Archive for Setembre de 2012

El meu suport a la Montse Tura.

Setembre 30, 2012

Des del compromís congressual de fer unes eleccions primàries obertes a la societat ha plogut molt i fort.
Acceptant la impossibilitat de fer la consulta popular per escollir el nostre candidat o candidata.
Sentint que la direcció ha segrestat la possibilitat de fer unes eleccions primàries internes, avui el Consell Nacional escollirà el cap de llista.
Jo no puc votar, no sóc conseller nacional.
Però voldria enviar tot el meu suport a al Montserrat Tura.
I unes hores abans de la convocatòria i votació vull creure que la sorpresa és possible i que col•lectivament ens donarem una oportunitat de canviar de veritat les coses.
Ànims i endavant.
Reprodueixo el manifest que ha fet públic al Montserrat Tura.

DECLARACIÓ CANDIDATURA ELECCIONS PRIMÀRIES

Fets d’una enorme transcendència política, que esdevindran història, ocupen i omplen
de complexitat els dies que vivim.
Des del moment en què el Parlament de Catalunya va iniciar el procés de reforma de
l’Estatut d’Autonomia fins ara mateix, la política espanyola ha tingut molts moments,
moltes oportunitats per demostrar que havia entès que calia una interpretació del marc
legal més oberta, més d’acord amb el pas del temps, el canvi de circumstancies, o –senzillament- amb l’esperit i no l’estretor de la lletra de la Constitució. Però no ho ha fet, ni tan sols ho ha intentat. Cap signe, cap batec, tot passat, tot ranci, sense l’elasticitat que demanen els nous temps.
Cada pas en el camí que ens havia de portar a tenir més poder polític i més capacitat econòmica per Catalunya ha tingut com a resposta d’immobilisme, la lectura restrictiva,a vegades l’escarni i ara la recentralització i el qüestionament de l’exercici de
l’autogovern.
Com a socialista catalana he defensat l’ampliació progressiva de la capacitat de governar-nos per a ésser més útils als nostres conciutadans, per poder defensar millor el
patrimoni que ens ha llegat el nostre passat i que ens singularitza, però també, el patrimoni que hem construït en un ampli present i que ens havia de permetre assolir la igualtat d’oportunitats a través d’una estructura de serveis públics sensible a les grans desigualtats socials.
Defensora com sóc de la llibertat, estic al costat de la nostra comunitat nacional quan demana, en resposta al menysteniment cultural, social i financer rebut de qui hauria de protegir i promoure la nostre nació i no ha fet ni l’esforç per entendre-la, respectar-la i
acceptar-la amb normalitat.
Com a socialista tampoc accepto el nacionalisme abassegador que no s’esforça en servar el patrimoni present que configuren els serveis públics i que reclama més instruments
d’Estat no defensa els que té i sovint gesticula més que fa.
No accepto la política dels que es consideren superiors, dels que demanen renúncies
socials sense haver renunciat a pedestals inútils ni haver resolt l’encavalcament de
nivells d’administració amb grans bosses d’ineficiència.
Com a socialista intento ser fidel al nostre paradigma d’igualtat i no vull més honors
que el de ser una ciutadana més d’una comunitat plural, valenta, que no satanitza la
solidaritat, perquè d’ella en neixen els governs amb consciència social.
Una lectura atenta dels fets de la darrera dècada ens fa el dibuix precís de l’esforç
d’unes forces d’esquerra per dotar de serveis públics i polítiques socials i culturals, i per
l’altra d’una política conservadora que ha perdut en tot el vast territori de les
institucions que governa, tota la sensibilitat social cap als necessitats d’ajuda .
En la identitat catalana sempre en construcció, cal un partit amb la força necessària per
fer-hi confluir els dos vessants de la geografia del sentir. El projecte polític que malda
per una Catalunya lliure i uns catalans i catalanes protegits de les conseqüències
socialment perverses d’aquesta profunda recessió econòmica que és utilitzada per
retrocedir en els nostres drets democràtics i en el projecte d’una societat més justa.
Aquest projecte polític és el socialisme modern, el que viu en el cor d’una immensitat
de conciutadans i conciutadanes. Un projecte tan important, que no deixa per més
endavant l’atenció als necessitats, no es pot malmetre, ni destruir, ni derrotar.
És des d’aquest projecte tan important que us parlo sabent que requereix de canvis i
adaptacions, però sabent, també que pot ser peça clau en aquest moment tan important
per Catalunya.. …És des dels que voldríem que l’Estat de dret ens garantís que buscarà
un camí institucional pel que pugui circular la riuada de reclamació nacional que clama
cívicament des dels carrers del cap i casal de Catalunya, dels que considerem que cal
formular amb claredat una reforma constitucional perquè hi figuri la unió lliure i
voluntària dels pobles i nacions i que reconegui –en conseqüència- el mecanisme
d’expressió de pertànyer o no a l’Estat espanyol.
Correspon a les institucions i al debat polític intentar establir un gran acord per demanar
que es canviï el marc jurídic actual i especialment una Constitució on ens diuen que no
hi caben ni l’Estatut d’autonomia, ni el pacte fiscal, ni el dret a manifestar la lliure unió
o la voluntària separació. Cal fer la demanda formal i demanar a l’Estat que no
respongui a la defensiva perquè el que avui sent bona part dels catalans anirà creixent.
El PSC ha de sintonitzar amb la societat catalana més dinàmica, amb la seva voluntat de
ser, amb el seu sentiment nacional, amb les seves necessitats econòmiques i plantejar la
seva voluntat de servir a la societat en aquest període apassionant.
Essent fidels a la nostra voluntat d’aprofundir en la democràcia, cal defensar la lliure
expressió del poble català dins de les urnes o fora al carrer tantes vegades com sigui
necessari. Essent com hem sigut i no volem deixar de ser, el partit més preocupat i
compromès amb la cohesió social, hem de ser els garants de què s’expressin amb el
respecte inherent a les actituds democràtiques les diferents posicions del si, del no, i de
l’abstenció en totes les consultes i referèndums necessaris.
El meu partit, el dels Socialistes de Catalunya va fer un pas molt important en
l’aprofundiment democràtic i que marcava un camí cap a formes diferents de
participació de la ciutadania en l’elecció de les persones que els han de representar a les
institucions: les primàries obertes. No podem decebre aquesta esperança, i per aquesta
esperança afirmo que cal trobar la manera de treure les urnes fora del portal de les
nostres agrupacions sigui quin sigui el calendari i des d’aquest moment anuncio la meva
intenció de concórrer a les primàries que han d’escollir la candidata o el candidat a
presidir la Generalitat.
Ho faig amb el coratge, l’orgull i la fermesa, la tendresa i la humilitat que el càrrec
comporta i que la lluita per la llibertat i la justícia social mereixen
Montserrat Tura
24 de setembre de 2012

