Archive for gener de 2013

La polèmica d’aquest any.

gener 31, 2013

En el moment en que a Vilanova s’ensuma el temps de Carnaval , alguna polèmica es desferma, per després apaivagar-se i a esperar l’any vinent i una altra oportuna  polèmica .Sempre , que jo recordi, s’ha parlat de la crisi del Carnaval. Enguany la polèmica i la possible línia vermella tolerable per part de l’autoritat  està en els nivells d’alcohol que consumeixen els participants.

Fa anys el gran debat eren els mascarots incontrolats que, amb una carota de mona i una granota blava , tiraven aigua amb aquelles ampolles amb esprai. Es va coincidir que eren un perill per l’arrivo del  Carnestoltes, mentre, però, ja al  final  de la desfilada  passava el cotxe escombra recollint a adolescents i adults que  anaven engatats, però el problema era l’incontrolat que ruixava al respectable públic i desmereixia la benvinguda  a sa Majestat .

 Després la polèmica la va portar al tema de l’escàs  contingut crític de l’arrivo i es menystenia  (amb tota la raó naturalment )i ,encara es fa, a les carrosses que imiten les rues brasileres o a les desfilades sitgetanes., mentre això és produïa l’índex etílic es mantenia, gairebé com sempre o pujava unes dècimes.

 Després es va demonitzar el Vidalot per algunes actituds de quatre descerebrats que entenien que molestar el públic era apallissar-los amb els espolsadors … No sé si eren els mateixos que de matinada  o ja aclarint el dia els podies trobar ajaguts a les parets de l’envelat o fent unes sigues–sagues dignes d’un eslàlom urbà anat de paret a paret del carrer. Això sí mantenint la dignitat. 

La polèmica d’enguany neix quan sembla que hi ha entitats que com a reclam i estímul  per participar en la desfilada de l’Arrivo és el subministrament d’alcohol ( de garrafa segurament) a dojo i de gorra per tothom que s’apunti a l’entitat. Sembla que aquesta manera d’enrolar a la gent no agrada massa i diuen que es prendran mesures per evitar el consum excessiu i per descomptat  als menors – cosa que és d’agrair- , però cal recordar que quan en alguns indrets s’ha volgut aplicar aquesta mena de “llei seca” encara ha estat pitjor. Recordis si no , que quan es prohibir la venda d’alcohol als camps d’esports,  davant del camp de futbol hi aparcava una furgoneta i s’obria el negoci,  es venia i servia l’alcohol a dojo i a un preu assequible. Quan hi ha prohibicions l’enginy es dispara i es poden trobar mil i una solucions per seguir consumint.

No es tracta d’elogiar ni generalitzar  allò de que a mi m’agrada tot el que està prohibit sinó pensar que al mig del Carnaval caldria no màniga ample, senzillament confiar amb els sentit de  les persones i vetllar perquè es dintre de la rauxa imperi el seny.

 Cada cap de setmana i dies assenyalats hi ha borratxeres a dojo.

Polèmica servida, Carnaval a punt.

Anuncis

A cops de manifest.

gener 30, 2013

Rebo per vies completament diferents però totes des del PSC els dos manifestos , el primer el que dóna suport al cincs diputats que no van votar  la resolució del parlament sobre el “dret a decidir” , és un manifest suposo que preparat ja abans de que es produís el fet i ,a més, alguns dels mateixos diputats el signen, es donen suport a si mateixos – nomes faltaria- i per altra banda rebo el document  “Decidim junts” que es considera una declaració  un manifest de suport a l’actual direcció i al mateix Pere Navarro.

Així estem, llençant-nos documents  que de la lectura d’ambdós tampoc es pot desprendre massa baralla més que l’habitual . Així estem ,a veure qui fa la llista més llarga d’adherents a cada manifest i per tant qui té més signatures.

Realment preocupant , però la realitat del país hauria de fer que la preocupació fos molt més gran per la situació de la nostra societat que està a punt d’una explosió social que, si no som capaços d’aturar ,serà un desgavell de dimensions enormes i una fractura de la cohesió ,potser irreparable.

 Cert és que abans de poder treballar pels altres cal aclarir-se del que fem i que volem, Tancar divisions, allunyar-se dels personalismes “vedettistes” i del tancament en banda a qualsevol canvi i resituar-se necessàriament davant la nova situació política i, per damunt de tot, cal alliberar-se d’una vegada per totes d’aquesta submissió  gairebé malaltissa dels socialisme espanyol., amb el que caldrà col·laborar però de tu a   tu i sense cap mena més de lligam que el de les idees i el afinitat comuns.

 L’executiva ha decidit ratificar el reglament i posar la multa que correspongui , passar pàgina – i tancar en fals , per descomptat-  i avançar cap a aquesta mena de convenció oberta a on es recullin les opinions i propostes de la ciutadania per tornar a situar al PSC en la centralitat política del País. No sé si la direcció actual té capacitat per gestionar els canvis que necessita el PSC , ni tampoc se ,de moment, si aquest passar pàgina no serà una manera de guanyar temps i apostar per una batalla  més ideològica – i naturalment entre persones-  al sí dels debats de la convenció que surti de veritat el que vol la militància.

