Archive for Agost de 2012

Gràcies Recoder, però no calia.

Agost 20, 2012

L’onda de calor segueix insistent.
Segur que entre altres conseqüències estova una mica les neurones.
I la prova més evident d’això és la batussa ( relativa, naturalment) entre Recoder , conseller del govern dels millors i dirigent de CDC i Dani Fernández Secretari d’Organització del PSC.
La batussa s’ha produït pel convit de Recoder als “catalanistes” del PSC a acostar-se a Convergència al•legant que a CDC hi ha un àmbit socialdemòcrata que seria un bon espai per aquells del PSC que s’hi volguessin afegir. I posa un exemple que creiem poc afortunat.. Diu el Conseller. “ El camí de Mascarell moltes altres persones del PSC podrien seguir-lo i estaríem encantats d’acollir-los”.
El camí de Mascarell no sé si altres el podríem seguir. La pregunta és si Mascarell ( a qui tinc un respecte i una estima indubtable) no hagués rebut l’oferta de ser Conseller hagué fet el pas des de la independència a col•laborar en el govern de CiU. No ho sé. Però tinc els meus dubtes.
I potser afectat també per la calorada pregunto a Recoder : si segueixo el camí de Mascarell ( i modestament em confesso socialdemòcrata i aspirant a al independència del país) em faran conseller d’alguna cosa?

Que el conseller al•ludeixi a un sector socialdemòcrata a CDC en mig d’un procés de desmantellament de l’estat del benestar,que està portant terme el govern de CIU, amb retallades significatives i indiscriminades en salut , en educació i en les polítiques de dependència , en sembla una mica cínic fer un convit als socialdemòcrates i catalanistes del PSC a incorporar-se a un projecte que és el paradigma de la pèrdua de valor del sector públic en favor de la privatització dels elements bàsic de els polítiques de benestar.

La resposta de Dani Fernández no s’ha fet esperar i en contraposició a Recoder convida als socialdemòcrates de CDC a incorporar-se al PSC. Tampoc calia.
Algunes barreges no dic que siguin explosives , però sí que tenen un risc alt de no lligar.
A veure si la temperatura baixa i i porta coma conseqüència la paradoxa d’elevar el nivell del debat polític.

.

Anuncis

La Geltrú de festa.

Agost 12, 2012

Acabada al festa a Vilanova, La Geltrú , el barri fundacional de la ciutat agafa el relleu.
Altres barris de la ciutat també celebren la seva festa, però La Geltrú és el barri degà en aquestes celebracions. Possiblement la presència fa més de quaranta anys de moviments socials i juvenils potents va fer que la festa esdevingués també un element diferenciador i alhora integrador del barri.
El cert és que es va instaurar un model participatiu, actiu i democràtic. Cercant l’equilibri entre la qualitat dels actes i la popularitat.
Fent un programa amb continguts més enllà del llista dels actes que es feien.
Han passat molts anys però al seva segueix essent molt viva.

Avui diumenge hi ha l’acte commemoratiu dels quaranta anys de la construcció dels gegants de la Geltrú.
Una plantada i ballada dels gegants de Vilanova i dels mateixos de la Geltrú.
Fa quaranta anys la proposta de fer un gegants recuperant les velles estructures d els antics va significar un repte per un col•lectiu de joves i alguns de no tant joves que amb esforç i ,amb més intuïció que tècnica, van construir l’Ulderic i la Guisla, els feudals d ela Geltrú que d’ençà llavors passegen, tot ballant, pels carrers de la ciutat.

Ara, els organitzadors volen fer un petit i modest homenatge a aquells i aquelles que van construir els gegants. L’acte vol ser, en definitiva, també, un reconeixement a tota la gent que des del principi i succeint-se generacionalment han anat bastint , malgrat les dificultats de cada moment, l’estructura de la festa com la derivació d’un sentit social i col•lectiu del barri i de la relació humana.
Per molts anys puguin seguir fent-ho.

