Archive for Novembre de 2012

A l’avenc de l’Esquerrà.

Novembre 30, 2012

Deixem el cotxe a l’aparcament de sota Can Grau i pugen un tram de l’itinerari sensorial adaptat per persones cegues. Un tram molt ben equipat on l’oïda i l’olfacte d’alguna de les espècies autòctones poden donar una figuració del territori.
Agafem el sender que hi ha darrera de Can Grau i ens enfilem fins la cruïlla del camí forestal que va des d’Olivella fins a Olesa de Bonesvalls. A la petita capelleta que hi ha a la cruïlla han augmentat les figures de la verge que habitualment hi ha, ara n’ha aparegut una de plàstic que em sembla que és la Fàtima. Han desaparegut altres figuretes que hi havien deixat. En fi……potser una aparició miraculosa.
El camí es ample i de bon caminar el vent ha deixat l’atmosfera clara, almenys cap el sud. Una vista magnífica ben retallada l’horitzó de la Talaia del Montmell i tot el perfil de la serra d’Ancosa marcant el final del Penedès, Montserrat despunta entre núvols encara. El fred es viu i ens fa caminar a bon ritme per entrar en calor. La previsió era de vent però al veritat és que al llarg del camí no ha bufat gaire fort.

Vegetació diversa, pins que van creixent, fruit de la reforestació de després dels incendis de principis dels vuitanta ja tenen una bona alçada , ginebrons margalló , el romaní i el bruc amb una florida extraordinària, fa goig tot plegat .
Deixem, el trencall que va cap a Sant Susanna i Olèrdola i seguim en direcció a Olesa, deixem a mà dreta el trencall que ens portaria a la Mola i al cap d’un parell de revolts deixem el camí ( si els seguíssim també arribaríem a l’avenc) i ens endinsem per un corriol al costat d’una construcció enrunada ( les marques del GR són molt visibles) i anem perdent alçada. Es nota que han fet treball d’aclarida del bosc i de neteja però les branques estan al terra amb el perill que això representa , és de suposar que les feines de neteja seguiran i ho deixaran enllestit del tot.
El corriol ens deixa altra cop al camí principal i just caminar un centenar de metres trobem l’esplanada del L’Avenc de l’Esquerrà, un del mítics avencs del Garraf a on la majoria dels espeleòlegs d’aquestes contrades s’han iniciat i han agafat experiència. La cavitat d’un profunditat de prop de 300 metres i una obertura d’ aproximadament set metres té diverses vies. L’entrada està ben protegida i senyalitzada.
Esmorzen cercant algun tros assolellat ja que segueix fent fred.

Reprenem el camí i pugem pel mateix sender però per comptes de seguir el camí ample seguim pujant pel mateix corriol que anar a cercar les fites que ens portarien al cim de la Mola. El camí en pujada suau i ens permet trobar-nos amb una flora diversa, boix grèvol, un arboç encara amb cireres i en el punt de cruïlla de la pujada cap al cim una estesa de bruc i romaní.
Tenim ara al davant una bona vista de tota al vall que ens portaria fins la Plana Novella. Intuïm el camí de Jafra cap a Sitges i el mar al fons.
Fem una baixa ràpida per una desviació del GR. Tradicionalment aquesta sender és molt ombrívol i humit, avui potser amb el vet ho ha assecat més del que semblaria normal, malgrat això una certa olor de terra humida es nota.
Retornem al Camí d’Olesa i el desfem cap a Can Grau.
Un parell d’hores de bon caminar amb un dia clar, i transparent . Pel fred de primera hora sembla que ara sí ja ha començat l’ hivern.

Anuncis

Avancem amb el català. 30 anys treballant per la llengua

Novembre 29, 2012

Aquest és el títol de l’exposició que es va inaugurar ahir al Palau Robert amb presència del Conseller Mascarell i el President Pujol junt amb molta gent que al llarg d’aquest trenta anys ha treballat en la normalització de la nostra llengua en tots els àmbits.

L’exposició està pensada per commemorar els trenta anys de la “Norma”, aquella noia que ens impel•lia a usar i estudiar el català dintre de la campanya “ El català és cosa de tots”. D’ençà d’aquella primera campanya han passat ja trenta anys i l‘exposició fa un repàs per les successives campanyes d’ençà la Norma, com “El català depèn de vostè”, “Tu ets mestre”, “Dóna corda al català” i “Encomana el català”, entre d’altres. Així doncs la mostra de les icones i dels materials corresponents s’exposaran conjuntament després de trenta anys
Trenta anys de feina, de bona feina compactats ara al Palau Robert en un recorregut pels materials que han servit per poder normalitzar, impulsar i ampliar l’ús del català.