Anuncis

Un cara a cara de luxe

Setembre 29, 2012

Realment poder escoltar junts a Rafel Nadal i Francesc Marc Álvaro plegats és un luxe.
Poder escoltar a dues veus que tenen un paper rellevant en el camp de l’opinió política i del periodisme actual és un privilegi.
I aquest luxe i privilegi es va fer realitat en la sessió que ahir va tenir lloc a la Biblioteca Cardona Torrandell quan Francesc Marc Álvaro va presentar el llibre de Rafel Nadal “Quan érem feliços”.

Álvaro va fer un excel•lent radiografia sumària del llibre i en va destacar tres conceptes que al seu entendre donen significat al llibre: Memòria, identitat i família.
Va afirmar que era un “llibre de memòria i sobre la memòria” d’un nen i d’un adolescent però alhora també la memòria sentimental d’uns anys i també de la construcció personal i col•lectiva.
La identitat com la manera de la configuració de la persona a través de les vivències i els experiències. Defineix el llibre com un conjunt d’estampes, de moments viscuts i traslladats al paper. Aquets moments són els que acaben conformant la personalitat de l’autor i de l ’entorn en que es mou.
I finalment el llibre és una mena d’història-retrat de la família i la representació de la burgesia de províncies ,amb uns valors emprenedors, d’austeritat , de constància. Álvaro considera que Nadal ha escrit un llibre de “ tendresa crítica” i que defineix perfectament història de la Catalunya moderna la seva reconstrucció i la seva lluita per millorar socialment i econòmica.

A partir de la presentació es va generar un diàleg entre Nadal i Álvaro ( i també amb el públic) en que l’autor va anar explicant alguns de les sensacions que conformen bona part de l’argument del llibre.
El respecte i homenatge cap a unes generacions, els pares i els avis, que van patir però que van maldar per aixecar novament el país
Les batalles ideològiques i de creences entre les diverses generacions
La comprensió de la història de la que en alguns moments, durant la transició, se’n va fer una lectura massa lineal.
La seva percepció d’haver tingut el privilegi de viure en una família de la burgesia de comarques , no els va mancar de res malgrat l’austeritat i l’esforç.
La sensació de llibertat que malgrat la disciplina família va tenir.
Un cant a la natura i la memòria dels estius al camp o la platja d ela Fosca a Palamós a on es començaven a deixar veure els primers turistes.
L’època escolar d’internat al Collell

En fi un diàleg molt interessant, profund en les idees i exquisit i amè en les formes.
Finalment Nadal ens va obsequiar amb lectura a instàncies d’ Álvaro de dos retrats del seu anterior llibre “ Els Mandarins”, els retrats corresponents a Rajoy i el Rei.

Colofó magistral i, de rabiosa actualitat ,de la conversa entre dos dels periodistes, dels intel•lectuals, més ben posicionats de l’actualitat.
Un plaer i una lliçó escoltar-los.

El camí del mig.

Setembre 28, 2012

De manera imaginaria el camí del mig sembla que sigui aquell que es situa entre els dos possibles extrems, o bé aquell que s’agafa quants els dubtes et corsequen davant d’una cruïlla.
Doncs el camí del mig és el que sembla que ha agafat el meu partit ( PSC) en el debat sobre l’exercici del dret d’autodeterminació.
L’aposta del camí del mig és clara , es tracta de fer els passos per modificar la constitució per poder definir-se sobre el que vol ser el país i en aquesta tessitura apostar pel federalisme..
A vegades però el camí del mig és un camí que no porta enlloc per més voluntat que hi posis o més passes facis o, perquè realment el camí s’estronca o bé es desdibuixa i queda en el no res.