***

Parem un dies.
A partir d’avui fem un dies de vacances.
Fins la propera.

La travessa del desert i el rumb poc precís

Agost 11, 2012

No recordo en els anys ( no sé si molts o pocs) de militància al PSC una època amb tanta convulsió interna i amb tant poca acceptació externa.
Si féssim un repàs de les hemeroteques ens trobaríem d’ençà el Congrés ( fet el desembre de l’any passat) un seguit de notícies que no deixen al PSC com un partit que avui sembli ni sòlid ni ben encarat per aconseguir els seus objectius polítics en benefici del país. Les enquestes són desastroses, seguim caient en intenció de vot.
No es pot negar que no travessem ni de lluny el millor moment, tres derrotes electorals consecutives, un canvi en la direcció que no acaba de consolidar-se, masses ambigüitats en temes sensibles , un certs descrèdit – jo crec que injust- per haver governat en els moments en que al crisi es mostrava ja virulenta, una certa desconnexió entre al direcció i el grup parlamentari del Parlament de Catalunya, alguns personalismes poc solidaris i , per descomptat, la crec també, intenció de determinats grups de comunicació de incidir encara que sigui artificialment en la batalla interna.

Sentia fa poc al secretari d’organització que deia “ La majoria dels militants del PSC estan més preocupats pel país que no pas per la situació interna del PSC”. L’honora aquesta percepció i voluntat, però personalment preocupat per la situació el país ,em preocupa molt que ,tal i com estem ara com a partit, no puguem donar les respostes necessàries per millorar, precisament, i amb visió progressista el nostre país.
Temps de convulsions,dues mostres: El tema del pacte fiscal, en el debat del pacte fiscal i concretament en l’apartat de la capacitat de tenir una hisenda pròpia a Catalunya crec que no vam estar a l’alçada de les necessitats del país i aquest debat era un bon moment de liderar un procés de canviar el paradigma de les relacions entre Catalunya i l’estat.
S’ha preferir la fórmula fàcil de qualificar la proposta del govern i de les altres esquerres d’arcaica, no federal o impossible…. En fi ,en el fons crec que hi ha el pòsit sempre estrany de la nostra relació respecte al PSOE i en aquets cop segur.
I s’ha perdut també la possibilitat d’haver fet un ampli debat al sí del partit i no fiar-ho tot al que la direcció decidís. No s’ha volgut fer. Aquesta és la realitat i tot plegat acompanyat pel debat sobre el vot de l’Ernest Maragall

La segona mostra del desassossec. Fa uns dies els diputats i diputades del PSC a Madrid van votar a favor del corredor central de ferrocarril La posició que sembla fins ara oficial del partit és el suport sense esquerdes al corredor mediterrani.
Sembla que va ser un error- dic sembla perquè el tema fa ferum- .Que tots i totes s’equivoquessin aixeca sospites més que fonamentades . Però que era un error ho va dir el Francesc Vallès coordinador del grups de diputats i senadors del PSC.