 Mentre els documents de suports van sumant signatures. No hi trobaran la meva  – que tampoc té cap pes  ni interès- no combrego amb al direcció , és més crec que ja hauria d’haver propiciat un Congrés extraordinari després dels resultats, combregaria més amb els postulats del no votants, però em mereixen poca confiança política – res de personals , quedi clar-  vist els itineraris politics que han seguit i algunes de les seves actuacions.

Identitat i corrupció.

 Ara és a Lloret a on s’escampa la sospita sobre alguns representants públics , sobre un ex-alcalde que és ,a  més, diputat de CiU al Parlament. Algunes veus, poques potser, però insistents assenyalen que qualsevol cas que aixequi sospites – que caldrà confirmar i provar naturalment-  en el àmbit governamentals o de determinats partits es considerin ,sense cap mena de matís, un atac a Catalunya. El comentaris no són els mateixos quan els possibles imputats són d’altres partits com és el cas Mercuri i l’alcalde Sabadell. En aquets cas no ho podem entendre també com una atac a Catalunya i al procés sobiranista?. És el cas el tresorer del PP un atac a Espanya?. La veritat és que si el diner no té fronteres la corrupció tampoc. I sense negar que en alguns mitjans hi ha una certa fixació obsessiva però maldestre contra el país   tampoc és pot generalitzar i intentar minimitzar les corrupteles en nom del país i el seu procés per decidir.

Per Font-rubí la Serra del Bolet

gener 29, 2013

Magnifica caminada per les contrades de l’Alt Penedès amb visita a les mítiques Coves del Bolet i amb un recorregut per la carena de la serra del mateix nom que ens dóna unes vistes magnífiques a la plana penedesenca i la vall de Mediona.

 Sortida des de Font-rubí  des del peu de l’església i de la casa de Colònies . Aquesta Casa de colònies va albergar fa anys i fins fa relativament poc les colònies,primer del Moviment Juvenil ,a finals dels anys 60 i posteriors i després pels diversos centres d’Esplai de la Geltrú. L’antiga rectoria té una llarga història doncs per la ciutat de Vilanova i del seus moviments d’esplai. Personalment vaig fer de monitor diversos anys i també de cuiner en altres tongades de colònies a la rectoria de Font-rubí, records doncs que  es fan presents en la mateixa casa i poble i en el recorregut , ja que anar a  les coves o al Coll de la Barraca eren sortides clàssiques d’aquelles tandes de colònies. Crec que en aquell moments les colònies del Moviment juvenil van marcar un pauta molt més oberta en la concepció de l’esplai que fins el moment hi havia. Però això són figues d’un altre paner……

 Sortim doncs de l’església de Sant Pere i Sant Feliu cap a Mas Vallet el camí va entre bosc planejant  i anem deixant diversos camins que pugen des de la vall. El camí va guanyant alçada i hi ha unes vistes excel·lents de la plana, tot i que encara hi ha bromes i els núvols alts amb alguna escletxa de sol no ens dona el cromatisme divers que si fos un dia assolellat del tot tindríem.

 Anem seguint la pista i els senyals que ens portaran a Bolet, deixem diverses “mulasses “ de bella estructura i també algunes runes d’antigues masies. Veiem al fons el nucli de l’Avellà . Seguim per la pista entre bocs i alguns conreus fins arribar a una Masia força gran Can Bolet que segons esmenten el en llibre A peu per l’Alt Penedès, d’en Joan Raventós ja estava documentada al 1300.

Arribem al les Font de Conilles – el record dels dinars amb els nens i nenes de Font-rubí dinant quant  anàvem a  Bolet es fa present- i parem a esmorzar. L’indret és fantàstic per fer-hi parada i recuperar forces, la font raja força, ha plogut força en les darreres setmanes. Una taula i un pedrís permeten una estada còmode , però tot plegat és veu un pèl deteriorat , segurament tampoc hi ha cap manteniment …..

 Després de l’aturada reprenem el camí i tornarem a baixar , anem perdent alçada fins arribar a les coves del Bolet. Potser la cova més coneguda del territori, s’hi ha trobat restes de ceràmica i també al voltant de la cova hi ha forces llegendes i històries d’”encantades” pròpies de tantes coves. No ens hi aturem aquest cop, un grup nombrós de ciclistes gairebé ocupen tot l’espai disponible. Seguim doncs per un camí entre bosc  ben arbrat. Seguim baixant fins al camí de Valldellós que en començar la pujada el deixem en el punt senyalitzat que ens portarà  cap el coll de la Barraca.

