Archive for Octubre de 2012

Benvingut i llarga vida!!

Octubre 31, 2012

l’aparició d’ Eix Diari, substituint a Vilanova Digital , és una bona notícia. Sempre que apareix un nou diari, encara que aquets sigui substituint-ne un altre, és una excel•lent notícia i ho és perquè demostra una enorme vitalitat en moments difícils de la premsa i manifesta també la voluntat de continuïtat d’un projecte de referència com ha estat Vilanova Digital.

El nostre territori té una llarga tradició en el camp de la premsa. Si ens atenem al que han dit els experts a Vilanova, per exemple, la primera publicació es fa a l’any 1813, és a dir l’any vinent farà dos cents anys interromputs de publicacions periòdiques. Tradició doncs llarga temporalment i llarga quantitativament. Fins i tot en els temps de guerra la premsa ha sortit per donar les informacions oportunes a la ciutadania. També en la història de la premsa del país podem trobar capçaleres emblemàtiques del nostre territori que han jugat un paper important en l’àmbit ccultural, a tall de breu exemple anotem. Prisma, Themis, L’Amic de les arts, Hèlix… títols , entre molts altres, que mereixen la consideració de publicacions que van ser referents en els seu temps.

D’ençà de les primeres publicacions del territori els mitjans materials i tècnics han avançat de manera impressionat i a més de manera irreversible. La qualitat tècnica , la millora de la mateixa producció, la incorporació de color i del grafisme modern i molts més, són avenços que han tingut un paper clau en la millora de les publicacions. Però és evident que l’autèntica revolució en els mitjans de comunicació contemporanis ha estat l’aparició de les publicacions digitals. Hi ha qui afirma que el futur és digital. Algunes gran publicacions d’àmbit mundial deixen de publicar al llarg de la setmana les seves edicions en paper – només el faran el cap de setmana- i potenciaran les edicions digitals. El canvi és substancial. Els que ens agrada el paper i no volem renunciar-hi no podem però estar contra el “digital” malgrat encara hi trobem alguns “peròs”. La necessitat d’universalització encara problemàtica , l’accés d’alguns sectors , la regulació de l’anonimat en els debats que permet des de l’insult a la banalitat….Però sembla evident que l futur és digital.

L’aparició d’Eix Diari es deu també a una voluntat de projecte professional i laboral. I en els temps que corren això és important. Eixamplar una proposta, llençar un nou projecte, assumir riscos i reptes professionals diu molt i bo de l’equip de treball que es posa al front d’aquest nou projecte.

Hi hauria moltes raons per celebrar i valorar molt positivament l’aparició d’Eix Diari però en voldria explicitar-ne quatre

Primera. L’aparició d’un diari , en aquest cas digital mostra al voluntat d’un col•lectiu de professionals d’emprendre una aventura empresarial , en aquest cas editorial, i cal que sigui un projecte viable i sostenible, però que en moments en que la crisi ens matxuca, projectes com aquets obren una certa esperança de que és possible trobar sortides positives i engrescadores . Que, a més,el diari es faci usant els noves tecnologies és també un pas endavant en la distribució, la immediatesa de la informació i la possibilitat de la interactuació entre els lectors. Tot un món per descobrir

Segona. La pluralitat d’opinió hi guanya. La possibilitat d’expressió plural i diversa és altament positiva , per la necessitat d’expressar opinions i de contrastar notícies i informacions . Afegir un diari nou a l’àmbit del nostre territori és prou important perquè augmentarà les possibilitats d’opinar i una garantia de mantenir i augmentar la pluralitat la diversitat.

Tercera. Eix Diari, serà una eina imprescindible per la cohesió del territori del Penedès com a expressió d’una voluntat àmpliament estesa. Un territori el conformen moltes coses des dels referents culturals fins el paisatge , passant per els estructures econòmiques i la cohesió social. Però els mitjans de comunicació poden jugar ( han de jugar) un paper capdavanter en aquest aspectes referencials i en els de la cohesió social. L’oportunitat és doncs impagable.

Quarta. Els mitjans de comunicació són bàsics per enfortir la democràcia. I més ho poden ser ara en que hi ha aspectes com la crisi, o una determinada pèrdua de drets socials o pel injust desprestigi de la política i les temptacions populistes. La premsa des de la seva llibertat ha d’apostar i jugar fort per la defensa dels valors de la democràcia i de la convivència pacífica i cohesionada.

Segur que hi hauria més motius de satisfacció per la sortida d’un nou mitjà de comunicació.
Temps hi haurà per seguir parlant-ne.
Mentre, molta sort per reeixir en el projecte.
Benvingut i llarga vida!!

Anuncis

I ara, què fem?