La direcció del PSC sembla que no va prendre cap mena de mesura per l’error col•lectiu. Potser per ser col•lectiu ningú va caure en la temptació de pensar que no era tal error, sinó fidelitat al PSOE ,i que,per tant, caldria reclamar als diputats i diputades la seva acta com sembla que volien fer amb l’Ernest Maragall.
Errare humanum est et confiteri errorem prudentis : Equivocar-se és humà i confessar l’error de savis!, segurament al•legaran però potser llavors el que calia era penalitzar, la distracció, l’estar a la lluna de València ( potser de Saragossa , donat que van votar el corredor central ) potser alguna suau “colleja” hagués estat bé sentir-la, o potser calia la dimissió d’ algú per anar contra una decisió de l’executiva i del partit en la reclamació de l’eix mediterrani i no de cap altre ( o potser m’equivoco).
A ningú dels que he preguntat els sembla un error.
Però vaja alguna correcció es pot fer, per exemple presentar com a grup una proposició no de llei, o una resolució, o simplement fent una manifestació explícita que consti en l’acta de la sessió dient que el grup socialista del PSC està en contra d’aquets corredor i prioritza el mediterrani i que tot plegat va ser un error.
Fórmules, n’ hi ha, segur altre cosa és si volen trobar-la.
I aquesta actitud contrasta amb la decisió sobre el vot de “Maragall”.
El vot de Maragall en el tema del pacte fiscal ha aixecat polseguera i moltes opinions. El tema essent secundari si és important, és certament més destacat ja que el tema que tractava és un tema estructurant pel país . Tot i que irrellevant pel sentit final de la votació.
La solució que aporta la direcció demanant-li una reflexió és una solució per passar temps i que el fet s’oblidi.
Vaig aplaudir i felicitar la posició de Maragall i ho segueixo fent, ara també crec que un cop fet això cal deixar el grup parlamentari i deixar l’escó. Malgrat es digui que l’escó pertany nominalment al diputat , tampoc cal enganyar-se Maragall sol no hagués sortit diputat, segur!. I tampoc en la nostra tradició parlamentària el diputat té cap mena de representació personal.

En el seu dia ja vaig demanar que , dimitit Montilla, el seus ex-consellers havien de fer el mateix.
Que ara se li reclamés l’acta de diputat a Maragall m’hagués semblat fora de lloc , sobretot veient el precedent de “ l’equivocació col•lectiva” que va passar sense pena ni glòria.
El portaveu Collboni diu:
“la gravetat rau en el fet que la posició del partit va ser el resultat d’un llarg debat intern en què es van tenir en compte totes les sensibilitats del partit.”
I en l’aposta pel corredor mediterrani i el rebuig de les altres opcions no hi havia hagut també un debat intern llarg , profund i rigorós?.
I reitero, el vot de Maragall segur que representa també una part del PSC.
I ara sembla que la polèmica es traslladarà com hem de fer els primàries ( que sembla serà el revulsiu per començar a remuntar), hi ha una “comissió” de savis i sàvies que hi treballen però ja van sorgint manifestos i propostes fetes des del tacticisme i des d’interessos de grups de suports a candidats. No sé si arribarem a bon port.
Travessa del desert i amb un rumb difús. Malament!

Publicat al Diari de Vilanova el 10 d’agost

Fer festa

Agost 10, 2012

Enfortits en el millor catalanisme després de la cerimònia – els rituals i litúrgies aquestes em fan una mica de basarda- de la hissada de la bandera al campanar , trempats de patriotisme com el mateix campanar , la festa m’espera. Diuen que sense mi ,sense tu,sense ell o ella no n’hi haurà ( i no és cert , sense mi, sense tu,sense ell o ella, la festa hi serà igual perquè la festa ens la fem cadascú i la socialitzem amb els altres quan ens plau). Diu el mestre Bienve Moya : “Així nosaltres evidentment creiem que un hom pot estar de festa i no ser festa i pot ser festa i no estar de festa”. M’ho crec
L’olor de pólvora ,de la primera pólvora que va directa a la vena d’aquest sostre de foc que identifica el correfoc de la nostra ciutat ja ens donà pulsió per seguir fins el final.
Quan el darrer esclat de foc s’apagui , quan la darrera nota de la gralla emmudeixi i la última giragonsa de la geganta ballant perdi força i moviment, ens sentirem altre cop buits d’aquesta necessitat de sortir al carrer per trencar els tòpic , per sortir de la rutina ,de la quotidiana crisi, de moure’ns i ballar per oblidar el que sigui. Quan tot això passi sentirem l’enyor del que desapareix, el que s’esmuny inexorablement però també recordarem amb intensitat el que hem viscut plenament en la darrera setmana.
Els pabordes i pabordesses respiren tranquils, però amb un polsim de nostàlgica. Ho enyoraran ,segur!. La intensitat en que han viscut la festa no s’oblida fàcilment. Però en vindran de nous que intentaran posar la seva empremta en una festa secular , que canvia , que és la mateixa , que integra la diversitat i fa tradicionals noves maneres i formes i que la vivim cada any amb esperit divers.