El treball per normalitzar la llengua catalana és un esforç col•lectiu. Impulsat des de la societat civil durant el franquisme amb la recuperació de la democràcia i de les institucions del País la Generalitat es van estructurar els mecanismes necessaris perquè el treball fins llavors,bàsicament cívic, tingués també la voluntat política i la voluntat de que la llengua pròpia de Catalunya tingues carta d’oficialitat i així possibilitar que el treball de normalització fos permanent , estructurat i amb objectis clars.

La feina encara no ha acabat i encara que, cíclicament hi ha moments en que, des de reductes residuals es vol atacar la política lingüística del país, s’ha avançat molt i cal seguir treballant . L’exposició, que es mostrarà en altres ciutats del país, serveix també com homenatge a la gent que hi ha treballat i hi segueix treballant perquè la llengua, un element troncal de la nostra societat i identitat, no només no retrocedeixi ,sinó que s’expandeixi.

Juntament amb l’exposició s’ha programat un seguit d’activitats paral•leles:, al Palau Robert, amb el títol genèric “La llengua catalana, cap a un nou escenari”:

Dilluns, 3 de desembre, 10-12.30 h – Jornada “Llengua i empresa, reptes de futur”: inclou visita a l’exposició i la taula rodona “Llengua i empresa, reptes de futur”, amb la participació d’Alfons Conesa, director de l’Agència Catalana del Consum; Antoni Cañete, secretari general de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (Pimec); Miquel Àngel Fraile, secretari general de la Confederació de Comerç de Catalunya (CCC), i Eva Gajardo, secretària de Comerç d’UGT Catalunya.
Dilluns, 10 de desembre, 18.30-20 h – Taula rodona “Llengua, cultura i mitjans de comunicació: reptes de futur”: amb la participació d’Empar Moliner, escriptora; Vicent Sanchis, periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la URL; Enric Pujadas, president executiu del Grup Bassat Ogilvy, i Oriol Camps, assessor lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i cap de lingüistes de Catalunya Ràdio.
Dimarts, 11 de desembre, 18.30 – 20 h – Acte “La llengua, cap a un nou escenari: El punt de vista de les entitats”: presentat per Farners Llinàs, comissària de l’exposició. Hi intervindran representants de diverses entitats amb una trajectòria important d’accions en favor del català.
Dilluns, 17 de desembre, 18.30–20 h – Taula rodona “Llengua i oportunitats de futur”: moderada pel periodista Jordi Sellas i amb la participació de Marta Alòs, escriptora; Pius Alibek, filòleg i restaurador; Joan Ramon Gomà, president de l’Associació Amical Viquipèdia, i Quim Torra, advocat, escriptor i editor.
Dilluns, 18 de desembre, 9 h – “Esmorzar al TERMCAT. Fem xarxa”: trobada anual de col•laboradors organitzada pel TERMCAT. Serà presentada per la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, i per la directora del TERMCAT, Rosa Colomer.

Sopar amb els mestres i amb Francesc Marc Álvaro.

