Archive for Mai de 2013

Un pas clar, això és el que cal.

Mai 31, 2013

El líder de IU Cayo Lara ha parlat alt i clar. I deixa clar que a l’altre banda de l’Ebre hi ha gent que recolza el dret a  decidir i assumeix amb claredat que es pugui referendar el futur del país. Lara no es posiciona sobre la condició el vot i afirma que “No s’ ha de tenir por  que Catalunya s’expressi democràticament” per tant assumeix amb claredat i naturalitat el que avui la majoria forces catalanes reclamen.

El posicionament  és possibilitar la consulta i  la resposta a la pregunta que es faci ja es veurà en el moment adequat.

Assenyalar clarament els espais, una cosa és el dret a decidir i l’altre és el posicionament en al decisió.

És important que IU hagi fet aquest posicionament primer perquè possiblement el partit ha comprés que en aquest moments la voluntat del dret a decidir és un moviment ampli i tranversal i  per altra banda perquè han prescindit de la de la por que genera en els partits estatals , perquè són objecte fàcil d’atac per part dels centralistes i nacionalistes espanyols, la hipotètica pèrdua de vot que pugui comportar defensar del dret a decidir avui dels catalans i demà de qui sigui.

El  mateix dia que IU mostrava el seu posicionament  el PSC a través del seu primer secretari Pere Navarro, presentava  Madrid la proposta de reforma constitucional feta per un grup reduït de diputats i catedràtics de dret constitucional i, insistiré fins a fer-me pesat, que no ha estat debatuda per la militància , aquesta reforma crec que és força interessant des d’un punt de vista de l’avenç federal i consagra també la possibilitat de fer referèndums pactats entre governs..

La proposta però està per veure si convenç a la gent del PSOE que cal dir que ha fet avenços, menors per alguns, però en general les primeres reaccions a la proposta de Navarro no han estat precisament reaccions entusiastes  més  aviat al contrari.

Estaria bé sentir un posicionament clar del PSOE al respecte , tant clar com el d’IU ja sigui a favor o en contra perquè llavors definitivament el PSC hauria , també, de posicionar-se sobre quin és el camí a seguir per fer possible la consulta sobre el dret a decidir.

 

 

Contra la llei Wert vivim millor.

Mai 30, 2013

La unitat  – crec que molt fràgil-, aconseguida pels partits polítics catalans que han apostats sempre per la immersió lingüística per presentar esmenes conjuntes o si més no amb el mateix contingut per evitar que la llei Wert sigui efectiva a Catalunya en alguns apartats, és per sentir-se mínimament satisfets.

És evident que cal plantar cara a una llei que és una regressió evident cap a postulats que fa més de trenta anys  ja combatíem. Postulats que pretenen crear un sistema educatiu segregador i separador de l‘alumnat i de les escoles.

Però a més és una llei que pretén uniformitzar  en termes wertians  “espanyolitzar” a l’alumnat.

I en matèria religiosa també representa tornar a l’escola de franquisme amb una intervenció de l’església en una matèria  que és clarament competència del poder civil com és l’educació.

Però el que ha generat unanimitat i posicions comunes a Catalunya és la defensa del sistema d’immersió lingüística i al defensa del marc competencial que té avui la Generalitat que també quedà laminat per la recuperació del govern de part del currículum d’algunes matèries i també del procés d’avaluació.

Aquest consens per presentar esmenes conjuntes és realment important perquè crriem que hi ha aspectes que són clarament un atac frontal al sistema català d’educació que es va fonamentar fa trenta anys i ha tingut un recorregut d’ èxits.

Per tant és esperançador que hi ha hagi aquesta voluntat de treball polític comú per poder evitar que la llei en els termes actuals s’apliqui a Catalunya.

Altra cosa són les discrepàncies que crec cal tenir amb el govern de Catalunya que amb els seves polítiques també posa en perill el model d’escola pública. Fer front comú a Madrid contra la llei Wert no vol dir combregar en rodes de molí a Catalunya amb les continues retallades i amb perspectives encara pitjors instades pel Govern Mas i executades per la Consellera Rigau.

Contra la llei Wert i contra les polítiques del govern de Mas.

Mai és tard.

En tot el procés de la llei d’educació de  Catalunya del tripartit em vaig mostrar contrari a moltes de les propostes que s’hi feien i a més ho vaig fer públic a través d’un seguit d’articles de premsa i manifestant sempre que vaig poder la meva opinió contrària  a alguns aspectes de la llei  en els espai polítics als quals tenia accés.

Recordo que en una intervenció al voltant d’un acte de  suport a la llei per part de forces alcaldes socialistes deia : Foto entranyable amb aquesta espontània i natural trobada de suport al conseller Maragall del món municipal. Si és a la seva persona i al seu recorregut    , m’hi adhereixo, si és a la seva gestió expresso la meva  recança.

I una part de la recança venia per l’aportació conòmica que permetia la llei a escoles que segregaven per raó de gènere.

Ara el PSC presenta un modificació de la llei al Parlament en el sentit de treure el concert  aquelles escoles.

Benvinguda sigui. I celebrar que alguns dels que ara ho defensen i llavors eren l’alcaldes  es fessin la foto d’adhesió a la llei que ara volen modificar.

Celebrar la rectificació, Sempre si és a temps….

 

 

Es preveuen tempestes.

