Archive for Juny de 2013

Mlagrat tot seguim amb l’Escola d’Estiu

Juny 30, 2013

 

Al llarg de molts anys en dates com aquesta és recurrent comentar la realització de l’Escola d’Estiu del Penedès. Aquest any  ho tornem a fer. A partir del dilluns proper a Saifores , un cop més, i en van XXXV, els i les professionals de l’educació es tornaran a trobar per  treballar la formació a l’entorn de l’escola.

Al llarg d’aquest anys de celebració de l’Escola d’Estiu s’han viscut moments diversos respecte a l’educació. S’han  assaborit moments dolços i esperançats en els que semblava que l’educació anava vent en popa  i s’han viscut temps crispats per l’escola. Ara ens trobem en un dels moments més complexes i difícils de l’escola pública. Per una banda una llei estatal, la LOMCE amb aspectes regressius i de manifesta posició ideològica junt amb afectacions tant evidents com  la minva de les beques ,o les subvencions a les escoles que discriminen per raó de gènere, o la que afecta directament al tema de la llengua  fa pensar que retrocedim a trenta anys enrere, amb temes que ja crèiem superats i tancats. Si a la LOMCE hi sumem les retallades indiscriminades a l’educació que el Govern de La Generalitat ha aplicat, aplica i que dissortadament seguirà aplicant el resultat és que s’han desdibuixat els objectius d’aquell llunyà Pacte Nacional per l’Educació que va recollir amplis suports i consens.

No ha estat un curs tranquil, més aviat ha estat un curs mogut, les manifestacions i concentracions reiterades contra la política del govern han tingut més o menys seguiment en funció de dates i del cansament acumulat.  El dia anterior a la finalització del curs escolar novament la comunitat educativa es manifestava i llegia el manifest “Seguirem lluitant” a on deixaven clar que el curs s’acabava però que la seva lluita segueix i seguirà. Per tant l’escola d’Estiu del Penedès arriba,com en altres ocasions, en moments de convulsió. Aquesta convulsió però ,no impedirà que a Saifores l’espai de reflexió permeti amb serenitat analitzar la situació, treballar els currículums,fer proposes per millorar la tasca educativa…….és a dir posar damunt la taula per analitzar tots aquells elements  que des de la posició dels professionals poden seguir aportant  material perquè , malgrat la retallada  del recursos de l’administració, la qualitat de la nostra educació no minvi almenys, pel que fa a  aquells aspectes que depenen dels i les professionals.

Des de l’Escola d’Estiu de Saifores  sempre han procurat llençar un missatge d’optimisme i esperança de que les coses milloraran. Sempre s’ha cregut que la formació sorgeix del diàleg , de l’ intercanvi d’experiències, de la reflexió personal i de contrastar la reflexió col·lectiva actituds aquestes que ,avui, més que mai , calen per superar els moments difícils que travessa la societat i per tant també l’educació i l’escola . Els i les mestres han mostrat la seva millor predisposició per millorar el món educatiu, sacsejats i fustigats per l’administració educativa del país, remant a contracorrent i amb la precarietat de mitjans més alta dels darrers anys ,responen amb rigor al repte permanent de seguir treballant amb el mateix ànim i rigor, malgrat la Conselleria i el ministeri que no ho posa fàcil. Treballen amb el que sempre han treballat per la millora de l’escola ,de l’escola del dia a dia ,de l’escola que té noms i cognoms,la que coneix l’entorn , la que al marge de les reglamentacions sap les hores de llengua que cal en aquell indret….Més ja no es pot demanar. La pèrdua de qualitat dels serveis públics ja es nota, però encara es nota relativament poc fruit del treball dels professionals que malden, malgrat les tisorades i dificultats, mantenir els serveis comunitaris com  instrument clar de la cohesió social.

En aquest trenta cinc anys l’Escola d’Estiu ha canviat tant en les formes com en els continguts. Si va començar essent un instrument  de canvi i d’una transformació per aconseguir una formació lliure i democràtica  ha esdevingut en l’actualitat un instrument de formació i creixement personal i també de l’escola. Copsar les necessitats del professorat en matèria formativa i fer un oferta que pugui cobrir , en part, aquesta necessitat. Ara en temps convulsos segurament caldrà recuperar  l’esperit reivindicatiu dels primers temps  i seguir treballant en la necessària formació del professorat .

Avui a Saifores un cop més els i les mestres tornaran a trobar per aprendre , per intercanviar experiències,per explicar i explicar-se i sobretot per amb la feina contribuir a la qualitat de l’escola del nostre país,una escola transformadora , inserida en al societat i que pugui contribuir a la sortida d’aquest maleïda crisi formant ciutadans i ciutadanes lliures , crítics, actius i compromesos.