Deia ,a l’any 1985, en Josep Piera en pronunciar el primer Convit a la Festa: “Gràcies també – i aquestes són unes gràcies més íntimes i personals- per haver-me escollit en aquest acte, tant civilitzat, que fa que siga un convidat de fora qui convide a la festa els propis amfitrions, que sou vosaltres tota al població de Vilanova i al Geltrú, democràticament representada pel vostre Ajuntament en aquets gran casal que és la Cas de la Vila”.
I també diuen que ningú es profeta a casa seva, però enguany al Montserrat Guibernau, politòloga i sociòloga de renom i vilanovina ens convidarà a la festa. Sap de què parla, ja que va ser una de les persones que va enfortit l’antiga Comissió de Recerca i Cultura popular que van bastir la Festa Major democràtica contemporània. I és obvi que Guibernau no pot deixar de fer una crida a la solidaritat, en el seu Convit, en moments com els actual. “Reforçar l’honestedat, la transparència , la bona gestió i, sobretot, per recuperar la confiança.”

I els morterets anuncien que la disbauxa arrenca. Moments per evocar el amics que no hi són i el Drac dansa parsimoniosament, respectuosament homenatjant al seu president en Josep Pijoan. Aplaudiment emotiu per ell i per altres que, dissortadament, no hi són.
Els carrers s’omplen de la música de gralles i de ritme de bastons i cercolets i de…., color i la barreja de la sentor de l’alfàbrega i l’embriagadora olor de pólvora. És el combinat olfactiu per excel•lència de la festa de les Neus

Cercavila de tarda, llarg però molt festiu i alegre, ja he perdut el compte dels balls de bastons i balls de diables que han passat ( ho arreglarem algun dia?. Ei! Potser no cal). Els horaris no tenen sentit, a les 8 de la tarda la banda – magnifica , per cert) encara arrenca amb un pasdoble a la plaça de les Cols, quan segons l’horari oficial hauria d’estar a la Plaça de la Vila. No importa. La gernació que s’aplega aguantant estoicament mentre els menuts frueixen del moment, amb la boca oberta admirant els gegants o tenint una certa recança quans s‘acosten els capgrossos, o espeteguen les carretilles dels diables …

No hi ha cap dubte que la festa és singularitzada i ens provoca a cadascú de nosaltres; tenim reaccions i sentiments diferents en cada tram de la nostra vida, l’estat anímic hi juga un paper també fonamental en com percebem la mateixa festa, i com no la responsabilitat, la implicació que hom hi tingui. Sigui com sigui al llarg de la pròpia vida paral•lela al decurs de la festa les visons que en tens són ben diverses i els records també difereixen.

I la festa és igual cada any i és diferent cada any. Cadascú hi trobem el nostre motiu, gaudir del carrer , transgredir la quotidianitat, ajuntar-nos amb aquells que veiem de tant en tant, iniciar-nos en el ritus , invocar, evocar a persones i moments que ja formen ( o han format) part de la nostra motxilla intocable, generar noves complicitats, fer la picada d’ullet a noves sensacions, encuriosits intentar descobrir l’entrellat de la cuina de la festa… en fi , cadascú que faci el que vulgui.

