Archive for febrer de 2013

Vistes insòlites.

febrer 28, 2013

Fa fred, però farà un bon dia.
Sortim pel camí dels esbarjos passant per la Central elèctrica i la nau de l’antiga CIAP que fa any que roman abandonada i sense cap ús, almenys conegut.
Camí dels Escalons amb força moviment de gent amunt i avall.
Arribem a la Figuera, bar que torna estar obert I seguim cap a la urbanització pas del Bou.
Observem que s’hi ha instal•lat o potser ja hi era i no ens hi havíem fixat , una nova hípica , negoci que deu anar molt bé perquè voltant per les afores de Vilanova n’hem comptat fins a cinc.

Passem per sota l’autopista i enfilem el camí del mas Roig, just passar el mas Torrat hi ha un trencall a l dreta que seguim, està ben senyalitzat.
Ens dirigim cap a les Mesquites . Un senyal de perill ens adverteix de treballs forestals i ,realment, n’ han feta molta de feina.
Una neteja important i a fons del bosc cremat deixant només el sotabosc que reneix i aquells arbres amb cremades superficials. Tot plegat es veu ara estrany, unes vistes insòlites que possiblement passarà temps per tornar-lo a veure com era abans i, tant de bo, que no es torni a veure com ara per culpa del foc. Queden al descobert antics camins que la vegetació havia amagat. Visió de masies que des del camí tampoc es veien, Com si no hi hagués passat mai perquè la veritat és que costa reconèixer algun indret perquè ho recordes amb bosc .

Aturada a les Mesquites per esmorzar. Recollim quatre branquillons de la farigola florida i tot seguim enfilem cap a la Barraca d’en Bruno i el Balcó, però molt abans agafem una pista, ara molt clara, a la dreta just a on hi ha un senyal de direcció , la seguim tot i que no està senyalitzada però per intuïció creiem que ens portarà a la vall i al camí del Mas de l’Artís.
Els treballs de neteja del arbres cremats es concentren ara aquí hi trobem diverses brigades tallant , apilant la fusta i tirant algun líquid especial ( el que el llença va molt ben equipat i amb màscara per tant no deu ser aigua).
Tal com havíem previst el camí després -d’una voluntària baixada camp a través , i saltant algun marge- trobem el camí del Mas de l’Artís .
Baixada ràpida i un cop travessat el túnel de l’autopista ens dirigim cap la caves de Jaume Serra , vinya nova plantada i força activitat en els molls de càrrega.
Seguint el camí que va paral•lel al torrent passem pel Pi Gros que se’l veu força recuperat i pel costat de la Masia Cabanyes.
Retorn a Vilanova, hem estat unes tres hores caminant.
Els camps comencen a verdejar, romaní i farigola floreixen amb força i els ametlers han resistit les darreres gelades però avui , vistes insòlites.

Quan el que hauria de ser la “normalitat” es considera excepció

febrer 27, 2013

Allò que hauria d’haver estat “normal” al llarg de trenta cinc anys  avui ha esdevingut una excepció i, per tant, notícia destacada a tots els diaris.

En general la idea és “ El PSC trencarà la disciplina de vot al Congrés”. Crec que la versió més encertada seria que el PSC votarà el que ha decidit el seu executiu.

El matís és prou necessari.

El PSC, malgrat la seva submissió tradicional, és un partit diferent del PSOE, amb sobirania pròpia , malgrat aquesta no s’hagi exercit mai en votacions en el Congrés de Diputats o en comptades excepcions individuals.

 Els diputats  i diputades del PSC exerciran el seu vot d’acord amb el que ha decidit l’executiva del partit, sempre ha estat així, però en el cas de la votació d’ahir  es clarament la defensa del programa electoral que el PSC va presentar a les eleccions.

Per tant coherència.

El problema el veig en que el PSOE no ho voti aquesta resolució ja que això trenca la possibilitat de que la modificació de  la constitució o l’aprovació el Congrés per fer la consulta sobre el futur del país. Això dificulta un procés consensuat, o una consulta o referèndum , per entendre’ns , a l’estil escocès que és el que reclama el PSC. Acord de governs que en aquesta votació, sense ser definitiva, si que es veurà quina pot ser la realitat i quin és el posicionament dels partits en primera instància, després la pressió i la negociació tot pot canviar.

 Altra cosa és saber com el PSOE es prendrà aquest acte de sobirania del PSC.

Alguns dirigents, rancis, sens dubte, volen menystenir l’actitud del PSC i volen que es prenguin represàlies. Excloure el PSC dels òrgans federals, apartar els diputats del PSC del govern del grup parlamentari. En definitiva res que pugui sorprendre.  

Altres d’aquí i d’allà ( més aviat pocs i sens gaire poder) abonem una sortida pactada i grup propi.

