Archive for Desembre de 2012

El govern dels lleials que ja no són els “millors”

Desembre 31, 2012

 

Fer un govern no ha de ser feina fàcil.

Fer un govern en mig d’una profunda crisi econòmica deu ser un tasca gairebé impossible. Només Mas i el seu entorn més immediat sap si ha tingut moltes negatives i renúncies de les persones que ha temptejat per  formar part de l’executiu català.En aquest temps de grans dificultats el govern possiblement només es pot conformar amb gent de la més estricta lleialtat política a la figura del president i al partit. Això, la disponibilitat  és d’agrair.

No és temps, cal  dir-ho ,ni d’oportunistes , ni de funambulismes ni d’aquells que esperaran amb comoditat el mira-s’ho  des de la barrera esperant millors temps.És temps de compromesos , malgrat el seu compromís pugui ser  de caràcter estrictament  partidista i personal .

I per tant es parla de govern més polític i de continuïtat. Ja no són els “millors” – i algun potser ho és- com fa dos anys en que el cofoisme es va instaurar al voltant del govern. Ara no hi ha espai per aquest cofoisme perquè els reptes que té al davant aquest govern són gairebé d’emergència i perquè la gestió dels “millors” no arribaria ni a l’aprovat pelat .

Govern sense  paritat. Govern de continuïtat. Govern amb experiència. Govern , possiblement d’emergència donada al situació econòmica.

 Algunes lectures interessades des d’alguns dirigents territorials d’ERC comenten que aquets és un govern provisional fins que ERC entri al govern, per això en part, la continuïtat. Deu ser una lectura molt interessada o desitjada  o com a mínim voluntariosa d’aquells sectors que veuen aquesta mena de pacte de governabilitat  d’ERC i CiU de manera estranya i haguessin preferit un pacte de govern amb tots els ets i uts. En fi aquesta “provisionalitat” veure’m si es concreta en un govern  de coalició d’aquí uns temps, quan s’hagi vist la viabilitat i compliment del pacte i les aigües entre alguns sectors del país – bàsicament econòmics- baixin més tranquil·les a rel del pacte ERC i CiU.

 Tots els governs tenen com a objectiu gestionar la quotidianitat del país que no és poca cosa i preveure el futur i avançar-se políticament als esdeveniments que aniran succeint. Aquest govern entenem que té tres objectius – segur que en té molts més- evidents: Mantenir la cohesió social en un època de dificultats econòmiques duríssimes i amb una possible i real  fractura de la societat ,  fixar amb claredat el full de ruta de la consulta i recuperar i aprofundir en els processos democràtics.

 El primer objectiu sembla que serà difícil de mantenir. L’experiència que sembla vol aprofitar Mas , és l’experiència dels consellers que més han sobresortit en l’aplicació de les retallades. Lloable pretensió, la de “la continuïtat”, que es podria haver estalviat sobretot perquè si han de seguir mantenint les mateixes polítiques i mesures de caràcter ideològic difícilment les condicions socials milloraran. I  el que és encara  més fotut la continuïtat és tot un presagi de que les retallades seguiran i de manera implacable vist el premi que han obtingut els consellers que més  s’han esmerçat  en minvar la qualitat dels serveis públics del país, malgrat l’evident descontentament que han generat les polítiques portades a terme i amb evident possibilitat de fractura social fruit del que ha estat l’acció dels govern dels “millors”. Mas Colell ha deixat clar que si no es pot superar el dèficit prefixat, les retallades seran dramàtiques. I si ho diu Mas Colell la resta de Consellers callen.

I tampoc el pacte de governabilitat obliga a restituir aquells elements que han esta factor de distorsió en l’educació , en la sanitat i en la dependència. No hi ha dubte de que la nova fiscalitat proposada ara per ERC i acceptada, suposem que a contracor,  per CiU veurem si pot tenir alguna incidència en aturar les previsibles retallades. Alguns dels nous impostos són de dubtosa aplicació i segurament aplicats a principis de l’anterior legislatura avui tindríem un fruit consolidat i algunes tisorades s’haurien pogut evitar . Però la necessària recuperació del retrocessos socials sembla que no es objecte  de tracte ni de pacte.