I per acabar el Vot del Poble, en que tant el rector, “En un temps en el qual els esdeveniments ens fan anar de la indignació al pou del pessimisme i de les desconfiances al fatalisme, cal fer créixer , en cadascú i al nostre voltant , amb coratge i pau”, com l’alcaldessa : “ La solidaritat i la unió que prenen força per la Festa Major representen el millor de Vilanova i la Geltrú, i per això renovem el vot del poble vers la nostra patrona, amb el propòsits que aquest esperit inspiri tots el vilanovins per fer front junts , als reptes que té al davant la nostra ciutat i la nostra nació” , han fet una crida a la conjura col•lectiva contra el desànim.
I acabats els discursos, la plaça s’encén, el ball es torna compulsiu, gairebé frenètic, les giragonses dels entremesos són més ràpides que mai. Això s’acaba i cal apurar fins el darrers moments dels balls, cal exhaurir totes les forces , demà ja ens recuperarem.
El colofó de la festa és magnífic , emocionat i emotiu.
Invocar el futur millor que sens dubte ens espera.

Quan ja les manetes del rellotge han traspassat al dia 6 em venen a la memòria el darrer vers de l’excel•lent poema Vetlla del penedesencs Jordi Llavina i “ ja no espero el que no ha de tornar”.
I és veritat la festa d’avui no tornarà. Demà , d’aquí un any n’hi haurà una d’igual i potser, potser diferent de la que acabem de viure. Millor o pitjor, intensa o observada de lluny, sols o acompanyat.
La festa s’acaba, visqui la festa per sempre més!

I que ho visquem amb pau i cada dia millor.

Publicat al Diari de Vilanova el 10 d’agost

De lectures

Agost 9, 2012

Los cuarteles de la memoria.
Xuan Bello.
Editorial Debate.
Madrid, 2003.

Ja hem hem tingut l’oportunitat llegir dos llibres anteriors de Bello magnífics i singulars per la seva bellesa i excepcionalitat com són Historia universal de Paniceiros i La neu i altres complements circumstancials, que ens van posar de manifest la gran qualitat de la literatura de Bello, un dels grans escriptors de la literatura àstur. Té una peculiar manera d’escriure ,de fer poètic qualsevol element de la quotidianitat . Els seus llibres són com un collage de sensacions, sentiments, observacions i reflexions que va fent l’autor sobre qualsevol detall de la vida des del més petit al més gran , des del més íntim al més públic.

Los cuarteles de la memoria llibre editat a l’any 2003 és un llibre que segueix la pauta dels altres , és a dir la visió personalíssima de l’autor que analitza des d’una àmplia gamma de visions literàries del pas d’una certa tardana joventut a una inicial maduresa. Es capbussa en els laberints de la memòria personal i com aquesta memòria es fa present en detalls, situacions, persones conegudes o paisatges del seu país.

Escrit amb petites narracions a on es van combinant els estils. Les temàtiques i els elements descrits tenen un ampli recorregut per les visions de la persona del seu entorn i de les situacions que li toca viure. Narrativa i literatura de proximitat ho podríem definir donat que es mou en el nivell de temes que són visualitzats per moltes persones però que només amb l ‘ull generós ,des d’un punt de vista imaginatiu, Bello es capaç de transformar la quotidianitat més banal i intranscendent en bella literatura que commou els sentits i els sentiments.

Extraordinària lectura.
Plaent i amb capacitat d’assossegar l’esperit.

Quants més serem…

Agost 8, 2012

Quants més serem més riurem proclama la dita popular.
A la vista dels presumptes candidats a les primàries del PSC per escollir el cap de llista de les eleccions al Parlament de Catalunya la dita s’escau. Presumptes perquè encara no hi ha ni convocatòria , ni reglament ni tampoc les eleccions estan anunciades ,encara que la rumorologia ja parla d’unes eleccions anticipades.