Mai 29, 2013

Ja se sap que les pluges de l‘hivern donen pas per efecte de la calor a tempestes a la primavera i a l’estiu i fins tot s’allarguen fins  la tardor. Núvols de negror amenaçadora es carreguen en poc temps que ens porten tempestes de llamps i trons i mestralades i  ho sacsegen tot plegat en un curt espai de temps i després pot tornar a sortir un sol brillant i tot torna a la calma. Algun cop però pot desfermar-se alguna tempesta que s’ho emporta tot pel davant.

Els ,meteoròlegs de la política catalana  sembla que anuncien una temporada de tempestes al sí del PSC en ple estiu.

Les condicions que es van donant  són  clarament les que poden congriar una nuvolada , una gropada d’espant, i descarregar  amb força

Per una banda la nova proposta federal del PSC , per cert, no debatuda  pel conjunt de la militància, es presentarà amb tota la pompa i algun plateret a Madrid, a la seu del Congrés on intentaran començar a convèncer els presumptes federalistes que hi ha més enllà del país. Segons Navarro els federalistes cada cop són més, altre cosa és saber quina mena de federalisme parlem. Veurem quina resposta es troba amb aquells que han de formar l’altre pilastra del pont que significa un  projecte federal.

Per altra banda el mes juliol es reunirà la Conferència Territorial del PSOE, analitzarà el model territorial per Espanya, veurem llavors si els tesis del PSC tenen algun ressò o bé queden , un cop més, dissortadament , com una posició testimonial i estrictament d’estètica política  de cara al país, ( i per país vull dir Catalunya) i sense cap mena de transcendència. El PSOE volen fer reformes però tampoc està clar que vagin més enllà d’alguns retocs sense entrar a fons en el que podria ser  una nova estructura federal del país.

Mentre sembla refredar-se la presència del PSC en els espais a on es vagi concretant el procés del dret a  decidir el corrent d’opinió Avancem anuncia una assemblea a Girona i pel que podem llegir a La Vanguardia amb al voluntat d’ aprovar un programa i una estructura diferenciades del partit,  per posar les bases per convertir Avancem en un “subjecte polític autònom” ( ja m’explicaran que vol dir això en l’estructura d’un partit, potser és una estructura parasitària o  potser completaria, no ho sé) i treballar per fer possible una alternativa conjunta de l’esquerra per les properes eleccions. A això s’hi afegeix la decisió sembla unilateral ( tampoc m’ho crec) de l’Alcaldessa de l’Hospitalet que és membre de la direcció  de començar a repartir papers amb la posició del “No” a la independència. Tot un avís per a navegants i per tant també s’hauran d’activar  en aviat els partidaris del “Sí”  . La informació que s’ha publicat pot semblar innòcua però en  el fons hi veient-ho globalment i amb perspectiva  hi ha latent un conflicte no resolt en el Congrés de fa un any i mig.

Tots aquest elements  sis acaben xocant pot acabar esdevenint una barreja perfecta perquè la tempesta esclati.

Agafem-nos fort perquè si esclata serà d’aquelles que s’ho emportaran tot per davant.

 

 

A ses senyories

Mai 28, 2013

Ahir vaig posar la meva signatura en aquesta petició.

Em va semblar que tenia sentit fer-ho.

 “A ses senyories: Que es posin un ‘burka’ i intentin ser persones lliures

 Petició creada per donesenxarxa

 Demanem a ses senyories que usin aquesta presó de tela anomenada burka durant un dia i, portant-la, intentin exercir les seves llibertats democràtiques. Després, reflexionin i posin fre legal als qui invocant preceptes religiosos intenten que les dones siguin ciutadanes de segona al mateix temps que intenten confondre a l’opinió pública barrejant costums religiosos amb costums culturals.

Fa pocs dies es va sotmetre a votació en el Parlament de Catalunya una proposició de modificació de la llei de llibertats religioses. Les argumentacions que totes les persones representants dels diferents partits van anar desgranant per a no pronunciar-se sobre una imposició religiosa a les dones – el burka – van ser vergonyants, tal com es pot comprovar en el canal Parlament

Diferents grups de dones feministes de Catalunya i activistes de diferents causes, juntament amb homes feministes, considerem que no podem tolerar que les imposicions religioses estiguin conculcant els drets de ciutadania de 
les dones ni de ningú.

Creiem que les institucions polítiques han de defensar la Democràcia i els drets que tantes lluites han costat i una de les principals formes de defensar-los és considerar que l’espai públic és laic per evitar els abusos 
que qualsevol religió exerceix sobre el desenvolupament del lliure albir de 
les persones.

Atacar els drets de les dones des de posicions religioses és atacar els principis de la mateixa democràcia.

Demanem, doncs, que cadascun dels grups parlamentaris es pronunciïn clarament, garantint-ho mitjançant la llei adient, a favor de prohibir aquests tipus de vestimenta, burca i nicab, que s’utilitzen per mostrar a tothom que una dona ha entrat en el mercat matrimonial i que, una vegada comprada, es tant sols una propietat privada que no te cap dret democràtic.”

 

 

Vestir al Ventosa és el mateix que vestir a Colom ?