 Després d’uns quants revolts de pujada sostinguda arriben al camí carener, cruïlla que segons al direcció que agafem ens portaria a Mediona o a dalt la serra del Bolet. Nosaltres seguim cap el capdamunt de la serra, el camí va baixant i pujant seguin el perfil de la carena. Deixem el camí que ens tornaria fins a mas Bolet i després del darrer esforç arribem dalt la Serra  del Bolet. Una vista espectacular. Montserrat retallat a la nostra espatlla, al final la serralada pirinenca ben blanca de neu. La vall de Mediona i l’Anoia al fons. Bona vista també del Castell i Santuari del Foix Seguim per l’altiplà paral·lelament a una línia elèctrica , al cap d’uns centenars de  metres girem a l’esquerra i tornem a endinsar-nos al bosc i el camí va descendint fins el coll de la Barraca, nucli i cruïlla de termes municipals i comarcal entre L’Alt Penedès i l’Anoia. Espai residencial d’antigues masies, avui , la majoria segones residències està  molt ben arranjat. Es té noticia del lloc des de l’any 1000 i està en el camí per anar fins la Llacuna 

 Seguim un camí ample en direcció a Font-rubí, deixem a la nostra dreta la Font del Llinars ( algun cotxe carregant garrafes, un clàssic ) i passem també per sota del Castellot, antic castell de Font-rubí;entrem al nucli a on hi torna a haver-hi activitat humana i els horts propers es veuen treballats.

Les fotos de rigor a les escales de la Casa de Colònies – encara en podria trobar alguna de fa quaranta anys o més- i final de l’excursió.

Bona sortida per uns paratges que malgrat la proximitat poc coneguts però molt ben senyalitzats ( amb un teranyina àmplia i molt estesa de recorreguts)  i amb una riquesa de vegetació notable.

Recomanable per  passar una bona estona en mig de la  natura. 

 

 

 

 

El front pressupostari

gener 28, 2013

 Vivim  moments d’una convulsió extrema i calen mesures urgents per pal·liar les conseqüències d’aquesta convulsió, i vivim també sota el rebombori permanent sobre el nostre dret a decidir que ja cansa. Però la realitat mana i la realitat és que cal aprovar els pressupostos de l’ajuntament perquè la ciutat funcioni, pugui seguir funcionant en la seva quotidianitat diversa , complexa i difícil sempre i ,encara més,  pel moment que vivim. Hi ha qui diu i ,potser té raó, que sense uns pressupostos la ciutat podria seguir funcionat des d’una òptica del treball de gestió, al marge de les normatives, però seguirem pagant  els impostos i es seguiran prestant el serveis. Però els qui defensem que els ajuntaments són, a més d’administracions ,òrgans de decisió política i de contrast de projectes és evident que el pressupost és l’instrument més necessari per fer funcionar la ciutat, però també per seguir fent i transformant-la. Els pressupostos, més enllà de les xifres fredes, són la constatació numèrica de les voluntats polítiques del govern.

 I la nostra ciutat està governada per una minoria, la de CiU, i amb un oposició majoritària. El funcionament ja l’hem pogut veure en els debats i reflexions , el govern planteja unes taxes, l’oposició les rebutja en la seva gran part i cal que el govern rectifiqui alguns aspectes .Presenta una nova proposta que, fruit de les abstencions – per diversos motius-  del grups de l’oposició, queden aprovades i per tant ja hi ha una base per seguir bastint el pressupost. L’oposició sempre en el debat pressupostari i, sobretot ara que la situació requereix filar molt prim ,intenta situar les seves propostes i a  intentar que no hi hagi la percepció de que posa pals  a les rodes o que no deixa que la ciutat pugui funcionar bloquejant les propostes del govern. Escenificat el procés , naturalment, hi ha les lamentacions del corresponent regidor d’hisenda al·legant que com que no han pogut apujar les taxes caldrà retallar i com que no s’han pogut vendre els empreses municipals doncs que caldrà recórrer als préstecs.   

 El govern ja sap que recaptarà per les taxes, el govern ja sap quina serà la despesa de personal , després del acords a que ha arribat amb el personal, l’acceptació de retallades profundes per mantenir els llocs de treball. Que entenen els sindicats  per “tots” els llocs de treball?  Que entén el govern per pèrdua de llocs de treball. Perquè ja hem vist que ha passat amb el servei de neteja : Ignorava el govern que retallant la partida de  la contracta de la neteja es mantindrien els llocs de treball? No crec que siguin tant il·lusos, sinó que han estat còmplices de la voluntat de retallar als treballadors i treballadores , perquè desprès de la negociació les treballadores perdran complements , es reduiran alguns llocs de treball i seguirà l’empresa amb la concessió sense saber si retalla el seu marge de benefici. Que els hi preguntin als treballadors dels centres cívics com han acabat , perdent una part substanciosa del sou. Aquest és l’acord?.

