Archive for Agost de 2012

Ni la pluja els atura.

Agost 31, 2012

Feia temps que no anava a la plaça vilafranquina per Sant Fèlix. Per motius de feina però també per un cert cansament d’anteriors ocasions he preferit seguir la major diada castellera ( els de la “nostra” s’han invent això de la Champions amb una barroera futbolització de tot) per Canal Blau o per Vilafranca TV, enguany però he retornat a la plaça més Castellera del món per viures sensacions, que després rememorant-les, t’adones que són impagables.

Poques coses han canviat però.
Els rituals segueixen essent els mateixos: Despenjada d’una gran estelada des de la capella de Sant Joan mentre la banda arrenca amb els Segadors i un petit pilar patriòtic per penjar un estelada també sobre el domàs del balcó de l’ajuntament. Balcó ple d’autoritats entre elles destacar el Conseller de Cultura Honorable Ferran Mascarell i sense ser autoritat, almenys política el periodista de RAC-1 Jordi Basté que reben les corresponents explicacions per part de l’alcalde.
Crits d’independència per donar-hi la nota patriòtica.
No fa calor estranyament, els núvols i la pluja alleugeren la xafogor d’aquets darrers dies i sembla que també la plaça està un pèl més buida que altres anys, potser essent laborable i la pluja mateixa han espantat a possibles espectadors
Castellers d’arreu
Provisions a les motxilles , bosses de patates – que algun sibarita les barreja amb salsa de berberetxos- , cerveses amunt i avall
La diada promet
És un privilegi estar rodejat per una quantitat d’experts castellers per metre quadrat insuperable. Només despuntar els segons per damunt la gernació que ja tothom aventura quin castells serà. Les apostes són contradictòries però és igual es tracta de demostrar al veí que s’hi entén i molt. I d’entendre-hi. Entendre-hi tots hi entenem . Ei ! i si el castell cau els comentaris , suposicions, consells i recomanacions al cap de colla es disparen sense aturador.
No ha canviat tampoc el ritme dels Castells. Ja sabem que requereixen una certa tranquil•litat i anar fent, però en alguns moments costa de pair el temps d’espera. Estaria bé allò de sense presa però sense pausa. Ja sabem que els vilafranquins sembla que s’enorgulleixin de poder dir que seien a la taula per l’àpat de la Festa Major a les 5 de la tarda i just acabar cap a la processo , però pels que venim de fora agrairíem prestesa i continuïtat. Però, ep , no val queixar-se ,la festa la fan els autòctons i aquest mesuren el seu temps i els altres a adaptar-nos. I no ens podem queixar perquè en menys de tres hores s’han polit una jornada extraordinària. El experts han assenyalat que la colla vilafranquiana ha fet la segona millor actuació de la seva història

Enguany però el retard tenia sentit, la pluja que va posar en entredit la mateixa diada quan un altaveu anunciava que a la una es reunirien els administradors i les colles per decidir si tiraven endavant o suspenien els castells. El cel era amenaçador en aquells moments i plovia amb una certa (moderada) força.
Una mena de desencís col•lectiu va recórrer tota la plaça.
Opinions per tots els gustos, anàlisi dels pros i els contres d’actuar amb pluja. i les funcions per buscar el temps als mòbils es disparen i tothom intentant connectar amb el radar meteorològic per veure com evolucionen les tempestes.
Però vaja no eren encara la una i la mateixa veu anunciava que els castells començaven.
Una remor d’assentiment i alegria acompanya l’aplaudiment general a les colles.
Sí van començar ,vint minuts després per fer bo allò que dèiem de l’espera

Però el més important són els Castells i realment la jornada va ser pletòrica, Minyons de Terrassa i Joves de Tarragona van complir amb escreix, amb els tres i quatre de nou i el cinc de vuit. Dels Minyons de Terrassa cal dir van provar la torre de nou amb folre i manilles sense èxit i la caiguda va rebaixar les seves possibilitats . La Vella de Valls va fer una actuació més que lluïda amb el tres i quatre de nou i el cinc de nou només carregat i el pilar de sis. I Vilafranca intractable va carregar i descarregar els tres i quatre de nou folrats i amb agulla, la torre de vuit i el pilar de vuit.
Realment una actuació de traca i mocador, i això que en el primer castell va anar acompanyat d’una pluja constant. Més mèrit encara.