Canviar la constitució?. Aquesta via que és clarament possible perquè ja hem vist que els canvis es poden fer de manera sobtada com ara fa un any i utilitzant els mateixos mecanismes de la constitució.
Ara bé, algú es creu que amb les actuals majories es possible canviar la constitució per avançar cal el suposat estat federal?. La resposta és clara i no té matisos. No, no és possible.
Algú es creu amb els precedents , experiències i sentències creu que això és possible? Jo crec que no.
No és possible perquè per canviar-la cal per una banda acceptar que el país ha d’evolucionar cap la cessió de competències estatals i per altra banda perquè el concepte “federal” i ja s’ha dit manta vegades no sembla que en aquets moments a l’altra banda de l’Ebre per posar una fita natural que s’entengui perfectament, sembla que no hi ha ningú disposats ( o molt pocs) a acceptar seguir cap a aquesta via. Només cal veure que quan Rubalcaba diu que això és possible , el matisen a la baixa immediatament els seus mateixos companys.

Voldria creure que agafar el camí del mig no és fruit del dubtes , de la inconsistència o de la incapacitat d’unificar una posició. Es cert que el PSC no és independentista , però ara ja hi caben – Bustos, dixit- i per tant caldria possiblement debatre a fons el nostre programa i la nostra oferta a l’electorat amb claredat, amb fermesa i amb prou flexibilitat per poder donar sortida a les legítimes aspiracions de les majories que sorgeixen de els eleccions.
A veure si som capaços de fer el debat, però molt em temo que donada la urgència electoral tot plegat quedarà en seguir entestats per aquest camí del mig, que ens farà , d’aquí un temps, constatar que aquest camí no duia en lloc , com a molt a frustracions i haver de tornar a repensar-ho tot.
No tinc el do de la profecia, per descomptat, per la intuïció em fa pensar que “el camí del mig” és un camí sense cap mena de futur

I sembla que també agafem la drecera per nomenar el cap de llista.
El primer secretari ara diu que no hi ha temps de fer unes primàries com diuen els reglaments i com ell mateix es va comprometre.
Segurament té raó. Llavors ell no hauria de presentar-se per, com a mínim ,ser respectuós amb la seva proposta, i deixar clar que no vol jugar amb avantatge .
Això no deurà ser així i el primer secretari o l’executiva el proposarà i sembla que la voluntat es votar-ho aquest mateix diumenge al Consell nacional.
Deu ser legalment impecable.
Però havent contret compromisos , ara també potser cal triar el camí del mig i fer unes eleccions convocant a les bases , la militància i els i les simpatitzants i que ens puguem expressar amb llibertat.
Els censos de les agrupacions deuen estar depurats després del congrés – no fa masses temps- i per tant promoure aquesta manera d’escollir el nostre cap de llista amb , com a mínim, l’aval clar de al militància ( això és vàlid per cada cap de llista de les diferents circumscripcions).
Ah! I no val renunciar a les primàries si ja t’has garantit un lloc a al llista.
Hi som a temps i per tant donar mostra d’obertura i participació i noves maneres de fer.
Si això es fa així segur que avancem.

Aporto la resolució que ahir va aprovar l’assemblea del PSC a Vilanova.

Proposta de resolució de l’assemblea de l’agrupació de Vilanova i la Geltrú.

Antecedents

Convocades les eleccions de manera anticipada pel President de la Generalitat.
Atès que un dels compromisos bàsics de la candidatura de l’actual primer secretari fou la d’impulsar unes eleccions primàries per escollir els candidat a ala presidència d ela Generalitat obertes a la societat i així es va recollir en els nostres reglaments.
Atès que encara no hi ha aprovat el reglament d’aquestes eleccions primàries.
Atès que difícilment amb el calendari electoral t es poden celebrar unes eleccions primàries oberts amb les necessàries garanties.
Atès que al voluntat del PSC ha estat sempre legitimar el màxim els seus candidats i ja existeix una certa tradició d’eleccions primàries internes .

Amb aquets antecedents es proposa a l’Assemblea d’Agrupació la presa en consideració de la següent

Proposta de Resolució.

1.-L’Assemblea d’Agrupació de Vilanova i la Geltrú insta a la Comissió Executiva Nacional a obrir l’elecció del candidats a la Presidència de la Generalitat i dels caps de llista de les altres circumscripcions a unes eleccions primàries si hi ha més d’un candidat o candidata entre la militància i els simpatitzants.

2.-Donat que no és al primera vegada que en aquest partit s’usa aquesta fórmula instem a reactivar els mecanismes i reglament que ho facin possible, així mateix que es constitueixi una comissió electoral per garantir la transparència i puresa de procediment de les eleccions primàries

3.- Instar a al Comissió Executiva de la Federació que , després del debat que calgui si creu oportú doni suport i ho manifesti a aquesta resolució. Així mateix instar als membres del Consell Nacional d’aquets agrupació que defensin davant el plenari la resolució aprovada.

