Archive for Abril de 2013

No ens calen fasts.

Abril 30, 2013

Sincerament els que puguin programar per celebrar el 300 aniversari de la guerra de 1714, m’és força indiferent.

No em preocupa la seva celebració, em refio poc des d’un punt de vista d’interès intel·lectual , amb tots els respectes, dels dos comissaris i no m’ha interessat – amb tot el respecte i consideració, altre cop- el seu treball professional, que segurament deu ser prou qualitatiu per ara ser triats per les administracions per programar uns esdeveniments que pretenen posar-nos al rovell de l’ou a escala  mundial.

Més enllà de senyeres de superfície de 17,14 metres quadrats i el mateix pal del 17.14 metres d’alçària davant del Born sembla que hi haurà un seguit d’actes de perfil històric i sobretot per exalçar la nostra condició nacional , només ens cal llegir els títol de les exposicions que es faran , el terme nació, nacional o sinònims és el més expressat.

En fi ja s’ho faran.  La llàstima és que ho paguem entre tot. Tanta fartanera de nació , nacional i similars al final serà contraproduent, ens cansarem i quan arribi el moment  potser ja ni anirem a votar ….

És evident amb tota aquesta parafernàlia el discurs del President Mas no podia de cap manera baixar les expectatives de les celebracions dotant-les de contingut polític i d’homenatge al país.

No podia  ser d’altra manera.

Però algun paràgraf remou sobretot quan veus al situació del propi país.

Però també permeteu-me dir que és un acte de dignitat del conjunt del poble català, és un acte de dignitat nacional. I és un acte de dignitat perquè a través d’aquesta commemoració el que volem deixar clar és que Catalunya no és un objecte polític, sinó un subjecte polític, i és molt diferent.”.

Compartint l’esperit del que diu el president em sembla que avui la dignitat nacional passa per forces altres coses.

Passa per tenir capacitat de convocar una cimera social ,suspesa inexplicablement

Passa per re considerar  la retallada de mestres i metges que comencen a passar factura als serveis públic.

Segurament passa per – en la mesura del possible-  aportar recursos per pal·liar la situació e els famílies amb tots els membres actius a l’atur.

Passa òbviament per la solidaritat i per la defensa dels serveis públics

Passa inevitablement per mantenir  la cohesió social que ,ara, amb els polítiques de Mas, està a punt de fracturar-se

La meva proposta – la faig gratuïtament pel bé del país- – que elevo a la consideració del President  és molt més fàcil i no calen ni comissions  ni tants discursos. Només caldria que la Generalitat  assumís els costos d’una edició correcte i barata de l’obra de Sánchez Piñol Victus – L’ajuntament de Barcelona ja ha pagat part de la traducció al català- i  l’envies a totes les famílies de Catalunya – cada família podrà triar d’idioma en que ho vol-   com es va fer amb l’estatut. N’hi hauria prou i de sobres, per conèixer els fets, la història i a més fruiríem llegint-la.

Seria una excel·lent contribució a la celebració dels 300 anys del 11 de  setembre del 1714.

Anuncis

De cultura i territori.

Abril 29, 2013

Llegeixo a l’Eix- Diari  la interessants notícia de la presentació  del “Llibre Blanc “ de la cultura al  Gran(?) Penedès.

Lloable iniciativa que ,a més de presentar una diagnosi de la situació, vol esdevenir un punt de partida per ajudar a  la millora de l’espai cultural al nostre territori.

No he tingut encara temps de fer lectura del volum, però de les informacions se’n extreuen diverses conclusions i també algunes  propostes.