I com era d’esperar no tothom seguirà la directriu de la direcció del PSC, la mateixa cap de llista Carme Chacón no abonarà la resolució i no ha votat  , no és d’estranyar. Fa temps que em sembla que la Carme Chacón busca el seu lloc en la política espanyola i , per tant, un posicionament en el tema “del dret a decidir” que sembla que no vulguin entendre a determinats àmbits polítics d’Espanya , l’apartaria definitivament de qualsevol opció. És lamentable, però és així.

Reconèixer ,això si, que el fet de posar l’escó a  disposició del primer secretari l’honora però també podria decidir ella mateixa si en un tema com aquest no el comparteix amb la direcció del partit.

La data d’ahir passarà a la petita i modesta història del PSC. Ha trigat però finalment comencem a creure’ns que hem de prendre les pròpies decisions.

Ton de bo aquesta actitud d’ahir no esdevingui l’excepció sinó que es repeteixi cada cop que calgui.

Pel que fa temps  ( amb modèstia ,humilitat i amb minoria) hem demanat el grup propi la votació ahir ens plau i criem  és un primer pas , ni molt menys el final.

Satisfet però en guàrdia i a seguir treballat pe recuperar la plena sobirania del PSC .

Itàlia ben embolicada

febrer 26, 2013

La convocatòria de les eleccions italianes no van ser cap sorpresa.La situació del govern , presumptament tècnic de Monti , i la pèrdua de suports per prendre determinades mesures lògicament es va veure abocat  a la situació electoral.

 Al llarg del diumenge i bona part del dilluns els italians han hagut d’optar per els diverses forces politiques.

Un cop convocades les eleccions el primer ministre Monti vol unificar determinats moviments del centre dreta per crear una opció electoral que el permeti seguir governant amb el mesures que des de la cancelleria Alemanya es marquen , al dir de molta gent. L’opció d’esquerra sembla ser és la que tenia des del primer moment la possibilitat d’ uns excel·lents rosulats i podia capgirar la situació actual , amb un Berlusconi afeblit pels processos judicials. Itàlia podia ser el segon país  a on  l’esquerra tornés al govern ,després de França i obria la possibilitat  de cercar un front comú en la reactivació econòmica d’Europa sense haver de seguir amb la austeritat dràstica que tampoc ha fet millorar l’economia.

Semblava doncs segons els primeres enquestes que l’esquerra  plural  encapçalada per Bersani podia capgirar la situació política i retornar al govern una esquerra enfortida després del populisme de Berlusconi.

Semblava dèiem.

L’aparició de la candidatura “ 5 estrelles” que es defineix com :  “ una lliure associació dels ciutadans. No és un partit polític o mitjà que es convertiran en el futur. No ideologies d’esquerra o dreta, sinó les idees. El seu objectiu és crear un intercanvi eficient i eficaç d’opinions i el debat democràtic fora dels vincles associatius i partidistes i sense la mediació de les entitats gestores o representants, reconeixent a tots els ciutadans el paper del govern i la direcció sol atribuir a uns pocs”“  apadrinada per en Beppe Grillo, un conegut humorista va fer trasbalsar tota la campanya i va créixer aquesta onda de populisme anti-partits clàssics  i pretenen representar la indignació . La realitat segons experts i analistes polític ho defineixen com una amalgama estranya on conviuen des de l’extrema dreta i l’extrema esquerra i sense saber massa que fan els seus diputats.

L’escenari era incert abans d’obrir les urnes.

Un cop obertes i escrutat el vot la situació és encara més incerta.

El centreesquerra guanya a la cambra de diputats i per la mateixa llei tindrà una majoria prou forta però, en canvi, el senat queda en mans de Berlusconi, per tant tot plegat situa Itàlia en un embolic institucional que o te fàcil solució.

Ja veurem si hi ha la capacitat o la imaginació suficient per conformar un govern o d’aquí uns mesos s’hagi de tornar a  les urnes….

I ara a veure que diuen els mercats…

És possible una tercera via?

febrer 25, 2013

 Els dies van passant de manera inexorable . Les reunions entre partits segueixen el seu curs amb el ritual adequat,  però, de moment, sembla que no qualla una alternativa sòlida de govern. Des de l’àmbit de l’esquerra es presenten documents per fer possible la censura. Però està  encara lluny la seva realitat i es mou més, encara, en la virtualitat. S’intenta també fer pressió damunt la CUP que també ha fet el seu document . Però tampoc cal oblidar que cap grup no ha de arrenglerar-se necessàriament en allò que els altres grups voldrien. Cada grup polític entén quina cal que sigui la seva  l’aportació  a la ciutat a través de la seva acció municipal. I tant legítim  és que vulguin participar en una alternativa com decidir  no participar-hi. Els temps  i l’estratègia dels altres no ha de condicionar la presa de decisions pròpies. O no?