 Pel que fa a l’objectiu del referèndum o consulta veurem quina evolució té. No hi ha dubte que la via constitucional,sigui per la seva modificació sigui per acord del Congrés de Diputats, és per avui difícil de creure que serà possible. Per altra banda els poders fàctics d’arreu d’Espanya  també des d’aquí, no ho oblidem, posarà el govern en situacions complicades, entre l’espasa i la paret més d’una vegada. L’acció exterior no creiem que fructifiqui en un termini de dos any. En mig d’una crisi, que fins i tot pot enderrocar governs i posar en perill l’estat entès com fins ara , el convèncer a la resta de països de la necessitat de la independència , o si més no de la possibilitat dels “dret  a decidir” – que pot tenir diverses interpretacions- no és una tasca fàcil. Però cal equilibrar les accions  i aquí rau també la dificultat de les feines del govern perquè si no hi ha avenços sòlids , si no hi ha la percepció de que el país surt de la crisi o protegeix als més dèbil cuirassant i blindant  els serveis públics crec que la consulta té,no sols un futur incert, sinó un resultat més incert encara. Per això possiblement  la part del “pinyol” – terme pe parlar del nucli més reduït i amb poder de CDC-  estigui en el govern i en els càrrecs que poden impulsar al consulta. La previsió d’un pla B, sembla del tot necessari però de moment ningú  sembla voler-ne parlar , potser per no aixecar la llebre abans d’hora- En definitiva una cosa són els compromisos i després  aquests s’han de transformar en realitats tangibles des del punt de vista de la política real.

 El tercer objectiu el de la regeneració democràtica crec que te dos aspectes claus ,el primer la batalla contra la corrupció. El final accelerat de la legislatura va impedir que les comissions d’investigació obertes al Parlament no seguissin, decaiguessin. Els grups de l’oposició ja han demanat reobrir-les i per tant seguiran el seu curs. No és feina del govern certament però aquets pot facilitar les coses, i també la majoria que el  sustenta ,no posant cap mena d’entrebanc a que el Parlament pugui fer la seva feina . I tampoc cal oblidar que alguns dels conselleres  nomenats tenen algunes ombres – sempre amb la presumpció d’innocència pel davant- sobre algunes actuacions en l’àmbit del Partit i el seu finançament. Aquests aclariments són indubtablement necessaris per recuperar la confiança en la política i en els politics . I queda com un llast etern la qüestió de la llei electoral. La possibilitat de dotar-se d’una llei pròpia de Catalunya en matèria electoral és un dels deutes que fa anys que s’arrosseguen, des del mateix 1980. I aquí els interessos són divergents en funció d’on tinguis la majoria del vots que desprès conformen el resultat electoral ( en les darreres eleccions es va posar de manifest el desequilibri entre els vots obtinguts pel PSC i ERC i el nombre d’escons). Allò d’un home /dona un vot, ara està matisat en funció dels equilibris de territorialitat. Segurament cal fer-ho això,però no tant desproporcionat com està en l’actualitat. En fi un gran esforç de consens és el que cal per tenir ja definitivament una llei electoral pròpia del país i més ajustada a la realitat del vot. Serem capaços de fer un referèndum  per decidir i en canvi no som capaços de fer una llei electoral més equilibrant entre persones i territoris i ja de passada obrir altres temes com es llistes obertes, paritat real….

 Feina doncs, molta i necessàriament precisa i concreta en alguns aspectes per evitar enfrontaments socials i nacionals innecessaris. S’augura una legislatura dura. Pot ser  una legislatura gens tranquil·la i amb possibilitat de sotsobra segons com vagin les coses. Potser fins i tot una legislatura curta.

Del millors hem passat als “normals” i això ja sembla un bon pas.

Cent dies doncs per veure que passaCal donar , amb tot l’escepticisme i desconfiança que es vulgui, un temps perquè el govern comenci a   rodar.Però no trigarem gaire a veure quina orientació dóna als primers pressupostos que no deixen de ser la plasmació numèrica de les voluntats politiques.

Al temps.

 Ps. Que tinguem un 2013 força millor!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

De lectures

Desembre 30, 2012

El confident dels reis
Assumpció Cantalozella
Col•lecció A tot vent, nº 576
Editorial PROA.
Barcelona 2012

L’autora ens situa a la Catalunya del segle XIII i descriu com es van desenvolupant els fets que ens porten des de la croada contra el càtars i la pèrdua dels comptats de Tolosa , que queden en mans de Simó de Monfort, la mort de Pere I a la batalla de Muret fins l’expedició a Mallorca del Rei Jaume I .
Explicat i narrat pel confident del rei, Guillem de Cervera.
Novel•la de base històrica amb una perfecta manera de introduir la ficció entremig de la mateix història.
Aquesta base d’històrica és un dels elements que l’autora ja havia treballat amb èxit en altres novel•les. com el “Falcó del compte”, “El Corpus de Sang” i “L’amor secret del Rei en Jaume”.

Assumpció Cantalozella és llicenciada en filologia i escriu sovint a la premsa destacant el seus articles al Punt/Avui sobre diversos temes, des de la literatura fins la política. Va obtenir el premi Pere Calders de narrativa a l’any 2003. Porta publicat prop d’una dotzena de títols.