De les conclusions sobretot la constatació que són els ajuntaments en bona part els principals promotors culturals del territori és una  conclusió més que encertada  però que ara, i també es diu, enfront la crisi genera dubte sobre el manteniment de les actuals prestacions.  Els ajuntaments van fer un salt qualitatiu en matèria de cultura sobretot en la seva segona legislatura,i posteriors , un cop resolts els problemes més peremptoris de les ciutats. Va coincidir en bona part aquest desplegament cultural i amb propostes de treball conjunt en el moment en que hi havia una línia de pensament que ens abocava a la tesis de la Sociedad de l’oci. Creien  – o crèiem – ingènuament que els avenços tecnològics i la distribució del treball permetria a la societat gaudir d’un oci extens i qualitatiu i aquí hi havia una gran possibilitat de la cultura ja que el seu consum  i per tant la seva generació, creació i difusió seria un incentiu de caràcter econòmic important. Sorgirien plans comunitaris, projectes de concepció global de la cultura, accions transversals,s’escriurien programes  d’equipaments realment ambiciosos i es donaria  pas als creadors  i també s’intentaria que al xarxa associativa s’enfortís . La realitat però ha esta diferent ni hem avançat cap la societat de l’oci, més aviat i dissortadament estem  obligadament, forçosament i perillosament, ociosos per manca de treball, els equipaments han tingut un important rendiment social però poc d’econòmic i per altra banda una , crec, sobredimensionada política de subvencions i convenis ha creat una xarxa subsidiada que, ara en temps de crisi, no por viure per si sola ni por seguir tenint les aportacions de les administracions. Cal doncs un cert re-dimensionament i una certa priorització abocant els esforços municipals en la cultura en les inversions que siguin productives i  parar molta atenció a la creativitat local com element de projecció més àmplia. Recursos i infraestructures d’expressió.

Possiblement en el temps de crisi cal fer apostes decidides en aquells àmbits que creiem poden ser estratègics per millorar les condicions de la nostra societat . Fa temps en article per la revista Tranversals apuntàvem : “ En primer lloc ,  el fet de que la cultura l’hem de considerar com un dels elements de la construcció de l’estat del benestar. En aquetes polítiques – sanitat, educació i habitatge ….-  els ajuntaments ha agafat iniciatives prou importants. També cal que la cultura esdevingui una prioritat en el mateix pla. La cultura entesa com un eix transversal – politiques de les  se’n parla mol i són difícils d’’aplicar – . La transversalitat vol dir   taca d’oli en totes les iniciatives que  porten a terme els serveis municipals d’ una pàtina cultural que els impregni. Des de el disseny de nous barris fins a la promoció del necessari civisme.” (1). El canvi de paradigma en considerar la cultura com un fonament més de l’estat del benestar pot fer capgirar algunes actuacions i visualitzar la cultura com un element estratègic per la sortida de la crisi.

I aquesta transversalitat a la que al·ludíem   passa, també, indefugiblement   per la coordinació ( un altre element de demanda rellevant al Llibre blanc) passa per fer algunes apostes en el marc econòmic general i també, lògicament, des  dels ajuntaments, algunes actuacions poden ser prou significatives.  Generar una fiscalitat a favor de la producció i la indústria cultural a nivell general, com hem dit, però també en aquells espais en que el municipi sigui actiu, des de cessió d’espai  ( quantes naus Industrials tenim buides?) o apostar per un mecenatge desgravador a nivell local i territorial. Aprofitar la Universitat ,encara més, potenciant col·lectivament  els treballs de recerca i innovació i garantir el suport a al desenvolupament a la projecció més enllà del nostre territori.

La vinculació entre patrimoni, per tant cultura, i turisme de certa qualitat ha d’ajudar ,si més no, a situar-nos en el mapa del país i cercar els aliats possibles per saltar fronteres i cercar projectes comuns que siguin homologables internacionalment. Segurament caldria també una modificació de les ajudes i subvencions amb criteris de més rendibilitat social i cohesió  i sobretot prioritzant aquelles que siguin projectes de diversos actors socials i alhora generin també uns nivells alts de participació. Cal en temps de poca capacitat  de despesa ser molt més  ( crec que sempre s’ ho ha sigut) rigorós i selectius ,sense cap mena de sectarisme ni tracte de favor encara que sigui  per una qüestió de rutina.

L’estudi remarca la  necessitat de coordinació que no és la suma i llistat del que fa cada municipi o cada creador cultural. Coordinació  vol dir més,  i això reclama que existeix un lideratge clar, lideratge compartit o algú  que  per l’acció i disposició assumeixi la feina de tirar del carro. No veiem en aquest moment  i tant de bo m’equivoqui-  en el territori ni la capacitat  ni crec que existeixi la voluntat  de liderar accions comunes i assumir el paper de encapçalar, de cercar complicitats, de extreure recursos d’on calgui i d’aglutinar voluntats en un projecte global, compartit , amb capacitat de projecció real, que integri i que sigui un element que creï mantingui els nostre referents col·lectius .