Novembre 28, 2012

Des de fa forces anys els Moviments de Renovació Pedagògica del Garraf i del Baix Penedès organitzen el sopar dels mestres, una mena de contraposició històrica a aquell ranci Dia del Maestro que per Sant Josep de Calasanç el 27 de novembre l’oficialitat franquista celebrava.
Molts dies han passat des de llavors, els MRP del Garraf i el Baix Penedès des de fa uns anys organitzen aquest sopar amb la presència d’alguna personalitat que parli des del seu prisma o experiència en el món de l’educació.
Enguany al sopar celebrat al Foment Vilanoví el convidat va ser el Francesc Marc Álvaro, escriptor vilanoví que avui està considerat un dels referents d’opinió del nostre país. Álvaro té una trajectòria important en el món del periodisme, ha estat cap d’Opinió i columnista al diari Avui, i d’articulista a El Observador i a El Mundo de Cataluña. Avui escriu a La Vanguardia i la seva columna és seguida amb interès al marge de que es pugui o no compartir la seva opinió. El seu personatge “Baix a mar” obliga a reflexionar per la sagacitat del seus anàlisis.
El seu rigor en el plantejament, la fiabilitat de les seves fonts, la capacitat de globalitzar la informació i treure’n conclusions el fan un periodista important.
Professorat de periodisme a la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull , ha escrit diversos i interessants llibres com Entre la mentida i l’oblit. El laberint de la memòria col•lectiva (2012), Els assassins de Franco (2005), Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (2003), Una política sense país (2005), Per què no engeguem la política? (1999) i Què pensa Pasqual Maragall (1998). També he participat en diverses obres col•lectives de temàtica sociològica, política, històrica i literària.
Sota el títol de “Comunicar i Educar en l’era del twiter” Francesc Marc Álvaro va plantejar algunes qüestions o tendències que cal que ens plantegem en el moment d’usar les noves tecnologies de l’ informació en un moment de globalització i d’una profunda crisi econòmica, social i política. Des de la discriminació del gra de la palla amb l’allau de la informació que ens arriba, o com els receptors d’ informació avui poden convertir-nos en emissors,analitzar la validesa dels continguts entre la informació i/o al xafarderia , fins els costos implícits que, malgrat la gratuïtat aparent, les noves xarxes tenen.
La seva xerrada va plantejar qüestions lúcides que moltes vegades ens fem : Van tractades des d’un òptica rigorosa , de pregunta i reflexió sobre la validesa dels procediments i també del seu ús,mesurat.
El col•loqui va plantejar l’òptica de l’escola i l’educació en referència a les noves possibilitats d’obtenir molta informació i com això cal gestionar-ho perquè esdevingui un instrument positiu.
Realment un sopar col•loqui ,molt interessant i amb excel•lent companyia, qüestió aquesta que té , en els dies que corren, un valor notable.

Seguint la reflexió.

Novembre 27, 2012

Dies enrere apuntava que la nit electoral seria curta. Em vaig equivocar , no feia referència al temps del recompte sinó a la certesa ràpida dels resultat. No va ser així ja que el canvi de segona a tercera força política entre el PSC i ERC no va arribar fins haver-se superat el 90 % de l’escrutini i el diputat /da 50 de CiU també va arribar força tard. No sé si el recompte del vot estranger pot acabar variant el resultat.

Clarament perdedors i guanyadors. Entre els primers CIU , PSC i SI i entre els segons ERC , ICV, C’s i les CUP i el PP. La pèrdua de vot de CiU és forta, massa forta pel projecte que Mas volia encapçalar i ara haurà de refer el seu projecte i cercar els imprescindibles acords per poder seguir governant. L’excepcionalitat del moment no només no li ha donar una majoria excepcional que reclamava sinó que li fa perdre suport popular. Abanderar el sobiranisme per evitar parlar de retallades no li ha servit. Governant en moments especialment difícils es fa necessari l’assoliment de solides i còmodes majories. La seva política de retallades , anunciant-ne més, els hi posa força difícil el trobar aliats, però segur que l’eufòria sobiranista ( potser rebaixada per la realitat) seguirà i per tant ERC estarà ben disposada , veurem quin és el llistó que posa, a arribar a acords per garantir la possibilitat de que el govern pugui endegar els processos necessaris per complir els compromisos que s’han pres.
La victòria moral és d’ERC. Doblant resultat, quedant segons en escons ( en vot popular i en percentatge el PSC encara està pel davant) es posiciona clarament com la clau de volta del govern i del procés de decidir. La consolidació de Junqueras serà sens dubte un valor en alça per ERC

Els fenòmens de C’s i les CUP estan clarament justificat, mentre C’s arreplega un vot clarament espanyolista ( per dir-ho col•loquialment) del PSC i segurament també algun que altre del PP, mentre les CUP recullen la bona feina feta als ajuntaments i crec que arreplega un vot més il•lusionat amb l’esperança que la seva presència canviï algunes de les inèrcies del parlamentarisme. Veurem però com actuen i segur que se’ls seguirà amb lupa. La pujada del PP considero que és menor i irrellevant donada la polarització de la campanya en l’eix nacional , per tant no aconsegueix aglutinar el vot contrari al referèndum. ICV augmenta la seva representació , veu compensat el seu esforç de continua denúncia i segurament els esperonarà a seguir treballant amb la mateixa direcció i per tant seguir burxant en els punts flacs del govern sobretot en matèria social.

PSC perd i molt ja ho comentàvem ahir, però sembla , escoltant els seus dirigents que res no canviarà. S’al•ludeix al poc temps que ha tingut Navarro per consolidar-se però no és un problema de consolidació entenc sinó un problema molt més de fons que abasta diversos àmbits del partit. Des de la seva mateixa estructura de poder fins al missatge poc lligat a la realitat catalana. Tant hagués costat que Rubalcaba s’hagués manifestat a favor d’un referèndum i apostant per modificar al Constitució? . Aquest doble discurs dels hipotètics companys “federals” fa perdre la credibilitat.