Mai 27, 2013

Fa forces anys, quan tenia algunes responsabilitats públiques, un  21 de març  – escric de memòria, per tant la data podria ser una altra-  va aparèixer l’estàtua de Josep Tomàs Ventosa de la Plaça de la Vila  vestida amb un barret de palla i amb una  mena de túnica  florejada. Era , sens dubte, un cant a l’arribada de l’estació que en diuen de les flors , la pluja i potser de l’amor (?). No van trigar gaire a presentar-se un col·lectiu de  ciutadans de bé que van elevar la seva més enèrgica protesta pel que consideraven una manca de respecte  a la figura del prohom i benefactor vilanoví. Em vaig mossegar la llengua per no dir-los que la manca de respecte a Ventosa va produir-se   el dia que van cedir  l’espai deixat per Ventosa per  fer d’escola al sindicat vertical… Però vaja tampoc es tracta ara d’això.

Posteriorment en Ventosa ha aparegut vestit de bordegàs, amb diferents tipologies de roba  durant el Carnaval,  de groc contra les retallades en educació, de verd contra els desnonaments  o vestit de les maneres més diverses i inversemblants possibles . Tot amb la tolerància de les autoritats que entenien que transformar l’estàtua del patrici per unes hores o per uns dies no era cap mena de trencament de l’estatus del monument.  No crec que això sigui cap manca de respecte. Avui crec que ja no genera cap mena de reacció negativa, i tampoc crec que cap comissió de ciutadans d’ordre ja no protestin. Hem assimilat l’ús temporal d’un monument amb normalitat  com una manera  conjuntural de palesar una opinió o manifestar algun desacord al bell mig, al rovell de l’ou del nostre poble .

Fem aquesta mena d’introudcció perquè aquest dies s’ha aixecat una enorme, i en alguns moments fins i tot crispada,  polèmica sobre el fet que una empresa comercial hagi posat una gran samarreta del Barça a l’estàtua de l’Almirall Colom en una campanya de la marca Nike.

Polseguera molta polseguera ha aixecat aquets decisió, des de les passions més esportives de l’eterna rivalitat entre el Barça i L’Espanyol  a una setmana del derbi –ara ja jugat- , fins a especular sobre la oportunitat de la recapta d’uns recursos, òbviament ocasionals, per les entitats socials, quan segurament el que cal és suport estructural , continuat i pactat, passant per la pregunta que es feien molts dels que han opinat ;si això mateix , o les reaccions que hi hauria  si amb la samarreta d’un club de futbol es vestís la figura de Rafel de Casanova o bé si seria considerada un sacrilegi per la causa de la pàtria.

Hi ha diferències entre el nostre Ventosa i el seu Colom?. Moltes, però la clau  crec que està en que en el tema del Colom – més enllà de qualsevol polèmica- hi ha un interès comercial i per tant de benefici privat , benefici que quan l’ajuntament en rep una part sembla que minúscula. Acceptaríem ?. O millor,acceptarien els col·lectius que periòdicament vesteixen amb els seus colors al Ventosa que l’ajuntament apliqués un taxa per vestir-lo  o considerés que es un espai publicitari?. Més aviat crec que no.

Altrament és si Colom estès tapat amb unes lones d’obres i en aquestes s’hi posés publicitat, segur que no hagués aixecat cap polèmica. També hi ha experiències a  la nostra  ciutat, quan es va fer una rehabilitació integral dels monuments i es tapaven amb unes lones mentre es feia l’obra i es publicitava l’empresa que la patrocinava. Era una manera lògica d’oferir una contrapartida a els empreses que van finançar un projecte ciutadà  com era restaurar una part important  i emblemàtica del patrimoni col·lectiu.

Apel·lar a una ordenança, com ha fet ‘alcalde Trias agafada pels pèls i justificar que s’estan fent obres no cola. Segurament ningú hagués fet cap comentari – crec, eh-   si s’haguessin posat bastides i lones amb el mateix motiu que ara porta com una mena de sotana del Barça l’il·lustre almirall.

Per obtenir recursos s’ha produït una certa banalització del patrimoni i s’han creat parcs temàtics  més comercials que rigorosos  aprofitant part del llegat monumental i artístic. I , naturalment no val tot per aconseguir uns quants recursos econòmics que després es destinaran al que calgui.

La transgressió en algunes formes és també una manera de fer avançar les concepcions artístiques i res no hi ha escrit sobre determinades accions que ens poden semblar buides de criteri artístic als nostres ulls i en canvi a ulls d’altres ser una avantguarda digna de ser considerada i exemplaritzada. Ara situar-ho tot sota el prisma econòmic no val.

L’alcalde Trias diu en unes declaracions : “ Lamento la polèmica de Colom. S’hauria de separa la passió del futbol de la gestió pública”. Evidentment la polèmica no està, en absolut, exempta de la passió però tot el procés per equívoc  en alguns aspectes de la gestió  no ajuda a apaivagar la polèmica. Situar alguns límits en l’ús del patrimoni , sobretot quan darrera hi ha interessos econòmics, és una tasca necessària perquè el que és una excepcionalitat no acabi convertint-se en una banal quotidianitat.

Ah! I seguim disfressant el nostre Ventosa, és un signe de vitalitat col·lectiva.

 

Publicat a l’Eix-Diari el 27.05.13

 

A L’aplec del caragol.

Mai 26, 2013

Aquells i aquelles que van formar part del “no-grup” parlamentari al Congrés dels diputats pel PSC a la legislatura anterior, els  anomenats per bé i per mal el 25, o com ens vam assenyalar nosaltres mateixos com la banda dels 25, acostumen  atrobar-nos almenys un cop a l’any per refer lligams i parlar del que és diví i del que és humà.