El confident dels reis ens trasllada als regnats de Pere I i del seu fill Jaume “El conqueridor” i a través del seu conseller i confident Guillem de Cervera ens anem assabentant dels fets principals dels darrers anys de Pere I i dels anys de joventut de Jaume I ,de les batalles i trifulgues entre els nobles, de la croada contra els càtars i les veritables inatencions de Simó de Monfort , dels interessos dels senyors de Montpeller i la persecució de que és objecte Jaume I en la seva infantesa, les lluites fratricides per la successió a Castella , del amors agraciats i desgraciats, certs i interessats dels dos reis. En definitiva els llums i les ombres de dos personatges que van ser claus per definir la Catalunya dels segles XIII i posar les bases dels anys següents.
El personatge de Guillem de Cervera va fent al crònica dels fets però no és aliè a molts de fets i de les trames que es succeeixen ja que com a conseller i confidents del reis té un paper important en les estratègies que porten les actuacions dels monarques. També la mateixa vida del cavaller de Cervera, amb el seu amor per l’Elvira i la protecció sobre als seva afillada Aurembiaix tenen un paper important en al narració i en el desenvolupament de la història.
Els personatges superen el marc històric per entrar directament en la ficció,però una ficció versemblant que bé podria ser una altra versió de la mateixa història.
És també interessant la personalitat dels reis a través de les visions i comentaris que fa d’ell en Guillem de Cervera que, això sí, el tracta sempre amb respecte i admiració.
El llibre conté aventura, emoció, sentiments , fascinació per uns personatges i una època en que Catalunya va començar a eixamplar l’horitzó mar enllà, perduts els comptats del nord.
Història i llegenda es barregen de manera magistral de la mà de l’Assumpció Cantalozella.
Llegiu-lo per passar una bona estona.

2012, hem accelerat la història?

Desembre 29, 2012

Hem acceptat comunament que al finalitzar el cicle anual fem un cert balanç crític de l’any que d’aquí unes hores ja serà història, propera, però ja història. Al balanç de l’any acabat s’acostuma a acompanyar-hi les previsions pel següent. Els diaris i els programes d’informació repassen aquells fets que sobresurten de l’any que acaba i en fan les possibles lectures.És evident que, vulguem o no vulguem, cadascú de nosaltres també farem el nostre particular balanç , cadascú amb les seves conclusions i cadascú, amb la seva pròpia motxilla carregada de les vivències personals, professionals  i socials,  amb encerts i errors, èxits  i fracassos amb elements positius i els negatius, encararà el nou any i segur que ens sortirà allò de que tant de bo sigui millor que el que acaba, i altres ( pocs ara certament) quedant-se igual ja es donaran per satisfets.

Seguirem el ritual i avançarem que creiem que l’any 2012, des de l’òptica col·lectiva del país, ha accelerat la història. Bé és cert que no podem dir el mateix en aspectes socials ni en les aspectes de superació de  la crisis.Sincerament no crec que ningú considerés ara fa un any, o a principis d’aquest any 2012 ,que acabaríem l’any amb una cursa accelerada per bastir un pacte de governabilitat i que aquest fixés un full de ruta  amb la possibilitat d’exercir ( o com a mínim intentar poder exercir) el dret a decidir en els propers quatre anys, sembla que el 2014 ,però ajornable.

Segurament la proposta de pacte fiscal de Mas a Rajoy  va ser el preludi d’una  nova situació respecte al desenvolupament de l’eix nacional. El llançament de la proposta i la posterior posició del Parlament de  Catalunya era una bona manera i coneguda de trobar, volgudament,  un escull més per poder optar, ja de manera clara ,a superar qualsevol procés de millorar el sostre competencial i buscar una sortida que superés el marc actual, que el desbordés.Si la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut va significar una primera tisorada a  les legítimes expressions del país sobre la seva capacitat de ser. Ningú va moure fitxa, ningú va procurar per via a de les reformes legislativa donar validesa als conceptes esmentats en l’estatut. Amb el Pacte fiscal ha esta un “deja vu”, i sorprèn que la intel·ligència “monclovita”  no s’adonés que una nova bufetada a les aspiracions majoritàries dels partits catalans – i de la societat en general-  portaria a desbordar unes voluntat que encara en aquell moment  estaven canalitzades. Les costures es van trencar.

 La lògica i la ben estructurada agitació al carrer va permetre que l’onze de setembre  -contessin tots com a independentistes, o no- posava damunt la taula que res seria igual :S’havia premut l’accelerador i ens abocava a  una situació que possiblement ni els més hàbils havien previst; que les demandes ciutadanes descol·loquessin als partits. La sortida d’ unes eleccions era la més òbvia.El resultat però no ha estat el que la majoria dels opinadors donaven com a segur ,amb el desconcert posterior.

La composició del Parlament en el flanc sobiranista no ha canviat molt però ha matisat la fortalesa de cada força  però si ha variat molt la percepció de la ciutadania que ja no vol aturar-se en els seves demandes sinó que vol accelerar un procés que encara avui és incert pel resultat i pel procediment.