El govern haurà d’especular sobre els altres possibles ingressos que tindrà en funció de si es recupera o augmenta la recaptació o si segueix baixant com en els darrers anys, l’aportació de la Generalitat , si paga ,clar, de la Diputació que ja estan fixats i de l’Estat.Per  tant, el nivell d’ingressos està prou definit amb possibles i lògics marges d’errors.

 La depesa en els capítols més important com ja hem dit : personal , contractes de serveis i càrrega  financera , també estan definides, cal saber doncs quin és el marge de disposició que ,sense conèixer les xifres amb exactitud, suposem que serà més aviat minso i per tant amb noves tisorades en aquelles partides que encara resisteixin una nova podada.

 És hora de presentar el pressupost i per tant .al nostre entendre, l’hora de presentar quins objectius polítics hi ha darrera dels mateixos, més enllà de que l’alcaldessa  valori molt positivament les renúncies – quin remei!!-  dels treballadors i que no hi hagi acomiadament en la neteja – que la seva política ha propiciat- és necessari saber la concreció política  . Cal contrastar les xifres  amb el pla de mandat que  van presentar i concretar els objectius d’enguany  per poder comprovar després si la seva acció política ha estat coherent amb allò que van presentar com a document d’acció de govern..

 En el moment de la presentació del pla de Mandat el vàrem qualificar , valorant-lo com a  document,  de difús i inconcret i difícilment avaluable,  – com la majoria dels plans de mandat- i ara es fa difícil entreveure en el pressupost que d’entrada anuncia el govern  – quin al serà el final ja ho veurem- quin objectius plasmats en el Pla de mandat del govern es planteja per l’exercici d’aquets any.

La voluntat del govern es aprovar els comptes la propera setmana. Caldrà doncs prémer l’accelerador ja que ben segur que l’oposició no li posarà legítimament i lògicament fàcil si les xifres no són del seu grat. Hi ha alternatives possible segurament.. …

Atens a la jugada. I seguirà….

Publicat a l’Eix Diari. 28.01.13

 

Territori i estratègies

gener 27, 2013

El desembre del 2002, en celebrar-se el desè aniversari de l’obertura de L’autopista, Aucat va publicar el llibre de Pere Lleonart i Àlvar Garola,  “El Garraf una reflexió estratègica”. El llibre posava a l’abast de les administracions i de la ciutadania un seguit  d’elements bàsics sobre els quals bastir un futur col·lectiu. L’horitzó que es marcava aquells estudi es situava en el 2016. Era un treball que va polsar l’opinió de les forces econòmiques i socials, del món de la cultura i òbviament dels representants de les institucions i administracions. Fa deu anys el Garraf estava en un moment expansiu, amb uns creixements potents i amb unes perspectives que feien preveure , amb una certa dosi de prudència, un futur bo, tot i que , cal dir també, que   algunes, poques certament,  de les persones entrevistades mostraven opinions pessimistes i malauradament el temps els ha donar la raó.

Just uns mesos després es presentava el treball  “Estratègies per al Garraf, 2003-2011”, era la redefinició de l’inicial , una dotzena d’anys més tard, i  primer pla estratègic del Garraf de l’any 1991. El treball va ser dirigit pel Dr. Joaquim Clua  del Centre de Polítiques de  Sòl i Valoracions i va comptar amb les aportacions de professionals de l’àmbit econòmic i urbanístic així com les aportacions de diverses persones  a través de diverses taules de debat i amb un seguit de col·laboracions que van ser publicades al Diari de  Vilanova. El llavors Conseller de Promoció Econòmica del Consell Comarcal del Garraf, el Sr. Joan Benet, escrivia en el pròleg , fent referència a la publicació del llibre i les aportacions rebudes i també al llibre de  Lleonart: “ Com es pot veure, doncs,  l’ interès en el pensament sobre el territori forma part de la tradició pròpia del Consell Comarcal del Garraf des dels seus inicis …”

 Possiblement cap dels analistes que van confeccionar el Pla Estratègic i treballs posteriors intuïen que la crisi ens sacsejaria de manera tan forta i profunda. Els índex d’atur de la nostra comarca està entre els més alts de Catalunya, la destrucció del teixit empresarial, estructuralment feble sempre,  ha deixat un buit prou important, el sector primari pesa encara poc però resisteix, la nostra mitjana indústria es manté sota mínims amb aturades temporals o a baix rendiment  quan no amb “eros” i recessions contractuals importants, i els serveis encara mantenen, encara que sigui estacionalment un, cert nivell. Però en general cal dir que ni les previsions ni les voluntat han esdevingut les certeses necessàries, aquelles ja antigues estratègies han quedat obsoletes i amb uns plantejaments , ben segur,  impossibles de reciclar. El nou temps , desprès de la crisi, no serà l’escenari hipotètic que plantejaven els estrategs en el seu moment .