Acabar amb uns popets amb salsa i una copa de cava a la Palma.
A la salut del castells i dels castellers de Vilafranca.
Ens traiem el barret.

I ara , ni a fer “musclos”.

Agost 30, 2012

La temporada de platja ja va de baixa.
Els caps de setmana encara tenen una afluència massiva però els dies feiners dia ja ha afluixat una mica.
Enguany les meduses no han sigut tan nombroses com altres anys, segueixen venint sí ,però no tantes.
No hem tingut cap tauró a la costa que ens animà altres mesos d’agost amb les lògiques especulacions de procedència i possible perillositat,
Els calamars i les sèpies segurament han tingut el mateix estrés acústic que altres anys – o potser una mica més per les activitats musicals a la carpa-
Però arriba al noticia de que no es poden fer musclos perquè porten determinat bacteris (¿) que ens poden provocar malestar , entre altres coses diarrees. Sembla que el plàncton que es cruspeixen té alguna cosa poc agradable al cos humà.
Ostres , només faltava això !.
Textualment llegim al Vilanova Digital: Com a resultat dels controls efectuats en compliment del programa permanent de vigilància dels Departaments d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM) i de Salut, s’ha verificat que el marisc de les zones CAT1-9 (Cap Gros – Vilanova i la Geltrú) i CAT1-10 (Vilanova i la Geltrú) dóna positiu en el bioassaig de DSP (Diarrheic Shellfish Poison), per la qual cosa s’ha resolt el tancament de les esmentades zones.
A partir d’aquí s’estenen els avisos i la vigilància per impedir que els recaptadors de musclos s‘abstinguin de la seva activitat
El fer musclos és un activitat d’experts.
Bussejant prop de els roques o encamellats entre les pedrotes dels espigons amb tacte anar agafant aquest mol•lusc lamel•libranqui que desprès fets al vapor o amb ceba i tomàquets són excel•lent.
Doncs ara no, ni l’exercici ni poder gaudir dels musclos de roca que diuen que són els mes gustosos.
Evidentment també diuen que els que podem comprar al mercat o els peixateries estan lliure de tota sospita de provocar cagarrines

La tardor serà calenta diuen i si a sobre ara ja no es poden agafar musclos la cosa comença ja girada.
Però ves que no sigui una excusa del Departament D’agricultura…. per , quan passi la plaga, posar una taxa per agafar musclos com han fet amb el bolets.
Veient al voracitat recaptatòria dels millors no seria estrany.

*
Anoteu: Si podeu anar a Vilafranca al migdia a veure els castells no us ho perdeu.!!!
I val la pena llegir l’article d’Antoni Puigverd d’ahir a La Vanguardia PSC: crema recremada.

Sorpreses ( petites) de la vida.

Agost 29, 2012

La primera. Vet aquí que ara resultarà que els diputacions seran imprescindible si es vol crear una agència tributària pròpia sense forçar massa el marc legal i per la via ràpida..
Tants anys reclamant l’eliminació de les diputacions com un organisme del poder central i vinculada a una distribució territorial que sempre hem dit que era aliena a la nostra voluntat d’estructura territorial.
Sembla que un informe demanat pel govern per la creació d’una Hisenda pròpia, tal i com preveu l’estatut, assenyala com les estructures de recaptació de les diputacions com una element clau per bastir-la amb una certa rapidesa i garantint de bon funcionament.
Deu-n’hi do!
Ara haurem de veure com podem justificar la necessitat de les estructures provincials que la llarg de tants anys hem maldat per fer-les desaparèixer.
Es ben bé allò de “sorpresas te da la vida”

La segona. La proposta d’Oriol Junqueres d fer una candidatura conjunta amb CiU i IC-V per les properes eleccions al Parlament de Catalunya no deixa de ser també una certa paradoxa i el paradigma de com a vegades el tacticisme està per damunt de qualsevol proximitat ideològica. La fam de tocar poder ( encara que es disfressi o de consciencia nacional) li ha fet fer la proposta de llista única amb CiU i ICV per proclamar la independència. D’alguna manera deu voler repetir la seva aliança que i permet governar al seu ajuntament ( amb majoria relativa del PSC) . Però governar un ajuntament a on masses vegades es deixa de banda el caràcter ideològic i es va més a la relació personal i a trobar majories suficients per poder treballar amb comoditat empassant-se les possibles contradiccions, no és el mateix que fer una llista al Parlament de Catalunya amb una concreció nacional i social més àmplia.
La resposta no cal donar-la aquí ja li ha donat en Joan Herrera quan li ha dit que es força incompatible pactar a dues bandes amb dues forces tant oposades com CiU i ICV, mentre uns retallen a dojo els altre reclamen que ja n’ hi ha prou escanyar el personal.
Però ja se sap si l’objectiu és la independència sembla que tot s’hi val. Doncs no tot si val. La legitima opció d’ERC a pactar amb CiU no ha de suposar que les altres forces ho hagin de considerar la panacea pel país i naturalment tenen tot el dret d’oposar-hi amb totes les forces.
De tota manera m’agradaria escoltar l’opinió de Joan Tardà sobre aquest pacte

La tercera: També provoca una certa paradoxa escoltar a la secretària d’economia del PSC Rocío Martínez Samper pronunciar-se per que al Congrés de Diputats de Madrid hi hagi grup propi del PSC.
Benvinguda al club!
Confiem que la fe dels conversos, que és sempre superior a la dels altres “mortals” ajudi a fer possible la concreció del Grup propi. Ella que ha format part de la direcció d’ençà forces anys pot ser ara un ariet fonamental per trencar la posició defensiva de l’executiva del PSC.
Tot el nostre suport. ( en això, eh)
I la torna. El Consell de Garanties Estatuàries després de la demana del govern i del PSC de que analitzés el decret de Rajoy amb diverses retallades incloses ha conclòs que algunes d’elles són inconstitucionals com, per exemple, la d’augmentar les hores del funcionariat o la supressió de la paga extraordinària de Nadal o la proposta de nous horaris comercials o la supressió d’alguns dies festius del conveni del funcionaris. Ara CiU , el seu govern, el dels millors, té una magnífica ocasió per portar-ho al Constitucional i demostrar que aquest trencament verbal i retòric que diuen que ja han fet amb el PP és real i versemblant.
Apa, que l’oportunitat de demostrar-ho és magnífica.

Paisatges de llum, paisatges de somni.

Agost 28, 2012

Aquets és el suggestiu títol de l’exposició que d’ençà principis de juliol i fins el proper mes d’octubre es presenta a l’espai Carmen Thyssen a Sant Feliu de Guíxols.

Fa un temps l’ajuntament d’aquesta ciutat està treballant per tenir un espai dedicat a acollir alguna part de la col•lecció d’art de Carmen Thyssen. Hi ha un projecte arquitectònic sobre uns antics magatzem que poden esdevenir un important espai museístic i de dinamització de la vida cultural de la mateixa ciutat però també del territori adjacent. La importància de les col•leccions pictòriques i els programes d’activitat al seu voltant poden esdevenir un dinamitzador de la cultura inqüestionable.

La voluntat de donar, encara que de manera provisional, carta de presentació al l’Espai Carmen Thyssen ha portat a programar aquesta exposició sobre el paisatges que m’ha semblat que realment és magnífica.
És un recorregut per extraordinaris artistes europeus i nord-americans que han situat el paisatge, l’entorn natural o urbà, com element de treball,estudi i de testimoni i elevar-lo a categoria d’obra d’art.

L’exposició s’inicia amb els paisatges de concepció naturalista de finals del segle XIX que cerquen una certa harmonia en la seva confecció i segueix amb l’ impressionisme, com volen posar el que és extern sota el prisma més interior de l’artista , percepció de els noves ciutats que creixen amb força i s’acaba amb el món modern amb visions i percepcions molt més somiades o viscudes en l’àmbit molt més interior i de percepcions dels autors contemporanis.