 Però no podem emmirallar-nos només en això i descuidar-nos que hi ha una situació que requereix solucions d’una certa emergència. Segons diuen els economistes del govern l’any vinent ,per complir l’objectiu de dèficit que marca Madrid a les “autonomies”, caldrà retallar 4.000 milions. Per tant junt amb la fixació d’un calendari nacional caldrà fixar un calendari social. Si el govern vol fer aquestes retallades , sobre les que ja s’han fet de manera brutal en sanitat , educació, dependències, habitatge … pot crear una situació que realment ens aboqui a un trencament social greu. I aquesta és una situació que ens afeblirà com societat que aspira a normalitzar els seu estatut col·lectiu. Contràriament a l’acceleració històrica que s’ha fet com hem dit en l’eix nacional, ha estat  l’aclaparadora  la pèrdua de qualitat del nostre estat del benestar, fruit de lluites i pactes, ens pot abocar a  una societat fraccionada i sense referents col·lectius comuns. Quan un hom batalla per la seva supervivència no hi ha altres prioritats reals, perquè, a més, el discurs fàcil , però, inexacte de que la independència ens resoldria els problemes econòmics ja no se’ls creu ningú amb una certa dosi de realisme . I els nous impostos que es deriven del Pacte de Governabilitat no arriben a sumar ni 1000 milions d’euros, per tant la solució de la tisorada seguirà essent la proposta del govern.

Signat el pacte de governabilitat i fixat el full de ruta per la consulta –o referèndum, està per veure – queda palesada que l’acceleració ha obtingut l’objectiu desitjat, cal veure ara si això significa que també la batalla contra les  dificultats de superació de  la crisi també  s’accelera, els primers passos del pacte em sembla que no van per aquí. Però cal donar també justament un marge de temps per fer-ne una valoració més exhaustivaEn fi, veurem i notarem. Mentre els desitjo que en el 2013 no es compleixen els mals averanys que pronostiquen alguns i que tothom pugui millorar la seva situació, sobretot els que més ho necessiten.

Publicat al Diari de Vilanova el 28.12.12

Ja tenim govern.

Desembre 28, 2012

Fa un parell de dies Artur Mas, el President, aprofitant l’acte en homenatge al President Francesc Macià, deia que faria pocs canvis al govern, que calia aprofitar el rodatge d’aquest dos darrers anys i també “experiència acumulada fins aquí.”
Lloable pretensió. Però fa ferum d’una certa “trampa” o si es vol d’una certa expressió recurrent.
Aprofitar l’experiència és un exercici poc practicat i per tant que Mas ho vulgui fer diu molt a favor d’ell, però el manteniment de segons quins consellers sembla més un premi per haver–se aplicat en les polítiques de retallades que ha propiciat Mas que altre cosa. I el que és més fotut, encara, es que aquesta continuïtat sembla un presagi de que les retallades seguiran i de manera implacable vist el premi que han obtingut els “millors” consellers en minvar la qualitat dels serveis públics del país malgrat l’evident descontentament que han generat les polítiques portades a terme i amb evident possibilitat de fractura social fruit del que ha estat l’acció dels govern dels “millors”. Sortosament ara ja no són els millors sinó els disponibles. I entre els disponibles alguna sorpresa. Com el nomenament de Neus Munté a Benestar Social o Pelegrí a Interior , substituint a Puig que agafa Treball i Empresa. Si les sorpreses seran bones, o no, el temps ho dirà.

Govern potser més polítics que l’anterior , la creació de la conselleria de Presidència amb Homs al capdavant reforça aquesta idea i sobretot reforça la necessitat de que des de Presidència, per tant , a l’entorn més immediat del President, es cogui tot el procés de consulta i , naturalment, la necessària projecció internacional que avali un suport europeu, i de més enllà d’Europa , del procés que encara no té un full massa clar. Una cosa són els compromisos i després aquests s’han de transformar en realitats tangibles des del punt de vista de política real. .
S’augura una legislatura dura.
Es preveu una legislatura gens tranquil•la i amb possibilitat de sotsobra segons com vagin les coses.
Ningú està en disposició d’afirmar en rotunditat – per més pactes que hi hagi- que en quatre anys els acords presos se puguin portar a terme. Per tant la necessitat de la Política és avui més necessària que mai.
Del millors hem passat als “normals” i això, malgrat tot, ja sembla un bon pas.
Cent dies doncs per veure que passa
I atents també als nomenaments que venen ara que poden donar també una pauta de com s’enfila i es trava el govern.

Record i memòria.

Desembre 27, 2012

 

Diuen que aquestes festes a mesura que fas anys es van tornant una pel nostàlgiques.

Els records d’altres Nadals , d’altres persones, d’altres moments. Circumstàncies especials, companys de feina i de festa es fan presents …. es van acumulant amb al dosi oportuna es fan presents.

A mi em passa.

Aquets any però ,a més, hem tingut l’ajuda de records col·lectius. Així en complint-se els cinquanta anys de la nevada de l’any 62 hem rememorat el fet, amb manta d’imatges i de records d’aquella excepcional nevada.

Han sortit dels arxius aquelles pel·lícules que reflecteixen els moments que es van viure.