No són temps fàcils per les escoles ni pel conjunt de l’educació però un cop més a l’escola d’Estiu a Saifores i en altres indrets del País els i les ensenyants  seguiran guanyant en formació per educar i ensenyar millor,fet que contribuirà  a millorar els resultats educatius i segur que també millorar els valors socials i ètics de la ciutadania del futur.

L’objectiu val la pena.

 

Publicat al Diari de  Vilanova el 28 de juny

 

 

A les penyes del Marcet i la Cova Negra.

Juny 29, 2013

Hem fet una interessant caminada des de Ribes fins a la Maset de baix, just a on s’agafa el sender que ens portaria a Jafre.

Un recorregut que es pot començar al mateix poble de Ribes però nosaltres hem deixat el cotxe a Can Lloses i després hem seguit cap a la urbanització del mateix nom. Podríem haver anat força més lluny amb el cotxe i estalviar-nos el  pas per la urbanització que la veritat es manifestament millorable.

Un recorregut molt agradable entre bosc  que va seguint el curs de la riera de Jafre. En algun moment pel mateix llit,  i a on podem trobar una vegetació esplendorosa i diversa. Les pluges de primavera es noten i molt. Com hem dit fins que no arribem a  la riera el camí passa pels carrers de la urbanització que arriba fins un trencall en el que nosaltres girem cap a al dreta i seguim el curs de la riera i ben aviat trobem les indicacions de que som dins del parc del Garraf.

El camí molt planer arriba fins a les Penyes de Can Marcer per la proximitat a la Masia del mateix nom., indret emblemàtic pels escaladors de la comarca amb un espadat de gran bellesa, Unes parets s’alcen ben dretes sota l’anomenat Penya del Duc a la serra de Saldella. L’ indret ja ha estat, de de sempre, sovintejat per escaladors de les nostres contrades i de tant en tant els mateixos escaladors netegen el seu accés , donat que l’accés es complicat  sota mateix hi ha inexplicablement unes construccions que deu tenir una certa precarietat legal. Però hi són i  segurament hi seguiran.

Davant mateix un trencall de camins i ben assenyalat l’altre element propi de la sortida la Cova Negra. El camí va pujant suaument al costat de la riera i en algun tram pel mateix llit.

En poc més de 10 minuts arribem a al Cova Negra, indret també mític de l’excursionisme del territori. Cal deixar el camí i pujar un petit tram que ens porta a la cavitat exterior, de parets ennegrides pel focs que s’hi deuen fer. Hi ha una segona cambra i després cal entrar arrossegant-se  fins a una cambra àmplia a on s’han fet descobertes arqueològiques , que demostrarien que va ser un habitat humà. Per iniciar-se  a l’espeleo aquest és un bon lloc, també és un lloc a on més d’un cop hi hem trobat un col·lectiu de vilanovins i vilanovines  que d’ençà molts anys  hi deixen un pessebre pels volts de Nadal i aprofiten per fer-hi una bona costellada.

Seguim el camí que ara puja  en paral·lel a  la riera i va agafant alçada . Deuria ser un camí prou ample i important, la solidesa dels marges dels costats i les pedres que marquen el seu límit així ho demostren , s’hi veuen  petjades que semblen de roderes de rodes de carro fa pensar que l’activitat i el trànsit  era força important, endinsar-se cap a Jafre i cap el mig del  Garraf. El camí torna a la riera després d’haver passat un bosc  clar i carregat de sotabosc no massa net. Deixem altre cop la riera i ja ben aviat trobem el  desviament a la nostra dreta  del GR que ens portaria cap a Sitges . Nosaltres seguim de dret el camí que tornar a pujar i en un parell de minuts arribem a una cruïlla també important de  camins.  En aquesta intersecció, ben a prop del Maset de baix , antiga construcció datada al segle XIX que pertanyia al poble de Jafre enrunada,  hi ha el camí que ens portaria a l’antic i ara abandonat poble de  Jafre, hi ha també el trencall   que ens portaria cap a  Olivella, a Ribes i a Can Grau o a la masia de la Fassina que avui hi ha producció artesanal i antigament hi destil·laven aiguardents. En aquest indret es constata la presència d’algunes alzines barrejades amb els pins. Es sota una ombra d’aquest pins que esmorzem . Fem marxa enrere i tornem pel mateix recorregut  lloc fins a Can Lloses on havíem deixat el cotxe.

Interessant sortida que s’hauria de completar fins arribar a Jafre, el seguiment de la riera  si no ha plogut fa el camí força planer, ombrívol en molts moments i amb una mostra diversa de la flora del Garraf, , garric, margallons llentiscle i bosc de pins i algunes alzines.