Octubre 30, 2012

Aquest diumenge passat el Consell Nacional del PSC ha aprovat el seu programa electoral.
Programa que dissortadament no han pogut debatre els militants. S’al•ludeix un cop més al poc temps per evitar un debat que sempre és enriquidor i que possibilita l’expressió voluntat de contrastar propostes diverses que després s’aproven o es rebutgen. Però el que em sembla que no es pot negar és la possibilitat de la reflexió col•lectiva.
Ara el document ja és públic i he de dir que majoritàriament el comparteixo. Crec que hi ha propostes socials i fiscals avançades i progressistes , que vol combatre les retallades que indiscriminadament ha fet el govern de Mas i que cal que es coneguin i es valorin adequadament, fa una bona defensa de la sanitat i l’educació.
Crec sincerament que és programa social d’esquerres, si vol és d’una esquerra possibilista, en valorar sortides de la crisi que no vagin lligades necessàriament a una austeritat esterilitzant.

La meva divergència amb el programa està en el que podríem anomenar l’eix nacional.
El programa del PSC és clar i fa una posta tàcita per la possibilitat de referendar la voluntat de Catalunya de decidir el seu futur.
Aniria més enllà personalment.
Textualment el programa afirma:

UN REFERÈNDUM PERQUÈ ELS CATALANS I LES CATALANES DECIDEIXIN
La prioritat del PSC serà en la propera etapa política la reforma constitucional per
avançar en la construcció d’un l’Estat Federal. Una prioritat que té tot el sentit des de
la defensa del principi democràtic del dret a decidir i del principi de legalitat. Ambdós
forment part indestriable d’un Estat democràtic i de Dret, d’un sistema de llibertats i
drets garantits .
Volem reafirmar en aquest programa electoral el compromís que el Grup Parlamentari
Socialista va assolir en el Parlament de Catalunya davant els ciutadans i ciutadanes en
el darrer debat de política general.
Així, els i les socialistes…
Constatem que la manifestació multitudinària i cívica celebrada a la Diada d’enguany,
va mostrar clarament un malestar creixent pel que fa a les relacions entre Catalunya i
Espanya, un malestar que ja es va expressar amb motiu de la sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, i que s’ha vist agreujat per
la crisi econòmica i pels reiterats incompliments per part del Govern de l’Estat.
Constatem que l’actual Govern de l’Estat, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha
emprés una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en
reiterades ocasions pel Consell de Garanties Estatutàries, en vulnerar les competències
de la Generalitat de Catalunya i els drets de la ciutadania.
Manifestem, en conseqüència, que cal procedir a una revisió en profunditat de les
relacions entre Catalunya i Espanya en el marc europeu.
Proclamem la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un
Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per Catalunya, ens asseguri un tracte
fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat
Espanyol i la Unió Europea, conscient que un sistema de sobiranies compartides és la
millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.
Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya
hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les
relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i
espanyoles, a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara a la que
s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a
consulta.
Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i
ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum
acordat en el marc de la legalitat.

La declaració pot agradar més o menys , pot ser compartida o no però evidencia un posicionament prou clar.
Ara bé el problema és si aquesta aposta és possible o és una aventura tant inútil com la que Navarro denuncia respecte el que proposa CiU.
No han passat ni vint-i-quatre hores de l’aprovació del programa que el secretari general del PSOE en unes declaracions radiofòniques ja ha dit que ell no compateix aquesta proposta.
Rubalcaba afirma: “No comparteixo la fórmula del dret a decidir, no la comparteixo, i en aquest sentit no comparteixo aquesta part del programa del PSC”.
Més impresentable ha estat José Bono demanant l’expulsió dels que creuen en la independència o simplement que volen un procés d’autodeterminació.
Amb qui compte doncs Navarro per tirar endavant la reforma constitucional per fer possible el compliment del seu programa?.
Quina estratègia es seguirà per convèncer com a mínim al PSOE, suposat aliat del PSC en la batalla federal,per fer creïble la proposta?
Sense àmplies majories és impossible la reforma constitucional. El procés pot ser llarg i feixuc o ràpid i expeditiu com vam veure l’agost del 2011 per fixar el sostre de dèficit. Però em ambdós casos calen majories molt àmplies, majories que no es donen ni s’intueixen desprès d ‘escoltar a Rubalcaba.
Sembla doncs que la llegenda de no trobar federals a l’altre banda de l’Ebre es converteix en realitat
I ara, què fem?
L’alternativa sensata pot acabar esdevenint, dissortadament, l’alternativa , també , inviable.
Llàstima!.