El PP juga a veure-les venir i no nega la possibilitat de votar als proposants de la moció de censura PSC- i IC-V. Estan en el seu dret de callar i fins i tot de donar suport a la censura sense entrar al govern. Però la pregunta és si els grups d’esquerres accepten, sense més,  el vot del PP?

CiU va parlant , també, amb els altres i encara creu que les pressupost es pot pactar, pressupostos que són aparentment els causants d e al crisi municipal.

 No amago que sóc partidari d’un govern d’esquerres , però ja entenc que si en un any i mig les confiances encara no són tant sòlides com per crear l‘alternativa, amb 30 dies es fa difícil de trenar aquesta confiança. Encara queda temps per seguir treballant-ho de cara a les proper mandat municipal. Les aliances i les confiances moltes vegades es forgen a l’oposició , sobretot si s’ha estat govern i algun grup que ara seria alternativa no s’ha sentit ben tractat

 Però mentre,cal seguir governant  la ciutat i fent-ho amb la suficient diligència perquè l’acció del govern es noti, que es vegi cap  a on va o, almenys, a on vol anar i com pot s’ho pot fer per millorar les condicions de tots nosaltres. I segurament aquest govern ha d’afrontar la crisi  més greu de la història que han viscut els ajuntaments democràtics  , molt més greu que  les dels anys  82 i 87 fruit de la situació del petroli Una crisi, l’actual, que deixarà tocada i ben tocades algunes estructures socials. Cal esmorteir-ne les conseqüències i garantir aquells serveis socials bàsics.

És un moment excepcional i és un moment en que caldran mesures que pal·liïn les necessitats que es deriven de la crisi i dels alts  índex d’atur i assegurin la fràgil cohesió social.

Repeteixo, crec que el millor per la ciutat seria un pacte dels grups d’esquerres però si, malgrat tots els intents , no és possible aquest pacte em sembla  que no cal deixar que acabi tot sense que   no canviï  res.

Perquè res serà igual, no es pot acabar tot amb l’aprovació del pressupost rebutjat inicialment,  per la incapacitat de confiança  entre l’oposició.

Ja s’ha mostrat la desconfiança amb el govern , però si l’alternativa no qualla també es demostrarà que l’alternativa i qui la vol encapçalar  tampoc té la confiança majoritària del Ple.

Davant d’aquesta situació crec que valdria la pena estudiar la possibilitat de fer  un pacte entre PSC, CiU i ICV. . L’espai de màxima centralitat , un pacte amb un termini concret.

Un pacte amb cinc objectius de gestió si es vol ,però no només tècnic sinó amb forta càrrega política en l’aspecte  social..

Clarament definit en  les seves  línies d’actuació.

 v     Finances municipals. Intentar resoldre la situació amb actuacions exemplar i nova manera de fer pressupostos. Anàlisi de les necessitats  i  actualitat de les contractes municipals

v     Augment i garantia absoluta  de els polítiques socials de base, detecció, orientació de manera concertada. Xarxa de recursos públics i socials pro-actius, des de l’escola a l’AAVV, per entendre’ns  . Reflexió col·lectiva sobre la prestació de servei . Episodis com el del menjador del Margalló – ei , i d’altres- no es poden permetre

v     Posició en temes de caràcter supramunicipals però que afecten als ciutadans en menors possibilitats: hipoteques, temes preferents. Suport i solucions en temes d’habitatge arriscada i imaginatives-. I gestió per recuperar els diners que al Generalitat deu a l’ajuntament.

v     Pla General i  pla estratègic. Activació dels treballs

v     Reactivació econòmica. Suport emprenedors i facilitació logística. Activar  tot el patrimoni local.

 

Crec que aquest govern tindria algunes virtuts.

Tenir una àmplia majoria , 19 regidors sobre els vint-i-cinc

Govern d’intersecció entre la centralitat política de la ciutat i per tant amb possibilitat de trobar elements comuns programàtics i aplicar-los.

Govern que tindria experiència en la gestió i en la direcció política i coneixedor de les estructures que cal modificar de l’acció política.

Un govern que assumís  la seva responsabilitat en la situació actual -diversa segons els grups-  i per tant coneixedor de la realitat , primer pas per  posar les condicions per millorar substancialment  aquesta realitat.

Govern amb pes polític davant de les altres administracions i organismes i per tant  possibilitats d’atraure algunes possibles accions supramunicipals.

 Segurament des les posicions ortodoxes de la dreta i de l’esquerra ho veuran com una deriva ideològica , però estem parlant de propostes que segurament es poden consensuar sense violentar els pressupòsits ideològics. Perquè el Pla General, per exemple,  es va votar per unanimitat oi?. I possiblement la força d’aquest govern estarà en posar èmfasi en les polítiques socials i aquí si que hi ha d’haver un accent clarament social i, per tant, és possible en la negociació que en surtin reforçats els plantejaments de progrés.