Cal que portem aigua i sempre tenim la possibilitat en acabar de fer un vermut al restaurant de   Can Lloses, hi ha una vista esplèndida.

 

L’estratègia de l’estruç.

Juny 28, 2013

Avui es celebra una sessió del Fòrum Estratègic de la Federació  del Penedès –Garraf del  PSC  . Un cartell prou notable.

Joan Aguado, Ex-alcalde de Vilafranca del Penedès (1986-2004).

Jaume Casanovas, Ex-alcalde de Vilanova i la Geltrú (1979-1991).

Joaquim Coll, Historiador i analista polític.

Toni Comín, Ex-diputat al Parlament de Catalunya i professor d’ESADE.

Nacho Corredor, Politòleg i analista polític

Jaume Lanaspa, Economista.

Però voldria dir-ne alguna cosa,  la historia es més llarga.

Fa un any i mig que,dia amunt dia avall, després del Congres de Federació del PSC, em van demanar que col·laborés amb al Secretaria d’estratègia amb l’objectiu de bastir el Fòrum Estratègic, em va costar decidir-me, vaig sortir del Congrés una mica “cremat” i perquè la meva confiança amb les persones que hi estaven al davant havien minvat molt.

Finalment però vaig acceptar i se’m va demanar i vaig escriure un esborrany de document sobre com creia que s’havia d’afrontar el disseny d’una nova estratègia del PSC al territori i fins i tot unes mínimes normes de com es podria estructurar aquets Fòrum.

Calia treballar en el territori per conèixer la percepció que hi havia del PSC i com podíem corregir la nostra actuació. Calia escoltar a les persones amb predicament al territori i saber que pensaven de nosaltres

Vaig lliurar el document i es va concretar que al mes de setembre del 2012 es constituirà el Fòrum.

El document amb algunes modificacions va ser distribuït entre la militància, però el Fòrum no es va constituir el setembre.

El document en qüestió va quedar obsolet, la diada del 2012, una nova derrota dura i contundent electoral, la nova perspectiva polida, els seguiment  de  la crisi….factors canviants

En fi el relat havia canviat.

El mes de febrer d’enguany es constitueix el Fòrum Estratègic i es vincula als debats generals del partit. Per tant entenc que es perd la necessària visió de territorialitat que crec ens correspon i alhora ens cal de manera urgent si no volem perdre els papers definitivament i així ho faig fer notar. Després de suggerir alguns noms que suposo ”anatemes” per la direcció estratègica del PSC del territori i opinar que no calia necessàriament ajuntar  el debat del nostre territori amb el general, que podien seguir camins paral·lels, ja no em van dir res més. Ja no em van aclarir quina hauria de ser la col·laboració que se’m demanava. És evident que ja resultava incòmode – i no passa res- i ja es podia prescindir de la meva aportació – no passa res, tampoc-

Podem i es del tot necessari invocar els pares fundadors, podem usar tota al saviesa de l’actual analista polític de  capçalera dels  lideratges d’ara del territori, podem llepar-nos les ferides i , naturalment, podem mirar cap una altra banda i quedar tants tranquils.  Haurem organitzat una jornada amb unes presencies notables però crec que de poc servirà –i quedi clar que el debat i la reflexió sempre serà benvinguda, valorada i reclamada – , més enllà de les corresponents penjades de medalles i lliurament de diplomes i tatxar la casella de la feina feta, sense , crec, analitzar amb profunditat si era això el que calia..

El que ens cal, al meu entendre, i d’aquí la discrepància és una sacsejada profunda. Hem de situar-nos novament en la realitat. Hem de saber que pensa la ciutadania de nosaltres de manera crua i  directa no cal que ens minimitzin la crítica ,al contrari ,que cal que ens diguin les veritat descarnadament de la nostra deriva. Només amb una forta sotragada podem recomposar el nostre discurs i cercar la nostra reubicació, començant des de baix a recuperar la confiança de la ciutadania. I això es pot fer en l’àmbit del país però també i encara més urgent al nostre territori i en aquests sentit, valorant molts els que han intervingut, no els considero interlocutors del territori, de la seva realitat i de les seves necessitats.

Tot plegat valorant els esforços em sembla que es cerca i es vol un debat endogàmic i tancat en nosaltres mateixos, i segurament el que caldria és que els agents exteriors actius diguessis coses que ens fessin tornar a   situar-nos en la necessària centralitat política i que tornéssim a ser un instrument de transformació positiva per la majoria social .

No comparteixo doncs el model de debat que es planteja per retrobar una estratègia efectiva, més aviat em sembla que s’ha aposta per complaure els que manen que no pas  cercar , malgrat ens fereixi ,l’opinió més crua  que ens faci de contrast.