Del Pantà de Sau a Tavertet. Els cingles ens esperen

Octubre 29, 2012

Fa prop de quaranta anys que no havia pujat des del Pantà fins a Tavertet.
Recordo que era pel volts de cap d’any i el fred era intens.
Ahir , també el fred es deixava sentir, les previsions meteorologies van ser certes. Vent i fred.
Sortim a les set del matí , tenim més o menys dues hores de cotxe fins al Pantà de Sau. El canvi d’hora fa que s’intueix ja la claror del dia.
Per l’eix Diagonal fins a Manresa i després per l’eix Transversal fins a Vic, sortida cap a el Pantà.
Al fons ja es veuen els cingles de Tavertet , el nostre objectiu
Passem per Folgueroles i és inevitable pensar en mossèn Cinto Verdaguer, de qui fa pocs dies llegíem al diari ARA un fragment d’un dels magnífics articles contingut al volum “En Defensa Pròpia”, que sembla que l’editorial Eumo de la Universitat de Vic ha reeditat.
Temperatura a zero graus.
Passem Vilanova de Sau travessem la presa del pantà i ens plantem a l‘Hostal de la Riba on començarem la pujada.
Mentre els companys entren a fer un cafè , vaig fins a un dels pals indicador de senyals per orientar-me. Deixo al motxilla i els papers de l’itinerari sobre una taula del pati de l’Hostal i quan torno el vent ha obert la carpeta i els arrossega fent-lo volar tots.
Un espectacle de papers voleiant t bojament, el company Cisco fent mans i mànigues els aconsegueix arreplegar gairebé tots.
Conya generalitzada, error de pixa-pins i en una taula esmorzen uns ciclistes que sembla que els ha fet molta gràcia .Malèvolament penso que sí algun d‘ells punxa i passo pel seu costat qui riurà una estona seré jo…. ( ei, no cal que passi, però)

Enfilem el camí al principi asfaltat que porta fins el club nàutic , ben aviat però deixem la carretera i seguint la senyalització de GR i entrem en un bosc de pins i alzines., planegem ,el camí va seguint en mig del bosc i fent-se més dret, més alzines i molts boixos. Tenim la cinglera al davant i el camí comença a fer llaçades curtes guanyant alçada. Es puja bé ,la pluja dels darrers dies ho ha netejat i el verd és intens.
El camí conserva trossos empedrats que fan de bon pujar. Curiosament el vent ha desaparegut la mateixa cinglera ens protegeix i suem de debò per l’esforç d’anar pujant constantment , cal treure’ns alguna capa de roba..
Passem just per sota de la cinglera i tenim unes vistes magnífiques sobre les Guilleries i ja a la base del cingle de color vermell pugem pel grau de Tavertet. Fent giragonses guanyem altura ràpidament , ara puja de debò però no és massa llarg i acabem al Pla del Castell que ràpidament ens porta fins a Tavertet.
Segurament els que som urbans creiem que el món es des d’allà dalt es deu veure diferent.
Es respira una notable tranquil•litat.
L’estelada – que no falti- oneja amb força , el vent torna a bufar amb fort.
Esmorzar per reposar forces
Presentem els nostres respectes a Sant Cristòfol a l’Església de Tavertet i després de tombar pel poble , molt concorregut d’excursionistes i visitants , emprenem l camí de baixada.

Ara per desfer el camí fins al Pantà ho fem per una pista que conserva encara algun tros d’asfalt com a record d’un ús més sovintejat i ens sorprèn la magnífica vista que hi ha . El Pedraforca, la serra del Cadí i el Puigmal, la neu que va caure ahir dóna ja el testimoni de que la tardor avança en algun toll queda encara gel fruit d’uan nit sota zero. La pista en portaria fins el Mas del Castell i Puig de la Força , però nosaltres la deixem i agafarem el camí del grau del Castell que baixa de manera ràpida i fent també forces llaçades per perdre – o guanyar- alçada. Cal estar molt amatent al camí, to i que fresat, ja és fa estret i rellisca per la humitat. Però sense cap problema arribem al Solell del Masnou a on hi ha la biburcació de la pista i és a on hem començat la pujada anant pel grau de Tavertet
.
Tram final fina a l’Hostal Riba i descansar una estona.
Sortida magnífica un dia excel•lent malgrat el vent i el fred que en principi ens hem trobat.
Extraordinàries vistes a Les Gulleries i al pre-pirienu i Pirineu amb les primeres emblanquinades .
El camí mot ben marcat.
Bona, companyia
Que més es pot demanar en un diumenge d’octubre?.