Cert és que el planteig de les eleccions primàries ,que ara sembla sacralitzar-se, ja fa temps que funciona més o menys adequadament , amb encert i errors en forces poblacions n’ han fet. Ara se’ls vol donar una rellevància perquè els experts consideren – jo no m’ho crec- que pot ser un element que capgiri la tendència cada cop més negativa que sembla que tenim a nivell d’enquestes.
Com seran les primàries?. Aquest és el primer dubte
Hi ha una comissió que ha de treure un reglament , però ahir mateix ja hi havia un col•lectiu – diuen de joves, fet que no deixa de ser una qüestió purament temporal sense cap més valor objectiu – que posaven damunt del paper els que voldrien que fossin aquestes eleccions primàries, molt obertes ,sense cap mena de cens, amb pocs avals, amb dues voltes, potser per dispersar el vot a la primera i eliminar alguns candidats..
Arguments i propostes discutibles i tant bones o dolentes com altres
En fi, no deixa de ser una manera com altra de pressionar i condicionar a la comissió redactora.
I una manera de posicionar-se d’alguns membres de la mateixa executiva que es pronuncien al marge de la mateixa ( és realment per llogar-hi cadires).

I dels noms que sonen?.
Els de sempre.
La incombustible Montserrat Tura, que ja va insinuar-ho fa quatre anys sense anar més enllà del rumor. Haver perdut a les primàries de Barcelona no la desqualifica però si que arrossega una mica de plom a l’ala.
El també candidat a tot Àngel Ros, que sembla el candidat del grup Godó per la notòria presència que té en els mitjans de comunicació d’aquets grup. A mi em sembla que no és un candidat potent com per plantejar batalla a l’Artur Mas, malgrat aquest vagi perdent popularitat i valoració.
Naturalment el primer secretari se l’ha de jugar, es obvi que qui va treure la majoria al Congrés intenti guanyar també la candidatura. No és absolutament necessari i jo seria partidari de separar les càrrecs però vaja ara no és així i si vol consolidar el seu lideratge haurà de fer el pas endavant.
I ha saltat, segons la premsa, el nom de la Rocío Martínez-Samper, diputada i portaveu d’economia. Alguns la consideren un revulsiu ( em sembla que és d’il•lús considera-ho així) i altre creuen que de ser candidata estaria lligada a Pere Navarro i la seva candidatura seria per dividir el vot . No crec que la diputada volgués afegir-se a aquesta jugada. Em sembla que la seva autoestima va més enllà de fer de tapada d’algun altre candidat.
I sobre la seva candidatura només repetir el que deia un expert analista polític proper als socialistes deia amb un pèl d’ironia:El PSC encara vol perdre més…?

En fi que en vagin sortint d’altres, el joc ha començat i estaria bé que alguna de les candidatures fos una mica menys oficialista de les quatre que fins ara s’apunten com a candidats.
Potser hi hauria una mica més d’aire fresc

De rebaixes.

Agost 7, 2012

En tot el que portem de legislatura el govern de CiU ha pactat permanentment amb el PP per tirar endavant el seu programa de govern.
Aquest pacte s’ha estès a altres institucions, Ajuntament de Barcelona, Diputació i per omissió deixant governar al PP a Badalona i a Castelldefels.
La majoria de les qüestions , diguem-ne, rellevants han tingut la negociació i el suport del PP, en alguns casos havent de rebaixar plantejaments .
Era un suport buscat que passava per alt les permanents deslleialtats – només cal veure els recursos al constitucional o la política de llengües del PP a les Illes o a l’Aragó – , però era igual, calia governar i li era molts barat fer-ho amb el PP, abans que cercar altres alternatives estables.
A les rebaixes permanents que oferien els populars era a on comprava CiU.

Ara però al situació ha canviat.
El batibull de la discussió del Pacte Fiscal és el que ha fet aixecar el preu del suport al PP i naturalment ara a CiU ja no li interessa i per això va a buscar a algú altre que l’ajudi o a acabar a legislatura o bé a tenir ona certa i ordenada transició cap a unes eleccions anticipades.
I naturalment el seu secretari d’organització lloa ara, i tira l’ham a ERC amb la invocació del discurs patriòtic de que una majoria nacionalista és ara necessària.
Sembla que ja ha oblidat el suport mutu entre CiU i el PP
Abans no calia una majoria nacionalista , a l’hora de treure l’impost de successions la majoria era de dretes, a l’hora de desmillorar sensiblement la sanitat i desmuntar el sistema públic era cosa de l’eix dreta-esquerra.. en fi , el tacticisme és la moneda usual de CiU, i més quan comença atenir un certs desgast electoral i ara cal que ofereix una certa cara “nacional” i amb el populisme de que el pacte fiscal ho arranjarà tot.
I no és així, segur!.
Veurem quin és el paper d’ERC. En el cas Palau, negant la compareixença de Mas, va fre un paper , sinó estrany, si almenys preocupant.