Tres espais ben diferenciats , fins i tot físicament: “ El Paisatge naturalista”, “Vestigis de impressionisme” i “Visions del món modern”. Em el primer apartat hi ha una bona ( excel•lent, vaja) representació d’autors catalans com Eliseu Meifren, Joan Roig, Martí Alsina, Fortuny , artistes preocupats per la llum en la seva obra ens porten magnífiques representacions de diversos indrets i aquí l’anima localista s’anima quan entre els quadres penjats hi descobreix una visió que ens és familiar , un dels balcons de la platja vilanovina, evidentment de molts anys enrere pintada per Roig i Soler que ens situa en una mediterrània lluminosa i amb els ambients de caràcter popular estimats per aquets artistes. Una segona visió és la impressionista a on el color i la llum i la presència humana prenen protagonisme i en aquets sentit destaca també un quadre singular : El Pati d ela casa Sorolla de Joaquim Sorolla. Hi ha seguit d’obres que representen els nous espais urbans amb diversos paisatges i visions de Paris , el paradigma de la ciutat moderna i món somiat per molts artistes.
L’exposició es clou amb la mostra de diverses corrents de les avantguardes del segle XX . De representar a interpretar aquest és la clau dels canvis pictòrics hi són representats artistes d’una complexitat notable, Saura, Tàpies, Manessier, Ràfols Casamada entre els més coneguts.

En definitiva un recorregut que comença en el naturalisme fins a la contemporaneïtat amb una molt bona presentació i amb una magnífica tria de les obres del fons de la Carmen Thyssen.

La voluntat de que aquest espai esdevingui un centre permanent d’exposició dóna rellevància a un projecte cultural de força interès, sobretot perquè surt dels circuits clàssics de les gran capitals i això el singularitza. Aquest pot ser un element dinamitzador de primer ordre. No és però, lamentablement, un bon moment. La necessitat de recursos per poder acabar tota la infraestructura és un handicap que haurà de trobar una solució per posar a ple rendiment el centre Carmen Thyssen que pot ser un excel•lent atractiu turístic cultural i alhora un revulsiu per la pròpia dinàmica cultural del territori.

Algú em comentava que sembla que Barcelona aspira també a un centre Thyssen i que aquesta iniciativa vinculada a Sant Feliu no ha plagut excessivament a les nostres autoritats culturals. Espais n’ hi ha per tothom i ja és hora de pensar ne gran equipament fora de la capital d’envergadura . El concepte nacional té -ho hauria de tenir- un sentit moltes més ampli i la distribució dels recursos també hauria de començar a ser més equilibrada. I per descomptat la col•laboració inter-territorial i entre administracions ara és més necessari que mai.

Magnífica exposició que val la pena visitar.
Vaig disfrutar una bona estona de la visió del paisatge elevat a categoria d’art.

Reneix el bosc.

Agost 27, 2012

Caminada de bon matí cap el Mas de l’Artís , cap el Fondo de les Oliveres, pujada cap la serra del Gat i baixada per les Mesquites i Can Brunet, Mas Torrat i Vilanova.
Indrets que, en part, van ser protagonistes de l’incendi del passat mes de juny que va cremar les muntanyes del final del massís Garraf.
M’hi vaig apropar l’endemà de l’incendi, , vaig arribar fins l’autopista que va fet d’autèntic tallafoc evitant que el foc arribés a la plana i el panorama era força desolador .
El camí del Mas,ara, està clapat de zones cremades de manera irregular i capriciosa. No s’entén, aquí el foc hi va arribar i a un pam està encara tot verd. Potser l’aigua llençada des de dalt? Potser un canvi sobtat de vent produït per la mateix escalfor. Vet a saber.
Hem seguit el sender interior deixant el camí ample després del Maset Safont, rodejat de d’arbres calcinats,el sender es manté força conservat , alguna llengua de foc hi va arribar peròs sense fer massa mal. La sequera es palesa, la rosada de les plantes humitegen una mica però el terra es ben eixut.
Des del Mas es veu clarament com el foc va baixar per la carena de manera desordenada fins algun punt del camí.
El Fondo de els Oliveres es va salvar. Cruïlla cap a la Serra del Gat i des de dalt la carena es veu amb claredat la magnitud del desastre des de la Talaia s’intueix el pas que van tenir les flames que ja venien de l’altra vessant tocant a la carretera del Pantà.

La baixada cap les Mesquites ja la fem entre bosc calcinat i és des de la fita del Cal Brunet ( el pal de la senyal mostra la magnitud i força del foc) fins el camí del mas Torrat que no queda cap mena de bosc ni sotabosc i el camí es mostra clarament sobre les restes negres de l’arbrat.

A finals de juliol ja el sotabosc començava a refer-se, ara es veuen moltes plantes que reneixen malgrat al sequera d’aquest agost. Paisatge contradictori, entre els pins torrats i la verdor d’aquetes plantes que reneixen amb força i entre elles deixar constància de la tossuderia del margalló, aquesta , la més humil de las palmeres, que amb els troncs ennegrits es veuen com broten amb força les noves fulles . És , sens dubte, el seu arrelament, el ser planta pròpia del territori i per tant ben arrelada el que li ha donat forces per en, mig de la desolació, renéixer amb força. Esperança i la possible metàfora de la força i tossuderia del margalló la podem aplicar a la situació que estem vivint col•lectivament i de manera particular.

En fi en mig de la desgràcia tot reneix i la natura que és sàvia ho farà també de manera més intel•ligent.

Quatre articles.

Modestament recomano la lectura d’aquest quatre articles.

Seguiré atendiendo a inmigrantes. Carlos Barra. El País. 24.08
Els aeroports catalans. Joaquim Nadal. El Punt/Avui.25.08
A la diestra de Iceta. Toni Aira. El Periódico. 26.07
La feina prèvia. Josep Ramoneda. ARA. 26.07

De lectures

Agost 26, 2012

L’alliberament.
Sandor Marai
Col•lecció Narrativa, 411
Editorial Empúries
Barcelona , 2012

Els conflictes armats, les guerres són un pou sense fons per trobar matèria literària. Històries que en base a la realitat esdevenen una ficció carregada dels patiments, les aventures, i l’esperit de supervivència de les persones. No en va en el conflicte és quan surt la part més negativa del esser humà i en contrapartida també es veuen els actes més transcendents de generositat o carregats d’heroïcitat personal o col•lectiva. Els mecanismes de relació canvien, els valors humans es situen ne els límits i les reaccions de els persones són imprevisibles

El llibre de Sandor Marai s’inclou en aquesta literatura que té com a teló de fons la guerra i les conseqüències que sobre els persones té. En la guerra, més enllà dels combatents, qui pateix més el conflicte és la població civil que al marge de les connotacions ideològiques tenen tots els inconvenients i patiments inimaginables. Masses vegades aquesta població civil ha estat la torna amb que els mateixos combatents compensen les seves mancances o serveixen per la seva pròpia protecció.

La novel•la de Marai, és el recorregut vital d’unes persones que esperen el moment final dels combats que s’estan produint al voltant seu , esperen el moment de l’alliberament amb els dubtes i els temors o les confiances que el fet produeix. La tensió permanent i la mostra dels sentiments dels personatges en moments de límit màxim són elements importants en la narració.
Impressionant i en alguns moments dura, però molt interessant com a reflexió sobre la pèrdua de la conviccions en els moments d‘extrem perill personal.

Sentència amb cua

Agost 25, 2012

La sentència del tribunal Suprem sobre les subvencions a les escoles que separen a l’alumnat per sexes ha aixecat una certa polseguera.
Evidencia , sens dubte, que aquest tribunal considera que la separació per sexes en les escoles pot ser que estigui prevista però que no cal sigui subvencionada per fons públics. La majoria d’aquest centres són d’una certa tendència religiosa i el primer raonament passa per la inexcusable obligació del govern de complir la llei . Els dubtes del Ministre Wert són inadmissibles i més si tenim en compte que aquets país no és un país confessional. Qüestionar per part del ministre al sentència perquè aquesta impedirà, a partir d’ara, donar diners a escoles que discriminen per raó de sexe , no és de rebut i posar en evidència el tarannà del propi ministre i més quan afirma que canviarà la llei per fer possibles la subvenció.