Vilanova i la Geltrú, 27 de setembre de 2012.

Eleccions ,com estava previst.

Setembre 27, 2012

Gairebé ningú dubtava que el President convocaria les eleccions després del debat de “l’estat e la nació”.
Possiblement però ningú esperava que ho fes en els tres primers minuts del seus discurs.
Havia afirmat que abans de prendre qualsevol decisió volis sentir els grups polítics.
A partir d’aquell moment Mas ja començava el seu primer míting , en seu parlamentària i en directe per la “tele” i amb la presència de nombrosos mitjans de comunicació.
Segurament els grups de l’oposició ja no tindrien les mateixes expectatives de debat que donaria aprofundir en la situació del país.
Per exemple:
Parlar del fracàs de CiU en el tema del pacte fiscal
Parlar de l’ incompliment de Mas respecte a les lleis, com l’electoral, vegueries..que eren compromisos contrets pel govern.
Parlar del fracàs de les polítiques de reactivació econòmica que havia manifestat que tenia
Parlar del fracàs que representa la no disminució de l‘atur quan el conseller Mena parlava de la reducció a la meitat
Parlar de les retallades en aspectes bàsics com l’educació i al sanitat
Parlar de com arbitràriament han augmentat els costos dels serveis bàsics.
Parlar bàsicament el fracàs del govern del millors està en constatar que la sortida de la crisis que deien que tenien era un autèntica fal•làcia.
Estalviar-se dues comissions d’investigació al Parlament que podrien esquitxar a CiU i al mateix president.
En definitiva malgrat l’oposició parli dels fracassos del govern tot plegat quedarà entelat pel discurs sobre el tema nacional de Mas.
Parlarem del marc general però no del contingut que és realment el que afecta a les persones.
I creure que quan siguem independent tots els dèficits que ha generat aquest govern desapareixeran és fals, certament això és la quimera. És una magnífica manera de espolsar-se del damunt la realitat del país.
No cal dir que Mas ha tingut l’absoluta capacitat de desplaçar, gairebé amagar el debats social ( caldria contrastar la rebaixa en els pressupostos de els partides destinades temes socials) que el pot perjudicar i posar per davant el debat nacional. Pel que creiem que els dos debats, marc i contingut han d’anar junts i són indissociables no ens ha sorprès; sempre ha fet el mateix, i ara emparant-se i utilitzant la manifestació de l’11 de setembre ho legitima.

La rèplica socialista ha vingut a través del nou president del grup Socialista Xavier Sabaté, que crec que en la seva primera intervenció ha fet un bon discurs, ben travat i construït, incisiu , crític, denunciant totes les mancances del govern i oferint alternativa ( pot agradar o no) i intentat ,sense aconseguir-ho, que Mas parli amb claredat.

En el cara a cara posterior si que he trobat a faltar l’experiència, l’èmfasi argumental i la solemnitat de Joaquim Nadal que segur hagués donat les rèpliques preparades al moment amb més contundència i agilitat.

I seguim el camí…

Renúncies , oferiments i posicionaments.

Setembre 26, 2012

Renúncies

Els canvis que la direcció del PSC va fer en el Grup Parlamentari Socialista no preveia ben segur que un dels descavalcats del seu càrrec , Higini Clotas, no acceptaria de bon grat ,i és perfectament compartible , els canvis proposats i que afecten a la seva persona. La solució que proposava la direcció era “compensar” a Joaquin Nadal amb la vicepresidència després de cessar-lo com a president del Grup socialista. Ara Joaquim Nadal diu que no, que no accepta aquets càrrec – mai havia dir que sí- i per tant es resitua al Parlament com a diputat solament. Quan tot plegat es va conèixer internament vaig intuir que Nadal no acceptaria aquest canvis poc rigorós tenint en compte que el càrrec de Vicepresident del Parlament és un càrrec institucional votat per tots els diputes, però mes enllà d’això crec que Nadal ha fet molt bé en no acceptar per què les formes de fer-ho certament no són de rebut.

La llarga i, crec que excel•lent, trajectòria de Nadal al Parlament no podia acabar en aquesta legislatura accedint a una vicepresidència de manera poc exemplar, altre cosa és que Clotas hagués decidit plegar ell sense cap mena de pressió, no ha estat així i no voler aparèixer com el que d’alguna manera es pugui interpretar com empentat a Clotas per posar-hi ell, no és de rebut.
Des del meu punt de vista Nadal ha estat un parlamentari excel•lent, candidat a president que al PSC més aviat tothom s’escaquejava i ningú volia acceptar un repte difícil i compromès, ell ho va fer i se’n va sortir prou bé i va donar una de els millors rèpliques que s’han sentit al Parlament al discurs d’investidura de Pujol.
Com a Conseller va tenir també una brillant trajectòria impulsar definitivament la planificació del país aturada durant molts anys i millorants sensiblement les infraestructures.
En fi no cal fer ara cap panegíric però els que apreciem a Nadal ens satisfà que no accepti aquets càrrec per les formes i perquè la seva trajectòria mereix també un altre tracte.