Una estona amb Bezsonoff

Octubre 28, 2012

Vaig conèixer personalment a Bezsonoff quan va fer el “Convit a la Festa” a la Festa Major de Vilanova a l’any 2004. Fins aquells moments m’havien fascinat les seves novel•les , sobretot per la seva capacitat de descripció d’ambients i per la personalitat del seus personatges ,sempre amb una ambigüitat d’actuació calculada, que donen possibilitat de veure’n diversos angles de la seva personalitat.
Vaig compartir algunes estones amb ell, vital, extravertit, peculiar en els seus plantejaments i agut observador de la realitat , era i és un contertulià i té la capacitat , segurament,sense voler-ho- tot i que confessa que el seu defecte és la vanitat- centrar l’atenció de ser capaç d’esdevenir el protagonista per la seva xerrera i les aventures que explica i les reflexions que fa.
He llegit la descripció literària que en fa un altre escriptor ,és ben il•lustrativa, Vicenç Pagès, el defineix com “una persona d’origen rus, d’ascendència empordanesa, que va créixer a França, escriu en rossellonès i publica a Barcelona”. Aquesta doble o triple ascendència el porta a fer una literatura en que també els personatges i protagonistes tenen la diversitat cultural i de procedència. El paradigma d’aquesta manera de ser i estar és el seu comandant Valls, protagonista diverses de les seves obres, un militar heterodox i peculiar.
Le seves novel•les es centren en els conflictes colonials francesos i l’oblit permanent que d’aquestes guerres s’ha tingut França. Ara quan s’ha atorgat el premi Goncourt a la novel•la “ L’art francès de la guerra” d Alexis Jenni encara és més necessari reivindicar a Bezsonoff com un dels precursors d’aqueta temàtica novel•lesca i de denúncia de l’oblit vergonyant de la situació colonial. Les Rambles de Saigon, La presonera d’Alger o la Melancolia dels Oficials són una bona mostra d’aquesta literatura d’acció i de denúncia del fets i de l’oblit dels mateixos fets per part de les autoritats però també de la societat francesa.
La vessant autobiogràfica de Bezsonoff és també molt interessant ja porta tres llibres publicats i diu que : la meva vida no té gaire interès” però com que “durant anys he escrit novel•les de guerra i ningú no em feia cas ara he decidit d’escriure sobre la meva vida”.
En canvi el lector frueix amb les històries que ens depara la vida i els miracles de l’escriptor.

A la biblioteca Cardona Torrandell ahir vam tenir la possibilitat d’escoltar a Joan Daniel Bezsonoff. Introduït i presentat per una l’altra escriptora , la Mercè Foradada, que va fer una interessant i sintètica exposició de l‘obra i les característiques de l’autor.
Amb paraules destres la Mercè va retratar perfectament a Bezsonoff i aquest en la seva intervenció va reconèixer que la presentació havia estat tant bona que ja no li calia parlar.
Però no va decebre les expectatives i va parlar i força.
Des de la dificultat d’escriure en català a la Catalunya nord i l’oblit que pateixen per part de la literatura francesa , fins el seu “enamorament “ del President Mas pel procés actual que diu que des de Catalunya Nord es veu a una certa expectativa i interès però també amb una certa incredulitat , passant per algunes de les claus de les seves novel•les i una certa fascinació per els temps i les mons oblidats però que per un escriptor són mons carregats de possibilitats.

En definitiva un bona estona escoltant primer la Mercè i després a Joan Daniel Bezsonoff que un cop mes, amb al seva dissertació, reflexions i ocurrències va omplir perfectament l’espai i el temps.

Avui : Per l’educació pública, cap retallada.

Octubre 27, 2012

Aquest dissabte està convocada una manifestació contra les retallades en l’educació pública.
La convocatòria parteix del MUCE, plataforma unitària de tost els sectors implicats en l’educació. Volem que una “marea groga “ recorri els carrers de Barcelona per palesar el rebuig a les polítiques educatives de la Consellera Rigau i del Ministre Wert.

Deixo aquí el manifest de la convocatòria.