El nostre Diari de Vilanova ha publicat un parell de pàgines amb imatges que han aportat particulars i amb al memòria del que en aquells moments es van escriure, des de les molèsties que va causar la neus i els inconvenients públics fins els “divertiments”  que va permetre la neuDe tot el que he llegit no puc resistir-me  a recomanar l’article de Manuel Cuyas al Punt/Avui del dia de Nadal que amb al seva habitual destresa ens port el record d’aquells dies . Diu : Aquella nevada va ser un punt i a part, la fi d’una època, la pissarra en blanc –perdonin l’excés simbòlic– sobre la qual començàvem a escriure el futur. Un cicle que pel que fa a l’economia i a certs valors fa l’efecte que cinquanta anys després l’actual crisi i els ponts esberlats han tancat.  Magnífic .

 Així doncs aquest Nadal entre altres records hi tindrem el de mítica nevada. Segur!

 La memòria

Llegeixo que ha mort Ceferino Díaz, un dels representant més genuí del socialisme galleguista. Va ser diputat al Parlament gallec i al Congrés dels Diputats, així com secretari general del PSdeG de Santiago de Compostel·la. Autor del llibre ‘A esforçada conquesta dóna autonomia 1979-1981. Unha ollada des d’o socialisme galego’.

A l’any 1978 membre del grup Col·lectiu Socialista Galego que s’integra al PS de G  on va tenir diversos càrrecs de responsabilitat i va participar activament en la reforma de l’ Estatut de Galícia.

Va ser Diputat autonòmic i Diputat al Congrés ,fou aquí a on vaig tenir l’oportunitat de tractar-lo. Vam coincidir durant unes setmanes costat per costat en els escons.

Afable i tranquil, mesurat en les paraules i contundent en els arguments, defensava les seves posicions amb convicció però sempre amb respecte i cercant l’acord i el pacte possible.

La seva mort coneguda a través de la premsa m’ha sobtat. Un sentit record per ell.

Ritual nadalenc.

Desembre 25, 2012

Arribats a Nadal.

Desitjos de felicitat a tothom i seguir alguns dels rituals, de litúrgies assentades des de fa anys.

Però en mig d’aquest refer algunes tradicions farem presència a l’acte de record, respecte i homenatge a Francesc Macià.El 2013 commemorem 80 anys de la seva mort i en farà trenta que es va inaugurar el monument, obra de Josep Maria Subirachs, al capdavall de la Rambla de Vilanova a la seva memòria , va ser un 18 de desembre del ja llunyà 1983.Monument construït base d’esforç popular i molta empenta.D’ençà d’aquella data cada Nadal hi ha una concertació cívica i una ofrena floral.Amb el llarg dels anys ha anat augmentant significativament la presència de persones .Els primers anys poca  gent, molt poca, es podien comptar amb els dits d’una ma.

Avui ,sense concentra-s’hi tanta gent com per l’onze de  setembre, si que hi ha una representació àmplia de la ciutat, de l’àmbit polític , social i associatiu. Acte modest però entranyable en reconeixement del president que va recuperar la generalitat republicana.

No oblidar els precursors de la lluita pel país i de la justícia social és també una signe de maduresa d’una societat.  

 La llegenda del monument és una declaració carregada de sentiment: “Estimo tots el vilanovins sense  distinció de classes ni de partits”

Avui vilanovins de diverses classes i de diversos partits li retran homenatge i el tindran en el record.

 I seguint el ritual també: que tinguem un Bon Nadal !!

 

 

Abstenció?

Desembre 24, 2012

 

“El debat, tant l’intern com el qual volem obrir a la participació externa, es convertirà en l’eina fonamental per construir una opció política que sigui útil per als ciutadans que ens han votat i pels quals aspirem a representar.”

 Reprodueixo aquestes paraules  extretes d’un article de Pere Navarro  a La Vanguardia  el passat dia 19  que sota el títol  2013, any clau pel PSC analitzava com cal estructurar el debat  que s’anuncia, ho fixarà el proper Consell Nacional,  per aquest estiu, per intentar trobar les necessàries sortides de la crisi interna que viu el PSC.El país està en un moment en que es voregem el col·lapse i el que ha estat un dels partits més representatius i estructurants del país no hi és, no se l’espera .No sols per una qüestió de derrotes electorals sinó per una deriva  sense rumb i amb direcció  , crec ,erràtica i no  sabent  cap a on es vol anar .

 I és evident que cal temps i cal que es visualitzi que el PSC té voluntat d’assumir la realitat del país i de fer propostes que es  vegin i siguin  útils a la societat , que la ciutadania i aquella part que estan en pitjor situació vegin que els seus neguits no sols són compartits sinó que siguin pal·liats per polítiques de benestar que evitin fraccionaments i escurcin les distàncies socials que al nostre país han crescut excessivament fruit de la crisi i de les polítiques de retalles indiscriminades dels governs de l’estat amb el PP i de  Catalunya amb CiU .