El “Llibre blanc” serà a partit d’ara, sens dubte,  un instrument imprescindible per conèixer la realitat, però coneguda aquesta cal posar fil a l’agulla perquè el desenvolupament de la  cultura no ho sigui només en termes estrictament culturals sinó també en l’econòmic i s’afermi encara més com un element  de cohesió social i en el nostre cas territorial.

El llegirem amb atenció i – l’haurien  de llegir molt més encara els responsables polítics- i estaria bé que al seu voltant es generes un debat ampli, obert i sens apriorismes. La situació ho requereix.

 

Nota:

(1) CIUTAT i CREIXEMENT. Una nova centralitat de la cultura.

M. Arcarons i S. Moral

Revista Tranversal, any 2006

Publicat a L’Eix-Diari, el 29.04.13

Govern sembla que a la deriva

Abril 28, 2013

 “Aquests drames no es curen amb declaracions polítiques del tipus: “Que el Govern retiri la nefasta reforma laboral”. La previsible xerrameca del PSOE sobre la tragèdia de l’atur sona igual que la previsible xerrameca que usava el PP quan, fa un any i mig, disparava contra Rodríguez Zapatero, amb una barreja de menyspreu i complex de superioritat. Com un bumerang, aquell complex de superioritat es torna ara en contra del PP. Rajoy ha quedat retratat en el mirall de Zapatero. La crisi era una cosa molt seriosa. Zapatero va voler negar-la, i va rebre ferotges crítiques per aquesta frivolitat. Però Rajoy no va cometre una frivolitat menor: va menysprear la força de la crisi en donar per fet que el problema de l’economia espanyola era la ruqueria de Zapatero. A hores d’ara, ja tothom sap que, mentre la política s’ha perdut en estúpids laberints d’esgrima, la realitat continua avançant tràgicament. Cada dia destrossa una mica més un país en ruïna.”Amb aquestes encertades paraules – com gairebé sempre- Antoni Puigverd analitzava a  la Vanguardia la situació que es va produint després de conèixer les xifres de l’EPA  i el capteniment que han tingut i tenen encara avui els partits que han governat a Espanya respecte  a les polítiques actives contra la desocupació i amb matèria de fiscalitat,

Sembla que cap d’ells ha pogut actuar amb polítiques que ajudessin a canviar el cicle de pèrdua de treball i pèrdua de confiança en les mesures que es van prenent.

Dèiem ahir que les xifres macroeconòmiques sembla que són millor, però el paquet de mesures que va aprovar divendres el govern en el consell de ministres   són un cop més d’ incompliment de promeses i compromisos el mateix govern i de dubtosa eficàcia en la superació de la crisi.

Creix doncs la sensació de que no saben cap a on van i les promeses de que amb l’arribada del PP el llocs de treball creixerien aturant l’atur eren del tot falses, eren  paper mullat ,un permanent engany.

Si passéssim llista dels compromisos no complerts  i contraris al que deien en el programi electoral el PP ja donen la tessitura de la credibilitat d’aquest govern.

Ara no es rebaixarà l’ IRPF tal i com s’havia compromès el govern a l’any 2014.

Les pensions volen modificar-les i no lligar el seu augment amb l’IPC anual amb la pèrdua de poder adquisitiu que això comporta.

S’apujaran els impostos especials i entre ells es parla el de l’electricitat que repercutirà en la pujada del rebut un cop més.

Un impost sobre dipòsits bancaris que si no es concreta més anirà a repercutir sobre l’estalvi un cop més……….

I clar amb aquest context les xifres del govern sobre l’atur i el dèficit púbic són paper mullat, malgrat no fa ni quinze dies encara les donaven per bones.

Sensació de  desgovern , d’haver perdut els objectius i de paràlisi. Govern sense lideratge amb una situació cada cop més tràgica.

Cal una reacció per concertar les grans politiques ja que el que hem vist fins ara han estat  un conjunt de mesures que han fracassat.

 

 

 

 

Xifres que espanten.

Abril 27, 2013

Hi ha xifres que donada la seva magnitud i també el que psicològicament representen són en traspassar-les xifres maleïdes i que espanten.

Quan en tots el titulars dels diaris parlen del 6.000.000 d’aturats, enyores encara que sigui una paradoxa quan  les paraules que pronunciava Celestino Corbacho, llavors ministre de Treball , afirmaven  que Espanya no arribaria als 4.000.000 d’aturats. Que a prop en el temps i que en lluny amb la xifra !

Totes les paraules, promeses electorals i reformes laborals   s’han volatilitzat davant la magnitud e la xifra.

I no és tant la xifra en sí mateix – que ho és quedi clar, eh!-

Sinó perquè darrera de cada una de les xifres des del l’1 fins el 6 milions hi ha una història personals, que la majoria de les vegades ha esdevingut un drama, esdevé la frustració d’il·lusions i trenca  voluntats tant senzilles i necessàries de l’emancipació i forjar-se el propi futur alhora que genera una regressió social.  Les xarxes de solidaritat augmenten però ja hi ha moltes famílies que estan al límit

No hi deu haver solucions màgiques, però sí que constatar que cap de les propostes que s’han fet fins ara fonamentada amb l’exaltació de  l’austeritat no com un principi general acceptable i desitjable  sinó portat a la màxim exponent com una manera hipòcrita de rebaixar determinats dèficits que volen atribuir a les prestacions social quan en realitat obeeix més al finançament sense fons d’algunes entitats bancàries.

La flexibilització del dèficit públic hauria de comportar noves mesures que ajudin a la creació del llocs de treball, a evitar el tancament d’empreses i també a ajudes a nivell d‘autònoms que en aquesta situació són dels sectors menys protegits . Les administracions tenen un paer clau en corregir la situació, amb mesures pro-actives, amb inversió productiva, també en prestacions que treguin de la possible  marginalitat a les situacions més greus als nuclis familiars en que no hi ha cap membre actiu.

Calen i amb urgència reaccions col·lectives que pal·liïn aquesta situació. Buscant solucions i polítiques que facin recuperar un cert sosteniment econòmic. Unitat d’acció dels partits i entitats de caire econòmic i social, fixar objectius a curt i mitja termini mentre es fan les reformes que calguin a llarg termini , sense que les reformes representin una pèrdua de drets que estaven consolidats. I és hora segurament de fer concessions en pro de genera ocupació.

Les xifres macroeconòmiques diuen que han millorat, la nostra austeritat permet que Alemanya es financi per sota del 0% d’interès. Potser cal dir prou ja a algunes situacions.

Si no vencem nosaltres a l’atur amb unitat i convicció  l’atur vencerà a al societat i després ja només queda el caos.

Dues bones clatellades.

Abril 26, 2013

Diuen que una bona clatellada a temps és un bon element pedagògic.

La sorpresa de la clatellada porta a reaccionar.

Ahir el ministre Wert en va entomar dues i de bones.

Caldrà veure si reacciona o si la ja està cuirassat contra les “clatellades” raonades i no reacciona , és a dir, es manté en una situació d’enroc respecte el tema de les llengües a l’escola.

Per una banda al Parlament europeu els eurodiputats catalans van plantejar a al Comissària de Cultura el sense sentit que representa alguna de les propostes del ministre espanyol com la que si un sol alumen demana que  se li faci en castellà  l’ensenyament tota la classe haurà d’adoptar aquesta llengua. Diuen els eurodiputats que la Comissària va quedar perplexa . Ara caldrà que aquesta perplexitat esdevingui un toc d’atenció a la política del ministre. Segurament  calgui una demanda d’explicacions al ministre Wert per adonar-se que la inexplicable mesura té un objectiu que va més enllà de garantir’ educació en llengua castellana a determinats alumnes – que ja està garantida-  sinó que té clarament la voluntat de fer trontollar un sistema educatiu fonamentat en la immersió i en conseqüència fer prevaler una llengua oficial sobre l’altra. En paraules més planeres a mantenir viu un conflicte que cada cop que es genera va en detriment de al llengua catalana.

El segon clatellot i aquest  crec que més profund i més reflexiu és el que li  ha donat  el Consell d’Estat  quan li deixar clar que no s’ha de pagar l’escola privada als que la vulguin en castellà a Catalunya però aquesta no és l’únic advertiment que fa, ja que assenyala a la Generalitat com l’administració qui ha de vetllar per la distribució dels temps d’aprenentatge de les llengües.

Certament el dictamen del Consell d’Estat  – organisme que fa informe perceptius quan es modifica una llei orgànica- no és vinculant  però en tot cas la contradicció amb la voluntat política de Wert és molt significativa i raonada  , naturalment, dóna arguments a la Generalitat per reclamar al ministre la retirada de l’esborrany de llei i començar des de zero i amb més consens del que ara té la proposta de LOMCE.

Al meu entendre és important que el Consell d’Estat assenyali que la Generalitat és qui ha d’indicar la “ proporcionalitat raonable” per aconseguir l’objectiu de que al final del cicle educatiu el coneixement d‘ambdues llengües sigui raonablement bo. En aquests sentit em sembla que cal reiterar i seguir reivindicant la bona feina que fan les escoles en aquest aspecte. Ningú millor que els escoles per conèixer la realitat del seu alumant i el seu entorn per tant també amb els coneixements per graduar l’ús i l’ensenyament de les llengües.

Després de tanta declaració, disposicions, resolucions desesperants respecte a la llengua aquestes clatellades al ministre Wert són positives.

Si sap reaccionar a temps hauran valgut al pena, si no, caldrà esperar que algú , ara o més endavant li faci entendre , potser per vies més contundents.

Sense baixar la guàrdia.

Abril 25, 2013

Aquesta setmana de Sant Jordi ,que a les escoles es celebra amb intensitat,  ha estat la setmana triada per seguir amb les mobilitzacions contra les retallades i pèrdua de qualitat de l’escola pública.

A nivell estatal el 9 de maig es configura com una diada de vaga general a l’ensenyament, però aquí s’ha previst que hi hagi de treball de mobilització i sensibilització – encara més!-   per donar a  conèixer la situació greu que s’està patint i la que encara es pot patir, més agreujada, al sistema educatiu del nostre país.

A Vilanova s’ ha convocat una concertació a la Plaça de la Vila a partir de dos quarts de sis de la tarda per seguir amb una marxa i les tancades al centres educatius. A l’escola Sant Jordi i a l’ Institut Manuel de Cabanyes.

Un cop més es tracta d’omplir i tenyir  amb el groc de la defensa d l’escola pública la Plaça.

La llista de les reivindicacions és clara:

Per una educació pública , popular i catalana Ni LOMCE ni LEC

Aturem l’atac al català

Per la democratització de l’educació  No a la privatització

Control de taxes i augment de les beques

Cap tancament de centres públics

No acomiadament ni precarització

Substitucions des del primer dia

Dir no  a una nova política de massificació de les aules.

El MUCE ( Marc Unitari de la Comunitat Educativa) dóna suport i empara a aquestes reivindicacions que avui encara tenen més sentit. Perquè és del tot cert que en un moment de crisi com la que patim ara, no hi ha dubte que un dels pilars que ajudaran a suportar-la i a sortir-ne és l’educació, és la inversió  en el sistema educatiu , en la millora de les condicions de les escoles, en retrobar l’esperit d’aquella escola pública catalana, laica, gratuïta i de qualitat.

Hi ha un esforç sobre-dimensionat dels treballadors i treballadores de l’educació.

Aquest esforç no és correspost per part dels governs. Ni el d’Espanya ni el Catalunya, no sols no han mantingut la despesa en educació – que és de les més baixes d’Europa-, sinó que han propiciat retallades que han deixat malmesa bona part de les estructures de l’educació d’aquest país.

Quan passi la crisi, possiblement res serà igual del que ha estat. Difícilment es recuperaran algunes de les prestacions que fins avui havíem considerat normals  tenir-les. Però  ens sembla que cal seguir la batalla perquè l’educació , pilar fonamental per la transformació social i per igualar a la ciutadania, no sols no perdi recursos sinó  que en segueixi guanyat ara , en plena crisi, i més quan en sortim.

Omplim la plaça!

 

Sona bé…..però

Abril 24, 2013

Diversos mitjans informatius –recollint la informació que publicava el diari El Mundo-  indiquen que ja hi ha un esborrany dels nou protocol de relació entre el PSC i el PSOE. Pel que diuen – els dirigents dels dos partits sembla que minimitzen els informacions- el protocol garanteix gairebé la independència entre els dos partits.

Per una banda sembla que el PSC podrà decidir les seves posicions amb plena independència però no podrà participar  en la direcció ni en aspirar a dirigir el PSOE. Sembla una justa correspondència. Així la relació es fonamentaria en l’acord  d’actuació en temes i programes  conjunts i també n la representativitat socialista a nivell de  Catalunya – mentre clar no sigui independent.

L’acord aniria més enllà doncs de la confecció d’un protocol que defineix la relació dels grups parlamentaris al Congrés. Per descomptat que si la relació és de plena autonomia o independència coordinada també en el Congrés el grup propi hauria de ser indiscutible.

La música sona bé, però queda la lletra i aquesta encara no està clara perquè  queda, sembla encara, molt per escriure i cal que els socialistes espanyol sobretot aquells més recalcitrants ho acceptin, del contrari tot plegat pot acabar en un no res o encara pitjor amb la constitució d’una federació del PSOE a Catalunya, temptació que ja més d’una vegada ha passat pel cap d’alguns dirigents del socialisme espanyol.

I tant queda per escriure que dirigents d’ambdós partits ja s’han afanyat a dir-ho  sortint  a  rebaixar possibles expectatives afirmant  que no hi ha res ni  lligat ni escrit.

Tot plegat semblava un miratge.

Massa bonic pe ser cert.

El PSOE , almenys la seva direcció no està en aquest moments per afrontar segons quines decisions que suposarien l’aixecament de les històriques suspicàcies de determinats dirigents del PSOE que han excel·lit amb el jacobinisme més pur. Prou feina té en aclarir quin és el seu full de ruta pel que fa a recuperar el seu paper de partit alternativa de govern i quines són les reformes necessàries per donar d’una vegada i per sempre credibilitat a les seves tesi federalistes que realment serveixin  per canviar el model territorial espanyol perquè l’actual ja no serveix. Amb tota aquesta feina es fa difícil preveure que el PSOE i el PSC siguin prou valents  com per trobar una fórmula de relació fonamentada en la independència i la coordinació.

La música d’aquestes notícies  ( que potser només eren globus de sonda) sonava molt bé.

La lletra de moment no s’acaba d’adaptar a la melodia.

La dissonància va per llarg, serà difícil d’harmonitzar …

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diada de Sant Jordi.

Abril 23, 2013

Com l’any passat per celebrar la diada de Sant Jordi anirem a la masia en Cabanyes per fer la lectura del poemes de Manuel de Cabanyes .

Un  grup de poetes i poetesses locals i comarcals llegiran en veu alta una selecció de poesies de l’autor. Per la lectura dels poemes es compta amb la  presència Montse Lago, Teresa Costa-Gramunt, Carles Ill, Joan Duran, Joan Martorell, Dolors Juan Hill i Pere Tàpies.

La selecció de poemes ha estat elaborada per Xavier Solà de Andrés seguint criteris literaris

Cabanyes, poeta amb minsa producció, precursor del romanticisme que ha deixat petjada i ara a la Masia li han dedicat un centre per recrear la seva vida  la seva obra i els entorns socials, intel·lectuals i econòmic del moment.

És una bona iniciativa  que, a més enguany, sumarà la lectura de fragment de  la vida del poeta amb   una selecció de textos biogràfics de l’autor, escollits per Xavier Solà de Andrés, d’autors diversos, entre d’altres Víctor Balaguer, Garí, Coroleu, Costa Llobera, López Picó, Junoy, , així com del propi Xavier Solà i també hi haurà la presentació a càrrec d’en Francesc Puig Rovira dels treballs que van portar a autentificar una dotzena de gabats de Goya a la mateixa Masia.

Excel·lent iniciativa que si va  consolidant-se esdevindrà un referent de la diada a Vilanova.

Fem-hi  una aportació amb un poema de Manuel de Cabanyes.

 

Canción del esclavo.

“Por los jardines de mi patrio suelo

Tiende natura el manto floreal

Mas ¡ay! La niebla que encapota el cielo

No desvanece el Sol de Libertad.

 

Nuncias de goce, encantadoras Bellas

En mi aflicción prométeme solaz;

Mas pasan ¡ay! Cuan pálidas estrellas,

Que no esclarece el Sol de Libertad.

 

Sólo me queda el consolar del llanto

Y un arpa ¿ay Dios! Que no será inmortal:

Con el autor perecerá el canto

Que no inflamara el Sol de Libertad.

 

No, jamás diga el eco de la Historia

Mi nombre esclavo, al siglo que vendrá:

¡Ay! Turbios son los rayos de la gloria

Si no los hiere el Sol de Libertad

 

Muramos pues, la inmerecida afrenta

Sólo el sepulcro pude ya ocultar:

Feliz si un día plácido calienta

Mi frío tronco el Sol de Libertad

I també val la pena , avui  més que mai,  fre uns quants tombs per la Rambla.

Ambient de festa.

Roses i llibres i mil coses més.

I demà Sant Jordi

Abril 22, 2013

  

                                                                                                       Senyor sant Jordi,

patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.»

 

 

Valguin aquest versos de Salvador Espriu, poeta al que enguany li han dedicat l’any en complir-se el centenari del seu naixement per invocar la diada de Sant Jordi com una diada de celebració, de reivindicació, de festa, de seny i de rauxa.

Si surts al carrer de bon matí ( com tanta gent fa i ha fet des de fa molts anys) ja intueixes en l’ambient que el dia serà diferent, pocs dies de l’any tenen aquest màgia especial de les celebracions arrelades a les ciutats i viles.

I clarament uns referents de la Diada, les roses, els llibres i la llengua.

I com no la llegenda, que cada any es construeix i desconstrueix com ens va bé. Enguany val la pena que algun cavaller  salvi a una  princesa del jutge, per exemple, ? I si es donés una oportunitat al Drac, per veure què faria? . I no cal ja dir que qui més qui menys té dracs per batre, per foragitar i altra cosa és que tinguem els ànims del cavaller , encara. Perquè h ha pors i moltes.

Les roses amb més iva que L‘any passat; seran,   sens dubte, les reines de la festa, això sí nosaltres serem – som-  cada cop més selectius  a l’hora de donar-les. Sentiments i estima que cotitzen a l’alça o la baixa i serà un indicatiu per ofrenar la rosa.

I cercarem aquelles que facin olor, que potser és una de les millors virtuts de les roses, que es vagin obrint i el seu  perfum s’escampi. Ens costarà però encara alguna parada del mercat ens pot ajudar a  trobar-les.

No tindrem tant problema per trobar  el llibre que busquem. Les novetats editorial abunden i molt. Cada any pels volts de Sant Jordi la producció editorial augmenta de manera exagerada. Segurament tot es ven aquest dia i val la pena aprofitar-ho i fer una mica de calaix que la “cosa” està malament i cal aprofita-ho tot. I clar, aprofitant la diada, trobarem la diversitat més àmplia  a les parades que els esforçats llibretes i llibretes paren al carrer , els topics i oblidables  “llibrets” dels mediàtics que aprofiten la seva quota de pantalla o dial per seguir i explotar la fama efímera i fer quatre “quartos”  , fenomen modern; i trobarem també , com no,  els escriptors consagrats que potser els costa fer-se un espai entre tanta faramalla que aspira a  ser literatura.  I posats a dir ,ja modestament, us recomanaré tres llibres que m’han agradat, el primer la novel·la de misteri amb un cert toc màgic, El guardián Invisible. De Dolores Redondo, d’editorial Destino i l’edició catalana a Columna, Música de Cámara de Rosa Regàs, premi Biblioteca Breve del 2012 editat per Seix Barral i en clau més local però amb extensió global. “Antoni Benaiges el mestre que va prometre el Mar”, de Sergi Bernal, Queralt Soler, Francesc Escribano i Francisco Fernández d’editorial Blume.