Aquest cop convidats pel Félix Larrosa i la Tere Cunillera vam anar a  Lleida i vam poder compartir  estona i fer-nos una idea de la celebració de l’Aplec del Cargol pels qui no el coneixíem.

Barcelona Lleida amb un tren Avant, una hora clavada , gairebé he trigat més de Vilanova a Barcelona….. res a dir

Vista obligada a la Paeria , edifici senyorial cedit per la família Sanaüja a la ciutat   i convertit   en l’ajuntament , és un edifici del segle XII amb posterior afegits i reformes. La Paeria és el terme propi de l’ajuntament de Lleida i prové del privilegi del rei Jaume I d’anomenar Paer  (Home de pau) als qui regien la ciutat.

Contemplar el magnífic retaule gòtic de la Verge del Paers que presidia l ‘altar de la capella de la casa avui convertida en la sala de Plens.

Passejada per l’Aplec del Caragol, enguany es celebra XXXIVena  edició, d’una festivitat que va començar de manera informal quan colles d’amics anaven a la ribera del Segre ( que enguany baixa amb intensitat) i feien una caragolada. L’augment any darrera anys de les colles que el darrer cap de  setmana de maig s’aplegaven al riu va fer que s’anés estructurant i millorant la infraestructura. Avui són les colles , que a través d ‘una federació, organitzen l‘aplec. Cada colla amb la seva indumentària pròpia hi tenen un espai a on s’apleguen els seus membres al voltant del protagonista, el caragol, que forma part de manera imprescindible  dels plats que s’hi cuinen.

Una passejada pel recinte et mostra com de viva i arrelada està una festa que ca començar com un menjar d’un grup d’amics i avui mobilitza a una ciutat que n’ ha sabut fer un element de referència i de projecció.

Dinem , naturalment caragols, pels que no ens agraden  – gairebé´ un sacrilegi a Lleida i en dia d’Aplec- tenim alternativa, però de fet es tracta de compartit taula amb els companys i companyes amb qui vam  exercir la nostra responsabilitat política junts.

Records de situacions, anècdotes de les actuacions, també´”rajar” i debat polític sobre el moment , prou complicat certament.

D’aplec doncs, descobrir una festa realment de participació activa massiva per part de lleidatans, lleidatanes  i forans.

Modesta aportació a seguir desenterrant el silenci.

Mai 25, 2013

 

 Ahir vaig participar en nom del Moviment de Renovació Pedagògica en la presentació del llibre : Antoni Benaiges  el Mestre que va prometre el mar.

Anoto el text de la presentació: 

 

 

Bona nit i moltes gràcies per la seva presència a la presentació del llibre. Antoni Benaiges , el Mestre que va prometre el mar” , títol altament suggerent d’una història carregada de valors humans però  també de tragèdia col·lectiva.

El Moviment de Renovació Pedagògica  del Garraf, en nom de qui parlo va voler impulsar la presentació del llibre i portar a la nostra ciutat l’exposició que confiem en que serà possible fer-ho  a la tardor, ho vam fer per moltes raons però aquí en voldríem assenyalar cinc.

1.- El llibre és un homenatge a un mestre i a  la seva tasca, un mestre que va exercir a la nostra ciutat i  modestament va ajudar a l’educació de convilatans nostres en moments d’una certa il·lusió col·lectiva com van ser els moments  de la república . El mestre Benaiges va tenir un final tràgic fruit de repressió indiscriminada dels principis de la guerra civil. Repressió que va ser exercida amb un cert acarnissament sobre els mestres. Els feixistes sabien que els mestres transmetien els valors de progrés i els valors cívics de la república i la manera de tallar aquest  corrent de progrés i de transformació de la societat era la seva l’eliminació durant la guerra o bé la seva repressió i depuració en la fosca postguerra.

2.- Voluntat de col·laborar en desenterrar el silenci i fer-ho en una ciutat com la nostra a on Benaiges hi va tenir presència com a  Mestre i com impulsor del mètodes pedagògics de Freinet , que en aquells moments representaven les avantguardes de la pedagogia. Pels que hem treballat de mestre i ara ja  tenim una certa edat  vam conèixer l’escola de la fi del franquisme i el ressorgiment d’una pedagogia mes activa més adequada  a les necessitat dels infants  i vàrem redescobrir Freinet i les seves tècniques. L’escola del franquisme  dissortadament va trencar amb el progrés pedagògic i va tornar a  una escola adoctrinadora, a on la diversitat i la diferència era reprimida. Benaiges i molts dels seus companys van impulsar l’escola cooperativa i van servir desprès amb la seva feina de model perquè les generacions de mestres del postfranquisme podessin recollir bona part de les seves experiències i porta-les a la pràctica.

 

3.- Ajudar a difondre el llibre. El llibre és una joia, és un autèntic document . La nostra voluntat era fer-ne la presentació junt amb l’exposició. No ha estat possible per una qüestió de dates però , malgrat això, ho hem volgut fer ara quan la seva publicació és encara recent. Quan sabérem del llibre hi havia una altra raó, un dels seus autors   -ja sé que no té cap importància a efectes de la presentació llibre però per nosaltres té valor afegit – en Francesc Escribano és vilanoví. Conegut i reconegut i que ha col·laborat ja en altres ocasions amb el Moviment de Renovació Pedagògica. Francesc Escribano a la nostra ciutat té un prestigi ben guanyat per la  seva excel·lent feina en els mitjans de comunicació , el seus principis periodístics els va fer aquí  i també té un llarga trajectòria  d’implicacions en actuacions associatives i  cíviques de la ciutat.