És més que evident que hi ha dificultat per fer un govern d’aquest tipus – vull obviar la manca de sintonia personal, que també hi és- per una manca de confiança política. El moment però requereix possiblement posar un esforç major del que seria habitual en moments de “normalitat” per trobar l’entesa i corregir situacions que ara fan ingovernable al ciutat. Si ara no es fa  a què esperarem per fer-ho Què no puguem salvar res?.

 En fi potser tot plegat és una elucubració impossible de fer-se efectiva però em sembla que valdria la pena , com a mínim dedicar-hi una estona ,per veure si és possible i si és solució.

Em sembla que ho podria ser, però també , òbviament, puc estar molt equivocat.

I finalment crec que en el temps que resta de mandat valdria al ens que els partits fessin la reflexió  interna al votant dels lideratge actuals i de la necessitat de canvis en els seus lideratges si ara no s’aconsegueixen les confiances necessàries per fer un govern sòlid per afrontar un dels moments més difícils , encara que no ho vulguem reconèixer – o ens fa por fer-ho- , de la ciutat.

Publicat a l’Eix Diari, el 25 de febrer

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“ El camino de la Esperanza”

febrer 24, 2013

 

Hi ha barris que no serien el mateix si no haguessin tingut persones que lluitessin per millorar les condicions físiques dels mateixos i promoure la relació comunitària entre les persones.Aquest és el cas del barri de la Collada de Vilanova i de la Milagros Calvente. Veterana lluitadora, engrescadora de mil històries, dirigent veïnal que més d’una vegada ha posat contra les cordes  a l’administració, protagonista de mil batalles i present i animadora de  moltes de les activitats que al llarg dels anys s’han organitzat al barri.

Ara la Milagros  – coneguda i reconeguda com a Esperanza-  ha escrit i publicat  un llibre “ El camino de la Esperanza” un títol amb un bon joc de paraules que ens presenta el trajecte enormement vital de l’Esperanza (Milagros) al llarg de seus anys , que en són forces però que  encara en queden molts i potser els millors i alhora el llibre és una constant viatge amb l’esperança de millora permanent.

Ahir ens varem aplegar una bona colla d’amics de la Milagros al Centre Cívic de la Collada per acompanyar-la en la presentació del llibre. Presentació que va anar a càrrec del també escriptor Joan Martorell que va glosar el llibre però sobretot la personalitat de l’autora i la permanent lluita  que es desprèn   al llarg  d ela lectura del llibre. Nascuda en  una Andalusia empobrida als anys quaranta va haver de viure i sobreviure a la pobresa de la seva família i a base de treball i esforç remuntar situacions difícils . La seva vinguda a Catalunya i el seu establiment a Vilanova a base d’esforç  i sempre  la seva feina constant, diversa i sempre altruista.

Els records familiars van fluint amb naturalitat. El llibre és la història d’una lluita com la de molta gent que, deixant el seu lloc de naixement va inserir-se en altres ambients i territoris  que varen fer seus i que  han ajudat  a construir i millorar.

La Milagros ens va prometre la segona part.

A veure si no triga tant com la primera!

enterrant el silenci.

febrer 23, 2013

El passat mes d’abril llegint els diaris vaig trobar una  notícia que em va cridar l’atenció, ja que parlava de Vilanova i ,com suposo molta gent, quan veu el nom de la seva ciutat la llegeix. La notícia però a més em va encuriosir especialment parlava d’una exposició que llavors era encara un projecte   “Desenterrando el silencio” un treball  del fotògraf Sergi Bernal que recupera la memòria d’Antoni Benaiges, mestre destinat a Bañuelos de Bureba, Burgos,  que va ser detingut pels feixistes  el 19 de juliol del 1936 i brutalment assassinat un dies després i el seu cos llençat  a una fossa comuna  de La Pedraja , el treball de Bernal va  començar  quan s’investigava el descobriment i obertura de la fossa.

En l’article es parlava del mestre  Antoni Benaiges que havia exercit a Vilanova i al Geltrú abans d’anar a treballar a la vila de Burgos a on va ser assassinat.

Vaig retallar el diari i el vaig enviar a un càrrec de responsabilitat de les nostres administracions amb una breu nota fent notar el fet de que el mestre de que es parlava havia estat a Vilanova i potser mereixeria alguna atenció per part d’aquells que aquí treballen en la recuperació de la memòria . No vaig insistir ,però tampoc vaig rebre cap resposta respecte a si consideraven oportú fer algun seguiment del personatge.