Fem festa (i IV).

Agost 6, 2012

Això s’acaba.
Passaven alguns minuts de la mitjanit quan acabava el cercavila del Vot del Poble, que significa el final de la festa.
Tant L’alcaldessa com el rector fan crides a la solidaritat, a l’esforç col•lectiu per sortir d’aquets de mena de pou en que ens trobem.
Desitjos i voluntats.
Esforç i tenacitat.
Invocar i evocar.

Renovats el vot ja per un any més s’entra en la fase de post-festa.
Balanços, anàlisi.
Avui prendran possessió els nous pabordes que sense interrupció començaran a partir de demà a preparar la festa Major del 2013.
Tenen un any, tenen l‘acompanyament dels que avui pleguen per bastir l‘estructura que ens portarà novament a celebrar la festa de les Neus.

I per acabar avui és el dia en que els més menuts tenen el seu protagonisme.
Si els nens i nenes frueixen també de la festa en actes propis i també amb el cercavila on les figures i balls els captiven.
Avui el Cercavila de l’Imaginari pren el relleu.
Els pabordes i pabordesses de l’any 1999 van tenir l’encert de crear aquesta cercavila agafant coma base tradicions i llegendes de la nostra comarca. S’estructura en set balls diferents:
Ball de la fundació de la Vila-nova, Ball de Miralpeix, Ball de pescadors, Ball de la lluna en un cove, Ball del cep, Ball de les coves de Ribes, Ball de l’arribada del ferrocarril, i Ball de la sínia.
Amb coreografies molt ben pensades té la capacitat d’aglutinar un seguit de nens i nenes i alhora representar part del nostre “imaginari” i històries i llegendes de referència.
Crec que a més té l’encert de no haver reproduït mimèticament els balls habituals de les cercaviles. No fer una còpia en petit dels balls habituals No és una reproducció dels balls clàssics sinó que és una recreació que ja ha pres cos de tradició.

En fi la Cercavila de l’Imaginari acomiada la festa.
Ens queda un any per tornar-hi , entremig de festa en tenim i molta.

Fem festa III

Agost 5, 2012

Cinc d’agost, Marededéu de les Neus, patrona de la vila.
Ens deia ahir la Montserrat Guibernau en convidar-nos a la Festa: “ La nostra Festa Major és el resultat del treball de moltes generacions de vilanovins i vilanovines que al llarg del temps han definit, transformat i reinventat el símbols rituals que defineix Vilanova com una comunitat”
I així és.

Ara, encara ressonen les músiques dels balls que han omplert la nit de vigília, i les gralles toquen a matinades i ens convoquem a seguir-les . Tothom despert que avui és festa grossa.
Els balls acompanyaran les autoritats a l’ofici.
Entrada espectacular amb tothom dansant i fent un passadís de respecte.
És el moment d’un cert recolliment espiritual.
Ofici d’aquell de forces capellans.I sermó de veritat. La litúrgia s’acomoda al dia, l’ofrena feta per alguna ball, el blanc de festa contrasta amb la diversitat cromàtica del moment.