I essent així em sap greu haver perdut unes quantes hores elaborant, ara ja fa un any,  un document que al final no ha servit de res , només per complir l’expedient inicialment.

Llàstima, un cop més fent el “primo” i veure com amaguem el cap per ignorar la realitat.

 

Hauria de ser l’hora del tren orbital

Juny 27, 2013

 Aquest dies ha estat noticia destacada l’acord al que han arribat la Conselleria d’Obres Públiques i el Ministerio de Fomento. S’ha celebrat el tarannà dialogant del Conseller Vila i la ministra Pastor que sembla que ha permès que arribessin a acords importants i interessants sobre temes ferroviaris. Això està bé. Que s’entenguin i sobretot que la bona relació celebrada permeti que els acords a que s’arribin es compleixin. Els acords han generat unes expectatives generals i generoses, després ja veurem a on arriba tot plegat.

Els acords que han estat degudament publicitats faran que RENFE segueixi essent la companyia que farà els servei de rodalies a Catalunya fins el 2015,mentre sembla que la companyia ferroviària farà un seguit de millores que permetin que quan es liberalitzi el servei la companyia surti amb un cert avantatge si ha complert. Es tractaria que RENFE a través d’un seguit d’inversions posen en funcionament les rodalies de Girona, Tarragona i Lleida així com substancials millores a les rodalies de Barcelona. I per altra banda RENFE ,així mateix, es compromet a millorar, seguretat, informació, puntualitat, freqüències i el retorn de l’import dels bitllets quan hi hagi un retard superior als quinze minuts. Això  darrer ja es fa ara però amb les cues que es formen perds més temps esperant fer la reclamació que el que has perdut amb el retard del tren. Per tant el que caldria és que la possibilitat de la reclamació fos àgil i eficient Tot això està molt bé, però algunes opinions i jo les comparteixo creuen que aquesta expectativa resulta infundada ,exagerada i injustificada, ja que la majoria de les qüestions que planteja avui RENFE ja haurien de complir-se com a conseqüència de la relació entre un client  que contracta un servei i la companyia que opera. Seria normal, no creuen?. Però vaja qualsevol millora en el servei ferroviari serà d’agrair.

De les inversions que es desprenen dels acords entre el Conseller i la Ministre no hi veiem reflectit el Tren Orbital, tren que sortint de Vilanova aniria fins a Mataró unint les principals capitals de la segona corona,  ciutats que tenen un notable dinamisme econòmic i generen  una potencialitat d’usuaris que fa que la línia pugues tenir un equilibri respecte a la inversió.  Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró, és a dir enllaçaria les dues línies més importants com són la de Sant Vicenç i la del Maresme. Personalment he defensat sempre que he pogut que el ramal Vilanova, Vilafranca hauria d’allargar-se fins Igualada per enllaçar amb el centre del País i per tenir una possibilitat en un futur més llunyà enllaçar per Calaf o Manresa cap a la Catalunya interior , projecte que ja s’havia previst fa molts i molts anys. Al marge d’aqueta consideració més particular crec que s’hauria ,novament, de reiniciar una certa campanya per que el projecte de Tren Orbital vagi completant fases procedimentals i pugui ser un projecte amb els terminis concrets i determinats.

La realitat és que bona part de la línia està ja feta, calen les dues puntes i alguns petits enllaços en la seva part central. És evident que els costos poden ser elevats però amb la perspectiva del 2015 quan altres operadors podran actuar  en funció de la liberalització alguna concessió d’explotació lligada a la construcció, amb el seguiment estricte de l’administració pública pel que fa a preus i seguretat podria ser un bon model per fer possible la construcció del ferrocarril.

Ens hem queixat manta vegades i amb raó de l’estructura radial de la connexió ferroviària de l’estat, però la realitat que aquí és també així. El tren orbital trencava aquesta radialitat hi ho feia connectant la zona més dinàmica econòmicament parlant. El fet de poder anar entre aquestes capitals sense la necessitat de passar per Barcelona  creava un nou paradigma en els sistema de comunicació fix i de caràcter  públic al país. La mobilitat obligada entre aquestes capitals és notablement alta, la creació del ferrocarril ben segur que donaria un servei ràpid segur i net que tindria garantida la seva rendibilitat social. Les rodalies actuals tenen una excessiva centralitat fruit de les necessitats de connexió del segle passat. Les línies existents gairebé són les mateixes que es van crear i les que s’hi ha sumat segueixen la lògica de la radialitat. El país també cal construir-lo amb la relació entre les seves ciutats mitjanes i grans que no estiguin en l’estricte Àrea Metropolitana.