PER LA DIGNITAT I LA QUALITAT DE L’ENSENYAMENT PÚBLIC
L’ensenyament públic de Catalunya està patint els efectes
d’una política de retallades socials molt notable que posa
en serioses dificultats el seu caràcter de servei públic.
Aquestes retallades, que estan afectant molt
negativament la qualitat dels centres públics i les
condicions del seu professorat, repercuteixen sobre els
sectors més vulnerables socialment i econòmicament de
la nostra societat.
Aquest curs, a més de perdre, com a mínim, 1 mestre els
centres de primària d’una línia, 1 i mig els de dues línies i
dos els de 3 línies; com també 1 professor/a i mig per
cada 10 grups a secundària, s’ha augmentat el nombre
d’infants i joves per aula i les hores lectives del
professorat. Per si no fos prou, la modificació imposada
dels criteris de les substitucions ha empitjorat encara més
les condicions en què es treballa als centres i ha deixat
uns 2.000 docents a l’atur.
Amb l’excusa de la crisi, el Sr. Wert ha canviat les normes
del joc i ha decretat que les persones substitutes del
professorat no arribarien als centres fins passats 10 dies
lectius (gairebé 15 dies, en realitat), el que hi altera
significativament l’activitat planificada i hi dificulta donar
una atenció adequada a l’alumnat, en provocar que la
resta de professorat deixi de fer les activitats previstes
(reforç, desdoblaments, reunions, etc.) per cobrir aquestes
substitucions.
A més, per si no n’hi havia prou que la Sra. Rigau fos tan
obedient a l’hora d’aplicar aquestes mesures que venien
de Madrid, ara se n’ha tret de la màniga una de nova, que
obliga mestres i professors/es a treballar en unes
condicions totalment indignes i que repercuteixen molt
negativament en el dia a dia als centres. Així, en lloc de
fer un contracte als substituts/tes per les mateixes hores i
el mateix salari que el professor/a a qui substitueixen, se’ls
fa un contracte per un 15 % menys d’hores i un 15%
menys de salari. Un fet que implica que persones amb la
mateixa feina i mateixa titulació estiguin cobrant quantitats
molt diferents i que el professorat substitut no pugui
assumir totes les tasques que feia la persona substituïda,
ja que la seva jornada és més curta, amb la
conseqüència que, o bé aquestes tasques es queden
sense fer o bé les ha d’assumir la resta del professorat.
Finalment, en uns moments en què la pobresa infantil se
situa en un 25 %, es neguen beques de menjador i de
llibres de text a molts infants, s’institucionalitza la
carmanyola i es redueixen tant les subvencions a les
AMPA com els diners per al funcionament dels centres.
Alhora, s’augmenta el cost del material escolar; es
redueix en un 53% l’aportació de la Generalitat a les
escoles bressol; es retallen els programes de
qualificació professional, les escoles de música, els
serveis educatius i les cuidadores i auxiliars per a
l’alumnat amb necessitats educatives especials;
s’introdueix una taxa per al jovent que vol estudiar FP i
la Universitat queda cada cop més lluny de la gent amb
pocs recursos econòmics.
Cal repetir que totes aquestes mesures, a més de ser
totalment injustes, no resolen els problemes de l’escola
sinó que els agreugen. Recauen sobre els sectors més
desafavorits i no serveixen per sortir de la crisi. El diner
públic ha de servir per consolidar una educació pública i
de qualitat i no pas per rescatar els bancs.
DEMANEM:
• Que les substitucions siguin nomenades des del
primer dia.
• Que es facin contractes per als substituts/es del
100% de l’horari i del salari.
• Que es retirin les mesures aplicades els últims anys
i que es redueixin tant les hores lectives del
professorat com el nombre d’alumnes per aula.
• Que es contractin totes les vetlladores i altres
especialistes per atendre l’alumnat amb dificultats.
• Que s’augmentin les beques de menjador i de
transport.
• Que s’eliminin les taxes a l’FP.
• Que disminueixi el cost de les matrícules a la
Universitat, per tal que tothom hi pugui accedir.
PER LA DIGNITAT I LA QUALITAT DE L’ENSENYAMENT PÚBLIC

Amb nom propi.

Octubre 26, 2012

 

 Joaquín Almunia: L’ex-ministre  Almunia i exsecretari general del PSOE i  avui comissari europeu ha estat en aquesta ocasió força més clar que en anteriors declaracions  sobre el procés sobiranista de Catalunya quan ha manifestat que  no és honest  afirmar de forma taxativa que  Catalunya independent quedaria fora del a U.E: i encara ha afegit : “No es pot donar una resposta taxativa i dir que si un se segrega es queda fora i no sabrem res més d’ell pels segles dels segles. Les coses no són així”

Però l’Almunia no s’ha quedat aquí i encara s’ha mullat més en afirmar que: ” Anglaterra ha donat una lliçó de democràcia amb l’acord que van firmar David Cameron i Alex Salmond per pactar el referèndum d’Escòcia”. “Quan es llança un debat com el que hi ha a Catalunya, Flandes o Escòcia, s’ha de fer amb tots els elements sobre la taula, no es pot deixar res sota la taula. Els britànics ens han donat una lliçó de democràcia”, ha dit abans d’admetre que “la situació és diferent perquè no tenen una Constitució com la nostra, però han arribat a un acord i s’ha vist Cameron i Salmond”.

De la lectura de les declaracions de Joaquin Almunia dues consideracions, la primera el fet de que un alt càrrec de l’administració d’Europa parli amb aquest termes és prou  important pel fet de que desmenteix les afirmacions apocalíptiques dels dirigents del PP, i per altra banda caldria això sí, explicar amb molta claredat quin és el procés i quins són els “peròs” i els “contres” en un procés com aquest. La informació objectiva dels avantatges i dels inconvenients cal que s’explicitin amb la màxima claredat possible.