Oferiments

Per altra banda l’oferiment cert de Montse Tura per participar en unes primàries dóna la sensació que trenca l’estratègia de la direcció del PSC d’evitar unes primàries al•legant , no sense part de raó, que si les eleccions són al novembre difícilment es poden organitzar amb garanties de la màxima participació.
El President ja ha fixat la data de les eleccions, el 25 de novembre ara caldrà veure si hi ha la possibilitat de fer les primàries tal i com s’havia compromès el primer secretari, obertes a la ciutadania. Ara bé també és cert que es podria obrir l’elecció del candidat més enllà del que és el consell Nacional, òrgan que té la potestat de fer-ho.
Unes primàries obertes a militants i simpatitzant tampoc hauria de ser un excessiu trasbals per partit i segur que legitimaria encara més al candidat o candidata que sortís.
En fi l’aposta de Tura – tot i que segons l’article 27 dels estatus caldria que hi hagués una resolució del propi Consell , ja que Tura porta més de tres mandats i el criteri és que no es repeteixen els que estan en aquestes circumstàncies- és una aposta que pot representar que hi hagi la possibilitat de sentit projectés diversos al sí del PSC i també de poder optar a la tria entre possibles candidats i aquest tensionament segurament seria bo.

Posicionaments.

Tinc un bon company , dirigent territorial del PSC, capità en el seu temps i amb càrrec institucional que quan jo mostrava la meva simpatia cap l ’independentisme o l’ autodeterminació de manera carinyosa em titllava de “ rural identitari” contraposant-se a aquets conceptes les concepcions federals, volia venir a dir que érem una rèmora del passat que el futur passava per altres maneres de relació política.

Ara sentint al Bustos, dient que els independentistes tenen lloc al PSC, al Sabaté parlant de que el PSC sempre ha estat a favor de l’autodeterminació, i a altres dirigents apostant per un referèndum i a alcaldes promovent mocions a favor del dret a decidir puc afirmar amb una certa alegria que els “rurals identitaris” sembla que ja estem al primer pla. Serà veritat? O és de nou un pur tacticisme per no ser arrossegats per l’onada i quedar penjats?.
No ho tinc clar.
En els propers dies però es veurà la versemblança de les posicions.

Wert a l’atac.

Setembre 25, 2012

Al llarg dels anys que em vaig dedicar a l’ensenyament el marc legal va canviar pel cap baix mitja dotzena de vegades.
Des de la llei de l’any 1970 de Villar Palasí cada cert temps hi ha moviments i voluntat politiques que modifiquen, no només el marc legal, sinó la intencionalitat mateixa de l’acte educatiu.
S’han modificat des de currículums fins la divisió d’edats en els cicles educatius, hem variat les ràtios i les composicions dels claustres…
En definitiva venim de moltes batalles i ,més en el nostre país, que a partir dels anys setanta i empesos per moviments com Rosa Sensat i altres vam construir una escola pública que inspirada en l’escola de la república posava un model que garantia l’educació universal , laica, gratuïta, i en català….

Les modificacions masses vegades s’han bast en criteris polítics, o, millor, partidistes. Encara està per arribar en aquest país el necessari acord perquè les lleis d’educació no tinguin un biaix partidista i es fonamentin en els consens màxim possible que preservi que els constant canvis puguin afeblir la feina dels docents i de la mateixa escola.

A més de les retallades que hem patit a l’escola del nostre país ,només cal contrastar xifres globals sense entrar en més detalls. Prop de cinquanta mil nenes i nens més aquest any i menys de 2000 mestres respecte a l’any passat. Difícil de compaginar.
Al deteriorament doncs de l’escola pública catalana s’hi afegeix ara el nou plantejament legal que ha fet el ministre Wert amb la Llei Orgànica de Millora de la qualitat de l’educació ( LOMCE) que té uns propòsit lloables a priori com son evitar l’augment els criteris per evitar el fracàs escolar i, per altra banda, la reforma de la Formació Popular acostant-la més a l’empresa.

És evident que una millor qualificació al final dels cicles ajudaria a mesurar els nivells i també les modificacions i concrecions curriculars per fer-ho possible i també la FP necessita una modificació per fer-la més propera a l’empresa i a les necessitats del mercat de treball.
Dues qüestions però fan una mica de basarda i desconfiança des de Catalunya amb certa raó . Per una banda els recursos que no existeixen per aplicar al tema de la FP i , per tant , posen en entredit els mateix objectius que es proposaven.
I l’altre tema és evidentment la recentralització que amaga la llei.
Es tracta de retallar les competències de les autonomies en dues matèries com són la llengua i eles matemàtiques per fixar els continguts i l’avaluació final dels estudis obligatoris que ara quedarà en mans ,únicament, de l’estat.