Però més enllà de les virtuts que podria tenir pel País el tren Orbital a la nostra ciutat ben segur que podria esdevenir una oportunitat històrica  per millorar i resoldre el pas el tren per la ciutat i convertir-se a més en un element de centralitat pel desenvolupament urbanístic de la ciutat i del seu creixement.

La proposta de l’anterior govern en el procés de debat de l’Eixample Nord és sense dubte molt interessant respecte a la configuració del pas del ferrocarril per la ciutat. El desplaçament de l’actual via al nord de la ciutat per  fer-la coincidir amb la terminal i/o principi del tren orbital donaria, sens dubte, la possibilitat de fer un centre intermodal al nord de la ciutat que generaria un nou centre i possibilitat de concertar un pol de desenvolupament econòmic. L’alliberament de l’actual espai ocupat pel tren al bell mig de la ciutat podria ser aprofitat per pensar en una nova via de connectivitat de llevant a ponent pensant fins i tot en sistemes fixes lleugers com un tramvia o be per una rambla que permetés compatibilitzar el transit rodat i els espais  de vianants corresponents.

Es evident que cal per fer això possible, l’acord de la ciutat i un debat a fons del valor de les infraestructures respecte al nostre futur com a  ciutat i naturalment cal la disposició, el valor i lideratge polític per fer que una proposta que va sorgir ara fa una desena d’anys però que segur que avui i de cara al futur pot tenir una certa importància i rellevància per projectar i potenciar les nostres possibilitats de desenvolupament econòmic.

Quan es va inaugurar l’Eix Diagonal vam sentir discursos, volem creure que sincers, lloant la nova carretera i els feien els mateixos que en el seus inicis rebutjaven el projecte i negaven la seva utilitat. En el projecte del  tren orbital potser passi el mateix, però potser cal aprofitar també el tarannà dialogant i de cordialitat que diuen que existeix entre la titulars del ministeri de Fomento i el titular de la  Conselleria perquè ,com a mínim, es mirin amb bon ulls el projecte del tren orbital i agafi un impuls inaturable.

Per tant, més enllà de les rodalies de les capitals, que calen  segur, ara hauria de ser l’hora, també, del tren orbital.

 

Publicat a l’Eix-Diari el 25.06.13.

 

A mi ha tocat l’aire.

Juny 26, 2013

Això d l’ independentisme pel Corbacho arriba a amb un cop d’aire

Si a mi m’ha tocat l’aire independentista.

No se si va ser de mot petit i la meva mare em va deixar al pati uns tarda ventosa , potser d’adolescent en alguna matinada boja un cop  aire em va engolir o potser ja de més gran, caminant per aquests mons de déu, una tramuntanada em va abduir o ja de, encara més, gran en va tocar l’aire generat  pel cop de porta del Constitucional a  l’estatut.

Però si soc independentista i ara el Celestino Corbacho, aquell que va dir “Pepe (pel Montilla) vaig a les llites per  a ajudar-te” i vam treure els resultats més desastrosos de la historia, em convida a marxar del PSC perquè goso ser independentista.

Que arribaria aquest moment ja ho intuïa, que segurament seria un trencament dolorós també , però pensava que segurament fins el moment del referèndum podria fer camí plegat amb el partit que m’ha aixoplugat durant molts anys. Perquè sabent que soc de la minoria (es parla a l’enquesta del CEO d’un 34 % de votants socialistes a favor de la independència del país) de sempre havia trobat i fins el moment acolliment, respecte , comprensió i confiança.

Em creia  de manera il·lusa,  ara ho veig que el treball , el debat i la reflexió convertiria el PSC un partit clarament d’esquerres en més agosarat en el tema nacional, com ho era en el moment de la seva fundació. El pas del temps ha demostrat que ha anat fent-se una mena d’apèndix del PSOE. Cal ara recuperar la visió més oberta del catalanisme i fer un pas endavant, primer el dret a  decidir i desprès quan veiem que això del federalisme no te la receptivitat que voldríem apostar clarament per esdevenir l’esquerra nacional que tot país normalitzat  necessitat. De no ser així em sembla que l’esclat de l’UCD no serà res comparat amb el pet que farem nosaltres.

Es vanta el diputat Corbacho de la paternitat de la campanya del “no” a l’hospitalet i que ja la va fer servir en els passades eleccions generals i al Parlament  . Com interpreta el resultat?. Un èxit personal ?

L’escolto dir amb la solemnitat i contundència que acostuma a tenir en les seves intervencions  que el PSC no serà mai independentista, d’acord. Fa temps amb la mateixa solemnitat i contundència el vaig escoltar dir al Congres de Diputats que no arribaríem mai als quatre (o eren cinc) milions d’aturats. Llavors, malgrat els dubtes raonables, el vaig creure. Ara ja no me’l crec.

