Reneix el bosc.

by

Caminada de bon matí cap el Mas de l’Artís , cap el Fondo de les Oliveres, pujada cap la serra del Gat i baixada per les Mesquites i Can Brunet, Mas Torrat i Vilanova.
Indrets que, en part, van ser protagonistes de l’incendi del passat mes de juny que va cremar les muntanyes del final del massís Garraf.
M’hi vaig apropar l’endemà de l’incendi, , vaig arribar fins l’autopista que va fet d’autèntic tallafoc evitant que el foc arribés a la plana i el panorama era força desolador .
El camí del Mas,ara, està clapat de zones cremades de manera irregular i capriciosa. No s’entén, aquí el foc hi va arribar i a un pam està encara tot verd. Potser l’aigua llençada des de dalt? Potser un canvi sobtat de vent produït per la mateix escalfor. Vet a saber.
Hem seguit el sender interior deixant el camí ample després del Maset Safont, rodejat de d’arbres calcinats,el sender es manté força conservat , alguna llengua de foc hi va arribar peròs sense fer massa mal. La sequera es palesa, la rosada de les plantes humitegen una mica però el terra es ben eixut.
Des del Mas es veu clarament com el foc va baixar per la carena de manera desordenada fins algun punt del camí.
El Fondo de els Oliveres es va salvar. Cruïlla cap a la Serra del Gat i des de dalt la carena es veu amb claredat la magnitud del desastre des de la Talaia s’intueix el pas que van tenir les flames que ja venien de l’altra vessant tocant a la carretera del Pantà.

La baixada cap les Mesquites ja la fem entre bosc calcinat i és des de la fita del Cal Brunet ( el pal de la senyal mostra la magnitud i força del foc) fins el camí del mas Torrat que no queda cap mena de bosc ni sotabosc i el camí es mostra clarament sobre les restes negres de l’arbrat.

A finals de juliol ja el sotabosc començava a refer-se, ara es veuen moltes plantes que reneixen malgrat al sequera d’aquest agost. Paisatge contradictori, entre els pins torrats i la verdor d’aquetes plantes que reneixen amb força i entre elles deixar constància de la tossuderia del margalló, aquesta , la més humil de las palmeres, que amb els troncs ennegrits es veuen com broten amb força les noves fulles . És , sens dubte, el seu arrelament, el ser planta pròpia del territori i per tant ben arrelada el que li ha donat forces per en, mig de la desolació, renéixer amb força. Esperança i la possible metàfora de la força i tossuderia del margalló la podem aplicar a la situació que estem vivint col•lectivament i de manera particular.

En fi en mig de la desgràcia tot reneix i la natura que és sàvia ho farà també de manera més intel•ligent.

Quatre articles.

Modestament recomano la lectura d’aquest quatre articles.

Seguiré atendiendo a inmigrantes. Carlos Barra. El País. 24.08
Els aeroports catalans. Joaquim Nadal. El Punt/Avui.25.08
A la diestra de Iceta. Toni Aira. El Periódico. 26.07
La feina prèvia. Josep Ramoneda. ARA. 26.07

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: