Archive for Març de 2013

Moviments

Març 31, 2013

 

S’ha volgut comparar moltes vegades la política amb un joc d’escacs.

Cada moviment té un sentit clar i, a més, com a conseqüència comporta dos o tres possibles nous moviments  en funció de la reacció que genera el primer en l’adversari.

Res és gratuït en moure les fitxes.

Artur Mas , en un programa radiofònic  convida  a Junqueras i a  Navarro a entrar al govern davant la que diu gairebé situació d’emergència nacional.

Ho fa quan secretament – i negant-ho- s’ha vista amb Rajoy i ja sap que segurament podrà flexibilitzar el dèficit pressupostari i, per, tant, les retallades , a priori, no seran tant bèsties com es pressuposaven.

Junqueras , prem l’accelerador amb l’eix nacional volent condicionar el sí al pressupost amb un avenç substancial amb l’agenda “sobiranista” , agenda que CIU, o potser Mas, ha pactat amb Rajoy alentir-la per poder optar a més recursos del l’estat.

Navarro que en el seu dia ja havia proposat un govern d’unitat que va ser rebut amb un cert menyspreu , ara veu com la seva proposta té versemblança i és el propi President qui ho demana. Però de  moment no cau en  el parany i insta Mas a presentar una moció de confiança per veure quin programa i quins suports té.

Però Navarro fa un pas més i s’ofereix a negociar els pressupostos, si es compleixen algunes condicions: recuperar els beques menjador, evitar el tancament d’escoles, pla de xoc contra l’atur juvenil i reprendre la cimera social, en definitiva unes xifres que vagin en la línia de pal·liar els efectes més greus de la crisi sobre la cohesió social. De moment no hi ha pressupost per tant tot són especulacions.

En Maurici Lucena, portaveu del PSC al Parlament,  fa uns dies  era interpel·lat per més d’un militant que li reclamaven uns pressupostos alternatius per fer una oposició contundent i per guanyar credibilitat , ell argumentava la dificultat per manca d’informació. Segur que es així però certament quan es vol encapçalar l’oposició avui cal en temes pressupostaris ser molt més explícit. Deixar clar quins ingressos nous es proposen i també de quines partides es farien els òbvies retallades que caldran si es vol equilibrar  i evitar un sobre endeutament.

Per tant per fer creïble una aproximació en el tema pressupost  cal anar més enllà de posar quatre condicions – totes elles importants,sens dubte- , i fer un autèntic exercici per fixar els comptes públics amb ingressos i despeses, visualitzar la capacitat del PSC de configurar una alternativa sòlida  i útil a la societat.

Mentre poden anar movent fitxa i avançar i retrocedir fins la jugada final.

I d’entrar al govern ja en parlarem un altre dia,.

Entre front i front caminada

Març 30, 2013

Puntual va passar el front de pluges que havien anunciat.

Però seguin la vella tradició de Divendres Sant d’anar a  menjar l’arengada al camp, sortim . No menjarem arengada sinó entrepà de botifarra trencant  l’abstinència, sense mala intenció però.

A les vuit del matí dubtes de sortir, intercanvi de missatges ,finalment decidim sortir, alguns però diuen que al llit s’hi esta molt bé i deserten.

De seguida veiem que les quatre gotes que cauen aviat seran història, es veu clarament delimitat al cel la línia de núvols que va passant.

Humitat ata que ens va sura ha d’entrada

Fem via cap Cal Xuriguer  i el Cocons, masies documentades ja al segle XIII i que ara, ambdues estan destinades a l’hostaleria al turisme rural.

Seguim el camí i amb una certa pendent ens apropa fins la cruïlla del carretera de Ribes amb la variant i l’ autopista, travessem la rotonda i seguim el camí cap  a la masia de la Mata sense arribar-hi ja que bans creuem per sota l’autopista i arribem fina la Masia els Carç , masia documentada al segle XVI, però sembla que el XIII ja hi havia un assentament, de les edificacions actuals destaquen la capella de Sant Jaume i una torre de defensa amb merlets,. El nom de la masia sembla que be de a l’abundant carç o càrritx que hi ha a la zona i en tot el terme. Tornem a travessar la carretera  enfilem cap a Puigmoltó, abans però parem esmorzar en la cruïlla de camins i prop d’una petita casa de pagès d’on surten unes olors de carn a la brasa i calçots esplèndides .

Travessem Puigmoltó, no hi trobem a ningú, silenci només trencat per la pujada d’una persiana. Les cases acurades i ben emblanquinades , deu ser tranquil viure aquí. Desprèn la sensació d’un ambient pausat.

Seguim pel carril bici fins a  l’hospital dels Camils i des de la rotonda de les urgències  enfilem el camí que ens retornarà als Cocons. Ens trobem amb un camp ple de farigola , potser no n’havia vist mai tanta i tant florida. En collim uns branques, ja es parla de la sopa de farigola i les diverses maneres de fer-la  i de la infusió de  mitja tarda….

El camí, em sembla que feia molts i molts anys que no hi havia passat, és un camí que sembla que es fa sobre l’antic camí entre Ribes i Vilanova, passa entre marges amb algun fondo frondós i en mig del boc. Alguns trams van per sobre un rocallís. Camí que ens portaria de nou al Mas el Cocons , nosaltres agafem la desviació que  travessant la carretera de Ribes a Vilanova ens porta, per mig de bosc i vinyes  a travessar l’autopista per sota, al camí entre Mas Martí i Solers. Alta activitat dels buscadors d’espàrrecs de marge. Alguns en porten  feixos ben grossos.

Rambla dels Ametllers ara ja verda per les incipients fulles que ha  anat surtin i fins a Sant Magdalena , retorn a Vilanova  pel camí del mateix nom. Passada per sota els ponts de les carreteres que avui estan empudegats per aigües que han quedat estancades.

Davant la mesquita  hi ha un xicot venent calçots i menta. La Mariajosé per 50 cèntims d’euros  compra un bon ram de menta – sembla que es vol fer uns quants mojitos-.

Hi ja hem tornat ,després de fer una quinzena de quilòmetres. Ha sortit el sol i sort d’un brisa que fa agradable caminar sinó hauríem suat de debò, però per ponent uns núvols força negres tornen a presagiar pluja. Com així serà al vespre, hem aprofitat entre front i front per caminar. Celebrem la reincorporació de la Rosa desprès forces absències, potser hem “apretat” massa però els debat de l’actualitat política i social i  els problemes de la Mariajosé amb les companyies telefòniques – amb l’església hem topat-  s’ha fet curt.

Setmana Santa

Març 29, 2013

Llegeixo – i no amago que amb una certa sorpresa- que a Catalunya hi haurà més d’un centenar i mig llarg de processons.

El Garraf i el Penedès també hi tenen una bona representació.

Entre els Via Crucis i les clàssiques processons de capvespre aquestes mostres de religiositat – tradició, folklore o pur exhibicionisme- sembla que tornen a tenir un cert protagonisme.

Sóc de la generació que va viure des d’una certa esplendorositat de les processons ,de petit, fins a la seva decadència en plena joventut i la seva pràctica desaparició i ara amb un cert ressorgiment de gran.

Els canvis polítics ,socials i també una certa posada al dia de la mateixa litúrgia de l’església ha fet que el concepte formal i segurament de fons de les processons hagi canviat .

Retinc imatges , guàrdies civils i soldats de ferrocarrils amb l’arma a la “funerala”, vetllant el pas – suposo que d’alguna congregació dels ferroviaris-, el soroll de cadenes arrossegades i lligades a uns peus nus, el cant del “considera pecador”, feta per algun amic meu , les peinetes i mantellines llargues, les atxes enceses i els diversos colors de les vestes, les caputxes i els arrengleradors  amb el bastó…. i de lluny la remor del ritme dels manaies que picant amb les llances a terra anunciaven el pas rítmic de la processo…

En fi qualsevol hi podria anar afegint, imatges . son, records més o menys vagues d’aquelles manifestacions d’obligada presència.

El silenci de la ciutat del divendres Sant…..trencada només per alguns agosarats que sortien a  menjar l’arengada al camp…

I la fascinació de l’ofici dels dissabte Sant amb la benedicció del foc i l’aigua , el ciri pasqual  i el cant de l’Exultet

I de més joves algunes caramelles fantàstiques per les caçons i pel que venia després…

Ara les processons possiblement deuen  tenir un sentit menys ampul·lós i  menys dogmàtic que anys enrere sinó que hi deuen confluir sentiments religiosos, elements culturals de referència , i  també alguna expressió vinculada a projectar la festa a l’exterior.

I també una certa nostàlgia, nostàlgia o record més o menys viu que he pogut llegir uns   deliciosos articles. Us els recomano.

Setmana Santa de Narcís Comadira , al diari ARA el 23 de març.

Setmana Santa de Jordi Llavina  a la Vanguardia  del dimecres dia 27 de març

Rams  de  Manuel Cuyàs. El Punt/Avui. 28 de març

 

 

Passejada per les vinyes.

Març 28, 2013

La previsió del temps era de possibles ruixats febles.

De fet gairebé tota la caminada l’hem fet sota el cel mot ennuvolat que al final s’ha començat a  esquinçar i alguna llambregada de sol hem vist.

Un plugim ben fi ens ha acompanyat al començament de la ruta. Això sí el terra ben mullat , aquesta nit deu haver plogut.