I crec que sí que  cal prendre posició en sí o no en el tema de la independència o en el federalisme i  seria especialment correcte i democràtic   que es fes una consulta entre la militància.

Mentre reflexiono si accepto el seu convit a marxar també li dic que hi ha, potser pocs , socialistes pel sí.

 

 

Temps de màgia i llegendes

Juny 25, 2013

El solstici d’estiu és una les dates que estan carregades de fets màgics i hi ha un seguit de rituals que seguint-los ens comporta entrar en un cert estat de benestar.

Des de ritual lligats al foc  fins el  que tenen a veure amb l’aigua passant per la recollida de  determinades flors  hi ha una extensa gamma de sortilegis, llegendes i escenificacions diverses  al voltant de la natura o dels fenòmens que en ella es produeixen i que ens afecten o ens poden afectar.

També aquestes dates són dates que tenen la seva referència al món llegendari. He repassat per contribuir a la celebració de la data  el llibre Set Contalles del Temps Vell”, de Teodor Creus i Corominas , amb pròleg de Víctor Balaguer en la seva edició facsímil, editada a l’any 1986 , edició feta per L’ Institut d’Estudis Penedesencs i patrocinada per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

El llibre és un recull de llegendes del nostre territori versificades. És un treball únic per la seva qualitat i per la seva voluntat de ser fidel a la història o a la llegenda inicial. Les set “contallas” són: Lo Juhí del moro, la Fundació de Vilanova,Las Covas de Sitges, Geribert lo excomunicat, La Malvasia de Sitges, Lo pas de la mala dona, L’olla del Rey. Com es pot veure les llegendes abasten temes relatius a topònims de la comarca com a persones tots amb la seva història i tots amb la seva relació amb el nostre territori.

De totes elles és a les Covas de Sitges a on la nit de Sant Joan, aquesta nit màgica, hi té un protagonisme important pels misteris i per la transcendència dels fets que passem aquella nit . La recerca de les flors :

 

“..Hi creixian certas plantas

Que eren uan flors molts bonicoyas

Blancas com un glopd e llet,

Ab pichs de color rosa”

 

Aquestes flors, que han de ser collides la nit de Sant Joan, degudament posades en un ram de roses i presentades a la noia que hom estimava produïa un efecte amorós immediat. Però la recerca de les flors comportava uns perills evident com ens explica el relat de la “contalla”.

Val la pena llegir el llibre, totes les “contallas” però aquest dies de Sant Joan és evident que cal llegir la de les Covas de Sitges, perquè ens porta a celebracions ancestrals i als mites tantes vegades escoltats.

I segur , com sempre passa, en les llegendes hi ha algunes ensenyances que ens cal aprendre,o com a mínim recordar.

Sempre hi som a temps i mai va malament recordar algunes pautes d’actuació..

Sant Joan.

Juny 24, 2013

Avui celebrem la festa nacional dels Països catalans.

Foc, fogueres venint del Canigó o  de qualsevol indret màgic del país.

De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, la festa ens indica que el solstici d’estiu s’ha traspassat i ens endinsem a l’època en que confluiran la majoria del ritus festiu.

Companyia, bon sopar i coques per la revetlla.

El sol amaga tard i surt ben aviat sembla que ens empaiti aquets idees.

Danses , rituals ancestrals i altres de nous, les fogueres i els seus vetlladors I mantenidors amatents a que no s’apaguin.

Hem llençat un tros de fusta i hem formulat el desig…

El dia més llarg la nit mes curta.

El cicle de l’any recomença.

Es un bon moment també per repensar-nos nosaltres mateixos.

Cremar a al foguera tot el que ens neguiteja i ens molesta i sortir com a nous.

Ah!, els desitjos.

Però comencem i bon estiu!

 

Claror del dia. La mar s’atura:

el pols d’argent tot just li bat.

Entorn, la vida se’ns fa insegura.

Només els somnis són veritat.

Tomàs Garcés

 

 

Presentant NEcat.

Juny 23, 2013

Ernest Maragall va venir a Vilanova a presentar NEcat.

Vaig fer-ne la presentació. Ho vaig fer primer perquè  em plaïa i perquè amb Ernest Maragall al llarg del anys hi he mantingut una relació més o menys sovintejada.

Provinc de l’època del franquisme i recordo que en els primers moments de la transició democràtica en els actes de partit sempre hi havia una representació de les altres forces democràtiques. Fins i tot hi havia un torn d’intervencions per aquets forces. A mi , sense cap mena de  representació de ningú, però sí militant d’una altra força política em va plaure rememorar aquets esperit presentant l’Ernest Maragall, donat que entenc que estem en una segona transició.