Cantats els goigs a la marededéu s’enfilarà rambla avall amb cercavila fins a la Plaça de la Vila a on amb un ràpida passada pel davant la Casa d ela Vila els balls aturaran per unes hores la seva frenètica activitat.
El repòs del dinar , també festiu i compartit.
La tarda es farà curta, concert, i l’exhibició del Balls Populars , escoltar els versots dels diables – no sempre ni encertats, ni amb gràcia-.
I finalment el seguici del vot del poble que avança amb una lentitud a vegades exasperant. Cada ball vols esgotar el darrers minuts que tenen encara , saben que cremen els darrers cartutxos.
Invocació a la marededéu de les Neus i invocació a la solidaritat en temps difícils que vivim.
I els darrers instants.
Espectacle emotiu i fantàstic.
La Plaça de les Neus enrogida per els bengales i els focs d’artifici i uns moments de dansar frenèticament , esgotar els darreres forces, cremar les darreres carretilles, conformar el darrer pilar, culminar el goig festiu i treure tota l’adrenalina.
Aquí s’acaba.
I ja queda un dia menys per tornar-hi.
La festa és sempre igual i sempre diferent.

Fem festa II.

Agost 4, 2012

Era l’any 1985 i en el primer Convit a la Festa l’escriptor Josep Pera deia . “Gràcies també – i aquestes són unes gràcies més íntimes i personals- per haver-me escollit en aquest acte, tant civilitzat, que fa que siga un convidat de fora qui convide a la festa els propis amfitrions, que sou vosaltres tota al població de Vilanova i al Geltrú, democràticament representada pel vostre Ajuntament en aquets gran casal que és la Cas de la Vila”.

Avui al migdia no serà una forastera qui ens convidarà. La Montserrat Guibernau és una vilanovina, bé és cert que professionalment està allunyada de la vila però té els arrels ben plantades a Vilanova. Sociòloga i politòloga de renom , experta en nacionalisme ha publicat diversos llibres. La Montserrat Guibernau coneix la festa , va ser membre d’aquella ja llunyana Comissió de Cultura Popular embrió de l’organització democràtica de la festa i també col•laborada entusiasta dels primer FIMPTE. Sap de que parla , doncs, i ho pot fer amb una perspectiva àmplia. Segur que no es decebrà.

Un cop convidats, els morterets ressonaran , cridant a la festa i els balls es dispersaran per la ciutat començant les frenètiques quaranta vuit hores d’incasable i inacabable ball. Ho faran avui també amb la cercavila ordenada i metòdica de la tarda. Passada per davant de l’ajuntament i en fer-se fosc el castell de foc, aplegarà altre cop a un munió de vilanovins i vilanovines a la façana de la platja.
Els ohhh! Que s’escapen de les embadalies cares contemplant com del foc en surt art donaran sonoritat personal i ens portaran a una nit carregada de festa i actes per tothom.
Comencem a viure el rovell de l’au d e la festa. Fruïm-los amb civisme!

*********

De bon matí!

Sinvergüenza!!,,.
Pot anar a la merda.

No són ni dos quart de vuit. Vaig en bici ,entro a la ronda prop de la rotonda del passeig Marítim, avanço a un corredor i quan l’he sobrepassat en una dotzena de metres. Escolto.
-Un político ! Sinvergüenza!.
Instintivament freno ,m’hi apropo i m’ hi encaro.
– Què l’autoritza a vostè a insultar d’aquets manera.
-Todos los políticos sois igual
-Escolti vostè que sap de mi per dir-me això.
-Eras alcalde de mi pueblo y subisteis los impuestos.
A carai!
O sigui que segons “el corredor” que pujar el impostos és de pocavergonya.
I li pregunto i vostè pagava?
I naturalment no em contesta.
-Todos sois igual!. Sinvergüenzas!
Poca vergonya ? tu també i ja pots anar a la merda.
Poc edificant certament per començar el dia, però real com la mateixa vida.

Si m’hi trobo altra vegada nos sé si m’aturaré a intentar reflexionar o directament els faré una solemne botifarra.
Qualsevol et pot insulta genèricament i cal aguantar estoicament.?
– Ah! I fa set anys que no faig d’alcalde: “sinverguenza”