación del cine, pero sobre todo los libros. Leía, des de aprendí a leer, a todas horas y en todas partes , como una pasión que no e recuperado con igual intensidad en ninguna otra etapa de mi vida. Decían que era como una niña de película, creo que de Capra, que ni para contestar al teléfono soltaba el libro que tenía entre las manos.”

Confesiones de una editora poco mentirosa.

Quedarà una magnífica obra literària i memorialística i moltes edicions més que interessants dels principals autors de la literatura mundial.
Quedarà també la voluntat de treball i de progrés.

Hollande i la dignitat.

Fa dies que vaig comentar al commemoració de la batuda contra els jueus per part de la policia francesa col•laborant amb el nazis davant la indiferència de molta gent i el seu internament al “Velòdrom d’Hivern”.
Hollande va afirmar que la “veritat és dura i cruel” però per més dura i cruel que pugui ser calia que es fes un gest inequívoc per denunciar el fets : “ No va caldre mobilitzar cal soldat alemany” ; aquesta afirmació és ja de per sí il•lustrativa de com van anar el fets.
Fets dels que Hollande va dir “ Van ser un crims comesos a França i per França”.
Alguns haurien d’aprendre la lliçó de recuperar la història i de recuperar fonamentalment la dignitat.

Incansables Bordegassos.

Juliol 23, 2012

Dos dies d’actuació preparatòria de la diada de Festa Major del proper dissabte on esperen carregar i descarregar castells d’envergadura.
Sortida conjunta amb els Falcons per celebrar el quarantè aniversari.
Quaranta anys són molts , ja una maduresa indiscutible.
Quanta llargues temporades on hi ha hagut de tot i molt.
Jornades carregades d’èxits i jornades per oblidar.
Actuacions èpiques salvades pel punt d’honor de la colla i altres amb que sembla que tot hagi sortir rodat sense cap mena de problema.
Moments d’eufòria i moments en que un grapat petit de valents ha hagut de fer la travessa del desert i esperar incorporacions per poder sortir a al plaça amb la dignitat de que requeria ser d’una colla com la dels Bordegassos.
Tres generacions gairebé s’apleguen al voltant de la colla.

S’acosta la jornada castellera de Festa Major a on sempre els Bordegassos han donat el millor de les seves possibilitats.
Enguany aquesta jornada és el dissabte vinent dia 28.
Com en altres ocasions la colla ha fet aquest cap de setmana una actuació per polir detalls de l‘actuació de dissabte vinent.
Ahir, tres de set, quatre de set i torre de set amb folre. Sens dubte una actuació que presagia un triplet de castells de vuit que de fer-se seria una jornada magnífica.
Els tres castells de set amb la peculiar torre van mostrar una notable solidesa que fa pensar que amb un pis més serien una magnífica realitat de castells de vuit.
El folre de la torre , es va veure segur, molt treballat i cadascú sabent el lloc que li pertocava, amb una mica més de destresa i sort la torre de vuit pot esdevenir un castell emblemàtic de la jornada de Festa Major.

Quaranta anys donen per molt i seguir que l’actuació de dissabte serà un compendi de la voluntat i la capacitat dels Bordegassos.
Pit i amunt!
Sort!