Hem començat la passejada davant el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs.

Des de la plaça del Monestir  hem seguit el carrer de Dalt que ens porta fora vila i seguim per un camí ample  i ben condicionat.

Aquesta ha estat un recorregut per una part de la plana penedesenca ,coneguda com la Plana de l’Amat eminentment agrícola i amb una extensió de vinyes notabilíssima, gairebé tot pla i poc bosc a la vista.

El camí ens porta fins a la Masia de la Llinda un casalot gran i sòlid que alberga una capella romànica del segle XII on s’hi venera la marededéu de la Llinda. Dilluns de Pasqua hi aplec de la zona d’ Avinyonet i Sant Cugat  , els del pocs deis que s’hi celebra  missa.

Al peu del desviament cap a al masia parlem amb un jove pagès que ens dóna quatre indicacions del recorregut que volem fer, bàsicament referències d’algun camí que no tenim clar. Les seves apreciacions sobre l’estat dels camins és ben precisa. Més endavant, en el darrer tram de la passejada,  ho constatem.

El camí segueix rodejat de vinyes i banda i només una clapa de bosc , precisament anomenat de la Llinda trenquen la monotonia dels ceps, alguns plantats de nou, altres amb forces anys d’arrelament.

Just en arribar prop l’autopista  trobem algunes masies més, ens donen la benvinguda uns quants gossos que s’acosten tranquils i mansos,el camí fa un  gir  i ens apropa a la Carrerada  vell camí que anava des de Avinyonet fins a Torrelles de Foix i allà deuria enllaçar amb algun altre camí ramader.

Podríem seguir cap a la Granada , però ho fem en direcció contrària, passem per una base  de Telefònica amb diverses antenes , el lloc mig abandonat té aspecte fantasmagòric. Vaja , si podria rodar alguna pel·lícula de terror.

Una lleu pujada en porta a fina la Serra l’ indret més alt de la contrada  , el vèrtex geodèsic indica 279 metres.

Ens hi aturem per esmorzar.

Estem davant de les caves René Barbier, adverteixen de la perillositat dels gossos. No hi entrem, naturalment.

Cruïlla de la Carrerada amb la carretera que ens portaria de nou a  Sant Sebastià però nosaltres seguim i passem per davant els cellers de Mas Comtal i una més endavant  trobem la traça de l’antic camí a Sant Sebastià del Gorgs des de Sant Cugat.

Va baixant i de moment és força bo però al cap d’un bon tros el camí sembla acabar-se en unes feixes . A partir d’aquí hi ha fondo de torrentera difícil de transitar, seguim doncs per damunt les vinyes vorejant-les,  , però no hi ha pèrdua el campanar el monestir és una fita prou clara.

Arribem a la carretera i després ja som a Sant Sebastià altre vegada.

La casualitat ha fet que el company Bienve hi trobés un conegut i a partir  d’aquí hem pogut visitar el monestir.

Sembla que la seva construcció es data en el segle XI o XII amb posteriors modificacions , adscrit al Monestir de Montserrat , no va estar massa tremps habitat per monjos. Tot i així la darrera reconstrucció es va en la zona del claustre  que realment és d’una admirable senzillesa amb un capitells bellament esculpits.

No el coneixia el claustre, l’església sí, i realment ah estat una descoberta formidable.

Passejada doncs per unes vinyes que ven aviat començaran a treure els brots i acabada amb una visita fantàstica al Monestir, poc conegut i que val pena de visitar.

 

 

 

 

 

 

 

Desconfiança justificada

Març 27, 2013

Tots els experts intenten tranquil·litzar a aquells que més aviat estem verds en economia. Volen deixar ben clar que la situació de Xipre i les quitances sobre els estalvis – o comptes de més de 100.000 € – no es transportable a altres països.

Vaja que o hi ha perill de contaminació o d’epidèmia i això queda circumscrit exclusivament a Xipre.

Llavors és quan et ve a la memòria la vella dita castellana de “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar

I sobretot t’ha vingut aquesta frase després de sentir al president de l’ Eurogrup el sr. Dijsselbloem que el que ha passat a Xipre és un assaig del nou model que s’aplicarà en cas d’haver de rescatar altres economies.

No hi ha dubte que la pròpia lògica del capitalisme porta a que aquells que disposen d’accions o bons de les entitats bancàries tinguin la responsabilitat amb el seu recursos davant les possibles fallides. Però el cert és que els estalviadors res tenen a veure amb les estructures dels governs del banc i per tant poca , cap, responsabilitat  amb la gestió, dolenta per cert, sembla tal i com han anat les coses.

La realitat  fa basarda. Per una banda amb els impostos augmentats i les retallades de sous pagues els rescats bancaris i, ara, quan el banc estigui constipat – dient-t’ho de manera fina-  els teus estalvis hauran d’anar a rescatar-lo si hi tens més de 100 mil€ estalviats ( no crec que siguin masses, oi?) . I alerta perquè quan ja s’ha traspassat una ratlla costa poc de traspassar-ne d’altres i per tant els que tinguin menys del cent mil també poden començar a  tremolar.

No es tracta de fer alarmisme, només faltaria, però ni ministres , ni economistes ,ni tertulians professional i de “però” no n’han encertat cap. Mentre però encara anem escoltant les xifres que han cobrat alguns dels dirigents d’aquest bancs i caixes. Potser que els expropiïn i amb les aportacions de les seves fortunes  el percentatge de la quitança general baixarà.

Seria com a mínim exemplar, el problema però seguiria, però estaríem millor segur!  Almenys d‘ànims.

 

 

 

Adéu consells ?

Març 26, 2013

En el moment de la constitució dels Consells Comarcals es van sentir algunes veus , bàsicament provinents de l’esquerra,que els van qualificar d’una administració buida de contingut i que esdevindrien un contrapoder  innecessari dels ajuntaments .

Recordo que en  una ocasió i essent Conseller Comarcal ens va arribar la demanda del Monestir de Montserrat  quan es celebrava – em sembla-  els quaranta anys de l’entronització de la Marededéu de Montserrat  de si podíem assumir el cost de restaurar – cost baix , certament-,  la llàntia votiva de la Comarca del Garraf. Vam respondre afirmativament, doncs bé , durant força temps per desacreditar els consells en ,Quim Nadal, llavors a l’oposició esmentava aquets fet com  a fet il·lustratiu d’una feina ineficient i improductiva pel territori.

Potser injust ,però va ser un corrent d’opinió establert en els socialisme català.

Creats a l’any 1987 i reformats en alguns aspectes a l’any 2003, porten ja  més de vint-i-cinc  anys de presència. Amb llums i ombres com qualsevol organització territorial  i amb els elements crítics  – transportables  a qualsevol estructura organitzativa i /o política-  que es vulgui els Consell han procurat estructurar territori, omplir dèficits en les comarques de municipis petits i dinamitzar aspectes comuns. I lògicament el seu nivell de competències va també d’acord amb l’estructura de la comarca, no és el mateix el Barcelonès que l’Alta Ribagorça i segurament en la comarca pirinenca tindrà molta més feina  i sentit que al Barcelonès.

Ara  resulta que la Consellera de Governació de la mateixa coalició que va implantar, en el seu moment,  sense consens els Consells els vol reduir a la mínima expressió política suprimint els consellers i deixant només una mena de consells d’alcaldes. Segons la consellera de Governació es vol :  simplificar l’administració local per fer-la més eficaç i eficient i, evidentment, per suprimir càrrecs i sous en el context de la greu crisi econòmica. L’executiu es podria estalviar entre 1.000 i 1.100 milions d’euros anuals amb la reforma global dels organismes locals”.

La pretensió és però que segueixin fent la mateixa feina  i per altra banda es vol enviar el projecte de llei al Parlament abans de l’estiu i per tant si tirés endavant suposem que  en les properes eleccions ja s’aplicaria.

Ja veurem en el procés de debat al Parlament com es va concretant la reforma , però essent important a mi em sembla que caldria també  afrontar altres qüestions que segurament portarien el mateix rendiment econòmic  i ajudarien també a millorar l’administració.

S’han plantejat tancar els oficines del departament de Benestar al territoris que fan feina duplicada de la que ja fan els ajuntaments?

Calens delegacions de totes les conselleries? . No podrien traspassar competències als mateixos consells que segur que ,des de la proximitat ho podrien gestionar crec , millor.

En definitiva que segurament cal replantejar els Consells com també els municipis, els diputacions i el mateix govern, però estaria bé que es fes amb consens i escoltant els territoris que avui tenen l’instrument dels Consells. A veure que hi diuen  i si tal i com estant els fa servei.

Tot el nostre suport

La nit de diumenge a dilluns la seu del PSC de Girona va ser objecte d’un seguit d e pintades entre elles es va pintar una diana al voltant de la cara de Pia Bosch, política de llarga trajectòria i ara cap del grups socialista a l’ajuntament de  Girona.

Aquest fets són una manera d’actuar dels intolerants i feixistes, encara que ho facin amb una falç i un martell i una estelada.

Tot el nostre suport a la Pia Bosch i als socialistes gironins.

La mateixa Pia Bosch ha fet unes declaracions denunciant els fets i perseverant en la seva tasca: “actes com aquest no ajuden en cap sentit a resoldre els reptes polítics i socials que té plantejada la nostra societat i la intolerància que traspuen és enormement preocupant. Els conflictes socials que estem vivint no es poden resoldre amb aquestes actituds tancades i violentes que tenen un rerefons absolutament totalitari”.

Tot el nostre suport i encoratjar-la seguint fent la tasca magnífica que fa..

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No oblidem la Vegueria

Març 25, 2013

Fa dies que les abrandades declaracions dels grups polítics favorables reclamant la Vegueria del Penedès  han desaparegut. Aquells que des de l’oposició forçaven la creació de l’Àmbit  Territorial ara ,des del govern i des de  la governabilitat, han emmudit amb massa rapidesa.

Es podrà argumentar que la causa de la sobirania és més urgent,es podrà argumentar també – i m’hi apunto- que la causa social, és a dir de superació de al crisi i salvaguardar la cohesió social no mereixi cap desatenció i hi hem de posar tots els esforços. No ho negaré, però la realitat és que la causa de la Vegueria mereix més atenció que la que sembla que avui hi ha. La “política”  eina imprescindible sembla entestada  – amb un certa lògica , no ho negarem- en altres afers prou importants – per tant sembla que és l’hora de que els pronunciaments per la vegueria segueixin des de l’àmbit “civil”  que hauria de tenir prou empenta per relligar un discurs  que sigui prou atractiu, convincent , estructurant i sòlid des d’una perspectiva  de voluntat territorial , econòmica i social. No es tracta de substituir la política ,però si de ser un complement que ens els temps que corren mantingui la reivindicació de la vegueria  permanentment en l’agenda del territori , aprofundint en els aspectes positius i en la configuració d’estructures que ajudin a trobar les dinàmiques internes del  territori.

En els moments en que es troba la situació del país hi ha una tendència generalitzada a considerar que no cal moure’s, fer bona al màxima ignasiana  de que en temps de tribulació no calen mudances, cal romandre quiet, no fer canvis. Pot ser que sigui el que cal , però a mi em sembla que hauria de ser precisament a l’inrevés. En aquest temps de crisi  , quan poca acció es pot portar a  terme per manca de recursos i cal prioritzar la cohesió social ,si que es pot ,amb tranquil·litat i sense la urgència  de sempre, fer un treball de reflexió, de debat i elaboració de “doctrina” en aquest cas sobre la vegueria.

Hi ha dos exercicis que són possibles i crec que seguirien posant el debat veguerial o de l’estructura post veguerial en l’actualitat  que són perfectament realitzables i em sembla que necessaris. Per una banda la imprescindible suma dels sectors socials a la idea  de la vegueria i fer-ho a través d’un ampli moviment , – en algun moment en vaig dir , uns “estats generals” sobre la vegueria- de les estructures associatives del territori, des de les culturals fins a les econòmiques

Es tracta de travar xarxa, de trobar elements clarament favorables en una definició territorial del Penedès   i una segona que va condicionada a  l’èxit de la primera ja que  es tractaria que a través d’aquest esforç “civil” es sedueixi a les institucions i administracions del nostre territori sobretot aquelles que ja tenen un àmbit més ampli con la Mancomunitat a definir ja espais d’actuació com a vegueria i alhora  reivindicar els treballs de l’anomenat Pacte    de Sant Martí  – creat per definir unes infraestructures – com un marc idoni i instrument per tirar endavant, treballar , debatre  i fer propostes. Ja hi ha, crec,  un nivell de teorització important , treballs de tesi i  estudis  sobre la situació i projecció del Penedès . Cal doncs harmonitzar tot aquest pòsit i bagatge destriant el gra de la palla i tenir unes conclusions vàlides sobre el territori i fer-les públiques i distribuir-les perquè pugin ser conegudes , compreses i assumides.
I potser cal recordar alguns aspectes comentats altres vegades però que ens poden refrescar la memòria per se seguir el treball:

Tenim una massa crítica suficient per tenir els serveis necessaris, adequats i amb la qualitat necessària    per cohesionar les nostres ciutats. El Penedès podria situar-se com a quarta vegueria per nombre d’habitants i, per tant, amb un nivell òptim en els estàndards de relació entre població i qualitat i proximitat del serveis  i de l’acció de la governança sobre el territori. Sense voler entrar en retòriques inútil podríem qualificar el nostre territori com un territori amb dimensió humana, per les distàncies, per la diversitat, per les potencialitats i per la relació entre ciutadania i serveis. Tot gestionat des d’una proximitat assumible.

 Tenim ciutats  fortes i viles i pobles dinàmics  que generen una xarxa activa i potent que pot generar riquesa  i la seva distribució justa i equitativa. La possibilitat de tirar endavant polítiques comunes i activitats conjuntes és més fàcil amb un territori pròxim, amb una certa tradició de treball comú i amb una voluntat d’explorar i explotar les potencialitats amb clau interna del territori però també com a projecció i aportació al conjunt del país. 