Maria Badia. Dimiteix però no es penedeix del que ha fet. Maria Badia va signar una carta perquè Europa prengués nota i repudies les amenaces militars que en algunes declaracions de Vidal-Quadras i alguns militars a la reserva  han fet respecte al procés de Catalunya. Dimiteix perquè la carta ha estat desautoritzada per Rubalcaba i el PSOE. Ni el PSOE ni el PP volen que el “tema” català s’internacionalitzi i per tant qualsevol aspecte que vagi contra aquesta internacionalització serà mal vista pels partits estatals. Badia incòmode doncs amb al posició del PSOE ha plegat de número dos dels socialistes a l’eurocambra, ara el PSC , al qual pertany potser hauria d’haver estat més bel·ligerant en la seva defensa i evitar, fins i tot , la seva dimissió. Sentir en boca de Pere Navarro que Badia no havia calculat l’abast  de la signatura de la carta , és pel cap baix una actitud  decebedora.

És evident que Aleix Vidal-Quadras, membre i vicepresident del mateix Parlament Europeu,  ha estat amenaçador i calia que algú denunciés la situació. Badia ho ha fet i per comptes de rebre el suport  del seu partit ha hagut de  dimitir per rebaixar la tensió.

Realment sorprenent.

Només dir que farem costat a Badia.   

Carme Forcadell, La presidenta de L’Assemblea Nacional Catalana en unes declaracions demana a tothom que va anar a  la manifestació de l’11 de  setembre que voti  partits independentistes. Cert és que tothom que va anar a la manifestació de la Diada va ser comptat com a independentista,. Després cadascú individualment pensa com pensa. I no és , crec, desencertat afirmar que no tots els manifestants no eren independentistes ni tots el que es van quedar a  casa no ho eren. Dit això la senyora Forcadell té tot el dret de votar a qui li plagui però no cal que faci recomanacions a la resta, segurament representa el que representa però em sembla que manifestants i no manifestant volen escoltar raons i arguments i no consignes , i desprès ja votarem amb plena llibertat.

Agrair-li la intenció però dir que tampoc calia.

Votaré el que  em sembli després de llegir els programes i valorar les persones de manera subjectiva,es clar, i si cal em manifestaré altre cop.

 Cristóbal Montoro. El ministre Montoro ha aconseguit el “notable èxit”  que només 1 diputat ,el d’UPN li votés la totalitat del pressupost més enllà dels seus propis companys de grup parlamentari. Potser és un rècord que s’haurà de recordar en el futur. A la pràctica això no representa cap mena de  derrota real, si moral, del PP ja que al tenir majoria absoluta fa inviable qualsevol alternativa.

Ara s’inicia el procés de negociació de les esmenes parcials però el mateix Montoro ja ha afirmat que no donarà cap  marge.

I naturalment també ha deixat algunes perles per la posteritat , com qualificar aquest pressupostos com els més socials de la història i això que no ha estat capaç de respondre si apujarà les pensions d’acord amb la llei. Però és igual a Montoro li va la brega i ha aprofitat el debat pressupostari per anar altre cop contra les posicions dels partits catalans respecte al compliment de  l’estatut i a les  inversions i carregant també contra la voluntat d’exercir el dret a decidir.

En definitiva uns pressupostos que encara fan més lògica i necessària la vaga general del 14 de novembre.

 

 

 

 

 

 

 

 

El groguejar de les vinyes.

Octubre 25, 2012

Tocava el recorregut per la plana de Ribes a la tardor.
Sortim a les vuit del matí, constato que just despunta el dia , canvi d’hora dissabte.
Les pluges de la setmana passada que van caure amb una certa intensitat han netejat els camps i els boscos però per contra han deixat en algun punt el camins entollats i amb fang, cosa que et va estar amatent a on poses el peus per no xipollejar massa .
Des de Solers fins a Can Martí i pujar cap a Can Massalleres i Can Giravals, per la Font dels Tarongers, amb un verd intens al bosc i un grog terròs a les vinyes.
Des de l’alçada de Can Giravals espot veure i contemplar tota la Pla de Ribes o també la plana del Montgrós l’extensió vinyes ara es veu ben groga tirant ja cap a ocre. Alguns dels pàmpols ja assecats però el conjunt dóna una visió carregada de matisos de color.
Quina diferència de quan hi am passar fa prop de dos mesos poc abans de la verema i encara molta més quan a la primavera tot just veiem , aquí sí de veritat els primers brots verds .
El cicle natural es fa present d’una manera inequívoca..
Le estacions de l’any clarament explicades i enteses veient les vinyes.

Desconec si en aquest boscos si fan bolets ( fa molts anys en vaig trobar algun pujant La Talaia) , el cert és que diversos cotxes aparcats prop dels camins que s’endinsen cap el bocs fa pensar que hi ha qui encerca. La pinassa humida també pot pensar que algun en deuen trobar… si tenen sort i si no han fet un passeig prou agradable.
Prop de la Torre del Veguer un parell de magraners a la vora del camí es veuen carregats de magranes, també senyal de tardor i seguin el camí “ral” anem fins a la Masia Cabanyes. La línia de masies es clara. Can Giravals, Can Martí, la Torre del Veguer, la Masia Samà, Las Masia d’en Frederic, Mas Sardet, La Masia d’en Cabanyes, la masia dels Toros….. Tot una línia ben definida d’habitatges i conreus a l’entorn de les velles vies de comunicació.