I invocarem el patró i cavaller perquè ens salvi la parla. Parla que reiteradament està amenaçada  pel  recurrent debat lingüístic en clau negativa . Cada cert temps el mateix debat sobre la conveniència de modificar el nostre sistema d’immersió  lingüística amb l’exigència de que la demanda  particular estigui per damunt de la mateixa llei. Ei! I a més la demanda personal  que poden fer les famílies per demanar l’educació en castellà s’atén i correctament. És la recurrent aposta d’alguns estament  de l’estat per seguir mantenint latent un conflicte més imaginari que real.

I quan els sistema d’immersió ha tingut l’aval de reconeguts sociolingüistes i pedagogs

Quan la certesa és que la immersió cohesió la societat i evita la segregació per raons de llengua

Quan la immersió és un elements més que garanteix al supervivència de la nostra llengua…..

Però tot i així cada any haurem d’invocar al patró i cavaller perquè ens ajudi contra la incomprensió, la intolerància , contra els que burxen per generar un conflicte en la llengua que és inexistent a la societat i només està al cap dels que busquen el temut enfrontament civil que Sant Jordi evitarà, segur.!.

Matem les aranyes i dracs  que ens corsequin.

Busquem i homenatgem les nostres princeses

Passem un bon Sant Jordi!!

 

 

 

 

 

 

 

Bordegassos de Vilanova, 41 d’anys de feina.

Abril 21, 2013

Era un 23 d’abril de l’any 1972 quan els Bordegassos es presentaven a la Plaça i alçaven els seus primers  Castells, encara balbucejants, nerviosos, emocionats…. Avui al migdia a la Plaça de la Vila en faran memòria com una colla castellera sap fer  , alçant els seus castells.

D’això ja han passat quaranta-un anys i segueixen sortint a la plaça , fent castells i tantes altres coses, com els agrada dir.

Tota història està carregada de moments bons i també d’aquelles que no ho són tants però el que finalment compta i queda  són els valors de la constància, el civisme i el compromís amb els castells i amb la ciutat. I aquest són valors que els Bordegassos van imposar-se i als que sempre han estat fidels.

D’aquells quatre de sis , torre de cinc de llunyà 72 a les darreres construccions de vuit aconseguits la temporada passada hi ha un recorregut llarg, no sempre pletòric , però un recorregut que abasta ja diverses generacions. Sempre maldant per portar la camisa groc terrós ( així ho van qualificar la premsa del moment) el més amunt possible. El Bordegassos, ja ho hem dit en altres ocasions, a més de fer els castells van representar un revulsiu en el món casteller , van esdevenir referents de viure i veure els  castells d’una altra manera , van ser fruit dels processos de canvi democràtic i això els va donar un cert caràcter i van aportar al món castellers nous usos i costums.

Més de quaranta anys avalen ja una trajectòria consolidada en el món casteller i avalen també una trajectòria cívica més que notable. La colla ja té el pòsit humà que han deixat moltes persones que han passat per la colla, donant-li una tarannà especial , obert, democràtic, respectuós amb la diversitat  i integrador , d’aquelles organitzacions , associacions que tenen capacitat de superar crisi i sortir-ne enfortides. La colla ha fet diverses  travesses del desert , amb poca gent i amb castells per sota de la seva història , però de cada travessa la colla, el col·lectiu n’ ha sortit enfortit i amb aprenentatges nous  que els ha servit per  fer millor les coses.

En el llibre que van publicar els Bordegassos quan van complir 10 anys hi ha text  que sempre recordo perquè és molt significatiu. És un text de Víctor Capdet, casteller de soca-rel i que ha tingut altes responsabilitats a la colla , el text deia fa trenta anys : “  Diuen que els vilanovins som gent especial. Tenim fama de llunàtics…Però això no és cosa de llunàtics , els llunàtics no fan  mai coses que durin tant….” Encara ho som de llunàtics els vilanovins però els Bordegassos ja en fa quaranta que van i amb bona marxa.

Quaranta-u  i anem sumant. La tasca de tanta gent , de tants castellers i tantes castelleres  que han passat per la colla, obliga i esperona a seguir amb trajectòria ferma en el món dels castells i també en l’esperit cívic amb aquets lloable tasca social que sempre ha anat lligada a la  colla  i segur que seguirà fent.

Bordegassos, pit i amunt! .No defalliu.