Fins ara el contingut curricular fixat per els autonomies , concretament a Catalunya estava gairebé al 50 %, ara l’estat redactarà un 65 % d’aquets continguts i la facultat avaluadora. És evident que aquest nova posició justificada com “ evitar la dispersió ingovernable” és impròpia si es vol reconèixer i valorar la diferència que en educació és important i naturalment només és justificable des d’uan òptica política més que de valor pedagògic. La clau de l’avaluació final també pot donar pautes i dirigisme sobre els mateixos continguts.
I la mateixa llei que sembla que donarà més autonomia als centres i deixa calar que els centres podran “ dissenyar i implementar mètodes pedagògics propis” això sense concrecions obra una porta clarament a una certa escola doctrinària i la mateixa llei blinda els concerts a les escoles que segreguen per raó de gènere contradient les darreres sentències del tribunal suprem.

En mig del brogit dels esdeveniments politics pot ser que la llei passi desapercebuda però les conseqüències que pot tenir per temes dels mateixos continguts i la voluntat recentralitzadora posen un cop més en entredit la lleial relació entre l’estat i el nostre país.
En aquets moments possiblement caldria precisament llençar missatges diferents de que la proposta de llei porta implícit.
Wert , actua un cop més com a membre de la FAES ( fàbrica d’idees del Tea party espanyol) que com a ministre d’un estat que ja havia decidit sobre el marc competencial.”

P.S.
Sobre el tema val la pena llegir l’article.
Un doble retrocés. Francesc Colomé. El Periódico. 22.09

“Tardoral” penedesenca.

Setembre 24, 2012

Just començar la tardor fem una caminada llarga per terres de la plana interior del Penedès.
El recorregut circular començant i acabant a Cantallops, petit nucli – amb creixement diuen els informacions oficials- a cavall entre els municipis d’Avinyonet i Subirats.
El dia no es presenta massa bo , molts núvols,al final alguna gota gairebé imperceptible i una forta xafogor des del començament de la caminada.
Enfilem el camí seguint la senyalització cap a Sant Pau d’Ordal, passant per l’antiga masia de Can Massana, el recorregut fins a Sant Pau segueix per entre vinyes fins a trobar al carretera que ve de Sant Sadurní. Aturada a la plaça del poble per fer un tallat i retrobar el camí – ens hem saltat alguna senyal- enfilem amunt un camí que començar a pujar.
Passem pel costat d’una hípica molt ben cuidada amb uns cavalls que fa goig.
Una estona de pujada fins la carena.
Des de dalt s¡observa una extensa vall al final de la qual es veu Sant Sadurní , baixada ràpida i un parell de d’errades seguint el camí ens fan perdre un estona, un espai sembla que dedicat al motocròs ens despista . Finalment la memòria fotogràfica ( ja havíem fa un parell d’anys la sortida) ens ubica de nou i travessem l’autopista la línia de l’AVE i la línia de tren convencional, travessem també la riera de Lavernó i ens enfilem fins a les Cases d’en Batista on fem una aturada per esmorzar.

Seguim direcció Lavern , deixant el ramal de camí que ens portaria fins Sant Sadurní. Una bona estona de camí rural i carretera fins arribar a l’Església de Sant Pere de Lavern
D’un estil neoromànic però de construcció datada a principis de segle sobre una església romànica del segle XV de la que només es conserva una pica baptismal.
Aturada i ens adrecem cap a l’estació de tren de Lavern i una mica més enllà agafàrem un trencall deixant la carretera i seguim entre vinyes i al costat de l’autopista . Aquets recorregut de prop de 2 quilòmetres es fa pesat per soroll del cotxes.
Travessem per un pont i ja deixem l’autopista i seguim novament entre vinyes i pinedes fins arribar al carretera que ens porta fins Sant Sebastià del Gorgs.
L’indret és peculiar , un seguit de rieres conflueixen en aquest indret – els gorgs- però el més destacat és el monestir de Sant Sebastià considerat com el monument romànic més important del Penedès.
Coneguda ja a l’any 976 conserva un claustre molt interessant – només es pot visitar els dissabtes- i una porxada també magnífica.
L’espai ha estat rehabilitat recentment.
Aquesta ja és al darrera aturada i enfilem altre cop cap a Cantallops. Diverses giragonses del camí travessa per diversos indrets al Riera de Sant Sebastià, eixuta, malgrat plogués fa un dies
Guanyem alçada i una llarg recta per damunt del llom de petita alçada entre vinyes, oliveres plantades de fa poc i camp de fruiters ens torna fins a Cantallops.
Prop de 18 quilòmetres unes quatre hores.
Vermut per recuperar forces i un més cop la visió d’un Penedès autèntic amb la verema ja pràcticament acabada, encara algunes vinyes plens de raïm i altres amb alguns ceps que ja comencen a groguejar i amb les pluges de fa pocs els camins estan nets, sense pols i transitables sense cap dificultat

De lectures

Setembre 23, 2012

Invierno ártico.
Arnaldur Indridason
Col•lecció. SERIE NEGRA
Editorial RBA ( en català a La Magrana)
Barcelona, agost 2010

Interessant novel•la que posa damunt la taula alguns dels problemes de la societat islandesa i la seva percepció del fenomen de la immigració i també la deriva d’una part de la joventut d’aquell país.
L’autor que ja havia tingut una acceptació més que notable amb la seva novel•la “La dona de verd” ens aporta un nou cas per l’inspector Erlendur i els seus ajudants Sigurdur Óli y Elínborg.