Agradable caminada en una paisatge plenament de tardor, un dia clar, fresqueta d’entrada però amb un sol pletòric ja a mig matí.
Ens queda fer la sortida a l’ hivern per veure completat el cicle.
En parlarem…

Sinceritat per les poques expectatives

Octubre 24, 2012

El Diari ARA en la seva edició digital reproduïa algunes declaracions fetes a les emissores de la Xarxa per Antoni Balmón, secretari d’acció política del PSC i Alcalde de Cornellà. Les declaracions són realment d’un realisme que colpeix:
“Preguntat en una entrevista a La Xarxa sobre si es podria repetir la patacada electoral del 21-O a Catalunya, Balmón ha dit que “seria una cosa realment increïble que l’espai socialista fos diferent a Catalunya que a la resta d’Espanya”. En aquest sentit, ha assegurat que el PSC necessita “noves generacions” i “temps per retrobar-nos i fer confluir noves propostes” a la societat. “Estem tots desorientats, però les boires marxen”, afegeix. “Hem perdut referència a les classes mitjanes, urbanes, sobretot”, ha admès Balmón. “La crisi és el denominador comú de tot i la resposta per part dels ciutadans és en funció d’aquestes alternatives”, ha afegit. Amb tot, ha dit que no està amoïnat, perquè ja fa temps que “aquestes previsions eren damunt la taula”. “Ara toca una reflexió molt més profunda”, ha conclòs.”
Les declaracions posen la bena abans de la ferida que es preveu forta i profunda ( no sabem si amb bena n’hi haurà prou o caldrà alguna cirurgia per adobar l’estrip) i per altra banda se suposa que ja posen a la militància en la tessitura de que el resultat pugui ser un desastre de magnitud irreparable.
Cal agrair la sinceritat del dirigent socialista , però tampoc estic convençut que davant una campanya escoltar des de la direcció s’hagin de llençar a aquets missatges, perquè, si ja la direcció accepta el desastre , la militància ha de fer campanya?.
Segurament amb la reserva necessària una certa dosi d’esperança il•lusionada seria un esperó més positiu per aquells que haurem de pregonar les virtuts del projecte del PSC.

I les aigües tampoc baixen tranquil•les al PSOE, les patacades a Galícia i a Euskadi fan mal, mal pels mateixos resultats en sí mateixos i mal a la pròpia estructura del partit. Cal veure el resultat a Catalunya , però les intuïcions i les enquestes marquen tendència i no precisament positiva, fet que agreujarà la ferida i situarà, sens dubte, la direcció en situació mot incòmode.
Ahir al digital “E-Notícies” reproduïa un “tuït” de la Maria Antònia Trujillo ex ministra d’habitatge demanava ja, obertament, la dimissió del Rubalcaba.
Possiblement això sigui una posició minoritària però segur que s’aniran escoltant veus semblants si el desgast va essent constant. La credibilitat de les direccions poden acabar majoritàriament qüestionades.
Si com presagien les enquestes – tot i que cal dir que el nombre d’indecisos és força alt- el PSC ensopega i treu un resultat més baix del que va tenir fa dos anys, amb conseqüències polítiques inusuals com va ser al dimissió de Montilla com a Diputat primer i com a primer secretari després, no hi ha dubte que caldrà prendre mesures excepcionals.
Havíem tingut més de cinquanta diputats i ara podem acabar sobre la vintena – amb sort i amb la franja alta de les enquestes- Evidentment queda encara la campanya que pot fer variar els resultats i per altra banda es confia amb un cert vot ocult que ara seria un vot socialista.
De contrari i si les paraules del dirigent socialista català són profètiques viurem una certa i segurament necessària convulsió general, i amb la necessitat d’un congrés extraordinari i potser fins i tot constituent.

Cal esperar però els resultats i intentar en el mes que queda convèncer a una bon part dels indecisos que són molts, encara.

De lectures

Octubre 23, 2012

Els gran cementiris sota la lluna.
Georges Bernanos.
Col•lecció Orígens 135.
Editorial La Magrana.
Barcelona 2009

Qualificat com un dels gran clàssics sobre la guerra civil espanyola aquesta reedició ve enriquida amb una interessant bibliografia i nombroses notes informatives escrites per Josep Massot Muntaner . El llibre escrit per Bernanos fruit de la seva experiència quan la guerra esclata i ell es troba a la illa de Mallorca una mica seduït pel franquisme , però la brutal repressió contra els republicans sembla que li faci caure la bena que porta als ulls i el seu llibre esdevé una crítica i denúncia contra la repressió franquista.