Ara vindrà el moment del joc de trobar aliances, majories i minories es posicionaran els partits i s’obrirà el necessari diàleg per intentar trobar les fórmules de formació de governs que afrontin els problemes reals lluny ja de tacticismes electorals i el discurs adreçat més a seduir que a transformar , que és el que cal ara i aquí.
Anirem veient com evoluciones els contactes , els acostaments i els allunyaments però no cal que durin gaire, el país necessita posar-se en marxa altre cop i ràpid.

Reflexió d’urgència després de la davallada

Novembre 26, 2012

Any 1999, el PSC va treure 1.183.299 vots i 52 diputats i diputades, va guanyar en vot popular i no en escons, el 2003 es repetia al victòria amb 1.031.454 però amb 42 diputats. Tant CiU com PSC van perdre , en aquelles eleccions 10 diputats cadascuna.
Avui, 2012, el resultat de les eleccions ens dóna el pitjor resultat de la història del socialisme català: 20 diputats i , perdent , i això és greu, la segona posició dels grups polítics del Parlament
En tres convocatòries electorals s’han perdut més d’una trentena de diputats i masses vots, masses com perquè seguim quedant-nos quiets.
Ens pensàvem que ja havíem tocat terra i resulta que el pou en el que hem caigut no té fons.
I no val la falsa alegria enganyosa de veure que hem tret més del que deien els enquestes.
Ni la satisfacció de veure que CiU perd més que nosaltres
No ens enganyem més.
Segurament al llarg d’aquest temps hem anat assenyalant moltes causes, moltes i diverses i tots aquells que hem tingut responsabilitats tenim una part de la culpa d’aquest espectacular – per negatiu- retrocés. Però el PSC no és un partit assembleari sinó jerarquitzat i per tant, qui més responsabilitat té és qui més poder de decisió té, qui més inserit en la cúpula directiva està cal que assumeixi també més responsabilitat .
Segur que vam acaparar excessiu poder sense tenir cura de l’estructura de partit i de la seva militància i potser no vam estar amatents als canvis socials que es desenvolupaven al nostre costat .
Probablement encara se’ns veu com agents que, en no copsar la duresa de la cisi,no vam reaccionar amb la prestesa que requeria el moment.
Ben segur que la pròpia dinàmica interna del PSC ha afeblit la mobilització de bona part de la seva militància.
La poca fiabilitat després del compromisos contrets de l’elecció del cap de llista, el procediment viciat d’elecció dels candidats i candidates a les llistes i del nul debat programàtic han estat factors clarament desmobilitzadors.
La coaptació dels càrrecs orgànics i institucionals per part dels mateixos sense masses criteris de repartiment de responsabilitats.
Segurament hem errat en la lectura del que la nostra societat demanda avui.
Possiblement no hem encertat en plantejar propostes que avui sonen com a impossibles a una majoria de la ciutadania.
Ens hem equivocat en no plantejar una clara independència en les nostres postures respecte al PSOE, més aviat ens han vist submisos.
No hem valorat prou bé els canvis socials i la pèrdua d’un electoral fidel i homogeni. Els canvis socials i la desaparició de blocs d’electors monocords cal que ens faci pensar en noves formes d’organització i amb idees engrescadores que no hem sabut trobar. No hi ha ni majories naturals com fins ara ni l’estructuració de classes de la nostra societat ha perdurat , la transversalitat, la volatilitat del vot i de la confiança política ha augmentat significativament.
Hem perdut els referents intel•lectuals que han configurat en nostre projecte. L’eclosió de terceres vies més de gestió que transformació ens ha deixat orfes d’idees i alternatives.
La nostra alternativa no ha quallat.
La nostra tèbia posició respecte a propostes de fiscalitat progressiva i la percepció de la no defensa dels serveis públics a fons no ha convençut als nostres electors tradicionals
Els canvis en les ciutats i de determinats trams socials nous poden haver ajudat el retrocés del socialisme urbà.
Possiblement determinats potents poders mediàtics del nostre país han jugat contra dels socialistes desacreditant el seus lideratges i fent bullir d’olla de la nostra situació desnortada.
Segur que les intervencions amb loquacitat diarreica de determinats companys federals més aviat ens han perjudicat més que ajudat.