L’acció es desenvolupa en un gèlid mes de gener quan es troba mort i mig congelat un nen de deu anys, Elias, assassinat sembla aparentment per una punyalada . Un succés inesperat que commou a una bona part del veïnat a on vivia el nen. És fill d’una parella separada , ell islandès i ella tailandesa. Els policies comencen la investigació sense cap pista ferma i segura i en mig de la possibilitat de molts sospitosos. Per altra banda al desaparició del germà del nen mort els desconcerta i porta també a pensar amb la possibilitat d’una baralla entre germans. Es barregen doncs moltes possibilitats i fils per seguir per trobar les causes reals.

Mentre es capbussen en els lligams familiars i les relacions que els pares mantenen entre sí i amb terceres persones, també s’endinsen en algunes de les realitats de la societat islandesa i en conèixer alguns aspectes de com viu la immigració a Islàndia i com els islandesos la perceben. És paradigmàtic de veure com a l’escola que anaven els dos germans es donen casos contradictoris i fins i tot amb enfrontaments violents entre el professorat sobre al seva percepció d’aquesta immigració des de posicions clarament xenòfobes fins a una certa comprensió i excés de proteccionisme, sense que els responsables de l’escola ho entenguin com un problema i ho minimitzin clarament . Tot plegat es el que fa pensar a la policia en un crim vinculat a aquesta xenofòbia.

El cas dóna en gir clar quan es descobreixen petits , però significatius,robatoris de material , entre ells el de la possible arma homicida , de la classe de fusteria a l’escola i això porta a estirar el fil i arribar fins a la solució que realment és sorprenent sobre els motius que porten a la mort d’un nen innocent.

Entremig es van barrejant altres situacions i altres casos vinculats a l’obsessió de l’inspector Erlendur i la seva pròpia situació personal, la relació amb els sues fills i els fantasmes del passat ( va perdre un germà que mai va ser trobat) que no els deixen viure amb la necessària tranquil•litat que desitjaria.
Molt interessant i amb una trama ben ordida que no fa pensar en el final que resol el crim.
I això és bo en la novel•la negra.

Qüestió d’ideologia

Setembre 22, 2012

“està molt bé prendre decisions des d’un punt de vista ideològic però la ideologia no paga les factures a finals de mes”. Aquesta afirmació correspon ala intervenció den roda de premsa del regidor d’hisenda de l’ajuntament de Vilanova i al Geltrú, rebotat perquè l’oposició el va obligar a fer marxa enrere en la privatització de la companyia d’aigües i de l’empresa d’aparcaments.
Té raó la ideologia no paga factures però la ideologia serveis per posar les bases polítiques que permetin fer-ho.
I tant ideològic és creure que aquets serveis s’han de prestar des d’una òptica del que és públic com la proposta de privatitzar els serveis.
¿O és que el regidor no es mou per la seva ideologia en proposar-ho ?
O, potser, simplement el que vol és gestionar , que és molt digne però insuficient en els temps que corren.
La diferència entre gestionar i governar es troba en el caràcter ideològic o,si és vol, per no magnificar els termes, en les idees.
I malament ho tenim si el nostre regidor d’hisenda només vol actuar com un gestor sense tenir en compte ni projectes de ciutat , ni propostes adequades , ni la globalitat de l’actuació política.
Que la situació és difícil no es pot negar.
Què calen solucions complexes i,a voltes difícils, també és cert.
Però la via fàcil de privatitzar unes empreses que funcionen i que poden donar beneficies a l’ajuntament no és de rebut , i fer-ho perquè et donin una liquidat avui, a curt termini, faran que es perdin els ingressos constants al llarg del temps ,és mal negoci.
Possiblement el que hauria de fer el regidor és explorar la possibilitat de grans acords amb la resta de forces polítiques per trobar solucions compartides que segur que hi són. Ara, el tarannà dialogant el govern en minoria brilla per la seva absència.
Així els hi va.

Però també a tots ens va malament quan es van tancant i suprimint serveis culturals. Aquesta mateixa setmana han desaparegut dos dels serveis que donaven i enquibien activitat cultural. Per una banda el desacord amb el propietaris del cinema Bosc sembla que ens aboca a perdre l’activitat de cinema. Aquest desacord es qualificat de manca de previsió per l’oposició. Per altra banda tampoc sembla que hi haurà envelat que servia per poder ubicar-hi les clàssiques activitats, des d’ara fins desprès de Carnaval, origen de l’equipament. L’excusa el tema econòmic. Però tampoc hi ha hagut un diàleg fruitós amb les entitats que el feien servir.
Ja va desaparèixer la Vela de manera vergonyant i el model del Trapezi vilanoví.
La remodelació del Fimpte , la veritat és que sembla poc engrescadora – i algú podrà dir que millor que res i és veritat, però no es que s’hagi repensat és que és una festival nou amb un non antic i de prestigi- i que per molt que es digui no té res a veure amb l’esperit fundacional.
En definitiva que això de la cultura , per més discursos que faci el govern sembla també abocada a desertitzar-se..
I ja no parlem del patrimoni..
Segurament també és una qüestió ‘d’ideologia.
En fi temps també complexos.