 Certament l’any 2013 pot ser clau pel PSC  i no sols pel PSC, sinó pel País, i si el PSC vol contribuir a que la clau giri cap a la banda positiva cal que es posi les piles ja. No entraré en el debat – jo ho he fet sense cap mena d’èxit-  sobre el procés endegat de cara a una Conferència Nacional, cerc que el camí no és al meu entendre el millor, però vaja el temps ja dirà… Però ara voldria referir-me al debut parlamentari del PSC en el moment en que ja no és la segona força del país. Sobre si encapçala o no l’oposició ,donat el paper que està jugant ERC , serà també el temps qui ho dirà.

 Però la principal força de l’oposició – si això és el que es  vol- no pot manifestar d’entrada que s’abstindrà en el procés de la consulta. No pot abstenir-se per pes polític, perquè ha de  tenir una posició clara al respecte i perquè així creiem que els seu votants ho demanden. Que és proposi  i amb claredat, abans de conèixer els termes de les propostes, que el PSC, i en un dels tems claus del país en la història contemporània,s’ha d’abstenir  crec que no està ni a l’alçada de les circumstàncies i es palesa que  és declina assumir la responsabilitat que li pertoca.La posició d’abstenir-se  en  el procés de la consulta , per una banda pot molestar, com ja hem evidenciat per les manifestacions dels seus alts dirigents, al PSOE, això  serà un mal menor i en aquets sentit cal celebrar que la posició de no oposició sigui plantar una divisa clara,marcar un límits, davant els socialisme espanyol, per altra banda crec que desmarcar-se d’un front unionista amb el PP i C’s és també important però, a vegades, algunes coincidències formals conjunturals  estan molt allunyades dels continguts de les coincidències i vol dir tenir una posició i una expressió de la teva posició. L’ambigüitat per la via de l’abstenció és a vegades una manera de confondre i desconcertar  el propi electorat i el país.

 Però la manifestació de que el PSC s’abstindria en qualsevol votació sobre el procés del dret a decidir va causar sorpresa entre la pròpia militància. ¿Com és possible que en un tema cabdal del país el PSC no tingui posició i si la té – expressada en el seu programa- perquè aposta per l’abstenció?. Per no posar pals a les rodes com diu Pere Navarro. Quins pals? La posició legítima d’un partit ha de ser un pal pels altres?.

La qüestió  del dret a decidir ens agradi o no ha estat el centre del debat – malauradament no tant com els qüestions socials- i per tant el PSC cal que es posicioni en cada moment del procés. Que d’antuvi es manifesti que ens abstindrem crec que palesa  allò que hem dit altres vegades  dels despropòsits en que el discurs del PSC cau en  masses ocasions.Ens podem equivocar, podem estar contra parts del procés ,  podem prendre  decisions  incòmodes i impopulars però com a mínim tindrem una posició clara i visualitzada. Si és coincideix amb el govern millor i si  és coincideix amb els altres partits com PP i C’s – que no crec- , doncs feina per   explicar la diferència  en la coincidència.

 En la seva intervenció Pere Navarro  va assenyalar cinc punts sobre els que creu que ha de bastir-se el futur de Catalunya : Una nova fiscalitat recuperant i/o posant noves figures impositives i destinar-ho a educació i a reocupar la renda d’inserció.  Una cimera d ela crisi, “que tracti de forma integral com es poden minimitzar els efectes de la crisi sobre les famílies que pitjor ho estan passant.”El federalisme coma full de ruta en les relacions Catalunya-Espanya, amb el difícil objectiu de la reforma de la constitució, posició que no té cap mena d’aliat de moment per fer-ho possible. Millores en salut i educació : . Una política d’educació i de salut que garanteixi el dret de tota la ciutadania a una educació i a una sanitat públiques, universals i de qualitat. Per tant unespolítiques que retornin a la situació d’abans de les retallades, fent, això sí, les reformes oportunes  que portin una major eficiència. I un cinquè aspecte fonamentat en l’aprofundiment democràtic i concretament en la llei electoral: Hem de donar tràmit en el primer ple ordinari del Parlament a la Iniciativa Legislativa Popular sobre l’aprovació d’una Llei Electoral de Catalunya, que afavoreixi la relació directa entre la ciutadania i els seus representants, estableixi mecanismes que permetin el seguiment i control de la gestió dels representant públics i que eviti que una força política que ha obtingut més vots tingui menys escons.

 Punts interessant i que demostra que el PSC té voluntat de participar activament en la legislatura i per tant essent uns punts potents des dels contingut encara sorprèn més la voluntat explicita d’apartar-se d’un procés que és legítim i això fa que no s’entengui que la força política que vol aglutinar l’oposició i ser alternativa  no vulgui tenir-hi paper a través d’una abstenció, que no és destructiva, cal dir-ho,  però que s’allunya de la necessària constructivitat que, un dret tant elemental com és el de decidir sense que hi hagi cap apriorisme ni predeterminació, requereix.