 Però dit això cal dir que, tampoc  aquella voluntat que es manifestava i s’afirmava  fa temps en que  en el pensament del Consell Comarcal hi havia el tema estratègic del territori, s’ha complert .Sembla que en aquest darrers anys tampoc s’ha manifestat excessivament la  disposició a treballar en pensar com i de quina manera, no sols sortirem de la crisi, sinó com ho farem i amb quines opcions de seguir batallant per mantenir la cohesió necessària per poder evitar encara més fractura social  de la que comença a intuir-se. A aquesta no activació de recursos estratègics compartits cal afegir-hi l’aturada, també inexplicable ,del planejament urbanístic conjunt que, des la Generalitat hi havia compromís de fer. Aquestes realitats afebleixen el territori i les seves oportunitats i no posen en primera línia les potencialitats que hi ha i que són necessàries exposar-les per ser  lleialment  competitius respecte a altres territoris.

Possiblement no són temps en que es puguin fer grans despeses productives en la proximitat, però possiblement és el moment de posar en actiu tota la possibilitat de reflexió,de pensament ,d’idees que ens ajudin a definir el futur post-crisi del nostre territori amb els canvis que això comportarà. I naturalment no només cal fer una definició  de futur sinó posar els instruments des  de l’administració ,però també des de la societat estructurada per fer possible aquest canvis i aquestes orientacions. Es tracta de fer atraient el territori tant per l’activitat econòmica com per l’activitat humana i social.

 Llegeixo en el Pla d’actuació comarcal 2011-2015 del Consell Comarcal del Garraf. : Pla estratègic del Garraf :El Consell Comarcal del Garraf es planteja dins aquesta legislatura fer nous passos en relació al Debat Estratègic del Garraf. Després de la creació de l’Agència de Desenvolupament Econòmic (NODE Garraf), el Consell impulsarà una reflexió comarcal basada en altres elements estratègics de desenvolupament del territori com l’ordenació territorial i la mobilitat i les polítiques socials en sentit ampli, identificant cada un d’aquests àmbits com a agents de desenvolupament econòmic i de millora de la qualitat de vida.

Aquesta afirmació sembla voler revalidar  i reprendre el que es deia fa deu anys, de la voluntat permanent del Consell de treballar en l’estratègia de futur. De la creació de NODE , tinc els meus dubtes que hagi estat un instrument realment  eficaç vista la seva nòmina de treballs i  a plantejar estratègia . Vist el document criem que  hi ha disposició i potser seria hora de posar fil a l’agulla de debò, fer un primer planteig de com es vol encarar el debat estratègic que tingui viabilitat  real i tingui també la necessària credibilitat de les que, a vegades, aquests treballs estan mancat.

 I l’estratègia ens hauria d’ajudar a l’aprofitament dels recursos , potencialitats i capacitat de canvi del territori amb l’objectiu , crec que compartir,de reequilibrar el territori i distribuir la riquesa  per garantir i blindar al cohesió social.

Cal que algú ho lideri amb claredat i amb convicció i cal que cap altre institució o administració hi posi pals a les rodes. En temps com els  d’ara, amb enormes dificultats i incerteses,  treballar plegats és sens dubte molt rendible socialment i econòmica.

Si ha de ser el Consell  Comarcal, tal i com es desprèn del seu compromís de mandat, cal que s’espavili ( potser està tot molt avançat i no es coneix prou), ja som al 2013 i els processos estratègics no son ni senzills ni ràpids, i  que no ens passés que  els Consells en la reforma de l’administració pendent i urgent desapareguessin  i ens quedéssim a mig fer i amb un pam de nas.

 Publicat al Diari de Vilanova el dia 26.01.13

La Baixada de Sant Pau.

gener 26, 2013

Totes les festes majors tenen algun acte que les defineix . A Ribes , la festa major d’hivern, té com acte més representatiu la pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau.
Una llarga cercavila dels balls populars ribetants que van, junt amb les autoritats, fins a l’ermita per assistir a l’ofici. L’ermita, està situada a les afores de la vila en direcció Canyelles, aquets fet potencia la singularitat i peculiaritat del recorregut sobretot en el tram del camí de pujada pròpiament dit, el converteix en un espectable tradicional que té molta força simbòlica. La pujada final amb algunes rampes prou empinades amb els balls dansant i pujant amb certa dificultat són realment unes escenes d’una singularitat notable.

Feia molts anys que no hi anava, potser m’hauria de remuntar una vintena d’anys, ben bé ,anant-hi amb l’escola, portant-hi alguna classe perquè veissin la festa . Hi estàvem tot el dia i algun cop , si el temps no acompanya, ens deixaven l’envelat per dinar. Van ser forces anys fent-hi presència . Avui al despatx de direcció de l’escola Llebetx encara hi ah un Drac de tres caps, del drac emblemàtic de Ribes que ens va regalar l’ajuntament de la vila com a reconeixement a la nostra constància d’assistència a la festa .