Per altra banda i, personalment em satisfà, la sentència sembla que ha obert els ulls a aquells que des del PSC en el seu moment defensaven a capa i espasa la LLei d’Educació de Catalunya, impulsada per l’ara bescantat Ernest Maragall, que recull la possibilitat de subvencionar a les escoles segregadores. En el sí del partit es van silenciar i ignorar volgudament les veus crítiques amb la llei i també recordo una magnífica fotografia dels alcaldes socialistes donant suport a Maragall davant els crítiques per la llei, bona part de les crítiques venien per aquest aspecte pactat amb CiU i a espatlles d’algun dels socis de govern.
Bé, doncs ara el mateix Pere Navarro ( caldria veure si estava també a la fotografia) i cal felicitar-lo per això reconeix que va ser un error aquella inclusió en al llei de donar concert a aquestes escoles i reclama que els diners dels concerts vagin a les escoles bressol. Això ara per ara és difícil ja que els concerts que va signar , precisament el govern tripartit, no acaben fins l’any 2014.
Sorprèn l’actitud de la ex- consellera Gelí, membre del govern que va impulsar i defensar la llei quan en un tuit reproduït pel diari Ara escriu: “ El Tribunal Suprem rebutja els concerts a les escoles que separen alumnes per raó de sexe. Raons pedagògiques, polítiques i ara judicials”.
Certament està carregada de raó. Llàstima que hagi hagut d’esperar a la sentència per adonar-se’n.
Veurem com evoluciona tot plegat sembla que els juristes dictaminem que la sentència no és extensiva, és a dir només s’aplicarà a les dues escoles sobre les quals s‘havia presentat el contenciós.
Però potser el govern del país hauria de recollir l’esperit de la mateixa i modificar la llei en sentit contrari del que pensa el ministre Wert
Procediment parlamentari que ja podrien impulsar els que ara han descobert que es van equivocar, això els honora però també els obliga.

Des de l’oposició cal construir l’ alternativa.

Agost 24, 2012

Fa un parell de mesos, en complir-se el primer any de mandat municipal,analitzàvem críticament la feina del govern i concloíem que era un govern feble i sense un projecte global plausible. Però alhora afirmàvem també que no es veia cap alternativa sòlida des de l’oposició capaç de convertir-se en una solució. És una simple percepció personal que no pretén ni donar innecessaris i irrellevants consells ni fer propostes concretes.

Algú va comentar , carregat de raó, que a l’oposició hi fa molt fred i hi ha el perill de quedar-se congelat. I quan es ve de governar el fred es pot convertir en una capa de gel que t’impedeixi moure’t amb facilitat en el nou espai en que et pertoca políticament. El llast cal deixar-lo ben aviat i afededéu que no és gens fàcil fer-ho. L’oposició és una tasca fonamental en democràcia. Ja hem llegit la sustentació d’aquesta afirmació en els argument d’un articulista fa poc en aquest mateix Diari No cal insistir-hi. Però tampoc el, i cal insistir, capteniment d’oposició és igual per tothom i va en funció de les expectatives que tinguis. Amb tot el respecte possible hi ha formacions polítiques que difícilment arribaran governar i ,si ho fan, serà com a part minoritària d’algun govern de coalició , que és molt digne, però que també condiciona la manera de fer oposició, amb propostes maximalistes que ratllen un cert populisme.

I quan s’ha governat es fa difícil fer d’oposició.
Hi ha un seguit de handicaps que tot nou govern explota. És allò tant suat de: I vosaltres que fèieu? que impedeix, a vegades, veure amb claredat la realitat. El recurs fàcil d’assimilar a l’anterior govern tota la mala gestió que es pugui i atribuir-ho ( el que no rutlla) als d’abans és recurrent . L’episodi de la suposada mala gestió econòmica llençada fa ara un any sobre el tripartit, desprès no demostrada en cap audiència pública, n’és una mostra fefaent.
Un altra recurs ben fàcil per desacreditar l‘oposició són , per exemple, les declaracions de,l’alcaldessa en la seva entrevista clàssica al DIARI de Festa Major: “ Crec que hi ha formacions que anteposen els interessos del partit. Això no vol dir , però, que renunciem a buscar punts d’encontre?.
El toc dels interessos partidistes llençats sobre els altres és un clàssic habitual. Es creu l’alcaldessa que les privatitzacions , que són un punt del seu ideari polític no son interessos de partit ?. La ciutat potser no les necessita. O és que seu govern no aplica principis d’ideològics que alguns dubtem que sigui el millor per la ciutat,?. Pura retòrica.

Però avui no es veu cap lideratge clar en l’oposició, la mateixa composició de quatre grups amb interessos diferents , des de que manté generalment per globalització el suport al govern fins el que creu que no fer pinya amb l’altra oposició en traurà més rendiment en les properes eleccions, però la realitat és que no hi ha crec una visualització d’un bloc opositor amb el mínims punts acordats , i les línies vermelles que no han de traspassar-se per part del govern, tot i que cal reconèixer també que hi ha hagut acords importants que han fet que el govern hagués de tirar enrere propostes.