 Mas en la seva resposta a Navarro va qualificar al seva posició en aquest tema de tèbia i còmode i va reblar dient que semblava que el PSC no es volia mullar. Lamentablement i dolent-me molt en el fons de l’ànima he de donar la raó, a contracor, a Mas. El PSC , la seva trajectòria però sobretot aquets futur que es vol potenciar al llarg del 2013 no pot acabar el 2012 amb aquets ambigüitat que no ens ajuda a res. No s’entén i la ciutadania , crec, no  ho entendrà. En els eixos fonamentals de la política del país requereix posicionaments clars i sense embuts en els àmbits socials i nacional. El PSC no pot mirar-s’ho des de la barrera. Des del compromís que tenim amb el país n’han de sortir propostes i no abstencions.

 

 

De lectures

Desembre 23, 2012

Las voces bajas.

Manuel Rivas

Editorial Algfagura

Madrid, 2012

 

Manuel Rivas és un autor conegut i reconegut. Va començar treballant de periodista, va fer-se  també un nom en la camp de la poesia . Ha tingut una trajectòria carregada d’èxits   aconseguint els principals premis literaris, així en el seu currículum podem destacar:lPremio de la Crítica española per Un millón de vacas (1990), el Premio de la Crítica en Gallego per En salvaje compañía (1994), el Premio Nacional de Narrativa per ¿Qué me quieres, amor? (1996), el Premio de la Crítica española per El lápiz del carpintero (1998) y el Premio Nacional de la Crítica en Gallego per Los libros arden mal (2006), Libro del Año por los Libreros de Madrid. A l’any  2012, Todo es silencio (2010), va ser  finalista del Premio Hammett de novel·la negra.   Algunes de les seves obres a més del premis que hem esmentat   han tingut un notable ressò per la seva sensibilitat  i per elevar a categoria  les anècdotes de la vida quotidiana de la gent corrent. Només cal recorda El Lápiz del carpintero o Todo es silencio de les que se’n han fet versions cinematogràfiques

Las voces bajas és un interessant conjunt de narracions en els que es posa de manifest el record de la infància i l’evolució cap a al maduresa del propi autor.Ficcionar la realitat , la visió retrospectiva dels moments màgics que viuen els infants i com van descobrint la mateixa vida amb els moments feliços i els grans drames que a vegades acompanyen la mateixa vida.Una mena d’ autobiografia des del record barrejat amb la consideració dels seus entorns com uns territoris per explorar i donar-les-hi categoria literària. El retrat humà, la mostra de l’estima cap a els personatges familiars ,o no, del relator denoten una gran humanitat i una voluntat  de situar en la història el seus protagonistes de cada moment, des de la més tendra infància, amb el paper del pare, o els mestres fins la primera feina com a periodista del protagonista. Un recorregut memorialístic carregat d’humanitat estima i també de dolor.

 Rivas és un incontestable autor  que sobre la realitat ens explica històries de gran valor humà i de gran valor col·lectiu. Escrita en un llenguatge entenedor i amb els girs propis de la seva llengua.Possiblement Rivas ens explica la història del dia a dia , d’una Galícia que queda en el record de la seva generació, una Galícia que ja no que existeix només en el record i en el cor d’alguns

Llibre també de sensacions i d’emocions. La presència permanent de la germana morta, la infància i l’adolescència com a mons perduts i que només  retornen des de la tendresa de la narració.

Altament recomanable per endinsar-nos en una excel·lent literatura.

De paraules

Desembre 22, 2012

 

 Gestos i paraules.

 La visita que el President Hollande està fent  Algèria ha estat qualificat d’històrica.

Es compleixen ara 50 anys del conflicte de descolonització. Una guerra dura i bruta. Una guerra que va portar a situacions ni desitjades ni imaginades. Matances indiscriminades, intent de  cop d’estat  a França, massiva arribada d’ antic colons , els “pieds noirs”, a França, el tracte gairebé  d’exclusió  dels algerians que van servir a l’exèrcit francès´… En fi un seguit de circumstàncies que la mateixa França sembla que va voler oblidar i amagar durant molts anys.Les paraules d’Hollande són prou evidents : “ Cal dir la veritat sobre el passat. La veritat sobre al colonització, sobre al guerra, sobre al memòria. Però el passat  no ha d’impedir  treballar pel futur”.

Ara calen gestos que tanquin aquest període de cinquanta anys, pronunciar un discurs a les cambres de representants algerians ho és, cal però que hi hagi la voluntat de passar pàgina reconeixement els errors i esser constructiu de cara l futur.

Hem conegut per la història la guerra algeriana i hem llegit posicionaments diversos com el desencontre i enfrontament intel·lectual entre Camus i Sartre que són el paradigma d’una societat dividida davant el conflicte  i molt més recentment les novel·les de Bezsonoff La Presonera d’Alger o la molt més recent ,encara ,L’Art francès de la Guerra , d’Alexis Jenni    ens han posat de manifest les malvestats i brutalitats  de l’enfrontament entre la colònia i la metròpoli i que encara queda molt per aclarir sobre un conflicte que sempre s’ha volgut difuminar.