Avui hi he tornat. Hem pujat fis l’era de l’ermita seguint els balls de bastons ( m’ha semblat que ni havia molts més que anys enrere, també de diables ) la gernació esperava l’arribada dels darrers balls, l’ofici ja havia començat i hem pogut veure de prop els gengants , els nans i també i naturalment el drac de tres caps, peça fonamenta dels entremesos ribetans.
Per recuperar forces es pot menjar un “sabre” de Sant Pau sucat amb xocolata desfeta.

Deixem l’ermita i seguim fins l’entrada sobre el pont de la Riera de Jafra esperem el seguici. L’espetec dels trons i les carretilles ens indica que la cercavila ja ha començat, prèviament però els afeccionats de Ribes han bastir, com fa anys, un pilar de salutació. La “baixada” és una corrua de gent que barrejada amb el balls va fent cap a la Plaça de la Vila, els balls altre cop en un ball ,gairebé sense pauses, proclamem la festa en un matí ben assolellat de gener.

Alguns breus llegint els diaris i escoltant la ràdio

gener 25, 2013

Educació:

“Francia salva de la austeridad a la escuela y recluta 60.000 profesores”. Aquest titular el diari El País  es prou significatiu de la voluntat del President Hollande de tornar a situar l’escola pública francesa, un dels pilars del republicanisme , a la  posició on estava situada abans del les politiques de retallades que els governs liberals de  Sarkozy hi van fer.L’aposta per l’educació és clau pel projecte d’Hollande  com una amera de combatre les conseqüències de la crisi i sobretot oferir una educació de qualitat que fomenti el coneixement i també els actituds cíviques.Podríem prendre com exemple el procés de la nova llei per la refundació de l’Escola Pública que promou el govern fiancés. Amb les diferències que hi ha i amb algunes discrepàncies sobre alguns aspectes lingüístics cal dir que l’opció d’apostar per l’educació i preserva-la l’austeritat general.

 Faria bé la Consellera Rigau ( sense voler donar cap consell  , sembla  que no li calen) de seguir el model de enfortir l’escola pública com a garantia d’un futur carregat d’oportunitats i fugir de les costant retallades que cada cop desvirtuen més el model d’escola pública catalana que tant va costar d’aconseguir.  .

 Cartes.

El gènere epistolar és un gènere que té notables protagonistes. El carteig entre literats o entre politics  o simplement la correspondència de persones amb una certa projecció pública han generat forces pàgines interessant. La carta té una solemnitat prou important. Deixar per escrit el pensament i la posició és un document pel futur, pe saber la posició i el paper que un hom pot haver jugat en fets concerts o en l’ideari que es professa i es defensa.La carta  a tall d’article,  que ahir Josep Maria Fonalleras publicava a la seva columna del diari El Periódico és notabilísima i contundent.

Veieu , si no és així.

 Carta al PSC.

Un militant que encara creiés en «els més elementals principis socialistes», com va escriure ahir Joaquim Nadal, en els «valors fundacionals» del PSC, un militant que hagués llegit les declaracions que va fer Montserrat Tura («mai un primer secretari havia trencat tants ponts construïts per integrar el pensament progressista i catalanista»), un militant així, doncs, hauria pogut adreçar, després de la votació d’ahir al Parlament, la següent carta al carrer Nicaragua.

 «Benvolgut company Pere Navarro, reconec que estic desolat davant la posició del partit en relació amb la sobirania de Catalunya. En unes hores tan amargues, només vull imaginar què haurien votat, en una circumstància històrica com aquesta, persones que han ajudat a construir una ideologia i un país. Penso en ells, en la seva lluita, en les seves reflexions, en la seva defensa d’una Catalunya amb drets i dignitat. Penso, per exemple, en Just Manuel Casero (que venia d’Extremadura), en Rafael Campalans (que va deixar el PSOE i va fundar la Unió Socialista de Catalunya, abans de la guerra), en Cirici Pellicer, en Miquel Gayolà, en l’abrandat pare Llimona, en Oriol Martorell, en Marta Mata. Recordo Josep Pallach, és clar, i Serra i Moret i Ernest Lluch. No et demanava que votéssiu a favor de la independència –d’això ja en parlarem– però sí a favor de la història. Res més. Una cordial salutació». Això hauria escrit,  aquest militant.

 En fi jo ja no cal que l’escrigui Fonalleras ja ho ha fet per mi i molt millor del que jo hagués pogut escriure.

 Reflexió

Jordi Basté li pregunta a  Joan Ignasi Elena ,un dels cincs diputats socialistes que no votar en la Resolució sobre el dret a decidir, si creia que la direcció del PSC els expulsaria .La resposta d’Elena va ser rotunda: No.

I naturalment serà així, el portaveu del GSP , el sr. Lucena, a preguntes del mateix periodista tampoc sabia dir , poc abans de la resposta d’Elena , les conseqüències punitives pels cinc  diputats fins que no es reunissin els òrgans competents del partit.