És evident que totes aquestes raons i segurament forces més ens portarien a entendre i definir la situació en que avui vivim com a PSC.
La pèrdua d’un bon nombre d’electors i situar-nos , i això em sembla especialment greu, en la tessitura de que jo no siguem el referent clar de l’esquerra catalana i , per tant, amb dificultats per abanderar, per ser el pal de paller, del necessari projecte polític comú de l’esquerra catalana.
Caldrà que col•lectivament reflexionem a l’entorn d’aquestes carències que hem tingut en els darrers temps com a organització política.
Reflexionar-hi el temps que calgui.
Però no perdre ,massa temps en lamentacions.
Els necessari deu minuts per assumir plenament el que ha passat i tornar-hi. Pere Navarro, en campanya, deia que ni es resignava ni es rendia.
Doncs això col•lectivament ni ens hem de resignar ni ens hem de rendir. Però això no vol dir no assumir responsabilitats ni assumir que calen profunds canvis en l’organització i en la necessària adequació d’un projecte socialdemòcrata per Catalunya.

És evident que calen fer canvis en profunditat a l’estructura del PSC, de la gent que avui està a la direcció i naturalment cal d’una vegada per totes crear un PSC estrictament d’obediència catalana i naturalment mantenir vincles de coordinació amb les altre socialistes d’Europa i d’arreu.
Cal doncs un necessària refundació.
Cal doncs anar decididament cap a un nou congrés que ens situï sobre la realitat de la Catalunya actual, del catalanisme i de l’esquerra compromesa amb la transformació de la societat.
Cal avançar en el camí de trobar les màxima coincidències en les esquerres catalanes per forjar una alternativa clara de progrés, imprescindible pel nostre país.

Ara ja som el 26, el soroll de la campanya s’han diluït i els resultats electorals són incontestables.
És l’hora de definir les nostres prioritats com a partit ,sens dubte les politiques socials han de centrar el nostre discurs però també cal decidir la nostra posició i situar-nos al costat l’eix que reclama el dret a decidir de manera inequívoca i sense cap dubte.
Desprès ja analitzarem el camí que volem prendre i veurem fins a on podem anar junts amb les altres forces politiques catalanistes.
I naturalment també és l’hora de decidir la política que farem al Parlament.
Però més important és decidir que volem fer com a PSC , si volem abanderar el catalanisme d’esquerres o diluir-nos en mig del marasme de la indefinició ,dels dubtes, de les incerteses. Això ja ho hem practicat i hem arribat fins aquí.
Tornant ara a unes paraules del primer Secretari que afirmava en una entrevista al diari ARA: “El projecte federal és el guió del PSC, però també li he de dir que el PSC ha sigut el partit que més i millor ha sabut llegir la societat catalana. No ara, sinó ja quan es van unificar els tres partits socialistes”.

Sembla que no hem sabut llegit bé.
Cal doncs rectificar, tornar a llegir a entendre i fer les coses d’una altra manera.
Ni em rendeixo ni em resigno però si que reclamo que hi hagi una nova manera de fer les coses i sobretot noves idees i propostes que ens ajudin a entendre la lectura de la nostra societat.
Sinó caldrà dir allò de…. que l’últim apagui el llum.

Votar.

Novembre 25, 2012

Més de cinc milions de ciutadans i ciutadanes estem convocats a votar aquest diumenge a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Ja han quedat enrere , els mítings, la cridòria,la baralla, el debat i els “informes” sobre presumptes ( i ben segur falses) comptes suïsses.
Ja no haurem d’aguantar la dosis diària de doctrina de la nostra televisió ( amb la cantarella explícita de la queixa i del criteri periodístic), ja no em caldrà llegir alguns diaris i escoltar les tertúlies de grups mediàtics dirigides a enaltir al figura del “ nou Moisès”. Prou!
Avui és l’hora de la veritat i cadascú posarem a l’urna el vot que serà clau pel futur del país.
El resultat és avui – ara – una incògnita però el que sigui a partir de els vuit del vespre condicionarà el futur col•lectiu del país.
I naturalment demà caldrà començar a gestionar el resultat que la ciutadania hagi decidit. I de com es gestioni en dependrà en bona part els avenços que puguem aconseguir ja sigui en l’àmbit nacional com en l’àmbit social.
Gestionar un procés en que caldrà decidir la relació que volem tenir amb Espanya en el futur i hauríem de poder decidir també quin model social volem i a quines coses estem disposat a renunciar per poder mantenir el nostre estat del benestar.
És evident que és el moment de la política, que és el moment de lideratges seriosos i realistes i d’explicar les veritats, les realitats i els possibles conflictes amb nitidesa i claredat.
És per això que el nostre vot és importat i fonamental.
Exercir el dret per poder dir-hi la nostra encara que sigui a través de la representació política però amb l’exigència que hi hagi acords prou amplis i transversals que permetin albirar un futur una mica més planer .
No penso “deixar” el vot a ningú.
Votaré amb consciència i votaré amb l’esperança de que això , a partir de demà, anirà una mica millor.
No voldria , que com altres cops, que aquesta esperança es frustrés.