 Tenim un territori que substancia la diversitat geogràfica de manera harmònica i equilibrada    i per tant la possibilitat de convivència de diversos sectors de producció.

 Tenim una diversificació econòmica  que sempre hem dit que era un actiu , i a l’equilibri entre els sectors ara el que cal és qualificar-los. La possibilitat de que el marc productiu sigui també diversificat  és compatible amb la possibilitat de la preservació dels valors econòmics vinculats a l’agricultura i la conservació així mateix del paisatge com un notable valor de potencial turístic i , per tant,de de dinamització  econòmica.

 Tenim una universitat que estenent el seu campus pot esdevenir un motor en el necessari canvi productiu que tothom invoca en el nostre territori amb complicitat amb els sectors econòmics i socials i amb el suport de les administracions. No hi ha dubte que l’educació serà una de les bases sòlides per la recuperació econòmica i de futur. Comptar en un territori amb tot el recorregut acadèmica poc esser un element també de redireccionar aquest estudis vinculant-los a les necessitats del territori.

 Tenim un pòsit cultural forjat durant molts envejable i un excel·lent marc patrimonial que posat en valor pot esdevenir un potencial econòmic notable d’acords amb els actuals postulats de vincular la cultura i el creixement econòmic. No hi ha dubte que els corrents culturals són cada cop més universals, però tot i així, és també la cultura l’element clau de la cohesió d’un territori, entenen la cultural com un marc de referència com un marc en el que es dipositen, idees, propostes, sentiments, pertinença… Al Penedès la tradició cultural està fortament arrelada a la ciutadania. És doncs un actiu no només per activar l’economia sinó com elements de cohesió, d’inserció d de la ciutadania en un marc referencial de territori.

 Tenim unes infraestructures que posant-les prioritàriament al servei del propi territori i no només de pas o servitud poden ajudar al desenvolupament i contribuir a l’equilibri interterritorial. És evident que sempre serem un territori  e pas. Així és al història, però d’aquesta situació cal treure’n les millors les millors possibilitats en els nostres territoris, validant-les i potenciant-les al servei de nostre àmbit físic i donant-les-hi el valor d’actiu territorial.

 I cal parlar, per descomptat, també dels  recursos econòmics i humans que requereixen el funcionament de les vegueries. Aquest no és un tema que s’hagi de resoldre en el planteig de la   proposta de la Vegueria del  Penedès únicament , cal que la llei prevegi  com els serveis i recursos que provenen de les diputacions  – si aquestes desapareixen que caldria discutir-ho a fons, però sense cap interès ni sectari ni partidista-  s’han de distribuir  de manera solidària i de manera equitativa de manera que ajudi  a que el territori -i el País- siguin equilibrats i sostenibles. Creiem que és possible incloent en la divisió en vegueries el cas del Penedès.

 És evident que cal treballar per cohesionar la ciutadania i treballar en les potencialitats col·lectives de la nostra comunitat. Ara quan, gairebé tot, al nostre costat trontolla, caldria que fos precisament , ara , el moment de seguir treballant per  refermar  les propostes de la Vegueria, si la condició de referent territorial  és també, és també una manera de viure de pensar i de posicionar-se al país, treballar per la construcció de  la vegueria pot ser també una manera de treballar per sortir de la crisi enfortits, estructurats com a  territori  i contribuir , també, a aprofundir en el procés nacional.

 

Publicat a l’Eix Diari, el 25.03.13

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les primàries en marxa

Març 24, 2013

Un dels compromisos claus de la candidatura de Pere Navarro a la primera secretaria dels socialistes catalans sembla que ja té forma. Hem sabut per la premsa ( la informació entre la direcció i  la militància és encara un dèficit) que ja hi ha un esborrany de document , de reglament per la celebració d’aquestes primàries.

En resum  hi ha tres aspectes que vertebren la proposta.

1.-Obertes a candidats i candidates  que no siguin militants del partit

  • 2.-Necessitat d’avals 10% del Consell Nacional, o 5 % de militància3.-
  • 3.-Votació sense cens, qualsevol pot participar , pagant 1 euro i signant un compromís de valors d’esquerres.

Molt similars a  els eleccions primàries franceses del PSF i afins . Objectiu mobilitzar una bona part de la societat al voltant del teu partit i legitimar molt més el possible candidat.

Sembla que el recorregut de l’esborrany es més aviat curt, acceptació de l’executiva i aprovació al Consell Nacional.

 

En aquest sentit crec que valdria la pena allarar una mica més el temps de debat – ara sembla que no hi haurà, de moment, avançament  electoral, i no hi haurà ja excusa per fer  les primàries- i permetre que la militància hi pugui dir la seva.