Després de Joan Ignasi Elena entra en el mateix programa telefònicament  Marina Geli i justifica el seu “no vot” al·legant que representa a tot un seguit de militants que no estaven a favor de votar en contra. Això és molt suposar. És atorgar-se una representació gratuïtament  Tant Elena com Geli va ser escollits en una llista global i no en una llista oberta – i això s’hauria de resoldre-  i per tant es fa difícil saber  a qui representa cada diputat individualment si el vot va ser a un a llista tancada

 Crec que la posició dels diputats que no han votat és lloable i que van ser valents, i els felicito  , però dit això jo crec que haurien de renunciar al seu escó o  com a mínim posar-lo a disposició de la direcció – potser ja ho han fet-  per ser versemblants en la seva acció i respectuosos amb el mateix grup i amb el procediment electoral que, malgrat ens pesi, avui encara tenim.

A l’altra riba.

gener 24, 2013

Escoltava en la tertúlia del Món a RAC 1 un debat entre un dels habituals tertulians Toni Comin, ex diputat del PSC i el primer secretari del mateix partit Pere Navarro, i em va agradar molt la imatge que posava Comin sobre el que passaria si el PSC no votés a favor de la declaració del dret a decidir al Parlament. Comin deia hi ah dues ribes, la dels partits de l’Assembla de Catalunya amb una tradició de defensa del país i altres i el PSC hauria d’estar entre els primers a la riba dels que seguien per defensar la construcció del país i a més afirmava amb tota la raó, crec , que de votar no, el PSC cometria l’error més greu de la seva història política.

L’escull sembla ser que el PSC – o alguna part del PSC- no traga amb això de que Catalunya és “subjecte polític i jurídic sobirà”. I reclama que la consulta es faci sense violentar el marc legal existent. Marc legal que , per altra banda, hem vist que ha estat violentat les vegades que ha calgut pel govern de l’estat. Sembla bé que no es vulgui fer el mateix però per altra banda hi ha un moment en que el marc legal xoca amb la legitimitat democràtica que pot tenir una manifestació dels representats de la ciutadania de Catalunya i en conseqüència la superació del marc legal sigui per la seva modificació, sigui per un marc legal més ampli és el que s’espera. Defensar la sobirania no és defensar a priori la independència. En tot cas exercir la sobirania és posterior i això és pot fer o bé, optant per la independència , o bé fer-ho per la dependència en el grau i nivell que es vulgui.

No votar la proposta de resolució, anar de companys del PP i C’s – i sabent que els matisos són importants, aquest matisos no són els que prevaldran- crec que és un error estratègic i que ens passarà factura a la curta i a la llarga, sobretot perquè el PSC hauria d’haver donat un vot positiu crític – com han fet altres- i com que tot plegat és l’inici d’un procés el PSC pot presentar batalla a favor dels seus plantejaments perfectament. Res en el vot positiu negava la possibilitat de defensar la posició de defensar davant la ciutadania l’opció federal. Costarà a partir d’ara, per molta gent ,seguir creient que la posició del PSC estigui en una posició de centralitat .Lamentablement hem consumat un error tant evident que haurem de pagar un alt preu.

La benvinguda a la riba negativa que Sánchez Camacho i d’Albert Rivera a Pere Navarro encara fa més grotesca la posició del PSC.
Després d’avui són moltes les conviccions que trontollen i segur que cada cop serem més els sentirem que la nostra incomoditat segueix creixent i no la fa minvar que hi hagi cincs diputats que no hagin votat la proposta.

De sentències.

gener 23, 2013

Ja hi ha hagut sentència en el judici a la l’ajuntament de  Girona per haver contractat un tren per portar manifestants a Barcelona   l’onze de setembre. La denúncia de la delegada del govern espanyol va tirar endavant i s’ha celebrat un judici ràpid.Sentència insòlita pel temps que corren , condemna  l’ajuntament perquè ha fet un ús partidista de la seva actuació però per altra banda reprèn a la delegada per haver fet la denúncia ja que el tema no es transcendental i ho ha fet, també, clarament amb actitud política. La sentència diu que els ha fet perdre el temps i els diners per un tema que no té cap mena de transcendència.

 Per l’ajuntament:

 “l’Ajuntament demandat decideix la contractació d’un servei per facilitar la mobilitat als actes de la Diada de l’11 de setembre excedint així del què ha de ser el seu àmbit competencial, ja que és clar que la referida celebració per la seva reivindicació i la seva transcendència excedia d’allò que és el seu àmbit de competència per endinsar-se en reivindicacions de caràcter clarament supra municipal”.