‘Agent 447’

Novembre 24, 2012

Aquest és el títol de llibre : Agent 447: l’home que va detenir el President Companys de la Gemma Aguilera amb el que va obtenir el Premi Octubre d’Assaig 2011 que va ser presentat ahir a la Biblioteca Cardona per part del periodista Josep Maria Flores.

El llibre ens presenta la figura de comissari Pedro Urraca que al servei de la intel•ligència franquista espanyola que ,després de la guerra, va perseguir i capturar a molts exiliats espanyols a la França ocupada pels nazis. Entre ells destaca la figura de Lluis Companys, president de Catalunya a qui va detenir i després interrogar a l’any 1940. Desprès el va lliurar a les autoritats espanyoles que el van sotmetre a una farsa de judici i després afusellar a Montjuic.
El personatge va passar desapercebut fins que fa poc però el seu fill va lliurar bona part de la documentació que havia anat acumulant a l’Arxiu Nacional de Catalunya ha permès conèixer la seva funesta activitat.
El llibre de Gemma Aguilera aporta tota la documentació i fa una anàlisi de la seva actuació.

La Gemma Aguilera és periodista. Treballa al setmanari El temps. És autora de Carod-Rovira. Saltar la paret (2003); Neandertals, una humanitat extingida (2009) i On-off, l’energia que mou el món (2010). És menció d’honor en periodisme escrit dels Premis Ciutat de Barcelona 2007 pel reportatge Tornen, sobre la reintroducció d’espècies animals als Països Catalans.

El també periodista Josep Maria Flores va fer la presentació de l’autora i del llibre tot afirmant que el llibre dignifica el treball dels periodistes ja que és una mostra del bon periodisme d’investigació , treball fet amb rigor i anant fins el final . Va afirmar que el llibre fa justícia a la història , sobretot a aquesta història que s’ha volgut capgirar i sobretot amagar . Descabdellar la troca estirant un fil és una bona manera d’explicar la investigació que va fer la Gemma Aguilera a partir d’intentar refer la detenció i posterior trasllat de Companys a Catalunya , la investigació ha tret a la llum, no sols la història, sinó una documentació important sobre l’activitat de la policia espanyola a la França ocupada pels nazis. Finalment Flores va assenyalar que també el llibre ens aporta elements per analitzar el procés de la transició i com les estructures i els vells funcionis del franquisme van seguir ,en la majoria dels casos, en el seus llocs.

L’autora la Gemma Aguilera va explicar el recorregut de la investigació que en alguns moments va dir sembla “pel•liculera” en el sentit de com van anar cercant informació: des dels arxius del PNB, ja que els franquistes van ocupar la seva legació a Paris per instal•lar-s’hi i hi van deixar caixes plenes de documentació,fins a trobar el fill de Pedro Urraca que, en primer lloc, va ser reticent a explicar coses ,fins a convertir-se en una valuosa font d’informació i llegant els documents d ela seva propietat trobats per la Gemma a l’Arxiu Nacional de Catalunya com un llegat que creia pertanyia a Catalunya per la seva significació simbòlica.
Aguilera amb modèstia exemplar afirma que potser més que la satisfacció de publicar el llibre – que també hi és , naturalment- està satisfeta perquè el valor de la investigació ha estat veure com el fill d’Urraca descobreix la història del pare i com acceptant-la contribueix a aclarir una de les situacions més dures de la història de Catalunya i ho assumeix fins l’extrem de donar la documentació a l’Arxiu Nacional
D’aquí un parell d’anys tota la documentació i expedient d’Urraca seran públics. Aguilera ja va dir que té la data a l’agenda per seguir esbrinant en alguna altra història que puguis sorgir de la documentació.
Vist el treball rigorós, clarificador i generós que ha fet amb Agent 477 , posant llum en la detenció i afusellament del President Companys segur que ens delectarà amb una nova i interessant història.
Val la pena llegir el llibre per conèixer una història que fins ara era , en part desconeguda.