No és difícil de fer i crec que ajudaria també a  animar la reflexió  el debat de les bases del PSC sobretot en un  tema transcendent en el Congrés i que pot obrir una expectativa molt més àmplia i desprès perquè em sembla una paradoxa que es vulguin fer unes primàries obertes a tothom i en canvi no ho hagin pogut votar tots els i els militants.

En aquests sentit coincidint en que dissabte hi havia una Assemblea de la Federació , convocada per escoltar al portaveu parlamentari   Maurici Lucena , vaig aprofitar per presentar un proposta de resolució en sentit de demanar la possibilitat d’obrir i eixamplar el debat.

En resum la proposta demanava :

 Proposta de resolució:

 

1.- Proposar que el Consell Nacional obri un procés de no més enllà d’un mes de reflexió,  debat i esmenes del reglament a totes les agrupacions del PSC.

2.- Que es validi el reglament a través d’una votació secreta de tota la militància organitzada  des de les agrupacions.

3.- Instar els/ les Consellers/eres Nacional de la nostra federació  a defensar al Ple del Consell Nacional la possibilitat  de participació de la militància.

 

La proposta es va aprovar després d’alguns peculiars  dubtes procedimentals i  curiosament d’apel·lar a la mateixa representació de l’assemblea.

I es va aprovar també amb abstencions ben curioses que interpreto com clarament abstencions preventives ,és a dir que un vot positiu no pugui ser interpretat com una oposició al que fa i diu la direcció.

Ara veurem si la resolució té algun efecte.

 

Desencontres incomprensibles.

Març 23, 2013

Hem viscut recentment a la nostra ciutat un episodi polític que ha palesat la incapacitat del govern  i del primer partit de l’oposició per travar la majoria suficient, uns per poder   aprovar en primera instància uns pressupostos i els segons per  trobar la majoria per constituir-se en alternativa sòlida. El desacord doncs ha estat per damunt de la necessitat de trobar un espai d’intersecció, un mínim denominador comú per donar solidesa al govern o a  l’alternativa.

A partir d‘aquí el pressupost aprovat i a passar els dies.

No és l´’únic desencontre que s’ha viscut en la política catalana . El President Mas suspenia la Cimera Social, una proposta que en el cara – cara entre Mas i Navarro en període de campanya aquest darrer proposava   i Mas  recollia. Aquesta cimera però sortia ja un pel esbiaixada perquè només hi participaven els partits politics i, ara com ara, és impensable no seure a la mateixa taula a empresaris sindicats i organitzacions vinculades al tercer sector.

Des del Govern s’ha aturat la convocatòria de la cimera amb l’excusa dels desacords entre partits ,però el conseller de presidència ha anat més enllà i ha titllat les propostes que feien els socialistes per la cimera d’inacceptables i inassolibles  i critica el que ell entén com una manera de fer política allunyada de la realitat i la responsabilitat i ha reblat el clau dient : no es pot permetre el luxe de convocar una cimera que acabi com el rosari de l’aurora” ja que seria un “espectacle lamentable si es produís”. En definitiva el govern no volia acceptar elements que li condicionessin el pressupost de depesa i l’oposició no volia que tot plegat es quedes en paraules i en fotos i no hi hagués concrecions.

En fi tothom hi ha dit la seva però la realitat és que, una cosa tant urgent i necessària com una cimera per posar damunt la taula algunes propostes per pal·liar la greu situació d ‘algunes persones al país, no mobilitza prou com per  fer seure al partits al voltant d’una taula i trobar les segures interseccions i els segurs mínims  denominadors comuns per actuar. El cert és que el mateix dia que Mas , amb la complicitat ara de  Junqueras, retallaven un cop  més el sou del funcionariat  es considerava que el millor fora posposar al cimera. Baralles a part sembla raonable aquets suspensió  si no hi ha pressupost al país i si no hi havien d ‘assistir els agents socials i econòmics. Però molt ens temem que la suspensió no obeeixi a la racionalitat sinó al tacticisme instal·lat des de fa temps en el govern  i també en bona part de l’oposició.

Si és cert això que proclamen a tor i a  dret que, l’aprofundiment en els drets nacionals va lligat indissociablement a  l`aprofundiment ens els drets socials, costa de creure que no hi hagi la capacitat política de trobar-se en una cimera social. Tenim la sensació que com més persones vagin despenjant-se i es vagi obrint fractura social més afeblit quedarà el projecte nacional. Encara que sigui amb la necessària discreció i sense parafernàlies  mediàtiques calia trobar-se i   fixar els mínims que gal garantir des de la perspectiva dels drets socials i quines són els límits que no es poden traspassar,  quins són els estímuls productius que es poden posar en marxa, quines reformes calen en els serveis per ser més eficients i alhora generar la interacció entre ells per poder arribar a més persones i millor, i quines són les inversions productives que podrien ajudar a l’estímul de l’economia i el treball.