També és cert que avui les alternatives que cal oferir no poden ser posicions generalistes ni mocions d’aplaudiment fàcil, sinó que quan es fonamenta una alternativa cal deixar clar que és possible, que hi ha els recursos necessaris i també cal assenyalar que es deixaria de fer per fer allò que es proposa de nou , donat els temps que corren i els poc recursos disponibles.

I segurament cal que les forces de l’oposició o almenys aquelles que són alternativa de govern guanyin pes polític i es plantegin amb tranquil•litat però sense pausa la necessitat de fer relleus en profunditat per reinventar el projecte i per no tenir el llast de l’assimilació a l’anterior govern, derrotat a les urnes, i que , crec ,que injustament , insisteixo, és culpabilitzat de masses coses, però la realitat és aquesta i cal assumir-la per sortir de la situació d’oposició desnortada.
No és la millor oposició aquella que tomba més propostes del govern sinó aquella que és capaç de modular i de fer complir ( fer complir!) els acords a que s’arribi en el Ple d l’ajuntament, i també aquella oposició que té capacitat de respondre alternativament a cada proposta que es fa des del punt de vista ideològic i de millora de la ciutat i/o de les seves persones. I això portarà a voltes a l’acord i a voltes a l’enfrontament polític i la mobilització. I aquesta coherència entre el que es diu i el que s’ha fet mentre s’ha governat és els que donarà nova credibilitat i naturalment tothom pot canviar de posició raonada i legítimament.

Fer feina al carrer, atendre la discrepància de col•lectius amb el govern sense promeses fàcils ni practicar allò del “sí” a tot, sinó amb respondre argumentacions raonables i realistes , posar-se al costat dels menys afavorits i impulsar accions que ajudin a sortir del pou. Amb realisme plantejar alternatives i propostes possibles i entenedores . Hem vist en el que va de mandat acords i pactes ben estranys i contradictoris, certament això no ajuda a la credibilitat ni de l’oposició ni de la política. Tampoc es tracta del “no” sistemàtic, que no fa a l’oposició ni més eficaç ni més contundent , es tracta de posar en evidència el govern davant la ciutadania de que hi ha alternatives que la majoria desitja i fer les complir. I tot amb un exquisit tacte i ignorar les continues desqualificacions que venen del govern i dels seus hipotètics aliats conjunturals.
Discrepar i també acordar. Suport i si cal mobilització, argument i alternativa, redefinir projecte i un cert canvi de mentalitat,. Coherència en el que s’ha fet i ara es demana. I sobretot un cert lideratge i reconeixement

Des de l’oposició s’han forjat gran alternatives de govern guanyant-se confiances i maneres de fer. Queden poc més de dos anys i molta feina per fer per bastir la legítima ambició de governar però fer-ho sense pressa, sense necessita de pactes poc comprensibles i sense objectius clars , suport al govern en allò estructurant contra la crisi però combatre també el mateix govern en allò proposa i que pot tenir alternatives més àmpliament acceptades i socialment més avançades . Amb tranquil•litat però amb fermesa..

Publicat al Diari de Vilanova el 24 d’agost

Notes d’actualitat d’un agost d’alta temperatura

Agost 23, 2012

Eleccions a la vista

L’anunci del lendakari López d’avançar les eleccions ha donat el contrapunt de profunditat política al mes d’agost carregat de debats més que banals sobre el fet polític.
López creu que ha arribat el moment d’acabar la legislatura. De fet quedarien cinc mesos , per tant és un avançament clarament induït per no haver d’aprovar els propers pressupostos que segurament seran de fortes retallades. Que algú altre assumeixi el desgast de fer-ho no està malament .
De fet d’ençà de la retirada del suport del PP ja es veia a venir que la legislatura tindria un final més o menys ràpid abans d’afrontar un final agònic i assetjat per l’oposició.