Vaig mantenir els primers contactes amb Ernest Maragall a l’any 1995, ens va ajudar en confegir l’estratègia de la campanya electoral municipal. Després vam coincidir al govern de Pasqual Margall en el darrer tram , quan ja no hi havia Esquerra i després ,més tard, quan vam tenir substancialment   diversitat de criteris quan es confegia la Llei d’Educació. En vaig ser crític, i encara ho sóc. Ara però matisaria una mica la crítica sobretot desprès de llegir el llibre que ha escrit Ernest Maragall amb Francesc Colomé: “Escola nova, poble lliure” he comprés alguna de les coses que en aquell moment em va semblar inadmissible.

Va ser una discrepància lleial. Vam debatre a fons i vam mantenir la nostres posicions però amb respecte.

Segurament, i ell ho diu amb claredat, va deixar el PSC perquè les posicions del PSC han girat substancialment. Però jo crec que va ser molt honest en agafar la posició més incòmode la d’abandonar la tranquil·litat d’una formació gran , un vaixell gran per la travessa i es va engrescar a formular una nova formació política , jo n’hi vaig dir un bot petit insegur potser per navegar però ja anirà enfortint-se.

L’Ernest Maragall en la seva intervenció va assenyalar que més que un bot petit NEcat tenia la vocació de drassana , és a dir de contribuir a la construcció d’una alternativa sòlida de l’esquerra catalana, socialdemòcrata, catalanista fins els darreres conseqüències i reformista .

En el document fundacional e NEcat aprovat a  Sitges el 15 de desembre de l’any passat hi ha els quatre conceptes que  són els motors de l’acció política. Consulta, sense cap mena de dubte pronunciament favorable al dret a  decidir i cercar fórmules l‘estat propi. Reformes , actuar amb radicalitat democràtica i aprofundir en els mecanismes de participació i decisió de les organitzacions i estaments de els estructures de govern. Equitat, com la manera d’entendre les relacions entre les persones i Creixement, trobar els fórmules adequades per crear riquesa i distribuir-la, el creixement la   de la cohesió social.

En la seva intervenció va deixar clara la voluntat de NEcat de contribuir a una alternativa d’esquerra catalana i catalanista que resolgui els problemes de la productivitat des d’una òptica socialdemòcrata  per generar riquesa i que abordi la qüestió nacional adequadament i d’acord amb els interessos de Catalunya.

Va reclamar que el país ah d’aprofitar l’orgull de la ciutadania per endegar noves polítiques.

Interessant la seva posició el temps dirà però si Necat es convertís en la drassana que ajudi a la construcció de la necessària esquerra nacional o es dilueix en una amalgama de sigles i intencions poc concretes. Tant de bo sigui drassana.

 

 

 

 

 

 

Pel juny la falç al puny.

Juny 20, 2013

I és cert.

La majoria dels camps de cereals i farratge del voltants de Vilanova ja han estat segats. Queden les rengleres de palla i els rostoll , fins i tot en alguns camps hi ha rebrotat ja alguna que altra planta. El groc de la palla i el verd del que ha crescut fa un contrast ben singular.

Pujada cap el mas de l’Artís, fa un aire agradable que ajuda a caminar la pluja de la nit  ha eliminat la xafogor que ha fet els darrers dies. Aturada davant el maset Safont per collir orenga  i hem seguit cap el Fondo de les Oliveres , esta realment frondós , les pluges de la primera i la que va fer ahir han netejat les plantes i hi ha una florida impressionant de colors diversos i ben vius. Parem a veure el forn de calç que encara es conserva prou bé. Recordatori d’unes indústries artesanals  ubicades en plena natura que deurien complementar els guanys del treball dels camps.Trenquem cap la barraca del Bruno i just abans d’arribar-hi sota els pins esmorzem. Sentim la remor de les màquines que estan traient tots els arbres , majoritàriament pins, que van cremar ara fa un any. Just davant de la barraca hi ha un amuntegament gran dels trocs tallats. Suposo que ho aprofitaran per acabar de cremar ja que els troncs per dins es veuen encara apropiables. Han fet realment una feina intensa. Els camins es veuen  diferents,sense referents dels que teníem abans.

Hem baixat cap el fondo de la “guatlla”  passem entre els rostolls i anem seguint cap el Mas Torrat , les poques construccions que hi ha en aquest fondo estan rodejades d’arbres fruiters. Curiosament i destaca una mena de magatzem a o s’amunteguen sacs de runes, fins i tot ens creuem amb un camió carregats d’aquest sacs. Sorprenent. On deuen acabar aquestes runes?.