Les paraules i gestos d’Hollande possiblement comencin a posar llum a masses ombres cinquanta anys més tard ,  – el nostre país encara ens ho deu- i a palesar la necessitat de mirar el futur i fer-ho  possible perquè  el passar sigui ben clar.

Paraules i gestos doncs  per agrair.

 Paraules que sonen estranyes .

 Quedo sincerament sorprès quan llegeixo al Diari de  Vilanova les paraules del nou diputat de les CUP Quim Arrufat tot valorant el resultat de les darreres eleccions al Parlament a  Vilanova. Ho resumeix dient : “ Som 18.000 sobiranistes contra 11.000 espanyolistes”.

O blanc o negre?

“Contra” ? quin sentit li vol donar a la paraula?

No hi matisos , que són els que fan realment la política com instrument de convenciment i transformació.

Puc afirmar que en les darreres eleccions hi va haver votants de les CUP sense cap voluntat de votar per  d’anar contra res ni ningú sinó a favor d’una transformació social i també de donar suport a  les noves i fresques maneres de fer política.Aquesta expressió, gairebé una declaració de confrontació d’uns  “istes” no diu gaire a favor d’aquestes noves maneres. Caure en el frontisme es renunciar a una transversalitat enriquidora  i necessària en aquets moments.

 

L’oposició.

Desembre 21, 2012

 

 

Signat l’anomenat “pacte per la llibertat” el paper de l’oposició ja té sentit.

Fins el moment de la signatura la majoria de partits de l’oposició estaven amatents per veure si en algun moment els tocava ballar o/i entrar en negociacions. Ara ja no.I com bona oposició ja han volgut devaluar el pacte de governabilitat  en els dos aspectes , el nacional, retraient els signataris que vulguin apropiar-se del dret a decidir i voler tenir-ne el monopoli i l’exclusiva i  en segon lloc posant en dubte que els acords econòmics serveixin de veritat per sortir de la crisi.Mas i el mateix Junqueres  demanen a la resta de partits que es sumin al procés i aquests els hi  diuen que s’ho facin mirar  , que aquest era un procés que calia compartir amb tothom i no a sumar-se  al que dos partits han pactat. Malament! I naturalment ja comencen a assenyalar que ERC serà còmplice de les retallades i sorprèn escoltar Junqueres que ell continuarà denunciant les retallades que faci el govern  i naturalment , ho justifica perquè les retallades  venen de Madrid. Ostres noi! quina finor política.

Hagués estat bé que en la pacte s’hagués fet un esforç per retornar a  l’escola  pública aquells elements que se li han sostret amb la pèrdua de qualitat. Amb un ambigu :Defensar el sistema educatiu català i de la immersió lingüística com un pilar fonamental de la societat catalana.,” Després en una altre punt també ambiguament redactat  no queda gens clar el  voler recupera les condicions de l’escola pública , sacsejada per les retallades , que si que són ideològiques, malgrat el que digui Junqueras..Hagués estat bé que en matèria de sanitat – de l’euro per recepta tampoc sembla que desapareixerà a no ser perquè així ho dictamini el Constitucional-, només es parla d’avaluar i el pacte i es despatxa amb un genèric “Garantir que tota la ciutadania tingui dret i accés a l’assistència sanitària pública”–  i més enllà de l’euro  no queda gens clar que no s’aturin algunes mesures que també s’han pres contra el serveis públic. Alguna mesura clara contra l’atur, per exemple .En fi no sembla que aquets siguin temes que hagin interessat en l’acord per la governabilitat. I crec que són mesures que haurien d’estar en una agenda d’un partit d’esquerres. Més claredat en aspectes socials

Les retallades en bona part són ideològiques malgrat ara sembla que es vulgui dissimular i ben segur que l’oposició, com és la seva feina, intentaran denunciar la situació i la poca concreció del pacte en aquest aspectes.

De moment l’oposició ja ha signat la petició de seguiment de les Comissions d’Investigació sobre sanitat i les Caixes d’Estalvis, ERC no ha signat però s’ha compromès ha donar-hi suport. A l’hora de la veritat veure’m quin matisos hi posen.

Tampoc l’oposició no es homogènia i per tant veure’m com cadascú juga les  seves cartes i amb l’ambigua posició d’ERC algú haurà d’agafar el lideratge real de l’oposició.  

P.S.

 Si avui la llegenda urbana que de segona el calendari Maia s’acaba el món es certa serà realment descoratjador, desastrós i del tot inútil pel Pacte. Tants anys preparant-ho i es fa el dia bans de que  mon s’acabi. Osti! quina frustració nacional ;acabat de signar el pacte aquets no es pot complir. En fi, demà , si el món  no s’ha acabat en seguirem parlant!!