En tornava a tenir notícia quan el projecte ja va esdevenir realitat, a través, en part ,del micro mecenatge i entre aquestes aportacions constatar que el Moviment de Renovació Pedagògica del Garraf hi va participar modestament, i es presentava l’exposició Desenterrant el silenci  que es pot visitar al Castell de Montjuic fins el març vinent. Abans ja s’havia exposat en altres ciutats. Sergi Bernal vol recuperar la memòria dels mestres republicans assassinats i ho personalitza en Antoni Benaiges i altres persones anònimes que van ser represaliades per les seves idees i per defensar-les.  També la revista Sapiens d’aquest més de febrer publica un interessant i extens  treball de Sònia Casas amb l’assessorament de Queralt Soler : “Un mestre català en una fossa de Burgos” a l’entorn de la figura d’Antoni Benaiges, El treball respon a la investigació i també els seus resultats que veuran molt properament  la llum amb un llibre escrit pel periodista vilanoví  Francesc Escribano, per Sergi Bernal, per Francisco Ferrándiz i per Queralt Soler.

 Benaiges nascut a  Mont Roig del Camp va fer de mestre a Vilanova  essent un dels divulgadors de les tècniques del pedagog Celestine Freinet, tècniques que donen  un protagonisme cabdal els nens i nenes en el seu propi procés d’aprenentatge i educatiu. Va estar també a Madrid i a l’any 1934 des de Vilanova  enviat a Bañuelos de Bureba a on va protagonitzar un canvi radical a  l’escola i a la vida del poble  amb la publicació d ‘un seguit de revistés escolars, seguint les mateixes tècniques   Freinet, que tenen un alt valor pedagògic i documental. Es va embrancar en un projecte que consistia en portar els nens i nenes de la seva escola a veure el mar . Els feixistes van truncar  aquesta aventura i ho van fer de manera brutal  torturant i assassinant al mestre just a l’esclat de la revolta militar i feixista. La seva condició de socialista possiblement hi va influir però també , en especial, la seva condició de mestre i de mestre que volia convertir l’escola en una potent eina de transformació i millora de les condicions de vida d’aquells poble  i  de la societat en general. Aquets fou el seu pecat.

 El Butlletí del Comitè de  defensa local en data 18 de novembre de 1936 publica una carta d’un veí de Bañuelos que era amic del mestre a on comunica la seva mort a mans del feixistes.  La mort va causar un profund impacte sobretot entre els seus companys del CENU  ( Consell de l’Escola Nova Unificada) i el president del mateix a Vilanova i la Geltrú, Patricio Redondo escriu en el mateix Butlletí de Comitè de Defensa Local ( amb els pseudònim de Paco Itir) en els seus números del 24 i 29  de novembre sengles articles en la secció “Ejemplos” laudatoris de la feina i valors dels mestre assassinat.:

 “Cuando cese le movimiento tu escuela se volverá  a abrir a la luz, y en letras  Rojas encendidas y vivas como claveles, como cuajarones de sangre – la sangre viva de la victoria-  llevará un nombre i se llamará “ Escuela Benaiges”. Si quine debe hacerlo no lo hace, iré yo y la clavaré encima de la puerta con huella imborrable. Y en mi escuela  en la que tengo ahora, o en la que pueda tener, en el frontis de una de las aulas  habrá siempre un rectángulo rojo con un nombre : BENAIGES. El nombre de la clase. Y en la galería de los Maestros, la de Maestros ¿eh? Estará tu retrato, como el de uno de los más destacaos y altos valores del Magisterio” (24-11-36)

 “Era Benaiges una avanzada de “nuestra técnica”, ala que había dado un interpretación suya original y originalísima que llevaba camino de de concluir en una obra acabada  y lograda.

Ahora no, porque estamos en guerra y hay que acabar la guerra y ganar a todo trace la guerra, a ver  si al fin logramos  acabar  definitivamente con la guerra. Ahora no, pero cuando “cese el movimiento” y podamos volver a la tarea estamos seguro de ello. “nuestra técnica” sabrá conservar y difundir tu realización, y tu interpretación de ella, como prueba evidente  de que aunque te asesinaros tu, Benaiges, no has muerto, Porque no puedes morir. Ni queremos nosotros que mueras. ¡Salud!”. (29-11-36)

 Traient la dosi d’emoció, èpica  i sentimentalisme propi del moment i de l’escenari en que estan escrites no hi ha dubte que deuria deixar en la nostra ciutat i ens els seus companys de feina un excel·lent record. Potser estaria bé retrobar-lo.

L’excel·lent treball de Sergi Bernal i de Francesc Escribano  i d’altres  ha tret de la mort històrica a Antoni Benaiges. El seu treball com a mestre i com a persona que volia transformar la societat segurament mereix el que s’ha fet i més. No estaria doncs de més que a Vilanova ciutat que diuen que és acollidora i oberta el recordatori d’aquest mestre que va deixar empremta tant commovedora fos reivindicat i posat en valor, L’exposició i el llibre poden ser una bona oportunitat de “ conservar i difondre la seva obra”. Apel·lem  a aquells que tenen la possibilitat ,la responsabilitat i la de  capacitat de decisió sobre la recuperació de la memòria de manera institucional que valorin el seu interès i actuïn si cal .  