Retornem cap a Vilanova travessant  les diverses urbanitacions suposem que en apropar-se l’estiu que estan molt més habitades, almenys s’hi detecta molta més activitats que en altres ocasions.

 

 

Embolics.

Juny 19, 2013

Sembla una broma de mal gust però la veritat és que el fet demostra el funcionament d’algun sectors de l’administració.

El jutge que porta el cas Urdangarin sol·licita que l’agència tributària assenyali si hi ha hagut transaccions per part de la Infanta Cristina , transaccions que podrien fer canviar la investigació. L’agència li atribueix a la filla del rei més d’una dotzena de transaccions immobiliàries. Poc després i davant la negativa de la infanta sobre  els fets que dóna l’informe comença  veure’s que tot plegat sembla que és fruit d’un error com a mínim.

Notable la tira còmica del Batllori a la Vanguardia.

Que aquesta sensació de incapacitat en temes de l’agència tributària en el moment en que estem fent la declaració d’hisenda i coneixent com actua i amb quina contundència  i llenguatge amenaçador quan ens equivoquem nosaltres  potser que  comencem a  pensar  ( reclamar) la dimissió d’ algú.

Quan un jutge reclama unes dades en  un tema, ens agradi o no,  tant sensible com és el judici per presumpta “corrupció” que l’Agència Tributària trameti informació que no  s’ajusta a al realitat segurament farà que sobre el judici que hauria de ser imparcial pugi quedar contaminat. En fi reafirmar-nos de l’agència tributària és un acte de fe que no potser no ens caldria fer.

Un altre embolic és en el que està posat el Conseller Mas-Colell. El Conseller vol fer un rebaixa de l’impost del joc que permeti afavorir el projecte BCN-World amb l’argument de fer més competitiu el projecte davant altres comunitats  ( clara referència a Madrid  i les seves cessions en impostos i altres modificacions al projecte  Adelson eurovegas). La rebaixa però sembla que de moment no té cap mena de suport parlamentari per tirar-la endavant.

A més  el soci de govern ( no govern) ERC a través d’Oriol Junqueras es manifesta fins i tot  en contra del joc.

No s’entén gaire el fet de que  vulgui rebaixar imposicions tributàries en aquest moments en que la hisenda pública  està molt necessitada d’ingressos es vulgui afavorir rebaixant la imposició a l’activitat del joc no s’entendria gaire tot i que el Conseller assenyali – està per demostrar- els ingressos finals serien els mateixos.

El tema no és fútil ja que la inversió que  BCN-World és alta i deu reclamar al govern determinades compensacions que potser no estan especificades en el pacte de governabilitat amb ERC , per tant caldrà cercar algun altre aliat que li tregui les castanyes del foc, o rebi les castanyes junt amb el govern.

Veurem el preu que reclamen els altres possibles aliats en aquets tema però segur que l ’embolic està servit.

I un tercer embolic i punt. Unió Democràtica envia un missatge a Convergència indicant que és la darrera vegada que tolera que es facin crítiques a Duran i Lleida. Això ve després que el Consell nacional de CDC els seus secretaris general desmentissin i critiquessin les posicions que ha manifest i manifesta Duran i Lleida. Fa dies que les aigües baixen remogudes a la Federació que governa el país i els analistes polítics i alguns periodistes ben situat i informats preveuen canvis en la cúpula de la Federació, el més agosarats parlen sense cap mena de dubte de possible trencadissa.

Tampoc les aigües baien tranquil·les al carrer Nicaragua , les declaracions de l’ex conseller castells el diumenge al canal 3/24 de Televisió de   Catalunya són un toc d’atenció. Creu que el PSC no pot posicionar-se ara  pel “no” a cegues, però a més ha afegit Tots els quals ens diem fills del catalanisme polític. i per tant volem el màxim poder polític per a Catalunya. no sé com podem dir a cegues “no” a la independència, la resposta hauria de ser “depèn de l’alternativa”,i ha seguit. “Si l’alternativa és seguir com fins a ara, jo diria ‘sí’; si l’alternativa és un federalisme que es treuen de la màniga els quals no creuen en ell ni han cregut mai, doncs també; si l’alternativa és un pacte bilateral d’autogovern, llavors depèn dels continguts del pacte i de les garanties del seu compliment”, ha exposat Castells. “Els quals poden dir que no en qualsevol cas són els nacionalistes espanyols, perquè el seu objectiu és assimilar la nació catalana”.

I el futur? Com sempre una incògnita però per anar desvetllant-lo ens cal llegir l’article PSC (PSC-PSOE), ruptura intel·ligent de  Jordi Mercader. El Periódico.18-06.

Impecable plantejament.