Creiem que cal actuar i amb urgència i deixant de banda el partidisme excloent i apriorístic i escoltar i treballar conjuntament amb les organitzacions i associacions que s’enfronten quotidianament amb les conseqüències de la crisi sobre les persones.

Dóna la impressió de que no hi hagi consciència entre els partits  i en aquest cas en el govern del país de que comença a haver-hi una situació d’emergència  en expressió de les Entitats Catalanes d’Acció Social. Les enquestes d’opinió són evidentment mostres de l’estat d’opinió entre la ciutadania i aquestes constaten onada darrera onada que la crisi i l’atur són les preocupacions més importants actuals i cadascú de nosaltres podria constatar la realitat , sinó en primera persona ,si en els entorns més immediat. Davant d’això sembla sorprenent  i incomprensible aquesta mena d’incapacitat de trobar actuacions concretes i tirar-les endavant , de cercar solucions per les situacions de precarietat i posar-les sen marxa , en definitiva de demostrar la utilitat de les organitzacions polítiques i de les institucions.

A Vilanova hem vist en el darrer mes més paper i paraules  que realitats i al País també masses moviments tàctics i jugades a curt termini. No hi ha excuses per no posar en comú aquelles propostes que tots compartiríem i tirar-les endavant deixant de banda els partidisme , no la ideologia. I cadascú es de la seva perspectiva ideològica que defensi les seves prioritats i trobar un terme mig que tothom accepti.

Feina molta, i potser no és temps de masses de paraules sinó d’actuar amb  el criteri d’afrontar una emergència social cada cop més gran.

 

Publicat al Diari de Vilanova, el 22 /03/13

Constància i qualitat

Març 22, 2013

Els que tenim el costum de llegir diaris tenim més o menys localitzats els nostres articulistes de capçalera.

Sabem més o menys  precisió els dies que publiquen els seus articles i els busquen entre les planes per fer-ne la lectura. Hi ha dies que ens a agraden més que altres, hi ha dies que discrepes del que diuen , i hi ha dies que fins i tot t’enfades pel que han escrit i t’agradaria poder respondre adequadament. Però seguim fidels a la lectura hi acabes establint una mena de complicitat sobretot quan veus reflectida la teva opinió en les ratlles que han escrit.

Confesso que en matèria d’articulistes soc  força eclèctic en el sentit de que segueixo per diverses raons a  varis articulistes dintre del ventall ideològic. Puc seguir a Vicenç Navarro i alhora al Francesc Marc Álvaro ( que no dic que siguin contraposats) a l’Antoni Puigverd, al Rafel Nadal o al Francesc de Carreras, i m’apunto sempre a llegir el Vicenç Villatoro o el Jordi Gràcia i no deixo de llegir,  Manuel Cuyàs, Ramoneda  i  Joaquim Nadal o Sara Moreno . En la diversitat de posicions hi trobo moltes vegades els arguments per anar-me construint al meva opinió.

Ara hi ha periodistes d’aquells que per més dies que passin els vas trobant de manera, sortosament,  permanent, és el cas de Josep Maria Espinàs. No el llegeixo cada dia però amb força freqüència forma part de la lectura. D’ençà la sortida del diari Avui el 23 d’abril de 1976 Espinàs va escriure-hi una columna diària fins que l’any 1999 en que va deixar el diari Avui. El Periódico va estar a l’aguait i el va fitxar i  des de llavors cada dia des del seu “ Petit Observatori” va escrivint i reflexionant sobre els aspectes mes diversos de la vida buscant empre la vessant més  humans i de valor col·lectiu. Són gairebé trenta-set anys d’article diari  i més aviat curt, que és el més difícil.. Impressionant!!

Espinàs ha esdevingut una “rara avis”, escriu encara amb màquina escriure Olivetti i segueix fumat amb pipa . Aquests dos aspectes no volen dir que Espinàs no estigui al corrent del que passa i es cou, sinó que voluntàriament ho vol mantenir, potser com una rebel·lia contra una modernitat imposada i impostada. De la flexió amb el fum i del teclat mecànic n’ ha sorgit esplèndides paraules.

Espinàs està d’actualitat perquè publica a l’editorial La Campana  “ Una vida articulada” que és un recull seleccionat dels seus articles que ha anat escrivint al llarg del temps.  En la informació i comentari sobre l llibres que publicava El Periódico hi ha una apreciació del periodista  Manuel Cuyàs que descriu en poques paraules la grandiositat de l’Espinàs.  Diu : “ En una ocasió em va dir que és més fàcil i agraït escriure un article diari que no pas un a la setmana o un al mes. Té tota l raó, però ¡Com costa de ser bo cada dia de cada dia!”