4.- Presentar el llibre representava pel MRP palesar la nostra modesta aportació a “desenterrar el silenci” que durant molts anys , masses anys, ha planat sobre els mestre , sobre alguns mestres. Col·laborar en la presentació del llibre i en la vinguda de l’exposició vol ser una modesta però ferma contribució en  recuperar la memòria històrica i democràtica i també una mostra de la nostra voluntat de servei a  la ciutat més enllà del que podria interpretar  com estricte feina nostra en matèria educativa. Però l’educació també passa per la memòria, la història, el reconeixement, i sobretot per enaltir els valors cívics i treballar al sí de la nostra societat millorant l’escola però també col·laborant en el sentit més ampli amb la societat de la que formen part, individualment però també col·lectiva

I 5.- Reconèixer l’escola republicana. La república va fer moltes coses bones i també va tenir errors, però la seva tasca de govern va tenir al meu entendre dos elements claus, per una banda la recuperació dels drets  i entre ells els de la dona, i també l’enorme tasca que va fer en el camp educatiu. Reconeixement, si voleu purament honorífic dels mestres com a “ primers ciutadans de la república” com deia el ministre Marcel·lí Domingo. Formació de professorat, missions pedagògiques, obrir noves escoles. A Catalunya l’ingent tasca de la Generalitat republicana en matèria educativa es encara avui un patrimoni inabastable. L’escola pública va ser modèlica en l’educació republicana, la transmissió de valors com el respecte, el coneixement de l’entorn, el laïcisme , la llengua.. .elements que ara possiblement els veiem superats. Per damunt de tot l’escola pública iguala els ciutadans i els dóna els mateixos drets. Això cal no oblidar-ho Avui l’educació perilla, a les lleis uniformitzadores i  centralitzadores ens aboquen a un nou nacional-catolicisme i a la segregació, tenen a Catalunya, a més, el greuge de la voluntat d’acabar amb el sistema d’immersió lingüística , però també patim les retallades fruit de politiques del nostre govern de la Generalitat  que situen en perill la tasca de l’escola pública. L’esperit de lluita dels mestres republicans és avui més necessari que mai per no fer ni un pas enrere en l’educació. ens hi juguem bona part del nostre futur.

 

Desenterrant el silenci, Antoni Benaiges el mestre que va prometre el mar és una obra col·lectiva que signen  Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz i Queralt Soler amb els fotografies de  Sergi Bernal.

Excel·lentment editat per edicions Blume.

El llibre s’estructura en quatre part més la presentació, la bibliografia i text en anglès.

El títol és significatiu

Perquè la promesa  que va fer el mestre Antoni Benaiges als  nens i nenes de  “La Escuela nacional mixta” de Bañuelos de Bureba va ser que els portaria a veure el mar, al seu poble Mont-roig . Aquells nens i nenes  de la província de Burgos  a l’any 36 segurament tenien poques possibilitats de veure’l , però l’imaginaven i van palesar en una publicació escolar que van fer al gener de l’any 1936 amb el títol de  “ El Mar, visión de uns niños que no lo han visto nunca.” La publicació escolar que acompanya el llibre  és fruit  del treball escolar amb el mètodes del pedagog francès Célestin Freinet que va fonamentar l’educació en la participació activa de l’alumnat en els processos d’aprenentatge a través de textos lliures, conferències fetes pels propis alumnes i va introduir també l’impremta escolar i la correspondència entre escoles.

La primera part del llibre és el capítol en el que sota el títol  “Desenterrant el  silenci”  la Queralt Soler historiadora i professora d’història  ens ubica en el temps i ens dona la pauta per situar a Benaiges en el seu moment històric . L’escola republicana i la seva tasca , Freinet i la renovació pedagògica i els principals principis i tècniques pedagògiques , per acabar situant el cop d’estat dels franquistes a Burgos i el seu entorn. La Mateixa Queralt Soler va assessorar un treball publicat a la revista Sàpiens per Sònia Casas. El treball publicat a Sàpiens fa recorregut del descobriment de la fossa i de la recuperació de la memòria del mestre Benaiges primer per part de familiars i després per la tasca d’en Sergi Bernal.

La segona part del llibre està escrita per Francesc Escribano i fa un traçat de la biografia d’ Antoni Benaiges des del seu Mont Roig natal fins a la seva mort a Brivisesca. Amb l’habilitat habitual que ja hem vist en altres biografies Casaldàliga, Puig Antich , Francesc Escribano  ens aporta un text que va compaginant els aspectes més important del recorregut vital amb textos del mateix Benaiges o aportacions fetes en les revistes escolars que va impulsar en el seu periple professional que el va portar fins a Bañuelos de Bureba a Burgos. El seu compromís amb els principis pedagògics , la seva incansable feina a les escoles, la tasca gairebé alfabetitzadora, els materials que a través de les revistes escolars han esdevingut avui documents cabdals per resseguir la seva història però també la història dels mestres compromesos amb la República i amb una educació activa i igualadora.

Les dues parts restants són les aportacions de Francisco Ferrándiz , antropòleg del CSIC i amb els títols de Antoni Benaiges a peu de fossa i  Fosses comunes a l’Espanya del segle XXI ens documenta amb detall tot el procés d’excavació de la fossa comuna de La Pedraja a on va ser enterrat el mestre Antoni Benaiges després de ser assassinat. El procés de reconstrucció de la història i els sentiments que van aflorant són realment interessants. Les vicissituds del desenterraments de les fosses ja les coneixem , des de la primera indiferència fins a les traves judicials. El país necessita reposar en pau i fer-ho significar que el mort descansin, també,  en pau i on vulguin el seu familiars.