 Publicat al Diari de Vilanova el 22 de febrer

Inquietud pressupostària

febrer 20, 2013

 “Estarem al costat de la gent,” escolto que  diu la portaveu d’ERC Anna Simó parlant sobre la polèmica generada en aquest darrers dies sobre el possible suport d ‘ERC als pressupostos de la Generalitat.

Diumenge era Junqueras que aixecava la llebre amb unes declaracions en les que es manifestava dolgut , gairebé  empipat – o almenys ho feia veure, que també és una bona estratègia- perquè el govern de CiU anava fent passos en temes que desprès tindran el seu reflex en els pressupostos i no eren consultats. Advertia que no seria còmplice de determinades retallades i, més, si són de caire ideològic .

 Estem entrant al mes de març i encara no hi ha ni esborrany  – almenys conegut o filtrat- del pressupost d’enguany. Sembla que el més calent és a l’aigüera. Les xifres no quadren i si les han de fer quadrar segur  que coneixent el tarannà d’aquest govern passaran la tisora a  tor i a  dret sense cap mena de consideració ni problema.

 Les darreres informacions sobre la voluntat de privatitzar una bona part del sistema sanitari i les condicions que estan posant en les negociacions amb els sindicats de cara a les partides de personal del pressupost ja tenen un biaix clarament desconsiderat, per dir-ho amb termes suaus,  amb el sector públic. Es parla també de tancament d’escoles, escoles  que ja estan sota mínims per la gasiveria dels anteriors pressupostos.

 Tot plegat posa un panorama força difícil i que ben segur que cal posar algunes barreres a determinats dèficits , però també és possible fer-ho a través de la regulació nova dels ingressos i possiblement amb la priorització de determinades  polítiques.

Veurem quina és la política que seguirà ERC, que es veu atrapada entre les declaracions que ha fet al llarg de tot el procés de pacte de governabilitat i la manera d’actuar del govern.

Ara és l’hora de la veritat i de fer creïble allò que repeteixen incansablement de que l’eix nacional cal que vagi lligat a l’eix social.

Poc tenen de socials els pressupostos que es van intuint. Poc tenen de socials i molt de ideològics.

La privatització encoberta de molts serveis, la degradació  voluntària  per part del govern del serveis públics assenyala òbviament quina és la seva voluntat.

Valent paperot tenen al davant els d’ERC, aquells que volen ser govern i oposició. Les contradiccions ara s’acaben, i cal posicionar-se.

Veurem al final quina serà. 

 

 

 

El romaní ha florit.

febrer 19, 2013

Travessa  Can Grau- Jafre-Sitges.

Recorregut per part del Gr-5 que és el camí que ens  portaria es de Sitges fins  a Montserrat, per Olesa de Bonesvalls .

Aquesta part és una travessa  de nord a sud sense cap dificultat notable  i d’una dotzena de quilòmetres.

El dia és gris, sortint de  Vilanova han caigut quatre gotes , fines , gairebé imperceptible però que augmenta la sensació d’humitat que és feixuga.Comencem a  caminar des de Can Grau. La primera constatació i agradable és comprovar que el romaní ha florit i potser fruit de la humitat l’olor és intensa.

Caminem  per un camí pedregós entre matolls clàssics del massís del Garraf. El camí planeja amb una certa tendència  a baixar. Deixem la serra de Can Grau, lleugera pujada entre bosc i una vista de muntanya per qualsevol punt que observem. El camí baixa després amb més intensitat . Veiem a la nostra dreta la Masia de Liona, un vell casalot amb diverses construccions i arribem a  un bosquet  més aviat espars. Estem als quatre camins , cruïlla important, des d’aquí, o bé podríem retornar cap a Olivella per la Liona i Camp Camps  o bé descantar-nos cap a Ribes o bé seguir el GR-5 en direcció cap a Jafre. Nosaltres seguim el GR

La baixada és notable, ens creuem amb alguns ciclistes que fan el camí invers i pugen panteixant per l’esforç que han de fer per superar la pujada. Nosaltres baixem i , per tant , amb molta facilitat ens plantem a la Riera de Jofre, hem deixat dues construccions en procés d’enrunament, els Massets , el de dalt i el de baix.

 La Riera també constitueix un nucli important de camins. Per una banda si la travessem en direcció sud seguiríem per un PR cap  al Fasina i Can Marcet . D’aquí també surt el camí que ens portaria al poble abandonat i diuen que misteriós de Jafre i per altra banda seguint la riera aniríem   a al Cova Negra i Ribes. Agafem aquest darrer camí que enllaça amb el GR-92 , però ben aviat trobem la cruïlla que ens retorna al GR-5 direcció Sitges. Ara haurem de pujar a l’altre vessant de la riera d’on veníem. La pujada és inicialment forta i desprès es va suavitzant però al pujada és continuada entre un bosc de pins , i un notable sotabosc,  segurament aquest pins són fruit d’alguna de les reforestacions desprès dels incendis, ho dic per per la seva alçaria. Arribem al coll de l’Ombril  , el camí planeja una bona estona a l’abric d’un bosc força espès , de nou una pujada suau i ens plantem a un altre coll, d’aquí surt un camí que ens portaria a la penya del Drac.