Olor de terra.

Novembre 23, 2012

Sortim a caminar amb l’amic Bienve,
Hem agafat el camí ral a l’alçada de la Masia d’en Samà i fent via cap a la Torre d’en Veguer, abans d’arribar-hi, just en un nucli de casetes hem agafat el camí _ carrer de Santa Magdalena- que ens portaria a la masia i ermita de Santa Magdalena per anar a agafar el camí dels Ametllers.
Hi ha molta activitat a la zona, caçadors amb els seus gossos amunt i avall, no es veu massa cacera però vaja…
També força activitat al camp, les terres acabades de llaurar i humides desprenen aquella olor característica. Feia temps que no la sentia.
També estan esporgant les vinyes i això comporta una activitat notable per aquets dies,.
Abans d’arribar a Solers ens situem pel costat d’una vinya i travessant un camps de farratge anem pel dret travessem una vella conducció d’aigua; busquem una vella alzina més que centenària que el Bienve va trobar i vol fotografiar-la.
Prop d’unes construccions que semblen estables abandonats , trobem l’alzinar i deu-n’hi-do , de la grandària , un perímetre que no podríem agafar entre els dos amb els braços estesos. Un petit alzinar rodejat de garrofers.
Fetes les fotos retornem al camí d els Ametllers, ara ple d’oliveres i fins arribar a darrera la finca de Mas de Solers.
Sortim a la carretera i seguim en direcció Ribes i just passant per damunt d’un fals túnel per salvar l’autopista trobem una fita i senyal i girem a la dreta tot deixant la carretera i seguim pel mig d’un bocs cap la plana dels Cocons i la Masia del mateix nom. Han netejat el bosc i a diferència de la darrera vegada que hi vaig passar el camí es reconeix fàcilment també hi han pintat senyals grogues, no té pèrdua. Han netejat el sotabosc i tallat branques dels arbres, però segueixen a terra amb el perill que comportarà si no els treuen. Arribada a l Masia del Cocons ens trobem un altre caçador que contradiu l’anterior afirmació de que hi ha poca cacera . Aquest porta al sarró un conill i un faisà !, el conill rai però el faisà ens sorprèn. El caçador ens explicà que sembla que diumenge hi ha ve una jornada de cacera i van alliberar-ne un quants faisans. Aquest ha durat fins dijous !.

Desprès de la Masia del Cocons arribem a El Xoriguer i Xoriguera ara anomenat Clos de la Plana, edifici rehabilitat amb un toc de modernista que ara fa de restaurant d’una certa volada . Una mica més endavant el trencall de Can Mironet del Bosc i seguim fins a trobar el camí del xiprers que ens portaria altre copa a Solers.
Seguim pel camí que passant per sota de la variants segueix en paral•lel a la carretera i ens porta fins a Vilanova altre vegada.

Constatar que a la millora d¡alguns camins cal deixar constància, però, que altre cop hem trobar abocadors incontrolats de brossa i runes. En alguns indrets el cartell de “Abocador clausurat” conviu amb munt de merda que algun incívic hi ha deixat o la restes de totxos i rajoles que alguns “constructors” espavilat hi ha deixat per no pagar la taxa d’abocament. Collons quin personal!!.
Contrastos límits, l’olor de la terra just acabada de llaurar i la pudor de la porqueria llençada indiscriminadament.

Dotze anys i un dia.

Novembre 22, 2012

Avui fa dotze anys i un dia que els terroristes d’ETA van assassinar a Ernest Lluch.
Avui amb el pas del temps ens fa veure de lluny aquells moments , amb una ofensiva mortal dels sanguinaris pistolers d’ETA que va causar la mort de regidors i guàrdies-urbans al nostre país.
Totes les víctimes són iguals i totes mereixen el record i el respecte.
Però també és evident que la personalitat política i pública d’Ernest Lluch fa que el seu assassinat més enllà de la irracional pròpia de la violència tingues també un significat polític. No en va, Lluch predicava permanentment el diàleg com a fórmula per sortir de l’atzucac que els violents i intolerants havien portat al País Basc, país que estimava profundament.