Segurament el llibre no seria un testimoni documental tan  extraordinari – essent-ho, ja- sense el treball d’il·lustració  fotogràfica de Sergi Bernal. Persones, paisatge, desenterrar, trencar silencis, expressió de sentiment , tot això i mes és el que ha captat amb extraordinària sensibilitat en Sergi Bernal a través de les seves fotografies. Avui en tenim un magnífic tast en el llibre però tindrem l’oportunitat més endavant en veurem  més detalls amb l’exposició.

El llibre es clou amb una extensa bibliografia, fet que demostra el rigor en la documentació  per part dels autors i la traducció del text en anglès, fet que segurament donarà una projecció ampli al llibre

Antoni Benaiges, el protagonista d’aquesta història va fer de mestre a Vilanova i la Geltrú intentant aplicar els mètodes de Freinet a l’escola de la nostra ciutat , com a testimoni d’aquest esforç  en queden   diverses publicacions  de caràcter escolar que ara fruit del treball del fotògraf Sergi Bernal s’han visualitzat novament.

Seguir la vida i l’obra  de Benaiges ha estat en sí mateix una aventura, possiblement  l‘aventura de descobrir la tragèdia d’unes víctimes innocents que com tantes van patir els conseqüències de l‘odi que va desfermar l’aixecament militar el juliol de 1936.

L’exposició i el llibre són fruit del seguiment de la vida i l’obra del mestre Antoni Benaiges per part del  fotògraf Sergi Bernal , que fent un reportatge  del desenterrament d’unes víctimes de la repressió falangista  al principi del cop militar que estaven en una fossa comuna de La Pedraja , s’assabenta , a través del record d’alguns veïns, de que  és possible que ,entre els allà enterrats, hi hagués un mestre català que estava destinat  Bañuelos.  A partir d ‘aquí la vida i l’odissea de Benaiges comença a prendre protagonisme i fer-se història, la descoberta de la figura del mestre, la seva trajectòria professional, el treball fet amb els nens i les nenes que tenia a la seva escola i la promesa de portar-los a veure el mar, promesa que no podrà complir perquè patirà de manera directa la bogeria desfermada, serà assassinat junt amb altres persones ,el ressò de la noticia de la seva mort a Vilanova i l’elogi que en fan els seus companys Tot va fluint i descobrint la feina del mestre i el seu final tràgic.. Possiblement la seva activa militància  ideològica d’esquerres i el fet d’haver implementat sistema actius  i crítics d’educació tant enfrontats amb els postulats  més arcaics de  la tradicional  pedagogia espanyola tant influïda per l’església no van agradar als capitostos de la falange burgalesa i  va passar a ser un objectiu de la repressió més brutal i més arbitrària  – com tanta d ‘altra-  que van portar a terme durant els primers dies del cop d’estat  del 18 de juliol. Avui el treball de Queralt Soler, Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz i de Sergi Bernal  posa definitivament a un fets tràgics i trenquen el silenci de tants anys d’oblit injustificable.

Assabentats de la mort de Benaiges per una carta d’un veí de Bañuelos. Els seus companys reben la noticia i els produeix un profund impacte sobretot entre els seus companys del CENU  ( Consell de l’Escola Nova Unificada) i el president del mateix a Vilanova i la Geltrú, Patricio Redondo escriu en el mateix Butlletí de Comitè de Defensa Local ( amb els pseudònim de Paco Itir) en els seus números del 24 i 29  de novembre sengles articles en la secció “Ejemplos” ,  aquest textos també es poden llegir en el treball de Francesc  Escribano que els reprodueix en el llibre són; textos laudatoris de la feina i valors dels mestre assassinat amb un llenguatge carregats de dolor i també de l’èpica del moment..:

“Cuando cese le movimiento tu escuela se volverá  a abrir a la luz, y en letras  Rojas encendidas y vivas como claveles, como cuajarones de sangre – la sangre viva de la victoria-  llevará un nombre i se llamará “ Escuela Benaiges”. Si quine debe hacerlo no lo hace, iré yo y la clavaré encima de la puerta con huella imborrable. Y en mi escuela  en la que tengo ahora, o en la que pueda tener, en el frontis de una de las aulas  habrá siempre un rectángulo rojo con un nombre: BENAIGES. El nombre de la clase. Y en la galería de los Maestros, la de Maestros ¿eh? Estará tu retrato, como el de uno de los más destacaos y altos valores del Magisterio” (24-11-36).

 Fa uns dies en Sergi Bernal ens enviava unes fotografies de l’homenatge de Bañuelos de Bureva posant un placa de recordatori del pas d’Antoni Benaiges per aquell poble burgalès  i la seva tasca educativa . Crec que els temps han canviat i ara potser no cal el llenguatge de Paco Iter , però potser estaria bé pensar en la possibilitat ,també, de fer algun recordatori  en el lloc que Benaiges va exercir de Mestre a la ciutat.

Per acabar el capítol d’agraïments.

Als autos en primer lloc per l’excel·lent feina

A l’editorial  Blume representada pel senyor Leopoldo  Blume per la sensibilitat de publicar un magnífic llibre compromès amb la història i en la recuperació de la memòria democràtica

A la regidora de cultura per l’acollia de la proposta del MRP per presentar el llibre i portar l’exposició.

Al departament d’alcaldia per l’ajuda en la difusió i organització de l’acte

I al Foment Vilanoví que ens ha acollit magníficament.

I per  descomptat a tots vosaltres per la vostra presència.

 

 

El Foment Vilanoví

24.05.13

 

Trencant el silenci.

Mai 24, 2013

Aquesta tarda ( a les set) al Foment Vilanoví  es presenta el llibre “Antoni Benaiges , el Mestre que va prometre el mar”  escrit per Queralt Soler, Francisco Ferrándiz i Francesc Escribano  amb fotografies de Sergi Bernal. La presentació del llibre l’han impulsada pel Moviment de  Renovació Pedagògica i l’Ajuntament de Vilanova i la necessària  col·laboració del Foment Vilanoví i l’editorial Blume.

El llibre és la història del Mestre Antoni Benaiges un jove educador que va morir assassinat a Briviesca  quan exercia a Bañuelos de Bureba i enterrat en una fossa comuna a la Pedraja. Quan es va fer  el desenterrament va sorgir la història d’aquest mestre i en Sergi Bernal va fer tot un reportatge que ha donat peu a una exposició ,Desenterrant el Silenci i posteriorment el llibre.

En Francesc Escribano amb l’habitual habilitat  que el caracteritza per donar vida a través de biografies a personatges  tant importants com  diversos com poden ser Pere Casaldàliga  o Puig Antich , ha fet ara  un autèntic treball de recopilació de documents, dades i història personal de Benaiges. El resultat és una història d’amor a l’educació que acaba  tràgicament amb l’assassinat del mestre i enterrat en una fossa comuna.

En desenterrar-se aquesta fossa Sergi Bernal en feia un reportatge i va descobrir la història de Benaiges i va anar estirant el fil fins a desenvolupar un projecte que ha reeixit exitosament amb l’exposició i el llibre. I segueix encara a través de la investigació dels treballs que van aquells mestres amb la projecció dels mètodes pedagògics de Celestin Freinet.

El llibre és la biografia d’un mestre somiador que, tot i sabent el perill que corria, va voler quedar-se en un indret a on la seva visió progressista de la vida i de la societat i el seu catalanisme  era gairebé la garantia de ser empresonat. Va ser pitjor va ser assassinat i ho va ser per les seves conviccions.

Benaiges havia promès els nens de Bañuelos de Bureba que els portaria a  veure el mar. No va poder complir la seva promesa. I no ho va poder fer perquè va ser una víctima del feixisme més bàrbar i també de la iganoranscia dels vencedors del cop d ‘estat.

Els mestres eren els primers ciutadans de la república deia el ministre d’educació Marcel·lí Domingo, Benaiges va ser fidel a  aquest honor i va pagar un preu molt alt per la seva fidelitat.

La presentació avui d el llibre és ajudar a  trencar el silenci sobre la ingent obra educadora de la República i honorar a un mestre que va tenir també un cert protagonisme  a la nostra ciutat.

 

Per masos i vells camins

Mai 23, 2013

Hem fet una caminada per alguns dels masos referenciats de fa temps i també hem  recorregut per un dels “sis camins” , que dona nom ara a   un barri.

Sortim pel camí els Escalons i passant per la Central Elèctrica. Veiem que en el darrer tram , en el que encara hi quedava un enllosat hi treballa un màquina desbrossant, ja veurem com queda. Pel camí de la Plana i arribem fins la Figuera.

Seguim el camí del Mas Roig però a la segona cruïlla a l’esquerra hi ha un pal de senyalització i seguim per les urbanitzacions del Pas del Bou i el Corral d’en Roc com si anéssim a La Talaia.

Just abans de passar el pont de l’autopista seguim en direcció sud per anar fins el Mas Ricard. Antiga  masia encara habitada que esta  situada en la cruïlla de la Carrerada de la Talaia  i amb un antic camí que anava des de Canyelles fins a Cubelles.  el Mas està en bon estat  i també veiem corrals prova de l’activitat ramadera que s’hi fa. Seguim el camí que s’enfila i ens portaria al Portal d’en Roc. Abans però, d’arribar-hi i a l’alçada d’un transformador elèctric  a l’esquerra neix un camí ample i ben fressat , amb un marge ben cuidat que seguirem. El camí ample segueix una bona estona fins arribar a unes feixes de vinya molt ben cuidades. Just deixem aquest camí se’n intueix un altre que va seguint les línies elèctriques i que fa un alleugera pujada. Arribats en aquest punt més alt parem per esmorzar. Tenim una vista sobre el fondo del Castellot que baixa del Corral d’en Roc esplèndida, amb vinyes noves plantades aprofitant tost els racons possible. També tenim la davant El Puig de la Tiula el punt més alt del terme  de Cubelles. Un pont de canal que porta l’aigua des del Pantà  salva el fondo i s’endinsa  soterrada a la muntanya per sortir de nou davant de Rocacrespa dóna el toc més modern.

A partir d’aquí i per baixar fins el fondo el camí s’estreny i s’acaba convertint en un corriol ben marcat. La vegetació ufanosa, la pluja dels dies passats i la humitat que hi ha quedat ho ah enverdit tot i la vegetació llueix.

Baixada ràpida fins a trobar l carretera de l’Arboç que seguirem en direcció a Vilanova i al cap d’un parell de corbes trobarem la Masia del Salze,  hem de passar-hi per davant seguint les indicacions de les urbanitzacions  Estoreres i Ricreu, just però passar per davant del Salze -hi trobarem un altre pal de senyalització-,  agafarem el trencall en direcció Vilanova , és el vell camí de Vilanova fins a Roacacrespa, el camí va seguint per zones urbanitzades fins a trobar la muralla de l’autopista, la superem seguint la carretera de l’Arboç que la trobem a una cinquantena de metres, un cop passada  just davant d’una hípica retrobem el camí i l’anem seguint sempre en direcció sud, deixarem alguns trencalls que van a les urbanitzacions de Cubelles i a la muntanya coneguda   com el Juí el Moro.

Seguim el camí que en alguns trams està molt ben fressat i en altres no tant però ara si pot circular .Temps enrere van ser tapat per l’abocament de runes de els urbanitzacions del voltant.

Travessem entre camps amb conreu d’horta. I passem per darrera del Mas Palau, mas que està documentada ja al segle XVI i dona nona un extensa zona de conreu. El camí acaba a la cruïlla dels “sis camins” avui a la divisòria entre La Collada i el Fondo de Sumella, seguim cap a la Torre d’en Vallès, cada cop més deteriorada i amb un equilibri que  sembla més aviat precari . D’aquí per la Rambla Arnau de Vilanova fins  la Torre de Sant Joan pel parc d l’Aiguacuit   i ja la zona urbana.

Interessant recorregut tot i que bon part es fa sobre camins asfaltat , val la pena pels masos que vas  identificant i per fer un dels vells camins de Vilanova,  el que anava fins a Rocacrespa , quan a peu o en carro o cavall era la manera de fer els viatges.

Paisatge sobretot el del Fondo del Castellot molt ferm.

Tres hores , és la durada de  les rutes amb el Bienve  i no ho fem expressament,  de bon caminar  amb caloreta però encara suportable.

De lectures

Mai 22, 2013

Una dona d’aigua.

Núria Esponellà

Finalista del premi Prudenci Bertrana

Col·lecció Clàssica  959

Editorial Columna

Barcelona, febrer del 2013.

Aquesta novel·la que ens narra una història d’amor clandestí a la vila de Banyoles a finals  del segle XIX  va ser finalista del Premi Prudència Bertrana.

Núria Esponellà és professora però també pot definir-se com a escriptora per mèrits propis i per un seguit d’obres que han assolit un notable èxit entre els lectors i lectores i també de la crítica. Va guanyar el premi Columna pel seu llibre La Travessia,  i ha publicat, a  més, Petits grans plaers, recull de col·laboracions radiofòniques i el llibre testimonial Sunitha,Història d’un apadrinament a  l’Índia.

Va ser amb Rere els murs que va obtenir el premi Néstor Lujan de novel·la històrica , la novel·la recrea la vida al monestir de Sant Pere de Rodes a les darreries del Segle XII en mig dels enfrontaments entre els nobles per tenir el domini del territori , a través de la mirada d’un nen revivim la quotidianitat i els esdeveniments .

La curiositat d’una periodista en  un mercat de segona mas de Paris a on troba unes fotografies d’una dona jove nua de cos  amb es peus a l’estany que s’identifica com el de  Banyoles  és el que ens porta a  Una dona d’aigua, i en ella  Núria Esponellà torna a recrear  un ambient , la vida a la vila de Banyoles al finals del segle XIX. Banyoles   serveix de marc a una gran història d’amor entre un farmacèutic que s’està a la ciutat fent repòs i una dona especial  vinguda de França. Ambdós estan casats però en situació  de crisi amb la parella, ell perquè ,després dels anys, veu poques perspectives de millora de la relació amb al seva dona i ella atrapada per la seva  herència que la gestiona el seu marit de manera dilapidant i també atrapada per una malaltia  de la que és tractada per una misteriós metge. L’amor apassionat de Miquel Camps  i Sarah Prats  dóna peu a compenetris i rumors en una vila poc acostumada a viure situacions d’adulteri entre coneguts i respectats habitants  de la ciutat. La novel·la però va molt més enllà de la història d’amor i és una excel·lent recreació de la vida , de fets  i costums de les ciutats de províncies a les acaballes del segles XIX amb les batalles polítiques entre republicans i monàrquics i el seus respectius locals de trobada, els primers moviments del sindicats, la devoció popular i el paper de l’església, els lliurepensadors i científics , l’exposició Universal de Barcelona, l’invent de la càmera fotogràfica detonant en part  de la història   i en cas de Banyoles la centralitat del seu estany i l’aparició alguns personatges lligats amb la història d ela vila de Banyoles

La novel·la s’estructura en tres parts , la segona i al tercera són les que  tenen un ritme narratiu més ràpid i  potser mes adequat a la història ja que és on desvetllen episodis que fan donar una gira a la història dels dos amants.

Anàlisi psicològica dels protagonistes molt ben caracteritzats amb els seus desitjos, les pors i tota les seves històries personals i amoroses  però també hi ha una munió de secundaris de gran interès com la germana del protagonista o l’enigmàtic doctor que acompanya a la Sarah i pretén guarir-la de la  seva epilèpsia.

Molt interessant, potser en algun perd ritme i es fa llarga en les descripcions  – ben fetes per altra banda – però que en el seu conjunt és una molt bona novel·la que recrea una ciutat i una amor en el final de segle XIX convuls per  moltes coses.