Des d’aquest coll en un dia clar tindríem excel·lent visió de la vessant més marítima del Garraf, però els núvols ara ja són molt compactes i les poques llambregades de  sol que hem tingut han desaparegut. Entre els núvols i una certa boira no tenim massa visió.

 Passem pel coll de Pota de Cavall i el camí comença un recorregut planer  entre antics marges avui desapareguts per la vegetació , el camí va seguint en lleugera baixada fins a la masia del Coll d’Entreforc, una antiga construcció. Sembla que en algun moment es deuria voler reconstruir perquè a terra hi ha nombrosos palets i totxos trencats i també teules escampades. Deixem la construcció i amb una curta i ràpida baixada ens situa en una pista ample i ben definida.

La seguim fins al coll de la Fita, cruïlla de camins bàsica en recorreguts al voltant de Sitges.

Ens enganxa un ruixat i hem de treure impermeables i capelines. Dura poc però ha deixat el camí ben mullat.

Seguim baixant ja per un camí asfaltat amb alguna drecera per estalviar-nos alguna corba i final del recorregut  a la zona comercial de Sitges. Animada avui diumenge i encara amb rebaixes.

La sitgetana del grup , la Mariajosé, es digna rebre’ns – desprès de desertar de la sortida-  i convidar-nos al un cafè amb llet, amb detall d’un xurros.

Tornada amb tren

La sortida em pensava que era més llarga, potser per una apreciació mal feta o potser perquè la referència era sortint d’olivella ( el meu record era aquest) i haguéssim trobar algun tram més de pujada sobretot arribant a l masia de la Liona , però vaja  interessant, amb camins ben fressats i sense pèrdua possible.

Un paisatge prou conegut però sempre amb sorpreses agradables, avui el romaní, demà….

Temps d’inscripcions

febrer 18, 2013

 

D’aquí poc dies les escoles de la ciutat obriran les seves portes perquè els futurs pares de les mateixes puguin veure-les i conèixer-les . Les jornades de portes obertes són l’ inici del procés de matriculació , procés  que sempre genera la lògica expectativa de la novetat  entre els pares dels futurs alumnes i, també , genera un cert neguit davant d’un procés nou i desconegut. Així aquests dies , doncs a les escoles es viuen, també, malgrat l’experiència ,amb un cert neguit el procés  entre la necessitat de no perdre alumnat i poder omplir les places que s’ofereixen tant, en els cursos més baixos, com per omplir les vacants que hagin pogut quedar en altres classes . Viuen també aquest dies  amb  la voluntat de mostrar fil per randa el propi projecte educatiu, veritable full de ruta de l’escola, tret d’identitat, i que aquest sigui valorat degudament  i tingut en compte com un element diferencial  positiu  de cara a  prendre la decisió per part de  les famílies. Les xifres tornen amb la seva fredor, tantes places – segur que insuficients- tants nous mestres, tantes noves aules…aquí i arreu del país. 

L’elecció de l’escola és una decisió important . Els nens i nenes i passaran una bona part de la seva infantesa educant-se i formant-se. Els pares i mares volem el millor pels fills , per tant , l’elecció de l’escola no és banal. Però la decisió a vegades be condicionada per elements aliens als processos educatius com poden ser la proximitat al domicili , la facilitat de comunicació, la pròpia experiència d’haver-ne estat alumne en el seu moment. La dificultat de distribució de l’alumnat d’acord, únicament, amb la voluntat de les famílies  ha portat a la necessitat  d’arbitrar el mecanisme de zonificació de la ciutat per permetre en l’àmbit d’influència del domicili el tenir una oferta variada. La combinació entre la llibertat i  voluntat de la família en l’ elecció d’escola  xoca amb l’oferta  de places de cada escola, per tant s’havia de regular d’alguna manera. El debat ha estat molt llarg i , en ocasions, virulent . Que ha de prevaldre, la voluntat d’anar a una escola o el lloc a on resideixes? Arguments diversos per ambdues posicions.  Alguns parlen ( amb raó però encara no és real , almenys aquí) de que les escoles han de formar part de la vida social del barri on s’ubica i es bo que l’alumnat sigui proper al centre i altres argumenten que el combregar amb el projecte educatiu és bàsic per portar-hi el fill o filla. El tema de la zonificació vol resoldre, en part, les contradiccions, a l’hora de matricular, doncs cal diversificar opcions i a  esperar….