 Per la delegació del govern:

El magistrat però, també retreu a la Delegació del Govern “…aquest intent d’utilització de les institucions amb la intenció d’aconseguir beneficis de caire polític o electoral, encara que a la fi es demostrin erronis, que amb el pretext de defensar la legalitat, interposa recurs com el present, malbaratant recursos humans i econòmics dels òrgans judicials, amb coneixement de la escassa, per no dir quasi nul•la transcendència jurídica del seu resultat…”

Ajuntament i delegació hauran de pagar  conjuntament els costos del judici.Però també queda clar que l’ajuntament no hi ha posat ni un euro, al contrari hi ha hagut un cert romanent  que ha anat a parar al Banc dels aliments.

 En el seu moment quan el meu ajuntament va llogar uns autocars per anar a la manifestació vaig escriure :”la nova polèmica generada pe la voluntat de l’Ajuntament de Vilanova de llogar autocars  per facilitar l’assistència a la manifestació , res a dir, si no costa ni un euro – al marge dels costos de personal-  a l’ajuntament , sempre hi ha una primera vegada per fer les coses, però li demanaria al mateix ajuntament que el 15 de setembre que hi ha manifestació convocada pels sindicats contra les retallades d’allà- del Rajoy- i d’aquí- del Mas posi  també autocars –pagant els sis euros, naturalment-  per poder anar  a manifestar-nos. No entenc el factor nacional dissociat del factor social, per tant, igualtat d’oportunitat a tothom.Perquè tant digne i honorable i patriòtic  es demanar la independència com demanar que s’aturin els retallades que minven l’estat del benestar.”

M’hi ratifico i crec que és evident que la mateixa intencionalitat política que tenia la delegada en denunciar tenia  , en un altre sentit, clar, intencionalitat política el llogar trens per anar  a la manifestació.

 Ara es vol presentar la sentència com una desqualificació de l’actitud de la delegada. D’acord, però també ho és de l’ajuntament de  Girona. En definitiva que amb la feina que hi ha anem perdent el temps en baralles absurdes i improductives. I, en defensa de l’ajuntament dir que hi ha tantes coses positives que no hauria de fer un ajuntament perquè no són competències  i les fa perquè si no ningú no les faria. Per això llegir la sentència fa somriure. I  demanar-li a la delegada que es preocupi de coes més interessants i profitoses, i si us plau que no comenci ara amb els banderes….

 

 

 

 

De menú o a la carta?

gener 22, 2013

“Tot i diluir la seva ardor secessionista, la proposta continua sent rebutjada pel PSC. Mantenen la seva negativa. L’estratègia socialista es va dissenyar en un restaurant barceloní el dilluns passat, després de la reunió oficial de la direcció. A la cita van acudir Pere Navarro, primer secretari del PSC, Miquel Iceta, l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, i el líder del corrent ‘Avancem’, Joan Ignasi Elena. Allà es van definir les línies vermelles del PSC. Defensar el dret a decidir, defensar la legalitat del procés i no acceptar que aquest dret a decidir sigui un mer tràmit per justificar els passos cap a la independència.”

Aquest text és el fragment d’un article publicat als   digitals El Debat i El Plural signat pel periodista i analista polític Toni Bolaño. I si ho diu Bolaño deu tenir una versemblança molt alta ja que Bolaño es mou en les bambolines del PSC , i s’hi mou prou bé donada la seva proximitat als nuclis del poder real del PSC .

Ara, que la decisió es prengui en un dinar i, entre plat i plat, i als postres decidir que farem es una manera de decidir que diu molt sobre el tarannà dels que decideixen.

Havíem quedat que es consultaria amb la militància sobre els grans temes del partit. Que jo sàpiga  no s’han consultat a les agrupacions sobre el que pesaven sobre el tema del dret a decidir ni sobre cap altre, potser s’ha parlat amb els primers secretaris però aquets en aquets tema  no crec que representin les majories que es poden donar a les base, donat que el debat ha estat inexistent, tant inexistent com en el cas de programa electoral.

 Deu haver estat un dinar profitós. Però també des de fora demanar que si la decisió ja està presa no cal seguir marejant la perdiu ni cal anar fent manifestacions de que encara s’està negociant, com es feien ahir i avui encara he sentit. No passa res. no calen unanimitats al Parlament  ja explicaran el que volen fer i el que volen dir al respecte i quin serà el paper del PSC en el futur del País.

 Dues coses però, quan Lucena i Collboni van matisar l’anunci de Navarro d’abstenir-se en tot el procés del dret a decidir per no posar pals a les rodes al procediment , mostràvem el nostre dubte , de si ho feia per intentar ser actiu en el procés o per evitar fer enfadar més al PSOE, ara veig clarament que és segona opció , la de no fer enfadar al PSOE és la que val. Com sempre, vaja.

I segona, torno dir que no vaig veure el dinar però si ho diu Bolaño m’ho crec, però dels comensals i del que puguin dir sobre aquets procés i d’altres poca confiança em mereixen vist el que diuen en altres indrets i desprès el que els toca fer al Parlament. Crec que el més interessant, almenys per mi , és saber  si van menjar de menú o a la carta i que  van menjar. Si més no més agradable, segur.