Una “normalitat” ben peculiar

Setembre 21, 2012

El terme “normalitat” prové de norma i la norma és la regla legítima per la qual cal guiar-se. Si és així les declaracions de la senyora l’alcaldessa de Vilanova afirmant que el curs escolar havia començat amb normalitat és d’un certesa incontestable.
Ara bé la “norma actual” és fonamenta en :
Disminució de professorat.
Augment de les ràtios d’alumnat per aula.
No cobriment de els places de professorat jubilat
Augment de les hores de treball dels mestres amb minva de sous
Supressió de l a cobertura de les baixes fins que han passat deu dies
Retrocés en els suports a l’educació especial.
Rebaixa de les beques de menjador
Supressió de les subvencions i aportacions a les AMPAS, escoles bressol, FP, conservatoris…
Tot això és “normal” perquè qui està legitimat per fer-ho així ho ha dictaminat.

La normalitat però sempre es comparable a altres situacions que hom ha viscut i cal dir que ,per exemple, que les ràtios alumne aula han anat creixent de manera permanent des del 2008 i paral•lelament s’ha produït en els dos darrers anys la disminució dels docents més alta de la història . S’havia arribat a un cert compromís de mantenir un criteri estable i permanent que permetés, no sols treballar amb una certa qualitat, sinó atendre les necessitats i la diversitat de manera individualitzada. La normalitat d’ara ho impedirà masses vegades.

Contrasta però que,mentre la Sra. l’alcaldessa parla de normalitat al DIARI, la fotografia que il•lustra l’article es prou explícita de la situació.. Acompanyen a la Sra. Alcaldessa , la Sra. regidora i dues mestres de l’escola en la que va voler començar el curs. La dues mestres van amb samarretes de color groc, color maleït al teatre, però que ha esdevingut el color de la reivindicació, de desacord amb l’actual política del govern, el color de la protesta contra una situació en que ja difícilment es pot mantenir el nivell qualitatiu de l’escola pública.

Mentre es feia aquesta foto un grapat de professors i professores de secundària estaven davant de l’ajuntament i lliuraren un document denunciant la situació. Hores més tard un centenar llarg de persones ( vigilats de lluny per dos mossos. Ui quina por!!) es congregava a la mateixa Plaça de la Vila i es llegia el document manifest del MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa) davant el començament del curs escolar. D’aquest manifest n’extraiem algun dels paràgrafs que evidencien la situació: “La retallada acumulada dificulta el manteniment d’una educació pública de qualitat a Catalunya i cal denunciar-ho com l’agressió mes greu que ha patit l’educació pública mai a casa nostra, fent recaure el cost d’aquesta crisi en els professionals de l’educació, l’alumnat i les famílies i, en especial, aquelles amb més risc d’exclusió social. Les polítiques d’aquest Govern i de la Consellera Rigau han traspassat la línia vermella fent perillar seriosament la qualitat de l’educació pública, minvant l’equitat del sistema i augmentant les desigualtats entre l’alumnat de Catalunya.”

La consellera Rigau, afirma que malgrat la disminució notable de mestres a les escoles la qualitat no baixarà perquè els actuals mestres faran una hora lectiva més. Amb tot els respecte consellera , sap perfectament que això no és així. Sap que s’enganya ella mateixa i ens enganya.
En educació la quantitat no fa necessàriament la qualitat
El professorat actual, malgrat la seva disposició sigui la més bona possible, malgrat hi esmercin tots els esforços professionals possibles i malgrat la voluntat de seguir batallant per mantenir el nivell de l’escola pública, està cansat de que tota la càrrega de les retallades en educació acabin recaient sobre la seva feina. I així ho ratifiquen en el mateix manifest del MUCE : “De tota manera des del MUCE volem comunicar a la societat catalana que a les nostres escoles i instituts hi ha equips de mestres, professorat i professionals de l’educació que faran tot el possible per tal de compensar aquests condicionants. El nostre compromís en construir una escola pública de qualitat és el que explica la nostra preocupació. Convidem a cada centre, a cada col•lectiu a renovar aquesta preocupació i a fer-la visible.”

Mantenir els nivells de qualitat voldria dir que caldria mantenir els avenços i els guanys que amb esforç notable per part de la societat s’havien aconseguit.
Ara tot trontolla i trontolla a pitjor.
Més hores lectives , amb tots els dèficits que han anat acumulant els retalls en educació, no són suficients per mantenir el mateix nivell que havia assolit l’escola catalana.
Consellera , vostè que coneix perfectament l’escola i el seu professorat, no pot dir això. Està bé de cara al públic o per trobar un von titular de premsa., però sap perfectament que enganya.

I aquesta és la realitat d’avui però aquesta realitat no pot convertir-se en “normalitat” acceptada i consentida per part de les nostres autoritats locals , de ser així , de no mantenir una tensió informativa i reivindicativa difícilment aconseguirem mantenir i resituar el nivell de l’escola als nivells de qualitat – millorable sempre, certament- que havíem aconseguit.

Publicat al Diari de Vilanova el dia 21.09