 La nova promoció escolar, encara damunt del paper, es trobarà amb una escola , sobretot la pública,  empobrida respecte a fa uns anys fruit de la política de retallades de la Consellera Rigau. L’alumnat nou aprendrà a identificar el color groc que lluiran molts dels seus i les seves mestres com el color d’una reivindicació en contra  d’unes polítiques clarament destinades a afeblir l’escola pública, aquella escola que ens iguala i per això hauria d’estar ben dotada. Hi trobaran també uns ensenyants disposat a superar qualsevol adversitat amb la seva bona feina en general i amb una imaginació desbordada.  Desitjaríem que  el recorregut del nou alumnat ,  el seu camí  educatiu,  fos tranquil, assossegat , que trobessin els centres escolars  dotats al màxim, tot i les evidents millores , possiblement , com hem dit ja ,no serà així però no maldarem,  malgrat encara resta força per arribar a l’excel·lència que sembla el lloable objectiu per part de tothom, la batalla per arribar-hi no pararà, no  ho podrà  ho impedir ni el Govern de Mas ni les decisions de la consellera  Rigau.

Els avis de les promocions que es van incorporant a les escoles ja van fer la seva batalla per l’escola pública catalana, de qualitat, laica i gratuïta, formadora i educadora. Ara, anys més tard, cal reprendre, altre cop, aquesta lluita. El  gran repte de la millora permanent i continuada  de l’educació és una competència indelegable   de tota la societat, dels diversos  nivells de l’administració, dels pares i mares, dels i les professionals, del propi entorn. Quan un d’aquest pilars, com és ara el cas de l’administració defalleix amb tisorades excessives,  les altres potes han de refermar les seves posicions de defensa de la qualitat i ho han de fer de manera  inamovible.  I tothom des de la seva vessant, per més crítica que sigui, cal que hi aporti els seus esforços perquè millorar-la sigui una realitat tangible.

En el moment de començar el procés de inscripció és el moment de triar, pels motius que sigui les famílies s’il·lusionaran davant  el nou món que s’obrirà pel nen o la nena. Les nostres escoles – insistim, malgrat les retallades- tenen una innegable qualitat humana i educativa. Les famílies doncs valoraran el matís, el fet diferencial per optar i triar  – si la zona els afavoreix- l’escola pels seus fills. Un cop a dins demanar-els-hi que no deixin la batalla per la millora de l’escola pública només en mans del personal docent, que s’hi impliquin. Si es vol per un interès més egoista de garantir la qualitat pels seus fills ,però també per una visió generosa de treballar per transformar i millorar la societat , objectiu clar de l’educació.

Bona sort en l’elecció.

 

Publicat a Eix-Diari el 18 de febrer

 

 

 

 

 

Exposició impactant.

febrer 17, 2013

Val la pena i molt, visitar l’exposició de la Col•lecció Plàcid Garcia Planas al centre d’Art Sant Mònica.
Raons moltes i diverses per veure-la i també per la singularitat de col•lecció que és plena de records i de vivències que només uns pocs han pogut tenir.
Plàcid Garcia Planas és corresponsal de Guerra i això ja ens pot donar una pista del material que s’hi exposa.
El corresponsal ha anat recollint i conservant objectes d’una diversitat excepcional en diversos indrets i ara els mostra com a recordatori de la seva presència en nombrosos conflictes i com molt bé deia en Francesc Marc Álvaro : “ La col•lecció esdevé alguna cosa de Magatzem, de les Veritats concretes”.
Així és i d’unes veritats moltes , masses,vegades tràgiques clapejada, això sí, amb altres que no deixen de tenir una certa comicitat.

L’exposició és un recorregut per part dels escenaris que el corresponsal ha trepitjat i a on ha viscut en primera línia els esdeveniments. De tots aquest indrets Plàcid Gracia Planas en porta algun record. Alguns tenen el valor testimonial, com per exemple, records de la guerra dels Balcans , banderes de la desapareguda Iugoslàvia , fragments de monuments enderrocats o advertències del bombardejos de l’OTAN. El recorregut segueix per Irak, amb restes d’un monument a Sadam Hussein per Afganistan amb estels dels infants o el seu vestit de pashtún, de Líbia, i de tos aquets indrets podem trobar-hi alguns elements curiosos com un vestit de protecció que va repartir l’ambaixada espanyola Bagdad per un possible atac amb armament químic i el mes curiós és el que vestit no es pot posar fins que “ lo ordene el jefe” .
Curiositats de tràgic record com un encenedor comprat en un basar paquistaní amb un avió esclafat a una de les torres de Nova York, o un caramel procedent d’un empresa sueca d’armes.
Completen l’exposició cròniques enviades per ell mateix des del conflicte a o els elements imprescindibles des del bolígraf fins el primer ordinador portàtil que va fer servir el corresponsal.

La mostra constitueix un nou reportatge, una nova crònica del corresponsal en aquest cas de visió del passat de les seves presències en els conflictes que han canviat , en part, el món i marquen algunes de les pautes dels comportaments del segle XXI.
Excel•lent mostra.