Recordo l‘impacte de la noticia i el dolor que aclaparava a molta gent, molta. Com un més vaig assistir a la manifestació de Barcelona amb persones estimades, amb companys de partit i amb milers i milers de persones desconegudes per mi però que feien front amb el silenci a la violència , clamant sí a la vida no a la mort.
Han hagut de passar dotze anys perquè l’esquerra abertzale públicament reconegui que la mort de Lluch, a més d’una barbaritat , – com totes, eh!- va ser colpidora. En paraules de Pernando Barrena un dels líders de Bildu afirma. : l’atemptat mortal contra Ernest Lluch no s’hauria d’haver produït. “El cas d’Ernest Lluch, jo crec que entra dintre d’aquest tipus de successos que et regiren, personalment i, fins i tot, políticament, successos que, com a mínim, no s’haguessin hagut de produir.”

Benvingudes siguin aquestes paraules , potser una mica tard, però benvingudes.
Però si recordem paraules no puc ni vull evitar les de Gemma Nierga quan al final de la manifestació i després lectura del manifest va afegir :
“Estic convençuda que Ernest, fins a amb la persona que el va matar hagués intentat dialogar: vostès, que poden, dialoguin per favor”.

El novembre del 2000 poc dies després de l’assassinat de Lluch escrivia un article a l’Hora del Garraf n’extrec un paràgraf:

“ Al llarg d’aquest dies , gran quantitat de polítics , periodistes i escriptors han glossat la gran talla humana i política de l’Ernest Lluch, tothom ho ha fet amb encert i sentiment. De tot, però, el que caldria seria preservar la memòria de la persona compromesa a trobar solucions allà on altres només hi veuen problemes, de cercar i bastir ponts segurs que permetin, tot i discrepant, sigui possible l’entesa, que l’exercici de la paraula és un exercici que ens ajudarà a reduir les distàncies per més amples que aquetes siguin……….. Dialoguem que encara podem”.

Tal com estan avui els coses , amb manca de violència,no de les seves conseqüències, aquesta voluntat d’usar sempre el debat i la paraula de Lluch és avui imprescindible.
Segur!

Està tot el peix venut?

Novembre 21, 2012

Abans-d’ahir finalitzava el termini legal per publicar enquestes electorals.
Diumenge van ser diversos diaris els que publicaven els seus estudis demoscòpics . Tres constants es donaven , la victòria que sembla avui ja indiscutible de CiU, sense, però, que l’objectiu de la majoria absoluta es compleixi. La segona observació; que no està clar quin serà el partit que obtindrà el segon lloc en representació. Aquí hi ha diferències en les diverses enquestes ja que algunes donen aquest lloc al PSC i en altres el PP o, fins i tot, ERC podria obtenir la preuada segona plaça. Segons quin partit sigui serà sens dubte un canvi important en el panorama polític català. I en tercer lloc destaca que encara hi ha una bona part de l’electorat que no ha decidit el seu vot. Per altre banda hi ha hagut un augment significatiu del vot per correu i per tant podria ser un indicatiu d’una alta participació, factor que també podria fer variar alguns aspecte dels resultats electorals.

D’aquest terç – aproximadament- d’indecisos poden fer variar el resultat final ,segurament en matisos, però variar en matisos qualitatius.
Per tant el peix no està tot venut.
Hi ha factors que una bona part de les enquestes encara no reflecteixen la possible influència , com la vaga general o la merda que ha deixat anar el diari “El Mundo” – crec que condemnable de totes ,totes- o la possible repercussió que pugui tenir el debat que ens va oferir TV-3 o el pendent encara a tres amb (Navarro, Mas i Sánchez Camacho) a 8-TV. Per tant encara hi ha possibilitat que els diversos candidats i candidata puguin arrencar uns quants vots,bé dels indecisos, bé, dels altres partits.

Intueixo però que la nit electoral no serà llarga per saber el guanyador, potser ho serà per saber quina és la segona força política, i ser la segona força serà prou important tant a l’hora de confegir els necessaris acords de govern i de formació del parlament com en el procés que ben segur s’obrirà amb tot el camí de la negociació de la consulta que serà sens dubte objectiu prioritari de la legislatura que el dia 26 s’iniciarà. Per tant caldrà veure quina versemblança tenen els enquestes o sí com ja ha passat en altres ocasions les xifres donades fins ara s’allunyen de la realitat.

Recta final doncs per les eleccions de diumenge . Les previsions i , fins i tot les intuïcions, són unes però encara amb possibilitats de canvis importants depenent això sí de que els indecisos puguin concentrar el seu vot en determinades forces.
Passarà el 25, que és important però, cal pensar ,i molt, amb el 26 que és quan comença l’hora de la veritat.
No tot el peix està venut. A veure qui és capaç de comprar-lo