S’obre un camí nou i inexplorat fins ara. Absència de violència -almenys explícita, l’implícita no se si ha desaparegut- i la presentació de l’esquerra abertzale pot donar un gir totalment nou al resultat.
Caldrà estar amatent als moviments dels partits, res sembla decidit malgrat la intuïció de la victòria nacionalista és avui incontestable.
I caldrà veure si les mesures de Rajoy afecten els resultats.
Tardor de campanya que segurament també complicarà les negociacions amb el govern central el pacte fiscal català.

Govern en precarietat total.

El govern de Rajoy sembla que ja fa aigües , almenys les darreres actuacions semblen actuacions fruit de la descomposició.
Per una banda els ministres Soria i Montoro barallant-se públicament a través declaracions i notes de premsa. Que si al competència és meva , que si es farà quan jo digui.
No és massa de rebut que es doni una imatge de descoordinació i encara menys de lluites internes – que ser-hi. que sempre hi han sigut- que el que cal es resoldre-les internament i no donar peu a una situació certament poc edificant en ple mes d d’agots.

Però el súmmum d’aquesta precarietat política l’ha donada la ministra Fátima Bañez. Un cop s’han prorrogat les percepcions de 400 euros, ara augmentada a 450, la ministra fa un compareixença enllaunada, en un vídeo que es va repartir entre els periodistes, és a dit ni presència física ja.
recorda els anys 50 0 60 o aquells països autocràtics en que els dirigents graven els seus discursos i els emeten un cop darrera l’altre.
Potser es tractava d’evitar preguntes incòmodes o condicions inexplicables.
Algú potser hauria de prendre mesures i posar una mica d’ordre, o fer un canvi de ministres per recuperar un mínim de credibilitat.
Amb actuacions com aquetes no només cau la credibilitat, sinó que provoca una certa hilaritat, trista però hilaritat.

No a les subvencions a qui discrimina.

La nostra confiança en el Tribunal Suprem és ben poca , però aquesta desconfiança no vol dir que no ens alegrem de la sentència que acaba d’anunciar-se. La sentencia assenyala que òbviament els col•legis que separen l’alumnat per raó de sexe poden existir en els sistema educatiu espanyol però la sentència assenyala que “se excluye a esos centros de la posibilidad de concertar con la Administración competente su sostenimiento con fondos públicos”. I , per tant, no poden concertar amb els diversos governs les aportacions econòmiques púbiques.
Ja era hora!
A Catalunya hi ha 17 escoles que separen per sexes , la majoria d’elles de confessions religioses. Totes elles tenen concert fins el 2014 , concert que dissortadament els va atorgar la Llei d’Educació de Catalunya impulsada, ai las!, per l’esquerra.
Cal esperar ara el compliment de la sentència.
No estarà malament que aquets recursos que a partir del 2014 s’estalviaran vagin a millorar la situació de l’escola pública.
Però ens temen que, recurs darrera recurs, acabin al constitucional que ja sabem com les gasta!

Més polèmiques sense massa interès

Agost 21, 2012

Segueix la calorada i les discussions polítiques d’un certa banalitat pròpia de l’agost.
Es recurrent quan s’entra ja en la recta final d’aquest mes començar la polèmica a l’entorn de l’onze de setembre i la seva celebració.
Enguany el govern i el seu President han fet una crida a una gran manifestació l’entorn de la reivindicació del “Pacte Fiscal”, Mas està demanant el suport del carrer abans de la negociació amb el govern central de la nova proposta fiscal.
Però alternativament un seguit d’institucions i entitats tenen la voluntat de convocar a la ciutadania a manifestar-se senzillament i clarament a favor de la independència.
Fetes les convocatòries comença l’estira i l’arronsa per part de membres del govern per veure si és possible trobar un punt comú i manifestar-se unitàriament.
Els consellers que, necessitats de protagonisme, intenten tenir els seus minuts de presència mediàtica van explicant el seu posicionament i intentant fer malabarismes i explicant la seva possible presència a “títol personal” en la manifestació per la independència.
I aquesta suposada presència “ a nivell personal” ha aixecat ràpidament la suspicàcia d’altres forces , algunes l’han qualificat de ridícula i altres han recordat els membres del govern quan consellers del tripartit també usaven aquesta fórmula del “ nivell personal” i se’ls carregaven sense contemplacions.
Els temps canvien i ara es trobaren tot els arguments que calguin per justificar presències i absències.
En fi escalfar l’ambient és el que toca en aquest moments.