Bernanos és el màxim representant d’una literatura catòlica combativa a la França dels anys trenta en mig de la convulsió ideològica que hi havia en aquells moments a Europa. Bernanos va ser un gran polemista i els seus llibre són fruit de els pròpies vivències. El màxim exponent és el llibre Diari d’un capellà de poble que li va valer el reconeixement de l’Acadèmia Francesa i de la professió el comentari que es reprodueix de Camus a la contraportada del llibre és ben explícita.: Aquest escriptor de raça mereix el respecte i la gratitud de tots els homes lliures”.

Aquest és un llibre de denúncia de la repressió a Mallorca contra els republicans però és per extensió un llibre de denúncia de tots els feixisme i fet de s de posicions ideològiques de la dreta. És un llibre de relat personal, de comentari d e l’actualitat que es produïda en aquell moment, de refelxió sobre la condició humana i és un llibre adreçat als seus conciutadans per alertar-los de la situació que s’està produint a Espanya.
Molt interessant i corprenedor en alguns moments per la profunda reflexió i per la sincera indignació davant fets que superen la condició humana.
Furibunda condemna del franquisme inicial.

Nota de la contraportada:

L´estiu de 1936 la Guerra Civil esclata a Espanya. L´escriptor francès Georges Bernanos, home de dretes, catòlic i monàrquic intal.lat a Mallorca des de 1934, és seduït en un primer temps pel franquisme, però se sent ràpidament revoltat per la violència de la repressió antirepublicana desencadenada a l´illa. D´aquesta revolta va néixer “Els grans cementiris sota la lluna” (1938), una denúncia rotunda, “el pamflet més important mai escrit contra el feixisme”, segons Hannah Arendt. Per a Georges Bernanos, la tragèdia d´Espanya esdevé el símbol de la tragèdia del món.

Cap a la vaga general.

Octubre 21, 2012

Els sindicats anuncien i confirmen una convocatòria de vaga general el 14 de novembre.
La data coincideix a Catalunya en plena campanya electoral. Sembla que no és massa adequat i no té cap mena de tradició convocar jornades de vaga i ,menys general, en mig d’una campanya electoral però la justificació dels sindicats té, també, una certa lògica, és una vaga convocada a diversos països, com Portugal, Itàlia, Grècia. És doncs una primera vaga organitzada a nivell europeu.

És bon dia o mal dia? és intranscendent . Hi ha unes paraules de Joan Carles Gallego de CCOO que són molt encertades, més o menys textual diu que “ no hi ha mal dia per fer retallades, no hi hauria d’haver mal dia per poder fer vaga”.

La vaga és un instrument i no un fi en sí mateix.
Per tant s’utilitza quan els condicions són propicies, i poden canalitzar un malestar generalitzat.
I en aquest moments hi ha un malestar generalitzat fruit d els continues retallades en sectors sensibles i de les polítiques que van escanyant el model social que teníem
Serà la segona vaga general en menys d’un any i això ha aixecat crítiques no sols per part de la patronal sinó pels “opinadors” habituals arrenglerats amb el govern i amb els mitjans de comunicació afins al mateix.
Raons n’hi ha i moltes.
Les retallades i les continues pèrdues de drets socials i laborals impulsades pels governs de Rajoy i de Mas justifiquen més que raonablement la convocatòria de la vaga general i, si a més, per primer cop, aquesta es convoca a nivell d’Europa per demostrar que hi ha alternatives, doncs millor que millor.

No crec que com es vol generalitzar la vaga pot interferir en la campanya electoral. I si ho fa , al meu entendre, serà positivament.
Crec , al contrari que la vaga millorarà la campanya electoral perquè posarà damunt la taula el descontent social i la necessitat de parlar de la pèrdua de drets, de la necessitat de millorar els serveis i recuperar els nivells de qualitat de l’educació i la sanitat que ara estant en joc i no només pel dèficit fiscal – que també- sinó per la voluntat privatitzadora de Mas i el govern de CiU. Si la voluntat d’alguns partits era que aquesta campanya només hi havia un tema, aquesta presentació de la campanya com una mena de plebiscit a l’entorn de la sobirania de Catalunya, l’anunci de vaga i la seva execució segur que farà que els temes socials i els incompliments del govern de Mas es posin damunt la taula i per tant entrin en debat, es coneguin i s’avaluïn..

Perquè debatre del tema nacional i no els temes socials o l’inrevés és esbiaixar el debat real que cal que tingui la societat, no sols ens hi juguem l’estat propi, o no, sinó que ens hi juguem el model d’aquest futurible estat i això crec és enormement important.

El 14-N doncs portarà nous debats i noves alternatives i caldrà fre un esforç considerable també perquè el seguiment sigui considerable i majoritari.